Introducció
El tema tractarà de les festes del foc del Pirineu i les qüestions relacionades amb aquestes festes, declarades per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Es dividirà en quatre grans apartats:
- En primer lloc algunes qüestions relacionades amb què és el patrimoni cultural immaterial.
- En segon lloc, les festes del foc des d’una perspectiva general, perquè festes de foc hi ha en moltes societats. Històricament, el foc ha estat un element molt important.
- En tercer lloc, les festes del foc dels Pirineus.
- I finalment, s’explicarà breument com ha anat evolucionant la festa.
UNESCO. Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat
Segons la pàgina oficial de la UNESCO: el patrimoni cultural immaterial inclou pràctiques i expressions vives heretades dels nostres avantpassats i transmesos als nostres descendents, com tradicions orals, arts escèniques, usos socials, rituals, actes festius, coneixements i pràctiques relatives a la naturalesa i l’univers, i sabers i tècniques vinculades a l’artesania tradicional.
L’octubre de 2003 s’adopta la Convención per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, i entra en vigor l’any 2006 amb una nova fase en la protecció del patrimoni:
- La salvaguarda del patrimoni cultural immaterial
- El respecte del patrimoni cultural immaterial de las comunitats, grups i individus
- La sensibilització en el plano local, nacional i internacional del patrimoni cultural immaterial
- El reconeixement mutu del patrimoni cultural immaterial entre països i la cooperació i assistència internacionals
La Convenció reconeix com elements del Patrimoni Cultural Immaterial:
- Les tradicions i expressions orals, inclòs l’idioma com a vehicle del patrimoni cultural material
- Les arts de l’espectacle
- Els usos socials, rituals i actes festius
- Els coneixements i usos relacionats amb la naturalesa i l’univers
- Les tècniques artesanals tradicionals
No es reconeixen com a patrimoni immaterial aspectes o tradicions que s'hagin perdut o que no es practiquin, que no siguin vives. Es valora molt especialment la idea de cohesió social, el vincle entre el passat i el present. Entre generacions.
El procediment de declaració comença per unes candidatures que poden presentar únicament els estats, amb un cert criteri de repartiment polític. Es poden fer també, com és el cas de les festes del foc, candidatures internacionals, elements festius compartits per diferents estats.
Alguns dels projectes, nacionals i internacionals, en avaluació són: la Cerdanya, la rumba catalana, la sardana i les catifes de flors.
Són ja patrimoni immaterial: el Tribunal de les Aigües de València (o Tribunal de la Vega de València); el Cant de la Sibila a Mallorca; la Patum a Berga; les tamborades de Setmana Santa a l'Aragó i València; les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí; les Festes de foc del solstici d'estiu al Pirineu; les Falles de València; l’art de la pedra seca: coneixements i tècniques; els raiers; el toc manual de campanes; ; la Festa de l'ossa a Andorra (Encamp i Ordino); el “silbo gomero” a l’illa de la Gomera (Canàries); la dieta mediterrània; el flamenc (música); el menjar tradicional mexicà; la dieta gastronòmica francesa; l'alpinisme a França i a Itàlia; la transhumància; el tango; la festa del “Dia de los Muertos” a Mèxic; alguns viacrucis o processons de Croàcia; i moltes altres... a tot el món.
Les Festes de Foc
Les festes del foc s’han d’entendre des de la perspectiva de la importància global del foc en la història de la humanitat. El foc és un fenomen que no deixa de meravellar-nos i de provocar-nos admiració.
El foc ens ha permès coure els aliments i protegir-nos del fred i de les feres salvatges. Aspectes molt importants del progrés humà. El foc ha estat sovint un gran aliat i, tanmateix, un perillós enemic.
Mantenir el foc sota control ha estat un element constant de les societats humanes i se l’ha rendit culte des dels inicis de la humanitat.
Les festes del foc són presents en totes les cultures humanes, ja des dels seus inicis en les societats primitives. Sovint en forma de danses rituals al seu voltant.
Generalment, les festes de foc coincideixen amb els solsticis. A Catalunya, la més famosa i multitudinària és la revetlla de Sant Joan, a l’inici del solstici d’estiu, que possiblement és d’origen pagà en època romana i posteriorment cristianitzada. La idea bàsica és que les flames tinguin un efecte purificador. Es cremen els mobles vells i s’espanten els éssers nocturns imaginaris. Una barreja de màgia i de disbauxa amb una notable disrupció social i una major permissivitat. Aquest últim aspecte ha fet que hagin estat prohibides en diferents èpoques per ser considerades antisocials o atemptar contra la religió catòlica.
Durant la construcció de la foguera hi havia tradicionalment una rivalitat entre pobles o barris a l’hora de recollir els mobles i trastos vells per cremar. La tradició marca saltar la foguera com a acte de purificació i demanar pels éssers estimats.
Són populars moltes dites al respecte: “Qui encen foc per Sant Joan no es crema en tot l’any”; anotar en un paper un desig o alguna cosa que vulgui oblidar o que no es vulgui patir i, a les 12 de la nit cremar el paper a la foguera; atreure la sort, posant-se d'esquena al mar totalment nu i mirant la Lluna; posar 7 flors sota el coixí per veure el futur en somnis; collir plantes guaridores durant aquesta nit, amb els ulls clucs o embenats; “les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l’any”; “nit de Sant Joan nit d’amoretes”; es diu que les cendres de la foguera curen les berrugues; etc.
A la Nit de Sant Joan es menja a més la famosa coca de Sant Joan i es llencen petards per fer molt de soroll. També és una nit de ball, de trobar parella i de futurs casaments.
Tradicionalment, el foc per encendre la foguera prové de la Flama del Canigó que és repartida posteriorment per tots els països catalans com a símbol d’una mateixa llengua i convertida així en element identitari.
Festes de foc del solstici d'estiu al Pirineu
El seu origen és incert. S’han trobat documents de referència dels segles XVII, XVIII i algun de més antic. Fins i tot hi ha qui afirma que són la continuïtat de festes d’èpoques prehistòriques.
El gener del 2020, l’historiador Carles Gascón, troba, al fons de pergamins de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, el pergamí més antic del que es té constància, datat el 5 de febrer de 1543, en que es fa esment de la celebració d’aquesta tradició al Pirineu català.
Es tracta d’un gran pergamí de 145 x 70,5 cm, que recull una sentència de delimitació dels termes entre la Seu d’Urgell, Alàs, Cerc i Torres d’Alàs, que intenta posar ordre a un greu conflicte entre dos col·lectius que es disputaven l’espai on s’havien de celebrar les falles. Segons el document, aquestes querelles havien provocat ferits i fins i tot algun mort.
El Comitè Intergovernamental de Salvaguarda del Patrimoni de la UNESCO, reunit l’1 de desembre a Namíbia, inscriu Les Festes del Foc del Solstici d’Estiu als Pirineus (falles, haros i brandons) en la seva Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Incloent-hi els municipis d’Andorra: Sant Julià de Lòria, Escaldes-Engordany i Andorra la Vella; de la Ribagorça: Graus, Bonansa, les Paüls, Montanui, Saünc, el Pont de Suert i Senet; del Pallars: Barruera, Boí, la Pobla de Segur, Erill la Vall, Taüll, Vilaller, Alins, Isil, Alòs d’Isil i Durro; del Berguedà: Bagà i Sant Julià de Cerdanyola; de la Vall d’Aran: Arties i Les; de la resta d’Occitània: Banhèras de Luishon, Mostajon i Vall de Varossa; i de l’Aragó: Boltanya, San Chuan de Plan.
Les festes de foc de les falles [halhes, halhas, del llatí facula, torxa], haros [taros, harts, faros, del grec pharos, far] i brandons [de la llengua dels francs brand, tea; de l’occità brandou, branca verda] es celebren cada any, coincidint generalment amb la celebració del solstici d’estiu, a bona part dels pobles del Pirineu. Es tracta de la baixada des de la muntanya fins la plaça del poble d’unes torxes, o falles, enceses amb el foc vital i renovador. Les falles són llençades, ja en el poble, dins una foguera, habitualment al voltant d’un arbre de foc.
La festa mostra diverses modalitats, tant en la confecció i la tipologia mateixa de les falles com en els rituals local.
A Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, a l’Alt Berguedà, es celebra la festa durant el solstici d’hivern.
La festa es celebra actualment en més 63 pobles de Catalunya, Aragó, Andorra i Occitània.
Encara que la tradició mostra molts elements comuns, hi ha també algunes diferències. En general, el descens de la muntanya simbolitza pels més joves el pas de l’adolescència a la edat adulta. La festa regenera els vincles socials i enforteix els sentiments de pertinença, identitat i continuïtat de la comunitat. Es gaudeix de menjars col·lectius, cants i balls populars. En alguns pobles és l’alcalde qui encén la primera fogata, en altres ho fa el sacerdot del poble o l’últim veí recentment casat del poble que obre la marxa de descens de la muntanya. Hi ha pobles on les joves solteres esperen als portadors de les torxes i els acullen amb vi i dolços. Encara que avui en dia homes i dones poden participar per igual en la festa.
També es recorda als avantpassats, a Isil, per exemple, al passar pel cementiri del poble és tradició fer una creu amb les cendres de la punta de la falla cremada.
Sovint es preparen diferents faros —la foguera on s’encenen les falles abans de baixar de la muntanya— a diferents distàncies del poble pensades per grups d’edat i/o condició física.
L’arribada al poble és sempre motiu d’alegria i joia col·lectiva.
A l’endemà al matí, es recullen les cendres i les brases i s’estenen pels horts com a element de protecció.
La tradició s’ha perpetuat de família en família i és en l’actualitat un dels màxims exponents del patrimoni cultural de la serralada pirinenca constituint, per tant, un element cultural que aplega pobles i valls d'aquesta extensa àrea en una gran celebració de caràcter transfronterer, de manera més o menys turística o familiar segons el poble on es celebra.
Variants de la festa
Podríem agrupar tres expressions molt diferents de la festa:
El descens de les falles. S’encenen les falles a dalt de la muntanya, al faro, i es van baixant fins la plaça del poble. Aquesta és la forma més habitual a Catalunya i l’Aragó.El foc a la plaça. S’encén un tronc, haro o brandó a la plaça del poble. Es celebra a tota l’Occitània, incloent-hi la Vall d'Aran.El rodar a córrer a les falles. Es marca una ruta dins el poble corrent i rodant les falles.Vegem-ne les tres modalitats amb més detall.
El descens de les falles
És potser el mes conegut i espectacular. Hi ha molts tipus de falles, amb diferents formes , materials i pesos. Algunes poden arribar a pesar 30 quilos.
Tipus de falles:
Segons les il·lustracions de la publicació d’Oriol Riart Arnalot i Sebastià Jordà Ruíz, “Les Falles del Pirineu. L’Alta Ribagorza i el Pallars Jussà”, Pagès Editors, 2016 / Sebastià Jordà Ruiz. Podem distingir els següents tipus de falles.
A Alins s’utilitza un tronc de pi roig decorat amb una línia d'espirals que té una variant més grossa amb estelles clava- des a la punta. Abans s'hi feia un forat per posar-hi un drap xop de gasoil.
La falla d’Isil es talla en creu en un extrem on es posen trossos de bedoll. Inclou un pal d'avellaner que es recolza a l'altra espatlla. Se'n fan de més grosses que baixen rodant.
A València d’Àneu és un petit tronc amb dos talls on es superposen, de manera creuada, teies de pi.
A Rantiner s’utilitza un tron resinós (o rantinós) de pi negre d’una sola peça que es rebaixa per la part del mànec i s’ascla per la part superior. És originari de Taüll.
A Vilaller són tres taulons tallats igual en punta triangular i lligats en forma de piràmide invertida.
Al Fia-Faia és voleia un feix d’una herba coneguda com a faia. S’usa a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola (al Berguedà), on es celebra la festa durant els solstici d’hivern.
La Falla Ribagorçana és la unió d’un pal d’avellaner amb ascles de teia que es reforcen amb filferro per aguantar-se. També s’utilitza a La Pobla de Segur i Alàs.
El foc a la plaça
És habitual a la Vall d’Aran i a Occitània. La festa s’inicia un any abans, per Sant Pere (el 29 de juny) quan es planta l’haro a la principal plaça del poble, en l’anomenada “quilha deth haro” —com es mostra a les imatges següents del poble de Les—. Haro que romandrà a la plaça fins a ser cremat l’any següent per Sant Joan desprès de ser beneit.
A Saint Bertrand de Comminges (França) es fabriquen uns petits brandons pels infants que es cremen conjuntament amb el brandó de la plaça mentre dura la festa entre danses tradicionals, gascones.
El rodar a córrer les falles
El tercer i últim tipus és el rodar o córrer les falles. És el model de festa típic d’Andorra, on es celebra pràcticament a totes les seves parròquies.
Allà la festa és una recuperació moderna de les antigues festes tradicionals amb falles que s’havien ja perdut. Es fabriquen unes falles més segures amb paper i unes cadenes. Als nens més petits se’ls donen unes falles que fan llum amb leds en lloc de foc real.
Els fallaires corren pel poble tot giravoltant les falles fent arcs lluminosos força espectaculars.
Evolució de les festes
Cap als anys 1950-1960, pràcticament totes les festes del foc s’havien perdut i abandonat. La crisi va venir de la forta despoblació del Pirineu. Als anys 1970-1980 va haver-hi una forta recuperació i expansió de les festes, com a element d'identitat local, coincidint amb el canvi democràtic i la reactivació del turisme i les segones residències.
La festa va perdre així una mica de tradició a canvi de més vistositat i espectacle turístic. Es va, en cert sentit, reinventar o reinterpretar, passant de ser una festa purament local a un tret d’identitat de país i, en alguns llocs, gairebé un producte turístic.
S’arriba així a l’any 2015 amb la candidatura conjunta d’Andorra, França i Espanya a la UNESCO reclamant les falles com a patrimoni immaterial de la humanitat.
El primer problema és la pròpia denominació. Espanya s’oposa al nom de falles per no confondre-les amb les falles de València. Només s'hi varen incloure 63, de tota una molt més llarga llista de pobles. Molts no s’hi varen voler adherir pensant que no valia la pena fer-ho. Andorra, amb pocs elements de patrimoni immaterial, s'ho va prendre molt més, seriosament que França i Espanya. Finalment les festes reben el nom comú de “Festes de foc del solstici d’estiu dels Pirineus”.
A partir d’aquí, les festes es consoliden i es massifiquen amb el turisme, perdent així part de la seva autenticitat. A més, s’han trastocat els rols tradicionals entre homes i dones i les festes s’han hagut d’adaptar als temps moderns.
A molts pobles s’ha hagut de regular l’aforament per la gran massificació turística. En altres es celebra la festa únicament per la gent local.
En aquest dossier de premsa de la Generalitat de Catalunya podeu trobar-hi més informació. També hi trobareu més informació sobre aquesta i altres declaracions de la UNESCO a Catalunya en la web del seu Departament de Cultura.
Podeu visitar també la web Prometheus.museum, amb informació exhaustiva al respecte.
Jordi Coll Vera - 2024