Introducció

Es tractarà en aquest treball la transició entre els neandertals i els humans moderns. Es veurà que nosaltres no descendim dels neandertals i que el nostre avantpassat comú és l’Homo antecessor. Els Homo sapienssom una espècie diferent que vàrem aparèixer a l'Àfrica i, al arribar a Europa, substituírem els neandertals, que es varen extingir com a espècie.

Es parlarà aquí dels orígens de la humanitat, de biologia i de cultura. Ens basarem en els dos aspectes que ens defineixen com a éssers humans. D'una banda, els aspectes biològics, l'evolució física del cos, i d'altra banda també el vessant cultural, el vessant que ens defineix com a espècie humana. Es parlarà doncs de la hominització.

La vessant física s’investiga, bàsicament, a partir de les restes humanes, dels seus fòssils. Es veurà que els humans es desenvolupen al llarg dels últims 5 milions d'anys, a partir d’uns pre-homínids de fa entre 5 i 7 milions d'anys.

L’origen de tot és al continent africà, a la zona de l'Àfrica Oriental. Posteriorment, els homínids ocupen l’Àfrica Central i Occidental, Àsia i Europa. Molt més tard, arriben a Amèrica i Austràlia.

Es veurà també que l’evolució no és lineal ni dirigida. És un procés aleatori d’adaptació als canvis del medi, al llarg de milions d’anys. Les espècies van endavant i endarrere, s'extingeixen, reapareixen, evolucionen en mosaic, etc.

L’avaluació sempre és forçada per un entorn desfavorable, quan l’entorn és favorable no hi ha evolució. Per tant, és important conèixer la diversitat d'escenaris climàtics al llarg de tot el procés evolutiu.

D’on venim

Podem situar l’origen del llarg camí cap a l’Homo sapiens en el moment en que ens separem de la línia filètica del gènere Pan (ximpanzé i bonobo), fa uns set milions d’anys. Des d'aquell moment endavant, les restes que identifiquem, més evolucionades que les dels ximpanzés, les considerem ja com a "prehomínids" o com a "homínids".

Els prehomínids

Entre els 7 i els 5 milions d'anys tenim els que en podríem dir "prehomínids", sempre africans i que marquen l'inici del procés d'hominització.

• Sahelanthropus tchadensis. Espècie d'hominini extinta que es considera un possible ancestre de l'ésser humà. Va viure fa aproximadament entre 7 i 6 milions d'anys al que ara és la regió de Djurab, al nord del Txad. El nom "Sahelanthropus" fa referència a la regió del Sahel, on es va descobrir el primer exemplar, i antrophus a que ja és un antropoide, "tchadensis" indica que prové del Txad. És conegut per un únic crani fossilitzat, anomenat "Toumaï", que es va trobar el 2001. Crani que és una peça clau per comprendre l'evolució dels primers homínids: mostra característiques que el diferencien dels primats més primitius, com ara una cara relativament plana i petites dents canines, i també exhibeix característiques més similars als homínids posteriors, com ara un forat cranial per al lligament nuca, que indica una postura més erecta. Tot i que les conclusions sobre Sahelanthropus tchadensis no són definitives, alguns investigadors suggereixen que podria ser un dels primers homínids en bifurcar-se de la línia evolutiva que més tard portaria a l'ésser humà. Tanmateix, a causa de la manca de fòssils addicionals, encara hi ha un debat obert sobre les seves relacions exactes amb altres espècies i el seu lloc en l'arbre genealògic humà.
• Orrorin tugenensis. Espècie d'hominini extinta que es creu que va viure fa uns 6 milions d'anys a la regió de Tugen Hills, al nord-oest de Kenya. El nom "Orrorin" prové d'una paraula en la llengua local tugen que significa "homínid original" i "tugenensis" n’indica el seu lloc d'origen. Els seus fòssils consisteixen principalment en fragments de mandíbula, dents i alguns ossos dels membres inferiors. Són importants perquè proporcionen indicis sobre la locomoció bípeda i altres característiques anatòmiques dels nostres possibles ancestres. S'ha observat que les característiques dels ossos dels membres inferiors d'Orrorin s'assemblen més a les dels éssers humans que a les dels primats no humans, el que suggereix que podria haver estat capaç de caminar en posició bípeda. Tanmateix, la seva relació amb altres espècies d'hominins i el seu lloc en l'arbre genealògic humà encara es debaten entre els investigadors.
• Ardipithecus ramidus. Espècie d'hominini extinta que es creu que va viure fa aproximadament entre 4,4 i 4,2 milions d'anys a l'actual Etiòpia. El nom "Ardipithecus" significa "simi d'Ardis" en referència al l'àrea on es van descobrir els primers fòssils, el jaciment d'Ardis. "Ramidus" fa referència a "arrel" en afar, una llengua local. Els seus fòssils inclouen fragments de cranis, dents, ossos dels membres inferiors i altres restes. Ardipithecus ramidus és conegut per mostrar una combinació de característiques pròpies dels primats i dels homínids. Les seves dents i cranis mostren similituds amb els primats, mentre que els seus ossos dels membres inferiors suggereixen adaptacions per a una locomoció bípeda. Això indica que podria haver estat capaç de caminar en posició bípeda, tot i que també era capaç de moure's arbòriament.

La família dels homínids (Hominidae) es subdivideix en subfamílies, tribus i gèneres:

Els hominins (Hominini)

Els hominins (Homininae) inclouen els humans (gènere Homo) i els seus ancestres més estrets, així com els goril·les (gènere Gorilla) i els ximpanzés (gènere Pan).

Els hominins es subdivideixen en dos tribus principals:

• Tribu . Inclou els goril·les (Gorilla gorilla i Gorilla beringei), que són primats grans i robustos amb una dieta principalment herbívora. Els goril·les viuen a les regions selvàtiques d'Àfrica Central i es divideixen en diverses subespècies.
• Tribu Hominini. Inclou els humans moderns (Homo sapiens) i els nostres ancestres directes com ara Homo habilis, Homo erectus, Homo neanderthalensis i altres espècies del gènere Homo. Els membres d'aquesta tribu es caracteritzen per tenir una postura bípeda, una capacitat notable per a l'ús d'eines i un alt nivell de desenvolupament cerebral.

Un dels possibles arbres filètics pot ser el següent:

Les franges verticals indiquen períodes de clima més àrid. Les franges horitzontals indiquen el període de temps d’existència de cada espècie.

• Australopithecus anamensis. Espècie d'hominini extinta que es creu que va viure fa aproximadament entre 4.2 i 3.9 milions d'anys a l'Àfrica oriental. El nom "Australopithecus" significa "simi del sud" i "anamensis" fa referència a l'àrea de la vall de l'Anam, al nord de Kenya, on es van descobrir els primers fòssils d'aquesta espècie. Els seus fòssils inclouen mandíbules, dents, fragments de cranis i ossos dels membres i mostren característiques que suggereixen una transició entre primats més primitius i les espècies posteriors d'Australopithecus.
• Posseïa ja una combinació de característiques pròpies dels primats arboris i dels homínids bípedes. Les seves dents i mandíbules mostren similituds amb els primats, mentre que els seus ossos dels membres inferiors suggereixen adaptacions per a una locomoció bípeda. Això indica que aquesta espècie podria haver estat capaç de caminar en posició bípeda i a l’hora escalava arbres.
• Australopithecus afarensis. Espècie d'hominini extinta que es creu que va viure fa aproximadament entre 3.9 i 2.9 milions d'anys a l'Àfrica Oriental. El nom "afarensis" fa referència a l'àrea de l'Afar, a Etiòpia, on es van descobrir els primers fòssils d'aquesta espècie. Els seus fòssils són coneguts principalment a través de les troballes a la regió de Laetoli, a Tanzània, i al jaciment d’Hadar, a Etiòpia. Aquesta espècie és particularment famosa pel descobriment de "Lucy", un esquelet parcial molt ben conservat.
• Estructura corporal mixta amb característiques pròpies dels primats arboris i dels homínids bípedes. Petita estatura, cara prògnata i capacitat cerebral relativament petita.
• Esquelet amb adaptacions per a la bipedestació, com ara pelvis ampla i corbada, genolls orientats cap endavant i ossos del peu similars als humans. Es creu que aquesta espècie caminava predominantment en posició bípeda, tot i que també era capaç de moure's en els arbres.
• S'han trobat fòssils en associació amb eines de pedra molt senzilles, indicant certa capacitat d'ús d'eines. És considerat un possible ancestre de la línia evolutiva humana, però la seva relació exacta amb les espècies humanes posteriors encara es debat.
• Australopithecus bahrelghazali. Espècie extinta d'hominini que va viure fa aproximadament 3.6 milions d'anys durant el Pliocè a l'àrea que avui en dia és el nord de Txad, a l'Àfrica central. El nom de l'espècie fa referència a la regió de Bahrel Ghazal, on es van descobrir els seus primers fòssils. Els seus fòssils consisteixen principalment en dents i fragments de mandíbula. Tenia una dieta principalment herbívora i podria haver viscut en un entorn boscos o de sabana.

 

 

• Kenyanthropus platyops. Espècie extinta d'hominini que va viure fa aproximadament 3.5 milions d'anys, durant el Pliocè, a l'àrea que avui en dia és el nord del llac Turkana, al nord del Kenya. El nom de l'espècie, "platyops", significa "cara plana" i fa referència a la seva característica facial distintiva. Va ser descobert el 1999 per un equip de recerca encapçalat pel paleo-antropòleg Meave Leakey. Els fòssils consisteixen en una calota cranial parcial, algunes dents i altres fragments ossis. Aquestes restes suggereixen que tenia una combinació de característiques primitives i modernes. Des de la seva descoberta, ha existit un debat considerable sobre si és realment una nova espècie.
• Australopithecus africanus. Espècie extinta d'hominini que va viure fa aproximadament entre 3 i 2 milions d'anys, durant el Pliocè i el Pleistocè, a l'Àfrica austral. Els seus fòssils van ser descoberts per primera vegada el 1924 a Sud-àfrica per l'arqueòleg i paleo-antropòleg Raymond Dart. És considerada com una de les primeres espècies a mostrar característiques humanes primitives.
• Crani relativament petit, amb una capacitat cranial d'aproximadament 450 a 550 cc, i mandíbula amb dents relativament petites en comparació amb altres hominins. El seu registre fòssil inclou tant restes cranials com post-cranials. A nivell cranial, s'observen trets com una cara prògnata, mandíbula en forma de "U" i canines relativament petites. A nivell post-cranial, els fòssils mostren una combinació de característiques pròpies de primats arborícoles i adaptacions a la marxa bípeda, amb membres inferiors llargs i robustos.
• Australopithecus garhi . Espècie extinta d'hominini que va viure fa aproximadament 2.5 milions d'anys, durant el Pliocè, a l'Àfrica Oriental. Els seus fòssils van ser descoberts per un equip de recerca encapçalat pel paleo-antropòleg etíop Yohannes Haile-Selassie el 1996 a l'Àfrica Oriental, concretament a l'àrea de Bouri, a l'Etiòpia. L’espècie és notable pel seu potencial paper en la cadena evolutiva cap als éssers humans.
• Els fòssils inclouen una calota cranial parcial, dents i altres restes òssies. Les seves característiques suggereixen una combinació de trets primitius i avançats.
• En comparació amb altres espècies d'Australopithecus, tenia una capacitat cranial lleugerament més gran, que oscil·lava entre 450 i 500 cc. També es distingeix per les seves grans dents posteriors i la presència d'eines de pedra associades als fòssils, suggerint la seva possible utilització com a eines. Es creu que era capaç de treure carn dels ossos utilitzant eines i, per tant, tenir una dieta més carnívora que altres hominins de l'època.

 

 

• Paranthropus aethiopicus. Espècie extinta d'hominini que va viure fa aproximadament 2.7 milions d'anys durant el Pliocè i el Pleistocè a l'Àfrica Oriental. Els seus fòssils van ser descoberts per primera vegada el 1967 a l'àrea de l'Omo, a l'oest de l'Etiòpia, per l'arqueòleg i paleo-antropòleg francès Camille Arambourg.
• És conegut pels seus crani i mandíbules robustos i pel seu gran torus sagital, que és una cresta òssia que discorre longitudinalment pel cap.
• Prognatisme facial marcat, amb una mandíbula avançada i grans molars i premolars. La seva dieta era predominantment vegetariana, basada en la masticació de plantes fibroses. Les seves grans i robustes dents i mandíbules suggereixen adaptacions per a una mossegada i una masticació poderoses.
• Australopithecus sediba. Espècie extinta d'hominini que va viure fa aproximadament 2 milions d'anys durant el Pliocè a l'Àfrica Meridional. Els seus fòssils van ser descoberts per l'arqueòleg i paleo-antropòleg Lee Berger i el seu equip a la Cova de Malapa, a Sud-àfrica, el 2008. Inclouen una gran quantitat d'ossos, incloent crani, mandíbules, dents i restes post-cranials.
• Aquesta espècie presenta una combinació de característiques primitives i derivades, que la fan interessant per a l'estudi de l'evolució humana:
  • A nivell cranial, té una cara petita i prògnata, però amb un crani relativament alt i estret en comparació amb altres australopitecins.
  • Dents petites en relació amb la grandària del crani, mandíbules en forma d’"U".
  • Cresta característica.
• S'han descobert esquelets parcials que mostren característiques que suggereixen una combinació de bipedisme i vida arbòria. Aquestes característiques podrien indicar adaptacions mixtes per al desplaçament en diferents entorns.
• El seu estudi ha generat debats i discussions importants en el camp de la paleoantropologia.
• Paranthropus boisei. Espècie extinta d'hominini que va viure fa aproximadament entre 2.3 i 1.2 milions d'anys, durant el Pliocè i el Pleistocè, a l'Àfrica Oriental. Els seus fòssils van ser descoberts per l'arqueòleg i paleo-antropòleg Mary Leakey a l'antic llit del llac Olduvai, a Tanzània, el 1959.
• Es distingeix per la seva mandíbula gran i robusta, amb dents posteriors molt grans i una musculatura poderosa per a la masticació.
• El crani té una forma distintiva, amb una cara prògnata i un cap altament alçat. La seva capacitat cranial era relativament petita, d'aproximadament 500 a 550 cc, en comparació amb altres hominins contemporanis com Homo habilis.
• Dieta predominantment vegetariana, amb adaptacions especialitzades per a la masticació de plantes fibroses i dures. Les seves grans dents i mandíbules robustes suggereixen que tenia una capacitat de trituració i masticació poderosa, potser per processar aliments com ara tubercles i llavors.
• Paranthropus robustus. Espècie extinta d'hominini que va viure fa aproximadament entre 2 i 1.2 milions d'anys, durant el Pliocè i el Pleistocè, a l'Àfrica Meridional. És conegut com "Robustus" degut a les seves característiques cranials i mandibulars robustes. Els seus fòssils van ser descoberts per l'arqueòleg i paleo-antropòleg Robert Broom a l'àrea de Kromdraai, a Sud-àfrica, a principis del segle XX.
• Presentava les següents característiques anatòmiques:
  • Crani robust i mandíbula massiva amb dents posteriors grans i fortes.
  • Cara prògnata amb moltes adaptacions per a una musculatura masticatòria poderosa.
  • Capacitat cranial relativament petita, d'aproximadament 500 a 550 cc, en comparació amb altres hominins contemporanis com Homo habilis.
• Dieta predominantment vegetariana, amb adaptacions especialitzades per a la masticació de plantes fibroses i dures. Les seves grans dents i mandíbules robustes suggereixen que tenia una capacitat de trituració i masticació poderosa.
• Mostra una certa similitud en termes de morfologia cranial amb Paranthropus boisei, una altra espècie del gènere Paranthropus. Hi ha debat sobre la classificació i la relació precisa d'aquestes dues espècies i altres membres del gènere Paranthropus amb altres hominins de l'època.

 

 

 

Els humans (Homo)

 

 

 

• Homo habilis. Espècie extinta del gènere Homo que va viure fa aproximadament entre 2.4 i 1.4 milions d'anys, durant el Pliocè i el Pleistocè, a l'Àfrica Oriental. El nom "humà hàbil" i fa referència a la seva suposada habilitat o destresa en l'ús d'eines. Els seus fòssils van ser descoberts per primer cop per l'arqueòleg i paleo-antropòleg Louis Leakey i el seu equip a l'àrea de l'antiga desembocadura del riu Omo, a Tanzània, el 1960.
• Considerat una de les primeres espècies del gènere Homo, amb un augment en la grandària cerebral en comparació amb els australopitecins. La seva capacitat cranial varia aproximadament entre 550 a 700 cc. Tot i això, encara té un crani primitiu i una estructura facial relativament semblant als australopitecins, amb una cara pronada i mandíbula prominent.
• És considerat com un possible fabricant d'eines, ja que s'han trobat restes d'eines de pedra associades amb els seus fòssils. Aquesta habilitat pot ser un factor clau que va contribuir a la seva adaptació i èxit en el seu entorn.
• La seva classificació exacta ha estat objecte de debat i revisió al llarg dels anys. Alguns estudis suggereixen que podria haver-hi certa variabilitat dins d'aquesta espècie, amb diferents formes o línies evolutives, mentre que d'altres opinen que els seus fòssils podrien incloure més d'una espècie.
• Homo ergaster. Espècie extinta del gènere Homo que va viure fa aproximadament entre 1.9 i 1.4 milions d'anys, durant el Pleistocè, a l'Àfrica Oriental. Conegut com "Turkana Boy" o "Nariokotome Boy", en referència a un fòssil ben conservat d'aquesta espècie trobat a Turkana, a Kenya. És considerat com una forma més avançada en l'evolució humana en comparació amb espècies anteriors com Homo habilis.
• Presenta trets més semblants als humans moderns en molts aspectes:
  • Crani més alt i estret, amb una capacitat cranial que oscil·la entre 700 i 900 cc.
  • Cara menys prògnata i mandíbula més avançada en comparació amb espècies anteriors.
  • Torus supra-orbital, cresta òssia sobre les òrbites dels ulls, menys pronunciat.
  • Estatura i pes similar als humans moderns, tot i que alguns individus podrien ser més robusts.
• Es considera que eren bons caminadors i podrien haver-se adaptat a una vida més nòmada.
• A més de les seves característiques anatòmiques, és significatiu per les seves eines de pedra treballades més refinades i avançades en comparació amb espècies anteriors. Això indica un millor control sobre l'entorn i possiblement un comportament cultural més complex.
• Homo georgicus. Espècie extinta del gènere Homo que va viure fa aproximadament entre 1.8 i 1.85 milions d'anys, durant el Pleistocè, a l'actual territori de Geòrgia, a l'Àsia Central. Descoberta al jaciment de Dmanisi, a Geòrgia, a partir de fòssils que inclouen crani, mandíbules i altres restes òssies.
• Els seus fòssils mostren una combinació de característiques pròpies del gènere Homo i trets més arcaics:
  • Capacitat cranial relativament petita, d'aproximadament 600 a 800 cc.
  • Cara relativament gran i mandíbules massives.
• És interessant perquè proporciona evidències de la diversitat d'hominins que van existir durant el Pleistocè primerenc. Presenta algunes similituds amb Homo habilis i Homo erectus.
• S'han trobat evidències d'eines de pedra associades, el que indica que tenia la capacitat de treballar la pedra i utilitzar les eines en la seva vida quotidiana.

 

 

• Homo erectus. Espècie extinta del gènere Homo que va viure fa aproximadament entre 1.9 milions i 143.000 anys, durant el Pleistocè, a diverses regions de l'Àfrica, Àsia i Europa. És un dels hominins més coneguts i importants en l'evolució humana. El seu nom fa referència a la seva postura bípeda totalment erecta, que és una característica distintiva en comparació amb espècies anteriors com Homo habilis.
• Tenia un crani més gran, amb una capacitat cranial que oscil·lava entre 700 i 1300 cc, la qual cosa representa un augment significatiu en comparació amb espècies anteriors.
• Els seus fòssils mostren un seguit de característiques distintives:
  • Cara menys prògnata, mandíbula més avançada i dents més petites en comparació amb els seus predecessors.
  • Torus supra-orbital, cresta òssia a la part superior de l'òrbita dels ulls, pronunciat.
• Es trobava en una amplia distribució geogràfica. S'estima que van existir diverses poblacions a Àfrica, Àsia i Europa, i durant molt temps van ocupar amb èxit diversos hàbitats.
• Va mostrar avanços significatius en el comportament i la cultura. S'han trobat evidències de la fabricació d'eines de pedra més avançades, així com l'ús del foc. Aquestes adaptacions van augmentar les seves possibilitats de supervivència en una àmplia gamma d'entorns.
• Homo antecessor. Espècie extinta del gènere Homo que va viure fa aproximadament entre 1.2 milions i 800.000 anys, durant el Pleistocè, a l'Europa occidental, principalment a la península Ibèrica. És conegut per ser una de les primeres espècies del gènere Homo a habitar Europa. El nom significa "antic predecessor", ja que es creu que aquest homínid pot ser un possible avantpassat de les espècies humanes modernes, com Homo sapiens. Els seus fòssils s'han trobat principalment al jaciment d'Atapuerca, a Espanya i són relativament escassos i fragmentaris, però es considera que tenia una capacitat cranial de fins a 1000 cc.
• Tanmateix, el crani mostra característiques arcaiques com un prognatisme facial i una forma cranial allargada.
• S'han trobat evidències de comportaments complexos i adaptacions al medi ambient. També restes d'eines de pedra treballades i ossos d'animals amb marques de tall, el que suggereix que eren capaços de caçar i processar aliments animals.
• Homo heidelbergensis. Espècie extinta del gènere Homo que va viure fa aproximadament entre 700.000 i 200.000 anys, durant el Pleistocè, a diverses regions d'Europa, Àsia i Àfrica. Considerat com un possible avantpassat comú tant dels neandertals com dels humans moderns (Homo sapiens). El seu nom fa referència al fòssil d'Heidelberg, descobert a Heidelberg, Alemanya, el 1907. Els seus fòssils s'han trobat en diferents llocs, com ara Atapuerca a Espanya i la Cova de Zhoukoudian a la Xina.
• Presenta una sèrie de característiques anatòmiques intermèdies entre Homo erectus i altres espècies posteriors com Homo neanderthalensis i Homo sapiens:
  • Capacitat cranial que oscil·lava entre 1100 i 1400 cc, la qual cosa és semblant als humans moderns.
  • Rostre allargat, mandíbules grans i dents robustes.
  • Estructura corporal més robusta que els humans moderns.
• Possiblement va utilitzar eines de pedra de més complexitat i sofisticació en comparació amb espècies anteriors. També es van adaptar a diversos hàbitats i s'han trobat evidències de comportament simbòlic, com ara l'ús de pigmentació i possibles rituals funeraris.

 

 

• Homo neanderthalensis, conegut com a home de Neandertal, és una espècie extinta del gènere Homo que va viure fa aproximadament entre 400.000 i 40.000 anys, durant el Pleistocè, a Europa, el Pròxim Orient i parts d'Àsia Central. Són els hominins més estretament relacionats amb els éssers humans moderns, Homo sapiens. Van ser descoberts per primera vegada a l'àrea dels jaciments de Neandertal, a Alemanya, el 1856.
• Presenten una sèrie de característiques anatòmiques distintives:
  • Cos robust i musculós, adaptat per a la vida en climes freds, amb extremitats curtes i una estructura òssia més massiva en comparació amb els humans moderns.
  • Capacitat cranial mitjana d'aproximadament de 1500 a 1600 cc, que és més gran que la dels humans moderns. Cranis allargats i amb una prominència occipital. Cara mitjana i mandíbula avançada.
  • Gran adaptació als climes freds, nas ample i robust, front prominent i arcades supraciliars grans. Es creu que utilitzaven vestits i construïen refugis per a protegir-se del fred.
• Van desenvolupar una cultura material avançada. S'han trobat evidències de l'ús d'eines de pedra, treball dels ossos i construcció d'estructures complexes com cabanes. També tenien una capacitat per a l'art i la simbologia, com evidencien les pintures rupestres i la utilització d'adorns personals.

 

L’evolució i el que ens fa humans.

L'evolució és el procés pel qual les espècies de éssers vius es modifiquen i es desenvolupen al llarg del temps. És el resultat de canvis genètics que es produeixen en una població al llarg de generacions successives. Aquest procés està impulsat per dos factors principals: la variació genètica i la selecció natural.

La variació genètica és la diversitat inherent en una població a causa de les mutacions genètiques, que són canvis aleatoris en el material genètic. Aquestes mutacions poden sorgir de manera espontània o ser causades per factors com la radiació o els productes químics. A mesura que es produeixen mutacions, sorgeixen noves variacions genètiques en una població.

Cal remarcar que l’evolució no és dirigida. La selecció natural és el mecanisme que determina quines variacions genètiques tenen més probabilitat de sobreviure i reproduir-se en una determinada població. En un entorn determinat, les característiques genètiques que permeten als individus adaptar-se millor a l'entorn tenen més probabilitats de ser transmeses a la següent generació. Aquest procés de selecció natural, descrit per Charles Darwin com a "supervivència dels més aptes", és el motor principal de l'evolució.

A mesura que les generacions passen, les característiques que afavoreixen la supervivència i la reproducció es transmeten a les següents generacions, mentre que les característiques menys beneficioses tendeixen a disminuir en freqüència o desaparèixer. Aquest procés pot conduir a canvis significatius en les característiques d'una població al llarg del temps, fins i tot a l'aparició de noves espècies. Altres factors com les migracions o la deriva genètica també influeixen en el procés evolutiu.

L'evolució és un procés gradual i lent, no lineal, que pot prendre cents de milers d'anys perquè es produeixin canvis significatius en una població. A més, funciona sovint a diferents velocitats, a diferents ritmes en diferents aspectes. Intentar comprendre un procés al llarg de milions d’anys a partir d’unes poques restes fòssils és molt complicat. Hi ha moltes peces que no acaben d’encaixar en el puzzle.

La baula perduda no existeix. Cada troballa és una baula més d'una cadena contínua des dels inicis e la vida.

"Quizás la noción de "eslabón perdido" sea el concepto científico más divulgado de la paleontología humana; el que ha alcanzado una mayor difusión y popularidad entre el gran público. La realidad es que, en el árbol filogenético de los humanos, y en el de los homínidos en general, hay un buen número de eslabones perdidos; y no uno solo como, muy simplificadamente, se dice. De modo que: "más que hablar del «eslabón perdido», hay que hablar de bastantes «pequeños trozos conocidos de posibles eslabones»". ^[1]

Podem trobar molts arbres filogenètics diferents al respecte de l’evolució dels hominins i, de fet, tots i cap és vàlid al cent per cent.

 

 

L’evolució humana es considera sovint d’acord a quatre innovacions: el bipedisme, l’increment de la capacitat cranial, la reducció dels dents anteriors i l’augment dels molars, el desenvolupament d’una cultura material i de la tecnologia. Tanmateix, com ens indiquen les restes fòssils i arqueològiques, aquestes innovacions van aparèixer separadament en el temps al llarg de l’evolució i, per tant, es tracta d’un model evolutiu en mosaic.

Els canvis en el medi. El Rift Valley.

Diversitat d'espècies i múltiples escenaris contínuament canviants. La super-adaptació a un determinat medi únicament és favorable mentre el medi no canvií i més tard o més d’hora canviarà. A la Terra no ha existit mai un període climàtic estable al llarg de milions d’anys. Tot es mou i les espècies també, apareixen i desapareixen en un procés continu.

Quan el medi canvia dràsticament moltes espècies no tenen temps d’adaptar-se i desapareixen o bé, unes poques, es desplacen a altres zones més favorables. Són les extincions massives que hi ha hagut a la Terra al llarg de la seva història evolutiva. Per contra, si el canvi és lent i gradual, moltes espècies s’adapten, evolucionen, i perduren en el temps.

Així, l'aparició de l'espècie humana és el resultat de diversos factors climàtics i geològics que van influir en l'evolució i el desenvolupament dels nostres ancestres. Factors com:

• Canvis climàtics. Durant els últims milions d'anys, el clima de la Terra ha experimentat canvis significatius. Els períodes de refredament i escalfament han creat condicions diverses que han influït en l'evolució humana. Els canvis climàtics han creat canvis en la distribució de vegetació, fonts d'alimentació i hàbitats, i han estat un factor clau en el desenvolupament d'adaptacions humanes com la capacitat de caminar de peu, l'ús d'eines i la modificació de la dieta.
• Canvis en els paisatges. Els canvis geològics, com ara l'elevació de muntanyes i la formació de valls i conques, han influït en la distribució geogràfica de les espècies i han creat barreres físiques que han separat les poblacions. Això ha conduït a la diversificació de les poblacions humanes i ha estimulat l'aparició de diferents línies evolutives.
• Disponibilitat de recursos. La disponibilitat de recursos com aigua, aliments i matèria primera per a eines ha estat un factor clau per al desenvolupament humà. Les zones amb recursos abundants han afavorit l'establiment de poblacions humanes i han proporcionat una base per al desenvolupament cultural i tecnològic.
• Interaccions amb altres espècies. Les interaccions amb altres espècies, com ara la competència amb altres primats o la simbiosi amb altres animals, han influït en l'evolució humana. Aquests contactes han tingut un paper important en el desenvolupament de capacitats cognitives i socials úniques en els éssers humans.
• Factors genètics. Els canvis genètics aleatoris, com ara mutacions genètiques i recombinació genètica, han contribuït a la diversificació genètica i a l'aparició de característiques úniques en els éssers humans. Aquests canvis genètics han estat seleccionats i conservats a través dels processos d'adaptació i selecció natural.

Concretament, l'aparició dels nostres antecessors més directes, es creu que va tenir lloc a la zona del Rift a l'Àfrica. Una àrea geològicament activa amb una sèrie de fractures i falles tectòniques que han creat un paisatge divers amb valls, llacs i muntanyes.

En aquesta regió, es troben alguns dels jaciments arqueològics més importants i antics relacionats amb els nostres antecessors. Hi ha diverses teories sobre quan va aparèixer l'espècie humana i com va evolucionar, basades en l'evidència paleontològica i arqueològica. Com ja s’ha dit abans, segons l'evidència actual, es creu que els primers membres del gènere Homo van aparèixer a l'Àfrica fa aproximadament entre 2 i 3 milions d'anys.

El Rift de l'Àfrica oriental ha estat un entorn ric en recursos naturals, com aigua, aliments i refugis, que van afavorir l'expansió i l'evolució dels nostres antecessors. Les condicions ambientals variades i els canvis en el paisatge també haurien influït en l'aparició de noves adaptacions i característiques en els éssers humans.

Fa entre set i vuit milions d’anys, la gran falla de la Vall del Rift va separar la zona de l’actual Sudan i la República Democràtica del Congo de la zona ocupada per les actuals Etiòpia, Uganda, Kenia i Tanzània, a la banya d’Àfrica. I és aquí on comença la East Side Story, proposada per Yves Coppens ^[2]:

• L’Àfrica Occidental, entre l’oceà Atlàntic i la Vall del Rift era un gran ecosistema de selva tropical humida, mentre que a la zona a l’est, fins l’oceà Índic, hi predominava la sabana.
• Les restes fòssils dels homínids bípedes més antics s’han trobat en la zona de sabana a l’est de la Vall del Rift.

Segons Coppens, durant el Miocè, la selva tropical humida s’estenia per tota Àfrica Central, des de l’oceà Atlàntic a l’oceà Índic. A finals del Miocè, els processos tectònics provoquen grans canvis en el relleu. S’eleven grans cadenes de muntanyes que fan de barrera orogràfica als vents de l’Oceà Atlàntic, carregats d’humitat. La zona oriental queda així exposada a la sequera i els seus habitants s’hi ha d’adaptar.

Els grans simis abandonen en part la vida arborícola i s’adapten progressivament a buscar aliment desplaçant-se pel terra per arribar als arbres veïns. És aquí l’inici del bipedisme com a nova estratègia evolutiva.

Les troballes de fòssils d’Australopithecus bahrelghazali a l’oest de la Vall del Rift (al Txad) i d’altres prehomínids suposadament bípedes i no associats a la Vall del Rift (Orrorin tugenensis, Sahelanthropus tchadensis, Ardipithecus) han posat en dubte aquesta teoria.

El bipedisme

 

La il·lustració de l’esquerra ^[3] ens mostra les principals adaptacions esquelètiques que varen permetre el pas al bipedisme. Australopithecus afarensis té encara les falanges de la ma i els dits llargues i corbades i l’os pisiforme de la ma gran. A més, el seu tòrax és encara infundibuliforme i les cames són relativament curtes respecte els braços. L’articulació de l’esquena ja és cranialment orientada.

La il·lustració de la dreta ens mostra alguns dels avantatges del bipedisme: facilita el transport (1), tant d’utensilis o armes (2) com de les cries, aliments, aigua,... (3,7); facilita el desplaçament entre els arbres aïllats (4); facilita la collita de fruits dels arbres (5); facilita la visió entre les herbes de la sabana (6); facilita la termoregulació (8).

«El caminar dels humans és un assumpte arriscat ··· Una fracció de segon més i l’home cauria de morros; de fet, a cada passa es col·loca i es gronxa vora la catàstrofe.» (John Napier ^[4]). La majoria de les adaptacions anatòmiques —esquelètiques i musculars— del bipedisme tenen a veure amb el manteniment de l’equilibri i evitar caure.

Segons Roger Lewin, hi ha diversos motius que expliquen l'èxit evolutiu del bipedisme en els humans:

• Eficiència energètica. El bipedisme permet als humans desplaçar-se de manera més eficient en comparació amb altres formes de locomoció. Caminar en dues cames requereix menys energia que córrer en quatre potes, el que permet als humans realitzar activitats físiques duradores, com la caça i la recol·lecció de recursos, amb una despesa energètica relativament baixa.
• Llibertat de les mans. El fet de caminar en dues cames deixa les mans lliures per a altres funcions importants, com agafar eines, transportar objectes i realitzar tasques precises. Això ha estat fonamental per al desenvolupament d'eines i tecnologies que han permès als humans adaptar-se i sobreviure en diferents entorns.
• Vista panoràmica. El bipedisme eleva el cos humà i permet una visió més àmplia i panoràmica de l'entorn. Això és crucial per a la detecció de depredadors i preses, l'orientació espacial i la identificació de recursos disponibles.
• Termoregulació. En comparació amb altres primats, la postura erecta en els humans exposa menys superfície corporal a la radiació solar directa. Això ajuda a evitar l'excés de calor i a regular la temperatura corporal de manera més eficient.
• Comunicació i interacció social. El fet de caminar en dues cames permet una millor comunicació visual i una interacció social més complexa. La postura erecta facilita la comunicació no verbal, com el llenguatge del cos i les expressions facials, que són elements clau en les interaccions humanes.

El bipedisme humà s'associa amb diverses modificacions anatòmiques que van permetre als humans caminar en dues cames de manera eficient:

• La columna vertebral. La columna vertebral humana té una curvatura característica que ajuda a equilibrar el cos en posició vertical. La curvatura en forma de "S" proporciona estabilitat i distribueix el pes del cos de manera eficient, permetent una postura erecta.
• La pelvis. La pelvis humana és més curta, ample i estreta en comparació amb altres primats. Aquesta estructura proporciona una base estable per a la columna vertebral i ajuda a suportar el pes del cos durant el bipedisme. La pelvis humana també té una forma que permet un millor alineament dels músculs i els ossos de les cames durant la caminada.
• El fèmur. Més robusta i fort en comparació amb altres primats. Aquesta modificació permet suportar millor el pes del cos durant la marxa i resistir les forces i els impactes generats durant el caminar i córrer.
• Els genolls i canells. Els humans tenen genolls més forts i canells proporcionalment més grans en comparació amb altres primats. Això ajuda a suportar millor les càrregues de pes durant la caminada i proporciona estabilitat.
• Els peus i arcs plantars. Els peus humans tenen un arc plantar pronunciat, que actua com una estructura de suport elàstica durant la caminada. Aquest arc ajuda a absorbir els impactes i proporciona elasticitat i eficiència energètica durant el moviment.

L’augment de la capacitat cranial

Segons Roger Lewin, hi ha diversos motius que expliquen l'increment progressiu de la capacitat cranial en els hominins fins arribar als humans moderns:

• Desenvolupament cerebral. Durant l'evolució dels hominins, es va produir un increment en la mida i la complexitat del cervell. Aquest desenvolupament cerebral va estar relacionat amb un augment de les habilitats cognitives, com la resolució de problemes, l'aprenentatge i la comunicació.
• Selecció natural. La capacitat cranial més gran va ser avantatjosa en la supervivència i la reproducció dels hominins. Un cervell més gran proporciona avantatges en l'aprenentatge, l'adaptabilitat a nous entorns i la interacció social complexa, que són factors importants per a la supervivència en canvis ambientals i la competència amb altres espècies.
• Alimentació i dieta. L'augment de la capacitat cranial en els hominins també es relaciona amb canvis en la seva dieta. La introducció d'aliments més durs i la necessitat de processar-los van requerir una musculatura facial i cranial més desenvolupada, així com un cervell més gran per coordinar aquestes tasques alimentàries més complexes.
• Habilitats socials i cooperació. A mida que els hominins van viure en grups socials més grans i complexos, les habilitats socials i la cooperació van esdevenir cada vegada més importants. Un cervell més gran pot facilitar la comunicació, l'elaboració de plans i la comprensió de les intencions i les emocions dels altres membres del grup.
• Intel·ligència i adaptabilitat. La capacitat cranial més gran en els humans moderns està associada amb una major intel·ligència i adaptabilitat. Un cervell més gran permet als humans processar informació més complexa, aprendre i aplicar coneixements, resoldre problemes i adaptar-se a canvis ambientals.

En general, en mamífers i aus, hi ha una correlació positiva entre la mida del cervell i el pes corporal, encara que aquesta relació no és lineal. Aquesta relació es coneix com a "enfortiment d'al·lometria" o “quocient d’encefalització”, que significa que la mida del cervell augmenta a un ritme més lent que el pes corporal. Els mamífers i les aus tendeixen a tenir una mida de cervell més gran en proporció al seu pes corporal en comparació amb altres grups d'animals. Aquest augment de la mida del cervell en relació amb el pes corporal és considerat un factor important en l'evolució de la cognició i la complexitat del comportament en aquests taxons.

Pel que fa als hominins, la línia evolutiva que porta a l'home modern, s'ha produït un augment significatiu en la mida del cervell al llarg del temps. Aquest augment del pes del cervell es pot observar en el registre fòssil a través de diferents espècies d'hominins.

Els hominins primitius, com Australopithecus, tenien cervells més petits en relació amb el seu pes corporal. A mesura que els hominins van evolucionant cap a espècies com Homo habilis i Homo erectus, es va produint un augment gradual de la mida del cervell, amb un punt d’inflexió en l’ Homo habilis ^[5].

En els hominins moderns, incloent-hi els éssers humans contemporanis, s'ha produït un augment significatiu en la mida del cervell. Augment associat sovint amb l'evolució de la capacitat cognitiva i la complexitat del comportament, incloent-hi la capacitat per a l'ús d'eines, l'adquisició de llenguatge i el desenvolupament de la cultura.

En el cas de l’home contemporani, el quocient d’encefalització és 7 (el pes del seu cervell és set cops superior al pes esperat segons el seu pes corporal). En proporció, el seu pes corporal es correspon al d’un hipopòtam o un rinoceront (unes 10 Tm).

El gènere Homo, en tan sols 2-3 milions d’anys, ha augmentat el pes del cervell de 500 a 1400 grams, amb una tendència exponencial. L'evolució del cervell humà és un tema molt complex, amb diverses teories i perspectives científiques al respecte. ^[6]

Els canvis en la dentició i la mandíbula

Al llarg de l'evolució dels homínids, hi ha hagut diversos canvis en la dentició i la forma de la mandíbula:

• Reducció dels ullals. A mesura que els homínids van evolucionar, els ullals es van reduir de mida. Fet relacionat amb canvis en la dieta, passant d'una alimentació més carnívora a una més omnívora.
• Augment de la grandària dels queixals. Les dents molars, especialment les terceres molars (els queixals "del seny"), han mostrat un augment de grandària en alguns homínids primitius com ara els Australopithecus. Aquest canvi pot estar relacionat amb l'adaptació a una dieta més dura o fibrosa.
• Desenvolupament de l'arcada dentària parabòlica. En els primats no humans, l'arcada dentària sol ser més en forma d’U, mentre que en els homínids s'ha observat una tendència cap a una forma més parabòlica. Això ha estat associat amb canvis en la base cranial i el desenvolupament del llenguatge.
• Canvis en la mandíbula. La mandíbula dels homínids s'ha modificat al llarg del temps. Les dels homínids més primitius, com ara els Australopithecus, eren més grans i tenien una forma més semblant a la dels primats no humans actuals. A mesura que es va produir l'evolució cap als homínids més recents, com els Homo, les mandíbules van experimentar canvis significatius, incloent la reducció de grandària i canvis en la forma.
• Pèrdua de la cresta sagital. En alguns homínids primitius, com ara els Paranthropus, es va desenvolupar una cresta sagital (una cresta òssia a la part superior de la calota cranial). No obstant això, en els homínids més recents, com els Homo sapiens, aquesta cresta sagital ha desaparegut.

La cultura i l’ús de la tecnologia

• Els Homo habilis i potser també Australopithecus gahri —fa entre 2,4 i 1,4 ma—fabricaven ja eines rudimentàries de pedra. Aquesta habilitat per manipular la tecnologia va marcar un punt d'inflexió en l'evolució humana.
• La indústria lítica és la denominada Modus I: Olduvaià (de la gorja d'Olduvai, a Tanzània).
• Els cantells i les roques es tallen sense cap forma estandarditzada. Es fabriquen amb pocs cops i per a ús immediat, associat a activitats carronyeres. Hi trobem:
  • Choppers: Treballats per una sola cara.
  • Chopping tools: Tallats per les dues cares.
  • Llesques sense retocar.

• Els Homo erectus, H. ergaster i H. heidelbergensis —fa entre 1,8 ma i 300.000 anys—van dominar la fabricació d'eines de pedra més complexes. Van ser els primers hominins a sortir d'Àfrica i colonitzar altres parts del món, com ara Àsia. També es creu que van utilitzar el foc de manera controlada.
• Treballaven ja la indústria lítica de Modus II: Acheulià (de Saint Acheul, avui en dia un suburbi d'Amiens a la França septentrional).
• Amb nuclis o grans llesques tallades per les dues cares (bifaces): destrals de ma, fonadors i pics. Gran estandardització del treball y llarga seqüencia de cops i girs.
• El bifaç, o destral de ma, permet esmolar llances, tallar fusta i pell i descarnar despulles i s’associa a l’activitat caçadora.

• Els Homo neanderthalensis —fa entre 400.000 i 40.000 anys— tenien ja un comportament cultural complex, incloent la fabricació d'eines molt elaborades, com ara punxes, raspalls i bifaces. També desenvoluparen habilitats per a la caça i la supervivència en grups socials.
• La seva indústria lítica és el Modus III: Mosterià (del jaciment a la cova de Lo Mostièr, situada a Paisac lo Mostièr, Perigord, Aquitània), al Paleolític mitjà (300.000-200.000 anys).
• Es preparen nuclis per tal d’extreure’ls les llesques. Posteriorment es retoquen per l’acabat final (tècnica Levallois).
• Disminueix la mida i el nombre d’instruments bifaços i augmenta el nombre de puntes, ganivets i raspadors. Es treballen també instruments d’os i banya de cérvol.
• També incorpora un entremig entre el modus III i el modus IV, el Xatelperronià , (de Chastèlperron, municipi francès al departament de l'Alier, Alvèrnia-Roine-Alps), probablement aprés per imitació (Paleolític Superior).

 

• Els Homo sapiens —des de fa uns 300.000 anys— han desenvolupat eines sofisticades i mostrat una gran habilitat per a l'expressió simbòlica, com es reflecteix ja en l'art rupestre i altres formes d'expressió cultural. Han desenvolupat la capacitat de la parla i el llenguatge, el que ha permès una comunicació més complexa i el desenvolupament de societats més avançades.
• El modus IV (Paleolític superior) es divideix, a l’Europa Occidental, en quatre períodes:
  1. L'aurinyacià, fase cultural que substitueix al perigordià, a partir del 38.000 aC aproximadament. Es creu que va ser un corrent cultural que va venir de fora, però no se sap d'on. Es treballen grans làmines, més o menys gruixudes. També llesques tallades en materials de poca qualitat. Destaquen els raspadors carenats i els burils facetats.
  2. Dins la indústria òssia hi destaquen els mànecs d’eines, allisadors, i puntes de caça (atzagaies). També punxons, cisells, bastons perforats i varetes bisellades. Apareixen noves tècniques d’elaboració sobre os, com el poliment amb pedra sorrenca i altres abrasius. La industria lítica utilitza preferentment el sílex, però també el quars i la quarsita.
  3. El gravetià. Caracteritzat per la presència d’escultures femenines, nomenades venus.
  4. Aquestes evoquen a representacions femenines, amb una mida d’uns 10 cm de mitjana. La seva silueta presenta una exageració dels atributs femenins.
  5. L’os és menys abundant però és decorat per primer cop. Aparell també per primer cop la cocció d’argila.
  6. Es desenvolupa cap al 30.000 a.C., i es caracteritza per l’abundor de burils, raspadors, perforadors i fulles truncades. Un útil característic és la nomenada punta de la Gravette. També s’han trobat puntes d’atzagaies òssies.
  7. El solutrià. Apareix fa uns 19.000 anys. La roca, principalment el sílex, s’escalfa prèviament amb un escalfament fort i lent, el que fa que el tallat posterior per pressió sigui més fàcil. La talla es perfecciona i es fabriquen nous estris. També es treballa el quars (i el cristall de roca). La major part dels estris estan tallats per percussió directa i indirecta o per pressió.
  8. El magdalenià (o epigravetià). Entre 15.000 i 8.000 anys. Caracteritzat per la disminució de la indústria lítica fins a convertir-se en microlítica. També per la bellesa del treball en os, banya i ivori, tant en utensilis com en armes o ornaments.
  9. Abunden els raspadors, burils, perforadors, etc., i les puntes amb peduncle. S’utilitzen nuclis curts, fins i tot globulars, o llargs i prismàtics per a les peces grans.
  10. La industria òssia és la més exuberant i perfecta del Paleolític. Apareix l’arpó treballat amb banya de ren, instrument de caça o pesca.

Altres fites destacables en el desenvolupament cultural i tecnològic de l’Homo sapiens són:

La revolució neolítica —fa uns 10.000 anys—va marcar un canvi important en la vida humana. Apareix l'agricultura i la cria i domesticació de bestiar, en substitució de la caça i la recol·lecció. Es constitueixen les primeres comunitats agrícoles i l'acumulació de superàvit alimentari. També es desenvolupen noves tècniques com la ceràmica i l'ús d'eines de pedra polida.

L’edat del bronze i l’edat del ferro —fa entre 5.000 i 2.500 anys—. Es desenvolupen tècniques de treball del metall, inicialment el bronze i després el ferro. Això va permet la fabricació d'eines i armes més resistents i eficients, i va té un impacte significatiu en el desenvolupament de les societats antigues i el naixement de les primeres civilitzacions.

La revolució industrial —a partir del segle XVIII— representa un canvi radical en la societat humana. Apareix la màquina de vapor, la producció en sèrie i el desenvolupament de fàbriques. La revolució tecnològica accelera el creixement econòmic i canvia la manera de treballar i de viure de les persones. Marca l'inici de la societat industrial moderna.

 

La revolució tecnològica i digital — a partir del segle XX— porta una ràpid avanç tecnològic. L'arribada de la informàtica, internet i les tecnologies digitals transformen radicalment les nostres vides. Es passa de les calculadores mecàniques als ordinadors i els smartphones. Es globalitza i s’universalitza l’accés a la informació i les comunicacions.

Cultura i tecnologia en altres especies animals

S'ha observat que algunes espècies d'animals exhibeixen comportaments que es poden considerar com a trets culturals.

Els trets culturals són comportaments apresos i compartits dins d'una població que no són determinats genèticament, sinó que es transmeten mitjançant el procés d'aprenentatge social. Aquestes conductes culturals poden variar entre grups d'animals i canviar al llarg del temps, de manera similar a com els éssers humans desenvolupen i transmeten la seva cultura.

Un exemple d'això és el cas dels primats no humans com els ximpanzés i els goril·les, que han mostrat conductes culturals en el seu comportament alimentari, ús d'eines i altres aspectes socials.

Quan Jane Goodall va descobrir que els ximpanzés del Parc Nacional de Gombe Stream (1960) utilitzaven eines se’n va anar en orris la idea de que l’ús de la tecnologia era una característica únicament humana.

Posteriorment s’ha comprovat que també ho fan els orangutans, els macacos, els elefants i fins i tot alguns insectes. Les femelles de vespa excavadora martellegen el terra del seu niu amb una pedreta que sostenen amb la seva mandíbula. Les formigues teixidores utilitzen les seves pròpies larves per construir i reparar els seus nius amb secrecions de fils de seda. ^[7]

L’any 1969, el primatòleg Jordi Sabater Pi publica a la revista Nature un treball sobre la observació de ximpanzés ^[8].

La seva aportació més destacada en l'àmbit científic va ser el descobriment de les àrees culturals dels ximpanzés, fruit de la troballa d'uns bastons de uns 40 cm, alguns amb escombretes a les puntes, que aquests animals fabriquen i utilitzen per obtenir tèrmits i ingerir un tipus de sorra que té propietats medicinals, un fet que demostra que han desenvolupat una proto-industria elemental. Tanmateix, els seus primers estudis sobre els primats van començar molt abans, als anys 50. Les investigacions que va portar a terme en l'àmbit del comportament dels anomenats "goril·les de costa" (Gorilla gorilla gorilla), les va donar a conèixer a través de diversos articles que es van publicar a la revista Zeitschrift für Säugetierkunde, revista alemanya especialitzada en mamífers.

 

 

A més dels seus treballs sobre els grans primats, Sabater Pi va descobrir la granota Goliat (Conraua goliath), de més de 30 cm i un pes de 3 kg., i va publicar treballs sobre l'esquívol i desconegut ocell indicador de la mel cua de lira (Melichneutes robustus).

El comportament dels ximpanzés s’ha observat posteriorment en nombroses ocasions, per exemple al Lincoln Park Zoo, Chicago: (a) es crea l’eina manipulant el bastó adequadament; (b) s’utilitza; (c) se li treu el profit ^[9].

Sabater Pi va dividir la cultura dels ximpanzés en tres grans zones o àrees geogràfiques:

• Àfrica occidental (Senegal), on utilitzen pedres per a trencar l’os d’algunes fruites, a l’igual que els humans de la zona.
• Àfrica central-occidental (Rio Muni, a Guinea Equatorial), on utilitzen els bastons per recollir els tèrmits, cosa que també fan els humans.
• Àfrica oriental (Llac Tanganica, Tanzània), on Jane Goodall havia realitzat les seves investigacions sobre els ximpanzés i els tèrmits. També va observar que utilitzaven fulles per netejar-se de fang els peus i les cames. ^[10]

S’han observat també trets culturals en determinades espècies d’ocells. En particular, els pares transmeten als fills les tècniques de cant i els coneixements necessaris per la supervivència i reproducció en el seu medi. A més, moltes espècies mostren comportaments socials molt sofisticats.^[11]

Pel que fa a l'ús de la tecnologia, algunes espècies d'animals han demostrat habilitats sorprenents en aquest àmbit.

Un exemple ben conegut és l'ús d'eines per part d'alguns ocells, com els guacamais i els corbs. Aquests ocells són capaços de fabricar i utilitzar eines per aconseguir aliments, com ara l'ús de branques per extreure insectes dels troncs d'arbres o l'ús de pedres per trencar closques dures. En particular, els corbs de Nova Caledònia mostren una gran capacitat d’aprenentatge i resolució de problemes nous utilitzant eines al seu abast o redissenyant-les segons les seves necessitats. ^[12]

Determinades aus utilitzen com a eines objectes robats, com a contenidors d’aigua, per gratar-se l’esquena, per netejar-se o per atreure preses. Són, per exemple, la cigonya blanca, el lloro gris cuavermell, la cornella nord-americana,... ^[13]

Hominització versus humanització

La hominització i la humanització són dos conceptes que poden abordar el desenvolupament i l'evolució de la humanitat en relació amb la tecnologia i el creixement del cervell.

Hominització. Concepte que fa referència al procés d'adaptació i evolució de la humanitat en relació amb la tecnologia i els avenços científics. Amb el pas del temps, els éssers humans han anat desenvolupant i utilitzant diferents eines, tècniques i tecnologies per millorar la seva supervivència i benestar. La hominització pot ser vista com el procés general de com la humanitat s'ha anat "humanitzant" mitjançant l'ús i la creació d'eines i tecnologies.

Humanització. Terme que es refereix a l'impacte i els efectes que la tecnologia i el creixement del cervell tenen en la nostra experiència humana i en la nostra identitat com a éssers humans. Amb l'avanç de la tecnologia i la possible millora de les capacitats cognitives a través de tècniques com la intel·ligència artificial, la interfície cervell-màquina o altres avenços neuro-tecnològics, hi ha la possibilitat d'un canvi significatiu en la manera com percebem el món, com interactuem amb ell i fins i tot com ens definim a nosaltres mateixos com a éssers humans.

En relació amb el creixement exponencial de l'ús de la tecnologia i el creixement del cervell, aquestes dues perspectives poden ser complementàries. D'una banda, la hominització ens pot ajudar a entendre com la tecnologia s'ha convertit en una part cada vegada més inherent de la nostra vida quotidiana i com ha anat modificant i millorant diverses facetes de la nostra existència. Per exemple, l'ús generalitzat de dispositius mòbils, l'accés a internet i la interconnexió global han canviat la forma com ens comuniquem, treballem, aprenem i ens entretenim.

D'altra banda, la humanització ens convida a reflexionar sobre les implicacions més profundes d'aquestes transformacions tecnològiques i del potencial creixement del cervell. Podria plantejar interrogants ètics i filosòfics sobre com aquests avanços podrien afectar la nostra privacitat, llibertat, identitat, la nostra relació amb altres éssers humans i fins i tot la nostra pròpia naturalesa humana. Per exemple, l'ús massiu de la intel·ligència artificial en àmbits com l'automatització del treball, la presa de decisions o l'anàlisi de dades pot generar debats sobre l'equitat, la responsabilitat, la dignitat humana i la seva evolució natural.

Les ciències implicades

 

 

La paleontologia

Els fòssils són restes o impressions de plantes, animals o microorganismes que es conserven en les roques sedimentàries. La paleontologia és la ciència que estudia els éssers vius que han existit en el passat de la Terra, a partir dels seus fòssils. Té com a objectiu reconstruir la història de la vida al llarg del temps geològic, així com comprendre els processos evolutius, ecològics i ambientals que han influït en la diversitat biològica.

És una disciplina interdisciplinària que combina coneixements de la biologia, la geologia, la química i la física, amb aplicacions pràctiques en àmbits com l'exploració de recursos naturals, la conservació del patrimoni natural i la divulgació científica.

La paleoantropologia

És la disciplina científica que estudia els orígens i l'evolució dels humans i els seus ancestres. Combina mètodes i coneixements de la biologia, la geologia, l'arqueologia i l'antropologia física per reconstruir la història dels homínids des dels seus primers avantpassats fins a l'aparició de l'espècie humana moderna.

Es basa principalment en l'anàlisi dels fòssils, les restes òssies i les petjades dels éssers humans prehistòrics i els seus parents més propers. Aquests fòssils ens permeten conèixer aspectes com la morfologia, la locomoció, el comportament, la dieta i la cultura dels nostres avantpassats. També utilitza altres fonts d'informació, com l'estudi del material genètic, les eines de pedra, els assentaments i les pintures rupestres, per complementar les dades fòssils i obtenir una visió més completa de la nostra evolució.

L’arqueologia

Ciència que estudia les restes materials de les cultures humanes del passat. A través de l'anàlisi dels objectes, les estructures, els paisatges i els documents escrits, reconstrueix la història i la cultura de les societats antigues. Té com a objectiu comprendre millor el comportament humà, les seves relacions socials, econòmiques, polítiques i religioses, i els seus canvis al llarg del temps.

És una disciplina interdisciplinària que utilitza mètodes i tècniques de diverses ciències naturals i socials. En general, els arqueòlegs són historiadors. També té una dimensió social i ètica, ja que contribueix a la conservació i difusió del patrimoni cultural de la humanitat.

Conclusió final

 

Acabem amb les reflexions següents:

• Ens salvarà la cultura o el factor biològic prevaldrà?
• Serem del tot humans quan haurem prescindit de la biologia i de la natura?
• Podrem sobreviure com espècie al marge de la resta dels éssers vius?
• Som i serem humans mentre siguem animals, éssers biològics, amb una crosta cultural , més o menys gruixuda, que sempre desapareixerà en condicions extremes de supervivència.

Jordi Coll Vera - 2023