La família com a institució històrica

Quan ens preguntem quin serà el futur de la família, sovint ho fem des d’una perspectiva marcada per la incertesa, com si assistíssim a la seva progressiva desaparició. Aquesta percepció, però, no és nova. Ja a les dècades de 1960 i 1970, en el context de la modernització i dels canvis culturals a Occident, diversos autors parlaven de la “crisi” o fins i tot de la “mort de la família” (Coontz, 2005; Beck-Gernsheim, 2003). Una mort associada a la modernització, a la secularització i als canvis morals de les societats occidentals. Tanmateix, una anàlisi històrica i antropològica permet afirmar amb claredat que la família no ha desaparegut mai, sinó que s’ha transformat constantment.

La família és, de fet, una de les institucions socials més antigues i universals. Totes les societats conegudes, sense excepció, han desenvolupat formes d’organització familiar, encara que extraordinàriament diverses (Lévi-Strauss, 1969; Roigé, 2006). No existeix, per tant, un model únic o “natural” de família, sinó una pluralitat de formes que responen a contextos econòmics, socials i culturals concrets.

Diversitat històrica dels models familiars

En les societats agràries tradicionals hi predominaven les famílies extenses, caracteritzades per la convivència de diverses generacions i parents sota un mateix sostre —avis, pares, fills, nets i, sovint, altres parents. Aquest model responia fonamentalment a necessitats econòmiques, no afectives: la família era una unitat de producció, de treball i de supervivència (Chayanov, 1986; Roigé, 2006).

Amb la industrialització i la urbanització, aquest model es transforma. Tal com assenyala Francesc Roigé Ventura, la família esdevé progressivament una unitat de consum i socialització, i es consolida la diferenciació entre família burgesa i obrera (Roigé, 2006). En el model burgès s’imposa la separació d’esferes (home productor, treball remunerat fora de la llar; dona reproductora, vinculada a l’espai domèstic i a la cura dels fills), mentre que en el model obrer tots els membres —incloses dones i infants— hi contribueixen econòmicament (Anderson, 1971), sovint en condicions de gran precarietat.

Tal com argumenta Francesc Roigé Ventura (2006), la família no constitueix una realitat autònoma, sinó una institució profundament vinculada al sistema econòmic i a les relacions socials (Engels, 1884 [2017]). La família no pot entendre’s al marge de l’estructura social i econòmica. No és una institució aïllada, sinó profundament interconnectada amb el sistema productiu, les relacions de poder i les formes de vida quotidiana.

El segle XX: de l’estabilitat aparent al canvi accelerat

El model de família nuclear que es consolida a Europa després de la Segona Guerra Mundial —parella heterosexual amb fills i divisió de rols— ha estat sovint idealitzat com a “tradicional”. No obstant això, es tracta d’un model històricament breu i socialment situat (Shorter, 1975), encara que la memòria col·lectiva l’hagi elevat a categoria de norma.

A partir dels anys seixanta, aquest model entra en crisi per múltiples factors: transformacions econòmiques, moviments feministes, revolució sexual i processos de secularització (Beck & Beck-Gernsheim, 2003). Aquestes dinàmiques deslliguen progressivament matrimoni, sexualitat i reproducció. D’una banda, el baby boom provoca un augment notable de la natalitat i de les famílies nombroses, especialment en contextos com l’Espanya franquista, on l’Estat incentiva activament la reproducció. De l’altra, emergeixen moviments socials i culturals que qüestionen el matrimoni, la divisió sexual del treball, l’autoritat patriarcal i la idea de la família com a destí inevitable.

Lluny de desaparèixer, la família es diversifica i es flexibilitza, donant lloc a una pluralitat de formes de convivència (Segalen, 2010). Experiències comunitàries, parelles de fet i una progressiva desvinculació entre matrimoni, sexualitat i reproducció. S’obre el camí cap a una major pluralitat de models familiars.

La família en el present: una realitat propera i canviant

A la societat catalana contemporània, la família continua essent una institució central en la vida de les persones, però sota formes molt diverses. Ja no és adequat parlar de “la família”, sinó de “les famílies” (Roigé, 2006).

Aquesta pluralitat inclou famílies monoparentals, reconstituïdes, homoparentals, parelles de fet, famílies monoparentals i xarxes de cura intergeneracional. Aquest fenomen no indica una descomposició ni una anomalia, sinó que suggereix una adaptació institucional de la família als canvis demogràfics, econòmics i culturals (Therborn, 2004).

La família continua complint funcions essencials: socialització, suport emocional i cura (Saraceno & Naldini, 2013), encara que les formes concretes en què exerceix aquestes funcions hagin variat.

Una pregunta simbòlica: néixer avui a Catalunya

Per entendre millor aquests canvis, podem imaginar el cas d’un infant que neix avui a Catalunya. Aquest nen o nena —que simbòlicament podem anomenar Marc— creixerà en un entorn familiar molt diferent del que han conegut les generacions anteriors. Probablement tindrà pocs germans i cosins, però molts avis i besavis. Pot créixer en una família on els pares no estan casats, o en una família reconstituïda, o en una llar monoparental.

Les trajectòries familiars són avui en dia més diverses, menys lineals i més reversibles (Beck-Gernsheim, 2003).

En Marc viurà la família no com una estructura rígida, sinó com una realitat dinàmica, feta de relacions que es construeixen, es transformen i, de vegades, es trenquen i es recomponen. Aquesta experiència no és excepcional, sinó força habitual en les societats avançades.

Continuïtats essencials enmig del canvi

Malgrat totes aquestes transformacions, hi ha elements que romanen sorprenentment constants: la necessitat de vincles afectius, la cura i la solidaritat familiar (Durkheim, 1893/2007). La necessitat humana de viure amb altres, d’establir vincles afectius estables, de tenir cura i de ser cuidats, no ha desaparegut. Tampoc no ha desaparegut la família com a espai de solidaritat quotidiana, especialment en societats on l’Estat del benestar és limitat.

Per això, més que parlar de crisi de la família, cal parlar de crisi d’un determinat model familiar. El que s’ha erosionat no és la institució en si, sinó una forma concreta d’organitzar-la. El futur de la família no passa per la seva desaparició, sinó per la seva contínua reinvenció.

La davallada de la natalitat: causes, dinàmiques i conseqüències socials

La baixa natalitat constitueix un dels fenòmens més rellevants de la societat contemporània. A Catalunya i Espanya, els nivells de fecunditat es troben entre els més baixos del món (INE, 2024; Eurostat, 2023).

Aquest fenomen s’explica per factors estructurals: precarietat laboral, retard en l’emancipació, dificultats d’accés a l’habitatge i dèficit de polítiques familiars (Esping-Andersen, 2009).

També hi intervenen factors culturals: individualització, canvi de valors i redefinició del projecte vital (Beck, 1992).

La disminució de la natalitat no és només una qüestió demogràfica, sinó un procés amb implicacions socials, econòmiques, culturals i familiars de gran abast. La natalitat condiciona la manera com s’organitzen les famílies, les relacions entre generacions i, en última instància, el futur de la societat en el seu conjunt.

Un descens històric sense precedents

Si observem l’evolució històrica de la fecunditat a Catalunya, el contrast és contundent. A inicis del segle XX, concretament l’any 1900, la mitjana de fills per dona se situava al voltant de 4,7 fills. Era una societat eminentment agrària, amb famílies nombroses i amb una elevada mortalitat infantil, fet que feia necessària una alta natalitat per garantir la supervivència del grup familiar.

Aquesta xifra va anar disminuint progressivament al llarg del segle XX, però encara es mantenia relativament elevada durant el baby boom dels anys seixanta, quan la mitjana se situava al voltant dels 2,9 fills per dona. A partir d’aquell moment, però, s’inicia un descens continuat que no s’ha aturat fins avui. L’any 2008, abans de la crisi econòmica, la fecunditat era d’1,5; el 2015 ja havia baixat fins a 1,14; i l’any 2024 s’ha arribat a un mínim històric d’1,08 fills per dona.

Aquestes xifres situen Catalunya —i Espanya en general— entre els territoris amb la natalitat més baixa no només d’Europa, sinó del món. Perquè una població es mantingui estable des del punt de vista demogràfic, cal una mitjana aproximada de 2,1 fills per dona, una xifra avui en dia molt llunyana.

Més defuncions que naixements: el canvi d’escenari demogràfic

Una de les conseqüències més visibles d’aquesta baixa natalitat és que, actualment, el nombre de defuncions supera el nombre de naixements. Això marca un punt d’inflexió històric: la població no es renova per si mateixa. El creixement demogràfic només es manté gràcies a la immigració, que compensa parcialment el dèficit de naixements.

Aquest fenomen no és exclusiu de Catalunya, però aquí es manifesta amb una intensitat especial. Si comparem la situació catalana amb altres països europeus, observem contrastos notables. França, per exemple, manté una fecunditat propera a 1,8 fills per dona, una xifra significativament superior, tot i que també insuficient per al reemplaçament generacional. A l’altra banda, la major part dels països del sud i de l’est d’Europa comparteixen nivells molt baixos de natalitat.

A escala global, la situació és desigual. A Àfrica, la fecunditat continua sent elevada, amb mitjanes superiors als cinc fills per dona en alguns països, mentre que a Llatinoamèrica la natalitat ha disminuït ràpidament i s’acosta progressivament als paràmetres europeus. La tendència mundial, però, és clara: la natalitat baixa arreu, encara que a ritmes diferents.

Per què tenim tan pocs fills? Factors estructurals i culturals

La pregunta clau és inevitable: per què ha caigut tant la natalitat? Les explicacions són múltiples i interrelacionades. Sovint es tendeix a atribuir-ho exclusivament a factors econòmics, però aquesta visió és parcial. És cert que les dificultats econòmiques —precarietat laboral, salaris baixos, inestabilitat professional— tenen un pes important, però no expliquen el fenomen en la seva totalitat.

Un factor fonamental és el retard en l’edat de tenir el primer fill. Les persones joves allarguen cada vegada més les etapes formatives, s’incorporen tard al mercat laboral estable i tenen dificultats per emancipar-se. Com a conseqüència, el projecte de tenir fills es posposa fins a edats en què la fecunditat biològica ja és més baixa, fet que redueix el nombre final de fills.

A això s’hi afegeix el problema estructural de l’habitatge. L’escassa oferta d’habitatge públic i de lloguer social fa que moltes parelles visquin durant anys en situacions precàries o en habitatges petits, poc adequats per a la criança. Aquesta realitat no només retarda la decisió de tenir fills, sinó que sovint la limita a un sol fill o, directament, la descarta.

També cal tenir en compte els canvis culturals i de valors. Avui, tenir fills ja no és percebut com una obligació social inevitable, sinó com una opció personal. Hi ha parelles que decideixen conscientment no tenir fills, ja sigui per prioritzar altres projectes vitals, per preocupacions mediambientals o per una visió crítica del futur del planeta.

Desigualtats socials en la fecunditat

Un aspecte especialment rellevant és que la baixa natalitat no afecta tots els grups socials de la mateixa manera. Les dades mostren que les classes amb menys recursos econòmics, així com alguns col·lectius d’origen immigrant, tenen taxes de natalitat més elevades que les classes mitjanes i altes autòctones. Les dades sobre la fecunditat mostren diferències significatives entre grups, però també una convergència intergeneracional (Domingo, 2018). Amb el pas de les generacions, però, aquestes diferències tendeixen a reduir-se. La segona i tercera generació de famílies immigrants adopten ràpidament els patrons de fecunditat de la societat d’acollida, fet que confirma que el context social i institucional té un pes decisiu.

Això evidencia empíricament que els factors econòmics són importants, però no exclusius. El context social té més pes que l’origen cultural. De fet, en alguns casos, les persones amb més estabilitat econòmica són les que més retarden o limiten la maternitat i la paternitat, sovint per la dificultat de conciliar vida laboral i familiar o per l’elevat cost d’oportunitat que perceben.

El paper de les polítiques familiars

Si comparem la despesa en polítiques familiars com a percentatge del PIB, Espanya se situa molt per sota de la mitjana europea i a una distància enorme de països com França, Alemanya o els nòrdics. La literatura comparada mostra que els països amb polítiques familiars més robustes presenten nivells de fecunditat més elevats (Esping-Andersen, 2009; Thévenon, 2011). En aquests països, les ajudes directes per fill, els permisos parentals, els serveis de cura i l’habitatge social contribueixen a reduir el cost material i emocional de tenir fills.

Espanya i Catalunya es caracteritzen per una baixa inversió pública en família, fet que trasllada el pes de la cura a les famílies (Sarasa, 2011). A Catalunya, gran part de la càrrega familiar recau en la pròpia família, especialment en els avis i les àvies, que actuen com a veritable xarxa informal de seguretat familiar.

La baixa inversió pública en família no només explica part de la baixa natalitat, sinó que també genera desigualtats socials, ja que únicament les famílies amb més recursos poden assumir amb certa tranquil·litat l’elevat cost de la criança dels fills.

Conseqüències socials i familiars

La davallada de la natalitat té efectes que van molt més enllà del nombre de naixements. Afecta la composició de les famílies —amb menys germans i cosins.

La baixa natalitat transforma la composició familiar —amb menys germans i cosins—, reforça el paper dels avis i genera reptes al sistema públic de pensions, cures i solidaritat intergeneracional (Pérez Díaz, 2003).

Per als infants com en Marc, la nova configuració familiar hi redefineix les relacions i les formes de transmissió cultural, afectiva i material.

Matrimonis, parelles de fet i noves formes de convivència

Altre dels grans eixos de transformació de la família contemporània és el canvi profund en les formes de vida en parella. En la societat catalana actual, el matrimoni ha deixat de ser una institució obligatòria per convertir-se en una opció (Cherlin, 2004).

Aquest canvi no implica la fi de la vida en parella, sinó una diversificació de les formes de convivència i d’unió. El matrimoni ha deixat de ser el pas gairebé inevitable cap a la vida adulta i familiar per convertir-se en una opció entre d’altres, sovint retardada o directament descartada.

Menys matrimonis i més tardans

Les dades mostren una reducció molt significativa del nombre de matrimonis en comparació amb les dècades anteriors. A mitjan anys setanta, la taxa de nupcialitat a Catalunya era de 8,1 matrimonis per mil habitants. Avui, aquesta xifra s’ha reduït a menys de la meitat. Això significa que la gent es casa menys, però també que es casa molt més tard.

L’edat mitjana al primer matrimoni ha experimentat un augment espectacular. L’any 1975, els homes es casaven de mitjana als 23 anys i les dones als 21. Avui, la mitjana se situa aproximadament als 36 anys per als homes i als 33 per a les dones. Aquesta diferència d’edat entre homes i dones, relativament constant al llarg del temps, continua sent una característica estructural de les unions de parella.

Aquest retard en el matrimoni no implica necessàriament una renúncia a la convivència. Moltes parelles viuen juntes durant anys abans de casar-se, i en molts casos el matrimoni arriba —si arriba— després d’una llarga etapa de vida en comú, sovint vinculada al moment de tenir fills o a una decisió simbòlica més que jurídica.

El matrimoni ja no és religiós ni obligatori

Un dels canvis més evidents és la desaparició gairebé total del matrimoni canònic com a forma majoritària d’unió. Si a finals del segle XX encara una part significativa dels matrimonis es celebraven per l’Església, avui només una petita minoria —al voltant del 8%— opta per aquesta via. La immensa majoria dels matrimonis són civils, fet que reflecteix una clara secularització de les formes familiars.

Aquest canvi no només té una dimensió religiosa, sinó també cultural. El matrimoni ha deixat de ser percebut com una institució imposada socialment per convertir-se en una decisió voluntària, sovint molt reflexionada. Això explica, en part, que els matrimonis actuals siguin menys freqüents però també més “costosos”, tant en sentit econòmic com simbòlic.

De fet, el cost mitjà d’un casament a Catalunya se situa entre els 18.000 i els 25.000 euros, una xifra elevada que reforça la idea que qui es casa avui ho fa perquè realment ho vol, no perquè se senti obligat. El matrimoni esdevé així un acte excepcional, no un pas automàtic dins el cicle vital.

Parelles de fet: una realitat normalitzada

Paral·lelament al descens del matrimoni, s’ha consolidat amb força la figura de la parella de fet. Aquest tipus d’unió és especialment freqüent entre les generacions joves, tot i que, si considerem el conjunt de totes les edats, la majoria de parelles continuen estant casades.

A Catalunya, aproximadament un 19% de les parelles són parelles de fet, mentre que el 81% corresponen a matrimonis. Aquesta proporció varia molt segons l’edat: entre els joves de 25 a 34 anys, el percentatge de parelles casades és molt baix, mentre que a mesura que augmenta l’edat, el matrimoni torna a ser majoritari.

Aquestes dades mostren que la convivència sense matrimoni no substitueix completament el matrimoni, sinó que sovint el precedeix o el retarda. En molts casos, la parella de fet és una etapa intermèdia dins trajectòries vitals més llargues i complexes.

Diferències legals entre matrimoni i parella de fet

Tot i la seva normalització social, les parelles de fet no tenen exactament els mateixos drets i deures que el matrimoni, malgrat que a Catalunya existeix una legislació relativament avançada en aquest àmbit. Segons el dret català, una parella pot ser considerada estable si compleix alguna de les següents condicions: conviure un mínim de dos anys, tenir un fill en comú, inscriure’s en un registre de parelles estables o formalitzar la relació mitjançant un document notarial.

Ara bé, aquestes equiparacions no són absolutes. Hi ha diferències importants en aspectes com les pensions de viduïtat, els permisos laborals, la fiscalitat o els drets en cas de separació. Mentre que el divorci és una figura jurídica clarament regulada, la dissolució d’una parella de fet sovint requereix acords previs o negociacions complexes.

Aquesta situació genera una certa paradoxa: socialment, les parelles de fet estan plenament acceptades, però jurídicament continuen sent més fràgils, especialment en contextos de ruptura o conflicte.

Segones núpcies i trajectòries conjugals complexes

Un altre element clau del panorama actual és l’augment de les segones núpcies. Aproximadament un terç dels matrimonis que se celebren avui corresponen a persones que ja s’han casat anteriorment. Això reflecteix trajectòries conjugals progressivament més llargues i fragmentades, amb successives etapes de convivència, separació i nova unió.

Aquestes trajectòries contribueixen a la complexitat de les estructures familiars, especialment quan hi ha fills de relacions anteriors. El matrimoni ja no és necessàriament una unió “per a tota la vida”, sinó una etapa dins una biografia relacional més extensa.

El matrimoni desapareixerà?

Davant d’aquests canvis, sovint sorgeix la pregunta de si el matrimoni està condemnat a desaparèixer. Tot suggereix que no és així. El matrimoni és una de les institucions més antigues i universals de la humanitat, present en totes les cultures, tot i que sota formes molt diverses.

El que està canviant no és l’existència del matrimoni, sinó la seva funció social i el seu significat. Ja no és una obligació ni una necessitat econòmica, sinó una opció simbòlica, afectiva i jurídica que conviu amb altres formes de parella igualment legítimes.

Separacions, divorcis i recomposició familiar

Si la transformació de les formes de parella ha estat profunda, encara ho ha estat més l’impacte de la generalització de la separació i el divorci en l’organització familiar contemporània. A la societat catalana actual, la ruptura de la vida en parella ha deixat de ser un fet excepcional o estigmatitzat per convertir-se en una experiència relativament habitual al llarg del cicle vital. Aquest canvi no només afecta les parelles, sinó que redefineix profundament les relacions entre pares, fills, avis i noves figures familiars.

L’augment del divorci és un tret estructural de les societats contemporànies (Giddens, 1992). Aquest fenomen no expressa un fracàs, sinó una flexibilització de les trajectòries vitals.

L’augment del divorci: una nova normalitat social

Les dades mostren que, avui, aproximadament la meitat dels matrimonis acaben en separació o divorci. Expressada així, aquesta xifra pot semblar freda o alarmant, però cal contextualitzar-la. No vol dir que la meitat de les persones “fracassin” en la seva vida de parella, sinó que les relacions conjugals s’inscriuen en trajectòries vitals més llargues i complexes que en el passat.

A partir del canvi legislatiu de l’any 2007, que va facilitar els processos de divorci, es va produir un augment sobtat del nombre de ruptures, especialment entre parelles que feia anys que convivien però no havien pogut o volgut formalitzar la separació. Posteriorment, el nombre anual de divorcis s’ha anat estabilitzant i fins i tot reduint lleugerament, en part perquè moltes parelles ja no arriben mai al matrimoni.

Catalunya presenta una taxa de divorci superior a la mitjana espanyola i comparable a la de molts països europeus. De fet, Espanya ha passat, en poques dècades, de ser un dels països menys divorcistes d’Europa a situar-se entre els més elevats, només superada pels països nòrdics.

Moments crítics en la ruptura de la parella

L’anàlisi demogràfica mostra que el divorci no es produeix de manera aleatòria, sinó que tendeix a concentrar-se en determinats moments del cicle vital. Un primer pic important es dona entre els cinc i els nou anys després del matrimoni, amb una mitjana simbòlica sovint situada al voltant dels set anys de convivència. Aquest període coincideix habitualment amb la criança de fills petits, una etapa d’alta intensitat emocional, logística i econòmica.

Un segon pic, més rellevant, apareix després dels vint anys de matrimoni, sovint coincidint amb la jubilació o amb canvis vitals importants. Aquest fenomen, relativament nou, reflecteix com les persones grans també reavaluen les seves relacions en una etapa de la vida que abans estava marcada per la continuïtat més que pel canvi.

Aquestes dades ens indiquen que el divorci no és només un fenomen juvenil o associat a la inestabilitat, sinó una possibilitat present al llarg de tota la vida adulta.

Efectes econòmics i socials de la separació

La separació té conseqüències importants, especialment en l’àmbit econòmic. Separar-se és car: implica mantenir dues llars, reorganitzar despeses i, sovint, assumir pèrdues materials significatives. Les classes mitjanes i altes tenen més capacitat per absorbir aquests costos, mentre que les persones amb menys recursos econòmics poden veure’s empeses a situacions de major vulnerabilitat.

Aquest fet explica, en part, per què les ruptures poden agreujar les desigualtats socials. No és que les persones amb menys recursos se separin més, sinó que les conseqüències de la separació són més dures per a elles. Això té un impacte directe en els fills, especialment en contextos de monoparentalitat.

Custòdia i parentalitat

Un dels grans canvis respecte a dècades anteriors és la manera com es gestiona avui la parentalitat després de la separació. Als anys cinquanta i seixanta, el divorci sovint implicava una ruptura gairebé total entre un dels progenitors —generalment el pare— i els fills. Avui, aquest model es considera socialment i psicològicament inadequat.

A Catalunya, existeix des del 2010 el pla de parentalitat, un instrument que obliga les parelles que se separen a definir de manera detallada com s’organitzarà la vida dels fills: lloc de residència, temps de convivència amb cada progenitor, responsabilitats quotidianes, comunicació, vacances i presa de decisions. L’objectiu és preservar al màxim la continuïtat de les relacions familiars i reduir els efectes negatius de la ruptura.

Tot i que la custòdia compartida és progressivament més habitual i socialment desitjada, en la pràctica encara predomina que els fills resideixin majoritàriament amb la mare, fet que manté una certa desigualtat de gènere en les tasques de cura.

La recomposició familiar: una realitat polièdrica

Les famílies reconstituïdes introdueixen noves figures i rols, sovint ambigus, que requereixen negociació constant (Segalen, 2010).

La separació no marca el final de la vida familiar, sinó sovint l’inici d’una nova fase de recomposició. Les persones tornen a formar parella, es casen de nou o conviuen amb altres adults, i apareixen noves figures dins l’univers familiar: padrastres, madrastres, germanastres, nous avis i fins i tot xarxes familiars molt ampliades.

Aquestes figures no tenen sempre una definició jurídica clara ni un rol social establert. A diferència del pare, la mare o els avis, els padrastres i madrastres ocupen una posició ambigua, situada entre el parentiu i l’amistat. No tenen obligacions legals clares envers els infants, però sovint assumeixen funcions quotidianes de cura, suport i educació.

Aquesta ambigüitat obliga a una negociació constant dels rols, tant entre adults com amb els infants, que no dubten a marcar límits —“tu no ets el meu pare”— quan perceben una invasió del seu espai relacional.

L’ex: una figura permanent

Un dels trets més característics de la família reconstituïda és la presència de l’ex. Hi ha una expressió nord-americana que resumeix bé aquesta realitat: “matrimonis per uns anys, divorcis per tota la vida”. L’exparella, especialment quan hi ha fills en comú, no desapareix mai del tot.

Les relacions amb l’ex poden adoptar formes molt diverses: des d’una cordialitat plena, amb celebracions compartides i col·laboració estreta, fins a relacions conflictives que requereixen mediadors o contactes mínims. En tots els casos, però, l’ex forma part del paisatge familiar i condiciona la dinàmica de les noves relacions.

Els infants en famílies recompostes

Per als infants, la recomposició familiar implica créixer en entorns complexos, amb diverses llars, diferents figures adultes i calendaris de convivència canviants. Aquesta realitat no és necessàriament negativa, però requereix estabilitat emocional, coherència educativa i una bona comunicació entre adults.

Els nens i nenes desenvolupen sovint una gran capacitat d’adaptació i aprenen a moure’s entre diferents espais familiars, construint una identitat relacional rica però també exigent. La família, en aquests casos, deixa de ser un espai únic per convertir-se en una xarxa de relacions.

De la ruptura a la transformació

En conjunt, l’augment del divorci i la recomposició familiar no indiquen la desintegració de la família, sinó la seva transformació profunda. Les famílies ja no són estructures rígides i permanents, sinó realitats flexibles, negociades i canviants al llarg del temps.

Aquest procés genera tensions, però també noves oportunitats per redefinir els vincles, els rols i les formes de convivència. La família contemporània és menys estable en les formes, però continua essent central en les funcions de cura, socialització i suport emocional.

Avis, envelliment i societat de quatre generacions

L’envelliment demogràfic transforma profundament la família. L’augment de l’esperança de vida permet la coexistència de quatre generacions (Pérez Díaz, 2003).

Un dels canvis més profunds —i sovint menys visibles— del panorama familiar contemporani és l’envelliment accelerat de la població i el paper creixent que hi juguen els avis i àvies. Aquest fenomen no només transforma la piràmide demogràfica, sinó que reconfigura de manera radical les relacions familiars, els circuits de cura i la transmissió intergeneracional.

A la societat catalana actual, la família ja no és només un espai horitzontal —pares i fills—, sinó cada vegada més una estructura vertical, amb la convivència o coexistència de fins a quatre generacions.

L’envelliment demogràfic: un canvi estructural

Les dades són clares i contundents. A inicis del segle XX, només aproximadament un 5% de la població tenia més de 65 anys. Avui, aquesta proporció supera el 20%, i les projeccions indiquen que continuarà augmentant en les pròximes dècades. Paral·lelament, el percentatge d’infants i joves s’ha reduït de manera significativa, especialment a causa de la baixa natalitat.

Aquest envelliment no és fruit d’un únic factor, sinó del creuament de dues grans tendències: d’una banda, la forta disminució dels naixements; de l’altra, l’augment espectacular de l’esperança de vida. A mitjan segle XX, l’esperança de vida se situava al voltant dels 40 anys; avui, supera els 80 anys per als homes i s’acosta als 86 per a les dones.

Aquesta transformació demogràfica no és un problema en si mateixa. Al contrari, és un èxit social, sanitari i científic. El repte no és viure més anys, sinó com s’organitza socialment aquesta longevitat.

Una societat de quatre generacions

L’augment de l’esperança de vida fa possible una situació fins fa poc excepcional: la convivència de quatre generacions vives dins d’una mateixa família. Avis, besavis, pares i fills comparteixen temps, espais i vincles durant períodes cada vegada més llargs.

Per a infants com en Marc, que neixen avui, això significa créixer envoltats de molts avis i àvies, però amb pocs germans i cosins. La família esdevé menys nombrosa en sentit horitzontal, però molt més extensa en sentit vertical. Aquesta nova configuració té conseqüències profundes en les dinàmiques afectives, educatives i de suport mutu.

El paper central dels avis en la cura quotidiana

En un context de polítiques familiars febles, els avis i àvies s’han convertit en una peça clau del sistema de benestar informal. Una gran majoria d’avis a Catalunya participen activament en la cura dels seus nets: els recullen de l’escola, els cuiden quan estan malalts, els acompanyen a activitats extraescolars o assumeixen tasques quotidianes que faciliten la conciliació laboral dels pares.

Sense aquest suport, la natalitat seria encara més baixa. Moltes famílies només poden tenir fills —o tenir-ne més d’un— gràcies a la disponibilitat dels avis. En aquest sentit, els avis substitueixen parcialment l’Estat, cobrint mancances estructurals en serveis públics de cura i educació infantil.

Aquesta situació genera una paradoxa: mentre el discurs públic sovint presenta l’envelliment com un problema, la realitat quotidiana mostra que els avis són un recurs social imprescindible.

Nous avis, nous rols

Els avis d’avui no s’assemblen als avis de generacions anteriors. Ja no són figures distants o exclusivament simbòliques, sinó actors actius en la vida familiar. Molts gaudeixen de bona salut durant dècades després de la jubilació, mantenen una vida social intensa i assumeixen responsabilitats que abans no els corresponien.

Aquest canvi implica també una redefinició identitària. Els avis no només cuiden, sinó que negocien constantment el seu rol: fins on han d’ajudar, quins límits posar, com combinar suport i autonomia. No sempre és un equilibri fàcil, especialment quan la cura dels nets és intensa o prolongada.

Curiosament, diversos estudis indiquen que els avis que mantenen una relació activa amb els nets viuen més i millor, fet que reforça la idea que la interdependència intergeneracional pot ser beneficiosa per a totes les parts.

Avis i separacions: suport i conflicte

El paper dels avis esdevé encara més rellevant en contextos de separació i divorci. Sovint són els avis —especialment els materns— qui ofereixen suport econòmic, emocional i logístic a mares o pares que afronten una ruptura. En alguns casos, arriben a actuar gairebé com a pares substituts, especialment quan un dels progenitors queda desvinculat de la criança.

Tanmateix, la separació també pot generar situacions doloroses per als avis. No sempre tenen garantit el contacte amb els nets, especialment quan el conflicte entre progenitors és intens. Aquest fet ha donat lloc, en alguns casos, a sentències judicials que reconeixen el dret dels avis a mantenir relació amb els nets, posant de manifest la complexitat creixent de les relacions familiars.

Avis, aviastres i famílies recompostes

La recomposició familiar també afecta els avis. En famílies reconstituïdes, apareixen figures com els aviastres, persones que estableixen vincles afectius amb infants amb qui no tenen cap relació biològica ni jurídica clara. Aquestes relacions es construeixen de manera progressiva i sovint amb una gran càrrega emocional, però també amb una forta incertesa sobre drets, deures i límits.

Les celebracions familiars —Nadal, aniversaris, festes— esdevenen espais de negociació simbòlica: qui ve, qui no ve, a qui es considera part de la família. Aquestes situacions, lluny de ser anecdòtiques, reflecteixen la complexitat creixent de la vida familiar contemporània.

Envelliment i futur de la família

L’envelliment de la població planteja reptes importants en termes de cures de llarga durada, dependència i sostenibilitat del sistema de benestar. Però també obre oportunitats per repensar les relacions entre generacions, el valor social de la vellesa i la importància de la família com a espai de solidaritat.

En una societat amb pocs infants i molts avis, la família esdevé un node central de redistribució de cures, afectes i recursos. El futur de la família no es pot entendre sense tenir en compte aquesta nova centralitat de la gent gran.

Diversitat familiar, immigració i pluralisme cultural

La immigració ha incrementat la diversitat familiar a Catalunya. Aquest fenomen no només és demogràfic, sinó també cultural (Domingo, 2018). Un procés que s’inscriu dins el que la sociologia contemporània ha definit com a “pluralització de les formes familiars” (Therborn, 2004).

La família del present i del futur a Catalunya no es pot entendre sense tenir en compte la profunda transformació demogràfica i cultural associada als fluxos migratoris de les darreres dècades. La societat catalana ha passat, en molt poc temps, de ser relativament homogènia a convertir-se en una societat marcadament diversa, tant en l’origen de la població com en les formes de vida familiar.

Aquesta diversitat no és només una dada estadística, sinó una realitat quotidiana que es manifesta a les escoles, als barris, als espais de treball i, especialment, dins les famílies.

Les diferències tendeixen a reduir-se en segones generacions, fet que confirma el pes del context social.

Un canvi demogràfic accelerat

A començaments del segle XXI, aproximadament el 70% de la població catalana havia nascut a Catalunya, un 24% a la resta de l’Estat i només un 5% a l’estranger. Avui, aquesta proporció ha canviat radicalment. Prop d’un quart de la població ha nascut fora d’Espanya, i en alguns municipis o barris aquesta xifra és molt superior.

Aquest canvi es reflecteix de manera especialment clara en els naixements. Actualment, més del 30% dels infants que neixen a Catalunya tenen mare estrangera, una proporció que ha estat clau per contenir, encara que només parcialment, els efectes de la baixíssima natalitat del conjunt de la població autòctona. Sense aquesta aportació, el descens demogràfic seria encara més acusat.

Per a infants com en Marc, això significa créixer en entorns escolars i socials profundament diversos, on la pluralitat d’orígens és la norma més que l’excepció.

Diferències en els models familiars

La diversitat d’orígens comporta també una diversitat de models familiars. Les famílies d’origen immigrant no només difereixen en llengua o cultura, sinó també en la manera d’entendre la família, els rols de gènere, la relació entre generacions i la criança dels fills.

En alguns col·lectius, per exemple, és més habitual la convivència de famílies extenses, amb diversos adults compartint habitatge. En d’altres, el control familiar sobre els joves és més intens, especialment pel que fa a les relacions afectives i de parella. Aquestes diferències poden generar tensions, però també espais d’aprenentatge i transformació mútua.

Cal evitar, però, una visió simplista o essencialista. No existeix “la família immigrant” com una realitat homogènia. Les diferències internes són enormes i depenen tant del país d’origen com del nivell socioeconòmic, el moment migratori i les trajectòries vitals individuals.

Condicions materials i formes de convivència

Un factor clau que explica moltes diferències familiars no és tant la cultura com les condicions materials de vida. Les famílies immigrants solen viure, especialment en les primeres etapes, en situacions d’habitatge més precàries, amb pisos petits, compartits o sobreocupats. Aquesta realitat condiciona profundament la vida familiar i les relacions quotidianes.

La convivència de moltes persones en un mateix habitatge no sempre respon a una preferència cultural, sinó a una estratègia de supervivència econòmica. Això explica per què algunes formes de convivència que poden ser percebudes com “tradicionals” tendeixen a desaparèixer a mesura que milloren les condicions materials.

La convergència generacional

Un dels elements més rellevants és la ràpida convergència dels models familiars a partir de la segona generació. Els fills i filles de famílies immigrants, socialitzats a les escoles i espais socials catalans, adopten amb gran rapidesa els patrons de comportament del conjunt de la societat: edat de tenir fills, nombre de descendents, formes de parella i expectatives vitals.

Aquesta convergència és especialment visible en col·lectius procedents de l’Amèrica Llatina, però també es dona, amb matisos, en altres orígens. La natalitat de la segona generació se situa molt a prop de la mitjana catalana, cosa que indica que el context social i institucional té més pes que l’origen cultural en sentit estricte.

Aquest procés desmunta el mite que la immigració “resol” el problema de la natalitat de manera permanent. A mitjà termini, els patrons tendeixen a igualar-se.

Diversitat, escola i socialització familiar

L’escola és un dels principals espais on aquesta diversitat familiar es fa visible i es gestiona quotidianament. Els infants conviuen amb companys que tenen estructures familiars molt diferents: famílies nuclears, monoparentals, reconstituïdes, amb avis convivents o amb parents a altres països.

Aquesta diversitat planteja reptes educatius, però també ofereix oportunitats per normalitzar la pluralitat de formes familiars i reduir estigmes. Per a molts infants, la diferència no és percebuda com un problema, sinó com una característica més del seu entorn.

Transnacionalitat i noves formes de relació familiar

Un element específic de les famílies amb trajectòries migratòries és la dimensió transnacional. Les relacions familiars no es limiten a un territori concret, sinó que s’estenen entre països, continents i cultures. Les tecnologies de la comunicació —telèfons mòbils, videotrucades, missatgeria instantània— permeten mantenir un contacte gairebé constant amb familiars que viuen lluny.

A diferència de les migracions dels anys seixanta, en què el contacte amb el lloc d’origen era escàs i esporàdic, avui les famílies mantenen vincles quotidians a distància, fet que transforma la manera d’entendre la proximitat i la pertinença familiar.

Diversitat com a repte i com a oportunitat

La diversitat familiar associada a la immigració planteja reptes socials, culturals i polítics: gestió de diferències, prevenció de desigualtats, garantia de drets i cohesió social. Però també representa una oportunitat de renovació de la societat i de les formes familiars.

La família catalana del futur serà, inevitablement, diversa. Aquesta diversitat no implica fragmentació, sinó una ampliació del repertori de formes possibles de viure, conviure i cuidar-se. Entendre-la com una riquesa, i no com una amenaça, és una de les claus per afrontar els reptes del futur.

Famílies homoparentals i monoparentals: noves formes de filiació i parentalitat

Les famílies homoparentals i monoparentals contribueixen a redefinir la parentalitat, desvinculant-la del model conjugal tradicional (Weeks, 2007).

La recerca mostra que el benestar infantil depèn de la qualitat de les relacions, no de l’estructura familiar.

La diversificació de les formes familiars no només té a veure amb el matrimoni, la separació o la immigració, sinó també amb la transformació de la filiació i de la parentalitat. En les darreres dècades, la societat catalana ha assistit a la normalització progressiva de famílies que fins fa poc eren invisibles, estigmatitzades o directament inexistents en l’àmbit legal. Entre aquestes, destaquen especialment les famílies homoparentals i les famílies monoparentals.

Aquestes realitats no són noves en sentit estricte, però sí que ho és el reconeixement social i jurídic que han assolit recentment.

Famílies homoparentals: visibilitat i normalització

Les parelles formades per persones del mateix sexe representen un percentatge reduït del conjunt de la població, aproximadament l’1,4% del total de parelles. D’aquestes, una majoria no tenen fills, però prop d’un 25% sí que en tenen, fet que dona lloc a famílies homoparentals plenament consolidades.

Tot i que numèricament siguin minoritàries, aquestes famílies tenen una importància simbòlica enorme, ja que qüestionen de manera directa la idea tradicional que associa automàticament família, heterosexualitat i reproducció. La seva existència evidencia que la família no es defineix per la composició sexual de la parella, sinó per les relacions de cura, responsabilitat i convivència.

A Catalunya i a Espanya, el reconeixement legal del matrimoni entre persones del mateix sexe ha estat clau per a aquesta normalització. Aquest reconeixement no només afecta la parella, sinó també els drets dels infants: filiació, adopció, herència i protecció jurídica.

Diferències internes i vies d’accés a la parentalitat

Dins les famílies homoparentals, existeixen diferències significatives. Les parelles formades per dones tenen una proporció molt més elevada de fills que les parelles formades per homes. Això s’explica, en part, per les diferents vies d’accés a la maternitat i la paternitat.

Les dones poden recórrer a la reproducció assistida dins del marc legal existent, mentre que els homes troben moltes més dificultats. L’adopció és una opció legal, però complexa i llarga, i la gestació subrogada està prohibida a Espanya. Aquest fet genera un intens debat ètic, jurídic i social, especialment en el cas de parelles masculines que volen tenir fills.

Aquest debat no és només una qüestió individual, sinó que interpel·la la societat en el seu conjunt: quines formes de filiació volem reconèixer, regular i protegir?

Infància i famílies homoparentals

Una de les preocupacions recurrents en el debat públic ha estat l’impacte de la família homoparental en els infants. L’experiència acumulada mostra que els nens i nenes criats en aquestes famílies no presenten diferències significatives en el seu desenvolupament emocional, social o educatiu en comparació amb altres models familiars.

Per als infants, el que resulta determinant no és la composició de la família, sinó la qualitat de les relacions, l’estabilitat afectiva i la presència de figures adultes de referència. En aquest sentit, les famílies homoparentals contribueixen a ampliar la definició social de família i a normalitzar la diversitat des de la infància.

Monoparentalitat: una realitat creixent i heterogènia

Una altra realitat molt present és la de les famílies monoparentals, que representen aproximadament el 19% del total de famílies. En la gran majoria dels casos —prop del 78%— estan encapçalades per dones, tot i que també existeix monoparentalitat masculina.

La monoparentalitat no respon a una única situació, sinó que engloba realitats molt diverses: separacions i divorcis, viduïtat, maternitat no planificada, però també projectes conscients de maternitat o paternitat en solitari, especialment entre dones amb una certa estabilitat econòmica.

Maternitat en solitari: elecció i suport familiar

En els darrers anys, ha augmentat el nombre de dones que decideixen tenir fills sense parella. Aquest fenomen, lluny de respondre a la precarietat, sovint està vinculat a dones amb recursos econòmics, estabilitat laboral i una edat avançada, que no volen renunciar a la maternitat.

En aquests casos, el suport de la família extensa, especialment dels avis, és fonamental. No és estrany que aquestes dones consultin o informin prèviament els seus pares abans d’emprendre el projecte, conscients que la criança en solitari implica una càrrega elevada de responsabilitat i dedicació.

Aquesta realitat evidencia la importància de les xarxes familiars i la interdependència entre generacions, especialment en absència d’un sistema públic de suport suficient.

Vulnerabilitat social i desigualtats

Tot i que la monoparentalitat no és en si mateixa un problema, sí que està associada a un major risc de vulnerabilitat social, especialment quan es combina amb baixos ingressos, precarietat laboral o manca de suport familiar. Les famílies monoparentals amb menys recursos afronten dificultats importants per conciliar feina i cura, accedir a l’habitatge i garantir el benestar dels infants.

Aquesta situació ha portat a reconèixer legalment les famílies monoparentals com a col·lectiu amb necessitats específiques, equiparant-les en alguns casos a les famílies nombroses pel que fa a ajudes i beneficis. Tot i això, les polítiques públiques continuen sent insuficients per compensar les desigualtats estructurals.

Redefinir la parentalitat

Tant les famílies homoparentals com les monoparentals contribueixen a una redefinició profunda de la parentalitat. Ser pare o mare ja no depèn necessàriament d’un model conjugal concret, sinó d’un compromís sostingut amb la cura, l’educació i el benestar dels fills.

Aquest canvi desplaça el focus de la forma a la funció: allò que defineix una família no és tant la seva estructura com la seva capacitat de generar vincles estables i protectors.

El futur de la família: incertesa, adaptació i continuïtat

Després d’aquest recorregut pels principals canvis que han transformat la família a la societat catalana contemporània, resulta evident que parlar del futur de la família no és parlar d’una institució en crisi terminal, sinó d’una institució sotmesa a una transformació profunda i constant. La família no ha deixat d’existir; el que ha canviat —i continua canviant— són les seves formes, els seus ritmes i els seus equilibris interns.

La família continuarà transformant-se, però no desapareixerà. La seva capacitat d’adaptació és precisament la seva força (Therborn, 2004).

El gran repte serà la gestió de la baixa natalitat, les cures i la diversitat.

La dificultat de predir el futur

Una de les primeres conclusions que s’imposa és la dificultat real de predir com serà la família d’aquí a vint o trenta anys. Si avui mirem enrere i pensem en la família de la nostra infància o joventut, constatem fins a quin punt els canvis viscuts han estat inesperats. Pocs haurien anticipat la generalització del divorci, la normalització de les parelles de fet, la baixíssima natalitat o la centralitat dels avis en la cura quotidiana.

Aquesta experiència hauria de fer-nos prudents davant de discursos alarmistes que anuncien la fi de la família o, en sentit contrari, davant de visions idealitzades que imaginen un retorn a models del passat. La història mostra que la família no retrocedeix ni avança en línia recta, sinó que s’adapta a les condicions socials, econòmiques i culturals de cada moment.

El gran repte demogràfic

Si hi ha un element que condiciona de manera decisiva el futur de la família, aquest és la baixa natalitat sostinguda. No es tracta només d’una qüestió de nombres, sinó d’un fenomen que reconfigura tota l’estructura social: menys infants, més gent gran, més dependència de la immigració i una pressió creixent sobre els sistemes de cura i de benestar.

La baixa natalitat no pot entendre’s com una decisió purament individual. És el resultat d’un conjunt de factors estructurals: precarietat laboral, dificultats d’accés a l’habitatge, retard en l’emancipació, dèficit de polítiques familiars i una organització social que continua penalitzant la criança, especialment per a les dones.

En aquest sentit, el futur de la família està estretament lligat al futur de les polítiques públiques. Sense una inversió clara i sostinguda en família, infància i conciliació, és poc probable que la tendència demogràfica es reverteixi de manera significativa.

Famílies més petites, però més complexes

Un altre tret distintiu del futur immediat és que les famílies tendeixen a ser més petites en nombre, però més complexes en estructura. Menys fills, però més separacions, més recomposicions, més figures parentals i més xarxes de relació que s’estenen més enllà de la llar tradicional.

Aquesta complexitat no és necessàriament negativa. Pot generar incerteses i tensions, però també ofereix oportunitats per construir vincles més flexibles, menys jeràrquics i més negociats. La família deixa de ser una estructura rígida per convertir-se en una xarxa relacional que acompanya les persones al llarg de trajectòries vitals canviants.

La centralitat de la cura

Un element que travessa totes les formes familiars, presents i futures, és la cura. Més enllà de la forma que adopti —matrimoni, parella de fet, monoparentalitat, família reconstituïda—, la família continua sent l’espai principal on es concentra la cura dels infants, de les persones dependents i, sovint, de la gent gran.

En una societat amb un Estat del benestar limitat, aquesta funció de la família esdevé encara més central. Els avis, les àvies, les mares i, en menor mesura, els pares assumeixen una càrrega de cures que condiciona fortament les seves vides. El futur de la família no es pot desvincular, per tant, d’un debat col·lectiu sobre com es distribueixen les cures i quin paper han de jugar les institucions públiques.

Diversitat com a normalitat

Una altra conclusió fonamental és que la diversitat familiar no és una excepció, sinó la nova normalitat. Famílies amb orígens diversos, estructures diverses, orientacions diverses i trajectòries diverses conviuen en un mateix espai social. Aquesta pluralitat no implica fragmentació social, sempre que es garanteixin drets, reconeixement i igualtat d’oportunitats.

Per als infants que neixen avui, créixer envoltats de models familiars diferents no és una experiència estranya, sinó quotidiana. Això contribueix a normalitzar la diferència i a ampliar la definició de família més enllà de patrons rígids.

Elements constants enmig del canvi

Malgrat totes aquestes transformacions, hi ha elements sorprenentment constants. Les persones continuen necessitant vincles afectius estables, espais de pertinença, relacions de suport i reconeixement mutu. La família —amb totes les seves formes possibles— continua sent un dels principals espais on aquestes necessitats es canalitzen.

Això explica per què, malgrat els canvis, la família segueix sent una institució central. No perquè sigui immutable, sinó precisament perquè té la capacitat de reinventar-se.

Mirar el futur sense nostàlgia ni por

Parlar del futur de la família exigeix evitar dues temptacions: la nostàlgia d’un passat idealitzat i la por davant del canvi. La família del passat no era necessàriament millor, ni la del futur serà necessàriament pitjor. Serà diferent.

El repte col·lectiu consisteix a acompanyar aquesta transformació, garantint que totes les formes familiars puguin desenvolupar-se en condicions de dignitat, seguretat i benestar. El futur de la família no està escrit, però el seu sentit profund —viure amb altres, cuidar i ser cuidats— continua sent un dels pilars de la vida humana.

Bibliografia

• Anderson, M. (1971). Family Structure in Nineteenth Century Lancashire. Cambridge University Press.
• Beck, U. (1992). Risk Society. Sage.
• Beck, U., & Beck-Gernsheim, E. (2003). La individualización. Paidós.
• Cherlin, A. (2004). The deinstitutionalization of marriage. Journal of Marriage and Family.
• Coontz, S. (2005). Marriage, a History. Viking.
• Domingo, A. (2018). Demografia i societat a Catalunya. Edicions UB.
• Durkheim, É. (2007). La divisió del treball social. (orig. 1893).
• Engels, F. (2017). L’origen de la família. (orig. 1884).
• Esping-Andersen, G. (2009). The Incomplete Revolution. Polity.
• Flaquer, L. (2011). El destino de la familia. Ariel.
• Giddens, A. (1992). The Transformation of Intimacy. Polity.
• INE (2024). Indicadores demográficos básicos.
• Lévi-Strauss, C. (1969). Les estructures elementals del parentiu.
• Pérez Díaz, J. (2003). La madurez de masas.
• Roigé Ventura, F. (2006). Família i parentiu. UOC.
• Saraceno, C., & Naldini, M. (2013). Sociology of the Family.
• Sarasa, S. (2011). Políticas sociales y desigualdad.
• Segalen, M. (2010). Sociología de la familia.
• Solsona, M. (2003). Canvis familiars a Catalunya.
• Therborn, G. (2004). Between Sex and Power.
• Thévenon, O. (2011). Family policies in OECD countries.
• Weeks, J. (2007). The World We Have Won.

 

Jordi Coll Vera - 2026