Introducció

Aquest text ofereix una aproximació analítica a la guerra com a fenomen social i polític. L’objectiu és (a) delimitar conceptualment què entenem per guerra i violència, (b) discutir alguns biaixos perceptius habituals sobre la conflictivitat contemporània, i (c) identificar línies d’acció orientades a la prevenció i la reducció de la violència armada. El punt de partida és realista: les guerres han existit històricament i, atesa la persistència de conflictes d’interessos, és probable que continuïn produint-se; tanmateix, això no impedeix plantejar estratègies per minimitzar-ne la freqüència, la intensitat i els costos humans.

Marc conceptual: conflicte, violència i escala

En l’anàlisi geopolítica és útil distingir entre dinàmiques de violència a escala interpersonal (micro) i a escala col·lectiva o interestatal (macro). Ambdues comparteixen mecanismes de base (percepció d’amenaça, interpretació d’intencions, escalada reactiva), però divergeixen en l’abast i en la capacitat destructiva. La diferència central, doncs, no és tant la naturalesa del conflicte com la seva escala i institucionalització.

A escala micro, la violència pot manifestar-se com una discussió, una ofensa, un enuig o fins i tot un enfrontament. Si, en la vida quotidiana, ens costa evitar els conflictes —per malentesos, ferides personals o maneres diferents d’entendre el món—, què no pot passar a escala macro, quan aquests mateixos mecanismes s’amplifiquen entre comunitats i estats? A escala micro, els efectes acostumen a ser limitats; a escala macro, les conseqüències poden ser devastadores.

A escala macro, la mateixa dinàmica es projecta sobre col·lectius sencers i, per això, els efectes són proporcionalment molt més grans. D’aquí ve la idea que les guerres tendeixen a repetir-se: és difícil imaginar un món en què ningú no discrepi mai, en què res no ens fereixi o ens molesti, o en què no sorgeixin tensions que, mal gestionades, acabin derivant en violència.

I, com que això és impossible d’eliminar del tot, és probable que sempre hi hagi ocasions en què apareguin reaccions perjudicials i, fins i tot, violentes. En societats com la nostra, la majoria de discrepàncies no passen d’una discussió, però hi pot haver malentesos, històries personals, percepcions o maneres de ser que desemboquin en enfrontaments interpersonals.

En aquest marc, es proposen quatre moviments analítics: (1) aclarir percepcions i relats sobre la violència; (2) assumir els límits de la condició humana i de la gestió del conflicte; (3) examinar les causes materials i simbòliques de la guerra; i (4) identificar mesures orientades a reduir-ne la incidència i l’impacte.

Percepcions socials, dades i biaixos cognitius

Comencem per les percepcions. El món està pitjor que mai? El món està “malalt” o, més aviat, hi ha persones que actuen de manera malaltissa? I, finalment: el segle XX ha estat el més sanguinari de la història? A la primera pregunta, la resposta és que el món no “està bé” en un sentit perfecte —perquè mai no ho està—, però això no implica necessàriament una deriva cap al desastre. Sovint, precisament, identifiquem allò que és millorable perquè és el motor per corregir-ho.

L’única manera de progressar com a societat és afrontar les situacions millorables i treballar per transformar-les. Que el món tingui molts reptes no vol dir que sigui una tragèdia inevitable ni que tot vagi, inexorablement, de mal en pitjor fins a l’extinció. Aquesta idea apocalíptica, tan estesa en certs discursos i comentaris, no ajuda a entendre la realitat ni a actuar-hi.

Aquesta visió sovint es veu alimentada per relats que insisteixen que “tot va fatal” i que, per tant, cal tenir por. La por pot derivar en pessimisme social, i aquest pessimisme ens torna més inactius —i, en conseqüència, més fàcils de governar o de manipular.

Això, de fet, pot afavorir l’expansió de la violència. Dit això, jo no diria tant que “el món està malalt” com que hi ha conductes destructives i persones —i també estructures— que actuen de manera nociva.

La humanitat, en bloc, no és “malalta”. Hi ha fragilitats, desigualtats i patiments, i hi ha persones i institucions que prenen decisions que fan mal. Però això no equival a dir que siguem, col·lectivament, un projecte condemnat o “terminal”.

La tercera qüestió és important: sovint es diu que el segle XX va ser “el més sanguinari” de la història. Sense negar la magnitud de les dues guerres mundials i d’altres conflictes, cal posar-ho en context demogràfic i comparatiu. La població mundial va créixer de manera molt significativa al llarg del segle XX (aproximadament, de poc més de 1.500 milions a més de 6.000 milions). Això obliga, com a mínim, a matisar les comparacions: les xifres absolutes de víctimes no expliquen tota la història si no les situem en relació amb la població total i amb altres períodes.

Aquest creixement demogràfic no prova, per si sol, que hi hagués “menys” violència, però sí que ens recorda que, alhora, van avançar factors que van reduir la mortalitat general: higiene, salut pública, vacunes, avenços mèdics, millor alimentació i transformacions en l’agricultura, entre d’altres.

Hi conflueixen molts elements. El que interessa remarcar aquí és que els relats simplificadors —com ara que “tot empitjora” o que “mai no hi havia hagut tanta barbàrie”— tendeixen a ocultar una realitat més complexa: hi ha retrocessos greus, sí, però també avenços sostinguts en molts indicadors.

Què vull dir amb aquestes tres preguntes? En primer lloc, que no és cert que el món estigui pitjor que mai: hi ha un procés històric irregular, amb avanços i retrocessos, i sovint tenim la tendència a magnificar el pas enrere i a oblidar el recorregut global. En segon lloc, una cosa és que hi hagi violències, injustícies, drames i fins i tot tragèdies alarmants; una altra, molt diferent, és afirmar que el món sencer avança cap a una deriva inevitable. De fet, a cada època hi ha qui anuncia que “ara sí” que tot s’acaba i que no ens en sortirem.

Si mirem el llarg termini (per exemple, mil·lennis), veurem que la humanitat continua avançant malgrat els retrocessos. En moltes sèries estadístiques sobre morts en conflictes s’observa, en determinats períodes recents, una tendència a la baixa —tot i que amb repunts i amb diferències segons el tipus de guerra i la manera de comptabilitzar les víctimes. Quan s’utilitzen gràfics o mapes, és important indicar-ne sempre la font i el període exacte perquè les comparacions siguin honestes.

Això és especialment rellevant avui, perquè l’evolució tecnològica —inclosa la robotització i l’ús de drons o sistemes teledirigits— pot reduir determinats riscos per als combatents d’una banda, però no elimina el patiment: sovint desplaça la càrrega cap a la població civil, i també pot abaixar el llindar polític o emocional d’“entrar” en una guerra. Per això, quan analitzem dades de víctimes, cal mirar què s’està mesurant exactament (morts militars, morts civils, morts directes o indirectes, etc.).

També cal tenir present el creixement de la població mundial en els darrers 10.000 anys, amb un increment especialment intens durant el segle XX. Per això, quan algú afirma que un segle és “el més sanguinari” de la història, convé matisar-ho: cal comparar períodes amb criteris consistents i, sempre que sigui possible, usar indicadors relatius (per exemple, víctimes per cada 100.000 habitants) i no només xifres absolutes.

Si analitzem la durada de les guerres, també hi trobem contrastos. La Primera i la Segona Guerra Mundial (1914-1918 i 1939-1945 respectivament) van durar uns quants anys. La Guerra Freda (1948-1989), dècades, però sense enfrontament directe i continu entre les grans potències.

Si mirem més enrere, trobem conflictes de llarga durada. Com la Guerra de Flandes (1568-1648) vuitanta anys. La Guerra “dels Cent Anys” o Guerra Franco-Anglesa (1337-1453), associada al context de Joana d’Arc, 116 anys. Les Croades (1096-1291), 195 anys, amb episodis durant prop de dos segles. La Guerra d’Arauco (1536-1818), a Xile, 282 anys, amb fases i intensitats diverses. Les guerres de la Reconquesta (s VII-XV). Aquesta perspectiva ajuda a relativitzar la idea que “abans no hi havia guerres tan llargues” o que el nostre temps és únic per definició.

Quan parlem de pèrdues humanes, cal distingir sempre entre episodis concrets i el còmput total d’un conflicte. Per exemple, l’Holocaust va comportar l’assassinat d’uns sis milions de jueus; i la Segona Guerra Mundial, en el seu conjunt, va provocar desenes de milions de víctimes. L’objectiu d’aquestes dades no és “competir” en horrors, sinó entendre l’escala del patiment i evitar simplificacions. ^[1]

En altres contextos històrics també hi ha estimacions de víctimes molt elevades —per exemple, en guerres civils, revoltes o conquestes—, però les xifres varien molt segons les fonts i sovint barregen morts directes amb fams i epidèmies associades. Per això, més que fixar-nos en un sol número, convé quedar-nos amb la idea central: la guerra multiplica el dany i s’enduu, sobretot, vides de persones que no han triat el conflicte.

En aquest punt és important mirar també els esforços de construcció de pau. Les xifres exactes de conflictes actius i de processos de pau depenen de la definició i de l’organisme que les recull; però la idea clau és que, al mateix temps que hi ha guerres, hi ha negociacions, mediacions, alts el foc i acords que sovint passen desapercebuts.

En aquest punt, diversos autors han assenyalat que la percepció pública tendeix a sobredimensionar la degradació global i a infravalorar millores graduals en indicadors socials, en part per la selecció informativa i per heurístiques de negativitat. Una obra divulgativa influent en aquesta línia és Factfulness, que argumenta —a partir de dades— que solem tenir una imatge del món més negativa del que mostren molts indicadors (Rosling, Rosling i Rosling Rönnlund, 2018).

La literatura sobre peacebuilding recorda, a més, que la visibilitat mediàtica de la guerra acostuma a eclipsar processos de mediació, negociació i consolidació de la pau. Les xifres sobre conflictes actius i processos de pau depenen de la definició operativa i de l’organisme que les compila; en tot cas, el punt analític rellevant és que, en paral·lel a la violència armada, existeixen dispositius —sovint menys visibles— d’aturada d’hostilitats, reparació i reconciliació (Rosling, Rosling i Rosling Rönnlund, 2018).

Rosling, metge i divulgador, va popularitzar una manera molt clara de llegir estadístiques socials i de salut global. Amb dades procedents de fonts internacionals —incloses agències de l’ONU— mostrava que, en molts àmbits (salut, alfabetització, esperança de vida), hi ha hagut millores sostingudes, encara que les notícies tendeixin a subratllar sobretot les crisis i els fracassos.

En la mateixa línia, s’han documentat múltiples experiències històriques de resistència civil i acció col·lectiva no armada en processos d’alliberament i ampliació de drets. L’obra col·lectiva Recovering Nonviolent History compila casos que mostren el potencial estratègic de la resistència no violenta i la seva capacitat de generar resultats més sostenibles en determinats contextos (Bartkowski, 2013).

A partir de casos històrics, Bartkowski defensa una idea rellevant: les estratègies no violentes poden ser molt efectives i, en nombroses situacions, ofereixen resultats més sostenibles que l’ús de la força. La pregunta, doncs, és per què continuem recorrent tan sovint a mecanismes violents. Una resposta possible té a veure amb interessos de poder i de benefici econòmic que passen per sobre del benestar humà.

Passem al punt següent: acceptar la realitat. No es tracta de deixar-nos portar ni pel pessimisme ni per l’optimisme. Són actituds legítimes i personals, però no són una anàlisi rigorosa del que passa.

Què vol dir, aquí, “ser realistes”? En part, vol dir conèixer millor la realitat i reconèixer fins a quin punt la informació que consumim condiciona la percepció. Els mitjans de comunicació —com a canal principal d’accés a la informació per a molta gent— poden amplificar determinats fets i silenciar-ne d’altres, i això facilita visions esbiaixades. Per exemple, en una vinyeta d’El Roto, dos funcionaris observen pantalles i dades, i un d’ells adverteix que “la gent està començant a fer preguntes”. La idea és clara: quan la ciutadania pregunta i contrasta, el control basat en la por es debilita.

En aquest sentit, la por pot convertir-se en una eina de control. Si una societat està massa atemorida, és més fàcil que accepti retallades, enemics inventats o decisions que, en fred, discutiria. Per això, més que pessimisme o optimisme, el que cal és realisme crític: informació, contrast i capacitat de discerniment.

Causes de la guerra i dinàmiques d’escalada

Ens convé, per tant, entrar en les causes. Sovint es combinen factors econòmics, ideològics, polítics i territorials. No sempre es tracta només d’“ocupar més espai”, sinó d’accedir o controlar recursos estratègics (matèries primeres, aigua, energia, rutes comercials, capacitat industrial) i de reforçar posicions de poder.

Podem descriure-ho també en termes de temporalitat: a curt termini, el control territorial i la pressió geoestratègica; a mig termini, garanties energètiques i de subministrament; i a llarg termini, la consolidació d’interessos i aliances que mantenen una correlació de forces favorable.

Aquests factors sovint s’alimenten mútuament: l’economia busca justificació ideològica; la ideologia es tradueix en decisions polítiques; i la política s’executa sobre el terreny, en el territori. A més, hi ha raons de fons que travessen molts conflictes, com ara el poder regional o l’equilibri de poder global.

Entre aquestes raons de fons hi trobem: (1) nacionalismes i projectes imperialistes o neoimperialistes; (2) dinàmiques de sotmetiment dels més febles per controlar-ne recursos i capacitats; (3) estratègies de contenció o debilitament de rivals considerats “forts”; i (4) el control sobre energia, aigua i altres recursos clau.

Aquesta “contenció dels forts” es veu quan un estat o una coalició percep un altre actor com una amenaça a l’statu quo. L’objectiu pot ser limitar-ne la influència, frenar-ne el creixement o forçar-lo a acceptar unes regles del joc favorables a qui ja té avantatge.

Aquestes dinàmiques de poder expliquen per què els discursos humanitaris, sovint, no són suficients si no es transformen les estructures d’interès i incentius que alimenten el conflicte. Per això, abans de continuar, convé precisar què entenem per violència: no és només una qüestió d’exèrcits, sinó també de conductes, institucions i estructures.

Definim, doncs, què és la violència. Podem entendre-la com una acció o omissió que danya o vulnera allò que és essencial en una persona: la integritat física i psicològica, la dignitat, els drets i les llibertats. Dit d’una altra manera: la violència és l’ús del poder —físic, institucional o simbòlic— per imposar-se i fer mal.

La violència, per tant, no és només un “cop”: és una manera d’exercir la força o la coerció per obtenir un resultat propi, sense tenir en compte el dany causat a l’altra part.

Qui pot exercir la violència? Un individu, però també una institució o una estructura. Un individu pot exercir violència mitjançant agressions, intimidació, tortura o robatori. Una institució (un govern, una presó, una empresa, una escola) pot exercir violència quan humilia, discrimina, priva de drets o tolera abusos.

Quan parlem d’estructura, ens referim a condicions que, sense exercir dany físic immediat, produeixen perjudicis de manera sistemàtica (explotació, discriminació o desigualtats persistents). Aquestes formes de violència estructural poden preparar el terreny perquè la violència directa —i, en el seu extrem, la guerra— esdevingui socialment tolerable o políticament viable (Galtung, 1969).

Un mecanisme clàssic és el que s’anomena dilema de seguretat. Imaginem dos grups (A i B) que comparteixen una zona o uns recursos. Si A interpreta que B podria amenaçar-lo en el futur, A pot voler controlar preventivament l’espai. Però, quan A s’arma o ocupa posicions, B ho percep com una amenaça i respon armant-se també. Així, la por i la desconfiança es retroalimenten fins que el conflicte sembla “inevitable”.

Aquest cercle de por fa créixer la percepció de perill i pot desembocar en enfrontament. Aquí apareix una qüestió de fons: què ve primer, la vida o la violència? Si pensem en la vida com a impuls de creació i continuïtat, la violència és, en canvi, l’acte de destrucció que nega aquesta continuïtat.

En aquest sentit, podem dir que el primer és la vida: crear és un acte afirmatiu; destruir, un acte negatiu. Això no elimina el conflicte —que existeix—, però sí que ens recorda que el criteri ètic és decidir a favor de la vida.

Si ho traslladem a l’ésser humà, la qüestió és quin posicionament prenem: construcció o destrucció, vida o mort. Sovint es justifica la destrucció com un mitjà per protegir un “bé” propi, però llavors el criteri deixa de ser col·lectiu. És un debat profund, però la idea central és senzilla: si mirem la vida tal com és, tendeix a buscar més vida, no menys.

S’aprèn la violència? En gran part, sí: s’aprèn per imitació, per socialització i també com a resposta a la por. Històricament, la supervivència va exigir defensar-se de perills reals. El problema apareix quan aquest mecanisme es converteix en un hàbit: quan la lògica de l’autodefensa deriva en dominació i en voluntat d’imposar-se.

Avui, moltes societats han reduït riscos immediats, però l’impuls de “defensar-se” pot transformar-se en egoisme: afany de lucre, predació, voluntat de dominar. Aleshores la violència es retroalimenta, es normalitza i es transmet.

Podem justificar la violència? Sovint es parla de “violència justiciera”, com si fos una via per recuperar una justícia perduda. Però és una trampa: la violència tendeix a generar més violència. Ho recordaven Gandhi i molts altres referents de la no-violència.

Compte amb aquest mite: afegir violència a una situació violenta no la neutralitza, sinó que la pot escalar. Dit planerament, “violència + violència” no acostuma a donar “pau”, sinó un conflicte més profund.

En aquest sentit, la teoria per a l’estudi de la pau ha proposat distingir entre violència directa (agressions, bombardejos, homicidis), violència estructural (formes sistemàtiques de privació i desigualtat que generen dany) i violència cultural (marcs simbòlics, prejudicis i justificacions que normalitzen o legitimen les altres dues). Aquesta tripartició és especialment útil perquè permet connectar l’esclat visible de la violència amb els seus condicionants estructurals i ideacionals (Galtung, 1990).

És possible que cap de nosaltres no exerceixi violència directa en el dia a dia, però sí que podem contribuir —sense adonar-nos-en— a la violència cultural: generalitzacions, etiquetes, deshumanització de qui pensa diferent o de qui pertany a un altre grup. Aquests relats alimenten la violència estructural i, al final, faciliten que la violència directa aparegui “justificada”.

Per això, quan veiem l’esclat d’una guerra (violència directa) i ens preguntem com aturar-la, cal mirar enrere: quines estructures (violència estructural) la sostenen, i quins relats (violència cultural) han permès tolerar-la. Amb això al cap, definim què és una guerra.

En un sentit clàssic, una guerra és una lluita armada entre dos o més actors organitzats (estats o grups armats). Aquesta definició és “neta”, però el que amaga és terrible: l’acceptació social i política que matar, destruir i saquejar poden passar a ser considerats “necessaris” o “legítims”.

Bombardejos, matances, saquejos i robatoris: tot això pot quedar dins del “paraigua” d’una guerra. I aquí hi ha un punt essencial: sovint es parla d’“eliminar l’enemic”, però es perd de vista que l’impacte principal recau sobre persones que no han pres decisions polítiques ni militars. A més, els atacs indiscriminats poden reforçar el relat intern del règim que es vol combatre: la població sota les bombes pot percebre com a agressor principal qui bombardeja, no pas el govern que la sotmet.

La legitimació de la violència i el desplaçament normatiu

Si ho volem dir amb tota la cruesa, una guerra és la normalització i legitimació de la matança i la destrucció.

En una guerra, el que en una societat de dret seria delicte (matar, robar, destruir) pot convertir-se en conducta premiada o exigida. I això és, precisament, el que la fa tan perversa.

Fixem-nos que la guerra representa un nivell extrem de destrucció. Moltes accions que considerem inadmissibles en la convivència quotidiana esdevenen “permeses” en context bèl·lic.

Si una persona comet aquests actes en temps de pau, la resposta habitual és la sanció penal. En canvi, en guerra, l’Estat pot presentar-los com a “deure” o “heroisme”, i qui s’hi oposa pot ser acusat de deslleialtat. Aquest desplaçament moral i legal és una de les grans tragèdies de la guerra.

Un indicador d’aquest desplaçament normatiu es pot observar en el debat sobre la pena de mort. L’article 15 de la Constitució espanyola estableix l’abolició de la pena de mort, tot preveient una excepció formal vinculada a la legislació penal militar en temps de guerra (Constitució espanyola, 1978). Aquesta excepció va ser posteriorment eliminada mitjançant la Llei orgànica 11/1995, de 27 de novembre, d’abolició de la pena de mort en temps de guerra (Espanya, 1995).

Tot plegat reforça una idea: allò que es considera acceptable en guerra seria inassumible en una societat basada en drets, ètica i dignitat humana. I, tanmateix, sovint no en som prou conscients perquè el relat públic tendeix a normalitzar el llenguatge bèl·lic i a desviar l’atenció del cost real.

En contextos bèl·lics es produeix sovint una suspensió pràctica —si més no parcial— de principis d’ètica pública i de garanties associades a l’Estat de dret. La lògica de la supervivència col·lectiva es formula, de vegades, en termes de joc de suma zero (la seguretat d’uns a costa dels altres), amb un impacte agregat que deteriora la seguretat humana en sentit ampli. D’aquí la necessitat d’analitzar críticament els relats de justificació i els mecanismes institucionals que normalitzen la destrucció.

Imaginem que una bomba destrueix alguns edificis del nostre barri: els carrers per on hem crescut, l’escola dels infants, els comerços de confiança, les cases de la gent gran, els espais on ens trobem amb amistats. Aquest exercici d’empatia ens recorda que les guerres no són una abstracció llunyana: són una realitat que trenca vides quotidianes.

Les guerres no són casuals

Les guerres al món no són una fatalitat. Si n’hi ha, és perquè hi ha decisions, preparació, armament, discursos d’odi i dinàmiques d’interès que les fan possibles.

Sovint, el conflicte es planifica, es provoca i es manté. Quan una guerra deixa de ser “rendible” o ja s’ha obtingut el que es buscava, es busca un altre focus de tensió. I, per fer-ho, es construeixen nous enemics en funció dels interessos que es volen protegir.

L’intel·lectual llatinoamericà Eduardo Galeano deia: «Les guerres menteixen. Cap guerra no té l’honestedat de confessar: jo mato per robar. Les guerres sempre invoquen motius nobles: maten en nom de la pau, en nom de la civilització, en nom del progrés, en nom de la democràcia. I, per si de cas, si tanta mentida no fos suficient, aquí hi ha els mitjans de comunicació disposats a inventar enemics imaginaris per justificar la conversió del món en un gran manicomi i un immens escorxador.»

La Constitució de la UNESCO, en la seva carta fundacional (1945), sintetitza el repte en una formulació clàssica: «Donat que les guerres neixen en la ment dels homes i dones, és en la ment dels homes i dones on han d’erigir-se els baluards de la pau.» En conseqüència, actuar contra les guerres implica intervenir tant en les causes materials com en els marcs educatius i culturals que modelen percepcions, actituds i disposicions a la violència.

Quines són, sovint, aquestes causes? El control de recursos naturals, de mercats i rutes, de zones d’influència i d’accés a la riquesa; el control sobre poblacions i governs; i la contenció de potències competidores. En el fons, parlem de poder: les guerres busquen apropiar-se’n o redistribuir-lo, i després venen els interessos econòmics i geoestratègics.

El problema no és que existeixi el poder, sinó com s’exerceix: pot ser destructiu quan és egoista, opac i depredador; i pot ser positiu quan es posa al servei del bé comú, amb límits, transparència i rendició de comptes. No es tracta d’“acabar amb el poder”, sinó de repartir-lo millor i orientar-lo a objectius legítims.

Això connecta amb una idea d’Arthur Schopenhauer: "El que més odia el ramat és aquell que pensa de manera diferent; no és tant l’opinió en si, sinó l’atreviment de voler pensar per si mateix, cosa que ells no saben fer".

Quan Schopenhauer parla del “ramat”, es refereix a la inèrcia col·lectiva: la tendència a repetir el que diu la majoria i a desconfiar de qui qüestiona el relat dominant. I això ens pot passar a tots.

Si volem canviar certes coses, sovint el primer que trobem és resistència en l’entorn més proper. Henry David Thoreau, referent de la desobediència civil (que inspiraria Lev Tolstoi, Gandhi, Martin Luther King Jr. i Nelson Mandela), ho expressava així: «La llei mai no ha fet els homes ni un bri més justos. I, a causa del seu respecte per ella, fins i tot els més ben disposats es converteixen diàriament en agents de la injustícia.»

Això ens porta a dues idees. Primera: que existeixi una llei no garanteix, per si sol, que hi hagi justícia; cal com s’aplica i amb quines garanties. Segona: el fet que una norma sigui legal no vol dir automàticament que sigui legítima o justa. En democràcia, moltes lleis ho són, però també n’hi ha de discutides i millorables.

En el nostre país, per exemple, hi ha instruments legals i pràctiques institucionals que generen controvèrsia. Els CIE (centres d’internament d’estrangers) han estat objecte de crítica per part d’organitzacions socials i de debat jurídic i polític sobre garanties, condicions i drets de les persones internades.

En general, quan l’Estat priva algú de llibertat sense un delicte penal i sense garanties suficients, sorgeixen preguntes legítimes sobre drets i proporcionalitat. Per això, el missatge és aquest: que hi hagi una llei no vol dir, automàticament, que ja hi hagi justícia.

No-violència, acció col·lectiva i construcció de pau

Convé, doncs, pensar-hi, matisar, millorar i avançar. Gandhi insistia en una idea molt clara: «Allò que s’obté amb violència només es pot mantenir amb violència. La violència és la por als ideals dels altres.»

Això qüestiona l’argument que “una mica” de violència és acceptable per imposar el bé: si el mètode és violent, el resultat queda condicionat per aquesta mateixa lògica.

Hi ha una imatge que ho resumeix: un infant pregunta al seu pare “si els bons maten tots els dolents, qui quedarà?”. La resposta no és “els bons”, sinó que quedaran els qui han decidit matar. I això torna a posar en dubte el mite de la violència justiciera.

Quan diem “tu”, aquí, no parlem d’una persona concreta, sinó del mecanisme de justificació: el relat cultural o estructural que acaba fent possible que d’altres exerceixin violència directa. I això ens porta a una altra idea: sovint la violència neix de la por i de la incapacitat de conviure amb ideals diferents.

Si la por davant els ideals dels altres es converteix en hostilitat, la violència es fa més probable. En canvi, parlant, compartint i contrastant, i sobretot buscant consensos sobre allò que és bo no només per a mi o per a tu, sinó per a tothom, podem reduir aquesta por i desactivar-ne les conseqüències.

Fixem-nos també en com, a vegades, se’ns “programa” amb idees simples: quatre consignes i prou. Però, precisament, el que més costa —i el que més val— és pensar cada situació, decidir-hi i revisar-la tantes vegades com calgui.

El cervell tendeix a estalviar esforç i a automatitzar respostes. Però, si caiem en aquesta trampa, ens tornem previsibles i més manipulables. En lloc de ciutadans crítics, podem acabar actuant com a autòmats. I, per acabar amb les guerres, cal comprendre aquesta dinàmica i entendre la violència.

Abans deia que la violència micro i la macro comparteixen mecanismes, tot i que canvia l’escala. Una baralla en un pati d’escola, un aldarull en un estadi o un atac en un front de batalla tenen proporcions diferents, però es basen en una lògica semblant: imposar-se per la força.

Propostes per reduir les guerres: línies d’intervenció

Per anar tancant, què podem fer per reduir les guerres? Ho resumeixo en quatre línies de treball:

1. Reduir desigualtats i injustícies estructurals. La fam, la pobresa, la corrupció, l’explotació i les desigualtats extremes creen vulnerabilitat i poden alimentar conflictes, tiranies o formes de violència. Cap sistema econòmic o polític és “automàticament” violent, però les versions depredadores, autoritàries o supremacistes de qualsevol sistema tendeixen a generar més tensió i més guerra.
2. Desmuntar els relats que justifiquen la violència. La normalització de la força, les idees de superioritat i la deshumanització de l’altre són formes de violència cultural que obren la porta a la violència estructural i, finalment, a la violència directa.
3. Prioritzar mètodes no violents i el diàleg. La violència destrueix i deixa ferides que duren generacions. El diàleg, la mediació, la diplomàcia, la resistència civil i la cooperació obren espais per construir solucions més estables.
4. Invertir en cultura de pau. Educació, cultura i pensament crític —sumats a institucions sòlides i garanties de drets— són una base realista per prevenir violències. En canvi, l’armamentisme i la militarització creen incentius i capacitats per escalar conflictes.

En un món interdependent, la percepció que una guerra “llunyana” no té conseqüències pròpies és limitada: els conflictes generen desplaçaments forçats, tensions econòmiques, inestabilitat regional i efectes en cadena sobre recursos i governança. Per això, l’anàlisi i la prevenció de la guerra demanen una mirada sistèmica i, alhora, una responsabilitat compartida.

I això no és una consigna “ingènua”: en un món globalitzat, el que passa a una banda pot acabar afectant l’altra (desplaçaments, crisis econòmiques, tensions i reaccions en cadena). Per això, educar per una pau real és essencial. Maria Montessori ho va resumir així: “Tothom parla de pau, però ningú educa per la pau; la gent educa per la competència. Quan eduquem per cooperar i ser solidaris, eduquem per la pau”.

Hi ha una competitivitat que pot incentivar la millora, però un excés de competència pot acabar convertint-se en confrontació. En aquest sentit, Gandhi ens advertia: «M’oposo a la violència perquè quan sembla causar el bé aquest només és temporal . El mal que causa és permanent.».

I és veritat que una persona o una societat amb una voluntat claríssima del que vol i cap on vol anar és imparable. No hi ha armament, no hi ha govern, no hi ha tirania, no hi ha exèrcit, no hi ha guerra que els pugui aturar. La pau es prepara, la pau s'educa, la pau es difon i la pau es promociona.

Per això, la vella màxima llatina si vis pacem, para bellum (“si vols la pau, prepara la guerra”) és, com a mínim, problemàtica. Si vols la pau, prepara la pau: institucions, cooperació, educació, diplomàcia i desescalada. Si prepares la guerra, el risc de guerra augmenta.

És una lògica simple: si vols un cafè, escalfes aigua; si no el vols, no l’escalfes. De la mateixa manera, no sembla coherent buscar la pau preparant la guerra. La qüestió és com ho aterrem a la pràctica.

Aterrar-ho vol dir, entre altres coses: (1) reduir la dependència i la disputa pels recursos crítics (energia, matèries primeres, aigua) amb transicions justes i cooperació; (2) limitar les dinàmiques d’ingerència i dominació que desestabilitzen països i regions; i (3) abordar el negoci de les armes i els incentius que el mantenen, perquè l’armamentisme facilita noves escalades.

Per acabar, la pregunta és: és possible que la pau triomfi sobre la violència? La meva resposta és que sí, en un sentit important: al llarg de la història, la pau ha estat més habitual que la guerra.

Per un motiu senzill: si la matança, la destrucció i el genocidi haguessin estat la norma constant, la vida social tal com la coneixem no hauria estat possible. La guerra existeix, però no pot haver estat l’únic estat del món.

Ara bé: les guerres han servit massa sovint per reconfigurar poder i saquejar, tot revestint-ho de justificacions. Si volem una pau més sòlida, cal fer tres coses: conèixer-la des de la infància en els gestos quotidians; estudiar-la (a l’escola, a la universitat i en l’espai cívic); i donar-li espai en els relats públics, igual que el donem a la guerra.

També cal experimentar la pau: veure exemples en l’educació, en la cultura, en el cinema; disposar de referents i testimonis (que sovint coneixem poc); i rebre més notícies sobre cooperació, justícia i avenços socials.

El món és ple, cada dia, de bones històries i de gestes discretes de pau, però tendim a fixar-nos només en les que fan més soroll. Practicar la pau vol dir també conèixer-nos, tenir voluntat personal i col·lectiva perquè la pau predomini, i defensar-la de manera col·laborativa —sense convertir-la en una medalla personal.

Per això, fem-ho amb humilitat i perseverança, buscant consensos. La pau és una victòria construïda a capítols: requereix constància i coherència.

La pau ha estat un element central de la vida humana, encara que sovint ens facin creure el contrari. I convé recordar-ho: la no-violència no és un lloc on “arribem” i ja està, sinó un camí que requereix aprenentatge i una certa conversió personal.

Això vol dir que la pau no és un estadi final, sinó una dinàmica que s’ha de sostenir. I aquí hi ha la clau: podem reduir les guerres si ens prenem seriosament la igualtat, la justícia i la desescalada; si evitem construir enemics; i si deixem de normalitzar la preparació permanent per matar i destruir.

Bibliografia

• Bartkowski, M.J. ed., 2013. 'Recovering Nonviolent History: Civil Resistance in Liberation Struggles'. Boulder, CO: Lynne Rienner Publishers.
• Constitució espanyola, 1978. 'Constitució espanyola'. Madrid: Boletín Oficial del Estado.
• Espanya, 1995. 'Llei orgànica 11/1995, de 27 de novembre, d’abolició de la pena de mort en temps de guerra'. Boletín Oficial del Estado, núm. 284 (28 novembre 1995).
• Galtung, J., 1969. 'Violence, peace, and peace research'. Journal of Peace Research, 6(3), pp.167-191.
• Galtung, J., 1990. 'Cultural violence'. Journal of Peace Research, 27(3), pp.291-305.
• Rosling, H., Rosling, O. i Rosling Rönnlund, A., 2018. 'Factfulness: Ten Reasons We’re Wrong About the World – and Why Things Are Better Than You Think'. London: Sceptre.
• UNESCO, 1945. 'Constitution of the United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization'. Londres, 16 novembre 1945.

Jordi Coll Vera - 2026