Introducció

Els falsos històrics en arquitectura fan referència a la creació d'edificis, elements o estils que imiten fidelment èpoques passades però que, en realitat, no són originals ni autèntics d’aquella època. Aquesta pràctica pot tenir diferents objectius i manifestacions, des de la reconstrucció d'elements desapareguts fins a la creació d'estils totalment inventats que evoquen una història fictícia.

Les reconstruccions inexactes o estilitzades, reconstruccions d'edificis antics que no es basen en evidències arqueològiques o documentals suficients. Per exemple: la reconstrucció del castell de Carcassona al segle XIX per Eugène Viollet-le-Duc, amb afegits que no corresponien estrictament a l’original medieval; la recreació d'edificis medievals en ciutats com Varsòvia o Dresden després de la Segona Guerra Mundial, amb elements modificats o reinterpretats.

L’arquitectura neohistòrica, estils arquitectònics inspirats en èpoques passades però construïts amb materials i tècniques modernes. Per exemple: el Neogòtic del segle XIX, com el Palau de Westminster a Londres; l’arquitectura Neoromànica, Neorenaixentista o Neoclàssica aplicada a edificis contemporanis.

La disneyficació arquitectònica, creació d’espais urbans que simulen un passat històric però sense autenticitat ni fidelitat arqueològica. Per exemple: ciutats temàtiques o centres històrics reconstruïts per al turisme, com el poble de Santillana del Mar (on molts edificis són reconstruccions modernes amb aparença antiga); parcs temàtics com Disneyland, que incorporen arquitectures basades en una visió idealitzada del passat.

L’arquitectura escenogràfica o postmoderna, que juga amb referències històriques de manera conscient, sense pretendre ser fidel. Per exemple: l'arquitectura postmoderna de les dècades de 1980 i 1990, que utilitza elements clàssics de manera irònica o simbòlica (com els edificis de Michael Graves); l’ús d'elements decoratius clàssics en gratacels moderns, com el cas del Chrysler Building de Nova York, amb referències a l'Art Déco inspirat en el classicisme.

Els falsos històrics poden provocar diferents tipus d’impacte: generar una percepció errònia del passat i simplificar la història real (impacte cultural); convertir ciutats en simples decorats per als visitants, alterant la seva autenticitat (impacte turístic); desvirtuar el patrimoni i dificultar la preservació d'elements originals (impacte arquitectònic); provocar debat entre els defensors de la fidelitat històrica i els partidaris d’una reinterpretació més lliure (impacte social).

En definitiva, poden ser una eina poderosa per evocar el passat, però també poden distorsionar la història si no es fan amb criteri i rigor.

A diferència dels vertaders edificis històrics, els 'falsos històrics" són construïts en èpoques posteriors i no tenen una relació genuïna amb la història o el context en el que es troben.

Tanmateix, tots els edificis històrics han estat intervinguts en algun moment; cal reconèixer els valors intrínsecs abans d'intervenir; sovint acaben ser part significativa del patrimoni cultural, símbols d'identitat local o destins turístics populars, demostrant així el seu impacte durador. Moltes intervencions són símbols destacats a dia d'avui del patrimoni cultural, no només per l'obra, sinó també per tot allò que significa.

Cal observar i tenir ull crític. Tant quan visitem una obra com quan s'intervé. Tot és història, tot passa a formar part de la història, i allò que es fa perdurarà en el temps. Cal respectar les diferents capes de la història, tots són importants i tots ens expliquen el pas del temps.

També, algunes reconstruccions, com les degudes a conflictes bèl·lics, ens ajuden a comprendre i no oblidar els fets que succeïren, ens ajuden a explicar la història.

Teories de la restauració (s. XVIII-XIX)

Restauració arqueològica

La restauració arqueològica és la pràctica de consolidar, reconstruir o reinterpretar estructures històriques i arqueològiques per a la seva conservació i ús contemporani. Aquesta disciplina ha evolucionat al llarg del temps i ha estat objecte de debat, ja que implica equilibrar la preservació de l’autenticitat amb la necessitat de garantir la supervivència dels monuments.

Durant el segle XVIII i principis del XIX, figures com Giuseppe Valadier i Raffaele Stern van jugar un paper fonamental en la restauració del patrimoni arqueològic, especialment a Roma.

Giuseppe Valadier (1762-1839)

Arquitecte, urbanista i restaurador italià. La seva restauració es basava en criteris neoclàssics i buscava una harmonia entre l'arquitectura original i els nous elements afegits.

De entre les seves obres en poden destacar:

1. L’Arc de Titus (1819-1821). Un dels exemples més clars de restauració arqueològica del segle XIX. Restaura les parts més danyades de l’arc afegint nous elements diferenciats de l’original. Utilitza travertí per contrastar amb el marbre antic, establint un precedent en la restauració arqueològica moderna.
2. Intervencions en el Colisseu. Participa en projectes de consolidació per evitar l’ensorrament de parts de l’estructura. Treballa amb Raffaele Stern en aquest projecte.
3. Plaça del Popolo. Tot i que no és una restauració arqueològica en si mateixa, la seva transformació de la plaça demostra la seva sensibilitat per integrar elements clàssics en l’urbanisme modern.

Raffaele Stern (1774-1820)

Arquitecte italià. A diferència de Valadier, Stern adopta una postura més conservadora en restauració, intentant preservar al màxim els elements originals.

De entre les seves obres en poden destacar:

1. Consolidació del Colisseu. Dissenya la gran contrafortada a la cara oriental del Colisseu per evitar-ne el col·lapse. Utilitza materials i tècniques que respecten l’aspecte original de l’edifici, sent una de les primeres grans intervencions modernes en aquest monument.
2. Intervencions en la Domus Aurea. Treballa en l’excavació i restauració d’algunes parts de la Domus Aurea de Neró. Es centra en la protecció de les restes arqueològiques per evitar-ne el deteriorament.

Valadier i Stern van contribuir al debat sobre la restauració. Valadier introduint afegits neoclàssics. Stern sent més conservador. Les seves intervencions van influir en el desenvolupament de la restauració moderna, establint principis que es consolidaran al segle XX en les cartes d’Atenes i Roma (1931) i de Venècia (1964).

Ambdós varen ser clau en la transició cap a una restauració més científica i documentada, influenciant arquitectes posteriors i pràctiques modernes de conservació del patrimoni.

Restauració estilística

La restauració estilística és un enfocament de la restauració arquitectònica que busca reconstruir un edifici o monument segons un estil determinat, sovint idealitzat, seguint criteris més interpretatius que estrictament científics. Aquest enfocament va ser àmpliament defensat per Eugène Viollet-le-Duc, una de les figures més influents de la restauració arquitectònica del segle XIX. La seva visió de la restauració era activa i creativa, no només de conservació, sinó també de completar i fins i tot millorar els edificis històrics. Defensava la idea de que un edifici havia de ser restaurat "en el seu estat complet", fins i tot si mai havia existit exactament d'aquella manera. A diferència de l’enfocament modern, que busca la conservació de les ruïnes tal com han arribat fins a nosaltres, la restauració estilística proposava restaurar un monument cap a una suposada perfecció arquitectònica.

Les seves característiques principals eren:

• Idealització històrica. No limitar-se a preservar l’estat original de l’edifici, sinó que sovint es modifica per dur-lo a una suposada "unitat estilística".
• Reconstrucció d’elements desapareguts. Si un element no ha estat conservat, es reconstrueix segons el criteri del restaurador.
• Preferència per un únic estil. S’advoca per restaurar, segons un únic estil dominant, catedrals i edificis medievals evolucionats amb elements de diferents èpoques.
• Ús de tècniques i materials moderns. S’utilitza ferro, formigó i altres tècniques modernes per tal de reforçar estructures medievals.

Eugène Viollet-le-Duc (1814-1879)

Arquitecte, restaurador i teòric francès. Figura clau en la restauració del patrimoni medieval a França. Rep l’encàrrec de restaurar nombrosos edificis gòtics i romànics a França en el context del moviment romàntic i l’interès pel passat medieval. Els seus principis són fonamentals per al naixement del moviment neogòtic i per a la teoria de la restauració arquitectònica.

De entre les seves obres en poden destacar:

1. Catedral de Notre-Dame de París (1844-1864). Un dels seus projectes més emblemàtics. Reconstrueix la famosa agulla (flèche) de la catedral gòtica, que no era original sinó una creació seva inspirada en el mateix estil. Després de l’incendi del 2019, és decideix reconstruir l’agulla segons el seu disseny.
2. Basílica de Saint-Denis. Reforça i restaura elements estructurals de la basílica. Tot i que respecta gran part de l’estructura, en algunes parts hi aplica el seu estil "idealitzat".
3. Carcassona. Un dels exemples més coneguts de restauració estilística. Reconstrueix les muralles medievals, incloent-hi teulades de pissarra en torres que originalment no en tenien. Transforma Carcassona en una versió "idealitzada" d’una ciutat medieval.
4. Mont Saint-Michel. Consolida i restaura elements arquitectònics d’aquest icònic monestir. La restauració en defineix la seva imatge actual.
5. Castell de Pierrefonds. Exemple clar de la seva restauració més creativa: reconstrueix el castell gairebé completament seguint una visió neogòtica i neomedieval.

Viollet-le-Duc estableix una metodologia que influirà profundament en la restauració arquitectònica durant el segle XIX i principis del XX. És precursor del moviment neogòtic, que inspirarà arquitectes com Antoni Gaudí. Els seus escrits teòrics, com el "Dictionnaire raisonné de l’architecture française", serà clau en la formació de futurs arquitectes.

Se l’ha criticat perquè sovint, les seves restauracions, no reflecteixen fidelment la història, sinó la seva pròpia visió idealitzada de l’arquitectura medieval. En alguns casos, elimina elements afegits en èpoques posteriors perquè no encaixen amb la seva visió estilística.

Avui dia, la restauració estilística és rebutjada en favor de la conservació de les estructures originals amb intervencions mínimes (tal com estableix la Carta de Venècia de 1964). La seva visió és considerada problemàtica. Tanmateix, el seu llegat és innegable: moltes de les imatges icòniques de l’arquitectura medieval que tenim avui es deuen a les seves restauracions, que han modelat la percepció contemporània del passat arquitectònic.

Restauració romàntica (no restauració)

La restauració romàntica, coneguda també com a "no restauració", és un enfocament oposat a la restauració estilística de Viollet-le-Duc. Es defensa que els edificis històrics han de ser preservats tal com són, respectant el pas del temps i evitant qualsevol reconstrucció que n’alteri la seva autenticitat. Aquesta postura es desenvolupa especialment a la Gran Bretanya durant el segle XIX, sota la influència de figures com John Ruskin i William Morris.

Els edificis han de mantenir-se en el seu estat original, sense afegir elements nous. S’accepta la degradació natural com una part del valor històric del monument. Es rebutja la reconstrucció d’elements desapareguts. Es defensa que la història d’un edifici inclou totes les seves fases i modificacions successives. El deterior i les marques del temps són part de la bellesa i el significat de l’edifici.

S’oposa a la idea de Viollet-le-Duc de restaurar un edifici seguint un únic estil històric. Aquesta pràctica falsifica la història, ja que un edifici sovint és resultat de diverses èpoques.

Només es permeten accions estrictament necessàries per evitar el col·lapse de l’edifici, utilitzant materials nous clarament diferenciats dels antics.

John Ruskin (1819-1900)

Escriptor, crític d’art i teòric de l’arquitectura. És un dels principals pensadors del moviment Arts & Crafts i defensor de la conservació del patrimoni. La seva obra més influent en aquest tema és "The Seven Lamps of Architecture" (1849), on critica la restauració arquitectònica i defensa la conservació.

Segons Ruskin, restaurar un edifici és equivalent a destruir-lo. Els edificis han d’envellir “amb dignitat”. Advoca pel seu manteniment i consolidació sense reconstrucció.

Estableix les bases de la conservació moderna, que es consolidarà amb la Carta de Venècia (1964).

William Morris (1834-1896)

Dissenyador, escriptor i activista. Fundador del moviment Arts & Crafts, que reivindica l’artesania i la qualitat dels materials tradicionals. Crea la “Society for the Protection of Ancient Buildings” (SPAB) el 1877, que encara promou avui en dia la conservació arquitectònica.

Segons Morris, els edificis han de ser mantinguts en el seu estat actual, sense alteracions. Qualsevol intent de “millorar” un edifici històric en destrueix la seva essència.

Defensa l’ús de materials autèntics i tècniques tradicionals. Respectant, no només l’estil original, sinó també les modificacions posteriors, que tenen valor històric.

La SPAB influirà en les lleis de protecció del patrimoni del Regne Unit i internacionalment. Les seves idees influiran en l’evolució de la conservació crítica i la restauració moderna.

Ambdós arquitectes, revolucionen la manera com es concebia la conservació del patrimoni arquitectònic. El seu enfocament ha estat fonamental per a les polítiques modernes de conservació. Avui dia, la majoria dels principis defensats per Ruskin i Morris són acceptats internacionalment i han influït en convencions com la Carta de Venècia (1964).

Tanmateix, el debat entre restauració estilística i conservació crítica continua obert en molts casos, en particular en situacions com la reconstrucció de la catedral de Notre-Dame de París després de l’incendi del 2019.

Restauració històrica

La restauració històrica busca restaurar els edificis i monuments seguint criteris científics i basant-se en fonts documentals rigoroses. A diferència de la restauració estilística de Viollet-le-Duc, que interpreta i idealitza els estils, la restauració històrica intenta reconstruir un edifici tal com va ser en un moment concret de la seva història, evitant afegits subjectius.

Una de les figures més importants d’aquest corrent va ser Luca Beltrami (1854-1933), arquitecte, historiador i restaurador italià que destaca per la seva metodologia basada en fonts documentals i anàlisi rigorosa de les restes arquitectòniques.

Els principis de la restauració històrica són:

1. Basar-se en fonts documentals. L’arquitecte ha de recolzar-se en documents històrics, gravats, plànols i imatges per garantir-ne una restauració fidel. S’evita la reconstrucció especulativa sense proves arqueològiques o històriques.
2. Respecte per l’autenticitat. S’evita afegir elements no originals que puguin alterar la identitat de l’edifici. Es preserven totes les fases de l’edifici si són històricament rellevants.
3. La restauració es limita a un període concret. Es defineix un moment històric específic de l’edifici i es restaura en funció d’aquest. No es barregen estils ni s’intenta harmonitzar diferents èpoques, com feia Viollet-le-Duc.
4. S'utilitzen tècniques constructives tradicionals. Sempre que sigui possible, es respecten els materials i tècniques originals.
5. Es fa distinció entre les parts originals i les restaurades. Els elements nous han de ser clarament identificables.

Luca Beltrami (1854-1933)

Arquitecte, historiador de l’art i restaurador italià, nascut a Milà. Format a l’Acadèmia de Belles Arts de Brera i l’École des Beaux-Arts de París. Pioner en l’ús de fonts històriques per guiar la restauració arquitectònica.

Va dirigir projectes de restauració de grans monuments a Itàlia, especialment a Milà.

De entre les seves obres en poden destacar:

1. Castell Sforzesco (Milà). Un dels seus treballs més coneguts. Hi restaura la torre Filarete, destruïda al segle XVI, basant-se en documents històrics. La seva intervenció va transformar el castell en un símbol identitari de Milà.
2. Torre del Palau de la Senyoria (Pavia). Hi reconstrueix la torre seguint estrictament els plànols i imatges antigues disponibles.
3. Sant' Ambrogio (Milà). Hi restaura parts del monestir i de la basílica seguint documents històrics per recuperar el seu aspecte medieval original.
4. Porta Ticinese (Milà). Hi restaura l’antiga porta medieval, consolidant-ne l’estructura i eliminant modificacions posteriors no originals.

Beltrami estableix un mètode rigorós per a la restauració arquitectònica, basat en la documentació històrica. Influirà en la restauració científica desenvolupada posteriorment per Camillo Boito i en els principis de la Carta de Venècia (1964). Ajuda a consolidar la idea de que la restauració ha de ser fidel a la història i no una reconstrucció idealitzada.

En alguns casos, la seva restauració ignora fases posteriors de l’edifici per recuperar una imatge "original", una pràctica que en restauració moderna es considera problemàtica. Alguns crítics assenyalen que la reconstrucció de la Torre Filarete al Castell Sforzesco, tot i estar documentada, no deixa de ser una reconstrucció parcialment interpretativa.

Les pràctiques modernes de restauració arquitectònica, prioritzen, avui en dia, l’anàlisi documental, la diferenciació entre elements antics i nous, i la mínima intervenció possible.

Restauració científica

La restauració científica és un enfocament basat en principis rigorosos de documentació, diferenciació i mínima intervenció en els edificis històrics. A diferència de la restauració estilística de Viollet-le-Duc, que idealitzava els edificis, i de la restauració històrica de Beltrami, que es basava en fonts documentals, la restauració científica introdueix criteris de distinció clara entre les parts originals i les restaurades, així com un equilibri entre conservació i funcionalitat.

Els dos grans exponents d’aquest enfocament són Camillo Boito i Gustavo Giovannoni, que estableixen les bases de la restauració arquitectònica moderna.

Els principis de la restauració científica són:

1. Distinció entre parts originals i parts restaurades. Les intervencions han de ser clarament identificables, evitant falsificacions històriques. Es poden utilitzar materials i tècniques modernes sempre que siguin compatibles amb els originals.
2. Reversibilitat de les intervencions. Els elements afegits han de poder-se eliminar sense danyar l’edifici original. Fet que permet futures restauracions amb tècniques més avançades.
3. Documentació exhaustiva. Abans i després de qualsevol restauració s’han de realitzar plànols, fotografies i informes. La informació ha de quedar disponible per a investigacions futures.
4. Respecte per totes les fases històriques d’un edifici. Es rebutja eliminar afegits d’altres èpoques si tenen valor històric o artístic. Es preserva l’edifici com un document viu del seu passat.
5. Ús de materials compatibles. Si s’han d’afegir materials nous, han de ser respectuosos amb l’original i evitar danys estructurals.
6. Mínima intervenció. Es prioritza la consolidació i manteniment en lloc de grans reconstruccions.

Camillo Boito (1836-1914)

Arquitecte, restaurador i historiador italià, considerat el pare de la restauració científica. Professor i teòric, amb una gran influència en la restauració arquitectònica. La seva obra "I restauri in architettura" (1893) estableix els set criteris fonamentals de la restauració científica, molts dels quals seran assumits per la Carta de Venècia (1964).

Boito distingeix entre parts originals i parts restaurades amb inscripcions o materials diferents. Tota restauració és rigorosament documentada abans, durant i després. Es conserven totes les etapes històriques. S’utilitzen tècniques modernes amb precaució. La prioritat és evitar la necessitat de grans intervencions futures.

De entre les seves obres en poden destacar:

1. Restauració de la Basílica de Sant Antoni de Pàdua. Aplica el seu criteri de mínima intervenció, conservant afegits històrics. Documenta tot el procés i diferencia clarament les parts restaurades.
2. Restauració de la Catedral de Milà. Introdueix tècniques modernes per consolidar estructures sense alterar-ne l’aspecte original.

Gustavo Giovannoni (1873-1947)

Arquitecte, enginyer i urbanista italià. Un dels teòrics més influents en la restauració del patrimoni arquitectònic. Ampliar els principis de Boito, aplicant-los no només als edificis sinó també als centres històrics. Desenvolupa el concepte de "restauració filològica", que defensa la conservació de totes les fases d’un edifici.

Cada edifici és un document històric que no s’ha de modificar arbitràriament. No s’eliminen elements d’èpoques posteriors si tenen valor. No només es restauren edificis aïllats, sinó que es protegeixen barris i conjunts històrics. És un precursor del concepte modern de patrimoni urbà. La protecció del patrimoni ha de formar part del desenvolupament de les ciutats.

Defensa l’ús d’elements estructurals contemporanis si són necessaris per a la conservació.

De entre les seves obres en poden destacar:

1. Restauració del Campidoglio a Roma. Hi consolida estructures sense alterar-ne la integritat històrica.
2. Estudis sobre la protecció de ciutats històriques. Treballa en la protecció dels centres antics de Roma, Florència i Venècia.

La restauració científica de Boito i Giovannoni estableixen les bases per la Carta de Venècia (1964), que encara avui guia la restauració del patrimoni. La seva metodologia continua sent la referència principal en la conservació arquitectònica moderna. Els seus principis han influït en la manera com es restauren tant edificis com conjunts urbans.

Camillo Boito i Gustavo Giovannoni transformen la restauració arquitectònica en una disciplina científica, amb principis basats en la documentació, la distinció entre original i restaurat i la conservació del patrimoni en el seu context històric. El seu llegat continua vigent en les pràctiques de restauració actuals, que segueixen prioritzant la màxima fidelitat històrica i la mínima intervenció.

Restauració crítica

La restauració crítica és un enfocament teòric que considera la restauració com un procés d'interpretació que ha de tenir en compte no només la conservació física dels edificis o obres d’art, sinó també el seu valor històric, estètic i social. Aquest enfocament no busca simplement reconstruir o preservar, sinó que posa èmfasi en la valoració crítica del patrimoni, evitant tant la restauració estilística com la reconstrucció idealitzada.

Els dos grans exponents de la restauració crítica són Alois Riegl i Cesare Brandi, que van establir les bases d’aquest enfocament filosòfic i metodològic.

Els principis de la restauració crítica són:

1. Valoració del patrimoni des d’una perspectiva múltiple. No només es considera el valor arquitectònic o històric, sinó també el valor d’ús, el valor estètic i el valor de memòria. No es pot restaurar només des d’un únic punt de vista, sinó que cal tenir en compte la complexitat de l’edifici o l’obra d’art.
2. Respecte per les transformacions històriques. Es reconeix que un edifici ha acumulat diferents capes històriques i que aquestes tenen un valor per si mateixes. No es busca portar l’edifici a un estat "original" idealitzat, sinó entendre'l com una entitat viva que ha evolucionat.
3. Restauració com a acte crític. La restauració no és només una acció tècnica sinó un acte de reconstrucció intel·lectual. L’arquitecte o restaurador ha de prendre decisions crítiques informades sobre què conservar i què intervenir.
4. Reversibilitat i mínima intervenció. Els materials afegits han de ser reversibles per possibilitar futurs canvis. La intervenció ha de ser mínima i visible, diferenciant-se dels elements originals sense trencar la unitat de l’obra.
5. Autonomia de l’obra d’art o edifici històric. La restauració ha de respectar la seva autonomia estètica i històrica, sense imposar-hi visions contemporànies o estètiques alienes.

Alois Riegl (1854-1905)

Historiador de l’art i teòric austríac, una de les figures clau en la teoria del patrimoni. Membre de la “Comissió Imperial de Monuments Històrics” d’Àustria-Hongria i va redactar el famós llibre "Der moderne Denkmalkultus: Sein Wesen und seine Entstehung" (1903).

Els principis clau de Riegl són:

1. Diferents valors del patrimoni. Estableix una classificació fonamental dels valors que donem a les obres d’art i monuments: valor històric: importància de l’edifici com a testimoni del passat; valor d’antiguitat: Interès per la seva degradació natural i la pàtina del temps; valor d’ús: relació amb la funcionalitat que encara pot tenir per a la societat; valor artístic: apreciació estètica de l’edifici com a obra d’art; valor de memòria col·lectiva: relació de l’edifici amb la identitat cultural i emocional d’un poble.
2. Patrimoni en constant transformació. No es pot congelar un edifici en un estat fix, ja que el patrimoni evoluciona constantment amb nous significats.
3. Crítica a la restauració estilística. S’oposa a Viollet-le-Duc i la seva reconstrucció idealitzada, ja que la considera una falsificació de la història.

Riegl és el primer que es planteja una visió moderna del patrimoni, on el seu valor no és només arquitectònic sinó també emocional i social. Estableix les bases per a la protecció i conservació del patrimoni a Europa, especialment a l’Europa Central.

Cesare Brandi (1906-1988)

Historiador de l’art, filòsof i restaurador italià. Fundador de l’Institut Central de Restauració d’Itàlia. La seva obra principal, "Teoria del Restauro" (1963), és un dels textos fonamentals de la restauració crítica.

Els principis clau de Brandi són:

• La restauració ha de respectar la unitat potencial de l’obra. Un edifici o obra d’art ha de ser percebut com una totalitat, però sense falsificar-ne les parts absents. Es pot restaurar, però sense crear il·lusions sobre el que no és original.
• La restauració només es justifica per motius estètics o històrics. No s’ha de restaurar un edifici només per fer-lo funcional. La intervenció ha de tenir sentit en el context històric i artístic de l’obra.
• Diferenciació entre original i restaurat. La part restaurada ha de ser identificable sense trencar l’harmonia de l’obra.
• Reversibilitat i materials compatibles. S’han d’utilitzar materials que no danyin l’obra i que es puguin retirar en cas necessari.
• Conservació com a prioritat sobre la restauració. En molts casos, és millor mantenir l’edifici tal com està abans que intervenir-hi.

De entre les seves obres en poden destacar:

1. Restauració de la Capella dels Scrovegni (Pàdua). On hi aplica els seus principis de diferenciació entre parts originals i restaurades.
2. Conservació dels frescos de Giotto. On hi aplica tècniques mínimament invasives per preservar els frescos.

La restauració crítica de Riegl i Brandi transformen la restauració arquitectònica en una disciplina més reflexiva, on cada intervenció es justifica críticament abans de ser realitzada. Estableixen les bases per a la Carta de Venècia (1964) i per a la gestió actual del patrimoni cultural. És l’enfocament predominant en la restauració de pintures i escultures, on qualsevol intervenció ha de ser mínima i diferenciable.

La restauració crítica posa l’èmfasi en la complexitat històrica, artística i social del patrimoni. Els treballs de Riegl i Brandi van establir un model més reflexiu, que encara avui dia guia la major part de les intervencions patrimonials arreu del món.

Un exemple proper de restauració crítica és la de l’edifici de les Cristalleries Planell, al barri de Les Corts (Barcelona). En especial la façana amb l’entrada principal de la fàbrica, al carrer Anglesola.

Altres exemples de Catalunya són: les muralles de Cervera o la Torre Vilalta, a La Segarra, on s'introdueix un material rejuntat diferent o amb color diferent i un encintat que separa l'obra existent de l'obra actual. També Sant Benet de Bages, on les peces noves són de pedra més clara i amb els elements decoratius menys detallats. O Sant Climent de Taüll, que utilitza les noves tecnologies de mapping per mostrar com eren les pintures originals sense necessitat de reproduir-les i, per tant, d'arribar a un possible fals històric.

Cartes internacionals sobre la restauració i conservació del patrimoni

Les cartes d’Atenes (1931), Roma (1931) i Venècia (1964) són documents fonamentals que han establert els principis bàsics per a la restauració, conservació i gestió del patrimoni arquitectònic i arqueològic. Cadascuna d’aquestes cartes reflecteix l’evolució del pensament sobre la conservació a escala internacional.

Carta d’Atenes (1931)

És el primer intent modern d’establir directrius internacionals per a la conservació i restauració del patrimoni arquitectònic. Es redacta en el I Congrés Internacional d’Arquitectes i Tècnics de Monuments Històrics, celebrat a Atenes i organitzat per la Societat de Nacions.

Principis clau:

1. Respecte per l’autenticitat. La restauració ha de respectar la història i els materials originals.
2. Ús de tècniques modernes. Permet l’ús de materials moderns sempre que siguin compatibles amb els originals.
3. Protecció del context urbà. No només els edificis històrics, sinó també l’entorn ha de ser preservat.
4. Intervencions mínimes. La restauració ha de ser el menys invasiva possible per preservar l’essència de l’edifici.
5. Registre i documentació. Qualsevol restauració ha de ser degudament documentada per garantir-ne la transparència i la reversibilitat.

Encara es permet certa llibertat en la reconstrucció d’edificis antics.

Carta de Roma (1931)

Es redacta el mateix any (1931) que la carta d’Atenes, en el marc de discussions internacionals sobre la restauració arqueològica. És impulsada per Raffaello Riccardi, director de l’Institut Central de Restauració d’Itàlia.

Principis clau:

1. Autenticitat històrica i arquitectònica. Es fa èmfasi en conservar la integritat de les ruïnes sense alteracions innecessàries.
2. Restauració arqueològica. La intervenció en ruïnes ha de ser mínima i ha d’evitar reconstruccions especulatives.
3. Intervencions diferenciables. Les parts restaurades han de ser clarament identificables per evitar confusions amb les estructures originals.
4. Protecció dels jaciments arqueològics. Es reforça la necessitat de protegir les restes arqueològiques davant l'expansió urbana i altres amenaces.

Suposa un precedent per a les tècniques modernes de restauració arqueològica, posant èmfasi en la conservació més que en la reconstrucció.

Carta de Venècia (1964)

És redactada durant el II Congrés Internacional d’Arquitectes i Tècnics de Monuments Històrics a Venècia. És un document fonamental que actualment segueix sent una referència clau en la restauració arquitectònica. Amplia els principis establerts anteriorment, adaptant-los a un context més rigorós.

Principis clau:

1. Respecte absolut per l’autenticitat. Es rebutja qualsevol reconstrucció que pugui desvirtuar el valor històric d’un edifici.
2. Conservació abans que restauració. La intervenció s’ha de limitar a la consolidació i manteniment, evitant addicions innecessàries.
3. Reversibilitat. Qualsevol restauració ha de ser reversible, per permetre futures intervencions amb tècniques més avançades.
4. Ús de materials compatibles. Els nous materials han de ser compatibles amb els originals per evitar danys a llarg termini.
5. Documentació rigorosa. Totes les intervencions han de ser meticulosament registrades i accessibles per a futurs estudis.
6. Conservació del paisatge històric. No només es protegeixen els edificis, sinó també el seu entorn.

És la base de la restauració moderna i ha inspirat legislacions sobre patrimoni a molts països. Estableix les bases de l’ICOMOS (Consell Internacional de Monuments i Llocs), creat el 1965 per vetllar pel compliment dels principis de la Carta.

Carta de Roma (1972) i Carta de Cracòvia (2000)

Són documents clau en l’evolució de la conservació i restauració del patrimoni cultural. La seva redacció respon a la necessitat d’actualitzar els principis establerts per la Carta de Venècia i d’adaptar-los a noves realitats com la conservació de conjunts històrics, el patrimoni immaterial i els desafiaments del desenvolupament urbà contemporani.

Carta de Roma (1972)

Es redacta en el marc d’una reunió de l’ICOMOS a Roma el 1972, coincidint amb la Convenció del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Té com a objectiu ampliar els principis de la Carta de Venècia per incloure la conservació de conjunts urbans històrics i el seu entorn.

Principis clau:

1. Protecció dels centres històrics com a entorns vius. No només es protegeixen edificis individuals, sinó que s’amplia la visió a barris i conjunts històrics. Es promou la conservació de l’estructura urbana tradicional.
2. Equilibri entre conservació i desenvolupament urbà. La conservació del patrimoni ha d’integrar-se en els plans d’urbanisme. Es reconeix que les ciutats han d’evolucionar sense perdre la seva identitat.
3. Manteniment de l’ús funcional dels espais històrics. Es recomana mantenir les funcions tradicionals dels centres històrics per evitar la seva museïtzació. Es fomenta la revitalització econòmica i social dels centres antics.
4. Conservació de l’entorn. No només es protegeixen edificis, sinó també carrers, places i paisatges històrics que donen coherència a la ciutat.
5. Participació de la comunitat. Es reconeix la importància de la població en la conservació del patrimoni. Es promou el diàleg entre tècnics, institucions i ciutadania.

La carta influeix en la legislació de molts països sobre la protecció de conjunts històrics i patrimonials. És un precedent per a futures iniciatives sobre patrimoni cultural immaterial i paisatges urbans històrics.

Carta de Cracòvia (2000)

Context i objectius

S’aprova en una conferència internacional a Polònia amb la participació de l’ICOMOS i altres organismes especialitzats. Té com a objectiu revisar i actualitzar els principis de la Carta de Venècia en relació amb els nous reptes del patrimoni cultural.

Principis clau:

1. Ampliació del concepte de patrimoni. Es reconeix la necessitat de protegir no només edificis històrics, sinó també paisatges culturals, infraestructures i patrimoni immaterial. Es defensa una aproximació holística a la conservació.
2. Autenticitat i reversibilitat. Qualsevol intervenció ha de respectar la història i materials originals. Les tècniques utilitzades han de ser reversibles o mínimament invasives.
3. Ús de tecnologies modernes en restauració. Es promou l’ús de tecnologies digitals i nous materials, sempre que siguin compatibles amb l’edifici original.
4. Gestió sostenible del patrimoni. Es posa èmfasi en la necessitat d’una gestió sostenible del patrimoni, evitant la “turistificació” excessiva i la pèrdua d’identitat cultural. Es reconeix la necessitat de plans a llarg termini per a la conservació.
5. Integració del patrimoni en la vida contemporània. La conservació ha d’evitar la "museïtzació" de les ciutats i fomentar la seva adaptació als temps moderns. Es proposa la integració de nous usos compatibles amb el patrimoni arquitectònic.
6. Cooperació internacional i participació social. Es defensa la necessitat d’una col·laboració global en la protecció del patrimoni. Es fomenta la participació ciutadana en els processos de restauració i conservació.

Es reforça la idea que la conservació ha d’incloure no només els edificis, sinó també la seva relació amb la societat i el medi ambient.

Diferents tipus de falsos històrics

Construccions anacròniques

Un exemple de construcció anacrònica és la catedral de St. John the Divine (1892-1941), a Nova York. Una de les catedrals cristianes més importants dels Estats Units.

Segons els plans originals havia de ser d’estil romànic i neobizantí, però van ser canviats després de la construcció de la gran cúpula sobre el transsepte —imatges central i dreta—, obra de Rafael Guastavino i Moreno, mestre d'obres i constructor valencià. La cúpula es va construir —en només 15 setmanes— utilitzant la tècnica de volta catalana, que ell mateix havia exportat i expandit als Estats Units.

A partir del 1911 adopta un estil gòtic d'inspiració francesa, per tant la nau i la capçalera són d'inspiració gòtica, mentre que el creuer és d'estil romànic o romà d'orient. Tot i així, en el conjunt hi predomina l’estil neogòtic i es considera que és un dels edificis de l'arquitectura neogòtica més important dels Estats Units.

També a Nova York, hi trobem The Cloisters (1934-1938), que de fet és una sucursal del Metropolitan Museum centrat en l'art i l'arquitectura medieval europea. Va ser construït per Rockefeller i dissenyat per Charles Collens, inspirat en l'arquitectura monàstica europea.

Es construeix com si fos un monestir, però es va convertir en un claustre d'època medieval o romànica europea.

Actualment acull una gran col·lecció d'objectes d'art, escultures, vitralls, tapisseries i altres objectes entre els segles XII i XV provinents d'Europa, i de Catalunya en particular. Els claustres i altres elements arquitectònics foren portats pedra per pedra d'Europa, principalment entre el 1934 i 1939.

Altra exemple de construcció anacrònica és la Basílica del Voto Nacional (Quito, Equador) 1884-1924. Obra majestuosa de l'arquitectura neogòtica equatoriana.

La seva construcció es va fer sota la direcció de l’arquitecte equatorià Emilio Tarlier. Té l’estructura imponent pròpia d'una catedral neogòtica, amb combinació de detalls gòtics, però també d'elements indígenes, que reflecteixen la diversitat cultural del país. Per tant, demostra també aquest mestissatge de cultures entre Europa i la pròpia cultura equatoriana.

Intervencions

Una intervenció molt coneguda és la de la ciutat de Carcassona (França). A mitjans del segle XIX, Eugène Viollet-le-Duc dirigeix una extensa restauració de la ciutat medieval, reinterpretant i recreant elements durant tot aquest procés, segons l’estil de restauració estilística comentat anteriorment. La intervenció ha estat àmpliament criticada pel seu dubtós rigor històric, i ha convertit tot el conjunt en una destinació turística.

Tanmateix, és ben cert que, sense la restauració, Carcassona no seria tan coneguda i visitada com ho és avui en dia.

Continuant a França, amb Eugène Viollet-le-Duc, parlem ara de la Catedral de Notre Dame de París. L’església original és dels segles XII i XIV, amb dualitat d'influències estilístiques, per un costat el romànic, provinent de Normandia, i per un altre, innovacions arquitectòniques del gòtic.

L'any 1787, l'agulla central, mostra importants desperfectes degut a inclemències del temps, i ha de ser desmuntada.

Durant la dècada de 1790, amb la Revolució Francesa, la catedral és totalment dessacralitzada, va patir el pillatge i la dispersió de molts dels seus béns, així com també la profanació de part de la imatgeria de la catedral, que va quedar parcialment destruïda. El 1802, per ordre de Napoleó, es reprèn el seu us sacralitzat com a església catòlica. Dos anys més tard, l’any 1804, s’hi coronarà emperador. També, el 1831, Victor Hugo escriu “Nostra Senyora de París”, amb la catedral com a escenari principal, fet que també va contribuir a la seva valorització i voluntat de recuperació. T

Viollet-le-Duc va ser l’arquitecte encarregat de la rehabilitació de la catedral. Partidari de l’estil neogòtic, s’hi va dedicar durant 25 anys. Va reparar-ne els danys i afegir elements estructurals nous, com la famosa agulla de 96, construïda amb fusta i plom.

L'abril de 2019, l'edifici va patir danys importants a conseqüència d’un incendi. Dues terceres parts del sostre, l’agulla i alguns rosetons varen quedar totalment destruïts o molt malmesos. S’obria així un nou debat de com havia de ser la nova reconstrucció de l’edifici. Algunes de les propostes varen ser molt exagerades, per no dir excèntriques.

La proposta final va ser, però, la reconstrucció de l'edifici tal com era abans de l’incendi. Tot seguint les teories modernes explicades al principi d’aquest article. Una restauració històrica (2019-2024) que comptava amb tots els documents i plànols necessaris.

Altre exemple és el famós Campanile de la Plaça de Sant Marc a Venècia. ar de Sant Marco de Venècia. La construcció es va iniciar al segle IX, i és ja al segle XVI quan adquireix el seu aspecte actual. Durant tota la seva existència va anar reparant danys, principalment per impacte de llamps. A finals del segle XVIII s'hi instal·len uns parallamps. parallamps.

Al juny de 1902, apareixen grans esquerdes a la seva façana nord i, finalment, el campanar col·lapsa, quedant totalment destruït.

El 1903, durant el discurs de la col·locació de la primera pedra de la reconstrucció, l'alcalde de la ciutat, Filippo Gramini, hi pronuncia la famosa frase: «dov'era e come stava» (“on era i com estava”), el lema de la reconstrucció del campanile. De nou, una restauració històrica, idèntica a com era anteriorment.

La restauració va ser dirigida per l’arquitecte Gaetano Moretti (1860-1938), deixeble de Luca Beltrami.

A Catalunya hi tenim també alguns exemples. Un d’ells és el Monestir de Santa Maria de Ripoll com a monument emblemàtic. La seva història es remunta al segle IX, experimentant diferents transformacions i fins i tot destruccions al llarg de la seva història. Al segle XIX, té lloc una extensa reconstrucció (1862-1892) a càrrec de l’arquitecte Elies Rogent i Amat (1821-1897). Es restaura gran part de l'edifici i es recreen elements que s’havien perdut.

Elies Rogent, va ser professor i director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i mestre d'alguns arquitectes modernistes importants com Domènech i Montaner o Gaudí, de qui de fet va dir que “no sabia si li havia donat el títol a un geni o a un boig”.

Gràcies als apunts d’Elies Rogent com a professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, coneixem els seus pensaments sobre l'arquitectura del moment. Hi havia un debat entre classicistes i medievalistes, amb l'objectiu de trobar una arquitectura pròpia del segle XIX a Catalunya, i Rogent recolzava l'eclecticisme, és a dir, la barreja de diferents estils que poguessin arribar a aquest estil que ens representava. Eclecticisme que defensaran també arquitectes modernistes com Domènech i Montaner.

El dia de la inauguració de les obres, el 21 de març de 1886, el bisbe de Vic Josep Morgades va brindar amb una frase que es va fer cèlebre: “Anem a restaurar, no precisament el monestir de Ripoll, sinó Catalunya (···)”.

Un altre exemple molt proper és la Catedral de Barcelona. La seva façana va ser un procés molt significatiu que va tenir lloc entre els segles XIX- XX. La catedral no tenia façana i, sota la direcció dels arquitectes Josep Oriol Mestres i Esplugues (1815-1895) i August Font i Carreras (1845-1924), es va iniciar la construcció de la seva impressionant façana neogòtica que li va donar el seu aspecte monumental actual i va contribuir a que fos símbol de Barcelona i del seu patrimoni arquitectònic.

També, el temple romà de Vic. El temple original va ser construït al segle II a la ciutat romana d'Aussa. Va ser desconegut durant molts segles perquè estava envoltat i formava part del castell dels Montcada, construït a la fi del segle xi. Les seves parets formaven part del pati interior del castell i no va ser fins al 1882, en enderrocar l'antic edifici, que es va descobrir la seva existència. Del temple se’n conservaven tres façanes, un capitell i un fragment del fust d'una columna.

Al mateix temps que la reconstrucció del Monestir de Santa Maria de Ripoll, s’inicia la reconstrucció del temple romà de Vic. Sota la iniciativa de diversos vigatans il·lustres. La reconstrucció es complerta, en una segona fase, iniciada l’any 1929. Dins la iniciativa general de de reconstrucció de monuments històrics i la voluntat de recuperar la cultura catalana i la seva història. Acabant, amb l’aspecte actual, l’any 1959.

Es podria considerar també un exemple de restauració històrica, en el sentit que es volia recuperar tal com era. Tanmateix, es va decidir que calia enderrocar el castell dels Montcada i que, per tant, la fase històrica medieval, havia de ser esborrada per poder reconstruir el temple romà. A més, de fet, tampoc se sabia exactament com era i es va reconstruir segons es creia que “podia ser”, seguint exemples similars d'Espanya i d'Itàlia.

Rèpliques d’altres edificis

La rèplica, a escala real, del Partenó d’Atenes a Nashville (USA), amb l’estàtua de la deessa Atena Pàrtenos. En primera instància va ser edificat l’any 1897 com a part de l'exposició del Centenari de Tennessee, en la qual també se celebrava la unió d'aquest estat als Estats Units. Es va construir per ser la peça central d'aquesta exposició, però també hi havia altres construccions de la cultura del món, diferents cultures del món, per exemple, hi havia unes piràmides d'Egipte. La construcció d'aquest primer Partenó es va fer amb la voluntat de desmuntar-lo al acabar l’exposició i així es va fer, però va agradar tant que se'n va reconstruir un altre, amb elements més sòlids, per tant, que pogués ser perdurable en el temps, de formigó. També es va policromar i afegir certes millores amb la voluntat de fer-lo més exacte. L’any 1990, s'hi va col·locar a l'interior l’estàtua de la deessa Atena Pàrtenos a imitació de la que possiblement hi havia estat a l’autèntic Partenó d’Atenes.

A Las Vegas (USA) hi trobarem una rèplica a escala 1/2 de la Torre Eiffel de París, també el seu Arc de Triomf, a escala 2/3, una part e la façana del Louvre i una part de l’Òpera de París.

A Barcelona hi tenim les Torres Venecianes. Construïdes l’any 1929 per l'arquitecte Ramon Reventós i Farrarons (1892-1976) com a part de l'Exposició Internacional de Barcelona. Tenien la funció de marcar l'entrada al que era el recinte de la fira. Les dues torres són idèntiques i inspirades en el “Campanile” de Venècia. No són una rèplica exacta però sí una inspiració bastant clara, tal com ja ens indica clarament el seu nom.

Els parcs temàtics de la història

No són edificis històrics reals. Expliquen la història a voluntat del creador del parc. Sent més o menys fidel a la història real.

Per exemple, el Castell de Guédelon (França). Un projecte d'arqueologia experimental que ajuda a comprendre la tecnologia antiga, no només pels tractats i documents, però també per la pràctica. A més de crear una atracció turística amb molt de succés visitat per uns tres-cents mil persones cada any.

Les obres s’inicien l’any 1997, amb un horitzó de 25 anys. En aquesta iniciativa hi ha diferents artesans i constructors dedicats a aixecar un castell de manera gradual, seguint mètodes medievals.

El “Puy du Fou” (França) és un parc temàtic fundat l’any 1989 per Philippe de Villiers, euroescèptic candidat a les eleccions presidencials franceses de 1995. N’hi ha dos parcs més, un a Toledo (Espanya) i l’altre a Quinhuangdao (Xina). Al parc de Toledo (“El sueño de Toledo”) s’hi troben cinc poblats: “El Arrabal”, un mercat medieval del segle XIII, on hi ha diferents ofertes de menjar; “la Puebla Real”, un poble del segle XIII situat als peus d'un suposat castell; “la Venta de Isidro”, una granja del segle XVIII; “El Askar Andalusí”, un campament àrab ambientat al segle X, en l'època musulmana de Castell; i “Villa Nueva del Corral”, com una vila espanyola del segle XVI. A part de visitar aquests espais, també s'hi poden veure diferents espectacles ambientats en l'època. Hi ha cert debat, com he comentat, en aquest tipus de parcs perquè transmeten la història explicada de certa manera i segurament també amb una certa ideologia política en conseqüència. Per tant, s'ha d'anar sempre amb ull crític i sent conscients que és un parc i no la història real.

Al Japó hi trobem “Edo Wonderland”, un parc temàtic dissenyat per a traslladar-nos a la cultura i l’atmosfera del període Edo (1603-1867). Es recrea un petit poblat d'aquella època, amb actors que donen vida a la història real de l'època. Amb atraccions, restaurants, hotels,... A diferència de l’anterior [Puy du Fou], és reconegut per cuidar fins al més mínim detall el rigor històric i ha estat escenari del rodatge de moltes sèries i pel·lícules.

Evitant el fals històric

Hi ha esdeveniments, com per exemple un conflicte bèl·lic, que causen destrucció i que, a l’hora de reconstruir, cal que quedi algun records dels fets per intentar, en el possible, que no es tornin a repetir en el futur.

L’Església de la Mare de Déu a Dresden

La “Frauenkirche” és una església luterana de l'època barroca, construïda durant el segle XVIII. Considerada com el Vaticà protestant. Durant la Segona Guerra Mundial va ser totalment destruïda per un bombardeig aliat l’any 1945 ^[1]. Aquí podem veure aquestes imatges de com va quedar l'església després d'aquest bombardeig. Alemanya va conservar aquestes runes com un monument que recordés aquests fets històrics, però després de la caiguda del mur de Berlín, el 1994, es va començar la seva reconstrucció, que va finalitzar el 2005.

L'arquitecte encarregat de l'obra va ser Eberhard Burger. El procés es va iniciar amb la retirada de totes les pedres, catalogant-les i intentant trobar la seva posició original. En moltes d’elles es va aconseguir, fins a un 43% de la construcció original. De manera que l’aspecte actual de l’església és com una mena de trencaclosques, amb diferents peces de diferents colors, amb el costat esquerre, original, més fosc, que destaca de les peces noves.

També a Alemanya hi trobem la Alte Pinakothek (Pinacoteca Antiga) de Munich, un museu d'art amb col·leccions des de l'època medieval fins al segle XIX. L’edifici original va ser construït a principis del segle XIX, amb estil neoclàssic, per ordre de Lluís I de Baviera, sota la direcció de l'arquitecte Leo von Klenze. En el seu moment va arribar a ser la galeria d'art, de pintures, més important d'Europa. Durant la Segona Guerra Mundial, pateix desperfectes importants. En algun moment es planteja la seva demolició, però finalment és reconstruïda durant els anys 1950 per l'arquitecte Hans Döllgast. Es pot dir que és un exemple de restauració crítica, perquè aborda la restauració amb un respecte compositiu, de la façana existent, per exemple. Tanmateix, s’utilitza el maó en contraposició de la pedra de l'època neoclàssica. Per tant, es busca aquesta unitat formal, però sense caure en el fals històric, en el sentit de que es distingeixen clarament les parts noves de les antigues.

A Itàlia hi trobem Castelvecchio (Verona). Actualment és un dels museus més importants de la ciutat de Verona, dedicat principalment a l'art italià i europeu. Construït inicialment com un castell, amb funció defensiva. Tot i així, durant els segles XV i XVI experimenta diferents canvis, sempre per interès militar. També durant la Segona Guerra Mundial, l’any 1945 se’n destrueix una part del castell, a més d’alguns ponts de la ciutat de Verona. Pocs anys després, entre 1958 i 1974, l'edifici és intervingut pel famós arquitecte Carlo Scarpa (1906-1978). La seva intervenció és un exemple molt reconegut en el món de l'arquitectura, per la simbiosi entre l'arquitectura contemporània i el patrimoni històric. Carlo Scarpa és reconegut per aquesta sensibilitat de fusió entre els elements arquitectònics nous i els antics. Mitjançant diferents materials i tècniques modernes, es pot arribar a aquesta harmonització del que és antic amb el que és nou.

A Catalunya, l'antiga església de Corbera d'Ebre. Església que va començar a construir-se al segle XVIII sobre una antiga església romànica i es va finalitzar el 1827. Una construcció, de tipus barroc.

Durant la batalla de l'Ebre, el 1938, l'església va quedar en runes com la major part del poble. Entre els anys 2011 i 2013, de la mà dels arquitectes Núria Bordas i Ferran Vizoso. L'objectiu va ser recuperar l'ús interior d'aquest temple, però mantenint aquest aspecte de ruïna o d'element destruït. S’hi col·loca una coberta transparent que permet el pas del sol i n’il·lumina l’interior de l'edifici.

A Reus, la Casa Navàs. Obra de de Domènech i Montaner, construïda entre 1901 i 1911.

L'any 1938, durant la Guerra Civil Espanyola, sis bombarders de l'aviació italiana sobrevolen la ciutat de Reus i llencen 72 bombes sobre aquesta ciutat. Reus va ser la tercera ciutat més bombardejada en aquest moment, després de Barcelona i Tarragona. A la plaça del Mercadal, on s'ubica l’edifici hi havia també uns refugis antiaeris.

Una de les bombes impacta de ple en la Casa Pedrol, una casa veïna, i destrossa, de retruc, bona part de la façana del carrer, la torre, part del balcó, les claraboies de la coberta i la meitat del segon pis de la Casa Navàs.

L'any 1945 es refà la façana, algun element decoratiu, la coberta, les vidrieres,... Tanmateix, aquesta restauració inicial es fa amb l’interès d’utilitzar l’edifici com a habitatge i de la botiga de la planta baixa. L'any 1990 s’intervé de nou i es restaura el llanternó ^[2]. I, els anys 2010 i 2015 els arcs del pati posterior.

Finalment, entre els anys 2019-2020 es recupera la capçalera de la façana principal a partir de la còpia d'algunes peces conservades, però també amb fotografies de l'obra original i elements decoratius ja existents en la façana. S’opta per col·locar-hi un element fidel a l'original, però que es pogués diferenciar que era una peça actual, i que es va poder veure que hi havia certs elements que ens permeten endevinar que és una intervenció actual (pedres amb superfícies més llises, sense les marques dels picapedrers com a la resta de la façana, amb els elements ornamentals menys profunds, menys detallats, però també una certa pàtina cromàtica que no destaqués en excés).

Conclusió

Els principis generals per a no fer un “fals històric” són:

• Diferenciar clarament el nou de l’original:
• Utilitzar materials diferents.
• Utilitzar cromatismes diferents.
• Distància física entre elements.
• Menys texturització i detall en els elements nous.
• Reproducció virtual.
• En resum: evitar mimetisme i reconstrucció "estilística".
• Compatibilitzar els materials nous amb els originals.
• Utilitzar documentació històrica en la restauració.
• Tenir en compte la conservació ambiental.
• Integrar la obra en l'entorn.
• Integrar correctament les addicions.
• Intervenir el mínim possible.
• Fer intervencions reversibles.
• Tenir en compte la durabilitat i el manteniment de la obra.

En resum:

• Tot edifici històric ha estat intervingut al llarg de la seva vida.
• Cal observar i tenir ull crític, tant quan es visita una obra com quan s'hi intervé.
• Tot és història i passa a formar-ne part, per tant, cal estar alerta quan s'intervé en un edifici. Allò que es faci perdurarà en el temps.
• Moltes d'aquestes obres són símbols destacats del patrimoni cultural per tot allò que signifiquen.
• Cal respectar les diferents capes de la història, totes són importants.
• Alguns casos distorsionen la història, altres ens ajuden a comprendre-la.

Bibliografia

Per aprofundir en els diferents enfocaments i teories de la restauració arquitectònica, es recomanen les següents obres:

• Viollet-le-Duc, Eugène Emmanuel. Diccionario razonado de la arquitectura francesa del siglo XI al XVI. Edició en castellà disponible a diverses biblioteques universitàries. Aquesta obra fonamental presenta la perspectiva de Viollet-le-Duc sobre la restauració estilística.
• Ruskin, John. Les set làmpades de l'arquitectura. Edició en català disponible a la Biblioteca de Catalunya. Ruskin defensa la preservació dels edificis sense intervencions que alterin la seva autenticitat.
• Morris, William. Manifest de la Society for the Protection of Ancient Buildings. Disponible en línia en anglès, amb traduccions al castellà en diverses publicacions sobre conservació del patrimoni. Morris promou la conservació dels edificis històrics sense restauracions que en modifiquin l'essència.
• Beltrami, Luca. Il Castello di Milano: studi, rilievi, restauri. Disponible en italià a biblioteques especialitzades. Beltrami exposa la seva metodologia de restauració històrica basada en fonts documentals.
• Boito, Camillo. Questioni pratiche di belle arti. Disponible en italià a biblioteques universitàries. Boito estableix els principis de la restauració científica, incloent la distinció entre parts originals i restaurades.
• Giovannoni, Gustavo. Vecchie città ed edilizia nuova. Disponible en italià a biblioteques especialitzades. Giovannoni aborda la integració de l'arquitectura moderna en contextos històrics.
• Riegl, Alois. El culto moderno a los monumentos: su esencia y su génesis. Edició en castellà disponible a diverses biblioteques. Riegl analitza els diferents valors atribuïts als monuments i la seva influència en la conservació.
• Brandi, Cesare. Teoria de la restauració. Edició en castellà publicada per Alianza Editorial. Brandi desenvolupa una teoria de la restauració centrada en la unitat potencial de l'obra d'art i la distinció entre intervenció i conservació.

Jordi Coll Vera - 2025