Introducció

La industrialització tèxtil de Catalunya es va desenvolupar principalment gràcies a l’aprofitament de l’energia hidràulica dels rius, ja que el país mancava de carbó barat i altres recursos de la Revolució Industrial (Wikipedia). En aquest context, el riu Cardener –afluent del Llobregat– va esdevenir al segle XIX un corredor d’industrialització secundari però significatiu. Al llarg del Cardener es van construir fàbriques tèxtils mogudes per la força de l’aigua (“fàbriques de riu”) i, en alguns casos, veritables colònies industrials amb habitatges i serveis per als obrers. Malgrat no haver assolit la densitat fabril del veí riu Llobregat, el Cardener conserva un patrimoni industrial valuós i representatiu del procés d’industrialització a la Catalunya interior (Bages i Solsonès). En aquest article explorarem l’evolució històrica d’aquestes fàbriques, les seves característiques arquitectòniques i tipològiques, el seu impacte econòmic i social, i el destí actual d’aquests conjunts fabrils. També compararem la realitat del Cardener amb la de altres conques industrials catalanes –especialment el Llobregat– i reflexionarem sobre la conservació, la memòria col·lectiva i el futur d’aquest patrimoni industrial.

Orígens de la indústria tèxtil al Cardener (1800-1850)

Els orígens de la industrialització al Cardener es remunten a les primeres dècades del segle XIX, en paral·lel als inicis del procés industrial català. Ja al voltant de 1815-1816 es van fer els primers intents de mecanitzar antics molins fariners al curs alt del Cardener. A Cardona, per exemple, el vell Molí de la Costa –que datava de l’edat mitjana– va ser llogat a l’industrial Magí Casals el 1816 amb la intenció d’instal·lar-hi una filatura de cotó (Museu de la Sal). Poc després, entre 1817 i 1825, tant el molí de la Costa com el del Calvet (anomenat el Paperer pel seu ús previ en la fabricació de paper) es van transformar parcialment per acollir filatures de cotó, esdevenint de les primeres a Catalunya (Museu de la Sal). Segons testimonis de l’època, al “molino de la Costa” de Cardona funcionaven ja en els anys 1815-1820 setze màquines contínues “inglesas” amb 48 fusos cadascuna, introduint la nova tecnologia industrial en aquesta vila minera (enciclopèdia.cat).

Tanmateix, la instal·lació que tradicionalment s’ha considerat la primera fàbrica tèxtil moderna d’Espanya –entesa com a edifici industrial construït ex professo– fou la Fàbrica dels Panyos de Manresa (també coneguda com Can Miralda). La seva construcció s’inicià poc abans de 1820 a la vora del Cardener, inspirada en els models anglès i francès de “fàbrica de pisos”, i dotada de maquinària moderna importada d’Anglaterra (Miralda i Cia. havia fet fortuna amb la seda al segle XVIII, i invertí en la moderna indústria llanera) (MNACTEC ^[1]). En 1822 ja produïa teixits de llana de qualitat –els anomenats panyos, que donaren nom popular a la fàbrica– i el 1832 ocupava uns 500 obrers (MNACTEC). Arquitectònicament, els Panyos presenten una estructura de fàbrica de pisos amb diversos nivells i una façana notable de 363 finestres, que demostra l’adopció d’un disseny industrial avançat per a l’època (MNACTEC). La fàbrica funcionava inicialment amb una roda hidràulica aprofitant l’aigua del Cardener, essent així una típica “fàbrica de riu” (MNACTEC). Aquesta pionera instal·lació és la fàbrica fabril més antiga de Catalunya i d’Espanya que ha arribat fins avui en les seves característiques originals, i ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (MNACTEC).

Després dels Panyos (1820-1826), a Manresa sorgiren altres iniciatives fabril durant les dècades de 1820-1840. Destaquen petites filatures com la Fàbrica del Pont de Fusta i la Fàbrica Cots, així com l’establiment de les dues primeres colònies industrials del Cardener: Els Comtals (o Comdals) i la colònia Carné (o Carner). Els Comtals es va crear aprofitant un antic molí prop de Manresa, mentre que la colònia Carné, a Castellgalí, va ser fundada pels mateixos propietaris que tenien la Fàbrica Carné a Manresa (situada prop dels Panyos). Aquestes dues colònies primerenques (anteriors a 1850) incorporaven ja habitatges per als treballadors a tocar de la fàbrica, prefigurant el model de nucli industrial autosuficient. Paral·lelament, fora de Manresa, altres nuclis del Cardener començaren a industrialitzar-se: a Cardona s’hi instal·là una fàbrica de filats coneguda com la Costa (continuadora del molí transformat de 1816) i a Súria es construí una Fàbrica Vella de filats aprofitant també un salt d’aigua.

En resum, a mitjan segle XIX el Cardener ja comptava amb diversos punts fabrils: Manresa es perfilava com a centre industrial local amb els Panyos i altres fàbriques; Sant Joan de Vilatorrada, Callús, Súria i Cardona començaven també a entrar en escena. Cal destacar que moltes d’aquestes primeres fàbriques naixien aprofitant antigues infraestructures preindustrials (molins fariners, drapers, paperers), reciclant-les per a la nova indústria cotonera, un fet habitual en la industrialització catalana (Museu de la Sal). L’energia hidràulica del Cardener, tot i ser més modesta que la d’altres rius com el Ter o el Llobregat, oferia als emprenedors locals una alternativa al vapor en un moment en què el carbó era car i escàs, i permetia instal·lar fàbriques lluny de Barcelona amb mà d’obra rural abundant i menys conflictiva (Wikipedia).

L’expansió fabril al segle XIX (1850-1900)

El període comprès entre mitjan segle XIX i finals dels anys 1880-1890 va representar l’etapa d’expansió i consolidació de les fàbriques tèxtils al riu Cardener. En la dècada de 1840-1850 es produeix un nou impuls industrial: a Cardona s’aixeca la fàbrica de l’Areny (o d’Arañó), impulsada per l’empresari Joan Arañó i Soler, que modernitza la primitiva filatura instal·lant maquinària avançada. Cap a 1877, Arañó & Cia. declarava tenir a la seva fàbrica de Cardona uns 2884 fusos, 73 telers mecànics i força motriu de 50 CV (hidràulica i vapor) per impulsar-los (Museu de la Sal), mostra de la importància creixent d’aquest complex. També a Cardona es va construir la gran Fàbrica de la Plantada (anomenada així perquè s’ubica als terrenys de la casa del mateix nom), impulsada l’any 1873-1880 per Francesc Gallifa –un industrial manresà– i els seus socis. La Plantada és l’única de les grans fàbriques de Cardona que no derivava d’un antic molí, sinó que es crea de nou; cap al 1883 ja disposa d’una setantena de telers mecànics moguts per l’aigua del Cardener i complementats per una màquina de vapor (Museu de la Sal). Aquesta fàbrica es va integrar en un grup empresarial familiar (els Gallifa) que també operava fàbriques a Sant Joan de Vilatorrada i Manresa, i va continuar activa fins al 1977, evidenciant una trajectòria longeva dins el sector (Museu de la Sal).

A Sant Joan de Vilatorrada, poble riberenc immediat a Manresa, durant els anys 1850-1870 s’hi van establir diverses fàbriques importants de filats i teixits. Entre elles destaquen la Fàbrica Burés, la Borràs i la Gallifa, fundades per industrials manresans i barcelonins aprofitant salts d’aigua del Cardener en aquest municipi. Les famílies Burés i Gallifa, de fet, van esdevenir saga industrial: els Burés ja tenien també una colònia al Llobregat (la colònia Burés, a Castellbell), i els Gallifa –com s’ha esmentat– acabarien tenint fàbriques tant a Sant Joan com a Cardona i Manresa. Igualment, a Callús es crea la colònia Cortès (dècada de 1880), al voltant d’una fàbrica promoguda per Josep Cornet i Mas (malgrat el nom popular de “Cortès”) que integrava fàbrica, habitatges i serveis bàsics.

Manresa continua veient néixer noves indústries tèxtils al llarg del segle XIX. Als anys 1860-1870 s’obren fàbriques com la del Pont Vell, la de Roques de Sant Pau, la Vermella i la Blanca (anomenades pels colors de les seves construccions), o la del Pont de Rajadell, entre d’altres. Sovint són fàbriques de mida mitjana impulsades per emprenedors locals, aprofitant recs o canals derivats del Cardener o d’altres cursos d’aigua secundaris. Algunes d’aquestes fàbriques manresanes incorporaran aviat calderes de vapor i xemeneies, per tal de complementar la potència hidràulica –especialment en èpoques de sequera del riu– i augmentar-ne la producció. De fet, és molt habitual que les fàbriques de riu del Cardener acabin combinant l’energia hidràulica amb la tèrmica, la qual cosa s’evidencia per la presència de xemeneies en molts dels conjunts fabrils (encara visibles avui en ruïnes o dempeus).

Els anys 1870 són el moment de màxima expansió fabril al Cardener. Segons dades recopilades per Mendoza Torrabadella (2024), en aquesta dècada es van construir 8 noves fàbriques al llarg del riu, un rècord històric si es compara amb la mitjana d’uns 3-5 establiments per dècada en períodes anteriors o posteriors. Entre les instal·lacions erigides durant els anys 1870 destaquen la ja citada colònia Palà de Torroella (Navàs), la fàbrica Jové (també coneguda com “el Fusteret”), la fàbrica Giró, la fàbrica Antius, el Molí del Guix i Can Canals, a més de la ja esmentada Plantada de Cardona. Moltes d’aquestes es localitzen fora de nuclis urbans importants, aprofitant racons rurals del Cardener on hi havia un salt d’aigua disponible. D’altra banda, encara a finals del segle XIX (dècades de 1880 i 1890) s’hi afegeixen algunes fàbriques més, tot i que a un ritme menor (unes 5 en vint anys, indicant una certa davallada del ritme inversor). En aquest darrer terç de segle sobresurten: una nova fàbrica a Cardona coneguda com Calvet (o fàbrica de Barrets, per haver allotjat una manufactura de barrets en una etapa inicial); la colònia Cavaller (Callús), petita colònia fundada per Pere Cavaller; i la nova fàbrica Carner de Manresa (construïda el 1893 a la barriada de Valldaura, com a sucursal urbana de la colònia Carner de Castellgalí).

En total, es calcula que entre 1820 i 1900 es creen 34 fàbriques tèxtils al llarg del riu Cardener, de les quals només unes 6 es configuren com a colònies industrials completament desenvolupades, mentre que la resta van ser senzilles fàbriques de riu sense un nucli residencial obrer associat. Majoritàriament (23 dels 34 casos) aquestes fàbriques s’ubiquen prop de ciutats o pobles ja existents –Manresa, Sant Joan de Vilatorrada, Súria, Cardona, Callús– de manera que els obrers poden residir als seus propis domicilis o nuclis propers i anar a peu al lloc de treball. En canvi, només 11 fàbriques es situen en paratges estrictament rurals allunyats de poblacions; són precisament aquestes les que en major proporció es convertiran en colònies tèxtils, ja que requereixen crear ex novo habitatges i serveis per atreure i retenir els treballadors en un entorn aïllat. Les colònies del Cardener –com veurem en detall més endavant– van ser més escasses i generalment més petites que les de la conca del Llobregat, reflectint les limitacions d’un riu de cabal inferior i d’una demografia menys densa.

Tipologia arquitectònica i sistemes constructius de les fàbriques

Des del punt de vista arquitectònic, les fàbriques tèxtils del segle XIX al Cardener segueixen els models generals de l’arqueologia industrial catalana, amb adaptacions locals. En aquestes fàbriques, s’hi poden distingir tres tipologies bàsiques d’edificació (Clua, 1991):

• Nau longitudinal (tipus “basilical”): Edifici industrial de planta baixa (o planta baixa més un pis) i planta rectangular allargada, amb una única nau sovint reforçada per una filera central de pilars (o sense pilars interns en fàbriques molt petites). Té coberta a doble vessant o a quatre aigües amb encavallades de fusta. Aquest tipus s’usava per a petites filatures o tints, especialment a mitjan segle XIX. Presenta llums reduïdes, condicionades per l’ús de bigues de fusta, i grans parets de càrrega laterals.

• Fàbrica de pisos: És el model que acabaria predominant en la majoria de grans fàbriques de riu catalanes, incloses les del Cardener, a partir de mitjan segle XIX. Consta de diversos nivells (tres, quatre o cinc plantes superiors, a més de la planta baixa), amb estructura interior de pilars en general disposats en dues fileres longitudinals. L’edifici s’orienta sovint paral·lel al riu o canal, amb façanes llargues plenes de finestrals per aprofitar la llum natural. Un exemple notable és la Fàbrica dels Panyos a Manresa (1820-26), autèntic prototip de fàbrica de pisos: té planta rectangular, tres plantes més sota coberta, i murs portants de maçoneria amb nombroses finestres ordenades rítmicament. La fàbrica de pisos es va imposar perquè permetia concentrar molta maquinària en vertical, estalviant superfície de solar, i facilitar la transmissió de la potència mecànica: un únic eix vertical podia fer moure amb corretges i politges tot un pis de màquines, i successivament els de dalt i baix, aprofitant millor l’energia disponible. A més, en ser edificis relativament estrets, la il·luminació natural i la ventilació eren prou bones, millorant la higiene i condicions de treball. També oferien espais més diàfans (grans sales obertes) on supervisar la producció era més fàcil i on es podia redistribuir maquinària segons convingués. Amb l’adopció de materials més resistents (ferro colat, voltes de maó, etc.), aquestes construccions es van poder fer incombustibles i robustes, reduint el risc d’incendis que amenaçava les velles estructures de fusta.

• Nau tipus “shed”: És una tipologia que apareix cap a finals del segle XIX i sobretot ja al segle XX, consistent en una sèrie de naus juxtaposades en horitzontal, d’una sola planta, amb cobertes en dent de serra (shed) per il·luminar amb llum zenital els espais de treball. Aquest model s’utilitza per a ampliacions de colònies o per a tallers específics (per exemple, seccions de teixit o acabats) en algunes fàbriques del Cardener a inicis del segle XX, quan l’energia elèctrica permet desvincular en part la maquinària de l’eix vertical. El shed proporciona grans espais diàfans i versàtils, adaptats a línies de producció horitzontals. Un cas local el trobem a la Fàbrica Nova de Manresa, ampliada el 1926 amb una gran nau de teixits de cotó d’estil modernista industrial (37 m d’ample per 54 m de llarg) amb encavallades metàl·liques i cobertes en dents de serra (Wikipedia).

Pel que fa als sistemes constructius, les primeres fàbriques (fins aprox. 1850) utilitzaven tècniques tradicionals: estructura horitzontal de fusta (bigues i jàsseres de fusta), sostinguda per pilars de pedra o de maó en planta, amb murs portants de maçoneria als perímetres. Aquesta tecnologia limitava l’amplada de les naus (per la resistència i llargada màxima de les bigues de fusta) i suposava un risc elevat d’incendi. A mitjan segle XIX, però, s’introdueixen innovacions derivades del model anglès: l’ús de pilars de ferro colat i voltes de maó (volta catalana) en els forjats, a vegades encara combinats amb jàsseres de fusta o bé amb perfils metàl·lics. Aquests pilars metàl·lics colats (fonts, sovint importats de Gran Bretanya al principi) permetien plantes més àmplies i sòlides, i les voltes atirantades amb tirants de ferro donaven una gran estabilitat al sostre. La substitució progressiva de l’estructura de fusta per la de ferro colat va marcar un salt qualitatiu: com s’ha esmentat, va millorar la resistència al foc, va permetre edificis més alts i estrets amb grans finestrals, i va fer possible la concentració de potència mecànica per eixos verticals. Cap a finals del segle XIX, algunes fàbriques ja incorporaven també bigues metàl·liques laminades en sostres i cobertes.

En definitiva, l’arquitectura industrial del Cardener segueix les mateixes pautes que la resta de Catalunya, amb edificis sobris i funcionals, de murs de pedra o totxo vist, grans obertures rítmiques i elements funcionalistes. Un exemple il·lustratiu és la Fàbrica Nova (Bertrand i Serra) de Manresa, ampliada el 1926: d’estil modernista però auster, amb quatre torres cantoneres i amplis finestrals emmarcats de maó en façana de pedra, que li valgué la declaració de bé patrimonial local (Wikipedia).

Aquesta fàbrica combinava estructura metàl·lica i obra vista, simbolitzant la transició cap al segle XX. Moltes altres fàbriques del Cardener, més petites, no presentaven trets estilístics rellevants més enllà de la seva tipologia funcional; no obstant això, totes elles configuraren un paisatge industrial fluvial molt característic, identificable per les llargues naus vora el riu, les rescloses i canals associats, les xemeneies i, en alguns casos, per conjunts d’habitatges i equipaments annexos formant colònia.

Les colònies tèxtils del Cardener: espais i tipologies

S’anomena "colònia tèxtil" aquella instal·lació industrial de riu que, a més de la fàbrica, inclou un nucli de poblament per als obrers i diverses edificacions de serveis comunitaris, constituint un petit poble dirigit per l’empresa. Al Cardener, com ja s’ha indicat, només mitja dotzena de fàbriques van desenvolupar-se plenament com a colònies. Abans de descriure casos concrets, convé entendre la morfologia general d’una colònia i els seus espais.

En una colònia típica es poden distingir tres grans àmbits espacials (Clua, 1991):

• Espai productiu: ocupat per la fàbrica pròpiament dita i les instal·lacions industrials de suport. Inclou els edificis fabrils (filatura, teixits, tints, etc.), els magatzems, tallers mecànics, oficines, així com les infraestructures hidràuliques necessàries: la resclosa al riu, el canal de derivació de l’aigua, el salt i la turbina o roda hidràulica, a més de possibles xemeneies de vapor. En colònies molt aïllades podia incloure també corrals, horts o camps de conreu adjacents per produir aliments.
• Espai residencial i de serveis: conegut popularment com la colònia obrera. Comprèn els habitatges dels treballadors (normalment cases en filera de planta baixa o pisos plurifamiliars) i també els equipaments col·lectius que l’empresa proveïa per al benestar bàsic: botiga o economat, forn de pa, cafè-taverna o casino, escola per als infants (a sovint separada per sexes), església o capella, rectoria, consultori mèdic o farmaciola, safareigs públics, i possiblement altres com teatret, cinema, camps d’esport, etc. A les colònies mitjanes i grans del Llobregat s’hi troben fins i tot convents o residències per a noies solteres, escorxadors, fondes per a passavolants, estació de tren privada, etc.(Wikipedia). En canvi, a les del Cardener normalment els serveis eren més elementals, atès que eren colònies més petites.
• Espai de domini i edificis simbòlics: espai destinat als amos i al control social. Inclou habitualment la torre de l’amo o xalet residencial del propietari (sovint encarregat a un arquitecte de renom per exhibir prestigi), situada en un punt elevat i estratègic de la colònia, així com l’església o capella gran –simbologia religiosa– i altres elements com jardins privats o, en alguns casos, una muralla o tanca que delimitava el recinte. La torre i l’església conformaven els símbols del poder econòmic i moral del patró sobre la colònia (el paternalisme empresarial) (Wikipedia). En algunes colònies catalanes molt desenvolupades hi havia també habitatges diferenciats per als encarregats i director, separats dels obrers, i un casino dels senyors o espais de reunió exclusiva per als càrrecs, reforçant la jerarquia social.

Segons la classificació proposada pel geògraf Jordi Clua i Mercadal, es poden distingir tres tipus de colònies industrials en funció del seu grau de complexitat urbanística (Wikipedia):

• Colònia bàsica: només compta amb l’espai productiu i uns pocs habitatges per a treballadors, sense gaire serveis addicionals (Wikipedia). Sovint correspon a fàbriques petites o relativament pròximes a un poble (que els subministrava part dels serveis). Un exemple al Cardener seria la colònia Cavaller de Callús, que tenia la fàbrica i unes poques cases per a uns quants obrers, però sense església ni escola (els obrers podien anar al poble pròxim per a ofici religiós o per comprar).
• Colònia desenvolupada: afegeix més serveis comunitaris a la fàbrica i habitatges. Així, a banda de cases hi pot haver escola, economat, cafè, etc., i fins i tot algun element simbòlic com una petita capella o la casa de l’encarregat (Wikipedia). La majoria de colònies del Cardener entrarien en aquesta categoria intermèdia: per exemple, la colònia Cortès (Callús) tenia habitatges i botiga; la colònia Carner (Castellgalí) disposava d’escola i capella a més de les cases; Sant Martí de Torroella (colònia Valls), fundada el 1900 com a escissió de la colònia Palà, tenia fins i tot teatre i torre de l’amo petit, però a una escala reduïda.
• Colònia evolucionada: és el nucli complet i autosuficient, amb tots els espais productius, residencials i de serveis, i un marcat espai de domini amb església i torre imponents (Wikipedia). Són veritables “ciutats en miniatura”, on l’obrer i la seva família tenien cobertes totes les necessitats sense sortir-ne. En trobem exemples sobretot al Llobregat i Ter (Colònia Pons, Colònia Güell, Borgonyà, etc.) però al Cardener només una o dues colònies van assolir aquest nivell. Palà de Torroella és probablement la colònia del Cardener més propera a la morfologia evolucionada: amb orígens el 1876, va créixer fins a tenir uns 170 habitants, amb 44 habitatges plurifamiliars, escola de nens, fonda, teatre, església (convent) i la casa de l’amo, a més de múltiples serveis afegits fins a mitjan segle XX . Palà formava un veritable poble, segon nucli urbà del municipi de Navàs, i així ha arribat fins avui (malgrat el tancament de la fàbrica el 1971) gràcies a la pervivència dels seus residents (DIBA). Una altra colònia notable fou Els Comtals (Manresa), fundada ja cap a 1820 però ampliada a finals del XIX: malgrat la seva mida més petita, tenia cases unifamiliars en filera –avui un barri de Manresa– i va mantenir la seva església, escola i comerços fins ben entrat el segle XX (actualment és un barri residencial on encara es conserven les casetes originals) (La Vanguardia).

En total, en el Cardener s’hi van arribar a comptabilitzar 12 colònies tèxtils (entenent colònia en sentit ampli) al llarg del seu recorregut (DIBA). Aquesta xifra inclou tant colònies plenes com nuclis semi-colonials, i representa aproximadament un 15% de totes les colònies tèxtils de Catalunya (DIBA). En comparació, el riu Llobregat n’acollí 26 (32% del total) i el Ter unes 20 (24%) (DIBA). La menor quantitat i escala de les colònies del Cardener es deu a diversos factors: el cabal inferior del riu (menys potència disponible, que limitava la mida de les instal·lacions) –“el Cardener és un riu molt més petit, amb menys cabal” apuntava Mendoza (2024)–; l’orografia menys encaixada (menys espais aptes per construir grans fàbriques en sèrie); i també raons històriques, ja que quan els grans capitalistes van apostar per fer colònies (dècada de 1870-1880), molts ja havien invertit al Llobregat o Ter, i el Cardener quedà en un segon terme. Amb tot, les colònies del Cardener segueixen el mateix esquema que les d’altres rius i han deixat petjades significatives en el territori.

Algunes colònies representatives del Cardener, algunes ja citades, són:

• Colònia Burés de Sant Joan de Vilatorrada: tot i estar integrada al nucli urbà d’aquest poble, es considera colònia perquè tingué habitatges per a obrers i equipaments propis, al voltant de la fàbrica Burés (filatura de cotó fundada ~1874). Va comptar amb escola, església i economat. Avui la fàbrica (clausurada fa dècades) s’ha reutilitzat parcialment com a equipament municipal, i les cases formen part del teixit urbà.
• Colònia Cortès (Callús): fundada cap a 1880, constava d’una petita fàbrica de filats i un carrer de cases per als treballadors, amb botiga i capella. Actualment s’ha convertit en un petit veïnat del municipi de Callús, amb pocs habitants i sense activitat industrial.
• Colònia Valls (Sant Mateu de Bages): establerta el 1901 per Esteban Valls, arran d’un conflicte societari amb la colònia Palà (d’on prové el nom Valls). Era relativament petita però ben traçada urbanísticament. La fàbrica va tancar el 1905 i el lloc quedà semi-abandonat; avui en queden ruïnes de la fàbrica i algunes cases.
• Colònia Cavaller (Callús): molt reduïda, nascuda també per una escissió de propietaris, amb pocs edificis subsistents.
• La Fàbrica Nova de Manresa i entorn: tot i no ser “colònia” estricta (era dins la ciutat), al seu voltant hi havia habitatges obrers i serveis del barri fabril del final del Passeig del Riu. El complex Bertrand i Serra (Fàbrica Nova) va ser el principal centre industrial manresà de cotó al segle XX i va generar un barri obrer annex.

En resum, les colònies del Cardener mai no van arribar a la grandiositat d’algunes del Llobregat, però van reproduir a escala menor el model d’organització industrial i social propi del segle XIX. Conformaren microcosmos on l’amo proveïa feina i casa, i controlava paternalment la comunitat. Aquest model va comportar beneficis materials i cert benestar als treballadors (allotjament barat, educació, atenció religiosa) a canvi d’una disciplina estricta i una pau social forçada (Wikipedia). La vida quotidiana a les colònies seguia uns ritmes gairebé feudals: la sirena de la fàbrica marcava els horaris, el director i el capellà vigilaven les conductes i la moral, i els diumenges se celebraven actes comunitaris (ofici, ball al casino, etc.). S’ha parlat molt del paternalisme dels propietaris: els amos es presentaven com a protectors, impulsant activitats culturals i formatives però també inculcant valors conservadors i religiosos per tal de garantir uns obrers dòcils i agraïts (Wikipedia). Aquest equilibri, però, no sempre era idíl·lic ni exempt de conflictes, com veurem a continuació.

Treball, societat i conflictes: la vida col·lectiva al Cardener

Les fàbriques i colònies del Cardener van aportar durant més d’un segle una base econòmica important a la comarca del Bages. Van generar ocupació per a centenars de famílies, contribuint a la transformació d’una societat rural en una societat industrial. Manresa, per exemple, es va especialitzar en indústries tèxtils de cintes, filats i teixits fins, amb una notable capacitat exportadora en alguns moments (especialment en el ram de la cinteria –cintes i betes–) (La Vanguardia). El Museu de la Tècnica de Manresa recorda avui aquesta indústria, exhibint màquines de teixir cintes i comptant amb antics treballadors que expliquen als visitants com es treballava a les fàbriques manresanes (La Vanguardia) –una iniciativa de gran valor per preservar la memòria oral del treball fabril.

La vida en una colònia o fàbrica de riu era dura però presentava característiques singulars. La jornada laboral al segle XIX solia ser de 12 hores diàries, sis dies a la setmana. Molts treballadors eren dones i infants, especialment en les seccions de filatura, atès que es considerava que tenien destresa per treballs delicats i, lamentablement, es podien pagar salaris més baixos. A Cardona, per exemple, les dones constituïen bona part dels operaris de les filatures de cotó, compaginant sovint la feina a la fàbrica amb tasques domèstiques i cura de l’hort familiar (Museu de la Sal). A les colònies, l’empresa vigilava fins i tot la moralitat: imposava normes estrictes de comportament, controlava les activitats de lleure (teatre, futbol, missa dominical) i aprofitava les festes per exaltar la família de la colònia (amb l’amo com a patriarca simbòlic). Aquest model va crear un fort sentiment comunitari i una cultura col·lectiva pròpia de cada colònia, amb les seves festes majors, malnoms familiars, llegendes locals, etc. (Capsada & Duarri, 2020). La colònia Palà de Torroella, per exemple, era coneguda com “la colònia de les flors” per l’afició dels seus habitants a guarnir balcons i organitzar festes florals (New York Public Library), un record que perdura en la memòria dels seus antics habitants.

Malgrat el paternalisme, no van faltar conflictes laborals i protestes al Cardener, especialment al segle XX. Un dels episodis més destacats fou la vaga de 1946 a la Fàbrica Nova de Manresa, en ple franquisme. Aquell any, els treballadors de la gran fàbrica Bertrand i Serra (Fàbrica Nova) van secundar una aturada per protestar contra les dures condicions i la carestia, en un context en què les vagues eren il·legals. La vaga –una de les primeres sota la dictadura– va ser sufocada, però va tenir una gran ressonància i és recordada com un acte de resistència obrera en temps molt repressius (La Vanguardia). També es documenten vagues i tensions a altres fàbriques manresanes durant la dècada de 1930 (Segona República) i a inicis de segle XX amb els moviments obrers incipients (per exemple, a la colònia Burés de Sant Joan hi hagué protestes ja el 1909). Aquests conflictes palesen que, tot i l’aïllament de les colònies, les idees reivindicatives acabaven penetrant-hi: a partir del segle XX, molts dels treballadors van començar a organitzar-se en sindicats clandestins o cooperatives, especialment durant la República i després a l’ocult durant el franquisme.

Amb tot, la imatge dominant del món de les colònies tèxtils és la d’una societat força tancada i cohesionada, on el microcosmos social generà dinàmiques singulars. Les segones i terceres generacions d’obrers de colònia sovint van viure tota la vida en aquell entorn, desenvolupant un fort sentit identitari. Aquest fet es manifesta avui en la memòria col·lectiva: molts antics treballadors o descendents parlen de la colònia com “una gran família” o com “un poble on tots ens coneixíem” (Mendoza, 2024). En contrast, també afloren records amargs de la duresa del treball –soroll ensordidor dels telers, calor sufocant a la filatura a l’estiu, accidents laborals freqüents, malalties com la tuberculosi derivades de la inhalació de cotó, etc.– i de l’estricta vigilància moral (amb tocs de queda, separació de sexes a les activitats, control sobre qui entrava i sortia de la colònia). Aquest conjunt de vivències forma part d’un patrimoni immaterial tant o més important que l’arquitectònic.

Declivi i tancament: segle XX i present

El declivi de la indústria tèxtil al Cardener va ser un procés gradual al llarg del segle XX, amb diverses onades de crisi. Ja a finals del segle XIX, la competència de les indústries llaneres de Sabadell i Terrassa va obligar algunes fàbriques de llana del Cardener (com els Panyos) a reconvertir-se al cotó o tancar (MNACTEC). Durant el primer terç del segle XX, la crisi de la fil·loxera (que va reduir ingressos agraris locals), la inestabilitat social (vagues, Guerra Civil) i després l’aïllament econòmic de la postguerra van afectar greument les colònies. Moltes van sobreviure a dures penes gràcies a estratègies de diversificació (instal·lant motors dièsel o turbines addicionals, canviant de producte a fibres mixtes, etc.).

Després de la Segona Guerra Mundial, l’obertura econòmica dels anys 1950-60 va significar una forta crisi per al tèxtil tradicional: l’arribada de fibres sintètiques, la competència exterior i la concentració industrial a l’àrea metropolitana van fer inviable moltes fàbriques de riu. Al Cardener, la majoria de fàbriques i colònies van acabar tancant entre els anys 1960 i 1980. Per exemple, la colònia Palà de Torroella va cessar l’activitat el 1971 (DIBA); la Plantada de Cardona va tancar el 1977 (darrera gran fàbrica cardonina a clausurar) (Museu de la Sal); la Fàbrica dels Panyos ja havia aturat la producció el 1976 (MNACTEC); i la Fàbrica Nova de Manresa va resistir fins al 1989-90, quan una dura crisi final la va obligar a abaixar la persiana després de 160 anys de trajectòria fabril ininterrompuda (Manresa). Aquest tancament de 1989 va causar un fort impacte a la ciutat de Manresa, posant fi a una era industrial (1.200 treballadors van perdre la feina) i deixant un enorme complex abandonat al bell mig de la ciutat (14.000 m² de naus) (Manresa).

Altres factories havien tancat fins i tot abans: la Fàbrica de la Costa de Cardona, per exemple, ja s’havia liquidat el 1932, ofegada per la crisi dels anys 30 (Museu de la Sal). En conjunt, l’agonia de les colònies del Cardener va ser més primerenca i ràpida que la d’algunes del Llobregat o del Ter, potser perquè eren unitats més petites i menys diversificades, amb menys capacitat de modernització. Cal notar que també el descens del cabal del Cardener –degut a embassaments com Sant Ponç (1949) o la incorporació a xarxes d’aigua– va restar força motriu a les centrals hidroelèctriques de les fàbriques, mentre que al Llobregat la construcció del pantà de la Baells (1976) va ajudar a regular millor l’aigua per a les colònies de la conca alta del Llobregat (DIBA).

Després dels tancaments, la major part d’aquests conjunts industrials van quedar abandonats o infrautilitzats durant dècades. Les estructures fabrils, sense manteniment, es degradaren ràpidament: teulades esfondrades, pisos col·lapsats, vandalisme i espoli de maquinària. Algunes xemeneies es van haver d’enderrocar per seguretat. Quant als habitatges de les colònies, en molts casos van seguir habitats per antics obrers jubilats i les seves famílies, transformant-se de colònies privades en barris semi-rurals. És el cas dels Comtals, que avui és un barri manresà; o de Palà de Torroella, que es manté com a veïnat de Navàs amb població estable (encara prop de 170 habitants el 2021) malgrat la fi de la producció (DIBA). En altres colònies més petites, la gent va marxar buscant feina i aquells “poblets” es van despoblar, deixant carrers sencers de cases buides que el bosc comença a engolir (a la colònia Valls de Sant Mateu només hi resten ruïnes entre la vegetació).

Conservació, valor patrimonial i futur de les fàbriques del Cardener

Actualment, les antigues fàbriques i colònies del Cardener constitueixen un patrimoni industrial de gran interès per comprendre la història econòmica, social i arquitectònica de Catalunya. No obstant això, aquest patrimoni s’enfronta a importants reptes de conservació. A diferència de les cèlebres colònies del Llobregat (algunes de les quals han estat museïtzades o rehabilitades amb èxit), les del Cardener han quedat sovint en un segon pla, amb menys visibilitat pública i institucional. Com indica Mendoza Torrabadella, les colònies del Cardener tendeixen a un oblit i abandonament majors que altres conjunts industrials del país. Diversos factors ho expliquen: per una banda, moltes es troben en àmbits rurals allunyats de grans nuclis, fet que dificulta trobar-los nous usos i inversors interessats (no és fàcil convertir-les en biblioteques o centres cívics si queden fora dels circuits urbans). Per altra banda, la propietat privada d’aquests recintes –sovint en mans de famílies hereves dels antics amos o de societats immobiliàries– pot no tenir incentius per cedir-los als ajuntaments o restaurar-los sense una rendibilitat clara.

Cal destacar també que les colònies del Llobregat es van beneficiar d’una major atenció turística i institucional. Al llarg del Llobregat es va crear ja fa anys la “Ruta de les Colònies”, amb museus com la Colònia Vidal (Puig-reig) o la Colònia Borgonyà (que tot i ser al Ter es promociona conjuntament) i amb la preservació activa d’alguns conjunts (Viladomiu Nou, Cal Pons, Colònia Güell, etc.). Aquestes colònies, a més, són sovint més grans i emblemàtiques, cosa que ha facilitat inversions. En canvi, al Cardener fins fa poc no existia una ruta integrada ni un projecte global de posada en valor. És cert que a Manresa existeixen entitats com el Parc de la Sèquia (orientat al patrimoni de l’aigua i que inclou el Cardener) o iniciatives puntuals com la Setmana del Turisme Industrial, que el 2024 va programar la conferència “Les fàbriques tèxtils del Cardener: un conjunt fabril disseminat” i visites guiades a llocs com Els Panyos i l’antiga fàbrica Pirelli (Regio7). Aquestes activitats han permès donar a conèixer al públic alguns elements destacats: per exemple, Els Panyos s’han obert esporàdicament per mostrar la seva monumental nau de 3 pisos, i s’ha reivindicat la necessitat de consolidar l’edifici abans no es degradi irreversiblement. Declarat BCIN el 2009, Els Panyos disposa de protecció legal però continua sense ús i requeriria inversió per rehabilitar-lo i dotar-lo d’una funció (museu, equipament cultural, etc.).

Un altre projecte esperançador és la reconversió de la Fàbrica Nova de Manresa: després de 35 anys tancada i diversos plans frustrats (un centre comercial mai materialitzat), el 2024 han començat les obres per convertir aquest enorme recinte en un campus tecnològic universitari de la UPC (Manresa). Es preveu conservar elements patrimonials de la nau modernista i les torres, integrant-les en un nou pol de coneixement. Aquesta iniciativa públic-privada suposa un model de rehabilitació adaptativa del patrimoni industrial que podria inspirar accions similars en altres fàbriques. Si la Fàbrica Nova reneix com a campus, Manresa no només salvarà un edifici històric sinó que el dotarà de vida i activitat, assegurant la pervivència de la seva memòria industrial en el dia a dia de la ciutat.

Què passa amb la resta de conjunts disseminats pel Cardener? Algunes antigues colònies encara són pobles vius: hem esmentat Palà de Torroella, Els Comtals, també el Xup (que va ser un petit barri obrer de la fàbrica Roca de Manresa i avui és una barriada manresana amb vida pròpia), o la colònia Jorba (coneguda com El Cortès, a Callús, de la qual queden cases habitades). Aquests nuclis mantenen, per tant, part del seu patrimoni immoble (cases, església) integrat en la comunitat, encara que la fàbrica estigui aturada. Conservar-ne l’ús residencial és una forma efectiva de preservació: les cases cuidades pels veïns no desapareixen. En canvi, allà on no hi ha residents (fàbriques aïllades com Antius, Cavaller, o colònies abandonades com Sant Martí de Torroella) el risc de ruïna total és elevat. Seria necessari impulsar campanyes de catalogació i protecció a nivell local: per exemple, incloure aquestes fàbriques i colònies en el Catàleg de Patrimoni dels ajuntaments, assignant-los categories de protecció (BCIL – Bé Cultural d’Interès Local) que impedeixin el seu enderroc i en fomentin la consolidació estructural.

Paral·lelament, cal posar en valor la memòria històrica associada. En els darrers anys, historiadors i entitats del Bages han començat a documentar sistemàticament aquest llegat. S’han publicat llibres i recerques, com l’estudi de Rosa Serra “Colònies tèxtils de Catalunya” (2000) que dedicava atenció a conjunts del Cardener (Serra, 2000), o treballs monogràfics sobre colònies específiques –per exemple, Jaume Capsada i Cecília Duarri (2020) recullen la història i l’imaginari popular de Palà de Torroella, incloent records i testimonis dels seus habitants. Igualment, institucions com el Museu de la Colònia Vidal (Puig-reig) i el Museu de la Tècnica de Manresa organitzen trobades d’antics colons i ex-teixidors, on es recuperen vivències i s’arxiven fotografies i objectes.

Aquest esforç de preservació de la memòria és essencial: cal recordar que el valor patrimonial d’aquestes fàbriques no rau només en les parets de maó, sinó també en allò que representen –el treball de generacions de bagencs, la transformació social d’un territori, les lluites i solidaritats que s’hi van viure. Per això, més enllà de rehabilitar físicament algun edifici emblemàtic, seria desitjable crear espais interpretatius o centres d’arxiu dedicats al conjunt fabril del Cardener. Potser aprofitant algun edifici recuperable (per exemple, convertir la casa de l’amo d’alguna colònia en petit museu local, o bé ampliar el centre d’interpretació del Parc de la Sèquia per incloure la temàtica de les colònies).

Un aspecte clau és la sensibilització pública. Iniciatives com la Setmana del Turisme Industrial (coordinada per XATIC – Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya) han permès que ciutadans descobreixin aquests llocs quasi oblidats. Les visites guiades a les ruïnes de la fàbrica de la Costa i del Paperer a Cardona, o als carrers silenciosos de Valls de Torroella, impacten emocionalment i fan comprendre la urgència d’evitar perdre aquest llegat. Cada cop més, es parla de patrimoni industrial com a part integrant del patrimoni cultural, mereixedor de la mateixa atenció que es dona a castells o esglésies. De fet, la UNESCO en els darrers anys ha destacat colònies industrials europees com a patrimoni mundial (per exemple la colònia alemanya de Zollverein o la ciutat obrera d’Essen). A Catalunya, sense anar més lluny, la Colònia Güell gaudeix de reconeixement internacional per la cripta de Gaudí. No seria exagerat pensar que, salvant les distàncies, el conjunt de colònies del Llobregat-Cardener constitueix un paisatge cultural únic, un “ecomuseu” lineal que mereixeria una protecció àmplia. En paraules d’un històric geògraf, Joan Vila, “les colònies del Llobregat i el Cardener són un monument continu de 60 km de llarg” (citat a Serra, 2000).

Comparativa amb el Llobregat i altres conjunts industrials

Per emmarcar la importància de les fàbriques del Cardener, cal comparar-la amb les altres dues grans conques colonials de Catalunya: el Llobregat i el Ter. El Llobregat, com s’ha dit, concentrà més colònies (26) i de major grandària. Per què? D’entrada, el Llobregat té un recorregut més llarg (170 km vs 100 km del Cardener) i recull més cabals del Pirineu, oferint salts d’aigua més potents i constants (DIBA). Això el feia més atractiu per instal·lar-hi fàbriques grans, que a la vegada generaven economies d’escala i atreien inversions de capital més elevat. A més, el Llobregat travessa comarques (Berguedà, Bages, Baix Llobregat) que al segle XIX van rebre la implantació d’una línia fèrria específica, el carrilet de via estreta, finançat pels propis industrials i inaugurat entre 1885 i 1904 (DIBA). El tren del Llobregat va connectar directament les colònies amb Barcelona, facilitant l’arribada de carbó, cotó i la sortida de productes, i també permetent als propietaris viure a la ciutat i desplaçar-se còmodament a la colònia quan calia. El Cardener, en canvi, no va disposar mai d’un ferrocarril específic per a les colònies. Les comunicacions eren per carretera i camins, més deficients. Només Manresa estava ben connectada (ferrocarril Barcelona-Manresa des de 1859), però per arribar a Cardona no hi hagué tren de passatgers (només un ferrocarril miner que s’instal·là als anys 1920 per la potassa). Aquesta incomunicació va fer que els nuclis del Cardener quedessin més aïllats i tinguessin dificultats afegides, tant per rebre primeres matèries com per col·locar productes en mercat.

Un altre aspecte: la dimensió empresarial. Moltes colònies del Llobregat van ser fundades per figures de l’alta burgesia barcelonina (Güell, Serra, Pons, Viladomiu, etc.) amb gran disponibilitat de capital. Al Cardener, si bé hi hagué inversions foranes (p.ex. Esteve Valls i soci barcelonins a Palà de Torroella (DIBA), una bona part d’iniciatives van ser d’empresaris locals o de mitjana escala. Per exemple, la família Compte i Viladomat –originària del Berguedà– van centrar la seva activitat a Cardona, però no tenien la potència financera d’un Güell. Tot i així, van fer aportacions importants: el 1889 van construir una gran nau nova a la fàbrica de la Costa (Cardona) dedicada al tissatge, i el 1899 van posar en marxa la fàbrica del Paperer (Calvet) per a filatura de cotó (Enciclopèdia). De fet, van ocupar i modernitzar dos antics edificis històrics de Cardona –la Costa i el Calvet– mostrant com al Cardener la industrialització fou molt sovint un reaprofitament patrimonial: on hi havia hagut molins fariners o paperers, s’hi encaixaren filatures i teleries. Aquest reciclatge del passat preindustrial és un tret comú a tot Catalunya, però al Cardener es dona amb freqüència i genera històries singulars: per exemple, l’últim propietari de la fàbrica del Paperer, Josep Compte i Viladomat, estava tan orgullós del llinatge del seu molí (fundat el 1754) que el 1946 patrocinà un llibre històric sobre el molí paperer d’en Calvet (Enciclopèdia). Aquesta anècdota reflecteix una identitat local forta entorn dels enclavaments fabrils de Cardona.

En comparació amb el Ter (i el seu afluent el Freser), el Cardener també fou menys prolífic. El Ter superior comptà amb 20 colònies, algunes molt grans (Borgonyà, la colònia de St. Quirze de Besora, etc.). Al Ter la industrialització va arribar una mica més tard que al Llobregat, i també s’hi construí una carretera i ferrocarril en paral·lel a les colònies ja al segle XX, facilitant la seva perdurabilitat. El Cardener es podria considerar una tercera via en importància. Tanmateix, cal dir que Manresa es troba a la confluència Llobregat-Cardener i per tant el Bages recull el testimoni de totes dues conques. De fet, moltes vegades es parla globalment del “sistema de colònies del Llobregat-Cardener”, atès que geogràficament formen part d’una mateixa xarxa hidrogràfica i d’un mateix episodi històric. Els dos rius comparteixen característiques mediterrànies (cabals irregulars, entorns rurals) i van veure aparèixer colònies de forma simultània entre 1860 i 1900 (DIBA). En alguns trams, especialment al baix Berguedà i nord del Bages, colònies dels dos rius arriben a estar relativament a prop (pensem que el Cardener desemboca al Llobregat a Castellgalí, a pocs quilòmetres de la colònia de Burés a Castellbell). Per això, quan es parla de preservació patrimonial, seria encertat considerar un enfocament integral: protegir i difondre conjuntament el llegat industrial de les conques del Llobregat i Cardener com un tot cohesionat. Projectes com el Parc Fluvial del Llobregat i iniciatives aïllades al Cardener haurien de confluir en un pla més ampli, possiblement liderat per administracions supramunicipals, per evitar el greuge comparatiu que ha fet que el Cardener quedi enrere en inversions culturals.

Conclusions: memòria i valor d’un patrimoni oblidat

Les fàbriques tèxtils del riu Cardener, amb les seves colònies disseminades, representen un capítol fonamental de la història industrial de Catalunya. Des dels temps pioners de començament del segle XIX –amb la Fàbrica dels Panyos emergint com un far de modernitat a Manresa– fins a la lenta aturada a finals del segle XX, aquestes factories van transformar paisatges, van articular comunitats i van impulsar canvis econòmics i socials de gran abast al cor de Catalunya.

Arquitectònicament, ens han llegat exemples notables de l’evolució constructiva industrial, des de les naus de sostre de fusta i pedra fins a les esveltes fàbriques de pisos amb pilars de ferro colat, testimonis muts de l’enginyeria i l’arquitectura del segle XIX. Socialment, les colònies del Cardener foren microcosmos on milers de persones visqueren i treballaren sota unes condicions peculiars, amb dures jornades però també amb solidaritats i vivències que han marcat la memòria col·lectiva de la comarca.

Aquest patrimoni, lamentablement, ha sofert dècades de desatenció que l’han situat en risc. Mentre que d’altres conjunts industrials catalans han trobat vies de reconversió (museus, equipaments, rutes turístiques), moltes fàbriques del Cardener romanen en la penombra, literalment i metafòricament. És per això que cal una reivindicació ferma del conjunt fabril del Cardener. Tal com plantejava Mònica Mendoza Torrabadella en la seva conferència de 2024, cal que la societat sigui conscient del valor d’aquests llocs i actuï “com nous Compte i Viladomat” –en al·lusió als industrials visionaris de Cardona– per trobar què cal fer amb aquest patrimoni abans no sigui massa tard. Són necessaris projectes imaginatius que donin nous usos als vells edificis: siguin usos culturals, educatius, turístics o fins i tot residencials, aprofitant l’encant i l’emplaçament d’aquestes fàbriques al costat del riu. També cal, si més no, consolidar estructures, catalogar elements i evitar que el pas del temps i la intempèrie els esborri completament.

En paral·lel, és imprescindible conservar el record humà. Les darreres fornades de treballadors de les colònies del Cardener ja són avis o besavis; d’aquí a uns anys ja no quedaran testimonis directes. Urgeix recollir les seves veus, fotografies, documents, i integrar-los en el relat històric local. Aquesta memòria oral complementa el relat històric i dona sentit al perquè volem salvar un edifici: no és només una paret de maó, és el lloc on l’àvia cosia sacs de cotó, on l’avi va perdre un dit a la màquina, on es van enamorar els besavis ballant per Festa Major.

En definitiva, el futur d’aquest patrimoni passa per entendre que el valor patrimonial de les fàbriques del Cardener és doble: material (arquitectònic, tecnològic) i immaterial (social, identitari). La seva conservació ha de ser un esforç col·lectiu que impliqui administracions, entitats culturals i la ciutadania. Iniciatives recents apunten un camí d’optimisme –des de la recuperació de la Fàbrica Nova a l’impuls del turisme industrial– però cal ampliar-les i coordinar-les.

El Cardener, aquell “riu petit” comparat amb el Llobregat, guarda en les seves ribes un tresor que mereix ser redescobert i integrat en la nostra memòria col·lectiva. Preservar-lo no és només un acte de justícia històrica envers els qui van teixir el progrés amb les seves mans a les fàbriques de riu, sinó també una aposta de futur: convertir aquests espais en recurs educatiu, turístic i de desenvolupament local sostenible. Que el soroll dels telers pugui haver callat, però que les seves parets continuïn explicant històries a les properes generacions.

Bibliografia

• Capsada, J. i Duarri, C. (2020). La grandària del món: entorn, història i imaginari de Palà de Torroella, la colònia de les flors de la vall del Cardener. [Monografia]. (Referència bibliogràfica proporcionada per la Biblioteca de Catalunya).
• Clua i Mercadal, J. (1991). Catalogació i descripció de les colònies industrials del Llobregat. Dins Homenatge al Professor Lluís Casassas: Geografia i Territori. Barcelona: PPU, p. 171-178. (Classificació morfològica de les colònies industrials en bàsica, desenvolupada, evolucionada).
• Mendoza Torrabadella, M. (2024). Les fàbriques tèxtils del Cardener: un conjunt fabril disseminat. [Conferència]. Setmana del Turisme Industrial, Centre de l’Aigua de Can Font (Manresa), 26 octubre 2024. (Aportacions inèdites sobre la història i estat actual de les fàbriques del Cardener; notes d’autora).
• Serra Rotés, R. (2000). Colònies tèxtils de Catalunya. Barcelona: Angle Editorial/Caixa Manresa. (Obra divulgativa amb fotografies de Lluís Casals; panorama general de les colònies catalanes, incloses les del Cardener).

Jordi Coll Vera - 2025