Tadao Ando

Tadao Ando és un arquitecte japonès nascut a Osaka el 1941, un dels referents indiscutibles de l'arquitectura contemporània. La seva arquitectura es caracteritza per una definició geomètrica clara i rotunda, amb poderosos murs de formigó vist, de textura suau, que inciten a acariciar-los, i que configuren espais que conviden a l'ésser humà a la introspecció, on la llum i el paisatge exterior entren sigil·losament de forma molt controlada.

Podem classificar la seva obra dins de l'anomenat “regionalisme crític”, definició que fa l'arquitecte crític anglès Kenneth Frampton per parlar de l'arquitectura que recull tant influències globals del moviment modern com aquelles relacionades amb els aspectes geogràfics i culturals del context on es construeix.

El cercle i altres figures geomètriques elementals formen el llenguatge formal de l'arquitectura de Tadao Ando. Pensar en les influències de la cultura japonesa a la seva obra ens porta als Enso, els cercles que, d'un sol traç dibuixen els monjos del budisme Zen i que simbolitzen el buit, la unitat amb el tot i la il·luminació transcendent.

Com a arquitecte capaç d'arribar al sincretisme entre la cultura oriental i occidental, Ando ens parla, a diferents entrevistes i articles, d'aquelles arquitectures que li han influït, des del Panteó d’Agripa a Roma, com a demostració que les formes simples poden crear un espai transcendent. També dels Carceri d’Invenzioni de l'artista Giovanni Battista Piranesi, una col·lecció de gravats que representen un seguit d'arquitectures fantàstiques on la verticalitat i el dinamisme contrasten amb l'horitzontalitat i l'equilibri de l'arquitectura tradicional japonesa.

Tadao Ando es va dedicar de jove a la boxa amateur. No va estudiar arquitectura de forma acadèmica a la universitat, sinó que es va formar de manera autodidacta viatjant per Europa, per Àfrica i pels Estats Units, visitant obres d'arquitectes representants del moviment modern com Louis Kahn, Le Corbusier o Frank Lloyd Wright, i també nodrint-se d'altres arquitectures històriques. En deixar la boxa, va començar a assistir a classes de dibuix i fer cursos de disseny d’interiors per la nit, fins que l'any 1970 finalment va obrir el seu despatx a Osaka.

D'origen humil va viure la seva infantesa a la ciutat obrera d'Osaka. Un dels seus records de petit de la seva infantesa és com amb les seves mans formava una mena de bol per intentar atrapar la llum que entrava per les finestres de casa seva. Veurem al llarg d'aquest recorregut com farà que la llum i l'aire, elements que pertanyen a l'espai exterior, s'incorporin a les seves obres de formigó amb la utilització de geometries molt simples. Com construirà el seu univers arquitectònic amb el formigó com a material amb el que atraparà la llum i l'aire.

La seva carrera comença en la dècada dels 60, quan després d'abandonar els seus estudis d'enginyeria es dedica a viatjar per Europa, on coneix la obra de Le Corbusier, un dels arquitectes que més l'influenciarà en la seva obra. El seu primer encàrrec va ser la construcció d'una casa per a ell mateix, el que li va permetre desenvolupar la seva pròpia visió arquitectònica.

Com veurem a continuació, la seva arquitectura es caracteritza per una definició geomètrica clara i rotunda, amb poderosos murs de formigó vist de textura suau que incita a acariciar-los, i que configuren espais que conviden a l'esser humà a la introspecció, on la llum i el paisatge exterior entren sigil·losament de forma molt controlada.

La seva obra

Un dels trets més destacats de la seva obra és l'ús de materials naturals com el formigó, la fusta, la pedra i el vidre. Ando considera que la bellesa d'un edifici rau en la seva capacitat de mostrar la seva essència, i això només és possible si els materials utilitzats són autèntics i sincers.

Row House. Casa Azuma (Sumiyoshi, Osaka, Japó) 1975-1976

Aquí la tenim, encaixada en una filera de cases. Es caracteritza per la seva façana de formigó. Amb una única obertura, que és la porta d'accés a l'interior.

Està ubicada en un solar molt petit, d'uns 57 metres quadrats. La casa té 64 metres quadrats i inclús està una mica per sobre de la mitjana dels habitatges d'Osaka, que està al voltant dels 61 metres quadrats.

La casa es troba en un estret carrer, a prop de la zona portuària d'Osaka, i el contrast amb les edificacions del seu costat es fa evident. La nua i austera façana de formigó, sense cap obertura, treta a l'entrada, ens parla de la llar com un espai aïllat de l'exterior i ens aboca al concepte zen de l'Enso, el cercle aquell quasi tancat que representa aquell estat de transcendència, de plenitud, d'il·luminació, tal com hem dit.

Les fotografies ens parlen d'aquesta evolució del barri. Amb els anys les cases s’han anat renovant i les originàries construccions de fusta ja han desaparegut. Però es fa evident que la proposta formal de la casa Azuma era una aposta molt llunyana de les convencionals construccions que l'envolten.

En els primers dibuixos d’Ando es pot apreciar com s'integra la casa amb les edificacions veïnes. Observem com la part superior de la façana s'alinea amb el que són els careners de les edificacions veïnes, malgrat que, al contrari que elles, no té un sostre inclinat.

Comencem a percebre, amb aquestes fotografies que de fet és una casa que no té cap mena d'ornament. Cap element que superposat es pugui interpretar com alguna cosa aliena a l'essència del que és la pròpia construcció. D'alguna manera, la casa, s’aproxima als postulats del moviment modern, que, per exemple, Le Corbusier ja va plantejar.

Les dimensions de la casa són: 30,3 m d'amplada i una profunditat de 13,50 m, dividits en tres zones de 4,5 m cadascuna ^[1].

A la planta baixa tenim l'accés des del carrer, accés a la sala d’estar. A la part superior hi ha un dormitori. El pas cap a la cuina i el lavabo es fa a través d'un pati descobert en el que hi ha una escala i una passera que dona accés a un altre dormitori / estudi.

El més sorprenent és la zona descoberta de la casa. No sabem ben bé el perquè i l’arquitecte tampoc ho ha aclarit mai. Quan se li pregunta per aquest fet respon que això no és gens sorprenent per a la mirada d’un japonès.

A les fotografies s’observa una de les estàncies, l’espai de transició, les molt reduïdes dimensions de la casa, la passera i l'escala i la presència absoluta i aclaparadora del formigó.

Casa Koshino (Ashiya, Kobe, Japó) 1980-1981, 1983-1984

La casa Koshino es va fer en dues fases. La primera es va concloure l’any 1981 i la segona l’any 1984. Es troba a la ciutat d’Ashiya, als peus de les muntanyes Rokko, entre Kobe i Osaka.

En la primera fase es van construir els dos prismes rectangulars disposats, curiosament, a 45° respecte la geometria més o menys rectangular del solar. Per un extrem s'accedeix a una escala, ubicada entre els dos volums, que baixa al nivell inferior del jardí. En una segona fase es va fer el cos que queda recollit pel mur corb.

Al volum més gran, i més allunyat de l’entrada, es disposen sis habitacions idèntiques. Habitacions que ens recorden molt les cel·les monacals del Santuari de Le Corbusier de Sainte Marie de la Tourette. Un passadís ens porta al segon volum, on està la sala d'estar amb doble alçada, la cuina, el menjador i unes habitacions al nivell superior.

A les fotografies següents, s’observa el mòdul d’habitacions, en primer pla. Observem també el “brise soleil”. Element que, a banda de protegir de la radiació solar, introdueix una mena de relleu, de volumetria, que contrasta amb les formes tan pures dels prismes. Element que, a més, s’acaba convertint, per l'efecte del sol, en un joc d'ombres i de llum que aporta una altra percepció al que és el conjunt de la construcció. La sensació global és de recolliment. Observem, a les fotografies de la dreta, les cel·les dels monjos i el “brise soleil” de Le Corbusier al Santuari de Sainte Marie de la Tourette. Le Corbusier deia que l'arquitectura és el joc savi dels volums sota la llum.

Un altre referent, és a la casa de Francisco Gilardi, de l'arquitecte Luis Barragán, a la ciutat de Mèxic. Amb aquestes finestres que donen llum. La configuració de les finestres allargades i repetitives per donar claror al passadís.

Al volum de l'entrada, hi trobem dues habitacions i l'escala que baixa al que serà la sala d'estar en dos nivells. L'únic volum que sobresurt del carrer al arribar és l'accés a la casa queden pràcticament soterrades. La integració amb l’entorn és gairebé total. Al nivell inferior, podem apreciar les parets de tancament que, al mateix temps són murs de contenció de terra.

Mirem ara, des del menjador cap al doble espai de la zona d'estar. A l'esquerra de la fotografia podem veure com la caixa de formigó està oberta pel sostre. Una escletxa de llum que es projecta amb l’ombra de la jàssena sobre el formigó. Observem també el finestral que ens porta l’exterior cap a l’interior com si fos un quadre. Com una obra d’art. Com una composició plàstica.

El mur banyat per la llum i l’ombra de la jàssena ens revela la seva imperfecció. El que podríem considerar un defecte, però, es converteix en una virtut, en donar-li més expressivitat i humanitzant-lo.

Aquesta és la gran contradicció del formigó. Un element tan rotund, tan fred, estableix amb la llum una relació i s'humanitza.

Des de fora es poden apreciar les juntes dels encofrats i els forats dels estampidors. Van més enllà d'una necessitat constructiva per passar a formar part del lèxic formal de l'obra. No és un grafisme afegit, no és un ornament, és un element que forma part del procés constructiu, però alhora es converteix en un element que aporta al conjunt un valor plàstic i, per tant, artístic. Amb molt pocs elements s’aconsegueix una gran expressivitat.

Com ja s’ha dit, Tadao Ando parlava molt sovint de la influència de personatges com Wright, Le Corbusier, Mies Van Der Rohe, Walter Gropius, Luis Kahn, etc. Però si es parla d'aquesta influència sobre l'arquitectura de Tadao Ando i, en general, de l'arquitectura japonesa contemporània, hem de dir que aquestes influències han estat recíproques des dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. I aquestes influències es concreten molt en la residència imperial Katsura, construïda a Kyoto entre el segle XVI i XVII. Aquest palau s'inspira en un fragment de la novel·la japonesa del Genji Monogatori, escrita al segle XI, que descriu els reflex de la lluna, el riu Katsura, etc. La residència va ser construïda per al príncep Toshihito amb la idea de reproduir les vistes del mar i les muntanyes japoneses al jardí d'aquest palau.

L'any 1954, l'arquitecte alemany Walter Gropius, fundador de la Bauhaus, viatja al Japó i, després de visitar Katsura, envia un postal al seu amic Le Corbusier, on l'hi escriu: “Apreciat Corbu, tot això pel que hem lluitat té el seu paral·lel en l'antiga cultura japonesa”. Aquesta frase, aquesta lluita de la qual parla Gropius, fa referència, precisament, a la voluntat d'aquests arquitectes d'establir les bases de la nova arquitectura del moviment modern.

Recordem que la Bauhaus va ser fundada a Weimar el 1919, es va traslladar a Dessau el 1925, després a Berlín on finalment es va tancar el 1933. Va ser un centre acadèmic creat amb la idea d'arribar a la síntesi entre l'art, la tècnica i l'estètica en la producció industrial dels objectes, de tal manera que, sense renunciar a la funcionalitat, aquests objectes incorporessin el concepte de bellesa. A partir d'aquest moment, és el moment en què es pot començar a parlar de disseny.

Aquí tenim a Walter Gropius en aquesta visita a Katsura. Abans que Gropius havia vingut Bruno Taut, arquitecte alemany autor del pavelló de vidre de Deutscher Werkbund de Colònia, el 1914. Bruno Taut va estar al Japó entre 1933 i el 1936 i va escriure un llibre sobre Katsura, on narra les seves impressions, per acabar dient que Katsura és l'arquitectura reduïda a la pura essència.

Hi destaquen les façanes despullades, el blanc de les portes i finestres corredisses, les figures geomètriques de línies rectes que voregen els espais rectangulars i que potencien els colors. En definitiva, és l'abstracció a partir de línies verticals, de línies horitzontals. Són aquests aspectes en els que es va fixar Walter Gropius i que amb tota seguretat, sabem que es van fixar Le Corbusier, Mies i tots els arquitectes de primera línia estudiosos d'aquest palau i d'en general l'arquitectura tradicional japonesa.

Val la pena passejar-nos pel seus interiors. S’aprecia aquesta composició de línies rectes que delimiten els tatamis fets amb joncs, també les parets, els sostres, aquests panells corredissos de paper d'arròs. El paisatge exterior passa a ser una part de l'interior retallat, emmarcat, com aquelles finestres de la casa Koshino. Observem les fustes tenyides de negre que en limiten els panells. El conjunt de línies rectes i plans que formen una composició que ens recorda a l'obra neoplàstica de Piet Mondrian ^[2].

Església de la Llum (Ibaraki, Osaka, Japó) 1989

Al Japó no existeix una religió particular que expliqui el sentiment i les pràctiques religioses dels habitants creients japonesos. La realitat és que hi ha un sincretisme ^[3] entre diferents creences, principalment budisme, sintoisme i, amb menys rellevància, el cristianisme.

El sintoisme es pot dir que és la religió originària del Japó. És una religió animista basada en la veneració dels anomenats Kami, éssers espirituals que es troben a la natura. El budisme, l'altra gran religió del Japó, és originària de l'Índia i es basa en els ensenyaments del Shiddartha, el Buda que va ensenyar el camí cap al Nirvana.

Al Japó es celebren festes com el “Tanabata”, la festa dels estels, d'origen xinès. Tradicionalment, les noies joves demanaven millorar la seva habilitat en la costura i l'artesania i els nois demanaven millorar la seva cal·ligrafia, on escrivien els seus desitjos en tires de paper que penjaven dels arbres. Avui dia, els carrers dels pobles i ciutats s'ornamenten amb una reinterpretació d'aquesta festa tradicional.

També es celebra el “O-Bon”, celebració d'origen budista que dura uns tres dies. Segons la tradició les ànimes dels difunts tornen a casa per visitar les seves famílies. Es netegen les cases i es preparen altars amb ofrenes. Fora de les cases es col·loquen focs que serveixin de guia a aquestes ànimes. A Hiroshima es col·loquen fanalets de paper en el riu en honor dels difunts.

Curiosament, també es celebren festes occidentals, com el Halloween celta o el Nadal cristià, però amb significats diferents als nostres.

Per Tadao Ando l’objectiu de totes les religions és fer que tothom es senti més feliç. Al llarg de la seva vida va abordar diferents projectes de llocs de culte, tant cristians com d'altres religions. Arribem així a una de les obres més notables de Tadao Ando, a l'hora que senzilla.

L'Església de la Llum, situada a 40 km d'Osaka, consisteix, com s’observa aquí, en un prisma de formigó travessat per un mur a 15°. El mur interseca, penetra dins de la caixa de formigó. Per Ando, l'arquitectura japonesa mai és simètrica. Imaginem que aquí el recorregut l'havia de fer el visitant caminant al costat del mur, travessant l’entrada i girant a la dreta, com s’observa a la maqueta i als dibuixos de dalt. Aleshores, el visitant, quedava situat mirant de front la creu retallada a la paret del fons. Amb el paviment en lleugera pendent cap a la creu.

La creu, dos talls a la paret de formigó, per on entra la llum i tota aquesta llum concentrada en aquestes estretes franges, unes estretes escletxes que ens evoquen la passió del Crist.

Podem fer ara una nova relació amb l’arquitectura de Barragán al Convent de les Caputxines (ciutat de Mèxic). Amb aquesta dramatització de la llum, d’aspecte teatral, amb el bon sentit i amb tot el respecte. Bé, continuem amb la capella d'Ibaraki. En Tadao Ando volia deixar aquesta creu, aquests dos talls oberts a la intempèrie, per fer entrar també l'aire, sense vidre. Finalment, pel clima fred de la zona, es va tapar amb els vidres.

Observem, a la fotografia de l’esquerre, com el mur de la caixa queda interromput una miqueta abans que es creui amb el mur a 15 graus, amb aquesta franja de vidre. No s'entrega directament, sinó que s'atura uns metres abans. A la fotografia de la dreta s’observa l’entrada i l’òrgan vistos des de la creu.

A l’altra fotografia central (amb la base de la creu al fons), s’observa que el paviment del terra i els bancs estan fets amb taulons de fusta tenyida de negre (el que ens recorda el Palau Katsura). Taulons utilitzats per les bastides, sense polir i amb una textura aspre.

Parets despullades de qualsevol imatge, cap objecte, cap referència, l'altar al mig, un senzill prisma negre. L'espai acaba sent d'una austeritat colpidora. L’església és un refugi per l’esperit, la recerca de la relació entre la llum i l'ombra.

I tot amb un pressupost ajustadíssim. Tant és així que no hi havia prou diners per cobrir la teulada i es va pensar en deixar-ho tal qual, a la intempèrie. Finalment, la pròpia empresa constructora va regalar la teulada a la congregació ^[4].

Escola de Catequesi de l’Església de la Llum (Ibaraki, Osaka, Japó) 1998-1999

Deu anys més tard li varen encarregar la construcció d’un annex com Escola de Catequesi. L’ampliació s’edifica segons els plantejaments de l’església, com a lloc d’aprenentatge i no intenta reproduir la intensitat espiritual de l’església. El mur és un mur també en 15° que entra dins del volum afegit, que canvia el punt d’entrada a l’església. Ens fixem com la forma corba d'aquesta paret no arriba a tocar el sostre. Sempre deixa aquestes escletxes per on entra la llum.

Observem el pati que queda entre la dreta de l'escola i l'esquerra de l'església, amb aquest banc i amb aquestes dues escletxes en el mur. Talls que transporten l’exterior a l’interior. Observem també que aquesta escala no porta enlloc, és l’escala que està en el punt de proximitat entre els dos volums. Veiem també un detall de la intersecció, de la penetració d'aquest mur de 15°, com incideix en la caixa, com es va produint aquesta escletxa, com entra aquesta jàssena, com queda envoltada pel vidre sense fusteria. El vidre, d’alguna manera, perd aquí la seva materialitat.

A les següents imatges, observem, de nou, la textura, les ombres del formigó banyat per la llum. Les seves imperfeccions, els talls, les petites escletxes. No són caixes de vidre, són caixes tancades on la relació amb l'exterior es produeix per petites escletxes, molt controlades. Ens fixem en l’altell, amb la biblioteca a sota. Aquí, la fusta del paviment i dels mobles ja no és aquella fusta negra, rugosa, molt pròxima a l'element de forma natural. És ja fusta contraxapada de pi, polida i envernissada. Els bancs, dissenyats per Ando, tenen aquesta força de la simplicitat, del disseny tan auster.

Observem també de nou aquest mur que entra a 15°. Hi ha un punt de tensió arquitectònica molt forta, l'altell a la paret, la llum, el fons, la presència d'aquests murs tan poderosos, de dobles alçades, etc.

Hi ha una tensió plàstica molt forta en aquestes solucions. Aquestes dificultats quasi constructives de com portar al límit la idea arquitectònica i després haver de solucionar-la, tenint en compte que és una idea que no és senzilla de dur a la pràctica.

Església sobre l’Aigua (Tomamu, Illa d’Okkaido, Japó) 1988

Estem davant d'una de les obres més emblemàtiques de Tadao Ando, una obra que estableix amb la natura una relació de perfecta harmonia amb un diàleg ple de suggeriments i de connexions. Suggeriments i connexions que mostren l'alt nivell de reflexió que hi ha al darrera. És l'arquitectura com a obra d'art, com una manifestació del pensament, com a forma de reflexió. Seguint les idees de les avantguardes del segle XX.

El projecte comença com un simple exercici teòric en el què Tadao Ando col·loca una creu a la costa de Kobe, al mar, davant de la Badia d'Osaka. La creu sembla surar sobre les ones, banyada per les onades d'un mar embravit. El propietari d’uns terrenys a Tomamu veu el projecte en una exposició i es va queda meravellat per la idea, proposant a Tadao fer-la realitat.

L'edifici s'ubica al mig d'un frondós bosc, al qual s'arriba per un camí que ve des del complex residencial Hoshino Ressorts, ubicat al darrera i del qual en forma part. S'hi arriba per un caminet amb sentit iniciàtic que s’endinsa en el bosc al costat d’un mur. En un punt es troba l’entrada i el caminant ha de desfer el camí fet però ara per l’altra banda del mur, al lateral del petit estany on es situa la creu.

Les construccions són dos prismes de 15x15 m i 10x10 m. Inter-seccionats en un espai d'un prisma de 5x5 m. Al bell mig hi ha un estany artificial de 45x90 m, on es situa la creu en front de la capella.

A la secció veiem la seqüència d'alçades, l'estany, la capella i el volum on es situa l'entrada. Aquí el tenim al mig, a l'esquerra tenim la capella.

En el prisma gran es situa la petita capella i l’accés a altres dependències. Una escala de cargol puja al nivell superior on és l’entrada. A la fotografia superior es mostra el volum d'entrada amb el seu mur corb, que allotja l'escala de cargol. A la part superior, envoltades per una caixa de vidre, es situen les creus. Quatre creus col·locades sense que s'arribin a tocar. Creus que, a més del seu simbolisme religiós, passen a ser un element arquitectònic de gran plasticitat, amb una voluntat escultòrica molt clara: un símbol de la lluita contra la desigualtat.

El terra està fet amb peces de vidre i, de nit, es projecta el llum cap a les creus.

Veiem aquí el mur corb, amb l'accés a l’edifici; el paviment de pissarra i un detall de la barana; els murs de formigó amb les línies dels panells dels encofrats i els forats dels estampidors; els bancs de fusta clara. Fusta, formigó. No hi ha cap imatge de sants ni divinitats. Tot és reduït a l’essencial.

Però un dels aspectes més sorprenents, més significatius, és el tema de l'altar. A la cultura cristiana l’altar sempre té alguna ornamentació associada, un retaule, una creu, etc.

Aquí l’altar ha desaparegut. El retaule és la pròpia naturalesa, l'estany, els boscos, les muntanyes... i la creu surt sobre l'aigua. El gran panell de vidre, amb la seva fusteria que feia la creu, es replega sota el pòrtic, com els panells de paper d’arròs del Palau Katsura.

Així, l’església s’amplia a l’exterior. Aquí es manifesta de manera clara el sincretisme entre les religions japoneses i el cristianisme. Som en una església cristiana, però hi ha la presència d'un temple sintoista. Com, per exemple, al temple d'Itsukushima, amb el seu Torii, l'arc dels santuaris sintoistes japonesos, que marca el límit entre l'espai sagrat i l’espai profà, també a l'aigua.

Altres obres seves a destacar són les següents:

Biblioteca Infantil de Himeji (Japó).

Espai singular per a nens i joves que fomenta la lectura i l'aprenentatge a través de la seva arquitectura única. Els seus espais són diàfans i oberts. Espais que conviden a la interacció i la exploració. L'ús de vidre i línies netes ajuda a crear una sensació d'amplitud i a fer que els visitants es sentin més connectats amb l'exterior. La il·luminació aprofita al màxim la llum natural. Els sostres alts i les finestres grans permeten que la llum del dia il·lumini l'interior de la biblioteca, creant un ambient càlid i acollidor. El seu disseny utilitza materials naturals com la fusta, el vidre i el formigó. Combinació de materials que ajuda a crear un ambient càlid i tranquil que convida a la lectura i l'aprenentatge.

Edifici Vitra Conference Pavilion (Weil am Rhein, Alemanya).

Edifici que ens mostra la capacitat de Tadao Ando per jugar amb els contrastos i les formes geomètriques. Format per dos volums rectangulars que s'interseccionen en un angle de 90 graus, recoberts per una façana de vidre i acer inoxidable.

Museu d'Art Contemporani (Fort Worth, Texas, Estats Units).

Museu exemple de la capacitat de Tadao Ando per crear espais que afavoreixen la interacció entre els visitants i les obres exposades. El museu està format per una sèrie de galeries llargues i estretes que permeten als visitants recórrer l'exposició de manera fluida i natural.

Edifici 4x4 House (Kobe, Japó).

Mostra de la capacitat de Tadao Ando per crear espais habitables amb una sensació de calma i serenitat. És un petit habitatge de tres plantes construït amb formigó vist i vidre. Els interiors són molt senzills i minimalistes, i la llum natural entra a l'interior gràcies a una sèrie de patis que es troben a diferents nivells. Rep aquest nom perquè està format per quatre caixes que s'intersequen en un angle de 90 graus, i que estan distribuïdes en quatre nivells. La casa està recoberta per una façana de formigó, que li confereix una aparença austera i robusta.

Edifici Hyogo Prefectural Museum of Art (Kobe, Japó).

Exemple de la capacitat de Tadao Ando per integrar els edificis en el seu entorn natural. L'edifici està situat en un parc urbà , en una zona de la ciutat que va ser afectada pel terratrèmol de Kobe de 1995. La intenció era crear un edifici que fos una mostra de la capacitat de la ciutat per superar aquella catàstrofe. La seva forma segueix les línies dels turons que el rodegen i està format per un conjunt de volums de formigó interconnectats per una sèrie de ponts i passarel·les, situats al voltant d'un gran pati central. La façana està construïda amb formigó i vidre, i les galeries són espaioses i il·luminades amb llum natural. L’aparença general és austera i robusta.

Museu Chichu (Illa de Naoshima, Japó)

Una de les seves últimes obres. Aquest edifici subterrani, construït amb formigó i vidre, acull una col·lecció d'art contemporani que inclou obres de Monet, Walter De Maria i James Turrell. Ando va dissenyar aquest museu amb la intenció de crear un diàleg entre l'art, l'arquitectura i la natura, creant una experiència sensorial única per als visitants.

Característiques principals de la seva obra

Tadao Ando és un arquitecte que sap crear espais que no només són funcionals, sinó també emotius i espirituals. La seva atenció als detalls, la seva preocupació pel context, el seu estil depurat, la seva sensibilitat pel context i la seva atenció als detalls el converteixen en un referent per a tots aquells que vulguin crear edificis que siguin alhora funcionals i estèticament atractius. Destaca per la seva capacitat de crear edificis que uneixen la bellesa amb la funcionalitat, i el respecte per la natura amb la modernitat.

Ando considera que el disseny d'un edifici no només es tracta de crear una estructura que funcioni bé, sinó també de crear un espai que emocioni i que transmeti una sensació de serenitat i harmonia. Per això, posa molta atenció als detalls, com ara la textura dels materials, la llum natural, la disposició dels espais o la forma en què es relacionen les diferents parts de l'edifici.

La bellesa dels seus edificis és minimalista i tanmateix emotiva. Una de les seves principals preocupacions és respectar el context en què es troben els seus edificis. Això significa que, abans de començar a dissenyar un projecte, Ando estudia a fons el lloc on s'ubicarà l'edifici i busca integrar-lo en el seu entorn natural i cultural. Aquesta preocupació pel context també es manifesta en l'ús de materials locals i en la creació d'espais que afavoreixin la interacció entre els usuaris i el seu entorn.

Finalment, una altra de les característiques més destacades de la seva obra és la seva capacitat d'integrar la tecnologia i la sostenibilitat en els seus projectes. És conscient de la importància que té la sostenibilitat en l'arquitectura actual, i per això busca incorporar tecnologies i solucions que permetin reduir l'impacte ambiental dels seus edificis.

El seu llegat

En definitiva, Tadao Ando és un dels arquitectes més influents del segle XX i XXI, i la seva obra ha estat reconeguda amb nombrosos premis i distincions. La seva influència en l'arquitectura contemporània és incalculable, i les seves obres continuen sent font d'inspiració per a les generacions futures.

A més dels seus projectes arquitectònics, també ha dedicat gran part de la seva carrera a la docència i la difusió de la seva filosofia arquitectònica. Ha impartit classes en diverses universitats i ha escrit nombrosos llibres sobre l'art i l'arquitectura.

Ha rebut nombrosos reconeixements per la seva obra, com el Premi Pritzker d'Arquitectura, considerat el màxim guardó en aquesta disciplina. També ha estat nomenat Doctor Honoris Causa per diverses universitats, com la Universitat de Harvard i la Universitat de Tòquio.

La seva obra ha estat exposada en diverses exposicions a nivell internacional, com la Biennal d'Arquitectura de Venècia, on va ser el primer arquitecte japonès a ser convidat com a comissari en la seva edició del 2002.

Jordi Coll Vera - 2023