Introducció

L'Imperi Romà va ser una època de gran esplendor i innovació en l'àmbit de l'arquitectura, l’enginyeria civil i la tecnologia militar. Els romans van aprofitar els coneixements heretats dels grecs i els etruscs, i els van perfeccionar i ampliar amb noves tècniques, oficis i materials. Entre les seves aportacions més destacades es troben el ciment, el maó, l'arc, la volta i la cúpula, que van permetre construir edificis monumentals com temples, teatres, amfiteatres, termes, aqüeductes i ponts. A més, els romans van desenvolupar un sistema de carreteres que connectava tot l'imperi i facilitava el transport i el comerç. També van crear enginys bèl·lics com la catapulta, el balista i l'ariet, que els van donar avantatge en les seves conquestes militars.

Tècniques i materials que seran traslladades posteriorment a l'Antiguitat Tardana i a l'Edat Mitjana.

S'utilitzaren bàsicament dos tipus de materials de construcció: els materials primaris (la pedra, la fusta, la sorra, l’argila, els còdols, ...) i els secundaris, com a transformació físic-química dels materials primaris (maons, ceràmiques, formigó, ...).

Materials, eines i tècniques de construcció

Les eines bàsiques del picapedrer eren la maça, el martell, la cunya (metàl·lica o de fusta) i el cisell. La feina de picapedrer era molt prestigiada, de manera que cada mestre artesà signava la seva obra amb una marca única i representativa.

A l’esquerra es mostren cunyes metàl·liques trobades a una cantera emprades fins fa ben poc a Moralzarzal (Madrid). Eines semblants serien utilitzades per picapedrers de l’època romana. Cadascuna de les cunyes s’identifica amb una marca de propietat. A les altres fotografies es mostren diferents eines de picapedrer que no han variat gaire al llarg de la història.

Moltes d’aquestes eines han estat immortalitzades en les esteles funeràries de l’època romana.

Els blocs de pedra (els carreus) eren també identificats amb la marca del picapedrer.

A Catalunya són ben documentades les pedreres romanes del Mèdol (Tarragona), de la que es varen extreure la major part dels materials de la Tarraconensis romana, i Montjuïc (Barcelona), operativa fins als inicis del segle xx. A la península hi ha documentades pedreres romanes a Cartagena, Mil Palmeras (Alacant) i altres.

Plantilla i estereotomia

En l'àmbit de l'arquitectura, una "plantilla" es un dibuix a escala real d'un element arquitectònic, utilitzat per tenir-lo a la vista durant la construcció o per extreure'n patrons. ^[1]

Els materials

Pedra natural

El material primari més utilitzat va ser la pedra natural extreta de les pedreres per treballadors molt preuats i especialitzats (els picapedrers o ciselladors) i molt ben organitzats segons una excel·lent planificació civil, fonamentada sovint en base a una més àmplia planificació militar.

Fusta

Altre dels materials primaris més utilitzats ha estat la fusta. La feina del fuster ha estat de gran prestigi en el camp de l’arquitectura. La fusta s'ha utilitzat principalment en els cobriments, les cobertes; el mobiliari i la decoració; i els elements auxiliars de la construcció: grues, andamis..., elements que seran tractats més endavant.

Per l’ús de la fusta i el seu aprofitament, és molt important el tipus de tall del tronc:

• Radial: En paral·lel a l’eix longitudinal de la peça de fusta, paral·lel al radi de la fusta i de manera perpendicular als anells de creixement. A partir d´aquest tall s´obtenen peces de fusta de gra visible i gran brillantor, molt fortes i amb poca deformació.
• Paral·lel: De forma recta travessant la fusta d’inici a fi, solen presentar algunes deformacions però és el mètode de tall més comú i ràpid que existeix.
• Peça Sencera: S’escurça el tronc amb la serra realitzant talls perpendiculars entre si, resultat una peça final de secció quadrangular a la mida màxima del tronc. Els costaners es poden reutilitzar per obtenir peces més petites.
• Especejament en creu: Ideal per obtenir peces d’estructura homogènia i poc propenses al bombament. El duramen queda dins una fusta gruixuda que, alhora, es talla en dues peces, i de les seccions angulars s’obtenen taules de dimensions més petites.
• Procediment Cantibay: Es pretén eliminar el cor del tronc, sobretot quan aquest és mort o fet malbé. Proporciona taules molt amples amb un malbaratament mínim.
• Fils paral·lels: Utilitzat sobretot en fustes econòmiques. S’ocasionen pèrdues de material, però donen taules d’igual amplada i netes d’escorça.
• Per fils trobats: Es fan talls alternatius a cada quadrant del tronc de forma paral·lela a aquest. Les taules obtingudes són poc propenses al bombeig i deformacions.

Roques, minerals i material orgànic

S’han utilitzat principalment materials primaris com argila, palla, sorra, lapil·li (gredes), cendra volcànica, còdols, bretxes, conglomerats, pedra calcària, roca metamòrfica (marbres, pissarres, esquists, ...) i roca ígnia (granits, granodiorites, basalts, ...).

Els materials sedimentaris han estat principalment utilitzats en el farcit de tapies i per la fabricació de materials secundaris (principalment maons d'adob, teules i tubs de desguàs, distribució del calor o alleugeriment de la càrrega (per exemple, els tubi fittili de termes romanes o voltes (com la volta de canó de la imatge dels banys romans de Cabrera de Mar (Barcelona).

L'argila era cuita en forns per tal produir ceràmica, teules, maons, ... com a materials secundaris de construcció. Els còdols i la sorra eren mesclats amb morter de cal per fer-ne roca artificial (el morter de cal). La cal s'obtenia per cocció de pedra calcària. Sovint es barrejava la sorra amb gredes vermelles de Sicília (la putzolana).

Un exemple proper de forn romà es troba al jaciment de Ca L’Arnau, a Cabrera de Mar (Barcelona), dedicat principalment a la cocció d’àmfores vitícoles.

L’opus caementicium ^[2] és la tècnica constructiva que utilitzava morter de cal barrejat amb pedres de tota mena, amb aparença de formigó. Material utilitzat habitualment dins de motllos de fusta o formant filades sobre maons al pujar una tàpia.

Molts materials de construcció eren reutilitzats d’altres construccions (ja sigui per enderrocament o per espoli).

A l’Església de Sant Miquel (Terrassa) s’observa clarament que les parts de les columnes (capitells, fustes i bases) són de diferents orígens. A la Gran Mesquita de Kairuan (Tunísia) es varen reutilitzar columnes romanes de Cartago. Altre exemple és la Basílica de Sant Marc (Venècia), amb materials espoliats de Constantinoble, a la caiguda de l’Imperi, i columnes de pòrfir d’ús imperial en exclusiva.

La mesura

Les diferents mesures es prenien en base a les parts del cos humà (segons les recomanacions dels mòduls de Vitruvi, arquitecte romà del segle I). No eren mesures rigorosament exactes i es basaven en la longitud del peu (el pes romà). Per exemple, en temps de Dioclecià (s. II-IV) les mesures utilitzades en la construcció del seu palau varen ser les següents:

Així, per exemple, una uncia era 1/12 d’un pes (un pes equivalia a dotze unciae) i hauria de ser per tant igual a 29.57/12 cm = 2.46 cm segons els mòduls de Vitruvi. En canvi, a la taula, el valor d’una uncia és 2.49 cm (el pes hauria de ser de 29.86 cm).

Les mesures eren doncs aproximades segons el peu romà establert en cada moment per l’arquitecte, aplicant els mòduls de Vitruvi (les relacions entre la mesura del peu i les altres unitats). En canvi eren possiblement diferents de les que podia haver aplicat un altre arquitecte en una altra construcció.

L’any 29 aC hi ha un intent d’estandardització a partir del peu del general, arquitecte i geògraf romà Marco Vipsanio Agripa i s’estableix el peu romà en 29.6 cm (la mesura del seu peu) com a referència de totes les altres mesures. De manera que ara sí que una uncia equivaldria a 29.6/12 cm = 2.46667 cm, com s’indica aproximadament a la taula anterior. En canvi no coincideixen moltes de les altres unitats de mesura, calculades amb un full de càlcul:

Un ofici important era el d’agrimensor. La seva feina principal era la delimitar un espai determinar del terreny. La seves eines principals eren la groma, el dioptra i el chorobates.

En quant a les diferents projeccions sobre plànol, de les edificacions, Vitruvi ens parla de:

• Ichnografia. La projecció en planta d’una edificació. Ens marca els diferents espais i la seva distribució.
• Escenografia. La perspectiva externa de l’edificació. Ens marca els volums i els espais buits.
• Ortografia. Ens destaca els detalls, tant de decoració com de construcció.

Les parts d’una edificació: cimentació, parament i coberta.

 

Això ajuda a garantir que la construcció es porti a terme segons el disseny i les especificacions del projecte.

Isidoro de Sevilla (Etimologies, cap. xix, pàg. 445) ens diu textualment sobre la planificació dels edificis:

“Als obrers o mestres d’obra, els grecs els nomenen tektonoí, és a dir, «constructors». Arquitectes són els mestres d’obra que col·loquen els fonaments. (···) Els paletes (maciones) reben el seu nom dels andamis (machinae) als que es pugen (···)”

“(···) La construcció dels edificis consta de tres moments: la planificació, la construcció i l’embelliment. La planificació és la delimitació del terreny o del sòl i els fonaments.”

La cimentació

D’una bona cimentació en dependrà l’estabilitat futura de l’edificació. Tal com avui en dia, a l’època romana es cavaven rases i es disposaven lloses o sabates (en castellà zapatas) sobre les que aixecar l’edifici.

En moltes ocasions la sabata era un eixamplament del propi parament en la seva base. També era habitual que fos de pedra natural.

S’han trobat pilotatges, amb pilots de fusta clavats al terra —els pilotis— en terrenys pantanosos, i encofrats farcits amb runa, terra premsada i/o formigó. L’objectiu era sempre obtenir-ne una superfície ferma i plana sobre la qual poder edificar de manera estable.

El parament

El parament era sovint una tàpia a base d’un encofrat de fusta reomplert de formigó o de terra argilosa premsada. Els materials primaris utilitzats eren doncs l’argila, la fusta i la pedra.

S’utilitzaven dues tècniques bàsiques: la tàpia i l’adob. La tàpia consisteix bàsicament en el premsat de terra argilosa humida, que posteriorment s’asseca, dins un encofrat de fusta. Es disposava sempre sobre un basament, un sòcol, de pedra. S’hi podien afegir també còdols i/o posar-hi cal en la base del calaix. També es podien intercalar filades de maons d’adob. Els maons es fabricaven amb argila i sovint s’hi afegia palla per donar-los més consistència i com a desengreixant. S’utilitzaven motlles estandarditzats i s’assecaven amb la calor del sol o en un forn.

La tècnica del tapiat ha estat la més emprada en totes les èpoques amb una gran varietat de formes d’aparellar els diferents materials, l’aparell de construcció o opus emplectum. Dels més utilitzats varen ser:

Portes i finestres

Els forats en el parament responen a dos tipus principals de condicionant: la necessitat d’entrada de llum i els coneixements tècnics que limiten o no la mida de les obertures sense debilitar-ne els paraments.

Una tècnica que permetia obertures de grans dimensions és l’arc romà de mig punt o arc rodó que permet obertures de grans dimensions, com les del mercat adjunt al Fòrum de Trajà (Roma, s. ii), la Basílica de Sant Joan Evangelista (Ravenna, s. V) o el Baptisteri Neonià (Ravenna, s. iv).

L’arc de mig punt es manté encara als segles ix i x, però de mides més reduïdes per qüestions filosòfic-simbòliques de caire religiós.

També hi ha finestres de ventilació, sovint amb gelosies de pedra, de gran varietat de formes i mides.

La coberta

Era molt freqüent la coberta a dues aigües amb teules d’argila cuita sobre un cavallet de fusta.

La volta més utilitzada, en edificacions de més entitat, va ser la volta de canó.

En la seva construcció era molt important la feina del fuster (com s’aprecia en les imatges anteriors). De la mateixa manera que en la construcció de les estructures de fusta per sostenir les teulades.

Sobre la coberta de fusta s’hi col·locaven sovint teules ceràmiques encaixades en dues peces, la tegula, la part plana, i l’imbrex, la part corbada que formava el fil, i impermeabilitzava la teulada. La qualitat de les teules es marcava amb el segell del fabricant a ambdós costats de la coberta.

Els revestiments i la pavimentació

Un cop tancat l’edifici es passava als revestiments. La major part de la superfície de pavimentació era terra compactada. Sobre ella es col·locaven diferents formes d’enllosat.

Un enllosat molt emprat en època romana, sovint recobert de mosaics, va ser l’opus signinum, una mescla formada per calç, sorra i bocins de terrissa. S’aplicava per impermeabilitzar paviments i/o recobriment de parets. El trobarem sovint en cisternes, menjadors, esglésies i tota mena d’espais.

Altra paviment molt comú però de molta més categoria és l’opus sectile, a base de col·locar peces geomètriques, tallades a mida, d’un material de qualitat, per exemple marbre polit, elaborant una determinada escena. Aquesta tècnica va deixar de utilitzar-se a la caiguda de l’Imperi i torna a ser de moda en l’actualitat.

L’opus segmentatum és molt similar a l’actual trencadís, una mena d’opus sectile de menor qualitat a base de trossos o restes de pedres brillants, maons, vidres o marbres.

Però sense cap dubte el paviment estrella en època romana va ser el mosaic, l’opus tessellatum, el mosaic romà. Un paviment o recobriment de murs o parets format per tessel·les de materials ceràmics o de pedretes disposades sobre una base prèvia de preparació, una capa de còdols gruixuts sobre la que es disposava una capa nuclear més fina i compactada de morter de cal.

Molts d’aquests mosaics eren veritables obres d’art, a mode de quadres al terra, parets o com a estores decoratives. La part central del mosaic, l’emblema, era sovint una escena figurativa i la resta formava un marc al seu voltant a base de figures geomètriques. Normalment l’emblema es preparava apart i es col·locava ja acabat sobre una base de terracota, com una mena de quadre sobre la resta del paviment.

Hi havia molta diversitat de tipus i tècniques de pavimentació en mosaic, tant en l’àmbit figuratiu com en el simbòlic geomètric. Al Museu del Bardo, Tunísia, podreu contemplar una impressionant col·lecció de mosaics de l’època romana. Entre ells el famós Mosaic de Virgili.

En època cristiana, nombroses làpides mortuòries contindran mosaics amb representacions al·lusives al difunt. A més, grans basíliques paleocristianes, com la de Sant Sever (Ravenna) disposen de paviment amb mosaic.

Encara que els paraments de les construccions més humils disposaven únicament d’un revestiment de morter o de guix, les més adinerades es decoraven també amb pedres precioses, marbres, mosaics o pintures al fresc.

I) Capa de recobriment dels maons aplicada a paleta. II) Superfície de suport més fina aplicada amb una llana. III) Capa més fina d’estuc sobre la qual s’aplica ja la decoració pintada. A) Paret d’argila armada amb branques o canya. B) Paret d’argila sobre una base de maons. C) Paret de maons amb revestiment interior de còdols i terra premsada. La imatge de la dreta es correspon a la Vila dels Misteris (Pompeia).

La modulació i l’estandardització dels materials constructius

Una de les principals característiques de l’època romana va ser la modulació d’alguns dels materials de construcció, la seva estandardització, entre ells els maons (els lateri), amb normes semblants a les nostres actuals normes DIN. La unitat de base era el "pedale" (29.6 x 29.6 cm) proporcionalment a aquestes mesures s’obtenien tots els altres tipus de maó.

Altre exemple d’estandardització és els dels tubi fittili, utilitzats en la construcció de voltes pesades, per alleugerir-hi el pes; com a tubs de desguàs; i com a tubs de distribució de l’aire calent en termes i paraments domèstics.

Els medis auxiliars de la construcció

I finalment els medis auxiliars. Els enginys que varen ajudar als constructor romans. Diferents tipus de grues per poder moure els grans blocs de pedra tallada. Els mecanismes, garres i clavilles per a subjectar-los. Diferents sistemes de rodets i politges per a moure’ls i traslladar-los ...

També els andamis i les escales, de diferents formes i estructures de subjecció.

A les obres hi eren representats els principals oficis: fustes, manobres, teuladors, ferrers, ...

Referències

• Adam, Jean-Pierre (1999)  Roman Building. Materials and Techniques. Ed. Routledge, London.
• Strickland, Michael (2010)  Roman Building Materials, Construction Methods, and Architecture: The Identity of an Empire.  Clemson University.

Jordi Coll Vera - 2024