La revolució científica

El període de temps entre la data de publicació del De Revolutionibus de Nicolau Copérnic [1543], fins als Philosophiae Naturalis Principia Mathematica d’Isaac Newton [1687], s’acostuma a nomenar com a «període de la revolució científica». Poderós moviment d’idees. Adquireix al segle XVII els seus trets distintius amb l’obra de Galileu. Amb filòsofs de perspectives diferents com Bacon i Descartes, que ens porta més tard a la imatge newtoniana de l’univers. Concebut com una màquina. Com un rellotge de precisió.

És també determinant la revolució astronòmica de Copérnic, Tycho Brahe, Kepler i Galileu [que confluirà cap a la física clàssica de Newton]. Es modifica la imatge del món. Cauen, un per un, els pilars de la cosmologia aristotèlica-ptolemaica. Copérnic posa el Sol [i no la Terra] al centre del món. Tycho Brahe elimina les esferes materials que a l’antiga cosmologia arrossegaven els planetes amb els seus moviments. Canvia la noció d’orbe [esfera] material per la moderna noció d’òrbita. Kepler sistematitza matemàticament el sistema de Copérnic i realitza el revolucionari pas des del moviment circular [natural i perfecte, segons la vella cosmologia] cap al moviment el·líptic dels planetes. Galileu mostra la falsedat de la distinció entre física terrestre i física celeste. Demostra que la Lluna posseeix la mateixa naturalesa que la Terra. Formula el principi d’inèrcia. Newton, amb la seva teoria gravitacional, unifica la física de Galileu i la de Kepler [1].

Durant els 150 anys entre Copérnic i Newton, no només canvia la imatge del món. Es dona un canvi lent i progressiu de les idees sobre la humanitat. La ciència [el científic, el treball científic i les institucions científiques]. La relació entre ciència i societat. Les relaciones entre ciència i filosofia i entre saber científic i fe religiosa.

  1. Copérnic desplaça la Terra del centre de l’univers [juntament amb l’home]. La Terra és un cos celestial como els altres. Ja no és el centre de l’univers creat per Déu amb l’home com a culminació de la creació amb tot l’univers al seu servei. Es plantegen així força interrogants. Podrien existir altres humans a altres planetes? Com es lliga això amb la narració bíblica sobre la paternitat d’Adam i Eva? Jesucrist, al baixar a la Terra, va redimir també als altres possibles humans dels altres planetes? Interrogants ja plantejats amb el descobriment dels «salvatges» d’América. Giordano Bruno fa caure les fronteres del món quan mostra l’univers infinit. El pensament tradicional es veu obligat a buscar una nova morada per a Déu.
  2. Canvien les imatges del món, l’home i la ciència. La revolució científica arriba amb noves teories sobre l’univers astronòmic, la dinàmica, el cos humà, la composició de la Terra. I al mateix temps també revoluciona la noció de saber, de ciència. La ciència ja no serà una privilegiada intuïció del mag o astròleg individual, ni el comentari a un filòsof (Aristòtil) considerat infal·lible, tampoc un discurs sobre «el món de paper», sinó una indagació i un raonament sobre el món natural. El procés però serà llarg i dificultós. Tanmateix, el concepte de mètode científic de Galileu, amb autonomia de la ciència respecte les proposicions de fe i les concepcions filosòfiques, arriba per a quedar-s’hi. L’experiència de Galileu es basa en l’experiment. La ciència és ciència experimental. Amb teories sistemàticament controlades a través d’experiments, «representa el certificat de naixement d’un tipus de saber entès com a construcció perfectible, gracies a la col·laboració dels ingenis, que precisa d’un llenguatge específic i rigorós, [···] que necessita [···] institucions específiques pròpies [···]. Un tipo de saber [···] que creu en la capacitat de creixement del coneixement, que no es fonamenta en el mer rebuig de les teories precedents, sinó en la seva substitució a través de teories més àmplies, que siguin més fortes des del punt de vista lògic i que tinguin un major contingut controlable». [Paolo Rossi]
  3. Amb la revolució científica «s’obriren camí les categories, els mètodes, les institucions, els modes de pensar i les valoracions que es relacionen amb aquell fenomen que, després de la revolució científica, acostumem a nomenar ciència moderna». [Paolo Rossi] El tret més peculiar del mètode científic és la formulació i el control posterior d’hipòtesis. La ciència és en essència pública per raó del seu mètode. És regulada metodològicament i públicament controlable, amb noves institucions científiques: acadèmies, laboratoris, contactes internacionals. L’autonomia de la ciència es basa en el propi mètode experimental: amb independència de la filosofia i de la fe. Independència difícil d’aconseguir.[2]
  4. La revolució científica provoca un rebuig de la cosmologia, les categories, els principis i les pretensions essencialistes de la filosofia d’Aristòtil. La revolució científica confluirà en la noció de Galileu, qui escriu: «L’escodrinyar l’essència, ho tinc per empresa no menys impossible i per tasca no menys vana a les substàncies elementals properes, que a les remotíssimes i celestials: i em sembla que ignoro per igual la substància de la Terra i la de la Lluna, la dels núvols elementals com a la de les taques del Sol [···]. [Tanmateix], encara que sigui inútil pretendre investigar la substància de les taques solars, això no impedeix que nosaltres puguem aprehendre algunes de les seves afeccions, como el lloc, el moviment, la figura, la magnitud, l’opacitat, la mutabilitat, la producció i la desaparició». La ciència ja no tracta sobre les essències o les substàncies de coses i fenòmens, sinó sobre les seves qualitats i els esdeveniments objectiva i públicament controlables i quantificables. No es tracta del «què», sinó del «cóm» ja no indaga sobre la substància, sinó sobre la funció.
  5. La revolució científica manté però determinats supòsits filosòfics. És encara lligada al passat [Arquímedes, Galè] i a vestigis de la mística hermètica o neoplatònica referent al Sol. El gran tema neoplatònic del Déu geòmetra que crea el món li dona un ordre matemàtic i geomètric que l’investigador ha de descobrir [Copèrnic, Kepler o Galileu].
  6. El neoplatonisme és la filosofia de la revolució científica. El supòsit metafísic eix de la revolució científica [la revolució astronòmica]. Amb una notable presència de la tradició màgica i hermètica al camí de la ciència moderna. Màgia, alquímia i astrologia són ingredients actius del procés de la revolució científica. També la tradició hermètica [amb els principis de paral·lelisme entre macrocosmos i microcosmos, simpatia còsmica i la noció d’univers com a ésser vivent]. La revolució científica avança en un marco d’idees que no sempre foren funcionals o no ho foren plenament pel desenvolupament de la ciència moderna.[3] La revolució científica, en definitiva, no és una marxa triomfal.

Ciència i tècnica

La revolució científica és un procés amb diferents components. La tradició hermètica, l’alquímia, l’astrologia i la màgia són progressivament abandonades. Però actuen [per bé o per mal] dins la seva evolució. La ciència és constitueix en una forma de saber que integra teoria i pràctica. Ciència i tècnica [amb un nou tipus de savi molt diferent del filòsof medieval, l’humanista, el mag, l’astròleg, l’artesà o l’artista del renaixement]. El saber ja no és privat [per als iniciats] sinó públic, controlable i progressiu. Ja no és el professor universitari que comenta i interpreta els textos del passat. El científic crea una nova forma de saber que precisa d’un control continu de la praxis. De l’experiència. És una ciència experimental. Amb instruments de mesura cada cop més exactes. El nou savi actua sovint des de fora o en contra de les velles institucions del saber [les universitats]. «[···] al llarg dels segles XVI i XVII les universitats i els convents ja no són, com havia succeït a l’edat mitjana, les úniques seus en les que s’elabora i es produeix cultura; l’enginyer o l’artista-enginyer que projecta canals, dics, fortificacions, arriba a assumir una posició de prestigi igual o superior a la del metge, l’astrònom de la cort o del professor universitari». [Paolo Rossi] Anteriorment les arts liberals [el treball intel·lectual] es distingia de les arts mecàniques [baixes, vils, de treball manual i contacte material]. Les arts mecàniques eren indignes d’un home lliure. Amb la revolució científica desapareix aquesta separació. L’experiència del nou científic [l’experiment] exigeix un seguit d’operacions i de mesures. La unió de teoria i pràctica. La cooperació entre científics, enginyers, tècnics i artesans de tota mena. Es modifica també l’estatus de les arts mecàniques.

Científics i artesans

Tanmateix, l’enfrontament entre saber científic i tècnic, entre l’intel·lectual i l’artesà, és un fet continu a la revolució científica.

Tenim la tesis dels qui afirmen que la ciència, que té a Galileu com a típic investigador pràctic i a Bacon i Newton com als seus teòrics metodològics i filòsofs, és la ciència de l’artesà o de l’enginyer. La ciència de l’homo faber del renaixement «dominador de la naturalesa». La de l’home que col·loca la vida activa al lloc de la vida contemplativa.

A aquesta tesis s’oposa la que pensa que «la ciència no va ser feta per enginyers i artesans», sinó per científics: Kepler, Galileu, Descartes, etc. Per exemple:

  • Els òptics descobriren el fet pràctic de col·locar dues lents de forma oportuna i així apropar els objectes llunyans. Però el perquè funciona no ho descobriren els òptics [ni Galileu]. Va ser Kepler qui va explicar les lleis del funcionament de les lents.
  • Els tècnics que excavaven pous verificaren què les bombes no elevaven l’aigua per sobre dels deu metres i trenta sis centímetres. Però és Torricelli qui demostra que una columna d’aigua d’aquesta alçada revela la pressió total de l’atmosfera sobre la superfície del pou.
  • Els navegants experts coneixien perfectament el comportament de les marees. Però únicament Newton arriba a la teoria correcta. [Que Sèneca i Kepler ja havien insinuat].

Es tracta, doncs, de dues tesis sobre un sol fet. L’aproximació entre tècnica i saber. Entre artesans i intel·lectuals. Fenomen típic de la revolució científica. Fusió que posteriorment genera la ciència moderna. Unió de ciència i tecnologia. El tècnic sovint sap com funcionen les coses i n’ignora el perquè.

El nou savi

Als Discursos al voltant de dues noves ciències, Galileu escriu: «Em sembla, senyors venecians, que la pràctica freqüent del vostre famós arsenal, obre un ampli camp al filosofar dels intel·lectes especulatiu, en particular pel que es refereix a la mecànica; allà, gran nombre d’artífex posen contínuament en exercici tota classe d’instruments i de màquines, i entre ells -gràcies a les observacions fetes pels seus antecessors, així com a les que realitzen contínuament pel seu compte - és obligat que hi hagi homes d’enorme perícia i d’un raonament molt perfeccionat». Observacions semblants es repeteixen en altres àmbits i per altres autors al llarg dels segles XV i XVI.

La ciència és obra dels científics. La ciència experimental pren validesa a través dels experiments. Tècniques de comprovació com a resultat d’operacions manuals i instrumentals que es fan amb objectes i sobre els objectes. La revolució científica és un procés històric del que emergeix la ciència experimental. Una nova forma de saber diferent del saber religiós. Del metafísic. De l’astrològic i màgic. També del tècnic i artesanal. Deixa de ser el saber de les universitats, però no es pot reduir a la pràctica dels artesans. Uneix teoria i pràctica. Posa en contacte les teories amb la realitat. Fa públics, controlables, progressius i participatius els resultats. Introdueix en el saber i en el coneixement els avenços de les arts mecàniques i artesanals. Adquirint aquestes un nou estatus epistemològic i social. «En aquella època, per a ser “científics” no es requeria el llatí o la matemàtica, ni un coneixement ampli dels llibres, ni una càtedra universitària. Publicar en les actes de les acadèmies i pertànyer a les societats científiques era obert a tothom, professors, experimentadors, artesans, curiosos i afeccionats [···] Els observatoris, els laboratoris, els museus, els tallers, els llocs de discussió i de debat sovint naixeren fora de les universitats i, en algun cas, en contra d’elles». [Paolo Rossi] Hi ha també una revisió d’autors del passat [Euclides, Arquímedes, Vitrubi, Herò, etc. ] que resulten aprofitables en benefici de la nova perspectiva cultural.

La instrumentació científica

Naixement i fonamentació de la ciència moderna es veuen acompanyats per un sobtat creixement de la instrumentació. A la lenta evolució i perfeccionament dels instruments en el passat [compàs, la balança, rellotge mecànic, astrolabi, forns, ... ] li segueix al segle XVII, «de forma quasi imprevista, una fase de ràpida invenció». [Paolo Rossi] En pocs anys apareixen, per exemple: el telescopi de Galileu (1610); el microscopi de Malpighi (1660), de Hooke (1665) i de van Leeuwenhoek; el pèndol cicloidal de Huygens (1673); el termòmetre d’aire de Castelli (1638); el termòmetre d’aigua de Jean Rey (1632) i el termòmetre d’alcohol de Magalotti (1666); el baròmetre de Torricelli (1643); la bomba neumàtica de Robert Boyle (1660).

Els instruments científics són part integrant del saber científic. No existirien per separat. L’instrument científic és garantia d’una major objectivitat en contra dels sentits i el seu testimoni.

Tanmateix, hi ha polèmiques al respecte que encara avui en dia són vives. A la important discussió entre Newton i Hooke sobre la teoria dels colors i el funcionament del prisma, s’aprecia l’instrument com a possible pertorbador de l’objecte investigat. L’instrument pot afectar al resultat de l’experiment. Una confiança excessiva en la instrumentació [pensis avui en dia en els supercomputadors i el big data] ens pot dur a resultats precipitats i erronis. Per Hooke el prisma analitza en la mesura en que modula la llum blanca i produeix per resultat els colors de l’arc de Sant Martí. Newton, per contra, opinava que el color era una propietat intrínseca de la llum blanca, de naturalesa composta.

En el transcurs de la revolució científica la pròpia revolució legitima als instruments científics. Tenint sempre en compte que l’instrument potencia els nostres sentits però al mateix temps també pot pertorbar l’objecte que s’investiga.

Revolució científica i tradició màgic-hermètica

A mesura que la ciència moderna va prenent consistència, la màgia, l’alquímia, l’astrologia ... van perdent gradualment valor. Són qualificades de pseudo-ciència i de saber espuri. Aquest procés ha estat llarg i costós i encara és present a molts àmbits. El pensament màgic-hermètic, fins i tot en els exponents més representatius de la revolució científica, ha estat ben present. Copérnic, per exemple, era astrònom i metge que practicava la medicina per medi de la teoria dels influxos astrals. Quan Copérnic es proposa justificar la centralitat del Sol a l’univers, es remet també a l’autoritat d’Hermes Trismegistos, que nomena «Déu visible» al Sol. Kepler coneixia bé el Corpus Hermeticum; compilava efemèrides; i al casar-se en segones núpcies, en consulta les estrelles. Creia en el misticisme pitagòric de l’harmonia de les esferes.[4] El mestre de Kepler, Tycho Brahe, també era convençut de l’influx que els astres tenien sobre la marxa de les coses i sobre els esdeveniments humans; a l’aparició de la supernova de 1572 hi va veure pau i riquesa. Els horòscops de Kepler eren molt estimats, però també Galileu elaborava horòscops a la cort dels Mèdici. William Harvey, el descobridor de la circulació de la sang, al pròleg de la seva gran obra De motu cordis ataca amb rigor la idea de que hi havia esperits que regien les distintes operacions de l’organisme.[5] Tanmateix, seguint la concepció solar de la tradició neoplatònica i hermètica, escriu que «el cor [···] bé pot ser designat com a principi de la vida i el Sol del microcosmos, de forma anàloga a cóm pot designar-se cor del món al Sol». També en el pensament de Newton hi són presents l’hermetisme i l’alquímia.

És doncs indubtable la presència de la tradició neoplatònica i de la neopitagòrica, del pensament hermètic i de la tradició màgica al llarg del procés de la revolució científica. I tanmateix algunes de les seves idees foren aprofitables per a la creació de les ciències [alguns conceptes matemàtics els pitagòrics, la idea del contagium de Girolamo Fracastoro; la concepció del cos humà com a sistema químic, la idea de la malaltia de la iatroquímica de Paracels, ... ]. També, mica en mica, els propis científics van detectant, criticant i suprimint el pensament màgic. Per exemple, Kepler afirma que, mentre el pensament màgic queda pres al remolí dels «tenebrosos enigmes de les coses», «en canvi jo m’esforço per dur a la claredat de l’intel·lecte les coses que són envoltades d’obscuritat». Boyle atacarà Paracels. Galileu es veu obligat a redactar horòscops però en els seus escrits es mostra del tot aliè al pensament màgic. El mateix cal dir de Descartes. Pierre Bayle (1647-1706), als seus Diversos pensaments sobre el cometa (1682) efectua un rigorós atac contra l’astrologia. Les regles de l’astrologia, en opinió de Bayle, són senzillament miserables. Més tard, també Bacon es mostra molt dur en contra del pensament màgic. En la seva opinió, la ciència és feta per aportacions individuals que, integrant-se al patrimoni cognoscitiu de la humanitat, ajuden a l’èxit i al benestar d’aquesta. No condemna els fins nobles de la màgia, l’astrologia i l’alquímia, però en rebutja l’ideal del saber, en un individu il·luminat, aliè al control públic de l’experiència, arbitrari i obscur.

El rigor lògic, la publicitat dels mètodes i dels resultats, la voluntat de claredat eren el que s’havia de refermar a un món i a una cultura que no les acceptava com a coses obvies, on prosperaven creences, actituds i visions del món que manifestaven un contrast radical amb la ciència, i que s’enfrontaven a la ciència oferint-ne una alternativa real a la cultura. Avui en dia aquesta lluita encara és viva.

Astrologia i màgia

En el marc de les idees del segle XVI resulta impossible delimitar les distintes disciplines científiques. Tampoc hi ha a la cultura una separació clara entre el conjunt de les ciències i la reflexió especulativa i màgica-astrològica. Màgia, medicina, alquímia, astrologia, astronomia i ciències naturals actuen en una estreta simbiosis. Entre l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna, el Renaixement introdueix la tradició neoplatònica, la càbala i la tradició hermètica, la màgia i l’astrologia. Idees que s’aniran expulsant progressivament de l’àmbit científic però que varen ser importants al seu inici. Possiblement, sense elles no hauria estat possible la revolució científica que posteriorment les rebutja. No sempre els principis no científics, les fantasies absurdes i els sistemes sense suport són obstacles per al desenvolupament científic. Idees no científiques han ajudat la ciència a evolucionar. A finals del segle XIX, el filòsof nord-americà Charles S. Peirce va escriure: «Doneu-me un poble amb una medicina originària que no sigui barrejada amb la màgia i els encanteris, i trobaré un poble sense cap capacitat científica».

  1. L’astrologia [d’origen egipci i caldeu] és als segles XV i XVI una ciència, autèntic saber. Ptolemeu [autor de l’Almagest, famós tractat d’astronomia] escriu un voluminós tractat d’astrologia: el Tetrabiblon. És convençut de que «existeix una certa influència del cel sobre totes les coses que passen a la Terra». A l’Edat Mitjana, a l’Humanisme i al Renaixement, l’astròleg es aquell que, a través de l’observació dels astres compila les efemèrides [6] i n’elabora els horòscops [de persones, cultius, guerres, ...]. Tot príncep o persona poderosa tenia el seu astròleg particular. A l’astrologia s’hi afegeixen altres pràctiques endevinatòries [la fisiognòmica, la quiromància o la metoposcòpia][7].
  2. El paral·lelisme entre macrocosmos i microcosmos, la simpatia còsmica i la concepció de l’univers com un ésser vivent són els principis fonamentals del pensament hermètic [Marsilio Ficino, traducció del Corpus Hermeticum]. Els esdeveniments celestials influeixen en els successos humans a la Terra. Qualsevol intervenció humana produeix efectes i conseqüències a tot l’univers. La màgia és la ciència de la intervenció sobre les coses amb l’objecte de transformar la realitat segons el nostre desig. Intervé per a canviar aquells esdeveniments escrits ja al cel i que l’astrologia ha llegit. Intervenció que pressuposa un coneixement previ de l’esdeveniment. L’astròleg mag era el savi que dominava les estrelles.

La càbala, màgia blanca i màgia negra

L’alemany Johann Reuchlin [Capnion] (1455-1522), és el primer mag famós, relacionat amb la càbala.[8] Coneix, a Itàlia, a Pico de la Mirandola [que probablement l’introdueix a la càbala]. Professor de grec a la universitat de Tubinga, Reuchlin és autor del llibre De arte cabalística. Creu que a la càbala es dona una revelació divina immediata. La càbala és la ciència de la Divinitat: «La càbala és una teologia simbòlica a la qual no només les lletres i els nombres, sinó també les coses són signes de les coses». El coneixement dels símbols s’obté per la càbala i eleva, a qui el practica, al món suprasensible. Que permet obrar miracles al món sensible. El cabalista és un taumaturg que, amb una fe intensa, pot obrar miracles en nom de Jesucrist.

Per Corneli Agrippa de Nettesheim [metge, astròleg, filòsof i alquimista] (Colonia, 1486 – Grenoble, 1535), les parts de l’univers es troben en relació entre sí a través de l’esperit que anima el món en la seva totalitat [De occulta philosophia]. L’home és al centre d’aquells tres mons que, segons la càbala [Pico de la Mirandola i Reuchlin] són: el món dels elements, el món celestial i el món intel·ligible. En quant microcosmos, coneix la força espiritual que penetra i uneix al món, i es serveix d’ella per a fer miracles. La màgia és «la ciència més perfecta». Fa l’home amo de les potències ocultes que actuen sobre l’univers. La ciència del mag es refereix tant al món dels elements com al món celestial i a l’intel·ligible. Agrippa parla de tres tipus de màgia: 1) La màgia natural [coneixement de les forces ocultes que animen els cossos materials]; 2) La màgia celestial [coneixement i control dels influxos dels astres]; 3) La màgia religiosa o cerimonial [manté a ratlla i posa en fuita les forces demoníaques]. La primera i la segona formen part de la «màgia blanca». La màgia religiosa o cerimonial rep el nom de «màgia negra» o «nigromàntica».

Aquesta forma de saviesa revelada ha de ser secreta: el mag té l’obligació de no divulgar a ningú «ni el lloc, ni el temps, ni la meta que es persegueix». L’ideal del saber màgic és el contrari de públic, clar i controlable. És privat, ocult i sense cap mètode o llenguatge rigorós i públic. Els darrers anys de la seva vida Agrippa [De vanitate et incertitudine scientiarum, 1527] condemna el saber i n’exalta la fe. Tanmateix, dos anys abans de morir publica de nou la seva De occulta philosophia.

Paracels

 

En opinió de Paracels, l’alquímia era la ciència de la transformació dels metalls grollers de la naturalesa en productes acabats que resultin útils per a la humanitat.[9] Interessat per la màgia natural, reestructura la medicina. Rebutja que la salut o la malaltia depenguin de l’equilibri o del desordre dels quatre humors fonamentals. Proposa la teoria de que el cos humà és un sistema químic en el que desenvolupen un paper fonamental els dos principis tradicionals dels alquimistes: el sofre [principi de la combustibilitat] i el mercuri [principi comú a tots els metalls]. Hi afegeix la sal [principi d’immutabilitat i resistència al foc]. El desequilibri entre els tres principis químics provoca la malaltia.

En l’opinió de Paracels, es pot restablir la salut a través de les medicines de naturalesa mineral, i no de naturalesa orgànica. Neix i s’imposa la iatroquímica.[10] A la medicina de Paracels es barregen elements teològics, filosòfics, astrològics i alquímics. Però el més important és la idea del cos humà com a sistema químic. La teoria hipocràtica dels humors va ser de mica en mica abandonada. «Innovadors com Paracels són els que tornaren a idees anteriors i perfeccionaren la medicina. La ciència s’enriqueix a tot arreu amb mètodes no científics i amb resultats no científics, mentre que procediments que sovint eren considerats com a parts essencials de la ciència, són tàcitament suspesos i canvien de direcció». [Paul K. Feyerabend]

Una altra noció interesant del programa de Paracels és que les malalties són processos molt específics, pels que són útils remeis també molt específics [11] [en contra dels remeis universals]. Un cop més una idea metafísica es revela com a mare dolenta [incontrolable] de fills bons [teories controlables].

Altres mags

Girolamo Fracastoro (1478-1553) metge, astrònom i poeta. D’origen noble, va viure sempre a Verona en una vila de la seva propietat. Estudia a Pàdua, on coneix Copérnic i en fan amistat. A l’obra De sympathia et antipathia defensa l’influx recíproc entre les coses; afirma que es dona una atracció entre les coses semblants i una repugnància entre les diferents. Els fluxos d’àtoms estableixen aquestes relacions i cap acció pot donar-se sense contacte. El 1495, quan Carles VIII, rei de França, assetja la ciutat de Nàpols, apareix una nova malaltia: la sífilis. Es deia que venia d’Amèrica a través dels espanyols i que aquests l’havien transmès als francesos.[12] Fracastoro li assigna per primer cop el nom de «sífilis». El 1530 publica el poema titulat Syphylis sive morbus Gallicus. Al poema descriu com curar la sífilis amb mercuri i caqui [remei importat d’Amèrica, com la malaltia]. També aïlla el tifus exantemàtic. El 1546 publica la seva obra mestra de medicina, el De contagione. Allà es descriuen tres formes d’infecció: per contacte directe, per «fomes» (a través de la roba, etc.) o a distància [com passava segons ell amb la verola o la pesta]. Fracastoro desenvolupa l’obra des d’una perspectiva filosòfica basada en Empèdocles. Intueix l’existència dels microbis [desconeguts encara]: afirma l’existència de partícules invisibles o seminaria, les llavors de la malaltia, que es multipliquen ràpidament i la propaguen. Pot ser considerat així «el pare de l’epidemiologia». [D. Guthrie]

Girolamo Cardano neix a Pavia el 1501. Professor de medicina a Pàdua i a Milà. Mor a Roma el 1576. Autor d’una autobiografia: De vita propria, i d’altres escrits com el De Subtilitate (1547), el De varietate rerum (1556) i els Arcana aeternitatis. Escriptor molt fecund [la seva Opera omnia consta de deu volums densament impresos]. Al tractat d’àlgebra Ars Magna (1545) exposa el mètode per a resoldre les equacions de tercer grau.[13] Famós matemàtic. Tretze anys després de l’Ars Magna, publica un llibre de naturalesa molt diferent sobre la metoposcòpia [la interpretació de les línies de la cara]. Es fa molt popular la seva obra De Subtilitate, una mena d’enciclopèdia d’estar per casa on es tracten tota mena de temes.[14] La seva autobiografia encara es llegeix avui en dia. Es presenta a sí mateix com a home excepcional, amb poders sobrenaturals que el situen per sobre dels altres mortals; els successos de la seva vida semblen corroborar-ho.[15]

Giovanni Battista Della Porta (Nàpols, 1535-1615), autor del De refractione, obra dedicada a l’òptica, i d’una obra molt afortunada [16]: la Magia naturalis sive de miraculis rerum naturalium (1558). Distingeix entre màgia diabòlica i màgia natural [la perfecció de la saviesa, el punto més elevat de la filosofia natural].

La revolució copernicana

Copérnic posa de nou en moviment la investigació astronòmica. Però, quan Newton [150 anys més tard] inicia la «física clàssica», ja no queda quasi bé res de les concepcions de Copérnic [excepte la idea de que el Sol és el centre de l’univers]. Kepler [auto-declarat Copernicà] publica el 1609 l’Astronomia nova. L’astronomia ja havia abandonat les òrbites circulars de Copérnic, substituïdes per les òrbites el·líptiques. Els cossos celestes deixen de ser de concepció esfèrica... «El primer significat de la revolució copernicana és [···] el d’una reforma de les concepcions fonamentals de l’astronomia». [Thomas Samuel Kuhn, La revolució copernicana, 1957.] Al desplaçar la Terra del centre de l’univers, Copérnic canvia també el lloc de l’home al cosmos. La revolució astronòmica és també una revolució filosòfica: «Els homes que creien que la Terra no era més que un planeta, que girava cegament als voltant d’una entre bilions d’estrelles, avaluaven la seva posició a l’esquema còsmic d’una manera molt diferent als seus predecessors, que veien la Terra com a únic centre focal de la creació divina. [···] La seva doctrina planetària i la concepció lligada a ella d’un univers centralitzat al Sol foren instruments per al pas de la societat medieval a la societat occidental moderna, en la mesura en que afectaven [···] la relació de l’home amb l’univers i amb Déu. Iniciada com una revisió estrictament tècnica de l’astronomia clàssica, amb un alto desplegament matemàtic, la teoria copernicana es converteix en centre focal de terribles controvèrsies en el terreny religiós, filosòfic i de les doctrines socials, que -al llarg dels dos segles següents al descobriment d’América- determinaren l’orientació del pensament europeu». [Thomas Samuel Kuhn, La revolució copernicana, 1957.] L’home és expulsat del centre de l’univers.

Sense la concepció de Copérnic «mai hauria existit la nostra ciència». [Alexandre Koyré] Quan Kant contempla la profunda transformació que havia provocat Copérnic en l’àmbit de la teoria del coneixement, parla d’ella com de «revolució copernicana».

Les ciències de la vida

La investigació anatòmica

Al segle XVI es dona un gran floriment de la investigació anatòmica [Andrea Vesalio (1514-1564), Miguel Servet (1509-1553), Gabriele Falloppio (1523-1562), Realdo Colombo (aprox. 1516-1559), Andrea Cesalpino (1529-1603) i Fabrizio Acquapendente (1533-1619)]. El mateix any que Nicolau Copérnic publica De Revolutionibus, Vesalio [flamenc professor a Pàdua] publica De corporis humani fabrica. Basat en observacions pròpies, «[···] el primer text precís d’anatomia humana». [Isaac Asimov] Se’n difonen milers de còpies per Europa [56]. Galè havia afirmat que la sang passava des del ventricle dret del cor cap a l’esquerre, travessant el septe ventricular. Vesalio observa que l’envà del cor té una naturalesa muscular i densa. A la segona edició (1555) nega rotundament que la sang el pugui travessar: «Fins no fa molt de temps, no hauria gosat allunyar-me el més mínim de l’opinió de Galè. L’envà, tanmateix, no és menys espès, dens i compacte que la resta del cor. Per tant, no veig com podrà la més mínima partícula passar des del ventricle dret fins a l’esquerra del cor». Malgrat tot, Vesalio no va aconseguir explicar el moviment de la sang. Miguel Servet, el reformador religiós que Calví enviarà a la foguera el 1553 i que ha estat amb Vesalio a París, suposa que la sang circula des del ventricle dret fins a l’esquerre passant pels pulmons.[57] Posteriorment, Realdo Colombo [professor d’anatomia a Pàdua] exposa la idea de que la respiració és un procés de purificació de la sang i no un procés de refredament: [De re anatómica] «La sang arriba als pulmons a través de la vena arteriosa; després, mesclada amb l’aire, passa al cor esquerre a través de l’artèria venosa». Andrea Cesalpino [anatomista, botànic i mineralogista, professor d’anatomia a Pisa i Pàdua] afirma que els vasos sanguinis tenen l’origen al cor i no al fetge i que la sang arriba a totes les parts del cos. Fabrizio di Acquapendente, anatomista i embriòleg, estudia les vàlvules venoses, sense arribar però a la circulació de la sang. Falloppio descriu els canals dels ovaris a l’úter [Les trompes de Fal·lopi]. Bartolomeu Eustachio (1500 aprox.-1574), opositor de Vesalio i seguidor de Galè, estudia entre d’altres parts el conducte que va des de l’oïda fins la gola [La trompa d’Eustaqui].

Les investigacions anatòmiques canvien totalment, amb William Harvey (1578-1657), quan publica el 1628 De motu cordis, on s’exposa la teoria de la circulació de la sang [58]. Harvey afirma que «el cor pot [···] ser correctament designat com a principi de la vida i sol del microcosmos», però mostra els resultats dins un model estrictament mecanicista [59]. Es considera que el cor és una bomba, les venes i les artèries són tub, la sang és un líquid en moviment sota pressió. Les vàlvules de les venes tenen la mateixa funció que les vàlvules mecàniques. Proveït d’aquest model mecanicista, Harvey ataca al metge francès Jean Femel (1497-1559) [60] i afirma que «Femel, i no només Femel, sosté que aquests esperits són substàncies invisibles [···]. Ens hem de limitar a afirmar que, al llarg de les indagacions anatòmiques, mai hem trobat cap mena d’esperit a les venes, ni als nervis, ni a cap altra part de l’organisme».

La teoria de Harvey representa una aportació de primera magnitud a la filosofia mecanicista. Descartes estén a tots els animals la idea [ja exposada per Leonard i present a Galileu] segons la qual l’organisme vivent és una màquina. Fonament de les investigacions d’Alfonso Borelli (1608-1679)[61].

Harvey soluciona un problema i en crea d’altres nous. Postula l’existència de vasos capil·lars entre les artèries i les venes, però Harvey no els havia observat [62]. Marcello Malpighi (1628-1694) [63], observa el 1661 la sang als capil·lars dels pulmons d’una granota. El 1663 Robert Boyle (1627-1691) observa la direcció dels capil·lars injectant líquids acolorits i cera fossa. Antony van Leeuwenkoek (1623-1723) [64] observa la circulació de la sang als capil·lars de la qua d’un capgròs i de la pota d’una granota.

Francesco Redi. La generació espontània

Altre membre de l’Accademia del Cimento és Francesco Redi (1626-1698), famós per rebatre la teoria de la generació espontània. A les Experiències al voltant de la generació dels insectes, escriu: «[···] els antics i els nous escriptors, i la comuna opinió de la gent, afirmen que qualsevol podridura de cadàver corromput i tota immundícia de qualsevol altra cosa putrefacta engendra cucs i els produeix; volent jo trobar la veritat, a principis del mes de juny vaig matar tres serps, nomenades colobres d’Esculapi; tan bon punt foren mortes, les vaig col·locar en una caixa oberta, per a que allà es podrissin; no va passar molt de temps abans que les veiés totes cobertes de cucs amb forma de con, i sense potes, segons podia veure’s; tals cucs, a mesura que devoraven aquella carn, creixien de mida». Presenta així la teoria de la generació espontània, que en el seu temps ja posseïa una venerable antiguitat. Repetint els experiments, continua: «quasi sempre vaig veure sobre aquelles carns i sobre aquells peixos, i al voltant dels orificis de les caixes on eren col·locats, no només els cucs, sinó també els ous dels que, com abans he dit, neixen els cucs. Aquests ous em varen recordar a aquells altres que deixen les mosques sobre els peixos o sobre la carn i que després es converteixen en cucs; cosa que [···] observen tanmateix els caçadors a les feres que maten [···] els carnissers i les venedores [···] que el gran Homer [···] va fer que Aquil·les temés que les mosques embrutessin amb cucs les ferides del mort Patroclo [···]. Per això vaig començar a dubtar si totes les larves que apareixien a les carns procedien només de les mosques i no de les carns mateixes putrefactes; tant més em confirmava en els meus dubtes al veure que, a totes les generacions que jo havia provocat, abans de que les carns tinguessin cucs, s’havien posat mosques de la mateixa espècie que la que posteriorment naixia d’ella; el dubte, però, hauria estat en va, si l’experiència no l’hagués confirmat. A mitjans de juliol vaig col·locar a quatre flascons de boca ampla una serp, alguns peixos de riu, quatre anguiles de l’Arne i un tros de vedella lechal [···] després de tancar molt bé les boques amb paper i cordills, segellant-les a la perfecció, a altres flascons vaig col·locar coses semblants deixant els flascons oberts: no va passar molt de temps sense que a aquests segons recipients es veiessin cucs, i es veia com les mosques entraven i sortien d’ells al seu caprici. Però, als flascons tancats no vaig veure néixer una sola larva, [···] molts mesos després del dia en que es tancaren allà els cadàvers; de vegades es trobava, per fora del paper, algun ou o algun cuc intentant trobar alguna esquerda per entrar a alimentar-se a aquells flascons».

Acadèmies i societats científiques

Accademia dei Lincei i Accademia del Cimento

Compartides per Descartes, Mersenne, Boyle i Leibniz neixen a Europa les primeres societats i acadèmies científiques. Ho fan fora de les universitats, controlades tradicionalment pel poder eclesiàstic. Neixen al llarg del segle XVII nous llocs de discussió i d’investigació. Amb una àmplia col·laboració intel·lectual que supera les fronteres dels Estats i les diferents cultures nacionals. La ciència és un fet social, controlable i sota control públic. La teoria científica aspira a tenir validesa universal. En canvi, el saber filosòfic de les universitats, seminaris i col·legis eclesiàstics és fidel a una escola o a la doctrina d’un mestre. No a la fidel aplicació d’un mètode exposat a la crítica pública de les seves teories, a tècniques de comprovació dels resultats de la investigació.

Frederic Cesi funda a Roma, el 1603, a expenses seves, l’Accademia dei Lincei, proveïda d’una biblioteca, un gabinet d’història natural i un jardí botànic annex. Galileu en forma part. És tancada el 1651 i torna a ser oberta significativament el 1847.

El príncep Leopold de Toscana, amic i deixeble de Galileu funda l’Accademia del Cimento [Acadèmia de l’experiment] el 1657 [oberta durant deu anys]. Lorenzo Magalotti (1637-1712) en fou membre [també ho foren: Vincenzo Viviani, Candido i Paolo del Buono, Alessandro Marsili, Antonio Uliva, Cario Rinaldini, Giovanni i Alfonso Borelli, i com a secretari, el comte Lorenzo Magalotti] i Alessandro Segni [secretari fins el 20 de maig de 1660], Francesco Redi i Cario Roberto Dati [conjuntament amb socis a l’estranger, com Stenone i Huygens]. El lema de l’Acadèmia era «provant i tornant a provar», i les seves investigacions científiques abastaven tota la gamma de les ciències naturals: fisiologia, botànica, farmacologia, zoologia, mecànica, òptica, meteorologia; la construcció d’instruments cada cop més exactes: termòmetres, higròmetres, microscopis, pèndols, etc. El patrimoni instrumental de l’Accademia del Cimento, és al Museu d’Història de la Ciència, de Florència, constituït per 223 peces, algunes incomplertes. Al morir Leopold (1675) hi havien 1282 peces de cristall. Molts dels instruments existien encara el 1740, com testimonia Targioni Tozzetti, que els veu a una estança contigua a la Biblioteca del Palazzo Pitti.

Royal Society (Londres) i Acadèmia reial de les ciències (França)

La Royal Society of London for the Promotion of Natural Knowledge [65] neix com a conseqüència de les reunions celebrades a partir de 1645 per un grup de partidaris de la filosofia nova o filosofia experimental. El 1662 Carlos II concedeix l’estatut [charter] que estableix els drets i les prerrogatives de la Royal Society. L’objectiu de la Societat és redactar «informes fidedignes de totes les obres de la naturalesa» i redactar-los en un llenguatge auster i natural, un llenguatge d’«expressions positives» i «significats clars». La Societat voldria un llenguatge proper al dels «artesans, camperols, comerciants», més que al dels «filòsofs». El llenguatge de les ciències: la matemàtica, l’anatomia, el magnetisme, la mecànica o la fisiologia. Nullius in verba fou, i és, el lema de la Royal Society de Londres: «no és necessari jurar sobre les paraules de ningú». El fonament de la ciència no és a l’autoritat d’un pensador, sinó únicament a les proves dels fets: i «contra els fets i els experiments [afirma Newton] no es pot discutir». El 1665 Henry Oldenburg [66] inicia la publicació de les actes de la societat [67]. Les Transactions de la Royal Society són el primer exemple a Europa de revista periòdica dedicada a temes científics.

A petició del ministre Colbert, el 1666 Luis XIV [rei de França] crea l’Académie royale des sciences [Acadèmia reial de les ciències]). Christian Huygens escriu un famós Memorándum dirigit al ministre Colbert, on s’afirma que «l’ocupació fonamental i més útil» dels membres de l’Acadèmia és «dedicar-se a la història natural segons el pla traçat per Bacon».[68]

Galileu Galilei – Llei de la caiguda lliure

Galileu era convençut de que en un espai completament lliure d’aire, dos cossos en caiguda lliure recorrien distàncies iguals en temps iguals independentment del seu pes. Aquesta idea contradeia la teoria d’Aristòtil sobre la caiguda lliure. Per a verificar-ne la seva hipòtesis, Galileu realitza l’experiència, ara clàssica, de deixar caure una esfera de plom per un plànol inclinat des de diferents alçades i amb diferents inclinacions (Galilei, pp. 178-179). Dels resultats obtinguts en troba una relació entre la distància recorreguda i el temps en el que cau l’esfera: la distància recorreguda per l’esfera és proporcional al quadrat dels temps.

Si d és la distància recorreguda i t és el temps en recórrer aquesta distància, aleshores:

amb k igual a una constant de proporcionalitat que depèn de la inclinació del plànol. Aquesta relació s’acompleix també per a objectes en caiguda lliure.

Actualment, l’expressió anterior equival a la relació per a objectes en caiguda lliure i en aquest cas k = 1/2·g , on g és l’acceleració gravitatòria.

Si considerem un plànol inclinat d’alçada h i ample L. Es deixava caure l’esfera sobre el plànol, des de dalt de tot, i se’n mesurava el temps amb un contenidor en el qual es deixava caure un flux continu d’aigua. Quan l’esfera arribava al final de la diagonal, el contenidor tenia una certa quantitat d’aigua. Si la inclinació canviava, la quantitat d’aigua canviava de manera inversament proporcional, és a dir, a major inclinació la quantitat d’aigua era menor i viceversa.

 

Jordi Coll Vera - 2020



En efecte, des del punt de vista de la mecànica de Newton es pot afirmar que les teories de Galileu i de Kepler són correctes aproximacions a determinats resultats obtinguts per Newton.
Quan Copérnic publica el De Revolutionibus, el teòleg luterà Andreas Osiander redacta ràpidament un Pròleg en el que afirma que la teoria de Copérnic, contraria a la cosmologia de la Bíblia, no s’ha de considerar com una descripció veritable del món, sinó com a un instrument per a efectuar previsions. Aquesta idea la sostindrà també el cardenal Belarmino respecte la defensa de Copérnic per part de Galileu. Luter, Melanchthon i Calví s’oposen plenament a la concepció de Copérnic. L’Església catòlica processa en dues ocasions a Galileu, que es veu condemnat i obligat a abjurar. És en el fons un enfrontament entre dos mons, dos modes de contemplar la realitat, dues maneres de concebre la ciència i la veritat. Per a Copérnic, Kepler i Galileu, la nova teoria astronòmica no és una simple suposició matemàtica, un mer instrument de càlcul sinó una descripció veritable de la realitat, a través d’un mètode amb garanties únicament internes. El saber d’Aristòtil és una pseudofilosofia i les Escriptures no tenen com a funció informar sobre el món, sinó transmetre una paraula de salvació que doni sentit a la vida humana.
Per exemple, Copérnic es remet a l’autoritat d’Hermes Trismegistos i a la filosofia neoplatònica per a legitimar l’heliocentrisme, Bacon retreu Paracelsus haver traït l’experiència, haver corromput les fonts de la ciència. També els astròlegs reaccionaren violentament davant del «nou sistema del món». El món, amb els descobriments de Galileu, es fa més gran. La quantitat de cossos celestes augmenta de manera sobtada i molt notable. Això commociona els fonaments de l’astrologia, i els astròlegs es rebel·len. El mecenes napolità G.B. Manso, amic de Porta, escriu a Paolo Beni, professor de grec a la universitat de Pàdua: «[ ···] al afegir-se tants planetes nous als que ja abans es coneixien, creuen que per força l’astrologia quedarà destruïda i gran part de la medicina també caurà, doncs quedarien eliminades de soca-rel la distribució dels signes del Zodíac, les seves dignitats essencials, la qualitat de les naturaleses de les estrelles fixes, l’ordre de les cròniques, el govern de les èpoques humanes, els mesos de la formació de l’embrió, les raons dels dies crítics, i més de cent i més de mil altres coses, que depenen del nombre septenal dels planetes»
Al Mysterium Cosmographicum, respecte la investigació sobre «el nombre, l’extensió i el període dels orbes», sosté: «L’admirable harmonia de les coses immòbils - el Sol, les estrelles fixes i l’espai- que es corresponen amb la Trinitat de Déu Pare, Déus Fill i Déu Esperit Sant em donà ànims en aquest intent».
«Sol succeir que, quan els necis i ignorants no saben cóm explicar un fet, aleshores apel·len als esperits, causes i artífex de tot, que surten a escena com a resultat d’estranyes històries, com el Deus ex machina dels poetastres»
Taules en les que es detalla la posició diària dels planetes.
Cara, mans i arrugues del front respectivament.
La càbala [tradició] és la mística hebraica que, amb una articulada i complexa simbologia, contempla els fenòmens humans com a reflex dels divins.
No creia que l’alquímia pogués produir or o plata; segons ell, era la ciència de les transformacions.
Que va obtenir èxits, de vegades amb raons equivocades, per exemple, basant-se en la idea de que el ferro està associat a Mart, el planeta vermell, déu de la guerra cobert de sang i de ferro, administraren amb èxit sals de ferro a malalts amb anèmia.
Encara que la idea sigui correcte, en aquest cas també la justificació és totalment errònia. Segons Paracels, la malaltia és específica perquè cada ens, cada cosa que existeix a la natura és un ésser vivent autònom. Donat que Déu crea les coses del no res, les crea com a llavors en les que «és gravat des del principi l’objectiu del seu us i funció». Cada cosa es desenvolupa «a partir d’allò que és en sí mateixa». Nomena llama «arqueig» a aquella força que, en l’interior de les diverses llavors, estimula el seu creixement. L’arqueig és una mena de forma aristotèlica materialitzada. És el principi vital organitzador de la matèria, i Paracels compara la seva acció amb la del vernís: «Vàrem ser esculpits per Déu i col·locats en les tres substàncies. A continuació, vàrem ser envernissats de vida».
Els francesos nomenaven napolitana la malaltia mentre que els espanyols li deien el mal francès.
Que en realitat havia descobert el seu rival Tartaglia.
Cóm marcar la roba blanca domèstica, la forma de recuperar navilis enfonsats, cóm seleccionar fongs, l’origen de les muntanyes, [···] o la junta universal que es coneix amb el nom de «junta cardánica».
Una infantesa infeliç, una dura joventut, la lluita contra la pobresa, la trista experiència de metge rural, l’ascens a la universitat, els escacs, afirma aprendre miraculosament llatí, grec, francès i castellà, la glòria, els descobriments matemàtics, la celebritat com a metge, els seus tractaments mèdics, l’execució del seu fill condemnat per assassinat, la vellesa com a pensionista del pontífex a Roma, ...
Se’n fan 23 edicions de l’original llatí, deu traduccions italianes, vuit franceses, i altres traduccions castellanes, holandeses i fins i tot àrabs. Autèntica enciclopèdia dividida en 20 parts: 1) Causes de les coses; 2) Creuaments d’animals; 3) Modes de produir noves plantes; 4) Economia domèstica; 5) Transformació de metalls; 6) Adulteració de pedres precioses; 7) Meravelles de l’imant; 8) Experiències mèdiques; 9) Cosmètica femenina; 10) Les destil·lacions; 11) Els ungüents; 12) El foc artificial; 13) El tractament del ferro; 14) Art culinari; 15) La caça; 16) Les claus xifrades; 17) Les imatges òptiques; 18) La Mecànica; 19) Aerologia (Depneumaticis); 20) Varis (Chaos).
Quan en un sistema existeixen dues monedes, una bona, amb un valor estable, i altra dolenta, amb tendència a devaluar-se, la població paga amb la moneda dolenta i acapara la moneda bona, de manera que la dolenta treu de circulació a la bona.
Respecte les rebuscades hipòtesis i suposicions ad hoc dels complexos mecanismes d’excèntrics i epicicles per explicar el mateix. Rheticus s’avança amb aquest raonament a la navalla d’Ockham.
Copérnic hi afegeix l’exemple de Lactanci que ridiculitzava als que pensaven la Terra tenia forma esfèrica.
Ptolemeu proposava quaranta cercles, mentre que al final Copérnic en suposava trenta-sis.
La paral·laxi (del mot Grec παράλλαξις, desplaçament contigu) és l'efecte del canvi de posició d'un observador respecte de l'objecte observat. Com es pot veure en l'esquema, la posició de l'objecte observat O, varia amb la posició del punt de vista, de l'observador A o del B, al projectar O contra un fons prou distant. Des d'A l'objecte observat sembla estar a l'esquerra del dibuix del fons, mentre que des de B es veu a la dreta. L'angle AOB és l'angle de paral·laxi: angle que comprèn el segment AB des d'O.
Donat que la paral·laxi era molt petita.
E.J. Dijksterhuis. Creença d’origen estoic en l’existència d’una relació entre totes les coses, que ha estat font d’inspiració per a molts grans científics.
Un els nou estats federats d’Àustria.
Gràcies a aquestes taules, «durant més d’un segle els astrònoms varen poder calcular amb prou exactitud -com mai abans de Kepler- les posicions de la Terra i dels diversos planetes respecte al Sol» (G. Abetti)
Ptolemeu, Copérnic i Tycho Brahe, malgrat nombroses observacions i esforços, no l’havien aconseguit explicar.
Newton dedueix i demostra posteriorment les equacions de Kepler com a corol·lari de la seva fórmula de la gravitació universal.
A dues cartes [Jacopo Mazzoni, el 30 de maig de 1597; Kepler, el 4 d’agost de 1597] dona entendre però, que ja acceptava la teoria de Copérnic.
Sosté que els cometes són meres aparences, produïdes per la llum que es reflexa sobre vapors d’origen terrestre.
Principi que Galileu, a la carta a Madama Cristina de Lorena, el 1615, declara haver escoltat al cardenal Baronio.
En efecte, a l’Escriptura «no es nomenen ni tan sols els planetes, excepte el Sol i la Lluna, i tan sols un o dos cops Venus, amb el nom Estel de l’alba».
A l’Escriptura [escriu Galileu a la carta de 1613 al monjo Benedetto Castelli] «no només trobaríem contradiccions, sinó també greus heretgies i fins i tot blasfèmies [···]».
Sovint amb arguments que els defensors de l’Escriptura no podran comprendre per manca de preparació científica.
aut-aut: o disjuntiu [o un o l’altre]; et-et: l’un i l’altre.
Hi ha dubtes de l’autenticitat del sumari pot ser una falsificació de les actes judicials efectuades pel comissari pare Seguri, particularment hostil a Galileu.
Newton trobarà més endavant la solució correcta amb la teoria de la gravitació universal.
Històricament, Filippo Salviati (1583-1614) era un noble florentí amic de Galileu; Giovanfrancesco Sagredo (1571- 1620), un noble venecià molt vinculat a Galileu, i Simplici era probablement un comentador d’Aristòtil, del segle VI.
La relativitat restringida d’Einstein és una ampliació de la relativitat de Galileu, una extensió dels fenòmens mecànics a tots els fenòmens naturals.
Paolo Rossi. Primera llei de Newton. Una dificultat perquè el principi d'inèrcia s'aprovés va ser que els cossos a la Terra no es mantenen mai indefinidament en moviment. Tots els mòbils perden la velocitat i s'acaben parant. Es va pensar que aquesta desacceleració podria ser provocada per falta d'una força. Però Galileu va raonar que era a causa d'una altra força que els frena. Aquestes forces són les anomenades forces de fregament, que si no fos per aquestes els cossos de la Terra es mourien indefinidament.
Referint-se al Tractat sobre el Món, que es publica el 1664, més de catorze anys després de la mort de Descartes.
Galileu no coneixia el càlcul infinitesimal [descobert més endavant per Newton i per Leibniz] parla de d’«infinits graus de tardança».
Popper cita el conegut experiment imaginari amb el que Galileu refuta la teoria del moviment d’Aristòtil. Prova la falsedat de la suposició aristotèlica de que la velocitat natural d’un cos més pesat és major que la d’un cos més lleuger.
Newton té aquí la idea de la gravitació universal. És famosa l’anècdota [explicada a Voltaire per la neboda de Newton] segons la qual se li acudí al caure’l una poma al cap.
Considerada per molts com l’obra mestra més important de la història de la ciència.
A data 28 d’abril consta a les seves actes l’anotació: «El doctor Vicent ha presentat a la Societat el manuscrit d’un tractat amb el títol Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, que el senyor Isaac Newton dedica a la Societat i en el que s’ofereix una demostració matemàtica de la hipòtesis copernicana tal com la proposa Kepler, explicant tots els fenòmens dels moviments celestes per mitjà de l’única hipótesis d’una gravitació cap al centre del Sol, decreixent d’acord a l’invers dels quadrats de les distàncies a aquest».
Treballada [intuïda] per Galileu i que Descartes formula amb exactitud.
Albert Einstein [relativitat especial] raona en base dos axiomes simples: amb el primer reformula el principi de simultaneïtat, introduït per Galileu Galilei, pel qual les lleis de la física han de ser invariables per a tots els observadors que es mouen a velocitats constants entre ells, i el segon, que la velocitat de la llum és constant per a qualsevol observador. Aquest segon axioma, revolucionari, va més enllà de les conseqüències previstes per Lorentz o Poincaré, que simplement relataven un mecanisme per explicar la resolució d'una de les branques de l'experiment de Michelson-Morley. Aquest postulat diu que, si hi ha un llampec de llum quan es troben dos observadors en moviment relatiu, tots dos veuran allunyar-se la llum produint un cercle perfecte amb cadascun d'ells al centre. Si, a banda i banda dels observadors, es posés un detector, cap dels observadors no podria dir quin detector havia funcionat primer, i es perdrien, per tant, els conceptes de temps absolut i simultaneïtat.
A. Einstein. El programa de Newton avançarà durant molt de temps fins que es troba amb problemes que exigiran una autèntica revolució científica, un canvi radical de paradigma [la física quàntica].
Pels cartesians el món és ple, per a Newton no ho està, i entre els cossos actua una acció a distància. Els cartesians, i també Leibniz, veuran en aquestes forces misterioses que actuen a distàncies indefinides ni més ni menys que un retorn a les qualitatas ocultes del passat.
La relació entre les àrees o els volums de dues figures geomètriques és igual a la que es dona entre les seves seccions indivisibles, obtingudes pels mètodes adients.
En el cas particular de la mecànica: conegut l’espai en funció del temps, calcular la velocitat; i a la inversa, coneguda la velocitat en funció del temps, calcular l’espai recorregut. En termes actuals, es diria: derivar l’espai respecte el temps, i integrar la velocitat en el temps.
En el cas de la mecànica, l’acceleració.
Amb una funció incògnita i consistents en una igualtat entre expressions que contenen la funció incògnita i les seves derivades.
x y z ... per a les fluents; ẋ ẏ ż ... per a les fluxions; x0 y0 z0 ... per als moments o diferencials. És útil per a la mecànica, en la que només es deriva respecte al temps, i amb derivades prefixades (la derivada primera és la velocitat, i la derivada segona, l’acceleració), però és poc flexible i inoperativa en altres sectors. A més, no té símbol per a la integral.
Les bases conceptuals hi són ja a l’Arithmetica infinitorum de John Wallis; al mètode de l’exhaustion d’Eudoxe (408-355 a.C.), aplicat amb èxit per Euclides i per Arquímedes a diversos problemes geomètrics. Tanmateix, per a un tractament rigorós caldrà esperar al segle XIX, amb Bernhard Bolzano (1781-1848) i Agustin-Louis Cauchy (1789-1857).
Ja és inventada la impremta. El llibre conté il·lustracions de Jan Stevenzoon van Calcar, deixeble de Ticià.
Sistema circulatori doble i tancat. A la Restitutio Christianismi [obra cremada amb Servet, de la que resten tan sols tres exemplars al món: París, Viena i Edimburg] s’afirma: «La sang es trasllada des de les artèries pulmonars fins a les venes pulmonars mediant un prolongat passatge a través dels pulmons, durant el qual adquireix un color carmesí [···] purificada pels vapors fuliginosos a través de l’acte de la respiració».
Cop decisiu a la tradició galènica. Element clau de la fisiologia experimental. La teoria és acceptada per Descartes i per Hobbes i passa a ser una de les bases més sòlides del paradigma mecanicista de la biologia.
«Tal és [...] el veritable moviment de la sang: [...] la sang [...] per l’acció del ventricle esquerre és expulsada fora del cor i distribuïda a través de les artèries a l’interior de l’organisme i a cadascuna de les seves parts, al igual que per les pulsacions del ventricle dret és impulsada i distribuïda pels pulmons a través de la vena arteriosa; i [···] de nou, a través de les venes, la sang torna a la vena cava fins arribar a l’aurícula dreta, del mateix mode que, a través de la artèria dita venosa, passa des dels pulmons fins al ventricle esquerre, de la manera abans indicada».
Femel, al examinar els cadàvers i comprovar que les artèries i el ventricle esquerre del cor eren buits, havia afirmat [Universa Medicina, 1542] que existia un cos eteri, un esperit vital que omplia aquests llocs mentre l’home era viu i que desapareixia amb la mort.
Membre de la Accademia del Cimento, professor de matemàtica a Pisa i autor de la gran obra De motu animalium, publicada pòstumament el 1680 Borelli. Recordat per Newton, estudia l’estàtica i la dinàmica del cos, calculant la força desenvolupada pels músculs al caminar, al córrer, al saltar, al aixecar pesos i als moviments interns del cor. Mesura la força muscular del cor i la velocitat de la sang a artèries i venes. El cor, per Borelli, funciona com el pistó d’un cilindre, i els pulmons, com dues manxes. Borelli analitza també el vol dels ocells, la natació dels peixos i l’arrossegament dels cucs.
No podia veure’ls, donat que es precisava d’un microscopi.
El gran tècnic en microscòpia del segle XVII. Investigador genial i infatigable. El 1669 és nomenat membre de la Royal Society: molt hàbil en tècniques experimentals, estudia els pulmons, la llengua, el cervell, la formació de l’embrió als ous de gallina, etc.
Pare de la microscòpia, amb microscopis de fins a 200 augments.
Societat Real de Londres per a la promoció dels coneixements naturals.
Des de 1662 fins a 1677 [any de la seva mort] en fou secretari de la Societat.
Les Philosophical Transactions, que segueixen publicant-se actualment. El convenciment d’Oldenburg era que fer públics els descobriments científics era un element necessari per a l’avenç del coneixement científic. La intenció era que les Transactions fossin una invitació i un estímul a que els estudiosos «investiguessin, experimentessin i descobrissin noves coses, a que es comuniquessin recíprocament els propis coneixements, contribuint així en el major grau possible al gran projecte consistent en «l’enriquiment del coneixement de la naturalesa i el perfeccionament de totes les arts i les ciències filosòfiques [···] per a glòria de Déu, honor i profit d’aquest regne, i bé universal de la humanitat».
Huygens proposa: experimentar sobre el buit a través de bombes i determinar el pes de l’aire; analitzar la força explosiva de la pólvora dins d’un recipient de ferro o de coure de gruix suficient; examinar la força del vapor; examinar la força i la velocitat dels vents, i estudiar la seva utilització per a la navegació i per a les màquines; analitzar «la força [...] del moviment provocat per un cop». Segons Huygens, existeixen moltes coses que, encara que ens seria molt útils conèixer-les, ens són del tot - o gairebé del tot- desconegudes: la naturalesa del pes, de la calor, del fred, de la llum, de l’atracció magnètica, la respiració animal, la composició de l’atmosfera, la manera en que creixen les plantes, ...