Introducció

Es tractarà aquí del sexe des el punt de vista de la biologia. En el regne animal es donen sovint comportaments moralment incorrectes quan es veuen des del punt de vista humà. Aquesta autocensura moral ha fet que s’hagi dificultat al llarg de la història l’enteniment científic de la evolució.

Quan parlem de sexe ens referim al mecanisme de reproducció sexual amb dos sexes diferenciats on únicament un dels dos és capaç d’engendrar un nou individu (amb l’excepció notable dels hermafrodites simultanis). Diferenciant-se així de la sexualitat, un conjunt divers de comportaments sexuals amb un important sentit evolutiu adaptatiu, com es veurà més endavant.

El sistema reproductor més comú en el regne animal és doncs el basat en la parella mascle-femella. La reproducció asexual es dona en certs organismes que no necessiten buscar parella per reproduir-se però, per contra, es disminueix la variabilitat genètica de la espècie i la possibilitat d’adaptació als canvis del medi. Sovint la reproducció asexual s’alterna amb fases reproductives sexuals, amb intercanvi de gàmetes.

L'aparellament sexual afavoreix la variabilitat genètica i l’adaptació al medi però suposa un augment de la competència reproductiva, especialment entre mascles.

La perspectiva de la reproducció és diferent des del punt de vista de la femella o del mascle. Sovint els mascles no tenen cura de la seva descendència i l’objectiu és fecundar quantes més femelles millor. Per la femella, en canvi, la reproducció i la selecció del mascle més adient és més qüestió de qualitat que de quantitat. El nombre d’òvuls fecundables és limitat i cada òvul fecundat requereix molta energia per a la femella, en canvi els mascles tenen generalment una il·limitada producció d’espermatozous i aporten poca energia a la reproducció (a excepció de la gastada en la cerca de la femella).

Les femelles són doncs les que engendren la nova prole i hi dediquen molt de temps en la cura i protecció de les seves cries. Intenten aparellar-se amb els millors mascles i garantir que la seva descendència disposi dels millors gens possibles. Sovint s’aparellen amb els mascles més grans, més forts, més acolorits, els que millor ballen, els que facin els millors regals... Altra estratègia és aparellar-se amb molts pretendents i decidir posteriorment amb quin d'ells tindran veritablement la descendència.

Com més exigents es tornen les femelles, més difícil és la reproducció dels mascles normals, o estàndards. Aquest fet provoca el desenvolupament d’estratègies reproductives que enganyen les femelles i controlen els competidors. Estratègies que les femelles intenten a l’hora contrarestar i no deixar-se fecundar per mascles no desitjats.

La inseminació traumàtica

Una de les estratègies reproductives més agressiva des del punt de vista humà és la de la inseminació traumàtica.

En el cas del llimac marí Siphopteron quadrispinosum cada individu és hermafrodita simultani. El que en principi s’interpretaria com que els dos individus poden quedar fecundats a l’hora. En canvi això no és així i un dels dos fecunda l’altre de manera traumàtica.

 

 

L’assetjament

Es dona en moltes grups d’animals, per exemple en els sabaters (Gerris lacustris), altre xinxa del subordre Heteroptera. Uns insectes que llisquen sobre l’aigua sense enfonsar-se. Els sabaters han desenvolupat un fenomen conegut com a coevolució antagonista. Adaptacions de defensa i atac entre depredadors i preses.

Les femelles, per protegir-se de còpules forçades i de possibles violacions, disposen d’una mena d'escut que cobreix els seus genitals i n’impedeix la còpula forçada.

 

Segons un estudi publicat a la revista Current Biology ^[1], a través de la intimidació sexual — amb agressió i aparellament no simultani— , els mascles aconsegueixen els seus objectius de reproducció a llarg termini. L’estudi mostra, com a mínim, una agressió cada vuit hores per part dels mascles cap a les femelles en zel i una lesió cada setanta tres dies. Els mascles agredeixen les femelles de manera freqüent durant les setmanes anteriors a la ovulació per tal de monopolitzar-ne l’aparellament. La freqüència de les agressions disminueix dràsticament al quedar la femella embarassada.

Estratègies per evitar la competència espermàtica

L’estratègia dels mascles també pot ser obstaculitzar que altres mascles puguin fecundar la femella. Aquest és el cas de les aranyes viuda negra (Lactrodectus mactans) a viuda de d’esquena vermella (Latrodectus hasselti). El seu nom ve de que sovint el mascle és devorat per la femella, uns vull cops més gran, posteriorment a la fecundació. De vegades mentre el mascle intenta fugir i sovint quan el mascle es llença voluntàriament contra els ullals de la femella.

Una possible raó [Maydianne Andrade, 1996] podria ser que el sexe era més durador si el mascle es deixava devorar. El seu sacrifici garantia aportar més quantitat d’esperma que la femella emmagatzema i controla quan es produirà la fertilització dels ous. Devorar al mascle tenia com a efecte secundari que la femella evitava acumular esperma d’altres mascles posteriors i que aquest desplacés l’esperma del mascle devorat.

En el moment d’introduir l’esperma en la cavitat genital de la femella, es trenca la punta del penis i hi tapona l’entrada.

També s’ha observat [Dani Baggio ^[2] ] que els mascles són capaços d’introduir esperma en femelles immadures utilitzant els seus ullals per obrir la closca exterior de la femella i accedir als seus genitals. La femella no pateix cap dany físic i els òvuls són posteriorment fecundats, escapant el mascle de ser devorat.

S’ha observat també que els mascles poden detectar quan la femella ha menjat recentment i no té gana, moment en que és menys perillós apropar-s’hi per a la fecundació ^[3].

Altre cas curiós és el de la mosca del vinagre (Drosophila melanogaster). La petita mosca cosmopolita (excepte l’Antàrtida) que es troba molt sovint al voltant de la fruita massa madura. En el moment de la fecundació s’afegeix a l’esperma un còctel químic personalitzat que incita la ovulació de la femella, a l’hora que mata possibles espermatozous rivals i disminueix l’interès de la femella en cercar altres mascles per aparellar-se.

El cas de l’esquirol gris (Sciurus carolinensis), un cop el mascle ha aconseguit inseminar la femella allibera una substància que tapona l’entrada de la vagina intentant impedir que la femella es pugui tornar a aparellar durant un temps. Les femelles han desenvolupat però la capacitat de desprendre’s fàcilment d’aquest tap en cas de desitjar-ho.

Quan la mida realment importa

Els mascles de la balena franca austral (Eubalaena australis) són molt pacífics però en la època del zel es tornen excessivament fogosos i afectuosos amb les femelles. Amb els seus 18 metres de llargada, un penis flexible de gairebé 3 m de llargada i uns testicles de gairebé 2 m de llargada i 500 kg de pes cadascun, s’abraonen sobre les femelles, que acaben per copular amb tots els mascles que les pretenen. Tanmateix, les femelles segueixen l’estratègia de deixar pel final aquell mascle que més els agrada, de manera que el seu semen desplaci, amb l’ejaculació de desenes de litres d’esperma, el semen de tots els mascles anteriors.

I parlant de mides, s’ha de citar el cas de l’ànec cabussador de bec blau de La Patagònia (Oxyura vittata) o de l’ànec vermellós (Netta rufina) que tenen els penis més llargs del regne animal en relació a la mida del cos.

El penis té forma espiral i és capaç d’entrar molt ràpidament en erecció, multiplicant en molt la seva mida en repòs. Les femelles disposen d’una vagina també en espiral que les permet controlar de manera eficaç per quin mascle volen ser fecundades mitjançant la contracció voluntària dels muscles de la vagina expulsant-ne el penis del mascle no desitjat.

El transvestisme, evitant la confrontació

L’arpella d’estany (Circus aeruginosus), una rapinyaire habitual a Catalunya, més abundant durant els mesos d’hivern quan baixen de zones més septentrionals.

Aquestes aus tenen un marcat dimorfisme sexual, amb els mascles d’ales i cua grises i el cap força més clar, i les femelles de color crema. Segons aquest dimorfisme es poden observar sovint poblacions amb un mascle per cada vuit femelles quan en realitat la ratio real és del 50%. L’explicació rau en que molts mascles eviten la competència directa amb els mascles més dominants imitant fenotípicament les femelles i sent així tolerats per aquells. Al mateix temps, si es presenta la ocasió, intenten aparellar-se d’amagat amb les femelles del grup.

Aquests casos amb els ocells són bastant freqüents. També hi tenim, per exemple, els batallaires (Philomachus pugnax o Calidris pugnax), en els que els mascles mostren diferents fenotips i freqüents conductes homosexuals. Les femelles mostren preferència pels mascles imitadors (els faeder) i s’aparellen amb ells en els moments de distracció dels mascles territorials. Els mascles satèl·lit, amb els seus plomatges espectaculars són tolerats pels mascles territorials perquè els faciliten la còpula atraient les femelles.

Vegem-ne aquest vídeo.

El rei de la estratègia no és però un ocell sinó un cefalòpode. La sèpia gegant australiana (Sepia apama). Un mol·lusc molt intel·ligent de fins a 3 m de llargada. S’ha observat algun mascle que per una banda sedueix un mascle rival mostrant-li la coloració típica d’una femella en zel mentre que per l’altre li està mostrant a una femella, amb la que es vol aparellar, la seva autèntica coloració com a mascle, arribant a fecundar-la sense que l’altre mascle se n’adoni de l’engany.

El llibertinatge

La sexualitat en els entorns marins és en general més complexa y variada que en els entorns terrestres. L’aigua marina és un medi dens i de temperatura estable que ajuda a preservar i propagar les cèl·lules reproductores, de manera els animals marins no tenen les limitacions de la fecundació interna dels animals terrestres i això ha provocat que les estratègies sexuals siguin més lliures dels lligams i els estereotips dels que vivim fora de l'aigua. Un dels exemples de llibertinatge sexual és el del mero camuflat (Epinephelus polyphekadion) dels esculls de corall del Pacífic. Durant la primera lluna plena del mes de juny s’organitza una orgia sexual reproductora en la que hi participen més de 17.000 individus. La ingent quantitat d’esperma transforma l’aigua del mar en una espessa i tèrbola massa de cèl·lules reproductores que es va dispersant oceà endins arrossegada pels corrents marins, allunyant-se de l’escull de corall.

Espectacles semblants es poden observar durant la fecundació de coralls, esponges, bivalves, peixos... Sovint amb hermafroditisme o amb alternança de cicles reproductius sexuals i asexuals.

Vegem, com a mostra, aquest vídeo de la NOAA sobre la reproducció dels esculls de corall, o també aquest altre vídeo de PBS-Nature sobre la Gran Barrera de corall. I aquest altre sobre diferents estratègies de reproducció, en particular en els peixos.

La transsexualitat

En els vertebrats i en els peixos en particular, l’hermafroditisme no es dona de manera simultània, sinó en diferents fases de la seva vida. Aproximadament el 2% de les espècies de peixos conegudes mostren algun tipus d'hermafroditisme. Això suposa un gran nombre d’individus d’unes 500 espècies de peix arreu del món, espècies majoritàriament litorals. Generalment, el canvi de sexe és provocat per factors interns com l'edat o la mida de l'animal, però també es poden produir per canvis en l’estructura social —recanvi de l'individu dominant, pèrdua de la parella... —

L’hermafroditisme seqüencial es troba en un gran nombre d'espècies conegudes i sobretot pertanyents a tres famílies de peixos: Serranidae (nero, forcadella, etc), Sparidae (sargs, oblades, pagell, orada o esparrall) i Labridae (tords, llavió, julivia, fadrins). Es diu que és seqüencial perquè el peix passa un període de la seva vida com a mascle i un altre, com a femella. Si és en aquest ordre es parla d'hermafroditisme proteràndric. Si l'animal és primer femella i després mascle, es parla d'hermafroditisme proterogin.

En algunes espècies es complica una mica més. El cas de la juliola o del fadrí, per exemple, es dona l'hermafroditisme proterogínic parcial: hi ha individus, més joves, que tant poden ser mascles com femelles i després hi ha mascles secundaris, que són les femelles que han canviat de sexe.

En els làbrids hi sol haver sovint també jerarquies socials, amb mascles dominants que són els que fan nius i fertilitzen els ous de diverses femelles i mascles paràsits que també fertilitzen les postes. En el làbrid netejador (Labroides dimidiatus) es dona l’hermafroditisme bidireccional o en sèrie. En aquest tipus d’hermafroditisme es pot anar passant de femella a mascle o de mascle a femella de manera discrecional.

L'hermafroditisme simultani o sincrònic és menys habitual i implica que l'animal té ovaris i testicles funcionals simultàniament, o bé té el que s'anomena un "ovotestis", és a dir una sola estructura gonadal però dividida anatòmicament en dues parts. Aquest tipus d'hermafroditisme es dona en poques espècies litorals, per exemple la vaca serrana (Serranus scriba) o l'oblada (Oblada melanura) i no implica autofecundació. En aquests casos concrets es produeix aparellament de dos individus.

L'altre ambient on es dona aquest tipus d'hermafroditisme és a gran profunditat, en algunes espècies dels fons abissals i aquí té un sentit més estricte de conservació de la població: la baixa densitat d'individus sovint obliga a l'autofecundació. ^[4]

Per exemple, en el peix napoleó asiàtic (Semicossyphus reticulatus) és dona l’hermafroditisme proterogin, el canvi de femella a mascle, més gran i acolorit.

El mascle domina sobre un gran harem de femelles i quan mor és substituït per la femella de mida més gran. El canvi de sexe dura entre tres i quatre setmanes, amb canvis radicals en la morfologia i fisiologia de l’individu, canviant els genitals femenins per uns de masculins.

També es dona hermafroditisme proterogin en el mero (Epinephelus marginatus).

En el peix pallasso (Amphiprion ocellaris). Els mascles acostumen a ser les formes juvenils, mentre que els individus més grossos acostumen a ser les femelles. Es dona doncs l’hermafroditisme proteràndric. Aquests peixos són animals socials, no depèn de l'edat què tinguin un o altre sexe. En una mateixa anemone hi ha una femella dominant, un mascle no dominant i una colla d’individus indeterminats, en l’esglaó social més baix. Quan la femella dominant mor, el mascle no dominant es transforma en femella dominant i un dels individus indeterminats es guanya el ocupar la posició de mascle no dominant.

El sexe indiferenciat

En el cas del calamar de profunditat (Octopoteuthis deletron) s’ha eliminat tota preferència de gènere per tal de facilitar trobar les escasses parelles dels fons abissals, per sota dels 800 metres de profunditat en la foscor més absoluta. Sovint no troben cap parella durant anys o fins i tot mai durant tota la seva vida i, en aquestes circumstàncies, a la que un mascle troba un individu de la seva espècie si aparella i l’implanta els seus sacs espermàtics (spermatangia), sent absolutament indiferent si la parella trobada és mascle o femella —òbviament, únicament hi haurà fecundació si casualment la parella trobada és femella—. ^[5]

La biodiversitat sexual. El sexe LGTBIQ+.

La homosexualitat

Durant segles s’ha apel·lat al sexe heterosexual com el sexe normal a la natura. El sexe entre un mascle i una femella. Actualment s’ha constatat que a la natura el sexe homosexual, bisexual i transsexual és tan normal com l’heterosexual i els tabús, bàsicament religiosos, han anat caient progressivament en els països més civilitzats.

La sexualitat és totalment diversa en la natura i també en el regne animal. Al llarg d’anys d’investigació científica s’han constatat conductes homosexuals en més de 1500 espècies animals. I es suposa que es donen a totes les espècies, encara que no s’hagin pogut documentar. Estudis recents ^[6] conclouen que les conductes homosexuals en els mamífers tenen un sentit evolutiu. Són més habituals en les espècies socials, com a mecanisme adaptatiu per a rebaixar l’agressivitat entre mascles i establir vincles socials, tant entre mascles com entre femelles. Segons José María Gómez, “Nuestro estudio sugiere que el comportamiento sexual entre individuos del mismo sexo exhibido por mamíferos no humanos, más que un comportamiento aberrante o maladaptivo, es una adaptación que juega un papel importante en el mantenimiento de las relaciones sociales en ambos sexos...”. En alguns casos, com el dels macacos rhesus de Puerto Rico, els mascles mantenen més relacions sexuals entre ells que amb les femelles i ho fan per a reforçar les seves coalicions. Entre els bonobos és habitual observar femelles fregant-se mútuament els seus genitals.

La sargantana cua de fuet. Lesbianisme forçat.

En la sargantana cua de fuet (Cnemidophorus uniparens, Aspidoscelis uniparens) no hi ha mascles. Tots els individus són femelles que es reprodueixen per partenogènesi, un tipus de reproducció asexual. Per causes desconegudes els mascles han desaparegut de l’espècie.

La producció dels òvuls partenogenètics per part de la femella es produeix posteriorment a la còpula entre dues femelles com una rèplica de la reproducció ancestral amb els mascles desapareguts de l’espècie.

Ho podem observar en aquest vídeo.

L’albatros de Laysan. Quan els mascles són escassos.

A l’illa de Laysan (Midway) hi viu l’albatros de Laysan (Phoebastria immutabilis) un gran ocell marí que pot superar els 3 metres d'envergadura. En la seva població la proporció de femelles és molt més elevada que la de mascles. De manera que, potser per l’elevada competència, moltes femelles acaben formant parella reproductora, de per vida, amb altra femella. Tanmateix, necessiten d’un mascle per a fecundar els ous i criar posteriorment els pollets amb la seva parella lèsbica.

L’homosexualitat en els animals

 

 

Com més complexes són els animals, més casos d'homosexualitat trobem. És notable el cas del dofí rosat de l’Amazones (Inia geoffrensis), i en general en tots els dofins. Entre mascles de dofí rosat s’han observat des de penetracions anals fins a penetracions per l’espiracle respiratori.

En aus s’han observat relacions homosexuals en ànecs, oques, cignes... Citant-se casos de femelles geloses que volem intentar separar els mascles perquè aquests ja no volen tenir relacions sexuals amb elles.

Trobareu molta més informació a la pàgina de la Wikipedia: Comportamiento homosexual en animales i al seu annex: Animales que presentan un comportamiento homosexual.

La monogàmia

Altra concepte imposat sovint per la religió i la moral és el de la monogàmia, el vincle sexual i afectiu exclusiu durant el període de reproducció i criança, que, en el regne animal, ha resultat ser la conducta menys habitual.

En biologia es diferencia entre monogàmia sexual (amb exclusivitat sexual) i monogàmia social (amb exclusivitat social).

En els mamífers, entre el 3 i el 5 % de les 4000 espècies de mamífers són monògames. En aus s’ha considerat durant molt de temps que el 95% de les espècies eren monògames, sexuals i socials. Els estudis d’ADN han constatat, en el 90% dels casos estudiats, que eren sexualment promíscues. En el cas del malur superb australià (Malurus cyaneus) entre el 75 i el 95% de les cries d'un mateix niu provenen de relacions sexuals de la femella amb altres mascles de l’entorn. El mascle és un criador cooperatiu, amb còpules garantides amb la parella habitual i ocasionals amb altres femelles de l’entorn.

A l’esquema següent podem observar com aquest comportament afavoreix la biodiversitat de l’espècie.

A la natura hi ha molt pocs casos documentats de monogàmia absoluta. Dos de ells són el gibó de mans blanques (Hylobates lar) i la grua eurasiàtica (Grus grus). És curiós que també s’ha observat una monogàmia absoluta a Diplozoon paradoxum, un cuc platihelmint de la classe Monogenea, en el que la parella es fusiona pels genitals formant un únic organisme de per vida.

Jordi Coll Vera - 2024