Introducció

Ramon Margalef (1919-2004) va ser una figura destacada en l'ecologia, l’any 1967 va ser el primer catedràtic d'aquesta disciplina a Espanya. Es va crear la càtedra d'Ecologia a la Universitat de Barcelona per tal de donar espai als seus coneixements, a la innovació que representava la seva figura. Va destacar pel seu treball en els camps de la limnologia, oceanografia i ecologia.

Una de les seves obres és el manual de text "Ecología" (Editorial Omega, 1974), que es va convertir en un llibre fonamental a les universitats espanyoles i sud-americanes. Llibre que no es va traduir mai a l’anglès donada la seva enorme complexitat i que avui en dia, cinquanta anys més tard, no ha estat encara superat com a llibre de text. Anteriorment havia publicat “Perspectives in ecological theory” (Chicago, 1967) [ “Perspectives de la teoria Ecològica” (Editorial Blume, 1968)].

Va publicar en total més de quatre-cents articles en revistes científiques nacionals i internacionals sobre biologia marina, limnologia i ecologia general. A més de nombrosíssims articles de divulgació en les revistes més diverses, i un bon grapat de llibres divulgatius de diversos temes de biologia i ecologia.

Destacant en determinar la flora i fauna de les aigües dolces i marines (“Organismos Indicadores en Limnología”, 1955; “Introducción al estudio del plancton marino”, 1950), amb la descripció de moltes espècies, algunes noves per a la ciència.

El 1957 publica, a la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, l’article “La teoría de la información en Ecología”, traduït a l’anglès i amb gran ressò internacional. Participa en diverses campanyes oceanogràfiques al Mediterrani, Atlàntic i el Carib.

Davant la costa del Sàhara (1970), desvetlla, conjuntament amb un equip internacional, el fenomen de l'aflorament d'aigua profunda, en una zona que, per cert, s'hi acumulava una important flota pesquera d'España i altres països.

Com a professor universitari va ser molt reconegut per la seva capacitat de “provocar i estimular” el pensament crític entre els seus estudiants, tal com ho va comentar Jorge Wagensberg (1948-2018) que va ser un dels seus bons amics: “Un bon professor és sobretot un provocador, un estimulador”. La seva influència va anar més enllà de l'aula, inspirant generacions de científics a pensar més enllà dels límits convencionals de la ciència. Jo vaig ser un dels seus alumnes l’any 1975, abans que la facultat es traslladés a les noves instal·lacions de la Diagonal on el principal edifici du el seu nom, i en puc donar fe personalment. Com anècdota, m'impressionava trobarme'l sovint al transport públic, sempre abstret llegint alguna revista o text en anglès.

En aquest text ens centrarem en una de les idees clau de Margalef: “el Principi de Sant Mateu”, que ell aplicarà a les distribucions d'abundància de les comunitats naturals.

El Principi de Sant Mateu

La següent imatge es correspon al quadre de Caravaggio, “Vocazione di san Matteo” (1601), a l’Església de Sant Lluís dels Francesos (Roma).

Sant Mateu va ser el primer dels Evangelistes. Un súbdit jueu que va col·laborar amb Roma en la recaptació d’impostos i va ser considerat proscrit i un traïdor per la societat jueva de l’època. Una de les amistats perilloses de Jesús.

 

En ciència, l’efecte Mateu, es coneix com avantatge acumulatiu. Els articles més citats tendeixen a ser més coneguts, i com a conseqüència, són citats encara més, creant-se un cercle viciós d'acumulació de reconeixement no basat directament en la qualitat del seu contingut sinó en la seva fama.

Aplicacions i Exemples del Principi de Sant Mateu

Ciència i Recerca

L’avantatge acumulatiu va ser descrit per primer cop per Derek John De Solla Price ^[1]. Físic, historiador de la ciència i acreditat científic de la informació, pare de la cienciometria. Va demostrar que la majoria dels articles científics publicats eren citats molt poques vegades, mentre que uns pocs articles acumulaven la majoria de les citacions. Els articles més citats eren llegits més cops i, per tant, més propensos a ser citats de nou, augmentant-ne la seva visibilitat.

La gràfica [PRICE, 1965] recull tots els “papers” citats l’any 1961, segons les dades de l’índex Gardfield. El 75% de les publicacions són citades un únic cop, el 12% són citats dos cops i menys del 0.1% són citats més de deu cops, seguint-se un patró regular en el nombre de cites bibliogràfiques.

La paternitat del “Principi de Sant Mateu” en el món científic s’ha d’atribuir però al sociòleg de la ciència Robert K. Merton ^[2]. Merton aprofita les dades obtingudes d'una doctoranda, la senyoreta Harriet Zuckerman ^[3], que treballa sobre entrevistes fetes a Premis Nobel sobre la sociologia de les seves contribucions i les seves citacions. Zuckerman es basa en aquesta documentació per parlar dels sistemes de recompensa i de comunicació en la ciència, fent-se la pregunta de com la gent dins el camp de les ciències i dels científics es donen crèdits uns als altres i s'adona, en base al principi d'avantatge acumulatiu abans comentat, que els científics tendeixen a donar crèdit a persones que ja tenen crèdit per aquest principi d'acumulatiu i que això pot o no tenir a veure amb la qualitat de les seves contribucions científiques.

Un experiment significatiu per investigar l'efecte prestigi en les publicacions científiques va ser liderat pels investigadors Peter Lawrence i Stephen Lock ^[4]. És conegut com l’experiment de l'efecte de la revista o l'experiment de la revaloració.

Es va dissenyar per avaluar si el prestigi de la revista en què es publica un article afecta la seva acceptació o rebuig en el procés de revisió per parells, i, per tant, la seva percepció de qualitat. Els investigadors van seleccionar 50 articles que havien estat publicats en revistes d’alt prestigi. Van modificar aquests articles per eliminar qualsevol referència a la revista original on havien estat publicats, així com els noms dels autors i les seves afiliacions institucionals. Posteriorment els articles van ser reenviats a altres revistes de menor prestigi, però dins del mateix camp científic. Aquestes revistes no sabien que els articles ja havien estat publicats prèviament.

Els investigadors van analitzar la resposta dels revisors de les revistes de menor prestigi. L'objectiu era veure si els articles serien acceptats o rebutjats, i si els revisors oferirien comentaris crítics similars als rebuts quan l'article havia estat enviat a la revista de prestigi. Els resultats de l'experiment van mostrar que molts dels articles que havien estat acceptats i publicats en revistes de prestigi alt van ser rebutjats per les revistes de menor prestigi. A més, els comentaris crítics dels revisors sovint van ser molt més durs i negatius quan els articles es van presentar a revistes de menor prestigi.

L’experiment proporciona evidència clara de l'efecte prestigi, suggerint que el prestigi de la revista i/o d’algun dels seus autors pot influir significativament en la percepció de la qualitat d'un article científic. Va destacar el biaix existent en el procés de revisió per parells i va plantejar qüestions sobre l'equitat i l'objectivitat del sistema de publicació científica. Com per exemple la revisió a cegues.

El prestigi científic, adquirit sovint a través de la repetició de citacions bibliogràfiques, repercuteix en el mecanisme de finançament de la recerca, tenint molt a veure amb el currículum del seu investigador principal ^[5]. En els gràfics següents s’observa l’efecte d'una beca d'inici de carrera en obtenir una altra beca a mitjans de carrera (Esquerra) i en sol·licitar una beca a mitjans de carrera (Dreta). Es mostra el percentatge de sol·licitants de la beca d'inici de carrera que guanyen una altra beca a mitjans de carrera (Esquerra, eix vertical) i que sol·liciten una beca a mitjans de carrera (Dreta, eix vertical) per a diferents classificacions d'avaluació dels sol·licitants en la competició de la beca d'inici de carrera (eix horitzontal). Els sol·licitants amb classificacions positives (+) a la dreta del llindar de finançament (línia vertical) van rebre una beca d'inici de carrera, mentre que els sol·licitants amb classificacions negatives (−) no la van rebre. Per a cada estimació, es mostra un interval de confiança exacte del 95%.

La tesi clàssica és que els assoliments científics mostren l’efecte Mateu: els científics que han tingut èxit anteriorment tenen més probabilitats de tornar a tenir èxit, produint una distinció en prestigi creixent.

El gràfic de l’esquerra mostra el % que guanyen una beca més endavant segons si van tenir una beca o no al principi de la carrera. El gràfic de la dreta mostra el % que sol·liciten una beca més endavant segons si van tenir una beca o no al principi de la carrera.

Sorprenentment, però, la bretxa de finançament emergent es crea en part pels sol·licitants, que, després de no guanyar una beca, sol·liciten una segona subvenció amb menys freqüència, possiblement per manca de motivació. Tenint sempre en compte que s’analitza el mecanisme de transmissió d'informació amb independència de la qualitat d'aquesta informació. Així, l’efecte Mateu, genera una asimetria, un principi d'estratificació, un principi de desigualtat en el finançament científic.

Educació

En educació, l’efecte Mateu es manifesta com efecte Pigmalió. Fenomen que es refereix a com les expectatives dels professors sobre els seus alumnes poden influir en el rendiment dels estudiants. Per exemple, si un professor creu que un alumne és especialment prometedor, aquest alumne rep més atenció i suport, cosa que pot millorar el seu rendiment. Aquest cercle virtuós reforça la creença inicial del professor sobre el potencial de l'estudiant i es genera el que s’anomena una profecia auto-complida.

Rosenthal i Jacobson ^[6] varen demostrar que quan els professors creien que certs alumnes (seleccionats aleatòriament) eren més intel·ligents, aquests alumnes obtenien millors qualificacions, independentment de les seves capacitats reals. Aquest estudi ha estat molt influent en el camp de la psicologia educativa, posant de relleu la importància de les expectatives i de la percepció en el procés educatiu.

L’experiment es desenvolupa en una escola primària pública dient als professors que es farà un test d'intel·ligència als seus alumnes i que aquest test d'intel·ligència discriminarà els alumnes dels quals s'espera un major aprofitament escolar. 8 mesos més tard, aquests alumnes havien obtingut millors resultats acadèmics que la resta dels seus companys. El fet, però, és que aquest resultat era totalment espuri perquè el suposat test d’intel·ligència no s’havia avaluat mai i la llista d’alumnes s’havia proporcionat totalment a l’atzar.

Com a conseqüència, el prestigi inicial fa una crida i genera elitisme institucional (en escoles, universitats o centres de recerca). A la llarga pot generar els efectes: el bright flight —la fuita d’alumnes brillants a escoles més elitistes, amb la formació de ghettos en les escoles públiques—; i el brain flight —la fuita de cervells a l’estranger per part d’institucions hostes—

L’efecte Mateu va ser també constatat en educació per la canadenca Keith Stanovich ^[7]. Els alumnes que adquirien una major riquesa en l'expressió escrita i oral en edats primerenques, les reforçaven cada cop més, mentre que els que tenien dificultats i sentien el pes del seu fracàs, rebutjaven fer esforços per millorar la seva condició i cada cop tenien més males experiències i llegien i escrivien menys.

Control de riscos ambientals

L’efecte Mateu també afecta al control de riscos ambientals. Grandjean et al. ^[8] denuncien que la química ambiental o l'ecotoxicologia i tots aquells estudis que tracten de veure quin és el grau de contaminació que tenim en el nostre medi natural o social i que pot afectar la qualitat de vida tant de les persones com dels conreus o dels animals domèstics o de la natura doncs es centren molt en unes poques substàncies tòxiques que es posen diguéssim, en circulació, es posen de moda es citen molt i el fet d'estar molt citades fa que els investigadors que s'incorporen tendeixin a analitzar aquestes mateixes substàncies en altres llocs, en altres condicions, en altres medis per reforçar el coneixement d'aquestes pobres quantitats de molècules comparat amb totes les centenars i centenars de molècules potencialment perilloses circulants.

La gràfica anterior mostra el nombre total de publicacions sobre les 20 principals substàncies tòxiques a revistes de ciències ambientals durant el període 2000-2009, en comparació amb la mitjana total de cada revista.

Altra estudi remarcable és el de Christian G. Daughton sobre l’efecte ambiental dels productes farmacèutics ^[9]. D’aquest estudi se n’extreuen els punt següents: L'orientació dels productes químics per a la vigilància ambiental sovint està esbiaixada per dades prèvies; L'efecte Mateu pot actuar per excloure determinats productes químics com a objectius per al seguiment; Les substàncies químiques que no s'havien destinat prèviament a la monitorització poden passar perpètuament ignorades; L'avaluació de l'exposició pot ser vulnerable al biaix creat per l'efecte Mateu; Els protocols per contrarestar l'efecte Mateu poden millorar la presa de decisions ambientals.

Economia i Política

Des del punt de vista econòmic podem parlar de dos tipus de Principi de Sant Mateu que generen una desigualtat econòmica:

• El relatiu. De suma no-zero. Aquell en que tothom augmenta la seva riquesa material però a diferents velocitats. Segons Max Weber, aquesta és la base del capitalisme. Segons la idea calvinista de no gaudir de la riquesa sinó anar-la reinvertint (“...a aquell que té se li donarà”). Assimilable a l’interès compost d’una inversió bancaria.
• L’absolut. De suma zero. Uns augmenten de riquesa mentre altres s‘empobreixen. El concepte marxista de la explotació del proletariat. (“...al qui no té, fins i tot allò que té se li traurà”). Assimilable a l’interès compost d’un deute bancari.

El capitalisme promou a més una explotació global. Els països rics controlen el transport de productes i recursos dels països pobres, perpetuant una asimetria de poder i riquesa. Els països en desenvolupament, amb economies basades en l'energia endosomàtica (reproducció, demografia), són explotats pels països desenvolupats, que dominen el transport i el consum d'energia exosomàtica (petroli, energia no renovable).

Cultura. Celebrities i influencers

L’efecte Mateu es manifesta també en els likes de les xarxes socials, que fomenten un mercat cultural artificial. Tal com queda de manifest a l’estudi Experimental Study of Inequality and Unpredictability in an Artificial Cultural Market ^[10] sobre cançons més votades.

Món acadèmic i sexisme

Una extensió del principi de Sant Mateu s’aplica al sexisme en la ciència. Històricament, les dones científiques han vist com els seus descobriments eren apropiats pels seus col·legues masculins, que obtenien el crèdit i el reconeixement. Margaret Rossiter ^[11] va batejar aquest fenomen com a "efecte Matilda" (1993), per reconèixer la invisibilitat de les dones en la ciència. El nom és en reconeixement a Matilda Joslyn Gage sociòloga de la ciència feminista i sufragista americana de finals del segle XIX.

Una web interessant al respecte és nomorematildas.com.

Ramon Margalef i la seva Aplicació del Principi de Sant Mateu a l'Ecologia

Margalef era molt amant dels principis, de l'actuació per principis. Avui en dia això pot arribar a ser fins i tot controvertit. La ciència és basa principalment en lleis. Els principis serien com a súper lleis que estan actuant en diferents contextos del món. Tant podrien estar actuant en el món social, com en el món natural, com en el món del cosmos, de les galàxies o dels ecosistemes.

Aplica així el Principi de Sant Mateu a l'ecologia, analitzant com els ecosistemes més complexos tendeixen a absorbir els menys desenvolupats. Per exemple, un bosc madur pot envair un prat adjacent, utilitzant la seva estructura més complexa per dominar-lo.

Fa una analogia entre la distribució de paraules en textos i la distribució d'espècies en els ecosistemes. Textos més complexos i variats (amb menys repetició de paraules) reflecteixen un ecosistema més madur i divers, mentre que textos amb vocabulari limitat s'assemblen a ecosistemes més simples i menys organitzats.

Conclou que aquest principi no només era aplicable a la societat humana, sinó que també és universal en la natura, convertint-se en un element clau en la comprensió de l'ecologia i la teoria de sistemes.

Segons Margalef, el principi de Sant Mateu genera asimetries entre països rics i pobres. La seva preocupació pels problemes ecològics i la seva visió global del paper de l'home en la natura el porta a veure el principi de Sant Mateu com un motor de desigualtat que afecta tant els sistemes naturals com els humans.

El principi de Sant Mateu es basa en el flux d'informació entre persones, és com corre la informació. A això en Margalef li dona una transcendència absoluta i, a més a més, de forma independent. La influència del concepte d'informació en Margalef ve de la teoria de la informació dels enginyers de la informació, dels teòrics matemàtics, no ve de la sociologia, de manera que hi ha una confluència en les contribucions dels sociòlegs i les contribucions dels científics naturals i matemàtics. És basa en com funciona el flux d'informació entre persones d'un clan determinat, com són aquí els científics. Per tant, és un procés, aquest del principi de Sant Mateu, no intencionat, no conspiratiu, no és una força conscient que es posa en marxa a través d'unes decisions preses conscientment, sinó que és un procés latent, que no és manifest, és a dir, no manifestat, està funcionant encara que sigui inconscient, de forma no provocada per una decisió presa a consciència. I per tant ell considera que no és una construcció cultural, sinó una llei sociològica que està actuant.

Margalef va ser una persona fora del comú, d'aquelles que en surten una cada 100 o 200 anys i llavors té una gran potència per tractar una multiplicitat de temàtiques i amb molta profunditat totes elles. És difícil copsar la figura completa de Margalef. En destacarem el Margalef naturalista o observador, el Margalef experimental i el Margalef sintètic, que és el que ens connecta amb l'efecte mateu en la naturalesa. ^[12]

Bé, com a naturalista Margalef té una quantitat de contribucions, centenars d'articles dedicats a la descripció de les comunitats naturals. És molt rica la col·lecció privada familiar dels seus primers dibuixos. Es dedicava a dibuixar tot el que observava, com a mostra aquests dibuixos meravellosos, molt precisos a color, sobre mosques abelles, cargols, etc. ^[13]

Com a científic experimental és un gran inventor, fabrica instruments que s'inventa. Coneix principis per idear màquines que li solucionen problemes que ell veu, detecta i que només tenen una solució experimental. També es construeix un microscopi a partir de materials que troba als encants de Barcelona. ^[14]

Com a pensador sintètic Margalef fa les contribucions per les quals és conegut mundialment, incorporant la teoria de la informació al món natural, dins la disciplina de l'ecologia.

Margalef és el primer en unificar el que s'anomenen les distribucions d'abundància de les comunitats naturals. Tot ecosistema o comunitat natural consta d'espècies, de plantes d'animals, etc. i aquestes espècies tenen una diferent abundància i nosaltres la podem representar amb un gràfic. Les espècies més abundants seran unes poques i hi haurà un nombre molt elevat d’espècies rares, molt menys abundants. Per exemple, a un bosc li diem alzinar, o pineda per l’espècie més abundant i aparent. Els altres membres de la comunitat passen desapercebuts. Margalef ho assimila a la distribució, per exemple, de paraules en un text. En un text complex, per exemple de filosofia, hi apareixeran molts cultismes i sinònims derivats. Un text publicitari o polític serà en canvi molt diferent, repetint-se unes mateixes paraules insistentment perquè el que pretenen és convèncer, coaccionar promoure una determinada acció en el receptor d'alguna manera ja sigui ideològica o ja sigui comercial i per tant el llenguatge que s'obté d'aquests tipus de textos és molt diferent de manera que l'estructura que tenen els llenguatges i l'estructura que tenen les comunitats depenen molt de la seva funcionalitat de la seva utilitat.

Per Margalef un dels principis bàsics d'organització és el de l'explotació o el flux de la informació que surt d'un sistema menys organitzat cap a altre més organitzat. Cap a un text més complex amb molts més sinònims i poca repetició de paraules. Per exemple, imaginem un bosc que evoluciona damunt d'un prat. Margalef fa analogia entre els textos, entre les asimetries a les paraules i la organització de les comunitats i observa com és la dinàmica d'explotació dels sistemes naturals uns pels altres, de manera que el menys organitzat dona energia al més organitzat i acabaven dominant en la natura uns ecosistemes més madurs que sempre exploten un sistema menys madur.

Així ho explicita Margalef a “Perspectives de la Teoria Ecològica” (1968). L’any en que Robert Merton publica el “Mattew Effect in Science” a la revista Science. El fet de la coincidència temporal d'aquestes dues publicacions fa veure que Margalef ja tenia al cap el seu principi de Mateu abans de que Robert Merton li posés nom.

Un exemple molt clar per Margalef és el de la interpretació de les interaccions ecològiques anomenades simbiosi. Per exemple, en formiguers, esculls de corall, líquens... Les simbiosis s’havien interpretat sempre com un exemple de col·laboració desinteressada en que dues o més parts en sortien beneficiades per igual. Una mena de convergència d'interessos. Margalef observa que en tota simbiosi hi ha unes espècies que tenen el control del transport. Per exemple, els fongs amb les seves estructures, els micelis que controlen el flux de nutrients; les formigues que aporten l’aliment als fongs, etc. Margalef interpreta així la simbiosi com un cas de principi de Mateu absolut. Qui controla el transport controla absolutament la simbiosi.

Especialment a partir de 1980 és cada cop més convençut de les seves idees. La informació augmenta relativament més en el que ja és més complex inicialment, que sembla alimentar-se del més simple i el pot assimilar: “estoy convencido cada vez más de que se trata de un principio extraordinariamente valioso en ecología y teoría de sistemas”.

Finalment, Margalef era molt compromès èticament amb els problemes ecològics i va tenir sempre en consideració el paper de l'home a la natura. Ell li donava moltes voltes a aquest problema, els problemes ambientals els reinterpretava en un sentit unitari de veure com ha pogut ser que aparegui una entitat que és l'espècie humana que generi tants problemes i com podem abordar el tema de la seva possible solució. I a l'hora de plantejar-se aquests temes, ell tenia un punt de vista que es basava molt també en el principi de Sant Mateu. Aquest principi, pel que fa a l'ecologia humana, genera una asimetria entre països. En particular en el que anomenem el consum ^[15]. L’asimetria es genera segons l’èxit en controlar-ne el transport de l’energia exosomàtica que manté viva la població. Els països del primer món controlen el transport dels productes que necessiten. Els van a explotar als països que anomenem del tercer món, que encara estan creixent a través de l'energia endosomàtica, és a dir, a través de la reproducció, tenint molta descendència. Uns tendeixen a augmentar en demografia, els altres augmenten en consum de recursos. I en definitiva, ens hem carregat al planeta a base de l'excessiu ús del transport.

Aquesta asimetria funciona clarament segons el principi de Sant Mateu. Els qui tenen el control del transport necessiten els recursos minerals dels altres països i els mantenen explotats sense desenvolupar. De manera que es perpetuen pobres i rics en un problema de difícil solució. Els països rics haurien de frenar el seu consum i permetre als països pobres el seu desenvolupament i descens de la demografia sense continuar malmetent els recursos del planeta.

Jordi Coll Vera - 2024