Índex:

La Serra de Collserola ^[1] forma part de Serralada Litoral Catalana. La major part de la seva superfície constitueix el Parc Natural de Collserola ^[2] des de l'any 2010.

L’any 1987 es constitueix el Parc de Collserola, amb una superfície de 8.465 ha. Espai d'interès natural, gestionat per la Diputació de Barcelona i pels municipis de Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Esplugues de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, el Papiol, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern.

El 19 d'octubre de 2010 es publica el Decret 146/2010, de 19 d'octubre, de declaració del Parc Natural de la Serra de Collserola i de les reserves naturals parcials de la Font Groga i de la Rierada-Can Balasc.

Segons el Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000 ^[3], la Serra de Collserola, s'estén entre els rius Besòs (est) i Llobregat (oest), amb una superfície d'unes 11.000 ha. Separa el pla de Barcelona de la depressió del Vallès. El seu cim més elevat és el Tibidabo (516,2 m) ^[4]. Hi destaquen altres cims com: el Turó del Puig (477,2 m), el Puig d'Olorda (436,4 m), el Turó de Valldaura (421,3 m), el Turó de la Magarola (o del Maltall de Magarola) (431 m), Sant Pere Màrtir (389 m) i el Puig Madrona (342 m).

Conté una ampli ventall d'ambients naturals mediterranis, predominantment boscos, amb formacions de vegetació baixa i una fauna rica i variada. Hi són presents gairebé totes les espècies animals del bosc mediterrani.

L'empremta humana hi és present, no només pel que fa a la modificació del paisatge, sinó també per la quantitat de restes arqueològiques i construccions que s'hi troben i que constitueixen un patrimoni molt valuós.

Està formada majoritàriament per roques metamòrfiques (llicorelles, esquists i pissarres) del Paleozoic (de fa entre 200 i 300 Ma) intensament plegades, a diferència dels altres dos trams contigus de la Serralada Litoral: els massissos de l'Ordal i el Garraf que són formats per roques sedimentàries del Mesozoic i la Serralada de Marina i la del Corredor que són majoritàriament granítiques i delimitats per falles normals. Sedimentació del Paleozoic.

Al Neogen, i fins avui en dia, s’ha anat erosionant sedimentant llims i materials detrítics a les zones més deprimides.

Els granitoides (principalment el sauló) són molt majoritaris a la zona del Besós i de La Tordera. Minoritaris a Collserola. El sauló (gravella o terrer), la sorra que es forma a partir del granit per l’acció de les aigües carregades de diòxid de carboni, es composa dels seus components: quars, feldespat i mica. És la sorra que omple les platges del Maresme. Té una textura Franco-Arenosa (80% sorres, 4% llims i 16% argiles).

Per tant, Collserola és formada, en un percentatge molt alt, per roca metamòrfica, amb petites zones granítiques al seu voltant, i unes poques zones calcàries (com el turó de Montcada i el Puig d’Olorda).

Mapa geològic de la Serra de Collserola ^[6]:

Perfils topogràfics ^[7]:

Collserola es troba sota la influència del Mediterrani i de l’anticicló de les Açores, amb hiverns suaus; estius calorosos i força secs; dues estacions de transició (primavera I tardor) borrascoses amb pluges molt concentrades i força irregulars i variables d’any en any.

Segons les dades de l’Observatori Fabra, la temperatura mitjana anual se situa al voltant dels 14 °C. Els hiverns, no gaire freds, tenen una temperatura mitjana que generalment no baixa per sota dels 5 °C, i els estius, al voltant dels 21 °C.

La mitjana de precipitació anual és de 526 mm, amb dos períodes humits: tardor (octubre, 83.1 mm) i primavera (maig, 60.4 mm) i un intens eixut estival (juliol, 10.6 mm).

De maig a setembre, la pèrdua hídrica per evaporació supera la precipitació, sobretot als mesos de juliol i agost, quan el risc d’incendi és màxim.

La topografia del terreny, l’efecte termoregulador del mar, les variacions altitudinals, el grau d’insolació dels vessants, el recobriment vegetal,... provoquen que a Collserola hi hagi tres microclimes ben diferenciats, amb diferències de més de 10 °C de temperatura entre un lloc i un altre.

Solell i obaga

La solana, solà o solell, és la part d'un terreny, normalment muntanyós (orientada al sud a l'hemisferi nord) on hi toca molt el sol. És més pobre en vegetació natural, tot i que la flora pot ser molt abundant en espècies heliòfiles, com ho són quasi totes les labiades i moltes de la família de les compostes o Asteraceae i orquidàcies.

En pendents superiors al 10% hi ha molta erosió, provocada principalment per les tempestes i especialment les de principi d'estiu i la tardor que es produeixen amb la terra molt seca i fàcil d'arrossegar. Molt sovint per aquest motiu la fondària de terra en un solell és molt menor que en una obaga i a vegades queda visible la roca mare. Per aquest motiu, juntament amb el de la menor acumulació d'humitat i més gran evaporació, la vegetació pot tenir un percentatge de recobriment del sòl molt escàs.

L'obac o obaga és el vessant ombrívol d'una muntanya orientat al nord. La seva orientació comporta més ombra i més humitat, tot i que també és més fred. La vegetació espontània és més densa i amb millors condicions hídriques per a vegetar. La pinassa (Pinus nigra), el grèvol (Llex aquifolium)o la maduixera (Fragaria vesca) són típiques de la vegetació en les obagues. L'alzina (Quercus ilex) o el llentiscle (Pistacia lentiscus) es refugien en les obagues que en climes humits es troben a la solana.

Les valls interiors

A les valls de la Riera de Rubí i de Cerdanyola riu Sec, a la riera de Vallvidrera, o al torrent de Valldaura, s’hi acumula l’aigua i permet una vegetació característica que va resseguint-ne el seu curs. Vegetació més pròpia del centre d’Europa. També amfibis. Gelades i boires.

Els careners amb boires de façana i aixopluc tèrmic

Amb alçades que superen per poc els 500 m i temperatures una mica més baixes, especialment de nit. Fora de la campana tèrmica de la ciutat de Barcelona. Fet que va promocionar la construcció de cases senyorials o segones residències en el seu entorn (Les Planes, Vallvidrera, Sant Cugat,...). Fugint de les caloroses nits estiuenques de la ciutat de Barcelona.

Els hàbitats

Al solell hi predominen els herbeis, les brolles i les màquies.

Els prats

El prat sabanoide d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis) el localitzem, bàsicament, al vessant barceloní que coincideix amb el solell de la serra. Aquesta formació vegetal és considerada, per la comunitat científica, com una irradiació de les sabanes africanes dins del mosaic mediterrani.

En els prats sabanoides, podem observar com la vegetació s’estructura en dos estrats herbacis ben diferenciats: un d’alt, que pot superar el metre d’alçada, dominat per l’albellatge (Hyparrhenia hirta), i un de més baix, que arriba fins a uns 30 cm , definit pel llistó (Brachypodium retusum), que pot ser molt dens i ocupar tots els espais lliures. A més, hi són corrents altres espècies, com el fonoll (Foeniculum vulgare), la ruda (Ruta chalepensis) i la ginesta (Spartium junceum).

Aquests ambients oberts són àrees de gran interès ecològic, com ho demostra la fauna que hi viu, malgrat que a primer cop d’ull poden semblar espais empobrits per la manca d’arbres.

Anys enrere, el prat d’albellatge s’estengué pels vessants assolellats a causa de la tala de les zones boscoses. Durant força anys es van utilitzar per a la pastura d’ovelles i cabres, raó per la qual pastors i pastores cremaven periòdicament les mates i els arbusts que hi creixien. En desaparèixer la pastura, es va iniciar la regeneració de la vegetació llenyosa, que ha estat, en general, força reeixida. Actualment, s’observa una clara relació entre la distribució d’aquests prats i la freqüència dels incendis que es produeixen a la zona.

El primer que hi arriba són els prats d’albellatge o sabanoides (fonoll, llistó, ginesta,...), més propis de les sabanes africanes. El trobem bàsicament, al solell del vessant barceloní. Per exemple a Sant Just d’Esvern.

Amb gramínies invasores que ocupen les clarianes que corresponien principalment a gramínies més petites com el llistó alternat amb petits arbusts com la farigola, les botges o algunes estepes.

L’albellatge és considerat una irradiació de les sabanes africanes dins el mosaic mediterrani, al límit de la seva distribució nord.

Els matollars i les brolles

Després dels alzinars i les pinedes, les formacions més representatives són la màquia, la garriga i la brolla, que són diferents tipus de matollar, formacions arbustives substitutòries que responen a la destrucció d’altres formacions forestals més madures, o bé que s’estableixen a partir dels prats que han deixat de ser pertorbats per l’activitat humana.

El paper ecològic d’aquestes formacions arbustives és essencial per la funció que tenen de retenció de l’aigua de pluja, de protecció del sòl i de refugi per a la fauna.

La brolla

D’alçada inferior a la màquia, la brolla és una formació arbustiva que pot atènyer fins a 1 m d’alçada, més o menys densa, i on les gramínies encara tenen un paper important. És dominada per l’associació Cisto-Sarothamnetum catalaunici quan el substrat és de composició silícica.

Les brolles són un bon exemple de les adaptacions de les plantes a les condicions extremes de sequera. Les espècies que hi predominen són les estepes (Cistus sp), el bruc boal (Erica arbórea), la gatosa (Ulex parviflorus) i l’argelaga negra (Calicotome spinosa).

Al final del procés algunes de les espècies inicials hauran estat substituïdes per altres.

La brolla es pot formar sobre terrenys calcaris ( bruc d'hivern, romaní, carrasca) o silícics (bruc boal i estepes).

La garriga i la màquia

Garriga

La garriga és una formació arbustiva més baixa que la màquia, que en general no arriba a 1 m d’alçada. El garric o coscoll (Quercus coccifera) és l’espècie dominant, i encara que es tracta d’un arbre petit, a Catalunya el trobem sempre en forma arbustiva.

Com en el cas de la màquia, la garriga (Quercetum cocciferae) és un estadi intermedi que procedeix de la degradació de l’alzinar litoral, després d’estassades o incendis. El garric forma masses denses, molt atapeïdes, que dificulten el pas de la llum fins al terra, i per tant no permeten el desenvolupament d’un estrat herbaci.

Les garrigues es fan generalment sobre substrats calcaris. A Collserola són formacions amb molt poca representació que es localitzen bàsicament als voltants del turó Rodó i el de la Coscollera, i als voltants del puig d’Olorda, on afloren les calcàries. És normal, per tant, que, sovint, estiguin associades amb espècies de les brolles calcícoles, com el romaní (Salvia rosmarinus) i el llentiscle (Pistacia lentiscus).

Màquia

La màquia és una formació vegetal arbustiva força densa, pràcticament impenetrable, que no supera els 3 m d’alçada, molt representativa del paisatge mediterrani i constituïda per espècies de fulla perenne.

A Collserola trobem màquies de bruc (Erica arborea) i arboç (Arbutus unedo), que rebroten amb força després d’un incendi o d’una estassada i que poden arribar a ser molt abundants. L’alzina (Quercus ilex), el garric (Quercus coccifera), el roure (Quercus cerrioides) o el matabou (Bupleurum fruticosum) també hi tenen una presència important. No hi manquen les lianes, com l’arítjol (Smilax aspera), el lligabosc (Lonicera implexa) o la vidiella (Clematis flammula), que en entortolligar-se als arbusts fan encara més difícil el pas.

La màquia és una formació vegetal densa i ombrívola formada per arbustos alts (1.5-4 m) de tipus esclerofil·le, adaptada a la sequera.

Les espècies vegetals a la màquia són força variables, s'hi troben espècies arbustives (arboç, marfull, llentiscle, margalló, etc.) però també s’hi poden trobar alguns arbres, de mida reduïda, com l'alzina, el roure, l'auró negre o l'ullastre.

La màquia litoral de garric, margalló i llentiscle es caracteritza per una altura i densitat importants (fins a 4 metres, però normalment d'un a dos metres) amb presència d'espècies que no toleren el fred (psicròfobes).

A l'estrat arbori hi podem trobar: pi blanc, garrofer, ullastre. A l'estrat arbustiu hi podem trobar: margalló, garric, llentiscle, arçot, arítjol, rogeta o esparreguera.

El bosc

Per la part del darrera del Tibidabo, la cara que mira al Vallès, la Serra de Collserola forma una immensa catifa verda de bosc gairebé homogeni: alzinars i pinedes ^[9]. Amb predominança dels pins.

El bosc de ribera

A les rieres i torrents, per exemple a la riera de Vallvidrera, s’hi acumula l’aigua dels vessants. A la Serra de Collserola hi ha molt pocs boscos de ribera. Les conques dels torrents de Can Mallol i les Tres Serres, els quals, en contactar amb la riera de Vallvidrera, conformen un afluent que neix a la Font de la Budellera i arriba fins al riu Llobregat. Afluent amb peixos que du aigua pràcticament tot l’any.

A Collserola aquests ambients de ribera només estan ben representats a la riera de Sant Medir i els torrents de la mateixa conca, la riera de Vallvidrera i la Rierada, el torrent de Sant Iscle i la riera de Sant Cugat.

Hi podem distingir diferents tipus de formacions vegetals, que trobem més o menys properes a l’aigua: gatelleda, salzeda, freixeneda, pollancreda i avellanosa ^[10].

L’estrat arbustiu en general està ben representat, amb espècies com el roldor (Coriaria myrtifolia), el saüc (Sambucus nigra) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). A l’estrat herbaci, hi destaquen la cua de cavall grossa (Equisetum telmateia), la sarriassa (Arum italicum), els joncs (Juncus sp.), els créixens (Rorippa sp.), la corona de rei (Doronicum pardalianches) i els càrexs (Carex sp.). A les vores dels camins que ressegueixen el curs d’aigua, es troba una planta nitròfila molt tòxica, l’évol (Sambucus ebulus), que sovint es confon amb el saüc per la similitud de les seves inflorescències, però que podem diferenciar perquè és una planta herbàcia anual sense cap olor característica.

Els ambients de ribera són especialment vulnerables a l’antropització i a l’establiment d’espècies invasores. Per això, lamentablement, a Collserola també trobem punts més degradats, amb espècies introduïdes, com la robínia (Robinia pseudoacacia), l’ailant (Ailanthus altissima), el plàtan (Platanus hispanica) o el fals plàtan (Acer pseudoplatanus).

La gatelleda

La gatelleda (Carici-Salicetum catalaunicae) és una franja estreta de vegetació que se situa just a tocar de l’aigua. Sota els gatells (Salix atrocinerea ssp. catalaunicae) destaca l’estrat herbaci, bastant exuberant, on predominen la cua de cavall grossa (Equisetum telmateia) i els càrexs (Carex sp.). En alguns punts de la Rierada, de forma excepcional, encara hi trobem alguns verns (Alnus glutinosa).

El gatell és un arbust o petit arbre de la família dels salzes. De fins a 12 m d'alt, branques dretes i allargades, les més joves piloses. L'escorça és de color bru grisenc. Les fulles són enteres amb els nervis prominents i de forma ovada o lanceolada, la seva màxima amplada és al terç superior, quan surten són molt piloses per les dues cares. Els pecíols fan de 5 a 15 mm. Les flors es disposen en aments molt pilosos i neixen abans que les fulles. Viu en boscs de ribera i torrenteres. En terrenys frescos preferentment en els no gaire bàsics en llocs amb una certa humitat en el sòl. Des del nivell del mar fins als 2000 m d'altitud. S’utilitza per les seves propietats terapèutiques (com tots els Salix) i com a planta ornamental.

Floreix des del mes de gener fins a març o abril, segons el lloc, la disseminació de les llavors és a través del vent i es produeix de març abril.

El vern és un arbre caducifoli que pot arribar a una alçada de 30 metres. Amb la capçada allargada formada per branques més aviat curtes i obertes. Té el tronc dret i amb l'escorça llisa, que es va clivellant amb l'edat formant crostes, que acaben caient. Les seves fulles, de 5 a 9 cm, són arrodonides i resinoses (glutinoses) quan són joves, igual que passa amb els borrons. La floració és del tipus monoic amb flors masculines amb forma d'aments cilíndrics i vermellosos i flors femenines similars a petites pinyes. La floració té lloc entre els mesos de febrer i abril. Les llavors són alades. Malgrat que no és una planta lleguminosa fa simbiosi amb bacteris del terra que li proporcionen nitrogen.

Per distingir-lo són característiques la punta emarginada de les fulles (o sigui, en comptes de fer punta cap enfora fa un entrant) i les flors femenines com petites pinyes.

Només es troba en sòls molt humits generalment en la ribera dels rius (i també dels canals de regadiu) on hi forma vernedes. Tanmateix, no hi ha vernedes en tot Collserola. Únicament verns isolats. De fusta molt preuada.

Salzeda, freixeneda i pollancreda

Sense arrelar ben bé a tocar l’aigua, i més allunyades d’ella que la gatelleda, seguint igualment el seu curs se situen diverses formacions vegetals amb diferents espècies de salzes (Salix sp.), freixes (Fraxinus angustifolia i F. excelsior), àlbers (Populus alba) i pollancres (Populus nigra) i alguns oms (Ulmus minor) que rebroten amb força en aquells punts on no han quedat tan afectats per la plaga de la grafiosi. No hi falten els llorers (Laurus nobilis), els saücs (Sambucus nigra), alguns cirerers (Prunus avium) i alguna servera (Sorbus sp).

El pollancre és un arbre caducifolis que canvia el color de les fulles abans que caiguin a la tardor. La majoria, especialment el pollancre trèmol, tenen fulles amb llargs pecíols que fan que es moguin fàcilment amb el vent. És de molt ràpid creixement a terrenys amb abundant aigua freàtica. Amb fusta és de mala qualitat, utilitzada per fabricar puntals, pasta de paper,... La seva ombra és molt apreciada en parcs i passejos. Agrupat en formacions, rares vegades enterament naturals, anomenades pollancredes.

El plàtan d’ombra. Arbre caducifoli, molt resistent i de poca exigència que tolera molt bé els terres calcaris. A una edat madura desprèn sovint plaques fines de la seva escorça que donen al tronc un aspecte clapejat. De tronc llis amb tons verdosos i grisencs i de fins a 40 metres d’alçada, amb gran copa ramificada que proporciona una densa ombra.

De fulles grans (12-30 cm), palmades, amb cinc lòbuls ovat-triangulars sencers i de vegades dentats (de vegades tres) i amb un pecíol llarg eixamplat a la base en forma de pipa (o de didal). Els nervis principals de la fulla depenen de la quantitat de lòbuls que hi hagi, en la seva joventut estan cobertes per una fina pelussa. Flors reunides en aments esfèrics i unisexuals, i fruit en poliantocarp emplomallat, reunit en glòbuls d'uns 4 cm de diàmetre.

Fructifica a la tardor. Floreix a la primavera en forma d'unes infructescències poliantocarp vermelloses d'uns 25-30 mm, agrupades normalment en un nombre d'1 a 3 per peduncle. El seu pol·len és força al·lergènic.

La seva fusta es tova però molt apreciada. S’ha utilitzat també com a arbre ornamental, sobretot en l'arbrat d'alineació (al llarg de carrers i carreteres) i també en parcs i fonts.

En alguns llocs, com a la Serra de Collserola, es troba subespontani en boscos de ribera.

L’avellanosa

En alguns punts de les torrenteres i els fondals, als vessants més ombrívols i humits, apareix l’avellanosa amb falgueres (Polysticho-Coryletum). A l’avellaner (Corylus avellana), gairebé sempre amb port arbustiu o arbori baix, l’acompanya una falguera gran, el polístic setífer (Polystichum setiferum) i altres espècies força rares a la serra, com la sanícula (Sanicula europaea). Crea, així, un ambient humit, propi de les contrades centre-europees, on predominen les plantes caducifòlies i planifòlies.

Al sotabosc es troba sovint l’avellaner. Que com a arbre, o arbust, silvestre es troba a les torrenteres. Les avellanes silvestres són també comestibles però no són econòmicament rendibles.

No és gaire exigent, requereix un terreny profund, fresc, tou, de naturalesa silici-calcari-argilosa o calcari-silici-argilosa, i de subsol permeable, amb pH entre 5.5 i 7.8. És però molt sensible a la sequera. Li agrada la boira i la humitat atmosfèrica, contribuint a mantenir-la.

L’alzinar

L’alzinar de Collserola és sovint un bosc mixt dominat, en un estrat més alt, pel pi blanc (Pinus halepensis) o, més ocasionalment, pel pi pinyer (Pinus pinea). És el tipus de bosc predominant a la serra de Collserola. Bosc que evoluciona de forma natural, cap a un alzinar sense pins, continuant la successió ecològica. El pi necessita llum per germinar i l’alzina necessita l’ombra.

El bosc d’alzines

Als vessants del puig d’Olorda i a l’obaga de la riera de Vallvidrera trobem el bosc d’alzines (Viburno tini-Quercetum ilicis), força ben constituït, que respon a l’estructura i la composició característiques del bosc mediterrani. Bosc esclerofil·le, de fulla dura, ben adaptat a la sequedat que ha de suportar a l’estiu. La densitat de les capçades impedeix que la llum del sol arribi fins al terra i es crea un ambient ombrívol i humit.

L’estrat arbori el presideix l’alzina (Quercus ilex) i l’acompanya el roure (Quercus cerrioides) i algun pi blanc (Pinus halepensis). És un bosc molt dens i atapeït de lianes i arbusts perennifolis.

Estrat arbustiu alt (1.5-3 m)

Amb grans arbusts com petits arbres, com el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), el fals aladern (Phillyrea latifolia), l’arboç (Arbutus unedo), etc., i tot un seguit de lianes, com l’arítjol (Smilax aspera) i el lligabosc (Lonicera implexa), que l’acaben fent impenetrable.

Estrat arbustiu baix (0.5-1 m)

Hi trobem el galzeran (Ruscus aculeatus), l’esparreguera (Asparagus acutifolius), la rogeta (Rubia peregrina) i l’heura (Hedera helix), que entapissa el terra o s’enfila pels troncs. La poca llum que arriba a terra impedeix que s’hi desenvolupi l’estrat herbaci, on hi ha, de tota manera, una petita falguera, la falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum).

L’alzinar amb roures

És una comunitat vegetal de característiques més centreeuropees, una subassociació de l’alzinar mediterrani (Quercetum ilicis galloprovinciale subassociació quercetosum cerrioides).

Orientats al nord, en els ambients més humits, a mig camí de les fondalades silícies, l’alzinar s’enriqueix amb espècies de tendència submediterrània, la més característica és el roure cerrioide (Quercus cerrioides). Es forma així una comunitat forestal densa, varietat humida de l’alzinar litoral. Alzina i roure són els dominants, acompanyats per alguns magnífics exemplars aïllats de pi blanc (Pinus halepensis). També hi trobem, a l’estrat arbori, quantitats molt petites d’altres espècies ombrívoles, com la servera (Sorbus domestica) i la moixera de pastor (Sorbus torminalis).

Recorrent la Reserva Natural de la Font Groga, es troben des de llocs ben conservats, amb estructura de bosc madur i sotabosc esclarissat, fins a zones molt modificades com a resultat d’estassades dutes a terme sota les línies elèctriques. En aquestes formacions arbustives hi dominen bàsicament el marfull (Viburnum tinus), el matabou (Bupleurum fruticosum), el bruc (Erica arborea), l’arboç (Arbutus unedo) i diferents lianes.

Una espècie de gran interès en el context de la serra i que viu, precisament, en aquest sector és el grèvol (Ilex aquifolium), molt escàs i molt interessant des del punt de vista faunístic pel fet que fructifica a l’hivern. En un nivell arbustiu més baix tenim espècies amants de la frescor, com el galzeran (Ruscus aculeatus) i el lloreret (Daphne laureola). També és notable la presència de plantes enfiladisses: l’arítjol (Smilax aspera), l’heura (Hedera helix), la vidalba (Clematis vitalba) i el lligabosc (Lonicera implexa).

Finalment, a l’estrat herbaci, hi trobem tot un seguit de plantes pròpies de llocs ombrívols, com el mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la maduixera (Fragaria vesca), la viola boscana (Viola alba) i la corona de rei (Doronichum pardalianches), que és l’espècie que va inspirar el logotip de la Reserva Natural de la Font Groga. Són abundants les falgueres, com el polipodi (Polypodium vulgare) i el polístic setífer (Polystichum setiferum), i diverses espècies de molses.

La pineda

Pinedes de tipus secundari, d’aspecte forestal, dominades essencialment pel pi blanc (Pinus halepensis) i amb menor mesura pel pi pinyer (Pinus pinea).

Acompanyant els pins hi solem trobar algunes alzines o roures, i un sotabosc format per plantes d’ambients oberts: estepes (Cistus spp.), romaní (Rosmarinus officinalis), gatosa (Ulex parviflorus), etc. Aquestes pinedes solen ocupar antics terrenys agrícoles abandonats i zones alterades en recuperació o territoris d’ús forestal. Sovint van associades a brolles i pastures seques.

El pi blanc és un arbre termòfil i força resistent a la sequera (P > 200 mm). Encara que és una espècie basòfila, també prospera sobre substrats silicis (esquists) però defuig el sauló. El pi pinyer, també termòfil, no és estrictament silicícola. Prefereix sòls de textura més aviat grollera, per això creix força bé sobre el sauló (granit meteoritzat).

La major part de les pinedes de Collserola corresponen en realitat a boscos mixtos en què el pi blanc forma l’estrat superior, i les alzines, els roures cerroides i altres espècies rebrotadores, l’inferior. Hi trobem, doncs, un dens sotabosc conformat per les espècies de l’alzinar. De fet, podríem parlar d’un alzinar que queda tapat per dessota dels peus de pi blanc que sobresurten.

D’altra banda, hi trobem les pinedes de pi blanc sobre brolles d’aparença més oberta, que tenen el seu origen en antics camps de conreu, especialment vinyes, en què el sòl havia estat profundament treballat. Al començament del segle XX, a bona part de la serra hi havia conreus i els boscos eren explotats intensament. L’abandonament dels conreus comportà la colonització d’aquests espais per altres espècies vegetals, la qual cosa ha conduït a l’augment de la superfície forestal a Collserola, i de manera general a Catalunya, en les darreres dècades.

A les zones no conreades on hi havia un alzinar típicament mediterrani, l’activitat silvícola va afavorir la presència del pi blanc, espècie de creixement ràpid que es destinava a la producció de fusta. Amb l’arribada del gas a les llars, l’explotació del bosc va deixar de ser rendible. A les pinedes abandonades va començar la regeneració de les espècies rebrotadores. Aquest és l’origen dels boscos mixtos de pi i alzina que avui dia trobem a la serra, en diferents etapes de maduresa.

Una altra particularitat dels boscos de Collserola és que els pins són més vells del que semblen a primera vista. Quan aquests boscos eren explotats, periòdicament s’hi feien aclarides. Es retiraven els pins més ben conformats i s’anaven deixant els arbres d’escàs interès forestal. Els estudis forestals demostren que molts dels arbres actuals han crescut en condicions adverses, per això, la relació entre el diàmetre i l’edat no sempre és l’esperada.

Els ambients aquàtics

Els ecosistemes d’aigua dolça es classifiquen segons el moviment de l’aigua. Aquesta divisió té rellevància tant per a l’estudi de la naturalesa com per a l’explotació i la gestió de les aigües continentals.

A la serra hi ha dos grans espais d’aigües quietes, el de can Borrell i el de Vallvidrera, a més d’un bon nombre de petits punts d’aigua (basses, abeuradors, etc.) distribuïts per tota la serra. Un pantà és un mantell d’aigües estancades i poc profundes, amb una dinàmica ecològica totalment diferent dels espais fluvials on l’aigua està en moviment. Entès com a ecosistema, en un pantà d’aigua dolça conviuen plantes submergides i flotants, com ara algues, joncs, lliris d’aigua, etc., que constitueixen un hàbitat on poden niar i passar l’hivern algunes aus aquàtiques, petits mamífers, amfibis, insectes i moltes altres espècies hidròfiles.

Un dels aspectes principals de la recuperació del pantà de Vallvidrera i del seu àmbit ha estat la consolidació d’un hàbitat aquàtic per a les poblacions d’amfibis de la serra. Per això, es van conformar les vores de l’aigua per facilitar l’accés i la sortida de l’aigua als animals, s’hi ha plantat canyís i boga per crear amagatalls segurs per a la fauna i, també, diferents espècies d’arbres per proporcionar ombra i mantenir la humitat.

L’assessorament de la Societat Catalana d’Herpetologia va fer possible que el projecte de recuperació del pantà tingués tots els ingredients necessaris per assegurar el manteniment de les poblacions d’amfibis.

Els ambients rupícoles

Dins de l’àmbit del parc no es troben ambients rupícoles naturals, llevat del petit enclavament de les Escletxes del Papiol. No obstant això, una fauna molt específica aprofita algunes pedreres abandonades, com la de Can Farrés, a Santa Creu d’Olorda, o l’antiga petita pedrera de Sant Just Desvern.

Les espècies que podem observar en aquests indrets són la merla blava (Monticola solitarius), el corb (Corvus corax), el xoriguer (Falco tinnunculus), la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) i, fins i tot, el duc (Bubo bubo), que ha patit aquí els efectes del furtivisme. Darrerament, el falcó pelegrí (Falco peregrinus) és un visitant i un seriós candidat a enriquir la llista d’ocells nidificants al parc. A Collserola aquestes espècies només les podem trobar en aquests tipus d’indrets, que són idonis per a la seva nidificació. Deixant de banda l’indubtable impacte que les activitats extractives han provocat al parc, cal que constatem la capacitat de moltes espècies per colonitzar nous hàbitats i enriquir la biodiversitat de la serra, i que, un cop més, ens en felicitem.

Els ambients urbanitzats

A principis del segle xx es va iniciar un procés d’ocupació del sòl forestal per urbanitzacions d’estiueig que ha estat força variable al llarg del temps, tant en els objectius com en el contingut arquitectònic i d’ordenació i, fins i tot, en la seva ortodòxia o la seva marginalitat.

El resultat és un territori esquitxat de vialitat urbanitzada i de nuclis d’edificació dispersa, alguns dels quals, per la seva importància i consolidació, han quedat definitivament reconeguts pel planejament vigent. Sens dubte, l’eix central del parc és la zona més afectada per les infraestructures viàries i la urbanització.

La instal·lació de zones residencials facilita la introducció d’espècies de plantes al·lòctones. Moltes d’aquestes espècies s’han introduït com a espècies de jardineria que, a poc a poc, s’han anat naturalitzant. La robínia o falsa acàcia (Robinia pseudoacacia) és un dels arbres que fa més anys que s’han naturalitzat, i sembla que actualment té la població estabilitzada. Un altre cas, més preocupant, és l’ailant (Ailanthus altissima), espècie introduïda més recentment, amb una elevada capacitat de reproducció. Altres espècies arbòries al·lòctones que podem observar a Collserola són la morera de paper (Broussonetia papyrifera), el plàtan (Platanus hispanica), el fals plàtan (Acer pseudoplatanus), el pi insigne (Pinus radiata), el cedre de l’Himàlaia (Cedrus deodara) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa).

Els arbusts al·lòctons més fàcilment observables són la mimosa (Acacia dealbata) i el llorer-cirer (Prunus laurocerasus). Altres espècies també presents són la canya americana (Arundo donax), el miraguà (Araujia sericifera), l’atzavara (Agave americana), la figuera de moro (Opuntia ficus-indica), l’estramoni (Datura stramonium), l’espina-xoca (Xanthium spinosum), la pataca o nyàmera (Helianthus tuberosus) i el raïm de moro (Phytolacca americana).

Pel que fa a la fauna, també es detecta un problema associat a l’increment dels ambients humanitzats: l’augment d’espècies foranes. Aquest és el cas de la cotorra d’Argentina (Myopsitta monachus) o la tórtora turca (Streptopelia decaocto), que, de moment, queden restringides a ambients enjardinats i zones urbanitzades. En canvi, el rossinyol del Japó (Leiothrix lutea) és l’única espècie exòtica que ha colonitzat amb èxit ambients forestals, amb un elevat índex de naturalitat.

Una altra problemàtica associada als ambients humanitzats és l’augment d’espècies comensals de l’home: pardals (Passer domesticus), garses (Pica pica) i rates (Rattus sp.).

Els conreus

L’abandonament dels conreus durant el segle xx ha determinat el paisatge actual, en què les zones agrícoles ocupen solament el 6,44 % del territori del parc. Els dos sectors on es concentra aquesta activitat són: el vessant del Llobregat i el vessant del Vallès.

Vessant del Llobregat

Es situa aquí actualment la superfície agrícola més gran que hi ha dins els límits del parc, amb petites parcel·les que es reparteixen per les nombroses valls d’aquesta zona i que s’alternen amb formacions vegetals herbàcies, arbustives i, fins i tot, forestals. També es mantenen alguns ramats d’ovelles i cabres, que pasturen en zones actualment delimitades i controlades pels serveis tècnics del parc.

És un dels pocs indrets del parc on hi ha arbres fruiters, com el cirerer (Prunus avium), el presseguer (Prunus persica), l’ametller (Prunus dulcis), l’olivera (Olea europaea var. europaea), la figuera (Ficus carica) o el garrofer (Ceratonia siliqua). D’altra banda, és un dels llocs on podem observar fàcilment plantes herbàcies, les primeres que colonitzen els camps abandonats, com la calcida blanca (Galactites tomentosa),l’albellatge (Hyparhenia hirta), la rosella(Papaver rhoeas), la corretjola (Convolvulus arvensis), els caps blancs (Alyssum maritimum), la llengua de bou (Echium vulgare), la borratja (Borago officinalis) o el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris).

L’heterogeneïtat paisatgística d’aquest mosaic és de gran interès des del punt de vista faunístic. La gran diversitat ambiental dona cabuda a espècies amb requeriments ben diferents.

Una de les imatges més familiars en l’espai aeri d’aquest sector és la del xoriguer (Falco tinnunculus). Darrerament, s’hi ha afegit una convidada de luxe, l’àliga marcenca (Circaetus gallicus), present cada estiu en aquestes valls a la recerca de les serps de què s’alimenta.

Un altre ocell rapinyaire força freqüent i visible és el mussol (Athene noctua), que sovint podem observar, fins i tot de dia. Tórtores (Streptopelia turtur), cucuts (Cuculus canorus), puputs (Upupa epops), tallarols capnegres (Sylvia melanocephala), rossinyols (Luscinia megarhynchos), bitxacs (Saxicola torquata) i bosquetes (Hippolais polyglotta) són espècies molt freqüents en tot el sector. Hi destaca, però, la presència molt localitzada del tallarol emmascarat (Sylvia hortensis), ocell molt lligat als ambients mediterranis; unes poques parelles encara hi nien entre pins barrejats amb oliveres i garrofers.

Als talussos que hi ha entre els conreus, hi podem observar els forats dels nius dels abellerols (Merops apiaster). Les seves colònies esparses tenen una gran vàlua en el context del parc.

Els llangardaixos (Lacerta lepida), abans molt familiars en aquest ambient, han esdevingut una espècie molt rara a la serra. Als murets de separació dels camps i a les antigues barraques, hi són força freqüents els dragonets (Tarentola mauritanica), ja que aprofiten les escletxes i els forats per amagar-s’hi durant el dia.

Les basses de rec de les zones d’horta són els principals punts de reproducció d’amfibis com el gripau comú (Bufo bufo). En els punts d’aigua més irregulars, hi trobem el gripau corredor (Bufo calamita), espècie molt adaptable que suporta condicions extremes.

Els conills (Oryctolagus cuniculus), força abundants, i fins i tot alguna perdiu (Alectoris rufa) procedent de repoblacions suposen la base tròfica de diferents depredadors, com la guineu (Vulpes vulpes).

A la vall de Sant Just és on trobem la màxima densitat de teixons (Meles meles), una de les espècies més ben estudiades de la serra.

Vessant del Vallès

La influència de l’activitat humana ha deixat una forta empremta en aquest vessant. Actualment, encara hi trobem camps de conreu, majoritàriament de secà, tant a les clarianes que envolten les masies de l’interior forestal de la serra, com a la zona perifèrica que hi ha a la plana vallesana.

Tot aquest sector es caracteritza per l’alternança entre boscos, rieres i camps de conreus. Aquest mosaic d’ambients és molt interessant des del punt de vista faunístic. L’estacionalitat dels conreus es reflecteix en les notòries variacions que hi ha a la fauna, tant pel que fa a la composició de les espècies com pel que té a veure amb les densitats.

A la primavera, als conreus hi predominen els gafarrons (Serinus serinus), les caderneres (Carduelis carduelis) o els rossinyols (Luscinia megarhynchos), aquests darrers als marges i a les rieres. En canvi, a l’hivern, els conreus acullen un gran nombre d’ocells procedents d’altres latituds més nòrdiques, com és el cas dels immensos estols de pinsans (Fringilla coelebs).

Entre els rèptils, cal esmentar la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp blanca (Elaphe scalaris), la sargantana (Podarcis hispanica) i el llangardaix (Lacerta lepida). Un dels mamífers característiques dels conreus és el talpó (Microtus duodecimcostatus). També hi viuen el ratolí de camp (Mus spretus), l’eriçó (Erinaceus europaeus) i el conill (Oryctolagus cuniculus).

A la perifèria del parc, on els conreus encara assoleixen una extensió remarcable, es poden observar espècies pròpies d’espais oberts, no presents a l’interior de la serra. Aquest és el cas dels ocells de la família dels alàudids, com ara la cogullada (Galerida cristata).

Tampoc no hi falten els rapinyaires nocturns, com el mussol (Athene noctua), el xot (Otus scops) i alguna òliba (Tyto alba), malauradament ja pràcticament extingida a Collserola.

Altres ocells rapinyaires també aprofiten aquest recurs, com l’astor (Accipiter gentilis), l’esparver (Accipiter nisus) o, encara més, el xoriguer (Falco tinnunculus), fàcilment observable durant tot l’any.

La progressiva desaparició dels conreus ha anat associada a la reducció de les poblacions d’algunes espècies, com l’òliba, que fins no fa gaire es trobava en aquest sector i que avui, al parc, és gairebé una raresa.

I, com a planta invasora d’origen xinés, s’hi troba també l’ailant. Arbre caducifoli de mida mitjana que arriba a mesurar entre 17 i 27 metres d'alçada i 1 metre de diàmetre a l'altura del pit. D'escorça llisa, de color gris clar i a causa de l'acció de la llum solar es va esquerdant i va agafant amb un to més fosc i rogenc a mesura que l'arbre envelleix. Els branquillons són forts i suaus degut a la lleugera pubescència. Tenen un color vermellós tirant a castany. Es poden observar lenticel·les i diverses marques en forma de cor que deixen els pecíols de les fulles en caure. Les fulles són llargues, pinnaticompostes (tant parelles o senars) i estan ordenades alternadament al llarg de la tija. Fan de 30 cm a 90 cm de llargada i contenen de 10 a 41 folíols. Les fulles més grans es troben en els brots més joves i vigorosos. El raquis és rogenc o verd amb una base ampla. Els folíols són oblanceolats amb marges sencers I una mica asimètrics, de vegades en cada parella no es troba cada un dels folíols un davant de l'altre. Fan entre 5 i 18 cm de llarg i entre 2.5 i 5 cm d'amplada, a la base s'observen dues o quatre dents, cada una conté una glàndula a la punta. S'aprimen cada cop més fins a arribar a la punta, molt prima. L'anvers del folíol és verd fosc amb venes de color verd clar. En canvi, el revers és d'un color verd esblanqueït. Els pecíols fan de 5 a 12 mm.

També la robínia o falsa acàcia. Arbre caducifoli, originari del sud-est dels Estats Units. Arriba a fer (excepcionalment) fins a 52 m d'alt, amb un tronc d'entre 0.8 i 1.6 m de diàmetre. Fulles de 10 a 25 cm de llarg, pinnades, amb folíols ovals de 2 a 5 cm de llarg i d'1,5 a 3 cm d'ample. Cada fulla té una espina a la seva base. Floreix al maig o al juny. Les flors, blanques (o rosades en varietats de jardí) són intensament flairoses. S'agrupen en raïms de 8 a 20 cm de llarg pènduls. El fruit és un llegum de 5 a 10 cm de llarg, de color bru rogenc, que conté de 4 a 10 llavors. Roman a l'arbre gairebé durant tot l'hivern. De fusta extremadament dura i resistent a la podridura. Utilitzada per travesses del ferrocarril o graons en jardineria. De llenya amb un alt poder calorífic, el més alt entre tots els arbres i comparable al de l'antracita. Planta d'interès en apicultura. Des del desembre 2011 el seu comerç, transport i conreu són prohibits. A Europa, es considera una de les 100 pitjors plantes invasores, car els fillols que surten de les arrels tenen una gran capacitat de propagació i són difícils d'eliminar. A Catalunya, juntament amb l'ailant, provoca un dels principals impactes ecològics i socioeconòmics als boscos de ribera.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A Collserola s'hi troben tortugues mediterrànies, diverses espècies de serps, gripaus, tritons, granotes i salamandres. De mamífers són abundants els porcs senglars, les guineus, toixons o esquirols. Entre tots els animals, destaquen les aus, de les quals s'han comptabilitzat 130 espècies. Abunden el pit-roig, la cadernera, el colom, l'esparver, l'aligot i la merla.

Aus de matollar

Als matollars i a les màquies hi cria el bitxac comú (Saxicola rubicola), posat dret a la part superior de les plantes i sacsejant amb freqüència les ales i la cua. També hi trobarem el tallarol capnegre(Sylvia melanocephala), resident comú arreu del territori, en major nombre a les zones mediterrànies litorals. Migrador i hivernant molt rar de forma local en zones on no és present al llarg de l'any.

Aus de bosc

Altres aus molt presents a Collserola són ^[11]:

El pit-roig (Erithacus rubecula). Ocell menut i relativament abundant al Països Catalans. De plomatge gris, amb el front, la gola i el pit d'un color roig carbassa. Ocell relativament sociable amb les persones per trobar menjar. Un dels últims ocells en descansar quan es fa fosc i que a l’estiu no canta.

El gaig eurasiàtic (Garrulus glandarius) amb la cresta de plomes curtes i blaves i el seu característic crit (un estrident scaaaaacgg). D’ample vocabulari, que inclou un sonor i ressonant quiu i un so cloquejant que imita la garsa. Vigilant del bosc. A l'època de cria més silenciós i difícil de veure. S’alimenten de glans, ous, fruita i ocells, insectes i larves a la primavera i l'estiu, ocasionalment cucs, ratolins i llangardaixos, i fins i tot carronya. A la tardor agafen glans i les enterren; més tard, durant el mal temps, els busquen.

El tudó (Columba palumbus). Colom gros i robust i amb un cap molt petit en relació amb el cos. Amb les seves inconfusibles taques blanques als dos costats del coll i a la part superior de les ales, el bec ataronjat i les potes vermelles. Els joves tenen uns colors més apagats i sense les taques blanques al coll.

La merla comuna (Turdus merula), amb els mascles adults completament negres, si n’exceptuem el bec groc (a l’any de vida) i cercle també groc al voltant dels ulls. Comú a parcs i jardins, horts i fruiters, boscos caducifolis i de coníferes amb sotabosc, i llindars de camps amb arbres; freqüent a vegetació de ribera i a qualsevol zona oberta, mentre tingui arbust on nidificar.

El pinsà comú (Fringilla coelebs), entre conreus, pastures, boscos i arbredes. A l l’hivern, a la vessant del Vallés, els seus conreus acullen immensos estols de pinsans procedents de latituds més nòrdiques. Molt territorials. La població nidificant és poc nombrosa i repartida arreu dels boscos, sobretot en rouredes humides i fagedes, però també en alzinars i pinedes de pi roig.

El raspinell comú (Certhia brachydactyla) habita pinedes, alzinars i, en general, arbredes menys humides. Necessiten arbres vells perquè fan el niu en les cavitats que en deixa l'escorça. Les omplen d'herbes seques i folren el conjunt amb plomes, llana i bocins d'escorça. A l'abril-maig la femella pon 4 o 5 ous que han de ser covats durant 15 dies, més o menys els mateixos que transcorren abans que els petits no deixin el cau. Els novells són alimentats per tots dos pares, els quals tenen el curiós costum de recórrer els arbres fent unes espirals ascendents. La segona posta d'ous es d'agost a octubre i posen el mateix nombre d'ous. S’alimenten únicament dels invertebrats de les escorces dels arbres.

El bruel (Regulus ignicapilla), molt semblant al reietó eurasiàtic (Regulus regulus) pel color i els costums. Un dels ocells més petits de tot Europa. Fa uns 9 cm de llargada total. Es diferencia del reietó per les dues ratlles, l'una blanca i l'altra negra, que té a la cara. Té el dors verd i el ventre blanc groguenc. El mascle té una taca taronja al cap i la femella la té groga. Comú als grans boscos i també en vegetació baixa, matolls a prop dels rius, etc. Arborícola i parcialment migratori (les poblacions septentrionals i orientals acostumen a hivernar al sud de la seua àrea de distribució). És bastant confiat i s'alimenta anant amunt i avall per les branques picant petits artròpodes.

Les mallerengues: carbonera (Parus major), blava (Cyanistes caeruleus), emplomallada (Lophophanes cristatus), cuallarga (Aegithalos caudatus),... Grup d’ocells de mida petita que pertanyen al grup dels Pàrids. Són principalment insectívores, però també s’alimenten de fruits i de tot allò que arrepleguen, sobretot a l’hivern. Molt lligades a la presència d’arbres, les trobarem en tota mena de boscos i, bosquines. Són molt actives i es mouen sense parar resseguint les branques dels arbres en busca d’aliment. A l’hivern, són gregàries, època en que s’apleguen en grups mixtes amb diferents espècies. A l’època reproductora fan el niu a l’interior de cavitats en arbres, murs o roques.

El picot verd comú (Picus viridis). Difícil de veure i més de fotografiar, en zones poc arbrades, amb preferència pels boscos de ribera, repicant amb el bec contra les soques seques i arbres morts. S’alimenta de larves xilòfagues d'insectes i menja sovint a terra, on hi captura principalment formigues, escarabats i mosques. I el picot garser gros (Dendrocopos major) que ens recorda a la garsa. De color blanc i negre, amb unes taques vermelles darrere el cap. Una part del ventre també és de color vermell. El bec és negre i les potes d'un gris verdós. La femella és igual que el mascle llevat de la taca rogenca de la nuca.

Aus de riera

A les rieres s’hi pot trobar la cuereta torrentera (Motacilla cinerea). Ocell de 18-21 cm de llargària i 29 cm d'envergadura alar. De color blau-grisenc per sobre i groc per sota. És la cuereta que té la cua més llarga (fa 9 cm de llargada), de color negre amb les rectrius externes blanques. A l'estiu, el mascle ensenya la gola negra i a l'hivern la té blanca. A Catalunya és un ocell sedentari. També venen a hivernar de França i Suïssa, que se sumen als individus catalans que deixen les muntanyes per ocupar les llacunes de la terra baixa. Prefereix situar el niu a la vora dels cursos d'aigua muntanyencs, entre les roques o a la soca dels arbres, amb molsa i herbes. A l'abril-juny hi diposita cinc ous, que ella, principalment, s'encarrega d'escalfar. Els petits són alimentats per ambdós pares i volen del niu als 12 dies. Normalment fan dues postes.

També hi trobarem, a les rieres, el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). Ocell passeriforme de 14 a 15 cm de llargària total, amb una envergadura de 23 centímetres i un pes de 20 grams. El mascle presenta la part superior del cap, fins als ulls, de color negre, formant el casquet. Les femelles tenen el casquet marró ocraci, i els joves una mica més pàl·lid. El dors és de color cendrós fosc, i la cara ventral (incloent-hi el coll i la cara ventral de la cua) és de color gris més clar. L'iris és negre i el bec i les potes són grisos. A l'hivern es veu obligat a canviar la seua alimentació normal, a base d'insectes, pels fruits i les baies. Entre arbusts, la femella fa un niu no gaire sòlid emprant herbes seques i folrant-lo amb pèl i arrels. A l'abril-juny hi diposita 4 o 5 ous que, amb l'ajut del mascle, cova durant 12 dies, al final dels quals tots dos es dedicaran a encebar els polls que en neixin, i marxen del niu als 10 dies.

O l’oriol eurasiàtic (Oriolus oriolus). Difícil de veure. D’uns 24 cm. Ocell més aviat gran amb les ales i la cua llargues. L'ocell adult mascle és molt vistós, amb un groc brillant al cos i les ales i la cua principalment negra; la femella i els joves tenen un disseny semblant però més apagat, i són d'un color verd groguenc al damunt i grisenc o blanc a sota. De vol fluid i ràpid i cant fort i aflautat, amb un característic xiulet. Viu essencialment en arbres; en boscos, parcs ben arbrats, fruiters vells i vores dels rius, rieres i torrents. Fa el niu generalment penjat entre branques forcades horitzontalment. Hiverna al centre i sud d'Àfrica, a Catalunya és un ocell estival distribuït per tot el territori, excepte al Pirineu per sobre dels 1.600 m.

Fa una colla d’anys s’hi va establir a les rieres el rossinyol del Japó (Larvivora akahige) ^[12]. Des de l’any 1998, aquesta espècie exòtica que presenta una singular capacitat de colonització és objecte de seguiment al Parc de Collserola. El primer punt de nidificació a Catalunya, tal com s’ha constatat. Les primeres dades obtingudes van ser concretament al sector de la Rierada (Vallvidrera), paradoxalment un hàbitat d’alta naturalitat. Actualment, l’espècie és present en la totalitat del Parc.

Aus rapinyaires

Al cim de la cadena alimentària hi trobem les aus rapinyaires:

Com l’aligot comú (Buteo buteo), amb diversos nius (parelles) a la serra de Collserola. De 51 a 56 cm de llargària. Els adults generalment són de color marró fosc i tacats de blanc per sota. De vegades es veuen en petits grups. En ple vol, les ales són amples, i quan s'han desplegat, fan més d'un metre d'envergadura. Tal com fan els seus parents el falcó, el xoriguer, el milà negre, el milà reial i l'esparver vulgar, també aprofita els corrents d'aire per volar sense perdre altura. La seva dieta és molt adaptable, però les seves potes dèbils i urpes curtes el capaciten sobretot per caçar animals petits, com esquirols i, sobretot, rates i ratolins, que solen ser la seva principal presa. Quan convé, però, també captures llangardaixos, serps, ocells joves i insectes, i no dubta a menjar despulles si troba algun animal mort.

L’esparver comú (Accipiter nisus), d’entre 28 i 38 cm de longitud i 60 a 80 cm d’envergadura. Les femelles són molt més grosses que els mascles. L'ala d'una femella sol mesurar entre 20 i 25 cm i la d'un mascle entre 16 i 21 cm. Amb les ales curtes i arrodonides i mentre vola, vist des de baix, clarament barrades. Sol tenir l'iris de color taronja, tot i que pot anar de color groc fins al taronja vermellós. Ens els mascles tendeix a enfosquir-se amb l'edat. Aprofita un arbre (generalment, un pi) per fer-hi el niu, a base de branques que hi transporta. Realitza una sola posta anual, entre abril i juny. Habitualment pon entre 4 i 5 ous (en alguns casos fins a 7). La femella els cova entre 33 i 35 dies. L'eclosió dels ous és asíncrona i els joves emprenen el vol al cap d'uns 30 dies aproximadament. ^[13] Prefereix boscos més humits que l'astor comú o falcó perdiguer (Accipiter gentilis), molt semblant a l’esparver comú. El mascle de l’astor fa 49-57 cm de llargada i 93-105 cm d'envergadura alar. La femella fa 58-64 cm de llargària i 108-127 cm d'envergadura alar. Amb colors foscs al dors i blanquinosos al ventre, amb petites franges transversals brunes. Cap petit. Bec fort i encorbat. Potes fermes amb urpes potents. Ales curtes i arrodonides. Aprofita els nius de còrvids o d'aligots per a niar. Pon 3 o 4 ous que cova durant 35-41 dies. Els petits encara necessitaran 35-50 dies per a volar. ^[14] S’alimenta d’altres ocells (faisans, gaigs, còrvids, galls fers, perdius, aviram, etc.) i petits mamífers (conills, esquirols, talps, llebres, etc.). Vola veloçment, amb un ràpid batre d'ales, o bé plana. Bastant sedentari i, igual que l'àliga daurada, es queda a la muntanya mentre dura l'hivern.

El gamarús eurasiàtic (Strix aluco). Rapinyaire nocturn d’uns 20 cm de llargada. Diposita 2 o 4 ous en un arbre vell, però com que cada vegada és més difícil de trobar-ne té l'opció d'emprar nius d'esquirols o les cavitats dels murs. D'aquesta manera pot continuar criant en un bosc que s'ha cremat, perquè pot desplaçar-se a les penyes. Els ous s'han d'incubar durant 28-30 dies, i se n'encarrega la femella, mentre que el mascle alimenta els nounats, que volen al cap de 30-37 dies. Durant la nit és un magnífic caçador, que s'abat, preferentment, sobre rosegadors, encara que no refusa moixons, mol·luscs, cucs i insectes (LALUEZA et Al., 1987). És sedentari. Durant el dia és normal de veure'l adormit en una branca, enganxat al tronc.

El xot eurasiàtic (Otus scopus). Més de vegetació de ribera i de parcs urbans que el gamarús. És el més petit de tots els estrigiformes i també l'únic autènticament migrador dels Països Catalans. La denominació «xot» es fa extensiva a la resta d'espècies del gènere Otus. De fins a 20 cm de longitud, la seva envergadura no excedeix de 50 cm i no pesa més de 100 g. El plomatge és de tons grisos cendrosos amb clapes blanques i presenta nombroses llistes i vermiculacions negres, que es distribueixen per tot el cos. Les extremitats, tret dels dits, són recobertes de plomissol. De cap arrodonit, amb dos plomalls de color bru grisós, semblants a orelles, que són molt poblats però de dimensions reduïdes. Aquestes falses orelles, segons sembla, tenen una funció disruptora. En efecte, quan s'amaga de dia entre el brancam, a causa del seu color homocrom es confon fàcilment amb l'escorça del tronc, però, a més a més, els plomalls el fan, alhora, semblant a una branca, amb la qual cosa aconsegueix de passar totalment desapercebut dels seus depredadors. El bec és corbat de color negre blavós i recobert, en gran part, per les plomes nasals, que són fines com cerres. Els ulls, dirigits cap endavant, són de color groc daurat. És un migrant transsaharià, que només fa estada als Països Catalans durant l'estiu, tot i que, a la costa, algun exemplar també hi roman a l'hivern. Sovinteja en bosquets de la plana, en els boscos de ribera, en rases i fondals humits. També és freqüent en feixes arbrades i en parcs i jardins, on s'instal·la molt sovint, prop de les cases. Nia sempre en forats, generalment en els d'arbres i soques velles, encara que, de vegades, aprofita nius vells de pigots. També pot fer-ho en forats d'alerons, de murs i d'escletxes. És fonamentalment insectívor i captura preferentment escarabats, llagostes i papallones nocturnes, però també caça alguns rosegadors i pollets d'ocells. Per la seva tasca insectívora és un ocell molt útil per a l'ésser humà i s'inclou en les espècies protegides per la llei.

Rèptils

Alguns dels altres rèptils que es troben a la Serra de Collserola són:

La serp blanca (Rhinechis scalaris). Serp no verinosa de la família Colubridae. Fàcilment identificable perquè té dues ratlles negres i paral·leles sobre el seu dors brunenc. Els exemplars joves, però, tenen l'esquena groguenca amb taques negres, gairebé juntes, en forma d'H majúscula que, en conjunt, ofereixen l'aspecte d'una escala. A mesura que creixen, el pal travesser de la lletra H desapareix, i romanen solament els pals longitudinals, que s'ajunten, i originen les dues línies que llueixen els semi-adults i els adults. Malgrat tot això, tots els exemplars presenten un dibuix negre en forma de V sobre el morro, una taca també negra sota l'ull fins a l'angle de la boca. Tanmateix aquestes clapes es fan menys ostensibles a mesura que creixen i són molt poc visibles en els exemplars que adquireixen grans proporcions. El ventre sol mostrar tons blanquinosos o groguencs, sense taques o esquitxos. S'estén per diversos biòtops, com conreus, erms, boscos, rocams, brolles, etc. És molt abundant. Es mostra activa de dia i és terrestre, però també pot enfilar-se als arbustos i als arbres per tal de cercar nius d'ocells. A més a més, molt sovint ascendeix al cimal de les cabanes, on hi captura, normalment, cries de pardal. Malgrat ésser una serp totalment inofensiva, és molt agressiva, bufa i xiula sorollosament. Tot i que ingereix ocells, s'alimenta preferentment de micro-mamífers (ratolins, talpons, musaranyes, etc.), per la qual cosa cal considerar-la com a beneficiosa per a l'ésser humà. Els exemplars adults poden capturar cries de conill i rates, mentre que els joves es nodreixen de sargantanes i d'artròpodes. La còpula es realitza entre la fi d'abril i juny, i al cap de tres o quatre setmanes la femella diposita sota les pedres de 5 a 24 ous molt allargassats i de color blanc, les mides dels quals oscil·len entre 50-60 × 16-21 mm. La durada de la incubació és variable i depèn de les condicions climàtiques del medi, bé que normalment l'eclosió s'efectua de mitjan setembre a principi d'octubre.

A la reserva natural de la Font Groga hi trobem una curiosa sargantana amb les potes atrofiades i aspecte de serp, és el vidriol o serp de vidre (Anguis fragilis). Espècie de sauròpsid (rèptil) escatós de la família Anguidae, freqüent a Catalunya. De fins a 50 cm de llargada, sovint més petit. Cua llarga, sovint més llarga que el conjunt del cos i el cap, amb la capacitat d'auto-mutilar-se per evadir-se d'un predador. En aquest darrer cas, la cua no recupera les dimensions inicials. A diferència de les serps, muda la seva pell per plaques i no sencera. A més, com els altres saures, té nombroses files d'escames ventrals, semblants a les dorsals, en comptes de tenir una sola filera de grans escames al costat inferior com les serps.

Mamífers

Entre els mamífers hi en destaquen:

El ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). Un dels mamífers no antropòfils més ubiqüistes, ja que en no exigir uns requeriments ambientals estrictes i gaudir d'una gran plasticitat adaptativa (a causa del baix grau d'especialització tròfica), es troba en la majoria dels biòtops presents a Catalunya. Comptant el cap i el cos, fa entre 6,5 i 11 cm de llargària. El pes pot oscil·lar entre 14 i 28 g. La cua és bicolor (fosca per sobre), llarga i amb un nombre d'anells comprès entre 120 i 190. Fa fins a 11 cm i és quasi tan llarga com la longitud del cap i del cos. Té pavellons auditius ovalats i grossos, clarament ressortits del pelatge. Ulls grossos, negres i molt prominents, que li confereixen una estampa molt característica. Coloració força variable. Ventre clar, d'un blanc trencat que acostuma a quedar ben delimitat de la coloració dorsal. Les femelles solen ser sensiblement més voluminoses que els mascles. Presenten una taca groga o crema a la gargamella, a l'altura de la cintura, que no arriba a formar un collar. Per aquest tret es diferencia del ratolí lleonat (Apodemus flavicollis), amb collar. Relativament semblant al ratolí casolà (Mus musculus), se'n diferencia per la longitud i coloració de la cua, la talla, la manca de taca groga i la forma de les incisives superiors. Alguns exemplars de ratolí mediterrani (Mus spretus) presenten el mateix disseny d'incisives superiors i una coloració també lleonada, bé que són de menor talla. Pel que fa a la resta, és difícil de confondre amb cap altre micro-mamífer. És omnívor, consumeix moltes llavors i fruits boscans. Sociable i gregari, és actiu principalment a la nit. Bon nedador i millor saltador, excava galeries on emmagatzema provisions per a l'hivern. S'ajuda molt de les potes per menjar. Cal esmentar el rol importantíssim que representa en l'entramat de les xarxes tròfiques. És un micro-mamífer molt depredat tant per carnívors com per rapinyaires, especialment els estrigiformes o nocturns, que alhora controlen i equilibren les poblacions d'aquests prolífics rosegadors. Fa el niu esfèric bastit amb herbes seques. De dues, com a màxim tres ventrades anyals, de dues a nou cries cadascuna. El període de gestació és de vint-i-cinc dies.

El senglar o porc senglar (Sus scrofa), molt abundant a la Serra de Collserola, on hi genera molts problemes.

La fagina (Martes foina), un dels carnívors més abundants a la Serra de Collserola i més difícils de veure.

La geneta comuna o gat mesquer (Genetta genetta), emparentat amb les mangostes africanes i molt abundant a la Serra de Collserola. Utilitza cotxes i roques per a fer -hi les seves deposicions al seu damunt. La seva latrina particular.

El teixó (Meles meles) que excava un sot per a fer-hi les seves deposicions.

En quant a artròpodes:

Insectes

A l’arboç hi podrem trobar la papallona de l’arboç (Charaxes jasius). Papallona gran, molt vistosa, de colors contrastats: negres, taronges i grocs amb punts blaus. Les erugues s'alimenten de les fulles de l'arboç i són molt mimètiques. Fan dues generacions a l'any: la primera, entre maig i juny, i la segona, entre mitjans d'agost i mitjans d'octubre. Els mascles són territorials i tenen un comportament de hilltopping ^[15]. Són vistes sobre fruita madura, atretes per l'olor a ferment ja que no s'alimenten de nèctar.

Als prats d’albellatge s’hi pot trobar el saltamartí de l'albellatge (Brachycrotaphus tryxalicerus) endèmica d’aquest tipus de camps abandonats de conreu, herbeis o sorrals del litoral marítim. Més pròpia de la sabana africana. Allà hi viu també el trist (Cisticola juncidis), un ocell petit (de 10 a 12 cm) que nia al terra.

Peixos i rèptils de riera

A la riera de Vallvidrera s´hi troba l’únic peix autòcton, el barb cua-roig (Barbus haasi). Endèmic de la península Ibèrica. De forma molt semblant al barb comú (B. bocagei), però més petit —com a màxim de 20 cm de longitud— i amb el cap més gros en relació al cos. Destaca pel color ataronjat de les aletes, més intens en època de zel. Viu a rieres d’aigües netes on abundin les larves d’insectes aquàtics de les quals s’alimenta. La presència del barb cua-roig és indicadora del bon estat natural d’una riera.

També hi podem trobar la salamandra comuna (Salamandra salamandra), amb els seus colors aposemàtics. Amb la pell extremadament tòxica i amb capacitat d’emetre toxines a distància quan se sent amenaçada. Urodel gros i robust, amb una longitud mitjana total de 18 centímetres, amb màxims fins a 25 centímetres i d'uns 24 grams de pes. La cua és de secció bàsicament cilíndrica i amb una llargada semblant a la del cos i el cap junts, no presenta ni crestes ni membranes interdigitals; les potes són llargues i gruixudes, amb quatre dits a la mà i cinc al peu. Darrere els ulls, té dues glàndules paròtides amb porus grossos que es poden observar a simple vista. El cap és ample, amb el musell arrodonit i els ulls grossos i foscos. La pell és llisa i lluent amb colors vius. Sobre un fons negre intens hi destaquen les taques grogues. L'abundància, la disposició i/o extensió d'aquestes taques són molt variables. Pot ser gairebé negre amb punts grocs, tenir taques grogues extenses, o bé línies grogues longitudinals, amples i dominants. La part inferior de l'animal és fosca, rarament amb taques clares. De dimorfisme sexual està poc accentuat. Tot i que els mascles acostumen a ser més esvelts que les femelles, la diferència més visible és la major grandària dels llavis cloacals del mascle durant l'època de zel.

La fauna segons l’hàbitat

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jordi Coll Vera - 2023