Introducció. La seva família

Charles Darwin va ser un científic revolucionari. Immers en un conflicte personal entre ciència i religió. Neix el 12 de febrer de 1809 a Shrewsbury, una població al nord-oest de Londres, en els si d’una família aristocràtica, molt ben situada econòmicament, culta, de caire liberal, crítica, i tolerant.

A la següent imatge es mostra l’arbre genealògic familiar [1] de Charles Darwin.

Personatges decisius en la vida de Darwin i la seva obra

En la vida de tota persona es poden considerar tot un seguit de personatges clau. En el cas de Charles Darwin en podem citar els següents:

  • Erasmus Darwin (1731-1802), l’avi patern. Metge, poeta, inventor i filòsof natural anglès, reconegut com un dels pensadors més brillants de l'època de la Il·lustració.
  • Neix a Elston Hall, prop de Nottingham, estudia medicina a les universitats de Cambridge i Edimburg s’estableix com a metge a Lichfield, on hi guanya una gran reputació.
  • Membre destacat de la Lunar Society (la “societat dels llunàtics”), un grup d’intel·lectuals i industrials que impulsen avenços científics i tecnològics en el segle XVIII [2]. Societat de la que també n’és membre l’avi matern de Darwin, Josiah Wedgwood I.
  • Publica diversos tractats científics i poètics, destacant el seu poema èpic “The Botanic Garden”, on hi combina ciència i literatura per explicar conceptes com la fotosíntesi i l'evolució natural. Defensor del progrés científic i de la teoria de la transformació de les espècies, anticipa algunes idees que més tard desenvoluparà el seu net Charles Darwin. També dissenya diverses màquines, incloent una idea primitiva d'un motor de vapor.
  • Entre 1794 i 1796 publica “Zoonomia” (“Zoonomia; or, The Laws of Organic Life”), llibre on es combina medicina, biologia, filosofia i poesia per explorar temes sobre la vida orgànica i l'evolució. Una obra molt influent en el seu moment i que anticipa moltes de les idees que més tard es desenvoluparan en la teoria de l'evolució per part del seu net Charles Darwin. Erasmus suggereix que totes les formes de vida podrien haver evolucionat a partir d'un origen comú, qüestionant-se la interpretació literal de la creació bíblica.
  • La seva vida personal, incloent-hi les seves relacions sentimentals, és força complexa i poc convencional per als estàndards del seu temps. Casat en primeres núpcies amb Mary Howard l’any 1757, amb qui té cinc fills fins que mor l’any 1770. Manté posteriorment una relació amb la seva governanta, Mary Parker, amb qui té dues filles il·legítimes, Susanna i Mary Parker. Relació ben coneguda i atípica per l'època, ja que no es varen casar. El 1781 es casa amb Elizabeth Pole, vídua amb qui té set fills més. Matrimoni que consolida tota la família conjuntament amb les seves filles il·legítimes, totalment reconegudes per tots els germans.
  • Les seves relacions personals són tolerades en gran mesura pel seu cercle intel·lectual, però contribueixen a donar-li una reputació de figura "radical" i poc convencional. Aspecte de la seva vida que reflecteix les tensions entre els seus valors personals progressistes i les expectatives socials del seu temps.
  • Josiah Wedgwood I (1730-1795), l’avi matern. Destacat ceramista, innovador i empresari anglès, considerat el pare de la ceràmica industrial moderna. Neix a Burslem, Staffordshire, en una família de terrissaires i comença a treballar en el negoci familiar des de jove. Un episodi de verola li deixa una cama debilitada, impedint-li fer tasques manuals, fet que l’impulsa a centrar-se en el disseny i la innovació.
  • El 1759 funda la seva pròpia empresa, Wedgwood, i revoluciona la indústria ceràmica amb noves tècniques i productes de gran qualitat, com el famós Jasperware. Introdueix pràctiques empresarials modernes, com el màrqueting, el control de qualitat i els catàlegs comercials.
  • Ferm defensor de l'abolició de l'esclavitud, crea el famós medalló amb la inscripció "Am I Not a Man and a Brother?", que es converteix en un símbol del moviment abolicionista.
  • Com a membre de la Lunar Society, de gran influència en la Gran Bretanya, col·labora amb figures com Erasmus Darwin, James Watt o Joseph Priestley, contribuint a l'avenç de la Revolució Industrial.
  • Robert Waring Darwin (1766–1848), el seu pare. Néix a Lichfield, Staffordshire, fill d'Erasmus Darwin i Mary Howard. Des de jove destaca pels seus dots intel·lectuals i la seva formació en ciències. Estudia medicina a la Universitat d'Edimburg i completa la seva formació a Leiden, on hi obté el títol de doctor en medicina. El 1786 s’estableix com a metge a Shrewsbury, on hi adquireix una excel·lent reputació per la seva habilitat clínica i la seva empatia amb els pacients. Al llarg de la seva carrera, acumula una gran fortuna, gràcies a la seva pràctica mèdica i a les seves inversions.
  • El 1796, es casa amb Susannah Wedgwood, reforçant els llaços entre dues de les famílies més influents de l'època. Junts tenen sis fills.
  • Conegut per la seva gran intel·ligència, el seu esperit pràctic i la seva afició per la jardineria i la natura, influències que marquen el desenvolupament de Charles Darwin.
  • Com anècdota, Charles Darwin opinava d’ell que era l’home més corpulent que havia vist mai. Durant la seva infància Charles Darwin era molt interessat en col·leccionar tota mena de coses, en particular escarabats. El seu pare volia que fos metge com ell i un bon dia va arribar a dir-li: “Tot t’importa un rave, menys la caça, els escarabats i capturar rates. Seràs una deshonra per tu i per tota la nostra família”.
  • Susannah Wedgwood (1765-1817), la seva mare, filla de Josiah Wedgwood I i Sarah Wedgwood. Educada en els valors progressistes i intel·lectuals de la seva família, que fomenta la curiositat i el compromís social. De caràcter càlid i afectuós, mor prematurament el 1817, quan Charles Darwin té només vuit anys. La seva influència perdura però en els valors i la curiositat intel·lectual transmesos als seus fills.
  • Emma Wedgwood (1808-1896), cosina i esposa de Charles Darwin (1839) amb qui té deu fills, tot i que alguns d'ells moren prematurament. Figura fonamental en la vida de Charles, proporcionant-li suport emocional i pràctic mentre desenvolupa la seva teoria de l'evolució per selecció natural. Encarregada de la seva correspondència i de la gestió de la llar a Down House, on la família hi va viure durant molts anys. Tolerant i comprensiva amb les idees científiques de Charles, malgrat les seves pròpies creences religioses tradicionals. Dona culta, pianista destacada i implicada en causes socials, incloent-hi la millora de les condicions de vida de la comunitat local.
  • Josiah Wedgwood II (1769-1843), tiet i sogre de Darwin. Ferm defensor de causes socials i polítiques progressistes, com l'abolició de l'esclavitud, seguint l'exemple del seu pare. Membre actiu de la “Lunar Society”.
  • Erasmus Alvey Darwin (1804-1881), el germà gran de Charles Darwin. Conegut pel seu intel·lecte brillant i les seves maneres amables. Va dur una vida privada, allunyada de la notorietat pública. Molt proper als seu germà Charles, al qui va donar suport durant tota la seva vida, proporcionant-li estabilitat emocional i una perspectiva reflexiva sobre la vida i la ciència.
  • Emily Catherine Darwin (1810-1866), la germana petita de de Charles Darwin. Va dur una vida discreta però molt important en la dinàmica familiar. De caràcter tranquil i afectuós, va adquirir el paper de cura i suport emocional als membres de la família, en especial del seu germà Charles. Com moltes dones del seu temps, la seva vida es centra en les responsabilitats domèstiques i en llaços familiars, més que en l’activitat pública o professional.
  • John Stevens Henslow (1796-1861), naturalista, botànic i clergue anglès, conegut principalment per ser mentor de Charles Darwin i figura clau en l'educació científica del segle XIX. Destacar inicialment en geologia i mineralogia abans de centrar-se en la botànica. Ocupa la càtedra de botànica a Cambridge i hi transforma l’ensenyament de la disciplina. Introdueix mètodes pedagògics innovadors que combinen classes pràctiques, excursions de camp i un enfocament analític a la classificació i l'estudi de plantes. Figura carismàtica i mestre excepcional, atreu nombrosos estudiants, incloent-hi Charles Darwin.
  • El 1831, recomana Darwin per al lloc de naturalista a bord del HMS Beagle, l’esdeveniment que marcarà la carrera del jove naturalista. Tot i que Henslow no compartirà del tot les implicacions evolutives que més tard es derivaran de l'obra de Darwin, el seu suport i ensenyaments varen ser fonamentals per a la seva formació científica.
  • Robert FitzRoy (1805-1865), destacat marí, hidrògraf, científic i polític britànic, conegut principalment per ser el capità del HMS Beagle durant el viatge en què Charles Darwin desenvolupa moltes de les idees que portaran a la seva teoria de l'evolució. Durant cinc anys (1831-1836) dirigeix l'expedició científica del HMS Beagle, convidant Darwin a unir-se al viatge com a naturalista. S’estableix entre ells una relació complexa però crucial per a la història de la ciència.
  • Durant el viatge, FitzRoy du a terme treballs cartogràfics detallats, especialment a les costes de Sud-amèrica. A més, recopila dades meteorològiques que més tard contribuirien al seu interès pel pronòstic del temps.
  • Posteriorment al viatge del HMS Beagle segueix una carrera diversa. Governador de Nova Zelanda (1843-1845), on hi intenta implementar polítiques justes per als maoris, tot i que criticat per la seva gestió. Torna a Anglaterra i es converteix en un pioner de la meteorologia. Estableix els primers serveis de predicció meteorològica, sent responsable de l'origen de les primeres prediccions del temps ("weather forecasts").
  • Al llarg de la seva vida pateix diversos episodis de depressió severa i es suïcida l’any 1865.
  • Thomas Henry Huxley (1825-1895), naturalista, biòleg i educador anglès, conegut com "el bulldog de Darwin" pel seu fervent suport a la seva teoria de l'evolució per selecció natural.
  • Nascut a Ealing, prop de Londres, rep una formació autodidacta en gran part. Es forma com a cirurgià a la Royal Navy i participa en l'expedició del HMS Rattlesnake (1846-1850), durant la qual fa importants contribucions a l'estudi de la zoologia marina. La seva carrera acadèmica es centra en la morfologia i l'anatomia comparades, establint connexions clares entre els humans i altres primats que recolzen la teoria evolutiva. Huxley és una figura clau en el debat entre ciència i religió, especialment en el famós debat a Oxford (1860) amb el bisbe Samuel Wilberforce, on defensa amb èxit les idees de Darwin.
  • Gran defensor de l'educació científica per al públic general, ajuda a reformar el sistema educatiu britànic. Encunya el terme "agnosticisme" per descriure la seva posició filosòfica respecte a les qüestions religioses. Publica nombrosos assaigs i llibres i contribueix a establir la ciència com una disciplina central en la cultura victoriana. És recordat com un dels grans comunicadors científics i un defensor intransigent de la ciència basada en l'evidència.
  • Richard Owen (1804-1892), anatomista comparatiu i paleontòleg anglès, reconegut per les seves contribucions fonamentals a l'estudi dels fòssils i l'anatomia, així com per haver encunyat el terme "dinosaures" (del grec “terrible llangardaix”). Tot i les seves grans contribucions científiques, és també conegut per la seva controvèrsia amb Charles Darwin sobre la teoria de l'evolució.
  • Primer superintendent del Museu Britànic d'Història Natural, on hi juga un paper crucial en la seva creació i desenvolupament. Durant la seva carrera, Owen realitza descripcions detallades de nombrosos fòssils, incloent-hi grans rèptils prehistòrics, que el porten a definir un nou grup taxonòmic: els dinosaures. Contribueix a l'estudi dels mamífers extingits, com el Megalodon i el Moa.
  • Tot i el seu geni científic, Owen era conegut pel seu caràcter difícil i la seva tendència a desmerèixer altres científics. Manté una llarga rivalitat amb Darwin, oposant-se públicament a la seva teoria de l'evolució per selecció natural. Owen defensa una visió més teleològica i creu que les espècies són resultat d'un "pla diví".
  • Samuel Wilberforce (1805-1873), bisbe anglès, teòleg i orador destacat. Compromès amb les causes socials i figura influent a l'Església d'Anglaterra. Ocupa diversos càrrecs eclesiàstics abans de ser nomenat bisbe d'Oxford el 1845 i més tard bisbe de Winchester el 1869. Destaca pel seu talent com a orador i pel seu treball en la reforma de l'educació religiosa i l'administració de l'església.
  • Samuel Wilberforce és recordat sobretot pel seu paper en el debat sobre l'evolució, arran de la publicació de “L'origen de les espècies” de Charles Darwin. En el famós debat d'Oxford (1860) s’enfronta a Thomas Henry Huxley sobre les implicacions de la teoria de l'evolució. Tot i que sovint se l'ha caricaturitzat com a opositor de la ciència, Wilberforce hi tenia un interès profund per ella i no rebutjava completament la idea de l'evolució; les seves crítiques se centraven més en les implicacions teològiques i filosòfiques. El 1873 mor en un accident eqüestre.
  • Alfred Russel Wallace (1823-1913), naturalista, geògraf, biòleg i explorador anglès, conegut sobretot per haver arribat de manera independent a la teoria de l'evolució per selecció natural, paral·lela a la de Charles Darwin. Una de les figures més importants de la ciència victoriana i un defensor apassionat de la biodiversitat i la conservació.
  • Wallace neix a Llanbadoc, Gal·les, en una família humil. De jove va treballa com a topògraf, fet que va estimular el seu interès per la natura. Du a terme importants expedicions d'exploració, primer a l'Amazones (1848-1852) i després a l'arxipèlag malai (1854-1862). Durant aquestes expedicions, recopila una gran quantitat d'espècimens i desenvolupa les seves idees sobre l'evolució.
  • El 1858, envia un assaig a Darwin, exposant-li una teoria de selecció natural molt sembplant a la que Darwin havia estat treballant en secret durant anys. Això du Darwin a la presentació conjunta de les seves teories a la “Linnean Society of London”, un moment claup en la història de la biologia. Tot i que Darwin acaba rebent la major part del reconeixement, Wallace sempre va mostrar admiració i respecte pel seu col·lega.
  • Wallace és també un pioner en l'estudi de la biogeografia, identificant el que es coneix com a “Línia de Wallace”, una divisió biogeogràfica entre Àsia i Oceania. Defensor del darwinisme, és va distanciar però de Darwin en alguns aspectes, com l'aplicació de la selecció natural a l'evolució humana, on Wallace creia que hi intervenia una força espiritual. Al llarg de la seva vida, s’interessa per qüestions socials, com el socialisme i la reforma agrària, i fins i tot defensa el moviment espiritista.
  • Charles Lyell (1797-1875), un destacat geòleg escocès, considerat el pare de la geologia moderna. Va tenir una influència crucial en el desenvolupament de la ciència geològica i en les idees de Charles Darwin sobre l'evolució. Va popularitzar el principi de l’uniformisme, en la seva obra més coneguda, “Principles of Geology” (1830-1833). Segons aquest principi, els processos geològics que actuen avui dia (erosió, sedimentació, vulcanisme) són els mateixos que han actuat al llarg de la història de la Terra. Idea que es resumeix en la frase: "El present és la clau del passat". Rebutja les teories catastrofistes, que atribuïen els canvis geològics a esdeveniments sobtats i de gran escala, com els diluvis bíblics. Lyell defensa que els processos geològics actuen de manera lenta però constant al llarg de períodes immensos de temps, suggerint que la Terra és molt més antiga del que s'havia cregut fins aleshores. Va fer també contribucions importants a l'estudi dels estrats de la Terra i a la comprensió de la formació de capes geològiques. També va fer importants observacions sobre l’activitat volcànica, els terratrèmols i la formació de muntanyes, va estudiar els fòssils i va relacionar-los amb els seus estrats geològics corresponents, contribuint al desenvolupament de la paleontologia.
  • Principles of Geology és una obra monumental, publicada en diversos volums, revolucionària per la seva metodologia científica rigorosa i la seva insistència en l’observació i la comparació. Obra de referència per a la comunitat científica del segle XIX que va influir profundament en el pensament de Darwin, especialment en el seu reconeixement de la importància dels canvis graduals i acumulatius.
  • Inicialment, Lyell va ser escèptic respecte a la teoria de l’evolució per selecció natural, però més tard va donar suport a les idees de Darwin i va defensar-les públicament.
  • Charles Lyell va transformar la geologia en una ciència moderna basada en principis racionals i en l'observació dels processos naturals. La seva influència va anar més enllà de la geologia, impactant disciplines com la biologia evolutiva i la paleontologia. Va ser reconegut amb nombrosos honors durant la seva vida i continua sent una figura central en la història de la ciència.

Formació acadèmica de Charles Darwin

Del 1817 al 1825, és educat a casa, on rep instrucció inicial per part de la seva mare. Posteriorment, assisteix a la Shrewsbury School, dirigida pel Dr. Butler. Allà, té un progrés modest i no mostra gaire interès per les assignatures clàssiques que es consideraven centrals en l'educació de l'època. Tanmateix, desenvolupa un entusiasme per la natura i la química.

Del 1825 al 1827, Charles Darwin és enviat pel seu pare a la Universitat d’Edimburg per tal de fer la carrera de Medicina. A ell però la medicina no li interessava gens ni mica. A més l’afectava molt el patiment dels pacients, en particular si hi presenciava sang, trobant les classes de dissecció molt desagradables. El que realment li interessava era la observació de la natura. Havia nascut per ser naturalista. S’interessa per la biologia marina i la geologia, participant en activitats de camp i col·laborant amb el professor Robert Grant en l'estudi de les esponges marines.

Del 1828 al 1831, donat que el pare va veure clar que la medicina no tenia cap sortida pel seu fill, va decidir orientar-lo cap als estudis de Teologia i el matricula al Christ’s College de Cambridge amb la intenció de convertir-lo en rector anglicà. La seva idea era que al final s’establís en un poblet a prop del camp, on es pogués dedicar a la seva veritable afició i tingués garantit alhora un medi de subsistència.

A Cambridge, tot i que les seves notes acadèmiques són suficients per completar la seva llicenciatura en arts (BA), s’interessa en particular per la botànica, motivat pel professor John Stevens Henslow, amb qui desenvolupa una amistat que serà clau en el futur. Participa en excursions científiques i llegeix obres com Natural Theology de William Paley, que l’influencia profundament. Henslow era catedràtic de Botànica i Geologia. En aquell temps els catedràtics donaven classe, però els alumnes no tenien obligació d'assistir-hi. Henslow va ser com una revolució pedagògica, va aconseguir que els alumnes assistissin regularment a les seves classes. Va crear fins i tot un grup especial , el grup dels divendres, on els alumnes es reunien per parlar de temes de ciència. A Charles Darwin, conèixer Henslow, li va canviar la vida, el seguia a tot arreu. Entre els companys Darwin era “aquell que acompanya en Henslow”.

Del 1831 al 1836, poc després de graduar-se i gràcies a la recomanació de Henslow, Darwin és convidat a unir-se com a naturalista no oficial a l'expedició del HMS Beagle, comandada per Robert FitzRoy. Durant els cinc anys del viatge, Darwin adquireix una experiència pràctica sense precedents, recollint espècimens, estudiant ecosistemes i observant la geologia i la biodiversitat de llocs remots. Aquesta experiència és essencial per a la formulació de les seves teories sobre l'evolució.

El HMS Beagle

Vaixell de la Marina Reial Britànica, famós per ser el vaixell en què Charles Darwin va viatjar durant la seva expedició científica que va portar a la formulació de la teoria de l’evolució per selecció natural. El Beagle va tenir una carrera destacada que inclou tres expedicions principals al llarg de la seva història.

Bergantí de la classe Cherokee construït el 1820 a les drassanes de Woolwich, Anglaterra. Desplaçava 235 tones, amb 27,5 metres d’eslora i 7,5 metres de màniga. Inicialment va ser dissenyat com a vaixell de guerra lleuger, però posteriorment va ser adaptat per a exploracions científiques.

Entre 1826 i 1836 participa en dues grans exploracions, que es comenten més endavant.

Del 1837 al 1843 explora cartogràficament les costes d’Austràlia comandat pel capità John Clements Wickham.

Posteriorment és utilitzat per a tasques menors, com a vaixell de vigilància a Essex fins ser desballestat a mitjans del segle XIX.

Primer viatge del Beagle (1826-1830)

El HMS Beagle participa en una expedició de reconeixement i exploració cartogràfica de la costa de Sud-Amèrica sota el comandament del capità Pringle Stokes en col·laboració del HMS Adventure, comandat per Phillip Parker King.

L’expedició és extremadament dura. Les condicions climàtiques a la Terra del Foc són adverses, amb fred intens, vents constants i una gran dificultat per navegar les aigües traïdores d'aquesta regió. Pringle Stokes, que ja tenia un temperament melancòlic, comença a mostrar signes de depressió severa durant l'expedició i finalment, mentre el Beagle és ancorat al port de San Julián (Argentina), Stokes entra en una profunda depressió i, després de patir diverses setmanes d'angoixa mental, es dispara un tret i mor 12 dies més tard, de lenta agonia. El comandament del Beagle és assumit temporalment pel tinent William George Skyring i, més tard, és assignat a Robert FitzRoy, que ja havia servit anteriorment com a oficial a bord del Beagle.

Durant el seu viatge per la Terra del Foc varen entrar en contacte amb el poble Yamana (Yámana, Yaghan o Yahgan), un poble indígena de les terres i les illes de l'extrem sud de Sud-amèrica, particularment a la regió de la Terra del Foc, a prop del canal del Beagle. Un dels pobles indígenes més australs del món, amb una cultura adaptada a les condicions extremes del clima de la regió.

Eren un poble nòmada marítim adaptat a les condicions extremes de la regió. Es desplaçaven constantment entre illes utilitzant canoes fetes d'escorça d’arbre, principalment de faig austral, cosides amb fibres naturals. Aquestes embarcacions eren essencials per al transport i la pesca.

La seva economia es basava en la caça, la pesca i la recol·lecció. La seva dieta estava centrada en recursos marins com mol·luscs, peixos, llops marins, pingüins i altres animals aquàtics, que complementaven amb plantes locals, com baies i algues. Les dones, expertes bussejadores, es submergien en aigües glaçades per recollir marisc sense gairebé cap protecció, mentre que els homes es dedicaven principalment a la caça.

Els Yamana construïen refugis temporals amb branques i pells d’animals, generalment a prop de la costa, on trobaven aliment. El foc era central a la seva cultura i supervivència. Sempre mantenien brases a les canoes i fogueres als refugis per escalfar-se, cuinar i repel·lir el fred extrem. Aquesta habilitat va impressionar els primers exploradors europeus, com Charles Darwin, i va inspirar el nom de la regió: “Terra del Foc”.

Malgrat les temperatures baixes, sovint anaven gairebé nus. Utilitzaven greix de llop marí per protegir la pell del fred i la humitat, una adaptació clau per a l’entorn inhòspit. També mantenien la calor mitjançant activitat física constant. Quan era necessari, es cobrien amb pells d’animals.

Vivien en petits grups familiars amb una organització social flexible, sense jerarquies complexes, adaptada al seu estil de vida nòmada. Eren físicament robustos i resistents, amb una estatura mitjana d’1,5 metres i un to de pell sovint bronzejat pel vent i el clima. Portaven els cabells foscos, generalment llisos i sense decoració específica.

Les restes de la seva cultura i les fotografies dels Yamana es conserven al Museu de Ushuaia. El Canal de Beagle, que separa actualment Xile i Argentina, va ser una via de navegació clau per a aquest poble marítim.

Cristina Calderón (1928-2022) has estat la última Yamana en parlar la llengua original. La seva cultura i forma de vida ha desaparegut per sempre.

Durant la primera expedició, un grup de Yamans va intentar robar una petita embarcació del Beagle. La majoria d’ells varen fugir de la tripulació anglesa però hi va haver quatre que s’hi varen quedar encuriosits. FitzRoy s’els va endur al Beagle i posteriorment a Anglaterra, d’on retornaran en el segon viatge del Beagle a la Terra del Foc. Varen ser batejats com Jemmy Button (“Orundellico”), de 14 anys d’edat; Fuegia Basket, de 9 anys; York Minster (“Elleparu”), de 25 anys; i Boat Memory, de 19 anys, que va morir durant el viatge de tornada a Anglaterra. [3]

FitzRoy mai no va tenir la pretensió de segrestar-los. Va pensar que seria una experiència positiva pels Yamana el ser educats a Anglaterra i veure altra manera de viure més civilitzada. Posteriorment els pensava retornar a la seva terra, on servirien com missatgers d’un poble amic. A Anglaterra ell personalment se’n va fer càrrec de la seva educació i manutenció i Fuegia Basket va ser rebuda per la reina d’Anglaterra.

Els següents dibuixos varen ser fets pel propi FitzRoy:

Sembla ser que Jemmy Button es va adaptar especialment bé als costums europeus.

Segon viatge del Beagle (1831-1836)

El 27 de desembre de 1831, el Beagle, després d'haver aplaçat dos cops la sortida per forts vents del sud-oest, salpa del port de Plymouth i inicia la seva segona gran travessia.

Al final del primer viatge del Beagle, FitzRoy queda molt preocupat per la salut mental del capità i la duresa dels viatges d’exploració marina. És molt interessat en tenir d’acompanyant a un naturalista que sigui sobretot un bon company de viatge amb qui pugui tenir un tracte personal i compartir molts dels seus pensaments. FitzRoy, una persona profundament religiosa, és humanista, creu en la igualtat de les persones i també en la pseudociència de la frenologia. Aquesta es basa en que els trets físics, sobretot de la cara i el cap d'una persona, reflecteixen la seva personalitat. Inicialment, Darwin no li agrada gaire per la forma del cap i del nas però l’acaba acceptant com a company de viatge [4].

Tal com FitzRoy li proposa, el jove Darwin dedica la major part del seu temps a recerques geològiques en terra ferma i a recopilar exemplars, mentre el Beagle realitza la seva missió científica de mesurar els corrents oceànics i cartografiar la costa. Darwin no havia pujat mai a un vaixell i és pràcticament sempre marejat. És una mica la riota de la tripulació i el que procura sempre és baixar del vaixell i fer llargs trajectes per terra. Lloga animals, cavalls, rucs, i tot el que convingui, viatja amb el seu col·laborador i fan el trajecte per terra mentre els altres naveguen pel mar. Tot finançat generosament pel seu pare. Així, dels cinc anys que dura el viatge, uns tres anys els fa per terra.

La tripulació nomena Darwin “el philus” (el filòsof o intel·lectual) i Darwin pren notes durant tot el viatge i envia regularment les seves troballes a Cambridge, juntament amb una llarga correspondència per a la seva família que es convertirà posteriorment en el diari del seu viatge. És perfectament conscient de tenir nocions de geologia, entomologia i dissecció d'invertebrats marins i de ser inexpert en moltes altres disciplines científiques. De manera que acumula un gran nombre d'espècimens per tal de que els especialistes en la matèria els puguin posteriorment avaluar de manera exhaustiva.

Malgrat patir dels freqüents marejos, la majoria de les seves notes zoològiques versa sobre invertebrats marins, començant per una notable col·lecció de plàncton que va reunir en una temporada amb vent en calma.

La intenció inicial és fer escala a Tenerife. Les Illes Canàries són de gran interès per Darwin. Hi arriben el dia 6 de gener de 1832, però un brot de còlera a l’illa els obliga a fer una quarantena de 12 dies i el capità FitzRoy ordena salpar cap a Cabo Verde.

Al seu “Diari del viatge d’un naturalista al voltant del món”, Charles Darwin escriu:

“El 6 de gener arribarem a Tenerife, però se’ns prohibí desembarcar, per temor a que portéssim el còlera; al matí següent vàrem veure sortir el Sol rere l’escarpat perfil de l’illa de Gran Canaria, i il·luminar sobtadament el pic de Tenerife, en tant les regions més baixes romanien ocultes pels núvols. Aquest va ser el primer d’un seguit de dies deliciosos i inoblidables”.

En la seva primera escala, a Santiago de Cap Verd, Darwin observa que un dels estrats blanquinosos elevats en la roca volcànica conté restes de petxines. Poc abans havia llegit els “Principis de Geologia” de Charles Lyell, llibre que FitzRoy li havia prestat. Lyell establia els principis uniformistes segons els quals el relleu es forma mitjançant sorgiments o enfonsaments al llarg d'immensos períodes de temps. Darwin compren aquest fenomen des del punt de vista de Lyell i es planteja escriure en el futur una obra sobre geologia.

La relació entre Darwin i FitzRoy, és al principi molt cordial, però després es va fent complicada, especialment al arribar a Salvador de Bahia (Brasil) . Al Brasil Darwin queda fascinat pel bosc tropical, però no suporta l'espectacle de l'esclavatge. Darwin i FitzRoy tenen punts de vista diferents. Darwin és profundament en contra de l’esclavatge mentre que FitzRoy manté una postura paternalista. No n’és partidari però opina que aquella pobre gent tenen en el fons una oportunitat d’educar-se i millorar les seves condicions de vida quan se’ls enduen al món civilitzat. “Al cap i a la fi en la selva viuen molt pitjor”. A Darwin aquest raonament li sembla una barbaritat.

A Punta Alta i Barrancas de Muntanya Bella, prop de Badia Blanca, Argentina, realitza una troballa de primer ordre en localitzar en un pujol fòssils d'enormes mamífers extints al costat de restes modernes de bivalves, extints més recentment de manera natural. Identifica al poc conegut Megateri, que li sembla inicialment una gegantina versió de l'armadillo local. Les troballes desperten un enorme interès al seu retorn a Anglaterra.

Cavalcant amb els gautxos de l'interior es dedica a observar la geologia i extreure més fòssils, adquirint, al mateix temps, una perspectiva dels problemes socials, polítics i antropològics tant dels nadius com dels criolls en el moment anterior a la revolució dels Restauradors.

Contempla sorprès la diversitat de la fauna i la flora en funció dels diferents llocs. Així, compren que la separació geogràfica i les diferents condicions de vida són la causa de la variació de les poblacions independentment les unes de les altres. Continuant el seu viatge cap al sud, observa planes aplanades plenes de còdols en les quals cúmuls de restes de petxines hi formen petites elevacions. Com està llegint la segona obra de Lyell, assumeix que es tracta dels "centres de creació" d'espècies que aquest descriu, encara que per primera vegada comença a qüestionar els conceptes de lent desgast i extinció d'espècies defensats per Lyell.

Els tres Yamana que es varen endur a Anglaterra en la primera expedició del Beagle són desembarcats a prop de la seva regió d’origen amb diverses provisions, incloent-hi roba i eines. A més, FitzRoy hi deixa un missioner anglès amb ells, però aquest projecte fracassa completament.

Darwin observa amb interès el comportament i les interaccions dels Yamana, tant durant el viatge com en el seu retorn a la Terra del Foc. Documenta com Jemmy Button sembla haver perdut les seves maneres europees i haver retornat als costums tradicionals en poc temps. Aquest episodi influeix profundament en Darwin, ja que el fa reflexionar sobre la naturalesa humana, la influència de la cultura i les idees de "civilització".

Tanmateix els altres nadius Yamana li semblen "salvatges miserables i degradats", tan distints dels que anaven a bord com el poguessin ser els animals salvatges dels domèstics, si bé, per a Darwin, aquesta distinció consisteix en qüestions culturals i no racials. Al contrari que els seus col·legues científics, comença a sospitar que no existeix una diferència insalvable entre els animals i les persones. Al cap d'un any, la missió és abandonada. Jemmy Button, viu amb els altres nadius, s'ha casat i manifesta no tenir cap desig de tornar a Anglaterra.

A Xile, Darwin és testimoni d'un terratrèmol, observant indicis d'un aixecament del terreny, entre els quals es troben acumulacions de valves de musclos per sobre de la línia de la marea alta. No obstant això, també troba restes de petxines en les altures dels Andes, així com arbres fossilitzats que han crescut a peu de platja, la qual cosa el du a pensar que segons pugen els nivells de terra, les illes oceàniques es van enfonsant, formant-se així els atols dels esculls de coral.

Als Andes, Darwin és contagiat de la malaltia de Chagas. Un bon dia, sopant, li cau sobre la taula un insecte. La gent del país li diu que el nomenen vinchuca (Triatoma infestans), una mena de xinxa xucladora de sang. Aleshores, Darwin, es posa l’insecte sobre el seu dit i observa com li clava el seu fibló i es va inflant amb la seva sang. Posteriorment la va dissecar i afegir a la seva col·lecció d’insectes.

El que no sabia Darwin és que li havia transmès el protozou Trypanosoma cruzi que ocasiona la malaltia de Chagas. Durant la resta del viatge Darwin anota meticulosament en el seu diari tots els seus símptomes.

Poc després, a les Illes Galápagos, geològicament joves, Darwin es dedica a buscar indicis d'un antic "centre de creació", i hi troba varietats de pinsans que són emparentades amb la varietat continental, però que varien d'illa a illa. També rep informes que les closques de tortugues varien lleugerament entre unes illes i altres, permetent així la seva identificació.

Les Illes Galápagos són unes illes d’origen volcànic que pertanyen a l'Equador i estan situades a mil quilòmetres de la costa dins l’oceà Pacífic. Reben pel nord-est les corrents càlides de Panamà i pel sud les aigües fredes del corrent de Humboldt.

A les illes Galápagos s’hi queden durant cinc setmanes. Darwin les troba horroroses. Al seu diari es troben anotacions com: “[···] la superfície de les illes és tan seca i asfixiant que sembla que fins i tot els arbres hi viuen malament [···] soc conscient que odio aquestes illes [···] és difícil imaginar un lloc tan inútil per a l'home civilitzat”.

Com és ben conegut, Darwin es va fixar en particular en el bec dels pinsans i les seves adaptacions a l’aliment més abundant a cada illa. Tanmateix, també és cert que Darwin no va pensar que les diferències entre aquests pinsans tingueren un paper determinant en la formulació de la seva teoria de l'evolució per selecció natural. De fet no creia que fossin espècies amb una relació propera entre elles i, en molts casos, ni tan sols creia que eren pinsans.

A les Illes Galápagos també hi va trobar tota una irradiació d’espècies de tortuga del gènere Chelonoidis.

Algunes d’elles avui en dia extingides. Durant molts anys les illes Galápagos servien com aprovisionament d'aliment dels vaixells. Les tortugues poden estar molts dies sense menjar ni beure, perquè tenen un reservori molt important. S’agafaven les tortugues, es col·locaven cap per avall a la bodega i s’anaven consumint a mida que es necessitava, especialment en forma de sopa de tortuga.

Algunes de les tortugues es varen distribuir en zoològics i allà han tingut una vida molt longeva. La tortuga Harriet va morir l’any 2006 a un zoològic d’Austràlia, amb 175 anys d’edat. La Lonesome George va morir aI port de Santa Cruz l’any 2012.

Trobareu molta més informació sobre les Illes Galápagos, la flora, la fauna i la climatologia a la web de la Darwin Foundation.

A Austràlia, la rata marsupial i l'ornitorrinc li semblen tan estranys que Darwin pensa que és com si "dos creadors" hagin obrat alhora. Troba als aborígens australians "benhumorats i agradables", i anota la seva decadència per causa de la proliferació d'assentaments europeus.

El HMS Beagle també investiga la formació dels atols de les illes Cocos, amb resultats que recolzen les teories de Darwin. En aquells dies, Fitzroy —que redacta la "narració oficial" de l'expedició— llegeix els diaris de Darwin i li demana permís per a incorporar-los a la seva crònica. El diari de Darwin és aleshores reescrit com un tercer volum dedicat a la història natural. A Ciutat del Cap, una de les últimes escales de la seva tornada a Anglaterra, Darwin i FitzRoy coneixen John Herschel, qui ha escrit recentment a Lyell lloant la seva teoria uniformista per plantejar una especulació sobre "aquest misteri de misteris: la substitució d'espècies extintes per altres" com "un procés natural en oposició a un miraculós". Ordenant les seves notes rumb cap a Plymouth, Darwin escriu que de provar-se les seves creixents sospites sobre els pinsans, les tortugues i la guineu de les illes Malvines, "aquests fets desbaraten la teoria de l'estabilitat de les espècies" (més tard, reescriu prudentment "podrien desbaratar"). Posteriorment reconeixerà que en aquell moment, els fets observats li feien pensar que "llançaven alguna llum sobre l'origen de les espècies”.

El llegat de Darwin

En l'època de Charles Darwin (1809-1882), hi havia diverses teories sobre l'origen de les espècies, i el pensament científic estava experimentant un canvi significatiu respecte al fixisme tradicional.

La teoria predominant abans de Darwin era el fixisme o creacionisme especial. Basada en la idea que totes les espècies havien estat creades per Déu de manera immutable i que no canviaven amb el temps. Aquesta visió estava recolzada per la Bíblia i era defensada per científics com Carl Linnaeus (classificació taxonòmica) i Georges Cuvier (catastrofisme). Aquest últim introdueix el concepte d'extinció per explicar la desaparició de certes espècies, però mantenint el fixisme.

Altra teoria és el transformisme. Especialment Jean-Baptiste Lamarck, proposa que les espècies poden canviar amb el temps i defensa que els organismes evolucionen mitjançant la transmissió de característiques adquirides durant la seva vida, com l’exemple clàssic de l'estirament del coll de les girafes.

I finalment el catastrofisme i l’uniformitarisme. Georges Cuvier creia que les grans extincions eren causades per catàstrofes naturals (catastrofisme) i Charles Lyell, en canvi, defensa la idea que els processos geològics que actuaven en el passat eren els mateixos que en l'actualitat (uniformitarisme), una influència clau per a Darwin.

El pensament de Darwin al respecte va canviant amb els temps. De formació en teologia i ciències naturals, és fortament influenciat per Lyell i per les observacions que fa durant el seu viatge a bord del Beagle. Començar a dubtar del fixisme i s’interessa per la idea que les espècies no són immutables. És també influenciat per Thomas Malthus, especialment per les seves idees sobre la lluita per la supervivència, que li fan pensar en la selecció natural com a mecanisme de canvi evolutiu. A la dècada de 1840, Darwin ja té una teoria sòlida sobre l'evolució mitjançant la selecció natural, tot i que no la publica immediatament. Rep un estímul quan Alfred Russel Wallace arriba a conclusions similars el 1858, fet que porta Darwin a publicar "On the Origin of Species" el 1859.

Posteriorment Darwin va refinant la seva teoria al llarg del temps i aborda dures crítiques, especialment les relacionades amb la manca de coneixement sobre l'herència genètica (la qual no es va entendre fins al redescobriment de Mendel). A més de la selecció natural, considera altres factors, com la selecció sexual i la importància de la variació aleatòria.

Les seves idees causen gran controvèrsia, especialment entre religiosos i fixistes, però són acceptades gradualment a mesura que es troben proves addicionals (fòssils, biogeografia, similituds anatòmiques, etc.). La síntesi moderna de l'evolució al segle XX integra la selecció natural amb la genètica mendeliana, consolidant el darwinisme com a base de la biologia evolutiva. Les seves idees transformen definitivament la comprensió de la biologia i del nostre lloc en el món natural.

Darwin mor a Downhouse l’any 1882, als 73 anys. El seu enterrament és sentit per gran part de la societat anglesa. És enterrat a l'abadia de Westminster al costat d’Isaac Newton.

Fons consultades

 

Jordi Coll Vera - 2024



[1]
The debacle of the Darwin-Wedgwood family. Genetics and Beyond. 6/4/2015.
[3]
El nom de "Button" venia de que el varen canviar per un botó de nacra, "Basket", de que duia un cistell. Molta més informació a Universitat de Cambridge, “Darwin correspondence project”.
[4]
S’ha de tenir en compte però que Darwin no viatjava de franc. Havia de pagar-se el seu manteniment i col·laborar en les tasques del vaixell. Tanmateix era el seu pare qui corria totalment amb les despeses. A més, el viatge havia de durar inicialment dos anys i en va durar cinc i Darwin tenia a més un ajudant. Les despeses de Darwin eren aproximadament com les de ser intern a la Universitat de Cambridge i, a més a més, s’hi havia de sumar les despeses del seu ajudant i els extres ocasionals.