Introducció

El món de les Amanites és un món fascinant. Les espècies d’aquest gènere poden ser delicioses (Amanita caesarea), mortals (Amanita phalloides) i màgiques (Amanita muscaria). Aquesta última és, se’ns dubte, el bolet més conegut arreu del món. Dibuixat i pintat a l’escola des de ben petits i visualitzat sovint en pel·lícules, sèries animades i cultura popular.

A Catalunya ^[1] hi ha unes cinquanta espècies de bolets verinosos, set d’elles mortals. La més coneguda de totes és l’Amanita phalloides. Tanmateix, hi podem trobar també altres tres espècies que no són mortals però sí molt tòxiques: A. verna, A. virosa i A. pantherina, així com altres sis espècies més d’Amanita que no ho són i que són relativament freqüents ^[2]. El gènere Amanita abasta centenars d’espècies arreu del món.

A Catalunya som micòfils i micòfags i bons caçadors de bolets. Els gaudim en una rica cuina tradicional, de la mateixa manera que al País Basc, Itàlia, sud França, Alemanya, Noruega, i els països eslaus. En canvi a Castella, Galicia, Anglaterra i altres països atlàntics, són tradicionalment micòfobs i senten una vertadera aprensió als bolets. Gairebé els fan fàstic.

Nosaltres, els catalans, tenim moltes dites al respecte dels bolets i concretament de les amanites: “Els bolets que porten beina, al fosser li donen feina”; “Bolet que porta corbata és segur que és dels que mata”; “Estar tocat el bolet”;...

S’ha d’anar però amb molt de compte. Ja ens ho adverteixen els micòlegs: “Tots els bolets es poden menjar, però alguns una única vegada”.

Com a mostra, es dona el cas de tota una família italiana va morir a finals del segle xix per enverinament de la farinera borda (A. phalloides), en anglès “death cap”. De fet, aquest bolet és el responsable del 90% de les morts a tot el món per intoxicació per fongs. Quan es presenten els símptomes de la intoxicació ja no n’hi ha remei possible.

Fongs i bolets

Tots els bolets són fongs, però no tots els fongs són bolets. De fet de fongs n'hi ha moltíssims. De fet encara és una gran descoberta poder trobar fongs nous. La majoria dels fongs són microscopis i estan per tot arreu.

Quan parlem de bolet és justament quan parlem d'un fong que té barret, l’estructura reproductora dels fongs superiors: el nomenat carpòfor. La missió del carpòfor és propagar les espores que donaran lloc a altres individus del fong i, posteriorment, altres bolets.

Normalment, en els éssers vius, les estructures reproductores són més petites que no pas tot l'individu. En el cas dels bolets, la part de l'individu, el miceli, és molt estesa. Habitualment formalment una teranyina filamentosa, les hifes, que s’estén sota terra durant centenars de metres, interconnectant-se entre diferents individus i amb les arrels dels vegetals. Una extensa xarxa simbiòtica. En canvi, l’estructura reproductora, el carpòfor, és enorme, amb milers d’hifes que produeixen milions i milions d’espores assegurant-ne la reproducció del fong.

Un bolet clàssic, habitualment té volva —el lloc on s'ha anat desenvolupant el bolet—, peu i barret. Sota el barret hi ha l’himeni, el conjunt d’estructures reproductores, els basidis, distribuïdes normalment en làmines. Alguns bolets tenen a més anell, com és el cas en les amanites.

Habitualment, els bolets es troben en terres de bosc, formant micorrizes amb les arrels dels arbres. Es tracta d’una simbiosi desenvolupada des de fa quatre-cents milions d’anys en la que el fong absorbeix glúcids del vegetal i aquest rep aigua, minerals i nitrogen del fong.

Amanita

Les amanites neixen d’una volva molt aparent i gruixuda. Aquesta és de color blanc i deixa restes persistents en el bolet ja format, característica que s’utilitza en la seva classificació taxonòmica, formant un anell visible sota el barret. Altra característica important són les típiques marques en el barret.

El nom del gènere probablement deriva d'Amanon, o Amanos, (una muntanya de Cilícia, al sud-est d’Àsia Menor, Turquia ) i va ésser descrit originalment per Christian Hendrik Persoon el 1797. Els grecs antics nomenaven aquesta muntanya Ἀμανῖται (Amanitai). L’arrel podria estar relacionada amb Ἀμάνητες (Amanetes), una antiga ciutat de Tessàlia.

Segons el DIEC2, amanita es defineix com: f. [BOB] Bolet del gènere Amanita, de l’ordre de les agaricals, de carpòfor carnós, amb volva a la base de la cama i anell típicament present, que pot ésser comestible, com el reig i la cua de cavall, o metzinós, com el reig bord i la farinera borda.

Amanita caesaria

En català es coneix com a reig, ou de reig, rovell d’ou, cocou, oriol o monjola. En castellà, oronja, huevo de rey o yema de huevo. Denominacions totes que deriven de la seva semblança amb un ou de gallina i el seu rovell.

En català, el nom més utilitzat és ou de reig. Reig deriva del llatí regius, el que ens indica que seria el bolet preferit dels reis. Al Dioscórides es cita que li agradaven molt a Claudi Caesar, i d’aquí vindria el seu nom específic, caesaria. És la única de les amanites que té el barret de color taronja, d’on en derivaria el nom d’oronja (taronja).

Donar-li al Cèsar el que és del Cèsar: «Eren antigament molt freqüents en ús, i tinguts per viandes molt delicades, dos fongs anomenats boletus, que són uns testos rodons i petitets, els quals a l’emperador Claudi li van fer molt mal profit, ja que el va matar la seva dona Agripina amb ells.» [Dioscórides, s. I dC] ^[3]

Des del punt de vista gastronòmic, es considera el millor bolet de Catalunya i un dels millors del món.

A més del barret de color taronja, té el peu, les làmines i l’anell de color clarament groc. Les faldilletes i la volva son clarament blanques i aquesta última és molt gruixuda i aparatosa, sempre present.

Creix en terrenys baixos i àcids, silícics, sense escampar-se massa. En particular, als boscos termòfils litorals de les comarques gironines. Boscos d’alzina surera, alzines, roures o castanyers. En llocs nets i il·luminats orientats a llevant. Apareix a l’estiu o principis de tardor cap al sud d’Europa i Nord d’Àfrica. Al voltant de la Mediterrània. No li agrada gens ni mica el fred.

Conté molta aigua i es fa malbé amb molta facilitat. Per a ús culinari, es troba generalment deshidratat. A Internet hi trobareu un munt de receptes, per exemple: Carpaccio d’ous de reig; Saltat d’ous de reig amb botifarra negra; Carpaccio d’ous de reig amb foie i tomàquet cor de bou.

Els bolets, en general, aporten molt poques calories (20-30 cal/100 g). Bàsicament és tot aigua (80-90 %) i fibra insoluble no digerible. Tanmateix, ens aporten aminoàcids essencials i petites quantitats d'àcids grassos poliinsaturats. També vitamines (B2 ,B3 i precursors de la vitamina D) i minerals (iode, fòsfor i potassi).

L’Amanita caesaria en particular, conté molta aigua (90-94 %) i metalls pesants, com el cadmi i el plom, que en alguns casos superen els límits permesos als EUA. Te també propietats antioxidants i és un bon antibacterià. Determinades publicacions li atribueixen un paper de protecció contra malalties degeneratives, com l’Alzheimer ^[4].

Amanita phalloides

El seu nom li ve per comparació amb l’ou del diable (Phallus impudicus).

L’Amanita phalloides és un bolet mortal de necessitat!

A Catalunya s’anomena comunament com “farinera borda”, també com “cogoma borda”, “cogoma verda, “farinot”, “cogomella borda” i “pentinella borda”. En castellà “oronja verde” i “oronja mortal”.

El barret és habitualment verd-groguenc, també verd-grisós o olivaci, sempre sense esquames. El peu és bulbós, verd-blanquinós amb franges verdes. L’anell, de color blanc-verdós, pot desaparèixer a l’envellir. Les làmines són blanques amb reflexos verdosos. La volva, sempre present, és blanca-verdosa i ben formada.

La farinera borda s’ha estès pràcticament per tot el món. No és tan termòfila com l’ou de reig i se la pot trobar a més alçada. Tanmateix, creix en el mateix tipus de bosc: alzinars, suredes, avellanoses, castanyers i fagedes, en sòls silícics, àcids. Per tant, és fàcil trobar-la a prop dels ous de reig. És més abundant, però, a la tardor.

L’Amanita phalloides té una toxicitat extrema, sense antídot conegut. 50 grams (un quart de bolet) contenen uns 7mg d’α-amanitina, el seu principi actiu, i són suficients per causar inevitablement la mort en quant es presentin símptomes evidents d’intoxicació. Els micetismes, les intoxicacions per bolets, més greus, en particular els causats per la farinera borda, es manifesten després d'unes 8 o 10 hores, de vegades més. Als primers símptomes d'intoxicació, per poc importants que semblin, s'ha d'anar immediatament a un centre sanitari. L'eficàcia del tractament depèn, en bona part, de la rapidesa amb què s'actuï.

Amanita phalloides és causa de micetisme hepatotòxic greu. Les micotoxines són polipèptids cíclics termoestables (no es destrueixen amb la cocció) i hepatotòxics (destrueixen les cèl·lules hepàtiques). Es tracta d’intoxicacions greus de latència llarga (8–48 h). Principalment causades per dos grups de toxines:

• Les fal·lotoxines (fal·loïdina). D’efecte ràpid (8-12 h). Causen afeccions gastrointestinals intenses (deshidratació) i hemorràgies intestinals. Actuen sobre el fetge.
• Les amatoxines (α-amanitina). D’acció lenta (24–48 h). Presenten un quadre hepàtic mortal per destrucció de les cèl·lules hepàtiques i del ronyó, amb una forta hipoglucèmia. L’α-amanitina és soluble en aigua, de manera que un sol bolet pot enverinar tots els plats.

La farinera borda es confon de vegades amb altres bolets, per la forma o el color. Les confusions més freqüents es produeixen amb l’ou de reig, el fredolic i el pebràs.

Actualment es fa recerca mèdica amb la toxina de la farinera borda. Concretament en oncologia com a toxina per les cèl·lules tumorals de càncers de mama, pròstata i leucèmia

Amanita muscaria

L’Amanita muscaria és també tòxica, ocasionant un síndrome gastrointestinal, però no és mortal, excepte amb un consum molt exagerat.

En català se la coneix com: “reig bord”, “reig foll”, “reig de fageda”, “oriol foll”, “monjola borda” i “matamosques”. En castellà: “matamoscas” o “falsa oronja”. I en anglès: “fly agàric”. El nom “matamosques” ens suggereix que les seves propietats al·lucinògenes atreuen les mosques. Es una espècie cosmopolita, present a tot el món.

És un fong molt fàcil d’identificar pel seu barret vermell, ataronjat en bolets vells, amb restes blanques de la volva. El peu i l’anell són totalment blancs. La volva, sempre present, té moltes berrugues concèntriques.

Creix també en sòls silícics, però a més alçada que les altres dues. Rarament trobarem en la mateixa zona A. muscaria i A. caesaria. Necessita alçades superiors a 800-1000 m, depenent de la orientació del vesant, en boscos de pineda, avetosa o fageda. A Catalunya ha estat introduïda en arbres d’importació. Especialment en micorrizes d’avets de Nadal.

Actua a nivell neurològic, amb una latència molt curta, per efecte de diferents principis actius: la muscarina, l’àcid ibotèmic i el muscimol. La muscarina provoca el síndrome gastrointestinal, amb molèsties digestives, vòmits, diarrees, de vegades sanguinolentes, i suor freda, amb una duració de entre 6-8 h, màxim 12 h. L’àcid ibotèmic i el muscimol actuen sobre el sistema nerviós central produint al·lucinacions.

• Muscarina. Acció gastrointestinal amb sudoració.
• Àcid ibotènic i muscimol (fresc ↔ sec). Acció sobre el SNC (falsos neurotransmissors).

Micetisme neurològic de l’Amanita muscaria ^[6]:

• 30’–2 h: trastorns gastrointestinals, midriasi, taquicàrdia, sudoració
• 30’–60’: eufòria, loquacitat
• 60’: parla incoherent, alteració de percepcions, visions fosfèniques, atàxia
• 2 h: somnolència profunda, depressió neurològica, al·lucinacions

El consum voluntari de l’Amanita muscaria s’explica així per aquest síndrome psicodèlic final, d’on vindria la dita “estar tocat del bolet”.

Entre les ètnies Koriack i Chukchi de la península de Kamchatka (al nord-est de Sibèria), l’Amanita muscaria és consumida pels xamans com a enteogen ^[7], productor d’una embriaguesa sagrada, entrar en contacte directe amb els deus. D’aquestes pràctiques xamàniques se’n podrien derivar tradicions europees com la festa del Christmas ^[8].

Els xamans consumien la orina de la gent o dels rens ^[9] que havien consumit prèviament Amanita muscaria. És conegut que la muscarina, el principi actiu que origina el malestar, és totalment degradada pel fetge. En canvi, l’àcid ibotènic present en el bolet fresc, lleugerament psicoactiu, és transformat en muscimol en el bolet sec. El muscimol és molt psicoactiu i no és degradat pel fetge, eliminant-se íntegrament per la orina. A més l’àcid ibotènic també és transformat en muscimol en el ronyó i eliminat posteriorment per la orina. De manera que en la orina d’un animal que hagi ingerit Amanita muscaria cada cop hi haurà més i més muscimol. Produint aquesta orina cada cop al·lucinacions més intenses ^[10].

La micolatria

El culte als fongs, la micolatria, ha existit des dels inicis de la humanitat. Especialment a les cultures de l’hemisferi nord. Arreu del món s’han consumit substàncies al·lucinògenes per induir estats d’èxtasi i assolir experiències místiques, religioses o curatives. Un enllaç directe entre el món terrenal i el món diví.

En molts de les figures anteriors apareix l’Amanita muscaria, que es reconeix pels puntets del barret, absents a qualsevol altre bolet ^[11].

A l’Índia, els aris van transcriure un seguit d’antics càntics sagrats de l’hinduisme (1.028 himnes en sànscrit) anomenats Rig Veda (1500 aC) on s’hi esmenta molts cops el “soma”, una planta (i beguda) que van adorar com a un Déu: “una petita planta vermella que no té fulles i que no té arrels i flors, sinó que té una tija que és sucosa i carnosa”. El soma s’associava amb immortalitat, il·luminació i connexió amb els déus.

"Hem begut el soma i ens hem convertit en immortals, hem aconseguit la llum i hem trobat els Déus" (Rig Veda, 8.XLVIII.3)

Segons R. Gordon Wasson ^[12], banquer i etnomicòleg, el soma no era una planta, sinó un fong psicotròpic. Va identificar-lo com l’Amanita muscaria. , conegut com a fong de la mosca (el típic vermell amb taques blanques). La descripció física del Rig Veda encaixa amb el cos fructífer del fong. El soma provocava estats alterats de consciència, eufòria, visions i una sensació d’unió amb els déus: efectes compatibles amb els d’un enteogen (substància que indueix experiències espirituals o místiques). No es descriu el conreu del Soma, sinó la seva recol·lecció i ús, com si es tractés d’un element espontani de la natura, cosa que concorda amb un fong silvestre. Altres estudiosos han proposat alternatives com l’ephedra, el cànem o altres plantes psicoactives. No hi ha consens definitiu, però la teoria de Wasson és una de les més conegudes.

En la cultura cristiana es parla del “fruit prohibit de l’Edèn”, com si fos una poma. Tanmateix, podria ser realment una amanita. S’ha d’entendre que el cristianisme inicial considerava tot relacionat amb el xamanisme com a pervers i diabòlic. Consumir bolets psicotròpics era estar directament en contacte amb el diable.

La relació amb la festa del Christmas pot venir també de pràctiques paganes, El Pare Noel va vestit amb els colors de l’amanita (roig i blanc). Els mateixos colors que lluïen els xamans del nord d'Europa i de Sibèria anteriorment citats. El Pare Noel vola amb els rens. El pas d’aquesta tradició al catolicisme i als Reis Mags es fa a través de Sant Nicolau, un bisbe turc que vestia de manera semblant.

El Nadal s’associa amb un cert estat eufòric (embriaguesa o estat psicodèlic) que podem relacionar amb la decoració nadalenca, de llums vius que guarneixen les cases i ciutats. Aquests llums ens ofereixen un aspecte més alegre, brillant i fins i tot màgic del període nadalenc. Aquests llums cridaners intenten reflectir, segons els antropòlegs, l’estat d'embriaguesa que proporcionaven els xamans gràcies al reig bord per rebre el solstici d'hivern oferint-nos alegria, eufòria (regals) i exaltació dels sentits. Els arbres de Nadal solen ser avets, arbres sota els que hi creixen els reig bords.

A la tradició popular, els barrufets viuen dins les amanites. Sovint, sota la influència de diferents substàncies enteògenes o visionàries, solen aparèixer visions antropomorfes de petits “homenets”. En el folklore tradicional de diferents cultures, el reig bord apareix sovint associat a éssers màgics com els gnoms, els follets o les fades, protagonistes indiscutibles d’infinitat de contes populars.

A l'edició de “Alícia al País de les Meravelles” tota l'estona es parla de bolets, de consumir bolets i de com es veuen les coses: són petites o molt grans. Hi ha alteracions clares de percepció visual i es té constància de que l'autora (Lewis Carrol), evidentment, en consumia.

També se’n fa referència al videojoc de Nintendo Super Mario Bros on el consum del bolet màgic li dona poders sobrenaturals.

Així com també es pot relacionar l’Amanita muscaria amb l’obra de Gaudí. L'escriptor Joan Llarch en l’obra «Biografia màgica de Gaudí», de l'Editorial Plaza & Janés, (1982) i la tesi doctoral d’Eduardo Rojo (1985), consideren la possible ingestió de drogues per part de Gaudí, especialment certs al·lucinògens (Amanita muscaria?), el que justificaria la raresa de les seves formes arquitectòniques.

Per aprofundir-ne més:

• Martínez de Aragón, Juan et al. (2022) Manual d’itineraris de gestió micològica a Catalunya. Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya.
• Fericgla González, Josep Maria (1991) El Bolet i la gènesi de les cultures. Editorial: Altafulla.

Jordi Coll Vera - 2025