La mineria il·legal de l’or enverina l’Amazonia i el Món

L’or, metall preciós que durant segles ha atret aventurers i grans corporacions, avui és protagonista d’una tragèdia silenciosa. A l’Amazonia, l’augment incessant del seu preu i la cobdícia humana han desfermat una onada de destrucció que amenaça ecosistemes únics, posa en risc la salut humana i vulnera els drets dels pobles indígenes. El que es presentava com una gran riquesa s’ha convertit en un verí invisible que s’escampa per la selva i, si no s’atura a temps, tindrà conseqüències catastròfiques a escala global.

El verí invisible que recorre la selva

Al cor de l’Amazonia, on la vida batega amb una intensitat incomparable, un verí silenciós s’obre camí a través dels rius: el mercuri. Aquest metall pesant, alliberat massivament per la mineria il·legal d’or, s’utilitza per separar les palletes d’or dels sediments però acaba abocat a l’aigua i infiltrat en la cadena tròfica. El mercuri s’acumula progressivament als teixits dels éssers vius (bioacumulació) i es concentra a mesura que es puja en el nivell tròfic (biomagnificació). En les comunitats ribeirinhes (“riberenques”) de l’Amazonia, la pesca constitueix la principal font de proteïna. Això multiplica el risc d’intoxicació: el mercuri dels rius s’acumula en els peixos i arriba finalment al plat de les poblacions indígenes que en depenen. Per exemple, un peix d‘uns 4 kg de pes, amb uns 0.5 ppm de mercuri, contindrà uns 3 g de mercuri en els seus teixits, mercuri que s’anirà acumulant en els seus consumidors.

Els efectes sanitaris són devastadors: des de trastorns neurològics (pèrdua de coordinació motora, tremolors, alteracions cognitives) fins a danys renals irreversibles, infertilitat i fins i tot la mort en casos extrems. Diversos estudis han confirmat que els nivells de mercuri en moltes comunitats amazòniques afectades superen àmpliament els límits considerats segurs per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). No existeix un nivell d’exposició al mercuri que es pugui considerar innocu, ja que aquest element tòxic no té cap funció beneficiosa en l’organisme humà i interfereix en processos biològics essencials. La contaminació per mercuri a l’Amazonia és, per tant, una crisi ambiental i de salut pública latent.

Impacte devastador sobre territoris indígenes

L’extracció il·legal d’or ha destruït més de 16.000 hectàrees de bosc amazònic entre 2018 i 2022 – una superfície equivalent a uns 22.500 camps de futbol – i ha afectat greument territoris de diverses comunitats indígenes. Aquesta “febre de l’or” moderna, esperonada per la feblesa de la vigilància ambiental en anys recents, va créixer un 265% en terres indígenes durant el període 2018-2022. Tot i els esforços recents per frenar-la, la mineria il·legal simplement es desplaça geogràficament en lloc de cessar: segons un informe de Greenpeace, només entre 2023 i 2024 es varen arrasar 4.219 hectàrees de selva en quatre territoris indígenes (Yanomami, Kayapó, mundurukú i Sararé). En el cas de la Terra Indígena Sararé, l’activitat minera va créixer un alarmant 93% en aquest bienni. Els investigadors descriuen aquest fenomen com una metàstasi: “Quan se’ls expulsa d’un lloc, envaeixen un altre” alerten, subratllant el caràcter disseminat d’aquesta plaga d’or. Els territoris indígenes pateixen així una doble amenaça: la invasió física de les seves terres i la contaminació ambiental per mercuri i altres impactes. No es tracta només d’un desastre ecològic, sinó també d’una violació flagrant dels drets humans sobre els pobles originaris.

Les comunitats amazòniques com els Yanomami, Kayapó, Mundurukú o Sararé han vist els seus rius contaminats i els seus boscos devastats. Molts miners il·legals (anomenats garimpeiros al Brasil) irrompen en terres indígenes protegides armats i organitzats, desplaçant comunitats senceres i introduint-hi violència, alcohol i malalties. Les conseqüències han estat esfereïdores. En el cas dels Yanomami, es calcula que entre 2019 i 2022 més de 570 nens i nenes menors de cinc anys van morir per causes evitables relacionades amb la desnutrició, la malària i la contaminació per metalls pesants derivades directament de la invasió minera al seu territori (una crisi que el govern brasiler actual investiga com a possible etnocidi). La situació va portar a una declaració d’emergència sanitària el 2023 i a l’expulsió de més de 20.000 miners il·legals de la Terra Indígena Yanomami per part de les autoritats brasileres. I és que els Yanomami, com altres pobles indígenes amazònics, depenen completament del bosc i del riu per alimentar-se i viure; arrabassar-los aquests recursos equival a condemnar-los. Segons els portaveus indígenes, els miners es mouen d’una àrea a una altra un cop són desallotjats. Aquesta pressió contínua significa no només destrucció ambiental, sinó també atacs constants a la seguretat i la forma de vida tradicional de comunitats que han protegit la selva durant generacions.

Un negoci global fosc i sense regulació

El problema de l’or amazònic no acaba al Brasil ni als confins de la selva: s’estén en forma de lingots pel sistema financer internacional. La investigació de Greenpeace revela una inquietant discrepància entre les exportacions oficials d’or brasiler i les importacions registrades en països compradors, la qual cosa evidencia un comerç opac i mancat de regulació. Suïssa, un dels principals centres mundials de refinament d’or, va importar 9,7 tones d’or brasiler el 2022 – un 67% més del que constava en els registres oficials del Brasil per aquell any. De forma similar, el 2023 les importacions suïsses van excedir les exportacions brasileres declarades en un 62%. Aquest “or fantasma” que surt de l’Amazonia sovint és blanquejat com a legal mitjançant documents falsificats o permisos suposadament artesanals, abans d’entrar en el circuit comercial internacional. Un cop als mercats globals, es barreja amb or d’altres orígens i es ven com a “net”, de manera que és gairebé impossible rastrejar-ne l’origen real. Aquesta cadena de subministrament opaca converteix compradors i refinadors en còmplices involuntaris (o no) de la destrucció amazònica.

Per introduir-se en aquest flux tèrbol, els grups miners operen amb una lògica quasi militar. Molts garimpeiros estan vinculats a organitzacions criminals com el Comando Vermelho, una banda originada a les favelas de Rio de Janeiro que ha estès les seves operacions a l’Amazonia. Aquests grups utilitzen tàctiques de guerrilla i alta tecnologia per evitar els controls: excaven túnels per sota la selva, fan servir drons per vigilar l’arribada de la policia i falsifiquen permisos per disfressar l’or il·legal de suposades concessions legals on la mineria està permesa. “És com apagar un incendi i que en sorgeixin deu al voltant”, descriu gràficament un activista, referint-se a la manera com, en tancar-se una ruta de contraban, els miners en troben de noves. De fet, el 2023 les autoritats brasileres van anul·lar 1.200 permisos miners fraudulents, però el sistema continua ple de buits legals que els delinqüents aprofiten.

Mentrestant, l’or extret il·legalment segueix un viatge impecablement organitzat cap a les caixes fortes globals. A la rua do Ouro de Boa Vista (capital de Roraima, a l’Amazonia brasilera), per exemple, comerciants sense escrúpols compren or sense fer preguntes sobre el seu origen, sovint emparant-se en llicències falses de petita mineria. Quan finalment arriba a les bòvedes de Zurich o Londres, cada lingot ja porta documents que el declaren “lliure de conflictes” i “d’extracció legal”. Aquest engany pervers alimenta el negoci global: els bancs centrals i inversors de tot el món continuen acumulant or com a valor refugi – només el 2024 el preu de l’or va pujar un 44% impulsat per la demanda financera i l’afany de reserves dels bancs centrals. Com denuncia un investigador, “la fam mundial d’or està destruint la vital selva amazònica, només per atresorar lingots que agafen pols a les cambres cuirassades”.

La manca de transparència i regulació fa que avui dia gran part de l’or amazònic il·legal s’integri al mercat mundial. Segons els experts, cal una resposta decidida de la comunitat internacional: ara com ara, “falta una resposta global davant el problema. La poca consciència sobre l’escala d’aquest comerç il·lícit fa que encara no es parli de regulació”, lamenta Miguel A. Soto, expert de Greenpeace. Els circuits comercials de l’or són tan complexos i opacs que “no hi ha manera de conèixer-ne l’origen un cop entra en mans d’intermediaris”, remarca. Això posa de manifest que les economies globals estan, voluntàriament o no, implicades en la mineria il·legal. Només actuant conjuntament – tant els països productors com els compradors – es podrà tallar aquesta hemorràgia daurada que enriqueix uns pocs i empobreix el planeta sencer.

Una bomba ambiental amb conseqüències globals

L’impacte ecològic de la mineria d’or és només una part del problema. La desforestació associada i la degradació del bosc amazònic estan empenyent aquest ecosistema clau cap a un punt de no retorn. Els científics adverteixen que si es destrueix aproximadament un 20-25% de l’Amazonia, la selva ja no podrà sostenir-se per si mateixa i col·lapsarà en una sabana degradada. Actualment, ja s’ha perdut prop del 18% de la superfície original de la selva i un altre ~17% està degradat. Segons algunes estimacions, si es destrueix només un 5% addicional, es desencadenaria un punt d’inflexió irreversible que transformaria grans extensions de bosc tropical en sabana àrida. Aquest escenari portaria conseqüències devastadores: l’Amazonia deixaria de generar la humitat i les pluges que alimenten bona part de Sud-amèrica, i en comptes d’absorbir carboni es convertiria en una font neta d’emissions, accelerant encara més la crisi climàtica global.

De fet, ja hi ha indicis alarmants que apunten en aquesta direcció. Entre 2010 i 2019, l’Amazonia brasilera va alliberar un 20% més de diòxid de carboni (CO₂) del que va absorbir. En altres paraules, en l’última dècada la selva del Brasil ha deixat de ser el gran embornal de carboni que estabilitzava el clima, per esdevenir un emissor net. Un estudi publicat a Nature Climate Change va quantificar que durant aquest període el bosc brasiler va emetre 16.600 milions de tones de CO₂, mentre que només en va capturar 13.900 milions. La causa d’aquest canvi és doble: d’una banda, la desforestació i els incendis (sovint provocats) alliberen el carboni emmagatzemat en la biomassa; de l’altra, l’escalfament global i les sequeres redueixen la capacitat del bosc restant per créixer i fixar carboni. "És la primera vegada que tenim xifres que mostren que l’Amazonia brasilera ha fet un tomb i ara és emissora neta de carboni", assenyalava Jean-Pierre Wigneron, coautor de l’estudi, qualificant el resultat de “sorprenent i preocupant”. L’Amazonia, que conté aproximadament la meitat de les selves tropicals del món, ha estat històricament un aliat crucial contra el canvi climàtic; però si passa a ser una font de CO₂, frenar l’escalfament global serà molt més difícil.

Altres dades il·lustren la magnitud de la destrucció recent. L’any 2024, els incendis forestals van assolir nivells rècord a l’Amazonia: es van cremar al voltant de 17,9 milions d’hectàrees de selva en la conca amazònica. El 96% d’aquests incendis van ser provocats intencionadament per l’ésser humà per desbrossar terres, segons el monitoratge satel·litari de l’INPE (Institut Nacional de Pesquises Espacials del Brasil). És a dir, no estem parlant de focs naturals, sinó d’una estratègia recurrent per convertir bosc en terra de conreu o pastura. I efectivament, la ramaderia extensiva és el principal motor darrere d’aquesta destrucció: es calcula que prop del 90% de les àrees desforestades a l’Amazonia acaben destinades a pastures per al bestiar boví. Al Brasil, la indústria de la carn ha prosperat a costa del bosc fins al punt que avui hi ha regions on ja hi ha més vaques que arbres – en un 14% de l’Amazonia brasilera el nombre de caps de bestiar supera el nombre d’arbres vius, segons algunes estimacions. Els cultius intensius de soja també hi contribueixen: a l’Amazonia brasilera més de 7,2 milions d’hectàrees s’han convertit en camps de soja, destinats sobretot a produir pinso per alimentar el ramat a la Xina i Europa.

A aquests factors s’hi afegeixen els efectes del canvi climàtic que ja es fan notar a la regió. Entre 2022 i 2023, una sequera extrema va reduir un 21,5% la superfície d’aigües superficials de l’Amazonia. Això va provocar l’assecament de rius i llacunes, deixant milers de peixos morts i posant en perill crític espècies aquàtiques emblemàtiques com el dofí rosat de riu (Inia geoffrensis), que literalment es quedaven sense hàbitat on viure. La interacció de desforestació i canvi climàtic crea un cercle viciós: menys bosc significa menys pluja local i més escalfament, la qual cosa al seu torn genera més incendis i sequeres, accelerant la degradació. Els climatòlegs alerten que ens trobem davant d’una autèntica bomba ambiental, l’explosió de la qual tindria conseqüències globals. Si l’Amazonia col·lapsa, el clima de llocs tan allunyats com el Mig Oest nord-americà, la conca mediterrània o el sud-est asiàtic en patirà els efectes: s’alteraran corrents atmosfèrics i règims de pluges de què depenen collites arreu del món.

Un arca biològica en perill

L’Amazonia és sovint descrita com el gran arca de Noè del planeta. Amb raó: conté aproximadament el 10% de totes les espècies conegudes del món. La seva biodiversitat és tan extraordinària que en un sol arbre de la selva s’hi poden trobar més espècies de formigues que en tot el continent europeu. Només en els rius amazònics viuen prop de 3.000 espècies de peixos d’aigua dolça, incloent-hi el gegant pirarucú (Arapaima gigas, que pot assolir 3 metres de longitud) i els mítics dofins rosats que neden entre les arrels inundades dels arbres. Cada 48 hores, de mitjana, els científics descobreixen una nova espècie a l’Amazonia – testimoni de com n’és, de desconegut encara, aquest vast univers verd.

Tanmateix, aquest tresor biològic s’està esvaint a una velocitat alarmant. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) adverteix que entre el 36% i el 57% de les espècies d’arbres amazònics podrien estar amenaçades d’extinció pel ritme de destrucció actual. Arbres seculars com la noguera del Brasil (Bertholletia excelsa) podrien desaparèixer juntament amb els animals que en depenen. Espècies emblemàtiques de fauna es troben contra les cordes: el guacamai jacint (el lloro blau més gran del món) i el manatí amazònic lluiten per sobreviure enmig de la desforestació, els incendis i la caça furtiva. “Moltes espècies desapareixeran abans que arribem a conèixer-les del tot”, alerta el biòleg brasiler Carlos Nobre, remarcant que potser estem exterminant formes de vida úniques abans fins i tot de catalogar-les.

El dany ecològic va més enllà de la pèrdua d’espècies visibles. La selva amazònica exerceix funcions planetàries insubstituïbles. Cada dia, els seus més de 400.000 milions d’arbres bombegen uns 20.000 milions de tones d’aigua a l’atmosfera en forma de vapor, creant els anomenats “rius voladors” que irriguen terres molt distants. Aquest riu aeri de vapor és, de fet, més cabalós que el mateix Amazones en volum d’aigua transportada. Gràcies a ell, zones agrícoles de Sud-amèrica (des de São Paulo fins a l’Argentina) reben pluges regulars; si la selva desapareix, aquestes pluges minvarien dramàticament, desencadenant sequeres regionals severes. A més, els sòls i la biomassa de l’Amazonia emmagatzemen al voltant de 150-200 mil milions de tones de carboni, l’equivalent a prop de 15 anys d’emissions globals de CO₂. Aquest formidable embornal de carboni és clau per mantenir estable el clima. Malauradament, com ja s’ha esmentat, la desforestació i la degradació han començat a convertir parts de la selva en un emissor net de carboni. Entre 2001 i 2020, els incendis forestals van malmetre 120 milions d’hectàrees de boscos amazònics (un 14% de la seva superfície) i el ritme anual de superfície cremada s’ha estimat en uns 17 milions d’hectàrees l’any de mitjana. Aquestes xifres esfereïdores fan palesa la intensitat de la pressió humana sobre l’ecosistema.

Cal destacar que els pobles indígenes de l’Amazonia han estat – i segueixen sent – els millors guardians d’aquesta biodiversitat. Uns 3 milions d’indígenes, pertanyents a al voltant de 390 pobles, viuen dispersos per la regió i gestionen els seus territoris de forma tradicional i sostenible. Les seves terres ocupen prop del 30% de l’Amazonia i, combinades amb les àrees naturals protegides, cobreixen més de la meitat de tota la selva i retenen fins al 58% del carboni emmagatzemat a l’Amazonia. Els estudis demostren que les taxes de desforestació dins les reserves indígenes són dramàticament més baixes que fora: aproximadament cinc vegades inferiors, de mitjana. Mentre que fora d’aquests territoris protegits la destrucció s’accelera, a l’interior els boscos es mantenen relativament intactes i fins i tot actuen com a embornals de carboni nets any rere any. “Ens diuen endarrerits, però som els únics que sabem llegir el llenguatge de la selva”, reivindica la líder indígena Sonia Guajajara, ressaltant que la saviesa ancestral dels seus pobles és fonamental per a la pervivència del bosc. Malgrat això, aquestes comunitats afronten pressions polítiques creixents: actualment el Congrés brasiler debat lleis que podrien obrir terres indígenes a l’agro-negoci i a la mineria legal, amenaçant d’enderrocar la darrera trinxera que protegeix l’Amazonia.

La catàstrofe sanitària del mercuri

Entre tots els impactes de la mineria il·legal d’or, potser el més colpidor és l’enverinament lent però massiu per mercuri que pateixen milers de persones i animals. La contaminació per mercuri a l’Amazonia ja es considera una autèntica catàstrofe sanitària silenciosa, un “Txernòbil ocult” que es gesta als corrents fluvials i acaba manifestant-se en éssers vius deformes i malalts. Els estudis científics recentment han tret a la llum dades esborronadores:

• Segons l’Institut Evandro Chagas (Brasil), el 82% de les mostres de cabell recollides en comunitats riberenques de l’Amazonia contenien mercuri per sobre dels nivells segurs.
• El 64% dels peixos venuts en mercats de la ciutat amazònica de Belém estaven contaminats amb mercuri.
• El 38% de les dones embarassades examinades a la zona de Santarém presentaven nivells perillosos de mercuri a l’organisme.

“Estem davant un Txernòbil silenciós”, afirmava el toxicòleg Paulo Basta en conèixer aquests resultats. Les xifres donen la raó a la seva metàfora: els cossos humans estan absorbint aquest metall pesant com si fos radiació invisible.

Un estudi de la Fundació Oswaldo Cruz (Fiocruz) de 2022, enfocat en comunitats yanomami, va trobar que 8 de cada 10 nens en edat escolar de diverses aldees presentaven intoxicació crònica per mercuri. Un cas emblemàtic és el d’un nen yanomami de 7 anys que els metges van examinar: li tremolen incontroladament les mans i oblida les paraules acabades d’aprendre; els anàlisis van revelar que té dotze vegades el límit de mercuri tolerable en sang. Com ell, centenars de nens pateixen signes de malaltia de Minamata (trastorn neurològic sever causat per mercuri) sense haver sentit mai aquesta paraula. La investigació de Fiocruz va confirmar que el 84% de gairebé 300 mostres de cabell recollides en aldees yanomami tenien concentracions de mercuri per sobre de 2 μg/g (el llindar d’alerta sanitària), i en un 10% dels casos superaven els 6 μg/g, un nivell altament tòxic. No és estrany que la mortalitat infantil s’hagi disparat: com apuntàvem abans, més de 570 nens yanomami van morir en quatre anys per causes lligades a la degradació imposada pels garimpeiros.

La tragèdia comença als rius: s’estima que els miners il·legals aboquen 2,5 tones de mercuri cada any a l’Amazonia durant el procés d’extracció de l’or. Aquest mercuri metàl·lic és fàcilment metilat per bacteris aquàtics i transformat en metilmercuri, la forma orgànica altament tòxica que s’acumula al teixit dels peixos. Com que en algunes comunitats indígenes el peix constitueix fins al 80% de la dieta proteica, l’exposició és contínua i greu. “Els nostres fills mengen verí cada dia sense saber-ho”, explica amb impotència una llevadora indígena mundurukú mentre mostra un pirarucú que el seu marit ha pescat – una captura que, analitzada, es va descobrir contaminada per mercuri. A la comunitat mundurukú de Sawré Muybu, al riu Tapajós, s’ha registrat que el 60% dels nadons neixen amb algun tipus de malformació congènita atribuïble a l’enverinament per mercuri. Els metges del districte sanitari indígena reporten un espectre de símptomes esfereïdor: molts infants presenten retard en el desenvolupament motor i en l’aprenentatge de la parla; en edats escolars, es detecta disminució de la capacitat cognitiva i tremolors persistents; en adolescents, danys neurològics permanents, fallada renal i esterilitat precoç, conseqüència de l’exposició continuada al metall pesant durant la infantesa.

La contaminació no afecta només els humans. Els estudis de camp estan trobant mercuri fins i tot en racons remots de la xarxa tròfica amazònica: s’han observat anomalies morfològiques en capgrossos de granotes de punta de fletxa (espècies d’amfibis molt sensibles), presència de mercuri en la pell i el pelatge de petits micos tití i concentracions sis cops superiors a l’habitual en les plomes d’aus aquàtiques com els martins pescadors. Tot l’ecosistema es veu enverinat, minant les bases de la vida a la selva.

D’altra banda, la invasió minera porta també malalties infeccioses a comunitats abans aïllades. L’afluència massiva de garimpeiros ha anat acompanyada de brots de xarampió i un augment de la malària en territoris indígenes on aquestes malalties eren desconegudes o rares. Els miners actuen com a vectors: introdueixen virus per als quals els indígenes no tenen immunitat i, alhora, les aigües estancades de les excavacions esdevenen criadors de mosquits que disparen la transmissió de malària. Com a resultat, poblacions que fins fa poc vivien en equilibri amb el seu entorn ara pateixen crisis sanitàries severes. L’arribada descontrolada d’estranys ha comportat també abusos i explotació: en el territori Sararé, s’ha denunciat que adolescents indígenes han estat explotades sexualment a canvi de béns materials com motors per a canoes, en una perversa forma d’esclavatge modern vinculada al garimpo. La destrucció física del bosc ve, doncs, acompanyada d’una devastació social i cultural per als pobles amazònics.

Una resposta global és imprescindible

El repte de salvar l’Amazonia i les seves gents d’aquesta febre d’or tòxic és immens, però no impossible. El govern brasiler actual, presidit per Luiz Inácio Lula da Silva, ha pres algunes mesures valentes des de 2023: operatius policials per desmantellar campaments miners il·legals, destrucció de maquinària de garimpo, bloqueig de vies d’accés i vigilància per satèl·lit de zones crítiques. També s’han enviat brigades sanitàries d’emergència a territoris com el Yanomami per tractar els nens malalts i desnodrits. A més, el Tribunal Suprem Federal brasiler va dictaminar el 2023 el tancament d’una escletxa legal que permetia fins llavors comprar or sense comprovar-ne la procedència – una llacuna jurídica que facilitava la comercialització de l’or il·legal extret de terres indígenes. Ara, els compradors han de verificar la legalitat de l’or adquirit i el govern està obligat a fer complir controls més estrictes, en un pas important per combatre la mineria il·legal. No obstant això, malgrat aquests esforços meritoris, la situació segueix sent crítica. Com reconeixen els propis investigadors, els miners il·legals s’adapten i es desplacen: quan una àrea és vigilada, n’envesteixen una altra menys custodiada. Per això, cal una resposta global, coordinada i decidida. No es tracta només d’un problema del Brasil o de Sud-amèrica, sinó d’un assumpte planetari on totes les nacions i consumidors tenen responsabilitat.

Entre les accions urgents que els experts proposen es troben:

• Transparència total a la cadena de subministrament de l’or. És imprescindible implementar sistemes de traçabilitat que garanteixin que l’or que arriba al mercat internacional no prové de la destrucció de boscos ni de l’abús a indígenes. Això inclou certificacions independents, registres digitals de procedència i auditories a les refineries i distribuïdores d’or. Les empreses tecnològiques, joieries i bancs centrals haurien d’exigir garanties als seus proveïdors d’or, similars a les que es demanen per a altres minerals de zones de conflicte. Al segle XXI, no podem permetre que l’or “brut” continuï entrant impunement a l’economia global barrejat amb or ètic.
• Normatives internacionals contundents. Així com la Unió Europea ha aprovat la Llei contra la Desforestació (EUDR) el 2023 – que a partir del 2026 prohibirà la importació a Europa de productes vinculats a la desforestació, com soja, carn de boví, oli de palma o fusta–, cal estendre aquest principi a l’or i altres minerals. Els països consumidors haurien d’adoptar lleis que vetin l’entrada d’or obtingut il·legalment o sense estàndards ambientals. Igualment, els acords comercials multilaterals i els codis de conducta empresarials (p. ex. les directrius de l’OCDE per a minerals responsables) s’han de reforçar i aplicar rigorosament. També existeixen tractats com el Conveni de Minamata sobre el Mercuri (en vigor des de 2017), que compromet més de 130 països a reduir i eliminar l’ús de mercuri en mineria artesanal i altres activitats. Complir i finançar efectivament aquest conveni és crucial, ja que aborda l’arrel del problema: prohibir noves mines de mercuri, reduir-ne l’ús en el garimpo i gestionar adequadament els residus de mercuri.
• Inversions i alternatives sostenibles. És fonamental oferir opcions de desenvolupament econòmic per a les poblacions locals que no impliquin destruir la selva. Cal finançar iniciatives d’economia forestal sostenible: recol·lecció de productes no fustaners (fruits com l’açaí, cacau silvestre, olis vegetals, etc.), ecoturisme comunitari, agricultura regenerativa en zones ja desforestades, etc. Els països rics i organismes internacionals haurien d’aportar fons per compensar els governs amazònics i les comunitats indígenes pel servei de mantenir el bosc dempeus (per exemple, mitjançant esquemes de REDD+ de les Nacions Unides, que remuneren la reducció d’emissions per desforestació). Estudis econòmics mostren que augmentar la productivitat de les pastures ja obertes al Brasil costaria molt menys que expandir la frontera agrícola, i es podria produir més carn sense talar més bosc invertint en la rehabilitació de terres degradades. Aquest tipus de canvis requereixen voluntat política i suport financer per esdevenir realitat.
• Protecció i participació dels pobles indígenes. S’han de respectar i reforçar els drets territorials indígenes, complint la legislació existent i aturant immediatament qualsevol intent de reduir la protecció legal de les seves terres. Els indígenes amazònics – uns 3 milions de persones de 390 grups – són els millors aliats per conservar la selva, i les dades ho confirmen: els seus territoris tenen cinc vegades menys desforestació que la resta. Invertir en la seguretat, salut i educació d’aquestes comunitats, i incorporar la seva visió en la gestió ambiental, és garantia d’èxit. Com va dir Sonia Guajajara, activista i actual ministra d’Assumptes Indígenes del Brasil: “Ens diuen endarrerits, però som els únics que sabem llegir el llenguatge de la selva”. Reconeguem aquesta saviesa i situem-los al centre de la presa de decisions sobre l’Amazonia.

En resum, la protecció de l’Amazonia exigeix un enfocament integral. No n’hi ha prou amb operatius policials esporàdics; cal atacar la demanda que impulsa el negoci (el mercat global d’or i altres commodities), alhora que es creen oportunitats perquè les poblacions locals prosperin sense destruir el seu entorn. Els governs nacionals han de coordinar-se – recordem que l’Amazonia s’estén per nou països sud-americans – i les institucions internacionals han de tractar aquesta crisi com l’emergència planetària que és. Iniciatives com la recent Aliança pels Boscos Tropicals, impulsada en fòrums com el G20 i el Fòrum Econòmic Mundial, busquen comprometre empreses i governs en una cadena de subministrament sense desforestació, però han de passar de la retòrica als fets. Ens hi juguem molt més que uns quants arbres: ens hi juguem l’estabilitat del clima, la riquesa biològica del planeta i el futur de centenars de cultures que porten vivint en harmonia amb la selva mil·lennis sencers.

Salvar l’Amazonia és salvar el planeta

La destrucció de l’Amazonia no és només un problema del Brasil o de la regió amazònica; és un problema global que ens afecta a tots. Si cau l’últim arbre de l’Amazonia, ho notarem en la qualitat de l’aire que respirem a les ciutats, en els patrons de pluges que sustenten l’agricultura i en l’acceleració imparable del canvi climàtic. Alterar l’Amazonia equival a reconfigurar el sistema Terra d’una manera imprevisible i molt perillosa. Ja avui, la desaparició de boscos amazònics està tenint efectes més enllà de la regió: estudis recents assenyalen que la desforestació massiva podria reduir les precipitacions d’estiu al Corn Belt (cinturó de blat de moro) del Mig Oest dels Estats Units, així com intensificar tempestes hivernals a Europa i alterar els monsons d’Àsia. És a dir, el clima de diverses zones del planeta està íntimament lligat a la salut de la selva amazònica. En paraules del climatòleg Antonio Nobre, “quan caigui l’últim arbre, no serà només un problema del Brasil. Serà el fracàs de la civilització”. Aquest advertiment contundent resumeix què ens hi juguem.

En efecte, fracassar en la protecció de l’Amazonia seria fracassar en la protecció del nostre propi futur. L’Amazonia és un pilar de l’equilibri ecològic global, un cor verd que bombeja vida i estabilitat climàtica. Permetre que sigui enverinada i arrasada per un or tacat de sang i mercuri seria, en última instància, una irresponsabilitat històrica imperdonable. Per contra, salvar l’Amazonia és salvar el planeta. Significa preservar un sistema viu que modera les temperatures, genera pluges, allotja biodiversitat incalculable i inspira solucions medicinals, tecnològiques i culturals encara per descobrir. Significa respectar els drets humans dels seus habitants originaris i entendre que el nostre benestar col·lectiu depèn de la salut dels ecosistemes llunyans. En última instància, significa triar la vida i la sostenibilitat per damunt de la cobdícia miop.

El repte és enorme, però també ho són l’enginy i la capacitat d’acció humans quan ens mobilitzem per una causa justa. La història ens jutjarà per la manera com responguem a aquesta crisi. Tenim davant nostre l’oportunitat – potser l’última – de redreçar el rumb i garantir que la selva amazònica continuï bategant, com a llegat viu per a les generacions futures. No la deixem escapar: en la brillantor d’aquest or tòxic no hi ha futur, però en els ulls d’un nen amazònic sa, en la mirada d’un dofí rosat surant lliure, i en cada arbre gegant que segueix dret al bosc, hi ha l’esperança del demà.

Referències

• Agence France-Presse (2021). Brazilian Amazon released more carbon than it absorbed over past 10 years. The Guardian, 30 d’abril de 2021.
• Barreto, P. (2021). Políticas para desenvolver a pecuária na Amazônia sem desmatamento. Imazon – Amazônia 2030. [Informe tècnic].
• Gerretsen, I. (2021). Amazon rainforest close to irreversible “tipping point” under Bolsonaro. The Independent, 16 de juliol de 2021.
• Greenpeace (2024). “Oro tóxico: la minería ilegal que envenena la Amazonía y el mundo”. Revista Greenpeace España, nº 50.
• Greenpeace International (2025). Illegal gold mining has destroyed over 4,000 hectares of Amazon rainforest in just four Indigenous territories in the past two years. Comunicat de premsa, 8 d’abril de 2025.
• Maap #229 (2024) Deforestación e incendios en la Amazonía 2024. maapprogram.org
• Rodrigues, L. (2024). Detectado mercurio en muestras de cabellos de indígenas yanomami. Agência Brasil – EBC, 4 d’abril de 2024.
• Tarazona, D. (2023). La tragedia del pueblo yanomami: un panorama de emergencia en Venezuela y Brasil. Mongabay Latam, 9 de febrer de 2023.
• United Nations Environment Programme – UNEP (2017). New convention calls time on mercury poisoning. Comunicat de premsa, 18 de maig de 2017.
• Walker, W.S., et al. (2020). The role of forest conversion, degradation, and disturbance in the carbon dynamics of Amazon indigenous territories and protected areas. PNAS 117(6): 3015-3025.
• WWF-UK (2022). Top facts about the Amazon. WWF Regne Unit (wwf.org.uk) – Fascinating Facts (consulta 24/07/2025).

Jordi Coll Vera - 2025