Introducció: engany, informació i negacionisme

Aquest text proposa una lectura de l’engany i de l’autoengany des d’una perspectiva evolutiva i biològica. L’objectiu és mostrar com determinades conductes humanes —enganyar, manipular, negar evidències o justificar-se— poden entendre’s com a continuïtats, transformacions o analogies de mecanismes presents en altres espècies. En un context d’informació descontrolada, xarxes socials i notícies falses, l’engany adquireix una rellevància social particular, perquè pot contribuir a la construcció de relats col·lectius i a fenòmens com el negacionisme.

La qüestió no afecta únicament l’engany que poden exercir els altres, sinó també la capacitat humana d’enganyar i d’autoengany. Aquesta capacitat pot tenir conseqüències socials rellevants quan permet negar realitats objectives, com s’ha observat en alguns discursos sobre la Covid-19, les vacunes o el canvi climàtic. Per això, el text s’organitza en sis blocs: les arrels biològiques de l’engany, les estratègies de confusió en la natura, la comunicació social com a persuasió, la funció evolutiva de l’autoengany, les seves formes habituals i, finalment, el narcisisme com a cas d’autoengany estructural.

L’engany en la natura com a estratègia de supervivència

L’engany no és una invenció humana: és present en moltes formes de vida. En la natura, nombroses espècies han desenvolupat estratègies de supervivència basades a generar confusió en depredadors, preses o competidors. Aquestes estratègies poden consistir a passar desapercebudes, imitar objectes sense interès alimentari o assemblar-se a espècies perilloses. En aquest sentit, el mimetisme es defineix com la semblança d’un organisme amb un altre o amb un element de l’entorn per obtenir un avantatge adaptatiu (Masó i Pijoan, 1997; Viquipèdia, 2026a).

En la lluita per l’existència, l’evolució ha afavorit patrons de coloració, formes corporals i conductes que incrementen l’eficàcia de l’atac o de la defensa. Tant el depredador com la presa poden beneficiar-se d’una aparença que confongui l’altre: el primer, per aproximar-se sense ser detectat; la segona, per evitar la captura. La imitació de dissenys, formes o colors constitueix una de les formes més conegudes d’engany biològic.

Cripsi, emmascarament i distracció

Una primera manera de confondre consisteix a passar desapercebut. La cripsi és la capacitat d’un organisme per evitar ser detectat, ja sigui mitjançant el camuflatge, l’activitat nocturna, la transparència o altres mecanismes (Viquipèdia, 2026b). Aquesta estratègia és útil tant per a preses com per a depredadors.

La cripsi consisteix, doncs, a evitar la detecció. En són exemples els animals que adopten patrons de coloració molt semblants al substrat on viuen, com un mussol integrat visualment en el tronc d’un arbre o un gecònid confós amb una branca. En aquests casos, el patró corporal redueix la probabilitat de ser percebut.

L’emmascarament, en canvi, no implica necessàriament desaparèixer visualment, sinó ser confós amb un objecte sense valor alimentari o sense interès per al depredador. Insectes fulla, insectes pal, peixos que semblen extensions del corall o cavallets de mar que imiten algues en moviment en són exemples característics.

Entre les estratègies més sofisticades hi ha la capacitat de canviar ràpidament d’aparença. Els pops, gràcies a un sistema nerviós complex i a cromatòfors especialitzats, poden modificar la textura i la coloració de la pell en fraccions de segon per confondre enemics o preses. Una altra forma d’engany és la distracció: alguns ocells fingeixen tenir una ala trencada per allunyar un depredador del niu i protegir els polls.

Mimetisme i parasitisme de posta

El mimetisme implica ser vist, però interpretat de manera errònia. Pot consistir a semblar una espècie inofensiva per acostar-se a una presa —com una aranya que imita una marieta— o a semblar una espècie perillosa per evitar l’atac —com mosques i escarabats que imiten abelles o vespes. Aquest darrer cas s’associa al mimetisme batesià (mimetisme de Bates), en què una espècie innòcua obté protecció imitant una espècie defensada o perillosa (Viquipèdia, 2026a).

Els patrons grocs i negres, freqüents en abelles i vespes, funcionen com a senyals d’alarma. Quan altres animals adopten aquests patrons sense disposar de fibló, poden beneficiar-se de la prudència dels depredadors. Un principi comparable opera en alguns contextos humans: determinades marques comercials imiten elements visuals de marques prestigioses per provocar associacions ràpides i confuses.

L’engany pot arribar a constituir una forma de vida. El cas dels cucuts és paradigmàtic: ponen ous en nius d’altres espècies i eviten així la cura parental. L’èxit d’aquesta estratègia depèn de la capacitat d’imitar la forma i l’aspecte dels ous de l’espècie parasitada, de manera que els progenitors hostes no els reconeguin com a aliens.

Aquest parasitisme de posta ha generat una autèntica cursa armamentista evolutiva: les espècies parasitades desenvolupen mecanismes per detectar ous estranys, mentre que els cucuts perfeccionen la imitació, seleccionen nius on els seus ous s’assemblen millor als de l’hoste o eliminen ous originals per mantenir constant el nombre d’ous del niu (Honza et al., 2014). El conflicte entre enganyador i enganyat és, així, un motor evolutiu persistent.

Comunicació social, persuasió i manipulació

L’engany també pot aparèixer dins d’una mateixa espècie. En alguns animals, determinats mascles adopten una aparença o un comportament semblant al de les femelles per evitar l’agressió dels mascles dominants i accedir a oportunitats reproductives. Aquest pas de l’engany morfològic a l’engany social introdueix la qüestió central de la comunicació: els senyals no només transmeten informació, sinó que poden influir en la conducta del receptor.

En el llangardaix americà existeixen diferents morfs de color en els mascles, cadascun amb una estratègia reproductiva diferent:

• Mascle de gola taronja (esquerra): molt territorial i dominant; defensa grans territoris amb diverses femelles.
• Mascle de gola blava (centre): defensa territoris més petits i coopera millor amb els veïns.
• Mascle de gola groga (dreta): no és territorial i imita l'aspecte i el comportament de les femelles.

El mascle groc pot infiltrar-se en els territoris dels altres mascles sense despertar agressivitat. Els dominants el confonen amb una femella i, quan tenen una oportunitat, aquests mascles "furtius" s'aparellen amb les femelles del territori.

Aquest sistema és un exemple clàssic de selecció sexual dependent de la freqüència, conegut com a dinàmica de pedra–paper–tisores: els taronja dominen els blaus perquè ocupen territoris més grans; els blaus superen els grocs perquè vigilen millor les femelles i detecten els intrusos; els grocs enganyen els taronja, infiltrant-se als seus territoris gràcies a la imitació de les femelles (Sinervo i Lively, 1996). Cap estratègia és sempre la millor; el seu èxit depèn de la freqüència de les altres estratègies a la població. Aquest sistema és un dels exemples més estudiats de selecció dependent de la freqüència i d'equilibri evolutiu en vertebrats.

Un altre exemple clàssic de mimetisme sexual es dona en el crustaci marí Paracerceis sculpta. Aquesta espècie presenta tres tipus de mascles, cadascun amb una estratègia diferent per aconseguir reproduir-se:

• Mascle alfa (α): és el més gran i dominant. Defensa el refugi i manté un harem de femelles, expulsant qualsevol altre mascle que intenti entrar.
• Mascle beta (β): té una mida intermèdia i imita l'aspecte i el comportament d'una femella. Com que el mascle alfa el confon amb una femella, li permet entrar al refugi. Un cop a dins, el mascle beta s'aparella clandestinament amb les femelles del harem.
• Mascle gamma (γ): és molt petit i adopta una estratègia diferent. Aprofita la seva mida reduïda per introduir-se discretament dins del refugi sense ser detectat, on també intenta reproduir-se.

La biologia evolutiva va reformular l’estudi de la comunicació animal a partir dels treballs de Dawkins i Krebs. Aquests autors van qüestionar la idea que els senyals animals fossin sempre honestos i simplement informatius, i van proposar entendre’ls també com a instruments d’influència, persuasió i manipulació (Dawkins i Krebs, 1978).

Aquesta perspectiva desplaça la visió tradicional d’una comunicació neutral cap a una teoria de la persuasió. Els senyals poden adquirir repetitivitat, intensitat i ritualització perquè han estat seleccionats per modificar la conducta d’altres individus. Com a resposta, els receptors poden desenvolupar mecanismes per detectar la intencionalitat de l’emissor, és a dir, una capacitat de lectura de la ment (mind-readers) o Teoria de la Ment (ToM) (Krebs i Dawkins, 1984).

Avui dia molts investigadors prefereixen parlar de precursors o components de la ToM en lloc d'una ToM completa. Per exemple, els ximpanzés semblen entendre què veu o sap un altre individu, però hi ha moltes menys proves que comprenguin creences falses, una capacitat que en els humans apareix aproximadament als 4-5 anys i es considera un dels indicadors més exigents d'una teoria de la ment plena. Per això, el consens actual és que aquestes espècies mostren diferents graus de cognició social avançada, mentre que una ToM completa, comparable a la humana, encara no s'ha demostrat de manera inequívoca en cap altra espècie.

Animals candidats a posseir una ToM són:

• Ximpanzé (Pan troglodytes): és l'espècie amb les evidències més sòlides. Pot distingir què han vist altres individus i adaptar el seu comportament en conseqüència, especialment en situacions de competència per l'aliment.
• Orangutan (Pongo sp.): mostra una gran flexibilitat cognitiva i pot anticipar el comportament d'altres individus.
• Dofí mular (Tursiops truncatus): presenta una vida social molt complexa, cooperació, aprenentatge social i reconeixement individual.
• Elefant africà (Loxodonta africana): demostra cooperació, empatia aparent i ajuda entre individus.
• Corb (Corvus corax): amaga aliments i els torna a amagar si sospita que un altre corb l'ha observat, suggerint que té en compte el coneixement dels altres.
• Garsa (Pica pica): destaca pel reconeixement davant del mirall i per conductes socials complexes.
• Gaig de matollar occidental (Aphelocoma californica): modifica l'amagatall dels aliments quan ha estat observat, un dels experiments més citats sobre atribució de coneixement.
• Gos domèstic (Canis lupus familiaris): interpreta molt bé els gestos i la direcció de la mirada dels humans, tot i que encara es discuteix si això implica una autèntica teoria de la ment o una gran habilitat per llegir pistes de comportament.

Segons la perspectiva de la comunicació conflictiva, els interessos de l'emissor i del receptor no sempre coincideixen. Apareixen així dues pressions evolutives oposades:

• L'emissor evoluciona estratègies per persuadir el receptor: augmentar la intensitat del senyal, repetir-lo, ritualitzar-lo, exagerar-lo, fins i tot enganyar en determinades circumstàncies.
• El receptor evoluciona mecanismes per no deixar-se manipular: avalua la credibilitat del senyal, busca informació addicional, intenta deduir les veritables intencions de l'emissor.

Així, els llenguatges animals poden interpretar-se com el resultat d’una tensió evolutiva entre coacció, persuasió i detecció de l’engany. L’emissor intenta obtenir una resposta favorable, mentre que el receptor desenvolupa estratègies per discernir si el senyal és fiable. Aquesta dinàmica explica per què la comunicació social pot contenir elements d’honestedat, exageració i manipulació.

Un exemple senzill és el dels polls al niu. Encara que estiguin tips, poden continuar piulant i mostrant senyals visuals intensos per estimular els progenitors a aportar més aliment. La comunicació no transmet només una necessitat objectiva, sinó que pot incrementar la pressió sobre els adults perquè inverteixin més recursos en aquella cria, encara que això comporti costos futurs.

L’autoengany: funció psicològica i funció evolutiva

L’autoengany pot definir-se com la capacitat d’ocultar-se a un mateix una part de la realitat. La psicologia l’ha interpretat sovint com un mecanisme defensiu: una estratègia intrapersonal per protegir-se d’una realitat amenaçadora i mantenir una autoimatge suportable.

La biologia evolutiva hi afegeix una interpretació diferent. Segons Robert Trivers, l’autoengany hauria evolucionat perquè facilita l’engany dels altres: si l’individu arriba a creure’s la pròpia falsedat, redueix els indicis que podrien delatar la mentida i augmenta l’eficàcia persuasiva del missatge (Trivers, 2011). Aquesta hipòtesi resumeix la idea que ens enganyem a nosaltres mateixos per enganyar millor els altres.

Des d’aquesta perspectiva, l’autoengany no seria només defensiu, sinó també estratègic. L’individu es creu el relat que emet i, per tant, redueix la capacitat de l’interlocutor de detectar-ne la intencionalitat manipuladora. Això pot facilitar l’èxit social, la persuasió i l’obtenció d’avantatges.

Un dels mecanismes clau és la reducció de la càrrega cognitiva. Mentir de manera conscient obliga a mantenir simultàniament la veritat i la falsedat en la memòria de treball, fet que pot generar tensió, errors i senyals conductuals detectables. L’autoengany simplifica aquest conflicte intern i pot fer que la mentida sigui més fluida i menys visible.

Quan una persona menteix sense autoengany pot mostrar canvis en la mirada, la gesticulació, la veu o el moviment corporal. Si, en canvi, ha desplaçat la veritat fora de la consciència, aquests indicis poden disminuir. Per això, l’autoengany pot dificultar la detecció de l’engany i, fins i tot quan és descobert, afavorir una resposta més indulgent per part dels altres.

Formes habituals d’autoengany

Autoconfiança exagerada

Una forma estesa d’autoengany és l’autoconfiança exagerada. No cal que s’expressi només amb paraules: el to de veu, la postura i la gesticulació també poden projectar seguretat. En el món animal, les exhibicions de força o confiança permeten valorar si convé enfrontar-se o retirar-se; en els humans, la sobreconfiança pot persuadir els altres que l’individu és més capaç, fort o competent del que realment és. Cal formular aquesta idea amb cautela: alguns estudis vinculen la sobreconfiança amb dinàmiques de competició i selecció sexual, però la magnitud i la direcció de les diferències de gènere depenen molt del context cultural i experimental (Ronay, Maddux i von Hippel, 2022; Bandiera et al., 2022).

L'autoconfiança exagerada constitueix una de les formes més comunes i antigues d'autoengany, tant en els éssers humans com en altres animals. Aquest fenomen consisteix en la sobrevaloració de les pròpies capacitats, recursos o probabilitats d'èxit, fins al punt que la percepció subjectiva supera les possibilitats objectives. Des d'una perspectiva evolutiva, aquesta tendència no requereix necessàriament l'ús del llenguatge o del pensament verbal, ja que també pot manifestar-se en espècies animals mitjançant conductes d'exhibició i competència.

En nombroses interaccions competitives, els animals projecten la seva confiança a través de postures, vocalitzacions o exhibicions físiques. Els adversaris no només valoren la força o la mida del rival, sinó també el grau de seguretat que aquest aparenta. Aquesta informació els permet estimar les probabilitats d'èxit d'un enfrontament i decidir si convé mantenir la disputa o retirar-se. En aquest context, una elevada confiança en un mateix pot incrementar la capacitat d'intimidació i facilitar que l'oponent abandoni el conflicte abans que aquest arribi al combat físic, reduint així els costos energètics i el risc de lesions.

En els humans, l'excés de confiança també exerceix una funció social important. Les persones que projecten una elevada seguretat solen ser percebudes com més competents, intel·ligents, capaces o amb més aptituds de lideratge, encara que aquesta percepció no sempre es correspongui amb les seves capacitats reals. Així, l'autoconfiança esdevé un mecanisme de persuasió que pot influir en les decisions dels altres i afavorir l'obtenció de recursos, prestigi o suport social.

Diverses investigacions en psicologia han observat que, de mitjana, els homes tendeixen a mostrar nivells més elevats d'excés de confiança que les dones en determinats contextos, especialment en situacions competitives o de presa de decisions. Tanmateix, aquesta diferència depèn del context cultural, del tipus de tasca i de les experiències prèvies, de manera que no constitueix una característica universal ni immutable.

Malgrat els possibles avantatges adaptatius, l'autoconfiança exagerada comporta riscos considerables. La sobreestimació de les pròpies possibilitats pot conduir a errors de judici, a assumir riscos innecessaris i a prendre decisions inadequades, tant en la vida quotidiana com en àmbits econòmics, polítics o militars. Al llarg de la història, nombroses decisions estratègiques, inclosos conflictes bèl·lics, s'han relacionat amb una confiança excessiva en les pròpies capacitats i amb una infravaloració de les de l'adversari.

En definitiva, l'autoconfiança exagerada representa una forma d'autoengany que pot resultar adaptativa quan incrementa el poder de persuasió i la capacitat d'influir sobre els altres, però que també pot generar conseqüències negatives quan la percepció de les pròpies possibilitats s'allunya excessivament de la realitat. Aquest equilibri entre beneficis i costos explica que l'excés de confiança continuï sent un tret freqüent tant en les societats humanes com en altres espècies socials.

Poder i ceguesa envers els altres

El poder pot reduir la capacitat de considerar el punt de vista dels altres. Quan una persona experimenta poder, pot centrar-se més en el propi criteri i perdre sensibilitat envers les necessitats alienes. Diversos estudis han associat el poder amb una menor presa de perspectiva i amb més dificultats per identificar expressions emocionals d’altres persones (Galinsky et al., 2006). Aquesta ceguesa reforça l’autoimatge i disminueix el dubte sobre les pròpies opinions.

L'exercici del poder no només modifica la capacitat d'influir sobre els altres, sinó també la manera com les persones perceben i interpreten la realitat social. Diverses investigacions en psicologia social indiquen que l'experiència de tenir poder tendeix a reduir l'atenció envers els pensaments, les emocions i les necessitats dels altres, afavorint una visió del món més centrada en un mateix. Aquest fenomen, conegut com a insensibilització del poder, constitueix un dels efectes cognitius més rellevants associats a les posicions de dominància i lideratge.

Quan una persona experimenta una sensació de poder, augmenta la confiança en els propis judicis i disminueix la necessitat percebuda de considerar perspectives alternatives. Com a conseqüència, és menys procliu a adoptar el punt de vista dels altres, un procés cognitiu fonamental per a l'empatia i la comprensió de les relacions socials. Aquest desplaçament de l'atenció implica que les pròpies opinions i objectius adquireixen un pes desproporcionat en la presa de decisions, mentre que la informació procedent de l'entorn social és progressivament ignorada o infravalorada.

Des d'aquesta perspectiva, el poder pot actuar com una forma de ceguesa social. L'atenció es desplaça del grup cap a l'individu mateix, fet que dificulta la interpretació correcta dels estats emocionals, les motivacions i les intencions dels altres. Aquesta reducció de la sensibilitat interpersonal pot afavorir decisions menys ajustades a les necessitats del col·lectiu i incrementar el risc de conflictes o d'errors de judici.

Diversos estudis han observat que les persones que ocupen posicions de poder mostren, de mitjana, una menor precisió en el reconeixement de les expressions facials i de les emocions alienes. Aquesta disminució de la capacitat per interpretar adequadament els senyals socials suggereix una reducció dels processos d'empatia cognitiva, és a dir, de l'habilitat per comprendre la perspectiva psicològica dels altres. Tanmateix, aquests efectes no són inevitables ni universals, sinó que depenen del context, del tipus de lideratge i de les característiques personals de cada individu.

Des d'una perspectiva evolutiva, aquesta insensibilització pot interpretar-se com una conseqüència indirecta de l'autoengany associat al poder. Les persones que ocupen una posició dominant poden arribar a sobreestimar la validesa dels seus propis criteris i a considerar-los suficients per interpretar la realitat, reduint la necessitat de contrastar-los amb la informació proporcionada pels altres. Aquesta confiança excessiva reforça la presa de decisions autònoma, però alhora incrementa la probabilitat d'obtenir una visió parcial o esbiaixada de l'entorn social.

En definitiva, la insensibilització del poder il·lustra com les posicions de dominància poden alterar els processos cognitius i socials dels individus. Encara que una major autonomia decisòria pot aportar avantatges en determinades situacions, també comporta el risc de disminuir l'empatia, limitar la comprensió de les perspectives alienes i afavorir una interpretació excessivament egocèntrica de la realitat, amb conseqüències potencialment negatives tant per al líder com per al grup que dirigeix.

Il·lusió de control i pensament conspiratiu

Una altra forma rellevant d’autoengany és la il·lusió de control. Davant situacions incertes o amenaçadores, algunes persones prefereixen creure explicacions alternatives que els permeten ordenar els esdeveniments i atribuir-los una causa definida. Les teories conspiratives poden reduir l’angoixa perquè ofereixen una narrativa clara, encara que sigui falsa o no verificable.

Aquesta dinàmica pot observar-se en discursos sobre esteles químiques dels avions, vacunes, pandèmies o terraplanisme. El negacionisme no sempre neix d’una manca d’informació, sinó també de la necessitat de reduir la incertesa i recuperar una sensació subjectiva de control. Les creences religioses, sense reduir-les a autoengany ni equiparar-les al pensament conspiratiu, també poden complir funcions psicològiques d’apaivagament de l’ansietat i de construcció de sentit.

Les persones experimenten un elevat malestar quan perceben que no poden influir en allò que els envolta. En aquestes circumstàncies, és habitual que desenvolupin interpretacions que els permetin recuperar, almenys subjectivament, la impressió que el món és comprensible, ordenat i previsible. Aquesta il·lusió de control contribueix a disminuir l'ansietat i incrementa la sensació de seguretat, encara que no reflecteixi fidelment la realitat.

Creure que darrere dels esdeveniments existeix un pla ocult o un grup que controla la situació pot resultar psicològicament més reconfortant que acceptar que molts processos són fruit de la casualitat, de múltiples causes o d'una elevada complexitat. En aquest sentit, les teories conspiratives poden satisfer la necessitat humana de trobar patrons, significats i relacions causals, especialment en períodes d'inestabilitat o inseguretat.

La negació dels fets pot actuar com un mecanisme de protecció psicològica que evita afrontar informació percebuda com a amenaçadora o incompatible amb la pròpia visió del món.

Les investigacions en psicologia indiquen que les persones amb una major autoestima estable, una identitat personal consolidada i un elevat benestar psicològic tendeixen a tolerar millor la incertesa i mostren una menor necessitat de recórrer a mecanismes d'autoengany per explicar la realitat. La capacitat d'acceptar que determinats esdeveniments són imprevisibles o escapen al control personal constitueix un factor protector davant la formació de creences infundades.

En determinats contextos, les creences religioses poden proporcionar sentit, cohesió social, esperança i una major percepció de control davant situacions d'incertesa o adversitat. No obstant això, la intensitat i les formes d'aquestes creences varien considerablement entre individus i societats, i depenen de factors culturals, històrics, educatius i socioeconòmics.

La capacitat de tolerar la incertesa i de revisar críticament les pròpies creences constitueix un element fonamental del pensament científic i de la presa de decisions basada en l'evidència.

Racionalització, biaix de confirmació i efecte placebo

La racionalització consisteix a reconstruir els fets i les motivacions pròpies perquè resultin socialment acceptables. Sovint justifiquem les nostres accions atribuint-les a les circumstàncies, mentre que interpretem accions similars dels altres com a expressió del seu caràcter. Aquesta asimetria pot facilitar la hipocresia i legitimar desigualtats o conductes moralment qüestionables.

La cerca selectiva d’informació i el biaix de confirmació també alimenten l’autoengany: tendim a prioritzar les fonts que reforcen les nostres creences i a posar en quarantena la informació que les contradiu. Aquesta tendència pot intensificar-se en entorns mediàtics amb molta oferta informativa i contribuir a la polarització, sobretot quan les creences formen part de la identitat personal o grupal (Westerwick, Johnson i Knobloch-Westerwick, 2017; Sude i Knobloch-Westerwick, 2022). Finalment, l’efecte placebo mostra que una creença pot produir efectes fisiològics mesurables: les expectatives, l’aprenentatge associatiu i el condicionament poden activar mecanismes neurobiològics reals, fins al punt que els assaigs clínics han de demostrar que un tractament supera aquest efecte (Benedetti et al., 2005; Peciña, Stohler i Zubieta, 2013; SciELO, 2018; Catanzaro, 2023).

Les persones tendeixen a reconstruir el relat dels esdeveniments i de les seves motivacions perquè resulti coherent amb la imatge que tenen d'elles mateixes i amb les normes socials vigents. Aquest procés de racionalització permet presentar les pròpies conductes com a moralment acceptables, fins i tot quan les motivacions reals han estat diferents o contradictòries.

Una de les conseqüències més habituals d'aquest mecanisme és la hipocresia moral, entesa com la discrepància entre els valors que una persona defensa públicament i el seu comportament efectiu. En molts casos, aquesta contradicció no és plenament conscient, sinó que és el resultat de l'autoengany. Mitjançant la racionalització, els individus adapten retrospectivament les seves explicacions perquè encaixin amb els principis que afirmen sostenir, preservant així una autoimatge positiva i evitant el malestar psicològic derivat de la contradicció interna.

Aquest fenomen està estretament relacionat amb un dels biaixos més coneguts de la psicologia social: l'error fonamental d'atribució. Les persones tendeixen a explicar el comportament dels altres apel·lant a característiques personals estables, com ara el caràcter, la personalitat o les intencions, mentre que les pròpies accions solen atribuir-les a les circumstàncies externes. Així, un mateix comportament pot ser jutjat de manera molt diferent segons qui el protagonitzi. Quan el realitza una altra persona, és interpretat com el reflex del seu caràcter; quan el realitzem nosaltres mateixos, és justificat per les circumstàncies excepcionals que ens envolten.

Aquest doble criteri facilita el manteniment d'una identitat moral positiva sense necessitat de modificar el comportament. L'individu pot continuar considerant-se honest, just o responsable mentre interpreta les seves excepcions com a inevitables o plenament justificades. D'aquesta manera, la racionalització es converteix en un mecanisme eficaç per reduir la dissonància cognitiva, és a dir, el malestar que apareix quan les pròpies accions entren en conflicte amb els valors personals.

Des d'una perspectiva social, aquests processos també poden contribuir a la justificació de les desigualtats. Les persones tendeixen a elaborar explicacions que legitimen les diferències econòmiques, socials o polítiques existents, atribuint-les a mèrits, esforços o característiques personals més que no pas a factors estructurals o contextuals. Aquestes racionalitzacions permeten mantenir una percepció d'ordre i justícia social, encara que simplifiquin excessivament la realitat o ignorin evidències contràries.

En definitiva, la racionalització i la hipocresia moral constitueixen manifestacions de l'autoengany que faciliten la preservació d'una autoimatge positiva i d'una visió coherent del món. Encara que aquests mecanismes poden contribuir a l'estabilitat psicològica i social, també poden afavorir judicis esbiaixats, dificultar l'autocrítica i perpetuar actituds o estructures socials injustes. La consciència d'aquests biaixos representa un pas fonamental per desenvolupar una reflexió més crítica sobre les pròpies decisions i sobre la manera com interpretem el comportament dels altres.

Narcisisme i autoengany estructural

El narcisisme representa una forma d’autoengany especialment estructural. El trastorn narcisista de la personalitat es caracteritza per una autoimatge grandiosa, una necessitat persistent de validació externa i una sensibilitat elevada a la crítica. L’autoengany permet ignorar o distorsionar la informació que contradiu aquesta imatge idealitzada, i reforça mecanismes com el biaix de confirmació, la racionalització i la repressió de dades negatives sobre un mateix.

Des d’una lectura evolutiva, alguns trets narcisistes poden entendre’s com una estratègia socialment eficaç a curt termini. La projecció d’una gran confiança pot facilitar el lideratge, l’accés a recursos o l’atracció interpersonal. Tanmateix, aquesta estratègia comporta costos ètics i relacionals, perquè pot reduir l’empatia i justificar accions perjudicials per als altres.

L'autoengany ocupa un paper central en la comprensió del trastorn narcisista de la personalitat (TNP). Des de la psicologia clínica, aquest mecanisme es considera una estratègia defensiva destinada a protegir una autoestima fràgil davant experiències de fracàs, crítica o rebuig. En lloc d'interpretar la realitat de manera objectiva, la persona tendeix a distorsionar-la per preservar una autoimatge idealitzada i evitar aquelles informacions que podrien amenaçar el seu autoconcepte.

El TNP es caracteritza per un patró persistent de grandiositat, una necessitat intensa d'admiració i una disminució de l'empatia, és a dir, una dificultat significativa per reconèixer o tenir en compte les emocions, les necessitats i els punts de vista dels altres. Tanmateix, la grandiositat observada sovint no reflecteix una autoestima sòlida, sinó que constitueix un mecanisme compensatori destinat a protegir una identitat psicològica vulnerable. En aquest sentit, la imatge de superioritat actua com una defensa davant sentiments d'inseguretat o d'insuficiència.

Una de les característiques més destacades és la dependència de la validació externa. Les persones amb aquest trastorn busquen de manera constant el reconeixement, l'admiració i la confirmació de la seva pròpia excepcionalitat. Aquesta necessitat es combina amb una elevada sensibilitat a la crítica, fins al punt que observacions relativament lleus poden ser percebudes com a amenaces importants per a la seva autoestima i desencadenar respostes defensives, irritabilitat o menyspreu envers qui les formula.

Davant informacions que qüestionen la seva autoimatge, l'individu tendeix a ignorar-les, reinterpretar-les o minimitzar-les, preservant així la percepció de ser especialment competent, atractiu o important. Aquest procés pot donar lloc a una discrepància notable entre la percepció subjectiva de les pròpies capacitats i les evidències objectives disponibles. La funció principal d'aquesta distorsió no és enganyar els altres, sinó protegir el propi ego davant experiències que podrien resultar psicològicament doloroses.

Aquesta manera de processar la informació explica que moltes persones amb trets narcisistes mantinguin una confiança molt elevada en les seves capacitats fins i tot quan els resultats obtinguts o les valoracions externes la contradiuen. La reinterpretació constant dels fracassos, atribuïts habitualment a factors externs o a la incompetència dels altres, permet conservar una autoimatge coherent amb la pròpia percepció grandiosa.

Cal distingir, però, entre el narcisisme com a tret de personalitat i el trastorn narcisista de la personalitat. Certs nivells de confiança en un mateix, necessitat de reconeixement o orgull pels propis èxits són habituals i no constitueixen necessàriament una alteració clínica. El diagnòstic del trastorn només s'estableix quan aquests trets són persistents, inflexibles i provoquen un deteriorament significatiu en les relacions personals, laborals o socials.

L'autoengany pot entendre's com un mecanisme psicològic que, en el context del trastorn narcisista de la personalitat, contribueix a mantenir una identitat idealitzada i a reduir l'impacte emocional de les amenaces a l'autoestima. Tot i que aquesta estratègia pot proporcionar una protecció temporal davant el malestar psicològic, també dificulta l'autoconeixement, la regulació emocional i l'establiment de relacions interpersonals basades en l'empatia i en una percepció realista d'un mateix i dels altres.

Conclusions

L’engany travessa la vida natural i social: apareix en el camuflatge, el mimetisme, el parasitisme, la comunicació animal, la persuasió humana i les formes d’autoengany. La hipòtesi evolutiva sosté que l’autoengany pot haver estat seleccionat perquè facilita l’engany dels altres, redueix la càrrega cognitiva i fa menys detectables les falsedats. Alhora, l’autoengany pot complir funcions psicològiques defensives, com ara protegir l’autoestima o reduir l’angoixa davant la incertesa.

Aquesta doble dimensió —adaptativa i problemàtica— obliga a considerar l’autoengany amb prudència. Pot haver contribuït a l’èxit social i reproductiu, però també pot afavorir negacionismes, hipocresies, abusos de poder i relats narcisistes. En aquest sentit, l’humor, l’autocrítica i la disposició a contrastar les pròpies creences constitueixen eines valuoses per limitar-ne els efectes més destructius.

Bibliografia

• Bandiera, O., Parekh, N., Petrongolo, B. i Rao, M. (2022) ‘Men are from Mars, and women too: A Bayesian meta-analysis of overconfidence experiments’, Economica, 89(S1), pp. S38–S70. doi: 10.1111/ecca.12407.
• Benedetti, F., Mayberg, H.S., Wager, T.D., Stohler, C.S. i Zubieta, J.K. (2005) ‘Neurobiological mechanisms of the placebo effect’, The Journal of Neuroscience, 25(45), pp. 10390–10402. doi: 10.1523/JNEUROSCI.3458-05.2005.
• Catanzaro, M. (2023) ‘Per què augmenta l’efecte placebo?’, El Periódico, 8 d’octubre. Disponible a: Repositori de la Universitat Autònoma de Barcelona [consulta: 9 juliol 2026].
• Dawkins, R. i Krebs, J.R. (1978) ‘Animal signals: information or manipulation?’, a Krebs, J.R. i Davies, N.B. (ed.) Behavioural Ecology: An Evolutionary Approach. Oxford: Blackwell Scientific, pp. 282–309.
• Galinsky, A.D., Magee, J.C., Inesi, M.E. i Gruenfeld, D.H. (2006) ‘Power and perspectives not taken’, Psychological Science, 17(12), pp. 1068–1074. doi: 10.1111/j.1467-9280.2006.01824.x.
• Honza, M., Šulc, M., Jelínek, V., Požgayová, M. i Procházka, P. (2014) ‘Brood parasites lay eggs matching the appearance of host clutches’, Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, 281(1774), article 20132665. doi: 10.1098/rspb.2013.2665.
• Krebs, J.R. i Dawkins, R. (1984) ‘Animal signals: mind-reading and manipulation’, a Krebs, J.R. i Davies, N.B. (ed.) Behavioural Ecology: An Evolutionary Approach. 2a ed. Oxford: Blackwell Scientific, pp. 380–402.
• Masó, A. i Pijoan, M. (1997) ‘Advertències dels animals: cripsi, aposematisme i mimetismes’, Revista de la Societat Catalana d’Història Natural. Barcelona: Universitat de Barcelona.
• Pretus Real, J.L. (2020) ‘Adaptació i desenvolupament’, Biologia on-line: revista de divulgació de la Facultat de Biologia, 9(2).
• Pretus Real, J.L. (2016) ‘The 2015 Ramon Margalef Prize to Robert E. Ricklefs: A passion for evolutionary ecology’, Contributions to Science, 12(1), pp. 23–25.
• Pretus Real, J.L. (1991) Estudio taxonómico, biogeográfico y ecológico de los crustáceos branquiòpodos de aguas continentales españolas. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.
• Sinervo, B. i Lively, C.M. (1996) ‘The rock–paper–scissors game and the evolution of alternative male strategies’, Nature, 380, pp. 240–243. doi: 10.1038/380240a0.
• Shuster, S.M. (1987) ‘Alternative reproductive behaviors: three discrete male morphs in Paracerceis sculpta, an intertidal isopod from the northern Gulf of California’, Journal of Crustacean Biology, 7(2), pp. 318–327. doi: 10.1163/193724087X00270.
• Shuster, S.M. i Wade, M.J. (1991) ‘Equal mating success among male reproductive strategies in a marine isopod’, Nature, 350, pp. 608–610. doi: 10.1038/350608a0.
• Peciña, M., Stohler, C.S. i Zubieta, J.K. (2013) ‘Neurobiology of placebo effects: expectations or learning?’, Social Cognitive and Affective Neuroscience, 9(7), pp. 1013–1021.
• Ronay, R., Maddux, W.W. i von Hippel, W. (2022) ‘The Cocksure Conundrum: How evolution created a gendered currency of corporate overconfidence’, Adaptive Human Behavior and Physiology, 8, pp. 414–434.
• SciELO (2018) ‘El efecto placebo revisitado’, Revista Chilena de Neuro-Psiquiatría, 56(2), pp. 75–76.
• Sude, D. i Knobloch-Westerwick, S. (2022) ‘Selective exposure and attention to attitude-consistent and attitude-discrepant information: reviewing the evidence’, a Strömbäck, J., Wikforss, Å., Glüer, K., Lindholm, T. i Oscarsson, H. (ed.) Knowledge Resistance in High-Choice Information Environments. London: Routledge.
• Trivers, R. (2011) The Folly of Fools: The Logic of Deceit and Self-Deception in Human Life. New York: Basic Books.
• Viquipèdia (2026a) ‘Mimetisme’. Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure. [consulta: 9 juliol 2026].
• Viquipèdia (2026b) ‘Cripsi’. Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure. [consulta: 9 juliol 2026].
• Westerwick, A., Johnson, B.K. i Knobloch-Westerwick, S. (2017) ‘Confirmation biases in selective exposure to political online information: source bias versus content bias’, Communication Monographs, 84(3), pp. 343–364.

Jordi Coll Vera - 2026