En el món natural, la forma, el paper reproductiu i el comportament de les femelles varien enormement, fins a abastar un ampli espectre d’anatomies, estratègies parentals i sistemes d’aparellament. La figura de la mare cuidadora, més o menys pendent de les cries, és només una de les moltes possibilitats observables a la natura. En algunes espècies, com les jacanes, es produeix una inversió parcial dels rols sexuals: la femella pot abandonar la posta i deixar la cura dels ous i de les cries a diversos mascles, dins de sistemes poliàndrics en què els mascles assumeixen una part important de la incubació i de la cura parental. Aquests casos mostren que els papers reproductius no són fixos, sinó que depenen de l’ecologia, la inversió parental i la competència per la reproducció (Emlen i Oring, 1977; Andersson, 1994). A més, tot i que moltes aus formen parelles socialment monògames, la monogàmia social no sempre equival a monogàmia genètica o sexual: en nombroses espècies s’han documentat còpules extraparella i paternitat extraparella, cosa que obliga a distingir entre vincle social, cura parental i reproducció efectiva (Macedo, Karubian i Webster, 2008; Valcu, Valcu i Kempenaers, 2023).

La idea d’aquest article sorgeix de la lectura del llibre «Hembras. Una guia revolucionaria sobre el sexo, la evolución y la fémina animal» (Cooke, 2024).

Es farà aquí un breu resum respecte: Aus, mamífers, peixos, rèptils, amfibis, aràcnids, insectes, mol·luscs, crustacis, cnidaris, equinoderms, anèl·lids, porífers i platihelmints.

Aus (Classe Aves)

El sergent ala-roig mascle (Agelaius phoeniceus) és un exemple clàssic de poligínia. Defensa territoris prou amplis i adequats per atraure diverses femelles, de manera que un mateix mascle pot mantenir relacions reproductives amb més d’una femella durant la temporada de cria. Aquesta espècie ha estat àmpliament estudiada perquè permet observar com la defensa del territori, el cant, la competència entre mascles i l’elecció femenina interactuen dins d’un sistema poligínic (Searcy i Yasukawa, 1995). Els mascles són territorials i emeten cants i exhibicions visuals conspícues, mentre que les femelles seleccionen territoris i parelles en funció de factors com la qualitat de l’hàbitat, la protecció del niu i els avantatges reproductius potencials. En algunes poblacions, les femelles també poden copular amb mascles diferents del territorial, cosa que evidencia que el control masculí sobre la reproducció és parcial i que la paternitat genètica pot no coincidir amb la parella social (Macedo, Karubian i Webster, 2008; Valcu, Valcu i Kempenaers, 2023).

La diferència entre monogàmia social i monogàmia sexual és fonamental per comprendre el comportament reproductiu de les aus. Moltes espècies mantenen vincles socials estables, fins i tot de per vida, i cooperen en la construcció del niu, la incubació o la cura de les cries. Tanmateix, durant la temporada reproductiva es poden produir còpules fora de la parella social. Els estudis genètics han mostrat que la paternitat extraparella és freqüent en aus socialment monògames i que aquest fenomen pot intensificar la selecció sexual en augmentar la variació en l’èxit reproductiu dels mascles (Macedo, Karubian i Webster, 2008; Vedder, 2022). D’aquesta manera, una parella pot ser socialment fidel en termes de convivència i cura parental, però no necessàriament exclusiva des del punt de vista reproductiu.

Durant la cria, aus marines com gavines i mascarells duen a terme comportaments de festeig elaborats: sobrevolen zones de penya-segats, sacsegen el cap, emeten vocalitzacions, executen moviments ritualitzats i construeixen nius. Aquests comportaments compleixen funcions de reconeixement, coordinació i avaluació entre possibles parelles. En moltes aus, la reproducció implica senyals visuals, acústics i corporals que permeten avaluar la condició física, la motivació i la qualitat de l’individu. En els ocells cantaires, a més, els mascles no tenen penis; tots dos sexes tenen una cloaca, un orifici comú utilitzat per a la reproducció i l’excreció. La fecundació es produeix mitjançant el contacte de les cloaques, fet que es coneix com a “petó cloacal”. Aquest mecanisme mostra que la diversitat anatòmica de les aus s’acompanya d’una gran diversitat d’estratègies reproductives i de festeig (Andersson, 1994).

El gaig dels pins (Gymnorhinus cyanocephala), pertanyent a la família dels còrvids, constitueix un altre exemple de complexitat social. Els còrvids són aus conegudes per la seva intel·ligència, els seus vincles socials i les seves jerarquies grupals. En espècies que viuen en estols nombrosos, les relacions de dominància poden regular l’accés a recursos, parelles o posicions dins del grup. La dominància no sempre s’expressa mitjançant agressions obertes: també pot manifestar-se a través de senyals subtils, postures, mirades o desplaçaments que els altres individus interpreten i davant dels quals actuen en conseqüència. En alguns casos, uns pocs individus reuneixen les condicions necessàries per ocupar posicions dominants, mentre que d’altres romanen en rangs subordinats. Les femelles, a més, poden mostrar conductes competitives, especialment durant la primavera, quan els canvis hormonals associats a la reproducció poden influir en l’agressivitat, la defensa del territori o la interacció social. En diverses espècies, les femelles dominants poden exercir autoritat dins del grup i, precisament per la seva posició, ser també més tolerants o benvolents en determinades interaccions socials (Emlen i Oring, 1977; Andersson, 1994).

Els galls de les artemises (Centrocercus urophasianus) ofereixen un exemple molt representatiu de selecció sexual mitjançant festeig comunal o lek. A començaments de la primavera, els mascles es reuneixen en zones específiques d’exhibició, on competeixen per atreure les femelles. Utilitzen la cua, el plomatge, postures corporals, moviments repetitius i sons produïts mitjançant sacs esofàgics inflables. Quan aquests sacs s’inflen, deixen veure zones de pell de color verdós o oliva i generen sons característics que formen part de l’exhibició. Les femelles, per la seva banda, es desplacen pel lek, observen, comparen i avaluen els senyals dels mascles abans d’aparellar-se. En aquests sistemes, uns pocs mascles solen obtenir la major part de les còpules, mentre que la majoria aconsegueix poc o cap èxit reproductiu, cosa que intensifica la selecció sexual sobre els trets d’exhibició (Andersson, 1994; Pruett-Jones i Pruett-Jones, 1990).

En les aus, els peixos i els mamífers, les femelles poden avaluar sons, moviments, comportaments, ornaments i altres indicadors de qualitat. Aquest procés funciona com una mena de “mercat” de la seducció, en què l’elecció de parella pot dependre de senyals físics, cognitius o socials. En els sistemes de lek, la desigualtat reproductiva entre mascles pot ser molt marcada: uns pocs individus aconsegueixen aparellar-se, mentre que d’altres en queden exclosos. Les femelles, en moltes espècies, crien soles la seva progènie i seleccionen els mascles en funció de senyals que poden indicar bona condició, compatibilitat genètica o avantatges per a la descendència. La selecció sexual pot, per tant, impulsar l’evolució de trets vistosos, conductes complexes, vocalitzacions elaborades i fins i tot formes d’intel·ligència social relacionades amb les tàctiques de festeig (Andersson, 1994; Pruett-Jones i Pruett-Jones, 1990; Valcu, Valcu i Kempenaers, 2023).

Mamífers (Classe Mammalia)

Els antílops topi (Damaliscus lunatus) mostren un sistema reproductiu especialment interessant perquè, en determinades condicions, les femelles no són simples receptores passives de la competència masculina, sinó que també competeixen activament per accedir als mascles preferits. En els leks, les femelles poden desplaçar-se entre territoris masculins, avaluar els mascles i, en alguns casos, interrompre intents de còpula d’altres femelles o agredir rivals per augmentar les seves pròpies oportunitats d’aparellament. Aquest comportament ha estat interpretat com una forma de conflicte sexual invertit, en què les femelles poden pressionar els mascles afavorits perquè copulin més del que els convindria des del punt de vista de l’assignació espermàtica (Bro-Jørgensen, 2002; Bro-Jørgensen, 2007).

En els suricates (Suricata suricatta), la competència reproductiva femenina també pot ser molt intensa. Les femelles dominants, sovint descrites com a matriarques, monopolitzen gran part de la reproducció dins del grup i poden limitar la reproducció de les subordinades mitjançant agressió, expulsions i fins i tot infanticidi. Estudis de camp han mostrat que tant les dominants com algunes subordinades poden matar cries de competidores, cosa que revela que la distribució de la reproducció en aquestes societats cooperatives no depèn únicament de la cooperació, sinó també de conflictes reproductius severs (Young i Clutton-Brock, 2006; Bell et al., 2014; Drea et al., 2021). Aquests casos il·lustren un principi bàsic de l’evolució: els organismes les característiques dels quals augmenten la seva eficàcia en un entorn determinat tenen més probabilitats de sobreviure i transmetre els seus gens a la descendència, encara que aquestes estratègies puguin implicar competència, coerció o exclusió reproductiva (Emlen i Oring, 1977; Andersson, 1994).

Entre els bonobos (Pan paniscus), les femelles exerceixen un paper social destacat. Tot i que els mascles poden competir entre si, les femelles solen establir aliances estables que els permeten reduir conflictes, accedir a recursos i limitar la coerció masculina. Les interaccions sexuals entre femelles no tenen únicament una funció reproductiva, sinó també social: poden servir per reforçar vincles, gestionar tensions i afavorir la cohesió del grup. L’evidència recent indica que la formació de coalicions femenines és un factor clau per explicar el poder social de les femelles en aquesta espècie (Clay i Zuberbühler, 2012; Surbeck et al., 2025).

A Madagascar, els lèmurs constitueixen un dels exemples més coneguts de dominància femenina entre primats. En moltes espècies, les femelles poden dominar els mascles en l’accés a aliments, espais i decisions socials. Aquesta dominància no sempre s’expressa mitjançant agressió directa; sovint es manifesta a través de la submissió espontània dels mascles. La freqüència d’aquest patró en els lèmurs malgaixos suggereix que la dominància femenina va poder evolucionar primerencament en la història del grup, possiblement com a resposta a condicions ecològiques particulars de Madagascar (Kappeler, Fichtel i Radespiel, 2022).

En els felins, les lleones també mostren estratègies reproductives complexes. Durant l’estre poden aparellar-se repetidament amb un o diversos mascles, i aquesta conducta pot augmentar la probabilitat de fecundació, afavorir la competència espermàtica i, en alguns contextos, confondre la paternitat, reduint així el risc d’infanticidi per part de mascles rivals. En el cas dels lleons asiàtics, s’ha observat que les femelles poden aparellar-se amb coalicions masculines diferents abans de concebre, cosa que suggereix una estratègia femenina activa per protegir la supervivència de les cries i diversificar la paternitat potencial (Chakrabarti i Jhala, 2019). Aquest tipus de conductes mostra que algunes femelles posseeixen marges importants d’elecció i acció reproductiva, mentre que en altres espècies o contextos poden estar sotmeses a fortes pressions, coercions o restriccions socials.

Les orques (Orcinus orca) ofereixen un altre exemple singular d’organització social matriarcal. Igual que les dones humanes, les femelles d’orca poden viure molts anys després de deixar de reproduir-se. La menopausa en orques ha estat interpretada com una adaptació relacionada amb el valor social i ecològic de les femelles grans: les matriarques postreproductives poden contribuir a la supervivència dels seus descendents i parents mitjançant coneixement ecològic, lideratge i suport social, especialment en contextos d’escassetat d’aliment (Croft et al., 2024; Nature, 2024).

Finalment, les femelles de talp presenten una anatomia reproductiva extraordinària. En algunes espècies, les femelles desenvolupen ovotestis, òrgans que combinen teixit ovàric i testicular. Tot i que conserven la capacitat reproductora femenina, el teixit testicular produeix andrògens, com la testosterona, que poden augmentar la musculatura i l’agressivitat, trets útils per a una vida subterrània basada en l’excavació, la defensa territorial i la competència per recursos. Els estudis genòmics han mostrat que aquesta intersexualitat adaptativa es relaciona amb reorganitzacions reguladores del genoma que afecten gens implicats en la síntesi d’andrògens i el desenvolupament gonadal (Real et al., 2020). Aquest cas demostra que fins i tot l’anatomia sexual pot evolucionar de formes inesperades quan les pressions ecològiques afavoreixen determinats trets funcionals.

Peixos (Pisces)

Les femelles de guppy (Poecilia reticulata) són peixos d’aigua dolça que solen mostrar preferència per mascles amb taques ataronjades vistoses. Diversos estudis indiquen que les femelles tendeixen a seleccionar mascles amb una extensió més gran de coloració taronja, un tret associat a l’èxit reproductiu i a la selecció sexual (Herdegen-Radwan et al., 2021). L’elecció de parella, tanmateix, no és un fenomen fix, sinó que pot variar en funció de factors com l’edat, l’estat reproductiu, l’experiència prèvia i les condicions ambientals. Així mateix, les femelles poden aparellar-se amb diversos mascles al llarg del seu cicle reproductiu (Herdegen-Radwan et al., 2021).

En els peixos pescadors abissals (Ceratioidei), el dimorfisme sexual pot ser extrem. En algunes espècies, els mascles són molt més petits que les femelles i les localitzen mitjançant senyals químics. Després de trobar-les, poden adherir-se als seus cossos mitjançant una mossegada i, en determinades espècies, fusionar-s’hi permanentment. Durant aquest procés, els sistemes circulatoris de tots dos individus es connecten i el mascle acaba actuant principalment com un òrgan productor d’esperma, fisiològicament dependent de la femella (Near et al., 2024; Swann et al., 2020).

Les sardines (Sardina pilchardus) són peixos pelàgics de comportament gregari que s’agrupen en grans bancs com a estratègia de defensa davant dels depredadors. També fan desplaçaments estacionals relacionats amb les condicions oceanogràfiques i la disponibilitat de recursos. La seva alimentació es basa principalment en el consum de plàncton, que obtenen mitjançant filtració de l’aigua (NOAA Fisheries, 2025; Oceana, 2025).

Per la seva banda, diverses espècies de taurons presenten comportaments socials més complexos del que tradicionalment se suposava. Investigacions recents han demostrat que alguns taurons estableixen associacions preferents amb determinats individus i mantenen vincles socials estables durant llargs períodes de temps. Així mateix, solen congregar-se en àrees relacionades amb la reproducció, l’alimentació o ambdues activitats. Les seves estratègies de caça aprofiten sentits molt desenvolupats, com l’olfacte i la detecció de vibracions, i en algunes espècies inclouen aproximacions discretes i coordinades cap a les preses (Marosi et al., 2026; University of Exeter, 2026).

Rèptils (Classe Reptilia)

El cocodril del Nil (Crocodylus niloticus) viu principalment en regions tropicals d’Àfrica i habita en ecosistemes d’aigua dolça, com rius, llacs, maresmes i pantans. És un depredador oportunista la dieta del qual es compon principalment de peixos, rèptils, aus i mamífers, encara que els exemplars joves també poden consumir invertebrats, inclosos mol·luscs i crustacis. La seva àmplia distribució i capacitat d’adaptació a diferents ambients aquàtics el converteixen en un dels grans depredadors africans (Britannica, s.d.; Wikipedia, s.d.).

L’anaconda verda (Eunectes murinus) és una serp constrictora pertanyent a la família de les boes. És originària de les regions tropicals de Sud-amèrica i es troba principalment en rius, pantans, aiguamolls i altres masses d’aigua de moviment lent de les conques amazònica i de l’Orinoco. No és verinosa; captura les seves preses mitjançant constricció, enrotllant el cos al seu voltant fins a causar-los asfíxia. Es considera una de les serps més grans del món pel seu pes i una de les més llargues conegudes. La seva gran mida i la seva presència en els ecosistemes amazònics han contribuït a la seva reputació com un dels rèptils més temuts de la regió. La reproducció pot produir-se durant amplis períodes de l’any, depenent de les condicions ambientals i de la distribució geogràfica de les poblacions (Britannica, s.d.; Center for Latin American and Caribbean Studies, s.d.).

El dragó endolat (Lepidodactylus lugubris), un petit dragó domèstic, és una sargantana inofensiva per als éssers humans. No té verí, rarament mossega i no es considera un transmissor habitual de malalties humanes. S’alimenta fonamentalment d’insectes i altres petits artròpodes, per la qual cosa pot exercir un paper beneficiós en el control de plagues domèstiques. Entre les seves preses hi ha mosquits, mosques, paneroles, arnes, aranyes i altres invertebrats. És freqüent observar-la en parets, sostres i racons d’habitatges, on busca refugi i aliment. Generalment és un animal esquiu que evita el contacte amb les persones i fuig quan en percep la presència (Doctor Guide Online, s.d.; UIS Journal, s.d.).

Amfibis (Classe Amphibia)

Els amfibis són vertebrats tetràpodes que presenten un cicle de vida caracteritzat, en la majoria de les espècies, per una fase larvària aquàtica amb respiració branquial i una fase adulta predominantment terrestre amb respiració pulmonar i cutània. Tradicionalment es classifiquen en tres grans grups: anurs (granotes i gripaus), urodels (salamandres i tritons) i gimnofions o àpodes (cecílies) (Hickman et al., 2017). A diferència d’altres vertebrats, molts amfibis experimenten una transformació profunda durant el seu desenvolupament anomenada metamorfosi, mitjançant la qual passen de larves aquàtiques a formes adultes adaptades a diferents ambients (Pough et al., 2016).

Els amfibis van ser els primers vertebrats a colonitzar parcialment el medi terrestre durant l’evolució. Actualment presenten una distribució gairebé cosmopolita, encara que nombroses espècies es troben amenaçades a causa de la pèrdua d’hàbitat, les malalties emergents, la contaminació i el canvi climàtic (IUCN, 2025). A més, exerceixen un paper ecològic fonamental en transferir energia entre els ecosistemes aquàtics i terrestres i en regular les poblacions d’invertebrats, especialment artròpodes, dels quals s’alimenten quan arriben a l’edat adulta (Pough et al., 2016).

Algunes espècies d’amfibis produeixen i secreten substàncies tòxiques a través de la pell com a mecanisme de defensa davant depredadors. Aquestes secrecions poden variar des de compostos irritants fins a toxines d’elevada potència biològica (Toledo i Jared, 1995).

Entre els amfibis més coneguts hi ha la granota comuna (Pelophylax perezi), una espècie àmpliament distribuïda a la península Ibèrica i associada a medis aquàtics permanents o temporals (Díaz-Paniagua, 2014).

Un altre exemple és el gripau de canya (Rhinella marina), caracteritzat per la seva pell seca i berrugosa, així com per la presència de grans glàndules parotoides situades darrere dels ulls. La seva coloració pot variar entre tons grisos, bruns, rogencs i olivacis, mentre que la regió ventral sol presentar una tonalitat crema amb taques fosques irregulars (Cogger, 2014).

La salamandra comuna (Salamandra salamandra) és un urodel fàcilment recognoscible per la seva cridanera coloració negra amb taques grogues, utilitzada com a senyal d’advertiment per a possibles depredadors. Habita principalment en zones humides i boscoses d’Europa occidental (Speybroeck et al., 2016).

Finalment, el tritó ibèric (Lissotriton boscai) és un amfibi urodel caracteritzat per posseir una cua ben desenvolupada durant tota la seva vida, una pell relativament llisa i una estreta vinculació a ambients aquàtics durant la reproducció (Speybroeck et al., 2016).

Aràcnids (Classe Arachnida)

En la majoria de les espècies d’aranyes, les femelles són sedentàries i solen encarregar-se de la construcció i el manteniment de les teranyines, mentre que els mascles adults són més errants i dediquen gran part de la seva activitat a la cerca de parella. En moltes espècies, els mascles presenten una mida corporal menor i posseeixen estructures reproductores especialitzades denominades pedipalps, utilitzades per transferir l’esperma durant la còpula (Foelix, 2011).

Durant l’aparellament, els mascles de nombroses espècies desenvolupen comportaments de festeig complexos destinats a reduir el risc de ser confosos amb una presa. Aquests comportaments inclouen moviments específics sobre la teranyina, senyals vibratoris i estratègies d’aproximació acuradament sincronitzades. En algunes espècies, determinades estructures corporals ajuden a mantenir una posició segura durant la còpula i faciliten la transferència de l’esperma mitjançant els pedipalps (Andrade, 2003; Foelix, 2011).

La longevitat varia considerablement entre espècies. En alguns grups, especialment entre les grans migalomorfes, les femelles poden viure diverses dècades, mentre que els mascles solen tenir una esperança de vida significativament menor a causa dels riscos associats a la dispersió i a la cerca activa de parella (Costa i Pérez-Miles, 2002).

En certes espècies s’ha documentat el canibalisme sexual, un fenomen en què la femella consumeix el mascle abans, durant o després de la còpula. Aquest comportament no ocorre sempre, però constitueix una estratègia reproductiva estudiada en diversos grups d’aranyes. Per minimitzar aquest risc, els mascles solen emprar rituals de festeig elaborats que els permeten comunicar la seva identitat i estat reproductiu abans d’apropar-se a la femella (Andrade, 2003).

Les aranyes teixidores d’orbe, pertanyents a la família Araneidae, presenten sovint un marcat dimorfisme sexual, amb femelles considerablement més grans que els mascles. Aquestes femelles construeixen teranyines complexes capaces de detectar vibracions molt subtils, que els permeten localitzar preses i respondre a possibles amenaces o parelles potencials. El mascle ha d’apropar-se amb cura i produir senyals vibratoris característics per evitar ser interpretat com una presa (Foelix, 2011).

La taràntula ocellera (o goliat), nom comú aplicat a diverses espècies de la família Theraphosidae, es troba entre les aranyes de mida més gran del món. Algunes espècies poden assolir prop de 30 cm d’envergadura entre els extrems de les potes esteses. Tot i que la seva dieta està composta principalment per insectes i altres invertebrats, també poden capturar petits vertebrats, com amfibis, rèptils, rosegadors i, ocasionalment, aus, circumstància que va donar origen al seu nom comú (Marshall i Uetz, 1990; Foelix, 2011).

Insectes (Classe Insecta)

La mantis religiosa (Mantis religiosa) deu el seu nom (pregadeu) a la posició característica de les seves potes davanteres, que solen mantenir-se plegades i recorden la postura d’una pregària. Aquesta espècie és coneguda pels casos de canibalisme sexual observats en algunes poblacions, en què la femella pot consumir el mascle abans, durant o després de la còpula. Tot i que aquest comportament s’ha popularitzat àmpliament, no ocorre en tots els aparellaments i la seva freqüència varia segons les condicions ecològiques i fisiològiques dels individus.

L’abella europea o abella de la mel (Apis mellifera) és una de les espècies d’abelles més esteses del món. Es tracta d’un insecte eusocial que viu en colònies organitzades formades per una reina fèrtil, nombroses obreres i un nombre menor d’abellots. Les obreres recol·lecten nèctar i pol·len per produir mel i alimentar la colònia. A més, exerceixen un paper fonamental en la pol·linització, un servei ecològic essencial per a la reproducció de nombroses plantes silvestres i cultivades.

La mosca domèstica (Musca domestica) sol tenir una vida relativament curta, que generalment oscil·la entre dues i quatre setmanes en condicions favorables. Encara que sovint se la considera una plaga, exerceix funcions ecològiques importants. Les larves contribueixen a la descomposició de matèria orgànica, afavoreixen el reciclatge de nutrients i ajuden a mantenir el funcionament dels ecosistemes. Així mateix, moltes espècies de mosques participen en la pol·linització i constitueixen una font d’aliment per a aus, amfibis, rèptils i altres invertebrats.

Les formigues són insectes socials que viuen en colònies ubicades en formiguers subterranis, troncs, fusta en descomposició o altres refugis. Dins de la colònia hi ha una divisió del treball: algunes formigues tenen cura de la reina i les larves, d’altres busquen aliment, mantenen el niu o defensen la colònia. La comunicació es fa principalment mitjançant senyals químics anomenats feromones, que permeten coordinar activitats complexes com la cerca d’aliment o la defensa davant amenaces. Igual que les abelles, les formigues presenten una organització social altament desenvolupada.

Les papallones posseeixen adaptacions sensorials extraordinàries. Disposen de receptors químics a les potes que els permeten identificar substàncies presents en les plantes sobre les quals es posen, cosa que resulta fonamental per localitzar aliment i seleccionar llocs adequats per a la posta d’ous. Moltes espècies també poden percebre longituds d’ona situades en l’espectre ultraviolat. A més, no tenen pulmons i respiren mitjançant un sistema de tràquees. Algunes fan migracions de milers de quilòmetres. Els colors de les seves ales poden originar-se per pigments o per estructures microscòpiques que interactuen amb la llum. En les papallones del gènere Morpho, per exemple, la iridescència blava característica es deu a complexes nanoestructures presents en les escates alars, capaces de produir colors estructurals brillants que canvien segons l’angle d’observació.

Les libèl·lules pertanyen a l’ordre Odonata i destaquen per la seva extraordinària capacitat de vol, els seus grans ulls compostos i el seu comportament depredador. Tant les larves aquàtiques com els adults són carnívors i consumeixen una gran quantitat d’insectes, inclosos mosquits i mosques. Constitueixen un dels grups d’insectes voladors més antics que existeixen actualment, amb ancestres que es remunten a més de 300 milions d’anys. A més de la seva importància ecològica com a depredadors, també s’utilitzen com a indicadors de la qualitat ambiental dels ecosistemes d’aigua dolça.

Les arnes són insectes voladors estretament emparentats amb les papallones i pertanyen a l’ordre Lepidoptera. La majoria de les espècies són inofensives i moltes participen en la pol·linització, especialment durant la nit. Tanmateix, algunes espècies associades a entorns humans poden convertir-se en plagues. En les anomenades arnes de la roba, el dany no el produeixen els adults, sinó les larves, que són capaces d’alimentar-se de fibres naturals riques en queratina, com llana, seda, plomes o pells.

Els escarabats pertanyen a l’ordre Coleoptera, el grup d’organismes més divers del regne animal. Se n’han descrit més de 400.000 espècies, cosa que representa aproximadament el 40 % de les espècies d’insectes conegudes i prop d’una quarta part de les espècies animals descrites. Habiten pràcticament tots els ambients terrestres i d’aigua dolça del planeta, amb excepció d’alguns entorns extrems. La seva extraordinària diversitat es relaciona amb una llarga història evolutiva, la capacitat d’ocupar nombrosos nínxols ecològics i la presència d’èlitres, unes ales anteriors endurides que protegeixen el cos i les ales posteriors.

Mol·luscs (Phyllum Mollusca)

Els mol·luscs constitueixen un dels grans grups d’animals invertebrats de cos tou. Tradicionalment es reconeixen vuit classes principals, entre les quals destaquen els gasteròpodes, els bivalves i els cefalòpodes per la seva diversitat i rellevància ecològica. Altres classes menys conegudes són els poliplacòfors o quitons, caracteritzats per posseir vuit plaques articulades a la part dorsal; els escafòpodes, que presenten una conquilla tubular semblant a un ullal; els monoplacòfors, petits mol·luscs marins amb una conquilla en forma de capell que durant molt de temps només van ser coneguts pel registre fòssil; i els aplacòfors, organismes d’aspecte vermiforme que no tenen conquilla.

Els cargols terrestres són gasteròpodes que obtenen gran part de l’aigua que necessiten a partir de la humitat ambiental i dels vegetals que consumeixen. Per desplaçar-se requereixen superfícies humides, ja que avancen mitjançant contraccions musculars del seu peu i la producció de mucus. La majoria dels cargols terrestres són hermafrodites, és a dir, posseeixen òrgans reproductors masculins i femenins. Tanmateix, normalment es reprodueixen mitjançant fecundació creuada, intercanviant esperma amb un altre individu durant un procés de festeig i còpula que pot prolongar-se durant hores. Posteriorment dipositen els ous en sòl humit, on es desenvolupen les cries. Els tentacles inferiors tenen funcions tàctils i químiques, mentre que els superiors alberguen ulls simples que els permeten percebre la llum i orientar-se.

Els musclos i les cloïsses són mol·luscs bivalves fonamentals per als ecosistemes aquàtics. Actuen com a filtradors naturals, processant grans volums d’aigua per capturar partícules alimentàries, fitoplàncton i matèria orgànica en suspensió, contribuint així a millorar la qualitat de l’aigua. Moltes espècies de musclos presenten sexes separats i es reprodueixen mitjançant l’alliberament de gàmetes al medi aquàtic, on la fecundació sol produir-se externament. Després de la fecundació es desenvolupen larves microscòpiques que romanen suspeses a l’aigua abans d’assentar-se sobre el fons o fixar-se a diferents substrats. A més de la seva importància ecològica, constitueixen un element clau en nombroses cadenes tròfiques aquàtiques.

Els cefalòpodes, com els pops, les sípies i els calamars, presenten una reproducció sexual complexa. En moltes espècies, el mascle utilitza un braç modificat denominat hectocòtil per transferir espermatòfors a la cavitat del mantell de la femella. Aquesta pot emmagatzemar els espermatòfors durant un temps abans de fertilitzar els ous. En nombrosos pops, la reproducció s’associa a una estratègia denominada semelparitat, en què els individus solen reproduir-se una sola vegada durant la seva vida. Després de la reproducció, els mascles moren al cap d’un temps i les femelles dediquen una enorme inversió energètica a la cura dels ous abans de morir poc després de l’eclosió.

Els pops poden desplaçar-se caminant o arrossegant-se sobre el fons marí amb l’ajuda dels seus braços proveïts de ventoses. També són capaços de nedar ràpidament mitjançant propulsió a raig, expulsant aigua a pressió a través del sifó. Són depredadors carnívors que capturen crustacis, peixos i altres mol·luscs utilitzant els seus braços i un potent bec corni. Algunes espècies fins i tot empren certs braços com a suport per desplaçar-se sobre el substrat de manera especialment eficient.

Una de les característiques més sorprenents dels pops és la seva elevada capacitat cognitiva. Posseeixen un sistema nerviós molt distribuït, amb una part important de les seves neurones localitzada als braços, cosa que permet un cert grau d’autonomia funcional. Aquesta organització neuronal descentralitzada afavoreix conductes complexes relacionades amb l’exploració, la manipulació d’objectes i la resolució de problemes. A més, disposen de sofisticats mecanismes de camuflatge basats en cèl·lules pigmentàries denominades cromatòfors i en estructures dèrmiques capaces de modificar ràpidament el color i la textura de la pell. Gràcies a aquests mecanismes poden integrar-se visualment en el seu entorn en qüestió de segons.

Crustacis (Crustacea)

Els crustacis constitueixen un grup molt divers d’artròpodes que inclou crancs, gambes, llagostes, llamàntols, percebes i nombroses formes planctòniques. La majoria de les espècies presenten sexes separats i una reproducció sexual en què les femelles tenen un paper determinant tant en la producció d’ous com en la protecció dels embrions durant les primeres fases del desenvolupament (Nagaraju, 2011; Farhadi et al., 2021).

La reproducció dels crustacis presenta una enorme diversitat d’estratègies. En moltes espècies marines la fecundació és interna: el mascle transfereix esperma a la femella, que pot conservar-lo durant setmanes o mesos abans de fecundar els seus ous. Aquesta capacitat permet sincronitzar la reproducció amb les condicions ambientals més favorables per al desenvolupament de la descendència (Nagaraju, 2011).

Després de la fecundació, moltes femelles transporten els ous adherits a l’abdomen o a estructures especialitzades denominades pleòpodes. Aquest comportament incrementa notablement la supervivència embrionària, ja que els ous reben oxigenació, neteja i protecció davant depredadors i infeccions. En nombrosos crancs i gambes, la femella continua portant els ous fins al moment de l’eclosió (Nature, 2025.

Entre els decàpodes, la inversió maternal és especialment notable. Les femelles de molts crancs incuben centenars o milers d’ous sota l’abdomen durant setmanes o mesos. Aquest conjunt d’ous rep el nom de massa ovígera. Durant aquest període, la femella ventila regularment els ous per assegurar-ne l’oxigenació i afavorir un desenvolupament correcte dels embrions (Sal Moyano et al., 2023.

En espècies de crancs marins, la femella fecundada pot transportar la posta fins que emergeixen les larves. Aquest comportament maternal és tan important que qualsevol alteració ambiental que redueixi els moviments d’aireig dels ous pot afectar negativament la supervivència de la descendència (Sal Moyano et al., 2023).

Les gambes i els llagostins també mostren una important inversió reproductiva femenina. Durant l’oogènesi, els ovaris acumulen grans reserves nutritives en forma de vitel, que constituiran la principal font d’energia dels futurs embrions. La fecunditat de les femelles acostuma a estar estretament relacionada amb la mida corporal i amb les condicions ambientals, com la temperatura, la salinitat o la disponibilitat d’aliment (Nature, 2025).

En alguns crustacis, les femelles desenvolupen estructures especialitzades associades a la incubació i la cura dels ous. Determinats trets morfològics exclusivament femenins estan directament relacionats amb la protecció de la descendència i han evolucionat sota fortes pressions selectives associades a l’èxit reproductiu (Farhadi et al., 2021).

Després de l’eclosió, moltes espècies alliberen larves planctòniques que passen per diverses fases de desenvolupament abans d’assolir la forma adulta. En altres casos, especialment en algunes espècies d’aigua dolça o de vida terrestre, el desenvolupament és més directe i les cries emergeixen en estadis relativament avançats (Nature, 2025).

En el cranc verd (Carcinus maenas), la femella transporta els ous fecundats adherits als pleòpodes situats sota l'abdomen durant diversos mesos. Durant aquest període ventila constantment la massa ovígera per garantir l'oxigenació dels embrions. Aquesta és una de les formes més comunes de cura maternal entre els decàpodes. (Sal Moyano et al., 2023; Nature, 2025).

En el cranc violinista (Uca pugilator), les femelles seleccionen activament els mascles en funció de les seves exhibicions i de la qualitat dels refugis excavats. Després de l'aparellament, la femella incuba els ous fins a l'alliberament de les larves, mostrant una clara inversió parental femenina. (Nature, 2025).

En el llamàntol europeu (Homarus gammarus), Les femelles poden portar desenes de milers d'ous sota l'abdomen durant gairebé un any abans de l'eclosió. La llarga incubació augmenta considerablement la supervivència embrionària. (Nature, 2025).

En la gamba comuna (Palaemon serratus), La femella transporta els ous adherits als pleòpodes fins al moment de l'eclosió. Durant aquest temps neteja regularment els ous per evitar infeccions i l'acumulació de sediments. (Nature, 2025).

En el llagostí tigre (Penaeus monodon), La reproducció està fortament condicionada per factors ambientals. Les femelles produeixen grans quantitats d'òvuls durant el procés de vitel·logènesi, acumulant reserves energètiques que permetran el desenvolupament dels embrions. (Nagaraju, 2011).

En el cranc de marjal (Neohelice granulata), Les femelles mantenen els ous en una cambra incubadora sota l'abdomen i realitzen moviments continus d'aireig. S'ha demostrat que alteracions ambientals poden reduir aquests comportaments maternals i afectar la supervivència de la descendència (Sal Moyano et al., 2023).

En el cranc blau (Callinectes sapidus), La femella pot emmagatzemar esperma després d'una única còpula i utilitzar-lo posteriorment per fecundar diverses postes d'ous al llarg de la seva vida reproductiva, fet que li proporciona una gran flexibilitat reproductiva. (Nagaraju, 2011).

Per tant, en els crustacis el paper reproductiu de la femella va molt més enllà de la simple producció d’òvuls. La protecció física dels ous, la seva ventilació, la incubació prolongada i la inversió energètica necessària per al desenvolupament embrionari converteixen les femelles en l’element central de l’èxit reproductiu de nombroses espècies (Nature, 2025; Sal Moyano et al., 2023).

Cnidaris (Phyllum Cnidaria)

En els cnidaris, la femella té un paper reproductiu fonamentalment relacionat amb la producció d’òvuls, però el procés varia considerablement segons el grup taxonòmic i segons si predomina la fase de pòlip o la de medusa dins del cicle vital. La reproducció dels cnidaris presenta una gran diversitat d’estratègies, que inclouen espècies amb fecundació externa, fecundació interna, incubació d’embrions i diferents graus de protecció de la descendència (Rinkevich i Loya, 1979).

En la reproducció sexual, les femelles produeixen els gàmetes femenins (òvuls) a les gònades. En moltes meduses, aquestes estructures es troben associades a la gastrodermis o als canals de la cavitat gastrovascular. Els òvuls maduren progressivament i, segons l’espècie, poden ser alliberats directament al medi aquàtic o romandre temporalment dins del cos matern abans de la fecundació o durant les primeres fases del desenvolupament embrionari (Kakinuma, 1978).

La fecundació pot presentar dues modalitats principals. En la fecundació externa, la femella allibera els òvuls a l’aigua i els mascles hi alliberen els espermatozoides, de manera que la unió dels gàmetes es produeix al medi aquàtic. Aquesta estratègia és freqüent en nombroses meduses i en molts coralls. En la fecundació interna o associada al cos matern, els espermatozoides arriben als òvuls mentre aquests es troben dins de la cavitat gastrovascular o en estructures especialitzades de la femella. En aquests casos, els embrions poden quedar protegits durant les primeres etapes del desenvolupament (Rinkevich i Loya, 1979).

Després de la fecundació, el zigot experimenta diverses divisions cel·lulars i dona lloc habitualment a una larva plànula, ciliada i mòbil. La plànula neda durant un període variable abans de fixar-se al substrat, on es transforma en un pòlip. En moltes espècies amb alternança de generacions, el pòlip es reprodueix asexualment mitjançant gemmació o estrobilació i acaba originant noves meduses, que són les responsables de la reproducció sexual (Kakinuma, 1978).

Per tant, el paper reproductiu de la femella no es limita exclusivament a la producció d’òvuls. En determinades espècies també participa en la retenció, protecció o incubació dels embrions i de les larves. En canvi, en les espècies amb fecundació completament externa, la seva contribució després de l’alliberament dels òvuls és molt menor. Cal afegir que la distinció entre mascle i femella no és universal en els cnidaris. Hi ha espècies gonocòriques o dioiques, amb sexes separats, i d’altres hermafrodites, capaces de produir tant òvuls com espermatozoides (Rinkevich i Loya, 1979).

En algunes espècies, la femella reté o incuba la descendència en lloc de limitar-se a alliberar els òvuls al mar. En cnidaris, tanmateix, resulta més adequat parlar d’incubació (brooding) o d’inversió maternal que no pas de cura maternal en sentit estricte, ja que generalment no existeixen conductes complexes d’atenció activa comparables a les observades en aus o mamífers (Rinkevich i Loya, 1979).

A Aurelia aurita (medusa comuna o medusa lluna), els espermatozoides alliberats pels mascles arriben a les femelles, on es produeix la fecundació. Els embrions són retinguts temporalment en estructures associades als braços orals fins que es desenvolupen en plànules, que posteriorment són alliberades i es fixen al substrat per originar la fase de pòlip. Diversos estudis han descrit el desenvolupament de les plànules sobre els braços orals de la femella abans de l’alliberament (Ishii i Takagi, 2003).

De manera similar, Cyanea capillata (melena de lleó) presenta estratègies de protecció embrionària en què els ous fecundats i els primers estadis larvaris poden romandre temporalment associats a estructures dels braços orals abans de l’alliberament de les plànules. En aquests casos, el cos matern actua durant un temps com a espai protector per al desenvolupament inicial (Arai, 1997).

Entre els coralls escleractinis, Stylophora pistillata (corall coliflor llis) constitueix un exemple clàssic de corall incubador (brooder). Aquesta espècie reté els ous fecundats fins a l’estadi de plànula i allibera larves relativament desenvolupades. Aquest mecanisme augmenta la supervivència de la descendència durant les primeres fases del desenvolupament (Rinkevich i Loya, 1979).

També Pocillopora damicornis (corall coliflor) és coneguda per l’alliberament de plànules desenvolupades, encara que la seva biologia reproductiva mostra una notable variabilitat geogràfica i poblacional (Richmond i Hunter, 1990).

En algunes anemones de mar hi ha espècies incubadores en què els juvenils es desenvolupen sobre la superfície corporal, en cavitats especialitzades o dins de la cavitat gastrovascular. En aquests casos, la relació entre progenitor i descendència es prolonga més enllà de la fecundació. Particularment destacables són algunes anemones antàrtiques i subantàrtiques, en les quals els embrions o juvenils romanen allotjats en cambres especialitzades de la paret corporal fins assolir estadis avançats de desenvolupament (Dunn, 1983).

Tanmateix, aquestes estratègies no s’han d’interpretar com a conductes maternals actives. Es tracta principalment d’adaptacions anatòmiques i reproductives que incrementen les probabilitats de supervivència dels descendents. El cas de les anemones incubadores representa, probablement, el màxim grau d’inversió maternal observat entre els cnidaris, però continua diferint substancialment de les formes de cura parental pròpies dels vertebrats socials (Dunn, 1983; Rinkevich i Loya, 1979).

Equinoderms (Phyllum Echinodermata)

En els equinoderms, la femella té un paper reproductiu principalment relacionat amb la producció d’òvuls, encara que l’estratègia reproductiva varia segons el grup i l’hàbitat. La majoria de les espècies presenten sexes separats i es reprodueixen sexualment mitjançant la fecundació externa, alliberant els gàmetes al medi marí (Young, 2025; Sacchi, 2023).

Durant l’època reproductiva, les femelles alliberen grans quantitats d’òvuls a l’aigua, mentre que els mascles hi alliberen els espermatozoides. La sincronització d’aquest procés sol dependre de factors ambientals com la temperatura, les marees, els corrents marins o els cicles lunars. Aquesta coordinació augmenta la probabilitat que òvuls i espermatozoides coincideixin i es produeixi la fecundació (Sacchi, 2023; Young, 2025).

Després de la fecundació, l’embrió es desenvolupa en una larva planctònica que deriva amb els corrents marins. Aquestes larves presenten simetria bilateral, molt diferent de la simetria radial característica dels adults. Posteriorment experimenten una metamorfosi profunda abans d’assolir la forma definitiva (Sacchi, 2023; Wikipedia, s.d.).

L’estrella de mar comuna (Asterias rubens) constitueix un exemple típic de reproducció per fecundació externa. Les femelles poden alliberar milions d’òvuls al medi aquàtic, compensant així les elevades taxes de mortalitat que afecten les larves marines (Young, 2025).

Una estratègia semblant s’observa en (Pisaster ochraceus), una estrella de mar característica de la costa pacífica nord-americana. En aquesta espècie, l’èxit reproductiu depèn sobretot de la sincronització de l’alliberament dels gàmetes i de les condicions oceanogràfiques presents durant la posta (Hall i Mah, s.d.; Sacchi, 2023).

Entre els eriçons de mar, (Strongylocentrotus purpuratus) és una de les espècies més estudiades. Les femelles produeixen una gran quantitat d’òvuls i la fecundació es produeix externament. Aquesta espècie s’ha convertit en un model fonamental en biologia del desenvolupament perquè els seus embrions permeten estudiar amb detall les primeres etapes de l’embriogènesi (Sacchi, 2023).

Tot i que la fecundació externa és el mecanisme predominant, algunes espècies han desenvolupat estratègies de protecció embrionària. Determinats equinoderms polars i d’aigües profundes retenen els ous o els embrions dins del cos matern o en estructures especialitzades. Aquest tipus d’incubació redueix l’exposició dels estadis juvenils als depredadors i a les condicions ambientals adverses (Sacchi, 2023).

Un exemple destacat és Leptasterias hexactis, una estrella de mar de regions fredes en què les femelles poden protegir la posta i els primers estadis juvenils durant períodes prolongats. En aquest cas, la inversió reproductiva femenina és molt superior a la de les espècies que simplement alliberen els gàmetes al mar (Hendler et al., 1995; Byrne, 1996).

Els cogombres de mar també mostren una gran diversitat reproductiva. Algunes espècies alliberen lliurement els seus gàmetes, mentre que altres han desenvolupat sistemes d’incubació i, en casos excepcionals, formes properes al viviparisme, en què les cries completen part del desenvolupament protegides dins del progenitor (Smiley, 1988; Byrne, 1996).

A més de la reproducció sexual, nombrosos equinoderms poden reproduir-se asexualment. Algunes estrelles de mar són capaces de regenerar individus complets a partir d’un fragment corporal que conservi una part del disc central. Aquesta extraordinària capacitat regenerativa converteix els equinoderms en un dels grups animals amb més potencial de reproducció asexual (Young, 2025; Wikipedia, s.d.).

Per tant, en els equinoderms el paper reproductiu de la femella va des de la simple producció massiva d’òvuls fins a estratègies complexes d’incubació i protecció embrionària. Encara que la majoria de les espècies continuen depenent de la fecundació externa, diversos llinatges han evolucionat mecanismes que augmenten significativament la supervivència dels descendents (Young, 2025; Sacchi, 2023).

Anèl·lids (Phyllum Annelida)

Els anèl·lids constitueixen un grup d’invertebrats segmentats que inclou els cucs de terra, les sangoneres i nombrosos cucs marins poliquets. Presenten una gran diversitat d’estratègies reproductives, que van des de l’hermafroditisme fins a l’existència de sexes separats, passant per mecanismes de reproducció asexual i una notable capacitat de regeneració (Bartolomaeus, 1999; Wilkin i Blanchette, 2026).

En moltes espècies terrestres, especialment entre els oligoquets, els individus són hermafrodites simultanis, és a dir, cada animal posseeix òrgans reproductors masculins i femenins. Malgrat això, la reproducció acostuma a requerir la fecundació creuada entre dos individus, fet que afavoreix la diversitat genètica (Wilkin i Blanchette, 2026).

El cuc de terra comú (Lumbricus terrestris) és probablement l’exemple més conegut. Durant l’aparellament, dos individus intercanvien esperma i posteriorment cadascun forma un capoll mucós segregat pel clitel, una estructura glandular característica dels clitel·lats. Dins d’aquest capoll es produeix la fecundació i el desenvolupament dels embrions. En aquesta espècie, el paper reproductiu de la femella es manifesta a través de la producció dels òvuls i de la formació del capoll protector que garanteix el desenvolupament inicial de la descendència (Wilkin i Blanchette, 2026).

Les sangoneres, com Hirudo medicinalis, també són hermafrodites. Després de l’intercanvi d’esperma, els ous fecundats són dipositats en capolls protectors situats habitualment en substrats humits. Aquest mecanisme ofereix als embrions una protecció superior a la de moltes espècies aquàtiques que alliberen directament els gàmetes al medi (Bartolomaeus, 1999).

Entre els poliquets marins predominen les espècies amb sexes separats. En aquests animals, les femelles produeixen grans quantitats d’òvuls que seran fecundats externament a l’aigua. La sincronització reproductiva acostuma a dependre de factors ambientals com la temperatura, les marees i els cicles lunars (Bartolomaeus, 1999; Wilkin i Blanchette, 2026).

Un exemple característic és Alitta virens. Durant la reproducció, els adults experimenten una transformació coneguda com a epitòquia. Les femelles desenvolupen segments especialitzats plens d’òvuls i neden cap a la superfície, on alliberen els gàmetes de manera sincronitzada amb els mascles. Després de la posta, molts individus moren, ja que tota l’energia vital s’ha destinat a la reproducció (Wilkin i Blanchette, 2026).

Els membres de la família Syllidae presenten algunes de les estratègies reproductives més complexes entre els anèl·lids. En espècies com (Syllis prolifera), la part terminal del cos es transforma en una estructura reproductora especialitzada denominada estoló. Aquest estoló conté els gàmetes, es desprèn de l’individu progenitor i allibera els òvuls o els espermatozoides a la columna d’aigua. En les femelles, l’estoló actua pràcticament com una unitat reproductora independent carregada d’òvuls (Franke, 1999).

El cuc de sorra (Arenicola marina) proporciona un altre exemple interessant. Les femelles alliberen els òvuls al medi marí coincidint amb períodes reproductius molt sincronitzats. El desenvolupament embrionari i larvari està estretament relacionat amb les condicions ambientals, especialment la temperatura i la dinàmica de les marees (Auckland, 1994).

A més de la reproducció sexual, nombrosos anèl·lids poden reproduir-se asexualment mitjançant fragmentació o gemmació. Diverses espècies poden regenerar individus complets a partir de fragments corporals, una capacitat que ha convertit els anèl·lids en organismes model per a l’estudi de la regeneració dels teixits i de les cèl·lules germinals (Özpolat, 2023).

Per tant, el paper reproductiu de la femella en els anèl·lids és extraordinàriament divers. Pot consistir en la producció i protecció dels ous dins de capolls, en la formació d’estructures reproductives especialitzades o en l’alliberament massiu d’òvuls durant episodis de reproducció sincronitzada. Aquesta diversitat reflecteix l’enorme èxit evolutiu del grup en hàbitats terrestres, d’aigua dolça i marins (Bartolomaeus, 1999; Özpolat, 2023).

Porífers (Phyllum Porifera)

Els porífers o esponges constitueixen el grup d’animals pluricel·lulars més primitiu. No presenten teixits ni òrgans veritables i la seva reproducció mostra una gran flexibilitat. Moltes espècies poden reproduir-se tant sexualment com asexualment, fet que ha contribuït al seu èxit evolutiu en ambients marins i d’aigua dolça.

La majoria de les esponges són hermafrodites, és a dir, un mateix individu és capaç de produir tant gàmetes masculins com femenins. Tanmateix, normalment no es produeix autofecundació. En moltes espècies, la producció d’espermatozoides i òvuls té lloc en moments diferents del cicle reproductiu, afavorint la fecundació creuada (Brusca, Moore i Shuster, 2016).

Durant la reproducció sexual, els espermatozoides són alliberats a l’aigua i entren en una altra esponja a través del sistema de canals. La fecundació sol produir-se dins del cos de l’animal, on els òvuls són retinguts. Això converteix la femella funcional en l’espai on es desenvolupen els primers estadis embrionaris (Ruppert, Fox i Barnes, 2004).

L’esponja de bany mediterrània (Spongia officinalis) constitueix un exemple clàssic d’espècie hermafrodita amb fecundació interna. Els embrions es desenvolupen dins de l’individu progenitor abans de ser alliberats en forma de larves nedadores.

En l’esponja d’aigua dolça Spongilla lacustris, les femelles funcionals produeixen ous que donen lloc a larves microscòpiques. Aquesta espècie també destaca per la formació de gèmmules, estructures de resistència capaces d’originar nous individus de forma asexual quan les condicions tornen a ser favorables (Brusca, Moore i Shuster, 2016).

La reproducció asexual és molt freqüent entre els porífers. Pot produir-se per gemmació, fragmentació o formació de gèmmules. Gràcies a la seva extraordinària capacitat regenerativa, petits fragments d’una esponja poden reconstruir un individu complet. En conseqüència, el paper reproductiu de la femella es combina sovint amb mecanismes de multiplicació asexual que no requereixen fecundació.

Per tant, en els porífers la contribució femenina està principalment associada a la producció i retenció dels òvuls, així com a la protecció dels embrions durant les primeres etapes del desenvolupament. Malgrat la simplicitat anatòmica del grup, les seves estratègies reproductives es troben entre les més variades del regne animal (Ruppert, Fox i Barnes, 2004).

Platihelmints (Phyllum Platyhelminthes)

Els platihelmints o cucs plans constitueixen un grup d’invertebrats que inclou organismes de vida lliure, com les planàries, i nombroses espècies paràsites, com les tènies i els trematodes. Presenten una gran diversitat d’estratègies reproductives, tot i que l’hermafroditisme és molt freqüent.

En la majoria de platihelmints, cada individu posseeix simultàniament òrgans reproductors masculins i femenins. Tanmateix, la reproducció sol produir-se mitjançant fecundació creuada entre dos individus, la qual cosa incrementa la variabilitat genètica de la descendència (Hickman et al., 2017).

La planària (Schmidtea mediterranea) és un dels organismes model més importants en l’estudi de la reproducció i la regeneració. Les femelles funcionals produeixen òvuls que són dipositats dins de càpsules protectores. A més, aquesta espècie és famosa per la seva extraordinària capacitat de regeneració, que li permet reproduir-se asexualment per fissió i generar un individu complet a partir d’un fragment corporal.

Els trematodes, com la fascíola hepàtica (Fasciola hepatica), són hermafrodites i produeixen quantitats enormes d’ous. El paper de la femella funcional és especialment destacat per l’elevada inversió energètica destinada a la formació dels ous, que han de garantir la continuïtat d’un cicle vital molt complex que involucra diversos hostes.

Les tènies, com Taenia solium, també són hermafrodites. Cada proglòtide madura conté aparells reproductors masculins i femenins capaços de produir milers d’ous. La funció femenina és fonamental perquè gran part de la massa reproductora de l’animal està dedicada a la producció i acumulació d’ous fecundats (Roberts, Janovy i Nadler, 2013).

Entre els platihelmints paràsits, la fecunditat femenina pot assolir nivells extraordinaris. Una sola Fasciola hepatica pot arribar a produir desenes de milers d’ous. Aquesta estratègia compensa les elevades pèrdues que es produeixen durant la transmissió entre hostes.

Per tant, en els platihelmints el paper reproductiu de la femella se centra principalment en la producció massiva d’òvuls i ous, encara que en moltes espècies aquesta funció es comparteix dins d’organismes hermafrodites. La gran capacitat reproductiva i, en alguns casos, la combinació de reproducció sexual i asexual, expliquen l’èxit ecològic i evolutiu del grup (Hickman et al., 2017).

Bibliografía

• Andersson, M. (1994) ‘Sexual Selection’. Princeton: Princeton University Press.
• Andrade, M.C.B. (2003) ‘Risky mate search and male self-sacrifice in redback spiders’, Behavioral Ecology, 14(4), pp. 531–538.
• Auckland, M.F. (1994) ‘Reproductive and genetic variation in Arenicola marina (L.) and comparison with Arenicola defodiens (Annelida: Polychaeta)’. Tesi doctoral. University of St Andrews.
• Bartolomaeus, T. (1999) ‘Reproductive Strategies and Developmental Patterns in Annelids’. Dordrecht: Springer.
• Bell, M.B.V., Cant, M.A., Borgeaud, C., Thavarajah, N., Samson, J. i Clutton-Brock, T.H. (2014) ‘Suppressing subordinate reproduction provides benefits to dominants in cooperative societies of meerkats’, Nature Communications, 5, 4499.
• Bellono, N.W. i col·laboradors (referit en síntesi divulgativa) sobre cognició distribuïda en pops. Informació resumida a 'The Octopus Mind'.
• Britannica (2026) 'Coleoptera'. Encyclopaedia Britannica.
• Britannica (2026) 'Lepidoptera'. Encyclopaedia Britannica.
• Britannica (s.d.) 'Green anaconda'. Encyclopaedia Britannica.
• Britannica (s.d.) 'Nile crocodile'. Encyclopaedia Britannica.
• Bro-Jørgensen, J. (2002) ‘Overt female mate competition and preference for central males in a lekking antelope’, Proceedings of the National Academy of Sciences, 99(14), pp. 9290–9293.
• Bro-Jørgensen, J. (2007) ‘Reversed sexual conflict in a promiscuous antelope’, Current Biology, 17(24), pp. 2157–2161.
• Brown, W.D. i Barry, K.L. (2016) ‘Sexual cannibalism increases male material investment in offspring’, Proceedings of the Royal Society B, 283(1833).
• Brusca, R.C., Moore, W. i Shuster, S.M. (2016) 'Invertebrates'. 3a ed. Sunderland: Sinauer Associates.
• Byrne, M. (1996) ‘Viviparity and intragonadal brooding in the diminutive sea stars Patiriella vivipara and P. parvivipara (Family Asterinidae)’, Marine Biology, 125(3), pp. 551–567.
• Center for Latin American and Caribbean Studies (s.d.) 'Green Anaconda'. University of Kansas.
• Chakrabarti, S. i Jhala, Y.V. (2019) ‘Battle of the sexes: a multi-male mating strategy helps lionesses win the gender war of fitness’, Behavioral Ecology, 30(4), pp. 1050–1061.
• Clay, Z. i Zuberbühler, K. (2012) ‘Communication during sex among female bonobos: effects of dominance, solicitation and audience’, Scientific Reports, 2, 291.
• Cogger, H.G. (2014) ‘Reptiles and Amphibians of Australia’. 7a ed. Collingwood: CSIRO Publishing.
• Cooke, Lucy (2024) 'Hembras. Una guia revolucionaria sobre el sexo, la evolución y la fémina animal'. Anagrama, Argumentos, Enero, 2024.
• Corbet, P.S. (s.d.) ‘Evolution, paleontology, and classification in Odonata’, Encyclopaedia Britannica.
• Costa, F.G. i Pérez-Miles, F. (2002) ‘Reproductive biology of uruguayan theraphosids’, Journal of Arachnology, 30(3), pp. 571–587.
• Croft, D.P. et al. (2024) ‘The evolution of menopause in toothed whales’, Nature.
• Díaz-Paniagua, C. (2014) ‘Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias’. Madrid: Omega.
• Doctor Guide Online (s.d.) 'Are House Geckos Harmful? Facts You Need'.
• Drea, C.M. et al. (2021) ‘An intergenerational androgenic mechanism of female intrasexual competition in the cooperatively breeding meerkat’, Nature Communications, 12, 7332.
• Emlen, S.T. i Oring, L.W. (1977) ‘Ecology, sexual selection, and the evolution of mating systems’, Science, 197(4300), pp. 215–223.
• Farhadi, A., Cui, W., Zheng, H., Li, S., Zhang, Y., Ikhwanuddin, M. i Ma, H. (2021) ‘The Regulatory Mechanism of Sexual Development in Decapod Crustaceans’, Frontiers in Marine Science, 8, 679687.
• Foelix, R.F. (2011) ‘Biology of Spiders’. 3a ed. Nova York: Oxford University Press.
• Franke, H.-D. (1999) ‘Reproduction of the Syllidae (Annelida: Polychaeta)’, Hydrobiologia, 402, pp. 39-55.
• Giraldo, M.A., Yoshioka, S., Liu, C. i Stavenga, D.G. (2016) ‘Coloration mechanisms and phylogeny of Morpho butterflies’, Journal of Experimental Biology, 219(24), pp. 3936–3944.
• Hall, D. i Mah, C. (s.d.) ‘Echinoderms: Sea Stars, Urchins, Sand Dollars, and Relatives’. Smithsonian Ocean.
• Hanlon, R.T. i Messenger, J.B. (2018) ‘Cephalopod Behaviour’. Cambridge: Cambridge University Press.
• Hendler, G., Miller, J.E., Pawson, D.L. i Kier, P.M. (1995) 'Sea Stars, Sea Urchins and Allies: Echinoderms of Florida and the Caribbean'. Washington, DC: Smithsonian Institution Press.
• Herdegen-Radwan, M., Cattelan, S., Buda, J., Raubic, J. i Radwan, J. (2021) ‘What do orange spots reveal about male (and female) guppies? A test using correlated responses to selection’, Evolution, 75(12), pp. 3037–3055.
• Hickman, C.P., Roberts, L.S., Keen, S.L., Larson, A., I’Anson, H. i Eisenhour, D.J. (2017) ‘Principios integrales de zoología’. 17a ed. Madrid: McGraw-Hill.
• Ishii, H. i Takagi, A. (2003) ‘Development time of planula larvae on the oral arms of the scyphomedusa Aurelia aurita’, Journal of Plankton Research, 25(11), pp. 1447–1450.
• IUCN (2025) 'The IUCN Red List of Threatened Species'. Gland, Suïssa: International Union for Conservation of Nature.
• Kakinuma, Y. (1978) ‘Moon Jelly: The Life Cycle of Aurelia aurita’. Encyclopaedia Cinematographica.
• Kappeler, P.M., Fichtel, C. i Radespiel, U. (2022) ‘The Island of Female Power? Intersexual Dominance Relationships in the Lemurs of Madagascar’, Frontiers in Ecology and Evolution, 10, 858859.
• LibreTexts (s.d.) ‘Classification of Phylum Mollusca’. Biology LibreTexts.
• Lorenzo-Carballa, M. i Koroiva, R. (2024) ‘A Special Issue on the Diversity, Ecology and Evolution of Dragonflies and Damselflies’, Diversity, 16(2), p. 117.
• Macedo, R.H., Karubian, J. i Webster, M.S. (2008) ‘Extrapair paternity and sexual selection in socially monogamous birds: are tropical birds different?’, The Auk, 125(4), pp. 769–777.
• Marosi, N.D., Ellis, S., Jacoby, D.M.P., Brunnschweiler, J.M. i Croft, D.P. (2026) ‘Bull sharks form social relationships with specific companions’, Animal Behaviour. Citado por University of Exeter.
• Mika, F. et al. (2012) ‘Photonic Crystal Structure and Coloration of Wing Scales of Butterflies Exhibiting Selective Wavelength Iridescence’, Materials, 5(5), pp. 754–771.
• Nagaraju, G.P.C. (2011) ‘Reproductive regulators in decapod crustaceans: an overview’, Journal of Experimental Biology, 214(1), pp. 3-16.
• Nature (2024) ‘Killer whales have menopause. Now scientists think they know why’, Nature.
• Nature Index (2025) ‘Reproductive Biology of Crustacean Species’. Nature Portfolio.
• Near, T., Brownstein, C.D. i col. (2024) ‘Sea of love: Behind the unusual sexual parasitism of deep-water anglerfish’, Yale News.
• Negri, I. et al. (2022) ‘The Honey Bee Apis mellifera: An Insect at the Interface between Human and Ecosystem Health’, Biology, 11(2), p. 233.
• NOAA Fisheries (2025) 'Pacific Sardine'.
• Oceana (2025) 'Pacific Sardine'.
• Özpolat, B.D. (2023) ‘Annelids as models of germ cell and gonad regeneration’, Journal of Experimental Zoology Part B: Molecular and Developmental Evolution, 342(3), pp. 126-143.
• Pough, F.H., Janis, C.M. i Heiser, J.B. (2016) ‘Vertebrate Life’. 10a ed. Sunderland: Sinauer Associates.
• Pruett-Jones, S.G. i Pruett-Jones, M.A. (1990) ‘Sexual selection through female choice in Lawes’ Parotia, a lek-mating bird of paradise’, Evolution, 44(3), pp. 486–501.
• Real, F.M. et al. (2020) ‘The mole genome reveals regulatory rearrangements associated with adaptive intersexuality’, Science, 370(6513), pp. 208–214.
• Rinkevich, B. i Loya, Y. (1979) ‘The Reproduction of the Red Sea Coral Stylophora pistillata. I. Gonads and Planulae’, Marine Ecology Progress Series, 1, pp. 133–144.
• Roberts, L.S., Janovy, J. i Nadler, S.A. (2013) 'Foundations of Parasitology'. 9a ed. New York: McGraw-Hill.
• Rosenberg, G. (s.d.) ‘Molluscan classes’. Conchologists of America.
• Ruppert, E.E., Fox, R.S. i Barnes, R.D. (2004) 'Invertebrate Zoology'. 7a ed. Belmont: Brooks/Cole.
• Sacchi, S. (2023) ‘Echinoderm Reproduction: A Remarkable Journey from Spawning to Larvae’, International Journal of Pure and Applied Zoology, 11(5).
• Sal Moyano, M.P., Ceraulo, M., Luppi, T., Gavio, M.A. i Buscaino, G. (2023) ‘Anthropogenic and biological sound effects on the maternal care behavior of a key crab species’, Frontiers in Marine Science, 10.
• Schartum, E. et al. (2017) ‘From pedal to filter feeding: ctenidial organogenesis and implications for feeding in the postlarval freshwater pearl mussel’, Journal of Molluscan Studies, 83(1), pp. 36–42.
• Searcy, W.A. i Yasukawa, K. (1995) ‘Polygyny and Sexual Selection in Red-Winged Blackbirds’. Princeton: Princeton University Press.
• Smiley, S. (1988) ‘The dynamics of oogenesis and fecundity of Stichopus californicus (Echinodermata: Holothuroidea)’, Biological Bulletin, 175(1), pp. 79–93.
• Speybroeck, J., Beukema, W., Bok, B. i Van der Voort, J. (2016) ‘Field Guide to the Amphibi-ans and Reptiles of Britain and Europe’. Londres: Bloomsbury Publishing.
• Springer Nature (2025) ‘Genomic insights into the brooding reproduction and climate-driven adaptation…’, estudi sobre reproducció incubadora en cnidaris.
• Surbeck, M. et al. (2025) ‘Drivers of female power in bonobos’, Communications Biology.
• The Cephalopod Page (s.d.) ‘Aurelia aurita, Moon Jelly’. Disponible en publicació zoològica divulgativa especialitzada.
• UIS Journal (s.d.) 'Why geckos enter the house and what to do to keep them away from homes and balconies'.
• Valcu, M., Valcu, C. i Kempenaers, B. (2023) ‘Extra-pair paternity and sexual dimorphism in birds’, Journal of Evolutionary Biology, 36(5), pp. 764–779.
• Vedder, O. (2022) ‘Experimental extra-pair copulations provide proof of concept for fertility insurance in a socially monogamous bird’, Proceedings of the Royal Society B, 289(1976), 20220261.
• Villar, P.S. et al. (2025) ‘A sensory system for mating in octopus’. Science.
• Wikipedia (2026) 'Beetle'.
• Wikipedia (2026) 'Housefly'.
• Wikipedia (2026) 'Western honey bee'.
• Wikipedia (s.d.) 'Aurelia aurita'.
• Wikipedia (s.d.) 'Echinoderm'.
• Wikipedia (s.d.) 'Mollusca'.
• Wikipedia (s.d.) 'Reproductive system of gastropods'.
• Wikipedia (s.d.) 'Green anaconda'.
• Wikipedia (s.d.) 'Nile crocodile'.
• Wilkin, D. i Blanchette, J. (2026) ‘Annelid Reproduction’, CK-12 Advanced Biology.
• Young, A.J. i Clutton-Brock, T.H. (2006) ‘Infanticide by subordinates influences reproductive sharing in cooperatively breeding meerkats’, Biology Letters, 2(3), pp. 385–387.
• Young, L. (2025) ‘Do echinoderms reproduce sexually or asexually?’, The Institute for Environmental Research and Education.
• Young, L. (2025) ‘How do Echinodermata reproduce?’, The Institute for Environmental Research and Education.

Jordi Coll Vera i Maria Mercè Juan Otero - 2026