El canvi climàtic

El canvi climàtic provocat per l’emissió de gasos d’efecte hivernacle des de la revolució industrial és ja un problema global i és molt probable que sigui molt pitjor a curt i llarg termini, segons molts estudis científics. En especial si no es fa res per aturar-lo. Tanmateix, en el cas que s’aturés ara mateix del tot, els seus efectes es notarien almenys durant uns mil anys.

El gràfic de l'esquerra ^[1] mostra l'increment de les les emissions de CO₂ per l’activitat humana. El gràfic de la dreta ^[2] compara les emissions per l'activitat humana amb les del vulcanisme.

Segons el gràfic de la NOAA Climate.gov, basat en dades del Centre de Anàlisi d’Informació de Diòxid de Carboni (CDIAC) del Laboratori Nacional Oak Ridge del Departament d’Energia, des de l’inici de la Revolució Industrial, les emissions humanes de diòxid de carboni provinents dels combustibles fòssils i de la producció de ciment (línia verda) han augmentat més de 35 mil milions de tones mètriques per any. Mentre que els volcans (línia púrpura) produeixen menys de mil milions de tones mètriques anualment (BURTON 2013).

En el passat geològic de la Terra les variacions dràstiques dels nivells de diòxid de carboni a l’atmosfera Ecausades per fenòmens naturalsc sempre han provocat grans, i sovint desastrosos, canvis climàtics, dels quals en farem a continuació una repassada en els propers apartats d’aquest estudi. Des de la gran oxidació, als inicis del Proterozoic, fa uns 2500 milions d’anys. Fins l’Holocè i la possible extinció massiva provocada per l’aparició de l’home sobre la Terra. Passant abans per totes les extincions massives enregistrades entre aquests dos períodes.

Però fem-ne abans una petita explicació dels períodes geològics en que es divideix la història del nostre planeta des de la seva formació fa 4567 milions d’anys fins al període actual, el Quaternari.

Els períodes geològics de la Terra

La història geològica de la Terra es defineix, de manera arbitrària, en períodes nomenats eons, la subdivisió més gran dins l’escala de temps geològic, segons criteris classificatoris observables experimentalment ^[3]. Així, per exemple, l'eó Fanerozoic ^[4] es basa en l’existència de vida animal i vegetal abundant.

Cada eó és subdividit en eres, cada era en períodes, cada període en sèries i cada sèrie en estatges.

En el cas del Faneorozoic tindriem les següents subdivisions:

• El Fanerozoic és subdividit en tres eres: Paleozoic, Mesozoic i Cenozoic ^[5].
• El Cenozoic en tres períodes: Paleogen, Neogen i Quaternari.
• El Quaternari en dues sèries: Plistocè i Holocè.
• L’Holocè en tres estatges: Grenlàndia, Norgripià i Megalaià.

En geologia es consideren, bàsicament, dos tipus d’escala ^[6]:

• D’una banda tenim l’escala cronomètrica, amb el milió d’anys (Ma) com a unitat de mesura i basada en mesures de propietats físiques de les roques (habitualment la taxa relativa entre diferents isòtops d’un determinat element químic).
• D’altra l’escala cronoestratigràfica, basada en el principi de la superposició dels estrats i la presència o absència dels corresponents fòssils guia. Aquesta és l’escala establerta per convenció pel Sistema Internacional Estandarditzat d'unitats estratigràfiques i es correspon a la classificació, citada anteriorment, en eons, eres, períodes, etc.

La classificació actual (v 2023/09) és la següent:

Història de la vida a la Terra. Les fins del Món.

 

Estudis actuals sobre isòtops de tali i molibdè proporcionen, en tot cas, una forta evidència de l’augment de l’oxigenació oceànica fa 2450 Ma. L’oxigen alliberat és terriblement nociu per a totes les formes de vida anaeròbica que poblen la Terra i, a mesura que l’oxigen s’acumula a l’atmosfera i a la superfície dels oceans, les úniques formes que sobreviuen majoritàriament són les resistents als efectes oxidants i tòxics de l'oxigen, o bé les que tenen un cicle vital en un ambient anaeròbic (tal com succeeix encara avui en dia). Aquest esdeveniment és conegut com la catàstrofe de l'oxigen o gran oxidació. ^[10]

A més és possible que sigui en aquest moment quan apareixen les primeres cèl·lules eucariotes (WRAY 2002). Probablement com una estratègia per afavorir la reparació de l'ADN en entorns hostils. Amb la possibilitat d’efectuar una fotosíntesi molt més eficaç, augmentant més ràpidament encara el ritme d’oxigenació.

La glaciació huroniana

Com a conseqüència de l’extinció massiva de la vida anaeròbica, es produeix una disminució dràstica de la concentració atmosfèrica de metà i altres gasos del metabolisme anaeròbic. Fet que provoca un dràstic refredament del planeta fins arribar a la glaciació huroniana. Aquesta s’estén durant uns tres-cents milions d’anys, durant els períodes Siderià i Riacià del Paleoproterozoic (2400-2100 Ma).

És considerada una de les edats glacials més severes de la història geològica, molt similar a l'edat glacial de la Terra bola de neu que tindrà lloc al Neoproterozoic, immediatament abans de l’eó Fanerozoic.

La Terra bola de neu

És l'època glacial ben documentada més antiga, i probablement la més severa dels últims mil milions d'anys. Té lloc entre 850-630 Ma —durant el període Criogenià ^[11]— . Es produeix una Terra bola de neu, amb el globus sencer cobert de glaç.

Ens situem aproximadament fa 900 Ma. La disposició de les terres emergides és molt diferent a l’actual. Hi ha un únic supercontinent: Rodinia ^[12]. Situat al sud de l’Equador, completament estèril de vida complexa i envoltat d’un únic oceà: Mirovia ^[13].

Uns cent milions d’anys més tard, Rodinia comença a fragmentar-se (TORSVIK 2003) en vuit petits continents. Tot el procés es divideix en quatre etapes, entre 825-550 Ma ^[14], sota una intensa activitat magmàtica i tectònica. Activitat que provoca la desaparició de grans masses de gel i la formació dels cratons ^[15] que formaran posteriorment els continents actuals.

La Terra bola de neu perdura durant uns cinc milions d'anys i acaba molt ràpidament a mesura que el vapor d'aigua torna a l'atmosfera terrestre.

La fi del període Ediacarià.

L’any 2009, investigadors del Departament de Ciències de la Terra de la UC Riverside (California) analitzen roques del sud d’Oman i hi troben, en un estudi dirigit per Gordon Love (ZUMBERGE 2018), l’evidencia de vida animal més antiga —fa 635 Ma—: la presència del biomarcador 24-isopropilcolestano (24-ipc), un esteroide produït avui en dia per un grup reduït d’esponges. ^[16].

Ens situem a l’inici del període Ediacarià, l'últim període geològic del Neoproterozoic, entre 635-542 Ma.

La denominació ^[17] prové dels turons d’Ediacara, a l’Austràlia meridional. Descrit pel geòleg Reginald Sprigg, el 1947, durant una expedició a la recerca de mineral de coure, com “unes estranyes formes de vida que pul·lulaven pels fons marins molt poc oxigenats fa uns 600 Ma”. Es troben més de mil cinc-cents fòssils d’impressions, petjades i motllos d’organismes de cos tou, sense esquelet ni conquilla. Posteriorment se’n trobaran restes semblants per tot el planeta (Namíbia, Canadà, Rússia, Xina, Escandinàvia i Anglaterra). Les troballes suggereixen un fons marí cobert d’una estora enganxifosa de bactèries fotosintètiques sobre la qual hi viuen uns essers amb aspecte de coixins prims semblants a les meduses actuals, o en forma de tubs o de fulles de falguera. No disposen d’estomac ni de cap aparell digestiu identificable. Es pensa que el fet de viure en aigües someres i ben il·luminades els facilita la fotosíntesi, bé per ells mateixos o per la presència simbiont d’algues fotosintètiques. La majoria són sèssils i immòbils. Uns pocs es desplacen de manera aleatòria (BRANNEN 2022).

Les mides són molt dispars. Des d’uns pocs mil·límetres fins a metres. Amb rigideses molt variables, des de molt tous fins a molt durs i resistents. (OLIVER 2022)

S’hi han identificat més de 30 gèneres, diferenciats per la forma, i en l’actualitat no es sap quin va ser el seu paper evolutiu. Probablement un experiment evolutiu fallit. La majoria semblen no tenir cap descendent actual.

Hi destaquen formes tri-lobulars com Pteridinium; formes allargades i esponjoses com Charnia o Swartpuntia; forma de disc amb simetria radial com Ediacaria, Cyclomedusa o Medusinites (possibles avantpassats de meduses o anemones); formes ovalades amb simetria bilateral com Kimberella (que es desplaça pels fons marins com els cargols i possible avantpassat dels mol·luscs); formes allargades i segmentades, amb simetria bilateral, com Spriggina (possible avantpassat dels artròpodes); i formes tubulades amb esquelet mineralitzat com Cloudina (possible avantpassat dels anèl·lids o dels cnidaris).(OLIVER 2022)

De entre tots hi destaca com el més misteriós un ésser segmentat, ample i ovalat: el gènere Dickinsonia, probablement un dels primers animals que varen existir (HOEKZEMA 2017).

El final de l’època glacial i posterior període ediacarià és possiblement el desencadenant de l'explosió cambriana ^[18], que suposa paradoxalment l’extinció massiva de totes les formes de vida conegudes del període Ediacarià (DARROCH 2015). Un comportament nou és possiblement el responsable en gran part d’aquesta extinció massiva: la recerca d’un amagatall on viure, especialment per part dels Priapúlids ^[19] (cucs penis) (BRANNEN 2022).

Actualment se’n coneixen 18 espècies d’aquests cucs marins pseudocelomats que viuen soterrats a fons sorrencs o fangosos excavant-hi galeries amb la seva trompa i que rarament superen els 15 cm de longitud —a excepció d’Halicryptus higinsi que pot arribar als 39 cm—.

Un altre factor a considerar, per tal d’explicar la fi del període ediacarià, és el filtrat massiu de les aigües per les noves formes de vida. Aquestes fixen el carboni orgànic al fons marí, en forma d’excrements, de manera que els éssers filtradors de l’Ediacarià moren de gana en unes aigües massa netes, més ventilades i amb una major concentració d’oxigen dissolt (BRANNEN 2022). Altres causes possibles serien: la depredació, la competència directa pels mateixos nínxols ecològics, o fins i tot un canvi ambiental global produït per la ruptura del supercontinent (OLIVER 2022).

En certa manera l’explosió cambriana s’assembla a l’aparició de l’home, capaç d’alterar fortament l’ecosistema planetari de manera global amb grans o petits canvis que poden semblar insignificants però que no ho són en absolut. Aquests canvis poden afavorir a unes poques espècies oportunistes i perjudicar o extingir a moltes altres. ^[20] En aquest sentit l’espècie humana és comparable als cucs penis.

L’explosió cambriana (Paleozoic)

Al Fanerozoic, durant el període Cambrià ^[21], es dona la major explosió de vida que ha vist el planeta Terra. Durant l'explosió cambriana apareixen sobtadament, en termes geològics, complexos organismes macroscòpics multicel·lulars. És el cas dels membres més antics de molts embrancaments de metazous, els animals multicel·lulars. Són, en aquest sentit, paradigmàtics: el gènere Myllokunmingia, suposadament el primer cordat (SHU 1999), semblant a les actuals mixines; conjuntament amb altres animals estranys com Hallucigenia, Opabinia o Anomalocaris.

Aquest últim, era un depredador terrible de entre seixanta centímetres i un metre de longitud. Amb el cos allargat i dividit en onze lòbuls triangulars, amb brànquies a la part superior dels lòbuls i una terminació final, la cua, curta i roma. Al cap es situaven dos enormes ulls compostos disposats sobre dos peduncles, un parell d’apèndix alimentaris envoltats d’espines, i una boca circular envoltada de dents i sempre oberta. Era a més un eficient nadador a la manera de la manta gegant actual (Manta birostris). (OLIVER 2022, p. 161) ^[22]

Cal destacar Pikaia gracilens (de 530 Ma d’antiguitat). Animal marí semblant a un cuc d’uns cinc centímetres de llargada. Confirmat com l’ancestre de tots els vertebrats ^[23] (MORRIS 2012) ^[24]. Amb espina dorsal (notocorda), cordó neural i blocs musculars (miòmers) a cada costat del cos. Sense ulls ni dents, però amb un cap clarament definit, brànquies i dos petits tentacles (potser sensorials). (OLIVER 2022, p. 172)

El món cambrià és ja molt semblant a l’actual en certs aspectes: la vida repta, neda, s’observa amb ulls i quimioreceptors, hi ha depredadors i preses, ... Es desenvolupen molts dels organismes actuals.

Hi prosperen les algues verdes tipus Volvox i els Trilobites, un grup dels artròpodes, representatiu del període (encara que només representen un terç de la diversitat específica). Molts altres artròpodes, de formes estranyes i fascinants, no han gairebé fossilitzat pel fet de no tenir exoesquelet. Hi ha també esponges, en gran nombre, i representants de nombrosos fílums bilaterals: mol·luscs (cargols, cloïsses, calamars), cucs poliquets i priapúlids. A més de parents propers dels vertebrats. Un animal cefalocordat semblant a l’ordre actual dels Amphioxiformes, Metaspriggina, d’uns cinc centímetres de llargada, és considerat un dels nostres primers avantpassats.

El jaciment de Burgess Shale va ser descobert per Charles Doolittle Walcott el 1909 i és un dels més importants d’aquest període de fa 530 Ma. Altres jaciments importants són: el de Chenjgiang, descobert per Xianguang Hou el 1984, del Cambrià Inferior (522 Ma); i el de Emu Bay, a l’illa Cangur (sud d’Austràlia), de entre 520-515 Ma. En aquest últim es va trobar l’ull més antic i complex (un ull compost de més de tres mil lents) de l’artròpode Anomalocaris (OLIVER 2022).

 

Entre 600-540 Ma les terres continentals s’agrupen en un únic supercontinent: Pannotia. Centrat en el Pol Sud de la Terra i envoltat d’un únic oceà: Panthalassa. Aleshores, fa uns 540 Ma, Pannotia es desintegra en quatre continents: Laurentia (crató de Nord Amèrica), Bàltica, Siberia i Gondwana —que posteriorment es tornaran a ajuntar formant el supercontinent Pangea, fa uns 335 Ma—.

El Cambrià finalitza amb l’inici del període Ordovicià —entre 488-443 Ma—en el que es produeixen una gran expansió evolutiva i una gran explosió demogràfica, al mateix temps que es surt del mar i es colonitza la terra ferma.

La bonança de l’Ordovicià finalitzarà però sobtadament amb una altra gran extinció massiva provocada per una sorprenent glaciació i posteriorment per un flux de mars nocius fa uns 445 Ma.

L’ordovicià.

El món de l’Ordovicià, entre 485-444 Ma, rep també el nom de mar sense peixos. Les aigües oceàniques, més profundes, són molt pobres en oxigen. D’altra banda el nivell de l’oceà és molt elevat i inunda la major part dels continents formant enormes extensions marines poc profundes i més oxigenades ^[27] on hi prolifera la vida. Les escasses zones de terra no inundada són, per contra, de terra totalment infèrtil, el més semblant a una fotografia del terra marcià actual.

El dia dura entre 20 i 21 hores. La concentració de diòxid de carboni atmosfèric és molt més gran que l’actual i compensa la menor radiació solar. Evitant que la Terra es glaci en la seva major part. Al contrari, el clima és molt càlid (uns 45 °C).

Així, durant un llarg període de 40 Ma la vida hi prolifera com mai abans ho ha fet ni mai més ho tornarà a fer. En només 10 Ma es triplica el nombre d’espècies existents assolint-ne el rècord de biodiversitat del planeta. Un autèntic Big Bang de la biodiversitat ^[28] (BRANNEN 2022).

S’observen moltes classes d’equinoderms. Els crinoïdeus o lliris de mar (Crinoidea ^[29]) —fins l’actualitat— i els blastoïdeus (Blastoidea), que perviuran en el registre fòssil uns 250 Ma —fins el final del Permià—. D’entre els blastoïdeus en podem destacar Pentremites, Diploblastus i Tricoelocrinus, entre d’altres.

Prosperen els trilobits del gènere Flexicalymene —un dels fòssils guia del període—, Ampyx i Isotelus —que destaca per la seva mida—. Hi abunden graptòlits ^[30], briozous ^[31] (amb unes quatre mil espècies descrites), braquiòpodes ^[32] i mol·luscs (en particular gasteròpodes, bivalves i cefalòpodes).

Els principals depredadors són els Cefalòpodes, com el gènere Cameroceras —amb més de tres-centes espècies—, que mesura fins a 6 m protegit amb una closca en forma de conus, i els Euriptèrids (Eurypterida ^[33]) o escorpins marins, classe i ordre de quelicerats extints que destaquen per ser els artròpodes més grans que han existit mai.

Primera extinció massiva.

Durant tot el període —i en particular durant el moment de màxima biodiversitat— hi ha una mega activitat volcànica amb enormes explosions que cobreixen tot el planeta de cendra ^[34] i que paradoxalment no afecten la gran biodiversitat. Fins que aleshores, uns 10 Ma després, esdevé la primera extinció massiva més gran de la història, que exterminarà el 85 % de la vida sobre la Terra.

Hi ha proves geològiques que demostren que fa uns 445 Ma —al final de l’Ordovicià— es dona una glaciació massiva ^[35]. El creixement de les glaceres, especialment les de l’Àfrica antàrtica, disminueixen notablement i dràstica el nivell dels oceans. Aquesta disminució provoca la desaparició sobtada dels nombrosos mars poc profunds de les terres continentals abans submergides. Amb la conseqüent extinció dels éssers vius que hi habiten. Duran un milió d’anys els antics mars interiors, ara secs, s’ompliran de sediments.

Possibles causes de l’extinció

Pràcticament queda descartada avui en dia la hipòtesi d’un intens bombardeig de raigs gamma, durant 10 segons, causada per l’explosió d’una supernova (MELLOT 2004) ^[36]. Aquesta teoria catastrofista causaria l’extinció en un període de entre 1 i 1000 anys i per contra se sap que hi va haver dues grans series d’extinció separades entre sí per cents de milers d’anys. Una explicació alternativa es basa en el que es pot observar avui en dia:

Malgrat que durant gran part de l’Ordovicià la concentració de CO₂ atmosfèric era uns vuit cops la concentració actual. Podria ser una disminució dràstica d’aquesta concentració la causa de la glaciació apocalíptica que va provocar l’extinció massiva del 85 % dels éssers vius del planeta?

El CO₂ atmosfèric reacciona amb l’aigua de la pluja i la torna lleugerament àcida. Aquesta pluja àcida arrossega aleshores materials de l’escorça emergida i els transporta al mar on s’incorpora a organismes vius (plàncton, esponges, coralls, mol·luscs, ...) dipositant-se posteriorment al fons dels mars en forma de pedra calcària. Si la concentració de CO₂ atmosfèric augmenta, s’eleva la temperatura (per l’efecte hivernacle), s’evapora més aigua oceànica i plou més, el que n’accelera la fixació a les calcàries i restaura l’equilibri.

El procés erosiu disminueix progressivament la concentració de CO₂ atmosfèric si el CO₂ fixat no és reposat al mateix temps a l’atmosfera al alliberar-se en altres processos geològics. Això es dona amb les emissions volcàniques i a les dorsals mesoceàniques. A més, al disminuir la concentració de CO₂, amb el refredament conseqüent, disminueixen les pluges i per tant l’erosió i l’arrossegament de carboni als oceans ^[37].

Respecte l’Ordovicià, l’explicació de la dràstica disminució del CO₂ atmosfèric pot haver estat provocada per la formació sobtada de la serralada dels Apalatxes a l’inici del període, fa uns 480 Ma. Un espectacular procés orogènic que conforma tota la costa oriental de Nord-Amèrica, des de Groenlàndia —illa de Terranova— fins Alabama, amb la formació de muntanyes tant altes com l’Himàlaia.

L’erosió posterior d’aquestes serralades provoca la lenta i progressiva disminució del CO₂ atmosfèric. Fa 465 Ma es constata un mínim en la proporció d’isòtops d’estronci en el registre geològic, a causa de l’erosió de la roca volcànica jove. La Terra comença lentament a refredar-se i uns 20 Ma d’anys més tard —fa 445 Ma— s’arriba al punt crític de no retorn.

En conclusió:

• El vulcanisme actiu allibera gasos d’efecte hivernacle: escalfament global.
• El vulcanisme actiu allibera gran quantitat de roca volcànica posteriorment erosionable: refredament global.

Per mantenir el clima estable ha d’existir un equilibri correcte entre tots dos processos.

Durant el període Ordovicià es donen les següents circumstàncies que faciliten l’enorme extinció produïda:

• A l’inici de l’Ordovicià s’eleva una mega-serralada —els Apalatxes— amb una mega-activitat volcànica que augmenta notablement el nivell de CO₂ atmosfèric. El clima és càlid i els nivell de l’oceà és elevat.
• Durant milions d’anys hi ha un equilibri entre vulcanisme i erosió. La vida prospera extraordinàriament en un munt de mars poc profunds i aïllats al cobrir l’oceà les terres emergides.
• A l’Ordovicià tardà s’atura l’activitat volcànica i deixen d’alliberar-se gasos d’efecte hivernacle. L’equilibri es trenca.
• L’erosió de la mega-serralada continua fixant CO₂ a les roques. El clima es refreda lentament de manera global fins a ultracongelar-lo. Es produeix una glaciació generalitzada intensa però breu (uns 2 Ma).
• Existeix un supercontinent (Gondwana) que cobreix tot el Pol Sud i acumula contínuament el gel produït.
• L’augment del casquet glacial provoca una disminució del nivell de l’oceà en uns 130 m i els mars interiors s’assequen.
• La disposició de les terres emergides és d’oest a est, concentrades al Pol Sud. Per tant els éssers vius no tenen possibilitat d’escapar cap a zones inundades més càlides i moren. L’extinció afecta especialment als trilobits i als primers vertebrats. Gairebé la meitat dels gèneres d’animals marins desapareix. Desapareix el 70 % de totes les espècies animals conegudes.
• A més, cal afegir que el desglaç, durant els cinc milions d’anys posteriors, provoca la mort massiva d’organismes oceànics planctònics per l’anòxia provocada a la capa inferior de les masses superficials d’aigua dolça, menys densa que la salada i pobre en oxigen (LALLI i PARSONS 1993) ^[38]. Les seves restes conformen gran part de les reserves de combustibles fòssils actuals.
• Els éssers vius bentònics, en particular els braquiòpodes, varen ser menys afectats, donat que el seu metabolisme pot suportar concentracions d’oxigen molt baixes.

Comparació amb l’època actual

Es curiós que la situació plantejada a l’Ordovicià és molt semblant a la que es dona actualment des de fa 2.6 Ma, una edat de gel ^[39]. El resultat, però ha estat molt diferent.

L’explicació és en el següent (KNOLL 2022), pp 172-173):

• Actualment la disposició dels continents i el nivell dels oceans és molt diferent al de l’Ordovicià. Els continents es disposen molt més dispersos, tant en longitud com en latitud, el que ha permès fugir als éssers vius cap a zones més càlides. Les extincions és produeixen en aquelles zones dels continents en que les cadenes de muntanyes els bloquegen el pas —per exemple, les plantes del nord d’Europa pateixen una extinció considerable bloquejades pels Alps— i on les vies migratòries són limitades.
• Gran part de l’aigua congelada és aigua salada en el Pol Nord i no influeix en el nivell dels oceans. A més la glaciació comença en un moment en que el nivell de l’oceà ja és baix i per tant no afecta gaire a les terres baixes dels continents, produint-se únicament petites extincions en els animals marins.

El Silurià. La vida es recupera.

El Silurià succeeix al Ordovicià entre 443-419 Ma. L’extinció dels finals de l’Ordovicià és seguida de la recuperació de molts dels seus taxons.

El clima és càlid i humit. Les glaceres es retiren al Pol Sud i gairebé desapareixen a mitjans del Silurià. El nivell dels oceans és alt. El supercontinent Gondwana (actuals Àfrica, Antàrtida, Austràlia, Índia i Península Aràbiga) es desplaça cap al sud, mentre altres fragments continentals es desplacen cap a l’equador per formar el que posteriorment serà Euro-Amèrica.

La major part de l’hemisferi nord és cobert per un gran oceà i diversos oceans menors d’aigües càlides i poc profundes. L’entorn idoni per a tota mena de vida aquàtica.

Es recuperen i s’expandeixen braquiòpodes, gasteròpodes, bivalves, briozous, crinoïdeus, acritarcs i graptòlits. Els graptòlits, pràcticament extingits al final del Ordovicià, augmenten de 12 especies supervivents conegudes a unes 60 espècies en els primers 5 Ma del Silurià.

En el medi marí, els trilobits no s’extingeixen però ja no es recuperaran i desapareixeran en el futur.

Com a conseqüència de l’adaptació a la radiació solar creixen i es diversifiquen els esculls orgànics. Habitualment de 5-10 metros d’amplada i menys de 3 km de llargada. Inicialment són formats per briozous i posteriorment s’hi afegeixen coralls tabulats i estromatopòrids en una successió ecològica característica:

• Colonització. Àrea submareal colonitzada per coralls tabulats i rugosos fasciculats. Es forma un monticle baix de formes fràgils i arborescents.
• Estadi intermedi. Substitució i consolidació per formes hemisfèriques planes de tabulats i rugosos colonials.
• Estadi madur. El monticle creix sobre el nivell del mar. Estromatopòrids i algues incrustants formen una banda resistent a les onades —com les algues en molts esculls moderns—. Els coralls tabulats i rugosos colonials ocupen la zona d’aigües més tranquil·les darrere de la barrera que limita la llacuna.

Se sap —pels fòssils acumulats en les seves cavitats— que hi conviuen una gran varietat d’invertebrats (braquiòpodes, mol·luscs bivalves, gasteròpodes, crinoïdeus i briozous) —de manera semblant als esculls actuals—.

Al final del Silurià desapareix la classe dels Eocrinoïdeus ^[40]. Experimenta, en canvi, un fort increment la classe dels Euriptèrids. Ja citats a l’Ordovicià. Alguns amb mides de fins a 3 m. Amb fins a dues-centes espècies que habiten nombrosos ecosistemes aquàtics (oceans, mars, maresmes, rius i pantans) (OLIVER 2022, pp 186-189).

Comencen a prosperar els grups de peixos, que dominaran en el Devonià. Hi conviuen la classe dels Ostracoderms ^[41], peixos sense mandíbules apareguts a l’Ordovicià, amb la classe dels Placoderms ^[42], els primers peixos amb mandíbules.

Apareixen els primers peixos ossis, els Osteïctis ^[43], representats pels Acantodis ^[44] o taurons espinosos, la majoria de menys de 20 cm de llargada, i els primers Condrictis ^[45] o peixos cartilaginosos.

Els peixos assoleixen una notable diversitat i desenvolupen mandíbules mòbils, adaptades dels suports dels arcs davanters de les brànquies.

El principal canvi en els ecosistemes aquàtics és l’aparició de nous animals nectònics, molts d’ells predadors. Els Nautiloïdeus ^[46], subclasse dels mol·luscs cefalòpodes, hi persisteixen amb una diversitat reduïda.

La conquesta de la terra ferma

Les embriòfites apareixen a finals de l’Ordovicià, com evolució de les algues verdes, colonitzant els seus nombrosos aiguamolls. És però al Silurià quan es troba el primer registre de plantes vasculars, és a dir, plantes terrestres amb teixits que transporten l’aliment i l’aigua i arrels per captar-la.

Els representants més primitius d'aquest grup són Cooksonia (428-423 Ma) i Baragwanathia (423-398 Ma).

Una planta terrestre primitiva del Silurià amb xilema i floema però sense diferències entre l'arrel, la tija i les fulles, és Psylophyta, que es reprodueix per mitjà d'espores i respira a través d'estomes a cada superfície, i probablement fotosintetitzant a cada teixit exposat a la llum.

També apareixen les riniòfites (Rhyniophyta), una nova divisió de plantes vasculars primitives que inclou la classe Rhyniopsida, i les primeres Lycopodium, gènere de plantes vasculars sense llavor de la família de les licopodiàcies, coneguts popularment com a licopodis o peus de llop.

La vida animal passa també a la terra ferma amb els Miriàpodes ^[47], avantpassats de les aranyes i els centpeus moderns. Els seus fòssils foren descoberts a la dècada del 1990.

El Devonià. L’era dels peixos.

 

Sigui com sigui, hi ha proves fefaents de que els vertebrats havien començat a colonitzar la terra ferma a finals del Devonià.

Segona extinció massiva, en deu actes.

La crisi de Kellwasser

La primera gran extinció massiva del Devonià es dona fa 374 Ma. Destrueix el 99 % dels esculls de corall del planeta i les seves restes conformen avui en dia vastes reserves de petroli de Canadà i Austràlia. Caldran posteriorment més de 100 Ma per que els esculls del planeta es recuperin (en el Triàsic).

És la nomenada crisi de Kellwasser, al límit dels estatges Frasnià-Famennià. Desapareix entre el 13 i el 38% de les famílies, el 29 i el 60% dels gèneres i el 82% de les espècies dels organismes marins (RAYMOND i SCOTESE 2009). Principalment organismes bentònics dels esculls coral·lins o d’aigües someres i menys als organismes del nècton o del plàncton (OLEMPSKA 2002).

Aquesta fase d’extinció s’allarga un milió d’anys, en almenys cinc tongades. La comunitat científica no es posa d’acord en les veritables causes de la crisi. En un principi es planteja la caiguda d’un meteorit com a causa de l’extinció (DIGBY McLAREN, 1969). Actualment es pensa que el culpable va ser un cop més el CO₂.

Els organismes fotosintètics, en particular els vegetals terrestres, fixaven més CO₂ del que es retornava a l’atmosfera. Fins provocar breus períodes de glaciació, amb caigudes notables del nivell del mar.

A més, les restes vegetals acabaven en les aigües someres de mars poc comunicats amb l’oceà provocant una enorme proliferació d’algues marines planctòniques, l’eutrofització del medi i la mort per anòxia dels animals marins.

Es constata al mateix temps l’erupció d’una província volcànica a Rússia i Ucraïna que provoca un període d’escalfament global i l’elevació sobtada del nivell dels mars contribuint a la barreja de les aigües anòxiques amb les més oxigenades més enllà de la plataforma continental. Afectant a les espècies oceàniques.

La crisi de Hangenberg

Just abans de la segona onada d’extincions, cap al final del Devonià, els arbres desenvolupen innovacions com les llavors. Aquestes els permeten estendre’s més cap a entorns secs i sobreviure. Es dona doncs una veritable expansió de la vida vegetal en tota la Terra que dura entre 25 i 30 Ma. Aquesta es produeix en diferents tongades d’expansió i crisi. A mesura que la vegetació s’adapta a diferents ecosistemes.

La gran proliferació vegetal provoca una disminució dràstica dels nivells de CO₂ i, cap al final del Devonià, el planeta es congela. Es produeix aleshores una de les més importants extincions massives de la història geològica, en particular sobre els gran vertebrats (desapareix el 96 % del taxó). S’extingeixen totalment els peixos placoderms. L’icònic Dunkleosteus i setanta espècies de Bothriolepis. (SALLAN 2010)

Els tetràpodes gairebé desapareixen per complert durant els quinze milions d’anys posteriors. Únicament sobreviuen els que viuen en aigua dolça i tenen cinc dits a les extremitats, extingint-se els de vuit i sis dits i tots els d’aigua salada.

La crisi de Hangenberg pot també haver estat causada per una gran pèrdua de diversitat (STIGALL 2010). En aquest sentit, Alycia L. Stigall, paleontòloga de la Universitat d’Ohio prefereix parlar d’extenuació massiva, posant la clau en les espècies invasores. Les masses d’aigua es van tancant a mesura que els continents s’ajunten (per formar Pangea). Hi ha contínues oscil·lacions en el nivell del mar. Determinades espècies són empeses cap a nous entorns on no són benvingudes. La biodiversitat disminueix contínuament i arriba a un punt culminant en el Devonià tardà. El que, sumat a les fortes tensions mediambientals a que és sotmès el planeta ^[50], du a una pèrdua inevitable de taxons.

Un cop més, la situació plantejada en el paràgraf anterior és molt semblant al que succeeix en l’actualitat. L’activitat humana ha generat una globalització artificial de la biodiversitat, facilitant la colonització de nous hàbitats a les especies invasores que desplacen en molts casos les espècies locals. Els ecosistemes vegetals són substituïts per monocultius. Les pastures de bestiar domesticat desplacen les espècies salvatges autòctones. Es sobre-explota la pesca. Al mateix temps que s’altera greument l’equilibri del CO₂ atmosfèric, s’acidifiquen els oceans, etc.

Segons Stigall: “És probable, per tant, que la moderna combinació de destrucció d’hàbitats i introducció d’espècies es tradueixi en una pèrdua total de la biodiversitat que pot ser més greu encara que la que es va conèixer durant l’extinció massiva de finals del Pèrmic” (STIGALL 2010). ^[51]

El Carbonífer

Entre 359-299 Ma continuen extingint-se els peixos primitius i s’expandeixen els cartilaginosos i ossis. Els amfibis envaeixen la terra ferma i es desenvolupen els rèptils, que assoliran el màxim desenvolupament en el Juràssic.

La primera part del Carbonífer és càlida i humida. Durant milions d’anys els vegetals continuen colonitzant la Terra. El que ocasiona una disminució progressiva del diòxid de carboni atmosfèric i un augment proporcional de l’oxigen atmosfèric, arribant aquest al fons dels oceans. Les restes vegetals soterrades constitueixen en el present les reserves de carbó de la societat industrial. La disminució del diòxid de carboni provoca un refredament del planeta.

La concentració atmosfèrica d’oxigen arriba al 35 %, el que permet l’existència d’artròpodes gegants: libèl·lules de fins a 70 cm de llargada o milpeus de 2 m de longitud.

Les cues de cavall (els equisets ^[52]) són arbres de fins a 10 m d’alçada. Els licopodis ^[53] assoleixen alçades de 30 m. Es diversifiquen les falgueres i les plantes amb llavors, els avantpassats de les coníferes actuals, juntament amb molts altres taxons extints.

Cap al final del Carbonífer, el gel domina els pols i la vida prospera a les maresmes de les terres baixes equatorials (el que després seran Nord-Amèrica, Europa i parts de la Xina). Hi ha una extinció massiva de la vida oceànica que afecta especialment a crinoïdeus i ammonoïdeus (amb pèrdues respectives del 40 i el 80 % dels seus gèneres). Lauràsia i Gondwana col·lisionen per formar el supercontinent Pangea. Es produeix l’orogènesi varisca o herciniana, que inclou també les masses més petites d’Avalònia i Armòrica amb la formació de sistemes muntanyencs tant alts com l’actual Himàlaia. Al dibuix s’observa la distribució de la orogènesi herciniana sobre un mapa de la distribució actual dels continents.

La intensa orogènia canvia els patrons de circulació atmosfèrica i oceànica, assecant maresmes i formant nous ecosistemes.

El Permià.

Han passat cent milions d’anys de l’extinció del Devonià i el planeta s’ha recuperat. Hi ha arbres i altres vegetals que han colonitzat la terra ferma i conformen immenses selves. Entre els arbres hi destaquen les gimnospermes (com Walchia) , els ginkgos i les cícades. A xina del sud hi dominen encara els licopodis i els arbres de pantà. El nivell d’oxigen és superior a l’actual. Hi proliferen els insectes i apareixen els primers coleòpters.

Animals de gran mida caminen entre la vegetació. Són els descendents dels primers peixos que sortiren dels mars, dividits en dos llinatges de rèptils. Uns donaran lloc en el futur als rèptils actuals, els dinosaures i les aus (en el Permià no hi ha encara cap vertebrat aeri). Els altres originaran els mamífers. Aquests últims, els sinàpsids ^[54], dominen el món del Permià. Com Dimetrodon, un sinàpsid pelicosaure de fins a quatre metres de longitud i dos-cents cinquanta quilos de pes, amb una gran vela d'espines neurals a l'esquena, que s’estén de les vèrtebres. És un quadrúpede de crani alt i corb, amb una mandíbula amb dents grosses i de diferents mides. ^[55]

A l’aigua dolça hi viuen peixos d’aletes radiades, taurons i bivalves. També s’hi troba Mesosaurus ^[56]. Prop de l’aigua hi prosperen els amfibis.

Als mars hi abunden braquiòpodes, equinoderms i mol·luscs (ammonoïdeus, com Ammonites, i nautiloïdeus, com Orthoceras, encara hi havia trilobits). Algues, esponges i briozous formen esculls de barrera. Hi prosperen els foraminífers fusilínids (amb 5000 espècies). Del grup dels peixos s’han ja extingit els placoderms i els ostracoderms, mentre que acantodis i dipnous són en declivi. Hi dominen els peixos ossis i els taurons.

Tercera extinció massiva.

Al final del Permià es produeix l’extinció més catastròfica coneguda, tant en termes d’espècies desaparegudes com per l’efecte posterior sobre l’evolució. És coneguda com la Gran Mortaldat. Va ser entre cinc i deu cops més extensa i com a mínim dos cops més severa que qualsevol altra extinció massiva. Es calcula que únicament sobreviu el 5 % de les espècies existents en aquell moment (BRANNEN 2022), KNOLL 2022).

Representa la fi d’un món i l’inici d’un altre món nou. I el més preocupant és que, segons el paleontòleg Peter Ward (WARD 2016), pot tornar a succeir sinó s’aturen les emissions actuals de diòxid de carboni a l’atmosfera.

Al acabar, els esculls de corall són substituïts pels anacrònics estromatòlits bacterians. Els oceans queden buits com cents de milions d’anys enrere. Tornen així els mars primordials de la Terra.

En els registres geològics desapareix el plàncton que cau al fons els oceans i s’acumula a raó d’un mil·límetre per mil·lenni formant el chert.

Del Pakistan fins a Groenlàndia únicament es troba en els registres fòssils dels estrats dels fons marins immediatament posteriors a l’extinció una única cloïssa oportunista del gènere Claraia (BRANNEN 2022).

A terra ferma, queden extingits gairebé tots els proto-mamífers, que dominen la Terra en aquell moment ^[57]. Es tracta els teràpsids, com els dicinodonts. Herbívors semblants als rinoceronts actuals volten pels matolls de Pangea assetjats pels teràpsids gorgonòpids ^[58], super depredadors temibles com Sauroctonus.

Els insectes pateixen l’única extinció massiva que han viscut mai. La flora queda arrasada ^[59] i els rius corren fora dels seus marges naturals. Les grans coníferes i les imponents falgueres arborescents productores de llavors són substituïdes per petites males herbes. Hi ha una explosió demogràfica dels fongs, organismes descomponedors.

I, el més sorprenent encara, és que tot el procés d’extinció dura menys de seixanta mil anys (BRANNEN 2022).

Possibles causes de l’extinció

Possiblement l’extinció del final del Permià és l’exemple més extrem del que passa quan s’allibera a l’atmosfera una quantitat excessiva de diòxid de carboni. L’espectròmetre de masses mostra una pujada espectacular de la quantitat d’isòtops lleugers de carboni (C¹²) a les mostres del final del Permià (WARD 2016).

Fa 252 Ma unes enormes erupcions volcàniques assolen la zona de Siberia. Erupcions apocalíptiques sobre les que no es pot aplicar el principi de l’uniformisme ^[60] donat que mai no ha existit posteriorment res semblant. Es tracta dels trapps ^[61] o escales siberianes. Es trenca l’escorça terrestre i, en un termini molt curt de temps, enormes extensions de lava cobreixen més de set milions de quilòmetres quadrats ^[62] de Rússia, amb gruixos basàltics de més de 2500 m i un volum estimat d’uns quatre quilòmetres cúbics, cent milions de cops més que qualsevol erupció volcànica mai vista (KNOLL 2022, p. 166).

L’erupció allibera a l’atmosfera una quantitat inimaginable de gasos i en particular de diòxid de carboni. A més, la lava cobreix la conca sedimentària de Tunguska, amb estrats del període Ediacarià plens de carbonats, lutites, carbons de boscos immemorials i sal de mars dessecats, amb gruixos de més de dotze quilòmetres. Els milions de quilòmetres cúbics de lava que la travessa provoca l’incendi del combustible fòssil i allibera encara més diòxid de carboni i metà. ^[63]

L’increment de CO₂ provoca onades de calor de fins a 60 °C en el continent i temperatures de l’aigua del mar de més de 40 °C. Els mars continentals s’assequen, deixant-nos enormes dipòsits salins. La pluja àcida acaba amb els vegetals. Els aerosols de sofre asfixien als animals. L’elevada temperatura del mar produeix hipercans, huracans de mida continental amb vents de més de 800 km/h.

A més, la presència d’isorenieratè ^[64] en tots els sediments marins del període ens indica l’anòxia de la zona fòtica. L’isorenieratè és produït per les bactèries verdes del sofre que utilitzen sulfur d’hidrogen en la seva fotosíntesi, en lloc de l’aigua:

H₂S + CO₂ → (SO₄)²⁻ + compostos orgànics.

El sulfur d’hidrogen és produït per bacteris i arqueans (reductors de sulfat, sulfit o sofre) exclusivament en condicions anaeròbies i és un gas extremadament tòxic pels animals —700-1000 ppm provoquen la mort instantània— (KUMP 2011).

Al mateix temps, la combustió dels estrats siberians allibera gasos halogenats que destrueixen la capa d’ozó. S’assoleix així un index de radiació ultra violada molt elevat ^[65] que provoca una onada mundial de mutacions letals i càncers.

Segons Andy Ridgwell (geòleg expert en models climàtics de la Universitat de Califòrnia a Irvine) i Richard Zeebe (investigador expert en models climàtics de la Universitat de Honolulú) el diòxid de carboni i metà alliberat per la societat industrial moderna pot provocar efectes similars als dels trapps siberians abans del que es preveu. ^[66]

Tanmateix, en el pitjor dels casos, els humans poden arribar a alliberar —cremant totes les reserves de combustible fòssil existents al planeta— unes cinc mil gigatones de diòxid de carboni. Mentre que en l’episodi dels trapps siberians se’n varen alliberar entre deu mil i quaranta-vuit mil gigatones —amb una concentració de diòxid de carboni que podia haver arribat a 30000 parts per milió (ppm) ^[67]—. A més, l’erupció dels trapps siberians va ser tan sobtada que no va donar oportunitat a l’erosió i als oceans de restablir-hi l’equilibri ^[68].

El Triàsic (Mesozoic)

Afortunadament, partint d’un món pràcticament inhabitable, desenes de milions d’anys després la vida torna a prosperar. Als inicis del Triàsic la temperatura del planeta és letal (SUN 2012). Amb una temperatura propera als 40 °C en la superfície dels mars tropicals i que supera els 80 °C al centre del continent (BRANNEN 2022, p. 197).

A l’inici del Triàsic sobreviuen uns pocs gèneres de rèptils predadores i el gran herbívor Lystrosaurus (Dicynodontia). Els mol·luscs ammonoïdeus es recuperen espectacularment. Sobreviuen bivalves i gasteròpodes (endobentònics i epibentònics). També hi ha Conodonta, cordats marins que s’extingiran al final del Triàsic.

Molt lentament es va normalitzant la concentració de diòxid de carboni. El planeta es refreda i la vida es recupera intermitentment. En els pols, on la temperatura és més baixa, evolucionen els ictiosaures. Durant cinc milions d’anys els oceans segueixen sent força anòxics i durant deu milions no hi ha cap arbre.

Vint milions després de la gran extinció, cap a mitjans del període, no para de ploure ^[69]. La vida floreix ^[70]. Hi ha boscos subtropicals perennes amb estació seca, composats principalment per Corystospermaceae i Araucariaceae (BREA, ARTABE i SPALLETTI 2008). Hi prosperen les coníferes.

Als medi aquàtic hi ha coralls Hexacorallia. Els primers esculls són petits (de menys de 3 m) i amb poca biodiversitat. No serà fins a finals del Triàsic i inicis del Juràssic que es formaran grans esculls associats a algues simbionts. En particular a Europa, vora el mar tropical de Tetis, a la costa oriental de Pangea (WEISS i MARTINDALE 2017). Els mol·luscs ammonoïdeus superen el centenar de gèneres.

Hi ha també Henodus (Placodontia) gènere representat per una única espècie de sauròpsid placodontp, Askeptosaurus (Thalattosauria) gènere de sarcòpsids talatosaures representat per una única espèciec, Nothosaurus (Nothosauria) gènere de sauròpsid marí, Lariosaurus (Nothosauria) gènere de sauròpsid marí, Cymbospondylus (Ichthyosauria) i Californosaurus (Ichthyosauria).

Al terra, els rèptils mamiferoids es diversifiquen. Entre els herbívors destaquen els Dicynodontia semblants als hipopòtams actuals, Rhynchosauria semblants als porcs actualss i Cynodontia semblants a les actuals mostelesm. Tots ells extingits de forma desconeguda i sobtada en la primera gran extinció en massa del Triàsic.

Els dinosaures bípedes són encara escassos i de mida petita, com Herrerasaurus (Dinosauria) i Plateosaurus (Prosauropoda) gèneres de dinosaure saurisquid.

Al Triàsic superior, diversos rèptils petits desenvolupen membranes sobre les extremitats, amb la possibilitat de planejar. Uns gèneres desenvolupen les membranes sobre les potes davanteres i altres sobre les potes del darrera. Els més abundants varen ser els pterosaures, ordre de rèptils diferents als dinosaures, de sang calenta, cap gros, cos petit i llargues i estretes ales acabades en quatre petites urpes.

Prosperen els avantpassats dels cocodrils moderns al cap de la piràmide ecològica. Alguns són pesats i caminen lentament a quatre potes, amb morros allargats i plens de dents com els cocodrils actuals.

Entre els precursors dels cocodrils destaquen:

• Ornithosuchus (Archosauromorpha), gènere de sauròpsid arcosaure de 4 m de longitud, capaç de caminar sobre les potes del darrere com molts dinosaures.
• Effigia okeeffeae, gènere representat per una única espècie de sauròpsid rauisuc, de 2 m de longitud i extremadament similar als dinosaures ornitomímids.
• Postosuchus, arcosaure basal, carnívor corredor que caça cinodonts i altres preses més petites que ell mateix, de 6 m de llargada i 2 m d’alçada. Posseeix trets defensius en forma de fileres de plaques protectores que cobreixen la seva esquena.
• Desmatosuchus, arcosaure de l'ordre dels etosaures. Un dels etosaures més grans, amb 5 m de longitud i uns 1.5 metres d'alçada.

Apareixen els primers mamífers autèntics, com Megazostrodon i Morganucodon. Ambdós gèneres de Mammaliaformes del Triàsic superior.

També hi ha amfibis gegants com Metoposaurus, gènere d’amfibi temnospòndil. De potes petites i dèbils, dents esmolats, cap llarg i aplanat, d’amples mandíbules alineades amb dents com agulles. D’uns 3 m de longitud i uns 454 kg de pes (GAINES 2001) .

A la segona gran extinció a finals del Triàsic només sobreviuen les tortugues, uns pocs precursors dels cocodrils, els dinosaures i alguns dels petits mamífers, que encara hauran d’esperar cent trenta-cinc milions d’anys per ser-ne els amos.

No tornarà a haver esculls de corall fins tres-cents mil anys més tard (MARTINDALE 2017) i actualment és molt preocupant que s’estan repetint els mateixos patrons ^[71].

Quarta extinció massiva.

En un principi es postula una hipòtesi a partir de la caiguda d’un asteroide una mica més petit que el que va exterminar posteriorment als dinosaures (OLSEN 2002). Els seus efectes són visibles des de l’estació espacial internacional a la regió de Manicouagan (Quebec, Canadà). Més tard es verifica que l’impacte es produeix catorze milions d’anys abans de la gran extinció del Triàsic i que sorprenentment no té grans efectes sobre la vida a la Terra ^[72]. La hipòtesi és doncs descartada pel propi Olsen (BLACKBURN 2013) que es decanta ara per un escalfament global provocat per una intensa activitat volcànica conjuntament amb patrons cíclics en els períodes orbitals de la Terra al voltant del Sol (OLSEN 1986), OLSEN i MILANKOVICH 1996). L’extinció es planteja a més com extremadament sobtada, a escala geològica, en un termini de menys de vint mil anys.

Després de trenta milions d’anys d’anar-se tensant, l’escorça de Pangea es trenca fa 201.56 Ma (OLSEN i BLACKBURN 2013) per la província magmàtica de l’Atlàntic Central. La zona de Pangea que comprenia el que ara és New Jersey (on encara són clarament visibles les masses de basalt resultant a les Palissades), França, Brasil i el Marroc (on són també visibles immenses acumulacions basàltiques al massís de l’Atlas).

El vulcanisme, a escala planetària, provoca aleshores una àrea d’inundació basàltica de més de deu mil milions quilòmetres quadrats ^[73]. Amb sortidors de lava de més d’un quilòmetre d’alçada i fissures de cents de quilòmetres de longitud. De Long Island al Quebec, des de Mauritània fins el Marroc i un tram de tres-cents quilòmetres sota l’Amazònia. La concentració de diòxid de carboni augmenta exponencialment i es duplica o triplica en un temps molt curt. Tot en un planeta que ja és càlid de per sí. ^[74]

La diversitat vegetal es veu delmada per l’augment sobtat de la temperatura i queda reduïda, durant milions d’anys, a un únic tipus de xiprer. Del grup dels cocodrils únicament sobreviuen els més petits, prenent-ne el relleu els dinosaures. Als mars desapareixen el cinquanta per cent dels bivalves conjuntament amb la pràctica extinció dels ammonoïdeus ^[75] i dels ictiosaures. S’extingeixen del tot els conodonts, supervivents de més de tres-cents milions d’anys, i són al fil de l’extinció els coralls, amb la desaparició dels seus esculls, vitals per a la vida marina (BRANNEN 2022).

Cretàcic-Terciari.

Milions d’anys després, l’erosió del basalt ha disminuït la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera i s’ha normalitzat la temperatura. Comença l’espectacular regnat dels dinosaures, durant més de dos-cents milions d’anys. Entre l’estegosaure ^[76] (Stegosaurus), entre 156 i 155 milions d'anys enrere (ESCASO 2007) i Tyrannosaurus rex, dinosaure teròpode tiranosaure de finals del Cretàcic, fa entre 68 i 66 milions d’anys, hi ha quasi bé cent milions d’anys de separació en el temps (RENNE 2013). Un temps difícil d’imaginar a escala humana.

Durant tot aquest temps els dinosaures dominen el planeta de manera absoluta. Depredador o pressa. Carnívor o herbívor. Des de l’anquiornis (Anchiornis huxleyi, “quasi ocell de Huxley”), dinosaure miniraptor amb plomes de la mida d’un colom (XU 2009), fins a l’argentinosaure (Argentinosaurus), gènere de dinosaure sauròpode que va viure al Cretaci mitjà, fa entre 96 i 94 milions d'anys, de entre 30-39.7 m de longitud (CALVO 2008, CARPENTER 2006, HAINES 2006, SELLERS 2013), 55-70 tones de pes (MAZZETA 2004, HAINES 2006, SELLERS 2013, PAUL 2010, BENSON 2014) i 15-16 m d’alçada al aixecar el seu llarg coll (ESPINOZA 2014, WEDEL 2000).

Segons Walter Alvarez ^[77] : “[El del Mesozoic] va ser un món estable. Sobren motius per creure que, d’haver continuat inalterat, [···] s’hauria perllongat indefinidament i els descendents a prou feines evolucionats dels dinosaures haurien dominat per sempre un món en el que mai haurien aparegut els humans”. (BRANNEN 2022, p. 248).

Ni tan sols el suposat extermini dels dinosaures és el que sembla. en l’actualitat hi ha moltíssimes més espècies d’aus, els seu descendents directes (tan teròpodes com el tiranosaure) que de mamífers.

Cinquena extinció massiva.

Se sap però que a finals del Cretàcic impacta amb la Terra el major asteroid que, pel que sapiguem, hagi impactat mai contra cap altre planeta del sistema solar. I quasi al mateix temps es produeix una de les erupcions volcàniques més grans mai registrades que cobreix parts de la India amb colades de lava de més de tres quilòmetres de gruix.

S’extingeixen els dinosaures terrestres i aquàtics, els plesiosaures, els pterosaures, ..., una immensa quantitat d’aus i de mamífers i quasi bé tots els marsupials. A més de tots els ammonoïdeus, els immensos esculls de rudistes, ... i la major part dels éssers vius del planeta.

Uns vint milions d’anys abans, enormes al·luvions de lava arriben del Carib; Madagascar es separa de la Índia; i a l’altiplà d’Ontong Java, província volcànica en el cor del Pacífic, es produeix la major inundació basàltica del planeta. Grans franges oceàniques queden anòxiques produint l’extinció d’incomptables espècies d’animals i plantes marines. A terra ferma, possiblement pel canvi climàtic provocat, desapareixen els al·losaures (Allosaurus). Dinosaures teròpodes que donen pas als petits tiranosaures de Nord Amèrica i Àsia fins arribar, uns divuit milions d’anys més tard, al poderós Tyrannosaurus rex que dominarà la Terra durant menys de tres milions d’anys com el depredador més gran que mai hagi existit. No únicament per la seva potència muscular sinó també pels seus aguts sentits (oïda, olfacte i vista) i pel seu gran cervell. Possiblement va ser l’últim de la saga dels dinosaures no aviaris.

Possibles causes de l’extinció dels dinosaures

El 1980 es publica l’article Extraterrestrial Cause for the Cretaceous-Tertiary Extinction (ALVAREZ 1980) quedant definitivament descartades un munt d’hipòtesis plantejades anteriorment sobre la desaparició dels dinosaures (malalties, problemes nutricionals, paràsits, etc. etc.). Al analitzar el contingut d’iridi en un sediment argilós desproveït de fòssils a Gubbio (als Apenins, Itàlia), Walter Alvarez (geòleg) i el seu pare Luís Alvarez (físic) comproven una concentració quasi cent cops més alta de l’esperada. El que indica un cop sobtat i catastròfic arribat de l’espai ^[78]. La seva hipòtesi no es ben rebuda en un principi fins que es troba el cràter amagat de l’impacte a la península del Yucatán: el cràter de Chicxulub (OSTERLOFF 2018).

El 1996, a partir d’imatges de satèl·lit, s’identifica l’existència d’un anell de dolines (cenotes) centrat a Chicxulub, ja citat a finals de la dècada de 1970 (a partir d’indicis de la dècada de 1950), com a resultat de l’impacte (SHARPTON, MARIN 1997). Estudis recents suggereixen que el cràter real mesura 300 quilòmetres de diàmetre, i que l'anell de 180 quilòmetres n'és una part interior.

L’asteroide que origina el crater viatja a una velocitat de entre vint i quaranta kilòmetres per segon ^[79], té un diàmetre de deu a quinze quilòmetres i és tant alt com l’Everest. Travessa l’atmosfera en unes tres dècimes de segon i la pressió que genera fa desaparèixer instantàniament l’oceà que té sota la zona de l’impacte. Comprimeix l’aire de la zona de l’impacte i l’escalfa breument a temperatures més de dos cops la de la superfície del Sol. De fet, l’enorme pressió a la part frontal inicia el cràter abans de l’impacte real.

En un segon s’acaba el món. Quan l’asteroide xoca amb el terra deixa sobre seu un buit d’espai exterior a l’atmosfera. En els dos segons posteriors a l’impacte, ingents volums de roques es col·loquen en òrbita, És possible que algun fragment arribés fins la Lluna, al superar l’òrbita terrestre. Es provoca de forma instantània un forat de més de trenta quilòmetres de profunditat (potser fins el mantell terrestre) i de més de cent quilòmetres de diàmetre. La roca es liqua i es formen ones sísmiques de magnitud 12 a l’escala de Richter ^[80]. Al voltant del cràter apareixen elevacions de l’alçada de l’Himàlaia.

L’enorme cràter produït tardarà uns dos milions d’anys en refredar-se.

Possiblement, la major part de la vida de la Terra mor en el dia de l’impacte, a conseqüència de l’elevada temperatura i la intensa radiació ultraviolada ^[81].

Posteriorment la immensa quantitat de roca enviada a l’estratosfera cau sobre tot el planeta en forma de tempesta de meteorits, sotmetent la superfície del planeta a una energia de deu quilovats per metre quadrat ^[82] durant uns vint minuts.

Únicament sobreviuen els animals que són sota terra o ben arrecerats ^[83].

Posteriorment es produeix un hivern nuclear amb fred molt rigorós i foscor durant mesos. Com a conseqüència, estan a punt d’extingir-se el plàncton i nombroses espècies d’arbres perennifolis, més mal adaptats a la foscor i al fred que els caducifolis.

La teoria acabada de plantejar és actualment la més acceptada per explicar la fi del Mesozoic però no és la única plausible. Segons Gerta Keller, geòloga de Princenton, la veritable causa va ser la mateixa dels dos episodis apocalíptics anteriors: una intensa activitat volcànica que genera un escalfament global i l’acidificació dels oceans. En concret pels trapps del Dècan (Índia), ja citats prèviament de manera indirecta.

Es tracta d’una gran província ígnia situada a l'altiplà del Dècan de la part central oest de l'Índia entre les latituds 17–24N i longituds 73–74E. On es va produir una de les manifestacions volcàniques més grans del món. S’observen múltiples capes de basalt que en conjunt fan més de dos quilòmetres de gruix, en determinats punts més de tres quilòmetres, i cobreixen una superfície de mig milió de quilòmetres quadrats amb un volum de 512000 quilòmetres cúbics (SHETH, MAHONEY, BAXTER 2003), suficients per enterrar els quaranta-vuit estats dels EEUU sota cent-vuitanta metres de magma.

Els trapps del Dècan es formen a la fi del Cretàcic, producte de contínues erupcions al llarg d’uns 30000 anys ^[84], coincidint amb l’impacte de l’asteroide.

L'alliberament de gasos volcànics, particularment diòxid de sofre durant la formació dels trapps provoca un dràstic canvi climàtic en el període, possiblement de manera solapada amb l’impacte de l’asteroide.

És també possible que l’impacte de l’asteroide reactivés l’activitat volcànica de tot el planeta i en fos la causa principal de la reactivació violenta dels trapps del Dècan ^[85]. El resultat final va ser, en tot cas, la fi del Mesozoic ^[86].

El Cenozoic.

El Cenozoic és la més recent de les quatre eres geològiques. Cobreix els aproximadament 66 milions d’anys des la fi del Mesozoic, amb l’extinció dels dinosaures, fins l’actualitat. Es subdivideix en els períodes: Paleogen, Neogen i Quaternari. ^[87]

El període Paleogen (66-23.03 Ma) es subdivideix en les èpoques: Paleocè (66-56 Ma), Eocè (56-33.9 Ma) i Oligocè (33.9-23.03 Ma).

El període Neogen (23.03-2.588 Ma) es subdivideix en les èpoques: Miocè (23.03-5.333 Ma) i Pliocè (5.333-2.588 Ma).

El període Quaternari (2.588-0 Ma) es subdivideix en les èpoques: Plistocè ^[88] (2.588-0.0117 Ma) i Holocè (0.0117 Ma), l’època actual.

El Paleogen (66-23.03 Ma)

Paleocè-Eocè (66-33.9 Ma)

El món que segueix al Mesozoic (el Paleocè) és un món molt estrany. Els primers milions d’anys el clima és tropical. S’han extingit els dinosaures no aviaris. Sobreviuen alguns grups de mamífers i altres petits animals terrestres, generalment de mida inferior a una ovella tanmateix hi ha alguna excepció, com Ankalagon saurognathus, de la mida d’un os de mida mitjanam. Sobreviuen també nombrosos llinatges d’aus modernes Sen particular al voltant del que és Austràlia , amb excepcions com Scaniornis, a la regió del Mar del Nordd. Els oceans no canvien gaire, però amb menys vida. Queden alguns rèptils marins (tortugues i cocodrils), i altres animals desconeguts.

Fa entre 60-58 Ma apareixen moltes noves espècies de nanoplàncton calcari; serps gegants com Titanoboa cerrejonensis ( KWOK 2009) que mesurava 12.8 m de llargada i 1135 kg de pes (HEAD et al 2009) o fins a 14.3 m de llargada (HEAD et al 2013) ; proliferen els cocodrils; apareix l’ordre extint de les aus Gastornithiformes, aus predadores de fins a dos metres d’alçada; apareixen les aus Strigiformes, aus rapinyaires nocturnes; proliferen grups de mamífers arcaics, com Taeniolabis taoensis (Multituberculats), Mesonyx (Mesonics), Barylambda (Pantodonts), Plesiadapis (Plesiadapiformes, estretament emparentats amb els primats); respecte la flora hi abunden falgueres, angiospermes i palmeres.

Fa entre 59-56 Ma apareix Eritherium azzouzorum (el primer proboscidi, d’uns 20 cm d’alçada fins l’espatlla i de entre 5 i 6 kg de pes, LARRAMENDI 2016).

Aleshores es registra el que es coneix com a màxim tèrmic del Paleocè-Eocè. Un canvi climàtic sobtat que marca la fi del Paleocè i l’inici de l’Eocè. S’altera sobtadament la circulació oceànica i atmosfèrica, provocant l'extinció de molts gèneres de foraminífers bentònics, i causant grans canvis en els mamífers terrestres que marquen l'aparició dels llinatges actuals. Molt possiblement per una forta activitat volcànica en aigües profundes de l’Atlàntic Nord, que allibera CO₂ ^[89], i per despreniment de gas metà al fondre’s el permafrost per l’escalfament global provocat, iniciant-se així un cercle viciós ^[90] (BRANNEN 2022, p. 311). En només 20000 anys, la temperatura mitjana terrestre augmenta en 6°C, en un clima ja tropical ^[91], amb el corresponent augment del nivell del mar, així com l’escalfament dels oceans (KENNET et al. 1991). Els esculls de corall reben un cop molt dur. Els mamífers disminueixen la mida (com els primers cavalls) i fugen cap a l’Àrtic, on la temperatura és de 24 C ^[92].

Un cop més es postula la Índia com el culpable de l’escalfament. Durant el seu viatge, les zones de subducció arrosseguen la llera oceànica plenes de carbonats dels éssers marins morts al llarg de milions d’anys, alliberant diòxid de carboni que es suma al de l’avantguarda volcànica i eleva la temperatura del planeta (BRANNEN 2022 p 312).

Fa uns 45 Ma la Índia xoca amb Àsia i l’emissió de diòxid de carboni s’atura. A més, s’eleven els Himalaies i l’erosió posterior disminueix la concentració de diòxid de carboni, iniciant-se el llarg camí cap a la glaciació ^[93].

A l’inici de l’Eocè, l’Àrtic és un oceà gairebé completament aïllat de la resta dels oceans. Els corrents actuals no existeixen i l'oceà forma una columna d'aigua estratificada similar a la de l'actual Mar Negra. Les altes temperatures i els intensos vents fomenten l'augment de l'evaporació, elevant la densitat de l'oceà i precipitacions intenses que aporten grans quantitats d'aigua dolça menys densa reduint progressivament la salinitat de l'oceà. Es provoca així la formació d'una capa d'aigua dolça, d’uns pocs centímetres, de menor densitat sobre la superfície oceànica. que propicia l’anomenat esdeveniment d'Azolla, el refredament global iniciat fa uns quaranta-nou milions d'anys, quan la falguera d'aigua dolça Azolla ^[94] (Azolla filiculoides) cobreix tota la superfície de l'oceà Àrtic durant uns 800.000 anys —dificultant la barreja de l’aigua amb l’oxigen atmosfèric—.

En aquesta època, als Pols de la Terra, hi ha a l'estiu al voltant de 20 h diàries de llum solar i Azolla duplica la seva biomassa cada dos dies. Creixement exponencial únicament limitat per l’aportació de fòsfor ^[95].

Quan les falgueres moren, i queden sepultades a l’anòxic llit marí, la seva descomposició es veu dificultada en les aigües eutròfiques afavorint-se la seva fossilització i fixació del carboni sota el sòl de l’oceà (SPEELMAN et al. 2009). Es produeix doncs una disminució de la quantitat de diòxid de carboni a l'atmosfera terrestre que provoca un refredament de la Terra des d'un estat de Terra hivernacle fins al de Terra glaçada que ha estat des d'aleshores.

L'esdeveniment acaba amb l'extermini progressiu d'aquestes falgueres, causada principalment per la intrusió de l'aigua salada dels mars i oceans adjacents.

Oligocè (33.9-23.03 Ma)

L’Antàrtida es separa definitivament d’Austràlia i es desplaça cap al pol sud ^[96], començant-se a formar un casquet de gel al establir-se el corrent circumpolar antàrtic (34-28 Ma). Aquest fet marca la fi de l’Eocè (34 Ma) i es passa d’un clima càlid a un clima fred, amb un casquet de gel a cada pol. Fet que suposa importants canvis adaptatius en la fauna (BRANNEN 2022, p. 312).

Els nivells del mar disminueixen. A nivell mundial, l'Oligocè és un període d'augment del volum de glaç, que provocà una baixada de cinquanta-cinc metres en el nivell del mar, i que és estretament relacionat amb una caiguda de les temperatures (MILLER 2006).

Als mars hi prosperen Megalodonts, com Otodus megalodon, de 15-20 m de llargada. Apareixen dos dels gèneres de cocodrils encara vivents avui en dia, Osteolaemus i Crocodylus; possiblement, aquest últim gènere deriva del primer, més primitiu (AOKI 1976). Les restes d'Osteolaemus descobertes al Zaire són considerablement més grans que les de l'espècie vivent, el cocodril nan, que és l'espècie de cocodril més petita del món (AOKI 1992).

A la transició Eocè-Oligocè es formen extensos prats coberts de gramínies, i altres herbes de creixement continu, que substitueixen als boscos primigenis ^[97], començant per Àsia. A principis de l’Oligocè, els boscos caducifolis de fulla ampla dels pols han desaparegut i a Àsia, Nord-Amèrica i Europa s’instal·la una barreja de bosc de coníferes i bosc temperat caducifoli. Hi ha menys selves tropicals i para-tropicals que avui en dia. No hi ha encara grans extensions de pastures, ni de zones desèrtiques o semi-desèrtiques. Al voltant de la capa de gel de l’Antàrtida es forma una exigua capa de tundra.

Es un període de transició en el que es passa del món arcaic de l'Eocè tropical als ecosistemes d'aspecte més modern del Miocè.

Desapareixen els Brontotèrids, presents des de l’inici de l’Eocè (56 Ma). Animals amb aspecte de rinoceront i emparentats amb els cavalls. El seu hàbitat l’ocupen els rinoceronts (sense banyes i de la mida d’un dinosaure) com Paraceratherium, de 5.5 m fins la creu, 7.5 m al cap i une 15 Tm de pes, animals que s’extingiran a meitat del Miocè (fa uns 16.6 Ma). (FORSTER 1911)

L’Oligocè és l’època dels mamífers, amb una gran diversificació. També es diversifiquen notablement aus, serps i llangardaixos. Els avantpassats dels porcs arriben a ser abundants. Un dels primers primats és el gènere Aegyptopithecus, animal arbori de la mida d’un gat molt semblant a un simi actual. A Euràsia s’extingeix la família dels Èquids (el cavall) durant l’Eocè però sobreviuen a Nord-Amèrica amb un petit nombre d’espècies, amb membres de tres dits (el gènere Mesohippus). ^[98]

Dins la fauna marina apareixen les balenes (Misticets) i els catxalots (Odontocets) moderns; els taurons Carcarínids (amb nombroses espècies actuals); i els Pinnípedes, com la foca moderna. Els Cetacis evolucionen a partir de gèneres extints dels Arqueocets com Pakicetus ("balena del Pakistan”) que va viure durant l’Eocè (53.8- 40.4 Ma). Trobat als estrats actuals del Pakistan que formen part de la costa de l’antic Mar de Tetis. Mamífer amfibi de la mida i l’aspecte d’un llop, emparentat amb els Mesoníquids. Amb els ulls molt junts i situats a la part superior del crani, fet comú en els animals aquàtics que observen objectes en la seva superfície; i els ossos de les extremitats osteoscleròtics, que suggereixen també un hàbitat aquàtic (THEWISSEN 2001). Tenien ja la oïda mitjana aïllada amb una membrana gruixuda. Tanmateix conservava encara les quatre extremitats pròpies d’un animal terrestre. Una passa evolutiva és potser Ambulocetus natans (47.8-41.3 Ma). Literalment “balena que camina”. Animal d’uns tres metres de llargada, amb aspecte de cocodril i extremitats semblants a les llúdrigues. I ja a finals de l’Eocè apareix Basilosaurus (40.4-33.9 Ma), literalment “rèptil rei” ^[99]. Ja amb aspecte de balena dentada i divuit metres de llargada (OLIVER 2022, pp 252-254).

Són comuns arbres i matolls de zones temperades, com faigs, pins i rosers. Es propaguen les famílies de les lleguminoses.

El Neogen (23.03-2.588 Ma)

Els mamífers i les aus evolucionen força. Moltes altres formes romanen relativament estables. Hi ha moviments continentals, essent-ne el més important la connexió entre Nord-Amèrica i Sud-Amèrica cap a finals del Pliocè. El clima es refreda, culminant en les glaciacions continentals del Quaternari.

Miocè (23.03-5.333 Ma)

Continuen elevant-se els Pirineus, els Alps, els Andes i l’Himàlaia. Orogènesis que originen posteriorment sediments i dipòsits de petroli a les conques marines poc profundes. Al principi el clima del Miocè és relativament càlid, posteriorment (16.4-8.4  Ma) es va refredant fins originar les masses de gel antàrtiques (HOLBOURN et al. 2013).​

Són comuns a tot el món els dipòsits marins i continentals del Miocè, amb nombrosos afloraments marins prop de les costes actuals. Exposicions continentals ben estudiades es troben a les Grandes Planures dels Estats Units i Argentina.

La flora i la fauna del Miocè és ja força moderna ^[100]. Mamífers i aus són ben establerts. Hi proliferen rinoceronts, gats, camells i cavalls en les seves formes primitives. Hi ha també grans simis, tant a África com a Àsia i el sud d’Europa. Als mars hi ha ja balenes i foques modernes.

La deriva continental situa als continents gairebé en les posicions actuals. Nord-Amèrica i Sud-Amèrica no són encara comunicades. Sud-Amèrica s’aproxima a la zona de subducció occidental en l’oceà Pacífic, el que provoca el creixement dels Andes i una extensió cap al sud de la península mesoamericana.

La mar Roja encara no existeix i Àfrica i Àsia són unides amb l’oceà Índic. El mar Mediterrani no es comunica amb l’oceà Atlàntic per l’estret de Gibraltar (que encara no existeix) sinó per dos estrets diferents: l’estret Nord-Bètic (l’actual conca del Guadalquivir) i l’estret Sud-Rifeny (al Marroc actual).

Entre l’Aquitaniense i el Serravalliense (23.03-11.62 Ma) el clima s’escalfa. S’alteren les pautes pluviomètriques i la circulació atmosfèrica ^[101] i sorgeix un nou tipus de vegetació, el chaparral. Especialment als vessants continentals més àrids ^[102]. Apareixen clarianes herbàcies als boscos subtropicals i praderes a Sud-Amèrica. S’obren rutes terrestres amb migracions d’especial impacte a Àfrica on hi arriben remugants, porcs i carnívors Eurasiàtics. En direcció contraria migren porcs formiguers, proboscidis i damans. Proboscidis, remugants moderns i carnívors arriben també a Nord-Amèrica. A la península ibèrica, es configuren les dues grans conques de la meseta (Duero i Tajo), iniciades a l’Oligocè. Petites conques, com la del nord d’Extremadura, acaben convergint amb la conca portuguesa del Tajo que s’obre a l’oceà Atlàntic.

Entre el Tortoniense el Messiniense (11.62-5.33 Ma) es formen pastures a la sabana en ambdues Amèriques, pel refredament global i la progressiva aridesa del clima. A l’Àsia oriental hi predomina una vegetació temperada. Ni a Àfrica, ni a Austràlia, ni a Euràsia occidental es troben autèntiques praderes. S’han desenvolupat ja els elefàntids que viatgen d’Àfrica a Euràsia. Des de Nord-Amèrica, Hipparion ^[103] arriba a Àfrica a través d’Àsia. Les dues Amèriques són ja prou properes i espècies exploradores es desplacen sobre restes flotants de vegetació.

La dessecació del mar Mediterrani

Rep el nom de crisi de salinitat del Messinià ^[104] l’esdeveniment geològic que provoca una precipitació massiva de sal a tot el mar Mediterrani fa entre 5.9 i 5,3 Ma, a finals del Miocè. Precipitació causada probablement per l’assecament total o parcial del mar Mediterrani. (STERNAI et al 2017, p. 783; HSÜ et al 1973).

El balanç hídric del Mediterrani és negatiu (s’evapora més aigua del la que és reposada per les seves conques). Això fa que sigui un mar més salat que qualsevol dels oceans. En condicions normals hi ha un transvasament continu d’aigua de l’oceà Atlàntic, resultat d’un corrent profund d’aigua més salada i densa del Mediterrani cap a l’Atlàntic, i una entrada superficial d’aigua menys salada i més lleugera de l’Atlàntic cap al Mediterrani.

Fa uns 6 Ma el Mediterrani i l’Atlàntic es comunicaven per un estret situat a la zona sub-bètica de la península Ibèrica: l’estret Nord-Bètic (imatge de l’esquerra). Aleshores (5.95-5.33 Ma) es produeix l’aixecament de l’Arc de Gibraltar, a causa d’un aixecament tectònic de la zona (serralades Bètica i Rifenya), a velocitats d’uns pocs mm anuals fins formar-se un dic que aïlla el Mediterrani de l’Atlàntic. Iniciant-se l’assecament progressiu del Mediterrani (imatge de la dreta). El que facilita el pas de la fauna d’un continent a l’altre (Àsia, Àfrica i Europa).

La prova visible d’aquest assecament és la presència actual de grans dipòsits d’evaporites ^[105], amb gruixos de fins a 1500 m (OLIVER 2022 pp. 265-267). Així com la presència de grans canyons i deltes submergits (al Nil i a la península d’Anatòlia) o la gran erosió de la inundació posterior que va formar el fons marí de l’estret de Gibraltar al restablir-se la connexió amb l’Atlàntic i reomplir-se el Mediterrani amb l’aigua de l’Atlàntic, tal com es veurà més endavant.

El dessecament produeix un descens del nivell del mar de fins a un quilòmetre per sota del nivell inicial. Quedant aïllades petites superfícies de terreny que formen llacs híper-salins, a les parts més pregones.

Probablement hi ha diferents etapes de dessecació i inundació durant aproximadament un milió d’anys. A cada etapa el Mediterrani es converteix en una enorme conca desèrtica de fins a 5000 m per sota del nivell del mar. Conca que és posteriorment inundada per l’entrada torrencial d’aigua del Paratetis ^[106] i de l’Atlàntic.

El procés acaba fa uns 5 Ma quan una combinació de moviments tectònics, erosió i pujada del nivell dels oceans provoca l’entrada massiva d’aigua per l’estret de Gibraltar i l’estret de Sicília (punts A i F a la imatge següent), reomplint-se el Mediterrani en tan sols dos anys ^[107], a un ritme de 7 m diaris amb un cabal d’uns 2 × 108 m³/s, aproximadament mil cops el cabal actual del riu Amazones (GARCÍA-CASTELLANOS et al. 2009). És la nomenada inundació zancliana.

Els primers homininos

El grup dels homínids és constituït per grans primats: orangutans (gènere Pongo), goril·les (gènere Gorilla), ximpanzés (gènere Pan) i els homininos ^[108], compartint-ne un avantpassat que va habitar les selves africanes plujoses i humides del Miocè milions d’anys abans (probablement del gènere Ardipithecus).

Fa uns 15.7-12.3 es separen del grup els orangutans, fa uns 9 Ma ho fan els goril·les i fa uns 7-5 Ma divergeixen els homininos del grup dels ximpanzés.

Pliocè (5.333-2.588 Ma)

Fa uns tres milions d’anys els nivells de diòxid de carboni continuen en descens. Nord-Amèrica i Sud-Amèrica s’uneixen per l’istme de Panamà. Es reconfigura la circulació oceànica del planeta i comença a glaçar-se l’extrem septentrional de la Terra. Continuant glaçat fins al present ^[109].

El Quaternari (2.588-0 Ma)

Període geològic que inclou les èpoques glacials més recents i els seus interglacials. En el seu inici s’expandeixen les glaceres continentals a l'hemisferi nord, i acaben cobrint gran part de les regions temperades amb capes de gel de diversos quilòmetres de gruix, i importants canvis climàtics i oceanogràfics.

Els 1.8-1.6 Ma del Quaternari representen el temps en què han existit els humans. En un període tan curt, la deriva continental no ha passat de 100 km, sent gairebé irrellevant des del punt de vista de la paleontologia. Tanmateix, el registre geològic està més ben preservat que el de períodes més antics, i el mapa actual del món s'assembla molt al de principis d'aquest període.

Els canvis geogràfics més importants d'aquesta època inclouen l'emergència del Bòsfor ^[110] i l'Skagerrak ^[111] durant els períodes glacials, convertint respectivament el mar Negre i el mar Bàltic en masses d'aigua dolça; i la seva posterior inundació pel nivell del mar novament ascendent. Inclou també el descens periòdic del mar al canal de la Mànega, formant un pont entre Gran Bretanya i Europa i el congelament periòdic de l'estret de Bering, formant un pont entre Àsia i Nord-Amèrica. Els Grans Llacs, així com altres grans llacs del Canadà, i la badia de Hudson també són el resultat de l'últim cicle glacial, i són llacs temporals. Amb cada edat glacial del Quaternari, apareix un nou esquema de llacs i badies.

El clima és principalment un clima de glaciacions periòdiques, amb glaceres continentals que arriben fins a 40° de latitud. Probablement, a causa de la durada relativament curta del període, no hi apareixen gaires espècies d’animals noves.

Plistocè (2.588-0.0117 Ma)

Des de fa uns 2.6 Ma el clima del planeta és dominat, segons la teoria de Milanković, per les variacions orbitals de la Terra. Si bé la lluminositat solar es manté pràcticament constant al llarg de milions d'anys no ocorre el mateix amb l'òrbita terrestre. Aquesta oscil·la periòdicament fent que la quantitat mitjana de radiació que rep cada hemisferi fluctuï al llarg del temps. I són aquestes variacions les que provoquen les pulsacions glacials a manera d'estius i hiverns de llarg període. Són els anomenats períodes glacials i interglacials. Cal tenir en compte diversos factors que contribueixen a modificar les característiques orbitals fent que la insolació mitjana en l'un i l'altre hemisferi varia encara que no ho faci el flux radiant global. L'excentricitat, la inclinació axial, i la precessió de l'òrbita de la Terra varien en el transcurs del temps produint les glaciacions del Quaternari cada 100.000 anys. L'eix de la Terra completa el seu cicle de precessió cada 25.800 anys. Al mateix temps l'eix major de l'òrbita de la Terra gira, en uns 22.000 anys. A més, la inclinació de l'eix de la Terra canvia entre 21,5 graus i 24,5 graus en un cicle de 41.000 anys. L'eix de la Terra té ara una inclinació de 23,5° respecte al pla de l'eclíptica ^[112]. De manera que s’entra i es surt d’una glaciació de manera cíclica.

A cada període glacial es formen mantells de gel d’almenys dos quilòmetres de gruix durant desenes de milers d’anys. En els últims milions d’anys hi ha hagut almenys cinquanta cicles d’avanç i retrocés del gel provocats pels canvis en la òrbita de la Terra i les seves oscil·lacions (BRANNEN 2022 p 314).

Paradoxalment, tots aquests períodes han provocat però poquíssimes extincions. Cap a finals del Plistocè, hi ha una gran extinció de grans mamífers a les zones boreals. S’extingeixen moltes espècies, incloent-hi els dents de sabre, mamuts, mastodonts i gliptodonts. D'altres, com els cavalls, els camells i els guepards, s'extingeixen a Nord-Amèrica, on havien aparegut, però aconsegueixen prosperar en altres continents.

Holocè (0.0117 Ma)

Som a l’època actual. Entre dues grans glaciacions, en un breu període interglacial temperat que probablement durarà uns quants mil·lennis (tal com ha succeït en períodes anteriors).

Segons alguns models orbitals, el camí cap a la propera glaciació va començar fa uns 6000 anys i s’allargarà durant 23000 anys més (IMBRIE 1980). Investigacions més recents indiquen la possibilitat de que les variacions orbitals augmentin la insolació estival en l’àrea dels 65° N durant els propers 25000 anys (estudis paleoclimàtics de la NOAA). L’òrbita de la Terra es farà menys excèntrica durant els propers 100000 anys, aleshores els canvis en la insolació seran dominats pels canvis en la obliqüitat i, en conseqüència, no hauria d’haver una nova edat de gel en els propers 50000 anys (BERGER, LOUTRE 2002; GANOPOLSKI et al. 2016).

Sigui com sigui, quan arribi la propera glaciació el nivell dels oceans descendirà cent vint metres. Les costes actuals es mouran cents de quilòmetres mar endins. Austràlia serà connectada amb Àsia i Àsia amb Nord-Amèrica.

Apareix l’home.

Sorprenentment, els grans canvis climàtics durant els últims milions d’anys causen poquíssimes extincions. Sobreviuen els mamuts llanuts, els peresosos gegants, els enormes marsupials, els armadillos gegants,... , fins que apareix l’home. Aleshores, fa un instant geològic, desapareixen la meitat dels grans mamífers terrestres. Sense resultar afectades ni la fauna marina ni la flora. Les extincions s’inicien fa unes desenes de milers d’anys, tot coincidint amb les migracions de l’Homo sapiens. Excepte a Àfrica, on la fauna segueix sent bàsicament la fauna del Miocè, malgrat haver perdut el 21 % de la seva megafauna amb l’aparició de l’home.

Extincions recents a Austràlia

Fa entre quaranta i cinquanta mil anys desapareixen a Austràlia:

• Els lleons marsupials, com Thylacoleo carnifex.
• Els cangurs gegants, com Procoptodon goliah.
• Els herbívors diprodonts de la mida d’un rinoceront, com Diprotodon optatum. Un uombat gegant que ocupa el nínxol ecològic equivalent al de l’elefant africà.
• Aus de més de 180 cm d’alçada ^[113] , com Dromornis stirtoni. De tres metres d’alçada i 450 kg de pes.
• Pitons gegants, com Wonambi naracoortensis —de sis metres de llargada i el gruix d’un pal de telèfon ^[114]—.
• Megalania ("gran errant"; del grec Μέγας "gran" + ἀλαίνω "deambular"), Varanus priscus, espècie extinta de la família Varanidae, desapareix fa uns trenta mil anys.

Entre d’altres...

Extincions recents a Amèrica

Fa uns dotze mil anys, quan l’home arriba al continent americà, la megafauna americana era molt superior a l’actual africana. Aleshores s’extingeixen:

• Els mamuts, del gènere Mammuthus. Els gomfotèrids (Gomphotheriidae), família extinta de proboscidis, avantpassats dels elefants actuals, bastant estesos a Nord-Amèrica i també a Sud-Amèrica.
• Els camells nadius, del gènere Camelops.
• El gènere Macrauchenia. Mamífer liptotern de la família dels macrauquènids, amb fòssils a Sud-Amèrica, on visqué entre el Miocè i el Plistocè superior amb aparença similar a la dels camells, tot i que no hi estava relacionat. D’uns tres metres de longitud, coll llarg, una petita trompa i potes similars a les dels rinoceronts o tapirs, tot i que tampoc no hi estava relacionat.
• Els úrsids gegants de cara curta (Arctodus), de més de tres metres d’alçada.
• Els Castoroides, o castors gegants C. leiseyorum i C. ohioensis. De la mida de l’actual os negre.
• Els armadillos gegants de la mida d’un automòbil (Glyptotherium). Amb 2.7 metres de longitud i 1.3 metres d’alçada.
• El Glyptodon, gran mamífer cuirassat, emparentat amb l'armadillo, que visqué entre el Miocè i l'Holocè.
• El Toxodon, gènere de mamífer notoungulat del que se n'han trobat fòssils a l'Argentina, Bolívia, el Brasil, Guatemala, Panamà, el Paraguai, el Perú i l'Uruguai, animal semblant al rinoceront actual, de 2.7 metres de llargada, 1.5 metres d’alçada i 1415 kg de pes.
• Els peresosos gegants, del gènere Megatherium. De sis metres d’alçada i fins a tres tones de pes.
• En quant a la família dels èquids: fa uns dinou mil anys desapareix l’espècie Haringtonhippus francisci. Cavall de Nord-Amèrica que sembla haver-se separat del tronc principal de l’arbre genealògic del gener Equus —el cavall modern— fa uns 4-6 Ma). Fa uns deu mil anys desapareixen el gènere Hippidion (a Sud-Amèrica) i el gènere Equus (a tot el continent Americà).
• Fa uns onze mil cinc-cents anys desapareix l’eucerateri (Euceratherium collinum). Única espècie coneguda del gènere extint Euceratherium. Mamífer artiodàctil de la família dels bòvids. Que va habità Nord-Amèrica durant el Plistocè. Un dels primers bòvids de Nord-Amèrica. Molt anterior al bisó Eurasiàtic. De mida entre l’actual bisó americà (Bison bison) i el bou mesquer (Ovibos moschatus).
• El tigre dents de sable (Smilodon) i el llop gegant (Aenocyon dirus) s’extingeixen fa uns deu mil anys. Probablement no es varen poder adaptar a la manca de preses.
• També s’extingeix el bisó gegant (Bison latifrons), que arribava a mesurar fins a l'espatlla uns 2.5 metres d'alçada i tenia banyes que feien més de 2 metres de punta a punta, amb un pes de més d’una tona.

Entre d’altres ... fins avui en dia, en que únicament perviu el 28% dels gèneres que hi havia.

Extincions recents a Euràsia

• Fa uns cent mil anys s’extingeix l’os de les cavernes (Ursus spelaeus). Probablement per l’expansió i competència directa amb l’Homo sapiens en la cerca de refugis. Va viure durant el Plistocè tardà a bona part d’Europa, des del sud d’Anglaterra fins al Caucas.
• Entre deu i vint mil anys s’extingeix la hiena de les cavernes (Crocuta crocuta spelaea). Carnívor de mida mitjana de la que queda actualment els seu parent més proper: la hiena africana (Crocuta crocuta). Les hienes de les cavernes van viure a Europa, Àsia i Àfrica. Moltes de les restes d'aquest animal han estat descobertes a cavernes, on sembla que es refugiaven dels rigors de l'època glacial. Aquestes cavernes també eren un refugi per homínids primitius com l'home de Heidelberg i el neandertal, que competien amb la hiena de les cavernes pels aliments.
• Fa uns catorze mil anys desapareixen els rinoceronts llanuts (Coelodonta antiquitatis) i els mamuts llanuts (Mammuthus primigenius). Espècies que havien prèviament multiplicat la seva població entre 5-10 cops entre fa entre dinou i trenta-quatre mil anys. L’elefant europeu Palaeoloxodon antiquus s’extingeix a Europa fa uns trenta mil anys. Era una espècie de gran mida, de fins a quatre metres d’alçada. Amb potes més llargues que els elefants moderns i uns ullals llargs i rectilinis acabats en una petita corba.
• Fa uns deu mil anys desapareix el lleó de les cavernes (Pantera leo spelaea). Possiblement un dels felins més grans que han existit tan sols darrere del lleó tigre (híbrid entre tigre i lleó). El lleó de les cavernes era un 25% més gran que els lleons africans, feien 3 metres de llargada i els mascles pesaven entre 270 i 320 kg, mentre que les femelles pesaven 175 kg. Va viure a Euràsia, des de la península Ibèrica fins a l'estret de Bering, des d'on creuarà cap a Amèrica i donarà lloc al lleó americà (Panthera leo atrox). També van sorgir del lleó de les cavernes el lleó del nord-est de la Xina (Panthera leo youngi) i el lleó de l'est de Siberia (Panthera leo vereshchagini).
• Fa uns dos mil cinc-cents anys desapareix a Europa el bou mesquer (Ovibos moschatus). Espècie ja en declivi entre fa vint-i-un mil i sis mil anys. Posteriorment re-introduïda i exterminada en diverses ocasions ^[115].
• Les poblacions de bisons (Bison bonasus, Bison priscus, Bison bison) són en declivi des de fa trenta-cinc mil anys. Actualment a Nord-Amèrica hi ha uns 300000 exemplars de Bison bison, trenta mil dels quals en estat salvatge. Desapareix a Àsia ^[116] (Bison priscus) fa uns vuit mil anys i és actualment una de les espècies (Bison bonasus) amb més risc d’extinció a Europa ^[117].
• L’últim exemplar de cavall salvatge eurasiàtic (Equus ferus ferus), conegut com a «tarpan», va morir en el zoològic de Moscou el 1875. Actualment sobreviuen el cavall domèstic (Equus ferus caballus) i el cavall de Przewalski (Equus ferus przewalskii), un taxó salvatge que viu a les estepes del centre d’Àsia.
• Fa uns deu mil sis-cents anys gairebé s’extingeix el cérvol gegant (Megaloceros giganteus) o “cérvol irlandès”. Perviuen uns quants exemplars a l’Illa de Man i al sud d’Escòcia fins a fa uns nou mil cinc-cents anys. Exemplars que desapareixen al arribar els caçadors humans des del sud. Al peu dels monts Urals i a la Siberia occidental perviuen alguns exemplars fins fa uns set mil anys. Desapareixent definitivament amb els primers ramaders neolítics de Rússia.

Entre d’altres ... el 36% dels gèneres de la megafauna que habitava Euràsia fa cinquanta mil anys s’ha extingit.

La contínua i ràpida pèrdua de biodiversitat en els últims segles

La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) ha fet fa poc una estimació del ritme actual d’extinció d’espècies. L’estudi es basa principalment dels vertebrats, al ser el grup del que es té més dades (tant en el registre fòssil com en els registres històrics). ^[118]

Segons aquest estudi, haurien de passar deu mil anys en condicions naturals per tal d’extingir-se les espècies dels últims cent anys. En el registre fòssil dels últims dos milions d’anys s’estima que la taxa natural d’extinció seria de entre una i dues de cada cent mil espècies cada cent anys. En els últims segles es constata però que ha estat cent cops més gran! Segons la taxa natural s’haurien d’haver extingit nou espècies des de l’any 1900 i se n’han extingit quatre-centes setanta set. En els registres històrics des de l’any 1500 es constata l’extinció més de tres-centes espècies. I altres tantes únicament es troben en zoològics, en vies d’extinció. El grup més afectat és dels amfibis, amb més de trenta espècies de l’any 1500 fins l’any 1980 i altres cent espècies des de l’any 1980. I segurament el nombre és major del calculat. És molt possible que hi hagi espècies desaparegudes que no hem arribat ni a conèixer. El problema principal és la desaparició o la modificació dels seus hàbitats. (OLIVER 2022, IUCN)

A més, segons càlculs de la pròpia IUCN, el 28 % de les espècies avaluades estan actualment en greu perill de desaparició (aproximadament unes 41000 espècies). Concretament, el 41% dels amfibis, el 27% dels mamífers, el 34% de les coníferes, el 13% dels ocells, el 37% dels taurons i les rajades, el 33% dels esculls de corall, , el 28% dels crustacis, el 21% dels rèptils i el 69% de les cícades. ^[119]

Pot ser l’home el causant d’una sisena extinció massiva?

És un tema de discussió si va ser l’home la causa d’aquestes extincions. Alguns científics són partidaris dels canvis climàtics com a causa principal. La majoria, però, opinen que l’home va ser un partícip molt important.

La baixada en picat de les espores d’un fong que es desenvolupava a les femtes dels mastodonts fa pensar que la seva extinció no es va deure a canvis en la vegetació o el clima. A més, els kill sites (els llocs de matança i esquarterament de les presses) dels nadius americans i diferents models informàtics en són prova de la ma de l’home (BRANNEN 2022, p.198).

També n’és una prova l’evolució paral·lela de fruits i animals que en dispersen la seva llavor. Per exemple, l’alvocat no té en l’actualitat cap animal que pugui efectuar el trànsit intestinal de la seva enorme llavor (com sí que podia fer perfectament el peresós gegant, a vegades de la mida d’un dinosaure). L’extinció del peresós gegant és tant recent, en termes geològics, que encara es poden trobar coves amb els seus excrements. ^[120]

A més, es constata que en els llocs on l’home hi va arribar més tard la megafauna hi va perviure fins la seva arribada. Per exemple, la vaca marina d’Steller (Hydrodamalis gigas) va desaparèixer del Pacífic americà fa uns dotze mil anys però va subsistir una població a les illes del Comandant (al litoral rus) fins al segle XVIII en que els traficants de pells la va descobrir i exterminar definitivament. Altre exemple clar és l’illa de Madagascar quan hi arriben els humans fa uns dos mil anys amb l’extinció immediata del porc formiguer (tot el gènere Plesiorycteropus) ) i disset espècies de lemúrids. Una de les quals, l’Archaeoindris fontoynontii, de la mida d’un goril·la. També va perdre Madagascar els hipopòtams, les tortugues gegants (com Aldabrachelys abrupta i Aldabrachelys grandidieri) i les espectaculars aus elefant, com la Vorombe titan, de tres metres d’alçada, 650 kg de pes i ous de més de vuit litres de capacitat (els més grans coneguts al regne animal ^[121]). A les petites i allunyades illes de la Polinèsia, quan hi arriben els Maoris fa uns cents d’anys, s’extingeixen milers d’espècies d’aus corredores (algunes de la mida d’un gall, com Euryapteryx curtus, i altres enormes, com les moas del gènere Dinornis), innumerables cargols i altres animals.

També s’ha de dir que en moltes ocasions el culpable de les extincions no és directament l’home sinó les espècies foranies que l’acompanyen (com les rates, els porcs, els gats, els gossos, ...) (BRANNEN 2022, pp. 203-204).

Tota aquesta megafauna extinta no coneixia l’home, animal que veien com a insignificant i al que no li tenien por per no haver evolucionat en paral·lel. Per tant era molt fàcil de caçar.

El tinent K. Prestrud, membre de l’exploració del noruec Roald Amundsen al Pol Sud, escriu ^[122]:

“Dejando el transporte a un lado, la caza de focas es un deporte muy aburrido. Los viejos habitantes árticos, los esquimales, se asombrarían ciertamente al ver la tranquilidad y la calma con que las focas antárticas se dejan disparar y descuartizar. Para ellos la Antártica sería como un cuento de hadas hecho realidad, una tierra que mana leche y miel, donde las focas se encuentran en cantidad y la dificultad para cazarlas se reduce a nada. El hecho es que estos animales tienen la convicción de que mientras estén en tierra o sobre el hielo, el peligro no les puede alcanzar. Allí nunca han sido atacadas y para ellas no existe esta posibilidad. Sus enemigos naturales están en el agua y con ellos no se juega; se pueden apreciar con claridad sobre los cuerpos de las focas grandes heridas abiertas. Para evitar los ataques de estos enemigos, lo único que tienen que hacer es permanecer en el hielo, donde durante generaciones se han acostumbrado a tomar el sol sin nada que les moleste, sin ningún otro tipo de vecinos que los pacíficos pingüinos y las gaviotas”.

Segons Anthony Hallam ^[123]: “Els éssers humans no han viscut mai en harmonia amb la naturalesa". La suposada harmonia de les tribus nadiues amb la natura que les envolta no deixa de ser un mite que mai ha existit. Els humans sempre s’han aprofitat dels recursos naturals aprofitant al màxim la seva capacitat de transmetre informació als seus descendents: la poderosíssima evolució cultural".

L’últim llop marsupial de Tasmània salvatge (Thylacinus cynocephalus) va ser mort pel granger Wilf Batty, a Mawbanna (nord-est de Tasmània), el 1930 ^[124]. L’últim en captiveri va viure al zoològic de Hobart del 1933 al 1936.

El colom migratori americà (Ectopistes migratorius) és un altra cas molt conegut sobre l’extinció d’espècies per acció humana. Aquesta au va ser intensivament caçada durant tot el segle XIX per ser la font de carn més assequible a les classes pobres nord-americanes. Fins que el setembre de 1914 moria Martha l’última femella que va viure sola durant anys al zoològic de Cincinnati. En un sol segle l’espècie va passar de ser l’au més abundant de Nord-Amèrica, i potser del món sencer, a l’extinció definitiva. ^[125]

Altres exemples paradigmàtics són el dodo de l’illa Maurici (Raphus cucullatus), extint a finals del segle XVII; el dofí de riu xinès (Lipotes vexillifer), dofí de riu endèmic del riu Iang-Tsé extint des de l’any 2006; la subespècie de rinoceront blanc del nord (Ceratotherium simum cottoni), l’últim exemplar dels quals va morir a una reserva de Kenia el 2018; i tantes altres espècies perdudes per la crema salvatge de pluviïsilves o per la pesca d’arrossegament que mai s’arribaran a conèixer...

Però, malgrat els grans efectes de l’activitat humana sobre els ecosistemes, pot ser l’home la causa directa d’una sisena extinció massiva?

A més d’alterar notablement el cicle del carboni, l’agricultura ha alterat el cicle del nitrogen molt més que en els últims dos mil cinc-cents milions d’anys. Produint fertilitzants a partir de combustibles fòssils ^[126]. El que ha permès l’explosió exponencial de la població humana i és la causa directa de les immenses zones mortes als oceans de tot el món. On el gran creixement de fitoplàncton n’esgota l’oxigen. El 1988 s’identifica per primer cop la zona morta del golf de Mèxic amb una superfície de 39 quilòmetres quadrats. El 2017 ja era de 27730 quilòmetres quadrats (gairebé la superfície de Galícia).

L’home també ha alterat notablement la biodiversitat a escala planetària. La fauna salvatge representa només el 3 % de la biomassa animal. La resta, el 97 % correspon als humans, el bestiar domèstic de consum alimentari i els nostres animals de companyia. Des de 1970 la vida salvatge ha disminuït en un 50 % per la caça directa o la destrucció dels seus hàbitats. Gairebé la meitat del sòl del planeta és ara terra de conreu.

Han desaparegut el 35 % de papallones i arnes des de la dècada de 1970.

Cada any, la pesca d’arrossegament arrasa una superfície de fons marí equivalent al doble dels Estats Units d’Amèrica. Es destrueixen jardins de corall, esponges, praderes de Posidònia, ... L’efecte d’aquest desastre ha estat la desaparició del 90 % de la població de grans depredadors oceànics des de 1950: el bacallà (Gadus morhua), el mero (Cephalopholis argus), l’halibut (Hippoglossus hippoglossus), la tonyina vermella (Thunnus thynnus), el peix espasa (Xiphias gladius), l’agulla (Belone belone) o el tauró (Selachimorpha).

El 30 % de les reserves comercials de peix ho ha fet per sobre de límits sostenibles i la resta gairebé també. Les reserves de bacallà del Gran Banc de Terranova proporcionaven unes captures de vuit-centes mil tones l’any 1958. El 1992 es varen declarar oficialment esgotades. Trenta anys més tard encara no s’han recuperat.

La contaminació dels mars és un altre dels greus problemes. S’estima que cada minut es llença al mar l’equivalent de tot un camió d’escombraries. A més, grans illes de plàstic suren als oceans.

En definitiva, alteració d’hàbitats, contaminació i sobreexplotació han anat reduint els ecosistemes naturals des de fa més d’un segle. I aquest procés sembla que no pararà sinó que anirà a més en els propers anys. Especialment en el que es refereix a l’alteració del cicle del carboni. Malauradament cada cop seran més freqüents els fenòmens atmosfèrics extrems i els grans incendis forestals. Provocant canvis massa sobtats per permetre que les espècies s’hi adaptin.

Ha desaparegut ja una tercera part dels coralls del planeta des de la dècada dels vuitanta. I es calcula que a finals de segle ja no existiran. La causa és l’escalfament global i l’acidificació dels oceans.

Els Pteropoda ^[127], el 50 % de la dieta del salmó del Pacífic i bàsics en l’ecosistema antàrtic, comencen a desaparèixer de l’oceà Pacífic Nord-Occidental i a l’oceà Antàrtic, on podrien desaparèixer del tot a la dècada de 2050. Com també ho farà el krill ^[128] que alimenta les foques, els pingüins i les balenes. Actualment ja va sent substituïts per les salpes, de valor nutricional escàs i sense producció primària. La conseqüència serà inevitable: sense Pteropoda ni krill l’oceà Antàrtic serà devastat.

Sembla doncs clar que sí: l’home ha iniciat el mecanisme que portarà a una sisena extinció massiva. Però, malgrat tot, les dades ho desmenteixen:

• En els últims quatre-cents anys s’ha documentat l’extinció d’unes vuit-centes espècies sobre els 1.9 milions d’espècies documentades. El que representa aproximadament un 0.04 %. Si recordem que durant l’extinció del Permià tardà l’extinció va ser de gairebé del 100 % de les espècies, la comparació no és possible.
• Malgrat la disminució de les poblacions de peixos, hi ha molt poques espècies extintes. Segueixen existint cents de milers de catxalots. De fet la biodiversitat és en augment. Els oceans són oxigenats com gairebé mai ho han estat (possiblement gràcies al plàncton). Les zones mortes (zones de mínim oxigen o ZMO) són ara a uns sis-cents metres de profunditat quan en el passat geològic eren molt més properes a la superfície, envaint les plataformes continentals on es desenvolupa principalment la vida marina. Els episodis greus d’anòxia van ser molt freqüents en el Paleozoic, escassos en el Mesozoic i són pràcticament inexistents en el Cenozoic.
• Si l’Homo sapiens desaparegués ara mateix del planeta, aquest no tardaria gaire en recuperar-se. En uns pocs mil·lennis no quedaria rastre de l’efecte terriblement nociu ocasionat per la humanitat.

Anthony Barnosky, paleontòleg de la Universitat de Berkeley (Califòrnia), va publicar l’any 2011 l’article Has the Earth’s Sixth Mass Extinction Already Arrived? ^[129]. L’article va tenir força repercussió mediàtica i l’opinió pública era massivament d’acord en que efectivament així era. Però els autors en realitat demostrava que no era cert. Tot i així, reconeixia que poden haver variables inesperades, no considerades dins els estudis al respecte. “Els ecosistemes poden respondre de forma no lineal...”. Fins i tot es podria donar el cas d’arribar, sense adonar-nos, a un “llindar ecològic” de no retorn.

Segons Doug Erwin ^[130], paleontòleg de l’Institut Smithsonian, una extinció massiva s’assembla a una fallada elèctrica. La majoria de les pèrdues no serien per la causa inicial sinó per la cadena de circumstàncies posterior a l’apagada. Segons Erwin la idea de que actualment som en els inicis d’una sisena extinció massiva “... no és més que pseudociència. Si així fos, ja no s’hi podria fer res per aturar-ho. Es difon aquesta idea per empènyer la ciutadania a actuar ...” I afegeix que si es manté el ritme de destrucció actual el temps necessari hi arribaríem (a una extinció massiva).

Segons Erwin, en el registre fòssil no quedarà pràcticament cap prova de les espècies que l’home ha fet desaparèixer. I sosté que únicament s’ha trobat el 0.01 % de totes les espècies que han existit en el passat. Les proves de les extincions massives del passat es basen sobre tot en les troballes d’animals fàcilment fossilitzables, com els bivalves. Les extincions massives no únicament afecten als animals o ecosistemes emblemàtics sinó als mol·luscs, les plantes i els insectes.

Tanmateix el risc existeix. Podríem caminar confiats cap a l’abisme i arribar a un punt en que ja no hi hagués cap remei possible. Les extincions massives pot ser que vagin al principi poc a poc i de sobte succeeixen.

La COP27. Situació a finals del 2022.

Del 6 al 18 de novembre de 2022 es celebra a Sharm el-Sheikh (Egipte) la COP27. La conferència organitzada per la ONU en la que els països del món es reuneixen per a prendre mides per tal d’assolir els objectius climàtics acordats en el marc de l’Acord de París ^[131] i la Convenció ^[132]

La COP27 està marcada per l’absència d’alguns dels països més contaminants del planeta, com Rússia o Xina, país que ha incrementat l’ús de carbó com a font d’energia. ^[133]

A més de limitar l’escalfament del planeta, s’aborda també el finançament per a la transició ecològica de les economies del món, amb països dcom els EEUUc reticents al pagament d’indemnitzacions a les nacions més vulnerables i més afectades per la crisi ambiental sense ser-ne responsables.

Al mateix temps que els negacionistes, sectors de la població, anomenats escèptics del canvi climàtic ^[134] (VAIDYANATHAN 2014) el posen en dubte. Per exemple, la presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, defensa que el fenomen és cíclic “desde que la Tierra existe” i acusa a l’esquerra d’imposar una agenda de reformes per a pal·liar-lo “contra la evidencia científica porque tienen en su cabeza el comunismo” per impulsar una agenda de reformes que, “en algunas ocasiones es una gran estafa” i “empobrece cada vez más a más ciudadanos”. (JUAN JOSÉ MATEO, EL PAÍS, 10 novembre 2022).

Segons Riley E. Dunlap, sociòleg i professor de la Universitat Estatal d’Oklahoma:

"From the outset, there has been an organized 'disinformation' campaign ... to 'manufacture uncertainty' over AGW ... especially by attacking climate science and scientists ... waged by a loose coalition of industrial (especially fossil fuels) interests and conservative foundations and think tanks ... often assisted by a small number of contrarian scientists. ... greatly aided by conservative media and politicians. and more recently by a bevy of skeptical bloggers. This 'denial machine' has played a crucial role in generating skepticism toward AGW among laypeople and policymakers". (DUNLAP 2013, pp. 691–698).

Malgrat l’enorme campanya en contra, hi ha un nombre aclaparador d’evidències científiques sobre el canvi climàtic i els seus efectes. Principalment en vuit aspectes claus, sobre els que s’apunten alguns exemples d’actualitat:

1. Augment de la temperatura mitjana de la Terra.
• La temperatura mitjana a Catalunya, durant l’estiu del 2022, ha estat de 24.1LC, 0.3 °C més que la temperatura mitjana més alta enregistrada fins ara (l’any 2003). La temperatura mitjana a 1500 m d’alçada sobre Barcelona ha estat 9 °C més alta que el màxim de 10mC enregistrat l’any 2000 (AEMET ^[135]).
• La NASA ^[136] ens proporciona el següent gràfic on es mostren les anomalies climàtiques respecte les temperatures mitjanes registrades l'any 1881 i l'any 2023 ^[137]. S’observa un augment preocupant durant l’estiu (hemisferi nord) i molt preocupant a l’hivern de l’hemisferi sud, en particular a l’Antàrtida.

1. Augment del nivell del mar i de la seva temperatura.
• La zona mediterrània s’escalfa a més a un ritme més ràpid que la mitjana de la Terra. Al mes de juliol s’han mesurat a l’aigua del mar Mediterrani temperatures de fins a 30 °C a les Balears, 5 °C per sobre del que és habitual a Itàlia i entre 2.5 i 4 °C a les costes espanyoles (AEMET).

• La NASA, constata la desaparició complerta de la plataforma Larsen B, una barrera de gel a l’Antàrtida que existeix des de fa deu mil anys, en menys d’una una dècada. La plataforma està situada al llarg de la part nord-oest de la península antàrtica, en el mar de Weddell. Entre el 19 i el 21 de gener de 2022, en tan sols tres dies, una gran massa de gel amb una superfície aproximada de 350 quilòmetres quadrats (més de tres cops Barcelona) es va fragmentar de la part frontal, allunyant-se cap el mar de Weddell. L’any 2002 ja va perdre una superfície de 3250 quilòmetres quadrats de gel i entre 2011 i 2022 semblava que era estabilitzada.
• Groenlàndia té una superfície de 2166086 quilòmetres quadrats amb el 80% de l’illa coberta per una capa de gel de 2 quilòmetres de gruix. En un estudi efectuat per l’Agència Espacial Europea (SLATER 2021) es demostra que durant les últimes quatre dècades l’escorrentia d’aigua de desgel de Groenlàndia ha augmentat en un 21% i s’ha tornat un 60% més irregular d’un estiu a altre. Un terç del desgel es va produir en tan sols dos estius (2012 i 2019), amb nivells record dels últims 40 anys. Es calcula que s’han fos durant l’última dècada 3.5 bilions de tones de gel. Suficient per inundar tota Espanya amb 7.5 m d’aigua d’alçada. Entre 2011 i 2020 ha provocat l’elevació d’un centímetre en els mars del planeta. Càlculs de la NASA indiquen que si es fonés tot el gel de Groenlàndia els nivells dels mars pujarien uns 20 m.
1. Augment de la freqüència i la intensitat dels fenòmens meteorològics extrems.
• A Espanya l’estiu meteorològic —entre l’1 de juny i el 31 d’agost— ha estat el més calorós des d’almenys 1961, quan arranca la sèrie de dades d’AEMET. I l’ any hidrològic—de l’1 d’octubre al 30 de setembre— ha estat el tercer més sec des de que s’inicien els registres en la dècada dels seixanta del segle XX.
• A Europa, el 2022, ha estat l’estiu més calorós des d’almenys 1880 —quan arranquen les dades fiables de temperatures [Servei de Canvi Climàtic de Copernicus (C3S), de la Comissió Europea].
• Segons el sisè informe d’avaluació del Grupo Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), s’està alterant la natura de forma perillosa i generalitzada (···) la quantitat de fenòmens extrems assoleix valors mai abans observats i augmentarà a mesura que s’incrementi l’escalfament global. Cada dècima de grau importa. ^[138]
• L'any 2022 la calor extrema ha afectat nombroses zones de l’hemisferi nord. A Espanya s’han registrat 42 dies d’onada de calor. S’han registrat a més grans incendis forestals, sota una sequera extrema. L’abril i el maig, a Índia i Pakistan es superaren els 50ºC de màxima. Les onades de calor es donaren també a la Xina, EEUU i Japó, entre d’altres països.
• L’octubre de 2022, ACNUR, l’Agència de l’ONU pels Refugiats, informa de més de 3.4 milions de persones desplaçades per les catastròfiques inundacions a Nigèria, Txad, Níger, Burkina Faso, Mali i Camerun.
• De juny a agost del 2022, les inundacions al Pakistan han deixat 1355 morts. Inundacions provocades, posteriorment a una forta onada de calor, per pluges monsòniques més intenses del que és habitual i la fosa de glaceres, tot lligat al canvi climàtic. Es tracta de la inundació més mortífera del món des de les inundacions del sud d’Àsia de 2017​ i la pitjor de la història del país.​ El 29 d’agost, el ministre de canvi climàtic de Pakistan va afirmar que al voltant d’un terç del país era sota l’aigua, afectant a uns 33 milions de persones.
2. Canvis en els ecosistemes.
• El canvi climàtic provoca, com ja s’ha vist, un augment de la freqüència, la intensitat i la durada de les sequeres conjuntament amb un increment de la temperatura –a Cataluña ha augmentat 1.6ºC des de 1950–, el que comporta que la zona del Mediterrani sigui cada cop més àrida, alterant-hi boscos i matolls.
• La substitució d’unes espècies per altres més resistents, o fins i tot boscos mediterranis (els actuals alzinars) per garrigues —el típic paisatge de matolls—, o boscos de pins per boscos d’alzines, seran les conseqüències més visibles del canvi climàtic a casa nostra. També es veuran afectats els períodes de floració; la fructificació o dispersió i quantitat de llavors; i el cicle dels nutrients al sòl —l’aigua i nutrients com el fòsfor, el nitrogen, o el potassi estaran menys disponibles— (PEÑUELAS 2017).
• Al món són greument alterats els ecosistemes dels Andes (la fosa de les glaceres), els boscos tropicals (l’època i quantitat de pluges a les regions amazòniques), les sabanes i les regions circumpolars.
• Segons el pitjor escenari previst al Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC), l’any 2100 l’aigua del mar Mediterrani assoleix una temperatura de 30 C i una acidesa del 7.7 de pH. Moltes espècies no sobreviuen al nou entorn, però una en particular sí: la medusa Cotylorhiza tuberculata, una de les més comunes al Mediterrani. Espècie que proliferarà extraordinàriament, segons un estudi de l’Institut de Ciències Marines d’Andalusia (ICMAN-CSIC), alterant-se notablement tot l’ecosistema (ENRIQUE-NAVARRO 2021).
3. Extinció de nombroses espècies vegetals i animals.
• El canvi climàtic és considerat per la Unió Europea com una de les cinc pressions principals de la pèrdua de biodiversitat, conjuntament amb la pèrdua d’hàbitats, la sobreexplotació, la contaminació i les espècies exòtiques invasores. Els ecosistemes són capaços d’adaptar-se als petits canvis graduals al llarg del temps. Tanmateix, el canvi climàtic suposa una variació de condicions climàtiques tan dràstica i ràpida, que els ecosistemes del món no poden assimilar i es desequilibren. Actualment la biodiversitat s’està perdent a la taxa més alta dels últims 65 milions d’anys. Principalment per l’alteració dels cicles de nutrients i de l’aigua i la modificació dels paisatges. ^[139]
4. Sequeres persistents.
• L’estiu de l’any 2022, des d’Estats Units a Xina passant per Europa, ha estat marcat per una forta sequera a gran part de l’hemisferi nord. S’estima que situacions semblants poden ocórrer, pel canvi climàtic, cada vint anys i que, de no existir el canvi climàtic, es produirien un cop cada 400 anys [World Weather Attribution (WWA), 5 octubre 2022].
5. Efectes sobre l’agricultura i l’espai forestal.
6. Els gràfics següents mostren:
• a) Anomalia de humitat mitjana del sòl a la zona radicular, de juny a agost del 2022, en referència al període climàtic 1950-2022 a l’hemisferi nord (la zona extratropical) segons dades de ERA5-Land (Copernicus). Es destaca en el requadre vermell Europa central i occidental.
• b) El mateix que a) referit a la humitat mitjana superficial del sòl.

1. Impactes sobre la salut humana.
• És de destacar l’impacte sobre la salut humana. L’any 2022, només a Espanya, l’Institut de Salut Carles III ha calculat al voltant de 6000 morts associades a temperatures extremes: 4500 a les altes temperatures i 1500 a les baixes. Segons AEMET les situacions anticiclòniques es fan cada cop més persistents, amb un augment de la contaminació a les ciutats correlacionat amb unes 10000 morts prematures anuals a Espanya a curt termini, així com nous casos de càncer de pulmó, malalties neuro-degeneratives en adults o trastorns de la conducta en nens. Segons l’OMS, la ONU i l’IPCC, la sequera afecta cada any a més de 55 milions de persones en tot el món, augmentant notablement el risc de morbiditat i mortalitat, especialment en els països subdesenvolupats.
• L'increment de la temperatura, conjuntament amb la major mobilitat per la globalització del comerç i del turisme, afavoreixen la expansió d’espècies invasores que provoquen o expandeixen malalties noves —la pandèmia de COVID-19— o preexistents —virus el Nil occidental, malària, tuberculosis, ... —.
• L’escalfament del mar ha afavorit a més l’expansió d’espècies invasores i de bactèries perilloses com Vibrio vulnificus, bacteri Gram negatiu, oxidasa positiva i anaerobi facultatiu, resistent a la sal en aigües marines càlides; que pot provocar septicèmies greus amb amputacions de membres i una mortalitat superior al 50 %; i que es transmet per contacte directe amb petites ferides obertes o per ingesta de marisc o peix contaminat.

Acords

La COP27 finalitza in extremis el dia 19 de novembre (un dia més tard del previst) amb un acord sota mínims sobre l’ajut econòmic als països més vulnerables al canvi climàtic i una declaració política, no vinculant, sobre la necessitat de reduir l’ús de carbó (sense incloure el gas ni el petroli, per l’oposició frontal de Rússia i Xina). No s’assoliran, per tant, els acords de mínims de la COP26 (Glasgow, 2021) ni els de Paris (2015). Tot plegat una gran decepció.

Bibliografia

• Alvarez, Luis W.; Alvarez, Walter; Asaro, Frank; Michel, Helen V. (1980) Extraterrestrial Cause for the Cretaceous-Tertiary Extinction. Science, 6 June 1980, V. 208, N. 4448
• Aoki, R. (1976) On the generic status of Mecistops (Crocodylidae) and the origin of Tomistoma and Gavialis. Bulletin of Atagawa Institute, 6,7; 23-30
• Aoki, R. (1992) Fossil crocodilians from the late Tertiary strata in the Sinda Basin, Eastern Zaire. African Study Monographs, Suppl. 17; 67-85
• Barnosky, Anthony D.; Matzke, Nicholas; Tomiya, Susumu; Wogan, Guinevere O. U.; Swartz, Brian; Quental, Tiago B.; Marshall, Charles; McGuire, Jenny L.; Lindsey, Emily L.; Maguire, Kaitlin C.; Mersey, Ben; Ferrer, Elizabeth A. (2011) Has the Earth’s sixth mass extinction already arrived?, Nature volume 471, pages51–57, Published: 02 March 2011
• Benson, Roger; Campione, Nicolás; Carrano, Matthew; Mannion, Philip; Sullivan, Corwin; Upchurch, Paul; Evans, David (6 de mayo de 2014) Rates of Dinosaur Body Mass Evolution Indicate 170 Million Years of Sustained Ecological Innovation on the Avian Stem Lineage. PLoS one 12 (5).
• Berger A, Loutre MF (2002) Climate: An exceptionally long interglacial ahead?. Science 297 (5585): 1287-8. PMID 12193773.
• Blackburn, TJ et al. (2013) Zircon U-Pb geochronology links the end-Triassic extinction with the Central Atlantic Magmatic Province. Science 340, 941–945.
• Brannen, Peter (2022) Los finales del mundo. Shackleton books.
• Brea, M., Artabe, A. E. y Spalletti, L.A. (2008). Ecological reconstruction of a mixed Middle Triassic forest from Argentina. Alcheringa 32: 365-393.
• Burton, M.R., Sawyer, G.M., Granieri, D. (2013). Deep carbon emissions from volcanoes. Reviews in Mineralogy and Geochemistry, 75, 323–354.
• Calvo, Jorge; Juárez, Ruben D.; Porfiri, Juan D. (2008) Re-sizing giants: estimation of body lenght of Futalognkosaurus dukei and implications for giant titanosaurian sauropods. III Congreso Latinoamericano de Paleontología de Vertebrados (Neuquén, Patagonia, Argentina): p. 43.
• Carpenter, Kenneth (2006) Biggest of the Big: A Critical Re-Evaluation of the Mega-Sauropod Amphicoelias fragillimus Cope, 1878. En Foster, John R.; Lucas, Spencer G., ed. Paleontology and Geology of the Upper Jurassic Morrison Formation 36. New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.
• Coates, Michael I.; Sallan, Lauren Cole (2010) End-Devonian extinction and a bottleneck in the early evolution of modern jawed vertebrates. Proceedings of the National Academy of Sciences. 107 (22): 10131–10135. Bibcode:2010PNAS..10710131S. ISSN 0027-8424. PMC 2890420. PMID 20479258.
• Darroch, Simon AF; Sperling, Erik A; Boag, Thomas H; Racicot, Rachel A; Mason, Sara J; Morgan, Alex S; Tweedt, Sarah; Myrow, Paul; Johnston, David T; Erwin, Douglas H; Laflamme, Marc (2015) Biotic replacement and mass extinction of the Ediacara biota. PMID: 26336166 PMCID: PMC4571692. 2015.1003.
• Dunlap, Riley E. (2013). Climate Change Skepticism and Denial: An Introduction. American Behavioral Scientist.
• Enrique-Navarro, Angélica; Huertas, I. Emma; León Cobo, Manuel Jesús; Prieto, Laura (2021) Impact of ocean warming and ocean acidification on asexual reproduction and statolith formation of the symbiotic jellyfish Cotylorhiza tuberculata.
• Escaso F, Ortega F, Dantas P, Malafaia E, Pimentel NL, Pereda-Suberbiola X, Sanz JL, Kullberg JC, Kullberg MC, Barriga F (2007) New Evidence of Shared Dinosaur Across Upper Jurassic Proto-North Atlantic: Stegosaurus From Portugal. Naturwissenschaften.
• Espinoza, Cristina (20 de mayo de 2014) ¿El animal más grande del mundo?. La Tercera.
• Forster Cooper, C. (1911) Paraceratherium bugtiense, a new genus of Rhinocerotidae from Bugti Hill of Baluchistan -preliminary notice. Ann. Magazine of Natural History 8 (8): 711-716.
• Gaines, Richard M. (2001). Coelophysis. ABDO Publishing Company. p. 16. ISBN 1-57765-488-9.
• Ganopolski, A.; Winkelmann, R.; Schellnhuber, H. J. (2016) Critical insolation–CO₂ relation for diagnosing past and future glacial inception. Nature 529: 200-203. PMID 26762457.
• García-Castellanos, D., Estrada, F., Jiménez-Munt, I., Gorini, C., Fernàndez, M., Vergés, J., De Vicente, R. (10 de diciembre de 2009). Catastrophic flood of the Mediterranean after the Messinian salinity crisis. Nature (en inglés) (n.º 462): 778-781.
• Haines, Tim & Chambers, Paul. (2006) The Complete Guide to Prehistoric Life. Canadá: Firefly Books Ltd.
• Head, Jason J.; Jonathan I. Bloch, Alexander K. Hastings, Jason R. Bourke, Edwin A. Cadena, Fabiany A. Herrera, P. David Polly, and Carlos A. Jaramillo. (2009) Giant boid snake from the paleocene neotropics reveals hotter past equatorial temperatures. Nature 457: 715-718.
• Head, J.J; Bloch, J. I; Moreno-Bernal, J. (2013). Cranial Osteology, Body Size, Systematics and Ecology of the giant Paleocene snake Titanoboa cerrejonensis. Vertebrate Paleontology: 140-141.
• Hoekzema, Renee S.; Brasier, Martin D.; Dunn, Frances S.; Liu, Alexander G. (2017) Quantitative study of developmental biology confirms Dickinsonia as a metazoan. Published:13 September.
• Holbourn, A.; Kuhnt, W.; Clemens, S.; Prell, W. y Andersen, N. (2013) Middle to late Miocene stepwise climate cooling: Evidence from a high‐resolution deep water isotope curve spanning 8 million years. Paleoceanography, 24 (4): 688-699
• Hsü, K.J.; Cita, M.B.; Ryan, W.B.F. (1973) 43. The Origin of the Mediterranean Evaporite. Deep Sea Drilling Project Initial Reports, 13, 1973.
• Imbrie, J.; Imbrie, J. Z. (1980) Modeling the Climatic Response to Orbital Variations. Science 207 (4434): 943-953. Bibcode:1980Sci...207..943I. PMID 17830447.
• Kennett, J.P., Stott, L.D. (1991) Abrupt deep-sea warming, palaeoceanographic changes and benthic extinctions at the end of the Palaeocene. Nature, 353, 1991. pàg. 225229.
• Knoll, Andrew H. (2022) Breve historia de la Tierra. Edit. Pasado & Presente, ISBN: 9788412402445.
• Kump, Lee R. (2011) Ocean Anoxia: The end-Permian Mass Extinction. EOS, vol. 92, n. 46, 15 november 2011.
• Kwok, Roberta (2009) Scientists find world's biggest snake. Nature.
• Lalli, Carol; Parsons, Timothy (1993). Biological Oceanography: An Introduction. Oxford. ISBN 0-7506-2742-5.
• Larramendi, A. (2016) Shoulder height, body mass and shape of proboscideans. Acta Palaeontologica Polonica 61.
• Lucas, S. G. (2004) A global hiatus in the Middle Permian tetrapod fossil record. Stratigraphy 1: 47-64.
• Martindale, R. C.; Aberhan, M. (2017) Response of macrobenthic communities to the Toarcian Oceanic Anoxic Event in northeastern Panthalassa (Ya Ha Tinda, Alberta, Canada). Palaeogeography, palaeoclimatology, palaeoecology. [Online] 478103–120.
• Mazzetta, Gerardo V.; Christiansen, Per; Fariña, Richard A. (2004) Giants and Bizarres: Body Size of Some Southern South American Cretaceous Dinosaurs (PDF). Historical Biology 16 (2-4): 71-83.
• Mellot, Adrian; Lieberman, Bruce Smith; Laird, Claude M.; Martin, Larry Dean (2004) Did a gamma-ray burst initiate the late Ordovician mass extinction?. Instituto J. Astrobiol.
• Miller, Kenneth G. (2006) Eocene–Oligocene global climate and sea-level changes. St. Stephens Quarry, Alabama GSA Bulletin, Jan-Feb; Rutgers University, NJ.
• Morris, Simon Conway, and Jean-Bernard Caron (2012) Pikaia Gracilens Walcott, a Stem-Group Chordate from the Middle Cambrian of British Columbia. Biological reviews of the Cambridge Philosophical Society 87.2 (2012): 480–512. Web.
• Olempska, E. (2002) The Late Devonian Upper Kellwasser Event and entomozoacean ostracods in the Holy Cross Mountains. Poland. Acta Palaeontologica Polonica. Institute of Paleobiology, Polish Academy of Sciences 47 (2): 247-266. ISSN 0567-7920.
• Oliver, Adriana; Gascó, Francesc (2022) La paleontología en 100 preguntas. Ed. Nowtilus.
• Olsen, PE et al. (2002) Ascent of dinosaurs linked to an iridium anomaly at the Triassic-Jurassic boundary. Science 296, 1305–1307.
• Olsen, PE (1986) A 40-million-year lake record of early Mesozoic orbital climatic forcing. Science 234, 842–848.
• Olsen, PE ; Kent, DV (1996) Milankovitch climate forcing in the tropics of Pangea during the Late Triassic. Palaeogeogr Palaeoclimatol Palaeoecol 122, 1–26.
• Osterloff, Emily (2018) How an asteroid ended the age of the dinosaurs. Natural History Museum, Londres, 2018. Arxivat de l'original el 26 d'abril de 2022.
• Paul, Gregory S. (Marzo de 2010) Gregory S. Paul's Dinosaur Mass Table.
• Peñuelas J., et al. (2017) Assessment of the impacts of climate change on Mediterranean terrestrial ecosystems based on data from field experiments and long-term monitored field gradients in Catalonia. Environmental and Experimental Botany.
• Raymond, A.; Scotese, C. R. (2009) Late Paleozoic Paleoclimates. Gornitz, V., ed. Encyclopedia of paleoclimatology and ancient environments. Springer. p. 1047. ISBN 9781402045516.
• Renne, Paul; Deino, Alan; Hilgen, Frederik; Kuiper, Klaudia; Mark, Darren; Mitchell, William; Morgan, Leah; Mundil, Roland; Smit, Jan (8 de febrer de 2013) Time Scales of Critical Events Around the Cretaceous-Paleogene Boundary. Science 339 (6120): 684-687.
• Sellers, William; Margetts, Lee; Coria, Rodolfo; Manning, Phillip (30 de octubre de 2013) March of the Titans: The Locomotor Capabilities of Sauropod Dinosaurs. PLoS ONE 8 (10). PMID 24348896.
• Sharpton V. L., Marin L. E. (1997) The Cretaceous–Tertiary impact crater and the cosmic projectile that produced it. Annals of the New York Academy of Sciences, 822, 1997, pàg. 353–80. PMID: 11543120.
• Sheth, H.C.; Mahoney, J.J.; Baxter, A.N. (2003) Geochemistry of Lavas from Mauritius, Indian Ocean: Mantle Sources and Petrogenesis. International Geology Review, Vol. 45, 2003, p. 780–797
• Shu, D-G.; Luo, H-L. ; Morris, S. Conway; Zhang, X-L.; Hu, S-X.; Chen, L. ; Han, J.; Zhu, M.; Li, Y.; Chen, L-Z. (1999) Lower Cambrian vertebrates from south China. Nature volume 402, pages42–46.
• Slater, T., Shepherd, A., McMillan, M. et al. (2021) Increased variability in Greenland Ice Sheet runoff from satellite observations. Nat Commun 12, 6069 (2021).
• Speelman, E. N.; van Kempen, M. M. L.; Barke, J.; Brinkhuis, H.; Reichart, G. J.; Smolders, A. J. P.; Roelofs, J. G. M.; Sangiorgi, F.; De Leeuw, J. W.; Lotter, A. F. y Sinninghe Damsté, J. S. (2009) The Eocene Arctic Azolla bloom: environmental conditions, productivity and carbon drawdown. Geobiology, 7, 2, 2009, pàg. 155-170. DOI: 10.1111/j.1472-4669.2009.00195.x
• Sternai, Pietro; Caricchi, Luca; Garcia-Castellanos, Daniel; Jolivet, Laurent; Sheldrake, Tom E.; Castelltort, Sébastien (2017) Magmatic pulse driven by sea-level changes associated with the Messinian salinity crisis. Nature Geoscience, 10, 10, 2017, pàg. 783–787.
• Stigall, Alycia L. (2010) Invasive Species and Biodiversity Crises: Testing the Link in the Late Devonian.
• Sun, Y; Joachimski, MM ; Wignall, PB; Yan, C; Chen, Y; Jiang, H; Wang, L; ... (2012) Lethally hot temperatures during the Early Triassic greenhouse. Science 338 (6105), 366-370; 19 Oct 2012.
• Thewissen, J. G. M.; Williams, E. M.; Roe, L. J.; Hussain, S. T. (2001) Skeletons of terrestrial cetaceans and the relationship ofwhales to artiodactyls. Nature, Vol. 413:277-281, September 20.
• Torsvik, Trond H (maig de 2003). The Rodinia jigsaw puzzle. Sience 300 (5624): 1379. PMID 12775828.
• Vaidyanathan, Gayathri (2014) What Have Climate Scientists Learned from 20-Year Fight with Deniers?. ClimateWire. December 22, 2014.
• Ward, Peter (2016) Under a Green Sky: Global Warming, the Mass Extinctions of the Past, and What They Can Tell Us About Our Future. Harpercollins, 2016.
• Weiss, A.; Martindale, R. C. (2017) Crustose coralline algae increased framework and diversity on ancient coral reefs. PloS one. [Online] 12 (8), e0181637–e0181637.
• Wedel, Mathew J.; Cifelli, Richard L.; Sanders, R. Kent (2000) Osteology, paleobiology, and relationships of the sauropod dinosaur Sauroposeidon (PDF). Acta Palaeontologica Polonica 45: 343-388.
• Wray, Gregory A (2002), Dating branches on the Tree of Life using DNA. Genome Biology. 3 (1).
• Xifra, Jordi (2016) Climate Change Deniers and Advocacy: A Situational Theory of Publics Approach. American Behavioral Scientist 60 (3): 276-287. S2CID 58914584. hdl:10230/32970.
• Xu, X., Zhao, Q., Norell, M., Sullivan, C., Hone, D., Erickson, G., Wang, X., Han, F. i Guo, Y. (2009) A new feathered maniraptoran dinosaur fossil that fills a morphological gap in avian origin. Chinese Science Bulletin, sis pàgines, acceptat el 15 de novembre de 2008.
• Zachos, J.C. (2008) A early Cenozoic perspective o greenhouse warming and carbon-cycle dynamics. Nature, 451, 7176.
• Zumberge, J. Alex; Love Gordon D.; Cárdenas, Paco; Sperling, Erik A.; Gunasekera, Sunithi; Rohrssen, Megan; Grosjean, Emmanuelle; Grotzinger, John P.; Summons, Roger E. (2018) Demosponge steroid biomarker 26-methylstigmastane provides evidence for Neoproterozoic animals. Nature Ecology & Evolution volume 2, pp 1709–1714.

Jordi Coll Vera - 2022-2024