Introducció

El paper de la dona al llarg de la història ha estat sovint ignorat o menyspreat per una visió androcèntrica que ha privilegiat els avenços i les contribucions dels homes. No obstant això, les dones han participat activament en tots els camps de la cultura i en el poder polític, tot i haver hagut de superar nombrosos obstacles i discriminacions. A més de dedicar-se molts cops, en paral·lel a la lluita pels drets de la dona, el pacifisme, els drets civils o la cura dels seus familiars.

A l'Edat Antiga, hi ha constància de diverses dones que es van dedicar a l'estudi i la pràctica de disciplines com la matemàtica, l'astronomia, la medicina o la filosofia. Algunes d'aquestes dones van ser: Aspàsia de Milet, amant de la saviesa i consellera de Pèricles; Aglaonice de Tessàlia, astrònoma i filòsofa grega; Agnódice, metgessa grega natural d'Atenes; Maria Prophetissima, fundadora de l’alquímia; Metrodora, metgessa grega autora del text mèdic més antic conegut escrit per una dona; Hipàcia d'Alexandria, filòsofa, astrònoma i matemàtica hel·lenística neoplatònica d'Alexandria. Malgrat que moltes d'aquestes dones van gaudir d'un cert prestigi i influència en el seu temps, moltes altres van quedar relegades a l'anonimat o van ser víctimes de persecució i violència per part dels seus contemporanis.

A l'Edat Mitjana, el paper de la dona en la ciència queda encara més ofuscat per les restriccions socials i religioses que impedeixen el seu accés a l'educació formal i als espais públics. No obstant això, algunes dones troben maneres d'exercir la seva vocació científica des dels àmbits domèstic, monàstic o cortesà. Així, trobem exemples com: Trotula de Salern, metgessa italiana; Hildegard von Bingen, abadessa benedictina, científica, escriptora, il·luminadora, mística i compositora; Francesca Satorra coneguda com Francesca de Barcelona, guaridora catalana, denunciada el 1390 per exercir la medicina sense cap títol.

A l'Edat Moderna, el Renaixement suposa una renovació del coneixement científic que obre noves possibilitats per a les dones interessades en la ciència. Algunes d'aquestes dones reben una educació humanista que els permet accedir als textos clàssics i als nous descobriments. D'altres compten amb el suport o el mecenatge d'algun home rellevant que els facilita els recursos necessaris per al seu aprenentatge. Entre les científiques més notables d'aquest període podem citar: Sophia Brahe, astrònoma i horticultora danesa; Maria Margarethe Winkelmann, astrònoma alemanya coneguda per la publicació de calendaris i efemèrides i destacada per haver estat la primera dona documentada com a descobridora d'un cometa; Angélique Du Coudray, llevadora pionera i molt influent en la França del segle XVIII; Margaret Ann Bulkley (James Barry), cirurgiana de l'exèrcit britànic que es fa passar per home per poder ingressar a la Universitat d’Edimburg.

Ja a l'Edat Contemporània, el paper de la dona en la ciència experimenta un gran impuls gràcies als moviments feministes i als canvis socials i polítics que reivindiquen els seus drets i les seves capacitats. Les dones poden accedir cada vegada més a les institucions educatives i científiques i participen activament en els grans avenços científics dels segles XIX i XX. Alguns exemples són: Mary Anning, estudiosa de la paleontologia; Ada Lovelace, considerada la primera persona programadora informàtica; Eunice Newton Foote, promotora nord-americana dels drets de la dona de Seneca Falls (Nova York), el 1856, és la primera persona científica que experimenta l'efecte d'escalfament de la radiació solar sobre diferents gasos i teoritza que el canvi de la proporció de diòxid de carboni a l'atmosfera provocarà un increment de la temperatura global del planeta; Florence Nightingale, infermera, estadística i reformadora social britànica, considerada la mare de la infermeria moderna; Clara Barton, infermera pionera, fundadora de la Creu Roja americana; Rebecca Lee Crumpler, la primera dona afroamericana als Estats Units a obtenir un títol de Doctor en Medicina; Emily Greene Bach, economista, sociòloga i pacifista nord-americana, Premi Nobel de la Pau el 1946, conjuntament amb J. R. Mott; Marie Curie, física i química polonesa, pionera en els primers temps de l'estudi de les radiacions, Premi Nobel de Física el 1903, juntament amb el seu marit, Pierre Curie, i Henri Becquerel, Premi Nobel de Química el 1911 per l'aïllament del radi pur; Maria Montessori, pedagoga, científica, metgessa, psiquiatra i filòsofa; Lillian Moller Gilbreth, psicòloga nord-americana, assessora econòmica oficial dels presidents Herbert Hoover, Franklin Delano Roosevelt, Dwight D. Eisenhower, John Fitzgerald Kennedy i Lindon B. Johnson; Lise Meitner, científica austríaca, nominada 19 cops al Nobel de Química entre 1924 i 1948, i 29 cops al Premio Nobel de Física entre 1937 i 1965, no l’aconsegueix mai per la seva condició de dona; Margaret Sanger, infermera i activista nord-americana; Amalie Emmy Noether, personalitats com ara David Hilbert o Albert Einstein la consideraren la dona més important de la història de les matemàtiques, mai no va arribar a ser reconeguda a la universitat pel fet de ser dona; Melanie Klein, que funda l'escola anglesa de psicoanàlisi; Inge Lehmann, sismòloga danesa, descobridora de la discontinuïtat entre el nucli intern i extern de la Terra; Anna Wagner Keichline, arquitecta i inventora americana; Marietta Blau, física austríaca, mereixedora del Nobel; Irene Joliot Curie, física i química francesa guardonada amb el Premi Nobel de Química l'any 1935, conjuntament amb el seu marit Frédéric Joliot; Virginia Henderson, infermera docent; Katharine Burr Blodgett, investigadora i científica nord-americana, la primera dona en obtenir un doctorat en física per la Universitat de Cambridge, el 1926; Rachel Fuller Brown, química nord-americana que desenvolupa el primer antifúngic efectiu contra la malaltia de fongs en els humans; Margaret Mead, antropòloga pionera; Barbara McClintock, Premi Nobel de Medicina i Fisiologia l'any 1983 pel descobriment d’elements de genètica mòbil; Maria Goeppert-Mayer, Premi Nobel de Física l'any 1963, segona dona a obtenir aquest guardó, seixanta anys després de Marie Curie; Rachel Carson, biòloga marina i ecòloga nord-americana, precursora del moviment ecologista; Marguerite Perey, física francesa, primera dona a ingressar en l'Acadèmia Francesa de les Ciències, honor negat a la seva mentora, Marie Curie; Rita Levi-Montalcini, Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1986 pel descobriment del factor de creixement nerviós (NGF); Mildred Vera Peters, demostra per primer cop que molts pacients en estadis inicials de limfoma de Hodgkin, considerat incurable, eren totalment curats si se’ls proporcionava una 'radiació de camp extens'; Mary Leakey, paleontòloga i arqueòloga britànica; Ines Mandl, referent en microbiologia i coautora de més de 140 publicacions; Gertrude Belle Elion, bioquímica i farmacòloga nord-americana, Premi Nobel de Fisiologia i Medicina el 1988 pels seus «descobriments dels principis clau sobre el desenvolupament i el tractament de medicaments.» ^[1]; Rosalind Franklin, científica britànica que té un paper destacat en la major fita del desenvolupament de la biologia molecular, el descobriment de l'estructura de l'ADN, injustament no se li concedeix el Nobel; Rosalyn Sussman Yalow, Premi Nobel de Medicina i Fisiologia el 1977; Stephanie Kwolek, inventora del Kevlar®; Erna Schneider Hoover, matemàtica nord-americana que inventa un sistema automatitzat de commutació telefònica; Patsy O'Connell Sherman, química i matemàtica nord-americana, durant el desenvolupament del producte Scotchgard a la dècada de 1950, és obligada a esperar els resultats fora de la fàbrica tèxtil durant les proves, donat que la normativa prohibia l’entrada de dones a la fàbrica; Jane Goodall, primatòloga i antropòloga anglesa; Barbara S. Askins, química nord-americana coneguda por inventar un mètode per millorar negatius fotogràfics sub-exposats; Patricia Bath, oftalmòloga, inventora i acadèmica nord-americana; Jocelyn Bell Burnell, astrofísica nord-irlandesa descobridora del primer radio-senyal d'un púlsar juntament amb el seu director de tesi, Antony Hewish; Mary Temple Grandin, inventora de la 'caixa d'abraçades', dispositiu per calmar persones amb espectre autista; Rebecca L. Cann, genetista nord-americana, descobridora de l'Eva Mitocondrial; Sally Kristen Ride, física i astronauta, primera dona nord-americana a viatjar a l'espai; Olga D. González-Sanabria, inventora de la super bateria d’hidrogen de més llarga duració en el planeta, utilitzada per la NASA a l’Estació Espacial Internacional (patentada per ella); Celia Sánchez-Ramos, farmacèutica i investigadora espanyola, especialista en l’àrea de protecció i prevenció de la visió; Pilar Mateo Herrero, química valenciana, especialitzada en productes d'alta tecnologia vinculats amb la pintura i el control de plagues; Rachel Zimmerman Brachman, física i inventora espacial canadenca; Concha Monje, investigadora espanyola especialitzada en robòtica; Katherine Louise Bouman, professora adjunta d'informàtica de l'Institut de Tecnologia de Califòrnia, especialitzada en la investigació sobre mètodes computacionals per a la generació d'imatges a partir de grans quantitats de dades.

En conclusió, el paper de la dona en la ciència ha estat fonamental per al progrés del coneixement humà al llarg de la història. Malgrat haver hagut d'enfrontar-se a nombrosos obstacles i prejudicis per part d'una societat patriarcal que ha fet invisibles o menyspreat les seves contribucions, les dones han demostrat amb escreix el seu talent i compromís amb la ciència.

Dones científiques en la història

Aspàsia de Milet (470 aC-400 aC)

Deixebla d’Anaxàgores, mestre de retòrica de Sòcrates i logògrafa. Educada al temple d'Afrodita, ningú va concertar un matrimoni per a ella —com era costum a l'època—. Cap als vint anys es trasllada a Atenes, on hi passa la major part de la seva vida adulta. Al poc d'arribar a Atenes coneix Pèricles que s’enamora d'ella. Entre els anys 450 aC-445 aC es fan amants fins la mort de Pèricles l’any 429 aC ^[2].

La seva casa era un centre literari i filosòfic de gran influència (Sòcrates, Fídies, Anaxàgores i, molt probablement, Sòfocles i Eurípides). Molts autors posteriors la nomenen a les seves obres (Plató, Aristòfanes i Xenofont entre d'altres). Model de dona intel·ligent, amant de la saviesa, consellera de Pèricles en els assumptes d'estat i mestra de retòrica dels homes més brillants de la ciutat. Per altres, els menys, una cortesana luxuriosa.

Aglaonice (o Aglaonike) de Tessàlia (s II aC o s I aC ?)

Astrònoma i filòsofa grega. Esmentada a les escriptures de Plutarc, a Moralia, i en un scholium ^[3] d’ Apol·loni de Rodes com a dona astrònoma filla d'Hegetor (o Hegemon) de Tessàlia. Molt respectada per la seva capacitat de pronosticar quan i on havia d'ocórrer un eclipsi lunar.

Va ser relacionada amb un grup de dones astròlogues, molt actives entre el segle III i el segle I aC, considerades com a fetilleres o magues (les bruixes de Tessàlia). Sota la creença, molt estesa en l'antiguitat, que tenien poder per fer desaparèixer la lluna. També es deia que Aglaonice amb els seus encanteris la podia atreure fins a tocar-la, cosa que li va provocar moltes desgràcies i va donar lloc al refrany τήν σελήνην κατασπά (‘atreu la lluna’), per referir-se als que reben un càstig per la seva arrogància.

Dins del Gòrgies de Plató, Sòcrates parla de "les encantadores de Tessàlia, que, com diuen, van baixar la lluna de cel amb risc de la seva pròpia perdició". També Aristòfanes, en Els núvols ens transmet aquesta tradició de magues. Plutarc va escriure que Aglaonice era completament familiaritzada amb els períodes de la lluna plena quan esdevenen els eclipsis i, sabent per endavant el moment en què la lluna anava a ser superada per l'ombra de la Terra, s'imposava a les dones i els hi feia creure que ella era la que dirigia la lluna: «...I he sentit que Aglaonice, la filla d'Hegetor de Tessàlia, per ser experta en eclipsis de lluna plena i per conèixer per endavant el temps en què la lluna és enfosquida per l'ombra de la Terra, enganyava i convencia les dones que ella feia baixar la lluna.» (Deures del matrimoni, 48 (145 C-D), Obres morals).

Un dels cràters de Venus i una papallona porten el seu nom. A més, a la pel·lícula de Jean Cocteau, Orpheus, és una amiga d'Eurydice i líder de la Lliga de Dones.

Agnódice (s. IV aC-s. IV aC)

Segons Gai Juli Higí, escriptor i gramàtic romà esmentat per Suetoni, va ser una metgessa grega, natural d'Atenes. En aquella època moltes dones morien en el moment del part per vergonya de ser assistides per un metge home.

Els atenesos havien prohibit que cap esclau o cap dona aprengués medicina sota pena de mort i Agnódice, amb ganes d'aprendre la ciència mèdica i animada pel seu pare, es talla el cabell, es vesteix d'home i se'n va a Alexandria a estudiar amb Heròfil, un metge expert en fisiologia i anatomia. Allà s'especialitza en ginecologia.

Segons el relat d'Higí quan Agnódice ja havia après medicina i anava a assistir els parts, les dones, que no volien ser examinades per homes, es negaven a veure el metge. Ella, llavors, s'aixecava la roba per mostrar que era dona i així les podia ajudar. Els seus èxits professionals varen despertar l'enveja d'altres metges que l'acusaren de seduir a les seves pacients, i la portaren al tribunal de l'Areòpag. Allà s'aixeca novament la túnica per mostrar que és una dona i és condemnada a mort. Tanmateix, les dones d'alguns notables, a les quals havia curat, es presenten davant el tribunal i els atenesos canvien la llei per tal de permetre que les dones lliures puguin estudiar medicina i cobrin pel seu exercici tot i haver de dedicar-se únicament a atendre altres dones.

Maria la Jueva (s. I a s. III-s. I a s. III)

Coneguda com Maria Prophetissima. Primera dona alquimista, considerada com la 'fundadora de l'alquímia' i una gran descobridora de la ciència pràctica. Va escriure diversos textos sobre alquímia, encara que cap dels seus escrits han sobreviscut en la seva forma original. Els seus ensenyaments són àmpliament citats per hermetistes posteriors.

La seva principal obra coneguda és Extractes fets per un filòsof cristià anònim, també anomenada Diàleg de Maria i Aros sobre el magisteri d'Hermes. En ella són descrites i anomenades les operacions que després serien la base de l'alquímia. La leukosis ('blanqueig') i la xanthosis ('esgrogueïment'): una es feia per trituració i l'altra per calcinació. També es descriu per primer cop l'àcid de la sal marina i un altre àcid que es pot identificar amb l'àcid acètic. Apareixen diverses receptes de fer or, fins i tot a partir d'arrels vegetals com la de la mandràgora.

Se li atribueix l’invent del tribikos, una mena d’alambí. Al menys la seva primera descripció va ser feta per ella, i apareix en un escrit de Zòsim. És la inventora del kerotakis, un aparell de reflux usat per escalfar substàncies utilitzades en l'alquímia i recollir-ne els vapors. Amb ell estudia els efectes dels vapors d'arsènic, mercuri i sofre sobre els metalls, estovant i impregnant-los amb colors. Se li atribueix també la tècnica del bany Maria, terme introduït per Arnau de Vilanova al segle XIV.

Metrodora (200 al 400-200 al 400)

Metgessa grega autora del text mèdic més antic conegut escrit per una dona: Sobre les malalties i cures de les dones. Tractat mèdic que cobreix moltes àrees de la medicina com la ginecologia, però no l'obstetrícia. Àmpliament referenciat per altres escriptors de medicina a l'antiga Grècia i Roma, i també traduït i publicat a l'Europa medieval.

No se sap res de la identitat de Metrodora més enllà del seu nom. Va experimentar molt amb la pràctica clínica i la seva obra mostra una familiaritat amb la fisiologia detallada, ja sigui amb l'examen realitzat digitalment (és a dir, només amb la mà) com amb l'ús d'un espèculum. Contribueix a la formulació de classificacions de les pèrdues vaginals i proposa teories sobre l'etiologia, com la possibilitat que les infeccions parasitàries rectals fossin la causa de les pèrdues vaginals. El seu treball va ser inclòs en la primera enciclopèdia que utilitzava entrades per ordre alfabètic per facilitar-ne la consulta, encara que només hi ha un manuscrit incomplet que acaba amb l'entrada ε 'èpsilon'.

Hipàcia d’Alexandria (360-415)

Filòsofa, astrònoma i matemàtica hel·lenística neoplatònica d'Alexandria, a la província romana d'Orient d'Egipte. Una de les ments més brillants de l'escola neoplatònica de la ciutat, on donava classes de filosofia i astronomia. Tot i que és posterior a Pandrosi, una altra matemàtica alexandrina, és la primera matemàtica coneguda amb un cert grau de detall.

Mestra de gran renom, famosa pels seus savis consells. Escriu un comentari sobre Aritmètica, una obra de tretze volums de Diofant, del qual potser han sobreviscut alguns fragments gràcies a la seva interpolació en el text original, i un altre, que no s'ha conservat, sobre el tractat d'Apol·loni de Perge relatiu a les seccions còniques.

El títol del comentari del seu pare, Teó, sobre el llibre III de l'Almagest fa pensar a molts estudiosos moderns que Hipàcia fou probablement l'editora del text supervivent d'aquesta obra de Ptolemeu.

Seguidora de Plotí, conrea els estudis lògics i les ciències exactes, i porta una vida ascètica. S’interessa per la mecànica i construeix un astrolabi pla, millorant el disseny dels instruments més primitius. Cartografia diversos cossos celestes i confecciona un planisferi. També construeix un hidròmetre i un higroscopi, inventa l'aeròmetre, un tipus de densímetre. És considerada com una pionera en la història de les dones i la tecnologia.

Trotula de Ruggiero (1050?-s. XII)

Coneguda com a Trotula (o Trota) de Salern. Metgessa italiana. La més famosa de les dones de l'escola mèdica Salernitana. De família aristocràtica, els De Ruggiero. Estudia medicina i es casa amb el metge Giovanni Plateario, un dels fundadors de la Escola de Medicina de Salern. Té dos fills, que també es dediquen a la medicina.

Ensenya medicina a l'Escola de Salern. Escriu el tractat Passionibus Mulierum Curandorum ('Tractament de les malalties de les dones'), també conegut com a Trotula major. També l’Ornatu mulierum o Trotula minor. Conjuntament amb el seu marit i els seus fills, escriu l'enciclopèdia mèdica Practica brevis.

Els seus estudis en l'àmbit de la ginecologia sobre mètodes per a reduir el dolor durant el part són seguits posteriorment per molts metges. Durant el segle XIII, la seva fama s’escampa arreu d’Europa i els seus tractats (en particular el Trotula major), amb nombrosos exemples pràctics que complementen les descripcions teòriques, s'estudien en les millors escoles de medicina fins al segle XIX.

A la Biblioteca de Catalunya es conserva un manuscrit del segle XV, anomenat Trotula del mestre Johan de Reimbamaco, que fa una compilació dels seus tractats traduïts al català, probablement des del llatí. A partir del segle XVI, qüestiona l'existència de Trotula i es nega que els textos mèdics fossin obra d'una dona. Els estudis historiogràfics realitzats durant el segle XX han recuperat la interpretació medieval que defensa la seva existència i la seva tasca com a metgessa i autora d'aquests tractats.

Hildegard von Bingen (1098-1179)

Abadessa benedictina, científica, escriptora, il·luminadora, mística i compositora. La primera persona al món de qui es conserva música escrita. L'any 2012 va ser nomenada santa i, per la vigència del seu pensament, doctora de l'Església pel papa Ratzinger.

Predica en públic per les places utilitzant música i text. El seu repertori musical és un dels més extensos de tots els autors medievals. Manté correspondència amb papes i emperadors, i esdevé una figura diplomàtica.

Les dones participaven activament en la vida econòmica, cultural i social en l'època medieval. Al segle XII hi havia una gran efervescència cultural. El coneixement era global, encara no existia l'especialització. Els monestirs femenins encara no eren com van ser del segle XV fins al Concili Vaticà II, no hi havia clausura i eren centres oberts de cultura i investigació on les monges podien estudiar, investigar i exercir una missió de portes enfora. En canvi, era inusual que una monja sortís a predicar.

Hildegarda és avui en dia considerada proto-feminista per la seva visió i actitud pràctica del paper de la dona en la societat. També, per haver inventat la lingua ignota, una de les primeres llengües artificials ^[4].

Francesca Satorra (s. XIV-s. XIV)

Coneguda com Francesca de Barcelona. Guaridora catalana, dona de Berenguer Satorra, mariner de Barcelona.

El 1390 és denunciada per exercir la medicina sense cap títol. El 15 d’agost del 1392 el rei Joan I la perdona sota multa de 10 florins i la desautoritza per exercir la medicina. Francesca paga la multa, no fa cas de l’ordre real i segueix exercint la medicina.

A finals de 1394 el rei Joan I li concedeix la llicència per exercir com a metgessa i cirurgiana tot i no haver estat examinada. El document reconeix a Francesca els anys dedicats a l'ofici d'obstetrícia, els anys administrant medicaments a dones embarassades, parteres, nadons, infants i altres dones i homes que requerissin els seus serveis. El rei confirma així els molts anys de pràctica de Francesca Satorra com a llevadora i metgessa. També imposa una multa de 1000 florins a qualsevol que intenti impedir l’exercici de la medicina a Francesca Satorra.

L'exercici de la medicina havia estat des de temps immemorials en mans de les dones i ella coneixia tan bé aquests sabers per haver-li estat transmesos oralment des de petita, per la seva mare o la seva àvia.

Les Constitucions de Catalunya prohibien l'exercici de la medicina sense haver estudiat els anys prescrits i haver superat l'examen pertinent. Les dones no tenien accés als estudis generals, de manera que els estava totalment prohibit per llei exercir com a metgesses. És durant el segle XIV que es produeix aquesta reglamentació de la pràctica de la medicina, raó per la qual només aquelles dones que tinguessin un permís o una llicència podien exercir dins l'esfera de la pràctica legal. Francesca Satorra fou segurament de les poques dones que aconseguí aquest permís. La immensa majoria de dones va continuar assistint dones i homes en les seves malalties, però al marge de la llei.

Sophia Brahe (1556-1643)

Astrònoma i horticultora danesa. Germana de Tycho Brahe. Neix en una família noble de Knudstrup (Dinamarca). El seu germà Tycho, tutela els seus aprenentatges. Mostra inclinació per la química, la horticultura i, sobre tot, l’astronomia.

La família s’oposa als seus estudis (i mai els va acceptar) però Tycho Brahe la pren com assistent el 1573 al veure com Sophia es formava de manera autodidacta, per observacions pròpies o consultes a material de biblioteques. Col·labora amb Tycho Brahe, a l’observatori del Castell d’Urania (Uraniborg) a l’illa de Hven. L’ajuda a redactar el catàleg que detalla la posició dels planetes i el fons estel·lar que va utilitzar posteriorment Johannes Kepler per establir les seves famoses lleis.

Es va interessar també per la química (aleshores alquímia), creant medicaments que comercialitzava entre la classe alta escandinava, i per l’astrologia.

Maria Margarethe Winkelmann (1670-1720)

Astrònoma alemanya coneguda per la publicació de calendaris i efemèrides i destacada per haver estat la primera dona documentada com a descobridora d'un cometa i una de les primeres dones àmpliament reconegudes en el camp científic.

El seu pare, pastor luterà, es fa càrrec de la seva educació personalment fins a la seva mort el 1683. Aleshores queda sota la tutoria del seu oncle. El seu cunyat, Justinus Toellner, la continua educant, com si es tractés d'un noi.

Coneix Gottfried Kirch, astrònom alemany, i es casen el 1692, malgrat tenir 30 anys més que ella i l'oposició del seu oncle, que la vol casar amb un pastor luterà. A partir de 1697, els Kirch registren informació meteorològica. Les seves dades s’utilitzen per produir calendaris i almanacs i són també molt útils en la navegació. El 1700, el seu marit és nomenat astrònom ordinari de l'Acadèmia de Ciències de Berlín i s’hi traslladen.

Fins la mort del seu marit, el 1710, treballen conjuntament fent observacions astronòmiques útils per a la confecció de calendaris i efemèrides.

El 21 d'abril de 1702, descobreix l'anomenat «Cometa de 1702» (C/1702 H1). A les seves notes d'aquella nit el seu marit va anotar: «A primera hora del matí (aproximadament a dos quarts de dotze del matí), el cel era clar i estrellat. Algunes nits abans havia observat una estrella variable i la meva dona (mentre jo dormia) volia trobar-la i veure-la per ella mateixa. En fer-ho, va trobar un cometa al cel. En aquell moment em va despertar i vaig trobar que efectivament era un cometa... Em va sorprendre que no l'hagués vist la nit anterior.»

A la mort del seu marit, el 1710, sol·licita el seu lloc d'astrònom ordinari, però tot i comptar amb el suport de Gottfried von Leibniz no ho aconsegueix, per la seva condició de dona.

Angélique Du Coudray (1712-1794)

Llevadora pionera i molt influent en la França del segle XVIII. Amb els seus ensenyaments i els seus mètodes didàctics aconsegueix reduir la mortalitat infantil i arribar a ser reconeguda com a comadrona oficial pel mateix rei Lluís XV. Per fer pràctics els seus cursos, inventa un maniquí obstètric (fet de drap, fusta i cartó) que reprodueix a mida natural per capes la pelvis d'una dona durant el part, i permet diferents manipulacions. El 1758 es reconegut com de molta utilitat per l'Acadèmia de Cirurgia.

Als quaranta-cinc anys d'edat, i durant gairebé un quart de segle (fins al 1783), tot i els problemes de salut que patia, viatja per tota la França rural i forma més de cinc mil dones, que al seu torn van formar-ne milers més. Ensenya també a cinc-cents cirurgians i metges homes. Aconsegueix obrir cases de maternitat en moltes ciutats grans.

El «simple, clar i exacte» de Du Coudray, «la seva paciència i el seu zel», li va valen estima i consideració. A través del seu esforç educatiu, Du Coudray es converteix en un símbol internacional de l'avanç mèdic francès. Mor, als vuitanta-dos anys, en plena Revolució Francesa. Possiblement assassinada pel suport que havia rebut del rei Lluís XV.

Margaret Ann Bulkley (1795-1865)

Coneguda com a James Barry. Cirurgiana de l'exèrcit britànic. Es fa passar per home per poder ingressar a la Universitat d’Edimburg i aconseguir així el seu somni de convertir-se en Doctora en cirurgia l’any 1812. Quan mor, el 1865, se li practica una autòpsia i es descobreix que en realitat és una dona. És doncs la primera dona britànica qualificada que es dedica a la cirurgia, anticipant-se a Elizabeth Garrett Anderson en més de 50 anys.

Com a assistent d'hospital de l'exèrcit britànic, serveix en la Batalla de Waterloo (15-18 de juny de 1815). Posteriorment és destinada a l'Índia i Sud-àfrica. Arriba a Ciutat del Cap i és nomenada Inspector Mèdic de la colònia britànica. Treballa en la millora dels subministraments d'aigua potable i realitza una de les primeres cesàries reeixides de les quals se'n té notícia. El nen és batejat com James Barry Munnik, en el seu honor.

El 1828 és traslladada a l’illa Maurici, Trinidad i Tobago i l'illa de Santa Helena. Posteriorment serveix a Malta, Corfú, Crimea, Jamaica i, el 1831 a Canadà.

Aconsegueix el rang d'Inspector General, però algunes enemistats polítiques gestades durant la seva estada a Santa Helena provoquen que sigui degradada a cirurgià de camp i destinada a les Índies Occidentals el 1838. Es concentra en l'estudi de la medicina i aconsegueix millorar les condicions de les tropes a la seva cura, sent promoguda a Oficial Mèdic de Primera.

El 1845 contreu la febre groga i torna a Gran Bretanya. Es retira el 1864 i mor el 25 de juliol de 1865. Sembla que els encarregats de preparar el cadàver són els primers a adonar-se que en realitat és una dona, fins i tot un d'ells arriba a afirmar haver vist signes inequívocs que en algun moment durant la seva vida ha estat embarassada. Després de donar-se a conèixer aquesta informació, moltes de les persones que havien treballat amb Barry afirmen 'haver tingut sospites' del seu veritable sexe. L'exèrcit britànic ordena segellar tots els expedients durant 100 anys. És enterrat al cementiri de Kensal Green, amb el nom de James Barry i el seu rang oficial.

L'historiador Isobel Rae té accés als registres de l'exèrcit en la dècada de 1950 i conclou que Barry era la neboda de James Barry, el pintor.

Mary Anning (1799-1847)

Estudiosa de la paleontologia. Comença a recollir fòssils del període Juràssic a Lyme Regis, on viu, per vendre'ls com a reclam turístic i ajudar a mantenir la família. La fama li ve d'haver trobat, amb el seu pare i germà, el primer esquelet complet d'ictiosaure. Troballa que va complementar amb altres dos excepcionals esquelets de dinosaures.

Les seves contribucions ajuden a explicar l'extinció de les espècies i li procuren fama entre els cercles científics de l'època. S'han escrit diverses biografies sobre ella i ha inspirat obres com The French Lieutenant's Woman.

Ada Lovelace (1815-1852)

Va col·laborar amb Charles Babbage en el disseny d'una màquina analítica capaç de resoldre equacions diferencials. A les seves notes de treball inclou el que ara es considera el primer algorisme que es va intentar dur a terme en una màquina. És per això que se la considera la primera programadora. El 1953, més d'un segle després de la seva mort, les notes d'Ada Lovelace sobre la màquina analítica de Babbage es publiquen de nou i, avui en dia, la seva màquina analítica es reconeix com el primer model d'ordinador, i les notes de Lovelace com la primera descripció d'un programari.

L'algorisme d'Ada es basa en els telers de Jacquard. A partir d'aquesta idea inventa un sistema de targetes perforades capaç de calcular de manera automàtica els nombres de Bernoulli.

En l'última època de la vida d'Ada es succeeixen les crisis nervioses, els deutes i els escàndols. La seva salut empitjora i es deixar dur per l'alcohol i les drogues (una barreja de cervesa, brandy, opi i morfina) que empitjoren el seu estat de salut. A més, és associada amb diversos escàndols i acumula molts deutes per grans pèrdues en apostes a les curses de cavalls.

Eunice Newton Foote (1819-1888)

Científica, física, inventora i promotora nord-americana dels drets de la dona de Seneca Falls (Nova York). El 1856, és la primera persona científica que experimenta l'efecte d'escalfament de la radiació solar sobre diferents gasos i teoritza que el canvi de proporció de diòxid de carboni a l'atmosfera augmentarà la temperatura del planeta: Circumstances affecting the Heat of the Sun's Rays (The American Journal of Science and Arts).

Pionera en ciències i experta en botànica. Com a membre del comitè editorial de la Convenció de Seneca Falls de 1848, la primera convenció sobre drets de les dones, Foote és una de les persones signants de la Declaració de Sentiments de la convenció, que exigeix la igualtat amb els homes en l'estatus social, així com també els drets legals incloent-hi el dret a vot. El seu marit, Elisha Foote, també era signant de la declaració.

Va ser una de les cinc dones que van preparar els actes de la convenció per a la seva publicació.

Florence Nightingale (1820-1910)

Infermera, estadística i reformadora social britànica, considerada la mare de la infermeria moderna i la creadora del seu primer model conceptual. Primera dona admesa a la Royal Statistical Society britànica. Elegida membre honorària de l'American Statistical Association.

Neix en una rica família de classe alta, en una època en què les dones d'aquesta classe eren destinades al matrimoni i als fills. El seu pare, d'idees avançades, li proporciona personalment una formació equilibrada que inclou les matemàtiques, i donà suport als seus desigs de dur una vida activa més enllà de la llar familiar.

Inspirada per les seves creences religioses unitaristes, decideix dedicar-se al servei del proïsme, directament amb la seva actuació d'infermera i, indirectament, per mitjà de la reforma social. Durant la Guerra de Crimea actuà d'infermera i té cura de soldats ferits. Les seves rondes nocturnes li valen el nom de “la dama del llum”. Segurament la premsa britànica va sobrevalorar el seu paper real.

Posteriorment es dedica a millorar la qualitat del servei sanitari dins l'exèrcit britànic i, més tard, a la formació del personal sanitari femení. Tot plegat considerat d'importància revolucionària.

El 1860 funda l’escola d'infermeria al Saint Thomas Hospital de Londres, actualment integrat al King's College de Londres.

Clara Barton (1821-1912)

Infermera pionera, fundadora de la Creu Roja americana. Professora, examinadora de patents i infermera d'hospital durant la Guerra civil americana. L'educació en infermeria no era massa formalitzada en aquella època, i Barton no va estudiar en una escola d'infermeria, així que oferia assistència de forma autodidacta. Notable per fer obra humanitària en una època en què relativament poques dones treballen fora de la llar.

Quan Clara té onze anys, els seu germà David cau d’un graner en construcció. Clara el cuida durant dos anys i aprèn a administrar totes les seves medicines, incloent-hi 'les grans i repugnants sangoneres reptants'. Quan el pare de Clara agonitza, li dona un consell que Clara recordarà més tard: 'Com a patriota, servir al meu país amb tot el que tingui, fins i tot amb la vida si és necessari. Com a filla d’un Masó acceptat, buscar i donar consol als afligits. I com a cristiana honrar a Déu i estimar la humanitat”.

Durant la Guerra Civil americana, l’abril de 1861, després de la Primera batalla de Bull Run, crea una agència per a obtenir i distribuir provisions als soldats ferits. El general William Hammond l’autoritza a viatjar en les ambulàncies de l’exercit per donar consol als soldats i curar-los. El 1864 el general de la Unión Benjamin Butler la nomena 'dama manant' dels hospitals al front de l’Exercit de James.

El 1865, el president Abraham Lincoln li encomana la recerca de desapareguts de l’exercit de la Unió. En troba 30.000. Publica llistes de noms als diaris i es carteja amb les famílies dels soldats. Imparteix xerrades sobre les seves experiències de guerra. Coneix a Susan B. Anthony i comença una llarga associació amb el moviment sufragista. També coneix a Frederick Douglass i es fa activista dels drets civils de les persones de color.

El 1869 viatja a Europa i entra en contacte amb el Comitè Internacional de la Creu Roja. Fundant posteriorment la Creu Roja americana, el 21 de maig de 1881. De la que ella en va ser la primera presidenta.

Rebecca Lee Crumpler (1831-1895)

Criada a Pennsylvania per una tieta que cuidava els veïns malalts. Assisteix a l'escola West Newton English and Classical (Massachusetts), on és una estudiant especialment brillant en matemàtiques.

Es muda a Charlestown (Massachusetts) i es casa amb Wyatt Lee, nadiu de Virgínia, el 19 d'abril de 1852.

Durant els anys anteriors a la guerra, l'atenció mèdica per als negres pobres és gairebé inexistent. Rebecca treballa, durant vuit anys, com infermera fins que, el 1860, és acceptada al New England Female Medical College. Era estrany en aquella època que cap negre fos admès a una escola de medicina.

El 1863, queda vídua mentre encara és estudiant. Al començar la Guerra Civil es veu obligada a abandonar els estudis. Posteriorment guanya una beca del Fons de Beques de l'abolicionista d'Ohio, Benjamin Wade. Es gradua el 1864, sent la primera dona afroamericana als Estats Units a obtenir un títol de Doctor en Medicina, i l'única dona afroamericana a graduar-se en la New England Female Medical College. L'escola tanca el 1873, sense que s'hi hagués graduat una altra dona negra, quan es fusiona amb la Universitat de Boston.

Practica primer la medicina a Boston, principalment per a dones i nens pobres. Es casa de amb Arthur Crumpler, antic esclau fugitiu de Virgínia que havia servit amb l'Exèrcit de la Unió a Fort Monroe, Virgínia.

El 1865, es traslladen a Richmond, Virgínia, creient que és, en les seves paraules, 'un camp propici per al treball missioner real, i que presentaria àmplies oportunitats per familiaritzar-se amb les malalties de les dones i els nens. Durant la meva estada allà gairebé cada hora es van fer progressos en aquesta àrea de treball. L'últim trimestre de l'any 1866, se'm va permetre ... tenir accés tots els dies a un gran nombre d'indigents, i uns altres de diferents classes, en una població de més de 30.000 negres'. Allà, treballa per a l'Oficina dels Refugiats, Alliberats i Terres Abandonades i proporciona atenció mèdica als esclaus alliberats. Sotmesa a un 'racisme intens'.

Torna a Boston, el seu veïnat de Joy Street Beacon Hill, comunitat predominantment afroamericana. Treballa amb renovat vigor, practicant a fora i rebent a nens a la casa per a donar-los tractament, independentment, en certa manera, de la remuneració. El matrimoni és també membre actiu de la Dotzena Església Baptista, on Arthur n’és un fideïcomissari.

El 1870 neix la seva filla. El 1880 es traslladen a Hyde Park (Boston). Ja no practica la medicina quan, el 1883, publica A Book of Medical Discourses, a partir de les notes presses durant la seva carrera mèdica. Un dels primers escrits sobre medicina publicats per un afroamericà i l'únic publicat per una dona en el segle XIX. Es dedicat a infermeres i mares, i es centra en l'atenció mèdica de dones i nens.

Un article de Boston Globe la descriu: 'Ella és una dona molt agradable i intel·lectual i una treballadora infatigable de l'església. Té 59 o 60 anys, alta i dreta, amb la pell marró clara i el pèl gris'.

Emily Greene Bach (1867-1961)

Economista, sociòloga i pacifista nord-americana. Nascuda en una família acomodada, es gradua al Bryn Mawr College el 1889 després de llegir àmpliament els clàssics i els idiomes i centrar-se en l'economia. Fa un treball de postgrau a París i publica la seva investigació com a assistència pública dels pobres a França (1893). Estudia a la Universitat de Harvard, la Universitat de Chicago i la Universitat de Berlín, i comença a ensenyar al Wellesley College el 1896.

Combina una carrera acadèmica al Wellesley College amb un interès de llarga durada en qüestions socials com la pobresa, el treball infantil i la immigració, així com el treball d'assentament per millorar els immigrants pobres i reduir la delinqüència juvenil.

A l’inici de la Primera Guerra Mundial, entra al moviment per la pau i comença a col·laborar amb Jane Addams de Chicago. ES converteix en líder central de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat (WILPF) amb seu a Suïssa i, per aquest fet, l’any 1946 guanya el Premi Nobel de la Pau, conjuntament amb J. R. Mott.

Maria Sklodowska-Curie (1867-1934)

Coneguda com Marie Curie . Física i química polonesa, pionera en els primers temps de l'estudi de les radiacions. La primera en utilitzar el terme radioactivitat. Nacionalitzada francesa, mai perd el seu sentit d'identitat polonès. El primer element químic que va descobrir, el 1898, l'anomena poloni com a homenatge a Polònia.

La seva mare mor de tuberculosi quan ella té dotze anys. Dos anys abans, Zofia, la seva germana gran, havia mort de tifus. El seu pare era ateu, i la seva mare una devota catòlica. La major part de Polònia era ocupada per Rússia, que hi havia imposat la seva llengua i els seus costums. Juntament amb la seva germana Helena, assisteix a classes clandestines de cultura polonesa.

Passa grans necessitats econòmiques, al haver perdut la família els seus bens com a conseqüència d’implicacions polítiques en aixecaments patriòtics polonesos. Maria arriba a un acord amb la seva germana Bronislawa: l’ajudarà econòmicament durant els estudis mèdics a París, a canvi d'un ajut semblant però a la inversa, dos anys després.

Es posa a treballar com a institutriu. En primer lloc, amb la família d'un advocat a Cracòvia. Després, durant dos anys, a Ciechanów amb una família d'un terratinent, els Zorawski, parents del seu pare. S’enamora del seu fill: Kazimierz Zorawski, futur eminent matemàtic polonès, i és corresposta. Els pares de Zorawski, rebutgen però que el seu fill es casi amb una parenta pobra i Maria perd la feina d'institutriu.

Troba feina amb la família Fuchs, a Sopot, a la costa de la mar Bàltica, on passa l'any següent alhora que ajuda econòmicament la seva germana.

A principis de 1890, Bronislawa, casada feia poc amb Kazimierz Dluski, la convida a París. Maria es nega, encara amb l’esperança de casar-se amb Kazimierk i torna a casa del seu pare fins la tardor de 1891. Estudia a la clandestina Uniwersytet Latajacy (Universitat Flotant) mentre fa classes particulars. Comença la seva formació en la pràctica científica en un laboratori del Museu de la Indústria i Agricultura (Muzeum Przemyslu i Rolnictwa), dirigit pel seu cosí Józef Boguski, que havia estat ajudant del gran químic rus Dmitri Mendeléiev, a Sant Petersburg.

Finalment, l’octubre de 1891, es trasllada a París. Continua amb els seus estudis de física, química i matemàtiques a la Sorbona, la gran universitat de París on tan sols hi havia 210 dones matriculades d'entre 9000 estudiants. Estudia durant el dia, i fa classes particulars durant la nit, guanyant només el mínim per a viure. El 1893 es llicencia en física, amb el primer lloc de la seva promoció. Poc després comença a treballar en un laboratori industrial a Lippman. Mentrestant, continua estudiant a la Sorbona, i el 1894 obté la llicenciatura en matemàtiques, amb el número dos de la seva promoció. Per finançar-se els estudis de matemàtiques, accepta una beca de 600 rubles de la Fundació Alexandròvitx, que li és atorgada gràcies a Jadwiga Dydy´nska, una coneguda. Diners que van ser restituïts més tard per Marie.

El mateix any 1894, coneix a Pierre Curie. Professor seu a l'Escola de Física i Química (l'École Supérieure de Physique et de Chimie Industrielles de la Ville de Paris (ESPCI). Marie havia iniciat la carrera científica a París investigant les propietats magnètiques de diversos acers. L'interès mutu pel magnetisme és el que contribueix a apropar-los.

Rere la doble titulació, el repte és obtenir el doctorat. Fins aquell moment, l'única dona que havia aconseguit doctorar-se era l'alemanya Elsa Neumann. Marie i Pierre decideixen centrar-se en els treballs del físic Henri Becquerel. El 1896, Becquerel havia descobert que les sals d'urani emeten raigs que s'assemblen als raigs X en el seu poder de penetració. Demostrant que aquesta radiació, a diferència de la fosforescència, no depèn d'una font externa d'energia, sinó que sembla sorgir espontàniament del mateix urani. En realitat havia descobert la radioactivitat.

Pels seus descobriments en el camp de la radioactivitat, rep el Premi Nobel de Física el 1903, juntament amb el seu marit, Pierre Curie, i Henri Becquerel. Posteriorment, l'any 1911 rep el Premi Nobel de Química per l'aïllament del radi pur.

Maria Montessori (1870-1952)

Pedagoga, científica, metgessa, psiquiatra i filòsofa. Devota catòlica, feminista i humanista italiana. Impulsora del conegut mètode Montessori, implantat arreu del món. Sistema que ofereix als petits un espai adaptat on poden viure tot el dia vigilats per una institutriu. Els pares poden entrar al centre i controlar l'activitat que realitza el seu fill, sempre que no interrompin el bon funcionament del mètode. Tot i l'èxit del seu mètode, no deixa de treballar per millorar-ne la seva implantació. Realitza conferències i cursos de formació per les principals ciutats d'Europa, Amèrica i Àsia.

Als dotze anys, la seva família es trasllada a Roma per tal que ella pugui tenir una bona educació. Els seus pares volen que estudiï per ser mestra –de fet, l'única sortida oberta a dones– però ella opta per estudiar medicina, per la qual cosa haurà de passar per nombroses dificultats de caràcter econòmic i social.

Als 26 anys, és la primera dona italiana que aconsegueix el certificat de metgessa. Ingressa a la Universitat de Roma com a assistenta en la clínica psiquiàtrica. Tot i la seva formació com a metgessa, amb el pas dels anys, la seva activitat s’aproxima cada cop més a la branca de la pedagogia.

Lillian Moller Gilbreth (1878-1972)

Psicòloga nord-americana, els treballs de la qual es desenvolupen principalment en l'àrea d'enginyeria industrial. Una de les primeres dones enginyeres que realitzà un doctorat, i, possiblement, la primera veritable psicòloga industrial/organitzacional. Ella i el seu espòs, Frank Bunquer Gilbreth, eren experts d'eficiència que contribueixen a l'estudi d'enginyeria industrial en camps com el de moviment i els factors humans.

Els llibres Cheaper by the Dozen i Belles on their toes (escrita pels seus fills Ernestine i Frank Jr.) són la història de la seva vida familiar amb els seus dotze fills i descriuen com apliquen el seu interès en l'estudi de moviment i de temps per a l'organització i les activitats diàries d'una família tan extremadament gran.

Una de les principals ocupacions durant la seva carrera és la d'assessora econòmica oficial dels presidents Herbert Hoover, Franklin Delano Roosevelt, Dwight D. Eisenhower, John Fitzgerald Kennedy i Lindon B. Johnson, amb aquest últim treballa en defensa civil, en producció de material bèl·lic i en la rehabilitació de centres per a discapacitats físics, i a més a més en estudis sobre rehabilitació directa d'aquest tipus de malalts.

Existeix una exposició permanent dedicada al matrimoni Gilbreth en una sala, dedicada exclusivament a ells, en el Museu Smithsonian (part de l'Institut Smithsonian, a Washington D.C) en la secció d'Història Americana (nord-americana, específicament) i el seu retrat penja en el National Portrait Gallery.

Lise Meitner (1878-1968)

Científica austríaca. El 1917, a l’Institut Kaiser Wilhelm (Berlin), descobreix l’isòtop radioactiu protoactini-231. El 1938, forma part de l’equip que descobreix la fissió nuclear. El 1905, és la primera dona de la Universitat de Viena i la segona en el Món en obtenir un doctorat en física.

És nomenada professora de física i cap de departament a l’Institut Kaiser Wilhelm (la primera dona d’alemanya) i el 1938 fuig del nazisme cap a Suècia, sent finalment ciutadana sueca.

El 1944 no comparteix el Premi Nobel de Química de 1944 per la fissió nuclear, atorgat exclusivament a Otto Hahn, col·laborador seu. Aquesta exclusió ha estat considerada injusta.

Segons els arxius del Nobel, va ser nominada 19 cops al Nobel de Química entre 1924 i 1948, i 29 cops al Premio Nobel de Física entre 1937 i 1965.

Margaret Sanger (1879-1966)

Infermera i activista nord-americana. Defensora del control de la natalitat i de l'eugenèsia. De família catòlica i nombrosa. La seva mare va tenir 18 embarassos i 11 fills.

Exerceix d'infermera i pren consciència de la limitació dels parts pel bé de la dona. Partidària de la distribució de mètodes anticonceptius, acaba a la presó. Dedica la seva vida a l'activisme polític i aconsegueix que es legalitzi la primera clínica nord-americana sobre salut reproductiva i la distribució de diafragmes entre dones de risc. El 1879 funda el primer centre de planificació familiar de la història. Convençuda de que mitjançant la planificació familiar es pot millorar l'espècie humana.

Amalie Emmy Noether (1882-1935)

Matemàtica alemanya, d'ascendència jueva, especialista en la teoria d'invariants i coneguda per les seves contribucions a la física teòrica i l'àlgebra abstracta. Personalitats com ara David Hilbert o Albert Einstein la consideraren la dona més important de la història de les matemàtiques.

Va revolucionar la teoria d'anells, la teoria de cossos i la de K-àlgebres. A la física, el teorema de Noether explica la connexió fonamental entre la simetria i les lleis de conservació.

Mai no va arribar a ser reconeguda a la universitat pel fet de ser dona. Gràcies al suport de David Hilbert, ensenya a Göttingen de manera oficiosa (a Prússia el professorat estava reservat als homes fins al 1920). El 8 de maig de 1919, se li concedeix finalment un permís de docència i és nomenada professora sense càtedra (i sense salari) l'abril de 1922. Viu essencialment sobre rendes d'una petita herència, i després gràcies a un altre contracte de professora.

Melanie Reizes (1882-1960)

Coneguda com Melanie Klein . Psicoanalista britànica d'origen austríac creadora d'una teoria del funcionament psíquic. Desenvolupa teories sobre el desenvolupament infantil des de la teoria psicoanalítica i funda l'escola anglesa de psicoanàlisi.

El seu pare Moriz Reizes era destinat a ser rabí i a casar-se amb una jove elegida pels seus pares, que no coneixia fins al dia del casament. Era un home culte i poliglota, que parlava deu llengües. Va seguir la carrera de medicina, amb la qual cosa va trencar amb la tradició ortodoxa de la família. Als 37 anys, es divorcia de la seva primera esposa. Uns anys després es torna a casar i la família es trasllada a Viena, on neix Melanie l'any 1882. El pare es dedica a l'odontologia i la mare (Libussa Deutsch) obre una botiga de plantes.

El 1886 mor Sidonie, filla del primer matrimoni, a l'edat de vuit anys. Melanie té només quatre anys i Sidonie ja l'havia iniciat en la lectura i en les matemàtiques.

Als catorze anys decideix estudiar medicina i el seu germà Emanuel l’ajuda a preparar l’ingrés a l'Akademisches Gymnasium de Viena.

Als disset anys Melanie es compromet amb Arthur Stevan Klein, un químic industrial de 21 anys, amic de son germà. Abandona la idea d'estudiar medicina i assisteix a cursos d'història i d'art a la Universitat de Viena. L’any 1903 es casa i, després de nombrosos episodis depressius es divorcia l’any 1921.

El 1918, assisteix al 5è Congrés Psicoanalític Internacional, presidit per Ferenczi, i en el qual Freud llegeix Lines of Advances in Psychoanalytic Therapy. Aquest congrés, realitzat en temps de guerra, impressiona Klein i enforteix el seu afany de dedicar-se a la psicoanàlisi.

El juliol del 1919 exposa el seu primer treball de recerca: Der Familieroman in statu nascendi, i és acceptada com a membre de la Societat Psicoanalítica Hongaresa. Posteriorment es trasllada amb els seus fills a Eslovàquia i s'instal·là allà durant un any, a casa dels seus sogres.

Assisteix el 1920 al 6è Congrés Psicoanalític Internacional, a La Haia, on coneix Hermine von Hug-Hellmuth, vienesa pionera en la psicoanàlisi infantil.

El 1922 és acceptada com a membre associat de l'Associació Psicoanalítica de Berlín i l'any següent membre de ple dret. Els seus treballs arriben a la British Psychoanalytical Society I, al juliol del 1925, dona sis conferències a Londres durant tres mesos, convidada per E. Jones.

Les seves teories no son plenament acceptades. Des de Freud, als cercles psicoanalítics era moneda corrent d'analitzar els parents i pròxims i de fer servir anècdotes familiars com a proves de les teories. Melanie Klein també va fer servir els seus fills com a «material analític».

L’any 1926 marxa a Anglaterra, convidada per Ernest Jones durant un any, a fi d'analitzar els seus fills i la seva esposa. El període 1928-39 és el més productiu en la vida de M. Klein.

El 1937 publica el llibre Seelische Urkonflikte: Liebe, Hass und Schuldgefühl. («Conflictes psicològics originals: Amor, odi i sentiment de culpabilitat») amb Joan Riviere.

Inge Lehmann (1888-1993)

Sismòloga danesa. El 1936 argumenta que el nucli de la Terra no és una esfera única sinó que està constituït per un nucli intern sòlid a l'interior del nucli líquid, més extern. El límit de separació entre aquestes dues zones s'anomena discontinuïtat de Lehmann.

Anna Wagner Keichline (1889-1943)

Arquitecta i inventora americana, coneguda per ser la primera dona registrada com a arquitecta a Pennsylvania i per haver inventat el 'K brick'. Amb catorze anys ja havia guanyat un premi per una taula de roure que ella mateixa havia dissenyat i construït.

El 1913 lidera la marxa de sufragistes a Bellefonte. El 1918, durant la Primera Guerra Mundial, s’ofereix voluntària, i és acceptada com a Agent Especial de la Divisió Militar d'Intel·ligència a Washington DC, per a tasques de recerca i preparació d'informes, fins al final de la guerra.

Marietta Blau (1894-1970)

Física austríaca. Obté el certificat general d'educació de l'institut per a noies de l'Associació per l'Educació Estesa de Dones. Estudia física i matemàtiques a la Universitat de Viena de 1914 a 1918. Es doctora PhD el març de 1919.

A partir de 1923, treballa com a científica, sense sou, a l'Institut per Recerca de Radi de l'Acadèmia austríaca de Ciències, a Viena. Un ajut de l'Associació austríaca de Dones Universitàries fa possible que pugui investigar també a Göttingen i a París (1932/1933).

D’origen jueu, ha de marxar d'Àustria el 1938. Va primer a Oslo i, gràcies a la intervenció d'Albert Einstein, obté una plaça com a docent a l'Institut Politècnic de Ciutat de Mèxic. Allà les condicions per fer recerca són molt difícils i, el 1944, marxa als Estats Units.

És reconeguda pel desenvolupament (fotogràfic) d'emulsions nuclears a partir de les quals s'obtenen imatges que permeten mesurar de forma exacta els esdeveniments de partícules nuclears d'alta energia. Estableix un mètode per estudiar de forma exacta reaccions causades per esdeveniments de raigs còsmics. Les seves emulsions nuclears representen en el seu temps un avanç molt significatiu del camp de física de partícules. Per la seva feina és nominada pel premi Nobel en Física de 1950 per Erwin Schrödinger. El Nobel és concedit a Cecil Powell, pel desenvolupament del mètode fotogràfic per la detecció de partícules i la descoberta del pió fent ús d'aquest mètode.

El 1962, va rebre l’Erwin Schrödinger Prize de l'Acadèmia austríaca de Ciències, però un intent de fer-la també membre corresponent de l'Acadèmia no va tenir èxit.

Gerty Theresa Radnitz (1896-1957)

Coneguda com Gerty Theresa Cori . Bioquímica i professora universitària nord-americana, d'origen txecoslovac, la primera dona guardonada amb el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia l'any 1947. La tercera dona a aconseguir aquest guardó després de Marie Curie i Irène Joliot-Curie, i la primera nord-americana que el rep en una disciplina científica.

Irene Joliot Curie (1897-1956)

Física i química francesa guardonada amb el Premi Nobel de Química l'any 1935, conjuntament amb el seu marit Frédéric Joliot, per la síntesi de nous elements radioactius. La segona dona a obtenir aquest guardó. Filla de Marie Curie.

La seva formació va anar a càrrec dels amics científics de la seva mare que van formar una cooperativa d'ensenyament a domicili en què, cada un ensenyava als fills de tots coses de la seva especialitat, a un ritme d'una assignatura per dia. Això va fer que Irène pogués accedir a coneixement que, difícilment hauria assolit amb una escolarització reglada normal.

Fins al 1910 no va entrar en una escola oficial, l'escola Sévigné. Posteriorment estudia física i química a la Universitat de París. Simultàniament aconsegueix la llicenciatura en matemàtiques i física i, posteriorment, obté un doctorat escollint com a tema de la seva tesi Els raigs Alfa i la radiació del poloni.

L'any 1935 és nomenada directora d'investigació de la Fundació Nacional de Ciències.

El 1948, juntament amb el biòleg Julian Huxley, co-presideix el Congrés Mundial dels Intel·lectuals per la Pau i la Lliure Circulació dels Descobriments, que es fa a Polònia. L’any 1951 és apartada de la Comissió Francesa d'Energia Atòmica per les seves simpaties amb el Partit Comunista Francès. Compromesa amb el pacifisme i el feminisme, creu que la pau és en gran manera un assumpte de dones.

Mor el 1956 a conseqüència d'una leucèmia.

Virginia Henderson (1897-1996)

Neix a Kansas. Es gradua el 1921 i s’especialitza com a infermera docent. Incorpora els principis fisiològics i psicopatològics al seu concepte d'infermeria. Defineix a la infermeria en termes funcionals de la següent manera: «L'única funció d'una infermera és ajudar a l'individu sa i malalt, a la realització d'aquelles activitats que contribueixin a la seva salut, la seva recuperació o a una mort tranquil·la, que aquest realitzaria sense ajuda si tingués la força, la voluntat i el coneixement necessaris. I fer això de tal manera que l'ajudi a ser independent al més aviat possible».

Considera la pràctica de la infermeria independent de la medicina. Les persones poden arribar a satisfer les seves necessitats sense ajuda si tenen la força, la voluntat i els coneixements necessaris.

Defensa que la persona és un tot complet i presenta catorze necessitats fonamentals, de les que es pot trobar una correlació amb la jerarquia de necessitats de Maslow: Respirar amb normalitat; Menjar i beure adequadament; Eliminar els productes de rebuig de l'organisme; Moure’s i mantenir una posició adequada; Descansar i dormir; Seleccionar vestimenta adequada; Mantenir la temperatura corporal; Mantenir la higiene corporal; Evitar els perills de l'entorn; Comunicar-se, expressar emocions, necessitats pors i opinions; Viure segons els seus valors i creences; Treballar i sentir-se realitzat; Participar en activitats recreatives; Aprendre, descobrir i satisfer la curiositat.

Katharine Burr Blodgett (1898-1979)

Investigadora i científica nord-americana, la primera dona en obtenir un doctorat en física per la Universitat de Cambridge, el 1926.

Va treballar a General Electric (GE) on inventa el vidre 'invisible' de baixa-reflectància. Avui en dia, el vidre no reflectant, basat en els seus descobriments, s'utilitza en les pantalles d'ordinador, ulleres, parabrises, i gairebé en tots aquells instruments que requereixen una superfície perfectament transparent.

Katharine neix tan sols unes setmanes després de la mort del seu pare, advocat i cap de patents de la General Electric, per un tret d’un lladre que li dispara a casa seva. La seva mare està bé econòmicament i es traslladen a Nova York amb Katharine i el seu altre fill George Jr.

El 1901 es traslladen a França i el 1912 tornen a Nova York. És inscrita a l'escola Rayson on gaudeix d'una educació millor que la majoria de les nenes de l'època i mostra un talent per a les matemàtiques i la física.

El 1913, amb només 15 anys, obté una beca per al Bryn Mawr College (Pennsylvania). Al final del seu últim any visita a Irving Langmuir a la General Electric i el científic, ancià, li recomana ampliar la seva formació científica. Obté el títol de mestratge en física de la Universitat de Chicago el 1918, investigant les capacitats d'adsorció de carbó vegetal en màscares de gas, i és contractada com assistent d'investigació d'Irving Langmuir. La primera dona en treballar com a científica al laboratori de la General Electric a Schenectady, NY.

Mai es va casar i va viure una vida vibrant. Durant molts anys amb Gertrude Brown, que provenia d'una antiga família de Schenectady. En una altra època, durant un temps, amb Elsie Errington, directora d'origen anglès d'una escola de noies. Desafortunadament no va deixar cap document personal amb els seus pensaments sobre les seves llargues relacions amb aquestes dones.

Rachel Fuller Brown (1898-1980)

Química nord-americana. Amb la seva sòcia Elizabeth Hazen desenvolupa el primer antifúngic efectiu contra la malaltia de fongs en els humans, l'avanç biomèdic més important des del descobriment de la penicil·lina dues dècades abans.

Margaret Mead (1901-1978)

Antropòloga pionera. Escriu de manera planera per arribar al públic en general. Un dels primers antropòlegs que integra medis visuals en la seva investigació i en enfocar-la en la comunicació visual, incloent la comunicació no verbal, l'estudi del moviment i de la territorialitat.

El 1925 es desplaça a la Samoa nord-americana per fer un treball de camp sobre l'adolescència. El 1928, publica Coming of Age in Samoa i provoca força polèmica.

El 1929 es doctora per la Universitat de Columbia. Entre 1931 i 1935 continua els seus estudis de camp a Nova Guinea. Entre 1946 i 1969, treballa com a conservadora del Museu Americà d'Història Natural de Nova York i posteriorment com Professora a la Universitat de Columbia.

El 1971 rep el Premi Kalinga pels seus treballs etnològics. Destaca també com a activista en àmbits com el feminisme, els drets civils, la moral sexual, el pacifisme, l'energia nuclear, el racisme, l'abús de drogues, la contaminació, la fam al món i l'ecologisme.

Mor a Nova York el 15 de novembre del 1978 a l'edat de 76 anys. El 1979 se li concedeix, a títol pòstum, la Medalla Presidencial de la Llibertat, el màxim honor civil dels Estats Units.

Barbara McClintock (1902-1992)

Botànica, genetista especialitzada en citogenètica. Rep el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia l'any 1983 pel descobriment d’elements de genètica mòbil. Tot i que el seu pare li dona suport perquè estudiï a la universitat, quan arriba el moment, a causa de la Primera Guerra Mundial, la seva mare, s'hi oposa i li ho prohibeix. Estudia botànica a la Universitat Cornell, on es llicencia el 1923 i es doctora el 1927, sent-hi professora de la matèria.

És la primera dona en impartir docència a Caltech, i és en aquesta universitat quan descobreix l'organització del nuclèol.

L'any 1933 viatja a Alemanya amb una beca de la Fundació Guggenheim, però arriba el nazisme i ha de tornar a la Universitat Cornell, on no és ben rebuda a causa de la Depressió i de la misogínia imperant a l'època.

L'any 1936 aconsegueix un lloc de professora assistent a la Universitat de Missouri, on continua els estudis sobre el blat de moro mitjançant l'exposició a raigs X. En aquesta universitat tampoc és ben rebuda i el 1941 decideix demanar un lloc permanent al degà de la universitat, però aquest li respon negativament de manera depreciativa. Abandona la Universitat de Missouri i contacta amb el seu amic el cito-genetista Marcus Morton Rhoades, que la convida a presentar-se a la Carnegie Institution de Cold Spring Harbor (Nova York), on obté un lloc, originàriament provisional, al seu Departament de Genètica. Lloc que ocupa fins la seva mort el 3 de setembre de 1992 a la ciutat de Huntington, població situada a l'estat de Nova York.

Maria Goeppert-Mayer (1906-1972)

Física nord-americana, d'origen alemany, guardonada amb el Premi Nobel de Física l'any 1963. La segona dona a obtenir aquest guardó, seixanta anys després de Marie Curie.

La primavera de 1924, estudia matemàtiques a la Universitat de Göttingen. La manca de professores de matemàtiques per a les escoles per a nenes dona lloc a un augment de dones estudiant matemàtiques en un moment d'alt atur. Fins i tot hi havia una catedràtica de matemàtiques a Göttingen, Emmy Noether. A la universitat coincideix amb famosos físics i matemàtics com Max Born, David Hilbert, James Franck, Enrico Fermi, Linus Pauling i Robert Oppenheimer, entre d'altres.

S’interessa per la física, i, en la seva tesi doctoral de 1930, elabora la teoria de la possible absorció de dos fotons per àtoms. Eugene Wigner més tard descriu la tesi com 'una obra mestra de claredat i concreció'.

Els seus examinadors van ser tres futurs premis Nobel: Max Born, James Franck i Adolf Otto Reinhold Windaus.

El desenvolupament posterior del làser permet dur a terme, el 1961, la primera verificació experimental, quan es detecta la fluorescència de dos fotons excitats en un cristall dopat amb europi. En honor de la seva contribució fonamental a aquesta àrea, la unitat per a la secció eficaç d'absorció de dos fotons s'anomena la unitat Göppert-Mayer (GM), un GM és 10^-50 cm⁴·s·fotó^-1.

A la primavera de 1942, amb els Estats Units dins la Segona Guerra Mundial, s’uneix al Projecte Manhattan gràcies a una col·laboració amb Enrico Fermi.

Rachel Carson (1907-1964)

Biòloga marina i ecòloga nord-americana. Precursora del moviment ecologista. Comença a escriure històries sobre animals als vuit anys, el tema principal de la seva lectura. Tant a l'escola secundària com a la universitat, és una ànima solitària, encara que no deixa de contribuir amb les seves publicacions.

El 1929 es gradua amb honors. Després d'un curs d'estiu al Laboratori Biològic Marí, continua els seus estudis en zoologia i genètica. Continua estudiant, després de la seva graduació, mentre treballa com a assistent en el laboratori de Raymond Pearl, per pagar-se els estudis.

Obté el mestratge en zoologia el 1932. Continua estudiant per a un doctorat però el 1934 es veu forçada a deixar la universitat per buscar un lloc de mestra i mantenir la seva família.

El 1935 mor el seu pare sobtadament i queda a cura de la seva mare anciana, el que empitjora la seva situació econòmica. Accepta, amb gran èxit, un lloc temporal en el Departament de Servei de Pesca i Vida Silvestre per escriure una sèrie de programes radiofònics de set minuts sobre la vida aquàtica. Li encomanen escriure la introducció per a un fullet sobre el treball del departament i s’assegura així un lloc permanent.

Aprova l'examen per ingressar en l'administració pública, amb la major puntuació, i es la segona dona contractada pel departament, com a biòloga aquàtica per analitzar i escriure informes sobre les poblacions de peixos.

El 1937 mor la seva germana i les seves responsabilitats familiars augmenten. Passa a ser el principal suport econòmic de la seva mare i dues nebodes. A mitjans dels anys 40 expressa la seva preocupació per l'ús de pesticides elaborats amb finançament militar científic des de la Segona Guerra Mundial. El 1945 intenta deixar el departament, però els llocs per a naturalistes eren molt escassos. A mitjans de 1945 indica ja el problema del DDT però cap publicació s'hi interessa fins 1962.

El 1949 decideix dedicar-se únicament a escriure i aconsegueix una agent literària amb la qual manté una estreta relació professional fins al final de la seva carrera. El seu llibre El mar que ens envolta (1951) es converteix en un best-seller. Conjuntament amb els dos següents llibres forma una trilogia que explora la vida marina en tota la seva extensió.

L'èxit li dona seguretat econòmica i, finalment, deixa el seu treball el 1952. Rep una allau d'invitacions com a conferenciant, i centenars de cartes d'admiradors.

El 1953 es muda a Maine, coneix Dorothy Freeman i inicia una relació amorosa que durarà tota la vida. Poc abans de morir, destruirà centenars de cartes escrites durant la seva relació, conscient de l'escrutini que en farà la societat. La resta de cartes seran publicades per la neta de Freeman.

El 1953, comença també la seva investigació sobre ecologia i els organismes de la costa Atlàntica. El 1955 completa el tercer volum de la seva trilogia marina, La vora del mar, sobre ecosistemes costaners. Rep grans elogis de la crítica. S’involucra en diversos moviments conservacionistes. El 1957, mor una de les seves nebodes amb trenta anys d’edat i deixa un nen orfe de cinc anys. L’adopta i continua cuidant de la seva mare anciana.

Es muda a Maryland i es dedica a les amenaces ambientals específiques relacionades amb els programes federals de ruixat amb pesticides. Dedica el seu següent llibre al perill ambiental dels pesticides. Inicia un projecte de quatre anys, demanant exemples de danys ambientals arran del DDT, l'insecticida que s'havia emprat amb profusió arreu per controlar insectes com el mosquit de la malària, els diversos insectes del tifus o les puces de la pesta, i havia esdevingut un insecticida d'ús domèstic i agrícola sense cap regulació.

Malgrat el gran escàndol del nabiu en el qual es van trobar alts nivells d'aminotriazol, causant de càncer en ratolins, el govern critica els procediments de Carson per arribar a la conclusió sobre l'abús de pesticides. Carson anomena als pesticides biocides, donat que els seus efectes rarament es limiten als insectes que intenten erradicar. Prediu les conseqüències futures, especialment quan els insectes en qüestió desenvolupen resistència als pesticides, mentre que els ecosistemes es debiliten cada vegada més i es converteixen en víctimes d'altres espècies invasores. S’enfronta a les tàctiques agressives dels representants de la indústria química, que usen testimonis experts per contradir la majoria dels estudis científics sobre aquest tema. Conclou que hi ha 'incentius financers darrere de certs programes de pesticides'. Acusa la indústria de desinformar intencionadament i als oficials de govern d'acceptar aquesta informació sense qüestionament.

El 1960, es troba prou evidència que recolza la connexió entre el càncer i els pesticides. Conclusió controvertida fora de la comunitat científica. Plasma les seves conclusions a Primavera silenciosa, llibre que fa prendre consciència del perill dels plaguicides i de la importància de la conservació del medi. Amb les seves observacions i constatacions, reflectides en el llibre, es posa en contra la indústria dels pesticides però aconsegueix la prohibició del DDT als Estats Units el 1972 i estableix les bases perquè ningú pugui vendre contaminació sota el pretext de progrés, a més de tenir una forta influència en l'origen de l'eco-feminisme.

Al mateix temps que acabava els capítols sobre càncer, descobreix que té un tumor de mama que requereix una mastectomia. Tot i l'operació i el tractament, el càncer resultat en metàstasi. Amb la preocupació de que sigui demandada per les companyies i que no tingui la força de defensar el seu llibre mentre rep radioteràpia, envia els capítols científics als més famosos experts, dels quals n’obté total suport.

El 1962 distribueix còpies del llibre durant la Conferència ambiental a la Casa Blanca. Es publica al The New Yorker i atreu l'atenció del públic en general i la de la indústria de la química, que pressiona per a la cancel·lació de la publicació, establerta pel 27 de setembre. Els atacs són nombrosos i de tota classe. Entre d'altres, el ministre d'Agricultura escriu una carta al president Eisenhower al·legant que si Carson no estava casada, tot i ser atractiva, probablement era per ser comunista!

La unitat i la força que suscita Primavera silenciosa ajuda a cristal·litzar el moviment ecologista i s’aconsegueix la prohibició nacional del DDT i altres pesticides. De la mateixa manera serveix d'inspiració per a la creació de l'Agència per a la protecció ambiental. La campanya de difamació fracassa davant l'extensa conscienciació del públic.

El 1963, el Comitè Científic del president Kennedy dona suport a les seves conclusions i inicia tasques per crear polítiques ambientals. La seva salut es deteriora cada cop més, fins que el 1964 comença amb problemes respiratoris. Mor d'un atac cardíac aquest mateix any, un mes i mig abans de complir 57 anys. A la seva mort es guardonada per Jimmy Carter amb la Medalla presidencial de la Llibertat, el més alt honor als Estats Units. El seu nom està associat a un gran nombre de premis d'institucions filantròpiques i educatives.

Marguerite Catherine Perey (1909-1975)

Coneguda com Marguerite Perey . Física francesa. L’any 1939 descobreix l'element anomenat franci. És la primera dona a ingressar en l'Acadèmia Francesa de les Ciències, honor negat a la seva mentora, Marie Curie.

Enfoca la seva carrera en la recerca de les propietats físiques, químiques i biològiques de diferents substàncies radioactives, tant naturals com artificials.

Volia estudiar medicina però, al morir el seu pare, la família es queda pràcticament sense recursos. Amb molt esforç, i l'oposició de la seva mare, el 1929 obté un títol de Tècnica de Laboratori a l'Escola d'Ensenyament Tècnic Femenina de Paris, que li serveix per aconseguir un contracte de pràctiques de tres mesos a l'Institut del Radi i l'oportunitat de treballar amb Marie Curie.

Malgrat la manca d’estudis universitaris, treballen juntes cinc anys, fins a la mort de Marie Curie el 1934. És nomenada radioquímica de l'Institut i passa a treballar amb André Debierne, el nou director, i d'Irène Joliot-Curie, en l'estudi de l'actini.

El set de gener 1939, en una de les seves mostres, descobreix un nou element, que bateja com a franci (eka-cesi-223) en honor del seu país. L’últim element natural que queda per completar la taula de Dmitri Mendeléiev de 92 elements.

Segueix sense estudis universitaris suficients per presentar una tesi doctoral, ni tan sols disposa del batxillerat. Deixa el treball al laboratori i es dedica a estudiar. Fa cursos a la Sorbona, el preparatori de medicina i diversos mòduls de química, biologia i fisiologia i aconsegueix, de manera insòlita, una excepcional titulació universitària. El propi Pierre Curie és, el 1946, el director de la seva tesi doctoral. Fa recerca al Centre Nacional de la Recerca Científica i la Universitat d'Estrasburg, on ocupa la càtedra de química nuclear i imparteix docència durant dècades. Publica nombrosos articles i notes sobre la seva tasca investigadora i més endavant estableix el seu propi laboratori. A més de ser membre de l’Acadèmia de Ciències, rep en vida nombrosos reconeixements, entre ells el guardó Leconte de l'Acadèmia en honor de la tasca científica, el premi Lavoisier o la medalla de plata de la Societat Química francesa. Finalment és condecorada amb l'Orde Nacional del Mèrit i la Legió d'Honor.

Rita Levi-Montalcini (1909-2012)

Neuròloga i professora universitària italiana guardonada amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1986 pel descobriment del factor de creixement nerviós (NGF).

Des de 2001 fins a la seva mort, va ser senadora vitalícia a Itàlia per les seves importants contribucions científiques. El 22 d'abril de 2009, es va convertir en la primera premi Nobel en arribar als 100 anys i l'esdeveniment es va celebrar amb una festa a l'Ajuntament de Roma.

De petita, a la seva família es respira un ambient típicament victorià on el seu pare pren totes les decisions i creu fermament que, per les dones, hi ha una incompatibilitat formal entre la carrera professional i els deures com a mare i esposa. Això fa que Rita estigui molt més vinculada a la seva mare que al seu pare. «Als cinc anys, ja sabia que no seria ni esposa ni mare, estava influenciada per la relació victoriana que subordinava la meva mare al meu pare. En aquells dies, néixer dona volia dir portar impresa a la pell la marca de la inferioritat».

A l’adolescència considera convertir-se en escriptora i admira l'escriptora sueca Selma Lagerlöf. Aleshores, una amiga de la família mor de càncer d'estómac i decideix estudiar medicina. A la Facultat de Medicina de la Universitat de Torí, el neuro-històleg Giuseppe Levi desperta el seu interès pel desenvolupament del sistema nerviós. Es gradua summa cum laude el 1936. Es queda a la universitat com a ajudant de Levi, però la seva carrera acadèmica es veu truncada pel Manifest de la raça de Benito Mussolini de 1938 i la posterior introducció de lleis que prohibeixen als jueus les carreres acadèmiques i professionals.

Després d'una breu estança a l'Institut de Neurologia de Brussel·les el 1939 es reuneix amb la seva família a Itàlia quan Hitler envaeix Bèlgica. A partir d'aquest moment comença a treballar com a doctora clandestinament guarint als malalts dels barris pobres de Torí però les dificultats que comporta el seu origen jueu fa que renunciï. Després de l'estiu de 1942, quan els bombardejos constants al nord d'Itàlia fan que la situació sigui insostenible, es trasllada amb la seva família al camp, on continua les seves investigacions, en condicions cada cop més precàries.

Durant la Segona Guerra Mundial, i abans d'abandonar el seu país, inicia els seus estudis sobre els axons embrionaris, la prolongació citoplasmàtica de la neurona en un laboratori precari situat a casa seva. El 1943 fuig a Suïssa. La família és rebutjada a la frontera i arriben a Florència l'octubre de 1943, on Rita es manté oculta fins al final de la guerra, vivint en clandestinitat i especialitzant-se en la confecció de documentació falsa.

El 1945 es traslladen als Estats Units d’Amèrica. L'any 1962 retorna a Itàlia per establir un laboratori de recerca a l'Instituto Superiore di Sanitá de Roma. Amb l'ajut de Piero Angeletti, funda l'Institut de Biologia Cel·lular del Consell Nacional Italià d'Investigació. Fins el 1969, dirigeix el Centre de Recerca Neurobiològica del Consell i, posteriorment fins a l'any 1978, el Laboratori de Biologia cel·lular.

El 1963, es la primera dona en rebre el premi Max Weinstein (atorgat per la United Cerebral Palsy Association).

El 1986 rep el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia, juntament amb Stanley Cohen, pels seus treballs sobre els factors del creixement.

Mildred Vera Peters (1911-1993)

Cirurgiana, oncòloga i investigadora clínica canadenca. El 1950, demostra per primer cop que molts pacients en estadis inicials de limfoma de Hodgkin, considerat incurable, eren totalment curats si se’ls proporcionava una 'radiació de camp extens'. Estudia també l’ús de la teràpia de radiació en el tractament del càncer de mama. Demostra que la cirurgia que conserva el pit (tumorectomia) seguida de radiació és tan eficaç como la mastectomia radical, sense el gran impacte que això suposa sobre les dones afectades. Les seves aportacions no passen a ser la pràctica comuna fins passats deu anys de les seves publicacions.

Mary Nicol (1913-1996)

Coneguda com Mary Leakey . Paleontòloga i arqueòloga britànica. Consagra la seva recerca a la prehistòria antiga de l'est de l'Àfrica. Dona del també paleontòleg Louis Leakey. Conjuntament amb altres investigadors descobreix el primer crani fòssil d'un simi a l'Illa Rusinga, demostrant així l'evolució humana. Durant anys treballa amb el seu marit a la Gorja d'Olduvai, i descobreix diverses eines i restes fòssils de diversos homínids. També descobreix les petjades de Laetoli.

Ines Mandl (1917-2016)

Química austríaca, una de les últimes alumnes de Carl Neuberg, considerat el pare de la bioquímica. L’any 1949, al acabar el doctorat, accepta un treball en el departament de cirurgia de la Universitat de Columbia i es queda allà la resta de la seva carrera.

El 1950 extreu, per primer cop, col·lagen de la bactèria Clostridium histolyticum.

Estudia la dificultat respiratòria en nou nats i la bioquímica de l’emfisema pulmonar. Ha estat un referent en microbiologia i és coautora de més de 140 publicacions. El 1972, funda una revista acadèmica del seu camp: Connective Tissue Research sent-ne l’editora fins al 1986.

El 1977 se li atorga la Medalla Carl Neuberg de la Societat Americana de Químics i Farmacèutics Europeus. El 1983 la Medalla Garvan-Olin de la Sociedad Química Americana. És també posseïdora de la Creu d’honor de ciències i art d’Àustria i membre de l’Acadèmia americana d’arts i ciències i de l’Acadèmia de ciències de Nova York.

Gertrude Belle Elion (1918-1999)

Bioquímica i farmacòloga nord-americana. Premi Nobel de Fisiologia i Medicina el 1988 pels seus «descobriments dels principis clau sobre el desenvolupament i el tractament de medicaments». Descobreix tractaments per a la leucèmia, la malària i les infeccions urinàries. Contribueix al desenvolupament de diverses drogues avui en dia essencials pel tractament de l’herpes i la leucèmia.

Altres premis que va rebre són la Medalla Nacional a la Ciència (1991) i el Premi Lemelson-MIT a tota una vida (1997). El 1991 es converteix en la primera dona que pertany al National Inventors Hall of Fame. Els seus principals descobriments són: La 6-mercaptopurina (Purinethol), el primer tractament contra la leucèmia. La azatioprina (Imuran), el primer agent immunosupressor, usat en els trasplantaments d’òrgans. L’alopurinol (Zyloprim), contra la gota. La pirimetamina (Daraprim), contra la malària. El trimetoprim (Septra), eficaç en meningitis bacterianes i determinades septicèmies, i infeccions bacterianes del tracte urinari i respiratori. L’aciclovir (Zovirax), contra el virus Herpes. La nelarabina pel tractament de la leucèmia limfoblàstica aguda.

Henrietta Lacks (1920-1951)

Dona afroamericana que va viure a la primera meitat del segle XX i que, de manera involuntària, ha tingut un paper essencial en la recerca biomèdica posterior. Henrietta va morir a causa d'un càncer cervical i les cèl·lules del tumor, preses sense el seu coneixement, van ser l'origen de la línia cel·lular immortal HeLa, desenvolupada per George Otto Gey a l'Hospital Johns Hopkins de Baltimore.

Rosalind Franklin (1920-1958)

Científica britànica que té un paper destacat en la major fita del desenvolupament de la biologia molecular, el descobriment de l'estructura de l'ADN. Es doctora en química física el 1945 per la Universitat de Cambridge. Estudia les tècniques de difracció de raigs X durant tres anys al Laboratori Central de Serveis Químics de l'Estat de París. Torna a Anglaterra per treballar d'investigadora associada al laboratori de John Randall al King's College de Londres.

Dona de forta personalitat, manté una relació complexa amb Maurice Wilkins, que mostra, sense el seu consentiment, les seves imatges de difracció de raigs X de l'ADN a James Watson i a Francis Crick. S'admet que cap altra inspiració fou tan forta com aquesta per la seva publicació, el 1953, de l'estructura de l'ADN. El seu descobriment no és casual. Franklin és molt hàbil en obtenir les millors imatges i per interpretar-les correctament en la investigació d'altres objectes, com l'estructura del grafit o la del virus del mosaic del tabac.

Mor prematurament, de càncer d'ovari, el 1958 a Londres. Probablement per efecte de les repetides exposicions a les radiacions en el curs de les seves recerques. Les condicions de treball que com a dona va haver de suportar a Cambridge i certes paraules despectives de James Watson fan aparèixer com un greuge la concessió del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina a Watson, Crick i Wilkins el 1962, quan ja s'havia produït la seva defunció.

Rosalyn Sussman Yalow (1921-2011)

Física i professora universitària nord-americana. Estudia física al Hunter College de la Universitat de Nova York, la millor universitat per a noies d'aquella època, on es gradua el 1941 amb una menció Magna Cum Laude. És una època molt difícil per a una dona que vol esdevenir investigadora o professora universitària. Ha de treballar de secretària del bioquímic Michael Heidelberger, per tal de poder-se finançar el doctorat.

El 1941 és nomenada professora assistent de física a la Universitat d'Illinois on també cursarà els seu doctorat. Durant la Segona Guerra mundial, marxen la majoria dels homes al front bèl·lic i moltes universitats contracten dones per a llocs de docència.

El 1943 es casa amb Aaron Yalow i tenen dos fills. El 1945 finalitza el seu doctorat. Simultanieja la cura dels fills amb la feina de laboratori. El 1947 és contractada pel servei de radioisòtops del Veterans Administration Medical Hospital al Bronx, gràcies a les relacions del seu marit, que treballa en física mèdica a l'hospital Montefiore. Treballa amb el cap el servei de radioteràpia Bernard Roswit qui, impressionat per les seves capacitats, li ofereix un espaiós laboratori i un petit salari de consultora de física nuclear. En el laboratori Rosalyn prova l'ús dels radioisòtops en éssers humans.

El 1950 col·labora amb Solomon Berson amb qui desenvolupa la tècnica d'assaig radio-immunològic, que permet amidar quantitats molt petites de substàncies biològiques en els líquids corporals, emprant un producte marcat radioactivament. Ambdós científics renuncien a la patent d'aquest avanç tècnic en favor de la investigació mèdica. Les seves investigacions sobre física nuclear li permeten entrar a formar part del Servei de Medicina Nuclear de l'Hospital de Veterans del Bronx, on és nomenada cap del departament el 1970.

El 1977 és guardonada amb la meitat del Premi Nobel de Medicina i Fisiologia pels seus estudis sobre les hormones proteiques usant el radio-immunoassaig, premi que comparteix amb Roger Guillemin i Andrew Victor Schally pels seus estudis sobre les hormones proteiques produïdes al cervell (Salomon Berson havia mort prematurament el 1972).

Durant anys dona classes a la Facultat de Medicina Albert Einstein, de la Yeshiva University, i també a l'hospital Montefiore i al Mount Sinai Hospital. Es jubila oficialment l'any 1992 però continua donant classes fins a 2003.

Stephanie Kwolek (1923-2014)

Química polonesa-estatunidenca, inventora del poliparafenilè tereftalamida conegut com a Kevlar®, una fibra d'alta resistència i color daurat que pot ser fins a cinc vegades més resistent que l'acer i que en l'actualitat és utilitzada en l'elaboració d'armilles antibales.

Erna Schneider Hoover (1926-)

Matemàtica nord-americana que inventa un sistema automatitzat de commutació del telèfon que evita les sobrecàrregues del sistema en les hores punta. Mitjançant un ordinador es supervisen les trucades entrants, ajustant automàticament l'acceptació de la trucada. El seu invent és una de les primeres patents de programari mai emeses i els principis de la seva invenció encara es fan servir en equips de telecomunicacions al segle XXI. Primera dona supervisora d'un departament tècnic de Bell Labs. També ha treballat en diverses aplicacions d'alt nivell, com ara programari de control de radars del sistema de salvaguarda de míssils balístics Safeguard, uns sistemes per interceptar les ogives de míssils balístics intercontinentals entrants. Considerada una pionera destacada en el camp de la tecnologia informàtica.

Patsy O'Connell Sherman (1930-2008)

Química i matemàtica nord-americana. Inventora per la marca de productes 3M, Scotchgard, d’un repel·lent de taques i agua durador. Considerada una de les quinze patents accidentals més importants. Desenvolupa i obté setze patents, tretze d’elles compartides amb Samuel Smith. Una de les patents és un abrillantador òptic pels detergents de la roba.