Introducció

Aquest article analitza el viatge com a pràctica cultural productora de coneixement a través de l’estudi d’una selecció de viatgers i viatgeres des de l’antiguitat fins al segle XX. Es proposa una distinció conceptual entre viatger i turista basada en la motivació i la relació amb l’alteritat, i s’examinen els relats de viatge com a dispositius que configuren imaginaris geogràfics, culturals i religiosos. Mitjançant casos com Heròdot, Marco Polo, Ibn Battuta, Benjamí de Tudela i quatre viatgeres modernes (Ida Pfeiffer, Isabella Bird, Mary Kingsley i Freya Stark), s’argumenta que el viatge, més enllà del desplaçament físic, constitueix un exercici comparatiu que pot transformar percepcions, desafiar prejudicis i establir ponts interculturals. L’estudi conclou que el coneixement —i la voluntat de reduir la ignorància— emergeix com a justificació fonamental del viatge al llarg de la història.

Viatge i coneixement

El viatge ha estat històricament una de les principals vies de producció i transmissió de coneixement. Des de l’antiguitat clàssica fins a l’era contemporània, el desplaçament físic s’ha associat a l’exploració, a l’observació comparativa i a la descripció sistemàtica d’altres pobles i territoris. Tal com han assenyalat HULME i YOUNGS (2002), el relat de viatge no és només un registre d’experiències, sinó un gènere discursiu que participa activament en la construcció cultural del món.

Aquest treball parteix d’una pregunta central: per què viatja la gent? Les motivacions són múltiples —religioses, comercials, científiques, polítiques, personals o terapèutiques—, però sovint convergeixen en una aspiració comuna: comprendre l’alteritat i ampliar els propis horitzons cognitius.

Viatger i turista: una distinció conceptual

Una primera distinció analítica contraposa el viatger al turista. El turista, fenomen lligat a la modernitat industrial, es caracteritza per una experiència programada, breu i orientada al consum simbòlic d’espais [URRY, 1990]. La seva mirada tendeix a reproduir estereotips i a confirmar expectatives, en un marc que Dean MCCANNELL (1976) va definir com a recerca d’autenticitat en entorns ja escenificats.

En canvi, el viatger —en el sentit històric i literari— persegueix una immersió prolongada i un aprenentatge contextual: aprèn llengües, conviu amb poblacions locals i observa institucions, pràctiques econòmiques i rituals religiosos. La diferència no és tant geogràfica com epistemològica: mentre el turista acumula llocs, el viatger construeix relats interpretatius.

La clau és la motivació i la manera de relacionar-se amb el lloc visitat:

• El viatger busca una immersió cultural, hi passa més temps, improvisa, aprèn llengües i costums, conviu amb els locals i intenta comprendre’ls.
• El turista fa una visita més ràpida, “de passada”, sovint amb un itinerari organitzat, i tendeix a acumular llocs (“he estat aquí i allà”) més que no pas a entendre’ls.

Mark Twain, a The Innocents Abroad ^[1] (1869), ofereix una crítica primerenca del turisme nord-americà a Europa i Terra Santa, mostrant la tendència a comparar constantment allò visitat amb referents domèstics. El seu text evidencia com el viatge pot convertir-se en simple verificació identitària més que no pas en descoberta.

Viatge i escriptura: la configuració d’un llegat

Allò que singularitza els grans viatgers de la història no és només el desplaçament, sinó la voluntat de deixar-ne constància escrita. El relat de viatge funciona com a mecanisme de transmissió cultural i pot generar impactes literaris, religiosos, científics i comercials [PRATT, 1992].

Aquesta dimensió textual és essencial: la descripció d’un territori o d’una cultura no és neutral, sinó que articula categories, jerarquies i comparacions. El viatger esdevé, així, mediador entre mons.

El viatger es mou per moltes motivacions possibles: curiositat intel·lectual, espiritual, raons científiques, econòmiques, religioses, colonials, de salut, personals o d’aventura. Tot i aquesta diversitat, els grans viatgers comparteixen dues característiques fonamentals:

1. Curiositat i voluntat d’ampliar coneixement.
2. Registre i transmissió: escriuen, descriuen i deixen relats de viatge que esdevenen un llegat.

Això fa que els viatges no siguin només experiències privades: creen influències literàries, religioses, culturals i comercials; amplien el coneixement geogràfic i científic (mapes, mostres, observació); afavoreixen una visió més plural, poden trencar prejudicis i modifiquen la manera com les cultures es perceben mútuament. A més, els viatgers no només observen paisatges: miren com viu la gent, els costums, les institucions i les relacions socials.

Tots els viatgers tenen en comú característiques com: La curiositat intel·lectual o espiritual; El registre i llegat del viatge; Influències i/o motivacions literàries, religioses, culturals o comercials; Un canvi en la percepció del destí del seu viatge que obre camí a un pensament més plural, científic i espiritual.

Els viatgers desafien les normes del seu temps, convertits en observadors excepcionals de cultures diferents a la seva. El seu llegat és doble: expandeixen el coneixement geogràfic i cultural, i models de pensament oberts, plurals i humanistes.

Viatges medievals i antics: geografia, religió i xarxes

Heròdot: història i comparació cultural

Heròdot (segle V aC) és considerat el “pare de la història” i, sovint, també de la geografia cultural. A les Històries, descriu pobles, rius, costums i sistemes polítics del món conegut, dividint-lo en Europa, Àsia i Líbia [HERÒDOT, 1996]. La seva metodologia combina observació, testimoni oral i tradició mítica, però destaca per la pràctica comparativa: contrasta cultures i reflexiona sobre les diferències institucionals.

La seva afirmació que “Egipte és un do del Nil” exemplifica la idea que el medi natural condiciona la cultura, anticipant aproximacions geogràfiques posteriors.

Heròdot divideix el món conegut en tres regions (Europa, Àsia i Líbia) i descriu pobles, rius, muntanyes, costums i formes de vida amb voluntat integradora. Viu en la Grècia clàssica i se sent fascinat per l’imperi persa en el context de les Guerres Mèdiques i l’enfortiment de la identitat grega.

Amb una narrativa poètica i fundacional, el seu estil barreja història, anècdota i mite: de vegades fa servir imaginació o informació “sentida”, però sempre intenta construir una explicació àmplia. Entén la geografia com un sistema que connecta terra, clima i cultures. La seva obra influeix fortament en la manera posterior d’escriure història: compara cultures, contrasta formes de govern i és vist com un precursor de la història comparativa.

Amb frases com “Els etíops són els pobles més antics, habiten a la part més llunyana del món” ens mostra una fascinació genuïna per altres cultures.

Marco Polo: intercanvi eurasiàtic

El viatge de Marco Polo (1254–1324) per la Ruta de la Seda constitueix un moment clau en la representació europea d’Àsia. El seu relat, conegut com Il Milione o Llibre de les meravelles [POLO, 1993], popularitza la imatge d’un Orient sofisticat i tecnològicament avançat.

Marco Polo marxa amb 17 anys amb el pare i l’oncle cap a la Xina per la Ruta de la Seda. El context és la Venècia medieval, interessada en el comerç oriental, i també l’expansió de l’imperi mongol. El viatge dura 24 anys, cosa que fa entendre a Europa que Àsia és accessible per terra.

Tot i que algunes atribucions (com la introducció de la pasta o la pólvora) formen part de la llegenda, el seu testimoniatge sobre el gelat, el paper moneda xinès, el carbó com a font d’energia, la seda, la porcellana i diverses espècies, o l’organització administrativa mongola va contribuir a ampliar l’imaginari europeu. El seu relat demostra com el viatge pot trencar prejudicis i reconfigurar percepcions.

Marco Polo popularitza Àsia en la literatura medieval, amplia la visió geogràfica europea i glorifica la cort mongola, el que trenca molts prejudicis europeus sobre els bàrbars.

Detallista sovint exagerat, descriu els orientals amb frases com “Mai no s’ha vist res tan noble com la cort del Gran Khan” i també “Descric les coses tal com les he vist, i si algunes semblen increïbles, que no per això es tinguin per falses.”

Ibn Battuta: unitat i diversitat del món islàmic

Ibn Battuta (nascut a Tànger el 1304) parteix per una motivació principalment religiosa: peregrinar a la Meca. Però el seu viatge s’allarga enormement: passa 30 anys viatjant des del Marroc fins a la Xina, l’Àfrica subsahariana i l’Índia. El seu gran descobriment és que el món musulmà és alhora interconnectat i molt divers: unit per la fe i també pel comerç, però plural en pràctiques i cultures.

Es destaca que observa aspectes econòmics, socials i institucionals: comerç, agricultura, duanes, madrasses, i aporta informació per al sultà del Marroc. El seu llibre (Rihla) [IBN BATTUTA, 2002], s’escriu temps després i és valuós per entendre la mobilitat medieval i el funcionament del món islàmic. L’autor remarca la seva mirada complexa: pot ser crític amb desviacions religioses, però alhora accepta variacions culturals (com l’exemple de les Maldives, on les dones no es cobreixen però són “fermament fidels”).

La seva obra és utilitzada com a font d’estudis històrics del comerç, el dret islàmic i la mobilitat medieval. Una obra perduda i retrobada en diverses ocasions. Amb un estil descriptiu i organitzat segons les etapes del viatge.

“··· a les Maldives les dones no es cobreixen ··· però són fermes en la fe ···”

Crític amb els musulmans que no segueixen l’Islam correctament. Tolerant amb cultures musulmanes diverses, més distants amb els no-musulmans.

Benjamí de Tudela: cartografia de la diàspora

Benjamí de Tudela (segle XII) va recórrer Mesopotàmia, Pèrsia i Egipte, registrant comunitats jueves i les seves condicions de vida. El seu Itinerari [BENJAMIN OF TUDELA, 1907] pot considerar-se una forma primerenca de demografia cultural, ja que ofereix xifres aproximades de població i informació sobre lideratges locals.

El seu text té un valor geopolític i religiós remarcable, i contribueix a comprendre la xarxa de la diàspora jueva medieval.

Fill d’un rabí, parlava hebreu i àrab i entenia el llatí i el grec. Durant set anys va visitar unes 190 ciutats, registrant especialment comunitats jueves: quants jueus hi ha, qui són els líders, si hi ha discriminació o convivència pacífica. Per això se’l presenta com un primer demògraf del judaisme.

La motivació exacta no és clara (mercader o creador de xarxes), però el resultat és una mena de mapa comunitari global. El seu Itinerari és estructurat, sense fantasia, i té valor etnogràfic, geopolític i cultural; descriu llocs com Constantinoble, Jerusalem o Bagdad i també ajuda a conèixer rutes comercials del seu temps.

De Tudela ens relata exactament allò que ell ha vist: “[a Constantinoble] hi ha un lloc destinat a la diversió del rei, adossat al mur del palau, anomenat hipòdrom.” “A Bagdad hi ha 40.000 jueus israelians i viuen en calma tranquil·litat i honor.”

El viatge és estructurat etapa per etapa i la seva obra és de gran valor geopolític, etnogràfic, religiós i cultural. En particular respecte l’orient mitjà en l’època medieval.

Dones viatgeres i transgressió social

El segle XIX i inicis del XX veieren l’emergència de viatgeres que desafiaren normes socials restrictives. En particular pel fet de viatjar soles.

Ida Pfeiffer

Ida Pfeiffer (1797–1858) va ser una de les primeres dones a realitzar voltes al món en solitari. Els seus llibres —com A Woman’s Journey Round the World [PFEIFFER, 1852]— esdevingueren best-sellers i mostraren una actitud crítica envers l’arrogància colonial.

Nascuda a Viena (1792), educada de manera poc convencional (com si fos un noi), desenvolupa passió per la geografia. Després de casar-se, tenir fills i quedar vídua, decideix viatjar pels cinc continents, amb pressió social i sense suport econòmic extern. Comença amb una herència petita i després es finança amb els ingressos dels llibres, que es tradueixen, cosa rara al segle XIX. Llibres com: Una visita a la Terra Promesa, Egipte e Itàlia (1846), Diari del viatge d’una dona que fa la volta al món (1850), Viatges pel sud d’Àfrica (1853) i La meva segona volta al món (1856).

El seu estil combina relat personal, geografia, etnografia i història natural amb humor i humilitat. A més, deixa una crítica explícita a l’arrogància colonial i mostra simpatia pels pobles que visita (“no m’atreviria a qualificar-los de salvatges, només diferents”). Aconsegueix fins i tot reconeixement en cercles científics europeus, un fet extraordinari per a una dona del moment.

Isabella Bird

Isabella Bird (1831–1904) combinà viatge, fotografia i naturalisme. A Unbeaten Tracks in Japan (Bird, 1880) descriu el Japó amb una mirada atenta a les pràctiques quotidianes i als contrastos socials.

Viatja per salut: un metge li recomana sortir i descobreix que quan viatja millora, mentre que a casa recau. Alterna períodes de viatge i escriptura. Viu en ple context imperial britànic i d’atracció per l’Orient.

És viatgera independent, fotògrafa i naturalista; recorre els Estats Units, el Japó (on és de les primeres dones viatgeres independents), i viu llarg temps a la Xina.

Viatja a cavall, a peu o amb vaixell i improvisa fins i tot un laboratori fotogràfic en un vaixell per revelar imatges. El seu llegat inclou tant la descripció cultural com la crítica social. “La cortesia habitual dels japonesos faria avergonyir qualsevol europeu.”

Membre de la Royal Geographical Society (1892). També es destaca el seu reconeixement: col·labora i conversa amb Darwin. Assessora figures polítiques, com William Gladstone. Parla en la Cambra dels Comuns i arriba a ser rebuda en entorns de gran prestigi, com la Reina Victòria d’Anglaterra. Mor amb la maleta preparada per a un altre viatge, subratllant el viatge com a manera de viure.

Ens va deixar escrits els següents llibres: Una anglesa en América (1856), Els dos Atlàntics (1856, inèdit), Aspectes de la religió als Estats Units d’Amèrica (1859), Una dona a les Muntanyes Rocalloses (1879), Rutes inexplorades en el Japó (1880), The Golden Chersonese and the Way Thither (1883), Viatges per Pèrsia i Kurdistàn (1891), Among the Tibetans (1894), Corea i els seus veïns (1898) i La vall del Iangtsé i més enllà (1900).

Mary Kingsley

Mary Kingsley (1862–1900), autora de Travels in West Africa (1897), va defensar una comprensió respectuosa de les cultures africanes i criticà l’actitud paternalista missionera. El seu llegat resideix en la reivindicació de la pluralitat cultural africana. Coneguda com “la reina d’Àfrica”.

Educada de manera autodidacta gràcies a la biblioteca del pare. Aprèn idiomes com l’àrab i s’interessa per les ciències naturals i l’antropologia. Adquireix una formació com infermera. Fascinada per l’Àfrica, viatja a Sierra Leone i Angola, aprèn tècniques de supervivència en la natura, navega en canoa pel Gabon, observa fauna, escala el Mont Camerun i estudia tradicions religioses i culturals. Estudia els caníbals i les pràctiques religioses tradicionals. L’any 1895 té una trobada amb Mary Slessor. S’interessa especialment en l’observació de goril·les, guepards i cocodrils.

Un episodi destacat és la col·laboració amb una missionera per erradicar la pràctica de matar bessons en algunes tribus. Però, alhora, Kingsley critica el paper dels missioners quan imposen creences sense comprendre ni respectar les cultures locals. El seu llegat és una visió d’Àfrica no colonial, que insisteix en la pluralitat del continent i en el respecte per les seves societats. Fins i tot quan fa conferències a Anglaterra, topa amb el masclisme del moment: ella escriu, però un home ha de llegir el seu text en públic. Ens mostra la riquesa i complexitat de les cultures africanes, les seves lleis i les seves religions.

És la primera dona a adreçar-se a les cambres de comerç de Liverpool i Manchester.

Freya Stark

Freya Stark (1893–1993) va explorar regions de l’Orient Mitjà i combinar viatge amb diplomàcia i cartografia. Obres com The Valleys of the Assassins (1934) revelen una aproximació empàtica i lingüísticament informada.

Nascuda a París i educada entre Itàlia i França, té una infantesa singular i marcada per un accident que li deixa una calba que sempre dissimula. Educada a casa, llegeix molt i desenvolupa fascinació per l’Orient Mitjà (amb influències literàries com Les mil i una nits). Aprèn llatí, àrab i persa, estudia en institucions especialitzades —com l’School of Oriental and African Studies de Londres— i viu els grans canvis del segle XX: guerres mundials, caiguda de l’imperi otomà i naixement de nous estats a l’Orient Mitjà.

Viatja per Líbia, Síria, Aràbia, Kurdistan, Iemen, Turquia, Afganistan… fa mapes de regions poc conegudes i combina exploració geogràfica amb interès cultural i lingüístic. Durant la Segona Guerra Mundial és reclutada pel Ministeri d’Informació britànic per fer propaganda antinazi: se li atribueix una funció diplomàtica com a pont cultural. El seu llegat és una gran obra escrita i una actitud d’empatia i rigor intel·lectual que qüestiona paternalismes colonials. Es relaciona amb escriptors, diplomàtics i acadèmics.

Ens deixa obres com: Los valles de los asesinos (1934). Oest de l’Iran, Las puertas del sur de Arabia: un viaje en el Hadhramaut (1936), Visto en Hadhramaut (1938), Un invierno en Arabia (1940), Jonia, una búsqueda (1954), La orilla Licia (1956), El camino de Alejandro (1958) o Cabalgando hacia el Tigris (1959).

El Gran Tour. El viatge formatiu institucionalitzat.

El Gran Tour, desenvolupat especialment entre l’aristocràcia britànica dels segles XVII i XVIII, institucionalitzà el viatge com a etapa educativa [BUZARD, 2002]. Les estades a París, Roma o Florència constituïen un ritual de pas cultural. També es solen visitar Torí, Milà, Venècia i , més endavant, Pompeia i Herculà.

Els joves viatjaven acompanyats i sota control. Tot i l’elitisme i un cert aire de superioritat, deixen un llegat important: dietaris, relats i “quadres de viatge”.

Amb la modernització del transport, el model es democratitzà i evolucionà cap a formes contemporànies de mobilitat formativa. Aquest procés connecta amb la idea del viatge com a capital cultural.

Amb el ferrocarril (finals del segle XIX) el Gran Tour perd exclusivitat i “glamur”, però la idea del viatge com a formació es democratitza i es transforma: passa a assemblar-se a la pràctica contemporània de viatjar abans o durant la vida universitària, i l’autor suggereix que aquesta tradició pot connectar amb formes actuals com els viatges culturals i fins i tot l’Erasmus (formació i experiència vital).

També viatgen polítics, militars, científics, exiliats, aventures, malalts. Sovint figures amb llegat cultural com:

• Lord Byron, com a arquetip de poeta romàntic aventurer.
• Mary Shelley, vinculada a la creació de Frankenstein en un context de viatge.
• Evelyn Waugh, amb la nostàlgia d’una Europa anterior a les guerres mundials.
• Charles Darwin, com a gran viatger científic (i també amb experiències de “gran tour” europeu abans d’altres expedicions).

Conclusió

El recorregut per aquests viatgers mostra que el viatge és una pràctica cultural amb capacitat transformadora. A través de l’escriptura, el viatger configura mapes mentals, desafia prejudicis i estableix ponts entre societats. La justificació última del viatge —implícita en molts relats— és el coneixement mateix: la convicció que comprendre és preferible a ignorar.

Bibliografia

• BIRD, I. (1880). Unbeaten Tracks in Japan. Londres: John Murray.
• BUZARD, J. (2002). The Grand Tour and after (1660–1840), a Hulme, P. i Youngs, T. (eds.) The Cambridge Companion to Travel Writing. Cambridge: Cambridge University Press, pp. 37–52.
• de TUDELA, Benjamín (1907). The Itinerary of Benjamin of Tudela. Londres: Oxford University Press.
• HAMILTON, S. (2004). Bird, Isabella Lucy (1831–1904). In H. C. G. Matthew & B. Harrison (Eds.), Oxford Dictionary of National Biography. Oxford University Press.
• HERÒDOT (1996). Històries. Barcelona: Fundació Bernat Metge.
• HULME, P. i YOUNGS, T. (eds.) (2002). The Cambridge Companion to Travel Writing. Cambridge: Cambridge University Press.
• IBN BATTUTA (2002). The Travels of Ibn Battuta. Londres: Picador.
• KINGSLEY, M. (1897). Travels in West Africa. Londres: Macmillan.
• Mc CANNELL, D. (1976). The Tourist: A New Theory of the Leisure Class. Nova York: Schocken Books.
• PFEIFFER, I. (1852). A Woman’s Journey Round the World. Londres: Richard Bentley.
• POLO, M. (1993). The Travels of Marco Polo. Londres: Penguin Classics.
• PRATT, M. L. (1992). Imperial Eyes: Travel Writing and Transculturation. Londres: Routledge.
• STODDART, A. M. (1906). The life of Isabella Bird (Mrs. Bishop). London: John Murray.
• TWAIN, M. (1869). The Innocents Abroad. Hartford: American Publishing Company.
• URRY, J. (1990). The Tourist Gaze. Londres: Sage.

Jordi Coll Vera - 2026