Introducció

Vivim a Barcelona el moment de la història amb més gossos, tant en valor absolut, nombre de gossos, com en relatiu, nombre de gossos per superfície, per persona, etc. Aquest fet desperta intenses passions amagades en una part de la població al seu favor i un fort rebuig per part d’una altra.

Els passejadors de gossos són ja una part habitual del paisatge urbà.

El gos és una espècie domesticada pels humans, a partir del llop, des de fa gairebé 30.000 anys. Al Paleolític Superior pertanyen les restes més antigues que constaten la relació entre l’home i els cànids. Són les restes de la tomba d’Oberkassel (Bonn, Alemanya), amb dos homes i dos gossos enterrats junts. L’estudi de les dents d’un dels gossos, un cadell, mostra que va patir del virus morbilli o virus del brom, per tant, els seus amos el varen cuidar intensament per tal de que sobrevisqués el major temps possible.

Hi ha indicis de que la domesticació va començar a Sibèria com a animals de caça.

El seu nom científic és Canis familiaris, encara que també es pot descriure directament com una subespècie del llop: Canis lupus familiaris. Avui en dia es té plena evidència científica de que no deriva del xacal ni del coiot ni de cap altre mamífer, sinó únicament del llop salvatge. Domesticació que, fins a temps molt recents, ho va ser per raons utilitàries per l’espècie humana.

És a partir del segle xix, cap a l’any 1850, quan s’inicia l’interès pel disseny de races de gos, cada cop més diferents i sovint absurdes, per mitjà de la selecció genètica artificial. Trobarem així races de gossos amb enormes diferències de pes, mida, aspecte i trets de personalitat.

Amb un gran canvi de paradigma, el gos deixa de ser un animal utilitari per passar a ser un animal de companya o, actualment a l’occident, un membre de la família. En definitiva: s’ha humanitzat al gos. Estimant-lo sovint, com a un fill o filla.

La polèmica està servida. El gos ha deixat de ser un tema racional per convertir-se en passional. Un tema d’amor i odi. Per uns els gossos borden, fan les seves necessitats al carrer i, de vegades, mosseguen i maten. Són, en definitiva, animals molestos i prescindibles. Per altres són éssers adorables i plens d’amor que et retornen molt més del que els dones.

Trets característics del gos

Ja s’ha comentat la gran diferència fenotípica entre les diferents races de gos. Tanmateix, tots tenen un esquelet idèntic, a excepció dels nombre de vèrtebres de la cua, que varia entre 3 i 26, segons la raça.

Segons la Wikipedia, hi ha al món 450 races de gos. Segons les associacions americanes de criadors de gossos (kennel) 222 races al Regne Unit i 340 als Estats Units.

Cada raça té uns trets característics en quant al seu aspecte i/o comportament però totes comparteixen uns trets comuns a més del ja comentat abans.

• El gos és un animal social, no pot sobreviure sense formar part d’una canilla (manada), seguint una estructura jeràrquica (tret característic heretat del llop). En un domicili el propietari o propietària actua de mascle alfa.
• Pot suportar una gran varietat de dietes.
• Tenen molt bon olfacte. Disposen d’uns 100 milions de cèl·lules olfactives, els humans únicament uns 5 milions.
• Mostren les seves emocions amb els moviments de la cua i les expressions facials, per exemple quan ensenyen agressivament les dents, mouen els llavis o amb la seva mirada. Com quan es diu que només els falta parlar.
• Als 6-24 mesos de néixer ja són fèrtils, més tard quan més gros sigui. La ovulació de la femella dura uns 7 dies, durant els quals produeix diferents òvuls que poden ser fecundats per diferents gossos. La gestació dura entre 58 i 68 dies.
• Hi ha algun estudi que sembla indicar que poden detectar els camps magnètics.
• Tenen una esperança de vida d’uns 10-13 anys (els mestissos i el més petits viuen més que els grans o amb pedigree.
• No disposen de glàndules sudorípares, per tant, no suen. Es termo-regulen amb l’evaporació de la saliva de la llengua.
• Tenen l’instint d’olorar-ho tot, buscant menjar o femelles fèrtils.
• Marquen el territori amb l’orina.

Races i varietats de gossos

Podem parlar de gos pastor. Seleccionats per cuidar dels ramats i protegir-los dels depredadors. En són exemples el border collie o el gos d’atura català.

De gos coniller (en anglès hound, en castellà sabueso). Com el basset hound de la imatge següent. Gos caçador amb un gran olfacte.

També de gos marcador (en anglès pointer), que es queda quiet assenyalant la direcció on es troba la peça de caça. Considerat un dels millors gossos perdiguers. Indica la presència de la presa apuntant-la amb el cap, amb una postura corporal característica i una pota davantera aixecada.

Els gossos de caça de rosegadors, els terrier. Especialitzats en la cacera d’animals de cau.

Podem parlar també de gossos de treball. Especialitzats en feines concretes. Com el Sant Bernat (especialitzat en primers auxilis en alta muntanya), el malinois (com a gos policia).

Gossos utilitaris, com el dàlmata, gos d’origen croat, com escorta o gos de rescat i gossos retrievers (recuperadors), com el labrador.

Gossos llebrers, com el galg, també utilitzat per a curses de gossos. Avui en dia encara s’utilitzen molt per a la caça de la llebre en Els Monegres i l’estepa castellana i gossos per a la cacera del senglar, com el beagle, el gran blau de Gasconya, el  dachshund, el jagd-terrier o el fox terrier.

Gossos de tir. Com els husky o els malamut per arrossegar trineus, o els bulldog, pitbull o american staffordshire per arrossegar grans pesos.

Podem citar també els gossos de guarda, com el pastor alemany, el mastí anglès, el dòberman o el dog argentí; els gossos amb finalitats terapèutiques o d’ajut personal, com el gos pigall (generalment el golden retriever); o els gossos de joguina. Com el chihuahua o el yorkshire terrier. Molt apropiats per a viure en domicilis.

A la fi, la finalitat del gos era fer generalment una feina útil i no un animal de companya. Avui en dia les activitats útils del gos són restringides a la vigilància, la policia, els bombers i l’exercit, el rescat de persones, la detecció de substàncies tòxiques o explosius, l’acompanyament o assistència personal o les feines de pasturatge.

A la Viquipèdia trobareu una informació exhaustiva de les diferents races de gos.

Les kennel

Les primeres gosseres (els kennel club) apareixen en els països occidentals rics i promogudes a les ciutats per la gent benestant, aristocràcia i alta burgesia, cap a finals del segle xix.

És majoritàriament a partir de la dècada de 1960 quan el gos deixa de ser un animal utilitari i passa a ser un animal de companya i, avui en dia, un més de la família. Amb un gran boom a partir de l’any 2000. A Espanya la primera societat canina va ser fundada a Lleida, l’any 1911, pel Comte de Lleida amb el nom de Real Sociedad Central de Fomento de las Razas Caninas en España.

Situació actual

A més de la legislació europea de protecció i benestar animal, a Espanya tenim:

• La legislació espanyola: llei 7/2023 del 28 de Març de protecció dels drets i el benestar dels animals.
• La legislació catalana: el decret legislatiu 2/2008 de 15 d’abril pel qual s’aprova el text refós de la Llei de protecció dels animals.
• La legislació municipal: Ordenances de civisme, Ordenances de Tinença d’Animals, Ordenances de Benestar Animal. On es barregen sovint els drets dels animals amb els drets de les persones.

Segons la llei de benestar animal, està prohibit tenir un gos més de 24 hores al sol, deixar-lo al balcó de casa, sacrificar-lo i la venda en botigues. Es recomana tenir una assegurança de responsabilitat civil i un curs de formació previ a l’adopció, on es fan preguntes com: saps com educar un gos?; quant temps passarà sol a casa?; has planificat com el trauràs a passejar?; què faràs amb ell quan arribin les vacances?; et veus amb un gos d’aquí a deu anys?

S’ha de dur, obligatòriament, un doble cens: el municipal (ANICOM, el cens), que és gratuït, i el veterinari (AIAC, el registre amb el microxip), que costa actualment a Barcelona 55 euros. El microxip és obligatori i la vacunació recomanada (el que no deixa de ser sorprenent). S’ha de dir també que força gossos, especialment a les zones rurals, no es registren i per tant no duen microxip.

A Barcelona, la tinença d’animals de companyia està molt arrelada i la presència de gossos no ha parat de créixer. La base de dades del Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona indica que hi ha uns 180.000 gossos identificats (Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia) ^[1], dels quals uns 65.000 estan censats en el registre municipal. L’evolució dels gossos identificats amb xip mostra com han augmentat un 16% en 5 anys, en el període 2016-2021, una tendència que de mantenir-se equivaldria a que cada 20 anys la població canina es duplica.

Les gosseres són de titularitat municipal. Està prohibit el sacrifici excepte en el cas de malalties greus i dels gossos perillosos, per a les persones o per als altres gossos de la gossera.

Els gossos han d’anar sempre lligats, fora de les zones delimitades: Àrees per a Gossos o Àrees d’Esbarjo de Gossos (AG i AEG) i Zones d’Us Compartit (ZUC), espais coneguts popularment com a pipicans. A Barcelona hi ha actualment 70 AG, 46 AEG i 109 ZUC, garantint que el 95% dels ciutadans disposin d’una zona a menys de 10 minuts de casa. Zones que, també s’ha de dir, no deixen d’ocasionar molèsties als veïns més propers (males olors, soroll,...).

A partir del 18 de desembre del 2023 es multa a Barcelona amb 100 euros en els supòsits més habituals. Els agreujaments arribarien si es detecta una situació de perill (300 euros) o si a més el gos va deslligat en una zona infantil (600 euros). La sanció més alta seguiria registrant-se en el cas dels propietaris que tinguin un animal de raça potencialment perillosa, amb 2.400 euros de multa per qui porti el gos sense morrió i deslligat.

L’esterilització no és obligatòria.

Hi 20 platges per a gossos registrades a tot Catalunya, amb una tendència creixent. S’ha de dir però que a la gran majoria dels gossos no els agrada banyar-se i que per tant s’haurien de nomenar, més que platges per a gossos, platges per anar amb el gos.

A Catalunya es consideren 14 races de Gossos Potencialment Perillosos (GPP), com el dòberman, el pitbull o el dog argentí, a més de tots els ensinistrats per atac i defensa o amb un historial previ d’atac a les persones. Actualment (2024) hi ha a Barcelona més de 14.000 GPP.

La llicència per a tenir un GPP és obligatòria, personal e intransferible. Les persones propietàries dels gossos qualificats d’aquesta manera han de tenir la llicència, així com les persones que s’encarreguin de treure’ls a passejar. Això significa que, si són diverses les persones que solen sortir al carrer amb el gos, totes han d’obtenir el permís corresponent. En cas contrari es pot sancionar econòmicament. La sanció pot ser lleu, greu o molt greu, i es poden pagar imports des dels 60 euros fins als 30.000 euros.

En total es consideren GPP les races:

• Akita inu
• American bully
• Bullmastiff
• Dòberman
• Dog argentí
• Dog de Bordeus
• Fila brasileiro
• Mastí napolità
• Pit bull terrier
• Gos de presa canari (o dog canari)
• Rottweiler
• Staffordshire bullterrier (també conegut com a Staff anglès)
• Terrier staffordshire americà (també conegut com a Am Staff)
• Tosa japonès (Tosa inu)

És sempre obligatori l’ús del morrió en el cas dels GPP i els seus propietaris han de disposar d’una assegurança de responsabilitat civil obligatòria.

Segons BTV, l’any 2022 hi havia 174.714 gossos registrats a Barcelona (dades del registre del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya), amb una tendència a la baixa respecte als registres d’anys anteriors. Actualment (2023) es calcula que n’hi ha uns 180.000. La població de gossos, com a mínim, s’ha duplicat en els últims 15 anys.

Per races, la més comuna és la barreja, és a dir, el gos mestís, seguida del terrier de Yorkshire, el chihuahua, el bichon maltès i el buldog francès. Són les races més habituals a la ciutat en els darrers anys, mentre que si mirem a Catalunya, hi ha certes variacions. Per exemple, en el conjunt del territori són també comuns els border collie i, en canvi, en les primeres posicions del rànquing no hi ha el terrier de Yorkshire.

Interessaria que el nombre de gossos de mida petita fos més gran i que el nombre de gossos grans fos més petit. Donat que els gossos grans poden arribar a causar més molèsties que els gossos petits o mitjans. A més, a Barcelona, hi ha, com a mínim, uns 14.000 gossos perillosos. És també interesant considerar el nombre de gossos per passejador. Dels gossos en adopció (2017) el 48% eren petaners i la resta gossos potencialment perillosos o amb pedigrí.

Altra aspecte a considerar és la densitat de població de cada barri. La problemàtica associada amb els gossos entre gossos i entre gossos i persones va lligada a la densitat. Un sol gos corrent per un camp de futbol no molesta a ningú però 70 gossos corrent deslligats per una petita placeta de ciutat vella (com Sant Felip Neri) poden ser molt problemàtics. A més, el gos es passeja habitualment per on també hi passegen els vianants: voreres, places,... Sovint deslligats i sense morrió. Amb dades del 2017, (149.870 gossos) ^[2]:

Les àrees per a gossos creades a Barcelona ho han estat seguint el model de ciutats dog friendly dels EEUU, Canadà, Regne Unit i Austràlia. Sovint sense tenir en comte les consideracions demogràfiques, geogràfiques o climatològiques de les mateixes en comparació a Barcelona, on la zona pavimentada ocupa el 81% de la superfície i la zona lliure no pavimentada no arriba doncs al 20%. Barcelona tampoc disposa dels grans parcs verds dins la ciutat i la gent, habitualment, no du el seu gos a passejar per Collserola o Montjuic, sinó que ho fa per les voreres o en espais reduïts. A més de tenir Barcelona una densitat de població molt més elevada que les ciutats dog friendly de referència.

Barcelona triplica, per exemple, la densitat de població de Toronto i, a més, també triplica pràcticament el nombre de gossos per unitat de superfície. La densitat de població de Barcelona és una de les més altes entre les principals ciutats del món. Amb una població d’1.660.435 persones i una superfície de 101.35 quilòmetres quadrats, a la ciutat hi viuen 16380 persones per quilòmetre quadrat (Anuari estadístic 2022, p 39). Una xifra només superada per ciutats com París (20754 hab/km²) o Bombai (20634 hab/km²). Segons el mateix anuari, la densitat a Barcelona per districte (hab/km²) és:

No és doncs el mateix tenir gos a Sarrià-Sant Gervasi que a l’Eixample. A més, als barris amb menys densitat de població hi ha una major densitat de gossos censats, però amb més espai disponible i una major renda per càpita. En canvi, el major nombre de gossos registrats es dona a Les Corts i a Sant Andreu. A les zones més riques de Barcelona hi pot arribar a haver un gos cada dos habitatges, mentre que a les zones més pobres n’hi ha, aproximadament, un gos cada dotze habitatges.

On hi ha més gossos per habitatge és a la zona més rica, amb una densitat d’habitants més baixa i, per tant, es generaran menys problemes de convivència. La major densitat de gossos registrats es dona a la part central de Barcelona, on hi ha menys espai per passejar-los, més densitat de població i on es generen, per tant, més problemes de convivència. Per tant, el nombre de queixes depèn de diversos factors: gossos per habitant, renda per càpita, gossos per quilòmetre quadrat, ... A Pedralbes o Sarrià hi ha molt poques queixes per habitant, els gossos disposen de més espai que a l’Eixample.

La major part dels espais per gossos (més del 70%) es disposen dins un parc públic. La resta en una plaça o directament en un carrer. I sovint els gossos van deslligats dins i fora de la zona per gossos.

La pluviometria tampoc ajuda gaire. A Barcelona plouen uns 565 mL/any mentre que a Vancouver plouen 1.200 mL/any.

Pros i contres

Els gossos censats, tràmit obligatori, són el 30% dels gossos registrats (amb xip) per tant l’Ajuntament no fa complir la seva pròpia normativa.

En una població com Barcelona el nombre de multes per incompliment de la normativa de gossos, en tots els seus aspectes, no arriba a 4 multes diàries.

Nombre que és evidentment insuficient sobre la població de 180.000 gossos. Amb dades del 2016:

Fora de l’àrea per a gossos, més del 60% dels gossos van deslligats. A més, dins l’àrea per a gossos hi haurà un percentatge gran de gossos potencialment perillosos que haurien d’anar lligats, o amb el morrió, i no hi van. En un treball de camp ^[3], de 991 gossos potencialment perillosos únicament 4 duien el morrió posat.

Hi ha un nombre indeterminat de gossos que no estan ni censats ni registrats (no duen el xip). Únicament podem tenir una dada aproximada a partir dels abandonaments i recollida en una gossera.

La superfície total de les àrees per a gossos no arriba a 4 Ha. Això suposa, aproximadament, una densitat de gairebé 60.000 gossos distribuïts en un camp de futbol. Si bé és cert que no tothom passeja el gos a la mateixa hora i que molta gent ho fa fora de les àrees per a gossos (que són del tot insuficients). A més, les noves ZUC (Zones d’Ús Compartit)han millorat una mica a questa situació, generant al mateix temps altra mena de problemes de convivència.

Els abandonaments de gossos superen al nombre d’adopcions. Les gosseres, que són municipals, moltes estan desbordades i més d’un ajuntament demana que es puguin sacrificar gossos.

Podríem citar el següents pros individuals:

• El gos afavoreix la mobilitat de les persones (passejar, jugar amb el gos, ...)
• Fa companyia a la gent gran i a la gent que viu sola.
• Afavoreix la superació d’un daltabaix emocional. Al arribar a casa, el gos et rep amb alegria, et sents estimat i serveix com a teràpia de les persones que ho necessiten.
• Els gossos ajuden en teràpies de problemes psicològics.
• Hi ha també un interès econòmic (botigues de menjar i articles per a gossos, perruqueries canines, veterinaris, ...)
• Són útils i necessaris per a determinades tasques.
• No hi ha però cap pro social.

I els següents contres:

• El gos et marca unes obligacions, uns horaris i unes despeses que no tothom és capaç de mantenir i l’acaba abandonant. Obligacions que venen d’una opció voluntària, ningú t’obliga a tenir gos. Per tant és un disbarat que determinats municipis subvencionin despeses particulars que se’n deriven de tenir un gos (amb l’excepció dels gossos d’interès terapèutic, pigalls, etc.).
• El gos embruta, fa les seves necessitats al carrer, i no tothom recull les femtes ni remulla els orins. Problema agreujat en les èpoques seques, a l’estiu.
• Amb els seus orins fa malbé el mobiliari urbà i tenen el costum de fer forats. En una ciutat com Barcelona això pot suposar tot plegat una despesa de més de dos milions d’euros anuals.
• El gos borda sovint i, de vegades és agressiu amb les persones o pot causar-ne accidents. Entre una i tres morts anuals a Catalunya. Cinquanta morts anuals als EEUU (el 80% infants), amb tendència creixent.
• Els gossos deslligats en espais naturals, no gossos GPP, poden atacar el bestiar o les aus de corral. Com, per exemple, 150 ovelles a Tagament o 200 a Tavèrnoles. O bé atacar a fauna salvatge protegida.

Propostes de millora

• Casar el cens municipal amb el cens veterinari. No pot ser que tinguin dades diferents. És necessari conèixer exactament els gossos empadronats per municipi.
• Establir taxes compensatòries sobre l'impacte socio-ambiental del gos particular. La neteja i el manteniment són despeses municipals que paguem entre tots.
• Les ciutats del món més dog friendly disposen de taxes variables en funció de la mida del gos, de la seva perillositat, de si està o no esterilitzat o si disposa o no d’assegurança.
• Fer que s’acompleixin les normatives i s’imposin, i es paguin, les sancions que hi pertoqui. Gossos sense xip, no recollir les femtes, dur el gos deslligat en zones no autoritzades, entrar o sortir de les zones d’esbarjo amb el gos deslligat.
• Establir franges horàries i zones ben delimitades i controlades. Per exemple:
• 24 hores a les zones prohibides.
• 24 hores a zones prohibides deslligats.
• De 6 del matí a 11 de la nit en zones d’esbarjo poc sensibles.
• De 8 del matí a 9 del vespre en zones sensibles.
• Prohibir les joguines i el menjar en les zones d’esbarjo, per tal de no encomanar malalties.
• Obligar a dur una cartilla de vacunació complerta.
• Suprimir les gosseres municipals i crear gosseres nacionals amb una base de dades centralitzada i geo-referenciada. Com, per exemple, la que registra els atacs a carters dels EEUU, els atacs per tipus de gos o l’índex de perillositat.

• Fomentar l’adopció i l’esterilització dels gossos.
• Sacrificar els gossos que han atacat dues vegades a persones. En el cas dels ramats, en alguns països és legal que el pagès o el propietari del tancat mati al gos si va deslligat.

Jordi Coll Vera - 2023