Introducció
Des de la Revolució Industrial la nostra espècie i la societat ens hem anat desarrelant de la natura, però això no obstant, queden moltes traces a tots nivells, a literatura, mitologia, música, que segueixen vinculant-nos amb allà d'on venim originàriament i primigènia. Avui no parlaré de tot, sinó de petites connexions dels ocells amb la música, amb la literatura, amb la mitologia, amb les festes populars, etcètera.
Una petita selecció dels ocells i de com es vinculen i relliguen i imbriquen amb la nostra cultura.
El falciot negre (Apus apus)
Un ocell que molta gent anomena equivocadament oreneta, tot i que no són ni cosins germans. El falciot negre esdevé la 
«banda sonora dels capvespres», de l’hora blava dels capvespres d’estiu, des de l’abril fins a mitjans d’agost. El seu xiscle monòton acompanya aquests ocellots negres i grossos que pentinen les teulades dels barris de Barcelona, just quan, a la caiguda del sol, la gent es relaxa a les terrasses dels bars.
En català rep molts noms diferents, sovint referits a la forma de falç de les seves ales: Falciot, Falzia, Falcia, Falzilla, Falzillot, Falcillot, Valzia, Magall, Vinjola, Camperol, Fusella, Ginjola, Girapedaç, Fumat, Envió, Vencel,... En anglès, swift.
Una abundància de noms populars que ens indiquen que és una espècie molt lligada a les nostres vivències.
Fa el seu niu sota les teules, en forats de parets mitjaneres, o dins la caixa de les persianes.
Joan Manel Serrat ens el canta a «Els Falziots».
«Que volin els falziots, no vol dir que / S'ha de girar Garbí / Aquest capvespre / O que esclati un oratge de ponent / Que volin els falziots / Tant li fa al vent / Que volin els falziots, no vol dir que / Ells, ajeguin el sol / Darrera els roures / I li facin amb falgueres un bressol / Que volin els falziots / Tant li fa al sol / Tant li fa, o li fa tant / Que quan els falziots se'n van / El sol es queda plorant».
En Toni Morlà (1945-2014) ens els cantava a «El vol de la falzía»
El xot (Otus scops)
Si els falciots són la banda sonora del capvespre, la «banda sonora de les nits» de mitjans d'abril fins a principis d'agost, és el cant d’una espècie migradora, procedent de Moçambic o de Rhodèsia, el xot. També nomenat Tòtila, Corneta, Xota, Xup, Xut, Xuta, Xutet,... Noms sovint onomatopeics.
La banda sonora de les nits d'estiu de la Catalunya mediterrània. Un cant nostàlgic, monotonal, repetitiu, de notes allargades separades i equidistants.
Vegem el 
«Ball del xut», del Carnaval de Solsona (2025).
La mallerenga carbonera (Parus major)
Un ocell amb una corbata negra característica i el pit de color groc, que rep molts noms populars: Estiverola, Mallenga, Magença, Carboneres, Capellana, Primavera, Primavera de Ratlla, Ricadama, Tintipella, Xinxarella, Capferrerico, Totistiu, Estiverola grossa, Estiverol,...
Amb el «cant repetitiu de la mallerenga carbonera», tant rítmic, alegre i característic. Mossèn Cinto Verdaguer ens el recorda, a “Què diuen els ocells”, 1907 (IV- La mallerenga), en tota una plèiade de dites de bosquerols, pagesos i pastors que ens ajuden a recordar el seu cant: Salta, Pere! Salta, Pere! Mitja pera, mitja pera. Pitja, Pere; pitja, Pere. Ja t’hi tinc, ja t’hi tinc! Quan compliu? Quan compliu? Quan compliu? Per Pasqüetes, per Pasqüetes fem el niu. Tot estiu, tot estiu. Que fas panís?
El cucut no fa més que un ou i la mallerenga que té tanta llenga en fa més de nou.
El cucut (Cuculus canorus)
El cucut és més fàcil de sentir que no pas de veure. Hi ha llocs de Catalunya que li diuen nopuc, fent broma amb l’onomatopeia del «cant característic del cucut».
El cucut és un ocell molt lligat a camps i pastures, amb moltes dites populars. “El cant del cucut Sant Josep el porta i... Sant Pere se l’emporta” (del 19 de març al 29 de juny). Aristòtil i Plini el Vell pensaven que els cucuts s'enterraven per Sant Pere i es metamorfitzaven en un esparver comú (Accipiter nisus). També hi havia qui afirmava que marxava a Sant Pere del Vaticà a pregar. La realitat és que els mascles, un cop s’han reproduït, queden muts i a la gàbia, ja no canten.
Hera, la deessa grega de l’illa de Samos, sovint apareix associada a un cucut, ja sigui al ceptre o al seu darrere. Segons la tradició grega, Zeus volia seduir Hera, que encara no era la seva esposa. Com que Hera rebutjava els seus festeigs, Zeus va idear un engany: es va transformar en un cucut i va provocar una tempesta. L’ocell, aparentment indefens i xop per la pluja, es va refugiar a la falda d’Hera. Compadida, ella el va protegir sota el seu mantell. En aquell moment, Zeus va recuperar la seva forma divina i la va seduir o posseir. Posteriorment, Hera acceptaria casar-se amb Zeus.
És també curiós que el diari The Times reculli cada any, en portada, l’arribada del primer cucut al Regne Unit. Tot un senyal de l’inici de la primavera.
El cucut és també el símbol del marit enganyat per la seva dona. Tal com ens descriu Juan del Encina (1468-1529) en un dels seus madrigals, avui en dia políticament incorrecte, (Cancionero Musical de Palacio):
«¡Cucú, cucú, cucucú! / Guarda no lo seas tú. / Compadre, deues saber, / que la más buena muger / rabia siempre por joder. / Harta bien la tuya tú. / Compadre, has de guardar, / para nunca encornudar; / si tu muger sale a mear, / sal junto con ella tú.»
El cucut posa els ous en el niu d’altres ocells més petits, que es faran càrrec de la criança del seu poll a costa de la vida dels propis polls. El poll del cucut neix abans i va expulsant del niu els ous o els polls de l’espècie hoste. Antigament s’argumentava, erròniament, que era la femella del niu ocupat qui havia copulat amb el mascle del cucut.
El mateix Voltaire també fa la comparació del marit enganyat amb el cucut. Tracta aquesta comparació a l'article «Adultère» de les seves Questions sur l'Encyclopédie (1770-1772), on desenvolupa l'etimologia de cocu ('cornut') a partir de coucou ('cucut'). Hi escriu que el mot cocu prové del cucut, perquè aquest ocell diposita els ous al niu d'un altre, i observa irònicament que el nom ha acabat designant no pas l'intrús, sinó el marit enganyat. És a dir, el «cucut» simbòlic és el marit que cria, sense saber-ho, fills que no són seus. Aquesta idea no era original de Voltaire. Ja era un lloc comú a la literatura medieval i renaixentista europea, i apareix també en obres de William Shakespeare, on el cucut esdevé el símbol per excel·lència del marit cornut.
Louis-Claude Daquin (1694-1772) va composar «Le Coucou». A.L. Vivaldi (1678-1741) va composar el seu concert per a violí «Le Coucou», en La major. També s’inclou el cant del cucut a l’inici de «La Primavera» de Les quatre estacions. Ludwig van Beethoven (1770-1827) l’inclou en la seva simfonia nº 6 (Pastoral).
El vincle del cucut amb la primavera és doncs molt fort en diferents cultures i diferents èpoques. Camille Saint-Saëns (1835-1921), nascut a Algèria, va composar «Le coucou au fond des bois», dins Le Carnaval des Animaux. Una peça una mica tètrica.
La puput comuna (Upupa epops)
No s’ha de confondre el cucut amb la puput. El seu cant és trisil·làbic. La mateixa nota repetida tres cops. De manera més tímida, amb un toc nostàlgic. També fa un so estrident quan se la molesta. Escoltem «els «cants de la puput».
Rep diferents noms: Apuput, Gall Faver, Pupuda, Putput, Butbut, Paput, Púdia...
Apareix en un quadre de Jeroni Bosch (1480-1504) [1], autor d’El Jardí de les Delícies. Acompanyat de la cadernera (Carduelis carduelis), el pit-roig (Erithacus rubecula), el picot verd (Picus viridis), el blauet (Alcedo atthis), i la puput (Upupa epops), amb la seva cresta característica.
La puput té tota una òpera dedicada: L’upupa und der Triumph der Sohnesliebe (2003), de Hans Werner Henze (1926-2012), traduïble com La puput i el triomf de l’amor filial. L’argument tracta d’un rei persa que s’estima molt una puput. Té tres fills, dos de bons i un que no ho és tant. La puput se li escapa de la gàbia i l’únic que es preocupa pel gran disgust del pare, i la busca per tota Pèrsia, és el fill que el rei considerava l’ovella negra.
El rossinyol (Luscinia megarhynchos)
Un ocell discret en el seu aspecte i «exuberant en el seu cant». El cant del rossinyol comú (Luscinia megarhynchos) destaca per la gran varietat, la potència i la complexitat acústica. En un sonograma, es visualitza com una seqüència de freqüències modulades de manera abrupta, entre 1 i 8 kHz, amb notes molt ràpides i estrofes contrastades. El fraseig crea tensió i desemboca en un cant variadíssim.
Arriba a Catalunya entre el 7 i el 15 d'abril i ens embelleix els capvespres, tardes i nits. Diversos compositors han incorporat el seu cant. G.F. Häendel (1685-1759), a El cucut i el rossinyol: «Organ Concerto in D Minor, HWV 304: II. Organo ad libitum. Adagio – Fuga».
Segons la dita catalana: «Quan canta el rossinyol, planta el fesol». Època en que ja no hi haurà, probablement, glaçades de matinada.
El rossinyol canta també de nit, fet que es reflecteix en el nom que rep en altres llengües: Nightingale (anglès), Nachtegaal (neerlandès), Nattergal (noruec i danès), Näktergal (suec), Naeturgalus (islandès) i Nachtigall (alemany). A diferents poblacions catalanes s’han presentat denúncies per soroll nocturn, mesurat en més de 70 dB, ocasionat pel cant del rossinyol. El rossinyol, però, no hi entén de lleis humanes. Segons una llegenda popular rossellonesa ambientada a Elna, recollida per Jacint Verdaguer, un rossinyol dormia en una branca quan una corrua de formigues se li va enfilar per una vidalba i el va despertar. El rossinyol va esclatar en un cant. Des d’aleshores, els rossinyols canten també durant la nit.
«Rossinyol que vas a França», Joan Manel Serrat (1975). Cançó popular occitana que li demana a un rossinyol que va a França que l’encomani a la seva mare, però no al seu pare, perquè la va casar molt malament.
El mussol comú (Athene noctua)
Nomenat també Babeca, Sibeca, Xibeca, Moriu, Cabrota, Banyut...
Ocell rapinyaire nocturn, amb un «cant semblant al miol d’un gat».
Les falses celles blanques i els seus grans ulls de mirada penetrant li donen un aire de saviesa. D’aquí el nom genèric, en honor de la deessa grega Atena, representada amb un mussol a la mà. És representat també a la moneda d’euro grega i a la Façana del Naixement del Temple de la Sagrada Família, d’Antoni Gaudí, a Barcelona.
La cadernera (Carduelis carduelis)
També nomenat Cardina, Cardeneta, Cardenal, Carderola, Cagarnera...
Ocell diürn amb un «cant molt bonic i complex». Caracteritzat per estrofes ràpides, molt rítmiques i melodioses, amb notes agudes que oscil·len entre els 4 kHz i 8 kHz. El registre sol mostrar trins complexos, repeticions d’estrofes i el típic miol de gat intercalat.
Ocell molt lligat a la mitologia simbòlica cristiana. Per exemple, al retaule gòtic de la “Mare de Déu dels Àngels”, de Pere Serra (1357-1406), el nen Jesús du una cadernera a la ma.
A. Vivaldi (1729) va composar el tema per flabiol La cadernera: «Concerto Op. 10 No. 3 in D Il Gardellino».
A la sardana d’en Vicenç Bou i lletra d’en J. M. Francés, El Saltiró de la Cardina, Emili Vendrell ens cantava: «Pageseta moreneta, vull cantar-te una cançó... no sents com refila la cardina quan al niu s’enyora tota sola...». Una cançó musicalment complexa, com el propi cant de la cadernera.
Als Països Catalans, i especialment al País Valencià, és típic ensinistrar les caderneres a «pouar aigua amb un didal». És una tradició molt criticada pels animalistes.
L’oreneta vulgar (Hirundo rustica)
També nomenada Oroneta, Oronella, Oronell, Orendella, Oréndola, Olendra, Orenola, Orineta, Orondeta, Aureneta, Noreta, Angrineta, Angruneta, Arandola, Araneta, Aulendra, Orenell, Orenella...
L’oreneta de la gola roja i vermella és la menys abundant, l’oreneta vulgar o oreneta de pagès. Diferent de l’oreneta cuablanca (Delichon urbicum).
No nidifica a les façanes, sinó a l'interior de les cases. Bé en habitacions obertes a l'exterior o bé a les eixides de les cases amb voladís interior, mai a l'exterior.
La Mare de Déu del Santuari de Queralt (al Bergadà) en té una a la ma dreta. Segons la llegenda, quan Jesucrist era colgat a la creu, una cadernera i una oreneta vulgar li anaven traient les espines de la corona. D’aquí el color vermell que mostren a cara i gola.
Mike Oldfield ens la mostra en la portada del LP The Complete Mike Oldfield (1985).
La garsa (Pica pica)
La garsa aparenta ser blanca i negra quan se la mira de lluny. De prop ens mostra el seus colors iridescents, blaus, liles i verds.
Hi ha moltes dites populars sobre aquest ocell: “Xerrar més que una garsa”, “Donar garsa per perdiu”, “Ser una bona garsa”, “Quan la garsa fa baix el niu, trona sovint a l’estiu”, “Quan la garsa a la muntanya puja, senyal de pluja”...
Era una espècie, fins fa poc temps, de pagès. Actualment és força introduïda en les nostres ciutats. És un ocell força intel·ligent, com tots els còrvids, i s’adapta ràpidament a l’entorn urbà.
El «cant de la garsa» és lleig, cacofònic i desagradable a l’oïda. Destaca per un patró de so entretallat, aspre i agut. En els espectrogrames, s’observa un seguit de polsos ràpids i repetitius amb freqüències entre 1.5 kHz i 4 kHz. El crit més comú és el sotragueig "chac-chac-chac". La crida d’alarma és un tren de polsos oscil·lants amb notes rítmiques de banda ampla. L’energia del cant puja i baixa ràpidament. La clàssica vocalització és una repetició ràpida: “tcha-tcha-tcha-tcha-tcha”, produïda sovint quan s’altera o disputa un territori. El seu repertori és complex i variable. Poden també imitar els sons d’altres animals.
Segons el mite (Ovidi), les Pièrides, filles de Píer, que havia introduït el culte a les Muses a Macedònia, varen voler competir amb les muses i varen perdre’n la contesa sobre qui tenia el millor cant. Com a càstig, les Pièrides, van ser convertides per sempre més en garses.
A Les Joies de la Castafiore (1963), Hergé ens mostra com unes garses havien robat unes maragdes. És conegut que són animals curiosos per qualsevol objecte brillant o destacat en el seu territori. Sovint els duen al seu niu. Curiositat innata que és una prova de la intel·ligència dels còrvids.
És molt famosa l’obertura de la simfonia de «La gazza ladra» (“La garsa lladre”) de Gioachino Rossini (1792-1868). La versió correspon al Concert de Cap d’Any del 2015 al Teatre La Fenice, amb la seva orquestra dirigida per Daniel Harding. Una òpera bufa del 1817.
La gralla (Coloeus monedula)
La gralla, de lluny, sembla negre. Vista de prop el seu color és gris fosc. Als Països Catalans és bastant abundant i es troba en expansió a les àrees urbanes, però en regressió al sud del Principat de Catalunya. A Barcelona es troba al voltant de Santa Maria del Mar, als jardinets de Gràcia, a l'entrada de Barcelona per Llevant, allà al voltant del Teatre Nacional i l’Auditori.
Anomenada caua a l’Empordà, i també corpeta, és un còrvid molt intel·ligent. Dona nom a l’instrument que acompanya els castells. Konrad Lorenz, Premi Nobel del 1973, convivia amb gralles empremtades en néixer. L’imprinting és un mecanisme singular, a mig camí entre el comportament innat, fixat en els gens, i el comportament cultural, adquirit després de néixer.
El seu «sonograma» es caracteritza per un ampli registre de freqüències i espectrogrames modulats. Les seves crides de contacte presenten un contorn V o U invertit en l’espectrograma, amb una freqüència fonamental aguda que oscil·la típicament entre 1.5 kHz i 3.5 kHz, assolint harmònics més alts.
La merla (Turdus merula)
També al capvespre, com el xot i el falciot, podem escoltar el «cant de la merla». És un cant melodiós i aflautat que es visualitza com una estructura complexa dividida en dues parts clares: estrofes melòdiques, amb notes riques en harmònics de baixa freqüència, marcades per un to pur i oscil·lacions ràpides; i un grinyol final, un trill ràpid, sovint de menor volum al final de cada frase.
Nomenat Merlot, Merla de bec groc, Mèrlera, Mèl·lera, Esmerla, Merla parda, Merla negra, Tord negre... Per Jacint Verdaguer, el dimoni és l’Angel Merlenc, d’ànima negra. El merlot és una varietat de raïm negre lilós, també el mascle de la merla.
Olivier Messiaen (1908-1992), compositor, organista i ornitòleg francès, va composar «Le Merle Noir», 1952. Olivier Messiaen va traçar un camí molt personal. La seva música, tot i contenir ecos de les innovacions vieneses de principis del segle xx, es fonamenta en una visió pròpia i profunda del so, guiada per elements extramusicals com la fe religiosa, la contemplació de la natura i l'interès per la rítmica hindú i els cants dels ocells, que van acabar marcant decisivament la seva estètica.
També és coneguda la cançó Blackbird, en l’àlbum The Beatles (1968), el famós “àlbum blanc”:
«Blackbird singing in the dead of night / Take these broken wings and learn to fly / All your life / You were only waiting for this moment to arise».
L’estornell (Sturnus vulgaris)
I, finalment, l’estornell. També anomenat astornell, asturnell o estornell pigat. És un ocell migrador que, des del 1967, pot viure i criar tot l’any a Catalunya, i no únicament hivernar-hi procedent dels països del nord d’Europa. A Catalunya ens arriben estornells d’Estònia, de Polònia, de Letònia, de Finlàndia i del nord-oest de Rússia. Durant la migració, a la nit i als capvespres d’hivern, es poden veure grans estols, amb centenars de milers d’individus evolucionant en una mena de dansa compassada.
El «seu cant» és complex i variat, ple de trins, xiulets i imitacions. És una successió de notes ràpides i xiulets, distribuïts àmpliament en un rang de freqüència de 2 kHz a 8 kHz. Els mascles tenen un repertori immens que inclou entre 15 i 35 temes diferents, amb fins a 60 variacions de notes. El cant es divideix en tres parts: notes de to pur o xiulets de modulació complexa; sèries d’espetecs o clics rítmics molt distintius de l’espècie; i trins de freqüència més alta i oscil·lant. És comú observar que intercala imitacions precises d’altres aus o sons ambientals apresos.
Una falsa llegenda sobre la conquesta de València per Jaume I, a finals d’octubre, diu que els sarraïns foragitats mantindran els drets de propietat sempre que els estornells tornin cada any i apleguin tres olives: una amb cada pota i una altra amb el bec.
Mozart va conviure durant tres anys amb un estornell, que el va inspirar en diverses peces per a piano. Quan l’estornell va morir, el va enterrar amb tots els honors, en un funeral amb orquestra inclosa. Ens ho explica Lyanda Lynn Haupt a «Mozart’s Starling».
Fonts consultades
- Aules d'Extensió Universitària per a la Gent Gran del Vallès Oriental (2024) Els ocells i la nostra cultura, Alzina i Bilbeny, Pere. aulaagevo.blogspot.com
- Raco.cat (2022) Els ocells i la nostra cultura, Alzina i Bilbeny, Pere. Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell.
- xeno-canto.org. Sharing wildlife sounds from around the world.
Jordi Coll Vera - 2026