El Camí de Sant Jaume

Orígens i evolució

L'origen del Camí de Sant Jaume s'ha de distingir de la tradició sobre una eventual predicació de Jaume a Hispània. Històricament, el Camí neix molt més tard, arran del desenvolupament del culte al sepulcre atribuït a Jaume el Major a Compostela, a partir del segle IX ( UNESCO ).

L'existència medieval del Camí de Sant Jaume no constitueix per si mateixa una prova que Jaume hagués predicat a Hispània al segle I ni que les restes descobertes al segle IX van seguir efectivament les seves. El que sí que podem documentar històricament amb molta més solidesa és la formació i extraordinària expansió medieval del culte compostel·là i de la peregrinació que se'n deriva.

La tradició de la predicació de Jaume a Hispània, la tradició sobre la traducció del seu cos a Galícia i el naixement de la peregrinació compostel·lana no són fenòmens contemporanis. La primera atribució escrita coneguda d'una predicació hispànica apareix en el Breviarium Apostolorum , a finals del segle VI o inicis del VII; la identificació a Galícia d'un sepulcre atribuït a Jaume no es produeix fins als començaments del segle IX, durant el regnat d'Alfons II d'Astúries; i és a partir d'aquest santuari que desenvolupa progressivament la peregrinació a Compostela. Entre els segles X i XII, aquesta peregrinació adquireix dimensió europea i el Camí Francès es consolida com el principal itinerari occidental. Al segle XII, el Liber Sancti Jacobi , conservat en la seva versió més cèlebre en el Codex Calixtinus , testimonia i alhora contribueix a promoure el culte compostel·là i la xarxa de peregrinació ( Liber Sancti Jacobi , llibre V).

La tradició situa cap a l'any 820 el descobriment a Galícia d'un sepulcre identificat com el de l'apòstol Jaume el Major. Les fonts posteriors associat la troballa a l'eremita Pelai ( Pelagius ) i al bisbe Teodomir d'Íria Flàvia. Durant el regnat d'Alfons II d'Astúries (791-842), el lloc és reconegut i s'hi estableix un primer santuari ( Xunta de Galicia ).

La promoció del nou santuari per la monarquia asturiana afavoreix les primeres peregrinacions. La tradició considera Alfons II el primer pelegrí i relaciona el seu viatge des d’Astúries amb el que posteriorment s'anomenarà Camí Primitiu (Alfons II El Cast, Primer pelegrí de Santiago).

Durant els segles IX i X, el culte compostel·là s'estén progressivament més enllà de Galícia i Astúries. A començaments del segle X ja hi ha constància de pelegrins que arriben a la Península a través de França. Al mateix temps, es desenvolupa una infraestructura destinada a facilitar-ne el viatge: esglésies, monestirs, hospitals, hostals i ponts (UNESCO, The Route of Santiago de Compostela).

En un primer moment, les rutes septentrionals tenen una importància especial. A partir del segle XI, però, el Camí Francès adquireix progressivament la preeminència, entre altres coses perquè resulta més practicable que els itineraris septentrionals. La UNESCO situa precisament en aquest període la consolidació del Camí Francès com a principal eix peninsular de la peregrinació (UNESCO, Camino Francés).

El Camí no era, doncs, originàriament una única via traçada expressament cap a Santiago, sinó una xarxa d'itineraris preexistents que progressivament queden articulats en funció de la peregrinació.

Els segles XI i XII constitueixen el gran període d'expansió de la peregrinació jacobea. Compostela es converteix en un dels principals centres de peregrinació de la cristiandat occidental. La circulació de pelegrins també afavorí el desenvolupament de poblacions, mercats i institucions assistencials i la circulació d'idees i formes artístiques. La UNESCO destaca especialment la vinculació del Camí amb la difusió cultural i artística de l'Europa medieval (UNESCO, Routes of Santiago de Compostela in France).

És també el període de Diego Gelmírez, bisbe i després primer arquebisbe de Santiago, que té un paper fonamental en la promoció del santuari compostel·là i de la seva projecció europea.

Al segle XII apareix una font fonamental per estudiar la construcció de la tradició jacobea: el Liber Sancti Jacobi, del qual el manuscrit compostel·là és conegut habitualment com a Codex Calixtinus. Es tracta d'una compilació en cinc llibres, elaborada durant el segle XII. El manuscrit de Santiago se sol datar aproximadament entre 1138 i 1173, tot i que la cronologia exacta continua sent discutida.

Per a la història del Camí és especialment important el llibre V, perquè descriu els itineraris que conduïen a Santiago a través de França i de la Península, les etapes, els santuaris i diversos aspectes pràctics del viatge. És per això que sovint se'l qualifica, amb certa simplificació, de primera «guia del pelegrí» del Camí de Sant Jaume (El Códice Calixtino).

Cal evitar, però, llegir el Calixtinus com una crònica neutral dels orígens. El mateix Ministeri de Cultura assenyala que la compilació tenia entre les seves funcions legitimar i promoure el culte a Jaume i la peregrinació compostel·lana.

La peregrinació continua després de l'apogeu dels segles XII-XIII, però experimenta oscil·lacions importants. Guerres, epidèmies, transformacions polítiques i religioses i, especialment, els canvis produïts a Europa durant l'edat moderna contribueixen a una disminució progressiva de la importància internacional de la peregrinació.

No desapareix, però. La tradició pelegrina es manté durant els segles posteriors, encara que amb una intensitat molt inferior a la medieval. La UNESCO assenyala aquesta continuïtat, alhora que reconeix el declivi de la seva popularitat durant els darrers segles abans de la recuperació contemporània (UNESCO, The Route of Santiago de Compostela).

Durant el segle XX es produeix una profunda recuperació de la peregrinació, cada vegada més vinculada no només a la devoció religiosa sinó també al patrimoni, la cultura, el turisme i l'experiència personal.

Un moment determinant és 1987, quan el Consell d'Europa declarà el Camí de Sant Jaume primer Itinerari Cultural Europeu (Consell d’Europa).

El Camí Francès és inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO el 1993; posteriorment la inscripció espanyola s'amplia per incloure diverses rutes septentrionals, mentre que els camins francesos associats a Santiago són inscrits el 1998 (UNESCO, Routes of Santiago de Compostela: Camino Francés and Routes of Northern Spain).

El Camí Francès

És el Camí per excel·lència: el més transitat i també un dels més documentats (Camino Francés, El Camino con Correos). Ja és descrit al segle XII en el Codex Calixtinus, nom habitual del manuscrit compostel·là del Liber Sancti Jacobi, una compilació elaborada aproximadament entre 1138 i 1172. El seu «Llibre V», tradicionalment atribuït a Aymeric Picaud, tot i que aquesta autoria és discutida, és sovint considerat una de les primeres guies de pelegrinatge d’Europa occidental. S’hi especifiquen trams, santuaris, hospitals, costums locals i altres informacions pràctiques per al viatge.

El Camí Francès entra a la Península pels Pirineus occidentals. Hi conflueixen els grans itineraris històrics descrits pel Codex: la via Tolosana —que parteix d’Arle i travessa el Pirineu per Somport—, la via Podiense —amb inici a Le Puy—, la via Lemovicense o Lemosina —amb origen a Vézelay i pas per Llemotges— i la via Turonense —des de París i Tours—. Les tres darreres s’apleguen al sector d’Ostabat i continuen cap a Roncesvalls, mentre que la branca aragonesa procedent de Somport s’uneix a la navarresa a l’entorn de Puente la Reina, punt simbòlic de convergència del Camí. Des de Roncesvalls fins a Compostel·la hi ha aproximadament entre 760 i 790 quilòmetres, segons les variants i el criteri de mesura utilitzat.

Des de Puente la Reina (Navarra), el Camí convergeix en una sola ruta que travessa el nord de la Península pels paisatges més variats: els boscos de faigs i pins de Navarra, l'olor de vinya de La Rioja, les àmplies planes i estepes castellanes, fins a arribar a les muntanyes i boscos de roures i castanyers de Galícia.

En el nostre itinerari, trobem localitats que són història viva del Camí: Estella/Lizarra, amb el seu ric patrimoni romànic i jacobeu; Logronyo, on el Camí travessa el nucli urbà; Nájera, amb la seva col·legiata de Santa María la Real; o Burgos, gran fita del Camí, amb una catedral gòtica declarada Patrimoni de la Humanitat.

Ja a Palència, Frómista exhibeix la seva església de San Martín, d'un romànic europeu pur, i Sahagún, en terres de Lleó, mostra l'antic poder de Cluny, després de deixar enrere Carrión de los Condes. La ciutat de Lleó, fundada pels romans i ressorgida a l'empara de les peregrinacions, enlluerna amb el gòtic de la seva catedral i els frescos romànics del Panteó Reial de San Isidoro.

Ens anem acostant a Galícia: a Astorga conflueix el Camí Francès amb la Via de la Plata i aquí ens sorprendran, des de l’empremta romana fins a l’art de Gaudí. Ponferrada, a la comarca d’El Bierzo, vinculada a la memòria templera, conserva un notable castell dels Templers. A Villafranca del Bierzo, la Porta del Perdó de l’església de Santiago s’associa al privilegi de concedir les gràcies jubilares als pelegrins que, havent arribat fins allí i complint les condicions establertes, no poden continuar fins a Compostel·la per malaltia o accident.

L’entrada a Galícia es fa a través del port de muntanya d’O Cebreiro. Des d’aquest punt resten aproximadament 155 quilòmetres fins a Compostel·la, o prop de 162 quilòmetres si es pren la variant per Samos.

Està realment l’apòstol Jaume a Hispània?

Els diversos Jaume del Nou Testament

En el Nou Testament apareixen diversos personatges amb el nom de Jaume —hebreu Ya‘aqob, grec Iákōbos, llatí Iacobus; en català, Jaume, i en castellà, Jacobo, Yago, Santiago o Diego—. En aquest article s’adopta la forma catalana «Jaume» per a tots els testimonis antics, i «Sant Jaume» només quan es fa referència a la tradició devocional i jacobea posterior. Totes les citacions bíbliques segueixen la BCI (2011).

1. Jaume el Major, fill de Zebedeu.
• «Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes,...» (Mc 1,19)
• «Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir “fills del tro”»;... (Mc 3,17)
• «[···] i feu decapitar Jaume, el germà de Joan.» (Ac 12,2)
2. Jaume, fill d’Alfeu.
• «Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d’Alfeu, Tadeu, Simó el Zelós» (Mc 3,18)
3. Jaume, germà del Senyor.
• «Aquest, ¿no és el fuster, el fill de Maria i germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres? I el rebutjaven.» (Mc 6,3)
• «Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols.» (1Co 15,7)
• «Dels altres apòstols no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor.» (Ga 1,19)
• «Ell, amb la mà, els va fer senyal que callessin i els contà com el Senyor l’havia alliberat de la presó. Després els digué: —Feu-ho saber a Jaume i als germans. Després va sortir i se n’anà en un altre lloc.» (Ac 12,17)
• «Quan hagueren acabat de parlar, Jaume prengué la paraula i va dir: —Germans, escolteu-me:» (Ac 15,13)
4. Jaume el Menor, fill d’una altra Maria, dona de Cleofàs, diferent de la mare del Senyor.
• «També hi havia unes dones que s’ho miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé.» (Mc 15,40)
5. Jaume, pare de l’apòstol Judes.
• «Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor.» (Lc 6,16)
• «Van entrar-hi i van pujar a la sala de la casa on es reunien. Eren Pere, Joan, Jaume, Andreu, Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu, Jaume, fill d’Alfeu, Simó el Zelós, i Judes, fill de Jaume.» (Ac 1,13).

D’aquests personatges, només dos són rellevants per al propòsit anunciat en el títol:

• Jaume el Major, perquè la tradició posterior li atribueix la predicació a Hispània (Breviarium Apostolorum, s. VI-VII). El Nou Testament no diu en lloc que Jaume prediqués a Hispània. (Fernández de Buján, Federico (2016). Veneradas tradiciones del cristianismo hispano. PERSONA Y DERECHO / Vol. 74 / 2016/1 / 273-290, p. 283) ^[1]
• Jaume, germà del Senyor, perquè la tradició vincula el seu nom a l’Epístola de Jaume.
• «Jaume, servent de Déu i de Jesucrist, el Senyor, saluda les dotze tribus que viuen arreu del món, a la diàspora.» (Jm 1,1)

Els altres Jaumes resten gairebé desconeguts en les fonts disponibles (BCI, 2011).

Malgrat que són figures clarament diferents, la tradició cristiana popular les acaba confonent sovint. Per això no és senzill determinar fins a quin punt les notícies sobre una vinguda a Hispània afecten Jaume el Major o bé altres figures homònimes.

Jaume, germà del Senyor: perfil històric i descart com a candidat hispànic

D’ell se sap, en primer lloc, que la tradició cristiana l’ha identificat amb l’autor de l’Epístola de Jaume, atribució que continua essent discutida («Jaume, servent de Déu i de Jesucrist, el Senyor, saluda les dotze tribus que viuen arreu del món, a la diàspora.»; Jm 1,1).

Pau i els Fets dels Apòstols el presenten com una figura destacada de la comunitat judeocristiana de Jerusalem (Ga 1,19; Ac 15,13-21). Flavi Josep informa que, després de la mort del procurador Festus i abans de l’arribada del seu successor Albí, el gran sacerdot Anan fa comparèixer davant el Sanedrí Jaume, «germà de Jesús, l’anomenat Crist», i altres acusats, que són condemnats i apedregats, episodi datat habitualment l’any 62 (Antiguitats jueves, XX, 9, §200) ^[2].

La comunitat de Jerusalem és dirigida inicialment per figures com Simó Pere i Joan, però Jaume, germà del Senyor, exerceix una autoritat decisiva en l’assemblea coneguda tradicionalment com a «Concili de Jerusalem». En aquesta reunió es discuteix si els conversos d’origen pagà han d’assumir també les obligacions de la Llei jueva:

«Quan hagueren acabat de parlar, Jaume prengué la paraula i va dir:

Germans, escolteu-me: Simeó ha exposat com, des del començament, Déu mirà d’escollir-se d’entre les nacions paganes un poble que portés el seu nom. Això concorda amb les paraules dels profetes que hi ha en l’Escriptura:

- Després d’això tornaré per reconstruir la cabana de David que havia caigut.

- En reconstruiré les ruïnes i la redreçaré, perquè em cerquin a mi, el Senyor, la resta d’homes i totes les nacions que porten el meu nom.

Ho diu el Senyor, que fa conèixer aquestes coses des de sempre.

Per tant, soc del parer que no hem de posar obstacles a aquells pagans que es converteixen a Déu; n’hi ha prou d’escriure’ls que s’abstinguin de la carn oferta als ídols, de relacions sexuals il·legítimes, de menjar animals ofegats i de menjar sang. De fet, des de temps antic els llibres de Moisès són predicats en totes i cada una de les ciutats, ja que es llegeixen a les sinagogues cada dissabte.» (Ac 15,13-21)

Ara bé, aquest Jaume queda pràcticament descartat com a candidat a un viatge a Hispània. Les fonts neotestamentàries el presenten com una figura destacada de la comunitat de Jerusalem (Ac 12,17; 15,13-21; Ga 1,18-19; 2,9), mentre que la tradició cristiana antiga el considera el seu dirigent. Tant Hegesip com Flavi Josep situen la seva mort a Jerusalem, encara que difereixen en la cronologia i en els detalls del martiri (Hegesip, apud Eusebi de Cesarea, Història eclesiàstica, II, 23, 4-18; Flavi Josep, Antiguitats jueves, XX, 9, §200).

Pau confirma aquesta centralitat. A la Carta als Gàlates afirma que, tres anys després de la seva crida, puja a Jerusalem i només s’entrevista amb Cefes i amb Jaume, «el germà del Senyor»; més endavant el presenta, juntament amb Cefes i Joan, com una de les «columnes» de la comunitat. Això reforça la imatge d’un dirigent arrelat a Jerusalem:

«Més tard, al cap de tres anys, vaig pujar a Jerusalem per conèixer Cefes, i vaig passar quinze dies amb ell. Dels altres apòstols no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor.» (Ga, 1,18-19)

«Per això, Jaume, Cefes i Joan, considerats com a columnes, van reconèixer la gràcia que m’ha estat concedida i en senyal de comunió ens donaren la mà, a Bernabé i a mi, perquè nosaltres anéssim als pagans, i ells, als circumcisos.» (Ga 2,9)

Per tant, la funció de Jaume, germà del Senyor, com a cap de la comunitat cristiana de Jerusalem, juntament amb els testimonis sobre la seva vida i mort en aquella ciutat, fan extremament improbable que sigui ell qui viatgi a Hispània, i encara menys que el seu cos reposi a Compostel·la.

Així doncs, l’únic candidat possible dins la tradició és Jaume el Major, fill de Zebedeu, un cop descartats els altres candidats gairebé desconeguts.

Jaume el Major: testimoni neotestamentari i versemblança d’una missió a Hispània

Jaume el Major és un dels Dotze apòstols; és fill de Zebedeu i germà de Joan. Els evangelis sinòptics el situen entre el cercle més proper de Jesús: participa en episodis com la resurrecció de la filla de Jaire, la transfiguració i l’escena de Getsemaní:

«I no va permetre que l’acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume.» (Mc 5,37)

«Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan i se’ls endugué a part tots sols dalt d’una muntanya alta. Allí es transfigurà davant d’ells:» (Mc 9,2)

«Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i angoixa,» (Mc 14,33)

També comparteix amb Joan el sobrenom de «Boanerges», que Marc explica com a «fills del tro» (Mc 3,17).

El quart evangeli no el desenvolupa com a personatge, i només a Jn 21 apareix una referència genèrica als «fills de Zebedeu». Les dades segures el presenten com a pescador del llac de Genesaret i com a membre destacat del grup apostòlic, però no ofereixen cap indici directe d’una missió hispànica («Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l’anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més.»; Jn 21,2).

El rei Herodes Agripa I el fa executar «a espasa» probablement cap a l’any 44, segons el relat dels Fets dels Apòstols, per complaure els sectors jueus contraris al moviment judeocristià:

«Per aquell temps, el rei Herodes decidí de fer mal a alguns membres de l’Església i feu decapitar Jaume, el germà de Joan. Quan s’adonà que això agradava als jueus, feu detenir també Pere. Eren els dies dels Àzims.» (Ac 12,1-3)

Aquesta mort primerenca deixa un marge cronològic molt estret entre la mort de Jesús i l’execució de Jaume.

La conservació d’aquestes notícies en el Nou Testament mostra que Jaume el Major és també una figura important en els primers anys de la comunitat de Jerusalem. La seva desaparició prematura contribueix, probablement, a limitar la seva presència posterior en la memòria narrativa cristiana.

Clement d’Alexandria transmet una anècdota sobre el moment de la mort de Jaume, recollida per Eusebi de Cesarea en la Història eclesiàstica: el soldat que l’acompanya al suplici es converteix en veure la seva fe i és executat amb ell. La historicitat d’aquest episodi, però, és incerta, perquè arriba a través d’una tradició literària cristiana posterior (Història eclesiàstica, II, 9, 2-3).

Encara que no sigui absolutament impossible que Jaume el Major viatgi a Hispània per predicar entre comunitats jueves de la província romana, resulta poc probable des d’un punt de vista històric. Les primeres comunitats judeocristianes de Jerusalem esperen la imminent vinguda gloriosa de Jesús i no mostren al començament un interès clar per una missió llunyana entre jueus de la diàspora, i encara menys entre pagans. El breu interval entre la mort de Jesús —probablement cap a l’any 30 o 33— i l’execució de Jaume —cap al 44— fa encara més difícil sostenir el viatge a Hispània.

Els Fets apòcrifs de Jaume, integrats en la tradició coneguda com a Històries apostòliques o col·lecció del Pseudo-Abdies, són una compilació llatina tardana, probablement dels segles VI-VII, amb materials anteriors i una forta recepció medieval. Aquesta tradició situa la missió de Jaume a Judea i Samaria, no pas a Hispània. En canvi, la primera al·lusió escrita coneguda a una predicació de Jaume a les terres occidentals d’Hispània apareix en el Breviarium Apostolorum, text de finals del segle VI o inicis del VII, amb la fórmula llatina Hic Hispaniae et occidentalia loca praedicat citada anteriorment.

El relat apòcrif presenta Jaume com a fill de Zebedeu i germà de Joan. Després de la passió del Senyor, rep en sort les regions de Judea i Samaria i hi recorre les sinagogues, tot demostrant que les profecies sobre Jesucrist s’acompleixen en ell. Aquesta notícia és rellevant perquè no atribueix a Jaume una missió hispànica (Virtutes Apostolorum, tradició del Pseudo-Abdies, s. VI-VII).

Com es veu, Hispània no apareix en cap moment com a terra de missió de Jaume en aquest estrat apòcrif. Més endavant, el mateix relat descriu la detenció i l’execució de Jaume a Jerusalem.

El relat apòcrif continua amb la detenció i el martiri de Jaume. Després de la conversió d’Hermògenes, els jueus ofereixen diners als centurions Lisias i Teòcrit perquè detinguin Jaume (Virtutes Apostolorum, IV, 5). Mentre és conduït presoner, Jaume entra en disputa amb els seus adversaris i defensa la seva predicació mitjançant una extensa sèrie de testimonis profètics interpretats cristològicament (Virtutes Apostolorum, IV, 5-7):

• IV, 5: els jueus subornen els dos centurions Lisias (Lysias) i Teòcrit (Theocritus) perquè detinguin Jaume. Mentre se l'enduen, comença una disputa entre Jaume i els fariseus.
• IV, 6: Jaume desenvolupa la seva argumentació adduint una llarga sèrie de passatges profètics que interpreta cristològicament: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel i diversos salms.
• IV, 7: continua aquesta demostració amb altres citacions atribuïdes a Isaïes i David i amb altres episodis de l'Antic Testament.

El relat situa a continuació la intervenció del pontífex Abiatar, que provoca un tumult. Un escriba posa una corda al coll de Jaume i el condueix davant d’Herodes, que el condemna a morir decapitat. De camí al suplici, Jaume guareix un paralític (Pseudo-Abdies, Historia certaminis apostolici, IV; PL 188, cols. 112D-113A): «Herodes autem, favere volens Judaeis, jussit eum decollari. Cumque Jacobus duceretur ad decollationem, vidit paralyticum jacentem et ab eo sanari fideliter poscentem, et ait illi: «In nomine crucifixi Domini mei Jesu Christi, pro cujus amore ducor ad decollationem, exsurge sanus et benedic Salvatorem tuum.» Qui protinus surrexit, et gaudens currere, Dominumque benedicere coepit. Quod videns Josias, ad pedes apostoli corruit et indulgentiam ab eo humiliter petivit.» ^[3].

L’escriba, anomenat Josies, impressionat pel que presencia, es converteix i demana perdó a Jaume. En veure-ho, Abiatar ordena que també sigui detingut i l’amenaça de morir decapitat amb l’apòstol si no se n’aparta i maleeix el nom de Jesús. Josies s’hi nega i proclama beneït el nom de Jesucrist predicat per Jaume. Abiatar aconsegueix aleshores que Josies sigui condemnat a morir juntament amb ell (Pseudo-Abdies, Historia certaminis apostolici, IV, 9; PL 188, cols. 112D–113A): «Jacobus autem intelligens cor ejus a Deo visitatum, gavisus est, et Josias Dominum Jesum verum Filium Dei vivi confessus est. Tunc Abiathar fecit eum teneri et os ejus pugnis caedi. Deinde missa [Col. 0113A] de eo relatione ad Herodem, impetravit ut decollaretur. Cumque Jacobus eum osculatus fuisset, manum suam super caput ejus posuit, ipsumque facto signaculo crucis in fronte ejus benedixit. Sic perfectus in fide cum apostolo decollatus est, et ambobus remunerationem aeternam omnipotens Emmanuel largitus est.» ^[4].

Abans de l’execució, porten aigua a Jaume, que bateja Josies; després tots dos intercanvien el bes de pau i són decapitats (Virtutes Apostolorum, IV, 9). Aquest episodi constitueix el desenllaç de la passió apòcrifa de Jaume el Major en la tradició recollida per l’anomenat Pseudo-Abdies.

No es conserven notícies antigues, pròximes als fets i independents que provin una missió hispànica de Jaume el Major. Les tradicions que connecten Jaume amb Hispània són tardanes: el Breviarium Apostolorum formula la primera referència coneguda a la predicació hispànica, mentre que les tradicions posteriors amplien el relat amb finalitats devocionals i hagiogràfiques).

Entre la història, el mite i l’experiència interior

En el Camí de Sant Jaume hi podem distingir tres plans complementaris: els fets històrics documentables, les tradicions religioses que han configurat el culte compostel·là i les interpretacions simbòliques o esotèriques associades al pelegrinatge.

El Camí de Sant Jaume és molt més que una ruta de pelegrinatge associada al bordó, la petxina, la carbassa i el cansament del caminant. Des de l’edat mitjana, es presenta com un itinerari religiós i cultural de primer ordre, però també com un espai carregat de lectures simbòliques.

La tradició cristiana en situa l’origen al segle IX, quan el bisbe Teodomir d’Iria Flavia identifica a Compostela una tomba atribuïda a l’apòstol Jaume i el rei Alfons II d’Astúries dona suport al nou santuari (Xacopedia). Aquesta vinculació, però, no elimina altres capes d’interpretació: el camí conserva rastres de mites, rituals de pas, visions sobre la mort i la renovació, i lectures esotèriques que l’han convertit en un territori de debat entre història, llegenda i espiritualitat.

Reduir el Camí a una explicació estrictament catòlica seria una lectura parcial.

Hi apareixen paral·lelismes amb Egipte —Osiris, el culte als morts, la idea de renaixement i les peregrinacions antigues—, tanmateix, convé presentar-los com a hipòtesis simbòliques, no com a fets demostrats. La recerca d’un més enllà, la purificació del cor i el judici de les ànimes davant Maat. En aquest marc, el Camí s’interpreta com una via cap a l’oest, cap al límit del món conegut, on la mort del sol i el seu renaixement diari serveixen de metàfora del pelegrí que es transforma. Una lectura tel·lúrica i precristiana del Camí. Un “raïl” energètic, d’un itinerari anterior al cristianisme. La cristianització d’un traçat pagà. Un imaginaria que associa el Camí amb rutes solars, paisatges sagrats, memòria col·lectiva i rituals de pas.

Entre les localitats de Foncebadón i Manjarín, a uns 1500 metres d’altura es troba la Cruz de Ferro. Una mena de monument on la tradició marca dipositar-hi una pedra. Una mena de gest de descàrrega, memòria o purificació. Alguns relacionen aquests amuntegaments de pedres amb antics senyals de camí, límits territorials o rituals de caminants, posteriorment cristianitzats. Altres ho vinculen amb el deu Mercuri i determinades pràctiques preromanes. El pelegrí hi deixa una càrrega i n’assumeix una transformació.

Davant la idea moderna de progrés continu, es pot plantejar una visió cíclica, no lineal, de la història: civilitzacions que neixen, desapareixen i deixen fragments de coneixement en mites, pedres, petroglifs i monuments. Una lectura sovint allunyada de la historiografia acadèmica: referències a civilitzacions atlants, mestres primordials o supervivents d’un món desaparegut que pertanyen al camp de la interpretació mítica i esotèrica, no al consens històric verificat.

També hi ha qui vincula el Camí amb el Joc de l’Oca, la mort ritual i la necessitat d’anar més enllà de Compostela fins a la costa atlàntica. Ponts, oques, espirals, caselles de mort i retorn... Aquesta lectura converteix el pelegrinatge en una metàfora d’iniciació: caminar, morir simbòlicament, desprendre’s del vell jo i renéixer. El Camí no s’esgota a Compostela. La ruta cap a l’oest, cap al mar i cap al ponent, s’associa amb el final del món conegut, la posta del sol i la idea de mort i renaixement. La continuació fins a la costa atlàntica —Fisterra o altres espais litorals— com a culminació simbòlica del pelegrinatge. Històricament, aquesta extensió existeix com a pràctica devocional i cultural, però el seu significat iniciàtic pertany sobretot al camp de la interpretació simbòlica.

Un Camí que es pot estructurar doncs en tres nivells: el Camí com a fenomen històric medieval; el Camí com a paisatge de mites i símbols; i el Camí com a experiència interior de transformació. Una separació que permet conservar la força evocadora del discurs sense confondre llegenda, hipòtesi i dada històrica.

Altra dimensió del Camí és la seva importància econòmica i política. Ja a l’edat mitjana, el pelegrinatge no és només una experiència espiritual: genera comerç, hospitals, albergs, barris de francs i circulació de persones, diners i idees. També té una funció política clara. La tradició situa al segle IX la intervenció del bisbe Teodomir i del rei Alfons II, que dona legitimitat al santuari compostel·là en un context de consolidació del regne asturià i de frontera amb al-Àndalus.

Al segle XII, el fenomen jacobeu es consolida amb una força decisiva. L’impuls de l’Església compostel·lana, el paper de Diego Gelmírez i la connexió amb xarxes religioses europees contribueixen a convertir Santiago en una gran meta de pelegrinatge, comparable simbòlicament a Roma i Jerusalem.

El Camí com una mena d’universitat medieval: hi circulen persones, diners, llengües, idees, formes artístiques i coneixements. No és només una ruta física, sinó un espai de contacte cultural i d’aprenentatge vital, on el pelegrí es transforma a través del desplaçament, l’esforç i la convivència.

En aquest context s’elabora el Liber Sancti Iacobi o Còdex Calixtí, el llibre V del qual descriu rutes, etapes, santuaris, perills i costums del Camí Francès. La tradició atribueix aquesta guia a Aymeric Picaud, tot i que la seva autoria és matisada per la recerca actual.

Alguns autors suggereixen que les restes venerades a Santiago de Compostela pertanyen a Priscil·lià, bisbe hispà del segle IV executat a Trèveris l’any 385, sovint recordat com el primer cristià condemnat a mort per heretgia per l’autoritat imperial. Una hipòtesi historiogràfica sense cap prova definitiva.

També es plantegen lectures simbòliques i/o numerològiques que associen el nom de Santiago amb símbols com la pota d’oca, la lletra i grega, la tau, el novè sefirot (la manifestació divina en el món), l’ermità del tarot o els templers. Tot un seguit d’analogies que pretenen entendre el pelegrinatge com a itinerari iniciàtic, no com una prova sobre els orígens reals del culte jacobeu.

Altres ho relacionen amb la llegenda maçònica d’Hiram Abiff, l’arquitecte del Temple de Salomó. El Camí com a espai vinculat a constructors, pedres, marques i símbols, dins una elaboració cultural posterior que no explica l’origen medieval del pelegrinatge, sinó que hi afegeix una capa interpretativa sobre la transmissió secreta del coneixement.

Conclusió

En conclusió, les fonts actualment verificables no permeten afirmar com a fet històric que Jaume el Major evangelitzi Hispània. El testimoni més antic i segur el situa en l’àmbit palestinenc i el fa morir a Jerusalem cap a l’any 44, mentre que el Nou Testament no conserva cap notícia d’un viatge occidental. Això no converteix el viatge en absolutament impossible, però sí en una hipòtesi sense suport documental antic i amb un marge cronològic reduït. La vinculació explícita de Jaume amb Hispània apareix només en una tradició escrita tardana, especialment en el Breviarium Apostolorum, de finals del segle VI o inicis del VII, i es desenvolupa després en un marc devocional, litúrgic i hagiogràfic. Per tant, des d’un criteri històric i filològic, el Jaume documentable del segle I és una figura apostòlica vinculada a Jerusalem; el Jaume missioner d’Hispània pertany, en canvi, a una tradició occidental posterior que té una gran rellevància cultural i religiosa, però no el mateix valor probatori que les fonts antigues (Breviarium Apostolorum, s. VI-VII; Pseudo-Abdies, s. VI-VII; BCI, 2011).

Tanmateix, les raons per fer el Camí de Sant Jaume són molt diverses.

Per a molta gent, el Camí de Sant Jaume comença com un gest de fe. Caminar fins a Compostel·la i arribar al sepulcre atribuït a l’apòstol Jaume dona sentit a una tradició que es manté viva des de fa segles. Encara avui, moltes persones fan el Camí per motius religiosos. Ho viuen com una peregrinació, com una manera de pregar caminant i d’arribar a Santiago amb una intenció personal o espiritual.

Però el Camí no és només una experiència religiosa. També és un viatge interior. Molts pelegrins expliquen que, mentre avancen etapa rere etapa, tenen temps per pensar, posar ordre a les idees i mirar la pròpia vida amb més calma. El fet de caminar cada dia, amb esforç i constància, converteix el Camí en un repte personal. Ajuda a conèixer els propis límits, a superar dificultats i a descobrir que sovint es necessita menys del que sembla.

El Camí també és una manera diferent de viatjar. Permet avançar a poc a poc, gaudir dels paisatges, tastar la gastronomia local i descobrir un patrimoni artístic i cultural molt ric.

En els darrers anys, el Camí guanya molta popularitat. Hi ajuda la varietat de rutes, el bon estat de molts itineraris i l’existència d’albergs, serveis i punts d’informació que faciliten l’experiència. Un dels seus grans atractius és el contacte directe amb la natura. Fer vint o vint-i-cinc quilòmetres al dia a peu, o seixanta o setanta en bicicleta, permet travessar paisatges molt diferents i viure’ls sense presses (Los Caminos, El Camino con Correos).

Si el pelegrí redueix l’ús del mòbil i de la tecnologia, el Camí encara es viu amb més intensitat. El silenci, el ritme dels passos i l’atenció al paisatge ajuden a fer de cada etapa un temps de calma.

A més, el Camí és un autèntic fil de patrimoni. Al llarg de les seves rutes apareixen esglésies, catedrals, ponts, antics hospitals de pelegrins i pobles que expliquen segles d’història. Algunes d’aquestes rutes, com el Camí Francès o els Camins del Nord, formen part del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Aquest patrimoni no es descobreix només als grans monuments. També es troba en les places, en els petits nuclis rurals, en la cuina local i en les converses amb la gent del lloc. Per això, fer el Camí és també una manera d’entrar en contacte amb la cultura viva dels territoris que travessa.

Cada any hi arriben pelegrines i pelegrins de molts països. Aquesta diversitat fa que el Camí sigui també un espai de trobada: s’hi comparteixen llengües, històries personals, maneres de veure el món i petites ajudes quotidianes. El Camí uneix. Es pot fer sol o acompanyat, però és fàcil trobar-hi algú amb qui parlar, caminar una estona o demanar orientació. Aquesta xarxa espontània de suport és una de les experiències que molts pelegrins recorden amb més força.

En definitiva, hi ha tantes raons per fer el Camí com persones que el recorren. Per a alguns és fe; per a d’altres, recerca interior, natura, cultura, repte personal o ganes de conèixer gent. Sovint, tot això es barreja i converteix el Camí en una experiència oberta, plural i difícil d’oblidar.

Bibliografia

• Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) (2011) Bíblia catalana. Traducció interconfessional. Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides. Edició en línia consultada a: BCI.
• Breviarium Apostolorum (s. VI-VII) Entrada sobre Jaume el Major. Informació contextual consultada a: Xacopedia.
• Eusebi de Cesarea (c. 324) Història eclesiàstica, II, 9 i II, 23. Edició consultada: The Ecclesiastical History i Christian Classics Ethereal Library.
• Fernández Urresti, Mariano (2014) El Camino de Santiago. Mis enigmas favoritos. Vídeo de Youtube.
• Josep, Flavi (93/94) Antiguitats jueves, XX, 200. Edició consultada: Lexúndria; edició espanyola: Vara Donado, J. (ed.) (1997) Antigüedades judías. Libros XII-XX. Madrid: Akal. Disponible a: Internet Archive.
• Piñero Sáenz, Antonio (2010) ¿Estuvo el apóstol Santiago en España? Diversos Santiagos en el Nuevo Testamento. Religión Digital.
• Piñero Sáenz, Antonio (2010) ¿Qué sabemos de Santiago el Mayor a través del Nuevo Testamento? ¿Es verosímil que este personaje viajara a España? Religión Digital.
• Pseudo-Abdies (s. VI-VII) Apostolic Histories (Virtutes apostolorum).
• Williams, J. i Stones, A. (eds.). 1992. The Codex Calixtinus and the Shrine of St. James. Tübingen: Gunter Narr Verlag.

Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6 Astra i Microsoft Copilot per a Microsoft 365).

Jordi Coll Vera - 2026