Introducció

Com tots els éssers materials, estem fets de partícules subatòmiques. De fluctuacions i de interaccions quàntiques. D’elements químics formats a les estrelles en reaccions d’energia inimaginable al llarg de milers de milions d’anys.

Com a éssers vius, estem fets de cèl·lules, teixits, òrgans,... De l’ADN que hem heretat i propagat amb èxit al llarg de l’evolució. De metabolisme i de simbiosi amb altres microorganismes. Formem part indissolublement de la natura i de les seves interaccions amb tota la resta d’éssers vius.

Com a humans, estem fets de creences i de relació social. De curiositat que ens empeny a investigar i a conèixer. De solidaritat i d’ajuda mútua.

Som els altres i les nostres creences

Què som?

El “Jo” no és més que la trobada entre dos sistemes genètics... una llengua, un sistema social determinat, un lloc un es reflecteixen amb un angle i intensitat peculiars els estímuls que hi arriben. Dos amors, una desena de familiars, una vintena d'amics i una cinquantena de llibres... dels que ha quedat el que ha pogut.

Xavier Rubert de Ventós ^[1]

Es planteja una qüestió fonamental sobre la naturalesa del subjecte humà. Rubert de Ventós sostenia que el 'Jo' no és una entitat fixa i immutable, sinó el resultat de la interacció entre dos sistemes genètics: el que heretem dels nostres pares i el que adquirim de l'entorn. Així, el 'Jo' és una construcció dinàmica i contingent, que es modifica al llarg de la vida segons les circumstàncies i les experiències. Amb aquesta afirmació, volia expressar que la filosofia té com a objectiu explorar les múltiples dimensions del 'Jo', des de la seva dimensió biològica fins a la seva dimensió social i cultural, i que aquesta exploració és una forma de conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i al món que ens envolta.

Som amb els altres i gràcies als altres

Som amb els altres. Podríem morir o tronar-nos bojos si visquéssim en una comunitat on sistemàticament tothom hagués decidit no mirar-nos a la cara i comportar-se com si no existíssim.

Per això, explica, hem de respectar els drets de la corporalitat dels altres, entre els quals hi ha el dret de parlar, de pensar i de ser tractats amb dignitat i sense violència.

El reconeixement del paper dels altres i la necessitat de respectar, en relació amb ells, les mateixes exigències que considerem irrenunciables per a nosaltres, és el resultat d'un creixement mil·lenari que ha anat configurant l'ètica.

Umberto Eco ^[2]

A "El que creuen els qui no creuen", Humberto Eco volia expressar la seva visió sobre el diàleg entre creients i no creients, i sobre els valors comuns que poden compartir. Segons Eco, el respecte mutu entre les persones de diferents creences o conviccions no és una concessió graciosa, sinó una exigència ètica que s'ha anat construint al llarg de la història de la humanitat. Eco defensa que reconèixer el paper dels altres i tractar-los com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres és una actitud que no depèn de la religió, sinó de la raó i de la consciència moral.

La interdependència. Cuidar i deixar que ens cuidin.

Una de les idees clau del feminisme és la interdependència. La idea de l'individualisme és una ideologia masculina. El feminisme porta molt temps pensant en com cuidar-nos. Totes les vides valen igual.

Judith Butler ^[3]

Per Judith Butler, el gènere no és una categoria fixa i natural, sinó una construcció social i cultural que depèn de les relacions de poder i dels discursos que els sostenen. Així, el gènere és una forma d'identitat que es produeix i es transforma a través de les pràctiques performatives, és a dir, els actes de parla i de conducta que repetim i que ens assignen un lloc en el sistema sexe-gènere. Butler defensa que el feminisme ha de qüestionar i subvertir les normes de gènere que oprimeixen i exclouen les dones i altres identitats no normatives, i que ha de promoure la solidaritat i l'aliança entre els subjectes que resisteixen a l'hetero-normativitat i al patriarcat.

Som el producte de l’evolució, l’ADN i les nostres emocions

Estem fets d'emocions, una part important del nostre comportament. Alegria, ràbia, sorpresa, tristesa, fàstic... De vegades difícils de controlar. Emocions que, de fet, són en els nostres gens.

Tenim les emocions del Paleolític, institucions medievals i tecnologies que podrien ser d’un Déu. Això és terriblement perillós.

Edward Osborne Wilson ^[4]

Edward Osborne Wilson és un biòleg nord-americà que va pronunciar aquesta frase en una entrevista al diari El País el 2014. Amb aquesta frase, Wilson volia expressar la seva preocupació per la desconnexió entre la naturalesa humana, les estructures socials i el progrés científic. Segons Wilson, les emocions del Paleolític són els instints bàsics que ens han permès sobreviure com a espècie, però que també ens fan propensos a la violència, l'egoisme i la irracionalitat. Les institucions medievals són les formes de govern, religió i cultura que encara predominen en moltes parts del món, i que sovint són ineficients, injustes i intolerants. Les tecnologies que podrien ser d’un Déu són els avenços científics i tecnològics que ens han permès explorar l'univers, curar malalties i crear noves formes de comunicació, però que també ens exposen a riscos com la guerra nuclear, el canvi climàtic o la manipulació genètica. Wilson creu que aquesta situació és terriblement perillosa perquè pot provocar conflictes, catàstrofes i crisis morals que posin en perill el futur de la humanitat.

Bé, l'ADN ^[5] és el que realment controla les nostres emocions. Un ADN que compartim amb la resta dels humans en un 99,9%. Això vol dir que realment no hi ha races que s'hagin de respectar més que altres. Tots som iguals, els gens ens fan humans a tots els humans per igual. Tanmateix, com es mostra a la imatge anterior, compartim també gens amb molts altres taxons d’éssers vius, en major o menor percentatge. Quasi dos terços dels gens involucrats en malalties humanes són també presents a l'ADN de la mosca del vinagre (Drosophila melanogaster).

Avui en dia sabem que el genoma humà és format per uns 3000 milions de parells de bases nitrogenades, repartits en 23 parells de cromosomes.

Aquest coneixement es té a partir dels avenços en les tècniques de descodificació del material genètic, gràcies a la col·laboració de molts científics al llarg de la història. Entre ells en podríem destacar:

• Gregor Mendel. Monjo austríac que va realitzar experiments amb plantes de pèsol i va descobrir les lleis bàsiques de l'herència genètica, com ara els conceptes de gen, al·lel, dominant i recessiu
• Friedrich Miescher. Bioquímic suís que, el 1869, va descobrir una substància àcida en el nucli de les cèl·lules a la qual va anomenar "nucleïna", que més tard es va conèixer com a àcid desoxiribonucleic (ADN). Aquest descobriment va ser fonamental per a la comprensió del material genètic.
• James Watson i Francis Crick. Científics britànics coneguts pel seu descobriment de l'estructura de la doble hèlix de l'ADN. El 1953, van proposar el model de l'ADN en forma d'una doble hèlix amb bases nitrogenades complementàries, una contribució fonamental per comprendre com s'emmagatzema i transmet la informació genètica.
• Rosalind Franklin i Maurice Wilkins. Varen fer contribucions essencials a la comprensió de l'estructura de l'ADN mitjançant la seva tècnica de difracció de raigs X. Les seves imatges de difracció van ser crucials per a la deducció de l'estructura en doble hèlix, tot i que no va ser reconeguda en el moment del descobriment.
• Marshall Nirenberg i Har Gobind Khorana. Bioquímics que, el 1961, varen descodificar el codi genètic i identificar el primer codó, el codó d'inici AUG, que inicia la síntesi de proteïnes. Els seus treballs van ser fonamentals per entendre com les seqüències d'ADN són traduïdes en proteïnes.
• Craig Venter i Francis Collins. Genetistes que varen liderar el Projecte del Genoma Humà i varen ser pioners en la seqüenciació massiva d'ADN. Uns dels principals impulsors dels avenços en seqüenciació genòmica i la descodificació del genoma humà.

I molts altres...

Avui en dia, s’avança en la modificació selectiva dels gens, amb tècniques de manipulació genètica com el CRISPR (Clustered Regularly Interspaced Short Palindromic Repeats).

La tècnica del CRISPR és una eina de biologia molecular que permet editar l'ADN de forma precisa i eficaç. Es basa en el sistema immunitari natural que tenen alguns bacteris per defensar-se dels virus, mitjançant la incorporació de fragments del seu ADN en el seu propi genoma. Aquests fragments s'anomenen repeticions palindròmiques curtes agrupades i regularment inter-espaiades.

El sistema CRISPR funciona amb dos components: una molècula d'ARN que reconeix la seqüència d'ADN que es vol modificar, i una enzim que talla l'ADN en el punt desitjat. Així, es pot eliminar, afegir o canviar un gen concret, amb aplicacions potencials en la medicina, l'agricultura o la indústria.

Som mortals, però... i l'ADN?

Tot l'ADN que veiem és aquí perquè durant centenars de milions d'anys ha habitat el cos d'avantpassats exitosos (···) Ens reproduïm gràcies a l'ADN, però els nostres cossos són els vehicles que usa l'ADN per a millorar i perdurar (···) L'evolució és un augment continuat d'informació, que va escrivint a l'ADN (···) Ara sabem llegir els 3.055 milions de caràcters (0,75 GB) d'aquest ADN que explica què som i com ens fem.

Katalin Karikó ^[6]

En aquestes paraules, Katalin Karikó, una de les pioneres de la tecnologia de l'ARNm que ha permès el desenvolupament de les vacunes contra la covid-19, expressa la seva admiració i respecte per l'ADN, el material genètic que conté tota la informació sobre la vida. Ens explica que l'ADN és el resultat d'un procés evolutiu llarg i complex, en què els organismes que han sobreviscut i s'han reproduït han transmès els seus trets i característiques als seus descendents. Vol mostrar que l'ADN és una font inesgotable de coneixement, que ens permet entendre com funcionem i com podem millorar la nostra salut i benestar.

Un dels mecanismes de l’evolució és la desaparició dels gens deleteris. Les mutacions molt agressives tenen tendència a la desaparició. Les persones afectades tenen poques, o nul·les, probabilitats de reproduir-se. En canvi, les persones més sanes són les que s'acaben reproduint i propagant els seu genoma amb major probabilitat.

L’ADN neandertal

Els humans moderns i els neandertals van compartir una part del seu ADN fa uns 40.000 anys. Segons diversos estudis, el percentatge de gens neandertals varia entre el 2 i el 4% en les poblacions no africanes, mentre que és molt més baix o inexistent en les africanes. Això es deu al fet que els neandertals van evolucionar a Europa i Àsia, i només es van creuar amb els humans moderns que van sortir d'Àfrica fa uns 60.000 anys.

Els gens neandertals poden influir en diverses característiques físiques i fisiològiques, com el color de la pell, el cabell, els ulls, el sistema immunitari, el metabolisme o la susceptibilitat a certes malalties. Per exemple:

• El gen BNC2, que regula el color de la pell i el cabell, és més freqüent en les poblacions europees i asiàtiques que en les africanes.
• El gen OCA2, que determina el color dels ulls, té una variant neandertal que produeix ulls blaus i és present en un 8% dels europeus.
• El gen MC1R, que controla la pigmentació vermella del cabell, té una forma neandertal que es troba en un 1% dels europeus i un 0,5% dels asiàtics.
• El gen HLA-C*0702, que forma part del sistema immunitari, és d'origen neandertal i està relacionat amb una major resistència a les infeccions víriques.
• El gen SLC16A11, que intervé en el metabolisme dels lípids, és un gen neandertal que augmenta el risc de diabetis tipus 2 en les poblacions ameríndies i asiàtiques.

Som metabolisme i simbiosi

Estem fets de metabolisme i de simbiosi.

Simplificant-ho força, en el nostre organisme es format per uns 250 tipus de cèl·lules i cada cèl·lula té uns entre 40 i 140 milions de proteïnes, diferents en unes persones i en altres. Diferents tipus de cèl·lules que treballen de manera coordinada per mantenir el nostre equilibri vital i la nostra salut.

Un organisme humà està format per bilions de cèl·lules, que es poden classificar en diferents tipus segons la seva estructura i funció. El percentatge dels diferents tipus cel·lulars sobre el total de cèl·lules de qualsevol tipus, sobre el total de cèl·lules de l'organisme humà, varia segons les fonts consultades i els mètodes utilitzats per a la seva estimació. No obstant això, es pot donar una aproximació basada en dades científiques.

Segons un estudi publicat el 2013 a la revista Annals of Human Biology ^[7], el percentatge dels diferents tipus cel·lulars sobre el total de cèl·lules de qualsevol tipus seria el següent:

• Cèl·lules sanguínies: 45%
• Cèl·lules epitelials: 15%
• Cèl·lules musculars: 12%
• Cèl·lules nervioses: 10%
• Cèl·lules òssies: 8%
• Cèl·lules adiposes: 5%
• Altres tipus cel·lulars: 5%

Aquestes xifres són aproximades i poden variar segons l'edat, el sexe, el pes i altres factors individuals de cada persona.

Segons un altre estudi publicat el 2016 a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences ^[8], el percentatge dels diferents tipus cel·lulars sobre el total de cèl·lules de l'organisme humà seria el següent:

• Cèl·lules bacterianes: 39%
• Cèl·lules humanes: 30%
• Cèl·lules fúngiques: 26%
• Cèl·lules virals: 5%

Aquestes xifres tenen en compte que l'organisme humà és un ecosistema complex que alberga una gran diversitat de microorganismes que interactuen amb les cèl·lules humanes i que influeixen en la seva salut i malaltia.

La microbiota

La microbiota, també coneguda com a flora microbiana o microbioma, és la comunitat de microorganismes (com bacteris, virus, fongs i altres) que resideixen en un hàbitat determinat, com el cos humà, el sòl, els oceans, els animals, les plantes, entre d'altres.

En el context del cos humà, es refereix als microorganismes que habiten en diverses parts del nostre organisme, incloent la pell, la boca, l'intestí, les vies respiratòries i altres superfícies corporals. Es calcula que el nostre cos conté bilions de microorganismes, que superen, de llarg, les nostres pròpies cèl·lules.

Aquesta microbiota és extremadament diversa i cada part del cos té la seva pròpia composició de microorganismes característics. A més, és altament variable d'una persona a una altra, i pot veure's influenciada per factors com l'edat, el sexe, l'alimentació, l'estil de vida i l'exposició a l'entorn.

La microbiota té una relació simbiòtica amb el nostre organisme, ja que ens proporciona beneficis importants per a la nostra salut. Aquests microorganismes realitzen funcions vitals, com ajudar en la digestió dels aliments, sintetitzar vitamines, entrenar el sistema immune, mantenir l'equilibri de la flora microbiana i protegir-nos de patògens potencials.

Tanmateix, els desequilibris en la composició de la microbiota, coneguts com a disbiosis, poden estar associats amb problemes de salut, com malalties inflamatòries, trastorns metabòlics, malalties de l'intestí, al·lèrgies i fins i tot malalties mentals.

L'estudi de la microbiota humana és un camp actiu de recerca, i s'ha revelat la seva importància per comprendre millor la salut i desenvolupar noves teràpies basades en la manipulació de la microbiota, com els probiòtics i els trasplantaments de microbiota fecal.

Segons diversos estudis, la microbiota humà pot arribar a pesar entre 1 i 3 quilograms, depenent de factors com l'edat, l'alimentació o l'estat de salut de la persona. Això equival a aproximadament el 2% del pes corporal total. Per posar-ho en perspectiva, pesa més que el cervell, que té una massa mitjana de 1,4 quilograms.

La major part de la microbiota es troba al tracte gastrointestinal. Altres zones amb una alta densitat de microbis són la boca, la vagina o la pell.

Una persona adulta pot tenir deu cops més cèl·lules microbianes que humanes: el cos humà té uns deu bilions de cèl·lules eucariotes, les «nostres», i uns cent bilions de cèl·lules procariotes. El cos humà els ofereix una gran diversitat de hàbitats ^[9]:

1. Microbiota de la boca. El conjunt de microorganismes que habiten a la cavitat oral i que tenen un paper important en la salut i la malaltia. Moltes bacteris orals són beneficioses i ajuden en la digestió dels aliments, mantenen un equilibri àcid-base saludable a la boca i contribueixen a la protecció contra patògens invasors. En general, té funcions beneficioses com la protecció contra agents patògens externs, la regulació del sistema immunitari, la digestió dels aliments o la síntesi de vitamines. Tanmateix, quan l'equilibri de la microbiota oral es veu alterat, poden sorgir problemes de salut.
2. La placa dental és un exemple d'una alteració en la microbiota oral que pot conduir a la malaltia periodontal, com la gingivitis o la periodontitis. L'acumulació de bacteris en la superfície dels dents forma la placa dental, que pot provocar inflamació i infeccions a les genives i el teixit de suport dental.
3. A més de les malalties periodontals, la microbiota oral també pot estar implicada en altres afeccions com la càries dental, la malesa de boca (halitosi) i les infeccions del tracte respiratori superior. També s'ha suggerit que la microbiota oral pot tenir implicacions en la salut sistèmica, com malalties cardiovasculars, diabetis i malalties respiratòries.
4. La microbiota oral està formada per bacteris, fongs, virus i protozous que es troben en diferents superfícies com les dents, les genives, la llengua, el paladar i les mucoses. És dinàmica i es modifica segons factors com l'edat, l'alimentació, la higiene, el tabaquisme, el consum d'alcohol o l'ús de medicaments.
5. Microbiota de l’aixella. El conjunt de microorganismes que viuen a la pell d'aquesta zona del cos. La seva funció és protegir la pell de possibles infeccions i regular el pH. Està formada per bacteris, fongs i arquees, que es nodreixen del suor i de les secrecions sebàcies. La seva composició pot variar segons factors com el gènere, l'edat, la dieta, la higiene i l'ús de desodorants o antitranspirants. Té un paper important en la generació de l'olor corporal, ja que algunes espècies bacterianes produeixen compostos volàtils que són percebuts com a desagradables per l'olfacte humà. Pot influir en la salut de la pell i en el sistema immunitari, al modular la resposta inflamatòria i la producció d'antígens.
6. Microbiota de l’intestí. És el conjunt de microorganismes que habiten a l'aparell digestiu humà. Aquesta microbiota té un paper essencial en la salut i el benestar de les persones, ja que participa en processos com la digestió, la síntesi de vitamines, la regulació del sistema immunitari i la protecció contra agents patògens. Es composa principalment de bacteris, però també hi ha fongs, virus i altres microorganismes. La composició i la diversitat de la microbiota varia segons l'edat, la dieta, l'estil de vida, el medi ambient o l'ús d'antibiòtics. Per això, és important mantenir un equilibri saludable entre els diferents microorganismes que formen part de la microbiota, ja que els desequilibris poden provocar alteracions com la disbiosis intestinal, que s'associa a malalties com l'obesitat, la diabetis, les malalties inflamatòries intestinals o el càncer de còlon.
7. Microbiota de la pell. El conjunt de microorganismes que habiten a la superfície cutània i que contribueixen a la seva salut i protecció. La pell és un ecosistema complex i dinàmic, on conviuen diferents tipus de bacteris, fongs, virus i àcars. La composició de la microbiota de la pell depèn de l'edat, el sexe, el clima, l'alimentació, la higiene, el sistema immunitari i l'ús de cosmètics. Té funcions importants, com ara regular el pH, prevenir infeccions, modular la resposta inflamatòria i participar en la síntesi de vitamines. Alteracions en la microbiota de la pell poden provocar malalties dermatològiques, com ara acne, dermatitis atòpica, psoriasi o rosàcia.
8. Microbiota de la vagina. El conjunt de microorganismes que habiten en aquest òrgan femení. La seva funció principal és protegir la vagina de possibles infeccions i mantenir el seu equilibri de pH. Està formada principalment per bacteris del gènere Lactobacillus, que produeixen àcid làctic i inhibeixen el creixement d'altres microorganismes patògens. Tanmateix, la composició de la microbiota vaginal varia segons l'edat, el cicle menstrual, l'ús d'antibiòtics, els hàbits higiènics o les relacions sexuals. Quan la microbiota vaginal es desequilibra, pot provocar alteracions com la vaginosi bacteriana, la candidiasi o les infeccions de transmissió sexual. Per això, és important cuidar la salut vaginal i evitar factors que puguin alterar la seva flora natural.
9. Microbiota del peu entre els dits. El conjunt de microorganismes que viuen a la superfície de la pell dels peus, especialment entre els seus dits. Aquesta microbiota té un paper important en la salut i la higiene dels peus, ja que pot influir en el desenvolupament de malalties com el peu d'atleta, les infeccions fúngiques o les olors desagradables. La microbiota del peu es veu afectada pel tipus de calçat, el clima, el grau de sudoració, el pH de la pell o l'ús de productes cosmètics. Per mantenir una microbiota equilibrada i sana, és recomanable rentar-se els peus diàriament amb aigua i sabó neutre, assecar-los bé, especialment entre els dits, i utilitzar mitjons i sabates transpirables que evitin la humitat excessiva.

Som pols d’estrelles. De l’animisme al dualisme.

Com éssers materials, estem fets d’àtoms. La majoria dels nostres compostos són fets de carboni (C), hidrogen (H) i oxigen (O).

Com, per exemple, una molècula de glucosa (C6H12O6).

Determinades cèl·lules, o processos metabòlics, necessiten ferro (Fe), calci (Ca), nitrogen (N), sofre (S), fòsfor (P), coure (Cu), magnesi (Mg) o Iode(I).

AT 2017gfo, coneguda també com SN 2017gfo o Nova 2017gfo, és una supernova que es va observar el 17 d'agost del 2017. Aquesta supernova es va produir a la galàxia NGC 4993 i va ser detectada per l'Observatori de Ones Gravitacionals per Interferometria Làser.

Aquest esdeveniment va ser especialment notable perquè també es van detectar ones gravitacionals i raigs gamma ^[10] i es va poder localitzar la font d'origen en un temps relativament curt. És considerada una de les descobertes astronòmiques més importants dels últims anys i ha proporcionat informació valuosa sobre la col·lisió d'estrelles de neutrons i els processos associats.

El 17 d'agost del 2017, l'Observatori de Ones Gravitacionals per Interferometria Làser va detectar ones gravitacionals provinents de la col·lisió d'una estrella de neutrons. En un termini de 12 hores, els observatoris van identificar la font d'aquest esdeveniment a la galàxia NGC 4993, com es mostra en aquesta imatge del Telescopi Espacial Hubble, i van localitzar una flama estel·lar associada anomenada kilonova (requadre). Detall: El Hubble va observar com la kilonova s'anava esvaint al llarg de sis dies.

A l’Univers, tots els elements químics de la taula periòdica més pesants que el ferro (Z=26) s’han format en aquests colossals esdeveniments còsmics altament energètics en el denominat procés R.

El Sol és capaç de fabricar elements químics més pesats que l'hidrogen (Z=1) fins al ferro. Els elements més enllà del ferro precisen de moltíssima més energia i únicament es formen en el procés R.

El procés R (r-process) fa referència a la nucleosíntesi ràpida, el procés astrofísic que es produeix en les explosions de supernoves i en altres esdeveniments extremadament energètics, com ara les col·lisions d'estrelles de neutrons (com l’observat l’any 2017, on s’ha observat la presència de I, Zn, Cu i Co).

Durant l'explosió d'una supernova, les temperatures i les pressions extremes permeten la síntesi d'elements més pesats que el ferro a través del procés R. Aquest procés implica la captura successiva de neutrons per part de nuclis atòmics, creant així elements cada cop més pesats.

La nucleosíntesi ràpida és responsable de la formació d'elements com l'or, el platí, l'urani i el plutoni, així com d'altres isòtops radioactius. Els elements generats pel procés R són dispersats posteriorment per l'explosió de la supernova, i poden ser incorporats en futures generacions d'estrelles i sistemes planetaris.

L'estudi del procés R ens dona informació valuosa sobre la formació i l'evolució dels elements químics a l'univers, així com sobre les condicions extremadament extremes que es produeixen en les explosions de supernoves i altres esdeveniments astrofísics.

Per tant, és cert, com va dir Carl Sagan ^[11], que som pols d’estrelles.

Observem doncs, un cop més, que no som res, que la realitat de l’espècie humana no és el que ens pensàvem fa només uns pocs segles.

Jason Hickel ^[12], en el seu llibre “Less is more” ens planteja un tema interesant: el pas del dualisme a l’animisme.

Segons el dualisme, plantejat per René Descartes ^[13] i per Francis Bacon ^[14], l'home és l'amo de la natura, l’ha de controlar i se n’ha d’aprofitar. El dualisme sosté l'existència de dues forces o principis oposats i complementaris en l'univers. Aquestes forces poden ser conceptualitzades com a bé i mal, llum i foscor, cos i ànima, o bé com a principis més abstractes, com ara la dualitat entre el bé i el mal o entre el material i l'espiritual.

Descartes (a Meditacions metafísiques) escriu "Crec que, per tant, puc concloure amb seguretat que aquesta frase: jo soc, jo existeixo, és necessàriament vera cada vegada que la pronuncio o la penso en la ment" i expressa aquí la seva famosa afirmació "Cogito, ergo sum". Pensament que reflecteix la seva convicció que l'existència del jo pensant és indubtable. Concepte fonamental per al seu dualisme, ja que postula que hi ha una substància pensant (res cogitans) que és distintiva de la substància material (res extensa).

A Principis de filosofia, escriu “No podem concebre el nostre esperit, la nostra ànima, com una cosa estesa, i no podem concebre la substància estesa com una cosa pensant", assenyalant de nou la seva creença en la separació ontològica entre l'ànima o l'esperit i la matèria. Per a ell, l'ànima és immaterial i pensant, mentre que la matèria és extensa i no pensant. Això reforça la dualitat entre el pensament i la matèria en la seva filosofia i la idea de que l’home és apart de la natura.

També, a Passions de l'ànima, quan diu "És més fàcil conèixer les coses de l'ànima que les coses del cos". Afirmant que la ment o l'ànima és més accessible al coneixement que el cos. La ment és el lloc central de la seva investigació filosòfica i és considerada la font de la consciència i del pensament.

Cites d’altres autors sobre el dualisme són, per exemple:

• "La realitat és dualista: el dualisme és el fet més evident i persistent de l'experiència" (Alan Watts ^[15]).
• "El dualisme és un mode de pensar que ha estat una maledicció per a la humanitat" (Jiddu Krishnamurti ^[16]).
• "El dualisme no és només una veritat metafísica, sinó també una veritat de la consciència humana" (Carl Jung ^[17]).

L’home ha estat creat a imatge i semblança de Déu i la natura ja hi era. Per tant, som els amos de la natura i és perfectament lícit i factible, i no solament lícit i factible, sinó també desitjable que l'home controli la natura i que se n'aprofiti.

Hickel ens planteja, a Less is more, la transició a l’animisme. Creença que atribueix una ànima o esperit a tots els éssers vius i objectes inanimats. S'entén que tots tenen una vida interior, una consciència o una voluntat pròpies. Aquesta perspectiva considera que la natura és plena de força vital i que tots els éssers són interconnectats.

Per tant, els humans som part de l’equilibri natural. No estem per damunt ni som els amos de la natura. Per contra, en formem part com la resta dels éssers vius.

Cites d’altres autors sobre l’animisme són, per exemple:

• "L'animisme veu tots els éssers vius com a companys de viatge i membres d'una comunitat més gran" (Graham Harvey ^[18]).
• "L'animisme és una forma de relacionar-se amb el món en què totes les coses són importants i significatives" (Emma Restall Orr ^[19]).
• "L'animisme és la creença que la Terra està viva, plena d'intel·ligència i capaç de comunicar-se amb nosaltres" (Starhawk ^[20]).

Ens situem doncs en una segona revolució copernicana. Ni érem el centre de l'univers, com ja va demostrar Copèrnic, ni som els senyors i amos de la natura. Som part de la natura i per tant hem de seguir les seves regles. No les hem de controlar, sinó que hem de seguir les seves regles.

Som part de Gaia, la deessa grega de la Terra, venerada com a entitat viva i conscient. La hipòtesi Gaia és una teoria científica proposada per l'ambientalista britànic James Lovelock ^[21]) i la biòloga Lynn Margulis ^[22]) a la dècada de 1970. Sosté que la Terra és un organisme viu autoregulat, on els diferents components biològics i geofísics interactuen per mantenir les condicions òptimes per a la vida. Com un gran ésser viu que ens conté a nosaltres.

Activistes i defensores d’aquests plantejaments són, per exemple, Sheila Watt Cloutier i Caroline Merchant.

Som fets d’interaccions quàntiques

A la web htwins.net es pot simular l’escala de l’Univers des de 10^-35 m fins a 10²⁷ m. Des de l’escala de Planck fins la mida de l’Univers observable. Passant per les partícules subatòmiques, els àtoms, les molècules, els planetes, les galàxies, etc. A l’escala 10^-4 (0.1 mm) veurem, per exemple, les cèl·lules de la pell. A escala 10^-5, podríem veure ja orgànuls cel·lulars com els mitocondris, cromosomes i bacteris. Baixant a 10^-7 veuríem, per exemple, els virus... A 10^-10 veuríem els àtoms més petits, hidrogen i heli... Pel cantó contrari, augmentant l’escala, aniríem veient cada cop objectes més llunyans i grans.

Bàsicament, la matèria és buida, mai arribem a tocar-la. Únicament interactuem amb les forces de repulsió entre els seus àtoms.

Suposem per exemple un cub de ferro de 56 g de massa, o sigui, un cub de ferro que conté un mol de ferro. Aleshores, aquest cub conté 6.02 x 10²³ àtoms de ferro, o sigui, el nombre d’Avogadro d’àtoms de ferro.

Sabem que la densitat del Fe és 7,874 g/cc. Per tant, el cub en qüestió tindrà un volum

Per tant, si tenim 6.02 x 10²³ àtoms de ferro repartits en un volum de 7,112 cc, dividint el volum entre el nombre d’àtoms tindrem que cada àtom de ferro ocupa un volum aproximat de 1,181 x 10^-23 cc.

L’arrel cúbica d’aquest valor ens dona la separació els nuclis de dos àtoms de ferro veïns: uns 2,3 Àngstroms. Si ens situem al nucli d’un àtom de ferro amb els seus 56 neutrons i protons, haurem de travessar una distància de 2,3 Àngstroms pràcticament buida que només conté uns quants electrons fins trobar el següent nucli de l’àtom de ferro veí, que sabem que té un diàmetre, en metres, de 5,6 per 10^-15.

Dividint la distància de 2,3 Àngstroms entre dos nuclis veïns d’àtoms de ferro per aquest valor del diàmetre dels seus nuclis, obtindrem que la relació és de 41.000.

O sigui: si el nucli d’un àtom de ferro tingués la mida d’un cigró, el seu veí a l’estructura cristallina del cub de ferro estaria situat a 400 metres. De manera que, a aquesta escala, s’observa clarament que el cub no és tan sòlid com semblava. Els sòlids són pràcticament buits. Mai toquem en realitat la matèria, interaccionem únicament amb les forces de repulsió dels seus àtoms. ^[23])

El món quàntic

Els electrons, i totes les partícules subatòmiques, són partícules estranyíssimes. Els electrons són les partícules responsables de la electricitat i totes les tecnologies que la utilitzen. L'electricitat es coneix des de l'antiguitat però és fins a finals del segle XVII que comença el seu estudi científic i des de finals del segle XIX s’utilitza de manera massiva en la indústria i en les llars, segona revolució industrial.

De manera que hem aprés a domesticar els electrons i en coneixem moltes de les seves propietats però segueixen encara plens de misteris per descobrir ^[24]).

Un dels misteris rau en la seva naturalesa. Els electrons són partícules i ones a la vegada ^[25]). Ho va demostrar Giulio Pozzi l’any 1974 amb l'experiment de la doble escletxa amb pistola d'electrons.

Una pistola d’electrons els disparava d’un en un cap a una placa amb dues escletxes. En principi cabria pensar que l’electró passaria únicament per una de les dues escletxes. El resultat, però, va ser que l’electró passava per les dues escletxes a l’hora. Fet que es detectava pels patrons d'interferència que es recollien en una pantalla posterior.

De manera que els electrons, i totes les partícules subatòmiques, es comporten com a partícula i com a ona a l’hora, segons se les detecti. Les partícules subatòmiques tenen totes, segons les lleis de la mecànica quàntica, una naturalesa dual. Poden mostrar propietats tant de partícules com d'ones en funció de l'experiment que es realitzi.

És difícil de comprendre però és així. Richard Feynman (1918-1988), un dels físics més importants del segle XX, va deixar dit que “··· Si creus que entens la mecànica quàntica, és que no entens la mecànica quàntica”.

Altres conceptes estranys sobre les partícules subatòmiques són:

• No es pot conèixer amb exactitud i simultàniament la posició i la quantitat de moviment d’un electró.
• El Principi d’incertesa, proposat per Werner Heisenberg l'any 1927, estableix que hi ha una limitació inherent en la precisió amb què es poden mesurar simultàniament la posició i el moment (o la quantitat de moviment) d'una partícula subatòmica, com ara un electró. Quan intentem mesurar la posició d'un electró amb gran precisió, la seva quantitat de moviment es fa indeterminada i viceversa. Tanmateix, això no vol dir que els electrons només existeixin quan algú els mira o interacciona amb ells. El principi d'incertesa d'Heisenberg descriu una limitació inherent en la nostra capacitat de mesurar amb precisió les propietats d'una partícula subatòmica. Els electrons i altres partícules subatòmiques continuen existint i tenen propietats ben definides, tot i que no podem conèixer simultàniament totes les seves propietats amb precisió infinita.
• Quan ningú no els destorba, els electrons no són a cap lloc concret. No són enlloc. Sembla que fins i tot apareixen i desapareixen, a l'espai buit.
• Carlo Rovelli és un físic teòric conegut per les seves investigacions en el camp de la gravetat quàntica de llaços i altres aspectes de la física quàntica. En relació a l'afirmació anterior, cal tenir en compte que les seves afirmacions i teories estan en el marc d'una àrea de recerca en curs i encara en evolució.
• La frase descriu una característica interessant de la mecànica quàntica, coneguda com a fluctuacions quàntiques. Segons la mecànica quàntica, en l'escala subatòmica, com ara la dels electrons, les partícules no tenen una localització precisa en l'espai i poden experimentar fluctuacions aleatòries. En el marc de la interpretació quàntica, és cert que quan ningú no està observant o interactuant amb un electró, no podem dir amb precisió on es troba. En lloc d'estar en un lloc concret, els electrons són descrits per una funció d'ona, que és una expressió matemàtica que proporciona informació sobre la probabilitat de trobar l'electró en diferents posicions.
• Quant a l'aparició i desaparició d'electrons a l'espai buit, això està relacionat amb el concepte de creació i aniquilació de partícules en el context de les fluctuacions quàntiques del buit. Segons els principis de la mecànica quàntica, l'espai buit no és realment buit, sinó que està ple d'una mar de partícules virtuals que apareixen i desapareixen constantment. Aquest fenomen és conegut com a creació i aniquilació de parelles de partícules.
• En l'escala subatòmica, els electrons i altres partícules poden mostrar comportaments no intuïtius, com fluctuar en la seva posició i aparèixer i desaparèixer en l'espai buit, segons els principis de la mecànica quàntica. Aquestes propietats són objecte d'estudi i investigació en el camp de la física quàntica.
• Els electrons es poden entrellaçar.
• L'entrellaçament quàntic és un fenomen fonamental de la mecànica quàntica que implica una correlació no local entre partícules subatòmiques. És una propietat especial que es manifesta quan dues o més partícules estan relacionades de manera que l'estat quàntic global del sistema no es pot descriure independentment de l'estat de cada partícula individual.
• Quan dos o més objectes quàntics estan entrellaçats, les seves propietats estan intrínsecament vinculades, de manera que l'estat quàntic d'una partícula està directament relacionat amb l'estat quàntic de les altres, independentment de la distància física que hi hagi entre elles. Això significa que modificar l'estat quàntic d'una partícula entrellaçada té un impacte immediat en l'estat de les altres partícules entrellaçades, fins i tot si estan separades per grans distàncies.
• Ha estat àmpliament establert experimentalment i és un fonament clau en moltes aplicacions de la informació quàntica, com ara la criptografia quàntica i la computació quàntica. A més, l'entrellaçament té implicacions profundes en la comprensió de la naturalesa fonamental de la realitat i en la formulació de les lleis de la mecànica quàntica.
• Un exemple famós d'entrellaçament quàntic és el paràmetre de l'espí (EPR, segons les seves inicials en anglès), proposat per Albert Einstein, Boris Podolsky i Nathan Rosen en un article de 1935. L'experiment mental de l'EPR es va utilitzar per il·lustrar el concepte d'entrellaçament quàntic i va generar un debat fonamental sobre la interpretació de la mecànica quàntica.
• En resum, l'entrellaçament quàntic és una propietat fonamental de les partícules subatòmiques en la mecànica quàntica, en què l'estat quàntic global del sistema està correlacionat amb l'estat de les partícules individuals, independentment de la distància entre elles.
• L'espai té una fina estructura granular, no és divisible fins a l'infinit.
• La noció que l'espai podria tenir una estructura granular o discreta és un tema que sorgeix en diverses teories de la gravetat quàntica, com ara la gravetat quàntica de llaços (Carlo Rovelli ^[26])), la teoria de cordes i altres aproximacions. Aquestes teories especulen que a nivell fonamental, l'espai podria estar compost per unitats discretes o "grans" que determinarien la seva estructura.
• Segons aquestes teories, en lloc de ser continu, l'espai estaria format per quantitats discretes o indivisibles, similar a la idea d'una xarxa o una estructura granular. Aquests elements fonamentals podrien tenir una escala extremadament petita, de l'ordre de les dimensions de Planck, que és la longitud més petita que es pot considerar dins dels marcs actuals de la física teòrica.
• No obstant això, és important tenir en compte que aquesta idea encara està en procés d'investigació i no hi ha consens definitiu entre els físics en aquesta qüestió. La naturalesa de l'espai i si té una estructura granular o contínua sent un tema actiu de recerca en la física teòrica i de la gravetat quàntica en particular.
• Per tant, l'espai podria no ser divisible fins a l'infinit. Seria format de grans d'espai, que conformarien el propi espai. És a dir, els grans d’espai no serien en lloc perquè la interacció entre ells generaria el propi espai.
• Aquests grans d’espai serien ínfims, de l’ordre de 1017 vegades més petits que un nucli d’hidrogen. Seria com comparar un mil·límetre amb vint-i-dues vegades la distància mitjana de Neptú al Sol. En comparació, s’hauria d’ampliar un mil·límetre fins la distància de la Terra a la Lluna per poder veure un nucli d’hidrogen ^[27]).

Un món d’interaccions

També en el món macroscòpic, segons ens explica Carlo Rovelli ^[28]), les interaccions generen correlacions entre el món extern i el món intern. I el que importa són aquestes interaccions. Quan interactuem amb les altres persones, canviem el nostre estat mental. Encara que , sovint, la imatge que ens fem del món real és fictícia.

La correlació entre el món real i el món mental, a través dels nostres sentits, és el que ens ajuda a viure. La interacció és part integrant de la vida.

Carlo Rovelli ens explica també que els bacteris són ja capaços de detectar les concentracions de sucre en el medi i es desplacen cap a la zona de major concentració. Interaccionen amb el medi i modifiquen la seva conducta. Bàsicament, som tot interaccions.

Idees bàsiques que ens vol transmetre Carlo Rovelli al seu llibre són:

• Si no veiem les coses ni els les expliquen, no en podem saber res.
• La interacció és part inseparable de les conductes.
• Totes les realitats només són en relació a qui les observa.
• Les informacions poden canviar quan les observa algú altre.
• No existim com a entitats autònomes, només interactuant amb altres objectes.
• En el món viu, inclosos nosaltres, les interaccions generen correlacions entre el món extern i el món intern. Entre el món extern i el món mental.
• Les correlacions positives són les que ens ajuden a viure i ens poden fer actuar. Vivim gràcies a les interaccions
• El món està format d'esdeveniments que teixeixen una xarxa d'interaccions.
• Les entitats són efímeres. Les coses són només reflexes en altres coses.
• Tota visió és parcial, cap punt de vista és absolut. La realitat és un vel tènue, darrera del qual no hi ha res. No som gaire cosa.

Karen Barad ^[29]), des del món de la filosofia, ens diu bàsicament el mateix. Els estats no preexisteixen, els veiem i els interpretem interactuant amb les altres persones i amb el món.

La humanització

Tot el que hem vist fins ara ens porta a la humanització. Saber qui som ens ajuda a trobar una miqueta el camí per on hem d'anar.

El primer que ens ha de quedar ja ben clar és no som els senyors de la natura. Únicament en som una petita part i, en canvi, hem esgotat ja pràcticament el món on vivim.

Ens hem de constituir com a humanitat. Establir regles compartides amb tota la població mundial.

Michael Tomasello ^[30]) incideix en la importància de la cooperació. Segons ell, som encara a la prehistòria i no sabem si arribarem a la història, a la humanització. A adquirir consciència d'espècie i del nostre lloc en aquest planeta únic.

Victoria Camps ^[31]), ens diu que ha arribat el moment que l'ètica humana sigui l'ètica de que ens cuidin i de cuidar els altres, passar de l’agressió a les cures: “Cuidar no és un deure només de les dones, cuidar és un deure democràtic”.

El creixement econòmic ha de deixar de ser el paradigma del desenvolupament de la humanitat. El planeta Terra funciona segons equilibris molt febles, no en base a un creixement sostingut.

La humanització hauria de procurar garantir la dignitat, el benestar i els drets de les persones, reconeixent la seva individualitat, la seva diversitat i les seves necessitats específiques, respectant prioritàriament els drets de la resta dels éssers vius del planeta. Sense planeta no hi ha humanitat i de planeta només en tenim un i l’hem de cuidar.

Jordi Coll Vera - 2023