Introducció

Isabel Gramesón ^[1] Pardo va ser una dona criolla del segle XVIII coneguda per protagonitzar una extraordinària travessia a través de l’Amazones per tal de reunir-se amb el seu marit, Jean-Baptiste Godin des Odonais. La seva vida transcorre en plena era de la Il·lustració, en un context de grans expedicions científiques i de fortes restriccions colonials. A continuació es presenta un estudi biogràfic sobre Isabel Gramesón, incloent-hi el context històric en què va viure, la seva implicació en l’expedició amazònica i la relació amb Jean Godin, així com una anàlisi dels objectius científics de l’expedició geodèsica francesa al Perú que marcarà definitivament el destí de la parella.

“Si leyerais en una novela que una mujer delicada, acostumbrada a gozar de todas las comodidades de la vida, se precipita en un río, del que se la extrae medio ahogada; se interna en un bosque con otras siete personas, sin camino, y por él anda muchas semanas; se pierde, sufre el hambre, la sed, la fatiga, hasta el agotamiento; ve expirar a sus dos hermanos, mucho más robustos que ella, a un sobrino apenas salido de la infancia, a tres jóvenes, criadas suyas, y a un joven criado del médico que había marchado antes; que sobrevive a la catástrofe; que permaneces sola, dos días con sus noches, entre los cadáveres, en parajes donde abundan los tigres, muchas serpientes muy peligrosas, sin haber encontrado nunca ni uno solo de estos animales; y que se levanta, se vuelve a poner en camino, cubierta de harapos, errante en un bosque sin sendas, hasta el octavo día, en que volvió a hallarse a orillas del Bobonaza, acusaríais al autor de la novela de faltar a la verosimilitud, pero un historiador no debe decir a sus lectores más que la simple verdad. Todo lo anterior está atestiguado por las cartas originales que poseo de muchos misioneros del Amazonas que han intervenido en este triste acontecimiento del que, por otra parte, he tenido demasiadas pruebas, como veréis en la continuación del relato.”

(Carta de Jean Godin des Odonais, publicada per Charles-Marie de La Condamine a Viatge a la América Meridional)

Context històric: el segle de la Il·lustració a Europa i Amèrica

Durant el segle XVIII en destaquen el moviment de la Il·lustració i els avenços de la ciència, així com les profundes transformacions polítiques tant a Europa com a Amèrica. Un dels debats científics més freqüent a inicis del segle va ser el de la forma de la Terra. Newton i els seus seguidors sostenien que el planeta era un esferoide aplatat pels pols, mentre que els cartesians, encapçalats pel francès Jacques Cassini, creien que la Terra s’eixamplava a l’equador. Per resoldre aquesta disputa, l’Académie des Sciences de París va organitzar expedicions geodèsiques extremes: una al cercle polar (Lapònia), encapçalada per Pierre Louis Moreau de Maupertuis i Anders Celsius) i una altra a l’equador (a la regió de Quito, a Sud-Amèrica), encapçalada per Charles-Marie de La Condamine. Aquest impuls científic formava part de l’esperit il·lustrat, que propugnava el progrés del coneixement mitjançant l’observació i la raó ^[2].

En l’àmbit polític, Europa vivia una època de monarquies absolutes però també de col·laboració científica internacional. França, sota Lluís XV, donava suport a projectes científics de gran envergadura. Espanya, recentment governada per la dinastia borbònica, començava a obrir-se tímidament a reformes il·lustrades. Tanmateix, l’Imperi Espanyol mantenia un estricte control sobre els seus territoris d’ultramar. Els estrangers necessitaven permisos especials per viatjar a les colònies espanyoles, atès que tota exploració o comerç estava rigorosament monopolitzat per la Corona. Aquesta desconfiança es devia tant al temor d’espionatge o contraban com a la protecció dels interessos imperials. En aquest context, resulta excepcional que el rei Felip V d’Espanya autoritzi una expedició de científics francesos al Virregnat del Perú per mesurar un arc de meridià a l’equador. La concessió es fa amb unes condicions clares: els investigadors francesos limitaran la seva activitat a les zones autoritzades i seran acompanyats per oficials espanyols que vigilaran els seus moviments.

A Sud-Amèrica, la societat colonial es trobava fortament estratificada. A la capçalera hi havia els peninsulars (espanyols nascuts a la metròpoli) i els criolls (fills de colons espanyols nascuts a Amèrica). Els criolls acomodats gaudien de poder econòmic i sovint ocupaven càrrecs locals, però políticament estaven subordinats als funcionaris enviats des d’Espanya. Les dones de les famílies criolles riques rebien educació en convents catòlics, amb l’objectiu principal de preparar-les per al matrimoni a edat molt jove. En el cas d’Isabel Gramesón Pardo, aquesta va ser exactament la seva situació: neix i creix en el si d’una família criolla influent, i es casa sent una adolescent, tal com dictaven els costums socials de l’època.

Cal destacar també les condicions geogràfiques i sanitàries del continent sud-americà a mitjan segle XVIII. Les comunicacions eren precàries: travessar la serralada dels Andes o endinsar-se a la selva amazònica suposava riscos enormes i setmanes de viatge. Les malalties epidèmiques com la verola tenien efectes devastadors en la població local, especialment entre les comunitats indígenes que no tenien immunitat prèvia. Un exemple dramàtic n’és l’epidèmia de verola que va assolar la regió de Quito cap al 1759 ^[3], esdeveniment que influirà directament en la vida d’Isabel Gramesón i de la seva família. En l’esfera global, els conflictes europeus també tindran repercussions a Amèrica: durant la Guerra dels Set Anys (1756–1763), les rutes marítimes i el correu entre Europa i les colònies es veuran interrompudes, fet que, com veurem, tallaran durant anys la comunicació entre Jean Godin i la seva esposa a una banda i l’altra de l’oceà.

Orígens familiars i joventut d’Isabel Gramesón

Isabel Gramesón Pardo neix l’any 1728 a la ciutat de Riobamba ^[4], a l’Audiència de Quito (Virregnat del Perú; actual Equador). Filla de Don Pedro Gramesón y Bruno, un administrador espanyol de notable prestigi a la regió de Riobamba. La família Gramesón-Pardo pertanyia a l’elit criolla local i gaudia d’una gran influència política en el virregnat. Gràcies a aquesta posició, Isabel creix amb certs privilegis: rep una educació acurada en un convent de monges, on aprèn no només catecisme i labors domèstiques, sinó també a llegir i escriure. Segons testimonis posteriors, és una noia culta per a l’època i parla amb fluïdesa espanyol, francès i quítxua, fins i tot comprenia l’ús dels quipus (el sistema tradicional inca de cordills amb nusos per transmetre informació). Aquesta formació multilingüe li serà útil quan coneixerà els científics francesos i s’endinsarà en terres indígenes amazòniques.

Com era habitual entre les criolles benestants, Isabel és educada pensant en un bon matrimoni. Les noies solien casar-se molt joves, sovint encara adolescents, per enllaçar famílies i patrimonis. En el cas d’Isabel, el destí va voler que el seu futur espòs fos un foraster francès lligat a una expedició científica. L’any 1741, quan ella té només 13 anys, coneix a Quito un jove de 28 anys anomenat Jean Godin des Odonais. Jean era membre de la missió geodèsica francesa que des de feia uns anys treballava als voltants de la ciutat, i s’havia guanyat la vida col·laborant en diversos treballs de mesura i cartografia. Isabel, una criolla atractiva i educada, atreu l’atenció de Jean Godin, i aviat neix entre ells un afecte intens malgrat la diferència cultural i d’edat, una diferència que no es considerava escandalosa en aquell temps.

La imatge anterior ens mostra dues recreacions artístiques dels nostres protagonistes. Al centre es reprodueix un dibuix del colibrí calçat turquesa, Eriocnemis godinii, nomenat així en honor de Godin.

Jean Godin i l’expedició geodèsica francesa al Perú (1735–1744)

Jean-Baptiste Godin des Odonais (nascut el 1713 a Saint-Amand-Montrond, França) prové d’una família francesa nombrosa i acomodada. Cartògraf i naturalista. Dotat d’un esperit viatger i aventurer, de jove somia amb explorar terres llunyanes. Quan s’assabenta que el seu cosí, el científic Louis Godin, ha estat designat per participar en l’expedició geodèsica a l’equador, Jean insisteix a sumar-s’hi com a assistent, tot i la seva joventut. L’atracció per l’aventura i la ciència l’impulsa a embarcar-se cap a Amèrica el 1735, integrant-se en l’equip liderat per Charles-Marie de La Condamine, Pierre Bouguer i el seu cosí Louis Godin des Odonais. Aquesta expedició, coneguda com la “Missió Geodèsica Francesa”, té l’objectiu de mesurar amb precisió un arc d’un grau de meridià terrestre prop de l’equador terrestre (a la regió de Quito) per comparar-lo amb la longitud d’un grau mesurat a latituds més altes. L’objectiu científic principal és determinar la forma exacta de la Terra i resoldre definitivament la controvèrsia entre newtonians i cartesians.

Cal destacar que l’expedició geodèsica al Perú és un esforç internacional sense precedents. Després de negociacions diplomàtiques, el rei espanyol Felip V autoritza la presència dels científics francesos en terres americanes amb la condició que dos oficials de la Marina espanyola els acompanyin. Així, s’incorporen al grup Jorge Juan (22 anys) i Antonio de Ulloa (19 anys), dos brillants guàrdies marines de Cadis que actuaran com a observadors i enllaços. Tots dos espanyols acabaran participant activament en els estudis i posteriorment esdevindran figures importants de la ciència espanyola (Jorge Juan introdueix les idees de Newton a l’Armada i Antonio de Ulloa descobreix un nou metall, el platí, durant l’expedició. El planter de l’expedició inclou també altres especialistes: astrònoms, cartògrafs, un botànic (Joseph de Jussieu) i artesans com rellotgers i metges, a més de guies locals. En total, era un grup divers unit pel fervor científic.

Surten del port de La Rochelle (França) i el 22 de juny de 1735 arriben a l’illa de La Martinica, l’onze de juliol a Saint-Domingue, el 16 de novembre a Cartagena, el 30 de novembre a Portobello (Panamà), el 9 de març a Manta i el 29 de maig a Quito.

Bouguer i La Condamine es queden uns mesos a la costa i es reuneixen amb el grup, a Quito, el mes de Juny. La Condamine va conviure un temps amb els Tsàchila (“los colorados” i, probablement, va practicar el ritual xamànic de l’ayahuasca.

El 1563, Espanya havia convertit San Francisco de Quito en la capital de la Reial Audiència de Quito. El 1736, Quito tenia una població d’uns 30000 habitants i l’expedició francesa era la primera missió estrangera que rebia la ciutat. Actualment té uns 2.8 milions d’habitants a l’àrea urbana i uns 3 milions a la zona metropolitana.

La missió geodèsica s’allargarà durant gairebé deu anys, un període en què els científics realitzaran mesures de nombroses triangulacions en terrenys andins molt dificultosos i recorreran regions fins aleshores poc explorades. L’equip pateix tota mena de contratemps: rivalitats internes entre La Condamine, Bouguer i Louis Godin sobre la direcció dels treballs fan que es divideixin en subgrups per fer mesures paral·leles; alguns membres moren (el 17 de setembre de 1736 mor Nicolas Couplet, un dels ajudants, d’una malaltia tropical, “el mal de la vall” —possiblement un fong tòxic— i un altre, el metge Jean Senièrgues, és assassinat, a Cuenca, l’1 de setembre de 1739, per una multitud local) i d’altres desapareixen en el curs de l’expedició. Malgrat tot, els resultats científics son exitosos. Passen 23 dies al cim del volcà Pichincha, de 4776 m d’alçada, fent-hi mesures angulars. Pugen al volcà Cor, de 4790 m d’alçada.

Al juliol de 1739 han aconseguit dissenyar el darrer mapa de triangulació que traça un meridià de 342 km de llargada. Falten uns mesos més de feina per obtenir la dimensió d’un grau a la latitud de l’equador. L’abril de 1740 finalitzen les mesures al voltant de Quito. A Cuenca hi fan observacions celestes i, a principis de 1740, marxen a Quito per realitzar observacions a les planes del nord de la ciutat després d’haver passat dos anys a les muntanyes. Isabel Gramesón té aleshores 12 anys, l’edat de casar-se.

El 3 d’octubre de 1740, Jean Godin marxa cap a Cartagena d’Índies, a 1500 km al nord de Quito, tot sol, a comerciar amb tèxtils i dur un bagul de La Condamine per embarcar-lo cap a Europa. El viatge d’anada i tornada durarà sis mesos.

A finals de 1743, han completat la mesura de diversos graus de latitud a prop de Quito i demostren que la Terra és efectivament un esferoide aixafat pels pols ^[5], confirmant les prediccions de Newton. Aquestes dades, combinades amb les de l’expedició paral·lela a Lapònia dirigida per Maupertuis i Celsius, convencen la comunitat científica francesa, fins aleshores escèptica, de la veracitat de la teoria de la gravitació universal newtoniana. De fet, la Académie francesa, que inicialment havia recolzat la visió cartesiana, acaba acceptant la teoria newtoniana gràcies a les proves aportades per aquests viatges científics. ^[6]

A banda del seu objectiu geodèsic principal, l’expedició de La Condamine i Godin recull una gran quantitat d’informació sobre geografia, fauna, flora i etnografia de la zona equatorial. Els expedicionaris estudien els costums dels pobles andins i amazònics, analitzen plantes medicinals i productes naturals (el mateix La Condamine descriu per primer cop el cautxú –el làtex de l’hevea, base de la goma– i un verí de caça anomenat curare ^[7]). Es fan també observacions astronòmiques per millorar la navegació i mapes detallats de la regió. En paraules dels propis participants, es tracta d’una veritable “escola científica” que posa a prova nous instruments i mètodes sobre el terreny. Aquesta va ser la primera ocasió en què un grup d’estrangers és autoritzat a endinsar-se en l’interior del Perú colonial, i combina aventura, ciència i diplomàcia en parts iguals. Al seu retorn, Charles de La Condamine publica un Diari de viatge que tindrà un enorme èxit a França, alimentant la fascinació europea per les terres sud-americanes. Jean Godin, el membre més jove de l’expedició, no imaginava aleshores que el seu destí quedaria lligat per sempre a aquell país llunyà i a una jove criolla amb qui es va casar durant la missió.

Un encontre, un casament i una separació prolongada (1741–1749)

Passats tres anys al territori de Quito, Jean Godin contrau matrimoni amb Isabel Gramesón Pardo. Es casen, a Quito, el 29 de desembre de 1741, en una cerimònia esplèndida amb l’assistència de la flor i nata de la societat local. La família de la núvia, orgullosa de l’aliança amb un europeu il·lustrat, no repara en despeses per celebrar l’enllaç. Isabel, amb només tretze anys, esdevé esposa de Jean Godin, de vint-i-vuit. El casament simbolitza també l’encontre de dues cultures: la criolla andina i la francesa científica.

La cerimònia té lloc a l Col·legi Dominicà de San Francisco de Quito i s’hi serveixen fonts de peix, aus de corral, carn i bols amb fruites suculentes (xirimoies, alvocats, guaiabes, magranes i maduixes). Hi duen gel del volcà Pichincha per refredar els licors.

Un mes desprès del casament, passat el “període de desfloració”, Isabel reapareix en públic i es fan les rondes de visita a familiars i amics. Isabel, amb 14 anys d’edat, està ja embarassada per primer cop.

Pocs mesos després de la boda, a principis de 1742, els científics francesos donen per concloses les seves tasques geodèsiques a l’Equador. Han confirmat experimentalment la hipòtesi newtoniana i ja no cal prolongar-hi l’estada. La major part de l’expedició empren el retorn a Europa a través de l’Amazones: baixen els rius fins a l’Atlàntic i des d’allà embarquen cap a França. Tanmateix, Jean Godin decideix quedar-se temporalment a Quito. El motiu és personal: Isabel està embarassada del seu primer fill, i ell no vol deixar-la sola. El pla de la parella és que, un cop Isabel hagi donat a llum i es trobi en condicions de viatjar, s’afegiran tots tres a alguna expedició fluvial posterior per reunir-se amb els francesos i marxar a Europa. Malauradament, aquests plans inicials es van anar retardant i complicant.

Els Godin s’estableixen a Quito durant un temps. Jean prova d’iniciar negocis a la ciutat aprofitant els coneixements i contactes adquirits, però aviat descobreix que la seva condició d’estranger el posava en desavantatge en un entorn econòmic controlat pels espanyols. L’any 1744 una greu epidèmia de verola es desferma a Quito, provocant una alta mortalitat i inestabilitat. Per tal de protegir-se, la família decideix traslladar-se a Riobamba, la ciutat natal de la Isabel, situada a una altitud més elevada i amb un clima més saludable. A Riobamba, els Gramesón i els Godin hi prosperen durant uns anys: el pare de la Isabel, Don Pedro, hi té propietats i el negoci familiar (probablement relacionat amb la producció tèxtil) sembla segur. La Isabel, però, pateix diversos avortaments i pèrdues de nadons en els anys següents. Tots els fills que la parella concep moren de forma prematura, fet que els suposarà un cop emocional molt dur. Els tràgics embarassos fallits obstaculitzaran reiteradament els plans del matrimoni de viatjar a França, ja que Isabel requerirà repòs i atenció mèdica.

A finals de 1748, la situació farà un tomb quan Jean Godin rebrà, a Riobamba, una carta procedent de França. La missiva, enviada pels seus germans vuit anys abans, el 1740, arriba finalment a les seves mans. La carta li comunica que el seu pare ha mort i li supliquen que torni a la llar familiar a França. Per a Jean, allò li desperta un fort sentiment de deure familiar i nostàlgia per la seva terra natal. Després de gairebé 13 anys a Amèrica, contempla seriosament la necessitat de tornar a França. Isabel també desitja conèixer el país del seu marit (com moltes criolles, té una imatge idealitzada de París com a centre de luxe i sofisticació).Tanmateix, la forma de fer-ho és complexa: han d’arribar fins l’Atlàntic travessant territori inhòspit. Jean, amb esperit resolutiu, decideix que ell viatjarà el primer fins la costa atlàntica, obrint camí, i després tornarà a buscar Isabel o li enviarà un vaixell per tal de que ella pugui viatjar còmodament. El trajecte més curt fins l’Atlàntic és baixar per la conca de l’Amazones travessant la selva, un camí arriscat però molt més ràpid que no pas pujar a Panamà o tornar pel mateix camí cap a Lima.

Així doncs, el març de 1749, Jean Godin des Odonais s’acomiada de la seva esposa a Riobamba i s’endinsa en l’aventura de recórrer tot sol el gran riu Amazones rumb a l’oceà Atlàntic. El viatge fluvial de Jean, seguint la ruta que ja havia fet anteriorment La Condamine anys enrere, durarà set mesos i es desenvoluparà sense incidents greus. Després de navegar milers de quilòmetres riu avall, Jean arriba a la Guaiana Francesa a finals de 1749. De cop i volta es troba de nou en territori francès després de 15 anys fora, cosa que li produeix una gran alegria i un cert alleujament. Tanmateix, la seva missió és lluny d’haver acabat: cal organitzar el retorn d’Isabel.

Jean Godin té molt clar que vol remuntar de nou l’Amazones per recollir la seva esposa i dur-la a França, però es topa amb enormes obstacles burocràtics i materials. En primer lloc, ell és súbdit francès i per travessar de tornada territori colonial portuguès i espanyol necessita permisos especials (passaports) emesos des de París i autoritzacions dels governs colonials. Aconseguir aquests salconduits és una tasca lenta: cal sol·licitar-los per carta a França i esperar-ne la resposta. En el millor dels casos, un intercanvi de correspondència transatlàntica trigava un any sencer, sempre que la carta no es perdés pel camí. Mentrestant, Jean es troba a Cayena, la capital de la Guaiana Francesa, sense diners ni contactes propers. La Guaiana en aquell temps era una colònia marginal: poc poblada, amb un clima calorós i malalties tropicals, envoltada de selva pantanosa i amb fauna perillosa. Malgrat aquestes penúries, Jean no es desanima. Aprofita l’estada per redactar un informe titulat “Mémoire sur la navigation de l’Amazone” adreçat al ministre francès d’Afers Exteriors, on hi proposa idees audaces, com que França s’apoderi de les ribes septentrionals de l’Amazones per compartir el control del riu amb Portugal i obrir una ruta comercial cap al Perú. Amb aquesta iniciativa, Godin pretén despertar l’interès de la metròpoli en el seu projecte de tornar a Riobamba per via fluvial. Però la resposta des de França no arribava mai: les cartes amb els passaports oficials semblaven haver-se extraviat o estar encallades en la lenta burocràcia colonial.

Durant els anys següents, Jean Godin roman atrapat a la Guaiana, incapaç d’avançar o retrocedir. Es guanya la vida com pot (fins i tot caçant manatís en un poblet fronterer anomenat Oyapock, a la frontera amb el Brasil portuguès). La frustració i l’enyorança comencen a afectar el seu caràcter: esdevé irritable i amargat per la seva mala sort. Tot i això, mai no abandona del tot l’esperança. Durant gairebé setze anys, envia cartes cada mes a les autoritats franceses i espanyoles demanant els permisos per remuntar l’Amazones. Ni tan sols el seu mentor, La Condamine, li respon –en part perquè en aquells anys França i Anglaterra estaven en guerra i la correspondència transoceànica es va interrompre (durant la Guerra dels Set Anys, 1756-1763 i, a Jean, no li va arribar ni una sola carta a Jean). Viu en una cabana construïda amb les seves mans, s’ha quedat sense recursos i no li han pagat el seu treball científic ni el llibre de gramàtica quítxua que publica.

Mentrestant, a Riobamba, Isabel Gramesón espera notícies del seu marit enmig de creixents dificultats. Quan Jean marxa, el 1749, Isabel està de nou embarassada i dona a llum poc després una nena, anomenada Carmen, que no arribarà mai a conèixer el seu pare. Isabel confia en que Jean torni en un parell d’anys, però el temps passa sense cap carta ni missatge d’ell. La seva llar es buida: han perdut els altres fills petits, i ara ella està sola amb la seva filla. Als pocs anys, a Riobamba tothom dona per fet que Jean Godin i els francesos han tornat a Europa i que, probablement, ell s’ha oblidat de la seva esposa americana. Alguns li ho diuen cruelment, alimentant-ne la seva soledat i els seus dubtes. Durant la dècada de 1750, a més, la família d’Isabel pateix un revés econòmic important: la indústria tèxtil local, en la què hi basen la seva riquesa, decau. Les importacions d’Europa arribaven amb comptagotes i els deutes s’acumulen.

Els aixecaments indígenes seran cada cop més constants a partir de 1760 i acabaran esclatant a Riobamba l’any 1764, provocant la mort de més de 100000 nadius.

Carmen ha tornat ja del convent on ha estat educada i és ja en edat de casar-se. Isabel té 36 anys i no ha perdut l’esperança de retrobar-se amb el seu marit, Jean Godin.

La mare d’Isabel mor l’any 1757 i el seu pare Don Pedro és empresonat durant un temps a causa dels deutes. En aquest ambient difícil, Isabel es refugia en la cura de la seva filla Carmen i en les obligacions domèstiques, cada cop pensant menys en Jean i veient més lluny la possibilitat de retrobar-lo.

L’aventura amazònica: el viatge èpic d’Isabel per retrobar el seu marit (1769–1770)

Després de molts anys d’incomunicació, el destí ofereix una última oportunitat perquè la parella es retrobi. L’any 1766, Jean Godin, encara a la Guaiana, té notícies de que un grup de missioners jesuïtes portuguesos planeja remuntar l’Amazones fins a les missions espanyoles del Perú. Tanmateix, Jean té por de que el detinguin i hi envia un amic seu afer les gestions, Tristan d’Oreasaval. Els confia, als jesuïtes, unes cartes per a la seva família a Riobamba i els prega que, un cop arribats al seu destí, acompanyin la seva esposa riu avall fins on ell es troba. Aquella era una solució enginyosa per esquivar la burocràcia oficial, aprofitant les xarxes missioneres. Efectivament, els missioners remunten l’Amazones amb un vaixell i, cap al 1767, arriben a Loreto, una missió a la vora del riu Marañón (Amazones) al Perú.

Nou mesos més tard de la partida dels jesuïtes, a Riobamba comencen a córrer rumors sorprenents: es diu que a Loreto hi ha un vaixell esperant Isabel i la seva filla per du-les fins la Guaiana, on el seu espòs Jean Godin les espera. La notícia és vaga i gairebé increïble –feia disset anys que Isabel no sabia res de Jean– però conté prou detall (el nom de Cayena, capital de la Guaiana Francesa, i la presència d’unes cartes) perquè ella s’aferri a l’esperança. Isabel hi envia un criat de confiança (Joaquín Gramesón, un criat de la família, de 23 anys) selva endins per verificar-ne la informació. El fidel missatger triga 21 mesos a anar i tornar, travessant els Andes i l’Amazones fins Loreto. A principis de 1769 retorna amb la confirmació: efectivament, un bergantí s’espera al port fluvial d’Iquitos-Loreto per dur Isabel (i la seva filla) cap a Cayena, on Jean les espera.

La revelació de que Jean Godin és viu i que l’espera, activa de cop tot el que Isabel ha mantingut adormit durant anys. Malauradament, just poc abans d’emprendre el viatge, Isabel pateix una nova tragèdia personal: la seva única filla, Carmen, emmalalteix de verola i mor als 19 anys, a mitjans de 1768. Aquest cop és devastador, però paradoxalment allibera Isabel de l’últim vincle que la reté a Riobamba. Amb la mare, els fills i ara la filla morts, i el seu marit finalment retrobat, Isabel pren una decisió radical: deixar enrere la seva llar i llençar-se a la selva per retrobar Jean. Era una empresa que cap dona de la colònia no havia intentat mai, menys encara una senyora de bona família que ja no era jove (Isabel tenia 40 anys el 1769). Les terres baixes amazòniques eren per als habitants dels Andes un territori desconegut i aterridor, poblat –segons la imaginació de l’època– per “indis salvatges, feres espantoses i malalties mortals”. Però res d’això no dissuadeix Isabel. Determinada a reunir-se amb l’home que estima, al qui ha esperat dues dècades, ven totes les seves propietats, recull els estalvis familiars i s’organitza per emprendre el viatge impossible.

Quan la família compren que Isabel està irrevocablement decidida, opta per acompanyar-la almenys en el primer tram. El seu pare, ja d’edat avançada però ferm, i els seus dos germans (acompanyats d’alguns nebots) es comprometen a anar amb ella fins a Loreto, i si cal fins a Europa. La preparació és frenètica i comentada per tothom a Riobamba: s’havia sentit a parlar d’algunes expedicions per l’Amazones, però mai liderades per una dona criolla. La notícia fins i tot arriba a un metge francès anomenat Jean Rocha, que es troba de pas per la regió i, assabentat dels plans d’Isabel, s’ofereix a unir-se a l’expedició amb el seu criat personal, atret per la idea de tornar a França per aquella ruta aventurera.

L’1 d’octubre de 1769, Isabel Gramesón Pardo, amb 42 anys d’edat, i el seu grup s’embarquen en aquesta epopeia singular. La comitiva és nombrosa: a més d’Isabel, hi van els seus dos germans (Eugenio i Nicolás Gramesón), un nebot adolescent (Martín), el pare d’Isabel (Don Pedro, tot i que aquest avançaria pel seu compte més endavant), 31 indígenes porteadores contractats com a carregadors i guies, dos criades jovenetes (Juanita i Tomasa, de només 9 anys) i un esclau negre de la família anomenat Joaquín. S’hi afegiran també el doctor Rocha i el seu ajudant (un esclau anomenat Antonio), de manera que l’expedició compta prop de 40 persones en total. L’objectiu immediat és arribar a Canelos, l’últim assentament a l’est dels Andes, i d’allà baixar pel riu Bobonaza fins a unir-se amb el riu Pastaza, que els portarà fins a les missions de Loreto-Iquitos al gran riu Amazones. En total, calculen recórrer uns 4.800 quilòmetres des de Riobamba fins la Guaiana Francesa, travessant primer la serralada andina i després tota la conca amazònica per via fluvial.

Els primers dies de viatge resulten meravellosos i extenuants alhora per a Isabel. No ha viatjat mai lluny de casa i ara contempla de prop paisatges imponents: les glaceres i cims volcànics com el Tungurahua i el Chimborazo, que fins aleshores només havia vist en l’horitzó llunyà des de Riobamba. Aquella bellesa la reconforta i li fa somiar en el retrobament amb Jean. No obstant, ben aviat la dura realitat de la geografia s’imposa. Per baixar de les altes terres andines a la selva, cal recórrer camins enfangats, estrets i gairebé impracticables enmig d’una pluja torrencial constant. La humitat els cala els ossos, i ni de dia ni de nit no aconsegueixen que s’assequi la roba.

Malgrat tot, el grup avança lentament pendent avall. Don Pedro, el pare d’Isabel, va uns quants quilòmetres per davant organitzant la intendència: s’avança fins als poblats següents per assegurar que quan la resta de l’expedició hi arribi, els esperin amb provisions, portadors frescos i canoes llestes per continuar. Aquesta logística és clau, ja que cada tram presenta reptes diferents. Després de dies de descens dificultós, finalment arriben a Canelos, a les portes de la selva. Però allà els espera una desagradable sorpresa: els pobles de la zona estan abandonats i alguns, cremats. La verola hi ha fet estralls, probablement contagiada involuntàriament pel mateix Pedro Gramesón en el seu avanç. Davant d’aquest panorama desolador –sense població local que els pugui proveir d’aliments, guies o embarcacions–, una part del grup considera que seguir endavant és suïcida.

Isabel, però, es nega en rotund a girar cua. La determinació que l’ha fet iniciar aquell viatge no s’ha afeblit gens davant les dificultats. Decideix continuar a qualsevol preu. Com que, a Canelos, no hi ha canoes disponibles (normalment els viatgers llogaven piragües dels indígenes), ordena als seus homes que en construeixin amb els mitjans de què disposen. S’improvisen així un parell de canoes rudimentàries emprant troncs buidats i cordes. Per guanyar flotabilitat, abandonen, a Canelos, bona part de l’equipatge i pertinences. Amb el mínim indispensable, Isabel i els seus es disposen a navegar riu avall pel Bobonaza, un afluent que serpenteja selva endins. Tot sembla en calma quan embarquen, però aquell riu amaga corrents traïdores i ràpids perillosos sota la seva superfície tranquil·la.

Des del primer moment, els inexperts tripulants tenen problemes per maniobrar. Al cap de poc, els guies indígenes s’espanten en adonar-se que la crescuda del riu i els remolins fan perillar les canoes. En plena selva i sense cap suport, aquests portadors fugen terra endins, abandonant Isabel i la seva família a la seva sort sobre les aigües. La situació esdevé caòtica: una canoa bolca i es perd part de la càrrega; l’altra queda embarrancada en un banc de sorra al mig d’un meandre. El doctor Rocha i altres expedicionaris també desapareixen –segurament el doctor, veient el desastre, opta per intentar tornar enrere amb el seu criat Antonio, separant-se del grup principal (més tard es retrobaran breument). Quan la confusió passa, Isabel s’adona de que ha quedat aïllada amb només un grapat de parents: els seus dos germans i el nebot Martín són amb ella en un banc de sorra enmig del riu. Al voltant, la selva tropical espessa els envolta, sense camins ni senders visibles. Temen internar-s’hi per les bèsties salvatges i perquè poden perdre’s completament. Decideixen, doncs, quedar-se sobre aquella petita illa de sorra, on almenys tenen accés a aigua dolça del riu, i esperar que algú els vingui a rescatar. Així n passen gairebé un mes “presoners” de la seva platja improvisada, alimentant-se del que han pogut salvar i de cocos o fruites que arrossega el riu.

A mesura que les setmanes passen, la situació esdevé insostenible. Les provisions s’esgoten del tot. Ja no poden confiar que ningú vingui a ajudar-los: són massa lluny de qualsevol assentament conegut. Isabel i els seus germans deliberen i prenen una decisió desesperada: construir una petita balsa per continuar riu avall i buscar ajuda. Amb un matxet i una destral tallen alguns troncs fins a la vora de l’aigua, tot i el perill de ficar-se a la jungla per aconseguir fusta. A força de treball lliguen una plataforma flotant rudimentària. Tanmateix, aquella balsa no pot sostenir tot el grup. Aleshores, consensuen dividir-se: Isabel, els seus dos germans i el nebot pujaran a la balsa i intentaran avançar pel riu per demanar socors; el servent Antonio (l’esclau del Dr. Rocha) es quedarà amb les dues nenes, Juanita i Tomasa, a l’illa de sorra, amb la promesa que quan trobin ajuda enviaran immediatament un rescat per a ells.

La balsa es deixa anar corrent riu avall, però ben aviat demostra ser ingovernable en aquelles aigües turbulentes. Als pocs quilòmetres topen amb ràpids: els quatre tripulants perden el control i la balsa es capgira parcialment. Desesperats i a punt d’ofegar-se, aconsegueixen arrossegar-la de tornada a la riba. Decideixen abandonar l’intent i tornar al banc de sorra on havien deixat els altres. Malauradament, aquest intent fallit els costa car: en el trajecte de tornada perden els pocs queviures que els queden i les eines queden malmeses o enfonsades.

Ara ja no disposen ni de menjar ni de mitjans per pescar o caçar. Només els queda una última opció per sobreviure: endinsar-se a peu selva enllà amb l’esperança de trobar algun llogaret o missió. Així ho faran. Sense mapa, brúixola ni idea precisa d’on són, Isabel i els seus familiars comencen a caminar seguint aproximadament la direcció del riu, esperant que els porti a algun lloc habitat. Aquest pla, desconeixedors com eren del medi, era condemnat al fracàs: la selva amazònica és un laberint on és fàcil desorientar-se, i vora el riu la vegetació és tan espessa que sovint impedeix avançar. A mesura que s’endinsen en aquell infern verd, pateixen en la pròpia pell tots els perills de la jungla tropical: formigues gegants i eixams d’abelles, escorpins i aranyes, niguas (Tunga penetrants, paràsits minúsculs) que se’ls fiquen a la pell, i fins i tot erugues peludes que produeixen irritacions doloroses al contacte. Cada nit, els insectes els devoren literalment vius, causant-los ferides i infeccions. Per alimentar-se amb una mínima energia, només troben alguns margants tendres, llavors silvestres i fruita de la selva. La fam i la fatiga extrema els passen factura: primer un dels germans d’Isabel cau exhaust i mor d’inanició, incapaç de continuar. Després l’altre germà sucumbeix de debilitat i malalties. Finalment, també el jove Martín, nebot d’Isabel, expira enmig d’aquella desolació. Isabel, ara completament sola, enterra com pot els seus estimats familiars entre arrels i fullatge.

Encara que físicament agonitza, Isabel es nega a rendir-se. Pateix al·lucinacions per la febre i la fam, però en els deliris la imatge de Jean –esperant-la en alguna banda riu avall– li infon coratge. Segons relataran posteriorment, aquella visió li dona força suficient per aixecar-se un cop més i continuar avançant pas a pas. La seva roba, esquinçada per les branques i la intempèrie, amb prou feines li cobreix el cos (va despullada de cintura en amunt, després de setmanes d’erosió de les robes). Amb un fil de consciència pràctica, agafa les sabates dels seus germans difunts i les retalla per fer-se’n unes espardenyes improvisades que li protegeixen els peus ferits. També recull un mantell i se’l lliga al cos a tall de vestit. Aquella Isabel Godin “vestida de seda” que havia sortit de Riobamba tres mesos abans ja no existia; en quedava una ombra: una dona espectral coberta de parracs i cicatrius, però amb una voluntat sobrehumana de sobreviure.

Passen vuit dies interminables en què Isabel deambula perduda en solitari per la selva amazònica. Cap explorador europeu anterior havia sobreviscut tant de temps tot sol en aquella jungla –fet que ressaltarà posteriorment La Condamine en divulgar la seva proesa–, però, contra tot pronòstic, ella ho aconsegueix. Al vuitè dia, quan ja flaqueja del tot, Isabel té la sort providencial de trobar un petit grup d’indígenes: dos homes i les seves dones, de la tribu de Canelos, que casualment ronden per aquella contrada remota. En veure aquella dona mig moribunda, la recullen amb compassió. Li curen les ferides, li extreuen els paràsits de la pell i li ofereixen aliment i aigua, salvant-li la vida. Un cop estabilitzada, els indígenes la condueixen fins a Andoas, una missió jesuïta a la vora del riu Pastaza. Allà, els missioners resten atònits: feia gairebé dos mesos que consideraven Isabel i els seus companys morts, arran de les notícies que havien arribat sobre el naufragi més amunt pel riu. A Andoas s’havien assabentat que el Dr. Rocha havia estat rescatat i que tots els altres havien desaparegut. Ningú no esperava que aquella dona pogués haver sobreviscut sola.

Un cop ha reposat lleugerament a Andoas, Isabel té clar que no s’aturarà fins aconseguir la seva meta. Malgrat les súpliques dels missioners perquè es recuperi allà durant setmanes, no vol quedar-s’hi més temps del necessari. Així que aviat demana al pare jesuïta d’Andoas que li faciliti una canoa i remers per seguir riu avall fins la propera estació missionera, anomenada La Laguna. Impressionat per la determinació d’Isabel, el missioner accedeix a ajudar-la. Quan Isabel reprèn la ruta fluvial (ara ja en un tram navegable amb relativa facilitat), la seva sorprenent reaparició ja s’ha escampat com la pólvora per tota la ruta missionera del riu. La notícia fins i tot arriba a oïdes del seu pare, Don Pedro, que havia aconseguit arribar fins a Loreto pel seu compte i que ja la planyia com a morta.

Després d’algunes travessies més, Isabel es reuneix amb el seu pare a Loreto. És una trobada emotiva, però ella no vol de cap manera tornar amb ell a Riobamba. El seu propòsit es manté ferm: ara que ha arribat tan lluny, no pensa renunciar a retrobar-se amb el seu espòs Jean Godin. Els missioners, compadits amb la seva història, li proporcionen finalment transport fins a la població d’Oyapock, a la frontera entre el Brasil portuguès i la Guaiana Francesa, on segons la informació rebuda el seu marit l’espera de fa anys. Efectivament, Jean Godin porta més de cinc anys vivint a la vora de l’Oyapock, a l’espera que aquella missió jesuítica que havia enviat el 1766 retorni amb la seva esposa. En aquell punt de la costa atlàntica l’home encara confia que Isabel arribarà a bord del vaixell portuguès, ignorant completament el drama que ella ha viscut selva endins.

Finalment, a mitjan juliol de 1770, Isabel Godin des Odonais arriba a l’última etapa del seu periple i retroba Jean Godin després de més de 20 anys de separació. Segons les cartes de Jean, l’encontre té lloc a la riba on hi ha ancorat el vaixell portuguès que havia fet la darrera part del trajecte. Ell mateix descriu així aquell moment: “al quart dia, a la borda del mateix vaixell, després de vint anys d’absència, d’ensurts, contratemps i mútues desgràcies, vaig recobrar la meva estimada esposa, a qui ja no pensava tornar a veure. Vaig oblidar en els seus braços la pèrdua dels fruits de la nostra unió –els nostres fills–, la mort prematura dels quals els va estalviar la funesta sort que els esperava, igual com als seus oncles, en les selves de Canelos davant la mirada de llur mare, que segurament no hagués sobreviscut a aquell terrible espectacle”. En aquestes paraules adreçades a La Condamine, Jean expressa el dol per tots els éssers estimats perduts i alhora l’alleujament pel retrobament amb Isabel, considerant fins i tot una benedicció que els seus fills hagin mort de petits i no hagin hagut de patir els horrors que ella ha viscut.

Reunió a la Guaiana i retorn a França (1770–1773)

Isabel i Jean, finalment reunits, viuen encara algunes vicissituds abans d’aconseguir la tranquil·litat. Quan arriben a Oyapock el 22 de juliol de 1770, Isabel es troba en un estat físic molt delicat. Ha resistit allò que cap altre mortal semblava capaç de resistir, però ara que l’objectiu és acomplert, el seu cos i ment cedeixen a l’esgotament. A Cayena, mentre es recupera, cau greument malalta a conseqüència del calvari emocional i físic patit. Jean Godin, que ara té 57 anys, es dedica completament a cuidar-la i decideix portar-la com més aviat millor a França, on podran començar una nova vida lluny dels records dolorosos. Però hi ha encara un impediment prosaic però important: està arruïnat. Per finançar l’intent de rescat d’Isabel, ha hagut de demanar diners prestats (havia pagat el viatge riu amunt del vaixell jesuïta portuguès, comandat pel pare d’Auremasal o d’Oreasával, que finalment ella no va arribar a agafar). Acumula ara deutes a la Guaiana i no pot costejar immediatament el passatge de tornada a Europa.

Durant els dos anys següents, Jean mou cel i terra per tal de reunir recursos. No està documentat amb claredat com se’n va sortir, però és probable que el govern francès, en conèixer la increïble odissea de la parella, l’ajudés econòmicament, o bé que Jean aconseguís algun càrrec o feina temporal a Cayena que li permetés saldar els deutes. Finalment, a la primavera de 1773 tot és a punt. El 21 d’abril de 1773, Jean Godin, la seva esposa Isabel i el sogre (Don Pedro Gramesón, que ha sobreviscut i decideix acompanyar-los) salpen de Cayena rumb a França. Jean és a punt de trepitjar de nou la seva pàtria després de 36 anys d’absència: havia marxat de jove i hi tornava amb 60 anys complerts.

Desembarquen al port de La Rochelle i posteriorment viatgen fins a Saint-Amand-Montrond, a la província del Borbons (comtat de Cher), la vila natal de Jean. La seva arribada causa una certa sensació en cercles científics i literaris. El mateix Charles de La Condamine, que llavors té uns 72 anys, li envia una carta de benvinguda celebrant que Jean hagi tornat sa i estalvi. En molts sentits, aquell retorn simbolitzava la conclusió final de l’antiga expedició geodèsica: després de dècades, l’últim dels seus membres que quedava perdut a Amèrica torna a casa. Jean Godin respon al seu vell amic amb una llarga carta en la què li narra detalladament tota l’odissea seva i d’Isabel, des del moment de la separació fins al retrobament. La Condamine, fascinat pel relat, s’afanya a publicar la carta de Jean juntament amb unes notes pròpies. En una reedició del seu llibre “Voyage à l’Amérique méridionale” (Viatge a l’Amèrica Meridional), La Condamine inclou la història d’Isabel Godin, presentant-la com un exemple extraordinari de “fins on poden arribar el valor i la constància” d’una persona decidida. La història de la “dama de l’Amazones” es va traduir a diversos idiomes i aviat es va escampar per tot Europa, meravellant els lectors i alimentant llegendes sobre els perills de la selva tropical i la perseverança humana. Isabel Gramesón Pardo, que fins llavors havia estat una figura anònima fora de la seva regió, es converteix involuntàriament en heroïna d’una història real que sembla de novel·la.

Un cop passada l’eufòria inicial i la curiositat pública, Jean i Isabel poden finalment viure en pau. S’instal·len a la localitat rural de Saint-Amand-Montrond, a la casa familiar dels Godin. Tot i l’interès que ha suscitat la seva peripècia, ells prefereixen mantenir-se allunyats de la vida social intensa. Durant els propers anys duran una vida tranquil·la, dedicada al camp i la família extensa de Jean. Isabel arrossega cicatrius físiques del seu pas per la selva (marques a la pell, possiblement seqüeles de la fam i malalties), però això no li impedeix gaudir d’una plàcida vida rural en companyia del seu marit. Després de tot el viscut, la senyora Godin troba consol en la quietud.

Jean Godin des Odonais mor l’1 de març de 1792, amb 78 anys, Isabel Gramesón Pardo mor a Saint-Amand-Montrond el 28 de setembre de 1792, a l’edat de 64 anys. Tots dos són enterrats junts al cementiri parroquial de Saint-Amand, tancant un cercle vital que havia començat a l’Equador i acabat al cor de França. Avui dia, la casa on varen viure es manté dempeus, i a la biblioteca local se’n conserva una còpia de la famosa carta que Jean va escriure a La Condamine explicant les aventures de la seva esposa a la selva del Bobonaza. La família Godin a França, amb els anys, va custodiar un objecte humil però carregat de simbolisme: unes sandàlies fetes de fibra vegetal que segons la tradició van ser confeccionades per la pròpia Isabel durant la seva travessia, i que han passat de generació en generació com a record de la gesta de la seva valenta avantpassada.

Objectius científics i importància de l’expedició de La Condamine i Godin al Perú

La història d’Isabel Gramesón Pardo està indestriablement lligada a l’anomenada Expedició Geodèsica Francesa al Virregnat del Perú, en la qual hi va participar el seu marit Jean Godin. Més enllà de la saga personal, és pertinent analitzar els objectius i resultats d’aquella missió científica, una de les més importants del segle XVIII. En el marc de les expedicions geodèsiques organitzades per França, la missió de l’Equador (1735–1744) tenia com a finalitat principal mesurar la longitud d’un grau de meridià terrestre a prop de l’equador per comparar-la amb la mesura d’un grau en latituds altes. D’aquesta manera es pretenia determinar de forma empírica l’exacta forma de la Terra. Els objectius científics concrets incloïen:

• Mesura de l’arc de meridià equatorial: Mitjançant triangulacions i mesuraments de distàncies sobre el terreny andí, es volia calcular la longitud d’un segment de meridià d’un grau de latitud a prop de Quito. La comparació amb mesuraments efectuats a Europa (per exemple a França o a Lapònia) permetria saber si el radi polar de la Terra és més curt que el radi equatorial (com deia Newton) o a l’inrevés (com sostenia Cassini). Aquest objectiu es va assolir plenament, i es va comprovar que el grau de meridià a l’equador és més curt que un grau a latitud mitjana, cosa que implica que la Terra està lleugerament aplanada pels pols.
• Verificació de la teoria de la gravitació universal: En correlació amb el punt anterior, els resultats tenien implicacions directes per a la física newtoniana. Confirmar l’aplatament polar era un triomf per a la teoria de Newton i suposava, de retruc, la validació empírica de la Llei de Gravitació Universal. I, en efecte, un dels impactes més notables de l’expedició fou aconseguir que la comunitat científica francesa (tradicionalment reticent a les idees de Newton) acceptés definitivament la teoria newtoniana i abandonés les hipòtesis cartesianes sobre la figura de la Terra. Aquest canvi de paradigma a França –el país capdavanter en ciència en aquell moment– és considerat pels historiadors de la ciència com un pas clau en la difusió del pensament newtonià arreu d’Europa.
• Cartografia i geografia de regions inexplorades: L’expedició va aixecar mapes detallats de la regió andina de Quito i de zones de l’Amazones fins llavors poc conegudes pels europeus. Charles de La Condamine, per exemple, va ser el primer europeu a recórrer el riu Amazones des de la seva font andina fins a la desembocadura, i en va fer una descripció geogràfica completa. Es van determinar coordenades de diverses localitats, altituds de muntanyes i es va precisar la línia exacta de l’equador en terres americanes. Aquestes dades cartogràfiques van enriquir notablement el coneixement geogràfic de l’època.
• Observacions astronòmiques i calibratge d’instruments: Els científics aprofitaren per observar estrelles i fenòmens astronòmics des de l’hemisferi sud, contribuint a determinar amb més precisió la posició de l’equador celeste i la inclinació de l’eix terrestre. També van posar a prova nous instruments, com el pèndol de segon per mesurar la gravetat local o els aparells de mesura d’angles (sextants, octants) que havien de resistir el clima tropical. Aquest treball instrumental va ajudar a millorar la precisió de les mesures geodèsiques i a detectar fonts d’error, cosa que va assentar bases per a futures expedicions científiques.
• Història natural i etnografia: L’expedició no es va limitar a la geodèsia. Els membres varen col·leccionar mostres botàniques i zoològiques, varen estudiar remeis indígenes i productes naturals desconeguts a Europa (plantes medicinals, verins, aliments, etc.). El botànic Joseph de Jussieu va introduir a Europa plantes com la quina (font de la quinina contra la malària). Antonio de Ulloa, per la seva banda, va descobrir el platí a les mines de Chocó (Nova Granada) i el va descriure per primer cop a Europa amb el nom de platina. També es varen interessar per les cultures locals: Jorge Juan i Ulloa van escriure Noticias secretas de América, un informe sobre els costums, govern i estat de les colònies espanyoles que aporta valuoses dades etnogràfiques.

En conjunt, els resultats científics de la missió geodèsica de l’Equador varen ser immensos per a l’època. D’una banda, van resoldre un problema fonamental de la ciència del segle XVIII, contribuint a definir el model de la Terra com un esferoide oblat i donant suport empíric a la física de Newton. D’altra banda, enriquiren nombroses disciplines: geografia, astronomia, geologia (van estudiar volcans andins com el Chimborazo), antropologia i història natural. A més, l’expedició va tenir un efecte de formació de personal científic. Els joves espanyols Juan i Ulloa, per exemple, van aplicar els coneixements adquirits per modernitzar la ciència a la Marina espanyola (Jorge Juan fou després conegut com “el savi espanyol”, fundant observatoris astronòmics a Cadis i Madrid), i Antonio de Ulloa va fundar institucions científiques i metal·lúrgiques a Espanya i esdevingué membre de diverses acadèmies europees. Igualment, Louis Godin, que havia vist la seva reputació malmesa i la seva economia arruïnada per conflictes durant el viatge, va acabar sent recomanat per Jorge Juan per dirigir acadèmies científiques a Cadis, integrant-se al servei d’Espanya. Així, la missió va resultar en una fèrtil xarxa de transferència de coneixement entre França, Espanya i les colònies.

En el context sud-americà, l’expedició geodèsica va tenir també repercussions a llarg termini. Es considera que marca el naixement de la ciència moderna a l’Equador: els intel·lectuals locals prenen consciència de la singularitat geogràfica del seu territori (travessat per la línia equatorial) i de la importància del coneixement científic. De fet, segles després, quan la regió esdevé independent del Perú, adopta el nom de República de l’Equador, remarcant l’orgull per aquella ubicació única al món. L’expedició de La Condamine és recorda al país com un esdeveniment clau que posa l’Equador al mapa científic global. És notable que alguns elements naturals reben el nom en honor als Godin: per exemple, un colibrí descobert a la regió andina fou batejat Eriocnemis godinii o “colibrí d’Isabel Godin” per l’ornitòleg Bonaparte, reconeixent la gesta d’Isabel.

En resum, els objectius científics de l’expedició de La Condamine i Jean Godin es van complir àmpliament i els seus resultats van ser de gran transcendència per a la ciència del moment. Van ajudar a confirmar teories fonamentals, van ampliar el saber en múltiples camps i van fomentar la cooperació internacional en pro del coneixement. El llegat d’aquella aventura il·lustrada és doble: d’una banda, el llegat científic en si, i de l’altra, la llegenda humana d’Isabel Gramesón Pardo, la dona que va sobreviure a l’Amazones. La seva història va demostrar que darrere les expedicions científiques hi havia també passions, sacrificis i heroïnes oblidades. En paraules de La Condamine, era una narració real que mostrava “el que poden aconseguir el valor i la constància”, i va quedar gravada en la memòria com un dels capítols més extraordinaris de la conquesta intel·lectual i humana del Nou Món.

Resum cronològic

• 1735
• Jean Godin des Odonais (22 anys) s’embarca cap al Virregnat del Perú com a assistent de l’expedició geodèsica francesa liderada per La Condamine, Bouguer i Louis Godin.
• Objectiu: mesurar un arc de meridià a l’equador per determinar la forma de la Terra.

• 1741 (29 de desembre)
• Jean es casa amb Isabel Gramesón Pardo (13 anys), una jove criolla de Riobamba, filla de Pedro Gramesón y Bruno, membre de l’elit local.

• 1742–1749
• La parella viu entre Quito i Riobamba. Isabel pateix diversos avortaments i perd la majoria dels fills.
• El 1749 Jean decideix baixar pel riu Amazones fins a la Guaiana Francesa per preparar el retorn a França i enviar després un vaixell a buscar Isabel.

• 1749–1765
• Jean queda atrapat a Cayena, a la Guaiana Francesa, durant 16 anys, incapaç d’aconseguir autoritzacions per tornar pel riu.
• Envia desenes de cartes a Isabel i a autoritats franceses i espanyoles, però la comunicació es perd (en part per la Guerra dels Set Anys, 1756–1763).
• Isabel, sola a Riobamba, cuida la seva filla Carmen, nascuda poc després de la marxa de Jean.

• 1766–1768
• Jean envia cartes amb missioners jesuïtes portuguesos que han de pujar riu amunt fins al Perú.
• Les cartes arriben finalment a Riobamba el 1768. Isabel s’assabenta que Jean és viu i que l’espera a la Guaiana.

• 1768 (tardor)
• Mor Carmen, la filla d’Isabel i Jean, de verola, poc abans del viatge.

• 1769 (1 d’octubre)
• Isabel inicia el seu viatge amazònic per reunir-se amb el seu marit, acompanyada de familiars, criats i guies (uns 40 membres).
• Travessa els Andes i baixa pel riu Bobonaza. Diversos membres de l’expedició moren o desapareixen. Isabel sobreviu sola vuit dies a la selva, abans de ser rescatada per indígenes.

• 1770 (juliol)
• Isabel i Jean es retroben després de 21 anys separats. El retrobament té lloc prop d’Oyapock, a la frontera entre el Brasil portuguès i la Guaiana Francesa.

• 1773 (21 d’abril)
• La parella embarca cap a França des de Cayena, amb Don Pedro Gramesón (pare d’Isabel).
• Es traslladen a Saint-Amand-Montrond, vila natal de Jean.

• 1773–1792
• Jean escriu a La Condamine, qui publica el relat de l’aventura d’Isabel, que es fa coneguda arreu d’Europa.
• El matrimoni viu una vida tranquil·la a França.

• 1792
• 1 de març: Jean Godin des Odonais mor a Saint-Amand-Montrond, als 79 anys.
• 28 de setembre: Isabel Gramesón Pardo mor als 64 anys, al mateix lloc, set mesos després.

Fonts consultades

La present recerca s’ha elaborat a partir de documentació històrica i cartes de l’època recollides en publicacions modernes. Destaquen els treballs de Charles-Marie de La Condamine, incloent-hi el “Diario del viatge a la América Meridional” i les seves cartes, així com investigacions contemporànies com el llibre “La mujer del cartógrafo” de Robert Whitaker, que reconstrueix detalladament l’odissea dels Godin. També s’han emprat fonts secundàries de divulgació, com articles de la Sociedad Geográfica Española, que aporten detalls contrastats sobre l’aventura amazònica d’Isabel i el context científic de l’expedició geodèsica. Aquest cas exemplifica l’entrellaçament entre ciència i destinacions personals en la història de la Il·lustració. És, en definitiva, la crònica d’una època de descobertes –tan geogràfiques com humanes– en què una dona valenta es va obrir camí enmig de l’immens desconegut per amor i perseverança, deixant una empremta indeleble en la memòria dels segles.

• Barnes, Richard. Amazons II — Isabel Godin: Love and Grit. The Pull Of The Land. 2020
• Escudero, Lola. Isabel Gramesón, la mujer del cartógrafo. Boletín 76 – Sociedad Geográfica Española. La medición de la Tierra
• 20 años en la selva en busca de su marido. Revistería Ponchito. Grandes Viajes, año XI, n. 129, 1973. Còmic Edit. Novaro S.A. Méjico
• La Condamine, Charles M. Viaje a la América Meridional, Espasa, 2003
• Montalvo Guitart, Luis. ¿Melón o sandía?. Historia. 2019
• Saint-Amand-Montrond. Isabel Godin des Odonais
• Vallina, Alícia. La criolla del Amazonas. Plaza & Janés. 2023
• Whitaker, Robert. La mujer del cartógrafo. Oceano, S.A., Grupo Editorial. 2005

Jordi Coll Vera - 2025