Introducció

A finals del segle XIX, quan Sibèria és sinònim de fred extrem, exili i terres gairebé inaccessibles, una dona anglesa empren un viatge que sembla del tot impossible. Es diu Kate Marsden, infermera i missionera. El seu objectiu és tan ambiciós com inquietant: trobar un remei per a la lepra i ajudar els leprosos abandonats en els confins de l’Imperi rus.

L’any 1892, Marsden publica el relat de les experiències viscudes, sota un títol que ja anuncia aventura: “On Sledge and Horseback to the Outcast Siberian Lepers”. El llibre causa sensació. Hi apareixien trineus, cavalls, boscos en flames, presons, camps de leprosos i una protagonista disposada a arriscar la vida per una causa humanitària. Durant un temps, Marsden és celebrada com una heroïna: rep el suport de figures influents i aconsegueix recaptar fons per construir un hospital per a leprosos a Sibèria.

Però ben aviat sorgeixen els dubtes. El relat de Marsden desconcerta perquè canvia constantment de to i de mirada. En alguns passatges, es presenta com una dona valenta, gairebé invencible, capaç d’enfrontar-se sola a perills extrems i de tractar d’igual a igual amb governadors i autoritats. En d’altres, es descriu com una servidora humil, indigna, feble, completament sotmesa a la voluntat de Déu.

Aquesta oscil·lació no és només literària. És també ideològica. Marsden es mou entre dues figures oposades: la del salvador cristià, amb una missió gairebé messiànica, i la de la dona sacrificada, que només es veu a si mateixa com un instrument. El resultat és un text intens, però ple de contradiccions, que ja en el seu moment desperta sospites d’exageració i teatralitat.

Per entendre Marsden cal situar-se en el seu temps. A l’època victoriana, la infermeria és considerada un “treball de dones”, però aquest concepte amaga una forta tensió. D’una banda, s’espera que les infermeres siguin altruistes, desinteressades i gairebé invisibles. De l’altra, se’ls exigeix resistència física, autoritat moral i una dedicació que sovint posa en risc la seva pròpia salut. Marsden encarna aquest conflicte de manera extrema. Té una missió que sap que és mèdicament impossible —la lepra era incurable—, però justament per això la seva tasca es transforma en sacrifici. No pot guarir, però pot cuidar, acompanyar, patir. I aquest patiment esdevé la prova última de la seva virtut. No és casual que, al llarg del viatge, la seva salut es deteriori greument. La infermera acaba convertint-se en pacient, un tòpic molt present en la cultura del segle XIX, on la bondat femenina sovint culmina en la malaltia o la mort.

Malgrat les polèmiques, l’hospital per a leprosos de Marsden és construït el 1897 i funcionarà durant dècades. Però la seva reputació personal va anar progressivament en declivi. És acusada d’exagerar els seus relats, de gestionar malament els diners i, sobretot, queda marcada per rumors sobre la seva vida privada. Marsden rep acusacions públiques “d’immoralitat amb dones”, un concepte totalment inacceptable en el seu context. En una societat victoriana obsessionada amb la reputació, això era gairebé una condemna.

La seva trajectòria vital acaba de manera amarga: malalta, empobrida i socialment marginada. Irònicament, la dona que havia dedicat la vida als “intocables” acaba ella mateixa convertida en una paria.

Kate Marsden no encaixa fàcilment en cap categoria. És alhora heroïna i víctima, filantropa i sospitosa, infermera i malalta. El seu relat, com la seva vida, és excessiu, contradictori i difícil d’assimilar. Potser per això continua sent una figura fascinant. La seva història mostra fins a quin punt, en determinats moments històrics, la frontera entre altruisme i autodestrucció ha estat molt prima. Especialment per a les dones que se’n sortien del paper que la societat els havia assignat.

En el fons, la lepra que tant la va obsessionar funciona com una metàfora poderosa: una malaltia que estigmatitza, que aïlla i que condemna. Exactament el destí que acabarà marcant la seva pròpia vida.

Una nena difícil en un món de normes

Kate neix el 13 de maig de 1859 a Edmonton, un poble situat a uns 15 quilòmetres al nord de Londres ^[1], al número 10 de (The) Parade, on Silver Street. És la filla menor d'un advocat famós, en Josep Daniel Marsden, i de Sophie Matilda Wellsted. Te quatre germans i tres germanes i la seva vida, al principi, rep totes les comoditats pròpies de la classe mitjana adinerada però en un entorn semi-rural.

De ben petita, segons els retrats biogràfics, no encaixa amb el model femení victorià: no li interessen les tasques de senyoreta i mostra un caràcter independent, més aviat d’aventura que no pas de saló. No vol rebre una educació tradicional. No li agrada la costura, ni el brodat, ni altres activitats pròpies de les dones d'aquella època. Mostra més interès per la fusteria o per enfilar-se pels arbres. L’escola no l’interessa massa i sovint te problemes de disciplina amb els mestres.

Durant la seva etapa escolar, la família pateix desgracies terribles. Dos dels seus germans, en James i l'Alice, moren a l’edat de només 11 i 13 anys. Aquest fet marcarà la Kate de per vida. Al poc temps, el seu pare mor sobtadament l’any 1873, el que provoca que la família es queda mancada de recursos econòmics i s’han de traslladar i viure de manera molt més modesta.

En lloc de resignar-se, Marsden busca però un camí propi dins el món de la infermeria. Envia anuncis a diferents hospitals sol·licitant treballar-hi. La resposta és sempre que és massa jove encara.

La vocació i l’impacte de la lepra

L’any 1877, amb 18 anys, aconsegueix una plaça a la Deaconesses Institution and Training Hospital de Tottenham, a prop d’Edmonton. L’hospital havia estat fundat als anys 1860 pel Dr. Laseron amb l’objectiu de formar dones en la cura dels malalts pobres. Quan la Kate hi ingressa, la Superintendent és Sister Christian Dundas i el Dr. Laseron n’és el director mèdic. Metge que havia treballat anteriorment a Kaiserswerth, on Florence Nightingale havia rebut la seva primera formació, i el centre de Tottenham seguia aquest mateix model. Dundas descriu la institució com una comunitat de dones de diverses confessions cristianes unides per la tasca de cuidar els malalts, els necessitats i els infants, atenent tant el benestar espiritual com el material.

Entre les companyes de la Kate hi ha Janet Wells (nascuda també el 1859), la biografia de la qual ofereix un relat detallat de la vida quotidiana al centre. Tant Marsden com Wells formen part del grup de Sisters voluntàries que treballaran posteriorment durant quatre mesos a Bulgària amb la Creu Roja, atenent soldats russos durant la guerra ruso-turca, una experiència narrada de manera molt viva en el llibre sobre Wells.

La Kate hi roman a la institució aproximadament un any, i en surt amb bones referències. Les infermeres formades per Laseron eren molt valorades i sol·licitades, fins i tot comparables a les formades directament per Nightingale.

Com s’ha comentat anteriorment, durant la seva estança al Tottenham Hospital arriba una sol·licitud d’infermeres per servir en la guerra de Crimea, entre Rússia i Turquia (1877-1878). Kate Marsden s’hi presenta voluntàriament i és enviada al camp de batalla.

A Bulgària, veu de prop el dolor dels ferits de gravetat, fet que reforça el seu objectiu vital com a infermera. Prop de Sistova (Bulgària), amb 18 anys d’edat, entra en contacte per primer cop amb malalts de lepra i decideix dedicar la seva vida alleujar el patiment d’aquesta terrible malaltia al món. El que ella descriu com els “estralls” de la lepra.

La lepra passarà a ser per ella una obsessió vital: no tant com un tema mèdic —encara era una malaltia sense cura efectiva— sinó com un escàndol moral: els malalts són condemnats a viure exclosos de la comunitat. I aquí apareix el fil conductor de la seva història: quan la societat expulsa algú, el converteix en invisible i ella vol mirar just allà on la majoria aparta els ulls.

Durant la seva missió a la Creu Roja rep un premio de l’Emperadriu Maria Fedorovna. pel seu treball desinteressat i la seva devoció.

La Kate torna finalment a Anglaterra. Acaba els estudis d’infermeria i treballa durant un breu període al Hospital de Westminster (Londres).

L’any 1878 és nomenada “Sister-in-Charge” del Woolton Convalescent Home de Liverpool (també conegut com a Liverpool Convalescent Institution). Un hospital de convalescència d’estil neogòtic, construït el 1869 amb maó rosat, envoltat de 20 acres ^[2] de jardins i dissenyat per l’arquitecte Thomas Worthington ^[3]. El centre és finançat amb els excedents del fons de socors creat durant la fam del cotó de 1862 i està destinat principalment a pacients procedents dels hospitals de Liverpool, amb una ala per a pacients privats. Cap a 1882 disposa d’uns 120 llits, per a homes i dones.

Malgrat ser considerat “un dels millors centres del regne, del seu tipus”, durant la dècada de 1870 l’hospital no funcionava a plena capacitat. El setembre de 1878, una jornada de portes obertes impulsada pel diputat William Rathbone intenta donar-lo a conèixer entre sindicats i societats d’ajuda mútua perquè hi derivin els seus membres després d’accidents o malalties, amb l’objectiu d’accelerar-ne la recuperació i el retorn a la feina. Els pacients pagaven 10 xílings setmanals per menjar i medicaments, mentre que les despeses fixes es cobrien amb el fons de la institució. Durant la seva estança, la Kate atendrà com a pacients a dos dels seus germans malalts de tuberculosi pulmonar.

En les seves memòries, la Kate en destaca el caràcter internacional dels pacients i l’ambient humà del centre, així com l’alta qualitat del sistema d’infermeria i de les normes mèdiques, sota la supervisió directa del Dr. J. Fletcher Little, una figura mèdica destacada que posteriorment tindrà un paper rellevant en diversos projectes sanitaris i científics a Londres.

Entre 1879 i 1883, les assemblees anuals mostren un creixement constant del nombre de pacients (de 688 el 1878 fins a més de 1.000 el 1881), l’augment de les subscripcions i la creació d’un comitè de dames, molt actiu en l’organització d’actes benèfics com representacions teatrals, conferències, recitals i balls anuals. També es resolen dificultats pràctiques, com la manca de bugaderia pròpia o l’accessibilitat del centre, mitjançant serveis de transport des dels hospitals de Liverpool. Les obres d’ampliació i reforma realitzades el 1884 van ser sotmeses a l’avaluació de Florence Nightingale, que les va aprovar plenament.

El 1882, una sèrie de canvis en el personal fa que la institució perdi figures clau, entre elles la Kate, descrita com a Nightingale Nurse, que deixa el càrrec quan la seva salut es trenca. En marxar rep nombroses mostres de reconeixement per part del comitè, el personal i els pacients: un xec de 100 lliures, un tricicle i recomanacions formals posteriors, rebudes el 1889 després del seu retorn de Nova Zelanda on hi acompanyarà a la seva germana Annie, malalta de tuberculosis pulmonar, quan els metges s’ho recomanen.

Nova Zelanda: carrera, lideratge i un accident

L’Annie marxa a Nova Zelanda i un cop allà, veient que no millora, demana a la seva mare i a la seva germana, la Kate, que la vagin a veure. Ambdues salpen cap a Wellington (Nova Zelanda) el 20 d'octubre de 1884. Un viatge que durarà gairebé tres mesos. Malauradament l’Annie morirà, als 30 anys d’edat, una setmana després de l'arribada de la Kate Marsden i la seva mare a Auckland, el 1885.

Per raons de salut, la Kate es queda a Nova Zelanda i té la oportunitat de treballar com a superintendent en el Wellington Hospital, un hospital per atendre principalment la població local maori. La Kate hi desenvolupa una molt bona feina. A més de dirigir l'hospital i atendre els pacients, es dedica a formar infermeres i abans de tornar a Anglaterra hi estableix la primera sucursal a Nova Zelanda de la brigada d'ambulàncies de St. John.

A mitjans de setembre de 1885, la Kate pateix un greu accident. Cau mentre recull roba d'un prestatge pateix una greu lesió a l'esquena que, de poc, la deixa paralítica. Ha de deixar la feina com a superintendent de l’hospital i aprofita, un cop recupera forces, per desenvolupar l’associació d'ambulàncies de St. John i fer, a més, conferències sobre infermeria i primers auxilis. Conferències que tenen una forta acollida popular i bones crítiques de la premsa local.

El 1887 es trasllada a Nelson, localitat d’una de les illes de Nova Zelanda, on es recupera plenament de la seva caiguda.

Tot estant a Nova Zelanda, la Kate té notícia de l’obra del pare Damien (mort l’any 1889) a la leproseria de l’illa de Molokai. El pare Damien és un sacerdot belga famós per la seva obra en la, considerada en aquells temps, leproseria més gran del món ^[4].

No hi ha cap evidència documental que Kate Marsden (1859–1931) i el Pare Damien (1840–1889) es coneguessin mai ni mantinguessin correspondència. Quan la Kate inicia la seva gran campanya en favor dels leprosos (a partir de 1890), el Pare Damien ja havia mort (1889). En el discurs públic del moment, la Kate serà presentada sovint com l’equivalent femení, laic i europeu del Pare Damien. El Pare Damien ja era una figura llegendària en vida i, després de la seva mort, es converteix en model universal de compassió activa. Quan la Kate Marsden apareix a l’escena pública (congressos, premsa, actes filantròpics), el marc mental del públic ja és “el de Molokai”.

Retorn a Anglaterra i campanya prèvia al primer viatge a Sibèria

El 13 de juny de 1889, Kate Marsden i la seva mare abandonen Wellington i retornen a Anglaterra. En aquest moment, Kate Marsden es planteja definitivament alleujar el patiment dels malalts de lepra d’arreu del món com a projecte de vida. Inicia de manera activa la recerca de suports per a aquest projecte i comença a freqüentar cercles filantròpics londinencs.

És probable que sigui aleshores quan coneix Mrs Hewett, una dona anglesa vinculada a cercles filantròpics i missioners, amb experiència en institucions benèfiques i bons contactes dins del món caritatiu de Londres. Mrs Hewett no era una figura pública de primer nivell, però gaudia d’una notable credibilitat moral dins d’aquests ambients.

En pocs anys, Kate Marsden passarà de ser infermera a convertir-se en una figura humanitària d’abast internacional, arran del retorn del seu primer viatge a Sibèria (1890–1891). Aquest viatge va ser possible gràcies a tres factors clau:

1. El suport de la cort russa
• Marsden viatja primer a Sant Petersburg abans d’endinsar-se a Sibèria. Hi obté una audiència oficial amb l’emperadriu Maria Fiódorovna, esposa del tsar Alexandre III, i rep una carta de recomanació i protecció, en la qual és presentada com una infermera anglesa de prestigi. Aquest aval li permetrà circular per territoris remots i accedir a les autoritats locals sota el paraigua d’una acció humanitària legítima.
• En relació amb aquest punt, Alejandra de Dinamarca, princesa de Gal·les i futura reina del Regne Unit, hi va jugar un paper clau de caràcter simbòlic i legitimador. Alejandra era germana de Maria Fiódorovna, emperadriu de Rússia, i és ben conegut el seu interès per les causes benèfiques i sanitàries (hospitals, infermeria, assistència als pobres). Tot i que no finança directament l’expedició de Marsden ni n’organitza la logística, li ofereix un suport decisiu en forma de patronatge personal. És molt probable que aquest suport contribuís a crear un marc diplomàtic i cultural favorable a la recepció de Marsden a la cort russa de Sant Petersburg com a figura humanitària respectable i agent moral reconeguda.
• Marsden explicarà posteriorment que l’audiència amb la Princesa de Gal·les va ser profundament encoratjadora, i que la seva simpatia i interès per la qüestió de la lepra li varen aportar un nou impuls moral per continuar amb la seva missió.
2. La credencial humanitària de la Creu Roja
• La trajectòria prèvia de Marsden li permet comptar amb una credencial humanitària reconeguda per la Creu Roja, que legitima oficialment la seva presència i li obre diverses portes institucionals, especialment en l’àmbit internacional.
3. El suport britànic
• Marsden no rep suport oficial del govern britànic, però sí l’aval de figures filantròpiques i de dones influents, que li faciliten cartes de presentació. Acompanyada per Mrs Hewett es mou pels cercles filantròpics europeus a la recerca de donatius, contactes i recomanacions. Seguint el model del Pare Damien, pronuncia nombrosos discursos en què combina infermeria, heroisme i compassió cristiana. A Paris té molt d’interès en conèixer personalment Louis Pasteur. Tanmateix no hi ha constància documentada de cap trobada en persona. A més, Pasteur estava molt malalt i les seves audiències eren molt limitades.
• En conjunt, es tracta d’un model clarament victorià: una potent xarxa personal sostinguda per un aval moral generalitzat, més que no pas per un suport institucional formal i estable.

De camí cap a Iacútia

El viatge de Kate Marsden inclou les etapes següents:

1. Anglaterra → Rússia europea
• Londres. Punt de sortida. Presentació del projecte a la Royal Geographical Society.
• París. Brevíssima escala (ruta ferroviària habitual cap a Alemanya).
• Berlín. Trànsit ferroviari cap a Rússia.
• Sant Petersburg. Primera gran parada. Aquí rep autoritzacions oficials del govern rus i recomanacions mèdiques.
• Moscou. Centre logístic del viatge. Compra equipament, contracta guies i rep instruccions sobre la ruta cap a Iacútia.
2. Rússia europea → Sibèria occidental → Sibèria oriental
• Nijni Nóvgorod. Trànsit pel Volga.
• Perm. Entrada a l’Urals.
• Ekaterinburg. Creuament dels Urals cap a Sibèria.
• Tiumen. Punt clau: aquí comença el viatge en trineu i cavall.
• Tobolsk. Centre administratiu històric de Sibèria.
• Tomsk. Gran ciutat universitària i centre mèdic.
• Krasnoiarsk. Trànsit cap a l’est.
• Irkutsk. La “París de Sibèria”. Aquí rep informació crucial sobre els leprosos de Iacútia.
3. Sibèria oriental → Iacútia
• Baikal. Creuament del llac gelat.
• Verkholensk. Ruta cap al Lena.
• Yakutsk. Capital de Iacútia. Aquí s’estableix temporalment, consulta metges locals i organitza l’expedició final.
• Viliuisk. Objectiu final: visitar la colònia de leprosos.
4. Retorn
• La ruta de tornada segueix el mateix camí fins a Moscou i després Londres.

La Kate descriu el viatge al seu famós llibre: “On Sledge and Horseback to the Outcast Siberian Lepers” en una curiosa barreja d’aventura, religió i denúncia social.

El viatge s’inicia a la tardor de 1890. Amb poc més de trenta anys, sense suport estatal formal i com a dona sola en un món profundament masculinitzat, Marsden s’endinsa en una de les regions més extremes del planeta amb un objectiu personal clar: alleujar el patiment dels leprosos invisibles dins l’Imperi Rus. L’acompanya, fins a Omsk, la seva amiga Ada Field com a traductora ^[5] fins que ha de retornar per raons de salut.

Un recorregut de gairebé 18.000 quilòmetres, durant 11 mesos, en una època en què el ferrocarril transsiberià encara no està acabat i bona part del trajecte exigeix combinar mitjans de transport lents, incòmodes i sovint perillosos. Des d’Europa occidental fins a l’extrem oriental de Sibèria, Marsden avança per un mosaic de rutes ferroviàries incompletes, grans rius navegables i camins d’hivern que només existeixen quan la terra queda coberta de gel. Utilitza: trens, fins on arriba la xarxa ferroviària russa; vaixells fluvials pels grans rius siberians, condicionats pel desglaç i el gel; carruatges i carros, en zones rurals; trineus tirats per cavalls, indispensables durant l’hivern. Aquest últim mitjà és el més emblemàtic del seu relat: jornades llarguíssimes, temperatures de fins als –40 °C, i una successió d’estacions postals, cabanes i cases de funcionaris com a únics refugis.

Marsden és molt conscient del caràcter insòlit de la seva presència. Funcionaris locals, soldats i habitants dels pobles remots reaccionen sovint amb sorpresa o desconfiança davant d’una dona estrangera que viatja sola amb una missió pròpia. En aquest context, la carta de recomanació de l’emperadriu Maria Fiódorovna és decisiva: li permet travessar fronteres administratives, accedir a autoritats locals i evitar bloquejos que haurien pogut aturar l’expedició. El contrast entre fragilitat personal i aval imperial serà un dels eixos del seu relat posterior.

«A mesura que avançàvem, el camí empitjorava cada cop més i ens vam veure obligats a aturar-nos a Tyukalinsk, on vam arribar completament exhaustes. Ens van portar a la casa d’un pagès, massa cansades per desvestir-nos, vam dormir com a troncs fins a la tarda següent».

Abans de marxar de Krasnoyarsk, la Kate ha de comprar un tarantàs per desplaçar-se: «Aquest vehicle que mai no va ser dissenyat per a la comoditat, no té ni idea del que constitueix un eix de suport… Va sobre rodes, i s’alça a un considerable tram de terra complicant enormement que una dona s’hi pugui pujar sense ajuda».

L’objectiu central del viatge no és l’exploració, sinó el contacte directe amb els malalts de lepra. Marsden visita assentaments dispersos i colònies improvisades, on hi troba persones: aïllades de la societat, sense assistència mèdica regular i vivint en condicions de pobresa extrema. Trobades que són descrites amb un to intensament emocional. Marsden insisteix que la lepra no és només una malaltia del cos, sinó una condemna social, i que el seu major sofriment és l’abandonament.

Un dels passatges descrits al relat del viatge és el descobriment d’una planta local que, segons la tradició popular, s’utilitzava per tractar la lepra ^[6]. Marsden interpreta aquest coneixement com una possible esperança terapèutica i el converteix en un dels eixos de la seva campanya posterior a Europa, amb un gran impacte simbòlic: reforça la idea que fins i tot en els confins del món hi pot haver recursos ignorats per la medicina occidental.

«Sortim de Yakutsk cap a Viliúisk el 22 de juny de 1891, per començar el nostre llarg viatge de tres mil verstes (3.200 km) a cavall, amb el propòsit de visitar els leprosos que viuen en boscos desconeguts, fins i tot per als russos. La nostra cavalcada era una mica curiosa, composta per uns quinze homes i trenta cavalls. Tots els que m’envoltaven parlaven un idioma que no podia entendre…».

«Per a aquest viatge portava un barret per al sol, sobre ell un arranjament de xarxa com a protecció contra els mosquits, una jaqueta amb mànigues molt llargues, amb la insígnia de la Creu Roja al meu braç esquerre. Pantalons molt complets fins als genolls i botes altes per sobre dels genolls. Un revòlver, un fuet i una petita bossa de viatge».

El viatge de Yakutsk a Viliúisk va ser extremadament difícil. «Travessant boscos, submergint-me en pantans, acampant de nit, ple de mosquits, dormint de vegades en iurtes fastigosament brutes plenes de bitxos de molts tipus. Més d’una vegada estava tan cansada i adolorida que no podia desmuntar, la meva roba de vegades estava mullada per la pluja, sense possibilitat de treure-me-la per assecar-la».

El viatge és devastador físicament. Marsden pateix: esgotament extrem, episodis de febre i dolors persistents. Malgrat tot, rebutja interrompre l’expedició. Aquesta obstinació serà clau en la construcció de la seva imatge pública: la d’una dona que assumeix el risc personal com a part inseparable de la seva missió humanitària.

Després de visitar els leprosos de Viliúisk i comprovar l’estat lamentable en què es troben i les inadequades instal·lacions en què estan, va continuar el seu viatge el 8 d’agost de 1891 per conèixer de primera mà la situació dels leprosos de tota la regió. Per això va recórrer 1.600 km més a cavall.

«Dotze homes, dones i nens, a penes vestits amb draps bruts, s’amuntegaven en dues iurtes de reduïdes dimensions, cobertes amb bitxos. La pudor era espantosa: un home s’estava morint; dos homes havien perdut els dits dels peus i la meitat dels mateixos… Durant els 8 o 9 mesos d’hivern, aquestes persones s’amuntegaven amb el bestiar el més a prop possible a les terribles barraques, per mantenir la calor».

A la imatge anterior es veu com anava vestida durant el viatge. Tal com ella descriu al seu llibre (d’on és la fotografia): «Tenia una sèrie de peces que vaig tenir l’oportunitat d’apreciar al llarg dels mesos: una bata folrada de franel·la, un abric de plomes d’home, amb les mànigues prou llargues per cobrir completament les mans, el coll de pell prou alt per cobrir el cap i la cara. Una pell d’ovella que m’arribava als peus, i també equipada amb un collaret de pell. Després, sobre la pell d’ovella, em vaig haver de posar una pell de ren. Un parell de mitjons llargs i gruixuts i a sobre un parell de mitjons de caça més gruixuts, usats per homes i, encara més amunt, un parell de botes de feltre russes, que arribaven fins al genoll; i a sobre de les botes, un parell de valenkies de feltre marró».

Retorn a Europa i gires per recaptar fons

Finalment, el desembre de l’any 1891, Kate Marsden retorna cap a Europa.

De retorn a Irkutsk, Kate Marsden es reuneix amb el governador general, que havia convocat un comitè per escoltar el seu informe sobre la situació dels leprosos a la regió. Com a resultat d’aquesta trobada, es recapta un total de 1.000 lliures esterlines destinades a la construcció d’un hospital i una colònia de leprosos. Marsden promet als vilatans que s’ocuparà personalment de recaptar els fons restants necessaris un cop hagi lliurat el seu informe a Moscou i Sant Petersburg.

La fotografia següent, publicada en el relat del viatge, mostra la princesa Shakhovskoy, que va donar suport a la trobada amb el governador general, juntament amb Kate Marsden. A la imatge hi apareixen també tres germanes que ja treballaven entre els leprosos. Aquesta fotografia confirma la col·laboració directa i operativa entre Marsden i la filantropia aristocràtica russa sobre el terreny, i il·lustra el funcionament de les xarxes humanitàries locals amb les quals Marsden es va integrar durant el seu viatge.

Marsden disposa ara: d’un relat potent d’heroisme i sacrifici; del prestigi d’haver arribat a regions gairebé inaccessibles; del reconeixement d’autoritats russes; i d’una causa clara i justa que pot comunicar al públic occidental. Passa així, de ser infermera, a convertir-se en una figura humanitària internacional amb l’objectiu de recaptar fons per tal de poder construir el seu hospital.

A Moscú s’hi queda quatre mesos recaptant fons. A Sant Petersburg el suport més important continua sent l’entorn de la cort imperial, principalment l’Emperadriu Maria Fiódorovna. Marsden li presenta el resultat del viatge i la situació dels leprosos. No consta una nova audiència solemne igual a la inicial, però sí contactes a través de la seva xarxa benèfica i el seu suport moral i legitimador, clau per donar pes a les seves demandes davant altres institucions. El nom de l’emperadriu continua obrint portes, encara que no impliqui una gran aportació directa de diners.

Marsden manté contactes amb la Societat de la Creu Roja Russa. Els exposa la situació observada a Sibèria oriental i reforça la necessitat d’infraestructures estables (hospital/colònia). Obté més suport institucional, recomanacions i connexions. No hi ha cap prova de que la Creu Roja Russa n’assumeixi el projecte econòmicament de manera plena, però sí que el legitima i el fa circular.

Marsden es reuneix, directament o a través d’intermediaris, amb l’aristocràcia russa vinculada a la filantropia: dones aristòcrates; cercles de beneficència urbana; famílies nobles implicades en hospitals, orfenats i/o assistència als pobres. Entre elles, la princesa Shakhovskoy, esmentada anteriorment, i altres figures femenines del mateix entorn social. L’objectiu de Marsden és recaptar donatius, promeses de suport i prestigi social per a la seva causa.

Marsden manté també contactes amb cercles mèdics i administratius: metges, funcionaris sanitaris i responsables regionals de salut pública. N’obté informes favorables, recomanacions i avals tècnics que utilitzarà posteriorment.

Posteriorment, Marsden continuarà la seva campanya per diverses capitals europees, Anglaterra i els Estats Units.

El 1892, la reina Victòria li concedeix la medalla com a membre de la Royal Geographic Society, sent una de les primeres dones en aconseguir-ho.

Entre 1892 i 1893 efectua una gira pels Estats Units. Una gira basada en conferències públiques, actes benèfics i el suport de cercles religiosos i filantròpics. S’adreça principalment a: comunitats protestants, associacions filantròpiques i missioneres, cercles femenins reformistes i públics sensibles a les causes humanitàries internacionals. El seu discurs combina experiència personal, heroisme, compassió cristiana i testimoni directe. El seu relat té un fort impacte emocional en el públic nord-americà, acostumat a escoltar missioners i exploradors, però impressionat pel fet que es tracti d’una dona que ha recorregut gairebé sola regions considerades inaccessibles. Marsden és presentada sovint com una heroïna humanitària, i la seva causa desperta simpatia i donatius, tot i que les quantitats recaptades són irregulars i depenen molt de cada acte concret.

La gira nord-americana contribueix decisivament a internacionalitzar la figura de Marsden, reforçar el seu prestigi com a testimoni ocular i situar la qüestió de la lepra siberiana en circuits filantròpics globals. Tanmateix, aquesta mateixa exposició pública accentua també la fragilitat del seu model de finançament. L’absència d’una estructura institucional sòlida fa que Marsden depengui excessivament del crèdit personal, del seu relat i de la confiança del públic. És en aquest context d’alta visibilitat internacional quan comencen a circular crítiques, sospites i rumors, que acabaran afectant greument la seva reputació i dificultaran la continuïtat del projecte.

La gira pels Estats Units representa alhora el moment d’expansió màxima de la causa de Kate Marsden i el punt d’inflexió que precedeix la controvèrsia i el descrèdit posterior.

Durant un temps, Marsden és celebrada: rep reconeixements, té públic, circula per cercles influents i la premsa se’n fa ressò. Però la mateixa espectacularitat del seu relat —perills, supervivència, heroisme— alimenta el dubte. Arriben acusacions d’exageració, sospites sobre la gestió dels diners i, finalment, escàndols personals. Mrs Hewett, la persona que l’havia recolzat abans del viatge, és ara una de les principals instigadores de la campanya en la seva contra.

Mrs Hewett: posa en dubte la gestió dels diners recaptats per Marsden; critica el seu comportament personal; i suggereix que Marsden exagera o manipula el relat de les seves accions humanitàries. Crítiques que no es fan únicament en privat: Mrs Hewett escriu cartes, memoràndums i advertiments a persones influents del món filantròpic i eclesiàstic.

Les accions de Mrs Hewett tenen un impacte molt seriós: contribueixen a la pèrdua de suport institucional de Marsden; alimenten una campanya de desprestigi que barreja qüestions financeres, morals i personals; i ajuden a consolidar la imatge de Marsden com a figura controvertida i “problemàtica”, especialment en una societat victoriana molt severa amb les dones que se’ n surten dels rols acceptats tradicionalment.

És important remarcar que no totes les acusacions van ser demostrades de manera clara. Tanmateix el dany en la reputació de la Kate Marsden va ser irreversible. La dona que havia anat a cercar “paries” a Sibèria va acabar convertida, socialment, en una paria.

Segon viatge a Sibèria

Kate Marsden torna a Sibèria l’any 1897. El viatge no és una nova expedició heroica ni exploratòria. Arriba després de: la construcció de la colònia/hospital de leprosos a Viliúisk, la gira europea i nord-americana, i el descrèdit públic que li tanca moltes portes filantròpiques.

Marsden torna a Sibèria amb un objectiu concret i limitat: comprovar personalment què s’ha fet amb els fons recaptats i quina és la situació real dels leprosos després de la seva primera intervenció.

El trajecte segueix essencialment la mateixa ruta general que el primer viatge, però sense arribar a l’extrem ni repetir les grans travesses a cavall. Es mou sobretot per eixos ja coneguts i depèn més de transport fluvial i administratiu.

La visita a la colònia/hospital de leprosos és el punt central del viatge. Comprova l’existència real de l’hospital/colònia, les condicions materials, l’estat dels pacients. Hi constata millores respecte a les iurtes descrites el 1891 però també limitacions greus (recursos, personal, clima). Marsden pretén demostrar —a ella mateixa i als altres— que l’esforç no va ser inútil.

Es reuneix amb funcionaris regionals, revisa com s’han gestionat els fons i reafirma que ella no n’ha estat administradora directa i que el projecte ha estat executat per les autoritats russes ^[7]. Fet que reforça la seva defensa davant les acusacions de mala gestió. Tanmateix el mal ja està fet i la visita no té gaire ressò públic a Europa.

No inicia cap gran projecte nou però continua visitant leprosos, parlant amb cuidadors i infermeres i observant pràctiques sanitàries locals. No intent rellançar una nova campanya internacional, no fa grans promeses i el to és més discret i resignat.

Bexhill-on-Sea

L’any 1914 Kate Marsden és cofundadora d’un petit hospital en la localitat de Bexhill-on-Sea, al sud d’Anglaterra. Es tracta d’un centre assistencial concebut com un espai de cura i repòs per a malalts crònics i convalescents, en la línia dels ideals sanitaris victorians.

Associat a l’hospital, Marsden impulsa també un petit museu, un element sovint oblidat però molt significatiu. L’espai agrupa objectes del viatge a Sibèria, peces de vestimenta (com les utilitzades en travessies hivernals), estris, documents i records etnogràfics, i materials relacionats amb la lepra i el seu tractament.

Vellesa i mort de Kate Marsden

L’any 1921 va escriure un segon llibre: “My mission in Siberia. A vindication”. Allà es pot llegir: «Respecte a totes les falsedats que s'han inventat sobre mi, la vida és massa curta i d'una importància massa seriosa per perdre el temps parant atenció a aquest escàndol o calúmnia».

Kate Marsden acaba la seva vida patint hidropesia i demència senil. Mor el 26 de maig de 1931 a l’asil de Wandsworth i és enterrada en el cementiri d'Ellington on Bridge, a West London.

Durant molt temps, la seva figura queda tacada i mig esborrada al Regne Unit. En canvi, a Rússia —especialment a zones vinculades al seu pas— el record és més viu: monuments, homenatges, beques, museus locals. Un cop més la història no recorda qui ho va intentar, sinó qui va quedar bé. La seva tomba resta gairebé anònima fins el 3 de setembre de l’any 2019, quan els descendents dels malalts tractats de lepra gràcies a Kate Marsden financen una tomba digna del seu record.

A Sosnovka (Viliúisk, República de Sakha, Iacútia,Sibèria) es pot visitar un museu. És allà on es va establir la colònia de leprosos impulsada per ella, i que avui acull el Vilyuisk Psychoneurological Boarding House. La colònia s’estén per un terreny cobert de boscos mixtos de bedolls i làrixs. Les cases dels pacients i les dels metges estaven separades per un rierol. A l’estiu els mosquits hi són omnipresents, a l’hivern la temperatura a la regió ronda els –45 °C.

El museu està instal·lat en una de les antigues cases dels metges. Consta d’un petit vestíbul d’entrada presidit per un gran retrat de Kate Marsden, seguit d’una sala allargada que conté objectes, documents i records relacionats amb Marsden, amb la regió en el moment de la seva arribada i amb les dècades posteriors de funcionament de l’hospital de leprosos.

Marsden va ser de les primeres dones de la Creu Roja russa i de la Royal British Nurses Association.

Hi ha una beca anomenada Marsden que es dona als estudiants de llengua anglesa a la Universitat Federal Oriental de Yakutsk cada any. El 1991, un diamant de 55 quirats que es va trobar a la regió porta el nom de “Germana de la Pietat” en honor a Kate Marsden.

L’any 2009, al Teatre de Yakutsk es va estrenar una nova obra titulada “Kate Marsden, un àngel de disposicions divines”.

Bibliografia

• ANON (2014) ‘Kate Marsden’s Leper Project’, in Picturing Women’s Health. United Kingdom: Pickering & Chatto Publishers. p.
• GOGOLEVA, Anna. (2012) “Kate Marsden ou la quête de la panacée sibérienne (1890-1891)”. In: Slovo, n°39-40, 2012. Mélanges offerts à Anne-Victoire Charrin. Numéro II : De l'Asie russe et d'ailleurs. pp. 113-138.
• HILL-MURPHY, Jacki (2017). “The Extraordinary Tale of Kate Marsden: and my journey across Siberia in her footsteps”. Ed. Adventuress Publishing.
• MARSDEN, Kate. “Kate Marsden. Victorian explorer extraordinaire”, WordPress
• SCOTT, F. et al. (eds.) (2014) Picturing women’s health. 1st ed. London: Pickering & Chatto. Cap. 6

Jordi Coll Vera - 2026