Introducció

Aquesta és la trista història de Minik, un nen inughuit ^[1] traslladat a Nova York a finals del segle XIX. Un exemple de com l’home blanc a maltractat a les altres ètnies al llarg de la història. Una trobada desigual entre els pobles inuit i la ciència occidental de finals del segle XIX.

Nascut cap al 1890 a l’àrea de Thule, al nord de Groenlàndia, Minik és portat a Nova York el 1897 pel famós explorador Robert Peary, juntament amb el seu pare Quisuk i quatre inuit més, amb la promesa —mai complerta— de que podran tornar a casa.

Un cop arribats, el grup és instal·lat al soterrani del American Museum of Natural History, on esdevenen objectes d’estudi i d’exhibició pública. La manca de cures i l’exposició a malalties desconegudes per a ells en provoca la mort de gairebé tots els adults en pocs mesos, inclòs el pare de Minik. El museu fins i tot escenifica un fals enterrament per enganyar el nen, mentre conserva i hi exhibirà l’esquelet del seu pare.

Orfe i sol, Minik serà adoptat per William Wallace, un empleat del museu, i creixerà entre dues cultures sense pertànyer del tot a cap. No tornarà a Groenlàndia fins després de 1910, i quan ho fa constata que ja no encaixa plenament amb la vida inuit. Finalment retornarà als Estats Units, on hi morirà el 1918 durant la pandèmia de grip.

La seva història s’ha convertit en un símbol de les injustícies del colonialisme científic i de les conseqüències humanes d’unes exploracions que sovint ignoraven la dignitat i els drets dels pobles indígenes.

Les expedicions a Groenlàndia a finals del segle XIX. El cas de Minik Wallace

El territori que ens ocupa és una zona força remota i agresta de Groenlàndia. Amb quatre mesos de nit fosca (del 24 d'octubre al 15 de febrer) i quatre mesos de claror contínua (del 15 d'abril al 25 d'agost). Actualment hi viuen unes 900 persones. En el temps que ens ocupa hi vivien uns 150 inuits.

A finals del segle XIX, Groenlàndia es converteix en un dels principals escenaris de l’exploració àrtica occidental. En un context marcat per la competència imperial, la consolidació de la ciència moderna i la creixent institucionalització del saber, les expedicions al nord de l’illa adquireixen una importància que va molt més enllà de la geografia. Aquestes empreses científiques transformen Groenlàndia en un espai d’experimentació cartogràfica, meteorològica i antropològica, però també en un territori sotmès a relacions de poder profundament asimètriques amb les poblacions inuit [STOCKING, 1987].

El cas de Minik Wallace, el nen inughuit traslladat a Nova York el 1897, constitueix un exemple paradigmàtic de les conseqüències humanes d’aquest model d’exploració i producció de coneixement.

Groenlàndia i la nova exploració polar

Després de les grans expedicions britàniques del primer terç del segle XIX, Groenlàndia recupera centralitat a partir de la dècada de 1880 com a base logística per a l’exploració del Pol Nord. La seva situació geogràfica i l’existència de comunitats inuit amb un profund coneixement del medi converteixen el nord de Groenlàndia en una plataforma estratègica per a l’avanç cap a latituds extremes [BARR, 1985].

En aquest període, l’exploració polar deixa de ser exclusivament una empresa heroica i passa a integrar-se plenament en el sistema científic modern. Les expedicions incorporen instruments de mesura, protocols de recollida de dades i objectius clarament definits en camps com la glaciologia, la cartografia i l’antropologia física.

Robert E. Peary i les expedicions al nord de Groenlàndia

El 1818, una expedició britànica comandada per l'escocès John Ross i secundada per William Scoresby Jr. i dos exploradors més, William Edward Parry i James Clark Ross, van decidir anar a la recerca del pas del nord-oest. El pas del nord-oest és una via marítima que surt d'Europa, passa pel sud de Groenlàndia, l'àrtic canadenc fins a arribar a Alaska.

Aquesta ruta marítima, a principis del segle XIX, encara era per descobrir. L’expedició recorre la costa occidental de Groenlàndia fins arribar a Cap York, on hi troben un grup de caçadors inuits. Aquests no havien tingut mai cap contacte amb l’home blanc i pensaven que els inuits eren els únics habitants del món. “Inuit” significa literalment “els únics homes”.

El dibuix de John Ross representa a Ervick, un dels inughuit del grup. El trineu i els estris es troben al Britsh Museum de Londres.

La migració de Qitdlarssuaq

Qitdlarssuaq (o Qillarsuaq) és un líder i xamà inuit originari de Baffin Island (actual Nunavut) que, a començaments del segle XIX, es veu obligat a abandonar la seva comunitat després d’un episodi de violència — un assassinat que el situarà sempre en “mirades enrere” i fugides constantment (segons la tradició oral inuit).

La migració no és una expedició planificada per motius agrícoles o comercials, sinó un moviment forçat per la necessitat de fugir d’una revenja familiar seguint les normes tradicionals de justícia inuit. Un seguit de morts violentes entre clans rivals el porta primer a fugir amb un grup de seguidors — al voltant de 50 persones — cap al nord de Baffin Island.

A partir de la dècada de 1830, Qitdlarssuaq i la seva gent comencen a moure’s d’oest a nord, primer al llarg de Baffin Island i després cap a Devon Island (en l’actual Àrtic canadenc). Allà passen diversos anys establerts i aprofiten recursos arreu d’aquests territoris àrtics.

El 1853 troben l’expedició britànica de Edward Inglefield, i posteriorment el 1858 Francis Leopold McClintock, que els parla de pobladors inuit molt més al nord, a Groenlàndia. Aquesta informació, creuada amb coneixements propis i visions espirituals, motiva Qitdlarssuaq a reprendre el seu camí cap al nord i cap a l’est.

Cap a 1861 o 1862, el grup supera l’estret de Nares i entra al territori de l’oest de Groenlàndia, on les condicions de vida són molt dures però habitatges i tradicions inuit persisteixen en comunitats disperses. Quan arriben a Etah (nord-oest de Groenlàndia), troben poblacions inuit locals — sovint famolencs i amb tecnologies perdudes a causa de malalties i fluctuacions climàtiques — que incorporen tècniques i objectes dels migrants de Baffin. Això inclou bows (arcs), kayaks i estratègies de caça que milloren les possibilitats de supervivència a la regió septentrional.

La història de Qitdlarssuaq no és només un relat de migració física, sinó també una narració cultural profunda. El personatge és vist en la tradició oral com un xamà amb poder espiritual, capaç de guiar el seu poble a través de vastes distàncies i condicions extremes. Aquest element espiritual s’entrellaça amb fets reals de supervivència i adaptació al gel (segons testimonis recollits per exploradors i historiadors àrtics), i és citat com un exemple de com la memòria col·lectiva inuit preserva moviments èpics de poblacions en temps pre-moderns.

La seva història ha estat transmesa oralment i registrada després per exploradors i etnògrafs, convertint-se en una peça clau per entendre les dinàmiques inuit d’expansió, adaptació i interacció social abans de la intervenció colonial europea sistemàtica. La migració de Qitdlarssuaq ens mostra que, abans de l’arribada massiva de l’exploració occidental, l’Àrtic ja era un espai de mobilitat, decisió i lideratge indígena — un fet que contrasta amb el paper passiu que la ciència occidental assignarà posteriorment a figures com Minik.

Entre 1891 i 1902, Robert Edwin Peary lidera diverses expedicions al nord de Groenlàndia amb l’objectiu declarat de preparar l’assalt final al Pol Nord. Durant aquestes campanyes, Peary cartografia àmplies zones desconegudes i intenta demostrar que Groenlàndia és una illa, alhora que desenvolupa una estratègia d’exploració basada en la mobilitat ràpida i l’ús intensiu de trineus [PEARY, 1898; PEARY, 1907].

Aquest model depèn estructuralment del coneixement inuit. Els inughuit proporcionen tècniques de supervivència, vestimenta, alimentació i orientació sense les quals les expedicions haurien estat inviables. Tanmateix, aquesta dependència no es tradueix en un reconeixement simètric, sinó en una relació de subordinació que reflecteix les lògiques colonials de la ciència de l’època [BARR, 1985].

Antropologia, museus i “urgència etnogràfica”

A finals del segle XIX, l’antropologia nord-americana opera sota el paradigma de l’urgència etnogràfica, segons el qual les cultures indígenes són concebudes com a destinades a desaparèixer i, per tant, han de ser documentades i preservades en museus [CLIFFORD, 1988]. Institucions com l’American Museum of Natural History juguen un paper central en aquest procés, vinculant exploració, recerca i exhibició pública.

Personatges clau en aquesta història són: Franz Boas, considerat el pare de l'antropologia nord-americana, Alfred Louis Kroeber, un dels altres grans antropòlegs nord-americans, Maurice Ketchup Jessup, que era el director del American Museum of Natural History, a Nova York, i l'explorador nord-americà Robert Edwin Peary. Aquest últim obsessionat en ser la primera persona a arribar al Pol Nord Geogràfic, i per tant, el 1890, ja va començar a fer expedicions consecutives al nord de Groenlàndia per intentar conquerir, des d'allà, el Pol Nord Geogràfic.

Aprofitant una de les expedicions de Peary, Maurice Ketchup Jessup, Franz Boas i Alfred Krueger li demanen que els porti uns quants inuits per tal de ser estudiats als estats Units. Un fet absolutament lamentable des del punt de vista ètic.

En aquest context, les expedicions a Groenlàndia no només recullen objectes i dades, sinó també persones. El 1897, Peary trasllada sis inughuit a Nova York amb la finalitat explícita de ser estudiats per científics nord-americans, una decisió que revela fins a quin punt els cossos indígenes són concebuts com a material científic [HARPER, 2002].

Minik Wallace: una biografia dins la història de l’exploració

Entre les persones traslladades a Nova York hi ha: Minik Wallace, un nen d’uns sis anys; Aviaq, una nena de 12 anys; Uisaakavsak, un nen de 15 anys; Nuktaq i la seva dona Atangana, una xamà; a més de Quisuk, el pare de Minik.

El 21 d'agost de 1897 salpen de Groenlàndia cap a Nova York. Peary els enganya amb la promesa de conèixer un nou país i retornar-los posteriorment a la seva terra.

El 30 de setembre de 1897 arriben a Nova York i són exhibits dins el museu, previ pagament d’una entrada, com a peces de museu.

Peary s’endú també de Cape York (Groenlàndia) un gran fragment, de 31 Tm, d’un meteorit considerat sagrat pels inuit i única font de ferro en la seva terra. Meteorit exposat a l'American Museum of Natural History de Nova York. El meteorit suposava una gran pèrdua pel poble inuit i un enorme guany econòmic per en Peary.

Són mal allotjats i exhibits en el propi museu i al poc temps comencen a emmalaltir al ser contínuament exposats a gèrmens nous per a ells.

L’1 de novembre de 1897 Minik i els altres 5 inuits són ingressats a l'hospital de Bellevue. Als pocs mesos, mor Quisuk, el pare de Minik i aquest queda orfe ^[2]. El 17 de febrer de 1898, Minik demana a Franz Boas i Alfred Gruber, que el seu pare sigui enterrat segons la tradició inuit. Aleshores, el museu organitza una simulació d’enterrament respectuós amb aquesta tradició. L’enterrament és en realitat una escenificació: l’esquelet és conservat per a estudi científic i exhibit al museu en una vitrina [HARPER, 2001].

Al cap d'unes poques setmanes mor Atangana, l’esposa de Nuctaq i l’abril de 1898 els tres inuit supervivents són allotjats Lawyersville a la casa de la família Wallace.

El 14 de maig de 1898 mor Nuctaq i el 24 de maig mor Aviaq, ambdós de tuberculosi. Uisaakavsak, el 2 de juliol de 1898, retorna a Groenlàndia. Allà no es creuran el que els explicarà sobre la nostra civilització, el prendran per un endimoniat i l’acabaran assassinant.

Minik és adoptat per la família Wallace i creixerà en un entorn culturalment aliè. William Wallace és l'encarregat del manteniment del Museu d'Història Natural i el museu li passa una pensió per a la manutenció i educació de Minik com si fos un fill propi. A Lawyersville, prop de Cobleskill (NY), els Wallace hi tenien una granja lletera i allà Minik serà relativament feliç. Assisteix a l’escola dominical i és educat dins la civilització americana de l’època.

L’any 1906 William Wallace és expulsat del museu per haver comés un desfalc i li és retirada la pensió per la manutenció d’en Minik. Aquest, amb 14-15 anys, es dirigeix al museu a veure en Maurice Jessup i allà descobreix que les restes del seu pare són dissecades i exposades en una vitrina, a més de tots els altres inuit morts que havien estat duts a Nova York per en Peary. Un fet paradigmàtic de les tensions entre ciència, ètica i colonialisme, que revela el costat humà de les expedicions àrtiques, sovint absent dels relats heroics tradicionals [HARPER, 2002].

El 6 de juny de 1906, el diari The World, publica l’article “Doneu-me el cos del meu pare”, on s’expliquen els fets. Allà s’hi pot llegir: “Em vaig llençar al fons de la vitrina i vaig resar i vaig plorar. Vaig anar directament al director i vaig implorar que em deixés enterrar el meu pare. Ell va respondre que no. Vaig jurar que jo mai descansaria fins que hagués donat enterrament al meu pare”. (Minik)

Minik coneix la cantant Vesta Tilley (Matilda Alice Powles), que l’ajuda en la seva campanya per enterrar el cadàver del seu pare dignament, conjuntament amb el dels altres inuit exposats en el museu.

Personatges significatius per en Minik, en aquesta època, són també: Bradley S. Osbon (capità de naviry); Herbert L. Bridgman (explorador àrtic, promotor de Peary); Herman Carey Bumpus (doctor, biòleg, director del Museu Americà d’Història Natural); i Chester C. Beecroft. Aquest últim, un home de negocis vinculat a: inversions immobiliàries a Nova York, promocions urbanes i operacions financeres i litigis i disputes comercials, que apareix sovint en notícies de tribunals de l’època.

Gràcies a Beecroft, Minik s’allotja al hotel Astor de Nova York durant una temporada de l’any 1908.

Robert Edwin Peary (1861-1920). La suposada conquesta del Pol Nord.

Sens dubte, Robert Edwin Peary és un dels personatges centrals d’aquesta història.

A la imatge següent veiem la família Peary: Robert Edwin Peary, la seva esposa Josephine Diebitsch Peary, i els seus fills, Marie i Robert Jr.

Josephine Diebitsch Peary (1863–1955) va ser molt més que l’esposa de l’explorador polar Robert E. Peary: va ser escriptora, conferenciant, testimoni directa de l’exploració àrtica i una figura clau en la construcció del relat públic de les expedicions nord-americanes a l’Àrtic a finals del segle XIX i inicis del XX. Nascuda a Washington, D.C., Josephine Diebitsch provenia d’un entorn culte i cosmopolita. Parlava idiomes, tenia una formació sòlida i una clara vocació intel·lectual, poc habitual en els rols femenins dominants del seu temps. Es va casar amb Robert Peary el 1888, just quan ell iniciava la seva carrera com a explorador polar.

Josephine és especialment notable perquè va viatjar a Groenlàndia en diverses ocasions, fet excepcional per a una dona de l’època. El viatge més conegut és el de 1891–1892, durant el qual va residir mesos a la base de Peary al nord-oest de Groenlàndia. Allà va conviure amb comunitats inuits i va observar de primera mà la vida quotidiana a l’Àrtic. En aquell context va néixer Marie Peary, la seva filla, coneguda sovint com “the Snow Baby”, ja que va ser un dels primers infants occidentals nascuts tan al nord.

Josephine Peary va deixar testimoni de les seves experiències en obres com: “My Arctic Journal” (1893) i “The Snow Baby” (1901). Obres d’un gran valor històric que ofereixen una mirada femenina i no estrictament heroica de l’exploració polar. Descriuen amb detall la vida a Groenlàndia, les relacions amb els inuits i les tensions humanes de les expedicions. Era una excel·lent comunicadora i va contribuir decisivament a popularitzar la figura de Robert Peary als Estats Units. ^[3]

Robert E. Peary va mantenir una relació íntima amb una dona inuit, un fet avui àmpliament documentat per la historiografia, tot i que va ser silenciat durant dècades en els relats oficials de l’exploració àrtica. La dona s’anomenava Aleqasina (també transcrita com Allakaq), una jove inuit de la regió d’Inglefield Fjord (nord-oest de Groenlàndia). La relació va tenir lloc durant les llargues estades de Peary a l’Àrtic, sobretot a la dècada de 1890. Amb ella, Peary va tenir diversos fills. El més conegut és Kali Peary (nascut c. 1906), que va viure com a inuit i no va ser mai reconegut oficialment en vida del seu pare. La biografia “oficial” de Peary va esborrar completament Aleqasina i els fills i Peary era sempre presentat oficialment dins imatge moralment intocable.

Peary es feia acompanyar, durant les seves expedicions a l’Àrtic, per Matthew Alexander Henson, a qui nomenava com “el seu esclau negre”. Henson va treballar com a navegant i artesà, en sis expedicions durant 18 anys, comerciant amb els Inuits i aprenent el seu llenguatge.

La clau de l’èxit de Peary en les seves exploracions va ser la incorporació de les tècniques de supervivència del poble inuit. La imatge següent ens mostra el grup inuit de 1909 a Uummannaq.

Es tracte de membres de la tribu de Minik que varen ser utilitzats, sovint de forma abusiva per Peary per tal d’aconseguir el seu objectiu principal: ser el primer occidental en conquerir el Pol Nord geogràfic el 6 d’abril de 1909 ^[4].

Peary va pervertir la forma de vida i els costums del poble inuit. Hi va introduir a més l’alcohol i les armes de foc.

Les imatges següents es corresponen a l’expedició de Peary i Henson al pol nord l’any 1908. Imatges publicades pel National Geographic a principis del segle xxi, gairebé sent anys més tard de quan varen ser fetes. El motiu és que l’ombra que projecten les figures demostrava que no eren realment al pol nord geogràfic.

La fotografia següent ens mostra a Peary, l’estiu de l’any 1909, a bord del vaixell Roosevelt poc abans del seu retorn als Estats Units. Se’l veu de peu repartint regals entre els inuit en una clara actitud de poder i condescendència.

Retorn de Minik a Groenlàndia

L’any 1907 Peary li denega a Minik el retorn a Groenlàndia. Minik aconsegueix, gràcies als seus contactes, una beca universitària amb la idea de finançar-se el viatge. Tanmateix, abandona aquest pla al patir un tercer episodi greu de pneumònia —conseqüència de la tuberculosi que havia patit anteriorment—. Després d’amenaces de suïcidi i d’una fugida al Canadà, Minik és enviat a Groenlàndia en el Roosevelt, el vaixell de subministraments destinat a Peary.

Els partidaris de Peary comuniquen a la premsa que Minik retorna «carregat de regals», la veritat és que torna a Groenlàndia amb poc més que «la roba que duu posada».[HARPER, 2002]

El 23 d’agost de 1909 Minik retorna a Uummannaq, la seva terra natal. Té aleshores uns vint anys d’edat i no coneix les tècniques de supervivència del seu poble ni gran part dels seus costums. Ha oblidat l’inuktun, la seva llengua materna, i bona part de la cultura i de les habilitats inuit; la seva vida a Groenlàndia és difícil. L’ancià angakkuq (un xamà) Soqqaq l’acull, i els inuit li ensenyen les habilitats pròpies de la vida adulta.

Siulegatuk, la germana gran de Mannik —la mare de Minik—, s’havia casat amb Angutilluarsuk i li havia donat dos fills, Ivik i Iggianguaq. L’altra germana, Amaunnalik, s’havia casat amb Quajaukittoq. La seva filla era Inugaarsuk, i el seu fill Inugan. Soqqaq era el pare d’Ehre i Qaaqqutsiaq era el seu nét. Aquesta era tota la família de Minik.

Minik es converteix en un bon caçador, i a l’hora els aporta coneixements sobre la vida als Estats Units. Les seves històries resulten sovint exagerades. Minik es presenta sovint com un antic gàngster urbà. Tal com li havia passat anteriorment a Uisaakavsak, és a punt de morir assassinat.

L'any 1910, Knud Rasmussen i Peter Freuchen arriben a Uummannaq per tal de construir-hi una factoria d’intercanvi comercial amb els inuit. Aleshores Minik i la seva parella, Arnannguaq s’instal·len a viure amb els dos exploradors i queden així protegits de qualsevol perill per part dels propis inuit. ^[5]

Minik té un fill amb Arnannquaq, amb qui finalment es casa. Actua com a guia i traductor per a visitants, exercint un paper clau en l’Expedició de Crocker Land (1913–1917). Finalment, l’any 1916, decideix retornar als Estats Units, deixant abandonats als membres de l’expedició a l’illa de Crocker. Arriba als Estats Units el 29 de juliol de 1916.

Retorn de Minik als Estats Units

El 16 de setembre de 1916 obté al Departament de Duanes de St. John's, Terranova ^[6], el permís d’entrada als Estats Units com a groenlandès, amb destí a Nova York en el vaixell S.S. Stephano.

Ja als Estats Units, participa de la polèmica sobre sí Peary havia arribat o no al Pol Nord geogràfic i si era o no el primer occidental en haver-ho fet. Minik afirmava que ni Peary ni Cook ho havien aconseguit.

És entrevistat pels diaris i aconsegueix així els ingressos econòmics per a viure a Nova York.

El 30 de gener del 1917, Minik sol·licita la ciutadania nord-americana i li és concedida.

A la tardor del 1917 abandona Nova York i s'instal·la a Pittsburgh. Allà pot dur una vida més tranquil·la, a l'aire lliure i poca aglomeració urbana. A més, s’allunya del Museu d’Història Natural, on segueix exposat el cadàver del seu pare i els seus acompanyants.

A Pittsburgh passa desapercebut. És acollit per una família i treballa en la indústria de la fusta. Els últims dies de la seva vida són relativament feliços. Mor, d’una broncopneumònia, a l’edat de entre 28 i 30 anys, el 29 d'octubre de 1918. És enterrat al cementiri Indian Stream de Pittsburgh, New Hampshire.

Tal com va escriure Kenn Harper: “Minik va morir entre amics, deixem que segueixi allà”.

Recuperació de la memòria històrica de Minik Wallace

La història de Minik s’oblida i els quatre inuit resten exposats dins una vitrina en el Museu d'Història Natural de Nova York.

És ja als anys 1980 quan Kenn Harper, un historiador canadenc, casat amb una dona inuit, la treu de nou a l’actualitat al publicar el seu famós llibre “The life of Minik. The New York Skimo”.

A rel de la publicació del llibre, el govern groenlandès denuncia als Estats Units pel fet de l’exposició dels quatre cossos al museu i en reclama la seva deportació i l’enterrament digne a Groenlàndia, la seva terra natal. Els Estats Units no en volen saber i argumenten que és Dinamarca qui ho ha de reclamar.

Canadà es posa del costat de Groenlàndia i és finalment el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, conjuntament amb la pressió pública, que aconsegueix que els quatre cossos exposats al Museu d'Història Natural de Nova York retornin a Groenlàndia.

Finalment Quisuk, Nuctaq, Atangana i Aviaq varen ser enterrats al cementiri de Qanaaaq l’1 d’agost de 1993, dins quatre taüts en una fosa comuna. Una placa commemorativa hi du escrita la frase “nunamingnut uteqihut” (“van tronar a casa”).

Conclusions

A inicis del segle XX, figures com Knud Rasmussen introdueixen aproximacions més etnogràfiques i sensibles a la cultura inuit, basades en la llengua i els relats orals [RASMUSSEN, 1929]. Tot i això, aquestes noves mirades no anul·len completament les estructures colonials heretades del segle XIX, sinó que hi conviuen.

La història de Minik Wallace esdevé, retrospectivament, un símbol de la necessitat de revisar críticament la història de l’exploració polar i de replantejar la relació entre ciència i poder. La repatriació tardana de restes humanes inuit al segle XXI confirma la vigència d’aquest debat.

Les expedicions a Groenlàndia a finals del segle XIX constitueixen un moment clau en la història de l’exploració àrtica i de la ciència moderna. Lluny de ser només gestes geogràfiques, aquestes empreses impliquen processos de dominació simbòlica i material sobre les poblacions inuit. El cas de Minik Wallace permet humanitzar aquesta història i entendre com la producció de coneixement científic pot tenir conseqüències profundament traumàtiques.

L’estudi conjunt de les expedicions i de biografies com la de Minik contribueix a una lectura més completa i crítica del passat polar, i obre la porta a una història de la ciència més atenta a les veus silenciades.

Bibliografia

• BAILÓN TRUEBA, Francesc (2017-18). Exposició: “Nuna. La terra dels inuit”.
• BARR, S. (1985). "The Expeditions of Robert E. Peary to North Greenland, 1891–1902". PhD thesis. Cambridge: University of Cambridge.
• CLIFFORD, J. (1988). "The Predicament of Culture: Twentieth-Century Ethnography, Literature, and Art". Cambridge (MA): Harvard University Press.
• ENGSTFELD, Axel (2006) “Minik”. Filmfriend.
• HARPER, K. (2001). "Give Me My Father’s Body: The Life of Minik, the New York Eskimo". South Royalton (VT): Steerforth Press.
• HARPER, K. (2002). "The Minik Affair: The Role of the American Museum of Natural History". Polar Geography, 26(1), 39–52.
• HARPER, K. (2017). “Minik. The New York Skimo”. Steerforth Press. Hanover. New Hampshire.
• McQUARRY, Gary (1861). "Bradley Sillick Osbon: Sailor-Journalist". Harper’s Weekly. New York Saturday, May 4, 1861. Vol. V Num. 227.
• PEARY, R. E. (1898). "Northward over the 'Great Ice'". New York: Frederick A. Stokes Company.
• PEARY, R. E. (1907). "Nearest the Pole". New York: Doubleday, Page & Company.
• RASMUSSEN, K. (1929). "Intellectual Culture of the Iglulik Eskimos". Copenhagen: Gyldendal.
• STOCKING, G. W. (1987). "Victorian Anthropology". New York: Free Press.
• WISSINK, Renee (2002). "The Qitdlarssuaq Chronicles, Part 1". The Fan Hitch Vol. 5, Num. 1. Desembre 2002.
• WISSINK, Renee (2003). "The Qitdlarssuaq Chronicles, Part 2". The Fan Hitch Vol. 5, Num. 2. Març 2003.

Jordi Coll Vera - 2026