Infància i joventut

El Pare Segundo Llorente Villa és un dels referents sobre el poble Inuit, conjuntament amb Knud Rasmussen i Peter Freuchen.

Segundo Llorente va néixer a Mansilla Mayor (Lleó) el 18 de novembre de 1906. Els seus pares, Luís Llorente i Modesta Villa, eren pagesos i ell va ser el gran de nou germans.

Des de ben petit, Segundo Llorente, és un nen fort, intel·ligent, alegre, ple de vitalitat i tremendament comunicatiu.

Al finalitzar els primers estudis primaris, assisteix al Seminari Diocesà de Lleó, del 1919 al 1923. Amb 17 anys, el 16 de juny de 1923, inicia el noviciat dins la Companyia de Jesús a Carrión de los Condes (Palència). El seu objectiu és esdevenir missioner. El seu ideal és el “magis” de Sant Ignasi de Loyola. “Fer el més i millor al servei de Déu”. La seva aspiració, evangelitzar Alaska. El lloc considerat com el més difícil en aquell temps.

Els seus superiors li proposen la missió jesuïta d’Anqing (Xina). Ell la rebutja, tot insistint en anar a Alaska.

El 1926 marxa a Salamanca per estudiar Humanitats i Llatí. El 1927 estudia filosofia a la Universitat de Granada.

Arribada als Estats Units

El 1929, amb 23 anys, marxa d’Espanya. La seva crida a les missions suposarà un adeu per sempre a la seva família. Ho confirma el seu germà Amando, també jesuïta: “El meu germà no va veure mai més els meus pares, ni els meus pares el van conèixer com a sacerdot, ni van poder sentir mai una missa seva...” (traducció catalana pròpia).

Els 1930, ja als Estats Units estudia a la Gonzaga University, una institució dels jesuïtes a Spokane (Estat de Washington). Allà aprèn l’idioma anglès. Idioma que acabarà parlant a la perfecció ben aviat.

Al poc temps, dona classes d’anglès a la Gonzaga High School, d’Spokane.

En 1931 estudia teologia al Saint Mary’s College (Kansas), on publica articles religiosos en la revista El Siglo de las Misiones. Tres anys més tard, el 24 de juny de 1934, amb 28 anys, es ordenat sacerdot de l’Església Catòlica. El setembre del mateix any marxa a estudiar teologia a l’Alma College (Califòrnia) i a la Santa Clara University de Los Gatos.

Finalment, ja com a sacerdot catòlic, és enviat a Alaska l’any 1935.

Alaska

Els inicis a Alaska varen ser molt durs. Tardarà 37 dies en arribar a la seva missió a Akulurak, un petit poblat del delta del riu Yukon. Un poble Yupiit de la costa sud-oest d’Alaska. El viatge va incloure diversos vols i una travessia en vaixell.

Primers colons

Alaska pertany inicialment a Rússia i és venuda als Estats Units l’any 1867. Els primers colons en arribar-hi són els comerciants de la Russian American Company i els missioners ortodoxos russos, l’any 1818.

Posteriorment, l’any 1885, hi arribaran missioners moravians (germànics) que establiran missions a la zona de Bethel i la part inferior del riu Kuskokwim. Els primers missioners jesuïtes arriben al nord d’Alaska l’any 1887.

Quan, l’any 1935, hi arriba Segundo Llorente el territori és encara molt inhòspit, amb infraestructures molt bàsiques i molt mal comunicades. És un territori aïllat i dur. Els mitjans de transport són molt limitats, rudimentaris i antiquats.

Juneau-Holy Cross-Akulurak

Segundo Llorente arriba a Juneau i Joseph Raphael Crimont, bisbe i vicari de crist, li ordena dirigir-se a Holy Cross i realitzar allà la seva tasca missionera.

Quan Segundo Llorente arriba a Holy Cross és rebut pel cap de la missió, el pare Tomkin, i allà, en paraules del pare Llorente:

«Después de saludarlo [P. Tomkin], le mostré la carta del obispo. Él la leyó dos veces y comenzó a negar con la cabeza. Todo ha sido un error, dijo, y agregó que era obvio que el obispo no estaba al tanto de las condiciones en el bajo Yukón: “Verá”, continuó, “aquí somos tres sacerdotes, mientras que Akulurak solo tiene dos y uno se está muriendo". Sin inmutarse, le pregunté cómo se atrevía a desobedecer las órdenes del obispo. “Joven”, dijo, “Alaska es diferente, completamente diferente del resto del país. Aquí hacemos las cosas por oído. Solo aquellos que han estado en el lugar son plenamente conscientes de todas las circunstancias. Estoy seguro de que te necesitan en Akulurak”».

Per arribar a Holy Cross, Segundo Llorente havia necessitat una setmana en barca.

Els Inuit

En el passat, anteriorment a l’arribada de Segundo Llorente a Alaska, hi havia 21 grups de població inuit entre Sibèria, Alaska, Canadà i Groenlàndia.

Aquest poble era originalment una societat sense estat, sense sistema de lideratge, Llevat d'algunes excepcions, com els grups inuit d'Alaska, constituïen una societat sense estat. Sense cap lideratge clar. Organitzats per lleis bàsiques no escrites. La més important de les quals era que ningú podia escapolir-se de lluitar per la supervivència del grup. El bé de la comunitat era sempre per sobre del de l’individu. El principal objectiu de la llei inuit era mantenir la unitat i l'harmonia del grup. Tots els seus membres havien de garantir la supervivència de la comunitat. (Bailon, 2016)

Un mètode tradicional de resoldre els conflictes era la tordluta : cançons i versos satírics utilitzats, en duels improvisats de cant —a mode de rap o baralla de galls—, com a mètode legal per resoldre conflictes intracomunitaris. Excepte en casos d'assassinat, que es resolien amb la venjança. (Bailon, 2016)

“Duel entre esquimals. Els duels entre esquimals són divertits. Mai acaba malament, perquè l'única arma que empunyen és la llengua. Quan dos individus s'enfronten i es desafien, els amics formen un cercle, i els adversaris es queden al centre. Aleshores, el més gran dels presents al duel fa un sorteig per veure quin dels dos combatents seria el primer a manejar-lo sense ossos. Després de ser insultat allà i anomenat "tros de gel, raig de guineu, nas de quilla, boig esquinçador" i altres insults d'aquest estil, que són rebuts per tots els habitants del poble amb enormes rialles, la disputa continua, cantant, ballant i colpejant molt.

Quan descansaven, es contaven mútuament què els havia passat, quant sabien o quant pensaven, i fins i tot es van estirar la pell dels seus avantpassats. El concurs, infatigable, assisteix amb alegria al duel original, i fins i tot hi participa indirectament, subministrant projectils verbals al rival de les seves simpaties; finalment, es proclamava guanyador el que més reia amb els directoris dirigits al seu adversari.” (Diari La Vanguardia, 1920)

Quan Segundo Llorente arriba a Akulurak es troba amb 8 grups de població estable sota la seva influència. Poblacions amb llengües, dialectes, costums i economies de subsistència molt heterogènies.

El primer grup de població amb els que es troba és el dels Yup’ik, establerts en la costa sud-oest d'Alaska. Entre ells, la forma de religió més estesa és el xamanisme. Amb creences animistes sobre tots els elements de la natura. Una relació absolutament respectuosa amb el seu entorn natural, amb absència de qualsevol mena de sacrifici cruent.

Els nadius Yupiit eren molt selectius amb els missioners i únicament assimilaven d’ells aquells elements de la fe cristiana compatibles amb les seves creences tradicionals ^[1].

Una de les festes tradicionals és el Nakaciuq (literalment “cosa feta amb bufetes”). Un ball d’agraïment als animals morts per la seva supervivència. Durant la cerimònia es llencen al mar les bufetes inflades de les foques mortes. Considerant que l’anima de la foca és a l’interior de la bufeta. Una festa que encara es celebra avui en dia durant l’estiu.

Akulurak

Segundo Llorente serveix a la missió d’Akulurak entre 1935 i 1937.

Un dels aspectes culturals més xocants amb el que es troba és el de l’heterisme hospitalari dels inuit. El costum tradicional d’oferir als hostes mascles la dona o la filla per tal de concebre un fill amb ell. Un costum nomenat areodyareklut. En determinades circumstàncies, un marit inuit porta la seva dona a un altre, per exemple, un veí o un amic, i, si cal, fins i tot lloga la dona d'un altre home per a ell mateix. L’objectiu biològic d’aquesta pràctica és disminuir la consanguinitat reproductiva i compensar l’elevada mortalitat infantil tenint tants fills sans, homes i dones, com es pugui. Encara avui en dia, els fills nascuts per intercanvi d'esposes es consideren i es crien a la família del marit legal; tots són considerats parents i gaudeixen de drets legals dins de la família. El terme "fill il·legítim" està completament absent entre els inuit. A més, a través de l'intercanvi d'esposes, els homes desenvolupen relacions fortes, gairebé com llaços de sang. Com més amics té un home a través de la seva dona, més influent sembla als ulls de la comunitat inuit. Les famílies que ignoren l’areodjareklut són considerades marginades i no reben ni respecte ni suport. ^[2]

Respecte la higiene:

“[···] las mujeres no se bañan; ni los niños hasta los catorce años; pero los adultos [homes] se bañan en el crudo invierno con más frecuencia que la mayoría de los blancos en pleno verano tropical. He visto aldeas de tres casas con una casa de baño que vale más que las tres casas juntas.” (Segundo Llorente, 2017, p. 207)

“Luego fui a ver por dentro algunas de sus chozas. El hedor que despedían me calaba hasta los huesos; pero tuve ánimo para verlos despellejar salmón seco y comerlo a dos carrillos, riéndose incivilmente al ver mis ojos de asombro. Este asombro nacía también de ver que la choza por dentro era esto: un tablado repleto de pieles envejecidas y depiladas, que era la cama de toda la familia; una tarima insegura que hacía de todo, y pilas de salmones acecinados colgando del techo. Las mujeres, desgreñadas, pequeñas y gordinflonas. Los hombres, sin afeitar, sucios hasta lo increíble, pómulos de japonés y taciturnos como momias. La chiquillería se divertía en un fangal donde pescados podridos, en plena descomposición, infestaban el ambiente con un olor pestilente, que a mí me provocaba náuseas. (Segundo Llorente, 2017, p. 47)

Quan Segundo Llorente arriba a Akulurak, el seu pare superior és Paul Cornelius O’Connor, s.j. O’Connor passarà quaranta-cinc anys entre els Yup’ik, evangelitzant cinc pobles. Morirà a Spokane el 8 de març de 1979 a l’edat de 81 anys.

Els inicis de la missió jesuïta a Akulurak, l’any 1903, varen ser molt complicats. Els nadius no entenien l’anglès i rebutjaven de ple les idees de la religió cristiana. A més, el territori era extremadament remot, hostil i agrest. Una de les seves primeres funcions va ser la cura de nens orfes com a conseqüència de l’epidèmia de grip (transmesa pels propis homes blancs) entre els anys 1900-1901.

A la imatge anterior ^[3] s’observa un grup de nadius Yup'ik en la missió ursulina de St. Mary's a Akulurak, cap a l’any 1897. L'escola de la missió va créixer i el 1915 ja hi havia 70 estudiants al temps complet.

Akulurak és un poble molt petit. Situat en una illa al bell mig ^[4] d'un pantà en els braços de la part alta del riu Yukon.

Segundo Llorente aprèn la llengua dels nadius i l’acaba parlant de manera fluida.

Ell mateix ens diu: “El innuit puede competir con el griego clásico en riqueza de expresiones, y su tinglado gramatical se llevaría ciertamente la palma por lo perfecto y complicado.”[···] (Segundo Llorente, 2017, pp. 202-205)

Aprèn també ràpidament a desplaçar-se pel territori amb trineu de gossos. Tenint en compte que els gossos de trineu no són gossos domèstics, aquest fet és tota una proesa per part de Segundo Llorente. També va aprendre a caçar com els propis Inuit.

En paraules seves: “La verdadera Alaska se encuentra en las orillas del caudaloso Yukón y todavía más en las planicies de su desembocadura, donde habita el esquimal de pura cepa con sus costumbres tradicionales.” (Segundo Llorente, 2017, p. 31)

De Nánvaruk ens diu: “Nánvaruk es un pueblo esquimal con unas 25 chozas madera diseminadas entre unos yerbazales encharcados, de aspecto tan mísero que un español tomaría el conjunto por una guarida provisional de gitanos vagabundos.” (Segundo Llorente, 2017, p. 52)

Kotzebue

Als dos anys d’estada a Akulurak és enviat, com a missioner, a Kotzebue. Allà es troba una població inuit que parla un dialecte diferent i amb una economia de subsistència també diferent. Es tracta dels Inupiat (Iñupiat, Inupiak o Inupiaq) ^[5].

Segundo Llorente li tenia pànic a volar en avió i es dona la circumstància que perd l’avioneta que l’ha de dur a Kotzebue i aquesta s’estavella, morint tots els passatgers i la tripulació.

Llorente va deixar escrit: “Los esquimales de Kotzebue que le seguían con los ojos, corrieron al lugar de la catástrofe, y entre las astillas del artefacto vieron muertos a los tres expedicionarios, y sus cadáveres horriblemente mutilados. Así se muere en Alaska.” (Segundo Llorente, 2021)

Amb la por al cos Segundo Llorente agafa la següent avioneta disponible i marxa cap a Kotzebue, on s’hi estarà del 1938 al 1941.

La població Inupiat de Kotzebue és molt arrelada en el xamanisme i l’animisme. En el món de la dona hi ha tres aspectes particularment tabú (allerporsuaq): la menstruació, el dol per la mort d’un parent proper i l'avortament. Qualsevol dels tres aïllava la dona de la vida comunitària durant un temps.

Segundo Llorente exerceix la seva tasca evangelitzadora des del total respecte per les tradicions i els rituals dels inuit. Al mateix temps que explorava el territori amb el seu trineu de gossos per anar a caçar i pescar. Com un aventurer més per les terres salvatges i inhòspites d’Alaska. Amb temperatures de fins a -60 ºC.

Com a exemple, Segundo Llorente ens explica: “En una ocasión iban tres esquimales en trineo por el hielo del Estrecho de Bering, a 60 Km. de la costa. Acaeció que aquella mañana empezó el llamado "rompimiento del hielo" o simplemente deshielo, y el tal trineo era arrastrado mar adentro en un bloque inconmensurable. Cualquier blanco se hubiera vuelto histérico. ¿Nuestros esquimales? ¡Ca! Requirieron los cuchillos y desollaron los perros. Luego modificaron la hechura del vehículo, que forraron con las pieles aún calientes, convirtiéndolo así en canoa. Las paletillas diminutas de los perros hicieron de remos y, arrastrando la barquilla al borde del bloque flotante, se echaron al agua sorteando bloques con toda calma, hasta que arribaron a la costa sanos y salvos, fumando su eterna y maloliente pipa.” (Segundo Llorente, 2017, pp. 206-207)

Com a bon cristià, es feia càrrec de nens orfes o amb greus problemes familiars. Freqüentment per causa de l’alcoholisme ^[6]. Al mateix temps que batejava nadons, feia catequesis, beneïa matrimonis, assistia a moribunds, celebrava l'Eucaristia, escoltava confessions...

Al principi, els seus comentaris inicials sobre els inuits no eren gaire correctes: “Los esquimales son seres primitivos, zafios, incultos, sin ideas ni ideales. Cuando conversan entre sí, emiten pensamientos tan superlativamente baladíes que no vale la pena escucharlos. Los esquimales no son blancos ni opinan como los blancos”. (Segundo Llorente, 2021) . Opinió que canviarà totalment amb el temps.

“En 27 años, entre los esquimales, no me he sentido solo ni un día...” (Segundo Llorente, Cartas inéditas, p. 9)

“Yo sigo muy entusiasmado con mis esquimales. Ya se empiezan a alargar los días considerablemente. El sol sale a las 5 y se pone a las 7 y media. Dentro de un mes apenas habrá oscuridad, y dentro de dos meses tendremos el famoso sol de medianoche que aquí brilla cerca de tres semanas.” (Segundo Llorente, Cartas inéditas, Kotzebue, 12 de abril de 1940, p. 26)

“Los que sientan ansias de libertad que vengan a vivir entre esquimales.” (Segundo Llorente, 2017, p. 214)

“Kotzebue es la Misión católica más norteña de Alaska; está más de 40 Km. al norte del Círculo Polar. Yo vivo solo en esta casita con su iglesia adosada, rodeado de esquimales, mestizos y aventureros blancos; pero, aunque solo, no me aburro. ¿Cómo me voy a aburrir, si todo el día está la casa llena de rapaces que arman un ruido fenomenal? Cuando por la noche marchan y quedo solo, aprovecho la soledad para rezar, leer, estudiar y escribir cartas o artículos para alguna revista. Es decir, que me doy la gran vida.” (Segundo Llorente, Cartas inéditas, Kotzebue, 19 d’agost de 1939, p. 21)

“Kotzebue tiene 350 habitantes. La aldea está situada a lo largo de la playa pedregosa, y las casas están muy separades unas de otras. [···] Bebemos agua de unos pozos que en el verano la dan fría y en abundancia. En el invierno se hielan y bebemos hielo derretido en la cocina. El hielo lo acarreamos en trineo desde unos lagos que están aquí a 100 pasos. Los esquimales derriten nieve de la calle, pero los blancos no, porque la nieve está pisada por los perros. A los esquimales lo mismo les da. [···] En el invierno tenemos un servicio postal mucho mejor que en el verano. Un magnífico aeroplano nos trae las cartas cada quince días. En el verano vienen en el barco que es mucho más lento.” (Segundo Llorente, Cartas inéditas, Kotzebue, 27 de setembre de 1938, p. 13)

De nou a Akulurak

Del 1941 al 1948, Segundo Llorente, torna a Akulurak. Ara com a nou superior de la missió jesuïta.

Durant la seva estada, Segundo Llorente, visita Hooper Bay i Nunakhock Chow. Desplaçaments que suposen fins a dos mesos de viatge amb el trineu de gossos. Amb temperatures de 50 i 60 graus sota zero.

El delta del Yukon-Kuskokwim és un dels deltes més grans del món, amb una superfície aproximada de 129.500 km². El delta està cobert principalment per tundra i actualment forma part del Yukon Delta National Wildlife Refuge, on hi viuen uns 25.000 habitants, principalment yupiks i athabascans. Bethel és el principal nucli de població i centre de serveis de la zona. A la zona únicament s’hi arriba, encara avui en dia, en avió, vaixells a l'estiu i motos de neu o trineus de gosos l'hivern.

Mort del seu pare. Segundo Llorente, un inuit més.

El 21 de setembre de 1946 mor el seu pare, notícia que li arriba amb força retard.

Segundo Llorente continua ajudant els inuits i intenta integrar-se totalment dins la seva comunitat, plenament conscient, però, de que ell és un home blanc occidental. Tanmateix, els inuits agraeixen la seva presència i el seu ajut.

Segundo Llorente ha anat canviant progressivament la seva idea dels inuit. En paraules seves:

“Es de opinión que el porvenir de los esquimales es más bien desconsolador. El trato con los blancos les perjudica mucho. No son patatas ni miel ni pan lo que les fortalece, sino aceite de foca y salmón y carne de reno; ni son gabanes ni pellizas ni corbatas lo que les abriga, sino pieles sobadas por ellos mismos; y los pobres esquimales van cambiando lo uno por lo otro. Además, de vez en cuando vienen unas rachas de gripe que barren pueblos enteros.”

Entre 1948 i 1951, Segundo Llorente, serveix a la missió de Bethel, a Kuskokwim River, realitzant visites periòdiques a Holy Cross, Kalskag, Aniak i McGrath. La missió de Bethel és un dels jocs més aïllats de tot Alaska.

Entre 1951 i 1963 serveix en la missió i el districte d’Akulurak, amb el campament base a Alakanuk, a l’altra banda del Yukon.

Segundo Llorente és ja molt conegut entre els inuit i els missioners de la zona. A més de la feina coma a missioner catòlic, ajuda als inuits en feines administratives. S’encarrega de la paperassa burocràtica entre els inuits i el govern dels Estats Units. Per exemple, en el tema de les pensions i altres ajuts econòmics o sanitaris.

Respecte a la part evangelitzadora de la seva escomesa, és conscient de les seves limitacions. Per exemple, ens diu: “Muchas veces me asalta el temor de que estos indígenas vienen a la iglesia porque en ella hay buena luz, buenos bancos, una estufa casi al rojo y gente conocida a quien mirar. Pero Dios les tiene paciencia y los ama y quiere estarse allí con ellos.” (Segundo Llorente, 2021)

“Many times I thought of Moses in the desert, how he succeeded in obtaining God's mercy for the chosen people when these people betrayed the Lord. Moses himself was punished not to enter the land flowing with milk and honey. Most likely his faith was not as pure as God wanted it to be” ^[7]. (Segundo Llorente, 1990, p. 195)

L’església d’Akulurak s’utilitzava únicament a l’estiu, Nadal i Pasqua. Es va haver de reconstruir diverses vegades per culpa del mal temps. Una riuada del Yukon se la va endur sencera.

Mèxic. Visita del seu germà Amando. Ciutadania Nord-Americana. Mort de la seva mare.

L'octubre de 1952, Segundo Llorente, marxa d'Alaska per assistir al III Congreso Nacional de Misiones de Monterrey (Mèxic). D’allà, ell mateix, ens diu: «Aquí en México me están comiendo vivo; me están matando a cariño. El teléfono repica y repica pidiendo que vaya aquí y allá y acullá... No insista más en llevarme a Cuba» (Segundo Llorente, 1963, p. 26) La referència a Cuba és dirigida al Pare Castro i la missió on és també el germà de Segundo Llorente, l’Amando.

El febrer de 1953, Segundo Llorente, retorna a Alaska i rep la visita del seu germà Amando.

Feia gairebé 20 anys que no es veien. La seva relació s’havia mantingut per una intensa correspondència de correu. Amando Llorente havia estat mestre de Fidel Castro. En el moment de la revolució cubana, l’any 1959, Fidel Castro el permetrà sortir sa i estalvi de Cuba. Morirà a Miami, l’any 2010.

L’any 1956, amb 21 anys d’estada a Alaska, a Nome, Segundo Llorente es nomenat ciutadà dels Estats Units d’Amèrica.

El 3 d'octubre de 1956 mor la seva mare.

Alaska. L’estat 49 de la unió. Visita a Espanya i retorn a Alaska.

El 3 de gener de 1959 el president dels Estats Units, Dwight D. Eisenhower, signa la proclamació oficial d’Alaska com el 49 estat de EE.UU ^[8].

L’any 1960 es elegit com a Candidat al Congres Estatal pel districte electoral de Wade Hampton (actualment Kusilvak Census Area), amb un 90% de població esquimal (iñupiat i yupiit). Els nadius li mostren la gran estima que li dispensen elegint-lo per una àmplia majoria sense que ell ho sabés. És elegit diputat. Sent el primer sacerdot catòlic elegit per a una legislatura nord-americana amb veu i vot. Ho va ser durant dos mandats.

De manera que Segundo Llorente pot ser considerat com a cofundador de l'Estat d'Alaska.

El maig del 1963 torna a Espanya, per primer i darrer cop en la seva vida. Ho fa per fer conferències i promoure noves vocacions. El 14 de maig de 1963 és entrevistat a Radio Nacional d’Espanya ^[9].

Del 1964 al 1966 serveix com a pastor a Nome. Del 1966 al 1967a Fairbanks. Del 1967 al 1970 a Cordova. Del 1970 al 1975 a a Ancorage, on finalment, als 68 anys es jubila, després de 40 anys de servei a les missions d’Alaska.

És traslladat a Moses Lake, Washington, on treballa amb la comunitat hispana local (1975-1981). És pastor assistent a l’Església de St. Joseph’s a Pocatello, Idaho del 1981al 1984. Tres anys més tard és capellà a l’Hospital St. Joseph a Lewiston, Idaho (1984-1989).

Mor de càncer al Jesuit Hospital d'Espokane (Washington), el 26 de gener de 1989 a l'edat de 82 anys.

Conclusió

Segundo Llorente va viure a Alaska entre els anys 1935 i 1975. Durant aproximadament 40 anys. Tanmateix, no és l’únic missioner que ha dedicat molts anys de la seva vida als habitants d’Alaska:

• Julius Jetté hi va viure uns 29 anys, entre 1898 i 1927. A la zona del Yukon interior (Nulato, Koyukon). Un dels casos més propers a Llorente en durada i immersió cultural (inclòs l’aprenentatge de la llengua).
• Joseph Raphael John Crimont hi va ser durant uns 50 anys. Entre els anys 1894 i 1945. Amb curtes interrupcions. La seva zona d’influència va ser, especialment, Yukon i Fairbanks. Va dirigir les missions durant dècades com a vicari apostòlic i és probablement el missioner amb més anys acumulats a Alaska.
• Pascal Tosi hi va ser entre els anys 1886/87 – 1897. Durant uns 10 anys. Sent el fundador de la missió jesuïta a Alaska.
• Hudson Stuck hi va ser entre els anys 1904 i 1920. Durant aproximadament 16 anys. A la zona del Yukon i interior àrtic.
• Jules Louis Prevost, durant unes 15 anys, entre 1891 i 1906. Amb un important treball lingüístic.

En resum, la cronologia de Segundo Llorente és la següent:

• 18 nov. 1906. Lleó (Espanya). Naixement
• 1917–1918. Espanya. Pre-seminari
• 1919–1923. Lleó. Seminari diocesà
• 1924–1925. Carrión de los Condes. Noviciat jesuïta
• 1926–1930. Salamanca / Granada. Estudis de llatí i filosofia
• 1930–1931. Spokane (EUA). Estudia anglès i ensenya espanyol (Gonzaga University)
• 1931–1934. Kansas. Estudis de teologia
• juny 1934. Ordenació sacerdotal
• 1934–1935. Califòrnia. Completa teologia (Alma College) i marxa a Alaska
• 1935–1937. Akulurak. Missió jesuïta
• 1938–1941. Kotzebue. Missió; viatges a Candle, Deering, Pilgrim Springs
• 1941–1948. Akulurak. Missió; viatges a Hooper Bay i Nunakhock
• 1948–1951. Bethel (riu Kuskokwim). Missió; visites a Holy Cross, Kalskag, Aniak, McGrath
• 1951–1963. Akulurak / Alakanuk. Missió i direcció de districte
• 1956. Nome. Obtenció de la ciutadania nord-americana
• nov. 1960. Alaska. Elegit a la Cambra de Representants
• 1961–1964. Juneau. Legislador (dos mandats)
• 1964–1966. Nome. Rector
• 1966–1967. Fairbanks. Rector
• 1967–1970. Cordova. Rector
• 1970–1975. Anchorage. Rector
• 1975–1981. Moses Lake (Washington). Treball pastoral amb hispans
• 1981–1984. Pocatello (Idaho). Vicari (St. Joseph’s Church)
• 1984–1989. Lewiston (Idaho). Capellà hospitalari
• 26 gen. 1989. Spokane (EUA). Mort (Gonzaga University)

En una de les seves darreres entrevistes, un periodista, li va preguntar que va fer durant quaranta anys a Alaska. Perquè hi va dedicar tant de temps. La resposta de Segundo Llorente va ser: “Estuve cuarenta años enseñando los esquimales a hacer la señal de la cruz. Con eso me doy por contento.”

En la seva làpida es pot llegir la frase següent: “En la vida i en la muerte con aquellos que amamos.”

El 30 de gener de 1989 va ser enterrat al cementiri indígena de De Smet, Idaho. On únicament poden ser enterrats els nadius indígenes americans, a petició d’ells mateixos.

Deu dies abans de la seva mort, el 16 de gener de 1989, escriu als seus familiars: “Muero contentísimo. Desde aquí al cielo ¿Qué más se puede pedir?”

L’any 2014 el papa Francesc el posa com a exemple a seguir per altres missioners. Un pas important per a la seva beatificació.

El discurs de Segundo Llorente reflecteix la transformació del model missioner del segle XX: d’una empresa civilitzadora basada en la superioritat cultural a una experiència de contacte que, sense abandonar l’objectiu evangelitzador, incorpora elements de reconeixement i relativització cultural.

Finalment, ens quedem amb una cita representativa del tarannà de Segundo Llorente:

“Si Lucifer cayó del cielo, Adán fue arrojado del paraíso por rebelarse contra Dios, y Judas se ahorcó, ¿qué tiene de extraño que un misionero pierda la fe o que una monja misionera europea se enamore en misiones del conductor del automóvil del colegio? No se escandalice nadie de estas cosas”. (Segundo Llorente, 2021)

Fonts consultades

• Bailon Trueba, Francesc (2016) Los poetes del Ártico. Historias de Groenlandia. Nova Casa Editorial.
• Segundo Llorente, S.J. (1990) Memoirs of a Yukon Priest. Georgetown University Press. Washington, D.C
• Segundo Llorente, S.J. (2017) En el país de los eternos hielos. Alaska Boreal. Ed. Samaritana (pdf en línia: En el país de los eternos hielos.)
• Segundo Llorente (2021) Cuarenta años en el Círculo Polar. Ed. Sígueme
• Segundo Llorente S. J. A 62ºC bajo cero: Alaska. Más allá del Círculo Polar. Cartas inéditas. (Pdf en línia).
• Segundo Llorente S. J. (1963) Desde Alaska. Cartas. (Pdf en línia).

Bibliografia

Obres de Llorente (originals en castellà)

• Llorente Villa, S. (s. d.). Crónicas akulurakeñas. Madrid: El Siglo de las Misiones.
• Llorente Villa, S. (s. d.). En el país de los eternos hielos. Madrid: El Siglo de las Misiones.
• Llorente Villa, S. (s. d.). En las costas del mar de Bering. Madrid: El Siglo de las Misiones.
• Llorente Villa, S. (varis anys). Cuarenta años en el Círculo Polar. Madrid: El Siglo de las Misiones.

Obres de Llorente (originals en anglès i traduïdes)

• Llorente, S. (1990). Memoirs of a Yukon Priest. Washington, DC: Georgetown University Press.
• Llorente, S. (2010). Memorias de un sacerdote en el Yukón (J. Nicolás Cintas, Trad.). Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos.

Fonts complementàries (context i estudis)

• Crimont, J. R. J. (1945). The Catholic Church in Alaska. New York: P. J. Kenedy & Sons.
• Jetté, J. (1911). On the Koyukon Indians. Washington: Smithsonian Institution.
• Malaurie, J. (1955). Les derniers rois de Thulé. Paris: Plon.
• Rasmussen, K. (1929). Intellectual Culture of the Iglulik Eskimos. Copenhagen: Gyldendal.

Jordi Coll Vera - 2026