Introducció

L'arqueologia és una tasca científica. Professional i molt dura. Molt allunyada de la imatge cinematogràfica d’arqueòlegs aventurers com l’Indiana Jones. Un aventurer, que sempre fa les seves recerques en llocs exòtics sota un rerefons de caire polític.

Personatges reals com Howard Carter, T. E. Lawrence o el comte László Almásy són exemples paradigmàtics de l’arqueologia colonial. L’arqueologia finançada pels imperis colonials europeus de finals del segle XIX fins a finalitzar la Primera Guerra Mundial.

Arqueologia colonial, colonialisme, aventura i espionatge

L’arqueologia moderna neix i es desenvolupa, en gran mesura, en paral·lel a l’expansió imperial europea dels segles XIX i inicis del XX. Aquest fet no és circumstancial, sinó estructural: la producció de coneixement arqueològic s’insereix dins les lògiques del colonialisme, fins al punt que molts autors han assenyalat que l’arqueologia històrica i orientalista no es pot entendre al marge dels projectes imperials (Trigger, 2006; Díaz-Andreu, 2007). En aquest context, la relació entre arqueologia colonial, aventura i espionatge no només és suggestiva des d’un punt de vista narratiu, sinó que respon a una realitat històrica complexa, en què la recerca científica, els interessos polítics i les pràctiques de dominació territorial es troben profundament entrellaçats.

Des d’una perspectiva historiogràfica, l’arqueologia colonial es configura com una eina de legitimació simbòlica del domini imperial. Les potències europees, especialment Regne Unit i França, impulsen expedicions a territoris com Egipte, Mesopotàmia o el Pròxim Orient, amb l’objectiu de documentar i, sovint, apropiar-se de les restes materials de civilitzacions antigues. Aquestes pràctiques contribueixen a construir un relat segons el qual Europa es presenta com a hereva i custòdia del patrimoni universal, tot desposseint les societats locals del control sobre el seu propi passat (Said, 1978; Meskell, 1998). Els grans museus europeus, com el British Museum o el Louvre, esdevenen així espais de concentració d’aquest patrimoni, acumulat sovint en contextos de desigualtat política i militar.

Tanmateix, aquesta dimensió institucional conviu amb una altra de caràcter més cultural i simbòlic: la construcció de la figura de l’arqueòleg com a aventurer. Figures com Howard Carter o T. E. Lawrence contribueixen a forjar un imaginari en què la recerca arqueològica es presenta com una empresa heroica, marcada pel risc, el descobriment i l’exploració de territoris considerats “exòtics”. Aquesta narrativa, amplificada posteriorment per la cultura popular —amb exemples paradigmàtics com Indiana Jones—, tendeix a invisibilitzar les condicions reals de producció del coneixement arqueològic, incloent-hi el paper fonamental dels treballadors locals i les relacions de poder inherents al context colonial (Meskell, 2005).

En aquest escenari, la frontera entre arqueologia i espionatge esdevé sovint difusa. Diversos arqueòlegs i exploradors participen activament en tasques d’intel·ligència o en projectes polítics vinculats als interessos imperials. El cas de T. E. Lawrence és especialment il·lustratiu: format com a arqueòleg, la seva experiència al Pròxim Orient li permet actuar com a oficial britànic durant la Primera Guerra Mundial, combinant coneixement del territori amb operacions militars. De manera similar, Gertrude Bell exerceix un paper clau en la configuració política de l’Iraq modern, mentre que Aurel Stein duu a terme expedicions a l’Àsia Central amb implicacions tant científiques com estratègiques (Silberman, 1999). En aquests casos, l’arqueologia no només produeix coneixement sobre el passat, sinó també informació geogràfica, cultural i política d’alt valor per als projectes imperialistes.

Un dels aspectes més controvertits d’aquesta tradició és el trasllat massiu d’objectes arqueològics cap a institucions europees. L’extracció de peces com els marbres del Partenó o el bust de Nefertiti ha generat un debat intens sobre la legitimitat d’aquestes pràctiques i sobre la necessitat de restitució. En aquest sentit, organismes internacionals com la UNESCO han impulsat marcs normatius per a la protecció del patrimoni cultural i la cooperació internacional, tot i que les tensions entre estats i institucions persisteixen (Prott, 2009).

En les darreres dècades, l’arqueologia colonial ha experimentat un gir crític que ha donat lloc al que sovint es denomina “arqueologia postcolonial” o “descolonitzada”. Aquest enfocament qüestiona les narratives tradicionals i posa èmfasi en la necessitat d’incloure les perspectives de les comunitats indígenes i locals en la interpretació del passat. Així mateix, promou la revisió dels discursos museogràfics, la restitució de béns culturals i la reflexió sobre el paper social de l’arqueologia en el present (Smith, 2006; Silliman, 2015). En aquest nou marc, l’arqueologia deixa de ser percebuda com una disciplina neutral per esdevenir un camp de debat sobre memòria, identitat i justícia històrica.

En conclusió, la relació entre arqueologia colonial, colonialisme, aventura i espionatge revela la complexitat d’una disciplina que, lluny de limitar-se a l’estudi del passat, ha estat profundament implicada en els processos històrics que han configurat el món contemporani. Entendre aquesta dimensió és essencial no només per a una lectura crítica de la història de l’arqueologia, sinó també per a la construcció d’una pràctica científica més reflexiva, inclusiva i responsable.

Diverses figures exemplifiquen aquesta intersecció:

• L’arqueòleg nord-americà Sylvanus Griswold Morley (1883–1948) constitueix un cas paradigmàtic en l’àmbit americà. Especialista en epigrafia maia i vinculat a la Carnegie Institution of Washington, Morley dirigeix excavacions a Chichén Itzá, contribuint decisivament al coneixement de la civilització maia. Tanmateix, durant la Primera Guerra Mundial, actua com a agent de l’Office of Naval Intelligence, utilitzant les seves expedicions com a cobertura per recopilar informació estratègica a l’Amèrica Central (Harris i Sadler, 2003). En aquest cas, el coneixement arqueològic es transforma en instrument d’intel·ligència.
• La figura de Morley contribueix a la construcció de l’arqueòleg-aventurer. Les seves expedicions a la selva del Yucatán, sovint en condicions difícils, alimenten una narrativa de descoberta i exploració que connecta amb altres figures del seu temps. Tanmateix, aquesta imatge amaga les estructures colonials implícites: dependència de treballadors maies locals, control institucional nord-americà del patrimoni i extracció i interpretació del passat des d’una mirada externa.

• En el context africà, Leo Frobenius (1873–1938) il·lustra la dimensió ideològica del saber colonial. Les seves expedicions a l’Àfrica, sota l’òrbita de Alemanya, produeixen una ingent quantitat de materials etnogràfics i arqueològics. Tot i la seva voluntat de reconèixer la complexitat cultural africana, les seves interpretacions —com la vinculació del centre d’Ife amb l’Atlàntida— reflecteixen els límits d’un pensament profundament marcat per l’eurocentrisme (Trigger, 2006). Així, l’arqueologia no només descriu el passat, sinó que el reinterpreta segons esquemes ideològics propis del món colonial.
• Les expedicions de Leo Frobenius no tenien únicament un objectiu científic. També implicaven la recopilació massiva d’objectes, sovint traslladats a Europa. Moltes peces africanes que avui es conserven en museus alemanys provenen d’aquestes campanyes.
• Això planteja qüestions clau dins el debat contemporani:
• Fins a quin punt aquestes col·leccions són fruit d’un espoli?
• Quin paper han de jugar institucions com la UNESCO en la restitució?
• Com es poden reinterpretar aquestes col·leccions des d’una perspectiva africana?

• Una tercera variant d’aquesta intersecció es troba en la figura de l’explorador del desert László Almásy (1895–1951). Les seves expedicions al Sàhara, especialment al massís del Gilf Kebir, aporten descobriments rellevants com la denominada Cova dels Nedadors. No obstant això, durant la Segona Guerra Mundial, Almásy posa aquest coneixement al servei de l’exèrcit alemany, participant en operacions d’infiltració com l’Operació Salam (Bierman, 2004). El desert esdevé així un espai simultàniament científic i estratègic.
• Les seves expedicions als anys trenta tenen com a objectiu principal la cartografia de zones inexplorades del desert occidental. La “Cova dels Nedadors” al massís del Gilf Kebir, amb pintures rupestres que documenten un passat humit del Sàhara. Aquest descobriment té un gran valor arqueològic i paleoambiental, ja que evidencia canvis climàtics profunds en la regió.
• Més enllà del seu interès científic, el coneixement detallat del desert converteix Almásy en una figura clau durant la Segona Guerra Mundial. El Sàhara no és només un espai geogràfic, sinó també un escenari militar estratègic. Almásy col·labora amb les forces de l’Alemanya nazi, especialment en operacions d’infiltració a través del desert. La seva missió més coneguda és l’Operació Salam (1942), en què guia agents alemanys a través de territoris controlats pels britànics fins a El Caire. Aquesta operació demostra com el coneixement geogràfic adquirit en expedicions “científiques” pot ser reutilitzat amb finalitats militars.
• La figura d’Almásy ha estat fortament mitificada, especialment arran de la novel·la The English Patient (1992) de Michael Ondaatje i la seva homònima adaptació cinematogràfica. En aquestes obres, Almásy apareix com un personatge romàntic, tràgic i enigmàtic. Tanmateix, aquesta representació literària simplifica una realitat molt més ambigua. Almásy és, alhora, un explorador rigorós i coneixedor del desert, un agent al servei del règim nazi i una figura inserida en el context colonial del nord d’Àfrica

• En el Pròxim Orient, la figura de T. E. Lawrence (1888–1935) representa potser el cas més conegut de fusió entre arqueologia i acció militar. Format com a arqueòleg i participant en excavacions a Carchemish sota la direcció de Leonard Woolley, Lawrence utilitza el seu coneixement del territori durant la Primera Guerra Mundial per donar suport a la Revolta Àrab. La seva trajectòria revela la importància del saber geogràfic i cultural en les estratègies imperials, així com les tensions entre simpatia personal i fidelitat política (Korda, 2010).
• Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Lawrence és reclutat pel servei d’intel·ligència britànic al Caire. El seu perfil —arqueòleg, coneixedor del món àrab, cartògraf— el converteix en una peça clau.
• Durant la guerra, participa activament en la Revolta Àrab (1916–1918), donant suport a les forces àrabs contra l’Imperi Otomà. El seu paper combina tasques d’intel·ligència, coordinació militar i diplomàcia amb líders locals.
• El seu coneixement del terreny, adquirit en gran part durant les seves expedicions arqueològiques, resulta determinant per a operacions de guerrilla i sabotatge.
• La figura de Lawrence es transforma ràpidament en mite. El seu relat autobiogràfic, Seven Pillars of Wisdom, construeix una narrativa intensa, gairebé èpica, de la seva experiència al desert. Aquesta imatge es consolida encara més amb la pel·lícula Lawrence of Arabia, que el presenta com un heroi romàntic i complex. Tanmateix, aquesta representació simplifica profundament una realitat marcada per contradiccions polítiques i morals.
• Malgrat el seu suport a la causa àrab, Lawrence forma part del projecte imperial britànic. La seva acció s’inscriu en un context en què potències europees decideixen el futur del Pròxim Orient, especialment arran dels acords Sykes-Picot. Això genera una tensió fonamental. D’una banda, Lawrence simpatitza amb les aspiracions d’independència àrab. De l’altra, contribueix a un sistema que acaba frustrant aquestes mateixes aspiracions. Aquesta ambivalència és clau per entendre la seva figura i el seu llegat.

• En aquest mateix escenari, Gertrude Bell (1868–1926) exemplifica la dimensió administrativa i política de l’arqueologia colonial. Arqueòloga i experta en el món àrab, participa activament en la configuració de l’estat modern de Iraq, incloent la instauració de Faisal I of Iraq com a monarca. Paral·lelament, impulsa la creació del Museu Nacional de l'Iraq i promou la conservació del patrimoni in situ. La seva figura posa de manifest que l’arqueologia pot actuar no només com a instrument de coneixement, sinó també com a eina de govern.
• Abans de la guerra, Bell recorre àmplies zones de l’Imperi Otomà, especialment a l’actual Iraq i Síria, documentant jaciments, fortaleses i paisatges històrics. Els seus treballs, incloent estudis sobre arquitectura islàmica i llocs arqueològics, contribueixen a millorar el coneixement occidental de la regió.
• Amb l’esclat de la guerra, Bell és incorporada al servei britànic d’intel·ligència al Caire, on coincideix amb figures com T. E. Lawrence. El seu profund coneixement del territori, de les tribus i de les dinàmiques locals la converteix en una assessora clau.
• Després de la guerra, el seu paper esdevé encara més influent. Participa en la definició de les fronteres de l’Iraq modern. Intervé en la selecció de Faisal I of Iraq com a monarca. Actua com a intermediària entre administració britànica i elits locals.
• A diferència d’altres figures del seu temps, Gertrude Bell defensa la preservació del patrimoni arqueològic dins del propi país. Té un paper fonamental en la creació del Museu Nacional de Bagdad (actual Museu Nacional de l'Iraq) i en l’establiment de legislacions per limitar l’exportació d’antiguitats.
• La trajectòria de Bell també destaca per la seva excepcionalitat com a dona en un món dominat per homes. Exploradora, alpinista, diplomàtica i arqueòloga, construeix una figura que combina aventura i erudició.

• Finalment, la relació entre Agatha Christie (1809-1976) i Max Mallowan (1904-1978) introdueix una dimensió cultural i narrativa essencial. A diferència de les figures anteriors, Christie no exerceix poder polític directe, però contribueix a construir l’imaginari de l’arqueologia com a espai de misteri, aventura i descoberta. La seva obra revela també la quotidianitat de les expedicions i les relacions socials que les sostenen (Trümpler, 2008).
• Mallowan és un arqueòleg destacat, vinculat a excavacions a Mesopotàmia i Síria, especialment en llocs com Nimrud i altres jaciments del Pròxim Orient. Christie, lluny de ser una simple acompanyant, participa activament en les expedicions. Aquesta vivència es reflecteix en diverses novel·les, especialment: Murder in Mesopotamia i Death on the Nile. En aquestes obres, el món arqueològic no és només decorat, sinó part essencial de la trama. L’excavació es converteix en un espai tancat, amb tensions latents —ideal per a un crim.
• El seu llibre autobiogràfic Come, Tell Me How You Live descriu la vida en excavacions amb humor i quotidianitat, allunyant-se del relat heroic.

Els Indiana Jones catalans

Ali Bey el-Abbassí

Domingo Badía y Leblich (1767–1818), conegut com Ali Bey el-Abbassí, és una figura fonamental —i sovint oblidada— en la genealogia que connecta exploració, coneixement orientalista i espionatge abans de la consolidació de l’arqueologia moderna. El seu cas anticipa molts dels elements que, dècades més tard, caracteritzaran figures com T. E. Lawrence o Gertrude Bell.

Nascut a Barcelona, Badia és un il·lustrat amb formació científica i lingüística que, a inicis del segle XIX, emprèn un viatge extraordinari pel nord d’Àfrica i el Pròxim Orient sota una identitat fictícia: un príncep musulmà d’origen sirià.

El seu projecte és tan singular com radical: per accedir a territoris vedats als europeus —com La Meca— adopta plenament la identitat d’Ali Bey. Aprèn àrab i costums islàmics, practica rituals religiosos i es presenta com a noble musulmà. Aquesta estratègia li permet integrar-se en societats locals d’una manera inusual per als viatgers europeus del moment. El seu relat, publicat posteriorment, ofereix descripcions detallades de paisatges, ciutats, institucions i pràctiques culturals.

Tot i la seva dimensió científica —observacions geogràfiques, etnogràfiques i polítiques—, el viatge de Domingo Badía y Leblich està estretament vinculat a interessos polítics. Actua sota el patrocini de la monarquia espanyola i, en alguns moments, també en contacte amb l’entorn napoleònic. Recull informació sobre territoris estratègics. Avalua rutes comercials i militars. Observa l’equilibri de poders locals. Això el situa en una posició híbrida: entre científic, diplomàtic i agent encobert.

Encara que Domingo Badía y Leblich no és arqueòleg en sentit estricte, la seva figura anticipa molts elements de l’arqueologia colonial posterior i pot ser considerat un precursor dels models que es consolidaran al llarg del segle XIX.

Eduard Toda i Güell

Eduard Toda i Güell (1855–1941) és una figura fonamental per entendre la connexió entre arqueologia, diplomàcia i cultura en el context de l’expansió europea del segle XIX. Català, nascut a Reus, la seva trajectòria combina funcions diplomàtiques amb una intensa activitat intel·lectual i patrimonial, especialment vinculada a l’egiptologia.

Eduard Toda era fill il·legítim de l’alcalde de Reus, que el va reconèixer però mai no el va mantenir econòmicament. Va rebre el suport econòmic de la família materna, els Güell, especialment del seu oncle Josep Güell, periodista i polític liberal, que en va finançar l’educació. Primer estudià amb els escolapis de Reus —on coneixeria Antoni Gaudí— i posteriorment cursà els estudis superiors a Madrid.

A Madrid fa amistat amb Víctor Balaguer, una relació que tindrà una gran repercussió posterior en la seva vida. Mostra una gran facilitat per les llengües i arriba a dominar-ne set. Format en l’ambient de la Renaixença i amb una sòlida curiositat humanística, ingressa a la carrera diplomàtica espanyola, que el portarà a diversos destins internacionals.

És nomenat vicecònsol a Macau i, posteriorment, a Hong Kong, Cantó i Xangai (1876–1882). Escriu llibres de viatges sobre la Xina i l’Orient llunyà, i també viatja a les Filipines i al Japó. Durant aquesta etapa compra objectes i aplega una gran col·lecció: en tornar el 1882, en ven la meitat al Museo Arqueológico Nacional (per 27.500 pessetes) i l’altra meitat la regala al seu amic Víctor Balaguer, que l’exposa al museu de Vilanova i la Geltrú (Barcelona). Un dels objectes exposats és la mòmia d’un nen de cinc anys, de la dinastia XX. Josep Pla explica l’anècdota que, en arribar a la duana espanyola a finals del segle XIX —era el primer objecte d’aquest tipus que entrava a Espanya—, no sabien quin aranzel aplicar-li i, finalment, el van classificar com a bacallà sec.

En aquest context és nomenat vicecònsol a El Caire (1884) i entra així en contacte amb Egipte, un dels grans escenaris de l’arqueologia colonial del moment. Descriu la seva estada de dos anys al país, de manera novel·lada i força imaginativa, a A través de Egipto.

Fa nombroses fotografies del país. Escriu un diari i publica articles periodístics sota el pseudònim d’Ali Bey. Persona carismàtica i culta, esdevé popular en cercles diplomàtics; en paral·lel, manté un dietari en anglès on relata diverses experiències personals.

Es fa molt amic de Gaston Maspero, director del Museu del Caire, i l’acompanya en un viatge d’inspecció d’antiguitats per tot Egipte. Toda participa activament en excavacions a la necròpolis tebana, especialment a Deir el-Medina (prop de Luxor). El seu treball més destacat és l’estudi de la tomba de Sennedjem, una de les tombes millor conservades del Nou Imperi egipci.

Documenta detalladament la tomba i el seu contingut, publica estudis que difonen el coneixement egiptològic a Europa i participa en una xarxa internacional d’erudits i col·leccionistes. És el primer arqueòleg espanyol que obté un permís d’excavació a Egipte.

La seva activitat s’inscriu plenament en el sistema de repartiment d’antiguitats propi de l’època (partage), que permetia als excavadors europeus endur-se una part dels materials. Reuneix una important col·lecció d’objectes egipcis —papirs, objectes funeraris i materials arqueològics diversos—, una col·lecció particular molt extensa que posteriorment serà cedida o donada a institucions catalanes i contribuirà a la formació de col·leccions egiptològiques a Barcelona.

Quan torna d’Egipte, és nomenat cònsol a l’illa de Sardenya, on constata que a l’Alguer es parla català, un fet fins aleshores poc conegut (1887).

Posteriorment és nomenat cònsol a Finlàndia i a Hamburg. Abandona la carrera diplomàtica i torna a Espanya per dedicar-se als negocis. Es fa soci d’una naviliera basca; a Londres participa en diversos projectes empresarials i acumula una gran fortuna. Durant la Primera Guerra Mundial (1914) torna a Espanya, un país neutral.

Un dels aspectes més singulars de la trajectòria de Toda és el seu retorn a Catalunya i la seva implicació en la preservació del patrimoni local. Té un paper destacat en la recuperació del monestir de Poblet, aleshores en estat d’abandonament. A Catalunya, es retroba amb Antoni Gaudí i li regala 3.000 pessetes per a la construcció de la Sagrada Família. Finança també la reconstrucció i conservació de monuments com Escornalbou i el mateix monestir de Poblet, on viu durant la Guerra Civil espanyola i on és enterrat a la seva mort, l’any 1941.

Tot i les seves aportacions, la figura d’Eduard Toda i Güell s’ha d’analitzar dins el marc colonial del seu temps: actua en un Egipte sota una forta influència europea, participa en pràctiques d’extracció de patrimoni i s’inscriu en una xarxa de poder diplomàtic i cultural. Tanmateix, a diferència d’altres figures més directament vinculades a l’espionatge o a l’acció militar, el seu perfil s’acosta més a l’erudit diplomàtic i al gestor cultural. Connecta l’arqueologia colonial global amb la construcció cultural local: no és només un actor en l’escenari egipci, sinó també un agent en la definició del patrimoni català.

Pare Bonaventura Ubach i Medir

El pare Bonaventura Ubach i Medir (1879–1960) és una figura clau per entendre la connexió entre erudició bíblica, viatge i arqueologia en el context cultural català de la primera meitat del segle XX. Monjo benedictí del monestir de Montserrat, combina una intensa formació filològica amb una vocació per l’estudi directe dels territoris bíblics.

La seva trajectòria s’inscriu dins una tradició que podríem anomenar arqueologia bíblica, en què l’objectiu no és només excavar, sinó comprendre els textos sagrats a partir del seu context històric, lingüístic i material.

A partir de les primeres dècades del segle XX, Bonaventura Ubach i Medir realitza nombrosos viatges pel Pròxim Orient (Palestina, Egipte, Síria i l’Iraq). Aquests viatges tenen un objectiu clar: conèixer sobre el terreny els paisatges, les llengües i les cultures que constitueixen el rerefons de la Bíblia. En aquest sentit, el seu enfocament s’aproxima al d’altres figures europees que combinen exploració, erudició i observació directa.

Bonaventura Ubach neix a Barcelona. L’any 1894, amb 15 anys, ingressa a l’ordre benedictí de Montserrat i és ordenat sacerdot cinc anys més tard.

S’interessa pel món oriental, aprèn grec i hebreu, esdevé biblista i s’especialitza en l’estudi de la Bíblia als països orientals.

El seu primer gran viatge, l’any 1910, és a l’Aràbia. La imatge següent mostra el visat del servei d’intel·ligència anglès. Duu una maleta i un revòlver amb munició.

Viatja en vaixell a Alexandria, amb escala al port de Jaffa, i posteriorment amb tren fins a Suez i la península del Sinaí, fins al monestir de Santa Caterina. Hi compra materials arqueològics, que seran l’embrió del Museu Bíblic de Montserrat.

Amb les notes del viatge, escriurà el seu llibre El Sinaí: viatge per l’Aràbia Pètria cercant les petjades d’Israel (1913).

Un dels resultats més tangibles de la seva activitat és la creació d’una important col·lecció d’objectes del Pròxim Orient, que constitueix el nucli del Museu Bíblic de Montserrat (1911) —avui integrat al Museu de Montserrat. Aquesta col·lecció inclou peces arqueològiques, manuscrits, objectes etnogràfics i materials relacionats amb la vida quotidiana a l’Orient Mitjà.

Com en el cas d’altres figures contemporànies, aquest col·leccionisme s’inscriu en una dinàmica més àmplia de circulació de patrimoni des del Pròxim Orient cap a institucions europees.

Entre 1911 i 1923 és professor de llengües orientals a Roma. Entre 1923 i 1951 realitza un seguit de viatges a l’Orient amb l’objectiu d’estudiar-hi el ritu sirià, aprofundir en l’estudi bíblic i adquirir nous objectes per al museu de Montserrat. Resideix a Jerusalem i viatja a l’Iraq, l’Iran, Síria i Egipte (Damasc, Palmira, Bagdad, Babilònia, Ur, Bàssora, Mossul, Nínive, Amman, Creta, Karkemish, etc.). Durant aquests viatges escriu un dietari (Dietari d’un viatge a les regions de l’Iraq ^[1]) i efectua nombroses fotografies amb la seva inseparable càmera Kodak. Viatja en dromedari i amb un cotxe amb xofer jueu, acompanyat d’un monjo xiïta i d’un altre de sunnita. L’any 1951 s’estableix definitivament al monestir de Montserrat, on mor nou anys més tard.

La gran obra de Bonaventura Ubach i Medir és la traducció i el comentari de la Bíblia al català, coneguda com la Bíblia de Montserrat. En aquest projecte, el coneixement arqueològic i geogràfic hi té un paper essencial: permet contextualitzar els textos, aporta informació sobre costums i paisatges i enriqueix la interpretació filològica. L’arqueologia esdevé, així, una eina al servei de l’exegesi bíblica. Sota la Fundació Bíblica Catalana, patrocinada per Francesc Cambó, tradueix la Bíblia de l’hebreu al català en 25 volums, base de la Bíblia de Montserrat, publicada l’any 1970. Avui també es pot consultar en versió digital.

La figura del pare Bonaventura Ubach i Medir ocupa una posició particular dins el panorama de l’arqueologia del seu temps. No participa directament en estructures militars o d’espionatge, però opera dins un context de presència europea al Pròxim Orient i forma part d’una xarxa cultural i religiosa internacional. El seu cas mostra una variant diferent de l’arqueologia colonial: menys vinculada al poder polític directe, però igualment inserida en circuits de producció de coneixement i d’apropiació cultural.

El seu perfil complementa el conjunt de figures esmentades anteriorment: si Morley, Lawrence o Bell representen la dimensió política i estratègica, Ubach n’il·lustra la dimensió intel·lectual i espiritual de la relació amb l’Orient.

Conclusió

En conjunt, aquestes figures permeten identificar diversos eixos fonamentals. En primer lloc, la instrumentalització del coneixement: l’arqueologia proporciona informació geogràfica, cultural i política útil per als projectes imperials. En segon lloc, la construcció d’imaginaris: l’arqueòleg és representat com a explorador i aventurer, una imatge que perdura en la cultura contemporània. En tercer lloc, la dimensió ideològica: les interpretacions del passat reflecteixen sovint prejudicis i jerarquies colonials. Finalment, la tensió ètica: la gestió del patrimoni i la participació de les comunitats locals esdevenen qüestions centrals en el debat actual.

Des d’una perspectiva contemporània, l’arqueologia colonial ha estat objecte d’una profunda revisió crítica. Els enfocaments postcolonials insisteixen en la necessitat de descentrar la mirada europea, incorporar les veus de les comunitats afectades i replantejar la funció social de la disciplina (Smith, 2006; Silliman, 2015). En aquest sentit, l’estudi de figures com Morley, Frobenius, Almásy, Lawrence, Bell, Christie-Mallowan, Toda i Ubach no només permet comprendre el passat de l’arqueologia, sinó també qüestionar-ne el present i imaginar-ne futurs més inclusius.

En definitiva, l’arqueologia colonial no és només una història de descobertes, sinó també una història de poder. Entre excavacions i fronteres, entre relats d’aventura i operacions d’intel·ligència, emergeix una disciplina que ha contribuït a modelar tant el coneixement del passat com les estructures del món contemporani.

Bibliografia

• Badía y Leblich, D. (1814) ‘Voyages d’Ali Bey en Afrique et en Asie’. Paris: P. Didot.
• Bierman, J. (2004) ‘Almasy: The English Patient’. London: Penguin.
• Cervelló Autuori, J. (2009) ‘Egiptología y sociedad: Eduard Toda i Güell’. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona.
• Díaz-Andreu, M. (2007) ‘A World History of Nineteenth-Century Archaeology’. Oxford: Oxford University Press.
• Gómez Espelosín, F.J. (2006) ‘El descubrimiento del mundo: Geografía y viajeros en la Antigüedad’. Madrid: Alianza.
• Harris, C.H. i Sadler, L.R. (2003) ‘The Archaeologist Was a Spy: Sylvanus G. Morley and the Office of Naval Intelligence’. Albuquerque: University of New Mexico Press.
• Korda, M. (2010) ‘Hero: The Life and Legend of Lawrence of Arabia’. New York: HarperCollins.
• Lawrence, T.E. (1926) ‘Seven Pillars of Wisdom’. London: Jonathanv Cape.
• Padró, J. (1995) ‘Els inicis de l’egiptologia a Catalunya’, Aula Orientalis, 13, pp. 45–60.
• Raguer, H. (1993) ‘El pare Ubach’. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
• Reid, D.M. (2002) ‘Whose Pharaohs?’ Archaeology, Museums, and Egyptian National Identity from Napoleon to World War I’. Berkeley: University of California Press.
• Silliman, S.W. (2015) ‘A requiem for hybridity?’, Journal of Social Archaeology, 15(3), pp. 277–298.
• Smith, L. (2006) ‘Uses of Heritage’. London: Routledge.
• Toda i Güell, E. (1887) ‘Son Notém en Tebas’. Madrid: Imprenta de Fortanet.
• Toda i Güell, E. (1889) ‘A través del Egipto’. Madrid: Imprenta de Fortanet.
• Trebolle Barrera, J. (1998) ‘La Biblia judía y la Biblia cristiana’. Madrid: Trotta.
• Trigger, B.G. (2006) ‘A History of Archaeological Thought’. 2a ed. Cambridge: Cambridge University Press.
• Trümpler, C. (ed.) (2008) ‘Agatha Christie and Archaeology: Mystery in Mesopotamia’. London: British Museum Press.
• Ubach, B. (1928–1954) ‘La Bíblia’. Versió dels textos originals i comentari. Montserrat: Abadia de Montserrat.

Jordi Coll Vera - 2026