Introducció

Durant el darrer quart del segle XIX i les primeres dues dècades del segle XX varies expedicions que partiren de Gran Bretanya, Estats Units, Noruega, Suècia, Alemanya, França , Rússia, Itàlia, Àustria, Austràlia i Japó amb l'objectiu d'aconseguir el que mai abans s'havia pogut fer...

L'edat heroica de l'exploració antàrtica va ser heroica perquè era anacrònica abans que comencés, el seu objectiu era tan abstracte com el pol, els seus personatges centrals eren romàntics, virils i imperfectes, el seu drama era moral, i el seu ideal era l'honor nacional.

“Va ser un primerenc terreny de proves per les virtuts racials de noves nacions com Noruega i Austràlia, i va ser el lloc de l'últim sospir d'Europa abans que es desfés a la Gran Guerra”. (Tom Griffiths, Slicing the Silence: Voyaging to Antarctica)

Grans institucions científiques implicades varen ser:

La Royal Geographical Society (1830)

Institució britànica fundada en 1830 per al desenvolupament de la ciència geogràfica, sota el patronatge de Guillem IV d'Anglaterra. Des de mitjan segle XIX fins al final de la Primera Guerra Mundial, les expedicions que patrocinaven varen ser portada de diaris i les opinions dels seus president i membres eren àvidament cercades pels periodistes i informadors.

La Norwegian Geographical Society (1889)

Societat científica noruega fundada en 1889. En un discurs en la societat a l'any de 1890, l'investigador polar Fridtjof Nansen va proposar l'expedició per intentar arribar al Pol Nord amb la construcció del vaixell polar Fram.

Roald Amundsen

Roald Amundsen ^[1] va ser un explorador noruec que va ser el primer en arribar al Pol Sud a més de realitzar altres expedicions polars a la regió àrtica.

Va néixer el 16 de juliol de 1872 a Borge, Noruega, a prop de Fredrikstad. Era el cinquè fill dins una família de llarga tradició marinera, de capitans i propietaris de navilis.

Ja amb vuit anys dorm amb la finestra oberta a l'hivern per acostumar-se al fred. Quan Amundsen té catorze anys d’edat mor el seu pare. La seva mare intenta allunyar-lo de la indústria naval familiar —activitat que continuen els seus tres germans més grans— i vol que estudiï medicina. Quan mor la seva mare, quan ell té vint-i-un anys, abandona els estudis i torna a la vida marinera. Fascinat per Fridtjof Nansen, que l’any 1888 havia fet la primera travessa a Grenlàndia i per la tràgica Expedició Franklin, Amundsen sempre havia sentit un fort desig pels viatges. Un cop abandonats els estudis, es fa mariner i decideix dedicar-se a l'exploració de les regions polars.

En un principi topa amb el problema del finançament dels viatges. Aleshores, viatja als Estats Units i coneix el milionari Lincoln Ellsworth qui, conjuntament amb altres patrocinadors, contribueix significativament a les seves exploracions polars.

El següent pas és adquirir experiència en navegació. L’1 de maig de 1895, aconsegueix la seva llicència a l'Escola de Marins de Christiania (actual Oslo) ^[2].

Expedició Antàrtica Belga (1897-1899)

En 1897, s’assabenta d'un projecte belga d’exploració Antàrtica. S’entrevista amb Adrien de Gerlache, el líder de l'expedició, i aconsegueix el lloc de timoner. Salpa d’Anvers, el setze d’agost de 1897, a bord del vaixell Bèlgica. És allà quan coneix al nord-americà Frederick Cook, metge de l'expedició, amb qui mantindrà una amistat de per vida. L'expedició aconsegueix, per primer cop en la història, passar un hivern a l'Antàrtida. El vaixell queda atrapat pel gel a les coordenades 71° 31' S, a l’oest de la península Antàrtica. Passant l’hivern austral, en complerta foscor, del 17 de maig al 23 de juliol, amb una tripulació mal preparada.

Ja abans de l’hivern, Cook escriu al seu diari:

“We are imprisoned in an endless sea of ice... We have told all the tales, real and imaginative, to which we are equal. Time weighs heavily upon us as the darkness slowly advances”. ^[3]

La tripulació comença a manifestar símptomes d’escorbut. Alguns tripulants embogeixen i el tinent Emile Danco mor d’anèmia polar. Finalment, Cook aconsegueix alimentar la tripulació amb carn crua d'animals marins (pingüins i foques) i eviten així contreure l’escorbut. Amundsen aconsegueix que la tripulació confeccioni abrics amb pell de foca. Adquirint aquí una experiència vital per a les seves posteriors exploracions polars.

Pas del Nord-Oest (1903)

Amundsen compra el veler Gjøa (un vaixell de pesca del bacallà) i, el 1903, comanda la primera expedició que aconsegueix recórrer el Pas del Nord-Oest entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Recorren la Badia de Baffin, i els estrets de Lancaster, Peels, James Ross i Rae fins a assolir la regió actualment coneguda com Gjoa Haven a Nunavut (Canadà). Allà s’hi estan durant dos hiverns explorant la regió. Ampliant els estudis sobre el magnetisme terrestre que havia iniciat anteriorment a Holanda.

La tripulació es composa de:

• Godfred Hansen, segon a bord. Meteoròleg, navegant, astrònom, geòleg i cirurgià
• Helmer Hanssen, timoner. Pilot polar amb experiència en navegació àrtica. Acordionista.
• Anton Lund, balener i caçador.
• Peter Rivstedt, sergent d’infanteria d’esquí noruega. Ferrer i criador de gossos. Constructor i expert conductor de trineus.
• Gustav Juel Wiik, suboficial d’artilleria. El més jove de l’expedició. Especialista en instruments i lectures magnètiques. Va morir de malaltia el 1905.
• Adolf Henrik Lindstrøm, cuiner de gran experiència. Molt bromista i de bon caràcter.

La mitjanit del 16 de juny de 1903 salpen cap a Groenlàndia, fugint dels creditors. Allà carreguen vint gossos, provisions i querosè i continuen viatge cap a l’est per l’illa Beechey i l’estret de Franklin. Sondejant sovint el fons marí, de vegades inferior a 1.5 m de profunditat, amb una petita llanxa que els precedeix.

Es dirigeixen a l’entrada oriental del Pas del Nord-Oest i, rere un incendi a la màquina, una tempesta i diverses encallades arriben a la primera zona d’hivernada voluntària i inicien les mesures magnètiques durant un any sencer. Estableixen la base a una petita cala al costat Sud-Est de l’illa del Rei Guillem (Gjøa Haven). S’hi queden durant dos anys, amb freqüents contactes amb les comunitats inuit de la zona. El que els incorpora les seves vestimentes, molt més ben adaptades al clima que les seves.

Cacen, pesquen i intercanvien bens amb els inuit, millorant la rutina del vaixell. La moral és alta i sempre estan tots ocupats i ben alimentats.

Salpen l’estiu de 1905 i el 17 d’agost arriben al Cap Colborne, el punt més oriental assolit per cap vaixell a l’Estret de Bering, superant així el pas el Nord-Oest. Continuen cap a l’oest i, el 2 de setembre de 1905, queden retinguts pel gel a l’Illa Herschel, amb el que serà una nova hivernada. Tanmateix, Amundsen i Rivstedt emprenen, en ple hivern i temperatures inferiors a 50°C sota zero, un viatge amb trineu de gossos fins l’estació telegràfica més propera d’Alaska (a 1600 km d’anada i tornada de l’Illa Herschel) per anunciar la seva fita.

A mitjans d’agost de 1906 Amundsen salpen cap a Nome (Alaska), on són rebuts com a herois el dia 31.

Pol Nord

Posteriorment a la seva expedició al pas del nord-oest, Amundsen planeja una expedició al Pol Nord fent ús del Fram, el vaixell propietat de l'explorador Fridtjof Nansen, que havia utilitzat a les seves exploracions àrtiques. Tanmateix, l' 1 de setembre de 1909, Frederick Cook anuncia la seva arribada al Pol Nord el 21 d'abril de 1908 i, sis dies més tard, Robert Peary anuncia que ell ho ha aconseguit el 6 d'abril. Aleshores, Amundsen canvia els seus plans, i es llença a l’exploració del Pol Sud. ^[4]

En resum, Amundsen, comptava amb una excel·lent formació naval i una especial habilitat en les tècniques de supervivència, apreses en part de la seva experiència en esports hivernals, en la vida dels esquimals, i en les expedicions que el van precedir.

Robert Falcon Scott

Robert Falcon Scott va ser un oficial de la Marina Reial Britànica i explorador antàrtic. Va néixer el 6 de juny de 1868 a Plymouth, Anglaterra, i va morir al voltant del 29 de març de 1912 durant una expedició desafortunada al Pol Sud.

La primera expedició antàrtica de Scott va tenir lloc del 1901 al 1904, durant la qual va dirigir un equip per explorar la regió i realitzar investigacions científiques. El 1910, va emprendre la seva segona expedició antàrtica, amb l'objectiu de ser el primer a arribar al Pol Sud. No obstant, en arribar-hi el 17 de gener de 1912, va descobrir que l'explorador noruec Roald Amundsen els havia guanyat per poc més d'un mes.

Scott i el seu equip van començar el camí de retorn, però van ser frenats per una combinació de condicions meteorològiques adverses, manca de subministraments i la deterioració física de alguns membres de l'equip. Finalment, van morir durant el camí de tornada, amb Scott i dos companys morint a només 11 milles d'un dipòsit de subministraments.

El llegat de Scott com a explorador i la seva mort tràgica són recordats com a part important de la història de l'exploració antàrtica.

L'expedició de Robert Falcon Scott al Pol Sud va ser la segona de les seves expedicions antàrtiques. L'objectiu principal era aconseguir ser el primer a arribar al Pol Sud i, a més, realitzar investigacions científiques en la regió.

Scott va partir de Cardiff, Gal·les, el 15 de juny de 1910, a bord del vaixell Terra Nova, amb un equip de 65 persones. Va arribar a l'Antàrtida a finals de 1910 i va establir el camp base a la badia de McMurdo.

Després de l'hivern a l'Antàrtida, Scott va començar la seva marxa cap al Pol Sud el 1 de novembre de 1911, amb un equip de cinc homes. Durant el viatge cap al sud, van fer front a condicions meteorològiques adverses, malalties i manca de menjar i aigua.

Finalment, el 17 de gener de 1912, Scott i el seu equip van arribar al Pol Sud, però van descobrir que l'explorador noruec Roald Amundsen els havia guanyat per poc més d'un mes. Després de passar uns dies en el pol, van començar el camí de tornada.

L'equip de Scott va enfrontar-se a condicions encara més difícils en el camí de retorn, amb temperatures extremadament baixes i manca de menjar i combustible. Scott i dos dels seus companys van morir el 29 de març de 1912, a només 11 milles d'un dipòsit de subministraments.

L'expedició de Scott va ser una tragèdia que va commoure el món, però també va ser un èxit en termes de ciència i cartografia antàrtica. Els descobriments i investigacions realitzats durant l'expedició van ajudar a establir les bases de la ciència antàrtica moderna.

El Fram

El Fram va ser un vaixell d'exploració polar noruec utilitzat per diverses expedicions polar a finals del segle XIX i principis del segle XX, incloent l'expedició de Roald Amundsen al Pol Sud.

Va ser construït especialment per explorar regions polars, amb una forma especial per resistir la pressió dels gels i una estructura interna dissenyada per suportar l'hivern i les temperatures extremes. Va ser botat el 1892 i va ser utilitzat per les expedicions polars noruegues de Fridtjof Nansen i Otto Sverdrup. Manat construir per Nansen i dissenyat per Colin Archer. Tenia forma d'ou. Disposava de tres motors dièsel (únic en aquell moment). Llum elèctrica (dinamo s'activava o amb el motor, o a ma o amb el vent). Incorporava diferents elements que el convertien en una estació científica flotant.

El vaixell va adquirir fama mundial durant l'expedició de Nansen al Àrtic. El 1893, Nansen i un company van arribar a bord del Fram a l'extrem nord-est Siberià i van deixar el vaixell a la deriva en el gel de l'Àrtic. El vaixell va estar a la deriva durant tres anys, arrossegat per les corrents de gel, fins que va ser rescatat per Sverdrup a l'extrem nord de Canadà. L'expedició va demostrar la teoria de Nansen sobre les corrents de gel i va aportar importants dades científiques.

El Fram també va ser utilitzat per Amundsen en la seva expedició al Pol Sud. Va ser el vaixell que el va portar fins la badia de les Balenes, a l'Antàrtida, el 1910. Allà van construir el camp base i van esperar la primavera per iniciar la seva marxa cap al pol.

Després de l'expedició al Pol Sud, el Fram va ser utilitzat per altres exploradors polars noruecs, fins que va ser retirat del servei el 1935 i convertit en un museu. Actualment, es pot visitar el Fram a Oslo, Noruega, com a part del Museu Marítim Noruec.

En resum, va ser el més gros dels vaixells polars i es va utilitzar en tres grans expedicions:

1. La deriva d'en Nansen
2. L'exploració de l’arxipèlag canadenc de Svedrup i
3. La conquesta d'Admundsen del Pol Sud

Els expedicionaris acompanyants

Fredrik Hjalmar Johansen

Explorador polar noruec, que participa en dues de les més importants expedicions polars de tots els temps.

El 1893 s’embarca en el Fram amb l'expedició de Fridtjof Nansen de 1893-96 i acompanya a Nansen en la fracassada partida que intenta aconseguir el Pol Nord, encara que aconsegueixen una marca més al nord sobre el congelat oceà Àrtic. A la fotografia (14 de març de 1895) és el segon per la dreta. Nansen és el segon per l’esquerra.

El 1910 participa també en l’expedició de Roald Amundsen al Pol Sud (1910-1912).

Otto Sverdrup

Explorador polar noruec. El 1893 s’embarca en el Fram amb Fridtjof Nansen i Hjalmar Johansen.

El 1898 participa en una expedició al nord de Canadà i Groenlàndia (1898-1902). Expedició polar que aconsegueix explorar una gran superfície verge. Allà, Sverdrup, cartografia el grup d’illes que du el seu nom (Illes Sverdrup).

Olav Bjaaland

Campió d’esquí nadiu de Telemark. Fuster hàbil. Sovint es situava esquiant davant els gossos per tal de que el perseguissin. Finalitzat el viatge va obrir un taller de fabricació d’esquís a Telemark amb diners prestats per Amundsen. L’any 1912, va ser guardonat amb la Medalla del Pol Sud, distinció reial noruega creada pel Rei Haakon VII el 1912 com a premi als participants de l’expedició de Roald Amundsen al Pol Sud. El 1952, va encendre la torxa dels Jocs Olímpics d’Hivern a Oslo.

Helmer Hanssen

Va participar també a l’expedició al Pas del Nord-Oest. Expert conductor de trineu de gossos. Caçador de balenes entre 1894 i 1897.

Un vaixell oceanogràfic, el FF Helmer Hanssen, porta aquest nom en el seu honor.

Sverre Hassel

Expert conductor de trineu de gossos. Guardonat l’any 1912 amb la Medalla del Pol Sud.

Oscar Adolf Wisting

Oficial naval. La primera persona que va assolir els dos pols. Guardonat l’any 1912 amb la Medalla del Pol Sud.

La conquesta del Pol Sud

El 1909, Amundsen, viatja a Copenhaguen, a recollir els gossos que el governador danès li ofereix, i es troba amb Cook, qui li confirma la gesta de la conquesta del Pol Nord. A la tornada a Noruega, amb els gossos, s’assabenta de què Scott prepara una expedició a l'Antàrtida basant-se en les notes i mapes de la ruta utilitzada pel seu ex-tinent Ernest Shackleton (que s'havia quedat ja a tan sols 150 km del pol sud).

Amundsen es documenta sobre les expedicions precedents a l'Antàrtida i, a partir de les seves pròpies experiències àrtiques, planifica en secret ^[5] el seu viatge a l’Antàrtida per conquerir el Pol Sud.

El 3 de juny de 1910 salpa oficialment d'Oslo.

Tres dies després d’arribar a l'illa de Madeira (hi arriba el 6 de setembre de 1910) envia un telegrama a Scott informant-lo de les seves intencions: “BEG TO INFORM YOU FRAM PROCEEDING ANTARCTIC – AMUNDSEN”. Tot el viatge s’havia plantejat en secret fent creure a tothom que l’objectiu era l’estret de Bering. Però a l’escala a Funchal (Madeira) la premsa divulga que el vaixell es dirigeix cap al pol sud i Amundsen no té més remei que comunicar-ho als mariners del Fram, tots hi estan d’acord.

Segueixen la costa occidental africana i, al Nadal, arriben al Cap de Bona Esperança. El 9 de setembre envia un telegrama a Melbourne amb la intenció que Scott el llegeixi quan hi arribi: "I’m going South".

El 7 de gener de 1911, Scott arriba a la badia de McMurdo a bord del Terra Nova i allà hi instal·la el seu campament base a Cape Evans. Una setmana més tard, el 14 de gener de 1911, Amundsen arriba a la barrera de gel de Ross, al mar del mateix nom. Ancoren el Fram a la Badia Balenes i aixequen el seu campament, 190 km més a prop del pol que Scott i a 3.5 km del Fram. El campament base es nomena Franheim (“la casa del Fram”). Hi transporten una gran quantitat de carn (incloent-hi 200 foques) i de material per l’expedició al pol.

Admunsen planifica arribar al Pol Sud travessant les muntanyes Transantàrtiques fins a arribar a la Plataforma Antàrtica. En canvi, Scott, decideix continuar la ruta iniciada per Ernest Shackleton accedint a la Plataforma Antàrtica per la glacera Beardmore.

El 3 de febrer, Amundsen, rep la visita del Terra Nova (el vaixell de l’expedició de Scott). Transporta una expedició de sis homes, dirigits per Victor Campbell, amb la missió d’explorar la península d'Eduard VII. Tots dos grups expedicionaris es comporten civilitzadament. Campbell i els seus oficials esmorzen a bord del Fram, i posteriorment l’equip d’Amundsen dinen a bord del Terra Nova. Allà Amundsen constata que el Terra Nova no té cap sistema de ràdio sense fils, el que li permetria ser el primer en notificar la possible conquesta del Pol, i ofereix als britànics quedar-se a Franheim com a base d’operacions de l’expedició a la península d'Eduard VII. Campbell rebutjà l'oferta i salpa rumb a McMurdo per informar a Scott de la localització d'Amundsen.

Amundsen inicia la preparació final de la seva expedició i, durant els mesos de febrer, març i abril de 1911, col·loca punts d'avituallament als paral·lels 80 °, 81 ° i 82 ° Sud en línia directa cap al pol i en viatges d’anada i tornada. Prova així les condicions climàtiques i el funcionament dels seus equips, tant dels gossos com dels homes. Comproven, per exemple, que els gossos tenen dificultats per portar trineus massa pesats i decideixen portar més gossos al viatge polar i disminuir el nombre d'homes si és necessari.

Aconsegueixen transportar finalment uns 3400 kg de materials i queviures: uns 1300 kg de carn de foca i uns 180 litres d'oli de parafina.

En aquests viatges inicials es constaten ja les primeres desavinences i problemes de disciplina entre Amundsen i Johansen. Amb discussions constants sobre la idoneïtat de l'equip i l’estratègia del viatge.

El 21 d’abril comença l’hivern austral i Amundsen, amb l’experiència de l’expedició belga, manté la tripulació ocupada millorant els trineus i altres tasques. Olav Bjaaland aconsegueix disminuir-ne significativament el pes dels trineus antics rebaixant-ne la fusta amb un ribot ^[6]. Construeix també tres nous trineus amb fusta d'hickory. Els trineus antics s’utilitzaran per creuar la barrera i els nous en les etapes finals de l'altiplà polar. Johansen prepara les racions de cada trineu (42.000 galetes 1,320 llaunes de pemmican i gairebé 100 quilos de xocolata. Altres membres de l’expedició es dediquen a la millora de botes, equip de cocció, ulleres i tendes. Es combat l'escorbut menjant dos cops al dia carn de foca caçada i congelada en grans quantitats abans de l'hivern. Es complementa el consum de Vitamina C amb mores embotellades i nabius, així com amb pa integral fet amb llevat fresc, ric en Vitamina B.

Amundsen estava molt preocupat pel fet que Scott disposava de trineus a motor, el que podia ser una gran avantatge per arribar abans al Pol Sud. Per altra banda, el temps semblava acompanyar i pren la decisió d’iniciar el seu viatge just a la sortida del sol a finals d’agost. Johansen s’hi oposava frontalment però Amundsen, el 24 d’agost prepara set trineus. Tanmateix, Johansen tenia raó i el temps empitjora amb temperatures de fins a -54°C, el que els obliga a esperar dues setmanes més.

Finalment, el 8 de setembre de 1911 el temps sembla millorar, la temperatura puja a –27 °C i Admunsen decideix iniciar la marxa amb vuit dels expedicionaris: Olav Bjaaland, Helmer Hanssen, Sverre Hassel, Oscar Wisting, Jorgen Stubberud, Hjalmar Johansen i Kristian Prestrud. Únicament Lindstrom, el cuiner, es queda a Franheim.

Poc després de la sortida el temps torna a empitjorar, amb temperatures de fins a menys de 51 "C sota zero. El 12 de setembre assoleixen els 80° S, deixen els subministres i tornen ràpidament a Framheim. Com a conseqüència de les dures condicions de la marxa, Prestud i Hansen pateixen congelació als talons durant el viatge de tornada.

Les desavinences entre Admundsen i Johansen augmenten dràsticament. Aquest l’acusa de no haver reaccionat correctament. De manera que Amundsen decideix reorganitzar l'equip i Johansen és exclòs de l’expedició al Pol Sud i és comissionat per Admundsen, conjuntament amb Prestrud i Stubberud, a l'exploració de la Terra d'Eduard VII, descoberta prèviament per Scott. A més, Amundsen nomena a Prestrud com a cap de l'expedició. ^[7]

Amundsen, Bjalland, Hanssen, Hassel i Wistning formen el nou equip del Pol Sud i parteixen el 19 d'octubre de 1911 amb quatre trineus i cinquanta-dos gossos de raça grenlandesa (13 gossos cada trineu), liderats per la femella de samoiede Etah. Cada expedicionari disposa d’una ració diària basada en: 380 g de galeta, 350 g de pemmican ^[8], 40 g de xocolata i 60 g de llet en pols. Els gossos són alimentats amb una ració diària de 500 g de pemmican. Havien esperat fins a mitjans d’octubre amb els primers signes primaverals. Volien marxar el dia 15 però varen haver d’esperar, pel mal temps fins el dia 19.

La meteorologia empitjora ràpidament i, per causa d’una densa boira, l’expedició es desvia per una zona d’esquerdes (descobertes la tardor anterior per Johanson) i el trineu d’Admundsen i Wisting és a punt de caure per una d’elles. Malgrat tot recorren més de 24 km diaris. El dia 23 d’octubre assoleixen els 80° S i, el dia 5 de novembre els 82° S. Senyalitzant la ruta amb blocs de neu. Moment que aprofitaven els gossos per descansar i recuperar forces. El 15 de novembre són al peu de les Muntanyes Transantàrtiques, als 85° S. El 16 de novembre arriben al final de la barrera i al dia següent inicien l’ascensió.

Exploren el relleu durant uns dies i, a uns 450 m d’alçada, troben el que podia ser una ruta clara: una glacera costeruda que els duia cap a l’altiplà polar. Amundsen va nomenar la glacera en honor d’Axel Heiberg, un dels principals patrocinadors.​ Després de tres dies de dificultosa i molt dura escalada arriben, el dia 21 de novembre, al cim de la glacera. L’inici de la Plataforma Antàrtica, als 85° 36' S. On es preparen per la part final del viatge.

S’aixeca el campament que rebria el nom de La Carnisseria. Set dels gossos inicials havien mort durant la travessa de la barrera. Dels 45 gossos que havien iniciat l’ascensió per la glacera 27 van ser sacrificats com aliment d’homes i gossos i únicament 18 continuaran el viatge. Als gossos sacrificats se’ls arrancava la pell i es dividia la carn entre homes i gossos.

Carreguen tres trineus amb subministres per a una marxa de fins a 60 dies i deixen provisions al magatzem per la tornada. El 25 de novembre abandonen el campament sota una densa i persistent boira. La marxa és lenta per la poca visibilitat i l’existència de nombroses esquerdes en el gel. Amundsen nomena l’àrea com la glacera del Diable. El 4 de desembre travessen el que Amundsen nomena la Sala de Ball del Diable, pel desagradable soroll que fan les esquerdes al travessar-les sobre els ponts de neu que les cobreixen. El mateix dia arriben a terreny sòlid en el paral·lel 87° S.

El dia 7 assoleixen el punt més al sud de l'expedició de Shackleton: 88° 23’ S ^[9]. Quedaven encara 180 km fins el Pol Sud. El dia 13 de desembre acampen als 89° 45' S, a uns 24 km del Pol Sud. Onegen la bandera noruega i bategen la zona com Plataforma del Rey Haakon VII.

El 14 de desembre de 1911, als voltants de les tres de la tarda, arriben a les proximitats del Pol Sud. Durant tres dies estableixen, amb els sextants, el punt exacte on es situa el Pol Sud. Hi planten una tenda, que nomenaren Polheim, on deixen equipament per Scott i dues cartes, una dirigida al Rei Haakon i l’altre per Scott on demanava que li fes arribar al rei en cas de que ells no aconseguissin tornar vius a Franheim.

Scott es trobava encara a una distancia de 572 km. Li van caldre trenta-cinc dies més per aconseguir arribar al Pol Sud.

L'equip va tornar a Framheim el dia 25 de gener de 1912 , després d'un viatge de 2.824 km que varen recórrer en 94 dies (56 d'anada i 38 de tornada) amb una mitjana de 30 km diaris. Encara comptava amb 11 gossos, i la bona organització del viatge va permetre als homes no fer ús d'alguns dels dipòsits de queviures previstos.

L'expedició de Scott va arribar al pol el 17 de gener de 1912 descobrint la tenda amb les dues cartes que Amundsen havia deixat, una per el rei Haakon VII de Noruega i l'altra per a Scott. Varen iniciar el viatge de tornada en el que varen morir tràgicament.

Poc abans de morir, Scott escriu al seu diari: "...ja tota esperança ha de ser abandonada. Esperarem fins a la fi, però ens debilitem gradualment, la mort no pot estar lluny. És espantós, no puc escriure'n més. Per l'amor de Déu, ocupeu-vos de la nostra gent". R Scott

Amundsen versus Scott

Les expedicions d'Amundsen i Scott al Pol Sud es van dur a terme amb poques setmanes de diferència, però les circumstàncies i els resultats van ser molt diferents. Aquí hi ha algunes comparacions entre les expedicions:

Objectiu: L'objectiu principal de les dues expedicions era arribar al Pol Sud, però les motivacions eren diferents. Amundsen volia ser el primer a arribar-hi, mentre que Scott volia fer-ho amb l'ajuda de motors, amb l'objectiu d'establir la seva reputació com a gran explorador.

Mètode: Amundsen va utilitzar trineus tirats per gossos per desplaçar-se, una tècnica que ja havia demostrat ser efectiva en altres expedicions àrtiques. Scott, per contra, va optar per una combinació de trineus tirats per ponis i trineus motoritzats.

Logística: Amundsen va planificar la seva expedició amb detall, amb un enfocament pragmàtic per garantir el èxit. Va establir diversos camps base al llarg de la ruta, va utilitzar gossos ben entrenats i va portar equipament adequat per les temperatures extremes. Scott, per contra, va ser menys rigorós en la planificació i va confiar massa en la tecnologia (els motors) sense tenir en compte les limitacions que això implicava.

Resultats: Amundsen va arribar al Pol Sud el 14 de desembre de 1911, i va tornar a la base sense cap baixa. Scott, per la seva banda, va arribar al pol el 17 de gener de 1912 i va descobrir que havia perdut la cursa contra Amundsen. Això va desencadenar la tragèdia en el retorn, amb la mort de Scott i dos dels seus companys.

En resum, l'expedició d'Amundsen va ser un èxit en tots els sentits, amb un enfocament pragmàtic i una planificació adequada. En canvi, la de Scott va ser més mal planificada i va ser afectada per la tecnologia no provada, el que va contribuir a la seva tragèdia en el retorn.

Equipament Amundsen

Roald Amundsen va ser un explorador polar molt meticulós i va cuidar fins al detall el seu equipament per a l'expedició al Pol Sud:

Roba: De llana merino de gran qualitat per mantenir-se càlid i sec en les temperatures extremes. També va portar una pell de ren per abrigar-se en el campament.

Carpes: Diverses carpes o tendals per establir camps base i camps avançats durant l'expedició.

Esquís: Els esquís van ser un element fonamental de l'equipament d'Amundsen. Els seus esquís eren més estrets i lleugers que els utilitzats per Scott i van ser clau per avançar ràpidament per la neu.

Carro amb esquís: Un carro amb esquís per portar la càrrega i així disminuir el pes de les motxilles.

Tassa de cocció: Una tassa de cocció de llautó per cuinar aliments i fosa de neu per a l'aigua.

Alimentació: Xocolata, mantega de cacauet, mel, galetes i conserves de carn i peix. També vitamines i minerals per garantir una alimentació equilibrada.

Cordes: Cordes per a l'escalada i la creació de ponts de neu.

Brúixola i altímetre: Instruments per a la navegació i la mesura d'altitud.

Il·luminació: Llanternes i llums de querosè per il·luminar el campament a la nit.

Duien botes d’esquí especialment dissenyades i provades anteriorment durant dos anys. Vestien amb pell de foca del nord de Groenlàndia i roba d’estil Inuit, amb pells de ren i de llop. Portaven gavardines de teixit Burberry. Els trineus eren de freixe noruec i els patins de pacana americana amb llantes d’acer. Els esquis eren de pacana americana i més llargs, per no caure en les esquerdes del gel. Les tendes eren, fortes i pràctiques, amb sòl incorporat i muntades amb un únic pal. El fogo per a cuinar era de querosè i ocupava menys espai que el fogó de Nansen.

En resum, Amundsen va portar un equipament especialment dissenyat per les condicions polars i va fer un gran esforç per garantir que tots els detalls fossin cuidats. Això va ser un factor clau en la seva capacitat per arribar amb èxit al Pol Sud.

Equipament Scott

Amb el seu equip varen portar un gran nombre d'elements i equipament a l'expedició al Pol Sud:

Roba: Roba de llana i pell de gran qualitat per mantenir-se càlids i secs. També van portar pells de ren i de búfal per abrigar-se a l'exterior.

Carpes i tendals: Diverses carpes i tendals per establir camps base i camps avançats durant l'expedició.

Esquís: Però més amples i pesants que els esquís de l'equip d'Amundsen.

Cavalls: Un total de 19 cavalls que varen ser entrenats durant setmanes abans de l'expedició perquè es poguessin adaptar al clima i al terreny de l'Antàrtida.

Trineus: Una gran quantitat de trineus, especialment dissenyats per a l'expedició i equipats amb rodes perquè els cavalls poguessin tirar-los per la terra ferma i amb esquís per a les zones nevades.

Moto de neu: Una moto de neu per ajudar en el transport de l'equip i les provisions.

Maquinària: Una gran quantitat de maquinària pesada, incloent motors de gasolina, serradores i altres eines per ajudar a construir els refugis i altres estructures necessàries.

Equips de construcció: Fusta, claus, filferros i cordes, per construir refugis, ponts i altres estructures.

Fonts d'energia: Generadors de gasolina i altres fonts d'energia per mantenir els instruments científics, les comunicacions i la il·luminació.

Motxilles: Per transportar els aliments i l'equipament.

Tassa de cocció: Una tassa de cocció de llautó per cuinar aliments i fosa de neu per a l'aigua.

Alimentació: Una gran varietat d'aliments, incloent-hi xocolata, galetes, carn en conserva i llet en pols.

Cordes: Cordes per a l'escalada i la creació de ponts de neu.

Brúixola i altímetre: Instruments per a la navegació i la mesura d'altitud.

Il·luminació: Llanternes i llums de querosè per il·luminar el campament a la nit.

A diferència de l'equip d'Amundsen, l'equipament de Scott no estava dissenyat específicament per a les condicions polars. A més, varen portar tot un seguit d'elements no essencials com ara llibres i equipament fotogràfic que van afegir pes innecessari a la càrrega que portaven. Això va ser un dels factors que van contribuir a la seva incapacitat per arribar amb èxit al Pol Sud.

Tot i que la maquinària i els cavalls podrien haver estat una ajuda per a l'equip, es va demostrar que eren inadequats per a les condicions extremadament fredes i ventoses de l'Antàrtida, ja que molts dels equips i dels cavalls van fallar durant l'expedició. Això va afegir pes i riscos innecessaris a la càrrega que portaven, i va ser un dels factors que van contribuir al fracàs de l'expedició de Scott.

Conclusió

Amundsen utilitzava únicament trineus amb gossos grenlandesos pel transport. Scott va optar per utilitzar cavalls. Els cavalls obligaven a transportar sacs de civada per a la seva alimentació i el major pes els enfonsava a la neu. Un altre desavantatge del cavall és que sua i suor se’ls congela a la pell mentre que els gossos no suen. En conseqüència els cavalls varen acabar morint i el grup de Scott va haver de valer-se de la seva pròpia força.

Altre factor negatiu per Scott va ser l’afegit, a última hora, d’un membre més al seu equip el que va desajustar les racions alimentàries de la seva expedició.

Un altre factor decisiu va ser que Amundsen decidís sacrificar diversos gossos abans d'arribar al pol i emmagatzemar la carn per a la tornada, aquesta estratègia li va permetre disminuir el pes de l'aliment dels gossos i assegurar l'alimentació dels animals supervivents en el viatge de tornada.

En conclusió: mentre que Amundsen va realitzar un viatge eficaç i sense grans contratemps, Scott va arribar amb greus penúries al pol, va trobar-hi ja la tenda d'Amundsen, i tant ell com el seu equip varen morir durant el viatge de tornada, a pocs Km. del seu destí.

Bibliografia

Text

• Huntford, R., The Last Place on Earth: Scott and Amundsen's Race to the South Pole (New York: Modern Library, 1999).
• Huntford, R. (2003). El último lugar de la Tierra: Scott y Amundsen: la carrera al Polo Sur. Barcelona: Ediciones B.
• Amundsen, R., The South Pole: An Account of the Norwegian Antarctic Expedition in the "Fram", 1910-1912 (London: Hurst and Blackett, 1912).
• Amundsen, R. (2011). Polo Sur. Relato de la expedición noruega a la Antártica del Fram, 1910-1912. Barcelona: Interfolio, 10ª ed. ampliada.
• Nansen, F., Fridtjof Nansen's Farthest North: Being the Record of a Voyage of Exploration of the Ship "Fram" 1893-96 and of a Fifteen Months' Sleigh Journey by Dr. Nansen and Lieut. Johansen (London: Archibald Constable & Co., 1897).
• Nansen, F. (2019). A través del Polo Sur: el viaje del Fram de 1893 a 1896. Barcelona: Capitán Swing.
• Preston, D., A First Rate Tragedy: Robert Falcon Scott and the Race to the South Pole (London: Constable, 1997).
• Shackleton, E., South: The Endurance Expedition (New York: Penguin Books, 1999).
• Fiennes, R. (2004). Capitán Scott. Barcelona: Crítica.
• Cherry-Garrard, A. (2007). El peor viaje del mundo: la expedición de Scott al Polo Sur. Barcelona: Nórdica Libros.

Imatges

Les imatges del text són extretes de la wikipedia. Les dues imatges inicials de la portada i de l'apartat "La conquesta del Pol Sud" són de La carrera para conquistar el polo Sur (lavanguardia.com).

Jordi Coll Vera - 2023