Introducció

Tothom coneix i sabria definir, més o menys, el concepte de modernitat. Ja sigui des del punt de vista artístic, de pensament, etc. És també conegut que des de fa ja uns anys ens hem endinsat en una nova realitat, amb diferents noms segons els diferents autors, tots dins el concepte global de postmodernitat.

Es tractarà aquí el pensament de tres autors clàssics del tema: Lyotard, Baudrillard i Vattimo. Es definirà mínimament la branca de filosofia al respecte —la filosofia de la història— i es diferenciarà entre modernitat i postmodernitat amb exemples clarificadors.

El tema desenvolupa la conferència amb el mateix títol, impartida pel sociòleg Isaac Llopis Fusté dins les Aules Universitàries per a la Gent Gran de la Universitat de Barcelona (2024).

La filosofia de la història. Modernitat i post-modernitat

La filosofia suposa, també, una reflexió sobre tot el que esdevé en aquest món incidint en diferents branques del coneixement. Per exemple: la filosofia de la ciència reflexiona sobre els descobriments científics, les teories científiques, diferencia el que és científic del que no ho és etc; l’estètica analitza l'art i discerneix categories artístiques, etc.;...

La filosofia de la història analitza i ens explica el passat, segons diferents branques: història de l'art, història del cinema, història de l'esport, història política,... Grans filòfos de la filosofia de la història han estat Voltaire, Kant, Hegel, Herder, Marx,...a partir del segle XVIII, amb La Il·lustració..

Com autors més propers podem citar Francis Fukuyama i Samuel Huntington.

És, en certa manera, com si la història ja hagués finalitzat i ara fóssim en un temps de pròrroga, quelcom diferent que la història.

“El xoc de les civilitzacions” de Huntington ha estat molt controvertit als Estats Units, ja abans de l’11-S. Tracta sobre el conflicte entre Orient i Occident.

Entrant més clarament en els conceptes de modernitat i postmodernitat, vegem que la modernitat té uns fonaments conceptuals bàsics. S’inicia amb el Renaixement i abasta, de manera clàssica, els segles XVI, XVII, XVIII, la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Revolució Industrial i, per alguns autors, més enllà. Per alguns som encara avui en dia en una mena d’hiper-modernitat. Aquí no es considerarà però així. El que hi ha avui en dia és quelcom diferent. Una mena de transició cap a quelcom diferent de la modernitat.

La visió típica de la modernitat és una visió teleològica, que té un objectiu clar: el progrés. Anar endavant, anar a millor,... Una visió utòpica i positiva de la humanitat. Déu ja no és el centre, sinó la raó humana. El subjecte individual.

La modernitat és clarament objectiva, amb arguments i raons clares, amb grans veritats. La postmodernitat és subjectiva, amb veritats més emocionals que raonades, sovint acceptades per una majoria sense cap fonament sòlid. És l’època de la post-veritat. De l’estancament del progrés de la humanitat i el retrocés de la qüestió moral. És l’època d’un nou escepticisme gairebé generalitzat. Manquen, en general, punts de referència clars i el Món és desorientat i perdut dins un gran desert.

Nietzsche ens anuncia la mort de Déu. La desaparició del punt de referència diví i el naixement de l’home individual, únic responsable del seu destí. L'Estat, les grans institucions, trontollen.

La transició cap a la realitat actual es podria representar a través de la mitologia grega amb els mites de Prometeu, Sísif i Narcís.

La modernitat. Representada amb Prometeu. La reivindicació de l’autonomia de l’home, del seu intel·lecte. Prometeu pren el foc als déus i el dona a l’home. Representa els grans ideals il·lustrats, el progrés, la capacitat humana de poder aconseguir tot el que es proposi. Anar endavant, cap amunt, sempre a millor.

La postmodernitat. Representada amb Sísif. Encara un heroi que no es cansa mai de pujar la pedra al cim malgrat que aquesta sempre torna a caure quan ho ha aconseguit. El desànim creixent, el dia de la marmota. El desencís i la frustració continuada.

L’època actual. Representada amb el Narcís. Embadalits amb la nostra pròpia imatge, mirant-nos únicament a nosaltres mateixos. Ja no hi ha un projecte col·lectiu, una meta emancipadora. No ens guia cap raó clara. Els temes estrella són l’autoestima, l’autoajuda,... La obsessió pel benestar, per la imatge personal, pel què pensen de mi a les xarxes socials. Per quants seguidors i m’agrada tinc. El quedar bé, el postureig. Tothom coneix la icona del m’agrada amb el dit polze amunt i sap el que significa però molt pocs saben, i tampoc els interessa saber-ho, qui la va dissenyar ^[1].

Jean-François Lyotard

Filòsof i sociòleg francès associat al post-estructuralisme que introdueix el terme postmodernitat en el terreny del pensament cap a la fi de la dècada del 1970. Trasllada, en certa manera, el concepte de postmodernitat del terreny artístic al terreny filosòfic.

Neix a Versalles (França) l’any 1924 i mor a París, a conseqüència d’una leucèmia, l’any 1998. Tota la seva vida molt vinculat al marxisme. En la seva joventut va viure molts anys a Argèlia vinculat als moviments d'independència del país. Va ser també membre del grup Socialisme ou Barbàrie (Socialisme o barbàrie, 1956), grup d’esquerra integrat per intel·lectuals francesos, sorgit durant les revoltes d'Hongria en oposició a l'estalinisme del comunisme soviètic.

Lyotard descriu la postmodernitat com una categoria sòcio-històrica que succeeix en el temps a la modernitat i s’hi oposa. Segons Lyotard, tota realitat social és excessivament complexa per ser descrita simplement per un discurs, encara que sigui un gran discurs com el marxisme. La realitat no pot ser descrita ni explicada dins una utopia de cap mena. Tota utopia, fins i tot la marxista, acaba simplificant la realitat fins a decebre.

En la seva obra més coneguda “La condició postmoderna” (1978) descriu que hi ha un seguit de meta-relats —grans relats o meta-narratives— que fonamenten la nostra cultura. Per exemple, el marxisme, el cristianisme, el capitalisme, la ciència, ... A partir d’aquests meta-relats s’entén i es justifica cada cultura com una visió totalitzant i finalitzant de la història. Com un tot. Tot el que succeeix es pot descriure i justificar dins el marc comprensiu del propi meta-relat, de la gran ideologia de fons. Els grans relats són teleològics, ens proporcionen un horitzó, generalment utòpic. Ens marquen el ritme del desenvolupament i del progrés. Anem cap enllà.

Al llibre “Nostàlgia de l’absolut”, George Steiner (1974) s’explica que, amb el progressiu abandonament del cristianisme es creen altres absoluts: el comunisme, el psicoanàlisi i, fins i tot, l'astrologia.

La postmodernitat suposa doncs la pèrdua de credibilitat dels grans relats de la modernitat —religió, capitalisme, comunisme, ... — i el seu progressiu abandonament.

Lyotard afirma que els meta-relats el que fan és complicar-nos la vida, generar-nos problemes, i que el que hem de fer és abandonar-los. A la fi, tots acaben generant alguna mena de totalitarisme. De veritat absoluta i de persecució dels qui no pensen igual.

El problema és que, al abandonar els meta-relats, la història es fragmenta, perd aquell fil conductor que ens permetia entendre-la i justificar-la amb un vocabulari propi. Diferents generacions deixen d’entendre’s perquè, malgrat parlar el mateix idioma, són dins de marcs de pensament molt diferents. S’ha perdut el marc globalitzador del meta-relat.

Lyotard diferencia també el saber narratiu del coneixement científic. Els dos han anat de la ma durant la modernitat però en la postmodernitat s’abandona el saber narratiu. Només es manté el coneixement científic. Filosòficament s’ha perdut doncs una part important de la veritat, saber és sempre més que conèixer. El saber narratiu, les històries, han aportat molt a la humanitat i s’estan perdent. Les grans narratives, les històries, unien la gent sota un objectiu comú i han estat substituïdes per petits jocs de llenguatge (com diria Wittgenstein) que sovint no són entesos. La història s’atomitza, només ens queda el coneixement científic. Els mites han estat substituïts pels fets.

En aquesta línia, Lluís Duch (1936-2018), un monjo de Montserrat ens diu que la crisi dels grans relats ens du a la crisi de les estructures d’acollida (la família, la ciutat, la religió, les mass media) i genera una crisi de desconfiança. Es perden les institucions que acullen l’ésser humà des de que neix dins un marc cultural i emocional concret. Es trenca la connexió, el lligam, entre les diferents generacions. La família cada cop és més dispersa; a la ciutat és perd el sentit de pertinença, de barri o poble; la religió s’abandona; únicament queden les mass media, amb un munt d’interessos creats.

Seguint amb Lyotard, la ciència perd el seu fonament, la seva tradició. Es legitima únicament segons un criteri tecnològic —productivitat, eficàcia, eficiència, ... — L’objectiu bàsic és produir quelcom d’interès econòmic dins una tecnologia de base. Una utilitat pràctica, industrial. Es perd la visió de fer ciència per tal de conèixer la realitat. L'important és l’economia per tal de mantenir i fer avançar la tecnologia, la fugida cap a endavant per tal d’intentar salvar el que es pugui d’un planeta, el nostre, cada cop més espatllat.

Segons Zygmut Bauman (1925-2017) [Modernitat líquida] ens trobem actualment en una època líquida, fent una metàfora amb els diferents estats d’agregació de la matèria —sòlid, líquid i gas— sent l’estat sòlid la modernitat i l’estat gasós un possible esdevenidor encara més disgregat.

Jean Baudrillard

Baudrillard (1929-207), sociòleg i crític de la cultura. Fundador, conjuntament amb Roland Barthes, de la revista “Utopie” sota la idea e Jean Paul Sartre d'intel·lectual independent dels partits polítics i lliure per a dialogar amb el marxisme.

Segons Baudrillard, hi ha una ruptura clara entre modernitat i postmodernitat. La modernitat és centrada en el consum i la producció, la postmodernitat és un món irreal una mena de simulacre. Un món que no es referencia amb la realitat sinó únicament en un mateix. Ho explica en el seu llibre “Cultura y simulacro” (1978). Segons l’autor, és impossible avui en dia distingir el que és real i el que és una simulació. No és possible establir veritats donat que les idees sempre estan implicades en el joc auto-referencial de la simulació, és a dir, tot el que diem i tot el que vivim, clar, en realitat, com que ho estem vivint dins la nostra pròpia simulació, que no té res a veure amb la de l’altri, ja no podem establir del cert quina és la veritable realitat.

També parla l’autor d’un èxtasi de la comunicació. La informació és arreu. No desapareix la història i apareix la post-història, sinó que la història ja no és real i únicament ens queda el present. La història és eliminada, ignorada, tal com representa el següent mural de Bansky.

Tot és instant, dirà Baudrillard. La realitat passa a ser una híper-realitat. Una realitat augmentada per la tecnologia. Una mena de “Matrix” (1999), pel·lícula de ciència ficció que barreja les idees de Baudrillard amb el Mite de la Caverna de Plató. El món passa a ser un món virtual.

Gianni Vattimo

I, per acabar, tenim a Gianni Vattimo (1936-2023). Filòsof i polític italià. Seguidor també de les idees de Nietzsche, el primer postmodern. Segons Vattimo la cultura actual és totalment nihilista. Desapareixen els seus fonaments, diluïts en una barreja de les diferents cultures amb les que hem de conviure. Un mestissatge pràctic, sense fonaments o fonamentalismes culturals que únicament ens porten a generar conflictes.

No ens queda una altra que acceptar les diferències culturals i conviure, dins un mateix espai, amb elles. Els fonamentalismes, de qualsevol mena, ens porten al conflicte, a la violència.

Vattimo afirma que ens trobem en una època de pensament dèbil. En el pensament fort hi ha veritats i una gran veritat. El pensament dèbil és el pensament postmodern. No es pot afirmar cap creença en ferm, únicament que crec que crec. Crec que el que estic fent és creure.

En lloc d'unitat hi ha pluralitat. En lloc de totalitat hi ha parcialitat. En lloc de fonamentacions absolutes hi ha pensament dèbil, un pensament post-metafísic, sense grans veritats. Déu és mort.

Per Vattimo ja no existeix cap Prometeu. Cap subjecte fort i fundant, sinó un subjecte dèbil centrat en sí mateix. Desorientat, escindit, sense cap fonament, sense certeses.

El llibre més famós de l’autor és “La fi de la modernitat” (1985). Segons ell, s'ha acabat tot projecte i tota normativa històrica totalitzada. No pot haver-hi més. Aquesta època ja s'ha abandonat. El que hi ha avui dia són històries diverses —més o menys en la mateixa línia de la desaparició dels grans relats—.

Hi ha diferents històries que no s’entenen entre elles. El món és un món fragmentat que, segons Vattimo, en realitat no és. Un món que, per contra, genera noves oportunitats. La filosofia, el pensament, continua. Occident abandona la seva posició privilegiada.

Finalment, ja no n’hi ha ha grans veritats sinó petites veritats que donen sentit a les nostres relacions humanes. El perill més gran rau en un excessiu individualisme combinat amb un ús intensiu de la tecnologia digital. Com ens diu Gilles Lipovetsky en el seu llibre “La era del vacío” (1983). O s’explicita a la perfecció en el documental de TV3 “La generació porno” [a la plataforma 3cat]. O, de nou, en aquesta imatge tan colpidora de Bansky.

Conclusió

Segons Isaac Llopis:

• És interessant conèixer millor la nostra pròpia època i els canvis respecte d'altres, i fer-ho a partir dels tres autors més representatius del pensament postmodern.
• Vivim en una realitat fluida, sense Veritats absolutes, la qual cosa és una complicació però també comporta oportunitats.
• Tot és tecnologia, tot són pantalles, i potser ens hem oblidat de nosaltres mateixos.

No hi ha culpables, sinó únicament moviments culturals que ens han portat fins on ara som. Tots fem el que podem. La realitat és fluïda, sense veritats absolutes.

Potser hauríem de deixar de mirar-nos tant el melic.

Jordi Coll Vera (2024)