L'Escola de Frankfurt: crítica de la modernitat i de la societat contemporània

L'Escola de Frankfurt és una escola filosòfica, de l’any 1923, amb idees perfectament extrapolables als problemes d’avui en dia a diferents nivells. En particular a moltes de les paradoxes de la modernitat.

L'Escola de Frankfurt: Origen, Objectius, Aportacions i Vigència del seu Pensament

L'Escola de Frankfurt és un corrent de pensament filosòfic i sociològic del segle XX associat a l'Institut d'Investigació Social de la Universitat de Frankfurt. Es caracteritza per l'anomenada Teoria Crítica, una aproximació interdisciplinària i marxista heterodoxa orientada a analitzar i criticar la societat moderna per tal de transformar-la. A continuació, s’examinaran els orígens i objectius d'aquest moviment intel·lectual, les seves principals aportacions a la filosofia i la sociologia, la vigència actual de les seves idees (especialment sobre la modernitat), i una síntesi biogràfica i conceptual dels seus pensadors més destacats: Herbert Marcuse, Walter Benjamin, Leo Löwenthal, Erich Fromm, Theodor Adorno, Jürgen Habermas, Max Horkheimer i Felix Weil. S’analitzarà també com les seves idees s'entrellacen amb el marxisme, la crítica als règims autoritaris, la denúncia del pensament únic i de tota mena de totalitarisme.

Origen i objectius de l'Escola de Frankfurt

L'Escola de Frankfurt sorgeix a Alemanya durant la República de Weimar, en un context d'agitació política i de decepció entre els intel·lectuals marxistes davant el fracàs de la revolució proletària a Occident. L'any 1923 es funda a Frankfurt l'Institut für Sozialforschung (Institut d'Investigació Social) –embrió de l'Escola de Frankfurt– sota la direcció de Carl Grünberg. Va ser aquest el primer centre de recerca marxista en una universitat alemanya, creat gràcies al suport financer del jove marxista Felix Weil. Aquest, procedent d'una família adinerada, havia organitzat el Primer Congrés Marxista de Treball el 1922 amb figures com György Lukács i Karl Korsch, per tal de sintetitzar les diferents tendències del marxisme. L'èxit d'aquella trobada propicia la creació formal de l'Institut l'any següent, vinculat a la Universitat de Frankfurt, assegurant-ne així una base acadèmica estable.

Des dels inicis, els fundadors es proposen desenvolupar una teoria social interdisciplinària capaç d'interpretar els grans canvis de la societat moderna i d'explicar perquè la revolució marxista no ha triomfat a l’Occident. L'objectiu no és només analitzar l'economia, sinó també la cultura, la política i la psicologia de la societat contemporània, tot integrant-hi la filosofia. Aquest enfocament ampli –que ells anomenaren “Teoria Crítica de la societat”– pretén superar les limitacions del marxisme ortodox i del positivisme científic, per comprendre fenòmens socials com l'ascens del feixisme, la difusió dels mitjans de comunicació de masses i la burocratització de la vida moderna. En paraules del seu principal ideòleg, Max Horkheimer, la teoria crítica es defineix com una crítica social orientada a promoure el canvi social i l'emancipació intel·lectual mitjançant una forma d'il·lustració no dogmàtica. En altres paraules: la recerca teòrica ha de desemmascarar les ideologies dominants i aportar consciència crítica per alliberar els individus de formes subtils d'opressió.

Max Horkheimer –que assumeix la direcció de l'Institut el 1930– és qui delimita el projecte intel·lectual de l'Escola. En el seu assaig Teoria tradicional i teoria crítica (1937), Horkheimer contraposà la teoria crítica a la teoria tradicional positivista: mentre la teoria tradicional es limita a descriure els fets i establir lleis aparentment objectives, la teoria crítica analitza les arrels històriques i ideològiques d'aquests fets amb l'objectiu últim de transformar la realitat social. Segons Horkheimer, la teoria social no pot imitar servilment els mètodes de les ciències naturals, atès que els fenòmens socials no són objectes neutres: tant l'objecte estudiat com l'investigador estan immersos en un context històric i cultural que hi condiciona la percepció. Per aquesta raó, defensa una teoria autoconscient i crítica amb els seus propis supòsits. La Teoria Crítica és concebuda, doncs, com una eina de crítica de la ideologia: analitza el veritable significat de les concepcions dominants generades en la societat burgesa per mostrar com la ideologia dominant falseja la realitat de les relacions humanes i com el capitalisme justifica i legitima la dominació de les persones. En aquest sentit, la funció dels pensadors de Frankfurt és la d’examinar dimensions de la vida social que Marx no havia tractat extensament al segle XIX –especialment els aspectes de superestructura cultural, polític i psicològic del capitalisme– per explicar l'arrel dels fenòmens regressius del segle XX.

Els objectius emancipadors de l'Escola de Frankfurt impliquen també reconsiderar críticament el propi marxisme. A diferència del marxisme ortodox de l'època, que sovint esdevé esquemàtic i dogmàtic, la teoria crítica rebutja tant l'economicisme simplista com qualsevol pretensió de veritat absoluta. Horkheimer defensa que la teoria crítica no atorga primacia exclusiva ni a la matèria (materialisme) ni a la consciència (idealisme), ja que tota visió unilateral distorsiona la realitat en benefici d'alguns i perjudici d’altres. Es tracta d'una renovació del marxisme des d'una perspectiva autocrítica i oberta a noves aportacions. En efecte, sota la direcció de Horkheimer, l'Institut incorpora experts de camps diversos –filosofia, sociologia, economia, psicologia, psicoanàlisi, teoria literària– per tal d'entendre la societat com un tot i elaborar-ne una crítica global de les condicions socials vigents. Aquesta interdisciplinarietat queda plasmada a la revista Zeitschrift für Sozialforschung (Revista d'Investigació Social), fundada el 1932, on hi col·laboraren intel·lectuals com Leo Löwenthal, Friedrich Pollock, Theodor Adorno, Erich Fromm i Walter Benjamin.

Principals aportacions a la Filosofia i la Sociologia

L'Escola de Frankfurt deixa un llegat profund tant en la filosofia social com en la sociologia mitjançant conceptes i obres innovadores que marquen el pensament crític del segle XX. Entre les seves aportacions més destacades cal esmentar:

El concepte de "Dialèctica de la Il·lustració": Durant l'exili forçat als Estats Units a causa del nazisme, Horkheimer i Adorno reflexionen sobre la paradoxa de la modernitat occidental. A la seva obra Dialèctica de la Il·lustració (Dialektik der Aufklärung, 1947), es plantegen com és possible que, després dels avenços de la Il·lustració, la societat hagués degenerat en la barbàrie dels camps de concentració nazis. La tesi principal d'aquest llibre és que el projecte de la Il·lustració –orientat a alliberar la humanitat de la ignorància i el mite mitjançant la raó– va dur, de forma paradoxal, al sorgiment de noves formes de dominació i d'opressió en les societats modernes. Segons Adorno i Horkheimer, la raó instrumental de la modernitat, obsessionada amb el domini tècnic i la utilitat, acaba convertint-se en una força alienant capaç de produir monstruositats com el totalitarisme. Aquesta crítica filosòfica a la racionalitat moderna tindrà un gran impacte en el pensament contemporani, obrint el camí a posteriors reflexions sobre els límits i les ambivalències de la Il·lustració.
La crítica de la cultura de masses (indústria cultural): Dins de Dialèctica de la Il·lustració, Adorno i Horkheimer encunyen el terme indústria cultural per referir-se a la producció de cultura sota les lògiques del capitalisme avançat. Argumenten que el cinema, la ràdio, la música popular i altres productes culturals s'han convertit en mercaderies estandarditzades que serveixen per perpetuar l'statu quo i fomentar la conformitat social. Aquesta anàlisi pionera de la manipulació mediàtica i de la trivialització de la cultura establirà les bases de la sociologia de la comunicació i dels estudis culturals crítics. Adorno, per exemple, aprofundeix en la crítica musical i artística, denunciant com la cultura de masses elimina la capacitat de l'art per a la reflexió autònoma, convertint-lo en simple entreteniment consumible.
Els estudis sobre l'autoritarisme i la psicologia social: L'Escola de Frankfurt s’anticipa en analitzar els mecanismes psicològics de la submissió als règims totalitaris. Ja el 1936, a l'exili, publiquen Estudis sobre autoritat i família, investigant com les estructures familiars i socials poden generar personalitats autoritàries i impedir la consciència de classe revolucionària. Més endavant, després de la Segona Guerra Mundial, Theodor Adorno i col·laboradors realitzen una recerca empírica plasmada a The Authoritarian Personality (1950), on desenvolupen l'escala F (Fascism Scale) per mesurar la inclinació d'un individu al feixisme. Aquest estudi, tot i les seves limitacions, serà un dels primers intents de la sociologia per comprendre les arrels psicològiques del feixisme i del prejudici, i influirà en les teories posteriors sobre la personalitat autoritària i el conformisme social. Paral·lelament, Erich Fromm, combinant marxisme i psicoanàlisi, examina per què molts individus prefereixen eludir la llibertat i sotmetre's a líders autoritaris. En el seu llibre La por a la llibertat (1941), Fromm sosté que quan les persones se senten aïllades i atemorides davant la llibertat, sovint cerquen refugi en sistemes autoritaris que els diuen què pensar i com actuar. Així s'explica, segons Fromm, l'atracció pel nazisme i altres moviments totalitaris: la gent renuncia a la llibertat per tal d'escapar de l'ansietat i la inseguretat.
La reinterpretació de Marx i la crítica de l'economia política contemporània: Diversos membres de l'Escola de Frankfurt revisen els postulats marxistes a la llum dels fenòmens del segle XX. Friedrich Pollock, economista i cofundador de l'Institut, desenvolupa la teoria del capitalisme d'Estat, on assenyalava que tant els països capitalistes amb forta intervenció estatal com l'experiment soviètic tendeixen a un model similar de control econòmic per part de l'Estat. Pollock argumenta que en ambdós casos l'Estat assumeix un paper central en l'economia, fet que suposa la fi de l'autonomia del mercat i fins i tot de l'esfera cultural. Aquesta anàlisi influirà directament en Horkheimer i Adorno, aportant bases per a la seva Dialèctica de la Il·lustració i reforçant la seva tesi que tant el capitalisme monopolista occidental com el comunisme estalinista convergeixen en formes de dominació semblants. En crítica de l'economia, també aporten el concepte de raó instrumental (Horkheimer) i la noció que sota el capitalisme avançat la racionalitat tècnica es desvincula de fins morals, servint només als interessos de dominació.
La teoria de la comunicació i la democràcia deliberativa: Amb la segona generació de l'Escola de Frankfurt, representada per Jürgen Habermas, s’introdueixen noves aportacions centrades en la comunicació, la democràcia i la modernitat. Habermas formula la teoria de l'esfera pública en la seva obra Història i crítica de l'opinió pública (1962), on analitza com a finals del segle XVIII sorgeix un espai de debat ciutadà (cafès, salons, premsa) que possibilita una crítica racional del poder absolutista. Tanmateix, adverteix que en el segle XX aquesta esfera pública s'ha distorsionat per l'efecte dels mitjans massius i la mercantilització de la política. Posteriorment, Habermas desenvolupa la Teoria de l'Acció Comunicativa (1981), una ambiciosa proposta filosòfica que planteja la racionalitat comunicativa –el diàleg basat en arguments– com a fonament per a una societat més democràtica i menys dominada per la burocràcia o els imperatius econòmics. Així, tot i que Habermas comparteix l'esperit crític de la primera generació, alhora defensa la possibilitat de realitzar els ideals emancipadors de la modernitat mitjançant la reconstrucció d'una esfera pública racional i inclusiva. La seva obra representa una evolució de la Teoria Crítica, incorporant elements de sociologia, lingüística i filosofia analítica per renovar el projecte crític en el context de les democràcies contemporànies.

Les aportacions de l'Escola de Frankfurt abasten molts altres camps (estètica, educació, teoria jurídica, etc.), però els punts esmentats reflecteixen els eixos fonamentals del seu llegat intel·lectual. En síntesi, aquests pensadors integren filosofia i ciències socials per analitzar críticament la cultura, la consciència i les estructures de poder de la societat moderna, amb l'esperança de fer possible una societat més lliure i conscient.

A la fotografia de l’esquerra: Max Horkheimer (esquerra) i Theodor W. Adorno (dreta) en una trobada el 1964, amb Jürgen Habermas al fons. Ambdós filòsofs van ser figures clau de l'Escola de Frankfurt i fundadors de la Teoria Crítica. A l’esquerra Siegfried Landshut.

A la fotografia de la dreta: Herbert Marcuse impartint una conferència davant estudiants a Berlín el 1967. Les seves idees esdevindran font d'inspiració per als moviments de protesta juvenil i la Nova Esquerra dels anys seixanta.

Principals Pensadors de l'Escola de Frankfurt

A l'entorn de l'Escola de Frankfurt s'hi congreguen diversos intel·lectuals de primer ordre, cadascun dels quals contribueix amb idees pròpies dins del marc general de la Teoria Crítica. A continuació, presentem una breu biografia i les idees centrals de vuit membres destacats:

Theodor W. Adorno (1903–1969)

Theodor Adorno és considerat un dels pensadors més rellevants i definitoris de l'Escola de Frankfurt. Filòsof, sociòleg, psicòleg social i també musicòleg, Adorno destaca per la seva erudició multidisciplinària i pel seu estil crític implacable. Estudia filosofia, sociologia, psicologia i música a Frankfurt, i posteriorment col·labora estretament amb Horkheimer en la direcció de l'Institut d'Investigació Social. Les seves aportacions teòriques abracen des de la crítica cultural i estètica fins a la teoria social. Entre les seves obres filosòfiques més importants destaquen Dialèctica de la Il·lustració (1947), co-escrita amb Max Horkheimer, i Dialèctica Negativa (1966). En aquests treballs, Adorno explora la idea que la raó il·lustrada conté una autonegació interna (la “dialèctica” de la Il·lustració) que pot conduir a la dominació en comptes de l'alliberament, i també proposa una filosofia negativa que refusa oferir sistemes tancats o veritats absolutes. Una altra contribució influent d'Adorno és la seva anàlisi de la personalitat autoritària (a través de l'estudi mencionat de 1950) i la seva crítica de la indústria cultural, on denuncia la pèrdua de l'aura de l'art en mans de la reproducció massiva i la mercantilització de la cultura. Adorno, de temperament escèptic i exigent, manté sempre una postura crítica radical davant qualsevol pensament únic o conformista, insistint en la importància de preservar la capacitat de pensar negativament, és a dir, de qüestionar i resistir les veritats aparentment establertes.

Max Horkheimer (1895–1973)

Max Horkheimer ésun dels fundadors i principal animador de l'Escola de Frankfurt. Nomenat director de l'Institut l'any 1930, Horkheimer hi reorienta la recerca sota el programa de la “teoria crítica de la societat”, promovent una visió global que vinculi l'economia, la història, la filosofia i la sociologia en l'anàlisi social. Juntament amb Adorno, amb qui manté una estreta col·laboració intel·lectual, Horkheimer és coautor de l'obra més emblemàtica i controvertida de l'Escola: Dialèctica de la Il·lustració (1947), on tots dos disseccionen la involució de la raó occidental. Horkheimer també és autor de textos cabdals com Teoria tradicional i teoria crítica (1937) i Eclipse of Reason (L'eclipsi de la raó, 1947), on aprofundeix en la crítica de la raó instrumental. En aquestes obres Horkheimer adverteix que la raó, quan es limita a ser un instrument per dominar la natura i organitzar eficientment els mitjans, es buida de contingut moral i es torna susceptible de servir a finalitats opressives. Com a director de l'Institut, Horkheimer hi fomenta el treball col·lectiu i interdisciplinari que caracteritza l'Escola de Frankfurt, integrant-hi pensadors com Adorno, Fromm, Marcuse i Benjamin. Després de l'exili als Estats Units durant el nazisme, Horkheimer retorna a Alemanya el 1949 i contribueix a la reconstitució de l'Institut a Frankfurt (formalment reestablert el 1953). El pensament de Horkheimer es dirigirà sempre contra el dogmatisme –ja fos de signe positivista, burgès o estalinista– i a favor d'una racionalitat crítica i humanista capaç d'enfrontar les injustícies socials.

Walter Benjamin (1892–1940)

Walter Benjamin és un assagista, crític literari, traductor i filòsof de la cultura de gran originalitat, vinculat a l'Escola de Frankfurt sobretot a través de la seva amistat amb Adorno i Horkheimer. El seu pensament eclèctic combina el materialisme marxista amb la tradició de l’idealisme alemany (a influència de Hegel) i elements de misticisme jueu, especialment derivats de la seva relació amb el cabalista Gershom Scholem. Benjamin és conegut per les seves anàlisis sobre art, literatura i història des d'una òptica crítica i heterodoxa. Entre els seus escrits més cèlebres destaquen els assaigs L'obra d'art en l'era de la seva reproductibilitat tècnica (1935) i Tesis sobre la filosofia de la història (1940). En el primer, Benjamin examina com la reproducció mecànica (fotografia, cinema) transforma la percepció de l'art –li fa perdre l'aura o unicitat– i alhora com pot tenir un potencial democratitzador (en fer l'art més accessible a les masses), però també pot ser instrumentalitzada per a la propaganda (ell mateix va veure com el feixisme usava els nous mitjans per estetiquificar la política). En les Tesis sobre la història, escrites poc abans de la seva mort, Benjamin presenta una visió messiànica i al·legòrica de la història: critica la noció de progrés il·limitat i invoca la famosa imatge de l'àngel de la història arrossegat cap al futur mentre contempla les ruïnes del passat. El pensament de Benjamin, ple d'aforismes i metàfores, influirà profundament en la teoria crítica cultural, i la seva tràgica mort (es va suïcidar el 1940 fugint dels nazis) va privar l'Escola de Frankfurt d'una de les seves veus més brillants i iconoclastes.

Herbert Marcuse (1898–1979)

Herbert Marcuse és un filòsof i sociòleg alemany-estatunidenc, i una de les figures claus de la primera generació de l'Escola de Frankfurt. Després de l'exili als EUA, Marcuse desenvolupa una incisiva crítica de la societat industrial avançada que el convertirà en teòric de referència dels moviments contestataris dels anys 60 a Europa i Amèrica. La seva obra més coneguda, One-Dimensional Man (L'home unidimensional, 1964), és una anàlisi demolidora de com les societats opulentes tant capitalistes com comunistes anul·len la capacitat de pensament crític i d'oposició, absorbint tota discrepància dins d'un pensament únic tecnocràtic i consumista. Marcuse argumenta que en aquestes societats els individus es troben confortables en una “llibertat” superficial –consum i drets formals– que en realitat oculta una manca de llibertat real, atès que el sistema crea falses necessitats i conformisme (l'ésser humà esdevé “unidimensional”). A més d'aquesta obra, Marcuse escriurà Eros and Civilization (Eros i civilització, 1955), on combina Freud i Marx per proposar que una alliberació de la repressió sexual i instintiva podria portar a una civilització menys alienada. El pensament de Marcuse tindrà un ressò enorme entre els estudiants rebels del Maig del 68 i la Nova Esquerra nord-americana, que el veuran com un mentor intel·lectual. De fet, Marcuse és possiblement el membre de l'Escola de Frankfurt que més ha influït directament en l'activisme polític de la dècada de 1960, fins al punt que els mitjans li atorgaren el títol de “pare de la Nova Esquerra”. Tot i les crítiques que va rebre (per exemple, que el seu pessimisme sobre la classe treballadora com a agent revolucionari era excessiu), Marcuse va aportar una visió potent sobre la domesticació de la racionalitat i de la dissidència en les societats avançades, mantenint viu l'esperit emancipador marxista en plena era del consum i la Guerra Freda.

Leo Löwenthal (1900–1993)

Leo Löwenthal és un sociòleg de la cultura i crític literari alemany, també membre fundador de l'Escola de Frankfurt. La seva trajectòria es caracteritza per l'anàlisi crítica de la literatura i dels productes culturals des d'una perspectiva sociològica i filosòfica. Löwenthal inicia a l'Institut de Frankfurt investigacions pioneres en la sociologia de la literatura, explorant com les obres literàries reflecteixen i alhora configuren la consciència social de les diferents èpoques. Connecta el seu estudi de la literatura amb la psicoanàlisi i la crítica ideològica, sovint en col·laboració intel·lectual amb Erich Fromm en els anys trenta. Una de les seves contribucions més conegudes és l'anàlisi de la literatura popular i de consum, on observa la transformació dels herois representats: en la literatura de fulletó i les biografies de masses del segle XX, es passa de l'exaltació de figures productives (sants, líders morals) a la glorificació de figures de consum (celebritats de l'entreteniment, esportistes, etc.), fet que indicaria un canvi en els valors socials. Löwenthal recull aquests estudis en obres com Literatura i cultura de masses i La consciència cívica a la literatura, on critica la mercantilització de la cultura i defensa la importància d'una literatura capaç de transcendir les convencions socials. Després de l'exili als Estats Units, Löwenthal continua la seva carrera a la universitat (Berkeley) i es converteix en un pont entre la teoria crítica europea i la recerca sociològica americana sobre mitjans de comunicació. La seva obra demostra l'abast del projecte de l'Escola de Frankfurt aplicat al camp cultural: entendre la literatura no només com a art, sinó també com a document social que pot perpetuar o desafiar el pensament únic imperant en cada moment.

Erich Fromm (1900–1980)

Erich Fromm és un psicoanalista i psicòleg social alemany, que contribueix als inicis de l'Escola de Frankfurt aportant la perspectiva de la psicoanàlisi freudiana al marc marxista. Abans de l'exili, Fromm dirigeix l'Institut de Psicoanàlisi de Frankfurt, afiliat a l'Institut d'Investigació Social, on comença a desenvolupar una síntesi freudo-marxista de la comprensió de l'ésser humà. El seu enfocament explora com les condicions socioeconòmiques influeixen en la psique individual i en la formació de trets patològics o neuròtics en la personalitat. Un exemple notable és el seu estudi sobre com el capitalisme genera sentiments d'aïllament i desemparament que poden portar les persones a cercar refugi en la submissió autoritària –una idea clau de La por a la llibertat (1941)–. En aquesta obra, Fromm descriu els mecanismes psicològics mitjançant els quals els individus escapen de la llibertat: sigui submergint-se en l'autoritarisme (fusionant-se amb un poder extern, adoptant alhora rols de domini i submissió), en la destrucció (descàrrega d'hostilitat contra els altres) o en la conformitat automàtica (adoptant acríticament els valors socialment aprovats). Fromm considera que la societat capitalista moderna, tot i proclamar la llibertat, en realitat genera angoixa i solitud que fan que molta gent renunciï a la seva autonomia a canvi de seguretat, fenomen que explica parcialment l'auge del feixisme. A més de La por a la llibertat, Fromm escriu obres com L'art d'estimar (1956) i La societat sana (1955), on advoca per una ètica humanista i comunitària com a alternativa al malestar psicològic induït per la societat de consum. Tot i que Fromm s’acaba distanciant de l'Institut de Frankfurt a finals dels anys 1930 per discrepàncies teòriques (especialment amb Marcuse i Adorno, que veuen la seva visió com massa humanista i poc dialèctica), les seves idees anticipen molts debats posteriors sobre l'alienació i els efectes psicològics del capitalisme. La seva combinació única de Freud i Marx és un dels llegats més estimulants sorgits al voltant de l'Escola de Frankfurt.

Jürgen Habermas (1929–)

Jürgen Habermas és el principal representant de la segona generació de l'Escola de Frankfurt i, de fet, un dels filòsofs socials més influents de la postguerra. Habermas estudia filosofia i sociologia a les universitats de Göttingen, Zuric i Bonn, on es doctora el 1954, i posteriorment s’incorpora a l'Institut de Frankfurt com a assistent d'Adorno a finals dels anys 1950. Tot i la seva joventut, aviat esdevé el membre més rellevant de la nova fornada de teòrics crítics. Habermas comparteix amb els seus predecessors l'ideal de l'emancipació mitjançant la raó, però critica cert pessimisme històric de Horkheimer i Adorno, i intenta reformular la teoria crítica per adaptar-la a les condicions de les democràcies liberals contemporànies. El seu sistema teòric es centra en la possibilitat d'una racionalitat comunicativa present a les institucions modernes, és a dir, la idea que mitjançant el diàleg i la deliberació pública es poden resoldre els conflictes de manera raonable i alliberadora. En la seva obra Coneixement i interès (1968), Habermas distingeix tres interessos del coneixement (tècnic, pràctic i emancipador) i situa la teoria crítica en l'àmbit emancipador. Però és sobretot amb els dos volums de Teoria de l'acció comunicativa (1981) que desenvolupa la seva visió més original: la societat es compon de sistemes (estat, economia) que colonitzen el món de la vida (relacions i cultura quotidianes), i només recuperant espais de comunicació lliure de coerció es pot contrarestar aquesta colonització. Habermas defensa la importància d'una esfera pública forta on es pugui exercir una democràcia deliberativa, i reflexiona extensament sobre el projecte de la modernitat, al qual considera una “tasca inacabada” que cal actualitzar en comptes d'abandonar. De fet, enfront els corrents postmoderns que declaren la fi de la modernitat, Habermas sosté que els ideals il·lustrats de racionalitat i llibertat encara poden realitzar-se millor mitjançant institucions més participatives i diàlegs inclusius. Com a pensador prolífic (actiu fins avui, amb més de 90 anys), Habermas ha estès la influència de l'Escola de Frankfurt a nous àmbits, des de la teoria del dret fins a l'ètica discursiva i la política contemporània, sempre amb l'èmfasi en combinar la crítica social amb la proposta normativa d'una societat més racional i justa.

Felix Weil (1898–1975)

Felix Weil és recordat sobretot com el mecenes i promotor sense el qual l'Escola de Frankfurt possiblement no hauria existit. Fill d'un acabalat comerciant de gra d'origen alemany a l'Argentina, Weil és convertit en un ferm socialista durant els seus estudis a la Universitat de Frankfurt. La seva tesi doctoral versa sobre els problemes pràctics d'implementar el socialisme, evidenciant el seu compromís militant. Amb només 24 anys, Weil posa la seva fortuna al servei de la creació d'un institut dedicat a l'estudi i difusió del marxisme. És gràcies a la generositat d'aquest jove estudiant que es finança l'Institut d'Investigació Social, fundat el 1923. Un any abans, Weil havia organitzat la ja mencionada Setmana de Treball Marxista (1922), una trobada on va reunir destacats teòrics marxistes (Lukács, Korsch, etc.) amb la intenció de fomentar la cooperació teòrica entre diverses corrents marxistes. L'èxit d'aquell congrés convenç Weil de la necessitat d'institucionalitzar aquell esforç intel·lectual, cosa que aconsegueix negociant amb el Ministeri d'Educació prussià la creació d'un institut autònom però adscrit a la Universitat de Frankfurt. Tot i que Felix Weil tindrà posteriorment una producció teòrica equiparable a la dels seus col·legues (la seva tasca va ser més aviat de gestor i facilitador), el seu paper és fonamental en els primers anys: assegura el suport financer, contribueix a la direcció de la revista de l'Institut i vetlla perquè el projecte mantingui el rumb marxista sense sotmetre's ni a Moscou ni a cap partit polític. Weil, d'origen jueu, també s’ha d'exiliar amb l'arribada dels nazis (tornant a viure a l'Argentina). La seva visió pragmàtica i unitària del marxisme deixa empremta en l'Escola de Frankfurt: gràcies a ell, des del començament aquell va ser un espai independent on es podia pensar el marxisme críticament i sense ortodòxies imposades.

Relació amb el Marxisme, els Règims Autoritaris i el Pensament Únic

Les idees de l'Escola de Frankfurt es defineixen sovint com a neo-marxistes o marxistes occidentals, ja que prenen com a punt de partida l'anàlisi de Marx però se n'aparten en diversos aspectes. Els frankfurtians son marxistes heterodoxos: amplien l'enfocament de Marx més enllà de l'economia per abastar la cultura, la psicologia i la comunicació, i critiquen les versions dogmàtiques del marxisme que predominaven a l'URSS. Max Horkheimer explícitament oposa la teoria crítica a l'ortodòxia marxista-leninista, rebutjant convertir el marxisme en un sistema tancat i infal·lible. En comptes d'aplicar un “catecisme” marxista a la realitat, l'Escola de Frankfurt adopta una postura autocrítica: examina també els errors i biaixos del mateix marxisme. Per exemple, rebutja l'economicisme (la reducció de tot fenomen a la lluita de classes econòmica) i l'evolucionisme històric simplista que assumeix que el progrés cap al socialisme és gairebé inevitable. En aquest sentit, els teòrics de Frankfurt recullen la torxa crítica de Marx però fugen de tot pensament únic o ortodòxia partidista: combinen Marx amb Freud, amb Weber, amb Kant o amb mística jueva quan ho consideren fructífer, i mantenen la independència respecte als dictats de Moscou (val a dir que l'Institut va trencar la col·laboració amb el projecte de publicació de les obres completes de Marx i Engels quan van detectar-hi intents d'instrumentalització política per part soviètica). Aquesta actitud independent els va valer crítiques tant de marxistes ortodoxos (que els titllaven de pessimistes o idealistes) com d'antics col·laboradors (per exemple, Lukács més tard menysprearà l'Escola de Frankfurt per haver-se allunyat de la pràctica revolucionària). Tanmateix, la seva relació amb el marxisme és innegable: van considerar-se sempre fidels a l'impuls emancipador de Marx, actualitzant-lo a la llum dels nous fenòmens del segle XX.

Un dels trets definitoris de l'Escola de Frankfurt és la seva ferma crítica als règims autoritaris, tant de dretes com d'esquerres. Provenint molts d'ells de famílies jueves o d'esquerra, pateixen en carn pròpia la persecució del feixisme (tots els membres han d'exiliar-se d'Alemanya el 1933 amb l'ascens de Hitler). Això fa que centrin molts esforços intel·lectuals a comprendre les arrels del feixisme i del totalitarisme. Ja en els anys 30, Adorno, Fromm, Löwenthal i altres participen en estudis sobre antisemitisme i autoritarisme a Alemanya. A l'exili nord-americà, continuen investigant la mentalitat autoritària: l'obra The Authoritarian Personality (1950) és fruit d'aquest esforç per mesurar i descriure la predisposició psicològica de certs individus a sotmetre's a líders forts i intolerants. L'Escola de Frankfurt observa que els règims feixistes han sabut explotar els temors i inseguretats de les masses per crear moviments de suport popular (el nazisme comptava amb el suport d'amplis sectors de la petita burgesia i fins i tot de la classe treballadora alemanya). Des de diferents angles, els frankfurtians analitzen aquesta atracció del feixisme: Fromm ho atribueix, com hem vist, a la fugida de la llibertat per por; Adorno ho veu com a resultat de personalitats insegures, dogmàtiques i agressives gestades en contextos familiars estrictes i cultures de massa poc crítiques; Marcuse afegeix que, un cop derrotat el feixisme, persisteix a les democràcies liberals una certa mentalitat autoritària larvada en la conformitat social i el militarisme de la Guerra Freda. Cal destacar que la crítica de l'Escola de Frankfurt a l'autoritarisme no es limita al feixisme. També son molt crítics amb l’estalinisme a l'URSS i els seus satèl·lits: veuen l’estalinisme com una traïció als ideals emancipadors del marxisme, una nova forma de pensament únic i terror d'Estat. Quan el 1956 l'Exèrcit Roig aixafa la revolta hongaresa, Adorno i Horkheimer denuncien la repressió soviètica. La teoria del capitalisme d'Estat de Pollock equipara, fins a cert punt, el control i la repressió exercits pel Tercer Reich i per l'Estat soviètic, atès que en ambdós casos l'individu queda sotmès a poders colossals que dirigien tant l'economia com la ideologia. Així, la defensa de la llibertat –entesa no només com a llibertat formal, sinó com a capacitat de pensar i actuar sense coerció ideològica– és un fil conductor de tota l'Escola de Frankfurt.

Un aspecte vinculat als anteriors és la posició d'aquests pensadors davant el que avui anomenem pensament únic. S'entén per pensament únic aquella visió ideològica hegemònica que es presenta com a única possible, silenciant o desqualificant les alternatives. L'Escola de Frankfurt neix precisament com a reacció contra diverses formes de pensament monolític: contra la ideologia burgesa que naturalitza el capitalisme liberal, contra la propaganda feixista que imposa un nacionalisme racista, i també contra l'ortodòxia marxista-leninista que ofega l'esperit crític. Tota la seva obra està orientada a trencar aquests encanteris ideològics. Horkheimer va dir que la funció de la teoria crítica és revelar la “significació real” de les ideologies dominants per demostrar com la ideologia dominant amaga la realitat de la dominació social. Això és vàlid tant per a la doctrina liberal-capitalista (que predica llibertat però oculta explotació) com per a les doctrines totalitàries (que prometen grandesa col·lectiva però destrueixen l'individu). En denunciar la “indústria cultural”, Adorno i Horkheimer alerten que la cultura de masses pot convertir-se en un instrument potent de pensament únic, atès que difon un mateix conjunt de valors consumistes i conformistes a tot el públic, eliminant-hi la discrepància i la reflexió. De manera similar, Herbert Marcuse argumenta que la societat opulenta moderna aconsegueix quelcom que el feixisme no havia assolit del tot: absorbir la dissidència dins el sistema, creant un clima en què costa fins i tot imaginar alternatives. L'home unidimensional de Marcuse viu satisfet en un univers on qualsevol idea rebel és trivialitzada o cooptada pel mercat, resultant en una mena de pensament uniforme on regna el que avui diríem “There Is No Alternative” (no hi ha alternativa). Contra això, Marcuse advoca per la “gran refusa” (Great Refusal), és a dir, per una negativa radical a participar dels jocs del sistema, com a única via per mantenir viva la utopia d'una societat diferent.

En resum, l'Escola de Frankfurt es relaciona amb el marxisme adoptant-ne la flama crítica però no la lletra rígida; s'oposa frontalment a tots els règims autoritaris que esclavitzen la raó i la llibertat (ja siguin feixistes o estalinistes); i lluita contra el pensament únic promovent una actitud constant de negació, reflexió i obertura a allò diferent. En un món on sovint es presenta una única manera de viure (sigui el mercat neoliberal global o les ideologies fonamentalistes), la seva aportació principal és mantenir viu l'esperit de la crítica com a antídot contra la servitud de la ment.

Vigència Actual de les Idees de l'Escola de Frankfurt i la Modernitat

Malgrat haver-se originat fa gairebé un segle, moltes de les idees de l'Escola de Frankfurt conserven una notable vigència per entendre el món actual. En particular, les seves reflexions sobre la modernitat –entesa com el projecte de la Il·lustració i les societats nascudes de la revolució industrial– resulten encara molt rellevants. Vivim en una era de tecnologia avançada, consum massiu i globalització cultural que en certs aspectes confirma i en altres rebat les anàlisis d'aquests pensadors.

Pel que fa al concepte de modernitat, l'Escola de Frankfurt posa de manifest la seva ambivalència. D'una banda, hi destaquen els aspectes foscos: Adorno i Horkheimer mostren com la mateixa raó il·lustrada pot degenerar en mitologia i servitud quan esdevé purament instrumental. Aquest diagnòstic ressona avui en debats sobre l'ús de la ciència i la tecnologia: per exemple, la vigilància massiva digital o l'obsolescència programada de productes de consum són fenòmens de la nostra modernitat tardana que semblen il·lustrar la "dialèctica" esmentada –els mitjans racionals emprats de manera que minen finalitats humanistes. Igualment, la cultura de masses globalitzada del segle XXI (plataformes de streaming, xarxes socials, etc.) pot ser analitzada amb les eines d'Adorno: la idea de la indústria cultural segueix sent pertinent per explicar la creació de gustos homogenis, la difusió de fake news o la conversió de qualsevol expressió rebel en una moda comercial. L'hegemonia de certes narratives –per exemple, la inevitabilitat del mercat global neoliberal– evoca el pensament únic que els frankfurtians temien: un marc ideològic únic que dificulta pensar alternatives. En aquest sentit, obres com L'home unidimensional de Marcuse semblen fins i tot profètiques quan descriuen una societat on la crítica és assimilada pel sistema i la gent queda presa en una falsa satisfacció consumista. Encara avui es discuteix com generar espais de resistència i pensament crític enmig d'una cultura altament mediatitzada i interconnectada; i l'Escola de Frankfurt ofereix tant advertències (sobre la facilitat amb què la raó i la cultura poden ser cooptades pel poder) com eines conceptuals per a aquesta tasca (com ara el concepte d'educació per a la resistència que Adorno defensa després de la guerra, o la importància de mantenir l'"esperit negatiu" que qüestiona el present).

D'altra banda, l'Escola de Frankfurt també ens llega elements positius per actualitzar el projecte de la modernitat. Aquí destaca especialment Jürgen Habermas, la veu del qual continua activa en l'esfera pública. Habermas ha defensat que la modernitat il·lustrada no ha de ser rebutjada, sinó reformulada i aprofundida: la seva fe en la possibilitat d'una comunicació racional i d'una democràcia deliberativa serveix de contrapunt a la desesperança que impregna alguns textos d'Adorno. En les dècades recents, Habermas ha participat en debats sobre la Unió Europea, el nacionalisme, el post-secularisme, etc., sempre amb l'horitzó d'una societat més emancipada mitjançant el diàleg i la raó. Així, l'Escola de Frankfurt no és només crítica demolidora, sinó també proposta constructiva: el seu llegat ens anima a buscar formes d'organització social on l'herència de la Il·lustració (llibertat, autonomia, dignitat humana) pugui realitzar-se sense caure en la barbàrie de la dominació tècnica o burocràtica. En un món que s'enfronta a reptes com la crisi climàtica, les desigualtats extremes o el sorgiment de nous autoritarismes, aquesta combinació de crítica implacable i ràtio emancipadora és enormement valuosa.

Finalment, la vigència de l'Escola de Frankfurt es constata en la influència persistent que exerceix en múltiples camps. La teoria crítica ha nodrit el pensament feminista (Nancy Fraser, per exemple, combina Habermas amb crítica feminista), els estudis post-colonials (molts autors post-marxistes reten homenatge al marc frankfurtià), l'estètica contemporània (les reflexions d'Adorno sobre l'art encara són referència obligada) i la teoria social en general. Expressions com "personalitat autoritària", "indústria cultural", "raó instrumental" o "espai públic" són part del nostre vocabulari intel·lectual. Fins i tot en la cultura popular i la crítica periodística es fan servir idees originades o difoses per l'Escola de Frankfurt per analitzar fenòmens actuals (per exemple, es parla de "nova cultura de masses" a Internet, o de trets autoritaris en líders actuals, reminiscents de tipologies descrites per Adorno i Fromm).

En conclusió, l'Escola de Frankfurt perviu com un far crític que ens ajuda a navegar les ambigüitats de la modernitat. Ens ensenya que la il·lustració i la barbàrie poden anar de la mà, que la llibertat exigeix una vigilància constant contra l'autoritarisme i que pensar per un mateix és un acte revolucionari enfront del pensament homogeni. Les seves idees continuen incitant debats i, sobretot, convidant-nos a no acomodar-nos intel·lectualment: en un present ple de discursos únics i veritats confortables, mantenir viva la flama de la Teoria Crítica és possiblement més necessari que mai.

Referències

Adorno, T. W. & Horkheimer, M. (1947). Dialèctica de la Il·lustració.
Adorno, T. W. The Authoritarian Personality (en col·laboració, 1950).
Benjamin, W. (1935). L'obra d'art en l'era de la reproductibilitat tècnica.
Benjamin, W. (1940). Tesis sobre la filosofia de la història.
Fromm, E. (1941). La por a la llibertat.
Habermas, J. (1962). Història i crítica de l'opinió pública.
Habermas, J. (1981). Teoria de l'acció comunicativa.
Horkheimer, M. (1937). Teoria tradicional i teoria crítica.
Horkheimer, M. & Adorno, T. W. (1947). Dialèctica de la Il·lustració.
Jeffries, S. (2016). Grand Hotel Abyss: The Lives of the Frankfurt School.
Löwenthal, L. (1969). Literatura i cultura de masses.
Marcuse, H. (1964). One-Dimensional Man.
Pollock, F. (1941). "State Capitalism" (assaig inèdit).
Wiggershaus, R. (1994). The Frankfurt School: Its History, Theories, and Political Significance.

Jordi Coll Vera - 2025