Introducció. Trajectòria i context biogràfic

Avui parlarem de la vigència del pensament d’una de les grans autores del segle XX. Hannah Arendt s’ha consolidat com una clàssica de la filosofia política: una referència imprescindible per entendre els desafiaments de la modernitat i, especialment, les formes contemporànies de dominació, violència i deshumanització (Cano Cabildo 2026).

És una autora centrada sobretot en la política i en la moral, i es pot considerar, en aquest sentit, una pensadora de la praxis (en grec, «acció»). Va publicar una quinzena de llibres i, a més, nombrosos articles: tant acadèmics com assajos de caràcter periodístic, en què intervenia críticament sobre els esdeveniments del seu temps.

Arendt també va ser una intel·lectual polèmica: primer, per la seva oposició al nazisme a Alemanya; i després, ja als Estats Units, per les seves crítiques a determinades posicions conservadores. Va néixer a Hannover el 1906 i va morir a Nova York el 1975 (el 2025 se’n van complir cinquanta anys).

Per aproximar-se a la seva trajectòria, pot ser útil el film Hannah Arendt (von Trotta 2012), que presenta de manera accessible alguns aspectes del seu pensament, sobretot en relació amb el nazisme i la postguerra. Arendt es va formar a universitats alemanyes com Heidelberg, Freiburg i Marburg, i va tenir mestres de primer nivell.

Formació i influències

Entre aquests mestres destaquen Karl Jaspers i Martin Heidegger. Heidegger, malgrat la profunditat de la seva obra, va quedar marcat per la seva adhesió al règim nazi, quan va acceptar el rectorat de la Universitat de Freiburg. En la seva etapa de formació, Arendt també va llegir de manera sistemàtica els clàssics de la filosofia occidental (Agustí, Aristòtil, Kant, Husserl), cosa que explica el caràcter sòlid i exigent del seu bagatge intel·lectual.

Dins d’aquest panorama, Heidegger va ser probablement el filòsof que més va influir Arendt, sobretot pel lloc central que atorga al fet de pensar i a la pregunta per l’existència. La idea que una vida no examinada pot quedar arrossegada pel buit del conformisme —i, en darrer terme, pel nihilisme— serà una preocupació que Arendt reprendrà críticament al llarg de la seva obra.

Tanmateix, Arendt va haver de fugir d’Alemanya: el 1937 es va veure forçada a l’exili i va esdevenir apàtrida, és a dir, una persona sense reconeixement estatal efectiu. Aquesta persecució s’explica, en primer lloc, per la seva condició jueva.

En el context dels anys vint i trenta, Arendt va defensar el poble jueu i, en la seva joventut, va simpatitzar amb el sionisme, és a dir, amb la idea d’un projecte polític que garantís una llar nacional per als jueus a la seva terra d’origen. Més endavant, però, esdevindrà crítica tant amb determinades formes del sionisme com amb algunes polítiques de l’Estat d’Israel.

Això fa que no sigui adient presentar-la com una sionista “fins al final” de la seva vida. En termes polítics, el seu pensament es mou dins d’un horitzó republicà i crític, atent tant a la llibertat com a la responsabilitat pública. Alhora, la seva obra manté una preocupació constant per les condicions institucionals i socials que fan possible —o impossible— una vida política digna.

Ja instal·lada als Estats Units, Arendt va participar del debat públic amb una independència intel·lectual notable, sovint incòmoda per a uns i altres. La seva concepció de l’ètica i de la política és, en aquest sentit, profundament personal i no reduïble a una adscripció partidista.

Obres principals i nocions d’entrada

El seu pensament dialoga intensament amb la tradició, especialment amb Aristòtil (la polis i la política com a vida en comú) i amb Immanuel Kant (l’autonomia del judici i l’exigència de pensar per un mateix). Entre les seves obres més influents destaquen Els orígens del totalitarisme (Arendt 1951), Eichmann a Jerusalem (Arendt 1963) i, com a síntesi de moltes de les seves intuïcions, La condició humana (Arendt 1958).

Eichmann era un alt funcionari del règim nazi que, després de ser localitzat i detingut a l’Argentina, va ser traslladat a Jerusalem, on fou jutjat i executat. Arendt va seguir el procés com a observadora i periodista, i d’aquí prové el títol del seu llibre (Eichmann a Jerusalem) (Arendt 1963).

Aquest llibre retrata amb claredat la seva idea de la condició humana i de la praxis: la manera com habitem el món i hi intervenim (Arendt 1958). Arendt subratlla que fins i tot la inacció pot tenir conseqüències polítiques; per això, La condició humana és una bona porta d’entrada al seu univers conceptual.

Una generació marcada pels totalitarismes

Hannah Arendt pertany a la, podríem dir, segona generació de pensament polític del segle XX a Occident. Una segona generació, és a dir, aquella que publica sobretot les seves obres entre els anys 40 i els anys 80 del segle passat. És una generació, no cal dir-ho, impactada pel nazisme i també per l'estalinisme.

D'aquesta segona generació de pensament polític del segle XX, a la qual pertanyia Hannah Arendt, destaquen autors, uns més liberals, com Popper o Aron, entre d'altres, i uns altres més cap a l'esquerra, com Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre, entre d'altres, i ja dic també la mateixa Hannah Arendt. Jo crec que aquesta generació de la postguerra és la més fructífera i interessant del segle XX pel que fa a les idees polítiques, perquè ha d'explicar (i explicar-se a si mateixa) per què el liberalisme i el marxisme van acabar transformant-se en dictadures molt mortíferes.

Dos eixos: banalitat del mal i judici personal

Tant el liberalisme com el marxisme, en contextos històrics concrets, van derivar a Europa en règims de caràcter totalitari i, en darrer terme, criminal. Dins la meva lectura d’Arendt, m’interessen especialment dues línies de reflexió. En primer lloc, la idea de la banalitat del mal: el pitjor mal no sempre és el que es fa amb intenció explícita, sinó el que s’executa sense pensar, de manera superficial i acrítica.

Això pot passar quan hom es limita a obeir ordres, a adaptar-se a un reglament o a fer “el que toca” en un moment determinat. La banalitat del mal designa, així, una forma d’acció en què es perd la consciència del mal comès perquè s’ha renunciat a pensar. En segon lloc, Arendt subratlla la importància del judici personal.

Aquest judici implica pensar, deliberar i examinar els fets, però també examinar-se un mateix. Arendt adverteix del perill de deixar-se portar únicament per la pressió externa, pels prejudicis o per les emocions col·lectives. Sobre aquests dos eixos —la banalitat del mal i l’exigència del judici— desenvolupa una part central del seu pensament moral i polític.

«Els orígens del totalitarisme»: context i propòsit

Cal destacar-ne un dels seus llibres, segurament el més vigent, el que continua sent actual: Els orígens del totalitarisme (Arendt 1951; Arendt 2006). En aquesta obra, la més densa de la seva producció, trobem temes i qüestions que després reapareixeran en dècades posteriors i que ja hi són anticipats, pràcticament perfilats, en aquest llibre d'una gran densitat reflexiva i d'una gran intensitat crítica. Ella escriu aquesta obra a partir de diferents articles que havia publicat sobre el nazisme entre els anys 1939 i 1945.

Per tant, com podeu imaginar, el tema era del tot sensible i sotmès a censures i pressions en aquells anys. Aquest llibre el publica el 1951, en plena Guerra Freda: només havien passat sis anys des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Era també un any marcat per conflictes com la Guerra de Corea i la Guerra d'Indoxina, i pel naixement del projecte europeu: el que després desembocaria en els tractats i les institucions de la Unió Europea, a partir de l'interès pel mercat comú de l'acer i del carbó.

En aquell mateix 1951, per exemple, es va dur a terme el primer assaig d’una bomba d’hidrogen (la coneguda “bomba H”), en un clima internacional creixentment tens. En qualsevol cas, la crítica moral i política al totalitarisme no va ser exclusiva d’Arendt: altres intel·lectuals també hi van contribuir abans i després d’ella.

Per exemple, Hans Kohn va reflexionar sobre el nacionalisme i els seus excessos, i Franz Neumann va analitzar el nacionalsocialisme i les estructures del règim hitlerià. Tanmateix, l’originalitat d’Arendt consisteix a abordar el totalitarisme partint de l’antisemitisme nazi: de les arrels racistes que acaben desembocant, finalment, en l’extermini dels jueus.

Impacte del nazisme i diagnòstic del terror

Malgrat tot, malgrat l'eclosió d'aquesta persecució dels jueus per part del règim nazi, ella, Hannah Arendt, no té notícia dels camps de concentració (que hauríem d'anomenar camps d'extermini) fins al 1943, any en què queda realment esgarrifada pels fets que s'anaven comunicant que havien succeït en aquell temps i fins i tot uns anys abans. L'impacte que li va provocar el coneixement dels camps d'extermini va ser majúscul, tal com recull un article seu del mes de novembre de 1944, és a dir, encara en temps de Hitler, titulat «La culpa organitzada», que va ser publicat en una revista jueva. En aquest article, Hannah Arendt diu que el terror s'ha apoderat d'Alemanya i parla de l'administració nazi com d'una administració d'un govern criminal en massa, d'un govern que assassina en massa la gent.

En aquest mateix article, Arendt escriu: «Qui és un nazi o un antinazi només podrà esbrinar-ho qui sigui capaç de veure el cor humà». Aquest horror va trobar ressonància en altres figures de l’exili alemany, com Thomas Mann, que entre 1940 i 1945 va emetre per ràdio, des dels Estats Units, una sèrie de proclames contra el Tercer Reich.

En total, Mann va fer 112 intervencions radiofòniques, reunides sota el títol general Contra el Tercer Reich. En paral·lel, altres veus del moment —també des de l’àmbit teològic— van denunciar públicament el nazisme. Amb tot, una de les reaccions antinazis que Arendt va valorar especialment va ser la del seu mestre Karl Jaspers, a qui apreciava no només intel·lectualment sinó també per la integritat del seu caràcter.

Jaspers va publicar El problema de la culpa el 1946 (Jaspers 1998). Mentrestant, Arendt ja era als Estats Units, treballava a la Universitat de Colúmbia (Nova York) i avançava en la redacció d’Els orígens del totalitarisme (Arendt 1951; Arendt 2006). La crítica de Jaspers al nazisme va influir profundament la seva antiga deixebla. Tanmateix, en plena postguerra, Jaspers no sempre va ser ben vist per alguns compatriotes, precisament per la seva actitud distant i crítica i pel seu paper en els processos de depuració del professorat universitari que havia donat suport al règim.

El punt central de Jaspers és la denúncia de la responsabilitat i la culpa col·lectives que una part significativa del poble alemany va assumir —per acció o per omissió— en el desplegament d’aquella política criminal. Aquest és, doncs, el clima moral i polític de la postguerra (després de 1945) en què Arendt escriu Els orígens del totalitarisme, en una confrontació oberta entre dictadura i democràcia, entre terror i llibertats.

Parlo d’un context de confrontació perquè, tot i haver acabat la Segona Guerra Mundial, s’obria el període de la Guerra Freda. La qüestió del terror polític —i, alhora, de les llibertats i la democràcia— continuava plenament present. És en aquest marc que Hannah Arendt redacta Els orígens del totalitarisme. Abans d’enllestir-lo, va tornar breument a Alemanya (1950) per retrobar Martin Heidegger. Havien mantingut una relació personal en el passat i, en aquesta visita, Arendt volia conversar sobre el que havia succeït al país.

Però Hannah Arendt, en aquesta tornada al seu país, ja dic, en una visita de pocs dies, no va ser rebuda amb simpatia. No va ser rebuda amb simpatia. I ja no tornarà, per tant, més endavant, fins l'any 1967, poc abans de morir el seu professor i antic amant Martin Heidegger.

En definitiva, el llibre del qual estem parlant, del 1951, Els orígens del totalitarisme va tenir una gran rebuda, una gran difusió, de seguida es van publicar altres idiomes. És un llibre escrit en llengua anglesa, però de seguida traduït a l'alemany, al francès, etc. I el tenim des fa anys també en llengua espanyola.

Tres objectius: comprendre, resistir, esperar

Quan comença a tenir èxit amb aquest llibre és també quan la contracten a la Universitat Princeton, ja sabeu on era Einstein, la contracten a la Universitat de Princeton, als Estats Units, perquè doni unes conferències. Va ser la primera dona que va donar conferències en aquesta cèlebre universitat nord-americana, la de Princeton. Endavant, Hannah Arendt dedicarà tota la seva filosofia a tres objectius, i que ella mateixa enumerarà.

• Comprendre: exercir l’art d’establir distincions, d’identificar factors i de desemmascarar allò que es presenta com a confús o enganyós.
• Resistir: preservar la veritat i la pluralitat, és a dir, el marc de diversitat ideològica, social, cultural i moral en què la vida pública pot mantenir-se oberta.
• Esperar: no com a simple espera passiva, sinó com a disposició activa d’intervenir i d’assumir la pròpia responsabilitat com a actors de la política.

Conceptes clau a «Els orígens del totalitarisme»

Els orígens del totalitarisme és, en aquest sentit, un exercici de comprensió: analitza què va passar i com va ser possible. Examina especialment la persecució dels jueus i, en general, les condicions que van permetre l’emergència de formes totalitàries de poder a l’Alemanya dels anys trenta i quaranta.

Com que comprendre implica establir distincions, el llibre separa totalitarisme i democràcia; i també distingeix entre un pensar reduït a càlcul o estratègia i un pensar que delibera a fons, propi del judici crític. Finalment, hi apareix una contraposició clau del seu pensament: produir o fabricar no és el mateix que actuar.

Acció i producció

Arendt insisteix que acció i producció no són equivalents. El règim nazi va desplegar una lògica de producció (industrial, administrativa i ideològica) que tendeix a confondre la praxis —el nucli de la política— amb la fabricació i l’eficiència.

En termes anàlegs, es pot pensar el franquisme com un «estat d’obres» en què l’acció política quedava anul·lada i la vida pública es reduïa a l’execució d’objectius. La distinció entre actuar i fabricar és, per això, una de les claus interpretatives més característiques d’Arendt.

Aquestes dualitats són recurrents en la reflexió de Hannah Arendt, que és un pensament de fons sobre els fonaments de la política i de la moral. Parlar de «pensament de fons» vol dir, aquí, anar més enllà de la descripció dels fets i preguntar-se pels motius i les condicions que fan possible —o que degraden— la vida política.

Exili, apatrídia i «dret a tenir drets»

Però ja la mateixa política, que pot semblar que ve després, o que és com un succedani o un complement de la moralitat, ja l'acció política és present en l'ésser humà des que neix. Perquè naixem dins de la pluralitat d'éssers humans. Naixem en una família, en un grup social, en una classe, en un país.

És a dir, la nostra nativitat, la nostra naixença, ja és la d'un ésser social embarcat en la política. L'ésser humà pertany a la comunitat política i ho fa des de la seva pròpia condició humana. No pot ser, per tant, diu Hannah Arendt, només un ciutadà del món, un cosmopolita (que ja és prou), sinó que cal, més enllà de l'actitud cosmopolita, adoptar una posició activa i compromesa amb la política i també amb la política local.

Per què? Perquè pertanyem a una comunitat política concreta, no a un «cosmos» en abstracte. Quan algú és expulsat de la comunitat política —perseguit, considerat enemic del règim, forçat a l’exili— és humiliat en allò més essencial: la seva dignitat i la seva condició humana. Arendt va experimentar personalment aquesta vulnerabilitat.

Quan una persona és expulsada de la comunitat política, no només perd drets concrets: pot perdre el «dret a tenir drets», és a dir, la possibilitat mateixa de ser reconeguda com a subjecte jurídic dins d’un marc polític. Aquesta és, per Arendt, la condició del pària.

Quan no hi ha cap comunitat ni cap estat que reconegui i protegeixi una persona, aquesta queda exposada a una precarietat radical. En aquesta situació —la del pària—, el problema no és només la pèrdua de drets concrets, sinó la pèrdua del «dret a tenir drets». Aquesta experiència, que Arendt va viure durant un temps a França abans d’exiliar-se als Estats Units, és una de les condemnes centrals d’Els orígens del totalitarisme.

Arendt ho formula en termes contundents quan escriu que «milions de persones es troben en situació d’exili sense haver comès cap crim, i l’organització política del món les ha desposseït del dret més fonamental: el de no ser excloses dels drets que garanteixen la pertinença a una comunitat política». Aquesta situació va afectar, en el seu temps, molts jueus alemanys —incloent-hi els anomenats «assimilats»—, que, tot i haver nascut i viscut a Alemanya, van ser perseguits i expulsats.

Els «assimilats» eren jueus alemanys integrats socialment que, malgrat tot, van ser perseguits i, en molts casos, assassinats. Per Arendt, el tret distintiu del totalitarisme no és només el caràcter dictatorial, sinó la fusió d’ideologia i terror: una ideologia que pretén explicar-ho tot i un aparell coercitiu que imposa aquesta ficció per la força.

Ideologia, masses i dominació total

En el cas del totalitarisme soviètic, Arendt analitza el paper d’una ideologia presentada com a “patriòtica” o “històrica”; en el cas del nazisme, el nucli és una ideologia racial. Aquesta ideologia no només persegueix els jueus, sinó també altres col·lectius i individus que no encaixen en l’ideal de l’“home massificat” que el règim pretén imposar.

En aquest marc apareix també la figura de l’«home nou», un ideal que, amb variants, també va circular en el discurs estalinista. En tots dos casos, la pretensió és modelar l’ésser humà fins a fer-lo previsible i manipulable, subordinat a una finalitat política total.

Això s’expressa en la primacia de la fabricació sobre l’acció: un ideal d’individu productiu i disciplinat, sense criteri propi i orientat a l’obediència. En aquest sentit, Arendt descriu els moviments totalitaris com a moviments de massa formats per individus atomitzats i aïllats.

Els moviments totalitaris són moviments de massa d'individus atomitzats i aïllats. En relació amb tots els altres partits i moviments, la seva característica més visible és la seva exigència d'una lleialtat total, il·limitada, incondicional i inalterable de l'individu com un membre. Anem uns anys abans de Stalin i del mateix Hitler.

Anem uns anys abans a la dictadura de Mussolini. Com sabeu, a la Itàlia dels anys 20 i 30. La dictadura de Mussolini.

Què deia Mussolini? Quina va ser la seva consigna més cèlebre perquè definia, segons ella, el nou estat feixista? Doncs deia, tot en l'estat, res fora de l'estat, res contra l'estat. És a dir, l'home, la dona, l'individu, desapareguts en la massa dels súbdits que han d'obeir lleialment els dictadors, els tirans. En la dictadura, allò privat, diu Hannah Arendt, queda salvat.

Però, en canvi, en el totalitarisme s'ha esborrat. Es fa des del govern, des del règim nou totalitari, tot el possible per esborrar l'existència de les coses privades, de la privacitat. L'empresa, l'individu, la intimitat, etcètera.

Per què? Perquè el totalitari és un règim que busca la dominació total. Tot està tècnicament i policialment coordinat. Fins i tot la policia del Führer, és a dir, les SS i la Gestapo, estaven per damunt de la policia oficial, de les SA.

Per això, per aquesta negació d'allò privat, d'allò que encara està al cervell d'un grup o, fins i tot, d'un partit. En el totalitarisme, tot ha d'estar al cervell de l'Estat i, sobretot, del seu líder màxim. Diguis gran pare de la pàtria, com és Stalin, diguis el conductor o Führer, diguis Duce com Mussolini o diguis Caudillo com l'Espanya de Franco.

Altres autors i autores, a part de Hannah Arendt, també seran antitotalitaris, com Raimon Aron, entre d'altres. Però l'originalitat de Hannah Arendt és sostenir que l'Estat totalitari és el fruit de la història d'Occident. Arran de l'antisemitisme i del còctel d'ideologia i de terror que caracteritza el totalitarisme.

Arendt sosté que l’Estat totalitari no és un accident aïllat, sinó el resultat d’alguns processos històrics i culturals d’Occident, en particular de l’antisemitisme modern i de la combinació d’ideologia i terror. Tanmateix, en la seva perspectiva, l’individu continua comptant: la política és acció i necessita espais on la pluralitat pugui expressar-se.

Responsabilitat personal i vida pública

Però la responsabilitat individual és inesborrable: no es pot ignorar i és decisiva per a la marxa de qualsevol comunitat política. Arendt ho resumeix, entre altres textos, a «Responsabilidad personal bajo una dictadura», inclòs a Responsabilidad y juicio (Arendt 2007): no només un poble pot arribar a ser responsable per acció o omissió, sinó també els individus, quan callen, se sotmeten o col·laboren.

Per Arendt, aquesta responsabilitat exigeix una actitud compromesa. La vida pública comporta risc: en comprometre’ns, ens exposem a fallar i a haver d’assumir, davant dels altres i davant de nosaltres mateixos, el pes de les decisions preses o no preses.

L’individu, dins la comunitat política, ha de poder participar activament. En democràcia, això inclou el vot, però també formes de participació que van més enllà de la simple delegació: deliberar, intervenir en l’espai públic i contribuir a sostenir institucions i pràctiques comunes.

En aquest sentit, Arendt defensa que salvar la política és salvar una dimensió essencial de la condició humana: naixem i creixem en la pluralitat, i només en un espai públic compartit podem actuar com a éssers lliures. Aquesta convicció la va portar, també personalment, a sostenir posicions crítiques que sovint no van agradar en el context nord-americà dels anys cinquanta i seixanta.

Entre aquestes crítiques hi ha la seva oposició a la guerra del Vietnam, la seva anàlisi de la societat de consum i la denúncia de l’ús sistemàtic de la mentida en política. En conjunt, Arendt pot entendre’s com una pensadora republicana i humanista: preocupada per la comunitat política, però igualment pel pes de la consciència individual i del judici moral.

Conclusió

Això és: haurem de viure amb la nostra consciència, i amb allò que aquesta ens retreu quan hem callat o hem consentit la consolidació d’un poder dictatorial o totalitari. Aquesta reflexió apareix en el seu darrer projecte, inacabat, La vida de l’esperit (en anglès, The Life of the Mind) (Arendt 2002). Arendt suggereix que, si penséssim a fons en la relació entre comunitat i individu, podríem recuperar un cert grau de confiança en nosaltres mateixos i, fins i tot, un sentit renovat de la dignitat humana.

Aquesta dignitat, doncs, és fràgil en la pràctica, però irrenunciable en principi. Hannah Arendt és una pensadora completa perquè projecta la reflexió cap a l’espai públic —la política, la societat, les institucions— i, alhora, retorna a l’àmbit de la consciència, el judici i la responsabilitat personal. Per això, un pensament com el seu, compromès amb la llibertat i amb la condició humana, tendeix a resultar incòmode per a qualsevol règim dictatorial.

En aquest sentit, el pensament de Hannah Arendt continua tenint una gran actualitat.

Bibliografia

• Arendt, Hannah (2002). 'La vida del espíritu'. Barcelona: Paidós.
• Arendt, Hannah (2005). 'La condición humana'. Barcelona: Paidós.
• Arendt, Hannah (2006). 'Los orígenes del totalitarismo'. Traducción de Guillermo Solana. Madrid: Alianza Editorial.
• Arendt, Hannah (2007). 'Responsabilidad y juicio'. Introducción y notas de Jerome Kohn. Barcelona: Paidós.
• Arendt, Hannah (2008). 'Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal'. Barcelona: Debolsillo.
• Cano Cabildo, Sissi (2026). 'Hannah Arendt. Una vida por y para la libertad'. Madrid: Editorial Ciudad Nueva. (Pròleg de Norbert Bilbeny).
• Jaspers, Karl (1998). 'El problema de la culpa: sobre la responsabilidad política de Alemania'. Barcelona: Paidós.
• Kohn, Hans (1949). 'Historia del nacionalismo'. México: Fondo de Cultura Económica.
• Neumann, Franz (2014). 'Behemoth: pensamiento y acción en el nacional-socialismo, 1933-1944'. Barcelona: Anthropos.
• von Trotta, Margarethe (2012). 'Hannah Arendt' [pel·lícula]. Alemanya/Luxemburg/França: Heimatfilm; Bayerischer Rundfunk; Westdeutscher Rundfunk.

Jordi Coll Vera - 2026