Introducció

Aquest text presenta, en forma sintètica, alguns eixos biogràfics i conceptuals de la filosofia d’Immanuel Kant: el context il·lustrat, el projecte crític (les tres Crítiques) i, especialment, els conceptes de raó, autonomia i deure. La síntesi es recolza en una divulgació recent de Norbert Bilbeny i en lectures historiogràfiques de conjunt, com la de Giovanni Reale i Dario Antiseri (Bilbeny 2024; Reale i Antiseri 2010).

Immanuel Kant és una figura central del pensament modern i un dels autors més estudiats en la formació filosòfica contemporània. La seva obra, situada en el marc de la Il·lustració europea, formula una defensa de l’ús autònom de la raó que es resumeix en la consigna sapere aude (“atreveix-te a pensar”) (Kant 1784).

Context i trajectòria

La vigència de Kant es relaciona, d’una banda, amb la seva apel·lació a l’emancipació intel·lectual —pensar per un mateix i amb coratge— i, de l’altra, amb la seva ambició de fonamentar els límits i les possibilitats de la raó humana (Bilbeny 2024). En un context en què sovint prevalen interessos i emocions per damunt del judici reflexiu, la invitació kantiana a un ús públic i crític de la raó conserva un valor normatiu (Kant 1784).

L’actualitat del filòsof es fa especialment visible en efemèrides com el tricentenari del seu naixement (1724–2024), que han propiciat noves lectures de la seva obra. Entre les seves aportacions més citades en el debat polític contemporani destaca la proposta d’una federació d’estats orientada a la pau duradora, formulada a La pau perpètua (Kant 1795) i reinterpretada en clau històrica i conceptual per la divulgació recent (Bilbeny 2024).

Kant neix a Königsberg, ciutat prussiana de la riba bàltica, i allà desenvoluparà pràcticament tota la seva vida intel·lectual. En una existència marcada per la regularitat i l’activitat docent, culminarà el seu sistema filosòfic en la maduresa i morirà l’any 1804 (Bilbeny 2024).

La idea d’una governança compartida —capaç d’enfrontar de manera cooperativa els principals reptes col·lectius— s’inscriu en un cosmopolitisme moral que connecta amb el programa il·lustrat. En aquest horitzó, l’educació del judici crític i l’autonomia de l’agent són condicions de possibilitat d’una vida pública racional (Kant 1784; Bilbeny 2024).

En l’època de Kant, Königsberg (literalment, “muntanya del rei”) és un centre comercial i cultural rellevant a la Prússia oriental. La seva condició portuària i la presència d’una universitat afavoreixen un ambient relativament cosmopolita, aspecte que Kant valora com a marc idoni per al treball intel·lectual sense necessitat de grans desplaçaments (Bilbeny 2024).

Després de la Segona Guerra Mundial, Königsberg passarà a sobirania soviètica i serà rebatejada com a Kaliningrad. El nucli urbà patirà una destrucció considerable durant els bombardejos i les operacions militars, de manera que molts espais associats a la memòria kantiana desapareixeran o quedaran profundament transformats (Bilbeny 2024).

Aquestes transformacions expliquen que alguns indrets vinculats a la vida quotidiana del filòsof no s’hagin conservat. Tanmateix, la importància de Kant no depèn de la pervivència material dels espais, sinó de l’obra filosòfica que elabora en aquest entorn acadèmic perifèric però intensament connectat amb l’Europa il·lustrada (Bilbeny 2024).

Cronològicament, Kant s’inscriu en la fase madura de la Il·lustració. A l’àmbit alemany, el seu pensament dialoga amb figures com Gottfried W. Leibniz i Christian Wolff, així com amb altres autors del període, entre els quals Gotthold E. Lessing. Al mateix temps, conviu amb els primers moviments preromàntics, representats, entre altres, per Moses Mendelssohn, Johann G. Herder o Johann G. Hamann, amb qui comparteix el clima intel·lectual de les darreres dècades del segle XVIII (Bilbeny 2024).

Malgrat que no consta una relació personal amb Goethe, Kant considera Königsberg una ciutat “cosmopolita” en un sentit cultural: el comerç, el port i la universitat contribueixen a la circulació d’idees i persones. La seva vida, en termes biogràfics, és notablement sedentària; la seva projecció, en canvi, és radicalment europea a través de la recepció de la seva obra (Bilbeny 2024).

En la joventut, Kant treballa com a preceptor privat per sostenir-se econòmicament. Posteriorment, inicia la carrera universitària a la Universitat de Königsberg en condicions precàries: com a docent sense plaça estable i amb remuneració vinculada al nombre d’estudiants matriculats en els seus cursos (Bilbeny 2024).

Durant anys exerceix com a Privatdozent (docent privat), una figura comparable, amb matisos històrics, a un professorat associat actual. Només en una etapa ja avançada de la seva vida assoleix una càtedra, fet que consolida la seva posició acadèmica en el moment en què el seu nom comença a ser àmpliament reconegut (Bilbeny 2024).

La part més influent de la seva obra es desenvolupa en la maduresa. En l’àmbit de la formació filosòfica, Kant assimila especialment la tradició racionalista alemanya, amb referències decisives a Leibniz i, sobretot, a Christian Wolff, així com a Alexander G. Baumgarten, autor d’un manual de metafísica que Kant utilitza en la docència (Bilbeny 2024).

En bona part, les seves classes consisteixen a exposar i comentar textos d’autors anteriors i contemporanis, especialment Wolff i Baumgarten. Progressivament, i sobretot quan el seu sistema ja es troba elaborat, orienta els cursos de metafísica i d’ètica a presentar plantejaments propis, sovint exigents per a l’alumnat (Bilbeny 2024).

Només els estudiants més dotats o més motivats aconsegueixen seguir amb facilitat l’argumentació filosòfica de Kant; la resta en valora el nivell intel·lectual, però en troba difícil el fil conceptual. Les fonts indiquen, alhora, que les seves lliçons de geografia i d’antropologia són especialment concurrents: hi desplega una gran capacitat descriptiva i un coneixement ampli de materials empírics, malgrat la seva vida sedentària (Bilbeny 2024).

Aquestes disciplines li permeten descriure regularitats del comportament humà i del món social, sense confondre el registre empíric (“com actuem”) amb el registre normatiu (“com hauríem d’actuar”), que correspon a l’ètica. D’acord amb els testimonis disponibles, Kant hi mostra una especial disposició didàctica (Bilbeny 2024).

La docència va ocupar la major part de la seva jornada i condiciona els ritmes d’escriptura: Kant reserva hores de primera hora del matí i períodes de vacances per redactar i revisar els seus manuscrits. En la tradició biogràfica s’ha fet referència al seu criat, Martin Lampe, com a figura associada a aquesta disciplina quotidiana (Bilbeny 2024).

La combinació de classes, lectura i escriptura defineix un estil de vida regular. Les tardes sovint les dedica a la sociabilitat intel·lectual a Königsberg, en forma de visites i converses, una pràctica coherent amb el seu interès per l’actualitat i la deliberació raonada (Bilbeny 2024).

La biografia popular de Kant ha insistit en la seva meticulositat i puntualitat, fins al punt de generar anècdotes sobre rutines horàries preses com a referència a la ciutat. Tot i el caràcter llegendari d’alguns relats, aquesta imatge apunta a un tret real: la regularitat com a forma d’organitzar una vida orientada al treball intel·lectual (Bilbeny 2024).

En la seva formació intel·lectual, Kant rep estímuls de la Il·lustració europea més enllà de l’àmbit alemany. En destaquen, habitualment, Jean-Jacques Rousseau —rellevant per a la dimensió moral i política— i David Hume, l’escepticisme del qual actua com a revulsiu per replantejar els fonaments del coneixement (Bilbeny 2024). Pel que fa a l’origen social, prové d’una família modesta i creix en un entorn protestant marcat pel pietisme, que respecta però del qual es distancia en la mesura que critica el ritualisme i defensa una religió racional (Bilbeny 2024).

El projecte crític

L’obra de Kant se sol perioditzar —de manera convencional— en un període precrític (fins a 1781), el període crític (aprox. 1781–1790) i una etapa posterior en què aborda amb més pes qüestions de cultura, dret i política. El nucli del sistema crític el formen tres obres: Crítica de la raó pura (1781), Crítica de la raó pràctica (1788) i Crítica del judici (1790). En aquest marc, Kant organitza la seva filosofia al voltant de tres preguntes: què puc conèixer?, què haig de fer? i què m'és permès esperar? (Kant 1781; 1788; 1790). La consigna il·lustrada sapere aude es formula programàticament a Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració?, on defineix la Il·lustració com la sortida de la “minoria d’edat” autoimposada mitjançant l’ús autònom de l’enteniment (Kant 1784).

Teoria del coneixement: fenomen, noumen i categories

A la Crítica de la raó pura, Kant analitza les condicions de possibilitat del coneixement. Distingeix tres nivells: la sensibilitat (receptivitat), l’enteniment (conceptualització) i la raó (producció d’idees). Un dels punts més influents és la tesi que l’espai i el temps no són propietats “en si” de les coses, sinó formes a priori de la sensibilitat que estructuren tota experiència possible (Kant 1781). D’aquí deriva la distinció entre fenomen (la cosa tal com apareix sota aquestes formes) i noumen o “cosa en si” (allò que podem pensar com a límit, però que no podem conèixer empíricament).

El terme noumen (del grec nous, “intel·lecte”) designa, així, allò que només és pensable i no donat en l’experiència. En aquest sentit, Kant sosté que nocions com Déu, la llibertat i la immortalitat de l’ànima no són objectes de coneixement teòric, però poden operar com a “postulats” de la raó pràctica en el marc de l’ètica (Kant 1788). Pel que fa a l’enteniment, Kant defensa que el coneixement empíric requereix conceptes a priori —les categories (p. ex. causalitat)— que ordenen la multiplicitat sensible en judicis dotats de validesa (Kant 1781).

Aquest plantejament s’ha descrit sovint com una “revolució copernicana” en teoria del coneixement: en lloc de suposar que el coneixement ha d’ajustar-se passivament als objectes, Kant proposa examinar com els objectes de l’experiència s’ajusten a les condicions subjectives que fan possible conèixer-los. El resultat és el gir transcendental: l’anàlisi no versa sobre el contingut empíric de les coses, sinó sobre les formes i estructures a priori que han d’estar pressupostades perquè una experiència sigui possible i pugui ser jutjada com a coneixement (Kant 1781; Bilbeny 2024). En la presentació historiogràfica de Reale i Antiseri, aquest gir és interpretat com el pas decisiu que reorienta la metafísica cap a una crítica de les facultats, i explica l’impacte de Kant sobre l’idealisme posterior (Reale i Antiseri 2010).

En aquest marc, Kant formula la distinció entre judicis analítics i judicis sintètics, i defensa la possibilitat de judicis sintètics a priori. Mentre que els judicis analítics expliciten allò ja contingut en el concepte (i, per tant, no amplien el coneixement), els judicis sintètics afegeixen informació nova; el problema central és explicar com alguns judicis que amplien el coneixement poden tenir validesa necessària i universal sense derivar de l’experiència. La resposta kantiana consisteix a situar aquesta validesa en les formes de la sensibilitat i en les categories de l’enteniment, que estructuren qualsevol possible objecte d’experiència (Kant 1781).

Finalment, a la Dialèctica transcendental Kant estudia les “il·lusions” pròpies de la raó quan pretén excedir els límits de l’experiència i convertir les seves idees (ànima, món com a totalitat, Déu) en objectes de coneixement. Aquesta tendència genera conflictes interns, com les antinòmies (tesis i antítesis igualment argumentables) sobre l’origen del món, la llibertat o la necessitat. La crítica no elimina les idees de la raó, però n’estableix la funció regulativa: orienten la recerca d’unitat i sistematicitat del saber, sense autoritzar afirmacions dogmàtiques sobre allò “en si” (Kant 1781; Bilbeny 2024).

Ètica: autonomia, deure i consciència moral

En l’àmbit pràctic, Kant sosté que la raó no només coneix, sinó que també legisla: orienta l’acció mitjançant principis. Aquesta dimensió es desenvolupa a la Fonamentació de la metafísica dels costums (1785) i a la Crítica de la raó pràctica (1788), on proposa l’autonomia com a principi de la moralitat: actuar moralment és actuar segons una llei que la mateixa raó pot reconèixer com a universal (Kant 1785; 1788; Bilbeny 2024). Reale i Antiseri subratllen que la novetat kantiana rau a situar el fonament de l’obligació en la forma racional de la llei —i no en béns empírics o en finalitats heterònomes—, fet que confereix a l’ètica un estatus central dins el sistema (Reale i Antiseri 2010).

Un punt decisiu d’aquesta ètica és la distinció entre actuar d’acord amb el deure i actuar per deure. En el primer cas, l’acció coincideix externament amb el que el deure prescriu, però pot estar motivada per inclinacions, interessos o càlculs de conveniència; en el segon, el mòbil determinant és el respecte a la llei moral mateixa. Per això Kant identifica la “bona voluntat” com l’únic bé incondicionat: no depèn de l’èxit de l’acció ni dels seus efectes, sinó de la màxima que la guia (Kant 1785).

Aquest criteri es concreta en les diverses formulacions de l’imperatiu categòric. A més de la formulació de la llei universal, Kant proposa la formulació de la humanitat: cal actuar de manera que tractem la humanitat, tant en la pròpia persona com en la d’altri, sempre com a fi i mai merament com a mitjà. Aquesta idea fonamenta la noció de dignitat i delimita pràctiques moralment inadmissibles, com la instrumentalització de les persones per finalitats alienes (Kant 1785). Finalment, la formulació del “regne dels fins” projecta un ideal de comunitat moral en què agents autònoms legislen universalment, com si fossin membres d’una mateixa comunitat normativa (Kant 1785; Bilbeny 2024).

L’autonomia s’oposa, doncs, a l’heteronomia, és a dir, a tota moral fundada en autoritats externes (costum, poder, felicitat, recompensa o càstig). En la mesura que la llei moral es presenta com a incondicionada, Kant interpreta la llibertat no com un fet empíric demostrable, sinó com una exigència pràctica: hem de suposar-nos lliures per poder entendre’ns com a responsables i obligats. En aquest context, la raó pràctica postula també Déu i la immortalitat com a idees regulatives vinculades a l’esperança d’una adequació entre virtut i felicitat, sense convertir-les en coneixement teòric (Kant 1788). Aquesta articulació entre deure, autonomia i esperança racional permet comprendre per què, en Kant, l’ètica constitueix el nucli normatiu del projecte il·lustrat (Bilbeny 2024).

Filosofia de la cultura: religió, política, estètica i història

L’aportació kantiana a la filosofia de la cultura s’articula, sobretot, a partir de l’anàlisi de les condicions de possibilitat del judici en àmbits que no es deixen reduir ni al coneixement teòric ni a l’obligació moral estricta. A la Crítica del judici, Kant examina el judici reflexionant i el distingeix del judici determinant: quan no disposem d’un concepte donat prèviament per subsumir-hi el particular, el judici cerca una regla o un principi orientador. Aquest marc permet comprendre el judici estètic com una pretensió de validesa universal sense concepte: en dir que una cosa és bella, no descrivim una propietat objectiva mesurable, sinó que reclamem una comunicabilitat del plaer fundada en el “lliure joc” de les facultats (Kant 1790). En lectures de conjunt, s’ha destacat que aquesta tercera Crítica contribueix a completar l’arquitectura del sistema, en la mesura que fa de pont entre natura i llibertat (Reale i Antiseri 2010).

En la mateixa obra, la reflexió sobre la finalitat introdueix la dimensió teleològica: davant els organismes vivents, la raó tendeix a pensar-los “com si” responguessin a una finalitat interna. Kant subratlla, tanmateix, que aquesta teleologia té un valor regulatiu i metodològic, no constitutiu: orienta la investigació, però no autoritza a concloure dogmàticament sobre fins últims en la natura. Aquesta prudència crítica evita tant el reduccionisme mecanicista com el salt metafísic injustificat, i connecta amb el seu propòsit general d’establir l’abast legítim de la raó (Kant 1790; Bilbeny 2024). En la síntesi historiogràfica de Reale i Antiseri, aquest punt apareix com un exemple paradigmàtic del mètode crític: delimitar el que podem afirmar i precisar el valor de les idees i principis que operen com a guies de recerca (Reale i Antiseri 2010).

Pel que fa a la religió, Kant defensa que la fe només pot ser racionalment acceptable si és compatible amb l’autonomia moral. A La religió dins dels límits de la mera raó, critica el ritualisme i l’externalització de la religiositat quan substitueixen l’exigència ètica per pràctiques merament formals. La religió “dins dels límits” queda, així, subordinada a la moral: el seu nucli és la disposició a l’obrar recte i la idea d’una comunitat ètica, més que no pas la doctrina o el culte en si mateixos (Kant 1793). En aquest sentit, Reale i Antiseri remarquen que la dimensió religiosa del kantisme no és alternativa a l’ètica, sinó una prolongació del seu nucli pràctic en l’esfera cultural (Reale i Antiseri 2010).

En filosofia política i del dret, Kant articula la relació entre llibertat i coacció legítima mitjançant el concepte de dret: una esfera normativa que fa possible la coexistència de llibertats sota lleis comunes. D’aquí deriva tant una teoria del contracte com a idea regulativa com una defensa de l’estat de dret. En l’àmbit internacional, La pau perpètua formula la necessitat d’institucions jurídiques que limitin la guerra i promoguin una federació d’estats, complementada per un dret cosmopolita mínim que regula l’hospitalitat i la relació amb l’estranger (Kant 1795; 1797). La lectura de Reale i Antiseri emfatitza que el cosmopolitisme kantià̀ depèn d’una comprensió jurídica de la llibertat i no només d’un ideal moral genèric, i que anticipa problemes moderns de legitimitat supranacional (Reale i Antiseri 2010).

Finalment, la filosofia de la història kantiana explora la possibilitat d’interpretar el curs dels esdeveniments com un progrés, no pas garantit empíricament, sinó pensable com a horitzó racional. Kant proposa un “fil conductor” que permet llegir certs processos —com l’extensió del dret i la institucionalització de la llibertat— com a indicis d’una orientació cap a formes polítiques més justes, encara que el conflicte i la regressió siguin sempre possibles (Kant 1784; 1795). Aquesta tensió entre esperança racional i prudència crítica és coherent amb l’esperit de la seva filosofia: una confiança mesurada en la raó, exercida dins de límits, però amb pretensió normativa sobre la cultura i la vida col·lectiva (Bilbeny 2024).

Bibliografia

• Bilbeny, N. (2024) 'El torbellino Kant. Vida, ideas y entorno del mayor filósofo de la razón'. Barcelona: Ariel.
• Bilbeny, N. (1997) 'La revolució en l’ètica. Hàbits i creences en la societat digital'. Barcelona: Anagrama.
• Bilbeny, N. (1998) 'Política sin Estado. Introducción a la filosofía política'. Barcelona: Ariel.
• Bilbeny, N. (1999) 'Democracia para la diversidad'. Barcelona: Ariel.
• Kant, I. (1781) 'Crítica de la raó pura'.
• Kant, I. (1784) 'Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració?'.
• Kant, I. (1785) 'Fonamentació de la metafísica dels costums'.
• Kant, I. (1788) 'Crítica de la raó pràctica'.
• Kant, I. (1790) 'Crítica del judici'.
• Kant, I. (1793) 'La religió dins dels límits de la mera raó'.
• Kant, I. (1795) 'La pau perpètua'.
• Kant, I. (1797) 'La metafísica dels costums'.
• Reale, G. i Antiseri, D. (2010) 'Historia de la filosofía II.2: Del humanismo a Kant. 2. De Spinoza a Kant'. Barcelona: Herder.

Jordi Coll Vera - 2024