Introducció

La filosofia ha tendit habitualment a concedir molta més importància al concepte de temps que no pas al concepte d’espai, tant en la dimensió teòrica com en la pedagògica. Els filòsofs s’han preocupat sobretot per pensar com el pas del temps —la finitud, la memòria, la mort— afecta l’existència humana. Així, per exemple, Montaigne defineix la filosofia com un aprenentatge del que significa morir, és a dir, com una assumpció lúcida del pas del temps. Kant, per la seva banda, considera el temps i l’espai com a formes a priori imprescindibles de la sensibilitat. També en la filosofia contemporània, autors com Foucault reflexionen sobre la temporalitat i les seves implicacions històriques i polítiques.

La filosofia de Nietzsche, però, es pot llegir de manera especialment fecunda des d’una perspectiva espacial, ja que el seu pensament s’articula íntimament a partir dels llocs que habita i viu. En aquest sentit, la seva trajectòria vital i intel·lectual s’emmarca en tres espais fonamentals: Basilea (1869–1879), vinculada a la seva etapa universitària i filològica; Sils Maria (1880–1888), espai de maduració creativa i de formulació dels seus conceptes centrals; i Torí (1888–1889), escenari de l’última intensificació vital i del col·lapse final.

Algunes de les seves formulacions més conegudes expressen amb força aquesta manera d’entendre la vida com a moviment, afirmació i desbordament. Quan afirma que «aquells que van ser vistos ballant van ser jutjats com a bojos per aquells que no podien escoltar la música», el ball esdevé símbol d’una vida lliure, atzarosa i afirmativa, oposada a l’existència rígida, racionalitzada i sotmesa a normes, lleis i deures. De manera semblant, quan declara que «els micos són massa bons perquè l’home pugui descendir d’ells», Nietzsche reivindica l’animalitat, tot allò que és biològic, instintiu i primari, que la cultura ha recobert amb una pàtina moral i civilitzadora que sovint impedeix viure plenament l’essència de la llibertat.

La seva vida

Friedrich Nietzsche és un filòsof alemany que neix el 15 d’octubre de 1844 a Röcken, a la Turíngia, en el si d’una família protestant. És el primogènit, però té una germana, Elisabeth Förster-Nietzsche, que exerceix un paper destacat en la seva vida. L’any 1849 mor el seu pare a causa d’un “debilitament cerebral”, fet que marca profundament la seva infantesa.

A partir de 1859 estudia a la prestigiosa escola de Pforta, on rep una educació rigorosa i entra en contacte amb el pensament de Schopenhauer. Més endavant, durant el curs acadèmic de 1864-1865, estudia filologia clàssica i teologia a la Universitat de Bonn.

L’any 1869 és nomenat professor adjunt a la Universitat de Basilea, càrrec que ocupa fins al 1879, quan dimiteix per motius de salut. En aquell moment, Basilea és una ciutat petita, d’uns trenta mil habitants, econòmicament debilitada i amb greus dificultats per sostenir una universitat. Aquesta situació obliga els professors de la facultat de Filologia a treure el màxim rendiment de la seva tasca i a atendre també els estudiants dels cursos superiors del batxillerat humanístic («pedagogi»). El 1870 la universitat compta només amb cent setze estudiants, la majoria dels quals són teòlegs.

En aquests anys, el jove professor Nietzsche, amb només vint-i-cinc anys, estableix una estreta relació amb Richard Wagner, que en té cinquanta-sis i inicia aleshores la composició de la Tetralogia, així com amb Cosima Wagner, de trenta anys, a qui Nietzsche anomena posteriorment Ariadna i que esdevé el seu amor platònic. En visitar Wagner a Tribschen, Nietzsche descobreix un món completament nou: el compositor viu en una casa de tres pisos, cadascun amb cinc o sis habitacions, i a uns dos-cents metres hi ha un gran casalot on viuen els criats. Tot el conjunt està envoltat d’una gran varietat d’animals que Wagner adora —gossos, cavalls, gallines, paons, ovelles i fins i tot un gat—, un ambient que captiva profundament el filòsof.

El 23 d’abril de 1870 arriba a Basilea un nou professor de teologia, Franz Overbeck, que esdevé una figura fonamental en la vida de Nietzsche. S’instal·la a la mateixa casa que ell i entre tots dos s’estableix una relació d’amistat intel·lectual profunda, basada en la confiança i el diàleg constant.

En aquests anys, Nietzsche comença a plantejar-se seriosament un canvi de càtedra: passar de la filologia a la filosofia. Aquest projecte, però, no resulta gens fàcil. Com a filòsof, Nietzsche és essencialment autodidacte i els seus coneixements de la tradició filosòfica són parcials. No ha llegit els escrits fonamentals d’Aristòtil i desconeix gairebé completament la patrística, l’escolàstica i el racionalisme modern. La seva atenció se centra principalment en pensadors contemporanis com Schopenhauer, Friedrich Albert Lange, Eduard von Hartmann o Ludwig Feuerbach, mentre que el coneixement de Kant és només fragmentari.

El 2 de gener de 1872 arriba a les llibreries la seva primera gran obra, El naixement de la tragèdia, publicada per E. Fritsch a Leipzig, que és també l’editor dels escrits de Richard Wagner. En presentar i resumir aquesta obra, el mateix Nietzsche assenyala dues aportacions fonamentals: d’una banda, la comprensió del fenomen dionisíac en la cultura grega; de l’altra, la interpretació del socratisme com a factor clau en la dissolució de l’esperit tràgic de Grècia. Sòcrates apareix així com el símbol de la victòria de la raonabilitat sobre l’instint, de la racionalitat contra la vida.

La filosofia de Friedrich Nietzsche constitueix una de les crítiques més radicals a la tradició intel·lectual d’Occident, articulada al voltant de tres eixos fonamentals: el mètode genealògic, el diagnòstic de decadència cultural i la identificació d’un origen metafísic que condueix al nihilisme.

Nietzsche rebutja l’enfocament essencialista de la filosofia tradicional i adopta el que anomena mètode genealògic. Aquest no busca definir conceptes com la veritat, la moral o el bé en termes absoluts, sinó rastrejar-ne l’origen i el desenvolupament històric. La genealogia revela que els valors dominants no són universals ni necessaris, sinó el resultat de processos històrics concrets, sovint vinculats a relacions de poder i a formes de vida determinades. D’aquesta manera, allò que es presenta com a natural o evident queda desmitificat i exposat com a construcció cultural. A partir d’aquest mètode, Nietzsche formula un diagnòstic contundent: la cultura occidental és decadent. Aquesta decadència no es refereix simplement a una crisi puntual, sinó a una tendència profunda i estructural que travessa tota la tradició filosòfica i moral d’Occident. El tret distintiu d’aquesta cultura és la seva negació de la vida*, és a dir, el rebuig dels instints, del cos i de la dimensió vital de l’existència. En lloc d’afirmar la vida en la seva pluralitat i intensitat, Occident ha privilegiat valors abstractes, ideals transcendents i normes que limiten i reprimeixen la força vital. Aquest procés desemboca en el fenomen del nihilisme, que Nietzsche identifica com la conseqüència inevitable de la tradició occidental. El nihilisme implica la pèrdua de sentit i la pèrdua dels valors suprems. La famosa proclamació de la “mort de Déu” expressa precisament aquesta situació: els fonaments metafísics i religiosos que sustentaven la cultura han perdut la seva credibilitat, però no han estat substituïts per nous valors capaços de donar sentit a l’existència. El resultat és una cultura buida, incapaç d’orientar la vida humana.

Per comprendre l’origen d’aquesta deriva, Nietzsche assenyala el paper decisiu de la filosofia de Sòcrates i Plató. Segons ell, amb aquests autors s’inicia una ruptura fonamental amb la cultura grega arcaica. Sòcrates introdueix la supremacia de la raó i el diàleg racional com a criteri de veritat, mentre que Plató consolida aquesta orientació mitjançant la distinció entre un món sensible, imperfecte, i un món intel·ligible, perfecte i veritable. Aquesta jerarquia ontològica implica una pèrdua de valor del món sensible i, per extensió, de la vida mateixa. Així, el que Nietzsche considera un “error” originari consisteix en haver subordinat la vida a la raó i haver privilegiat un món abstracte per damunt de l’experiència vital.

Aquest conflicte es pot interpretar simbòlicament a través de la contraposició entre els principis d’Apol·lo i Dionís.

Apol·lo representa l’ordre, la mesura i la racionalitat; Dionís, en canvi, simbolitza l’instint, el caos i l’afirmació de la vida en la seva dimensió més intensa i desbordant. Segons Nietzsche, la cultura grega clàssica aconseguia un equilibri fecund entre aquests dos principis. Tanmateix, amb Sòcrates i Plató es produeix un desequilibri a favor de l’element apol·lini, que acaba reprimint el component dionisíac. La cultura occidental hereta i accentua aquesta unilateralitat, convertint-se en una cultura essencialment antinatural. Nietzsche ens proposa superar la tradició metafísica i moral per obrir la possibilitat de crear nous valors que no neguin, sinó que celebrin l’existència. La cultura occidental és el resultat d’una elecció originària que ha privilegiat la raó en detriment de la vida. La seva filosofia s’erigeix, així, com un intent de desfer aquest camí i de restituir la primacia de la vida com a criteri fonamental de valoració.

La importància de l’art es manifesta a Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873), una obra que conté alguns dels textos més citats de Nietzsche. En un d’ells afirma: «En un remot racó d’aquest univers centellejant que s’expandeix en innombrables sistemes solars, hi havia una vegada un astre on animals intel·ligents inventaren el coneixement. Va ser el moment més pretensiós i mentider de la “història universal”: només va ser un moment. Al cap d’uns quants esbufecs de la natura, l’astre es glaçà i aquells animals intel·ligents moriren sense remei».

En aquesta mateixa obra exposa de manera especialment bella la seva concepció epistemològica: «Què és la veritat? Un exèrcit mòbil de metàfores, metonímies, antropomorfismes; en resum, un conjunt de relacions humanes poèticament i retòricament augmentades, transmeses i embellides i que, després d’haver estat usades durant molt de temps, a un poble li semblen fixes, canòniques i vinculants. Les veritats són il·lusions que hem oblidat que ho són, metàfores desgastades i sense força sensible, monedes que han perdut la imatge i que ara només compten com a metall, però ja no com a monedes».

Els tres anys següents, fins a l’agost de 1876, es caracteritzen per un esforç esgotador per satisfer i unificar tres exigències alhora: la professió filològica, la vocació filosòfica i la fidelitat a Richard Wagner. Es tracta d’un intent que no pot sostenir-se gaire temps.

La salut és el primer àmbit que se’n ressent. A partir de la primavera de 1873 les crisis esdevenen més freqüents i greus, i comencen afectant especialment la vista. A l’abril de 1873 ha de sotmetre’s a una cura d’atropina i, com a conseqüència, pateix una disminució tan severa de la capacitat visual que es veu obligat a dictar els seus treballs. La malaltia s’intensifica fins al punt que, el 22 de maig, el metge li prohibeix la lectura, cosa que l’obliga a impartir les classes de memòria durant dues setmanes.

El 2 de maig de 1878 fa efectiva aquesta voluntat mitjançant una carta de dimissió adreçada al president del consell d’educació. El 14 de juny, el consell accepta la seva petició i li concedeix una pensió anual de tres mil francs per un termini de sis anys, que, de fet, serà àmpliament sobrepassat.

A partir de 1879, Nietzsche pateix forts mals de cap, problemes greus de visió, nàusees i vòmits, afeccions que l’obliguen a retirar-se definitivament de l’activitat universitària amb una petita pensió. Des d’aleshores porta una vida de «filòsof errant», sempre a la recerca de climes favorables a la seva salut. La malaltia acaba convertint-se en una forma de vida, gairebé en el “punt de vista” des del qual jutja el món i pensa la realitat.

L’any 1881, a l’agost, al balneari de Sils Maria, durant una passejada, té la intuïció de l’etern retorn. L’any següent coneix la jove Lou von Salomé, a qui proposa matrimoni.

Durant aquella primera estada a Sils Maria ha llogat una austera habitació en un pis alt recobert de fusta, amb una petita finestra orientada al sud, moblada únicament amb un llit, una taula i un petit espai per rentar-se, amb un gerro i una palangana. L’habitatge és regentat per la família Durisch. A la mateixa casa, la família és propietària d’una botiga de queviures de la qual Nietzsche és client habitual, encara que de vegades menja a l’hotel Edelweiss, situat al costat mateix de la casa, i sobretot a l’hotel Alpenrose.

Sens dubte, però, el passatge més famós d’aquesta primera estada és l’episodi de la pedra de Surlej. Tal com relata a Ecce homo, la idea de l’etern retorn se li presenta a l’agost de 1881, durant un dels seus passejos habituals, “sis mil pams més enllà de persona i temps”: «Aquell dia caminava a través dels boscos pel llac de Silvaplana, em vaig aturar davant una poderosa roca de caràcter piramidal que s’alça no gaire lluny de Surlej. Llavors em va venir aquest pensament».

L’estiu de 1883, Nietzsche torna a Sils Maria. El 21 de juny escriu a la mare i a la germana: «Vaig arribar a l’Engadina amb pluja i autènticament gelat: algunes hores més tard Sils Maria es va cobrir de neu. Em vaig quedar a l’hotel fins al dimecres (20 de juny), visitat per desgràcia per forts maldecaps... L’Alta Engadina i tot el que l’envolta m’agrada d’allò més, continua sent el meu paisatge més estimat —però ha de fer més calor».

Nietzsche s’allotja de nou a casa de la família Durisch, que el rep amb els braços oberts: «La gent és tan bona amb mi i s’alegren tant del meu retorn, especialment la petita Adrienne». En aquest context, mitifica la infantesa. Els infants esdevenen, en la seva obra, un símbol de la capacitat de joc, de la facilitat per oblidar, de la creativitat i de la manca de rancúnia: tot un exemple de vida afirmativa.

Malgrat que l’Engadina l’ha rebut de manera inclement, amb un temps gairebé hivernal, el 28 de juny Nietzsche declara a Gersdorff la seva preferència per aquesta regió: «Benvolgut i vell amic, estic de nou a l’Alta Engadina, per tercera vegada, i torno a sentir que aquí, com en cap altre lloc, es troba la meva autèntica pàtria i el meu bressol... M’agradaria tenir diners suficients per construir-m’hi una gossera ideal: una casa de fusta amb dues habitacions, en una península que s’endinsi en el llac de Sils... Cada vegada em resulta menys factible viure en aquestes cases de pagesos... D’altra banda, els habitants de Sils Maria són molt afectuosos amb mi, i jo els aprecio. He pujat fins aquí tota una gran cistella plena de llibres i tinc prevista una altra vegada una estada de tres mesos. Aquí viuen les meves muses: ja a El caminant i la seva ombra vaig dir que aquesta regió em resultava consanguínia, si no més».

Mentre no pot fer realitat aquest somni, Nietzsche continua treballant intensament a la petita habitació llogada a casa dels Durisch, on escriu, al mes de juliol, en un nou arravatament d’inspiració, la segona part de Així va parlar Zaratustra. El treball intensiu en el Zaratustra s’estén aproximadament des de l’estiu de 1882 —l’«estiu de Tautenburg» amb Lou von Salomé— fins al maig de 1885, moment en què Nietzsche envia als amics impressions privades de la quarta part. En conjunt, aquest període creatiu s’allarga durant gairebé més de tres anys.

Nietzsche passa els hiverns a Niça. El motiu de l’elecció, com gairebé sempre, és climatològic: cerca el bon temps. Aquesta recerca constant d’un clima favorable el porta a viatjar de manera incessant. Visita Roma, Florència, Venècia, Torí, Lugano, Bèrgam, Ginebra, Saint Moritz, Lucerna, Sorrento, Gènova, Rapallo, Niça, Bayreuth, Sils Maria, Sicília i Zuric, sempre a la recerca d’un lloc que afavoreixi tant la seva salut com el treball intel·lectual.

En aquest context vital itinerant apareix la figura de Resa von Schirnhofer, nascuda el 1855 a Krame (Àustria) i morta el 1948 a Brixen. Des de 1882 estudia filosofia a Zuric, on coneix el 1883 Meta von Salis, feminista i historiadora suïssa amiga també de Nietzsche. La primera trobada entre Resa von Schirnhofer i Nietzsche té lloc a Niça, durant la Pasqua de 1884. Junts assisteixen a una cursa de braus i passegen pels llocs preferits del filòsof, compartint llargues converses en un clima cordial, distès i intel·lectualment estimulant.

Aquest episodi permet introduir una reflexió sobre la relació que Nietzsche manté amb les dones. Nietzsche ha estat sovint tatxat de misogin. La seva relació amb les dones va ser força complexa. Amb frases com «si vas amb dones no oblidis el fuet». Tanmateix, Helen Zimmern escriu: «Nietzsche sempre fou de la més completa gentilesa. Hi ha homes, pel que sembla, que tenen teories sobre les dones que amb prou feines tradueixen a la praxi. I n’hi ha d’altres, probablement, que són capaços d’unir una praxi brutal amb les teories més belles. Nietzsche pertanyia, certament, a la primera categoria».

Després d’acabar Així parlà Zaratustra, entre 1885 i 1886, Nietzsche és plenament conscient que s’inicia una etapa nova del seu pensament. Per fer-ho explícit, redacta nous pròlegs per a les obres publicades anteriorment, amb la voluntat de reinterpretar el seu propi recorregut intel·lectual i marcar una distància crítica respecte de les etapes precedents.

En conjunt, fins aquell moment només s’han venut aproximadament cinc-cents exemplars dels seus llibres. Nietzsche constata que l’editor Schmeitzner, al llarg dels últims deu anys, amb prou feines ha proveït d’exemplars els llibreters i, a més, no n’ha fet cap mena de promoció. Així, les seves obres només són conegudes per un reduït cercle de lectors extremadament motivats i perseverants.

La vida quotidiana a Sils Maria és molt semblant a la dels anys anteriors. Nietzsche necessita una gran tranquil·litat per concentrar-se en el treball d’escriptura. És un període en què torna a llegir intensament, cosa que converteix l’expressió del seu pensament en un diàleg constant. D’aquesta manera, es fa evident que darrere de cada llibre n’hi ha sempre un altre, i que la seva obra s’elabora en un continu intercanvi amb la tradició filosòfica i literària.

Nietzsche es veu envoltat i acompanyat per la seva vella cort de Sils: les senyores Mansuroff, les dames Fynn —mare i filla— i el general Simón amb la seva filla. A l’agost s’hi afegeixen també «dues belles joves comtesses», les senyoretes von Rantzau i von Alten, procedents de Munic, així com un antic alumne de Pforta que hi arriba amb la seva germana, o el doctor Brockhaus, de Leipzig.

El 30 de juny, el cotxe de Correus el porta novament al seu refugi estiuenc predilecte. A Sils es retroba un cop més amb el seguici de dames que l’admiren, les senyores Fynn i Mansuroff, que el cuiden amb afecte, tal com escriu a la seva mare el 14 de juliol: «Ahir em van obsequiar les meves dames amb mató fet amb llet agra, a la manera russa, acompanyat de dos bells pans integrals».

Cal tenir present que el vitalisme de Nietzsche es fonamenta, en bona part, en una alimentació acurada i en una reflexió gastronòmica constant, de la qual creu que depèn en gran mesura la “salvació de la humanitat”. Així ho expressa retrospectivament a Ecce homo: «De fet, sempre, fins arribar a l’edat més adulta, només he menjat malament —en termes morals he menjat “impersonalment”, “desinteressadament”, altruistament, a la salut dels cuiners i d’altres companys de Crist. Gràcies, per exemple, a la cuina de Leipzig alhora que feia el meu primer estudi de Schopenhauer (1865), vaig negar molt seriosament la meva voluntat de vida».

Nietzsche detesta la cuina alemanya: la sopa abans de l’àpat; les carns excessivament cuites; les verdures greixoses i farinoses; i la degeneració de les postres dolces en autèntics petjapapers. Tot plegat, sumat al consum desmesurat de vi i cervesa, explica la seva afirmació que «l’esperit alemany és una indigestió, mai no dona res per acabat».

També blasma la dieta anglesa, que, tot i ser per a ell un cert retorn a la natura en comparació amb l’alemanya o la francesa, identifica irònicament amb “el canibalisme”, ja que dota l’esperit de “peus feixucs”. En canvi, entronitza la cuina del Piemont com a ideal gastronòmic compatible amb una vida noble i afirmativa.

Tenim notícia que, en aquesta ocasió, Sils Maria li escau especialment bé, en bona part gràcies als seus acompanyants, que li són molt grats, però també per la serenitat que li aporta la publicació de Més enllà del bé i del mal, malgrat els conflictes que aquesta obra acabarà generant amb alguns dels seus antics amics.

Quan parla d’aquest llibre a Ecce homo, Nietzsche en fa aquesta caracterització: «En l’essencial, aquest llibre (1886) és una crítica de la modernitat, sense excloure’n les ciències modernes, l’art modern, ni tan sols la política moderna, i ofereix també indicacions per a un tipus oposat, que és el menys modern possible, un tipus noble, que diu sí. En aquest darrer sentit, el llibre és una escola del gentilhome, prenent el concepte de la manera més espiritual i més radical que s’hagi pres mai».

Tots els trets que caracteritzen la seva època —com ara l’“objectivitat”, el “sentit històric”, la “ideologia del progrés” o la “racionalitat”— són sotmesos a una crítica implacable. Cal tenir en compte que Més enllà del bé i del mal s’escriu després del Zaratustra, de manera que ambdós textos beuen d’una mateixa font i comparteixen un mateix impuls afirmatiu i destructor alhora.

El to anímic predominant d’aquesta etapa és, doncs, l’optimisme. Una alegria desbordant que es tradueix en una millora de la salut fins a extrems gairebé inimaginables. Nietzsche se sent fort, lúcid i creativament fecund.

La primera cosa que cal destacar és que el filòsof de Sils Maria mai no es planteja tractar el tema de la felicitat com una qüestió autònoma i sistemàtica. Paradoxalment, però, tota la seva obra està travessada per la preocupació per aquest benestar primordial que tots els éssers humans anhelen.

Per a Nietzsche, el benestar consisteix a deslligar-se de les concepcions que estructuren l’entramat social i que arrelen en la tradició, per tal d’acceptar uns valors nous que s’identifiquen amb la vida mateixa. La felicitat no és un estat estable ni definitiu, sinó un camí costerut, sempre inacabat, que el caminant solitari recorre tot superant resistències i obstacles.

Així ho expressa amb les seves pròpies paraules: «La felicitat és el sentiment que el poder creix, que una resistència ha estat superada, que tu ets lliure; per tant, feliç».

Aquell estiu de 1887, Nietzsche intenta trobar alternatives a l’estada habitual a l’Engadina, però no ho aconsegueix. Comença a pesar-li molt la fama que ha adquirit Sils Maria com a destinació estival, capaç d’atreure tota mena de gent i de trencar la solitud que tant necessita.

Nietzsche camina tant a l’hivern com a l’estiu. A Gènova i, més tard, a Niça, on passa els hiverns, manté una rutina estricta de passejades: «Em passejo una mitjana d’una hora al matí, tres hores a la tarda, amb un bon pas, sempre pel mateix camí: que està prou bé per suportar la repetició». També, com no podia ser d’una altra manera, camina a l’Alta Engadina, on passa els estius: «els millors camins que pugui esperar el gairebé cec en què m’he convertit, i l’aire més tònic».

L’any 1880 encara afirma passejar deu hores al dia, però comença a patir problemes d’esquena, a més de les seves afeccions cròniques. A l’estiu de 1881, també a Sils Maria, continua caminant, i confessa en una carta que se li omplen els ulls de llàgrimes durant les passejades, no per sentimentalisme, sinó de pura alegria. El 1884 descobreix encara vuit rutes noves per Menton que l’animen molt; però a partir de 1886, les migranyes, les nàusees i altres mals el van delmant, i li costa cada cop més recuperar-se després de les caminades.

En aquest mateix context, Nietzsche invoca vuit “amics de passejada”: Epicur, Montaigne, Goethe, Spinoza, Plató, Rousseau, Pascal i Schopenhauer. Amb ells —diu— combrega i dissecciona, com amb tots els veritables companys de viatge: «Un petit jardí, figues, formatge i, a més, dos o tres amics: en això consistia l’opulència d’Epicur».

A l’aforisme 366 de La gaia ciència expressa de manera exemplar aquesta manera de pensar vinculada al moviment i al cos: «No som d’aquests que només envoltats de llibres, inspirats per llibres, arriben a pensar —estem acostumats a pensar a l’aire lliure, caminant, saltant, pujant, ballant, preferentment a muntanyes solitàries o arran de mar on fins i tot els camins es posen pensatius».

Es trasllada a Sils Maria el 6 de juny, enmig del mal temps i d’un atac intens provocat tant per les inclemències meteorològiques com pel mateix viatge. Aquest malestar pot estar relacionat amb la diferència d’alçada entre les dues localitats. La distància altitudinal entre Torí (280 m sobre el nivell del mar) i Sils (1.809 m) és considerable, i fins i tot persones sanes pateixen sovint trastorns a causa d’un canvi tan sobtat. A tot això s’hi afegeix, aquell juny de 1888, un temps especialment advers i un aire humit saturat de neu en procés de desglaç: les pitjors condicions imaginables per a Nietzsche.

Tot això té lloc sense oblidar mai el decor que el caracteritza. Nietzsche porta amb orgull corbates elegants i camises noves —totes enviades per la mare—, es compra un barret i un bagul, i a les tardes, quan sopa sol a l’habitació, cobreix la tauleta amb unes estovalles blanques que també ha rebut de la mare. D’aquesta manera palesa fins a quin punt conrea una dimensió estètica de l’existència que considera essencial.

Constatem, doncs, com Nietzsche es preocupa pel vestit. Més encara: Nietzsche és presumit. Fins i tot es podria afirmar que viu de cara al mirall, tal com se suposa que ha de fer tot veritable dandi.

Com ja sabem, a partir de 1879, Friedrich Nietzsche comença a patir greus problemes de salut que li afecten especialment la visió, cosa que li dificulta notablement l’escriptura. Fins al punt que se li acut la idea de recórrer a la tecnologia. Durant les primeres setmanes de 1882, rep al seu domicili una màquina d’escriure danesa, la Writing Ball de Malling-Hansen.

Aquest recurs tècnic acaba influint també en la seva manera d’escriure i en el desenvolupament mateix del pensament. Així ho constata un dels seus millors amics, l’escriptor i compositor Heinrich Köselitz, en paraules recollides per Nicholas Carr: «La prosa de Nietzsche s’havia tornat més estricta, més telegràfica. També posseïa una contundència nova, com si la potència de la màquina —el seu “ferro”—, en virtut d’algun misteriós mecanisme metafísic, es transmetés a les paraules impreses de la pàgina». «Fins i tot pot ser que aquest instrument us il·lumini un nou idioma», li escriu Köselitz en una carta.

Mentrestant, el temps empitjora. El 20 de setembre de 1888, Nietzsche abandona Sils Maria i es dirigeix cap a Torí. En diverses cartes parla de la gran quantitat de neu i precipitacions que ha de suportar aquells dies: els llacs es desborden i comarques senceres queden inundades.

Ple d’alegria i exaltació, escriu a Köselitz el 30 d’octubre: «M’acabo de mirar al mirall —mai he tingut aquesta aparença—. Modèlicament, de bon humor, ben alimentat i deu anys més jove... A més, des que he triat Torí com a pàtria, he canviat molt en els honors que em concedeixo a mi mateix: em preo, per exemple, d’un sastre extraordinari i miro que se’m vegi pertot arreu com un estranger distingit».

Els membres de la família Fino, que regenten la casa on s’hostatja, al carrer Carlo Alberto, 6, es mostren molt amables amb ell. Tant és així que Nietzsche pensa regalar-los l’estufa que ha comprat en el moment de la marxa. Obsequia els infants amb caramels i toca el piano a duo amb la petita Irene, que aleshores té setze anys.

La seva vida quotidiana a la ciutat queda marcada per un conjunt de rituals que donen forma al pas de les hores: passejar, esperar que el te es refredi abans de beure’l, evitar l’alcohol, llegir i escriure un gran nombre de cartes —que acosten al seu dia a dia les persones estimades que té lluny—, combatre el fred, consumir sovint ruibarbre i anotar, en una petita llibreta, tot allò que se li acut i que creu aprofitable per a l’exercici extenuant de l’escriptura.

Les cartes que escriu, però, indiquen que, a finals de 1888, la seva salut mental comença a trontollar. La lectura de les missives redactades entre l’octubre de 1888 i el gener de 1889 ho posa clarament de manifest.

Overbeck comença a preocupar-se per les cartes que rep del seu amic, en les quals aquest afirma tenir el mateix poder que Jesucrist, ser aclamat per la gent que troba pel carrer o actuar com a interlocutor privilegiat del mateix Bismarck. «Després de l’abdicació de l’antic Déu regnaré jo», li comunica a Fuchs. Altres encarnacions que posteriorment esmenta són les de Buda, Alexandre el Gran, Juli Cèsar, Voltaire, Napoleó i, possiblement, fins i tot Wagner.

El 3 de gener de 1889, a Torí (Itàlia), es produeix l’anomenat episodi de l’eufòria, generalment diagnosticat com un brot psicòtic —sovint interpretat com a esquizofrènia o com a conseqüència de la sífilis. Nietzsche, al mig del carrer, s’abraça plorant a un cavall mig mort que el seu amo està fuetejant. L’escena recorda alguns episodis atribuïts a sant Francesc, que també s’abraça als «germans animals».

Sabem, per exemple, que Nietzsche munta a cavall, com a mínim, des de 1867. Aquell mateix any demana a la mare un cavall per poder continuar amb els seus «estudis eqüestres». Té també un cavall durant el servei militar, al qual dona el nom de Balduin. Fins al punt que arriba a considerar el cavall com un dels animals més «orgullosos» de la creació.

Les seves obres són plenes de referències animals. Però és en un tercer nivell, el teòric, on els animals esdevenen determinants per comprendre els plantejaments del savi de Sils Maria. En aquest punt, Nietzsche inverteix la concepció tradicional: l’home deixa de ser el zenit de la natura per passar a ser vist com un animal malalt, precisament perquè nega els seus orígens. Escriu al Zaratustra: «Digueu-me, doncs, animals meus: aquests homes superiors, tots plegats —que potser no fan olor? Oh, quines aromes entorn meu! Només ara sé i sento quan us estimo, animals meus».

El 3 de gener de 1889, al matí, Friedrich Nietzsche abandona l’habitació on s’hostatja al carrer Carlo Alberto, a Torí, per dirigir-se al centre de la ciutat. Durant el passeig presencia una escena que el fa aturar-se: un cotxer està maltractant el seu cavall, exhaust i incapaç de continuar la marxa. Nietzsche intervé, abraça el coll de l’animal i comença a plorar. Les seves últimes paraules són: «Mare, soc un ximple».

Les versions varien. En tot cas, David Fino, propietari de l’habitació on s’hostatja el pensador i un dels primers a arribar al lloc dels fets, confirma els trets principals de l’escena. Nietzsche el reconeix i accepta que l’acompanyi de retorn a casa.

Sembla ser, com dèiem, que és el cap de la família Fino qui el recull del carrer i l’acompanya a l’habitació. Immediatament es posa en contacte amb Overbeck, que, després d’un viatge extenuant de vint-i-quatre hores des de Basilea fins a Torí, arriba a la capital piemontesa per fer-se càrrec de la situació.

L’escena amb què es troba l’amic és absolutament dantesca i Overbeck no la voler relatar posteriorment en tota la seva cruesa, per pudor, a les obres biogràfiques. Com sempre, s’encarrega de tot. Contacta un dentista habituat a tractar malalts mentals perquè l’acompanyi durant el trasllat. Amansen la “fera” amb grans dosis de somnífers i, en arribar al destí, li fan creure que és un príncep a qui espera una gran multitud a l’estació, amb la finalitat de facilitar el trajecte fins al sanatori.

Nietzsche és traslladat de retorn a Basilea, on és ingressat a la clínica psiquiàtrica «Friedmatt», inaugurada el 1886 i dirigida pel professor Dr. Ludwig Wille, situada aleshores als afores de la ciutat, a tocar de la frontera alsaciana.

A la fitxa d’ingrés, el doctor Wille diagnostica una «paràlisi progressiva». Observa també que Nietzsche ha utilitzat somnífers i relaxants, substàncies sobre les quals la ciència mèdica encara no ha emès un veredicte clar.

El 10 de gener, Overbeck informa la mare de la delicada situació en què es troba el seu fill. Aquesta arriba a Basilea el 13 de gener. En un primer moment es mostra relativament optimista sobre l’evolució de la malaltia, però els fets aviat ho desmenteixen. Overbeck, en canvi, adopta una actitud clarament més pessimista. En una carta a Köselitz escriu: «Nietzsche s’ha acabat».

En tot moment, els amics estan pendents del que succeeix, ja sigui directament o a través d’Overbeck: Gersdorff, Carl Fuchs, el professor Max Heinze (de Leipzig), Paul Deussen, Mrs. Emily Fynn, Jacob Burckhardt, Malwida von Meysenbug, Cosima Wagner, Rohde…

Ara qui s’encarrega de tot és la mare. Durant els set anys següents, el filòsof depèn directament d’ella. La seva germana continua immersa en l’empresa colonial que l’ha portat al Paraguai, un projecte que també s’encamina irremeiablement cap a la catàstrofe. A partir de la primavera de 1890, la mare trasllada el filòsof a la casa natal de Naumburg, entre altres motius perquè no es pot permetre les despeses de l’hospital.

Segons expliquen alguns dels amics que el visiten, aquella ràbia inicial amb què reaccionava davant l’enclaustrament es transforma progressivament en una mena de docilitat infantil, fins al punt que un d’ells afirma: «Sembla que la bogeria hagi esdevingut idiotesa».

En aquell moment —ens situem a l’estiu de 1892— ja no reconeix els amics, repeteix contínuament frases fetes i pateix forts episodis de ràbia que expressa de manera descontrolada.

La mort de la mare, el 20 d’abril de 1897, a l’edat de setanta-un anys, no fa sinó agreujar els problemes ja urgents derivats de l’empitjorament del malalt i del final de la pensió de Basilea. Amb el decés de la mare s’acaba definitivament «Naumburg» per a Friedrich Nietzsche.

La germana trasllada aleshores el filòsof a Weimar, on havia adquirit una casa destinada a ser la seu de la Fundació Nietzsche gràcies al suport de Meta von Salis.

Nietzsche mor sense ser conscient del que havia estat i del que acabava, el 25 d’agost de 1900, a causa d’una pneumònia. Elisabeth Förster publica com a anunci personal: «Avui al migdia, cap a les dotze, va morir el meu estimat germà Friedrich Nietzsche. Weimar, 25 d’agost de 1900».

El dimarts 28 d’agost, a les quatre de la tarda, té lloc l’enterrament a la tomba familiar de Röcken. La cerimònia es desenvolupa segons el següent ordre:

1. Repic de les velles campanes.
2. Cant d’un cor d’homes.
3. Al·locució de l’alcalde, el doctor Adalbert Oehler (aleshores alcalde de Halberstadt).
4. Cor d’homes.
5. Paraules de comiat a càrrec del professor Max Heinze, Carl von Gersdorff i el doctor Carl Fuchs.
6. «Confessió» de Peter Gast.
7. Cor d’homes.
8. Paraules finals de cloenda de la cerimònia fúnebre.

Evolució general de la seva obra

L’evolució del pensament de Nietzsche va des d’un humanisme estètic inicial, fortament influït per l’art i la cultura grega, cap a una crítica radical de la cultura occidental, especialment de la moral, la religió i la pretensió de veritat absoluta. Aquest recorregut culmina en un projecte filosòfic de gran abast: la revaloració de tots els valors i l’afirmació incondicional de la vida, entesa com a força creadora, canviant i conflictiva.

1872 – El naixement de la tragèdia

Primera gran obra de Nietzsche —comentada anteriorment— i text fonamental del seu període inicial. Hi interpreta la cultura grega antiga com una tensió fecunda entre dos principis estètics: l’apol·lini, associat a l’ordre, la mesura, la forma i la bellesa serena; i el dionisíac, vinculat a l’instint, l’excés, la desmesura i la dissolució de l’individu. La tragèdia grega és presentada com la síntesi viva d’aquests dos impulsos. Nietzsche defensa que l’art —i en especial la tragèdia— té un valor vital: permet afirmar l’existència fins i tot davant del dolor i del sofriment. En aquest context, critica Sòcrates i el racionalisme com a forces que dissolen l’esperit tràgic i obren el camí a la decadència cultural.

1873–1876 – Consideracions intempestives

Conjunt de quatre assaigs que adopten un to clarament combatiu. Nietzsche hi exerceix una crítica frontal a la cultura alemanya del seu temps, especialment a l’historicisme, que considera paralitzant i nihilista. Defensa una relació vital amb el passat, al servei de la vida present. En aquests textos elogia figures que concep com a exemples de “gran cultura”, com Schopenhauer i Wagner, encara vistos com a mestres espirituals. Alhora, esbossa la figura del filòsof com a educador i comença a perfilar-se la seva idea d’una cultura aristocràtica, creadora de valors.

1874 – Sobre veritat i mentida en sentit extramoral

Assaig breu però d’importància capital. Nietzsche hi formula una crítica radical de la noció tradicional de veritat. La veritat no és una correspondència objectiva amb la realitat, sinó una construcció lingüística: un conjunt de metàfores fossilitzades que hem oblidat que ho són. Aquest text inaugura una concepció perspectivista del coneixement i anticipa la seva crítica posterior a la metafísica, a la ciència i a la moral com a sistemes que oculten el caràcter creatiu i interpretatiu del pensament humà.

1878 – Humà, massa humà

Obra de transició decisiva que marca el trencament amb el romanticisme, amb Wagner i amb Schopenhauer. Nietzsche adopta un estil aforístic, breu i analític, i s’apropa a l’esperit de la Il·lustració francesa. Inicia una crítica sistemàtica de la religió, la moral i la metafísica, analitzant-ne els orígens psicològics i històrics. Apareix una nova imatge del filòsof com a esperit lliure, escèptic, metòdic i alliberat d’ideals absoluts.

1881 – Aurora

Continua l’empresa crítica iniciada a Humà, massa humà. Nietzsche centra ara l’atenció en el naixement de la moral, desmuntant la idea que els valors morals siguin universals o naturals. Mostra com deriven de costums, d’instints i de relacions de poder. Aquest llibre posa les bases del seu pensament madur i prepara el terreny per a les grans formulacions posteriors.

1882 – La gaia ciència

Obra clau del pensament nietzscheà. Hi apareix la famosa proclamació de la “mort de Déu”, que simbolitza la crisi definitiva dels valors absoluts de la cultura occidental. Aquesta mort obre tant un abisme de nihilisme com la possibilitat d’una nova afirmació de la vida. El llibre combina lucidesa crítica amb un to vitalista i alegre. També hi apareixen intuïcions fonamentals, com l’etern retorn, que serà desenvolupada posteriorment.

1883–1885 – Així parlà Zaratustra

L’obra més literària, simbòlica i poètica de Nietzsche. Escrita en forma de paràbola profètica, presenta conceptes nuclears del seu pensament: el superhome (Übermensch) com a creador de nous valors, l’etern retorn com a prova suprema d’afirmació de la vida, i una crítica radical de la moral tradicional, del ressentiment i de l’esperit gregari. Zaratustra encarna la figura del pensador solitari que anuncia una nova manera de viure i de pensar més enllà del bé i del mal.

1886 – Més enllà del bé i del mal

Text de maduresa filosòfica. Nietzsche hi realitza una crítica sistemàtica de la filosofia tradicional, especialment de la seva pretensió d’objectivitat i neutralitat. Denuncia que tota filosofia amaga uns valors i uns instints. Desenvolupa el seu perspectivisme i prepara metodològicament la genealogia de la moral. El llibre aspira a formar un “tipus noble” d’esperit lliure capaç de dir sí a la vida.

1887 – La genealogia de la moral

Obra clau per entendre la crítica nietzscheana de la moral occidental. A través d’una anàlisi històrica i psicològica, distingeix entre moral de senyors i moral d’esclaus, mostrant com la moral cristiana neix del ressentiment i de la impotència davant la vida. Aquesta obra aprofundeix la destrucció dels fonaments morals tradicionals i exposa amb claredat el mètode genealògic.

1888 – Ecce homo

Autobiografia intel·lectual singular i provocadora. Nietzsche reflexiona sobre la seva obra, en revisa el sentit i se’n proclama el valor amb un to irònic, exagerat i sovint paròdic. Lluny de la vanitat banal, el text funciona com a clau interpretativa del seu pensament i com a exercici extrem d’autoafirmació.

1888 – El crepuscle dels ídols

Síntesi clara i contundent del seu pensament. Nietzsche hi ataca els grans “ídols” de la tradició occidental: Sòcrates, la raó, la moral, el cristianisme, la metafísica. El llibre funciona com una introducció accessible a la seva filosofia madura i resumeix el seu projecte destructiu i afirmatiu alhora.

1888 – L’Anticrist

Crítica radical del cristianisme, que Nietzsche interpreta com una moral contrària a la vida, basada en la renúncia, el ressentiment i la negació dels instints. El text té un to violent i polèmic, i expressa la ruptura definitiva amb la tradició judeocristiana.

1888 – Nietzsche contra Wagner

Text breu i carregat de significació autobiogràfica. Nietzsche consuma la ruptura amb Wagner, símbol d’una cultura decadent, malalta i narcòtica. El llibre és també una crítica a l’art que nega la vida.

1888 (pub. 1906) – La voluntat de poder

Recull pòstum de fragments, publicat de manera controvertida. Malgrat no ser una obra sistemàtica, gira al voltant del concepte de voluntat de poder, entesa no com a domini polític, sinó com a principi fonamental de tota vida: expansió, creació, superació i interpretació.

Conclusió

La filosofia de Nietzsche culmina simbòlicament a Així parlà Zaratustra, una obra que no ofereix doctrines tancades, sinó proves de vida. No hi trobem un sistema filosòfic convencional, sinó una invitació radical a afirmar l’existència en la seva totalitat, amb el dolor, la finitud i la repetició incloses. Zaratustra no és un mestre que imposa veritats, sinó una figura que exposa l’home al risc de viure sense fonaments absoluts.

En aquest sentit, no és casual que Nietzsche tanqui la seva obra amb cants, i no amb tesis. El cant de la nit i El cant embriac expressen allò que no pot ser reduït a concepte: l’experiència d’una afirmació plena de la vida. En El cant embriac, el més lleig dels homes —figura de l’ésser humà carregat de ressentiment i negació— arriba a dir:

«Gràcies a aquest dia —per primera vegada estic content d’haver viscut tota la meva vida. I no en tinc prou de donar testimoni d’això. I val la pena viure a la terra: un dia, una festa amb Zaratustra m’ha ensenyat a estimar la terra.»

Aquest passatge condensa el nucli del pensament nietzscheà: aprendre a estimar la terra, és a dir, el món sensible, corporal, finit, canviant, sense recórrer a mons suprasensibles ni consolacions metafísiques. L’afirmació de la vida no consisteix a negar el sofriment, sinó a integrar-lo fins al punt de poder dir-li sí.

Això es fa explícit amb la formulació més radical de totes:

«Era això —la vida?, diré a la mort. “Molt bé, doncs! Una altra vegada!”.»

Aquí pren cos la idea de l’etern retorn, no com una teoria cosmològica, sinó com una prova existencial: només qui és capaç de voler la repetició de tota la seva vida —sense esborrar-ne cap moment— pot dir que afirma realment l’existència. L’etern retorn no exigeix creure-hi, sinó viure com si cada instant mereixés ser volgut eternament.

En aquest context pren tot el sentit una de les frases més conegudes de Nietzsche:

«Tenim art per no morir de la veritat».

Aquesta afirmació no defensa l’art com a evasió, sinó com a condició vital. La “veritat”, entesa com a despullament total de les ficcions humanes, és insuportable si no és transfigurada. L’art —i, en un sentit ampli, la creació de valors— és allò que permet a l’ésser humà viure sense negar-se a si mateix. Sense art, la veritat esdevé destructiva; amb art, pot ser afirmada.

Així, el pensament de Nietzsche no cerca oferir respostes tranquil·litzadores, sinó formar esperits capaços de dir sí: sí al cos, sí al món, sí al conflicte, sí a la finitud. El seu projecte no és moralitzar, sinó despertar una manera de viure més intensa, capaç de transformar la necessitat en llibertat.

En darrer terme, Nietzsche no pregunta què és la veritat, sinó què pot fer la vida amb la veritat. I la seva resposta és clara: crear, estimar, afirmar. Fins i tot —i sobretot— quan això implica tornar a dir, una vegada i una altra: encara una vegada més.

Jordi Coll Vera - 2026