El fenomen migratori en el context global

A Catalunya, més d’un 20% de la població —aproximadament entre un 22% i un 23%— és d’origen immigrant o té nacionalitat estrangera, segons les sèries estadístiques recents sobre població estrangera i migracions (Idescat, 2025). Una part d’aquesta població ja disposa de la nacionalitat espanyola i de passaport, però el seu origen s’inscriu en processos migratoris recents, especialment dels darrers vint anys.

A Europa, les xifres són semblants, tot i que presenten oscil·lacions segons els països: Alemanya en registra percentatges més elevats, mentre que alguns estats de l’est de la Unió Europea en tenen de més baixos. Aquest fenomen s’acompanya de fets dramàtics, com la mort de moltes persones migrants en embarcacions al mar. L’any 2024, 10.457 persones moren o desapareixen a la frontera occidental euroafricana, i la ruta atlàntica cap a les Illes Canàries concentra 9.757 d’aquestes víctimes, segons el recompte de Caminando Fronteras (Caminando Fronteras, 2024). Això mostra que la dimensió humanitària del fenomen migratori no pot separar-se de la seva dimensió política.

El fenomen migratori és mundial i té repercussions molt clares, sovint dramàtiques. Les causes de les migracions són diverses: persecució política, guerres, canvi climàtic, manca d’aigua, pobresa, misèria i absència d’expectatives per a la gent jove i emprenedora dels països emissors. La literatura especialitzada subratlla que les migracions contemporànies combinen factors econòmics, polítics, socials, familiars i ambientals, i que no poden explicar-se només per una causa única (Castles i Miller, 2004). Per això, el fenomen migratori s’ha d’entendre, afrontar i resoldre. Alhora, cal recordar que les migracions formen part de tota la història humana: els europeus actuals són resultat de diferents migracions, originàriament d’Àfrica i, posteriorment, d’Àsia i del sud d’Europa.

Sempre hi ha hagut migracions, però la globalització de l’economia i de les comunicacions, la facilitat de viatjar i l’increment del benestar en alguns territoris intensifiquen l’emigració contemporània. Les ciutats, petites o grans, i especialment les metròpolis, esdevenen enclavaments universals: una mena de món en miniatura o de mapa mundi reduït. Aquesta transformació urbana s’inscriu en una etapa en què la mobilitat internacional modifica tant les societats d’origen com les societats de destinació (Castles i Miller, 2004).

En conjunt, la situació mundial es caracteritza per una economia cada vegada més globalitzada, per unes comunicacions més intenses i per desigualtats persistents. En aquest context, les ciutats experimenten canvis profunds en la demografia i en les formes de viure i de conviure. El fenomen migratori, per tant, no és exclusiu de Catalunya, d’Espanya ni de la Unió Europea: és un fenomen global que exigeix respostes polítiques, socials i ètiques.

La ciutat com a espai de convivència

Fa 2.300 anys, Aristòtil ja identifica aquest fenomen en el cas d’Atenes: l’arribada de persones de fora a la ciutat. Ell mateix és un metec, un estranger procedent de Macedònia, encara que parli grec com els atenencs. A la Política, Aristòtil sosté que la ciutat no és només una agregació de persones, sinó una comunitat orientada a una vida bona compartida (Aristòtil, 1988).

D’aquí prové la paraula política: de polis, ciutat. Aristòtil recorda que a la ciutat no es tracta només de viure junts, sinó de viure junts bé. Aquesta idea permet entendre la convivència com una empresa ètica, política i humana, que concerneix tant els qui venen de fora com els qui ja hi són o hi han nascut (Aristòtil, 1988).

L’experiència humana de l’emigració

La cèlebre cançó L’emigrant, amb lletra de Jacint Verdaguer, expressa amb força l’experiència de qui s’allunya de la seva terra: “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...”. L’emigració implica marxar del país per buscar feina, obrir-se pas i, sovint, construir una família en un altre lloc. És un fet de ruptura, però també d’esperança i d’il·lusió. Sobretot, afecta profundament la persona i la seva vida interior, perquè l’arribada a un nou país comporta desarrelament, desorientació i un procés complex d’adaptació.

Sovint no es té prou en compte la dimensió psicològica de l’emigració. La persona emigrant travessa un procés difícil d’entendre des de fora. Joseba Achotegui ha estudiat aquesta experiència amb el concepte de Síndrome d’Ulisses, que descriu el dol migratori extrem i l’estrès crònic i múltiple que poden patir les persones migrants en situacions adverses (Achotegui, 2020). Aquesta síndrome descriu la situació de la persona que viu fora del seu país i que amb prou feines coneix el mapa, la història o la llengua del lloc on arriba. Ara bé, aquest país ha estat escollit: Catalunya, Espanya, Alemanya o Europa no apareixen per atzar, sinó que formen part d’una decisió pensada. La persona emigrant hi busca supervivència, dignitat i la possibilitat de deixar enrere unes condicions que malmeten la seva vida al país d’origen.

Les fases del procés migratori: entrada, regularització i nacionalització

En un país determinat, la immigració passa per diferents fases. Des del punt de vista governatiu i legal, la primera és l’entrada: com arriben les persones, en quines condicions i de quina manera són ateses. Aquesta és la fase més visible i, sovint, la més dramàtica, especialment quan l’arribada es produeix en embarcacions precàries i amb morts a alta mar.

Aquesta visibilitat pot generar la sensació que arriba molta gent. Tanmateix, aquesta situació és relativament abordable si es planifica una acollida adequada: amb recursos, instal·lacions, distribució territorial equitativa i oportunitats mínimes perquè les persones trobin un lloc on dormir, puguin buscar feina i s’inscriguin finalment al cens. Així, l’entrada constitueix la primera fase del procés migratori.

Després arriba la legalització, que comença amb la inscripció al cens, la recerca d’una feina i l’accés a un lloc on viure. Quan aquestes condicions es compleixen, es pot obtenir la documentació i el permís de residència. Aquesta fase ja inicia el procés d’integració, perquè proporciona una identitat civil reconeguda. Finalment, després d’uns anys i d’unes proves, pot arribar la nacionalització, que representa el final legal —encara que no necessàriament social o moral— de la condició immigrant.

Quan una persona es nacionalitza, ja no hauria de ser anomenada immigrant, sinó ciutadana del país. És una persona establerta com les altres. L’exemple del barri de la Mina, a Barcelona, és significatiu: tot i la imatge de barri conflictiu que sovint se li atribueix, més del 80% —i prop del 90%— dels seus veïns són nacionalitzats i, per tant, són ciutadans espanyols.

Així doncs, aquestes persones no són immigrants en sentit jurídic, sinó persones nacionalitzades que poden afirmar que són de Barcelona, catalanes i espanyoles. Aquesta constatació introdueix una qüestió decisiva: la importància del vocabulari.

El valor polític i moral del vocabulari

Una persona que arriba de fora, si es troba en situació d’immigració, ha de ser anomenada immigrant, perquè dir-ne prematurament ciutadana pot falsejar la realitat. La condició immigrant és difícil i precària, i l’objectiu és superar-la quan la persona vol continuar vivint i treballant al país fins a esdevenir-ne nacional. Ara bé, un cop arriba la nacionalització, ja no se l’ha d’anomenar immigrant.

També resulta inadequada, en molts casos, la distinció entre immigrants i autòctons. No totes les persones nascudes al país, o que hi viuen des de fa molt temps, són autòctones en un sentit estricte, perquè poden tenir orígens diversos. Cadascú és autòcton del seu lloc d’origen.

Autòcton vol dir pertanyent a un lloc geogràfic, a una terra. Per tant, tothom és autòcton del seu país, també les persones que venen de fora.

Les persones que arriben de fora poden ser anomenades nouvingudes. En anglès, el terme equivalent és newcomer. Ara bé, no tots els nouvinguts són immigrants: alguns són visitants, estudiants, artistes, intel·lectuals o executius de pas. El terme nouvingut és, doncs, més ampli que el terme immigrant.

El vocabulari té un pes decisiu i s’ha d’utilitzar amb precisió, sense connotacions pejoratives ni denigrants per a les persones que venen de fora. Un exemple il·lustra aquesta qüestió: una persona de Mataró, amb família i fills nascuts a la ciutat, explica en català que fa més de trenta anys que hi viu i que encara li diuen immigrant, tot i que les seves filles s’han escolaritzat en català i una és a punt d’entrar a la universitat.

Per això, la nomenclatura i el vocabulari mai no són neutres: sempre incorporen una significació política i moral. Expressions com “els d’aquí” i “els de fora” confronten les persones, estigmatitzen l’altre i perjudiquen la seva dignitat i la seva imatge.

Aquest rebuig de l’altre és un dels grans problemes de totes les societats. Alhora, existeixen eufemismes que intenten suavitzar o disfressar el fenomen migratori, com ara parlar de recepció, acomodació o adaptació dels immigrants, sense afrontar sempre la complexitat real del procés. Aquesta complexitat es manifesta especialment en la manera com una societat acull —o no acull— les persones que hi arriben.

Acollida, rebuig, solidaritat i necessitat social

També es parla sovint d’acollida, de país d’acollida i d’acolliment. Tanmateix, caldria preguntar a les persones que acaben d’arribar si realment se senten acollides. Segurament no sempre és així.

Això no significa necessàriament que se sentin maltractades, sinó que arribar a un país nou implica entrar en la diferència i en allò desconegut, i obrir-s’hi pas requereix un gran esforç. En aquest sentit, l’acolliment real no és immediat: hauria d’arribar més endavant, quan es creen condicions efectives de reconeixement i pertinença.

A tot arreu hi ha xenofòbia, por a l’estranger, racisme i classisme. La classe social influeix de manera decisiva en la imatge que es té de qui ve de fora, especialment quan es tracta d’una immigració pobra i no d’una persona que arriba per ocupar un càrrec directiu o una posició social privilegiada.

Catalunya no és una excepció. Com a tot arreu, hi ha focus de rebuig de l’altre per motius de classisme, xenofòbia o racisme, tant dins d’una mateixa ciutat com d’una mateixa comarca. Les grans metròpolis, fins i tot les que es presenten com a acollidores i integradores, també contenen guetos i formes d’exclusió. El color de la pell pot esdevenir un factor de rebuig, encara que aquest rebuig aparegui sovint de manera dissimulada. Tanmateix, també hi ha solidaritat, comprensió i capacitat de posar-se en el lloc de l’altre. Catalunya i Espanya coneixen directament o indirectament el fet d’emigrar, perquè durant les dècades de 1950 i 1960 moltes persones marxen a treballar a l’estranger en un context marcat per la dictadura i per la manca d’oportunitats.

En general, Catalunya es pot considerar un país solidari, encara que hi hagi focus de racisme i dificultats importants per assolir una inclusió i una acceptació plenes de l’altre. Al costat de la solidaritat, però, també hi intervé l’interès: interès econòmic i familiar. Des del punt de vista econòmic, la immigració proporciona sovint mà d’obra barata i, en molts casos, explotada, amb diferències salarials i de tracte molt grans respecte de les persones que fa més temps que viuen al país o que hi han nascut.

També hi ha un interès familiar, especialment en famílies de classe mitjana i benestants, que necessiten persones immigrades per assumir tasques de cura, ja sigui a la residència o al domicili de la gent gran. Així, a més de la solidaritat, hi actua el factor de l’interès. En aquest sentit, la immigració esdevé necessària.

L’economia del país, tot i les dificultats derivades de la crisi de 2008 i de la Covid-19, es manté i mostra signes de recuperació. Aquesta economia necessita la immigració, no només perquè ocupi feines que sovint la resta de la població no vol assumir, sinó també perquè aporta noves capacitats i energies.

Moltes persones immigrades treballen com a peons, cambrers, cuidadors, en el camp o en serveis. Però la seva aportació no es limita a aquests àmbits. Sovint són persones amb iniciativa, capacitat i intel·ligència, que en els seus països d’origen destaquen per la seva empenta. Aporten sang nova, talent, visions diferents, estímul i enriquiment per al país.

Per això seria injust reduir la necessitat de la immigració a una qüestió estrictament econòmica. Les persones immigrades són necessàries per a l’economia, però també per a la societat i per a la cultura.

Oblidar aquesta dimensió equival a actuar injustament. Per això, després d’analitzar l’acollida, el rebuig, la solidaritat i la necessitat social de la immigració, la paraula clau passa a ser integració.

La integració com a participació plena

La integració no és una paraula còmoda. Tanmateix, quan es parla dels nouvinguts i del fenomen migratori, no disposem d’un terme més adequat per expressar la necessitat que les persones arribades de fora formin part activa de la societat.

El terme inclusió pot semblar més precís o més correcte, perquè remet a la incorporació al sistema, a la societat, al món del treball i a l’àmbit dels drets i dels deures. Tanmateix, la inclusió resulta insuficient si es limita a estar dins d’un sistema. Cal parlar també d’integració, entesa no com assimilació ni com uniformització, sinó com participació plena i reconeixement efectiu de la persona i del grup (Kymlicka, 1996; Taylor, 1993).

Des d’un punt de vista ètic i democràtic, la integració no ha de significar mai uniformització ni assimilació. Cal respectar el tarannà, la dignitat, els talents, les capacitats i la individualitat de cada persona. Quan es parla d’integració, no es tracta d’esborrar la individualitat, sinó de garantir drets, oportunitats i també deures i obligacions compartides.

Ara per ara no hi ha una paraula millor que integració. Integrar vol dir formar part d’una societat, però també prendre-hi part. No es tracta només de ser-hi o d’estar-hi inclòs, sinó de participar-hi activament i de fer coses amb els altres.

La integració no consisteix només a viure amb els altres, sinó a cooperar-hi. És l’objectiu ètic, democràtic i legítim que totes les persones que viuen en una mateixa societat tinguin oportunitats reals per participar-hi, i no només per formar-ne part de manera passiva.

Els nivells de la integració: inserció, drets polítics, llengua i participació

La integració presenta diverses fases o nivells. El primer és la inserció més elemental a través del treball i de l’habitatge: aconseguir una ocupació i una residència.

Aquestes serien també les primeres preocupacions de qualsevol persona que hagués d’anar a viure i treballar a un altre lloc: com guanyar-se el pa, on dormir, quin sostre tenir i on viure. Per això, la primera fase de la integració consisteix a garantir que els nouvinguts disposin d’una residència i d’un treball.

Aquest és el nivell elemental de la integració. Sobre aquesta base material, apareix un nivell intermedi, de caràcter polític.

Aquest nivell no és únicament polític, però comença per la política: consisteix a reconèixer a la persona nouvinguda l’oportunitat de participar en les decisions col·lectives, perquè s’ho ha guanyat vivint i treballant al país.

Si la persona nouvinguda viu al país, hi treballa i hi paga impostos, ha de poder votar i tenir el mateix dret de participació que la resta. Aquest reconeixement comença habitualment pel vot local, és a dir, per les eleccions municipals.

La fase intermèdia és, doncs, política: tenir veu i vot. Una persona sense veu ni vot no pren part plenament en la societat ni es pot dir que en formi part del tot; continua situada als marges.

Per tant, cal prendre seriosament aquesta qüestió. Quan els nouvinguts porten un temps vivint i treballant al país, no n’hi ha prou amb el vot municipal: també cal avançar cap a altres formes de participació política, després d’un procés d’inserció, inclusió i integració en el nou país.

En aquesta fase intermèdia també hi ha un factor idiomàtic. La llengua quotidiana —a la feina, al carrer i als establiments públics— és un element fonamental d’integració. Cal facilitar instruments perquè les persones nouvingudes coneguin i utilitzin la llengua del país on han escollit viure i treballar, i alhora cal animar-les a fer-ho.

La llengua és, per tant, un factor molt important. Com més llengües coneguin les persones nouvingudes —a més de la seva i, sovint, de l’anglès— més bé se sentiran al país i més oportunitats tindran de promoció educativa i laboral. En el cas de Catalunya, el coneixement del castellà i del català és especialment rellevant.

El tercer nivell és l’estructural o bàsic de la integració. Dins d’aquest nivell destaquen dos elements. El primer és el mestissatge: la possibilitat que es formin parelles, matrimonis o vincles familiars entre persones establertes al país i persones nouvingudes.

La integració comença a mostrar resultats satisfactoris, des del punt de vista de la convivència i de la moral, quan hi ha aquesta fusió i quan desapareixen els prejudicis i estereotips sobre la raça, l’ètnia, el color de pell, la religió o la cultura de l’altre. Quan les persones s’estimen, s’aparellen i sovint formen una família, es manifesta un factor clau d’èxit de la integració. L’altre factor estructural és la participació.

La participació significa no només formar part, sinó prendre part. La persona nouvinguda, que sovint ja és nacional i ciutadana com les persones nascudes al país o amb més temps de residència, s’integra plenament quan participa i esdevé activa en la vida col·lectiva.

La integració no és només un nom o una presència visible, sinó una actitud, una conducta i un moviment dins la ciutat, amb els veïns, a l’escola i a la feina. Si la persona no participa i es tanca a casa seva, la integració no s’ha assolit. En canvi, quan surt, es mou i crea llaços de cooperació amb altres ciutadans, la inserció i la integració comencen a donar fruit.

A Catalunya hi ha moltes associacions i clubs de caràcter cultural, esportiu, musical, cívic i d’altres menes. El moviment associatiu, històricament nombrós i potent, és una eina clau perquè les persones nouvingudes puguin prendre part del país i actuar com la resta, sempre des de la seva individualitat i personalitat pròpies.

La participació comunitària esdevé, per tant, un concepte clau per passar de la presència a la implicació real.

Una de les mancances de la política democràtica contemporània arreu del món és precisament la dificultat per fomentar la participació comunitària. Ni la dreta ni l’esquerra han sabut promoure-la prou, i això és especialment greu en el cas de l’esquerra, perquè una de les seves funcions hauria de ser crear societat i no només individus. Aquesta qüestió connecta amb tres models polítics bàsics davant la diversitat.

Tres models polítics davant la diversitat

El primer model és el que es pot anomenar model de l’agregació, propi de tradicions britàniques, nord-americanes, escandinaves o neerlandeses. En aquest model, els grups s’agreguen i se situen els uns al costat dels altres. Es tracta de viure junts, però sense barrejar-se. Aquesta descripció connecta amb els debats sobre multiculturalisme, drets de les minories i reconeixement de la diversitat cultural en les democràcies liberals (Kymlicka, 1996; Taylor, 1993).

Cada grup manté el seu gueto, el seu veïnatge, el seu districte, el seu currículum escolar o la seva pràctica religiosa. Predomina una actitud de tolerància, de deixar fer i deixar viure. Tanmateix, no es tracta d’incloure, sinó d’agregar: posar els uns al costat dels altres sense fusió, sense mestissatge, sense participació conjunta i sense mutualitat.

Aquest és el model del multiculturalisme que subratlla sobretot les diferències culturals. Les respecta i les tolera, però manté cada grup en el seu espai: a Birmingham, Londres, Toronto o Berlín, cadascú a casa seva. Políticament, aquest multiculturalisme s’expressa com a agregació.

Londres n’és un exemple característic, entre altres ciutats. El segon model és el francès, el de l’assimilació: al final, tothom ha de ser igual, tothom ha de ser francès i les diferències queden en un segon pla.

En aquest model, la religió i la diferència cultural no ocupen un lloc central. Tothom disposa de la nacionalitat i ha de respectar els principis republicans, l’obediència a la llei i les normes comunes. Des d’un punt de vista democràtic i ètic, aquests elements són necessaris.

El problema apareix quan la igualtat jurídica es converteix en uniformitat cultural i quan no es valoren ni es respecten prou les diferències culturals, religioses o lingüístiques. En aquest cas, el model assimilador no reconeix plenament l’altre: li diu que serà francès com la resta, però n’ignora la identitat pròpia.

Aquest model uniformista d’assimilació no sembla la millor manera de reconèixer ni respectar l’altre, i porta sovint al fracàs. A ciutats com Lió, Marsella o París, al voltant dels centres urbans creixen els anomenats barris difícils, que en realitat són barris d’exclusió.

Encara que les persones que hi viuen siguin franceses, poden sentir-se excloses de les oportunitats d’inserció cultural, laboral i educativa que té la resta. El tercer model polític és el de la integració, que es pot vincular a experiències catalanes, espanyoles, portugueses, italianes i també, possiblement, gregues.

Aquest model intenta fomentar la interculturalitat. Respecta les diferències, però no s’hi queda. No es tracta que cada grup resti tancat en la seva identitat diferencial, sinó de promoure el mutualisme, la interconnexió, les reciprocitats i les similituds entre grups diferents. En termes acadèmics, aquest enfocament posa l’accent en el reconeixement, però també en la participació cívica i en la construcció d’un espai comú (Kymlicka, 1996; Taylor, 1993).

La qüestió afecta tant els nouvinguts com les persones nascudes al país o que hi viuen des de fa més temps. No es tracta de ressaltar només les diferències, sinó de valorar les similituds i allò que es comparteix: la condició humana i uns drets bàsics, els drets humans.

També es comparteixen maneres semblants de plorar i de riure, l’interès per l’esport o la música, la voluntat de treballar, l’estima per la unitat familiar i el desig de viure en barris feliços. La majoria de persones comparteixen aquestes aspiracions, encara que sempre hi hagi excepcions.

El model intercultural, dins del model de la integració, avança a poc a poc, amb dificultats i amb moviments endavant i endarrere. La societat es construeix; no està feta per sempre. En aquest sentit, la societat és també obra nostra, i aquesta idea obre la reflexió sobre Catalunya com a país en construcció permanent.

Catalunya com a país en construcció permanent

Catalunya no és només mare nostra; també és filla nostra. Som nosaltres, en sentit polític i cívic, qui fem el país. Catalunya ja es construeix fa segles, però continua fent-se i refent-se cada dia amb la voluntat i la participació de tothom.

No es tracta només que s’integrin les persones que venen de fora. També cal preguntar-se si les persones que ja són dins la societat estan realment integrades, encara que comparteixin religió, classe social o llengua amb la majoria.

Una persona nascuda al país que no paga impostos, evadeix les seves obligacions, actua de manera corrupta, es comporta incívicament o ni tan sols classifica la brossa de casa seva no es pot considerar plenament integrada. Hi ha persones “d’aquí” que, pels seus comportaments il·legals, incívics o profundament egoistes, tampoc no construeixen societat.

Aquests casos són minoritaris, però no per això s’han d’anomenar persones integrades. La integració és un afer de tothom i implica drets i deures.

Les persones que venen de fora tenen drets, però també deures. Les persones que ja viuen dins la societat també tenen drets i deures. Entre aquests deures, n’hi ha almenys dos de fonamentals.

El primer és respectar, atendre i comprendre la persona nouvinguda i els seus drets. Aquest deure es pot fonamentar també, per als creients, en la caritat cristiana.

Una persona que arriba de fora, per diferent que sigui o per estranya que pugui semblar la seva parla, és una persona humana i, per tant, ha de ser tractada amb dignitat. Aquest és el primer deure.

El segon deure és recordar que les persones nouvingudes no tenen només drets, sinó també deures: respectar els altres, pagar impostos, treballar correctament i conviure cívicament. La condició d’immigrant no pot justificar una falta legal ni un delicte.

Tampoc no és admissible convertir qualsevol crítica o acusació en una prova automàtica de racisme. La convivència exigeix mutualisme constant.

La integració és un intercanvi de drets i de deures entre nouvinguts i establerts. També hi ha un altre deure important: recordar i transmetre als nouvinguts la llengua i la cultura pròpies perquè no es perdin.

Cal continuar parlant la llengua pròpia, defensant la història i les institucions, i evitar actituds porugues. L’arribada de persones de fora no ha de portar a abandonar immediatament la llengua del país ni a renunciar al coneixement de la seva història i de les seves institucions. Aquest és un deure moral, cultural, social i polític molt important, que connecta directament amb la qüestió de la llengua, la cultura i la transmissió d’un marc compartit.

Llengua, cultura i transmissió d’un marc compartit

Les persones nascudes al país o que hi viuen des de fa més temps disposen dels instruments, fan les lleis i tenen el poder necessari perquè la integració sigui respectuosa. De la mateixa manera que reconeixen drets, també han de recordar deures, inclosos els seus propis. Aquesta responsabilitat es pot entendre a partir d’una tradició catalana que concep el país com una realitat oberta al mestissatge.

Mestissatge i tradició d’acolliment a Catalunya

Jaume Vicens Vives, que hauria pogut tenir un paper polític rellevant si no hagués mort prematurament, afirma a Notícia de Catalunya que Catalunya és una terra d’adopció i d’acolliment. Per Catalunya hi passen diferents cultures i nacions que arrelen i contribueixen a fer del país una terra de mestissatge. Vicens Vives defineix Catalunya com una cultura de mestissatge (Vicens Vives, 1954/2013).

Aquest desafiament continua vigent. Les persones nascudes al país o que hi viuen des de fa més temps són també resultat d’aquest mestissatge. No tots els cognoms són únicament catalans; n’hi ha de castellans, francesos, italians i, cada vegada més, d’altres procedències.

Catalunya és, doncs, una cultura de mestissatge. Vicens Vives parla de la necessitat de “concertar les energies”, una expressió que resumeix la idea de sumar aportacions diverses en un projecte comú.

També cal recordar Els altres catalans, de Francesc Candel, publicat el 1964. L’obra desmenteix la mirada despectiva associada al terme xarnegos i aborda l’arribada a Catalunya de més de 600.000 persones procedents de la resta d’Espanya durant els anys seixanta. Moltes d’aquestes persones s’acaben integrant, defensen Catalunya i participen en la vida política, educativa, professional i social del país com a diputats, regidors, mestres, executius i en moltes altres funcions (Candel, 1964).

Aquestes persones acaben fent el país i assumint-ne responsabilitats. Francesc Candel s’avança a aquesta mirada amb Els altres catalans (Candel, 1964). Més endavant, el 1976, Jordi Pujol publica La immigració: problema i esperança de Catalunya, un títol que expressa la doble dimensió del fenomen migratori: repte i oportunitat (Pujol, 1976). Aquesta doble dimensió condueix a la qüestió de l’adaptació i del marc comú de convivència.

Adaptació i marc comú de convivència

Aquesta perspectiva, defensada des de sensibilitats polítiques diverses, permet entendre Catalunya com una sola societat: una societat formada per persones que formen part del país i que també en prenen part, reconstruint-lo i fent-lo evolucionar dia rere dia. La primera qüestió és qui s’ha d’adaptar: els d’aquí, els de fora o tots alhora. D’entrada, els qui venen de fora s’han d’adaptar, però no pas a un grup de persones concret, sinó a la societat d’acollida.

L’adaptació no consisteix en el fet que unes persones s’adaptin a unes altres, sinó que totes —i especialment les que arriben de fora— s’adapten a una societat i a un país que ja existeix, però que alhora s’ha anat fent com una trena. Aquesta trena es forma amb les aportacions dels qui venen de fora i dels qui ja hi són, amb mestissatge i amb construcció compartida. L’adaptació, doncs, no és a un grup concret, sinó a un marc social: les seves lleis, el seu sistema de treball, el currículum escolar, la llengua i les formes de conducta cívica imprescindibles. Aquest marc compartit desemboca, finalment, en la qüestió de la identitat nacional.

Identitat nacional, política i pluralitat cultural

La qüestió de la identificació dels nouvinguts amb la societat d’arribada condueix al concepte d’identitat nacional. Aquesta identitat és, abans que res, una identitat política. La nació és una construcció política, feta també de cultura, llengua, religió, costums i maneres de treballar, però articulada sobretot a través de lleis, institucions, símbols, currículums escolars, associacions i idees compartides.

La nació i la nacionalitat són construccions fetes de lleis, institucions, símbols, currículums escolars, associacions i idees transmeses col·lectivament: el respecte a la llei, el respecte a l’altre i la consciència d’una història compartida. Per això, la identitat nacional és abans que res política, tot i que també té una dimensió cultural.

Ignorar els trets culturals, lingüístics, històrics, religiosos i les maneres de fer i de ser del país seria un error. Sense aquests elements, la identitat nacional esdevindria un artifici i no generaria implicació en la defensa de la nació. Tanmateix, la identitat nacional és fonamentalment política, no fonamentalment cultural.

Afirmar que la identitat nacional és, abans que res, cultural pot resultar problemàtic. En el cas de Catalunya, la identitat nacional és una fusió de diverses cultures, i no pas l’expressió d’una sola cultura.

Aquesta fusió inclou religions, procedències ètniques, maneres de pensar, formes de vida i llengües diverses. Si s’identifiqués la identitat nacional amb una sola cultura, es perdria el seu caràcter polític i plural.

Aquesta identificació conduiria a l’etnocentrisme: la idea que només hi ha una comunitat cultural i que aquesta és superior o millor que qualsevol altra. La comunitat cultural catalana existeix, però és una comunitat feta de comunitats culturals.

És una comunitat formada per al·luvió, per aportació i per trena: persones i grups que, al llarg dels segles, han arribat d’altres països i també de la resta d’Espanya, i han contribuït a construir la Catalunya actual. Aquesta mirada permet entendre la integració no com una renúncia, sinó com una construcció compartida d’una comunitat política plural.

Bibliografia

• Achotegui, J. (2020) El síndrome de Ulises: contra la deshumanización de la migración. Barcelona: Ned Ediciones.
• Aristòtil (1988) Política. Introducció, traducció i notes de M. García Valdés. Madrid: Gredos.
• Caminando Fronteras (2024) Monitoreo del derecho a la vida: año 2024. Disponible en línia.
• Candel, F. (1964) Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62.
• Castles, S. i Miller, M. J. (2004) La era de la migración: movimientos internacionales de población en el mundo moderno. Trad. L. R. Morán Quiroz. México: Universidad Autónoma de Zacatecas, Instituto Nacional de Migración, Cámara de Diputados, Fundación Colosio i Miguel Ángel Porrúa.
• Idescat (2025) Població estrangera a 1 de gener. Catalunya. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya. Disponible en línia.
• Kymlicka, W. (1996) Ciudadanía multicultural: una teoría liberal de los derechos de las minorías. Barcelona: Paidós.
• Pujol, J. (1976) La immigració: problema i esperança de Catalunya. Barcelona: Editorial Nova Terra.
• Taylor, C. (1993) El multiculturalismo y “la política del reconocimiento”. Introducció d’A. Gutmann. Trad. M. Utrilla de Neira, L. Andrade Llanas i G. Vilar Roca. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
• Vicens Vives, J. (1954/2013) Notícia de Catalunya. Barcelona: Edicions 62.

Jordi Coll Vera - 2025