El cicle hidrològic

L’energia solar escalfa la Terra i n’evapora l’aigua, principalment als oceans. Els moviments atmosfèrics: les diferències de pressió atmosfèrica, que generen els vents, i la rotació de la Terra, que genera la força de Coriolis; distribueixen el vapor d’aigua condensat en forma de núvols segons la circulació atmosfèrica. L’aigua dels núvols precipita finalment, en forma de pluja, gel o neu i retorna als oceans. Es disposa així d’un cicle tancat amb un balanç pràcticament cero en temps geològics. Tanmateix, una petita part de l’aigua evaporada es perd cap a l’espai exterior, a la imatge següent 1/428 part. Aigua que és reposada de nou gràcies al vulcanisme terrestre ^[1] que extreu l’aigua retinguda en les roques i minerals del magma. La calor interna de la Terra, el motor de tot el procés esmentat, es manté principalment gràcies als processos interns de desintegració radioactiva.

De manera que l’aigua de la Terra circula constantment entre l’atmosfera, els oceans i la superfície continental en un procés conegut com a cicle hidrològic. Aquest cicle involucra processos d’evaporació (transformació d’aigua en vapor a causa de la calor), condensació (formació de gotes o cristalls a partir del vapor) i precipitació (caiguda d’aigua des de l’atmosfera en forma de pluja, neu, calamarsa, etc.). Altres etapes del cicle inclouen la infiltració (l’aigua que penetra al sòl) i l’escorrentia (l’aigua que circula sobre la superfície). Tots aquests processos estan modulats per diversos factors atmosfèrics i geogràfics. Entre les variables meteorològiques més rellevants hi ha la temperatura, la pressió atmosfèrica, la humitat i el vent, així com la radiació solar. A més, factors terrestres com el tipus de sòl, la coberta vegetal i la topografia influeixen en la quantitat d’aigua que s’infiltra o que corre cap a rius i llacs.

Variables que influeixen en el cicle hidrològic

• Temperatura: A mesura que puja la temperatura, s’eleva la taxa d’evaporació, ja que les molècules d’aigua guanyen energia i passen més fàcilment a l’estat de vapor. A la inversa, quan l’aire refreda, es redueix la quantitat de vapor que pot contenir, afavorint la condensació [Britannica, 2023] .
• Humitat: La humitat relativa indica la saturació de vapor a l’aire. Si l’aire ja està molt humit (humitat alta), l’evaporació disminueix perquè l’aire no pot absorbir gaire més vapor [Britannica, 2023] . Per contra, aire sec (humitat baixa) permet més evaporació. A més, la humitat elevada pot propiciar la formació de núvols si s’aconsegueix la saturació.
• Vent: El vent remou l’aire saturat prop de la superfície i el substitueix per aire més sec, augmentant així l’evaporació (de la mateixa manera que un ventilador fa assecar la roba mullada més ràpid) [Britannica, 2023] . També el vent transporta vapor per l’atmosfera i ajuda a distribuir la humitat.
• Radiació solar: És l’energia principal que alimenta el cicle hidrològic. La radiació del Sol escalfarà la superfície terrestre (oceans, terra, etc.) i permetrà l’evaporació de l’aigua [Britannica, 2023] . Durant el dia, una insolació més intensa accelera l’evaporació i l’ascens de cèl·lules d’aire calent.
• Pressió atmosfèrica: Les zones de pressió alta (anticiclons) solen associar-se amb aire descendint, cel ras i condicions estables, ja que l’aire calent descendeix i inhibeix la formació de núvols. En canvi, les zones de pressió baixa (depressions o ciclons) estan associades amb aire ascendent que es refreda i condensa, formant núvols i pluges [MetOffice, 2024] . Per tant, un ambient de baixa pressió facilita la precipitació, mentre que la pressió alta tendeix a inhibir-la.
• Precipitació (intensitat i durada): Les característiques de la pluja o neu influeixen en la quantitat d’aigua que s’infiltra o esdevé escorrentia. Una pluja molt intensa i concentrada en poc temps pot superar la capacitat d’absorció del sòl, generant molta escorrentia superficial. Si plou suaument però durant molt de temps, l’aigua tindrà temps d’infiltrar-se més en el subsol.
• Tipus de sòl i cobertura: La permeabilitat del sòl determina quanta aigua pot entrar a la terra. Els sòls argilosos absorbeixen menys aigua que els sòls sorrencs, de manera que en terrenys argilosos l’evacuació per escorrentia serà major [USGS, 2024] . La vegetació també actua frenant l’escorrentia i afavorint la infiltració, mentre que superfícies impermeables (asfalt, edificis) redueixen molt l’absorció.
• Topografia (pendents): En terrenys inclinats, l’aigua tendeix a córrer ràpidament pendent avall, reduint el temps d’infiltració. A més, les aigües sobtades en pendents pronunciats poden originar escorrenties ràpides.

En resum, l’eficiència de cada fase del cicle hidrològic depèn d’aquests factors interrelacionats [Britannica, 2023] [MetOffice, 2024] [USGS, 2024] . Com s’ha dit, la temperatura i la radiació determinen quina quantitat d’aigua s’evapora; la humitat i el vent modulen aquesta evaporació; la pressió i l’estabilitat atmosfèrica condicionen on es formen núvols i pluja; i la intensitat de la precipitació, el tipus de sòl i la coberta terrestre determinen el balanç entre infiltració i escorrentia [USGS, 2024] .

La circulació atmosfèrica

Les imatges anteriors expliquen la circulació general atmosfèrica i com aquesta afecta les condicions locals i regionals del clima arreu del món.

• Cèl·lula de Hadley (0° – 30° N/S)
• Està formada per un ascens d’aire calent a l’equador (zones de baixa pressió) i un descens posterior d’aire sec als tròpics (zones d’alta pressió). Provoca els vents alisis (que circulen de l’est cap a l’oest).
• A l’Equador origina el clima equatorial (selva), amb calor constant i molta pluja durant tot l’any. Per exemple: Amazònia, Congo, Indonèsia.
• A la zona tòrrida subtropical origina el clima desèrtic subtropical, l’aire descendent, sec i càlid, origina deserts com: el Sàhara, el Kalahari o el desert d’Aràbia.
• Cèl·lula de Ferrel (30° – 60° N/S)
• Representa la zona de transició entre les cèl·lules Hadley i Polar. Zona d’interacció entre els vents alisis i els vents polars, dominada per borrasques, fronts i corrents en raig. Vents de l’oest.
• A l’Europa Occidental i el Nord-Est dels Estats Units, origina el clima temperat oceànic o continentals, molt canviant i amb quatre estacions i pluges moderades. Per exemple. París, Londres, Nova York.
• A latituds mitjanes es troben les zones ciclòniques, amb alternança d’altes i baixes pressions i nombroses borrasques.
• La Cèl·lula de Ferrel és indirecta. No està impulsada per escalfament directe, sinó pel moviment de les cèl·lules veïnes (Polar i Hadley).
• Cèl·lula Polar (60° – 90° N/S)
• Als pols, l’aire fred i dens és descendent, desplaçant cap al sud/nord i contra l’aire temperat als 60° sud/nord. Es generen així el front polar i els corrents en raig, amb vents polars de l’est.
• A la zona Àrtica i Antàrtica es genera el clima polar. Molt fred, sec. Amb gel i neu permanents. Per exemple: Groenlàndia, Sibèria nord, Antàrtida.
• A latituds al voltant dels 60° sud/nord hi tenim el clima subpolar o boreal (taigà). Amb fred extrem a l’hivern i estius curts. Per exemple: Escandinàvia nord, Rússia siberiana.

La circulació atmosfèrica guarda relació amb fenòmens globals com:

• El Niño / La Niña. Alteracions en els alisis que modifiquen la cèl·lula de Hadley i afecten el clima mundial.
• Huracans. Es formen en zones tropicals (cèl·lula de Hadley) quan l’aigua del mar és molt calenta i l’aire puja amb força.
• Corrent en raig (jet stream). Dins la cèl·lula de Ferrel, pot portar tempestes a latituds mitjanes o bloquejar-les segons la seva trajectòria.

En resum:

• La Cèl·lula de Hadley (0°–30°) origina els vents alisis (d’est a oest) i causa el clima equatorial desèrtic.
• La Cèl·lula de Ferrel (30°–60°) origina vents de l’oest i causa el clima temperat oceànic / continental.
• La Cèl·lula Polar (60°–90°) origina els vents polars de l’est i causa el clima polar / subpolar.

La rotació de la Terra fa que, en general, els vents predominants són d’oest a est. Tanmateix, els vents nord/sud originen ondulacions i formacions de DANAs.

La imatge anterior es una representació esquemàtica de la dinàmica vertical i horitzontal de l’atmosfera, centrada especialment en els corrents en raig (jet streams) i les zones de convergència i divergència associades als grans sistemes de circulació atmosfèrica.

La “Zona de Convergència Intertropical” (ZCIT) es troba a l’equador i representa la zona de convergència dels vents alisis dels dos hemisferis. L’aire càlid i humit ascendeix verticalment (fletxes vermelles), creant núvols abundants i precipitacions constants. És una regió de baixa pressió equatorial amb clima típicament equatorial (selvàtic). Els corrents en raig (jet streams) són representats en color rosa, els subtropicals, i en color blau (els polars). Són vents molt ràpids situats a gran altitud (alta troposfera) que separen masses d’aire càlid i fred.

Els corrents polars en raig (blau) es situen al voltant dels 60° de latitud. Són molt influents en el clima de latituds mitjanes (com Europa). Separen l’aire càlid tropical de l’aire fred polar (front polar). Presenten ondulacions amb: dorsals (ascens d’aire càlid, alta pressió) i tàlvegs (descens d’aire fred, baixa pressió, associats a borrasques).

Els corrents subtropicals en raig (rosa) són a prop dels 30° de latitud. Més estacionals i regulars que els polars. Marquen la transició entre les cèl·lules de Hadley i Ferrel. Són menys influents en la meteorologia del dia a dia, però rellevants en la formació dels deserts subtropicals.

A les zones amb ascens d’aire càlid i humit (fletxes vermelles) es produeixen núvols i precipitació. A les zones amb descens d’aire fred (fletxes blaves), l’aire sec crea condicions més estables i seques (anticiclons).

La forma ondulada dels corrents en raig determina la meteorologia en superfície. En particular: el pas de borrasques i anticiclons; les onades de calor o de fred; les situacions estacionàries que poden provocar sequeres o inundacions.

La formació dels núvols

Es pot definir un núvol [OMM] com “un hidrometeor consistent en diminutes partícules d’aigua líquida o gel, o ambdós, suspeses en la atmosfera i que, generalment, no toquen el sòl. També poden contenir partícules d’aigua líquida o gel de majors dimensions, així com partícules líquides no aquoses o partícules sòlides procedents, per exemple, de gasos industrials, fum o pols”.

Els núvols es formen bàsicament quan l’aire humit s’eleva i es refreda fins a superar el punt de saturació. Hi ha diverses maneres d’això: per convecció (l’aire calent es fa més lleuger i puja), per ascensió orogràfica (vent que topa contra una muntanya i es veu obligat a pujar) o per trobada de masses d’aire diferents (com en els fronts meteorològics). Quan l’aire ascendeix, la pressió atmosfèrica baixa i l’aire s’expandeix i es refreda [UCAR, 2023] . En refredar-se, l’aire no pot mantenir tot el vapor d’aigua que contenia, i per tant es produeix condensació en gotes d’aigua o cristalls de gel. Aquests s’agreguen i fan visible el núvol. Sovint la condensació té lloc perquè el vapor s’hi acumula sobre petites partícules en suspensió (pols, sal marina, pol·len, etc.), els anomenats nuclis de condensació [UCAR, 2023] . Sense aquests nuclis, seria molt difícil que es formessin gotetes molt fines.

Les gotes i cristalls resultants són tan petits que poden flotar en l’aire sense precipitar immediatament. A mesura que l’aire continuï pujant i refredant-se, el núvol pot créixer i enfosquir-se; en certa manera, el núvol és com una terra de ningú entre la fase de gas (vapor) i la de líquid/gel. Si segueix pujant i acumulant vapor, arribarà el moment en què les gotes s’agrupen prou per caure com a pluja o neu. Cal destacar que l’altitud i la temperatura determinen si els núvols són líquids (gota d’aigua) o gelats (cristalls de gel). Per exemple, a uns 2.000–6.000 m d’alçada sovint es formen núvols format per gotes súper-refredades, mentre que per sobre dels 6.000–7.000 m gairebé sempre estan constituïts per cristalls de gel.

La formació inicial del núvol es pot resumir: l’aire calent ascendeix, s’expandeix i es refreda, superant el límit de saturació. Llavors el vapor es condensa sobre partícules, formant gotes visibles [UCAR, 2023] . Aquest procés en gran mesura explica per què les tempestes i formacions ennuvolada es donen en zones on la massa d’aire s’eleva.

Tipus de núvols

Els núvols es classifiquen segons el seu aspecte i la seva altitud. La principal família són els núvols d’alt nivell (>6 km, indicats amb el prefix cirro-), de nivell mitjà (2–6 km, prefix alto-), de nivell baix (<2 km) i els de gran desenvolupament vertical (com els cúmuls-torres). A continuació es descriuen els principals tipus, cadascun amb la seua forma característica:

• Cumulus (núvols aïllats i amb un contorn ben definit): Són núvols de base baixa amb forma de muntanya, com una gran massa de cotó fluix, amb cim arrodonit. Es formen per convecció diürna quan l’aire calent puja ràpidament i condensa. El seu aspecte és esponjós i sovint tenen base ben definida. Si un cúmul creix molt verticalment, pot convertir-se en un cumulonimbus, núvol de tempesta. Els cumulonimbus són densos i de gran desenvolupament vertical, poden assolir desenes de quilòmetres d’alçada i produir forta pluja, llamps i calamarsa. En context acadèmic, es considera que cèl·lules convectives com els cúmuls i cumulonimbus es formen quan l’aire s’eleva i refreda, condensant-hi el vapor [UCAR, 2023] . Aquesta imatge mostra cúmuls desenvolupats en cel clar, típic d’un dia assolellat amb convecció activa.

• [Font de la imatge: Cúmuls, Viquipèdia]
• Estrats i estratocumulus (núvols laminars): Són núvols generalment baixos (menys de 2 km) que formen capes extenses, més ben definides per regions horitzontals. Els estrats són una manta homogènia de núvols baixos, que poden tapar completament el cel en dies grisos i provocar pluja fina o gotellades. Els estratocúmulus són una combinació: masses de núvols en forma de dents de serra o rodanxes, però amb el perfil no tan alt com els cúmuls. A altituds mitjanes (2–6 km) existeixen els altostratus (capa uniformes en mitjana altura) i altocumulus (alt estratocúmulus). Aquests núvols mitjans poden anunciar l’arribada d’un front suau. En general, els núvols laminars indiquen ascendència d’aire a gran escala, com en fronts estacionals o clars dels quals es desenvolupa un vel de núvols.

[Font de la imatge: Estrats, Viquipèdia]

• Cirrus (núvols alts): Són núvols molt alts, formats per cristalls de gel en nivells entre els 6 i 12 km. Apareixen finament reticulats o en filaments blancs, donant un aspecte sedós o de fila de núvols esfilagarsats («màrfegues»). Els cirrus són signes de màxima ascendència d’aire molt elevat i sovint precedeixen un front càlid. Altres tipus alts inclouen el cirroestrats, que formen un vel quasi transparent cobrint tot el cel (podent produir halos al sol o la lluna), i el cirrocúmulus, que sembla un patró de petits trossos de coto fluix. Tots aquests núvols alts produeixen rarament precipitació a terra (les formes de gel sovint es fonen abans d’arribar-hi).

[Font de la imatge: Cirrus, Viquipèdia]

Cada tipus de núvol reflecteix una dinàmica atmosfèrica diferent: per exemple, els cúmuls indiquen inestabilitat amb aire calent ascendent, mentre que els estrats indiquen situació més estable i aire estratificat. La classificació s’ha normalitzat des de Luke Howard (segle XIX) i posteriorment pels organismes internacionals [UCAR, 2023] , com l'Organització Meteorològica Mundial (OMM) on podrem consultar l’Atles Internacional de Núvols, amb un resum de la classificació dels núvols o les abreviatures i els símbols dels diferents tipus de núvols.

La imatge ens mostra una classificació dels núvols segons l’alçada a la que es troben i la seva forma.

A la imatge del Montseny, s’observen altostratus, núvols alts que no porten pluja. També altocumulus, que ens indiquen sempre un proper canvi de temps, en canvi els stratus són núvols tranquils que no indiquen mal temps. A la imatge de la dreta s’observen també altocumulus (“cabretes” ^[2]) i uns cumulus poc desenvolupats, que no indiquen precipitació.

A la imatge de l’esquerra s’observen barrejats diferents tipus de núvols: cumulus en desenvolupament i altocumulus i cirrus en alçada. Tot plegat ens indica inestabilitat atmosfèrica. El mateix s’observa a la imatge de la dreta. En ambdues imatges no es pot assegurar cap mena de precipitació.

La imatge de l’esquerra ens mostra un cumulonimbus, amb la seva negror característica, ben carregat d’aigua i amb possibilitat de tempesta, especialment si s’observen llamps. La imatge del Montseny ens mostra un gran cúmulus congestus que es transformarà, probablement, en un cumulonimbus. Aquest tipus de núvol és de desenvolupament vertical. S’originen en zones amb evaporació intensa i forta corrent ascensional d’aire calent i convecció ^[3] de l’aire dins el núvol. Indiquen tempesta.

Els altocumulus indiquen canvi de temps, la pluja es veu venir al fons, darrera l’edifici, pel canvi de color. La de la dreta indica també canvi de temps, potser en un parell de dies.

Tenim aquí uns cumulus congestus, que es transformaran en cumulonimbus i uns altostratus virga, on s’observa una cortina de precipitació (la virga) que no arriba al terra perquè l’aire calent sota el núvol la torna a evaporar.

A l’esquerra, Figueres, s’observa un enorme cumulonimbus, que indica una forta tempesta. A la dreta hi veiem mamatocumulus, una successió de petits núvols invertits, en forma de mama que indiquen una intensa convecció dins el núvol. Les dues fotografies mostren una situació de molta inestabilitat atmosfèrica i temps violent.

La imatge de l’esquerra ens indica una gran inestabilitat i la de la dreta un altocumulus lenticularis, un núvol de vent, amb fred en alçada, que no indica mal temps.

Imatges de satèl·lit meteorològic

Els satèl·lits meteorològics permeten observar la Terra des de l’espai i obtenir imatges globals dels núvols i la superfície. N’hi ha de geoestacionaris i de polar. Els geoestacionaris (com els europeus Meteosat, els americans GOES, japonesos Himawari, etc.) orbiten a uns 36.000 km sobre l’Equador, rotant al mateix ritme que la Terra [EUMETSAT, 2025] . Això els permet vigilar contínuament la mateixa regió terrestre (aproximadament un terç del planeta) i captar en temps real l’evolució de tempestes i fronts densa. En canvi, els satèl·lits polars (com NOAA-20, NOAA-19, Metop, entre d’altres) orbiten molt més baixos (~800 km) i passen cada matí i vespre per sobre de cada punt del globus. Això els dona cobertura global diària, però no són fixes sobre la mateixa regió: cada volta la franja de Terra observada és diferent [UCAR, 2023] [USGS, 2024] .

Els satèl·lits modernes porten diversos sensors. Per exemple, càmeres que capten llum visible (útils durant el dia per veure els núvols blancs) i detectors d’infrarojos (IR) que mesuren la temperatura de la superfície terrestre i dels núvols, útils tant de dia com de nit (una alta densitat de núvols freds es distingeix perquè emet menys radiació que el terra o mar càlids) [NWS, 2024] . També existeix el canal d’energia de vapor d’aigua, que detecta la concentració de vapor en les capes mitjanes-superiors de l’atmosfera: les zones amb alta humitat apareixen més brillants en aquestes imatges [NWS, 2024] . Tots aquests canals permeten realçar diferents aspectes: vegetació, pols en suspensió, nivells de calor, etc.

Per exemple, la imatge superior mostra dades rebudes del satèl·lit NOAA-19 mitjançant la transmissió APT. L’esquerra és una imatge en llum visible i la dreta en infraroig [NOAA, 2021] . En la part visible es veuen núvols blancs i les zones de terra i mar més fosques. En la imatge IR, les nimbostratus de tempesta apareixen ben destacats (més brillants perquè són molt freds), mentre que l’oceà i la terra sense núvols mostren tons més fosc. A més dels canals citats, els satèl·lits més avançats compten amb imatges en múltiples longituds d’ona, radar d’alta resolució (com el radar de precipitació del satèl·lit GPM) i fins i tot amb escàners per mesurar gasos com l’ozó o la contaminació.

Les imatges de satèl·lit tenen àmplies aplicacions: es fan servir en previsió meteorològica (observant la formació de ciclons, huracans i depressions), en monitoratge de desastres naturals (incendis forestals, pol·lució, gelades, etc.), en estudi climàtic (registres d’amples temporals) i en navegació o agricultura (seguint humitats de sòl, temperatura de l’oceà, entre altres). Un benefici clau és la capacitat de veure regions on no hi ha estacions meteorològiques, com parts remotes de l’oceà o deserts. En resum, els satèl·lits meteorològics proporcionen una visió global de l’atmosfera combinant múltiples sensors espectrals [EUMETSAT, 2025] [NWS, 2024] .

Imatges de radar meteorològic

Els radars meteorològics (generalment radars Doppler) emeten polsos de microones cap al cel i mesuren la potència del senyal que torna en ser reflectit pels objectes atmosfèrics com les gotes de pluja, flocs de neu o partícules de calamarsa. El resultat és una imatge de reflectivitat que indica on i amb quina intensitat plou o neva. Les zones de major retorn (reflectivitat elevada) corresponen a tempestes intenses o calamarsa, mentre que zones més fosques són pluges més suaus o no-núvols (pols, insectes tampoc no reflecteixen gaire). En els mapes comuns de reflectivitat es fan servir colors codificats: blau/verd per pluja lleugera-moderada, groc-taronja per pluja moderadament intensa, vermell per pluja molt intensa, i sovint es marca amb groc-roig o blanc el granís (que reflecteix encara més energia) [NWS, 2024] .

Els radars Doppler també poden mesurar la velocitat radial (efecte Doppler), mostrant com es mou la precipitació. Així es detecten corrents de vent al núvol i rotacions, facilitant la identificació de remolins (mesociclons) en tempestes severes. Per exemple, en una tempesta tornàdica típica es veu un patró en forma de “ganxo” a la reflectivitat i una zona de rotació accentuada al Doppler. Aquesta informació és crucial per a les prediccions i l’alerta de tempestes violentes.

En conjunt, les imatges radar són eines essencials per al seguiment de precipitacions en temps real. Permeten controlar la formació de tronades i tempestes, estimar quantitats de pluja puntuals i avisar de situacions de pluges intenses o calamarsades. Com il·lustra la pluja verda-vermell a la imatge d’exemple, regions de color taronja/vermell indiquen forts ruixats, mentre que el blau-verd indica pluja lleugera [NWS, 2024] . Aquests mapes s’actualitzen cada pocs minuts i es combinen amb previsions per millorar els avisos meteorològics i gestionar emergències d’inundacions.

Aplicacions web de seguiment meteorològic

Hi ha diverses plataformes web i mòbils que ofereixen informació meteorològica en temps real d’una manera visual i interactiva. Per exemple, Windy.com és una aplicació molt popular que utilitza mapes animats de vents i temps per tot el món. Proporciona múltiples capes de dades (vent, temperatura, pluja, pressió, ràdio-sòniques, satèl·lit, radar, etc.), i permet escollir models de predicció (com ECMWF, GFS, ICON, etc.). És útil tant per aficionats al vent i esports a l’aire lliure com per professionals del temps. Windy va començar el 2014 (inicialment anomenada Windyty) i actualment és emprada fins i tot per organismes oficials en situacions de risc [Windy, 2020] .

Altres eines destacades inclouen AEMET (Agència Estatal de Meteorologia d’Espanya), que ofereix al seu portal web i aplicació prediccions detallades per a tot el territori espanyol (temps actual, pronòstic 7 dies, avisos d’alerta, imatges radar i satèl·lit) i dades observades de la xarxa d’estacions. AEMET serveix prediccions oficials en català i castellà, i és font d’informació educativa (amb mapes, gràfics i notícies) per a escoles i el públic general.

També hi ha plataformes internacionals com METEOBLUE (Suïssa) que ofereixen mapes mundials i prediccions molt detallades per ubicació, incloent informació com núvols baixos, qualitat de l’aire, etc. METEOBLUE disposa de models propis de mica-basi i moltes capes temàtiques. AccuWeather, Weather.com o Ventusky són altres exemples de serveis que combinen mapes i dades. El seu ús és fàcil: en triar una localitat mostren els mapes corresponents a l’instant i animacions futures. Per l’usuari particular i educatiu, aquestes aplicacions permeten comprendre l’evolució del temps a través de visualitzacions dinàmiques, comparar models i rebre prediccions per planificar activitats (passejades, agricultura, navegació, etc.). En conjunt, són una valuosa eina divulgativa per acostar la meteorologia a tothom.

Cas d’estudi: Pedregada de La Bisbal (2022)

El 30 d’agost de 2022 es va produir una tempesta de pedra excepcional a La Bisbal d’Empordà (Girona). En menys de 15 minuts van caure pedres de gel gegantines, superant els 10–12 cm de diàmetre [Cuatro, 2024] [Cuatro, 2024] , una magnitud mai registrada en una tempesta a la península Ibèrica. Segons relaten investigadors i testimonis, les bores eren tan grosses com pilotes de beisbol [Cuatro, 2024] . La pedregada va generar danys molt greus: cotxes esmicolats, teulades enderrocades i nombrosos ferits per les pedres de gel. Malauradament va haver-hi una víctima mortal (una nena de 20 mesos) i desenes de persones amb contusions [Cuatro, 2024] .

El fenomen no va ser esperat a tals dimensions. Els meteoròlegs del METEOCAT (agència de Catalunya) havien previst pedra de 4–5 cm, ja de per si excepcional, però el que va arribar va sobrepassar clarament aquella expectativa [Cuatro, 2024] . Aquesta anomalia va despertar la curiositat científica: un equip de METEOCAT i de la UB està actualment estudiant meticulosament les pedres de gel caigudes. Han pres mostres i les han sotmès a tomografia computada (un tipus de TAC) per analitzar la seva estructura interna [Cuatro, 2024] . D’aquesta manera poden reconstruir el seu «cicle de vida» dins la tempesta: cada anell dins la pedra indica una etapa de creixement, humitat i temperatures.

Les primeres anàlisis indiquen que la pedregada de La Bisbal va ser extraordinària no solament per la mida de la pedra sinó per les condicions meteorològiques prèvies. Es varen barrejar una vall de baixa pressió molt estacionària amb aire molt humit procedent de la Mediterrània, en un context d’ona de calor persistent. Alguns científics han assenyalat que el canvi climàtic pot haver afavorit la situació, fent més extremen les tempestes convectives [Cuatro, 2024] [Cuatro, 2024] . Actualment, l’objectiu de la investigació és comprendre millor aquests processos per predir millor futures situacions extremes. Tal com diu Santi Segalà (cap de predicció del METEOCAT), aquests estudis permetran guanyar minuts valuosos d’anticipació i ajustar els avisos meteorològics davant fenòmens similars [Cuatro, 2024] . En definitiva, la pedregada de La Bisbal exemplifica un cas extrem on la meteorologia local, les condicions atmosfèriques de gran escala i potser el context d’escalfament global es van combinar per donar una situació sense precedents [Cuatro, 2024] .

Cas d’estudi: DANA de València (2024)

Entre finals d’octubre i principis de novembre de 2024 va afectar el País Valencià un episodi de pluges torrencials fruit d’una DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts), també anomenada «gota freda». Aquest episodi va registrar precipitacions històriques. Segons el balanç de l’AEMET, octubre de 2024 va ser el més humit registrat mai a Espanya (des de 1961) [AEMET, 2024] . La precipitació mitjana peninsular va ser de 147 l/m², un 189% de la norma per a l’octubre [AEMET, 2024] . La DANA intensa del 29 d’octubre va deixar registres extraordinàriament alts: per exemple, a Turís (València) van caure fins a 771 l/m² en 24 hores (amb 185 mm acumulats en només 1 hora), trencant el rècord espanyol d’un sol hora de precipitació [AEMET, 2024] . En qüestió de dies, poblacions com València ciutat, Ontinyent, Alzira, Xeraco i moltes altres patiren inundacions molt greus.

Les conseqüències humanes van ser molt greus: segons un informe de Copernicus-OMM de l’abril de 2025, a València i comarques van morir 232 persones a causa de les inundacions de la DANA [ElPaís, 2025] . Aquest nombre representa el 70% de les morts per pluges extremes registrades a tota Europa el 2024 [ElPaís, 2025] , fet que evidencia la magnitud del desastre. S’estima que els danys materials van superar els 16.500 milions d’euros sols a la zona afectada [ElPaís, 2025] . Les infraestructures van patir afectacions severes: carreteres tallades, sèquies desbordades i comunitats sencers sense subministrament durant hores. En paral·lel, la DANA va afectar també zones de l’interior d’Espanya (Albacete, Cuenca) i costa de Màlaga amb més pluges fortes, encara que amb menys impacte que a València.

Pel que fa a la previsió i resposta, la DANA va sorprendre per la intensitat i concentració de la pluja. A finals d’octubre, les previsions meteorològiques avisaven d’una borrasca atlàntica i pluges generals, però la intensitat local extrema va excedir les previsions habituals. Les autoritats meteorològiques varen emetre avisos de perill (nivells taronja i vermell) perquè es preveia un episodi excepcional. Finalment, la col·laboració entre serveis d’emergència i ajuntaments va ser clau: es van activar proteccions civils, s’evacuaren algunes zones vulnerables (camps de cultiu i barrancs de cabals varis) i es va tallar el trànsit en punts perillosos. Tot i això, l’enorme volum d’aigua i la vulnerabilitat de molts entorns van fer ineficaç la protecció en alguns casos. L’esdeveniment de la DANA de València s’estudia ara com un precedent sobre el qual millorar models meteorològics i plans d’emergència, ja que la tendència indica que episodis similars seran més freqüents en un clima recalentat (de fet 2024 ha estat l’any europeu més càlid registrat [ElPaís, 2025] ).

Fonts consultades

• AEMET (Agència Estatal de Meteorologia). (2024). Balance climático de octubre de 2024. Ministeri per a la Transició Ecològica.
• Britannica (The Editors of Encyclopaedia). (2023). Water cycle. Encyclopædia Britannica.
• Cuatro, NOTICIAS (Fernández, I., Alcázar, M.). (2024). “Científicos investigan el granizo gigante de La Bisbal de l’Empordà en 2022: la clave para prevenir fenómenos extremos”. Noticias Cuatro, 16 de desembre 2024.
• El País. (2025). “El 70% de los muertos por inundaciones en Europa en 2024 fallecieron en la DANA de Valencia”. El País, 15 d’abril 2025.
• EUMETSAT. (2025). Meteosat series. European Organisation for the Exploitation of Meteorological Satellites.
• Met Office. (2024). High and low pressure. UK Met Office.
• NWS (National Weather Service). (2024). Three types of satellite imagery. NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration).
• NOAA. (2021). NOAA-19 APT Image. National Oceanic and Atmospheric Administration.
• UCAR (University Corporation for Atmospheric Research). (2023). Clouds and How They Form. UCAR Center for Science Education.
• USGS (United States Geological Survey). (2024). Infiltration and the Water Cycle. U.S. Geological Survey.

Jordi Coll Vera - 2025