El canvi climàtic: ètica i justícia entre regions i generacions

Introducció

Un proverbi atribuït als pobles indígenes d’Amèrica del Nord afirma: “Nosaltres no heretem la terra dels nostres ancestres; tan sols la manllevem dels nostres fills”. Aquesta idea resumeix una dimensió essencial del canvi climàtic: la responsabilitat envers les generacions futures.

Eunice Newton Foote (1819–1888) va viure a la Nova York del segle XIX. Científica per afició i parenta llunyana d'Isaac Newton, va ser també activista pels drets de les dones i una de les promotores de la Declaració de Seneca Falls (1848), també coneguda com el Manifest de Sentiments. Com a científica, va dur a terme un experiment pioner, publicat el 1856, amb què va verificar com diferents gasos de l’atmosfera interactuen amb la calor del Sol.

Va col·locar cilindres de vidre d’uns 10 × 60 cm que contenien diferents tipus de gas: aire comú, aire humit i sec, hidrogen i diòxid de carboni.
Dins de cada cilindre hi va col·locar un termòmetre i els va exposar a la llum solar directa.
Va observar que el cilindre amb diòxid de carboni s’escalfava molt més que els altres i retenia la calor durant més temps en refredar-se.

Foote va concloure que, si l’aire de la Terra tingués una proporció més elevada de diòxid de carboni, la temperatura de l’atmosfera augmentaria significativament. L'aire humit s'havia escalfat una mica més que l'aire sec, però el diòxid de carboni s'havia escalfat molt més que els altres gasos. Aquesta troballa va anticipar les bases de la meteorologia moderna i del concepte actual d’efecte hivernacle. Foote va presentar el seu treball, Circumstances Affecting the Heat of the Sun’s Rays, a la reunió de l’Associació Americana per a l’Avançament de la Ciència (AAAS). Com que en aquell temps les dones no podien presentar informes davant l’AAAS, Joseph Henry, professor de la Smithsonian Institution, va presentar el treball d’investigació de Foote el dissabte 23 d'agost de 1856. Ni el document ni la presentació es van incloure en les actes de la conferència. El novembre de 1856, l'article es va publicar a la revista American Journal of Science and Arts.

Tanmateix, els seus resultats van ser oblidats durant més de 150 anys, fins a la seva redescoberta al voltant de l’any 2010, i eclipsats per les investigacions posteriors dels físics John Tyndall (1859) —que no va citar Eunice Newton Foote— i Svante August Arrhenius (1896).

L’atmosfera de la Terra. Efecte hivernacle

L'atmosfera terrestre és una capa de gasos que envolta la Terra i que resulta essencial per a la vida. Tot i representar una fracció molt petita de la mida del planeta, exerceix una influència determinant sobre el clima, regulant la temperatura, distribuint la calor, participant en el cicle de l'aigua i protegint la superfície de la radiació solar més perjudicial.

La Terra té un radi mitjà de 6 371 km, mentre que gairebé tota la massa de l'atmosfera es concentra en una capa molt prima:

El 50 % de la massa atmosfèrica es troba per sota dels 5,5 km d'altitud.
El 75 % és per sota dels 11 km.
El 90 % és per sota dels 16 km.
El 99 % es localitza dins dels primers 30–35 km.

Encara que convencionalment es considera que l'atmosfera arriba fins a uns 100 km (línia de Kármán), es poden detectar molècules de gas fins a més de 10 000 km d'altitud.

La part de l'atmosfera on es produeixen pràcticament tots els fenòmens meteorològics (la troposfera, d'uns 10–15 km) equival a només el 0,2 % del radi del planeta. És comparable al vernís d'una pilota de futbol: una capa extremadament fina però imprescindible.

L'atmosfera està formada principalment per:

Nitrogen (N₂) – 78,08 %
Oxigen (O₂) – 20,95 %
Argó (Ar) – 0,93 %
Diòxid de carboni (CO₂) – 0,042 % (≈420 ppm)
Altres gasos (neó, heli, metà, criptó, hidrogen, ozó...) – < 0,01 %

A més, conté una quantitat molt variable de vapor d'aigua, entre 0 i 4 %, segons la temperatura i la humitat de cada zona.

El nitrogen estabilitza la composició atmosfèrica i participa en el cicle del nitrogen.
L’oxigen és imprescindible per a la respiració dels organismes aerobis i per als processos de combustió.
L’argó és un gas noble pràcticament inert.
El vapor d'aigua és el principal responsable dels núvols, les precipitacions i un dels gasos d'efecte hivernacle més importants.
El diòxid de carboni és essencial per a la fotosíntesi i un gas clau en la regulació de la temperatura terrestre.
L’ozó (O₃) absorbeix gran part de la radiació ultraviolada solar a l'estratosfera.

L'atmosfera:

actua com un sistema regulador que controla l'energia rebuda del Sol. Una part de la radiació solar és reflectida immediatament cap a l'espai pels núvols, els aerosols i les superfícies clares (gel, neu o deserts). La resta és absorbida per la superfície terrestre, que s'escalfa i torna a emetre energia en forma de radiació infraroja;
absorbeix part d'aquesta radiació infraroja i la reflecteix en totes direccions, inclosa novament cap a la superfície, mantenint una temperatura adequada per a la vida. Sense aquest mecanisme, la temperatura mitjana terrestre seria d'uns −18 °C, mentre que actualment és aproximadament de +15 °C;
transporta energia des de les zones tropicals cap als pols mitjançant vents, ciclons i anticiclons, corrents en jet i la circulació general atmosfèrica. Aquest transport redueix les diferències extremes de temperatura entre latituds;
fa possible l'evaporació, la condensació, la formació de núvols, les precipitacions i el transport d'humitat. Sense atmosfera no existirien pluges ni rius permanents.

A més, l'atmosfera absorbeix bona part de la radiació ultraviolada gràcies a la capa d'ozó, frena la majoria dels meteorits petits abans que arribin a la superfície i protegeix dels canvis bruscos de temperatura.

L'efecte hivernacle és un fenomen natural mitjançant el qual determinats gasos de l'atmosfera retenen part de la calor emesa per la Terra.

La radiació solar travessa l'atmosfera.
La superfície terrestre absorbeix aquesta energia i s'escalfa.
La Terra emet radiació infraroja.
Els gasos d'efecte hivernacle absorbeixen part d'aquesta radiació.
Una part de la calor es remet cap a la superfície.

Aquest procés manté una temperatura compatible amb la vida.

Els principals gasos d'efecte hivernacle són: vapor d'aigua (H₂O), diòxid de carboni (CO₂), metà (CH₄), òxid nitrós (N₂O), ozó (O₃) i gasos fluorats d'origen industrial.

Des de la Revolució Industrial, les activitats humanes han incrementat la concentració de diversos gasos d'efecte hivernacle, principalment a causa de la combustió de combustibles fòssils, la desforestació, la ramaderia intensiva i determinats processos industrials. Aquest augment reforça l'efecte hivernacle natural i provoca un increment de la temperatura mitjana global, conegut com a escalfament global. Aquest procés es manifesta en l’augment de la temperatura de l'aire i dels oceans, la fusió de glaceres i la disminució del gel marí, l’elevació del nivell del mar, les alteracions dels patrons de precipitació i la major freqüència i intensitat d'alguns fenòmens meteorològics extrems.

És important distingir que l'efecte hivernacle és un procés natural i necessari, mentre que el problema climàtic actual deriva del seu reforçament per les activitats humanes.

L'atmosfera és una capa extraordinàriament prima en comparació amb la mida de la Terra, però té un paper fonamental en el funcionament del sistema climàtic. La seva composició gasosa permet regular la temperatura, distribuir la calor, mantenir el cicle de l'aigua i protegir la biosfera de la radiació nociva. Entre aquests processos destaca l'efecte hivernacle natural, indispensable perquè la Terra sigui habitable. Tanmateix, l'augment antropogènic dels gasos d'efecte hivernacle està alterant aquest equilibri i constitueix una de les principals causes del canvi climàtic actual.

Un dels gasos d’efecte hivernacle més determinants de l’escalfament global és el diòxid de carboni. Present a l’atmosfera, aquest gas contribueix a retenir calor i, quan n’augmenta la concentració, intensifica el canvi climàtic. Les activitats humanes han elevat el contingut de diòxid de carboni de l’atmosfera en un 50 % en menys de 200 anys.

El diòxid de carboni (CO2) és un gas d’efecte hivernacle important perquè reté part de la calor emesa per la Terra. Prové tant de fonts humanes —com l’extracció i la crema de combustibles fòssils, especialment carbó, petroli i gas natural— com de processos naturals, com els incendis forestals i les erupcions volcàniques.

El gràfic de l’esquerra (climate.gov) mostra els nivells de CO2 durant els últims tres cicles glacials de la Terra, capturats per les bombolles d’aire atrapades en les capes de gel i les glaceres.

Durant els darrers 800 000 anys els nivells han oscil·lat sempre entre 180 i 300 ppm, sense superar aquest valor fins a l’any 1911. Els valors baixos han provocat èpoques glacials i els valors alts èpoques temperades.

El gràfic de la dreta (science.nasa.gov/) mostra els nivells de CO2 atmosfèric mesurats a l’Observatori de Mauna Loa, a Hawaii, en els últims anys, un cop eliminats els canvis estacionals naturals. Els valors actuals no es registraven a la Terra des de fa milions d’anys, durant el Pliocè.

Escalfament global

La imatge anterior pertany al Global Temperature Report for 2025 (berkeleyearth.org/). Segons l'anàlisi de Berkeley Earth, la temperatura mitjana global de l'any 2025 s'estima en 1,44 ± 0,09 °C (2,60 ± 0,17 °F) per sobre de la temperatura mitjana del període 1850–1900, un interval que sovint s'utilitza com a referència preindustrial per establir els objectius de temperatura global. Aquesta temperatura és aproximadament 0,08 °C (0,14 °F) inferior al rècord màxim assolit el 2024, i també 0,03 °C (0,05 °F) inferior a la registrada el 2023. En conseqüència, 2025 és el tercer any més càlid observat directament mitjançant mesuraments amb termòmetres.

Tot i que la disponibilitat de termòmetres limita les mesures directes al període posterior a 1850, les evidències indirectes indiquen que la Terra es troba actualment en el seu nivell més elevat de temperatura mitjana global des de fa, com a mínim, diversos milers d'anys, i possiblement des del darrer període interglacial, fa aproximadament 120 000 anys.

L'escalfament global és l'augment sostingut de la temperatura mitjana de la superfície terrestre, dels oceans i de la baixa atmosfera com a conseqüència del reforçament de l'efecte hivernacle natural. Aquest fenomen està causat principalment per l'increment de la concentració de gasos d'efecte hivernacle emesos per les activitats humanes.

L'escalfament global és el principal component del canvi climàtic, tot i que aquest últim inclou també altres alteracions del sistema climàtic, com ara canvis en les precipitacions, els vents, els fenòmens extrems o el nivell del mar.

Les principals fonts d'emissió de gasos d'efecte hivernacle són:

Combustió de combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural) per obtenir energia, transportar persones i mercaderies i alimentar la indústria.
Desforestació, que redueix la capacitat dels boscos d'absorbir diòxid de carboni.
Agricultura i ramaderia, especialment per les emissions de metà procedents del bestiar i dels arrossars.
Processos industrials, com la fabricació de ciment o l'ús de gasos fluorats.
Gestió de residus, que produeix metà durant la descomposició de la matèria orgànica als abocadors.

Els principals gasos d'efecte hivernacle són:

Diòxid de carboni (CO₂), procedent de la combustió de combustibles fòssils, la desforestació i determinades activitats industrials.
Metà (CH₄), de ramaderia, abocadors, explotació de gas i petroli. El metà reté la calor entre 20 i 25 vegades més que el diòxid de carboni.
Òxid nitrós (N₂O), procedent de fertilitzants agrícoles i de processos industrials.
Gasos fluorats, procedents de la refrigeració, l'aire condicionat i determinades activitats industrials.

Cada gas té un potencial d'escalfament global (Global Warming Potential, GWP) diferent. Per exemple, durant un període de 100 anys, 1 kg de CH₄ ≈ 28 kg de CO₂-eq i 1 kg de N₂O ≈ 273 kg de CO₂-eq.

Encara que el vapor d'aigua és el gas d'efecte hivernacle més abundant, la seva concentració depèn principalment de la temperatura. Els gasos emesos per les activitats humanes són els que impulsen l'escalfament inicial, que després afavoreix un augment del vapor d'aigua i amplifica l'escalfament.

Les observacions científiques mostren un conjunt de canvis coherents amb un planeta que s'escalfa. Algunes evidències de l’escalfament global són:

l’augment de la temperatura mitjana global;
el retrocés generalitzat de glaceres;
la disminució del gel marí a l'Àrtic;
l’augment del nivell del mar per l'expansió tèrmica dels oceans i la fusió del gel continental;
uns oceans més càlids;
els canvis en els patrons de precipitació;
la major freqüència i intensitat de moltes onades de calor;
les alteracions en la distribució de nombroses espècies vegetals i animals.

L'escalfament global té impactes tant sobre els sistemes naturals com sobre les societats humanes. En el medi natural, es constaten la pèrdua de biodiversitat, l’alteració dels ecosistemes, l’increment dels incendis forestals, l’expansió de la desertització i l’acidificació dels oceans.

Pel que fa a les societats humanes, augmenta el risc de sequeres i inundacions, disminueix el rendiment de determinats cultius, s’agreugen els problemes de salut associats a les onades de calor, es dificulta l’accés a l'aigua en determinades zones, es produeixen danys a infraestructures i activitats econòmiques, i s’incrementa el desplaçament de població en àrees especialment vulnerables.

Les actuacions o mesures per reduir l'escalfament global s’agrupen en dues grans estratègies:

Mitigació: reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle mitjançant la substitució dels combustibles fòssils per energies renovables, la millora de l'eficiència energètica, el foment del transport públic i de la mobilitat sostenible, la protecció i restauració dels boscos, i la reducció de les emissions agrícoles i industrials.
Adaptació: reduir els efectes inevitables del canvi climàtic mitjançant una millor gestió dels recursos hídrics, infraestructures més resilients, plans de prevenció d'incendis, una agricultura adaptada i sistemes d'alerta davant fenòmens meteorològics extrems.

L'escalfament global és una conseqüència del reforçament de l'efecte hivernacle provocat principalment per les emissions de gasos derivades de les activitats humanes. Les evidències científiques mostren que aquest procés està modificant el clima del planeta i afecta tant els ecosistemes com les societats. La reducció de les emissions i l'adaptació als canvis ja en curs són dues estratègies complementàries per limitar-ne els impactes i afavorir un desenvolupament més sostenible.

A la imatge anterior (royalsociety.org), les dades obtingudes dels testimonis de gel s'han utilitzat per reconstruir les temperatures de l'Antàrtida i les concentracions atmosfèriques de CO₂ durant els darrers 800 000 anys. La temperatura es basa en les mesures del contingut isotòpic de l'aigua del testimoni de gel de Dome C. La concentració de CO₂ es determina a partir de l'aire atrapat en el gel i correspon a una combinació dels testimonis de gel de Dome C i Vostok. La concentració actual de CO₂ (punt blau) prové de mesuraments atmosfèrics.

El patró cíclic de les variacions de temperatura constitueix els cicles glacials i interglacials. Durant aquests cicles, els canvis en la concentració de CO₂ (en blau) segueixen molt de prop les variacions de temperatura (en taronja). Tal com mostra el registre, l'increment recent de la concentració atmosfèrica de CO₂ no té precedents en els darrers 800 000 anys. La concentració atmosfèrica de CO₂ va superar les 400 ppm l'any 2016, i la concentració mitjana durant 2019 va ser superior a 411 ppm.

Font: Adaptat d'una figura de Jeremy Shakun, amb dades de Lüthi et al. (2008) i Jouzel et al. (2007).

La velocitat dels canvis

Al llarg de la història geològica de la Terra els canvis s’han succeït molt lentament. El pas de 180 a 280 ppm de CO2, d’un clima glacial cap a un clima més temperat, es produïa en un lapse de temps de 10 000–15 000 anys. El canvi climàtic contrari, d’un clima temperat a una glaciació, ha estat encara més lent, entre 30 000 i 50 000 anys.

Aquests temps tan llargs donen temps a les espècies per adaptar-se o emigrar cap a altres climes més favorables.

En el vídeo «Keeling Curve Animation» (nasa.gov/) s’aprecia amb claredat el ràpid increment dels gasos d’efecte hivernacle. El vídeo mostra l'evolució de la concentració atmosfèrica de diòxid de carboni (CO₂) des del 1979 fins a l'actualitat, combinant dades globals i el registre del Mauna Loa Observatory. Finalment, situa aquestes dades en el context dels darrers 800 000 anys.

L'animació comença mostrant la distribució mundial de les estacions que mesuren la concentració de diòxid de carboni a l'atmosfera. Cada any es representa mitjançant un punt sobre una gràfica que indica la concentració de CO₂ en parts per milió (ppm).

La línia principal correspon a les mesures efectuades al Mauna Loa Observatory, un dels registres continus més llargs i precisos del món, iniciat el 1958 per Charles David Keeling. Aquest registre és conegut com la Corba de Keeling.

A mesura que avança el temps, s'observa que la concentració de CO₂ augmenta de manera gairebé contínua. Sobre aquest increment apareixen unes oscil·lacions anuals en forma de dents de serra. Aquestes oscil·lacions corresponen al cicle estacional de la vegetació:

Durant la primavera i l'estiu de l'hemisferi nord, les plantes absorbeixen grans quantitats de CO₂ mitjançant la fotosíntesi, fet que provoca una disminució temporal de la concentració atmosfèrica.
Durant la tardor i l'hivern, la fotosíntesi disminueix i la respiració dels organismes i la descomposició de la matèria orgànica alliberen CO₂, fent augmentar novament la concentració.

Com que la major part de la superfície continental i de la vegetació terrestre es troba a l'hemisferi nord, aquest cicle estacional domina el comportament anual del CO₂ global.

Més enllà d'aquestes oscil·lacions estacionals, l'animació posa de manifest una tendència molt clara: la concentració de CO₂ augmenta any rere any.

Es passa d'uns 337 ppm a finals dels anys setanta fins a superar les 420 ppm en l'actualitat. L'augment és pràcticament continu i, fins i tot, el ritme d'increment anual és avui superior al de fa quatre dècades.

Aquest increment està relacionat principalment amb la combustió de carbó, petroli i gas natural; la desforestació; la producció de ciment; i altres activitats industrials i agrícoles.

En la darrera part del vídeo, l'escala temporal canvia completament. Les dades modernes es comparen amb els registres obtinguts dels testimonis de gel de l'Antàrtida, que permeten reconstruir la concentració atmosfèrica de CO₂ durant els darrers 800 000 anys.

La gràfica mostra els cicles glacials i interglacials. Durant aquests períodes, la concentració de CO₂ ha oscil·lat aproximadament entre 180 ppm durant les glaciacions i 280–300 ppm durant els períodes interglacials. Aquestes variacions es van produir al llarg de desenes de milers d'anys.

L'animació destaca que la concentració actual, superior a 420 ppm, se situa molt per damunt del rang natural observat durant tot aquest període. Els nivells actuals de CO₂ són excepcionals en el context dels darrers 800 000 anys, fet que reforça l'evidència que l'activitat humana està modificant la composició de l'atmosfera i intensificant l'efecte hivernacle, principal causa de l'escalfament global actual.

La petjada de carboni

La petjada de carboni és un indicador ambiental que mesura la quantitat total de gasos d'efecte hivernacle emesos, de manera directa o indirecta, com a conseqüència d'una activitat, producte, servei, organització o persona. Aquestes emissions s'expressen habitualment en quilograms o tones de diòxid de carboni equivalent (kg CO₂-eq o t CO₂-eq).

S'utilitza el concepte de CO₂ equivalent perquè permet convertir l'efecte d'altres gasos d'efecte hivernacle (com el metà o l'òxid nitrós) en una unitat comuna basada en el seu potencial d'escalfament global —tal com s’ha comentat anteriorment.

La petjada de carboni es calcula sumant totes les emissions generades al llarg del cicle de vida d'un producte o activitat. Cada activitat es multiplica pel seu corresponent factor d'emissió, que indica la quantitat de CO₂ equivalent produïda per unitat d'activitat.

La petjada de carboni personal correspon a les emissions generades per una persona al llarg de la seva vida quotidiana (transport, consum d'electricitat, calefacció, alimentació, compres, viatges...).

La petjada de carboni d'un producte avalua totes les emissions produïdes des de l'extracció de les matèries primeres fins al final de la seva vida útil (obtenció de les matèries primeres, fabricació, transport, ús i reciclatge o eliminació).

La petjada de carboni d'una empresa o organització inclou les emissions derivades del consum energètic, el procés industrial, el transport, els desplaçaments dels treballadors i la cadena de subministrament.

El Protocol de Gasos d'Efecte Hivernacle (GHG Protocol) classifica les emissions en tres categories:

Abast 1 (Scope 1). Emissions directes (combustió de gas natural en una caldera, vehicles propis, processos industrials...).
Abast 2 (Scope 2). Emissions indirectes associades a l'energia comprada (electricitat consumida...).
Abast 3 (Scope 3). Altres emissions indirectes (fabricació de matèries primeres, transport de mercaderies, viatges de negocis, desplaçaments, reciclatge...). Normalment representen la part més gran de la petjada de carboni d'una empresa.

La petjada de carboni, com a indicador, permet comparar l'impacte climàtic de diferents accions i identificar oportunitats per reduir-ne les emissions. La seva disminució és un element clau per limitar l'escalfament global i avançar cap a una economia baixa en carboni i més sostenible.

Com reduir la petjada de carboni

Per què no és il·legal cremar combustibles fòssils? Aquesta pregunta, formulada per Greta Thunberg el 26/11/2018, poc abans de fer setze anys, expressa una qüestió central: si ho sabem, per què ho permetem? Malauradament, la resposta és complexa: l’economia mundial, i en particular l’economia dels països menys desenvolupats, encara depèn en gran mesura dels combustibles fòssils.

Les mesures més eficaces inclouen:

Millorar l'eficiència energètica dels edificis. Els edificis representen una part molt important del consum energètic mundial, principalment per la calefacció, la refrigeració, la il·luminació i l'ús d'aparells elèctrics. Millorar-ne l'eficiència energètica permet reduir significativament el consum d'energia i, en conseqüència, les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Entre les actuacions més eficaces destaquen el reforç de l'aïllament tèrmic de façanes, cobertes i finestres, la instal·lació de sistemes de calefacció i aire condicionat més eficients, la substitució de les bombetes convencionals per il·luminació LED i l'ús d'electrodomèstics de baix consum. També és important incorporar sistemes intel·ligents de control de la climatització i de la il·luminació que optimitzin el consum energètic.
Utilitzar energies renovables. La substitució dels combustibles fòssils per fonts d'energia renovables és una de les mesures més efectives per reduir les emissions de CO₂. Les energies renovables aprofiten recursos naturals pràcticament inesgotables i produeixen molta menys contaminació durant el seu funcionament. Les principals fonts renovables són l'energia solar, l'eòlica, la hidràulica, la geotèrmica i la biomassa. La instal·lació de plaques solars en habitatges, empreses o edificis públics permet generar electricitat o aigua calenta amb emissions molt reduïdes. Paral·lelament, l'augment de la producció d'electricitat renovable disminueix progressivament la dependència del carbó, el petroli i el gas natural.
Reduir l'ús del vehicle privat. El transport és una de les principals fonts d'emissions de diòxid de carboni, especialment quan es basa en vehicles particulars amb motors de combustió interna. Molts trajectes urbans es realitzen amb un únic ocupant, fet que incrementa considerablement les emissions per persona transportada. Per reduir la petjada de carboni és convenient limitar l'ús del vehicle privat sempre que sigui possible, compartir cotxe en desplaçaments habituals, planificar els trajectes per evitar recorreguts innecessaris i optar, quan sigui viable, per vehicles elèctrics o híbrids alimentats amb electricitat procedent de fonts renovables.
Potenciar el transport públic, la bicicleta i els desplaçaments a peu. Els sistemes de transport col·lectiu permeten transportar un gran nombre de persones amb una despesa energètica molt inferior per viatger respecte al vehicle privat. Per aquest motiu, autobusos, trens, metros i tramvies constitueixen una alternativa molt més sostenible. Per als trajectes curts, caminar o desplaçar-se amb bicicleta és encara més beneficiós, ja que no produeixen emissions directes de gasos d'efecte hivernacle, redueixen la contaminació atmosfèrica i acústica i, alhora, contribueixen a millorar la salut de la població mitjançant la pràctica regular d'activitat física.
Disminuir el consum de carn vermella. La producció ramadera, especialment la de boví i oví, genera una elevada quantitat de gasos d'efecte hivernacle. Els remugants emeten metà durant la digestió, un gas amb un potencial d'escalfament global molt superior al del diòxid de carboni. A més, la producció de pinso, el consum d'aigua, l'ocupació de sòl i la desforestació associada a l'expansió de les pastures contribueixen també a incrementar les emissions. Reduir el consum de carn vermella i augmentar la presència de llegums, cereals, fruites, verdures i altres fonts de proteïna vegetal permet disminuir considerablement la petjada de carboni de l'alimentació sense comprometre una dieta equilibrada.
Evitar el malbaratament alimentari. Una part important dels aliments produïts al món no arriba mai a ser consumida. Quan aquests aliments es llencen, també es desaprofiten tots els recursos emprats durant la seva producció, com ara l'aigua, l'energia, els fertilitzants i el transport. A més, la descomposició dels residus orgànics als abocadors genera metà. Per reduir aquest impacte és recomanable planificar les compres, conservar adequadament els aliments, aprofitar les sobres, respectar les dates de consum i ajustar les racions a les necessitats reals. Aquestes mesures contribueixen tant a reduir les emissions com a disminuir els costos econòmics.
Reutilitzar i reciclar materials. La fabricació de nous productes requereix l'extracció de matèries primeres i un important consum d'energia. Reutilitzar objectes i reciclar els materials permet reduir la demanda de recursos naturals i disminuir les emissions associades als processos industrials. La reutilització consisteix a donar una nova vida als productes abans de convertir-los en residus, mentre que el reciclatge permet recuperar materials com el paper, el vidre, els metalls o alguns plàstics perquè puguin tornar a formar part del procés productiu. La correcta separació dels residus és essencial perquè el reciclatge sigui eficient.
Consumir productes locals i de temporada. Els aliments produïts localment solen requerir menys transport i menys sistemes de conservació, fet que redueix les emissions derivades de la seva distribució. Igualment, els productes de temporada es cultiven en les condicions climàtiques més favorables i acostumen a necessitar menys energia per a la seva producció, ja que no requereixen hivernacles climatitzats ni llargues cambres frigorífiques. Consumir productes de proximitat afavoreix, a més, l'economia local i contribueix a mantenir l'activitat agrícola del territori.
Allargar la vida útil dels productes. La fabricació de qualsevol producte implica el consum de matèries primeres, energia i transport. Quan un objecte es substitueix prematurament, cal repetir tot aquest procés productiu, incrementant les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Per aquest motiu és important prioritzar la compra de productes duradors i reparables, mantenir-los en bon estat, reparar-los quan sigui possible i reutilitzar-los abans de substituir-los. També és recomanable adquirir productes de segona mà quan les seves prestacions siguin adequades. Aquest model de consum s'inscriu dins dels principis de l'economia circular, que promou l'aprofitament màxim dels recursos i la reducció de residus.

Les Conferències del Clima de les Nacions Unides

Les Conferències de les Parts (Conference of the Parties, COP) són les reunions anuals dels països signants de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC), adoptada el 1992 durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament. El seu objectiu és coordinar les polítiques internacionals per limitar l'escalfament global, reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle i afavorir l'adaptació al canvi climàtic. (UNFCCC)

Durant més de trenta anys de negociacions s'han produït avenços importants, però també nombroses dificultats derivades dels interessos econòmics, energètics i geopolítics dels diferents països.

De manera sintètica, algunes de les conferències més rellevants són:

COP1 1995 (Berlín). Inici de les negociacions. Mandat de Berlín per negociar objectius vinculants.
COP3 1997 (Kyoto). Reducció d’emissions. Protocol de Kyoto: primers objectius obligatoris per als països desenvolupats.
COP15 2009 (Copenhaguen). Nou acord global. Acord de Copenhaguen. Resultats limitats; acord polític sense caràcter vinculant.
COP21 2015 (París). Limitar l'escalfament global. Acord de París: objectiu de mantenir l'augment de temperatura molt per sota dels 2 °C i intentar limitar-lo a 1,5 °C.
COP26 2021 (Glasgow). Accelerar la reducció d'emissions. Pacte de Glasgow; primera menció explícita a la reducció del carbó.
COP27 2022 (Sharm el-Sheikh). Adaptació i justícia climàtica. Creació del fons per a pèrdues i danys.
COP28 2023 (Dubai). Primer balanç mundial. Acord per impulsar la transició lluny dels combustibles fòssils i triplicar les renovables abans del 2030. (UNFCCC)
COP29 2024 (Bakú). Finançament climàtic. Nou objectiu col·lectiu de finançament per als països en desenvolupament. (UNFCCC)
COP30 2025 (Belém). Implementació dels compromisos. Es reforça el finançament per a l'adaptació i la implementació, però no s’assoleix un acord vinculant sobre l'eliminació dels combustibles fòssils. (UNFCCC)

Globalment, les conferències han mantingut cinc grans objectius comuns:

Reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. L'objectiu central és disminuir les emissions de CO₂, metà i altres gasos responsables de l'escalfament global mitjançant la transició cap a energies renovables, una major eficiència energètica i canvis en els models de producció i consum.
Limitació de l'escalfament global. Des de l'Acord de París, la comunitat internacional s'ha compromès a mantenir l'augment de la temperatura mitjana global molt per sota dels 2 °C respecte al període preindustrial, fent esforços per limitar-lo a 1,5 °C.
Adaptarció al canvi climàtic. Molts impactes del canvi climàtic ja són inevitables. Per això les COP també impulsen mesures per augmentar la resiliència davant sequeres, inundacions, incendis forestals o l'augment del nivell del mar.
Finançament climàtic. Els països desenvolupats es van comprometre a ajudar econòmicament els països amb menys recursos perquè puguin reduir emissions i adaptar-se als efectes del canvi climàtic.
Cooperació internacional. Les COP constitueixen el principal fòrum mundial de negociació climàtica, on gairebé tots els països del món intenten acordar polítiques comunes.

Malgrat els avenços, les conferències presenten diverses limitacions que en dificulten l'efectivitat global:

Decisions per consens. Totes les decisions importants s'han d'aprovar per consens. Això significa que un nombre reduït de països pot bloquejar acords més ambiciosos.
Interessos econòmics. Molts països continuen depenent econòmicament del carbó, el petroli o el gas natural. Aquesta dependència dificulta l'adopció de compromisos ferms per abandonar els combustibles fòssils.
Compromisos insuficients. En molts casos, els objectius anunciats pels governs són inferiors als necessaris segons les avaluacions científiques per limitar l'escalfament a 1,5 °C.
Diferències entre països. Els països desenvolupats són responsables d'una gran part de les emissions històriques, mentre que molts països en desenvolupament reclamen més finançament i més marge per continuar el seu desenvolupament econòmic.
Compliment desigual. Molts compromisos no són jurídicament vinculants o bé no existeixen mecanismes de sanció per als països que no compleixen els objectius acordats.

Tanmateix, les COP han generat alguns avenços globals molt importants:

Acords internacionals. S'han aprovat dos grans tractats climàtics: el Protocol de Kyoto (1997) i l'Acord de París (2015). Actualment gairebé tots els països disposen d'objectius climàtics nacionals (NDC).
Desenvolupament de les energies renovables. Les polítiques impulsades durant les darreres dècades han afavorit una forta expansió de l'energia solar i eòlica, que avui són dues de les tecnologies de producció elèctrica amb un creixement més ràpid.
Neutralitat climàtica. Un nombre creixent de països, empreses i administracions s'han compromès a assolir la neutralitat en emissions durant la segona meitat del segle XXI.
Adaptació. S'han incrementat els programes d'adaptació, especialment en recursos hídrics, agricultura i protecció davant fenòmens extrems.
Fons per a pèrdues i danys. La COP27 va aconseguir crear un mecanisme específic per ajudar els països més vulnerables davant els impactes irreversibles del canvi climàtic.

Malgrat aquests avenços, els resultats globals continuen sent insuficients:

Les emissions mundials de CO₂ encara no han disminuït prou per assolir els objectius de l'Acord de París.
La concentració atmosfèrica de CO₂ continua augmentant.
La temperatura mitjana global ja supera aproximadament els 1,4 °C respecte al període preindustrial.
Els compromisos actuals dels països encara apunten a un escalfament superior als objectius de París si no s'intensifiquen les polítiques climàtiques. (UNFCCC)

En conjunt, es pot afirmar que:

Les COP han estat imprescindibles per construir un marc global de cooperació climàtica. Han establert objectius comuns, mecanismes de transparència, sistemes de finançament i acords internacionals que han impulsat la transició energètica en molts països.
Els avenços negociadors no sempre s'han traduït en reduccions d'emissions prou ràpides. Les dificultats per conciliar interessos econòmics, energètics i geopolítics, juntament amb el fet que moltes decisions depenen del consens i no són vinculants, han limitat l'ambició de diversos acords.
Les COP han contribuït decisivament a situar el canvi climàtic al centre de l'agenda internacional, però el principal repte continua sent transformar els compromisos polítics en accions concretes i suficients per limitar l'escalfament global.

Emissions per càpita

Les emissions per càpita expressen la quantitat de gasos d'efecte hivernacle que, de mitjana, genera cada habitant d'un país en un any. Aquest indicador permet comparar l'impacte climàtic de països amb poblacions molt diferents i és un dels més utilitzats per analitzar la responsabilitat individual i nacional en el canvi climàtic.

Les emissions s'expressen habitualment en tones de CO₂ equivalent per habitant i any (t CO₂-eq/hab·any), incloent-hi el diòxid de carboni (CO₂), el metà (CH₄), l'òxid nitrós (N₂O) i altres gasos d'efecte hivernacle.

Actualment, la mitjana mundial se situa al voltant de 6–7 tones de CO₂ equivalent per persona i any, encara que existeixen diferències molt importants entre països. Aquestes diferències depenen principalment del grau d'industrialització, del tipus de fonts energètiques utilitzades, del nivell de consum, del sistema de transport, del clima (necessitats de calefacció o refrigeració) i del nivell de desenvolupament econòmic.

Les emissions per habitant varien enormement arreu del món. Els països amb més emissions per càpita solen presentar un elevat consum energètic, un ús intensiu del vehicle privat, una forta dependència dels combustibles fòssils i activitats industrials o extractives importants.

En alguns casos superen les 20 tones de CO₂ equivalent per habitant i any. Entre aquests països destaquen: Qatar (més de 30 t CO₂-eq/hab·any), Kuwait, Emirats Àrabs Units i Bahrain. També presenten valors elevats: Estats Units (≈15–16 t), Canadà (≈15 t) i Austràlia (≈15 t).

La major part dels països europeus i moltes economies emergents presenten emissions intermèdies. En tones per habitant, els valors aproximats són: Espanya 6–7, França 6–7, Itàlia 6–7, Regne Unit 6–7, Alemanya 8–9, Japó 8–9 i Xina 10–11. La Xina és actualment el principal emissor mundial en termes absoluts, però les seves emissions per habitant continuen sent inferiors a les dels Estats Units, encara que en les darreres dècades han augmentat considerablement.

Molts països africans i alguns asiàtics presenten emissions inferiors a 2 tones per habitant: Etiòpia, Uganda, República Democràtica del Congo, Níger, Txad. En aquests casos, el baix consum energètic i el menor grau d'industrialització expliquen les reduïdes emissions.

És important distingir entre emissions totals i emissions per càpita.

Les emissions totals mesuren la quantitat total de gasos emesos per un país. Els principals emissors són, per ordre: Xina, Estats Units, Índia, Unió Europea i Rússia.
Les emissions per càpita mesuren les emissions corresponents, de mitjana, a cada habitant. Aquest indicador mostra una realitat diferent: alguns països petits amb una intensa activitat petroliera o gasística tenen emissions per persona molt superiors a les dels grans emissors globals. Les emissions per càpita reflecteixen una forta desigualtat mundial. Aproximadament el 10 % més ric de la població mundial és responsable d'una part molt significativa de les emissions globals. Els països amb menys recursos contribueixen relativament poc al canvi climàtic, però sovint són els més vulnerables als seus impactes. Aquesta desigualtat és un dels principals temes de debat en les negociacions climàtiques internacionals.

En les darreres dècades s'han observat diverses tendències:

les emissions per habitant disminueixen gradualment en alguns països desenvolupats gràcies a les energies renovables, la millora de l'eficiència energètica i la descarbonització de l'economia;
les emissions augmenten en moltes economies emergents a causa del seu ràpid desenvolupament industrial;
les emissions globals continuen sent elevades, malgrat els avenços tecnològics.

Per assolir els objectius de l'Acord de París i limitar l'escalfament global a 1,5 °C, nombrosos estudis indiquen que les emissions mitjanes mundials haurien de reduir-se progressivament fins a situar-se prop de 2 tones de CO₂ equivalent per habitant i any abans de mitjan segle, juntament amb l'assoliment de les emissions netes zero cap a l'any 2050.

Les emissions per càpita constitueixen un indicador fonamental per comprendre la contribució relativa de cada país al canvi climàtic. Tot i que la mitjana mundial és d'unes 6–7 tones de CO₂ equivalent per habitant i any, les diferències entre països són molt grans: alguns superen les 20 tones, mentre que d'altres no arriben a 2 tones. Aquestes desigualtats expliquen bona part dels debats sobre la responsabilitat climàtica, la justícia ambiental i el repartiment dels esforços per reduir les emissions a escala mundial.

Fonts de les dades:

Climate Watch / WRI: dades d’emissions totals i per càpita de gasos d’efecte hivernacle per país, en CO₂ equivalent. (World Resources Institute)
Our World in Data: gràfics comparatius d’emissions per persona i metodologia de càlcul; sovint diferencia CO₂ territorial, CO₂ de consum i GEH totals. (Our World in Data)
Global Carbon Project: dades anuals de CO₂ fòssil i pressupost global de carboni. (Global Carbon Project)
UNEP Emissions Gap Report: context sobre la bretxa entre emissions actuals i objectius de París. (UNEP - UN Environment Programme)
IEA Global Energy Review: emissions energètiques globals recents de CO₂. (IEA)

Cal precisar que les xifres poden variar segons la metodologia emprada: si es comptabilitza només el CO₂ o tots els gasos d’efecte hivernacle, si es consideren emissions territorials o de consum, i si s’inclou o no el canvi d’ús del sòl.

Les energies renovables

Les energies renovables han experimentat un creixement extraordinari durant les dues darreres dècades i constitueixen el sector energètic amb una expansió més ràpida. No obstant això, la seva implantació encara és desigual entre regions i continua coexistint amb una elevada dependència dels combustibles fòssils.

L'any 2024 es va assolir un nou rècord mundial amb la incorporació de 585 GW de nova capacitat renovable, un increment anual del 15,1 %. La capacitat renovable mundial va arribar als 4 448 GW, i el 92,5 % de tota la nova capacitat elèctrica instal·lada al món durant aquell any va correspondre a fonts renovables. (Reuters)

L'any 2025 el creixement es va accelerar encara més, amb 692 GW addicionals (+15,5 %), situant la capacitat renovable global prop dels 5 140 GW. Les renovables ja representen aproximadament el 49 % de la potència elèctrica instal·lada al món i el 85,6 % de tota la nova capacitat afegida durant l'any. (IRENA)

La tecnologia que creix amb més rapidesa és clarament la fotovoltaica. Durant 2024 es va produir un increment de 452 GW en energia solar i de 113 GW en energia eòlica. L’energia solar representa més del 75 % de tota la nova capacitat renovable instal·lada, gràcies a la forta reducció dels costos dels panells, la rapidesa d'instal·lació i la seva gran adaptabilitat. (Portal Climático de Asia Central)

Les fonts renovables generen aproximadament un terç de l'electricitat mundial, principalment gràcies a l'energia hidràulica, eòlica, solar, de biomassa i geotèrmica.

L’energia hidràulica continua sent la principal font renovable en producció total, encara que la solar i l'eòlica són les que creixen més ràpidament. (Estadísticas Energéticas Mundiales).

La implantació és molt desigual. La Xina és, amb diferència, el principal motor de la transició energètica: concentra prop del 64 % de la nova capacitat renovable instal·lada durant 2024, lidera la producció mundial de panells solars i turbines eòliques i és també el principal inversor en energies renovables. (Reuters)

La majoria dels països europeus continuen incrementant la quota renovable, especialment Espanya, Portugal, Alemanya i Dinamarca, gràcies al fort desenvolupament de l'energia eòlica i fotovoltaica. (Estadísticas Energéticas Mundiales)

Als Estats Units, l'expansió de la fotovoltaica i dels sistemes d'emmagatzematge amb bateries s'ha accelerat notablement durant els darrers anys. (Axios)

Molts països en desenvolupament continuen tenint dificultats per desplegar renovables a causa de la manca de finançament, xarxes elèctriques insuficients, dificultats tecnològiques i dependència dels combustibles fòssils.

Malgrat aquest creixement, persisteixen diversos obstacles:

Les renovables avancen ràpidament en el sector elèctric, però el petroli, el gas natural i el carbó continuen dominant el consum energètic mundial, especialment en el transport, la indústria pesada i la producció de calor.
La producció solar i eòlica és variable i depèn de les condicions meteorològiques.

Per superar aquests obstacles, cal ampliar les xarxes de transport elèctric, desenvolupar sistemes d'emmagatzematge —com bateries, hidrogen verd o centrals hidroelèctriques reversibles— i implantar xarxes intel·ligents.

La major part de les noves instal·lacions es concentren en pocs països. Àfrica, bona part d'Amèrica Llatina i nombrosos països asiàtics continuen molt per sota del seu potencial renovable.

A partir d’aquesta situació, es poden plantejar diversos escenaris futurs:

Escenari optimista. Si es compleixen els compromisos adoptats durant la COP28, la capacitat renovable mundial es podria triplicar abans del 2030. L’energia fotovoltaica continuaria liderant el creixement, augmentaria notablement la producció d'hidrogen verd i l'electrificació del transport i de la calefacció reduiria el consum de combustibles fòssils. Segons l'International Energy Agency, entre 2025 i 2030 es podrien instal·lar prop de 4 600 GW addicionals de capacitat renovable, el doble que durant el quinquenni anterior. Gairebé el 80 % d'aquest increment correspondria a energia solar fotovoltaica. (IEA)
Escenari intermedi. És el que consideren més probable molts organismes internacionals. Les renovables continuaran creixent molt ràpidament, però alguns països retardaran el tancament de centrals de carbó, persistiran limitacions a les xarxes elèctriques i la demanda mundial d'electricitat continuarà augmentant. En aquest escenari, les renovables incrementaran notablement la seva quota, però serà difícil assolir l'objectiu de limitar l'escalfament global a 1,5 °C.
Escenari pessimista. Diversos factors podrien alentir la transició energètica, com ara les tensions geopolítiques, la manca d'inversions, l'escassetat de minerals crítics, unes polítiques energètiques poc estables o l'augment de la demanda de combustibles fòssils. En aquest cas, el món no assoliria l'objectiu de triplicar la capacitat renovable abans de 2030.

Les previsions de l'International Energy Agency indiquen que més del 80 % dels països incrementaran la velocitat d'implantació de renovables durant el període 2025–2030 respecte al quinquenni anterior. (IEA)

Tanmateix, tant l'International Renewable Energy Agency com l'IEA coincideixen que el ritme actual encara és insuficient per assolir els objectius climàtics. Per complir el compromís internacional de la COP28 caldria arribar a uns 11,2 TW de capacitat renovable instal·lada l'any 2030, cosa que exigeix mantenir un creixement anual superior al 16 %. (Reuters)

La implantació de les energies renovables està avançant a un ritme sense precedents. La fotovoltaica i l'eòlica lideren aquesta transformació, impulsades per la disminució dels costos i per les polítiques de descarbonització. Malgrat aquests avenços, el sistema energètic mundial continua depenent majoritàriament dels combustibles fòssils i persisteixen importants desigualtats regionals.

Les perspectives són favorables, especialment si es mantenen les inversions i es resolen els reptes relacionats amb les xarxes elèctriques, l'emmagatzematge d'energia i el finançament dels països en desenvolupament. No obstant això, assolir els objectius de l'Acord de París requerirà un desplegament encara més ràpid de les energies renovables durant la resta de la dècada.

Principals fonts de dades:

Jordi Coll Vera - 2025