Portada

 

Què és la cornalina?

La cornalina és una varietat de calcedònia, és a dir, de quars microcristal·lí o criptocristal·lí, apreciada com a gemma pel seu color que va del taronja al vermell brunenc. La coloració es deu principalment a impureses d’òxids de ferro dins la matriu de sílice, i la seva duresa —aproximadament entre 6,5 i 7 a l’escala de Mohs— explica que hagi estat utilitzada des de l’antiguitat per a denes, segells, entalles i ornaments (Geology Science, 2024).

grafic_01

L'origen del nom

L’etimologia del nom no és única. Sovint s’ha relacionat amb el llatí caro/carnis, per al·lusió als tons vermellosos semblants al color de la carn; també s’ha proposat una relació amb cornus, el sanguinyol (Cornus sanguinea), pels fruits i tonalitats vermelloses d’aquest arbust. En castellà i català s’ha consolidat la forma cornalina, mentre que en anglès és habitual carnelian (Rocas y Minerales, s. d.; GemCodex, s. d.).

grafic_02

Composició química i estructura

La cornalina és una calcedònia: està formada per agregats microscòpics de quars, sovint amb component de moganita, tan petits que no formen un monocristall visible. Per això no és transparent com el cristall de roca, sinó translúcida o semitranslúcida. La seva composició química és diòxid de silici (SiO2) amb traces d’òxids de ferro responsables de la gamma cromàtica taronja-vermellosa (Geology Science, 2024).

Pertany al grup mineral dels silicats, concretament als tectosilicats.

L'estructura cristallina bàsica és el tetraedre format per un àtom de silici envoltat de quatre àtoms d’oxigen (SiO4). Els diferents enllaços entre aquesta molècula bàsica constitueixen els diferents grups de silicats.

grafic_03

En el cas del quars, un dels minerals més comuns de l’escorça terrestre, els tetraedres de SiO4 comparteixen àtoms d’oxigen i formen una xarxa tridimensional molt estable. Aquesta arquitectura explica tant la resistència química del quars com la gran diversitat de varietats utilitzades en gemmologia: cristall de roca, ametista, citrí, quars fumat, quars rosa i, dins les varietats microcristal·lines, calcedònies com l’àgata, l’ònix, el jaspi o la cornalina (GemCodex, s. d.; Geologyweb, 2024).

Per tal de que un mineral es pugui considerar una gemma , a més de ser bell i escàs, ha de ser dur i resistent a l’atac dels àcids i altres productes químics.

La duresa del quars és de 7 en l’escala de Mohs (0-10). Fins el 7 l’escala és pràcticament lineal, passant a exponencial entre 7 i 10. El quars és, doncs, el límit inferior de duresa en el cas de les gemmes (en diríem la gemma més tova). El diamant, de duresa 10, en seria el límit superior. Altra escala de duresa és l’escala de Knopp.

grafic_04

L’escala de Mohs es basa en l’estudi dels minerals més freqüents en l’escorça terrestre, comparant-ne la seva duresa relativa. El grup n és més dur que tots els n-x perquè els ratlla tots.

Totes les varietats criptocristal·lines del quars s’agrupen sota el nom genèric de calcedònia. Totes les varietats cristal·lines són monocristalls transparents. Les criptocristal·lines són totes translúcides.

grafic_05

Cristal·lines (quars macrocristal·lí)

  • Cristall de roca (quars hialí): quars incolor i transparent.
  • Quars ametista: varietat violeta, acolorida per impureses de ferro i irradiació natural.
  • Quars citrina: varietat groga a ataronjada.
  • Quars fumat: varietat marró a negre, deguda a irradiació natural.
  • Quars rosa: varietat de color rosa pàl·lid.
grafic_06

Calcedònia (quars microcristal·lí)

  • Cornalina: calcedònia vermella o taronja.
  • Crisoprés: calcedònia de color verd poma, pel contingut en níquel.
  • Àgata: caracteritzada per bandes concèntriques de diferents colors.
  • Ònix: varietat d'àgata amb bandes rectes, sovint blanques i negres.
  • Heliòtrop (bloodstone): calcedònia verda amb taques vermelles d'hematites.
  • Jaspi: quars opac de colors diversos, habitualment vermell, groc o marró.
  • Prasi: varietat verda de quars o calcedònia, menys comuna.

Propietats físiques de la cornalina i del quars

El quars monocristal·lí té una densitat propera a 2,65 g/cm3, duresa 7 a l’escala de Mohs, fractura concoidal, absència d’exfoliació i índexs de refracció al voltant d’1,544-1,553. En la cornalina, com que el material és microcristal·lí, els valors poden aparèixer lleugerament agrupats: duresa 6,5-7, densitat aproximada 2,58-2,64 g/cm3, lluïssor vítria o cerosa i diafanitat translúcida a gairebé opaca (GemCodex, s. d.; Geology Science, 2024).

Aquestes propietats expliquen el seu ús històric com a pedra ornamental. És prou dura per resistir el desgast en joieria i, alhora, prou compacta per ser polida amb una superfície suau. El seu color, sovint intensificat per escalfament lleuger, depèn de la distribució dels òxids de ferro; per això algunes peces són homogènies i d’altres presenten bandes o zones més clares, properes a l’àgata cornalina (Rocas y Minerales, s. d.; Geologyweb, 2024).

Formació geològica de la cornalina

La cornalina es forma habitualment en cavitats, fissures o nòduls de roques volcàniques i també en dipòsits sedimentaris secundaris. En ambients volcànics, com els basalts, la circulació de fluids rics en sílice pot omplir buits i geodes; quan la sílice precipita lentament, es formen capes de calcedònia i, si hi ha ferro disponible, poden aparèixer tonalitats taronja, vermelles o marronoses pròpies de la cornalina (Geology Science, 2024).

grafic_07
grafic_08
grafic_09

Durant períodes molt llargs, fluids calents i mineralitzats circulen per fractures i cavitats de la roca. En refredar-se o canviar les condicions de pressió i composició, la sílice dissolta precipita i cristal·litza en forma de quars o calcedònia. Si el creixement és ordenat i amb espai suficient, poden formar-se cristalls visibles; si el procés és més ràpid, fibrosament agregat o repetit en capes fines, el resultat és una varietat microcristal·lina com la calcedònia i, entre les seves varietats acolorides per ferro, la cornalina (Geology Science, 2024).

La talla

En gemmologia, la talla no és només una qüestió decorativa: és la manera de fer visible el color, la lluminositat i la qualitat interna del material. Les gemmes transparents solen facetar-se per multiplicar la reflexió interna de la llum. En canvi, les gemmes translúcides com la cornalina responen millor a superfícies contínues, arrodonides i molt polides, que concentren el color i permeten apreciar-ne la profunditat (GemCodex, s. d.).

La matèria primera és molt abundant però els cristalls ben formats són molt excepcionals i difícils de trobar.

El material en brut que trobem a la natura no està preparat per poder apreciar tota la bellesa que és capaç de produir si no hi intervé el gemmòleg amb el procés de la talla.

La talla converteix el material en brut en una forma geomètrica polida que permet apreciar-ne el color, la lluïssor, les bandes i les possibles inclusions. En la cornalina, el resultat més habitual és el caboixó: una superfície convexa, sense facetes, especialment adequada per a pedres translúcides o de color intens.

En el cas de la cornalina, i de tots els cristalls de material translúcid, no s'hi escau fer una talla amb facetes, com sí que es fa en el cas del diamant, per exemple, que és transparent.

La talla en facetes aporta diferents formes geomètriques i dissenys que s'han anat fent al llarg de la història. En el cas de la cornalina es fan formes arrodonides i polimentades, el que se'n diu talla en caboixó.

Dins la talla en caboixó hi ha dues variants: la entalla (intaglio) i el camafeu (cammeo).

Són com dues petites obres escultòriques, de la mida d’un anell. S’hi esculpeix una cara, unes lletres, uns símbols... Rebaixant cap a l'interior (intaglio) o rebaixant-ne les vores fent ressaltar la peça en volum (cammeo).

grafic_10
grafic_11
grafic_12

Les entalles expliquen bé la idea de la cornalina com a “pedra del poder”. A l’antiguitat i a l’edat mitjana, els anells de segell servien per autenticar documents: la imatge o inscripció gravada en negatiu quedava impresa en cera o lacre. La cornalina era especialment apreciada per a aquesta funció perquè és dura, es pot gravar amb precisió i la cera calenta no s’hi adhereix fàcilment (Britannica, 2026; Wikipedia, 2026).

Idar-Oberstein: la capital europea de la glíptica i de les àgates

La ciutat alemanya d'Idar-Oberstein, situada a l'estat de Renània-Palatinat, és considerada des de fa més de cinc segles un dels principals centres mundials del treball de les pedres ornamentals i de la glíptica, l'art de gravar i esculpir gemmes. La seva història està estretament vinculada a l'existència de rics jaciments d'àgata, jaspi, calcedònia, ametista i cristall de roca, formats en cavitats de roques volcàniques del Permià fa aproximadament 270 milions d'anys. (DGemG, 2026)

Ja durant l'edat mitjana, els habitants de la regió explotaven aquestes pedres i les transformaven en comptes, segells, camafeus i objectes ornamentals. La documentació escrita confirma l'existència d'una indústria de talla de l'àgata almenys des de l'any 1497, encara que probablement és molt més antiga. Els talladors aprofitaven la força hidràulica dels rius de la vall del Nahe per moure grans rodes de gres sobre les quals polien les pedres, una tècnica tradicional que es va mantenir durant segles. (GIA, 2019)

La fama internacional d'Idar-Oberstein deriva sobretot de la seva extraordinària especialització en la glíptica. Mestres gravadors elaboraven camafeus, intaglis i petites escultures d'una qualitat excepcional, especialment sobre àgata aprofitant les seves bandes naturals de colors. Entre les famílies més prestigioses destaca la nissaga Dreher, considerada una de les grans referències mundials de l'escultura sobre gemmes, que ha transmès l'ofici durant tretze generacions. (GIA, 2019)

A mitjan segle XIX, els jaciments locals començaren a esgotar-se. Lluny de desaparèixer, la indústria va experimentar una gran transformació gràcies a la importació massiva d'àgates i ametistes procedents del Brasil, descobertes per emigrants alemanys establerts a Rio Grande do Sul. Aquesta nova font de matèria primera va permetre que Idar-Oberstein es convertís en el principal centre europeu de talla, gravat, tenyit i comerç internacional de pedres precioses, activitat que encara avui continua essent un dels motors econòmics de la ciutat. (Skyjems.ca, s. d.)

L'antic jaciment de Steinkaulenberg, avui convertit en una mina visitable, constitueix l'única mina europea de pedres precioses oberta al públic. Els visitants poden observar les geodes volcàniques que contenen àgates, ametistes, cristall de roca, quars fumat i jaspis, així com conèixer els mètodes tradicionals d'extracció que van donar origen a aquesta indústria centenària. (DGemG, 2026)

Actualment, Idar-Oberstein continua sent un referent internacional en gemmologia, talla artística i joieria. La ciutat acull el Museu Alemany de les Pedres Precioses (Deutsches Edelsteinmuseum), la Societat Gemmològica Alemanya (DGemG) i nombrosos tallers artesans que mantenen viva una tradició que combina coneixement geològic, habilitat artística i innovació tècnica. Per aquest motiu, Idar-Oberstein és considerada la capital històrica europea de la glíptica i una de les ciutats més importants del món en el treball de les gemmes. (DGemG, 2026)

La glíptica pot ser considerada com una escultura a petita escala.

grafic_13
grafic_14
grafic_15
grafic_16

La cornalina a Egipte, Etrúria, Roma i l’edat mitjana

La cornalina és present en la joieria egípcia antiga i, de manera molt visible, en el tresor de Tutankamon. Diverses peces del seu aixovar combinen or amb pedres de color —lapislàtzuli, turquesa, feldspat, vidre acolorit i cornalina— per construir un llenguatge visual de poder, protecció i renaixement. Un exemple és el pectoral de l’escarabat solar, on un disc de cornalina representa el sol naixent (Egypt Museum, s. d.; Britannica, 2026).

grafic_17

En aquestes joies, l’or actua com a suport i símbol de permanència, mentre que els colors de les pedres aporten significat: el blau fosc del lapislàtzuli, el blau verdós de la turquesa i el vermell ataronjat de la cornalina creaven contrastos molt intensos. Els artesans egipcis també utilitzaven vidre acolorit quan convenia, perquè l’objectiu no era només la raresa del material, sinó l’efecte ritual i visual de conjunt (Britannica, 2026).

Etrúria, anterior a l’expansió romana, ocupava principalment l’actual Toscana i zones veïnes d’Itàlia central. La seva cultura material mostra una gran habilitat en el treball del metall i de les gemmes gravades. Les cornalines etrusques, sovint en forma d’entalla, formen part d’una tradició mediterrània en què la gemma no era només ornament, sinó també signe d’identitat, autoritat i possessió.

Va ser una civilització molt avançada al seu temps. En el cas de la gemmologia es disposa d’exemples molt bonics de cornalines etrusques.

grafic_18

Posteriorment els romans van incorporar Etrúria sota el seu domini i la seva cultura, fent-ne desaparèixer el rastre anterior.

Els romans van heretar i ampliar aquesta tradició. La cornalina fou molt utilitzada per fabricar gemmes gravades i anells de segell, perquè la combinació de duresa, polit fi i resistència a la cera la feia idònia per deixar una empremta nítida en documents o paquets segellats. Se’n conserven exemples en col·leccions arqueològiques vinculades a Pompeia, Herculà i altres jaciments de l’Imperi (Wikipedia, 2026).

grafic_19

De l’època medieval catalana ens aturarem en Ermessenda de Carcassona i en els seus segells. El Tresor de la Catedral de Girona conserva un segell-anell de calcedònia blava amb el nom de la comtessa escrit en llatí i en àrab, i la mateixa fitxa patrimonial indica que també s’hi conserva un segell de cornalina relacionat amb ella. Aquestes peces sintetitzen molt bé la relació entre gemma, escriptura, autoritat i memòria política (Catedral de Girona, s. d.).

Ermessenda de Carcassona (c. 972/975-1058) fou comtessa de Barcelona, Girona i Osona pel seu matrimoni amb Ramon Borrell. Després de la mort del comte, exercí un paper polític de primer ordre com a governant i regent, primer durant la minoria del seu fill Berenguer Ramon I i després en el context del govern del seu net Ramon Berenguer I (Enciclopèdia Catalana, s. d.; Catedral de Girona, s. d.).

Filla de Roger I de Carcassona, es casà amb Ramon Borrell cap al 992-993. La documentació la mostra associada al govern comtal, amb capacitat de decisió sobre castells, béns i fundacions religioses. La seva trajectòria és especialment rellevant perquè il·lustra el poder polític femení a la Catalunya dels segles X i XI (Enciclopèdia Catalana, s. d.).

La seva vinculació amb Girona fou intensa. Hi visqué durant anys, en relació amb el seu germà Pere, bisbe de Girona, i impulsà iniciatives religioses i artístiques vinculades a la catedral. A la seva mort, fou sepultada a la Catedral de Girona, on la seva memòria quedà associada tant al sepulcre com als objectes litúrgics i sumptuaris conservats al tresor catedralici (Catedral de Girona, s. d.; Enciclopèdia Catalana, s. d.).

L’anell o segell d’Ermessenda és símbol de poder perquè uneix tres dimensions: la pedra preciosa, la inscripció del nom i la funció jurídica del segell. La inscripció invertida permetia que el nom es llegís correctament en l’empremta, i la presència de llatí i àrab apunta a un context cultural de contactes, prestigi i circulació d’objectes dins la Mediterrània medieval (Catedral de Girona, s. d.; Abenza Soria, 2020).

La “curiositat de simetria” és, precisament, que el gravat d’un segell ha de ser pensat a l’inrevés: allò que a la pedra sembla invertit apareix llegible quan queda estampat sobre la cera. Per això una entalla de cornalina no és només una miniatura artística, sinó també una eina tècnica de validació documental.

grafic_20

Bibliografia

 

Jordi Coll Vera - 2026