Introducció

La natura ha generat autèntiques obres d’art en el paisatge. Una mostra seria, per exemple, el Naranco de Bulnes, als Pics d’Europa (Astúries, Espanya).

També hi ha art en els minerals i les roques. Per exemple, en la blenda encaramel·lada —una varietat de l’esfalerita que s’explota als Pics d’Europa— o en una geoda.

La importància del relleu

La màxima expressió del paisatge es dona en el relleu. En la Terra, el relleu oscil·la entre l’alçada de l’Everest (8840 m) i la fondària de la Fossa de les Marianes (-11220 m), produint-se tota una varietat de paisatges.

El relleu és fruit dels processos geològics i la tectònica de plaques que generen, destrueixen, transformen i regeneren el paisatge —els orògens— gracies a la calor interna del planeta i els fenòmens meteorològics. El relleu és fruit de la sedimentació, els oceans, els plegaments, la pressió, la temperatura regional, el metamorfisme, la intrusió de roques plutòniques i de roques ígnies, etc.

La fotografia de l’esquerra ens mostra uns estrats plegats. En la fotografia central s’observa una sedimentació de gresos sobre uns estrats plegats anteriors —hi ha una manca de concordança dels estrats. La fotografia de la dreta ens mostra la intrusió d’un dic de quars posteriorment intruït per un dic màfic —d’origen volcànic.

L'aigua és un element important en el modelat del paisatge. Un exemple n’és el lapiaz o rascler, quan l’aigua àcida de la pluja dissol la roca carbonatada —els gresos.

Les imatges següents ens mostren altres formes espectaculars d’erosió per acció de l’aigua i del vent.

Els paisatges, caracteritzats per pilars, agulles o xemeneies de fades —els hoodoos— es formen per erosió diferencial. L’aigua de pluja, l’escorrentia, el vent i, especialment en climes freds, els cicles de gel i desglaç erosionen progressivament capes de roques sedimentàries de diferent resistència.

Quan una capa o bloc de roca més resistent queda sobre materials més tous, actua com una coberta protectora. Els materials del voltant s’erosionen més ràpidament, mentre que la roca situada sota aquesta «tapa» queda parcialment protegida i acaba formant una columna aïllada. Amb el temps, la base continua aprimant-se fins que el bloc superior cau; aleshores, sense aquesta protecció, la columna s’erosiona ràpidament i desapareix.

Bisti/De-Na-Zin és un paisatge de badlands especialment conegut pels seus hoodoos o xemeneies de fades, com les dues estructures que apareixen a l'esquerra de la fotografia. Un paisatge àrid extraordinàriament irregular, amb pilars, pinacles, formes fungiformes, barrancs i badlands. Constituït principalment per gresos, argiles, llims i altres sediments dipositats fa desenes de milions d'anys, durant el Cretaci superior i el Paleogen, quan la regió presentava ambients molt diferents dels actuals. Posteriorment, l'aixecament del terreny i l'erosió deixen aquests sediments exposats. L'aigua, el vent, els canvis de temperatura i els cicles de gel i desglaç erosionen amb facilitat els materials més tous.

Prop d’aquesta última formació, a Ah-Shi-Sle-Pah, es troba un dels hoodoos més espectaculars del món, el King of Wings, amb la seva enorme llosa de gres en voladís, que sobresurt diversos metres més enllà del pedestal que la sosté.

Una estructura efímera: l’erosió acabarà debilitant el suport o fracturant la llosa fins que aquesta caigui.

• La fotografia de l’esquerra mostra un paisatge de badlands amb hoodoos i roques en forma de bolet, molt característic de Bisti/De-Na-Zin i d’altres badlands de la conca de San Juan, a Nou Mèxic. S’observa l’erosió diferencial. Els sediments grisos —principalment argiles, llims i gresos relativament tous— s’erosionen amb facilitat, mentre que les capes o blocs de gres més cimentat i resistent es conserven durant més temps. En primer terme, s’observen nombroses «taules» o bolets de roca: les lloses planes resistents protegeixen el sediment tou que tenen a sota. Quan aquest material queda desprotegit, desapareix i la llosa acaba caient. Al fons, hoodoos de dimensions més grans, amb columnes grisenques coronades per estrats vermellosos més resistents. Són el mateix procés a una escala més gran. L’aigua de les pluges torrencials és un dels principals agents modeladors d’aquests badlands, juntament amb la meteorització, els canvis de temperatura, el gel i desglaç i, secundàriament, el vent.
• A la fotografia de la dreta (Alien Throne — Valley of Dreams, Nou Mèxic), la roca no s’erosiona uniformement: petites diferències de cimentació, fractures i zones de debilitat fan que l’aigua, el vent i la meteorització vagin perforant els materials menys resistents. Les cavitats inicials s’engrandeixen fins a unir-se i deixen envans i columnetes molt primes que sostenen parcialment la capa superior. La gran llosa de la part alta és més resistent a l’erosió i funciona com un «barret» protector. El material que queda sota seu es conserva més temps que el dels voltants, originant aquesta estructura extraordinàriament esvelta. És una forma geològicament efímera: les finestres continuaran engrandint-se, els petits ponts de roca s’aniran trencant i, finalment, una part o tota la coberta superior s’ensorrarà.

• La fotografia de l’esquerra mostra unes formes erosives molt característiques conegudes popularment com «cracked eggs» o «alien eggs» (ous esquerdats o ous alienígenes). Les formes arrodonides són concrecions, masses de sediment que es van cimentar al voltant d’un nucli dins de capes sedimentàries toves. Durant la diagènesi, els minerals transportats per l’aigua subterrània van precipitar entre els grans del sediment i van crear zones més dures i resistents que la roca que les envoltava. Posteriorment, l’erosió va eliminar progressivament les argiles, llims i gresos més tous, deixant les concrecions al descobert. La meteorització també les ha fracturat i ha anat separant-ne les capes externes, produint aquestes curioses formes ovoides, anellades i esquerdades que recorden ous gegants. La fotografia permet observar diferents estadis del procés: algunes concrecions encara estan parcialment inserides en el sediment, mentre que d’altres han quedat gairebé completament exposades. La combinació de cimentació diferencial, meteorització i erosió pot generar formes aparentment artificials.
• La fotografia central és «The Wave», una famosa formació de Coyote Buttes North, dins de Paria Canyon–Vermilion Cliffs Wilderness, al nord d’Arizona (EUA), molt a prop de la frontera amb Utah. Està constituïda per Navajo Sandstone, un gres del Juràssic inferior format fa aproximadament 190–200 milions d’anys. Originalment eren enormes dunes de sorra d’un antic desert. Els vents van dipositar la sorra en successives làmines inclinades; després, l’enterrament, la compactació i la cimentació van transformar aquestes dunes en roca. Aquesta estructura interna és l'estratificació encreuada que veiem com les espectaculars línies ondulades de la fotografia. Posteriorment, l’aigua va començar a excavar depressions seguint fractures del gres, mentre que l’erosió eòlica ha continuat modelant i polint les superfícies. L'erosió diferencial ressalta les làmines de diferent resistència i produeix aquesta aparença de gran ona petrificada. Els tons vermells, taronges, ocres i crema estan relacionats sobretot amb la distribució de minerals de ferro i amb processos químics produïts durant la diagènesi del gres.
• La fotografia de la dreta és «Wave Rock», una espectacular paret de granit situada prop de Hyden, a Austràlia Occidental. Forma part d'un aflorament granític molt més gran anomenat Hyden Rock. La paret té aproximadament 15 m d'altura i uns 100–110 m de longitud i recorda una enorme onada a punt de trencar. La roca granítica és extraordinàriament antiga, d'uns 2.600–2.700 milions d'anys, però la característica forma d'onada és molt posterior. No va ser produïda per l'erosió marina. És un tipus de relleu anomenat vessant còncau o flared slope. La seva formació va començar quan bona part del granit encara estava enterrat sota sòls i sediments. L'aigua subterrània i l'aigua acumulada al voltant de la base van alterar químicament i descompondre el granit amb més intensitat en aquesta zona. Quan l'erosió posterior va retirar el sòl i els materials alterats, va quedar al descobert la característica superfície còncava, semblant a una gran onada petrificada. Les franges verticals vermelloses, ocres, grises i fosques que accentuen visualment l'onada estan relacionades amb l'escorrentia de l'aigua i amb òxids/hidròxids de ferro i creixement d'algues sobre la superfície del granit.

• La fotografia de l’esquerra es correspon a Capo d'Orso (Sardenya). La silueta aparenta un os mirant cap al mar. És un exemple de meteorització del granit, especialment de formes anomenades tafoni. L'aigua penetra per les fractures i els porus de la roca i provoca alteració química dels minerals. A prop del mar, la cristal·lització de les sals també contribueix a meteoritzar progressivament el granit. Les zones més febles s'erosionen abans i originen cavitats que progressivament s'engrandeixen i s'uneixen. Al mateix temps, les superfícies externes poden exfoliar-se en làmines o plaques, produint les formes arrodonides tan característiques dels granits meteoritzats. Cal remarcar que, contràriament al que sovint es suggereix, no és principalment una escultura produïda pel vent. El vent pot contribuir a retirar els materials meteoritzats, però són sobretot la meteorització química, l'acció de les sals, l'aigua i l'erosió diferencial del granit les responsables d'aquest tipus de modelat.
• La fotografia central és un gran bloc de traquita, una roca volcànica. El bloc es va desprendre d'un aflorament proper i els agents atmosfèrics el van anar meteoritzant fins a produir la silueta en forma d’elefant. Alguns dels forats no són naturals. A l'interior de la roca hi ha dues domus de janas, tombes excavades pels habitants prehistòrics de Sardenya durant el Neolític final, aproximadament entre 3200 i 2800 aC. Fins i tot s'hi conserven relleus amb representacions de banyes de toro.
• La fotografia de la dreta ens mostra un paisatge format principalment per calcàries del Cretaci superior, fortament afectades per processos càrstics. L’aigua de pluja, enriquida en CO₂, penetra per les fractures de la calcària i dissol lentament el carbonat càlcic. Al llarg de molt de temps, la dissolució i l’erosió han eixamplat esquerdes i cavitats i han anat separant blocs i pinacles. En la fotografia destaca una finestra o pont natural. La forma de la figura ens suggereix el petó de dos camells o el mapa d’Àfrica en l’obertura central.

• A Ribadeo (Galícia) hi trobem la Praia de Augas Santas o «Platja de les catedrals». Un espectacular exemple d’erosió marina diferencial. L’onatge actua contínuament sobre els penya-segats, aprofitant fractures, diàclasis i zones de menor resistència de la roca. L’aigua i els còdols impulsats per les onades van eixamplant aquestes discontinuïtats. La fotografia mostra diversos arcs consecutius, alguns de més de 20 metres d’altura, que ens recorden els arcs i contraforts d’una catedral. Estructures que es contemplen millor durant la marea baixa, quan el mar deixa al descobert la plataforma rocosa i la platja situada al peu dels penya-segats.
• A Conca hi trobem «El Tormo Alto», probablement la figura més coneguda del paratge. Està constituït per roques calcàries del Cretaci superior, formades a partir de sediments dipositats en antics ambients marins fa desenes de milions d'anys. La seva peculiar forma de bolet o pedestal és conseqüència de la meteorització i l'erosió diferencial. La part inferior s'ha desgastat més ràpidament que la superior, a causa de diferències en la resistència de les capes calcàries i d'una major actuació de l'aigua i dels processos de meteorització prop de la base. La dissolució càrstica també hi té un paper fonamental: l'aigua de pluja carregada de CO₂ dissol lentament el carbonat càlcic, aprofitant fractures i plans d'estratificació. Els cicles de gel i desglaç característics del clima de la Serranía de Cuenca contribueixen a ampliar les esquerdes i a desprendre fragments.

• La imatge de l’esquerra és la Roca del Bolet (Figuerola d'Orcau), ensorrada la nit del 26 al 27 de març de 2024. Una formació geològica que ja no existeix com a tal. Un pilar coronat, una gran peça de travertí (tova calcària) resistent que protegia una columna d'argila molt més erosionable.
• La imatge central es correspon a les Crowley Lake Columns, a la riba oriental del llac Crowley, Califòrnia (EUA). Fa uns 760.000 anys, l'enorme erupció que va originar la caldera de Long Valley va cobrir la zona amb gruixuts dipòsits de cendra volcànica i pedra tosca. Quan aquests materials encara eren molt calents, l'aigua procedent del desglaç es va infiltrar-hi. En escalfar-se, l'aigua va bullir i el vapor va ascendir a través del dipòsit volcànic, generant una mena de cel·les de convecció verticals. Al voltant d'aquests conductes van precipitar minerals que van cimentar i endurir la cendra, creant cilindres molt més resistents que el material circumdant. Durant milers d'anys aquestes columnes van romandre enterrades dins del tuf volcànic. Després de la construcció de l'embassament de Crowley Lake el 1941, l'onatge va erosionar els materials tous dels penya-segats i va anar deixant al descobert els conductes cimentats. Les «columnes», «arcs» i «contraforts» són les parts més resistents d'un antic sistema hidrotermal, ressaltades posteriorment per l'erosió. S'han estimat prop de 5.000 columnes, algunes de fins a uns 6 metres d'altura.
• La imatge de la dreta correspon als Tsingy de Bemaraha, a l'oest de Madagascar, un dels paisatges càrstics més espectaculars del món. La UNESCO el descriu com un autèntic «bosc de pedra», amb pinacles calcaris que en alguns sectors arriben als 100 m d'altura. Les roques són principalment calcàries formades en antics ambients marins durant el Juràssic mitjà. Després de quedar emergides, van ser sotmeses durant milions d'anys a una intensa carstificació. L'aigua de pluja, lleugerament àcida perquè incorpora CO₂, penetra per les fractures i diàclasis de la calcària i dissol progressivament el carbonat càlcic. Les esquerdes s'aprofundeixen i s'eixamplen, mentre les zones intermèdies queden cada vegada més estretes. El resultat final és un extraordinari relleu de lapiaz gegant, format per crestes, fulles i agulles de roca extraordinàriament afilades, separades per profundes esquerdes, pous, canyons i cavitats subterrànies. Algunes formes verticals també estan relacionades amb l'evolució i l'ensorrament d'antigues cavitats càrstiques. La fotografia mostra molt bé una característica dels tsingy: les estries verticals de dissolució que recorren els pinacles. L'aigua baixa per la superfície de la calcària seguint petites irregularitats i va aprofundint aquests solcs fins a generar les espectaculars arestes tallants.

• El Rocher de l’Arche és un arc natural en gres. La meteorització ha actuat preferentment sobre fractures i sectors menys resistents de la roca. L'aigua, els processos de gel-desgel i la desagregació granular han anat ampliant les cavitats fins a perforar completament el bloc, mentre que la part més resistent s'ha conservat com a sostre de l'arc.
• Zhangjiajie és famós pels seus milers de pilars, agulles i torres de roca, alguns dels quals superen els 200 m d'altura. La UNESCO comptabilitza més de 3.000 pilars i pics estrets de gres ric en quars, molt resistent. El procés essencial ha estat una combinació de fracturació tectònica, meteorització i erosió diferencial. Inicialment, les capes rocoses van quedar dividides per una densa xarxa de fractures verticals. L'aigua hi va penetrar-hi i les va anar eixamplant mitjançant alteració química i erosió. Els torrents van excavar progressivament les zones més febles i van separar grans blocs de roca. Amb el temps, les valls i els corredors es van aprofundir mentre els sectors més resistents quedaven aïllats en forma de torres extraordinàriament verticals. La meteorització, els despreniments i l'erosió continuen aprimant-les actualment. La vegetació que colonitza els cims i les parets contribueix a donar al paisatge el seu aspecte característic, especialment quan la boira ocupa les valls i només sobresurten les agulles rocoses. No és un paisatge càrstic calcari com els Tsingy de Madagascar, encara que visualment tots dos presentin pinacles. A Zhangjiajie domina el modelat de gres amb quars, mentre que als Tsingy domina la dissolució de la calcària.

El Torcal de Antequera és un extraordinari exemple de relleu càrstic sobre calcàries juràssiques. Aquestes roques es van originar fa aproximadament 150–200 milions d’anys, quan la zona estava ocupada per un mar en el qual s’acumulaven sediments carbonatats. Posteriorment, l'orogènia alpina va elevar i fracturar aquests materials. Un cop exposades a la superfície, l'aigua de pluja lleugerament àcida va penetrar per diàclasis i fractures, dissolent progressivament la calcària. La combinació de dissolució càrstica, gelifracció, meteorització i erosió diferencial ha anat separant els estrats i arrodonint-ne les vores. D'aquí provenen aquestes formes tan característiques de torres, blocs apilats, passadissos, depressions i figures que recorden piles de plats. Una de les formes emblemàtiques és El Tornillo del Torcal, declarat Monument Natural.

El massís de Montserrat és un característic relleu d’agulles i monòlits arrodonits de conglomerat. La història comença fa aproximadament 40–35 milions d’anys, quan grans rius procedents d’un relleu muntanyós transportaven enormes quantitats de còdols, graves, sorres i argiles fins a la vora de la conca de l’Ebre. Aquests sediments es van acumular en grans ventalls al·luvials. Amb el soterrament, els sediments es van compactar i cimentar, originant els característics conglomerats de Montserrat: còdols de diferents tipus de roca units per una matriu i un ciment principalment carbonatat. Posteriorment, l’aixecament tectònic va exposar aquests conglomerats a l’erosió. La roca presenta nombroses diàclasis o fractures verticals, que l’aigua va anar eixamplant. L’erosió diferencial i la meteorització van aprofundir els canals entre els blocs i, alhora, n’arrodoniren les vores. El resultat és aquest extraordinari conjunt de torres, agulles, monòlits, parets i canals, responsable de la silueta inconfusible de Montserrat. Tot i que visualment pot recordar el Torcal d’Antequera o Zhangjiajie, el material i els processos són diferents.

El Congost de Mont-rebei és un altre magnífic exemple de paisatge geològic català, però la seva formació és molt diferent de la de Montserrat. El congost ha estat excavat pel riu Noguera Ribagorçana, que travessa la serra del Montsec entre Catalunya i Aragó. El riu ha erosionat profundament els potents estrats de roques carbonatades, principalment calcàries del Mesozoic, fins a formar un canó extraordinàriament estret. L'origen del relleu està relacionat amb l'aixecament dels Pirineus i la deformació dels materials del Montsec. Mentre el relleu s'elevava, el riu va mantenir aproximadament el seu curs i es va anar encaixant progressivament en la roca. Aquest procés es coneix com a antecedència fluvial. El resultat és un congost amb parets calcàries gairebé verticals que superen els 500 m en alguns sectors, mentre que en els punts més estrets la separació entre les parets és d'aproximadament una vintena de metres.

La Devils Tower és un cos de roca ígnia, principalment fonolita porfírica. Fa uns 50 milions d'anys, magma va ascendir i es va introduir entre les roques sedimentàries, però es va solidificar abans d'arribar a la superfície. En refredar-se lentament, la roca es va contreure i es va fracturar, produint una espectacular disjunció columnar. Les enormes columnes són majoritàriament hexagonals, encara que també n'hi ha de quatre, cinc o set costats. Posteriorment, l'erosió va anar eliminant les roques sedimentàries més toves que envoltaven el cos magmàtic. La roca ígnia, molt més resistent, va quedar progressivament exposada fins a formar la torre actual. Les columnes que es desprenen originen el gran talús de blocs que envolta la base.

La Giant’s Causeway (Calçada del Gegant) és un dels exemples més espectaculars de disjunció columnar basàltica. Fa aproximadament 60 milions d’anys, durant el Paleogen, aquesta regió va experimentar una intensa activitat volcànica relacionada amb l’obertura de l’Atlàntic Nord. Successives colades de lava basàltica van cobrir el terreny. Quan una colada gruixuda de basalt es va anar refredant i contraient, es van generar fractures que es propagaren a través de la roca. La distribució de les tensions tendeix a produir una xarxa poligonal i, en condicions favorables, origina les famoses columnes prismàtiques. Hi ha unes 40.000 columnes, la majoria de secció hexagonal, encara que també n’hi ha de quatre, cinc, set o més costats. Posteriorment, l’erosió marina va deixar-les al descobert i continua modelant el conjunt. És molt interessant comparar-la amb la Torre del Diable de la imatge anterior: totes dues presenten disjunció columnar per refredament i contracció de roca ígnia, però la Giant’s Causeway procedeix clarament de colades de lava basàltica, mentre que Devils Tower correspon a un cos magmàtic solidificat en profunditat que l’erosió va exposar posteriorment.

Una formació similar es troba a Sant Joan les Fonts. A la part superior, en canvi, la fracturació és més irregular i massiva. Aquesta diferència reflecteix les diverses condicions i velocitats de refredament dins de la colada.

Sediments metàl·lics

La presència en els sediments de materials acolorits, com els òxids de ferro, dona també lloc a paisatges força espectaculars.

L’erosió causada per l’aigua, el gel, els canvis de temperatura i el vent ha anat eliminant els materials superficials i excavant vessants i valls, de manera que avui podem observar les diferents capes minerals com franges de colors. A Vinicunca destaquen especialment les bandes multicolors, mentre que al Valle Rojo predominen les tonalitats vermelloses relacionades amb l’abundància de minerals de ferro.

Altre exemple de la combinació de sedimentació, tectònica, meteorització i erosió diferencial és el de les muntanyes de colors de Zhangye Danxia, a la província de Gansu, al nord-oest de la Xina.

El paisatge s’origina a partir de successives capes de gresos, conglomerats i altres sediments, dipositades durant desenes de milions d’anys. Les diferències de composició mineral, especialment la presència de minerals de ferro en diferents estats d’oxidació, confereix als estrats tonalitats vermelles, ocres, grogues, grises i verdoses.

Posteriorment, els moviments tectònics relacionats amb la col·lisió de les plaques índia i eurasiàtica i l’aixecament de l’altiplà tibetà deformen, inclinen i eleven les capes. Finalment, milions d’anys d’erosió per l’aigua, el vent i els canvis de temperatura excaven el relleu i deixen exposats els diferents estrats, produint les característiques bandes de colors que segueixen els vessants.

Glaceres

Altre paisatge espectacular és el d’una glacera o la visió d’un iceberg.

Una glacera es forma en regions on, durant molts anys, s’acumula més neu de la que es fon. El pes de les successives capes comprimeix la neu, expulsa progressivament l’aire i la transforma primer en neu granular o firn i, finalment, en gel glacial compacte. Quan el gruix és suficient, el gel es deforma i flueix lentament per efecte de la gravetat, formant una glacera.

Els icebergs es formen quan una glacera arriba al mar o a un llac i se’n desprenen grans blocs de gel, procés anomenat calving o despreniment glacial. Els blocs queden flotant perquè el gel és menys dens que l’aigua. En aigua de mar, aproximadament el 90 % del volum d’un iceberg queda submergit, mentre que només una petita part sobresurt de la superfície.

Els icebergs es van fonent i fragmentant progressivament mentre són transportats pels corrents marins i el vent, fins que acaben desapareixent.

Cavitats càrstiques

Les imatges ens mostren el tiankeng de Xiaozhai (el «Pou Celestial»), una gran dolina d'esfondrament o «dolina gegant». Una gran depressió superior el·líptica, d'uns 537–626 m d'amplada, i una profunditat total d'entre 511 i 662 m, amb parets verticals irregulars i abundant vegetació. L’estructura és doble. La depressió superior mesura uns 320 m de profunditat i la cavitat inferior és més estreta, d'uns 342 m. Les dues estructures estan separades per una mena de replà inclinat.

La imatge ens mostra les marmites gegants o potholes excavats pel torrent İmren (també anomenat Hamam Deresi). Alguns dels potholes s’uneixen entre ells a mesura que progressa l’erosió. Són excavats en gneis, una roca metamòrfica força resistent. El torrent circula aprofitant fractures d’origen tectònic; els remolins fan girar els còdols i graves transportats per l’aigua, que actuen com una mola abrasiva. Durant milers d’anys aquest procés ha anat perforant, polint i engrandint les cavitats circulars. Quan dues marmites veïnes continuen creixent, la paret que les separa pot aprimar-se, perforar-se i finalment desaparèixer. Això explica les formes comunicades i els petits ponts naturals.

Les enormes «simas de Sarisariñama», a l'estat de Bolívar, Veneçuela, són dins del massís o tepui de Sarisariñama. Malgrat que sovint es parla de «Cova de Sarisariñama», geomorfològicament és més precís parlar de simes o dolines d'esfondrament (sinkholes). La característica excepcional és que no estan excavades en calcària, sinó en quarsites i gresos amb quars, precambrians, roques extraordinàriament antigues del massís de les Guaianes. L'aigua de pluja ha anat penetrant durant períodes immensos per les fractures i diàclasis de la roca. Tot i que el quars és molt menys soluble que la calcita, sota les condicions tropicals i durant escales de temps molt llargues es produeixen processos de dissolució, alteració i erosió subterrània. Es desenvolupen cavitats sota la superfície i, quan el sostre perd estabilitat, s'enfonsa, originant aquests enormes pous de parets gairebé verticals. Entre les més conegudes hi ha la Sima Humboldt, d'uns 350 m d'amplada i més de 300 m de profunditat, i la Sima Martel, també de dimensions enormes. El fons d'aquestes simes ha quedat molt aïllat de la superfície circumdant, permetent el desenvolupament de comunitats vegetals particulars. Sarisariñama és un exemple de pseudocarst en quarsites.

Espeleotemes

Estalactites i estalagmites són espeleotemes, és a dir, dipòsits minerals formats dins de coves, principalment per la precipitació de carbonat càlcic (calcita) a partir de l'aigua que s'infiltra a través de les roques calcàries.

Les estalactites creixen des del sostre cap avall. L'aigua carregada de bicarbonat de calci arriba al sostre de la cova, perd CO₂ i precipita calcita. Inicialment poden formar-se tubs molt prims i buits, les anomenades estalactites tubulars o «macarrons». Amb el temps s'engruixeixen i adopten la típica forma cònica.

Les estalagmites creixen des del terra cap amunt. Es formen quan les gotes procedents del sostre impacten contra el sòl i hi dipositen la calcita restant. Solen ser més gruixudes i arrodonides que les estalactites.

A més de les dues formes bàsiques (estalactites i estalagmites), a les coves hi podem trobar:

• Columnes: es formen quan una estalactita i una estalagmita creixen fins a unir-se, creant un pilar continu entre sostre i terra.
• Cortines o banderes: làmines fines i ondulades de calcita que apareixen quan l'aigua circula per un sostre o una paret inclinada.
• Helictites o excèntriques: concrecions primes que creixen en direccions aparentment capritxoses, fins i tot lateralment o cap amunt, controlades per la capil·laritat, la cristal·lització i altres factors.
• Colades: mantells de calcita que recobreixen parets, pendents o blocs quan l'aigua hi circula en forma de pel·lícula.
• Gours: petits dics de calcita que retenen aigua i formen successives basses o terrasses.
• Perles de caverna: concrecions aproximadament esfèriques que creixen al voltant d'un petit nucli dins de basses poc profundes.
• Cristalls: en determinades condicions poden formar-se espectaculars cristalls de calcita, aragonita o guix.

El procés químic simplificat és:

C_aCO₃ + CO₂ + H₂O → Ca²⁺ + 2 HCO₃^⁻

A la superfície, l'aigua amb CO₂ dissol la calcària; quan arriba a la cova i perd part del CO₂, la reacció es desplaça en sentit contrari i precipita C_aCO₃, construint progressivament els espeleotemes.

Coves

Una cova molt famosa és la Chapada Diamantina, a l'estat de Bahia, Brasil. El Poço Encantado mostra un espectacular color blau. L’aigua és en realitat extraordinàriament transparent i profunda; la llum que hi penetra experimenta absorció i dispersió, de manera que hi predominen les longituds d'ona blaves. La cova conté cavitats càrstiques inundades. L'aigua de pluja, enriquida amb CO₂, s'infiltra a través de fractures de les roques carbonatades i les dissol progressivament. Al llarg de molt de temps es desenvolupen galeries i grans cambres subterrànies. Quan aquestes cavitats intercepten el nivell freàtic, la seva part inferior queda ocupada per aigua.

El conjunt inclou tres formes especialment conegudes: Catedral de Mármol, Capilla de Mármol i Cueva de Mármol. Són blocs de marbre, és a dir, antigues calcàries transformades per metamorfisme. L'acció continuada de l'aigua del llac sobre aquest marbre ha anat aprofitant fractures i zones de menor resistència. Durant milers d'anys, l'onatge, l'abrasió dels sediments transportats per l'aigua i la dissolució química del carbonat càlcic han anat excavant la roca. El resultat són coves, túnels, arcs, pilars i voladissos, com els que es veuen a la fotografia. Les espectaculars vetes blanques, grises i blavoses corresponen a l'estructura mineral del marbre, però el blau intens que observem en moltes zones està potenciat per la llum reflectida per les aigües turqueses del llac. Per això l'aspecte de les coves varia segons el nivell de l'aigua, l'hora del dia i la il·luminació.

La cavitat està excavada en marbres dolomítics i calcaris triàsics del complex Alpujàrride de les Bètiques. L'aigua meteòrica, enriquida en CO₂, va penetrar per les fractures del massís i va anar dissolent progressivament els carbonats. La fracturació tectònica, especialment relacionada amb la falla de Nerja-Frigiliana, va exercir un control important sobre el desenvolupament de la cavitat. Posteriorment, quan l'aigua arriba a una cavitat ventilada i perd CO₂, precipita carbonat de calci. Així s'han format estalactites, estalagmites, columnes, colades, gours, macarrons i perles de les cavernes. Alguns espeleotemes superen els 800.000 anys. És d’interès paisatgístic per les dimensions de les sales i especialment per la monumentalitat de les columnes de la Sala del Cataclisme.

La cavitat es desenvolupa en materials carbonatats de la serralada Cantàbrica i presenta una extraordinària mineralització secundària. La característica visual més notable són les excèntriques o helíctites: concrecions que, a diferència de les estalactites normals, no creixen simplement en vertical seguint la gravetat, sinó que adopten trajectòries corbades, horitzontals i ramificades. També hi apareixen estalactites, estalagmites, colades, banderes, cristalls i altres concrecions.

Una particularitat afegida és la relació entre la cavitat natural i les antigues galeries mineres, gràcies a les quals es va descobrir i accedir a bona part del sistema.

La cavitat té un interès paisatgístic excepcional per les acumulacions d'excèntriques que formen autèntics paisatges cristal·lins.

Des del punt de vista geomorfològic i hidrogeològic, és més interessant que moltes coves turístiques. Estan documentades més de 60 km de galeries. En conjunt, un autèntic laberint subterrani de dimensions excepcionals que permet relacionar l'endocarst amb el relleu càrstic exterior.

Es desenvolupa en calcàries i margues del Cretaci superior, concretament del Turonià-Coniacià, a la conca Vasco-Cantàbrica. L'IGME el considera un lloc d'interès geològic principalment geomorfològic, amb interessos secundaris estratigràfics i hidrogeològics. El sistema s'ha format per la infiltració i circulació subterrània dels cursos d'aigua a través de les calcàries. El resultat és una xarxa extraordinàriament extensa de conductes, sales, pous i galeries superposades.

La cavitat està desenvolupada sobre les calcàries carboníferes de les formacions Barcaliente i Valdeteja. El sistema presenta uns 500 m de desnivell entre les zones altes d'absorció i el nivell de drenatge relacionat amb el riu Torío. L'IGME destaca les grans dimensions de les sales i conductes i el bon estat de conservació de les formacions.

La cova de Pozalagua forma part del complex càrstic de Carranza, dins la conca Vasco-Cantàbrica, i està reconeguda a l'IELIG com a lloc d'interès principalment geomorfològic.

Les excèntriques creixen en múltiples direccions i generen formes corbades i ramificades. La seva formació està relacionada amb la circulació de petites quantitats d'aigua a través de conductes capil·lars i amb processos de cristal·lització que fan que el creixement no estigui controlat exclusivament per la gravetat.

A més, l'evolució del sistema de Carranza permet reconstruir el descens progressiu del nivell de base: l'IGME identifica un antic nivell de circulació a l'altura de Pozalagua i nivells successivament més baixos relacionats amb l'encaixament del drenatge.

Són molt interessants perquè representen un carst litoral mediterrani, diferent dels exemples cantàbrics. Les coves de la costa oriental mallorquina estan excavades en calcàries del Miocè superior. L'evolució de les cavitats està fortament relacionada amb les oscil·lacions del nivell del Mediterrani durant el Quaternari.

Quan baixa el nivell marí, disminueix també el nivell freàtic; quan el mar puja, les parts inferiors de les cavitats tornen a inundar-se. D'aquí la presència dels espectaculars llacs subterranis, entre els quals destaca el llac Martel.

És un exemple molt interessant de cavitat desenvolupada en marbres, és a dir, antigues calcàries recristal·litzades pel metamorfisme. La dissolució posterior d'aquests carbonats metamòrfics ha originat una cavitat amb abundants concrecions. L'aigua subterrània i els petits llacs proporcionen reflexos que fan especialment espectacular el paisatge.

Hi trobem estalactites, estalagmites, columnes, colades, gours i altres formes de precipitació carbonatada.

Les Coves de Montserrat, tradicionalment conegudes com a Coves del Salnitre, es troben al vessant sud-est del massís de Montserrat, sobre Collbató. La particularitat geològica és que la cavitat no està excavada en una calcària homogènia, sinó en els característics conglomerats de Montserrat. Aquests conglomerats cenozoics estan formats per còdols principalment carbonatats, cimentats per una matriu també rica en carbonat de calci.

Per tant, l'aigua lleugerament àcida pot dissoldre el ciment carbonatat i també els còdols calcaris. La circulació de l'aigua aprofita fractures, diàclasis i zones de major permeabilitat i va ampliant progressivament els conductes. Això produeix un cas molt interessant de carst desenvolupat en conglomerats carbonatats o pseudocarst segons el criteri geomorfològic emprat. La cavitat presenta pous, galeries i sales, així com concrecions de carbonat de calci —estalactites, estalagmites, columnes i colades— formades posteriorment per precipitació.

La Cova de la Font Major, integrada en les Coves de l'Espluga de Francolí, és encara més interessant des del punt de vista hidrogeològic. També es desenvolupa principalment en conglomerats carbonatats. L'aigua infiltrada dissol progressivament el carbonat de calci que constitueix el ciment i part dels components calcaris del conglomerat, aprofitant fractures i discontinuïtats de la roca. Però la característica fonamental és que la cova constitueix un sistema de drenatge subterrani actiu. L'aigua procedent de la conca situada aigües amunt penetra en el sistema càrstic, circula per conductes subterranis i reapareix a l'exterior.

És un exemple per explicar la diferència entre cova fòssil (antics conductes situats per sobre del nivell actual de circulació de l'aigua) i cova activa (conductes pels quals encara circula aigua subterrània). La Font Major és, per tant, més interessant per explicar l'evolució d'una xarxa hidrogràfica subterrània que no pas per l'espectacularitat de les estalactites.

Fonts de l’apartat:

• Instituto Geológico y Minero de España (IGME) IELIG. CSIC

Plegaments

El massís del Mont Perdut (Monte Perdido), al Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut, al Pirineu aragonès, és especialment interessant per la complexa estructura plegada dels estrats. El massís està constituït sobretot per potents sèries de roques sedimentàries carbonatades, principalment calcàries i dolomies, dipositades en antics ambients marins durant el Mesozoic i el Paleogen. La formació dels Pirineus, causada per la convergència de les plaques Ibèrica i Europea, va comprimir aquests sediments. Les capes van ser plegades, fracturades i encavalcades, fins a quedar elevades a més de 3.000 m. Els estrats no són horitzontals: apareixen inclinats i corbats. Les línies de la imatge dreta intenten reconstruir la continuïtat de les capes avui parcialment desaparegudes per l'erosió i evidencien la deformació tectònica. Posteriorment, el paisatge va ser profundament retocat per les glaceres quaternàries. El gel va excavar circs i valls, va accentuar les parets verticals i va deixar cubetes que actualment poden contenir petits estanys o ibons, com el que s'observa a la part inferior. S’hi superposen tres grans processos: sedimentació marina → plegament i encavalcaments durant l'orogènia pirinenca → erosió glacial i periglacial.

La seva forma tan característica no és només resultat de l’erosió: està fortament condicionada per una estructura tectònica molt complexa. Les roques del Pedraforca són majoritàriament sedimentàries, amb un paper destacat de les calcàries mesozoiques, originades en antics medis marins. Durant l'orogènia alpina, la convergència entre la placa Ibèrica i l'Europea va comprimir aquests materials. Els estrats van ser plegats, fracturats i desplaçats mitjançant grans encavalcaments. El Pedraforca és, de fet, un exemple clàssic de la tectònica d'encavalcaments dels Pirineus. El mantell superior del Pedraforca va ser transportat tectònicament sobre materials més moderns. El tall geològic central representa aquests plecs, falles i superfícies d'encavalcament, que expliquen la disposició aparentment anòmala d'alguns estrats. Posteriorment, milions d'anys de meteorització i erosió diferencial van anar eliminant els materials menys resistents i ressaltant les calcàries més dures.

Conques evaporítiques

Les conques evaporítiques són depressions sedimentàries, generalment marines o lacustres, en les quals una evaporació molt intensa provoca la precipitació i acumulació de grans quantitats de sals minerals.

Es desenvolupen sobretot en climes àrids o semiàrids, quan una conca rep aigua salada però té una sortida molt limitada o nul·la. Si l'evaporació supera l'aportació d'aigua, la concentració de les sals dissoltes augmenta progressivament.

Quan s'assoleix la saturació, els minerals precipiten al fons. A mesura que l'aigua es concentra, tendeixen a dipositar-se diferents minerals: primer carbonats, després guix i anhidrita, posteriorment halita (sal gemma) i, en les salmorres més concentrades, sals de potassi i magnesi.

Si el procés es repeteix moltes vegades, poden formar-se estrats evaporítics de desenes o centenars de metres de gruix.

Hi ha conques de dos grans tipus:

• Conques marines restringides: una badia o una conca manté una comunicació limitada amb el mar. Entra periòdicament aigua marina, però l'evaporació concentra les sals. El procés repetit permet acumular enormes gruixos d'evaporites.
• Conques continentals endorreiques: l'aigua arriba a una depressió interior però no té sortida cap al mar. S'evapora i deixa les sals al fons. Els salars actuals dels Andes en són exemples espectaculars.

A Catalunya tenim un cas extraordinari de conca continental endorreica a la conca de l'Ebre, especialment al Bages. Durant l'Eocè, fa aproximadament 36 milions d'anys, una conca marina va quedar progressivament restringida. L'evaporació de les aigües va originar grans dipòsits de guix, anhidrita, halita i sals potàssiques. Posteriorment, aquests materials salins, molt plàstics, van deformar-se i ascendir localment. El cas més espectacular és la Muntanya de Sal de Cardona, on les evaporites afloren a la superfície.

Fa entre 42 i 35 milions d’anys (Eocè mitjà, bàsicament) el Bages estava ocupat per un braç de mar que inicialment formava part d’un gran golf comunicat amb l’oceà Atlàntic. En aquest mar poc profund s’hi acumulaven els sediments fangosos i sorrencs que més endavant van passar a formar part del subsol bagenc. Al sud de la comarca, hi havia la línia de costa. Les zones on actualment hi ha el massís de Montserrat i el massís de Sant Llorenç del Munt llavors eren uns deltes formats per arrossegalls procedents d’una serralada del massís Català, la zona continental que s’estenia cap a l’actual Mediterrani. Els esculls de corall, amb una fauna molt variada, ocupaven les zones properes a la costa d’aquell mar càlid, similar al Carib actual (ICHN, 2026).

Fa al voltant de 35 milions d’anys (Eocè superior) el mar es va anar restringint fins a assecar-se, cosa que va comportar la precipitació d’un bon gruix d’evaporites (sal gemma, potasses i guix) a la part més interna de la conca. A Montserrat i a Sant Llorenç del Munt persistia la sedimentació de grava (ICHN, 2026).

Des de fa uns 35 milions d’anys fins ben entrat l’Oligocè ^[1], el Bages va formar part d’una conca continental amb cursos fluvials que deixaven una important sedimentació terrígena i llacs on es formaven calcàries. La sedimentació terrígena va donar lloc a les roques detrítiques rogenques (bàsicament lutites i sorrenques) que caracteritzen els sectors centre-occidental i septentrional de la comarca. Aquests materials recobreixen les evaporites i els sediments marins dipositats abans. A Montserrat i a Sant Llorenç del Munt va continuar havent-hi sedimentació de graves (ICHN, 2026).

Després de la sedimentació dels materials paleògens i fins cap al Miocè mitjà (fa entre 16,4 i 11,2 milions d’anys), la influència del plegament dels Pirineus va originar alguns plecs anticlinals, sovint estrets i en part fallats, separats per amplis i suaus sinclinals. Mentre es formaven els anticlinals, les evaporites subjacents es van intruir com a diapirs en els seus nuclis. A Cardona, la formació salina, que originàriament es trobava a centenars de metres de profunditat, actualment aflora com a conseqüència d’aquest procés (ICHN, 2026).

Des de fa, com a màxim, 13 milions d’anys (Miocè mitjà) fins a l’actualitat hi ha hagut un intens buidatge erosiu de la conca de l’Ebre que ha estat el principal responsable de l’aspecte del relleu bagenc actual. Al començament d’aquest interval, va desaparèixer la xarxa fluvial que fluïa cap al fons de la depressió de l’Ebre i es va establir l’actual. Això va ser degut a l’enfonsament del massís Català i a l’aixecament simultani de la conca de l’Ebre, de la qual, en el sentit geològic del terme, forma part el Bages. La resistència desigual dels diferents estrats ha fet que l’erosió modeli relleus ben destacats allà on la roca és coherent (difícil d’erosionar), com és el cas de Montserrat, davant de zones deprimides, amb predomini de materials fàcilment erosionables, com la de Sant Vicenç de Castellet (ICHN, 2026).

Els fenòmens càrstics (associats a coves i avencs) causats per la dissolució de les roques (a la comarca, sobretot conglomerats, però també calcàries marines i evaporites) també s’han de tenir en compte per explicar l’origen de relleu actual. La xarxa fluvial dels rius Llobregat i Cardener constitueix el sistema de drenatge actual que continua l’evacuació dels productes de l’erosió cap a la mar Mediterrània. Aquest procés erosiu ha tingut localment episodis de sedimentació enregistrats a les terrasses fluvials quaternàries (no representades a l’esquema), que constitueixen graveres (ICHN, 2026).

Fonts de l’apartat:

• Institució Catalana d'Història Natural (ICHN) (2026) ‘El medi natural del Bages i del Moianès’. Institut d’Estudis Catalans (IEC).
• Pueyo, J.J. (1975). Estudio petrològico y geoquímico de los yacimientos potásicos de Cardona, Suria, Sallent (Barcelona, España) Tesi doctoral inèdita, Universitat Barcelona. Pueyo J.J. (1992). La conca evaporítica de Cardona. En ‘Història Natural dels Països Catalans’, Volum 2, Geologia II. pp 185- 189. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana.
• Sáez, A. i Riba, O. (1986). Depósitos aluviales y lacustres paleógenos del margen pirenaico Catalán de la cuenca del Ebro. En ‘Guía de las Excursiones del XI Congreso Español de Sedimentología’. Barcelona. Excursió 6.
• Sáez, A., Vergés, J., Taberner, C., Pueyo, J.J., Muñoz, J.A. i Busquets, P. (1991). Eventos evaporíticos paleógenos en la cuenca de antepaís surpirenaica: ¿causas climáticas - causas tectónicas?. Guia de l’excursió ‘5’ del 1r Congrés del Grupo Español del Terciario.

Jordi Coll Vera - 2026