Introducció

Malauradament, els conflictes pels recursos naturals es poden convertir fàcilment, en breu, en guerres pels recursos naturals.

Aquest treball es dividirà en tres parts. En la primera part es situarà l'home dins la natura, fent èmfasi en els tipus d'energia que utilitza. En la segona part es comentaran els diferents recursos naturals. Finalment, en la tercera part, es parlarà pròpiament dels conflictes generats per l’ús i la possessió d’aquests recursos naturals i, en concret, de l’aigua. No es pretén, en cap cas, que la selecció de zones de possibles conflictes sigui exhaustiva i, a més, es parlarà sempre de conflictes entre països, no interns.

L’Homo sapiens dins la natura

L'Homo sapiens és un organisme pluricel·lular eucariota. Cada individu necessita, per poder viure, realitzar tot un seguit de reaccions químiques dins el que s’anomena metabolisme, que es subdivideix clàssicament en catabolisme i anabolisme. El procés de la digestió descompon les proteïnes en aminoàcids, transforma els greixos en àcids grassos i transforma els hidrats de carboni en sucres simples —principalment glucosa—.

El catabolisme produeix l’energia necessària per a mantenir l’activitat vital de les cèl·lules de l’organisme. Es descomponen els principis immediats —principalment hidrats de carboni i greixos— en compostos més simples i s’allibera energia en forma d’ATP. Els productes de desfeta són expulsats de l’organisme a través dels sistemes excretor i digestiu.

L’anabolisme utilitza l’energia acumulada en l’ATP en el creixement de cèl·lules noves, el manteniment dels teixits corporals i la reserva d’energia per ser utilitzada quan calgui. Molècules simples es transformen en molècules més complexes.

L’energia que s’obté del medi extern, a través dels aliments —el principal recurs natural conjuntament amb l’aigua i les sals minerals—, s’anomena energia endosomàtica. Aquesta, és doncs l’energia, generada a través de la transformació metabòlica dels aliments, que fa possible les activitats vitals de les cèl·lules d'un ésser viu. L’energia endosomàtica no ha variat gaire des de que existeix l’Homo sapiens. Es mesura en calories i es pot quantificar entre les 1800 i les 2000 quilocalories diàries dins una dieta sana i equilibrada ^[1], no sempre a l’abast de tota la població mundial.

L’energia exosomàtica, és la que fa possibles molts processos fora de l’organisme — solar, combustibles fòssils, electricitat, nuclear,... —. L’estil de vida dels humans actuals precisa d’un gran consum d’energia exosomàtica, sovint no renovable. Aproximadament, s’utilitza de 10 a 12 vegades més energia exosomàtica que energia endosomàtica.

Per exemple, abans de poder menjar pa s’ha de preparar el camp de blat, adobar-lo, plantar llavors, tenir cura del conreu, segar, etc.

Comparant un homínid primitiu amb l’home modern d’un país tecnificat, el consum d’energia exosomàtica s’ha multiplicat per 120. S’ha passat d’uns 100 a 12000 watts per habitant, amb un consum massiu no sostenible de recursos naturals.

El gràfic de l'esquerra ^[2] ens indica com ha anat augmentant al llarg del temps la petjada ecològica humana, desglossada en alimentació, economia domèstica, indústria i agricultura i transport. Els majors increments s’han produït en economia domèstica, indústria i agricultura. El gràfic de la dreta ^[3] ens indica com ha anat modificant-se el consum de diferents fonts energètiques segons l’increment de la població mundial i el consum energètic en watts/habitant:

1. La línia contínua de color negre indica el nivell d’exigència energètica metabòlica mínima del cos humà.
2. La línia contínua de color vermell ens indica el consum energètic sostenible del planeta.
3. La línia contínua de color negre indica el consum energètica mitjà global (2.200 watts).
4. Assolir el consum dels EEUU (12.000 watts) exigiria multiplicar per quatre el consum actual d’energia.
5. Assolir el consum de l’Europa dels quinze (6.000 watts) exigiria multiplicar per dos el consum actual d’energia.

Impacte i risc. Hipòtesi Gaia.

El creixement exponencial de la població humana i la seva intensa explotació dels recursos naturals altera cadascun del subsistemes del sistema Terra provocant-hi tot un seguit d’impactes. Al mateix temps, el sistema Terra es defensa amb accions que suposen un risc per l’espècie agressora, risc que afecta també a moltes parts del sistema al intentar trobar un nou equilibri. És el que s’anomena la Hipòtesi Gaia, proposada per James Lovelock, l’any 1969, que suposa que la Terra actua com un gran super-organisme que es preocupa d ela seva pròpia supervivència ^[4].

Per exemple, un impacte/risc va ser la decisió de l’antiga Unió Soviètica, a la dècada de 1950, de destinar tota l'aigua a les plantacions de cotó de l'Àsia central. Fet que va dur a la dessecació de la Mar d’Aral, amb la desaparició de molts dels seus éssers vius.

Aquest canvi en la hidrosfera a provocat a la vegada canvis en tot el sistema. Tota la zona s’ha desertitzat (geosfera), molts éssers varen morir o haver d’emigrar (biosfera) i grans canvis en les condicions atmosfèriques (atmosfera). És a dir: un canvi en qualsevol del subsistemes afecta a la Terra en la seva totalitat.

Avantatges temporals del consum intens d’energia exosomàtica

El consum intens d'energia exosomàtica permet tenir, transitòriament, uns índex de benestar mai vistos anteriorment. Índex mesurats en termes de salut, de creixement del PIB, d’educació i, en general, d’una millor qualitat de vida. Els índex de desenvolupament humà més alts es donen en els països que més energia exosomàtica consumeixen per habitant (com s’ha vist en una gràfica anterior). Països que deixen també una major petjada ecològica, tant en consum de recursos del planeta (tots els indicadors creixen excepte el capital natural) com en emissió de contaminants i contribució al canvi climàtic.

HDI (Human Development Index)

 

El creixement exponencial (la corba en forma de pal d’Hockey ^[6])

El problema és que amb la millora de l’HDI es produeix un creixement exponencial de molts factors: la població, la producció de bens de consum, el consum d’energia, la demanda de recursos naturals, les emissions de gasos d’efecte hivernacle i de contaminants, etc.

Al mateix temps es produeixen decreixements exponencials dels recursos del planeta i de la seva biodiversitat: extincions d’espècies, destrucció d’habitats i de paisatges naturals, etc.

Per exemple:

I és evident que, quan els recursos són limitats, el creixement no pot ser il·limitat...

Els recursos naturals

 

Recursos energètics no renovables

• Carbó. Proporciona una energia constant i eficaç. Hi ha grans reserves, de fàcil i barata extracció. Per contra, és de difícil transport i molt contaminant.
• Petroli. És econòmicament fàcil d’extreure, fàcil de transportar i de gran poder energètic. Per contra, es molt contaminant i el preu dels carburants és alt i molt fluctuant.
• Gas natural. És poc contaminant. Per contra, hi ha poques reserves.
• Energia nuclear. No emet diòxid de carboni. Genera molta energia per unitat de combustible. Per contra, la contaminació radioactiva suposa un risc molt elevat.

Recursos energètics renovables

• Energia solar. L’energia, no contaminat, més abundant, econòmica i sostenible del planeta. Per contra, no és sempre disponible, la seva producció i transport sí que contamina i les instal·lacions són grans i costoses.
• Energia eòlica. Lligada al Sol, és també una energia inesgotable, no contaminant, de baix cost i força disponible. Per contra, no es pot emmagatzemar, té un fort impacte sobre el paisatge i afecta a les aus. A més, no sempre està garantida.
• Energia de biomassa. Pot aprofitar deixalles agrícoles, orgànics o de la gestió de boscos. Poc contaminant. Per contra, és menys eficient que altres fonts energètiques. En determinats casos afecta a l’alimentació mundial al substituir uns planters per altres.
• Energia geotèrmica. Molt poc contaminant, econòmica i constantment disponible. Per contra, provoca contaminació tèrmica i no es pot transportar.

Recurs i reserva

Un recurs és la totalitat d’un bé present a la naturalesa, ja sigui un determinant element o compost químic o una forma d’energia, que utilitzem els humans per satisfer les nostres necessitats de manera econòmicament rendible. Únicament una petita part de cada recurs és econòmicament aprofitable pels éssers humans. La part disponible de cada recurs s’anomena reserva.

Les reserves representen el conjunt de recursos realment disponibles per la seva viabilitat econòmica, segons l’estat de la tecnologia. Per exemple, el que s’extreu realment d’una explotació minera.

El cicle de vida d’un projecte miner és força complicat. Aproximadament, de cada mil dipòsits localitzats se’n fan cent prospeccions mineres, d’aquestes surten deu projectes viables i d’aquests una explotació minera rendible. Entremig poden passar entre dos i deu anys d’estudis previs, impacte ambiental, projecte de tancament, tancament, post-tancament,... En definitiva, una mina rendible econòmicament per cada cent dipòsits localitzats.

Les necessitats humanes. Taxa de retorn energètic.

La piràmide de Maslow representació gràficament les necessitats humanes, de més a menys necessitat, partint de la base de la piràmide. Per satisfer totes aquestes necessitats es necessita energia i per aconseguir-la també s’ha d’invertir prèviament una quantitat d’energia.

S’anomena Taxa de Retorn Energètic (TRE) ^[8] a la relació entre l’energia útil generada a partir del recurs energètic i l’energia invertida per poder-la utilitzar:

TRE = E_{útil generada} / E_invertida

La figura de l'esquerra ^[9] ens indica la TRE mínima, a partir del petroli cru convencional, per a diferents activitats humanes. Si volem, per exemple utilitzar-lo per activitats educatives es necessita una TRE mínima de 9 o 10. Amb el temps les TRE dels recursos energètics han anat disminuint i en canvi les activitats i les necessitats humanes han anat augmentant. La figura de la dreta ens mostra com ha anat disminuït la TRE de l’extracció de gas i petroli als Estats Units, des de l’any 1910 ^[10].

Un factor molt important respecte els recursos, sobretot els miners, es correspon als elements metàl·lics, no metàl·lics i roques industrials. Com més petita és la concentració en un determinat jaciment, més baixa és la TRE ^[11].

S’observa que la majoria dels jaciments mundials són a la zona de molt baixa concentració de l’element, on cal invertir molta energia per extreure’l.

A mesura que es minen dipòsits de grau inferior, un dels límits a l'explotació potencial està determinat per la seva complexitat mineralògica. La figura següent (esquerra) il·lustra la barrera mineralògica entre les operacions actuals a la dreta i el major nombre de possibles operacions de mineria de grau inferior a l'esquerra. Perquè qualsevol dipòsit sigui econòmicament viable, els ingressos del projecte derivats del metall recuperat han de superar els costos associats a la mineria i al processament. Així que l'adopció i implementació de noves tecnologies és la clau per accedir als dipòsits de grau inferior en el futur. La barrera mineralògica identificada fa més de 100 anys va ser superada de manera espectacular quan es va desenvolupar el procés de flotació a les mines de plom-plata-zinc de Broken Hill a Austràlia a principis dels anys 1900 (Woodward, 1952; Clark et al, 2005; Lynch et al, 2007) ^[12].

Al baixar la TRE, es disposa de menys energia. Un exemple clar és el petroli. S’ha passat d'una TRE de 100:1 a 10:1 aproximadament. El mateix passa amb el carbó, del qual s’ha consumit ja el de millor qualitat (l’antracita) i ens queden disponibles els de menor energia.

El gràfic de globus de la dreta ^[13] representa la qualitat (TRE - eix Y) i la quantitat (eix X) de l'economia dels Estats Units per a diversos combustibles en diferents moments. Les fletxes connecten els combustibles de diferents èpoques (és a dir, petroli nacional del 1930, 1970, 2005 - "avui"), i la mida del globus representa una part de la incertesa associada amb les estimacions del TRE, és a dir, els globus més grans representen més incertesa. La línia horitzontal indica que hi ha un TRE mínim necessari per fer funcionar la societat, i la línia vertical a l'esquerra indica una estimació del potencial forestal màxim i la línia vertical a la dreta és una estimació anterior de la fotosíntesi total als Estats Units de David Pimentel.

La taula periòdica dels rendiments de les mercaderies (edició 2022)

La taula següent ^[14] ens mostra que l’any 2023 va ser un any en què gairebé totes les classes d'actius de matèries primeres van tancar amb dèficit, amb mals rendiments. Únicament l'or i el coure van tancar l'any amb rendiments positius.

Els conflictes per l’aigua

Tots els éssers vius necessiten energia i nutrients per poder viure i tots lluiten i defensen el seu espai natural per aconseguir-ho. La defensa de l’espai natural provoca conflictes, especialment en el cas dels recursos més escassos.

L'aigua a la Terra no està igualment distribuïda, un 97,5% de l’aigua de la Terra és aigua salada, amb uns 35 grams de NaCl per litre d’aigua, de mitjana. Únicament el 0.007% de l’aigua del planeta és aigua dolça, potable i disponible al consum humà.

El nostre cos conté aigua en la major part i sense beure l’aigua suficient no podem viure més enllà de 3-4 dies. Per tant, paradoxalment, l’aigua disponible al consum humà és realment un recurs vital molt escàs.

 

Vegem-ne ara els usos de l’aigua. Un aspecte a considerar és la petjada hídrica, l’indicador mediambiental que estima el volum d’aigua dolce usat en la producció de bens i serveis.

Es consideren tres tipus de petjada hídrica, en funció de l’origen de l’aigua:

• La blava. La quantitat d’aigua que prové de fonts superficials o subterrànies.
• La verda. La quantitat d’aigua que prové de la pluja.
• La gris. Petjada del nivell contaminació de l’aigua dolça per l’activitat industrial i de l’aigua necessària per a descontaminar-la.

El sector agrícola representa el 70% del consum d’aigua dolça total. La producció industrial el 20% i el 10% restant es dedica al consum humà.

 

A Catalunya el consum d’aigua està al voltant dels 127 L per habitant i dia, a Espanya més o menys oscil·la entre els 152 L, a les zones de més consum i els 125 L, a les de menys consum, amb una mitjana de 132 L.

A nivell mundial, Mongòlia és el país amb un consum més elevat d’aigua.

Segons el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), les condicions de sequera aniran a més en els propers anys.

Cap al 2050, es calcula que la població mundial serà d’uns 11.000 milions i la demanda d’aigua augmentarà en un 55%.

Des del 2016, més del 43% dels rius, aiguamolls i aqüífers espanyols són sobreexplotats o contaminats.

Actualment:

• 2.100 milions de persones no tenen accés directe a l’aigua potable en les seves llars.
• 844 milions de persones no disposen de serveis bàsics de subministrament d’aigua, a 2.800 milions els manca l’aigua i 263 milions han de dedicar més de 30 minuts al dia en anar a buscar l’aigua.
• Uns 1.000 infants moren cada dia per no tenir accés a l’aigua prou sanejada.
• En els propers trenta anys uns 140 milions de persones hauran d’abandonar els seus hàbitats per manca d’aigua.

Segons l’OECD (Organisation for Economic Co-operation and Development) ^[17], organització internacional formada per països membres que treballen conjuntament per promoure el creixement econòmic:

"(···) l'estabilitat i la millora del nivell de vida entre els seus estats membres, els recursos d'aigua dolça tenen una gran importància ambiental, econòmica i social. La seva distribució varia àmpliament entre i dins dels països. La seva disponibilitat i qualitat es veuen afectades per l'extracció d'aigua com ara per a l'abastament públic, la irrigació, els processos industrials o el refredament de centrals elèctriques, les càrregues de contaminació provinents de l'agricultura, la indústria i els habitatges, els canvis en les condicions climàtiques i meteorològiques. El desenvolupament de la infraestructura també pot afectar la integritat natural dels rius, llacs, aqüífers i zones humides. Si una part significativa de l'aigua d'un país prové de rius transfronterers, poden sorgir tensions entre països. En regions àrides, els recursos d'aigua dolça poden ser, en ocasions, limitats fins al punt que la demanda d'aigua només es pugui satisfer anant més enllà de l'ús sostenible.

La sobreexplotació, la contaminació i l'ús ineficient de l'aigua són motiu de preocupació. L'extracció excessiva d'aigua, en particular, pot portar a baixos cabals fluvials, aqüífers esgotats, degradació de la qualitat de l'aigua, pèrdua de zones humides, desertificació i riscos per a la seguretat alimentària i la producció econòmica. El desenvolupament de la infraestructura pot afectar la integritat natural dels rius, llacs, aqüífers i zones humides. Si la pressió de les activitats humanes esdevé tan intensa que la qualitat de l'aigua es veu afectada fins al punt que requereix tractaments cada cop més avançats, o que les plantes i animals aquàtics dels rius i llacs estan amenaçats, llavors es qüestiona la sostenibilitat de l'ús dels recursos hídrics.

El principal desafiament és assegurar una gestió sostenible dels recursos hídrics i els serveis relacionats amb l'aigua per mantenir subministraments adequats d'aigua dolça de qualitat adequada per a les activitats econòmiques, l'ús humà i el benestar, així com per donar suport als ecosistemes aquàtics i altres, i abordar les amenaces associades a sequeres i inundacions provocades pel canvi climàtic. Això requereix un enfocament integrat per a la gestió de l'aigua i els ecosistemes relacionats amb l'aigua i una cooperació efectiva en les conques transfrontereres dels rius.

La quantitat d'aigua es gestiona millor mitjançant una combinació de polítiques que gestionen la demanda d'aigua, promouen l'eficiència en l'ús de l'aigua i assignen l'aigua on és més necessària.

La gestió de la qualitat de l'aigua requereix prevenir i reduir la contaminació de totes les fonts, mitjançant una integració sistemàtica de les consideracions sobre la qualitat de l'aigua en les polítiques agrícoles i altres polítiques i el tractament adequat de les aigües residuals. Tant els contaminants com els usuaris han de ser responsables.

Els riscos i desastres relacionats amb l'aigua es gestionen millor de manera cooperativa mitjançant avaluacions de riscos i una combinació de mesures de prevenció i mitigació. La coherència de polítiques en l'adaptació al canvi climàtic, la gestió de l'aigua, la gestió del territori, la protecció de la biodiversitat i la reducció dels riscos de desastres és crucial.

Instruments de polítiques com la fixació de preus de l'aigua i els serveis relacionats amb l'aigua són importants per gestionar la demanda i promoure l'ús eficient de l'aigua, per assignar l'aigua entre usos competents i per generar finançament per invertir en infraestructures i serveis relacionats amb l'aigua. Al mateix temps, s'ha de tenir en compte l'accessibilitat de la factura de l'aigua per a les famílies amb ingressos baixos per assegurar l'accés continu a l'aigua per als consumidors més pobres. Els preus de l'aigua es poden complementar amb una gamma d'altres instruments i mesures, incloent-hi càrrecs per l'extracció i la contaminació de l'aigua, permisos d'aigua negociables, mesurament intel·ligent, reutilització de l'aigua i innovació".

Distribució de l’aigua al món i previsions futures segons l’IPCC

Deixant de banda Groenlàndia i la Antàrtida. Les principals reserves mundials d’aigua dolça es troben als llacs: Superior, Victòria, Huron, Michigan, Tanganyika i Baikal.

També al sistema aqüífer de pedra sorrenca de Núbia; a l’aqüífer Terminal Complex al nord del desert del Sàhara; també a l’Àfrica, l’aqüífer de Murzuk-Djado i les conques d’Illuermenden i Taoudeni; a l’interior d’Austràlia, la Gran Conca Artesiana i Canning-Officer; a Sud-Amèrica, l’aqüífer Guaraní; a Nord-Amèrica, l’aqüífer d’Ogallala, que abasta nou estats; a l’Àsia, l’Aqüífer Saudita al sud de la península aràbiga.

Gran part dels aqüífers són sobreexplotats actualment, tal com es mostra a la següent imatge de GRACE (Gravity Recovery and Climate Experiment) ^[18] :

L'emmagatzematge de l'aigua és un objectiu important de la infraestructura hidràulica per fer front a les variacions en l'oferta i disponibilitat d'aigua, així com en la demanda d'aigua. Totes les parts de la hidrosfera, incloent els oceans, llacs, sòls, aigües subterrànies i l'atmosfera, actuen com a reservoris, així com ho fan els reservoris construïts per l'ésser humà que utilitzen principalment preses. Malgrat l'abundància de preses, de llarg les reserves més grans d'aigua dolça encara es troben en els sistemes naturals. La gràfica ^[19] següent ens mostra el reservori d’aigua fins a finals de segle.

El mapes següents ^[20] mostren l’estrès hídric (demanda d'aigua) a nivell mundial segons una previsió optimista de l’any 2030 i 2080:

S’observa que el sud d’Europa, el nord d’Àfrica i l’Orient mitjà són regions especialment afectades per l’estrès hídric.

Les imatges següents ^[21] mostren la previsió a llarg termini del percentatge de dies secs (precipitació menor d’1 mm) i la intensitat de la precipitació diària.

Es mostra la mitjana dels models disponibles de CMIP6 (número proporcionat a la part superior dreta de cada panell). La incertesa es representa mitjançant l'ús d'un enfocament senzill. Cap superposició indica regions amb un alt acord dels models, on ≥80% dels models coincideixen en el signe del canvi; les línies diagonals indiquen regions amb baix acord dels models, on <80% dels models coincideixen en el signe del canvi.

 

L’Orient Mitjà. Palestina i Israel

En els pobles ocupats de Cisjordània, les granges israelianes prosperen, mentre que molts palestins sovint no tenen prou aigua per beure ^[22].

L'aigua és un dels recursos més preuats d'Israel i dels territoris palestins. Aquest bell paisatge, l’històric creixent fèrtil, pot ser dur i implacable. Però amb prou aigua, com diu el Llibre d'Isaïes (Is 35,1): "Que se n’alegrin el desert i la terra eixuta, que l’estepa exulti i floreixi!".

Israel és el líder mundial en gestió i tecnologia de l'aigua: l'any passat, va començar un projecte inèdit que bombejava aigua dessalada del mar Mediterrani cap al nord per reomplir el mar de Galilea, que s'anava dessecant.

No obstant això, grups de drets afirmen que aquests èxits són en detriment dels palestins; Israel controla aproximadament el 80% de les reserves d'aigua a Cisjordània, però tant Cisjordània com la Franja de Gaza pateixen un estrès hídric sever i sequeres.

 

El creixent fèrtil. Turquia, Síria, Iraq i Iran.

Altra zona en conflicte és el creixent fèrtil: Turquia, Síria i Iraq, els països irrigats pels rius Tigris i Èufrates, i Iran.

 

El riu Nil. Etiòpia, Egipte i Sudan.

 

El Ganges. Índia, Pakistan i Xina.

 

El riu Colorado. Estats Units i Mèxic

 

 

Els aqüífers amazònics. Brasil, Paraguai, Uruguai i Argentina.

 

Jordi Coll Vera - 2023