Introducció i context històric

Johannes Vermeer van Delft és una de les figures més importants del segle d'art de la pintura holandesa. Neix, a Delft (Països Baixos), l'any 1632 i mor, a l'edat de 43 anys, l'any 1675.

L'any 1632, Delft es troba en ple apogeu durant el que es coneix com el Segle d'Or neerlandès (Gouden Eeuw). Situada a la província d'Holanda, formava part de la República de les Set Províncies Unides ^[1] , que s'havia consolidat després de la rebel·lió contra el domini espanyol en el context de la Guerra dels Vuitanta Anys (1568-1648) ^[2].

Delft era una ciutat de forta tradició calvinista, i l'ortodòxia reformada dominava la vida pública. La victòria de la facció orangista i calvinista estricta sobre els remonstrants ^[3] el 1619 havia consolidat aquest poder.

Ciutat activa en el comerç global gràcies a la seva connexió amb la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals (VOC). Tot i que Amsterdam n'era el centre principal, Delft també comptava amb una de les cambres de la VOC, la qual cosa li proporcionava beneficis substancials del comerç amb Àsia (espècies, porcellana, teixits). A la ciutat es desenvolupa el que esdevindria la famosa “Delfts Blauw” (ceràmica blava de Delft), inspirada en la porcellana xinesa importada per la VOC. Sector que s'anirà expandint al llarg del segle. Delft gaudia d'una connexió fluvial estratègica amb Rotterdam i altres ciutats mitjançant canals, fet que afavoria la distribució de mercaderies tant a nivell nacional com internacional.

L’any 1632, quan neix Johannes Vermeer , la ciutat acull una comunitat d'artesans, científics i comerciants que impulsen un ambient cultural i intel·lectual dinàmic. Delft serà coneguda per la seva acadèmia tècnica i pels avenços científics, amb figures com Antonie van Leeuwenhoek, pioner de la microbiologia, que va néixer el mateix any.

En conjunt, Delft, el 1632, és una ciutat pròspera, dinàmica i clau en el desenvolupament econòmic i cultural dels Països Baixos en el seu moment de màxim esplendor.

Context artístic

La burgesia de Delft manté un govern republicà. L’any que neix Vermeer, el mercat de l’art canvia significativament. Es crea un tipus de clientela que demanda un tipus d'obra d'art molt i molt diferent al que es demanda als països en els que hi ha una monarquia absoluta. Als Països Baixos, es consolida un mercat lliure d’art: la burgesia protestant adquireix obres per a les seves llars, amb una predilecció per escenes quotidianes i paisatges. A la resta d’Europa, el mecenatge es manté en mans de l’Església catòlica (amb la contrareforma) i de les monarquies absolutes.

Europa viu una època de gran efervescència artística, amb una pintura que oscil·la entre el naturalisme de la vida quotidiana neerlandesa, la teatralitat del barroc italià i la sobrietat espiritual del barroc espanyol. Aquest entorn influirà, dècades després, en les serenes i meticuloses escenes domèstiques que pintarà Vermeer i que esdevindran icòniques.

Europa es troba immersa en un context artístic ric i divers, marcat per l’apogeu del Barroc, que destaca pel seu dramatisme, la seva capacitat de generar emocions i la recerca d’un realisme impactant.

A Holanda, artistes contemporanis de Vermeer són: Rembrandt van Rijn (1606-1669) ja reconegut a Amsterdam pel seu domini del clarobscur i els retrats psicològics. El 1632 pinta el famós quadre "La lliçó d'anatomia del Dr. Tulp"; Frans Hals (1582-1666) que destaca pels seus retrats espontanis i dinàmics; Jan Steen i Pieter de Hooch que també contribuiran al gènere d’escenes domèstiques, properes a les que posteriorment pintarà Vermeer. La pintura religiosa no desapareix completament, però queda limitada a les Províncies del Sud (actual Bèlgica) sota domini espanyol.

A Itàlia, Roma és encara el centre neuràlgic del barroc, amb figures com Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), que el 1632 ja treballa en el baldaquí de Sant Pere del Vaticà i en escultures com "L'èxtasi de Santa Teresa"; Pietro da Cortona (1596-1669) que desenvolupa el barroc decoratiu amb els seus frescos monumentals; Caravaggio (1571-1610) ja és mort, però el seu llegat en l’ús del clarobscur (tenebrisme) seguirà influenciant artistes a tot Europa.

A l’Espanya de Felip IV, el 1632 l’art està dominat per Diego Velázquez (1599-1660), que treballa a la cort madrilenya i aquell any probablement pinta retrats reials i obres de gènere mitològic; Francisco de Zurbarán (1598-1664), conegut pels seus quadres de sants amb una espiritualitat intensa; José de Ribera (1591-1652), influenciat per Caravaggio, treballa a Nàpols i destaca per les seves figures realistes i dramàtiques.

A França, l’art evoluciona sota el patrocini de Lluís XIII i el cardenal Richelieu. Nicolas Poussin (1594-1665) lidera l’estil classicista barroc, amb una pintura estructurada i inspirada en la mitologia i la història clàssica; Simon Vouet (1590-1649) introdueix a París el barroc italià amb la seva paleta lluminosa i teatral.

A Anglaterra, Anthony van Dyck (1599-1641) és ja el pintor de la cort de Carles I, amb retrats elegants i refinats.

A Flandes, Peter Paul Rubens (1577-1640) encara treballa activament en encàrrecs religiosos i mitològics, tot i que ja és una figura consagrada.

D'altra banda, l'orografia dels Països Baixos fa que l'arquitectura i l'escultura siguin menys importants. Holanda és un territori molt pla amb una economia orientada plenament al comerç marítim. Per la seva proximitat al mar, amb gran part del territori sota el seu nivell freàtic, fa que no es puguin construir arquitectures monumentals. A més, per la seva fe religiosa, no hi ha escultures ni imatges de sants.

A Holanda, és demanda pintura de qualitat i els preus són a la baixa, donada la gran oferta de pintors de molt alta qualitat. Apareix així la figura del marxant d'art i, per tant, de les botigues d'art. La llavor del que seran les galeries d’art.

El principal competidor de Vermeer és Pieter de Hooch, que va exercir una gran influència sobre l’obra de Vermeer.

Johannes Vermeer van Delft

De la seva vida en coneixem ben poc. El 31 d'octubre de 1632 va ser batejat a l’Església Nova de Delft ( Nieuwe Kerk ). El seu pare, Reynier Jansz, treballa com a teixidor, hostaler i marxant d'art. La seva mare és Dingenum Baltens.

Sembla ser que no va gaudia de recursos econòmics per poder-se pagar un mestre de pintura. Però, si més no, se sap que va arribar a ser ell mateix mestre, perquè el trobem enregistrat a l'acadèmia de Sant Lluc de Delft. El que significa que ell mateix en va estudiar l’art. Tanmateix, creix envoltat d’obres d’art que el seu pare exposa i ven, i ell es relaciona segurament amb molts artistes. Especialment amb pintors italians, que el varen influenciar especialment.

El 1652 mor el seu pare i Johannes se’n fa càrrec de la posada i del negoci d'art.

L'abril o maig del 1653 Vermeer es casa amb Catharina Bolnes, filla de Maria Thins, d'una rica família de Gouda, que s'oposà inicialment al matrimoni.

Un cop casats viuen a la casa de Thins, separada del seu marit, a l'Oude Langendijk, un carrer de Delft. Al casar-se, Vermeer, d'origen protestant, es converteix al catolicisme, la confessió de la seva família política.

El 1672 l'exèrcit francès envaeix Holanda i la crisi econòmica enfonsa el mercat holandès d'art. Tres anys més tard, el 1675, obté un préstec de 1.000 florins però mor a Delft el 15 de desembre d'aquell any, deixant onze fills i una família força empobrida. La seva esposa Catharina es declara en fallida i després d'una llarga batalla legal, es veu obligada a vendre els quadres del seu marit per poder pagar els deutes.

La seva obra

Vegem ara una relació cronològica dels trenta quadres més importants de Vermeer, basada en les datacions més acceptades pels experts. Com que Vermeer no datava les seves obres, aquestes cronologies es basen en l'estil, la tècnica i les dendrocronologies de les taules.

A l’època de Vermeer, a Holanda, la burgesia no vivia en palaus sinó en cases burgeses. Els agradava poc els temes mitològics o religiosos, més típics de Flandes (Rubens). Temes molt allunyats de la seva dida quotidiana. S'estimaven més les temàtiques de dones amb interiors, mostrant la riquesa aconseguida a través del comerç: riques teles, erminis, fustes precioses, joies,...

Bé, hem vist que ell aconsegueix aquestes obres, utilitzant aquestes pinzellades tan subtils, tan fines.

Vermeer evoluciona, amb el temps, cap a un modelatge cada cop més subtil evitant contrastos pronunciats i utilitzant una il·luminació molt més tènue. El refinament és cada cop més complex, tant que aquestes pintures que són tan elegants ens transmeten una sensació de tranquil·litat i de silenci. Els seus interiors ens conviden a entrar-hi. Les seves escenes, tant tranquil·les, ens relaxen al contemplar-les.

“Santa Pràxedes” (1655) obra juvenil de Vermeer que imita una composició prèvia de Ficherelli. Representa la màrtir Santa Pràxedes a l’inici de la persecució romana. La santa esprem, de genolls i en primer pla, la sang d’un màrtir decapitat al seu darrera.

La pintura “Crist a casa de Marta i Maria” (1655) és actualment a la Galeria Nacional d'Escòcia, a Edimburg. És una de les poques pintures religioses de Vermeer, una obra de joventut. Amb un estil molt diferent del que tindrà posteriorment Vermeer. S’observa una certa influència de la pintura de Caravaggio, que per aquella època estava arribant a Delft. I recordem que Vermeer ajudava son pare amb el negoci de marxant d'art.

El quadre es basa en el relat bíblic de l’Evangeli de Lucas [Lucas 10:38-42]. Jesús és convidat a casa de Llàtzer i les seves germanes, Marta i Maria. Marta, ocupada amb els preparatius del menjar, demana a Jesús que reny la seva germana. Jesús assenyala que és Maria qui ha escollit el millor tros del pa. Els personatges són representats dins una composició piramidal, més pròpia del Renaixement.

“Diana i les seves nimfes” (1656) obra de temàtica mitològica, la deessa romana Diana, Artemisa pels grecs, segons la descriu Ovidi a “Les metamorfosis”.

“A casa de l’alcavota” (1656) és una pintura també dels inicis de Vermeer que comença ja a reflectir els gustos d'aquesta burgesia benestant que demana pintures cada cop més relacionades amb la vida quotidiana. Al quadre és on apareix l’únic suposat autoretrat de Vermeer (comentat anteriorment).

“La noia dormint” (1657) podria ser una al·legoria de la decepció amorosa, segons el llenguatge de símbols en boga en aquell moment. En una venda, el 16 de maig de 1696, se li va donar el títol de “Noia beguda, dormint en una taula”. Beure vi fa que la mestressa de casa descuidi les seves obligacions a la llar. També podria ser que fos la minyona de la casa.

A la taula hi ha una gerra d'aigua. Utilitza colors blaus. El color blau era el més car perquè es feia polvoritzant lapislàtzuli, que venia d’ultramar. Els tons més foscos, d’Afganistan, i, els més clars, d’Egipte. El lapislàtzuli es triturava en un morter i es barrejava amb cobalt si convenia.

A “L’oficial [militar] i la noia rient” (1657) ens ofereix la gradació tonal, present ja a “La noia dormint”, d’una llum que il·lumina tota l’estança, segons l’estil de l’il·luminisme holandès. La llum, suau i difusa, entra per una finestra lateral, creant una atmosfera íntima i serena. Podria ser un militar que ve d'un dels diversos fronts de l’època i va visitar la noia, que somriu. Podria ser la germana, una veïna, etc. Tanmateix, en la seva època es va vendre com una escena de bordell. La llum que entra per la finestra és més intensa en la zona de la paret on s’hi pot veure un mapa. En aquesta època la figura del geògraf, en la societat holandesa, és un personatge molt important. Holanda és una nació marinera i mercantil on els mapes eren molt preuats i molt cars. Una casa on es podia penjar un mapa sobre tela era, sens dubte, una casa rica. El mapa també podria representar les aventures del militar.

“Noia llegint una carta davant la finestra” (1657-1659) podria ser un retrat de l’esposa de Vermeer. Mostra una dona embarassada que llegeix una carta. És un motiu que apareix sovint en les obres de l’època. Moltes dones tenien marits mariners, comerciants, etc.

“Dama amb dos cavallers” (1659-1660) o “Noia amb una copa de vi” representa una escena de prostíbul més documentada. S’observa un home que ha fet beure una mica de més a una noia que riu, evidentment una mica beguda. La noia mira cap a l’espectador i riu. Un acompanyant seu al fons de la sala amb aspecte d’estar força avorrit. Pictòricament son de destacar les teles del vestit i els detalls de la finestra.

“La lletera” o “La cuinera” (1658-1660) és una de les obres més conegudes de Vermeer de Delft. És una pintura d'oli sobre tela, de mida petita (45.4 x 41 cm), actualment al Rijksmuseum d’Amsterdam. La producció és Vermeer és escassa. Per una banda, s’han perdut moltes de les seves obres. Per altra, algunes de les seves obres van ser posteriorment signades per altres pintors. I, finalment, la seva forma de treballar era molt i molt lenta. Vermeer era extremadament detallista i perfeccionista. En una obra de reduïdes dimensions com aquesta, s’hi poden observar molts petits detalls: diferents menes de pa, les molles, el plat, la llet, la ratonera, el sòcol, on es mostren els detalls de les pintures típiques, blavenques, de la ceràmica de Delft....., la paret despintada,... les gotetes de llet que cauen,..., les textures de la roba, gairebé puntillistes... Per pintar-ho s’hi podia haver passat molts mesos. Podem observar-hi de nou els efectes de llum, la llum tènue, la llum que provoca l’efecte de moviment de la llet al caure. També els contrastos de colors, molt complementaris: els colors groguencs amb els blaus, un dels clàssics de Vermeer. El quadre forma part d’un gènere que acaba d'aparèixer en aquest moment a tota Europa i que té el seu origen en la pintura de Caravaggio, el gènere del bodegó, de la natura morta.

“La lliçó de música interrompuda“ (1660) mostra una habitació senyorial, amb una finestra, una taula i un quadre amb una imatge falsa, cupido amb un braç alçat. La noia, en primer terme, llegeix una partitura musical. La música, tema recurrent en Vermeer, era, al segle XVII, al·legoria i símbol del festeig.​

A “Dona amb gerra d'aigua“ (1662) hi predominen els colors habituals de Vermeer: groc llimona, blau i magenta. S’observen també els seus objectes característics: la cadira, el mapa a la paret, la taula en primer pla,... Són notables les tonalitats de blanc del tocat que du al cap i els reflexos en la gerra que sosté la serventa.

“La jove de la perla” (“Noia amb turbant”) (1665-1667) és una de les obres emblemàtiques de Johannes Vermeer. No sabem exactament si la noia que fa de model és la serventa, que és molt probable, o potser alguna altra dona de la casa. Sí es sap del cert que no és la esposa de Vermeer, perquè va fer de model d’altres quadres. Al quadre s'intenta representar no un retrat d'aquesta noia, sinó la seva actitud. La noia gira la cara, és una feminitat que mira a l'espectador amb un cert aire, es podria dir, intuïtiu, o seductor. El turbant suggereix formes orientals, a més, en aquella època, les noies solteres havien de dur el cap cobert. La perla és un símbol de riquesa. Les perles provenien d'Amèrica i es comercialitzaven a tota Holanda. La mirada ens interpel·la amb una certa demanda de protecció. Tornem a veure aquí la combinació de grocs i blancs.

“El carreró de Delft” (1657-1658) ens mostra possiblement la casa on vivia Vermeer, o la casa del front d’on vivia. Una casa típica d'una família de Delft en aquella època. De fet, una família ben nombrosa. Vermeer va tenir 14 fills ^[4], i va morir relativament jove, amb 43 anys. En aquella època es tenien molts fills. Probablement, a la casa hi vivien també la sogra i un parell de serventes. El quadre ens mostra una imatge simple però molt delicada. Per una banda, escenes de gènere, aquesta senyora gran que està cosint per aprofitar la llum del dia, la canalla jugant a boles, el carreró amb una dona rentant roba al safareig, l’escombra al seu costat,... Una imatge podríem dir molt natural. Les portes, les finestres, els maons en mal estat representats amb petites pinzellades de blanc, el cel absolutament realista,...

A “Vista de Delft” (1658-1660) hi podem veure una panoràmica de la ciutat. Doncs bé, aquí estem mirant, una... una vista d'aquesta ciutat. Al segle XVII, és quan apareix aquest tipus de temàtica ^[5] i a l'Holanda d'aquesta època, els ciutadans eren com molt amants de la seva ciutat, perquè gràcies als seus negocis aquesta ciutat s'enriquia. Al quadre es mostra un dels seus canals característics. Amb un grup de gent que sembla que prendran un vaixell. També barques més grans, dones amb cistells, les cases, el cel,... Tot plegat molt realista, amb força tonalitats de color als núvols. També ens mostra un estudi impressionant de la perspectiva. Una perspectiva horitzontal, amb una línia d'horitzó bastant baixa. El que li dona més importància al cel que a les cases.

A “La lliçó de música” (1662-1664) una habitació il·luminada en ple dia, una dona d'esquena, contra la paret del fons, toca l'espineta, mentre l'escolta un home que es troba al seu costat, dempeus, que la mira amb atenció. A la tapa de l'instrument pot llegir-se: «La música és companya de l'alegria i medecina per als dolors». Per sobre de la dona es veu un mirall, a la paret, que reflecteix el seu rostre denunciant cap a on dirigeix la mirada. La il·luminació és la típica de Vermeer, amb la finestra a l’esquerra. La perspectiva i la distància són perfectament representades per les teles, la taula, el violoncel a terra i la disposició en diagonal de les rajoles, tot plegat subratllat per la llum.

“Dona amb collaret de perles” (1664) ens mostra una dona davant un mirall, posant-se un collar de perles. Sobre una taula hi ha diversos estris estètics i una nota escrita, potser on s’anuncia alguna visita propera... potser d’un amant. La finestra il·lumina i fa reviure els colors grocs i brillants de les perles. El quadre tracta, possiblement del dilema entre la virtut i el vici de la vanitat.

“Dona amb llaüt” (1664) ens mostra una dona jove, amb una jaqueta d’ermini retallat, i enormes arracades de perles. La dona mira per la finestra, potser esperant algú, mentre afina un llaüt. El tema del festeig és suggerit per la viola da gamba al terra, en primer pla, i els cançoners sobre la taula. A la paret hi ha el mapa nàutic habitual de les llars Holandeses. Un cop més, l’encaix és rectangular i la llum entra per una finestra a l’esquerra. La pintura té uns tons més apagats, diríem que una mica tenebristes. A mitjans dels anys 1660 Vermeer comença a utilitzar les ombres i els contorns suaus que ens evoquen una atmosfera més intima.

A “Dona amb balança” o “La taxadora de perles” (1665) Vermeer representa les perles amb una fina capa gris amb una brillantor blanquinosa. Els platerets de la balança són buits i no s’observa cap perla per a ser pesada. La dona és dempeus entre una representació del Judici Final, amb un pesat marc negre, i una taula amb monedes i perles davant d’un pany de color blau fosc, representant les possessions materials. La balança buida representa que es pesa quelcom espiritual, no material. La dona mostra una actitud serena, reflectida al mirall de la paret, que representa l’autoconeixement. La pintura és una al·legoria de la moderació, la consciència pròpia i la comprensió plena de les implicacions d’un judici final.

“El concert” (1665) ens mostra tres músics: una dona jove asseguda davant un clavicordi, un home tocant un llaüt, i una altra dona cantant. La part superior del clavicordi està decorada amb un paisatge arcadià, amb colors lluents en contrast amb les dues pintures situades a banda i banda de la part superior. Una viola d'arc és al terra. La roba dels músics i l'espai on són permeten identificar-los com a membres de l'alta burgesia. L'home porta un cinturó i una espasa. Malgrat la simplicitat, el terra de marbre blanc i negre suggereix un ambient luxós. La pintura de la tapa del clavicordi és semblant al paisatge del quadre de l’esquerra, que contrasta amb la sexualitat del quadre de la dreta i amb la serenor de l’escena domèstica.

“Dama amb criada i carta” (1667) representa una altra escena domèstica, típica de Vermeer. La gestualitat de la senyora provoca sensació de moviment, la boca oberta, a punt de parlar, la ma que toca la seva barbeta i la mirada cap a la criada. Vermeer va deixar el fons negre a propòsit per incidir el focus visual en la senyora.

“Al·legoria de la pintura” o “Art de la pintura” (1666-1668) és una de les obres emblemàtiques de Vermeer, de mida més gran de les que solia pintar Vermeer. Una obra que va voler mai vendre. Es parla que en un ocasió no va poder ensenyar cap obra per mostrar a un client interessat en que li fes un quadre i aleshores va decidir fer aquest quadre per tenir-lo sempre de mostra. Ja s’ha comentat anteriorment que Vermeer era molt lent i minuciós, extremadament detallista. Feia cada quadre per encàrrec i tardava molt de temps en acabar-lo. Per tant no va fer mai massa diners amb la pintura. Tanmateix, tampoc es pot dir que fos pobre però anava una mica just de diners, amb onze fills i la dona i la sogra que no treballaven.

Vermeer va voler doncs pintar un quadre perfecte per tenir-lo de mostra. Es diu que és l'obra més complexa i més enigmàtica de Vermeer. Actualment al Museu Consistoritxe de Viena. Bé, què representa? Aquí al fons, comencem del fons cap endavant, tenim diversos plans. Al fons tenim un mapa que simbolitza l'Holanda de l'època. El pintor considerava molt fragmentada per idees. Pensem que Vermeer d'Adelf era catòlic. Estava en una societat protestant i es va haver de convertir al protestantisme per poder-se casar amb la seva estimada, que era de religió protestant. Alguns diuen que era calvinista, però no. Era protestant i amb un principi catòlic, per tant, convers al protestantisme. Holanda també estava fragmentada per guerres anteriors que havia tingut. Amb Flandes, amb la corona espanyola, etc.

Al quadre s’observa una dona jove representant la deessa Clio, la deessa de la història. Coberta amb una corona de fulles que representa el triomf de la república holandesa i també de l'art, de la història. Triomf també representat per aquesta mena de trompeta que porta a les mans i pel llibre, el símbol de la saviesa. La cortina ens introdueix l’escena. La taula conté una màscara escultòrica, símbol de la plàstica també, de l'escultura. El pintor, d’esquena, dona molt de joc espacial dins la pintura. El pintor du una indumentària a la moda. Mitges i mitjons de color vermell, amb escalfadors blancs.

El terra, amb quadricules blanques i negres, li dona perspectiva al quadre ^[6]. Les textures destaquen en les vestimentes. La capa, de color blau,...

Vegem ara “L'astrònom” (1668). Els retrats de científics eren un tema recurrent al segle XVII en la pintura holandesa. L'home sembla ser el mateix que a “El Geògraf”, obra que es veurà a continuació. Podria ser el científic Antonie van Leeuwenhoek, un amic del pintor resident a Delft. La professió del personatge és simbolitzada pel globus terrestre (model de Jodocus Hondius) i el llibre sobre la taula, titulat “Institutiones Astronomicae Geographicae” (o Manual de Metius),obert en el capítol III, una secció en la qual l'astrònom busca la inspiració de Déu. El quadre de la paret evoca el descobriment de Moisés, representació del coneixement i la ciència.

“Noia amb barret vermell” (1669) representa una dona molt jove vestida de blau, amb un coll que sembla de puntes i un barret vermell. Porta els cabells recollits i unes arracades penjants. Mira l'espectador com si acabés de girar el cap en direcció a un so, una veu, que ha captat la seva atenció. Té la boca lleugerament oberta i la seva cara, lleugerament enrogida, rep la llum des de la dreta, cosa poc habitual en les obres de Johannes Vermeer. Tanmateix, després d'un estudi utilitzant la tecnologia més avançada en preparació per a una exposició del 2022 titulada “Els secrets de Vermeer”, es va determinar que Vermeer va començar pintant el retrat d'un home amb un barret de copa ampla.

Altra obra molt interessant és “El geògraf” (1669). En aquella època els geògrafs guanyaven diners perquè la feina que feien era molt i molt laboriosa. En principi, ells mateixos havien d'anar en les embarcacions fixant-se a les costes per on passaven i prenent dades i apunts. Al tornar a casa hi confeccionaven el mapa. És possible que el quadre fos sota demanda d’un geògraf professional que va voler remarcar la seva professió.

Al quadre s’utilitzen els recursos habituals de l’època per donar-li espai: el geògraf, amb un compàs de navegació a les mans, un noi jove, al darrera d’unes teles i d’una cortina, la taula al costat de la finestra,... Tot plegat generant una ambientació adequada. D'aquesta manera, es crea una ambientació. L’esfera terrestre sobre l’armari de fons, el mapa, la cadira feta amb marqueteria,...

“La puntaire” (1669-1670) és la tela més petita de les que va pintar Vermeer. Retrata una noia concentrada en la seva feina quotidiana. Tota l'atenció es centra en el rostre i les mans de la noia, eliminant qualsevol detall que pugui desviar-ne la mirada. Una obra que agradava molt a Dalí, que en va pintar una visió surrealista.

A “L'al·legoria de la fe” (1670) és una altra pintura de tema religiós, poc freqüent en Vermeer. Una temàtica de poca sortida en la societat holandesa de l’època. Respecte a aquesta obra hi ha dues teories. Podria ser un encàrrec d’algun catòlic ^[7]. Al fons s’observa un quadre amb la mort de Crist i amb sants de l'església catòlica: Sant Joan Bautista, Sant Joan Evangelista, la Verònica, Maria Magdalena,... La fe vestida de color blau, símbol del cel i de la puresa. La fe pura. A la dreta de l'espectador la imatge d'una creu davant d'un llibre, símbols dels evangelis i del nou testament. La fe posa el peu al damunt de l'esfera terrestre, es difon per tot l’orbe. Vermeer utilitza de nou el recurs de la cadira girada cap a la imatge principal, amb una cortina en primer pla. Cortina amb la tela i els colors de moda. Teles de l’Orient, de Pèrsia.

A “Dama escrivint una carta i la seva serventa” (1670-1671) una dona de classe mitjana escriu una carta al costat de la seva serventa. El quadre pot haver estat inspirat parcialment per l’obra «Dona enviant una carta» del pintor barroc Gerard ter Borch i el fons és semblant al de «Dona amb llaüt ».​

“Dona dreta tocant el virginal” (1670-1672) representa una dona elegant dreta davant d’un virginal, un instrument de tecla similar al clavicèmbal. La llum suau i la delicadesa dels detalls transmeten una atmosfera de calma i recolliment. Al fons hi ha un quadre penjat a la paret que podria tenir un significat simbòlic, possiblement relacionat amb l’amor i la música com a expressió de sentiments.

A “Dona asseguda tocant el virginal” (1675) una dona vestida luxosament toca un virginal asseguda en una habitació il·luminada per la llum natural d’una finestra. A diferència de la versió anterior, aquesta composició mostra una postura més relaxada i una atenció més gran als reflexos de la llum sobre les superfícies. L’escena podria evocar un ambient d'intimitat i gaudi musical.

“Noia amb flautí” (1669-1675) mostra una jove amb un vestit exòtic i un barret cònic, subjectant una petita flauta. La seva expressió és enigmàtica i la llum suaument difusa emfatitza la seva bellesa i serenitat. Aquest quadre, que possiblement no sigui completament autògraf de Vermeer, destaca per la seva simplicitat i per la subtil interacció entre llum i ombra, elements característics de l’estil de l’artista.

Jordi Coll Vera - 2025