Introducció

Isidre Nonell i Monturiol és un pintor i dibuixant català de finals del segle XIX i inicis del XX que destaca per la seva visió original dins el modernisme. La seva obra se centra en els marginats –com ara dones gitanes, captaires o malalts– als quals retrata amb una profunditat humana i una estètica innovadora. L’art de Nonell es presenta com una superació personal de l’impressionisme que encamina cap a un expressionisme propi.

Isidre Nonell és el pintor de les gitanes. Així va ser conegut en la seva època i encara ho és avui en dia. Un pintor plenament compromès amb la denúncia social.

Isidre Nonell i Joaquim Mir eren companys de generació, companys d'estudis, companys de tot, llevat de la temàtica. Nonell va ser paisatgista només als inicis de la seva carrera. Posteriorment es va dedicar a pintar figures. Els dos són membres de la generació postmodernista. Artistes catalans nascuts a la dècada dels anys 1870 i inicis de la dècada de 1880, com Picasso, que va néixer el 1881. Són la generació jove dels modernistes que es diferencia dels modernistes de la primera fornada. Particularment del tàndem Santiago Rusiñol-Ramón Casas. Tenen, com a característica, diferent sensibilitat i preocupació de denúncia social. L’historiador de l’art Francesc Fontbona, nomena aquesta generació els postmodernistes.

Isidre Nonell és un artista molt singular i difícil de classificar. La seva orientació estètica es podria classificar de “lleigista” (de lleig). La seva pintura no és afalagadora, no és fàcil, no és agradable, sinó tot el contrari. Característica que va compartir amb altres artistes anteriors i posteriors a la seva època. Els postmodernistes es diferenciaven dels modernistes anteriors justament per aquesta sensibilitat social, és a dir, de denúncia dels aspectes més negatius de la societat de la revolució industrial.

Va tenir una vida curta, mor l’any 1911, als 38 anys d’edat, d'unes febres tifoidees. Com en Joaquim Mir, era fill de la petita burgesia catalana. Els pares tenien una fàbrica de macarrons que funcionava bastant bé, i una botiga al carrer Sant Pere Més Baix de la Barcelona vella. En aquest ambient és on neix i es cria Isidre Nonell. Primer, alumne de l'Escola de la Llotja, i, més tard, alumne d’una escola lliure a càrrec del pintor Lluís Graner, pintor molt singular, també molt especial, que va estudiar molt la llum artificial, els efectes de la llum artificial en la pintura. Lluís Graner va ser el personatge que va introduir una colla d'artistes joves en els ambients més miserables de la Barcelona de l'època.^[1]

Lluís Graner introdueix el grup dels postmodernistes, concretament, en el món dels gitanos. Es veu que hi tenia accés, hi tenia contactes, cosa molt difícil, perquè els gitanos eren molt esquerps dins dels seus guetos en aquell temps. Graner els trasllada la seva sensibilitat social sobre les tremendes desigualtats que existien en l'època en la què es va perdre la guerra de Cuba. Els soldats matxucats, fets pols, ferits, ... retornen al port de Barcelona i aquestes escenes es converteixen en un leit motif dels dibuixos i pintures de molts artistes del moment, en la Catalunya modernista.

I els ambients més miserables i més marginals estaven protagonitzats pels gitanos, en aquella època una ètnia molt apartada, molt deteriorada, amb una vida molt pobra i trista. Tot el contrari del que ens representava la pintura bonica dels simbolistes catalans, com la del pintor Joan Brull, un dels grans enemics de Nonell, perquè a més a més de pintor era crític ^[2]. Nonell detestava la visió d’un món romàntic sense cap mena de sensibilitat pels problemes socials reals de l'època. Detestava aquesta pintura, la considerava edulcorada, com una mena de droga de les famílies burgeses.

Entrem aquí de ple en l’àmbit temàtic que va dominar pràcticament tot l'esdevenidor de l'obra de Nonell: el “miserabilisme”. Miserabilisme és l’adjectiu que es va utilitzar, un de tants “ísmes” de l’època. Un moviment literari, artístic i cultural a l’Europa de la revolució industrial. Alguns intel·lectuals, escriptors i pintors, mostren en les seves obres la tremenda injustícia social del moment, l'època victoriana, una època en què els obrers morien molt joves, no tenien a penes protecció, treballaven moltíssimes hores, i es generaven enormes desigualtats socials. Molts intel·lectuals reaccionen denunciant la misèria en què viuen amplis sectors de la societat del moment. Raó principal per la qual Nonell va ser considerat, en certa manera, tota la vida un marginat en el seu entorn social.

L’escriptor Josep Pla ens descriu així a l’Isidre Nonell, als trenta anys: “Els qui han parlat o escrit per haver-lo conegut ens el descriuen tal com fou: com un irreparable, absolut fracassat, amb aquestes característiques: solitari, malenconiós, sarcàstic, aclaparat —i a estones enfollit— pel fracàs de la seva obra i de la seva vida”. (Josep Pla, Homenots (Obra completa, tom 11, p.240).

Josep Pla s’equivocava, però, del tot en descriure Nonell com a enfollit i fracassat. Josep Pla, un “pijo” de poble, desautoritzava així, de manera molt injusta i molt poc ponderada, a un artista que evidentment no era del seu gust. A Pla li agradaven els “cromos”, el tipus de pintura que més detestava Nonell.

Isidre Nonell va ser fins i tot un marginat en alguns aspectes, no en tots, perquè la seva família li va permetre estudiar i viatjar a París en dues ocasions. No és, però, fins l’any anterior de la seva mort, als 41 anys d’edat, que no es podrà independitzar econòmicament de la seva família, quan tindrà molt d'èxit en una exposició l’any 1910.

Vida i trajectòria artística

Isidre Nonell neix a Barcelona l’any 1872 en el si d’una família de petits industrials de classe mitjana. Des de molt jove manifesta inclinació pel dibuix i compta amb el suport familiar per dedicar-se a l’art, tot i que el pare inicialment el vol encaminar al negoci familiar. Nonell es forma en diversos ambients artístics: entre 1884 i 1892 aprèn amb pintors com Josep Mirabent i Gabriel Martínez, i més tard a l’Académie Colarossi de París. A l’Escola de Belles Arts de Barcelona (Llotja), on assisteix els cursos 1893-1895, entra en contacte amb joves artistes com Ricard Canals, Ramon Pichot, Joaquim Mir, Juli Vallmitjana, Adrià Gual o Joaquim Sunyer. Amb ells organitza sortides pictòriques als afores de la ciutat: Horta, les platges del Poblenou, Montjuïc, Sarrià. Barris que en aquell moment eren encara mig agrícoles i que envoltaven la ciutat i que no havien estat mai de l'interès dels artistes. Cultiva la pintura de paisatge amb una paleta de tons càlids i una pinzellada semi-impressionista. El grup és conegut com “La Colla del Safrà”, pel dominant color groc de les seves obres.

Obres molt agudes pel que fa a la definició de la llum, molt ben resolta. Amb aquesta riquesa de color que compartien tant Isidre Nonell com Joaquim Mir com la major part dels membres de la Colla del Safrà. Temes que tenen sabor proletari, de pobre. Res a veure amb els patis tan macos que pinta Santiago Rusiñol a Sitges.

Aquí no hi ha elements anecdòtics, ni flors, ni res vistós. Tot és terriblement prosaic. Com ho serà sempre la pintura de Nonell, independentment de la seva temàtica.

Encara més característica és aquest capvespre de Sant Martí de Provençals. Pintat molt probablement a l'hivern, amb aquesta boira, i aquest paisatge entre industrial i rural, característic dels voltants de Barcelona, quan es comença a construir l'Eixample i la ciutat creix però encara no ha ocupat aquests territoris entre rurals i fabrils als voltants de la ciutat.

Aquesta és una de les últimes incursions de Joaquim Nonell a la temàtica del paisatge. La última, probablement, és aquesta platja barcelonina del barri del Poble Nou, amb aquest ambient calimós, com de boira que ho descompon tot. Un paisatge que incorpora l'experiència de l'impressionisme, perquè Nonell ha viatjat a París i coneix de primera ma les seves innovacions.

Nonell debuta públicament en l’art l’any 1891, quan amb només 18 anys exposa la seva primera obra en la Primera Exposició General de Belles Arts de Barcelona. A partir de 1894 inicia una intensa activitat com a il·lustrador i caricaturista en diverses publicacions barcelonines d’art i sàtira, com "La Vanguardia", "L’Esquella de la Torratxa", "Pèl & Ploma", "Quatre Gats" o "Papitu". Aquesta tasca li permet desenvolupar un dibuix àgil i expressiu, sovint adreçat a la críticasocial.

Un moment clau en la trajectòria de Nonell és l’estiu de 1896, quan viatja a la Vall de Boí (Pirineus), al balneari de Caldes de Bohí, amb els seus amics Ricard Canals i Juli Vallmitjana. En aquest entorn rural descobreix un tema colpidor: els malalts de cretinisme que poblaven la vall. Impactat per la deformitat i marginació d’aquests individus, Nonell en fa nombrosos apunts al natural. Aquestes anotacions donen lloc, a la tornada a Barcelona, a una sèrie de dibuixos i pintures dedicats als “cretins”, que representen un gir en la seva obra: el paisatgisme cedeix el protagonisme a la figura humana dels més desfavorits.

El cretinisme era provocat per la manca de iode en les aigües de muntanya. Les persones afectades mostraven retard en el creixement i discapacitat intel·lectual. Per Nonell eren com una mena de símbol de les desigualtats socials que molestaven la burgesia i que a ell l’atreien especialment.

Aquest gust de Nonell pel lleig, per l'embrutiment humà, provocarà fins i tot una reacció literària d'Eugeni d'Ors a “La muerte de Isidre Nonell” (1902) ^[3]: “Toda la canalla tomó parte en la gran revuelta. No se sabía qué omnipotente querer del Diablo, conjuraba, reunía y abocaba á la ciudad á los miserables de todas las miserias. Los cretinos de las negras hondonadas, con sus gordas testas de galápagos, sus paperas, su innoble caminar de ánades; los vagabundos de los caminos que duermen bajo los puentes de las carreteras y al raso en los bosques; las tribus trashumantes acompañadas de sus bestias polvorientas y estúpidas; ...”

Aquests treballs inicials sobre la misèria (els cretins, però també pobres demanant caritat, ancians desvalguts o soldats ferits repatriats de la guerra de Cuba) es caracteritzen per un realisme cru de caire miserabilista, en la línia d’un art socialment compromès. Fins i tot experimenta amb tècniques com el fregit (una manera peculiar d’embrutar el paper amb oli per donar efectes de clarobscur) en alguns dibuixos, aconseguint una força expressiva notable. Hi ha una intenció escultòrica, una robustesa, figures closes en sí mateixes, figures compactes. El tractament del color és encara avui en dia un misteri. Polvoritzava tinta amb una canyeta, utilitzava diversos tipus de vernís i alcohols, i creava aquestes textures que són molt especials. Els seus apunts combinen tècniques de dibuix i aquarel·la. Són apunts ràpids, fets amb una gran traça. Els seus famosos dibuixos fregits.

L'any 1897 fa la primera estada a París i coneix artistes del seu interès, particularment Honoré Daumier, pintor realista i gravador amb una gran sensibilitat social.

Entre 1897 i 1900 Nonell resideix llargues temporades a París, on viatja juntament amb el seu company Ricard Canals. A la capital francesa entra en contacte amb l’avantguarda pictòrica del moment i queda fortament impressionat per l’obra dels impressionistes i postimpressionistes, especialment Toulouse-Lautrec, Van Gogh o Degas. També coneix a Steinlen, un pintor i litògraf modernista conegut pels seus dissenys i cartells del París de la Belle Époque. ​

En cartes al crític Raimon Casellas expressa la seva admiració per aquests artistes i assimila algunes de les seves lliçons en les obres que pinta durant l’estada parisenca. Tanmateix, Nonell manté el seu segell personal: en aquest període a París comença a pintar dones gitanes com a tema central (a partir de 1898 ja exposa dibuixos de gitanes al Salon des Beaux-Arts). Comparteix estudi a Montmartre amb Canals, i el seu taller esdevé un punt de trobada de la colònia d’artistes catalans a París coneguda com la Bande Catalane. És en aquest context que un jove Pablo Picasso, acabat d’arribar a París l’any 1900, acudeix al taller de Nonell acompanyat de Carles Casagemas per conèixer aquell artista que tant admirava. Nonell, doncs, ja gaudeix a París d’un cert reconeixement i influencia sobre altres pintors, tot i que a Barcelona encara no ha estat comprès del tot.

Entre 1899 i 1901 fa la seva segona estada a París, on continua pintant i dibuixants sobre temes de la marginalitat social.

Nonell retorna definitivament a Barcelona. A partir de llavors inicia la fase més coneguda de la seva producció: els retrats de dones gitanes. És contagiat de sífilis, fet que el farà renunciar a tenir família —tampoc se la pot permetre econòmicament. Es submergeix totalment en el món dels gitanos fins pocs anys abans de la seva mort. El món del barraquisme dels inicis del segle XX.

Aquest món lleig i sòrdid dominarà la seva obra, tant de dibuixant com de pintor, a partir del retorn a Barcelona. I aquest és un dels pocs paisatges dibuixats que tenim de Nonell, també d'ambient gitano, la platja del Somorrostro.

Com els personatges que apareixen en els seus dibuixos, des de les primeres il·lustracions que va fer per a La Vanguardia fins als dibuixos que va publicar a la revista “Papitu”, dirigida pel seu amic Feliu Elias ^[4], a partir de l'any 1909.

Entre 1901 i 1905, Nonell es dedica gairebé exclusivament a pintar figures femenines gitanes en actituds melangioses o abatudes. Presenta aquestes obres en dues exposicions individuals a la Sala Parés (1902 i 1903), l’única galeria important de la ciutat en aquell moment. La reacció de la crítica i del públic és inicialment adversa: l’estil de Nonell –tan allunyat de l’estètica decorativa del modernisme predominant– i la cruesa dels seus personatges marginals resulten provocadors. Fins i tot Raimon Casellas, que havia estat un dels seus principals valedors, rebutja aquesta “nova orientació miserabilista” de Nonell i critica la monotonia tètrica de les seves gitanes. L’exposició de 1903 és un fracàs de vendes i rep dures ressenyes; s’arriba a qualificar la seva pintura de lletja i primitiva. Davant aquesta hostilitat, la Sala Parés li tanca les portes temporàniament (no li permet exposar-hi durant un temps). Malgrat tot, Nonell continua pintant gitanes obstinadament, fidel a la seva visió. En paraules de Francesc Fontbona, “ell mai intenta presentar les gitanes com a tipus pintorescos o folklòrics, sinó com a presències vigoroses carregades d’una patètica dignitat”. De fet, els retrats de dones gitanes de Nonell esdevenen una de les aportacions més originals de l’art català de l’època, ja que democratitzen el gènere del retrat –fins llavors reservat sobretot a l’alta burgesia– elevant aquestes dones humils a protagonistes de grans pintures.

Les seves pintures han estat maltractades pel pas del temps. Nonell utilitzava pigments molt barats i els colors, especialment els blaus, originalment molt més intensos, s’han deteriorat força.

A partir de 1906-1907 s’observa un canvi en l’obra de Nonell. Sense abandonar la figura femenina, comença a introduir models no gitanos (“d’ètnia blanca”) i en actituds més serenes, sovint dones joves en posicions tranquil·les o de repòs.

Paral·lelament, la seva paleta s’aclareix i guanya lluminositat, incorporant colors més vius. És com si l’artista s’encomanés en part de l’optimisme vitalista que començava a dominar l’ambient artístic català dels anys previs a la Primera Guerra Mundial, marcat per l’emergent moviment del noucentisme. Un exemple d’aquesta transició és el quadre "Dolors" (1910), on representa una figura femenina amb un to més amable i colors més clars, preludi de la serenitat que caracteritzarà la seva darrera etapa. Justament l’any 1910 Nonell rep, per fi, un reconeixement ampli: al gener inaugura una gran exposició retrospectiva a les Galeries del Faianç Català de Barcelona, on reuneix més de 130 obres (olis i dibuixos) produïdes des de 1900. Aquesta exposició suposa un èxit de crítica i públic i la consagració de Nonell com a artista de primer ordre. S’ha de dir que tots els diners guanyats amb la venda dels seus quadres els va donar als seus pares.

Després d’aquesta consagració, Nonell explora nous camins temàtics: sense deixar del tot els retrats, torna la mirada a gèneres tradicionals com la natura morta. En els seus darrers mesos de vida pinta diversos bodegons senzills –sobris en la composició però rics en color– que evidencien la seva recerca constant de nous reptes pictòrics. Tanmateix, aquesta evolució queda interrompuda molt aviat: Isidre Nonell mor prematurament a Barcelona l’any 1911, amb només 38 anys, a causa d’una febre tifoide (tifus). La seva mort, gairebé simultània a la del poeta Joan Maragall el mateix any, és simbòlicament considerada la fi de l’etapa modernista a Catalunya.

L’obra de Nonell: pintura i dibuix

L’obra d’Isidre Nonell abraça essencialment la pintura a l’oli i el dibuix, camps en què es va expressar amb un estil inconfusible. En total va realitzar uns 200 quadres a l’oli i al voltant de 300 dibuixos. Si bé la seva carrera artística va ser breu (activa des de finals dels 1880 fins a 1911), la producció de Nonell mostra una notable evolució i pot dividir-se en diverses etapes segons temàtica i enfocament estilístic.

En els inicis (fins a mitjans dels 1890), Nonell es centra en el paisatge i escenes de costums. Els quadres d’aquesta època –com “El pati” (1891) o “Suburbi” (1894)– reflecteixen l’aprenentatge al costat de Lluís Graner i la influència del realisme tardà i l’impressionisme. Són paisatges i racons de la perifèria barcelonina, pintats sovint en petit format, amb tonalitats ocres i terroses (d’aquí el nom de Colla del Safrà) i una pinzellada solta que es preocupa per la llum ambiental. Aquest paisatgisme de Nonell i els seus companys s’insereix encara en la continuïtat del naturalisme i el realisme social: ens mostra barris populars i escenes humils, seguint la petjada de pintors com Rusiñol o Casas, però aplicant-hi colors més violents i matisos postimpressionistes.

Cap al 1896, amb l’experiència de la Vall de Boí, la seva obra entra en la fase del miserabilisme social. Nonell es dedica a dibuixar i pintar figures de marginats: els cretins pirinencs, els pobres dels carrers, els repatriats de la guerra de Cuba que arriben mancats de salut i d’esperança. Moltes d’aquestes escenes les du a la premsa: per exemple, publica la sèrie Cretins de Boí al diari "La Vanguardia" l’any 1896 i poc després la sèrie ¡España, después de la guerra! amb dibuixos que denuncien els estralls de la guerra. Els dibuixos d’aquesta etapa, majoritàriament a tinta o carbonet sobre paper, són contundents i expressius, amb un traç àgil i un ombrejat dramàtic. Nonell utilitza el dibuix com a eina crítica i de testimoni social, alineant-se amb la tendència regeneracionista que reclama afrontar els “mals d’Espanya” després del desastre colonial del 1898. En aquesta època, la seva obra connecta amb la tradició de la “España Negra”, moviment pictòric que mostra la part més pobra i fosca de la societat (com també ho fan Darío de Regoyos o Ignacio Zuloaga).

Amb el tombant de segle i especialment a partir de 1901, Nonell concentra la seva producció pictòrica en la sèrie de dones gitanes que l’han fet cèlebre. Pinta retrats individuals o escenes de dues o tres figures femenines, gairebé sempre en actitud estàtica i reflexiva. Aquestes dones pertanyen a la comunitat gitana barcelonina i sovint són models reals que posen al seu taller; es té constància de que Nonell va tenir una bona amistat i una relació especial amb una d’elles, anomenada Consuelo, que li va fer de musa i model recurrent fins a la seva mort prematura per la caiguda d’un mur. Lluny de qualsevol estereotip folklòric, les gitanes de Nonell no duen vestits vistosos ni apareixen en escenes de festa; al contrari, solen vestir robes senzilles o velles, mantons foscos i mocadors al cap, i són representades amb trets facials i corporals reals, sense embelliment. L’artista les mostra sovint pensatives, tristes o abatudes, assegudes o en posició d’espera, transmetent-nos una forta càrrega de malenconia. Aquest tema dominarà la seva pintura entre 1901 i 1906, constituint un corpus coherent i repetitiu en aparença, però en el qual Nonell anirà explorant noves solucions plàstiques (color, composició, textura) com es veurà en l’anàlisi visual.

Finalment, en la darrera etapa (1907-1910), Nonell diversifica els temes. Continua pintant gitanes esporàdicament, però cada cop incorpora més retrats de dones no gitanes –models de condició modesta però no necessàriament marginades– en posicions més disteses (dempeus, recolzades, de perfil, etc.). També hi ha un retorn puntual al paisatge (per exemple, algunes marines o escenes de pati interior) i sobretot una aparició de bodegons o natures mortes senzilles: plats amb fruita, cistells, hortalisses, peixos, etc. Aquests bodegons de 1908-1910, com “Natura morta amb cebes i arengades” (1910), mostren una pinzellada empastada i vigorosa, amb colors més clars (ocres, blancs, verds tendres) i una composició de gran austeritat. Són obres que apunten cap a una nova direcció estilística, possiblement influïdes pel clima noucentista (d’apreciació de la llum mediterrània, la simplicitat i l’equilibri). Malauradament, Nonell mor just quan comença a explorar aquests camins, de manera que la seva producció queda essencialment marcada per la figura humana.

En el conjunt de l’obra de Nonell sobresurten alguns trets estilístics constants: una pinzellada gruixuda i gestual, sovint en forma de breus tocs rectilinis (com taques de color juxtaposades) que construeixen volums i textures; una paleta de colors terrosos i foscos, amb predomini de ocres, marrons, verds olivacis i negres, sobretot en la primera meitat de la dècada de 1900; una cerca deliberada de la monumentalitat en la simplicitat –fons monocroms o molt esquemàtics que fan destacar la figura principal–; i un tractament expressiu del rostre i l’actitud dels personatges, que transmet silenciosament el seu estat anímic (tristor, fatiga, resignació). Tot plegat configura un estil molt personal que evoluciona, això sí, d’un inicial naturalisme cap a formes properes a l’expressionisme.

Anàlisi visual d’algunes obres principals

“La Paloma” (1904) és una de les pintures més emblemàtiques de Nonell i il·lustra a la perfecció la seva sèrie de figures gitanes. Representa una dona gitana de perfil, embolcallada en un mantó de color vermell ataronjat, sobre un fons verd fosc uniforme. La llum és tènue i difusa, sense focus definits, cosa que submergeix la figura en una atmosfera de penombra. Nonell utilitza una pinzellada ampla i pastosa: es poden apreciar pinzellades curtes i sobreposades en el mantó vermell, creant un efecte de textura rugosa i de gran riquesa cromàtica. Malgrat la varietat de matisos dins del vermell, el to general és apagat, gens lluminós. El rostre de la dona, girat de perfil i amb els ulls aclucats o baixos, ens transmet introspecció i gravetat. Els pòmuls marcats i la boca tancada li donen una expressió de resignació. El nom de l’obra (La Paloma) sembla al·ludir al malnom de la model retratada. Visualment, el contrast principal es dona entre el mantó càlid i el fons verd fred. L’encaix de la figura és senzill i monumental: Nonell situa la dona centrada i omplint gairebé tot l’espai pictòric, sense cap anècdota al voltant. Aquesta senzillesa compositiva, sumada a la contundència dels colors, dota la imatge d’una gran força expressiva. L’obra exemplifica allò que s’ha dit de Nonell: que supera l’impressionisme i, igual que Munch o els futurs fauvistes, cerca “la visualització d’una psicologia... de crisi” mitjançant elements purament plàstics. Aquí el sofriment interior de la dona s’intueix a través dels colors ombrívols i la pinzellada convulsa, no pas per cap gest teatral. En conjunt, “La Paloma” és pintura “pura”, on l’important és la investigació de forma i color més que no pas la narració. En el moment de la seva exposició, aquest retrat havia de desconcertar per la seva cruesa i manca de concessió al pintoresc; avui es valora com un dels cims de Nonell en tant que combina empatia cap al subjecte i modernitat formal.

“La Pelona” (1904) ofereix una variació interessant dins la sèrie de gitanes. En aquest oli, Nonell retrata una dona jove asseguda, de perfil dret, amb els cabells recollits i coberta per un mantó de tons bruns i verds apagats. El títol “La Pelona” –que significa ‘la pelada’ o cap rapat– pot indicar que la model havia perdut els cabells (potser per malaltia) o simplement ser un malnom irònic. A diferència de “La Paloma”, en aquesta pintura el fons és clar, d’un to crema o blanc brut, il·luminant l’escena amb més intensitat. La figura es destaca fortament contra aquest fons clar, creant un perfil gairebé escultòric. La pinzellada continua essent vigorosa però aquí veiem una gamma cromàtica lleugerament més àmplia: a la cara i al coll hi ha matisos ocres i rosats que s’il·luminen pel reflex de la llum, mentre que el mantó combina verds oliva, ocres i tocs de blau fosc. L’expressió de la dona és serena, amb la mirada neutra i el posat tranquil. Com moltes protagonistes de Nonell, no estableix contacte visual amb l’espectador, fet que incrementa la sensació d’aïllament introspectiu. Aquesta obra, tot i ser coetània de “La Paloma”, ja anticipa l’evolució cap a una major lluminositat. La composició és encara més depurada: només la silueta de la model i el buit al voltant. Destaca la utilització de la pinzellada constructiva: Nonell aplica petites pinzellades juxtaposades, especialment visibles al mantó, que construeixen el volum i alhora aporten vibració de color. Aquest recurs connecta amb tècniques postimpressionistes (recorda el divisionisme o el treball dels macchiaioli italians que Nonell admira). “La Pelona” va ser exposada al públic en el context de 1903-04 i probablement objecte de les mateixes crítiques que “La Paloma”. Avui dia es conserva al MNAC com a peça destacada i es considera una “imatge de patetisme sobri” on Nonell converteix una humil gitana en una figura d’intensitat gairebé heroica [Fontbona, 1987].

Un altre quadre rellevant és “Misèria” (1904), on Nonell reuneix dues figures femenines. En aquesta escena, anomenada també “Les desgraciades”, apareixen dues dones assegudes, una al costat de l’altra. Ambdues mostren un rostre abatut i miren cap a baix, submergides en el seu silenci. El títol subratlla la intenció de l’artista de retratar la pobresa material i espiritual. La composició és horitzontal, concentrada en les dues figures sense cap fons definit (només una penombra verdosa). Novament trobem el contrast de tonalitats fosques –robes brunes, verdoses i negres– amb alguna nota de color com el mantó d’un to morat apagat. La pinzellada de Nonell és espessa, especialment marcada als plecs de la roba i el contorn de les figures, dotant-les de pes i volum. Aquest oli va causar impacte perquè renuncia a qualsevol idealització: les dones són representades amb faccions dures i cansades, sense embellir. Malgrat això, hi ha una gran dignitat en la forma com estan pintades: l’espai pictòric reduït, sense decorats, fa que l’espectador es centri només en elles, gairebé com si fossin un monument a la tristesa. L’anàlisi formal revela la voluntat de Nonell d’elevar el tema humil a una categoria estètica alta: la recerca de contrastos cromàtics i composició senzilla però monumental fa pensar en solucions properes a l’expressionisme europeu emergent. “Misèria” també connecta amb el debat social del moment: pintant aquestes dues “desgraciades”, Nonell posa cara a la pobresa que la societat preferia ignorar. La crítica contemporània, tanmateix, no sempre va apreciar aquesta intenció i algunes veus la van titllar de pintura desagradable. Avui la considerem una obra mestra precoç del miserabilisme pictòric a Catalunya.

Finalment, cal esmentar un exemple de la seva darrera etapa: “Natura morta amb cebes i arengada” (1910). En aquest bodegó, Nonell disposa sobre una taula modesta uns bulbs de ceba i una arengada. La composició és minimalista, però destaca la riquesa de textures: la pell brillant de les cebes, el to apagat de l’arengada, la fusta de la taula rugosa. La paleta és molt més clara que en les obres de figures: hi predominen els ocres clars, grisos i grocs suaus, i la llum és més intensa. Nonell aplica la pintura amb pinzellades gruixudes que donen volum als objectes gairebé sense contorns nítids. Aquest tipus de natura morta, de tema humil i execució vigorosa, connecta amb l’interès per l’essencialitat formal que pregona el noucentisme incipient (centrar-se en l’ordre i l’equilibri dels elements). Tot i ser un gènere diferent, s’hi pot rastrejar l’estil de Nonell: austeritat, cromatisme subtil però expressiu i l’atenció cap a allò que és quotidià. Aquest bodegó va ser ben rebut i publicat a l’època en revistes d’art, i demostra la versatilitat de Nonell, capaç de portar el seu segell des del retrat social fins a la pintura de gènere tradicional.

Entorn cultural, social i artístic de l’obra de Nonell

L’obra de Nonell es desenvolupa en un context molt específic: la Barcelona de finals del segle XIX i inicis del XX, en ple modernisme i en una societat sacsejada per canvis culturals i socials profunds. La seva trajectòria queda influenciada tant pel moviment modernista català, amb les seves dualitats estètic vs. social, com pels esdeveniments històrics coetanis (la crisi del 1898, l’efervescència bohèmia, etc.).

Barcelona a la fi del segle XIX viu un gran creixement urbà (l’Eixample) i una ebullició cultural. El Modernisme és el moviment hegemònic: un corrent polifacètic que abasta l’arquitectura (Gaudí, Domènech i Montaner), la literatura (Maragall) i les arts plàstiques (Rusiñol, Casas, etc.). El modernisme català es caracteritza per l’afany de modernitzar la cultura, d’europeïtzar-la i també, en part, per un esperit de regeneracionisme nacional i social. Durant els anys 1890, els artistes modernistes reivindiquen el rol de l’artista com a agent de canvi i denuncien la hipocresia burgesa. Revistes com “L’Avenç” difonen idees regeneracionistes: l’art ha de reflectir la realitat i sacsejar les consciències (això s’intensifica sobretot arran de la crisi moral després de la derrota colonial del 1898). Isidre Nonell, amb el seu interès pels pobres i marginats, forma part d’aquesta ala compromesa del modernisme, que posa l’accent en la crítica social (a diferència d’una ala més esteticista i decadentista representada per altres autors). De fet, Nonell i els seus amics es podrien considerar hereus del grup de L’Avenç: utilitzen l’art per mostrar la crua realitat i tenen una actitud vital de bohèmia i contestació.

La bohèmia barcelonina de tombant de segle és un altre element clau del context. Nonell és un artista bohemi: viu relativament al marge de la societat benestant (tot i provenir d’una família acomodada, ell porta una vida senzilla dedicada a l’art), freqüenta cercles d’intel·lectuals, cafès i tavernes on es reuneixen artistes. Un lloc emblemàtic és el cafè Els Quatre Gats, obert el 1897, que esdevé punt de trobada de pintors i literats modernistes. Nonell hi participa tant en tertúlies com amb contribucions gràfiques a la revista “Quatre Gats”. En aquest ambient es troba amb figures com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo i el jove Pablo Picasso. La bohèmia propugna la llibertat artística, el menyspreu per la moral burgesa i sovint adopta posicions polítiques anarquitzants o de crítica social. Nonell encarna molts d’aquests aspectes: per exemple, la seva elecció de pintar gitanes i pobres és també una declaració de principis que desafia els valors burgesos (que preferien temes amables o històrics). Com escriuen Quílez i Vallès, al voltant de Nonell s’han construït molts tòpics, un d’ells és el del “pintor maleït”; tot i que alguns són exagerats, reflecteixen la percepció de Nonell com a artista marginal en el seu temps. Cal dir que la Barcelona d’aquells anys també viu convulsions socials: bombes anarquistes (com la del Liceu 1893), vagues i conflictes de classes. Tot plegat conforma un ambient on l’art compromès de Nonell té sentit però també genera polèmica.

Culturalment, l’època de Nonell és de transició. Durant la seva vida passa del modernisme plenament fin-de-siècle cap a les primeres llums del noucentisme (moviment que es consolidarà poc després de la seva mort). El noucentisme catalanista propugna ordre, mediterraneïtat i optimisme civilitzador, en reacció a l’esperit bohemi i decadent del modernisme. En aquest sentit, l’obra de Nonell que inicialment és fosca i pessimista, cap al final es va il·luminant i podria haver confluït amb la nova sensibilitat noucentista si ell hagués viscut més anys. Simbòlicament, la mort de Nonell el 1911 coincideix amb el final de l’etapa modernista i l’inici de la nova època a Catalunya.

En l’àmbit internacional, cal situar Nonell dins la tendència europea de l’art decadent i simbolista de finals de segle. Els seus contemporanis a París pinten també la part fosca de la vida moderna: pensem en Lautrec retratant la fauna de Montmartre, Steinlen dibuixant captaires, o Rodin i Carrière amb visions melancòliques. Així mateix, hi havia un interès creixent pel primitivisme i per allò ètnic (Picasso mateix, poc després, s’inspirarà en l’art africà). Nonell, retratant gitanes i cretins, connecta amb aquesta fascinació per “l’altre” i pel primitiu. Ara bé, ell ho fa d’una manera gens exòtica sinó profundament empàtica i realista. En paraules dels estudiosos actuals, Nonell despulla el tema gitano d’estereotips folklòrics i el reinventa amb nous valors estètics, superant les connotacions racials habituals en la representació d’aquesta comunitat. Aquest enfocament connecta també amb idees regeneracionistes: mostrar la misèria per conscienciar, però alhora sublimar-la en art de qualitat.

En resum, Nonell pinta en una Barcelona en transformació, influït pel modernisme i la bohèmia local, però també pel context europeu (impressionisme, simbolisme, etc.) i pels problemes socials i polítics del seu entorn immediat. Tot aquest context es reflecteix d’alguna manera en la seva obra: és un art nascut de la crisi i la reflexió, plenament arrelat al moment històric però amb una mirada tan personal que transcendeix el seu temps.

Crítica de la seva obra i evolució estilística

La recepció crítica de l’obra de Nonell va ser desigual durant la seva vida, i la valoració de la seva evolució estilística ha anat canviant amb el temps. Avui es reconeix Nonell com un artista clau per entendre la transició del modernisme pictòric cap a formes proto-expressionistes a Catalunya, però en el seu moment no sempre va ser apreciat.

En els primers anys, Nonell rep alguns elogis per part de crítics modernistes. Raimon Casellas, teòric del modernisme i defensor de l’art social, inicialment celebra els dibuixos de Nonell sobre la misèria, veient-hi autenticitat i coratge. També és ben valorat el seu ofici com a dibuixant il·lustrador, amb mencions honorífiques en certàmens (per exemple, obté una menció a l’Exposició de Belles Arts del 1896). No obstant, quan Nonell s’endinsa de ple en la pintura de gitanes, la crítica majoritària li gira l’esquena. Les exposicions de 1902-1903 a la Sala Parés reben crítiques negatives: se li retreu la monotonia temàtica, la lletjor dels personatges i una suposada falta d’idealització. Algunes cròniques ridiculitzen les seves figures taciturnes qualificades de “mones” o “micos” (al·lusions racistes a les faccions de les gitanes, per desgràcia comunes en el discurs de l’època). Casellas mateix, davant la sorpresa pel rumb de Nonell, parla d’abusar de la misèria en la pintura [Vidal, 2021]. Eugeni d’Ors, encara jove, publica fins i tot un relat irònic titulat “La fi de Isidre Nonell” (1902) on imagina sarcàsticament la mort de l’artista, reflectint l’ambient pessimista que envolta la seva carrera en aquell moment. Així doncs, entre 1903 i 1907 Nonell treballa en una certa soledat, venent poc i essent ignorat per la crítica principal, malgrat l’admiració que alguns col·legues li professen en privat (Picasso, per exemple, col·lecciona algun dibuix seu i s’inspira en ell per al seu Període Blau [Escala, 2015]).

A partir de 1908, però, es percep un canvi de tendència. Nonell comença a ser més valorat per noves veus crítiques i per un públic més jove. La seva col·laboració a la revista satírica “Papitu” (1908) amb excel·lents dibuixos humorístics li retorna certa popularitat i li guanya aplaudiments. Alhora, les seves noves obres amb colors més clars i temàtica menys lúgubre coincideixen amb un ambient artístic més optimista (el preludi del noucentisme). Quan presenta la gran retrospectiva de 1910, la crítica és unànime en reconèixer el talent extraordinari de Nonell. Articles a “La Veu de Catalunya” o “Joventut” lloen la seva sinceritat i mestria tècnica, i es lamenta que hagués estat incomprès abans. Francesc Pujols i altres crítics joves comencen a situar Nonell com un dels pintors capdavanters de la seva generació. De fet, a la seva mort el febrer de 1911, la premsa barcelonina publica necrologies sentides que el reivindiquen com un artista que “ha dignificat els humils” i que ha obert camins nous en la pintura catalana [Benet, 1960]. El diari “La Veu de Catalunya”, per exemple, recull la notícia de la mort remarcant-ne la singularitat de la seva obra.

Des del punt de vista de l’evolució estilística, la crítica posterior ha subratllat l’originalitat de Nonell a l’hora de superar l’impressionisme. Com apunta Rafael Benet, Nonell admira Monet i Degas, però el seu estil no es queda en l’impressionisme: ell explora una via més personal, una mena d’expressionisme avant-la-lettre en el qual el color i la pinzellada transmeten emoció i caràcter. Aquesta evolució va paral·lela a la d’altres moviments europeus: és coetani de l’expressionisme de Munch o del fauvisme francès (Matisse exposa el 1905). Si bé Nonell no es pot adscriure directament a cap d’aquests “ísmes” (treballa força en solitari), la historiografia l’ha reivindicat com un precursor local d’aquestes tendències. En els anys 1960-1980, historiadors com Francesc Fontbona han reinterpretat Nonell, allunyant-lo de la imatge de simple pintor de temes populars, i emfasitzant la seva aportació innovadora. Fontbona fins i tot el qualifica de “líder de la generació postmodernista” catalana, situant-lo en la línia del postimpressionisme europeu més refinat. Aquesta afirmació remarca que Nonell, amb la seva forta personalitat i coneixement teòric, lidera una nova sensibilitat després del primer modernisme, de manera similar a com Picasso liderarà les avantguardes posteriors.

Avui, la crítica destaca diversos aspectes de l’estil de Nonell al llarg del temps: inicialment ancorat en el naturalisme social (dibuixos de critica), passa a un postimpressionisme de caire expressionista en la fase de les gitanes, per finalment aproximar-se a un proto-noucentisme en la claror dels darrers retrats i bodegons. Aquesta trajectòria demostra una adaptació als temps sense trair el seu llenguatge pictòric genuí. La seva capacitat d’innovació tècnica també s’elogia: l’ús de pinzellades que creen forma (quasi tessel·les de color), la composició atrevidament senzilla, o la introducció de temes considerats anti-acadèmics dins d’obres d’art majors. Així mateix, es valora la coherència de Nonell en mantenir-se fidel a certs ideals: dignificar els humils, pintar des de la veritat interior i no sotmetre’s als dictats comercials. Aquest esperit coherent el va fer patir en vida, però li atorga avui una aura d’integritat artística.

En resum, l’obra de Nonell ha passat de ser controvertida i marginal en el seu moment, a ser considerada fonamental en la pintura catalana. La seva evolució estilística, de paisatgista impressionista a retratista expressionista de la misèria i finalment a pintor de llum mediterrània, evidencia la seva versatilitat i intuïció per avançar-se als nous llenguatges del segle XX. Crítics contemporanis el situen al costat de Picasso en influència: Glòria Escala ha estudiat com Nonell impacta en el jove Picasso, especialment en la paleta i temàtica del Període Blau [Escala, 2015]. D’altra banda, l’exposició monogràfica de Nonell al MNAC l’any 2000 i els estudis posteriors han consolidat la seva imatge com “un dels artistes troncals” de la col·lecció nacional, la qual cosa demostra la plena rehabilitació crítica del seu llegat.

Relació amb escoles i moviments artístics contemporanis

Tot i ser un esperit independent, Nonell manté vincles i diàlegs evidents amb diverses escoles i moviments del seu temps. Alguns d’aquests ja els hem apuntat, però a continuació els resumim de manera més explícita:

• Modernisme català: Nonell és considerat un pintor modernista, si bé amb un estil molt personal dins el moviment. Participa de ple en el modernisme en compartir l’ambient intel·lectual (Quatre Gats, revistes modernistes) i en adoptar l’actitud de rebel·lia bohèmia pròpia del moviment. Ara bé, estèticament la seva obra s’allunya de la versió més decorativa o simbolista del modernisme (com la de Rusiñol o Riquer) i s’aproxima més al vessant regeneracionista i realista del moviment (que tenia precedents en obres de Casas com “La càrrega” o alguns quadres de Rusiñol sobre pobres). Així, Nonell estaria en la línia modernista compromesa, juntament amb artistes com Joaquim Mir en els suburbis o amb escriptors com Ignasi Iglesias en teatre social. La crítica ha remarcat que Nonell actua de pont entre el modernisme i el que vindrà després: en certa manera, és l’últim gran modernista i alhora un precursor d’estètiques posteriors [Fontbona, 1987].
• Impressionisme i postimpressionisme: Durant la seva estada a París, Nonell estudia amb detall els impressionistes. Admira especialment Claude Monet i Edgar Degas, segons deixà escrit [Benet, 1960]. Dels impressionistes pren l’interès per la llum natural i la pinzellada solta, però ell la aplica no tant a paisatges lluminosos sinó a escenes ombrívoles de Barcelona. Més endavant, la seva obra és clarament postimpressionista: al igual que Van Gogh o Toulouse-Lautrec, Nonell intensifica l’ús expressiu del color i la distorsió lleugera de la realitat per accentuar sentiments. De Lautrec, en particular, pren la idea de retratar personatges de la vida nocturna o marginal; de Van Gogh, possiblement la valentia en l’ús de colors foscos i textures espesses per transmetre patiment. També coneix el treball de Daumier i Steinlen (dibuixants francesos crítics), que li reforcen la idea de l’art com a crítica social. Un crític ha dit que estilísticament l’obra de Nonell “es pot situar inequívocament en la millor línia del postimpressionisme europeu”. De fet, si comparem Nonell amb els postimpressionistes, ell té punts en comú amb Ensor (per la temàtica amarga), amb Munch (per la voluntat d’expressar angoixa) i fins i tot amb els primers fauvistes (per la pinzellada ferma i la simplificació formal).
• Simbolisme i decadentisme: Encara que Nonell no pinti temes fantàstics ni mitològics, el to fin-de-siècle de crisi i malenconia que impregna les seves obres el connecta amb el moviment simbolista. Molts modernistes catalans flirtegen amb el simbolisme decadent (Rusiñol, Cases, etc.), i Nonell n’és conscient. Les seves figures femenines abatudes poden entendre’s com a metàfores de la tristesa universal o de la crisi de final de segle. Ell, però, no recorre a símbols explícits: la simbologia és implícita en l’actitud i l’ambient. On sí coincideix amb el simbolisme és en la idea de l’artista dissident i solitari que veu la veritat amagada darrere les aparences. Nonell encarna aquest arquetip: apartat de l’academicisme, incomprès, abocat a temes lletjos que paradoxalment revelen una bellesa espiritual. També comparteix amb el decadentisme literari cert gust pel tràgic i per la figura de la dona fatal o decaiguda (en el seu cas, no són femmes fatales refinades sinó dones marginades, però igualment representen una feminitat distant de la norma burgesa).
• Escoles locals catalanes: Dins l’escena catalana, Nonell interacciona amb diversos grups. Ja hem mencionat La Colla del Safrà (ell n’és membre fundador). També té relació amb l’Escola d’Olot indirectament a través de Joaquim Vayreda (mestres de Rusiñol) però Nonell se’n distancia per pintar temes més urbans. Un altre grup contemporani és la colla de pintors de Sitges liderada per Rusiñol: Nonell hi exposa al Cau Ferrat en alguna ocasió, però de nou la seva òptica és més crua que la dels simbolistes. El 1906-07, quan ell aclareix paletes, coincideix amb l’ambient del grup de la revista “Joventut” i preludia els interessos dels “evolucionistes” (un grup d’artistes que, ja cap al 1910, buscaven evolucionar del modernisme al noucentisme). Nonell podria considerar-se un evolucionista avant la lettre, tot i que la mort li impedeix unir-s’hi formalment.
• Moviment bohemi internacional: La vida bohèmia d’artista que porta Nonell el connecta amb la tradició bohèmia parisenca (Murger, etc.) i també amb la idea romàntica de l’artista maleït (com Van Gogh o Modigliani). Aquesta relació no és tant pictòrica sinó de mite personal: Nonell és vist pels seus coetanis com “el bohemi de Barcelona” que, a l’igual que Utrillo a París o Gauguin a Tahití, s’entrega a l’art i a una vida irregular. En la seva obra, però, es pot trobar algun eco de l’art bohemi parisenc: per exemple, quan pinta escenes de cabaret o cafè-concert en dibuixos (com “Cantant de cabaret”, 1897, on capta l’ambient nocturn a l’estil de Lautrec). També comparteix amb els bohemis barcelonins (com els escriptors Juli Vallmitjana o els germans Quintero) l’interès pel món gitano com a emblema de llibertat i marginalitat. Cal recordar que el seu amic Juli Vallmitjana és un escriptor costumista que publica relats sobre gitanos de Barcelona; segurament la visió literària de Vallmitjana influencia Nonell en el tractament respectuós i sense folklore dels personatges gitanos.

En síntesi, Nonell s’alimenta de molts corrents artístics del seu temps però en fa una síntesi pròpia. Està situat en la cruïlla de camins: culmina l’experiència modernista i obre la porta a l’expressionisme. La seva obra es pot analitzar en paral·lel a moviments com l’impressionisme, el simbolisme o el fauvisme, però també cal entendre-la dins la realitat catalana (modernisme/regeneracionisme vs. noucentisme). Aquesta posició fronterera fa que la relació de Nonell amb els moviments sigui més d’afinitat que d’adscripció literal. En paraules de Francesc Quílez, ell posseeix una “originalitat distintiva” i una “condició universal” que supera etiquetes i influí en el rumb de l’art català cap a una sensibilitat plenament moderna.

Conclusió

Isidre Nonell es presenta, en plena actualitat del segle XXI, com una figura fascinant i imprescindible per comprendre l’art català modern. La seva vida breu però intensa il·lustra la tensió entre l’artista avançat al seu temps i una societat que sovint tarda a reconèixer-lo. Nonell viu en present totes les contradiccions de la seva època: és alhora hereu del modernisme i precursor de l’expressionisme; és un bohemi llibertari inserit en una Barcelona industrial; és un apassionat de la bellesa plàstica que troba aquesta bellesa en la lletjor de la misèria humana. El seu llegat artístic –pintures i dibuixos– ens parla en present també, perquè les seves escenes de marginació, soledat i dignitat humana mantenen la capacitat d’emocionar i fer reflexionar l’espectador actual.

Avui, l’obra de Nonell ocupa un lloc d’honor en museus com el MNAC i és objecte d’estudis i exposicions que en destaquen la modernitat. La seva sèrie de gitanes, en particular, s’ha revalorat com una contribució única: va democratitzar el retrat elevant persones humils a l’altar de l’art, i ho va fer amb una força plàstica equiparable als grans moviments europeus del moment. Nonell, doncs, no és només “el pintor de les gitanes”, sinó un pioner que obre camí a una concepció de l’art autèntica, humanista i innovadora. El temps li ha donat la raó: allò que al 1903 semblava un carreró sense sortida de tristesa i foscor, avui es contempla com una fita que va renovar el llenguatge pictòric català i li va infondre una veritat emocional profunda. La Barcelona de Nonell –amb els seus clarobscurs socials– ha desaparegut, però la pintura de Nonell perdura com a testimoni i obra mestra fora del temps.

En definitiva, Isidre Nonell és un artista que, des del present de la seva obra, continua interpel·lant les noves generacions: la seva visió compassiva dels exclosos i la seva audàcia formal fan de la seva producció un patrimoni artístic de primer ordre, entenedor per al públic general però amb una densitat de significats que el situa a l’altura dels grans mestres europeus del seu temps.

Fonts consultades

• Benet, Rafael (1960). Isidro Nonell y su época. Barcelona: Editorial Iberia.
• Escala i Romeu, Glòria (2015). “The influence of Isidre Nonell on the young Picasso”. Locus Amoenus, 13, p. 169-185.
• Fontbona, Francesc (1987). Nonell. Barcelona: Edicions Polígrafa.
• Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Isidre Nonell
• Quílez, Francesc & Vallès, Eduard (2021). Nonell en context. La bellesa en els marges. Catàleg de l’exposició del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Barcelona.
• Vidal Masnou, Cecília (2021). Xavier Nogués. Barcelona: Fundació Xavier Nogués. (Referències a Raimon Casellas i Isidre Nonell, p. 322).

Jordi Coll Vera - 2025