Introducció

Joaquim Vayreda i Vila és un pintor molt reconegut i una figura clau en la història de la pintura catalana, especialment pel que fa a la pintura de paisatge.

Vayreda forma part d’una nissaga artística que es pot considerar fundacional per al paisatgisme català. Aquesta successió comença amb Lluís Rigalt, destacat paisatgista romàntic; continua amb el seu deixeble Ramon Martí Alsina, introductor del realisme en la pintura catalana de paisatge, i culmina amb Joaquim Vayreda, deixeble de Martí Alsina.

Aquesta relació mestre-deixeble entre Rigalt, Martí Alsina i Vayreda configura una veritable línia successòria que representa el naixement i consolidació del paisatgisme català. Un desenvolupament que, com sovint ha passat en l’art català, es produeix amb un cert retard respecte a les tendències establertes a la cultura francesa, que n’exercia una influència destacada en aquell moment.

Joaquim Vayreda: pintor, prohom i pioner del catalanisme

Joaquim Vayreda (1843-1894) va néixer a Girona el 23 de maig de 1843, en el si d’una família olotina benestant de terratinents marcada per ideals tradicionalistes carlins (Santiago Nadal) (ara.cat). La seva infantesa va estar lligada a Olot (La Garrotxa), on la família hi va retornar poc després del seu naixement –havia marxat temporalment a Girona arran de la destrucció de la casa pairal durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840) (Wikipedia). Va créixer doncs a Olot, ciutat amb la qual mantindrà al llarg de tota la seva vida una relació molt estreta i on esdevindrà un autèntic cacic local, amb un patrimoni agrícola considerable que el convertirà en una figura influent en la comarca de la Garrotxa. Vayreda va ser una figura rellevant del seu temps, no només per la seva obra artística, sinó també pel seu paper com a prohom i gran propietari rural.

De ben jove mostrà inclinació pel dibuix. Una afició que el seu pare, en Francesc Vayreda —també interessat en el dibuix—, va saber detectar i fomentar. Aquesta sensibilitat artística es transmetrà a les generacions posteriors, amb nombrosos descendents i familiars que es dedicaran a l’art, la literatura o altres àmbits de la cultura.

Als 9 anys d’edat empren una formació inicial a Olot amb Narcís Pascual, un pintor mediocre del qual el mateix Vayreda va afirmar no haver après gran cosa —de fet, el que va aprendre ho va haver de desaprendre més endavant— (Wikipedia). Amb 17 anys d’edat, l’any 1860, es trasllada a Barcelona per cursar estudis de filosofia, però al mateix temps inicià la formació artística al taller de Ramon Martí i Alsina, mestre del paisatgisme realista català (Wikipedia). Amb Martí i Alsina hi aprèn la pintura de paisatge plein air (a l’aire lliure) i es decanta pels temes naturalistes. Martí Alsina era un pintor extraordinari, tant pel domini tècnic com per la seva fecunditat i exercirà una gran influència sobre Vayreda, a qui formarà amb rigor i exigència.

L’any 1865 exposa la seva primera obra i a partir de 1866 presenta regularment quadres a la Sala Parés de Barcelona, on aviat atrau compradors de la burgesia catalana (Wikipedia) (ara.cat). A causa dels esdeveniments polítics de 1868 (la Revolució de Setembre), Vayreda s’exilia un temps a França (Wikipedia), experiència que serà crucial en la seva carrera. A París i al Llenguadoc entra en contacte amb la pintura paisatgística de l’Escola de Barbizon i amb autors com Jean-Baptiste Camille Corot, així com amb pintors realistes com Jean-François Millet (Santiago Nadal) (Wikipedia). Durant l’exili coincideix amb Josep Berga i Boix –que esdevindrà un gran amic i col·laborador– i absorbeix les noves tendències artístiques europees, especialment el pleinairisme o pintura a l’aire lliure, en contrast amb l’academicisme de saló predominant fins aleshores (Nadal, 2020).

Al seu retorn a Olot, Vayreda –juntament amb el seu germà Marian Vayreda i amb Berga i Boix– funda el 1869 el Centre Artístic d’Olot, un espai de formació i tertúlia que impulsarà l’anomenada Escola Paisatgística d’Olot (enciclopèdia)(Santiago Nadal). L’any 1872 s’implica activament en la política local: és nomenat tinent d’alcalde d’Olot, càrrec al qual aviat renuncia arran de l’esclat de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) (Wikipedia). El conflicte bèl·lic el força novament a l’exili, i passà aquells anys a França fins que el 1877 pot retornar a la seva terra natal. Un cop acabada la guerra, es casa amb Mercè Casabó (1876) i reprèn la seva activitat artística i cultural a Olot amb renovat impuls (enciclopèdia). L’ambient d’estabilitat de la Restauració borbònica permetrà a Vayreda consolidar-se: entre 1881 i 1883 ocupa altre cop càrrecs a l’Ajuntament d’Olot, i el 1887 és cofundador del Centre Catalanista d’Olot (Santiago Nadal), entitat promotora de la cultura i el catalanisme a la comarca.

Paral·lelament a la seva trajectòria pictòrica, Vayreda demostra un esperit emprenedor i de mecenatge cultural. El 1880 funda, amb el seu germà Marian, el taller “El Arte Cristiano”, dedicat a la creació d’imatgeria religiosa, que pretenia industrialitzar aquell art tradicional combinant qualitat i producció en sèrie (Santiago Nadal). Aquest taller tindrà gran èxit a tot l’Estat i convertirà Olot en un centre capdavanter en aquella indústria artística. També impulsa millores per a la seva ciutat, com ara la implantació de l’enllumenat elèctric (Santiago Nadal), mostrant un interès per la modernització de la comarca. En els seus últims anys de vida, Joaquim Vayreda es compromet profundament amb el catalanisme polític emergent: el 1891 és escollit diputat provincial de Girona i participa en la redacció de les Bases de Manresa (1892) –el primer projecte de constitució regional catalana– arribant a presidir l’assemblea on s’aprovaran aquestes Bases (enciclopèdia) (Santiago Nadal). Aquest fet l’inscriu com un dels pioners del catalanisme modern, aportant-hi la seva veu des de la realitat rural i conservadora de la Catalunya interior.

La seva trajectòria artística també és notable per la seva singularitat: Vayreda representa un tipus d’artista poc habitual, provinent de l’alta propietat rural, en un context en què la majoria de pintors tenien orígens més modestos o urbans.

Joaquim Vayreda era l’hereu d’una família nombrosa, amb set germans, i va assumir la responsabilitat de gestionar el gran patrimoni familiar, integrat per terres i finques agrícoles. El pare, Francesc Vayreda, ja era un home ric abans de casar-se amb la pubilla del Mas del Cavaller de Vidrà, una altra família poderosa de la Catalunya rural. Aquest enllaç encara va engrandir més el patrimoni familiar, unint-hi dues fortunes considerables.

A la imatge següent veiem un retrat del jove Vayreda, l’any 1870. Un personatge elegant, vestit molt correctament a l'última moda. El retrat és d’Antoni Caba, un gran retratista deixeble també de Martí Alsina. La segona imatge és una fotografia de Vayreda cap a l’any 1881, amb menys de 40 anys d’edat. L'aspecte físic és com molt de poeta romàntic, amb aquest bigotet i els cabells més aviat llargs. La moda que venia del romanticisme.

Joaquim Vayreda no va ser l’únic membre destacat de la seva família. Entre els seus germans, sobresurten dues figures especialment il·lustres: Marian Vayreda, escriptor i pintor, i Estanislau Vayreda, científic i botànic.

Marian Vayreda, tot i tenir també una formació pictòrica, no va arribar a assolir la notorietat artística del seu germà Joaquim. On realment va destacar va ser en el camp de la literatura. És l’autor de “La Punyalada” (1904), una de les novel·les més importants de la literatura catalana del tombant de segle. Ambientada en la Catalunya dels bandolers, l’obra retrata amb cruesa una època marcada per la violència, la inestabilitat i la marginalitat rural. El relat reflecteix les tensions entre el món tradicional de “la muntanya” —la Catalunya interior, empobrida i conservadora— i el poder creixent de la burgesia urbana liberal, que imposava els seus valors i interessos en detriment de les zones rurals.

Un altre germà, Estanislau Vayreda, va tenir un paper molt destacat en la història de la ciència a Catalunya. Va ser botànic, naturalista i entomòleg, amb una gran passió per les plantes i els insectes. Estanislau va ser un dels pioners en l’estudi de la flora i fauna catalanes, i la seva tasca científica es considera clau en la consolidació de les ciències naturals al nostre país.

Tots els germans Vayreda, llevat de Joaquim, eren carlins, identificats amb el tradicionalisme catòlic i l’oposició al liberalisme centralitzador. La família va prendre part activa en la Tercera Guerra Carlina (1872–1876), un conflicte civil que va sacsejar especialment les zones rurals de Catalunya. Joaquim, però, va trencar amb aquest posicionament: després d’haver viscut a Barcelona i d’haver-se empeltat d’una cultura més oberta i urbana, va rebutjar participar en l’aixecament carlí i fins i tot es va exiliar a França durant aquells anys convulsos.

Aquest fet el distingeix dins de la seva pròpia família i contribueix a entendre la complexitat del seu personatge: un pintor realista, prohom rural, profundament catòlic, pioner del catalanisme polític, però alhora desvinculat del tradicionalisme carlí que dominava entre els seus germans.

A la imatge anterior veiem a Marian Vayreda; a Lluís Vayreda, que va morir d'esgotament físic durant la retirada de Vic de l'exèrcit carlí, és a dir, que va ser una víctima d'aquesta guerra; també a Joaquim Vayreda i la seva esposa Mercè Casabó.

Casabó i Puig de la Bellacasa era una dona rica de l’aristocràcia rural d’Olot que Joaquim Vayreda va conèixer a França durant el seu exili a la ciutat de Sète (o Seta). Concretament la coneix a Perpinyà en una visita al dentista.

Un dels seus fills, en Francesc Vayreda i Casabó va ser un pintor notable de l'època noucentista.

De la guerra carlina, en Joaquim Vayreda en va pintar un quadre famós d’una de les poques victòries dels carlins. És el quadre de “Francesc Savalls portant presoner al general Nouvilas”. Nouvilas era un general liberal capturat durant la toma de Vic i d’Olot. La pintura de Vayreda té molt poc de quadre històric, perquè està pintada amb una tècnica gairebé impressionista —Justament l'any 1874 s’estaven produint les primeres exposicions dels impressionistes a París. Vayreda hi va estar l'any 1870, per tant d'alguna manera ja hi va veure alguna cosa—. El quadre és de format reduït i gens detallista, una mena de pintura de taca en la qual els detalls no tenen gaire importància i les figures gairebé no es veuen. Es distingeixen les dues figures principals, el general Savalls, del qual, per cert, el lloc tinent era en Vayreda, i el general Nouvilas, que és empresonat. No se'ls distingeix gaire pel rostre, perquè són pràcticament taques de color, i la resta és com una quadre de Goya, en la qual les figures que hi apareixen tenen una indefinició que podríem qualificar perfectament d'impressionista.

La fotografia següent es correspon a un homenatge a Joaquim Vayreda, a la data de la seva mort, als 51 anys d’edat. Vayreda, com a bon cacic, com una de les persones més riques de la seva ciutat, va encapçalar, com ja s’ha comentat anteriorment, la iniciativa de portar electricitat a la ciutat d'Olot, i es veu que el van estafar. El dia en que s'havia d'inaugurar la llum, la llum no va arribar. Per ell va ser un disgust molt gran, perquè a més hi havia invertit molts diners, un disgust des del punt de vista econòmic i també des del punt de vista personal. Alguns dels seus biòlegs, entre ells Rafel Benet, diuen que aquest episodi li va marcar tant la vida que l'hi va afectar fins i tot físicament la salut. Ell, de fet, ja era una persona que estava una mica dèbil, que tenia un cor atrotinat, i aquest episodi de la seva ruïna amb motiu de portar l'electricitat a Olot, uns pocs anys abans de la seva mort el va afectar considerablement, provocant-li fins i tot la mort.

Obra artística

Joaquim Vayreda, com molts altres pintors del segle XIX, participa d'una manera de treballar que podríem qualificar de pre-impressionista. Els artistes, en aquella època, no pintaven directament del natural, sinó que ho feien a partir de dibuixos previs i el quadre es composava posteriorment al taller.

Dibuixos i estudis previs

L’autoretrat el va dibuixar pocs anys abans de morir. És un dibuix de figura —els temes de gènere van ocupar una bona part de la primera època d'en Vayreda—. S’interessava principalment sobre temes d’ambient rural, de costums. Per exemple: l’interior rústic, l’estudi de soques, les falgueres,...

Entre l'any 1860, quan Vayreda es va traslladar a Barcelona a estudiar amb en Ramon Martí Alsina, fins l'any 1868, pràcticament no va pintar, només va dibuixar. El que aportarà una gran consistència a l'obra d'en Vayreda. Abans d'atrevir-se a pintar l'oli se’n va fer un tip d'anar al natural i de fer estudis molt detallats dels diferents elements del paisatge del seu territori natal, la Garrotxa.

Estudi de soques... és un dels dibuixos més antics que es conserven. Hi apareix un jove dibuixant, de fet ell mateix, al mig del bosc fent un estudi detallat de soques i cadascun dels elements del paisatge de la Garrotxa, del paisatge de la muntanya.

Gran part dels dibuixos es conserven al Museu Comarcal de la Garrotxa i al MNAC.

Els dibuixos d’en Vayreda són extraordinàriament perspicaços i interessants des del punt de vista artístic. Hi estudia les formes de cadascun dels elements: barrancs, falgueres, les soques dels arbres, les diferents espècies d'arbres, matolls, les vores del riu, les vaques,... tots els elements que componen aquests paisatges bucòlics que posteriorment pintarà i que li proporcionaran un èxit comercial extraordinari, particularment a partir de 1870.

Els dibuixos no són detallistes, hi ha el que se'n diu un estudi de caràcter, el caràcter de l'element que estava presentant i també de valors, és a dir, de clars i foscos, les masses de clars i foscos, segons el que va aprendre del seu mestre Martí Alsina.

Els elements que es particularitzen ho fan d'una manera ràpida, immediata, solta, molt poc detallada. De fet, aquests pintors de paisatge se'n reien dels pintors que es dedicaven a pintar fulletes o herbetes o petites cosetes, perquè Vayreda sempre va defensar que la pintura de paisatges, la pintura en general, era un estudi de grans masses i es referia a grans masses de color i de llum.

Pel llapis d’en Vayreda van passar tots els elements del seu entorn rural: els galliners, els corrals, les eres, les bordes, ... Sempre sobre masses de llum i foscor. Amb aquestes formes esvaïdes de les muntanyes que a penes es veuen, seguint el sistema de perspectiva aèria, amb estudis molt acurats de la llum.

Lo petit vailet és un dibuix que va ser molt celebrat perquè es va reproduir a La Il·lustració Catalana. Un noiet amb barretina i esclops que du un lligat de llenya.

En Vayreda, en el fons, era un romàntic. Tenia formació tècnica realista, però era un romàntic d’esperit.

En Verdaguer li dedica un poema molt maco, com tots els de Verdaguer, al noiet amb barretina:

«Quan a Olot jo l’aprenia

mon ofici dava pler,

cada poble a on floria

me semblava un claveller.

Mos clavells i roses veres

jo plantí en eixes riberes,

eren, ai!, jardins les eres

i jo n’era el jardiner.

  Só barretinaire de Prats de Molló;

    me diuen cantaire

    mes no canto gaire,

    mes no canto, no. »

(Jacint Verdaguer: Cançó de l’últim barretinaire de França)

L’estudi de pins és un dibuix més tardà. Un exemple de com va anar evolucionant la tècnica de dibuix d'en Vayreda. Cada cop més sintètica, més directa i resumida. Amb quatre traços ho explica tot. Els dibuixos de Vayreda es poden datar justament per aquesta evolució, des de l'anàlisi a la síntesi, que seria, diguem, l'element que permet distingir si són més antics o més recents.

Els dibuixos servien sovint de biblioteca, com a estudis per quadres que després compondria al seu taller. Temes comuns eren el riu Fluvià, els camps de fajol o de blat, el bestiar, les filadores i altres personatges rústics del paisatge de la Garrotxa.

Per exemple, a “La rambla d’Olot en un dia de festa”, un quadre de gènere que va pintar a Barcelona, perquè Vayreda, normalment, passava els hiverns a Barcelona i els estius a Olot; a “L’enterrament del gos”, amb un cert component emotiu, la tristesa d'un grup d'infants per la mort d'un gos i la processó quan l'enterren.; o també a “Pins de Camprodon”, amb un pi pràcticament idèntic al del dibuix. Amb l’estudi previ de masses, de llums, de clars i foscos. L'estructura, el caràcter de l'arbre, que després es trasllada a la tela de la pintura al oli. El dibuix està fet al natural i la pintura al taller. Alguns exemples de pintures tardanes de petit format d'en Vayreda ja molt probablement ja estan fetes directament al natural. Però la seva forma de treballar era la forma de treballar convencional i és que els paisatges s'elaboraven al taller.

Altre exemple molt bonic és el quadre “Primavera”, amb una pageseta molt bonica que va a buscar llenya calçada amb uns esclops.

La pintura de gènere va ocupar la primera època, particularment els anys 1860. Època en la que pràcticament només dibuixava.

Vayreda pintor de gènere

L'any 1866, conjuntament amb aquests estudis de dibuix que feia del paisatge, va començar a fer quadres de gènere, molt freqüents en aquesta època i molt poc freqüents posteriorment. “Els jugadors”, és un tema de taverna, amb aquests personatges amb barretina que es jugaven molts cops les seves propietats, o sigui que no era broma. Aquests ambients bituminosos, marrons, d'interior il·luminat amb una llàntia, característics d'aquesta pintura de gènere.

“Les primeres calces”, ens mostra la història d'un vailet en un ritus d'iniciació a l'adolescència. Dur les enormes calces del pare indicaven que ja era un home. Amb les rialles de tots els presents.

Es tracta doncs d'escenes que són molt autèntiques, escenes reals de la vida quotidiana de la muntanya catalana. “Els gossos” ens mostra tota una tonalitat meravellosa de colors terra, amb una llum molt acurada, tan versemblant i autèntica. A Vayreda li interessen les coses properes, tant des del punt de vista de la realitat social i humana, com del seu entorn immediat i de tots els aspectes del seu entorn, inclosos els animals.

“La lliçó de Can Pla”, de cant Gregorià, ens mostra a un capellà que ensenya als escolans a llegir música religiosa. Cap altre pintor del segle XIX pintava aquest tipus de temes. Vayreda, com a bon Carlí o de família Carlina, era molt catòlic. Però no un beat, ni un fanàtic.

Les seves aquarel·les i els seus quadres a l’oli podien rivalitzar sense problemes amb les de Marià Fortuny. De fet va marcar els rècords de cotització de la seva època i en Vayreda va fer algunes aquarel·les, que jo les qualificaria de Fortunyanes, tot i que amb diferent sensibilitat. Els quadres de Vayreda ens mostren aquest món rural que ell representava. Per exemple, a “La filadora” , que apareix molt sovint en els paisatges d'en Vayreda. Noies vestides amb la indumentària popular de la Garrotxa, és a dir, el món rural de la seva vida quotidiana, diguem, de poble, apareix en tots els seus aspectes en les seves obres.

El quadre “Esperant” ens mostra la seva dona embarassada..

Les aquarel·les de Vayreda són meravelloses i semblen pintures a l’oli. Com en les aquarel·les de Fortuny, que són tècnicament insuperables.

La “Pagesa fent mitja” és una de les millors pintures d'ambient rural fetes a Catalunya en aquella època. En Josep Yxart, un crític de l'època, ens parla dels models vius, de les classes humils, pageses i pescadores, que són els personatges que apareixen no només en les obres d'en Vayreda, sinó d'altres pintors molt coneguts de la seva època, com per exemple en Joan Baixas Carreter (o Carraté), que es va especialitzar sobretot al món dels pescadors.

«El modelo vivo de las clases humildes, payeses y pescadores, se halla aquí, por ejemplo, más a la vista de nuestros pintores, que no necesitan emprender caros viajes para ir a su encuentro (...) Existe aquí una paridad visible entre el ánimo del pintor y la de su modelo y su medio...» (Josep Yxart: El año pasado, Barcelona, ed. Daniel Cortezo, 1886, p. 154.)

Els nens apareixen sovint en les pintures d'en Vayreda, com aquells que estan pescant en el riu Fluvià a “Pescant a la vora del riu”. O en una escena molt habitual en el món rural fins no fa gaire temps: robar ous de nius i criar els ocells a casa. Aquesta escena tan autèntica de poble, de cultura popular, d’arrabassar el niu.

Vayreda, com era molt habitual en aquella època, i com va fer també Fortuny i altres artistes, va pintar també escenes ambientades a l'època de Goya, les “Goyesques”.

“La Tureta” és un retrat de la seva filla Tura, la Mare de Déu del Tura és la patrona d'Olot i moltes noies d’Olot es diuen Tura. Un retrat molt modern, molt impressionista, sembla de Manet, amb aquestes taques desimboltes, és una pintura, diguem, passada pel sedàs de la influència francesa.

També aquest personatge, un vell anònim, o una vaca. Vayreda era capaç de pintar qualsevol cosa sense cap problema tècnic.

L’Escola Barbizon. Vayreda paisatgista.

La referència artística més decisiva per entendre la pintura de Joaquim Vayreda és l’Escola de Barbizon, també coneguda com Escola de Fontainebleau. Aquest moviment va sorgir a mitjan segle XIX al voltant del bosc de Fontainebleau i la localitat de Barbizon, situats a poca distància de París. Allà, un grup de pintors amb formació o sensibilitat romàntica va començar a explorar el paisatge natural com a tema central de la pintura, treballant sovint a l’aire lliure (en plein air) i captant la llum i l’atmosfera del moment amb una nova sensibilitat.

Els pintors de Barbizon són considerats els precursors immediats dels impressionistes, tot i que mantenien encara una relació estreta amb els valors de la pintura acadèmica i romàntica. Entre les figures més destacades d’aquest moviment hi ha:

• Jean-Baptiste Camille Corot, un dels grans noms de la pintura romàntica, que va exercir una influència decisiva sobre diverses generacions posteriors, inclosos alguns impressionistes.
• Théodore Rousseau, un dels paisatgistes més potents de Barbizon, reconegut per la seva intensitat poètica i la seva relació íntima amb la natura.
• Constant Troyon, qui es va especialitzar en escenes rurals amb animals, donant a la temàtica pagesa una gran dignitat artística.

Joaquim Vayreda va entrar en contacte amb aquesta pintura en el seu viatge a França l’any 1870, on va passar dos mesos immers en l’ambient artístic del país. Durant aquesta estada, es va familiaritzar amb l’estil dels pintors de Barbizon i va començar a experimentar amb la pintura a l’aire lliure en petits formats, un canvi que marcaria l’evolució de la seva obra.

La influència de l’escola francesa es va intensificar durant el seu exili al sud de França entre 1873 i 1875, arran de la seva oposició a la Tercera Guerra Carlina. Aquells anys de formació i d’observació directa de la pintura francesa van resultar fonamentals per consolidar l’orientació estètica i artística de Vayreda, que esdevé un dels grans introductors d’aquest estil a Catalunya.

A través de la seva obra, Vayreda adapta el realisme poètic dels pintors de Barbizon a la realitat natural i humana de la Garrotxa, convertint el paisatge català en protagonista artístic per primera vegada amb una mirada moderna.

La vaca, vista anteriorment, de Joaquim Vayreda, mostra de manera clara la influència de Constant Troyon, pintor de l’Escola de Barbizon conegut pels seus estudis de ramats i escenes amb animals. Aquesta connexió evidencia com Vayreda va assimilar les aportacions del paisatgisme francès del segle XIX, especialment durant el seu exili i els seus viatges a França.

Però la formació de Vayreda també s’entén dins una nissaga pictòrica catalana que comença amb Lluís Rigalt, pintor romàntic de paisatges escenogràfics, sovint molt elaborats i amb un to idealitzat o edulcorat, característic del romanticisme acadèmic. Rigalt va ser el mestre de Ramon Martí Alsina, qui va suposar un gir radical cap a un realisme més directe i objectiu, tot mantenint, però, certa temàtica romàntica. Martí Alsina va aplicar una tècnica molt precisa i una mirada més crua i moderna sobre el paisatge i la realitat.

Vayreda, deixeble de Martí Alsina, forma part d’aquesta tercera generació de paisatgistes que recull l’herència romàntica, l’assimila i la transforma mitjançant una pràctica realista influïda pel naturalisme francès. En aquest corrent també hi trobem altres noms destacats de la pintura catalana del moment, com Modest Urgell, Antoni Caba, Josep Armet i Portanell, entre d'altres, que conformen el panorama del paisatgisme català de la segona meitat del segle XIX.

Vayreda sintetitza, així, dues tradicions:

• La catalana, representada per Rigalt i Martí Alsina, que aporta la base formativa i la mirada sobre el territori català.
• La francesa, especialment la de l’Escola de Barbizon, que introdueix un tractament de la llum, la natura i la vida rural amb una sensibilitat nova i poètica.

Vegem el poema de Joan Maragall “La fageda d’en Jordà”:

«Sap on és la fageda d’En Jordà?

Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla,

Trobaràs un indret verd i profund

com mai cap més n’hagis trobat al món:

un verd com d’aigua endins, profund i clar;

el verd de la fageda d’En Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi a poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud,

s’atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot lo món

en el silenci d’aquell lloc profund,

i no pensa en sortir, o hi pensa en va;

és pres de la fageda d’En Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó».

(J. Maragall: Obres completes (vol. I), pp. 161-162)

Darrera carlinada i exili

Aquests són dos dels pocs quadres que es conserven durant el seu auto-exili a Sète (Seta), una població de la costa en els aiguamolls de la costa francesa del Midí. Obres de paisatges d'ambient aquàtic.

Entre les obres més rellevants de Joaquim Vayreda, destaca amb força “Paisatge d’hivern”, possiblement el quadre de més grans dimensions que va pintar mai. Es tracta d’una composició tràgica i imponent, on l’hivern no és només una estació, sinó una metàfora del desencís, la pèrdua i de la fi d’un món.

El paisatge, gebrat i glacial, és gairebé un desert de gel, poblat únicament per corbs negres que s’arremolinen en un cel plomós i opressiu. Al centre de l’escena, una família de masovers desnonats abandona la masia ancestral, carregant les seves poques pertinences. Era una escena habitual a la Catalunya rural de finals del segle XIX, que Vayreda retrata amb una intensitat emocional inèdita en la seva obra.

Aquest quadre reflecteix el drama de la pagesia, especialment de les zones de muntanya, arraconades per les polítiques liberals emanades de Madrid, que afavorien els interessos urbans i burgesos en detriment del món rural. El desarrelament, l’empobriment i l’emigració cap a la ciutat són temes latents en aquesta pintura, que adopta una dimensió gairebé simbòlica: l’exili forçat d’una cultura pagesa condemnada a desaparèixer.

Amb “Paisatge d’hivern” (“Recança”), Joaquim Vayreda signa una de les obres més ambicioses i compromeses de la seva trajectòria. L’obra transcendeix el gènere del paisatge per convertir-se en denúncia social, en crònica silenciosa d’un món en decadència.

Molt diferent de “Paisatge d’hivern”, però igualment ambiciosa en dimensions i concepció, és l’obra “Estiu”, on Vayreda hi desplega una emoció oposada: tota la tristesa i fredor de l’hivern es transforma aquí en joia, llum i vitalitat. L’escena representa els aiguamolls del riu Fluvià, amb un grup de vaques i pastores que condueixen el bestiar a pasturar, enmig d’un paisatge esplendorós i exuberant, típic de la Garrotxa estival.

Amb “Estiu”, Vayreda assoleix una de les màximes expressions del paisatge olotí: una naturalesa bucòlica i fresca, que exhala vida i riquesa. La seva habilitat per captar els matisos de llum i color és extraordinària: els tons freds i blavosos del fons, els reflexos del cel sobre l’aigua, les formes difuses de les algues surant a la superfície... Tot plegat parla d’una sensibilitat pictòrica exquisida, d’un ull entrenat a observar i d’una mà capaç de transmetre la subtilesa dels canvis de llum i d’aire.

Aquest quadre és també una mostra del per què Vayreda va esdevenir el pintor de paisatges més estimat i admirat del seu temps. El seu estil es va convertir en model i referent per a tota una generació de joves artistes catalans, entre els quals Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i molts altres, que començaren imitant-lo abans de desenvolupar les seves pròpies veus. Vayreda, en aquest sentit, no només fou un gran pintor, sinó també una escola.

En aquesta època, Vayreda és un pintor d'un nivell perfectament equiparable als millors pintors europeus de paisatge.

La culminació de l’olotisme (1883-1886)

Aquesta va ser l'època més dolça de la pintura de Joaquim Vayreda. “La sortida de la Lluna”, pintada al taller, segons la memòria visual de l’artista pel que respecta al color. “L'espantaocells”, amb les carabasseres en primer terme. A “La creu de terme” tornen a aparèixer figures que ens recorden la seva època inicial de pintor de gènere, amb aquests celatges tan vius i aquesta lluminositat tan autèntica. “Paisatge amb ramat de bens”, també amb aquest celatge espectacular. “La porqueriola”, “Dia plujós”, ··· “Arbres florits”. Escenes molt pròpies de la Garrotxa.

Santiago Rusiñol, que també va estar a Olot, també va imitar Vayreda i l'admirava. Comentari on ens explica com pintava Vayreda:

«Ell pintava davant del natural; se l’enduya, se’l gravava al cervell, l’acariciava i l’escullia per dintre y al arribar al seu estudi, de les visions de tot lo dia, de tot l’any, de tota una vida contemplativa, ne vuydava a sobre la blanca tela los raigs de llum, de verdor y de poesia que havia anat recullint en ses llargues oracions à les montanyes; sortia al camp a banyar-se l’esperit, corria les frondositats dels boscos, seguia ab la mirada les boyres que caminaven perdudes, l’enjogassat riure de l’aygua, les llàgrimes de la pluja, y sadollat de visions paria a soles, com fruyt ditxós de la terra, com flor que s’obra no poguent ja contenir l’esplet de vida que l’empenyia per dintre».

(Santiago Rusiñol: Recorts, La Veu de Catalunya, 25 de novembre de 1894.)

Resum de l’obra pictòrica de Joaquim Vayreda

Joaquim Vayreda és considerat un dels paisatgistes catalans més importants del segle XIX, impulsor de l’escola olotina de pintura de paisatge (ara.cat). La seva producció pictòrica es pot dividir en etapes marcades per l’evolució estilística i les influències que va rebre al llarg de la seva vida (Carbonell & González, 1993):

• Primera etapa (1864-1870): Els inicis de Vayreda varen ser fortament influïts pel seu mestre Ramon Martí i Alsina, dins el corrent realista. Les seves obres d’aquest període inclouen escenes de gènere costumista, temes religiosos i paisatges naturalistes (enciclopedia.cat). Predomina una gamma cromàtica fosca, amb molts terres, ocres, marrons i verds ombrívols, i una pinzellada densa i precisa que encara busca el detall acadèmic (enciclopedia.cat). Un exemple representatiu seria “El divendres sant a Olot” o “Posta de sol”, en què s’aprecia aquesta paleta terrosa i un tractament tradicional de la llum i la composició.

• Segona etapa (1871-1877): Després del seu viatge a París de 1871, la pintura de Vayreda s’obre a les novetats europees. Rep la influència de l’Escola de Barbizon, especialment del paisatgista Charles-François Daubigny, fet que el porta a potenciar els elements del paisatge com a protagonistes de la tela (enciclopedia.cat). Alhora, el descobriment de l’obra de Jean-François Millet desperta en Vayreda un interès per la figura del camperol vinculat a la terra –no com a crítica social, sinó com a part integrant del paisatge humà–, amb un tractament líric proper al de Corot (enciclopedia.cat). Les obres d’aquests anys de retorn de França mostren una transició: Vayreda comença a alleugerir la foscor de la paleta i a introduir cels més clars i atmosferes més lluminoses, tot mantenint encara un dibuix detallista. Entre 1875 i 1877 pinta obres que reflecteixen aquest realisme romàntic de Millet, amb pagesos treballant al camp enmig d’entorns naturals harmoniosos (enciclopedia.cat). Un punt d’inflexió important és que cap a finals de la dècada de 1870 la figura humana com a centre narratiu desapareix gairebé completament de la seva pintura, que passa a ser plenament paisatgística (Carbonell & González, 1993). La pinzellada es fa més solta i pastosa i Vayreda s’enfoca en captar els efectes de llum i atmosfera dels diferents paratges d’Olot.
• Tercera etapa (1880 en endavant): A partir dels anys 1880, Joaquim Vayreda desenvolupa el seu estil més personal i madur. Inicia la coneguda sèrie de les “primaveres”, on representa arbres fruiters florits en camps verds, tot explorant el cicle estacional de la natura garrotxina (enciclopedia.cat). En aquestes escenes, la gamma cromàtica s’aclareix notablement: als tons marronosos els substitueix una explosió de verds tendres, blancs i roses de flors, reflectint la llum viva de la primavera. Vayreda experimenta amb la profunditat atmosfèrica, diferenciant el tractament del primer pla i els plans llunyans: les figures (sovint diminutes siluetes de pastors o pageses) apareixen com petites taques de color dins del paisatge, de manera que només es defineixen correctament quan l’espectador observa el quadre de certa distància (enciclopedia.cat). Aquesta tècnica, criticada inicialment per alguns contemporanis que titllaren les seves pintures d’esbossos poc acabats (enciclopedia.cat), mostra l’evolució de Vayreda cap a una major llibertat pictòrica, pròxima en alguns aspectes a l’impressionisme francès emergent (Carbonell & González, 1993). De fet, amb el temps la pinzellada de Vayreda es va anar allisant i unificant, i ell mateix confessava que buscava una naturalitat senzilla, sense artificis, on la pintura expliqués el motiu per mitjà de masses de color i llum més que de dibuix detallat (Wikipedia). En la seva darrera etapa (final dels 1880 i inicis dels 1890), va tendir a una gran sobrietat compositiva: paisatges gairebé purs, despullats d’anècdota, com si pressentís la fi de la seva vida (enciclopedia.cat). Un exemple pòstum és “Poesia d’hivern” (1894), una escena d’hivern on regna el silenci i la immobilitat, considerada un dels seus testaments artístics.

En conjunt, l’obra pictòrica de Joaquim Vayreda es caracteritza per una visió bucòlica i idealitzada de la natura catalana. Va saber plasmar com ningú els paisatges de la Garrotxa –amb la seva llum tènue, les boirines matinals i el verd humit dels prats– conferint-los un aire melangiós i atemporal (Farran, 2021). Les seues pintures estan dominades per la paleta de colors terrosos i verdosos de la terra volcànica olotina: ocres, marrons, verds i grisos suaus es troben gairebé sempre presents en els seus llenços (Wikipedia). Encara que en les seves primeres obres havia tractat temàtiques diverses (figura humana, escenes religioses, costumisme rural), a la fi va convertir el paisatge en protagonista indiscutible de la seva obra (ara.cat) L’estil de Vayreda harmonitza realisme i lirisme: si bé representa la natura i la vida camperola de forma fidel i concreta, alhora transmet una poesia visual marcada per la calma, la llum matisada i una certa nostàlgia. És per això que sovint se l’ha considerat un precursor de l’avantguarda pel tractament de la llum i el color, sense deixar de ser alhora hereu del romanticisme tardà (Benet, 1975).

Cal esmentar també la petjada de Joaquim Vayreda en el context artístic català: ell i els seus companys d’Olot van popularitzar un tipus de paisatge amable i feréstec alhora, que va despertar l’interès de nombrosos artistes forans. Pintors com Santiago Rusiñol o Ramon Casas visitaren Olot i pintaren la Garrotxa atrets per la visió de Vayreda, que els hi havia descobert un paisatge “inconfusible” ple de verds i de clarors de primavera (Farran, 2021) (ara.cat). L’anomenada “Escola Paisatgística d’Olot” no és un moviment tancat amb un estil únic, sinó una manera d’entendre l’art on el retorn a la naturalesa i la pintura in situ del medi local eren primordials (ara.cat).. Vayreda en va ser el principal exponent: ell mateix podia pintar sense pressions econòmiques gràcies a la posició de la seva família, i es dedicà plenament a l’art al marge de modes comercials (ara.cat).. Això li va permetre explorar amb sinceritat els temes que el motivaven –sobretot les estacions de l’any als camps d’Olot– i esdevenir un referent per a les noves generacions de paisatgistes catalans (Carbonell & González, 1993).

Context social i polític de l’època

L’obra i la vida de Joaquim Vayreda s’emmarquen en un context històric convuls però extraordinàriament fèrtil en l’àmbit cultural a la Catalunya del segle XIX. Vayreda va viure de ple els anys de transició des del romanticisme revolucionari fins al realisme i el modernisme, en una època marcada per esdeveniments que van influir tant en la societat com en les arts.

En l’aspecte polític, el segle XIX espanyol va ser turbulent. Durant la joventut de Vayreda es van succeir les Guerres Carlines –conflictes civils entre tradicionalistes i liberals– que van afectar especialment les zones rurals de Catalunya. La família Vayreda, de conviccions carlines (monàrquiques i catòliques ultraconservadores), va donar suport al pretendent Carles VII i va patir les conseqüències de la guerra: durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) Joaquim Vayreda s’exilia i participa indirectament en la causa tradicionalista (Santiago Nadal). Acabat el conflicte amb la derrota carlina, el país entrà en l’etapa de la Restauració borbònica (des de 1875), un període de relativa estabilitat sota el regnat d’Alfons XII i el sistema polític de torn pacífic entre liberals i conservadors. Aquella estabilitat, unida al creixement econòmic, va afavorir l’ascens d’una burgesia catalana emprenedora, que esdevingué motor de la vida cultural i impulsora del catalanisme polític (Farran, 2021) (ara.cat). En aquest clima, es desenvolupa la Renaixença, el moviment de ressorgiment de la llengua i la cultura catalanes, que viu el seu apogeu entre 1850 i 1880 i troba ressò en totes les arts.

Des del punt de vista social, la segona meitat del segle XIX veu a Catalunya una industrialització accelerada, amb Barcelona i algunes poblacions mitjanes (Sabadell, Terrassa, etc.) convertint-se en centres fabrils moderns. Olot, la ciutat de Vayreda, tot i ser eminentment rural, també experimentà canvis: s’hi instal·laren fàbriques tèxtils i es modernitzà amb serveis com el ferrocarril i l’electricitat impulsada per figures com el mateix Vayreda (Santiago Nadal). Tanmateix, aquesta modernització conviu amb unes estructures socials encara tradicionals en l’entorn rural: persisteix la figura del pagès arrendatari o masover, subordinat als terratinents (com la família Vayreda ho era) i vulnerable a fenòmens com els desnonaments de finques. Vayreda, com a home de camp i propietari rural, va idealitzar en la seva obra aquest món rural preindustrial, presentant-lo sota una llum nostàlgica i amable (Farran, 2021) (ara.cat) (Wikipedia) . Aquesta visió harmoniosa contrasta amb la realitat dura que s’entreveu en alguns dels seus quadres (per exemple, el desnonament representat a “Recança”), però cal destacar que l’artista no pretenia fer una denúncia social contundent, sinó més aviat capturar un estil de vida tradicional que sentia que desapareixia amb els nous temps (Carbonell & González, 1993).

En l’àmbit cultural i artístic, Vayreda forma part d’una generació clau. A Catalunya, la pintura va viure una eclosió a finals del segle XIX, amb figures que van anar més enllà dels motius històrics o religiosos per centrar-se en la vida quotidiana i el paisatge. Els salons i exposicions d’art esdevingueren esdeveniments socials de primera línia, i la Sala Parés de Barcelona –on Vayreda hi exposava habitualment– era un epicentre de novetats pictòriques (ara.cat). Internacionalment, aquells eren els anys de l’Impressionisme francès (de fet, l’Exposició Universal de París de 1878, que Vayreda va visitar, mostrava ja obres impressionistes). Encara que Vayreda no es consideri un impressionista, sí que va assimilar algunes de les inquietuds d’aquell moviment: la pintura a l’aire lliure, l’interès pels efectes canviants de la llum natural i la voluntat de plasmar instants de la vida camperola sense idealitzacions artificioses. En certa manera, ell i els seus col·legues de l’Escola d’Olot van desenvolupar un paisatgisme realista català, paral·lel a corrents europeus, que posava en valor el paisatge local com a subjecte digne d’art. A més, la seva generació connecta amb el naixent catalanisme cultural: pintant els paratges de Catalunya, enaltint les tradicions rurals i vestint personatges amb indumentària típica, Vayreda contribuïa a construir una iconografia identitària catalana en pintura (Farran, 2021) (Wikipedia) (ara.cat). Aquesta tendència s’alineava amb la literatura costumista i amb el folklore que també reivindicava la singularitat catalana davant la uniformització de l’Espanya contemporània.

En resum, Joaquim Vayreda va viure en un entorn històric on la modernitat i la tradició coexistien tensionades. La seva biografia reflecteix aquesta dualitat: de carlí tradicionalista a catalanista convençut, de propietari rural a artista modernitzador. I la seva obra pictòrica, emmarcada en la Catalunya de la Restauració, en plena Renaixença, és alhora un cant a un passat agrari idealitzat i una mostra de renovació estilística que preludia els corrents pictòrics del segle XX. Tot això fa que l’estudi de Vayreda sigui especialment enriquidor per entendre no només un artista, sinó tota una època de transformacions socials i culturals.

Estudi de dues obres: Paisatge d’hivern i L’estiu

Per tal d’il·lustrar els aspectes comentats de l’obra de Joaquim Vayreda, a continuació analitzarem dues de les seves pintures més significatives. Es tracta de “Paisatge d’hivern” (obra també coneguda com “Recança”, 1876) i “L’estiu” (1877). Ambdues composicions formen un contrast deliberat, gairebé un díptic simbòlic de l’hivern i l’estiu, la tristesa i l’alegria, tal com foren presentades juntes en la seva estrena. A través de l’anàlisi de cadascuna, veurem com Vayreda aborda el paisatge en estacions oposades i quins recursos artístics empra per transmetre’n l’atmosfera.

Paisatge d’hivern (1876) – Recança

A “Paisatge d’hivern” –titulat originalment “Recança”, que vol dir “enyorança” o “penediment”– Joaquim Vayreda representa una escena colpidora de la crua realitat rural de la seva època. En un camí solitari al capvespre d’un dia d’hivern, una família de pagesos desnonats abandona la masia: veiem els carros carregats amb els seus mobles i estris, estirats per bous, mentre els antics masovers caminen abrigats, capcots, seguit d’alguns animals de corral (Wikipedia). El cel ocupa gran part superior de la composició i està tenyit pels colors rogencs i violacis de la posta de sol, però també per grossos núvols grisos que accentuen el dramatisme de l’escena. El paisatge és fred i despullat: les terres ermes i alguns rastres de neu o gebrada al voral del camí suggereixen l’hivern rigorós.

Vayreda aconsegueix transmetre una intensa sensació de melangia en aquesta obra. La gamma de colors és apagada i dominada per tons ocres i grisos foscos, que gairebé es confonen entre el terra i el cel, donant una impressió de natura adormida i morta (Benet, 1975). Les figures humanes apareixen en silueta, de negre o marró fosc, integrades en el paisatge i sense rostre visible, cosa que les universalitza com a representants de qualsevol família pagesa desvalguda. Com indica un crític de l’època, “el cel i la terra de la “Recança”, aquelles figures amagades, negres com fantasmes… omplen l’esperit de malenconia pesant, aixafadora” (Rusiñol, 1894, citat a Casacuberta, 2010). En contraposició a la vitalitat primaveral d’altres teles de Vayreda, aquí tot és quietud i pena: l’horitzó alt i les línies horitzontals del paisatge contribueixen a una composició estàtica, sense escapatòria, reforçant el sentiment de recança o tristesa que dona títol a l’obra.

Des del punt de vista tècnic, “Paisatge d’hivern” pertany encara al període realista de l’artista. La pinzellada és fina i detallista, especialment en elements com els núvols o els estris damunt els carros, senyal que Vayreda no buscava aquí efectes impressionistes sinó una representació clara i comprensible de la escena (Carbonell & González, 1993). El dibuix de les figures i els objectes és precís, amb contorns marcats que es retallen contra la claror rogenca del crepuscle. Malgrat aquesta precisió, l’obra no cau en l’academicisme inert: al contrari, l’artista hi bolca una força expressiva notable mitjançant el contrast de llums i ombres. Els raigs rogencs del sol ponent a l’horitzó, just per sota la massa de núvols, creen una franja de claror que il·lumina des de darrere les siluetes dels carros i les persones, dotant l’escena d’un dramatisme gairebé teatral. Aquest recurs lumínic serveix tant per atorgar profunditat espacial (separa els plans del quadre) com per aportar un simbolisme: el sol que mor entre tenebres pot al·ludir a la fi d’una època o d’una il·lusió per als protagonistes, expulsats de la seva llar.

Històricament, “Recança” va ser presentada al públic en novembre de 1877 a la Sala Parés de Barcelona, formant parella amb “L’estiu” (1877) en la mateixa exposició (Wikipedia). Les dues obres tenien mides idèntiques i es varen concebre com a contrapunt l’una de l’altra: “Recança” encarnava el fred de l’hivern i la tristesa de la situació (el drama d’un desnonament rural), mentre que “L’estiu” mostrava la calidesa i l’alegria d’una escena estiuenca amb final feliç (Wikipedia). La crítica contemporània va apreciar l’audàcia temàtica de “Recança” –una pintura de denúncia velada de les dures condicions del camp preindustrial (Carbonell & González, 1993)– però sobretot va lloar “L’estiu”, de caire més amable (Benet, 1975). Amb tot, “Recança” va tenir un important recorregut: l’any 1878 va ser seleccionada per Vayreda per ser exposada a l’Exposició Universal de París (on figurava com a “Paysage d’hiver”) i en va realitzar diverses rèpliques o versions posteriorment (Carbonell & González, 1993). Això indica que el mateix autor la considerava una obra cabdal en el seu catàleg. Avui dia es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on resta com a testimoni de la faceta més realista i commovedora de Joaquim Vayreda.

L’estiu (1877)

En “L’estiu”, Vayreda ens ofereix el revers optimista del díptic estacional iniciat amb Recança. Aquí la tela s’omple de llum, verdor i vida. La composició se situa en un paratge frondós vora un aiguamoll o rec estancat, en un dia clar d’estiu. En primer pla, l’aigua quieta del bassal reflecteix el cel i la vegetació, i està vorejada de plantes aquàtiques d’un verd intens (Wikipedia). Al pla central, just damunt de l’aigua, un grup de figures humanes travessa el paisatge: són un conjunt de pastores i nens conduint un ramat de vaques que creua l’aiguamoll per una zona poc profunda (Wikipedia). Les dones van vestides amb robes tradicionals catalanes i els infants observen el bestiar –podem veure, per exemple, una pastora ajupida ajudant a pujar una companya des de l’aigua, mentre un noi estira la brida d’una de les vaques per encaminar-la (Wikipedia). Al fons, tancant la perspectiva, s’alça una massa d’arbres frondosos (possiblement verns, ja que l’escena s’ubica en una verneda vora el riu). Entre el fullatge dels arbres s’obre una clariana central que deixa entreveure el cel estival, clar i serè, il·luminant l’escena amb una llum càlida.

La composició de “L’estiu” és harmònica i equilibrada, seguint una estructura quasi arquitectònica: els arbres monumentals formen com unes columnes naturals als costats, mentre que el pla d’aigua condueix la mirada cap al centre on es troben les figures, que són el focus narratiu (Wikipedia). Vayreda va optar per una línia d’horitzó baixa, fet que atorga més protagonisme al cel i als grans arbres, donant sensació d’obertura i profunditat (Carbonell & González, 1993). Tot el quadre transmet una impressió de placidesa: l’aigua estancada, les vaques que avancen lentament, la calma de la natura en un dia de calor. L’escena representa la vida camperola ideal en època estival, sense indicis de penúria ni conflicte. De fet, l’autor volia simbolitzar aquí l’alegria de l’estiu en contrast amb la pena de l’hivern de “Recança” (Wikipedia). Per això, els elements escollits –ramat ben nodrit, nens juganers, verdor exuberant– tenen una connotació plenament positiva.

En l’aspecte tècnic, “L’estiu” pertany a la fase en què Vayreda encara treballava la tela amb cura detallista i pinzellada fina. A diferència d’obres posteriors on la pinzellada seria més solta, aquí l’artista no vol que es percebi el gest del pinzell: la textura és majoritàriament plana i llisa, buscant un acabat acurat (Carbonell & González, 1993) (Wikipedia). Cada fulla d’arbre, cada ondulació a l’aigua i cada taca de pell de les vaques està tractada amb precisió, d’una manera gairebé fotogràfica però sense perdre la frescor. Vayreda demostra en aquest llenç el seu domini de la llum: malgrat estar sota l’ombra parcial dels arbres, les figures i els animals reben punts de llum solar que creen reflexos i volums molt versemblants. Els colors són vius però alhora naturals: predominen els verds en totes les seves gammes (de les herbes llustroses del primer pla als verds blavosos dels arbres llunyans), contrastats pel blanc groguenc de les vaques i algun toc de vermell en la vestimenta d’alguna pastora, que atrau l’atenció al centre de la imatge (Wikipedia). Aquesta estudiada combinació cromàtica aporta profunditat i un ric cromatisme que vivifica l’escena.

En la concepció de “L’estiu”, Vayreda s’inspira en la tradició pictòrica de les escenes pastorals clàssiques, però actualitzant-la al seu entorn immediat. El crític Rafael Benet (1975), primer biògraf de l’artista, va assenyalar que “L’estiu” sembla emparentat amb una obra de Camille Corot titulada “Bosc de Fontainebleau” (1846) (Wikipedia). Efectivament, hi ha paral·lelismes: l’aigua en primer pla amb reflexos, les vaques pasturant, l’atmosfera serena... No obstant això, Vayreda adapta aquests elements a la seva realitat catalana: les espesses vernedes d’Olot substitueixen els boscos parisencs i les figures de pastors prenen una fesomia local molt marcada (Carbonell & González, 1993) (Wikipedia). Així, ”L’estiu” pot ser vista com una reinterpretació autòctona de les pastorals europees, on l’idil·li de la vida al camp es representa arrelat a la terra catalana.

Quan es va exposar al públic, al costat de “Recança” el 1877, “L’estiu” va captivar la crítica i els espectadors. Va ser descrita com una escena “clàssica” en el seu gènere pastoral i va rebre elogis pel seu vitalisme i equilibri compositiu (Benet, 1975). La revista La Il·lustració Catalana en va publicar una reproducció gravada l’any 1881, comentant l’obra amb entusiasme i destacant precisament la contraposició entre aquell estiu joiós i l’hivern de “Recança” (Carbonell & González, 1993) (Wikipedia). Amb unes dimensions inusualment grans per a Vayreda (128 × 263 cm, molt per sobre de la mida mitjana dels seus olis) (Wikipedia) “L’estiu” era tota una declaració d’intencions: l’artista demostrava que un paisatge català podia tenir la mateixa grandesa i dignitat que les grans obres historiades. La seva popularitat fou tal, que l’obra es considera una de les més emblemàtiques del paisatgisme olotí. Actualment forma part de la col·lecció del MNAC, on figura amb el títol “L’estiu” o “Summer Bloom”.

En síntesi, “L’estiu” exemplifica la vessant més lluminosa i harmoniosa de la pintura de Joaquim Vayreda. Si a “Paisatge d’hivern – Recança” vèiem el realisme ombrívol i la preocupació per la situació dels humils, a “L’estiu” hi trobem el mite de l’Arcàdia catalana: una natura benigna i fecunda, on l’ésser humà viu en equilibri amb el seu entorn. Ambdues obres, però, comparteixen l’exquisida sensibilitat de Vayreda per plasmar els efectes de cada estació de l’any i la seva capacitat de convertir el paisatge d’Olot en un univers pictòric de validesa universal. No és estrany que la parella hivern-estiu de Vayreda es consideri un dels punts àlgids de la seva producció, ja que resumeix els seus ideals estètics: la recerca de la bellesa en la natura quotidiana, la integració de la figura humana en el medi i l’evocació de sentiments –sigui la nostàlgia o l’alegria– a través del paisatge.

Bibliografia i fonts consultades

• Benet, Rafael (1975). Joaquim Vayreda. Antecedents. L’ambient. L’home. L’artista. Barcelona: Publicacions de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art.
• Carbonell, Jordi A. & González Llàcer, Jordi (1993). Joaquim Vayreda. Sabadell: Editorial Ausa.
• Casacuberta, Margarida (2010). Francesc Rierola i Joaquim Vayreda: dos enfants du siècle entre l’enyor del passat i la incertesa del futur. A VV.AA., Representacions paisatgístiques de dues comarques veïnes: Francesc Rierola i Joaquim Vayreda (catàleg d’exposició). Olot/Manlleu: Museus d’Olot – Museu Industrial del Ter.
• Enciclopèdia Catalana. Joaquim Vayreda i Vila
• Farran, Aure (2021, 6 novembre). La Garrotxa dels Vayreda. Diari Ara. Disponible a: ara.catara.cat.
• MNAC Antoni Caba
• MNAC Lluís Rigalt
• MNAC Ramon Martí i Alsina
• MNAC, Joaquim Vayreda
• Museus d’Olot. Joaquim Vayreda
• Nadal, Santiago (2020, 18 abril). Els Vayreda i la Restauració a Catalunya (fi del s. XIX). Joaquim Vayreda, pintor, emprenedor. Blog de Santiago Nadal. Disponible a: blogdesantiagonadal.wordpress.comblogdesantiagonadal.wordpress.com.
• VV.AA. (1993). L’Escola d’Olot: J. Berga, J. Vayreda, M. Vayreda (catàleg d’exposició). Barcelona/Olot: Fundació “La Caixa” – Museu Comarcal de la Garrotxa.
• Wikipedia. Joaquim Vayreda
• Wikipedia. L’estiu

 

Jordi Coll Vera - 2025