Montserrat Gudiol (1933-2015). Biografia i obra.

 

Montserrat Gudiol i Corominas (Barcelona, 1933-2015) ocupa, per mèrits propis, un lloc central dins l’art català contemporani. Pintora, dibuixant i gravadora, es forma en l’entorn familiar vinculat a l’estudi i la restauració de la pintura medieval, fet que explica la seva atenció constant a la matèria, al silenci de les figures i a una espiritualitat de filiació antiga. La seva obra construeix un univers de fantasia, misteri i color, dominat per figures esfilagarsades, rostres tancats, mans expressives i escenes de maternitat, amb ressons surrealistes i solucions formals que dialoguen amb Picasso (Enciclopèdia Catalana, 2026).

La personalitat artística de Gudiol es manifesta en figures que semblen existir fora del temps històric immediat. Els seus personatges no descriuen tant una realitat exterior com un espai mental: habiten fons ambigus, sovint neutres o esvaïts, i expressen una interioritat marcada per la tristesa, la contemplació i l’opacitat emocional. Aquesta tensió entre presència i absència converteix moltes de les seves figures en projeccions d’una biografia interior, més que no pas en simples retrats naturalistes (Gudiol, 2026; Fundació Vila Casas, 2026).

La recepció crítica de la seva pintura genera sovint debat perquè, a primer cop d’ull, sembla avançar dins una aparença d’uniformitat temàtica. Tanmateix, aquesta recurrència no és repetició mecànica, sinó fidelitat a un llenguatge propi. Gudiol insisteix en motius —ulls tancats, mans allargades, cossos fràgils, parelles, maternitats i figures aïllades— que li permeten aprofundir en una mateixa pregunta sobre la condició humana. La seva trajectòria, desplegada entre 1950 i 2015, mostra una evolució coherent en etapes successives, sempre articulades al voltant de la figura humana i del seu valor simbòlic (Enciclopèdia Catalana, 2026; Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026).

Com passa amb artistes de llenguatge fortament identificable —Picasso, Miró o Tàpies—, Gudiol desenvolupa un estil personal i intransferible, recognoscible a primera vista. La seva pintura no segueix modes passatgeres: construeix una poètica pròpia, situada entre la tradició medieval, el simbolisme modern i una sensibilitat contemporània. D’aquesta manera, transforma el món que li resulta hostil en una realitat pictòrica autònoma, íntima i persistent (Gudiol, 2026).

La seva obra evoluciona des dels primers anys cinquanta fins a la mort de l’artista, el 25 de desembre de 2015, però manté sempre un interès simbòlic molt marcat. Les mans, els ulls closos, els fons monocroms o esvaïts i la fragilitat dels cossos actuen com a signes expressius: no descriuen només els personatges, sinó que en revelen l’impuls vital, el silenci i la vulnerabilitat. Per això la seva pintura s’entén millor com una recerca continuada sobre la bellesa, el dolor i el misteri de l’existència (Enciclopèdia Catalana, 2026; Larrea, 2025).

L’obra de Montserrat Gudiol es pot consultar també al seu web oficial: Montserrat Gudiol (Gudiol, 2026).

Vida i obra

Montserrat Gudiol i Corominas neix a Barcelona el 9 de juny de 1933. És filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart i de Constança Corominas i Sostres. Per línia paterna, es vincula a Josep Gudiol i Cunill, impulsor del Museu Episcopal de Vic, i, per línia materna, manté parentiu amb Teresa Ametller, mecenes vinculada a l’Institut Amatller d’Art Hispànic, institució fundada i dirigida pel seu pare (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026).

La formació de Gudiol es construeix sobretot en l’àmbit familiar i professional del pare. Creix en un entorn on l’art, la recerca històrica i la restauració de pintura medieval formen part de la vida quotidiana, i es forma de manera autodidacta al taller familiar. Aquest aprenentatge explica la seva familiaritat amb la pintura gòtica, amb el treball sobre taula i amb la importància donada a la matèria pictòrica, al dibuix i a l’expressivitat dels rostres i de les mans (Gudiol, 2026; Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026).

Els dibuixos juvenils de 1947, realitzats quan té catorze anys, mostren ja una mirada atenta al retrat i a la introspecció. El perfil de Teresa Ametller i el retrat de Constança Corominas anticipen una línia que es manté al llarg de la seva trajectòria: figures tancades en si mateixes, rostres silenciosos i una preferència per la presència psicològica abans que per la narració externa. Aquests primers exercicis anuncien la importància que tindran el retrat, el perfil i l’autoretrat dins el seu llenguatge (Gudiol, 2026).

Josep Gudiol i Ricart és una figura decisiva en aquesta formació. El seu coneixement de la pintura medieval, però també de Velázquez, Goya i el Greco, ofereix a la jove artista un repertori visual ampli. D’aquest llegat, Gudiol en conserva sobretot la gravetat dels fons, la concentració dels gestos i la força simbòlica de les mans, que esdevenen un dels signes més constants de la seva obra (Gudiol, 2026; Fundació Vila Casas, 2026).

La influència de la pintura gòtica no es tradueix en una imitació arqueològica, sinó en una manera d’entendre la figura com a presència espiritual i atemporal. Gudiol recupera la paciència de l’ofici, la humilitat artesanal i la capacitat de convertir la superfície pictòrica en un espai de contemplació. Aquest ideal d’arrel medieval evoluciona, però continua actuant com un fonament intern de la seva pintura (Gudiol, 2026).

Gudiol s’interessa també pel primer Renaixement i, especialment, pel Greco. Com ell, converteix les mans en un instrument expressiu central: mans allargades, nervioses o tenses que concentren el drama interior de la figura. La seva admiració per Velázquez i Rembrandt reforça aquesta voluntat de fer del retrat un espai d’introspecció, mentre que el contacte amb la modernitat —Picasso, el surrealisme i determinats llenguatges matèrics— li permet allunyar-se d’un realisme estrictament mimètic (Fundació Vila Casas, 2026; WikiArt, 2026).

L’any 1951 passa tres mesos al taller de Ramon Rogent, una experiència breu però significativa perquè li ofereix contacte directe amb un ambient artístic viu. En aquest context comparteix espai amb artistes com Josep Roca-Sastre i Joan Ponç, i aprofundeix en la descoberta de Picasso. Les etapes blava i rosa picassianes li mostren la capacitat del color restringit per construir volum, emoció i atmosfera; alhora, el surrealisme li facilita una via per representar figures desdoblades, espais interiors i mons inquietants (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026; Fundació Vila Casas, 2026).

1949-1958

El 1950, amb disset anys, Gudiol presenta la seva primera exposició al Casino de Ripoll, dedicada als retrats. Aquest inici públic confirma la precocitat de la seva vocació i obre una trajectòria expositiva que, amb el temps, s’estén a Barcelona, als Estats Units, al Canadà, a Sud-àfrica i a altres àmbits internacionals (Museu Etnogràfic de Ripoll, 2025; Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026).

Autoretrats juvenils de la Montserrat Gudiol: 1951 — dibuix al carbó sobre cartró, 68 × 47 cm; 1952 — oli sobre tela, 65 × 50 cm; 1952 — oli sobre tela, 45 × 37 cm; 1953 — oli sobre tela, 65 × 54 cm.

Els autoretrats juvenils dels primers anys cinquanta revelen una artista que observa el propi rostre com un territori de prova. En alguns casos, el tractament és encara realista i el cos resta només insinuat; en d’altres, el color i la iconografia simbòlica introdueixen elements fantàstics. Ja hi apareixen trets que es mantenen en el futur: cabells expressius, ulls tancats o absents, fons carregats de tensió i una figura humana que sembla voler retirar-se del món exterior (WikiArt, 2026).

En aquesta primera etapa, la dimensió surrealista emergeix a través d’objectes insòlits, figures híbrides i atmosferes oníriques. La pintura no descriu escenes quotidianes, sinó estats de consciència. Gudiol explora la metamorfosi de la figura i converteix el cos en un espai simbòlic, sovint travessat per una tensió entre innocència, por i desig de fugida (Fundació Vila Casas, 2026).

L’autoretrat de 1953 manté una base realista, però situa la figura sobre un fons cromàtic i simbòlic que remet a Picasso i al món fantàstic del Bosco. Aquesta combinació de realisme i aparició visionària fixa una de les claus de la seva obra: el personatge és recognoscible, però l’espai que l’envolta pertany a una realitat interior, primitiva i inquietant (WikiArt, 2026).

Entre 1949 i 1958, per tant, Gudiol configura un primer vocabulari propi: figures solitàries, ulls clucs, mans estilitzades, finestres que separen interior i exterior, parelles desdoblades i personatges que semblen existir en un espai mental més que físic. La seva pintura s’endinsa en el misteri sense abandonar mai el dibuix ni la construcció formal (Gudiol, 2026; Fundació Vila Casas, 2026).

Dues figures —1954, oli sobre taula, 46 x 38 cm—; L’ofrena —1955, oli sobre taula, 46 x 38 cm—; Parella amb rellotge de sorra —1957, oli sobre taula.

Els dibuixos i pintures d’aquest període mostren figures gairebé arquetípiques, properes a imatges arcaiques o ancestrals. Les finestres delimiten sovint la frontera entre el refugi interior i un exterior amenaçador. En obres com L’Ofrena o Parella amb rellotge de sorra, la flor, el rellotge, el doble i la mirada tancada actuen com a símbols d’una realitat psicològica: amor, pas del temps, temor i desig d’alliberament.

A L’Ofrena, el blau de la finestra representa el món del somni. Amb dues figures fantasmagòriques que ofereixen una flor al personatge real. El punt d’unió entre la fantasia i la realitat.

Parella amb rellotge de sorra mostra el pas del temps amb vincles surrealistes. La duplicitat de la parella ens mostra ja un dels temes de base de la Montserrat Gudiol: el tema de l'oposat, del doble, dels personatges que són dues substàncies en una de sola. Tal com ho fa, en la literatura, Oscar Wilde al Retrat de Dorian Grey o Robert Louis Stevenson, a El doctor Jekyll i Mr Hyde.

A Dues figures veiem figures estilitzades, contraposades, que no es miren, amb els ulls tancats, que intenten fugir de la realitat. Ella amb un groc viu, lluminós, que contrasta amb el color bordeus del personatge masculí, més apagat. Figures que intenten escapar d’una cova, o habitació tancada. Amb el terra de la dreta del quadre que segueix la línia de Salvador Dalí.

Retrat de Jaume Lorés —1956, oli sobre taula, 65 x 50 cm—; Monjo amb mono —1956, oli sobre taula, 61 x 50 cm—; Oferiment —1958, oli sobre taula, 82 x 66 cm.

L’etapa es resumeix en una pintura que representa homes i dones. Una pintura plena de tristesa i de resignació. Ulls clucs. Mans estilitzades. Personatges que fugen de la realitat.

1958-1964

Dona asseguda al terra —1958, oli sobre taula, 61 x 50 cm—; Mare i fill —1960, oli sobre taula, 65 x 45 cm—; Dues dones —1961, dibuix al carbó.

Entre 1958 i 1964, Gudiol consolida un llenguatge que alguns sectors de la crítica poden percebre com a reiteratiu, però que en realitat respon a una recerca deliberada d’identitat. La repetició de rostres, mans, fons vaporosos i figures vulnerables no és un límit, sinó un mètode: li permet aprofundir en una mateixa imatge existencial i convertir-la en signe reconeixible (Fundació Vila Casas, 2026).

En aquests anys, la superfície pictòrica esdevé més esvaïda i essencial. Gudiol treballa sovint sobre taula preparada amb guix, recurs que afavoreix una matèria densa i alhora velada. La figura queda reduïda progressivament als elements que concentren més expressivitat —el rostre i les mans—, mentre que la resta del cos tendeix a fondre’s amb el fons (WikiArt, 2026; Fundació Vila Casas, 2026).

La temàtica s’organitza al voltant de figures desemparades, maternitats, captaires i personatges d’identitat indefinida. Les dones hi tenen un protagonisme central i apareixen sovint cansades, recollides o tancades en un silenci dens. La maternitat, lluny de presentar-se només com una imatge amable, expressa també la fragilitat de la vida i la consciència de la pèrdua.

El doble —1958, oli sobre taula, 141 x 81 cm—; Desemparat —1959, oli sobre taula, 46 x 38 cm—; Captaire agenollat —1962, oli sobre taula, 65 x 45 cm—; Parella —1964, oli sobre taula, 80 x 60 cm.

En aquest moment, Gudiol depura la imatge fins a reduir-la als elements essencials. Pinta i, quan cal, raspa la superfície amb paper de vidre per eliminar allò que considera accessori. El que roman és el nucli expressiu de la figura: el rostre i les mans. Aquesta recerca de l’essència la vincula amb una tradició que va de Zurbarán al Greco, artistes que concentren la intensitat espiritual en la mirada, el gest i la mà (Fundació Vila Casas, 2026; WikiArt, 2026).

Temàticament, hi apareixen els desemparats, els captaires i les figures femenines com a grans protagonistes. Aquestes dones no funcionen com a models idealitzats, sinó com a presències carregades de cansament i de gravetat, com si damunt seu reposés el pes del món. L’eco de Picasso, sobretot de les etapes blava i rosa, continua present en la dignitat silenciosa d’aquests personatges vulnerables (WikiArt, 2026).

Els captaires, sovint d’identitat indefinida, reforcen aquesta lectura de la marginalitat i del desemparament. La figura masculina hi té encara un paper secundari, però ja anuncia un desplaçament posterior: en etapes més avançades, els homes assumiran més protagonisme i serviran a Gudiol per renovar el seu llenguatge pictòric, sobretot a través d’una presència més dura i expressionista (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026).

La maternitat torna a ocupar un lloc central. Gudiol no la presenta només com a celebració de la vida, sinó com una imatge ambivalent, plena de protecció i d’angoixa. La mare protegeix l’infant, però alhora sembla intuir-ne la fragilitat. En aquest sentit, la maternitat expressa la consciència que tota vida neix ja exposada al pas del temps i a la desaparició (Fundació Vila Casas, 2026; WikiArt, 2026).

Aquesta visió converteix l’amor, l’ésser humà i l’infant en símbols d’una bellesa amenaçada. La pintura de Gudiol no separa vida i mort: les manté en tensió dins una mateixa imatge, de manera que la tendresa materna conviu amb una inquietud existencial persistent.

Gudiol assumeix, així, una idea tràgica de l’existència: en el moment de néixer, l’ésser humà entra també en el temps de la pèrdua. Aquesta angoixa vital es manifesta en una pintura d’espais i temporalitats indeterminats, on els personatges no pertanyen a cap època concreta i semblen suspesos en una dimensió interior (Galeries d’Art Barcelona, 2020).

Els fons neutres i esvaïts contribueixen a aquesta atemporalitat. Les figures no tenen una època assignada ni un lloc recognoscible; habiten un espai mental. Alhora, les formes ovoides —en el rostre i, de vegades, en el conjunt del cos— remeten a l’origen, a la vida en potència i a l’essència de la creació. Aquesta simbologia de l’ou, present també en altres imaginaris artístics del segle XX, reforça la dimensió primigènia de la seva obra (Fundació Vila Casas, 2026; WikiArt, 2026).

La paleta d’ocres, grisos i tons apagats reforça la vinculació amb Picasso i amb una tradició de pintura austera. En obres com la dona asseguda a terra, el cos adopta una forma gairebé ovoide i es recull sobre si mateix; en les maternitats dels anys seixanta, la mare protegeix l’infant amb unes mans amb influència del Greco, convertides en símbol d’expressivitat. Aquestes figures, sovint vestides amb túniques que evoquen el món medieval, funcionen com a personatges fora del temps i permeten a Gudiol transformar l’angoixa interior en imatge pictòrica (Galeries d’Art Barcelona, 2020).

1965-1967

Els amants —1965, oli sobre taula, 89 x 50 cm—; Dona asseguda —1966, oli sobre taula, 81 x 61 cm—; Retrat d’Eulalia Gudiol —1966, oli sobre taula, 79,5 x 70,5 cm—; Parella —1967, oli sobre taula, 141 x 92 cm.

Entre 1965 i 1967, Montserrat Gudiol entra en una etapa de consolidació i de convicció artística. Després dels anys d’experimentació inicial, el seu llenguatge esdevé més coherent i personal. Les figures mantenen la fragilitat característica de la seva obra, però adquireixen una major solidesa compositiva. L’artista continua explorant la introspecció humana a través de personatges silenciosos, sovint amb els ulls tancats o el rostre parcialment ocult, que semblen habitar un espai allunyat de la realitat immediata. La natura comença a aparèixer amb més freqüència, encara que subordinada a la figura humana, que continua essent el centre absolut de la seva pintura (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

Els personatges d’aquesta etapa sovint es mostren d’esquena, amb caputxes o barrets que n’accentuen el caràcter reservat. Els fons, tractats amb tonalitats suaus i formes esvaïdes, contribueixen a crear una atmosfera de silenci i d’ambigüitat temporal. Aquesta absència de referències concretes transforma les figures en símbols universals de la solitud, la reflexió i la recerca interior. La maternitat, els grups humans, les parelles i els retrats continuen ocupant un lloc destacat dins el seu repertori iconogràfic (Galeries d’Art Barcelona, 2020; WikiArt, 2026).

Dues dones —1965, oli sobre taula, 80 x 60 cm— Maternitat —1965, oli sobre taula, 80 x 60 cm— Dues figures assegudes -1966, oli sobre taula. 81 x 71 cm.

Les seves figures il·lustren aquesta voluntat de representar éssers en trànsit, personatges que semblen passar davant nostre sense arribar a establir-hi contacte. La crítica ha assenyalat en aquestes composicions ressonàncies de la pintura italiana primitiva, especialment per la frontalitat, l’estatisme i el caràcter espiritual de les figures. Tanmateix, Gudiol no copia cap model històric, sinó que integra aquestes referències dins un llenguatge plenament personal (Galeries d’Art Barcelona, 2020).

Durant aquests anys també sobresurt el retrat de la seva germana Eulàlia Gudiol. Aquesta obra demostra que, malgrat la tendència simbolista i introspectiva de la seva pintura, l’artista no abandona mai completament el realisme. Quan el tema ho requereix, és capaç de representar amb precisió la presència física del model, sense renunciar a la intensitat psicològica que caracteritza tota la seva producció. El resultat és una síntesi singular entre observació i evocació, entre realitat visible i món interior (Galeries d’Art Barcelona, 2020; Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026).

En altres composicions del període reapareix una de les constants fonamentals de la seva obra: la dualitat. Les figures es protegeixen mútuament o entren en tensió les unes amb les altres, sense que l’espectador pugui determinar amb certesa quina relació mantenen. Aquesta ambigüitat narrativa constitueix una de les grans fortaleses de Gudiol. Els seus quadres no expliquen una història concreta, sinó que suggereixen estats emocionals oberts a múltiples interpretacions (Galeries d’Art Barcelona, 2020).

També és significatiu l’ús d’elements simbòlics com les escales, les finestres o els espais interiors. Les escales sovint funcionen com a metàfores d’ascensió i d’alliberament, mentre que les finestres representen la possibilitat d’una altra realitat més enllà dels límits físics del quadre. Així, la pintura de Gudiol continua desenvolupant una reflexió sobre el desig de transcendir la realitat quotidiana, un tema que es manté constant al llarg de tota la seva trajectòria artística (Galeries d’Art Barcelona, 2020; Gudiol, 2026).

1968-1970

Entre 1968 i 1970, Montserrat Gudiol aprofundeix en un llenguatge cada vegada més personal, caracteritzat per la combinació de realisme i estilització. Les figures apareixen progressivament amb els ulls completament tancats i adopten una actitud d’aïllament que accentua la seva dimensió introspectiva. Els personatges semblen absorts en un món interior i mostren poc interès per l’entorn immediat. Aquesta voluntat de desconnexió es manifesta també en la direcció de moltes mirades, orientades cap a l’esquerra o cap a fora de l’espai representat, com si cerquessin una realitat diferent de la que les envolta (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

Dona i nen asseguts sobre un mur —1969, oli sobre taula, 123 x 80 cm—; Paisatge —1969, oli sobre taula, 71 x 61 cm—; Dona amb barret negre —1969, oli sobre taula, 81 x 70 cm—; Dona amb barret groc —1970, oli sobre taula, 91 x 87 cm.

Dona en vermell —1970, oli sobre taula, 88 x 77 cm—; Jove amb fons de figures —1970, oli sobre taula, 81 x 61 cm—; La ferida —1970, oli sobre taula, 81 x 61 cm—; Dona amb pedra —1970, dibuix.

Els retrats de perfil es converteixen en una de les fórmules més característiques d’aquesta etapa. Figures com el Bust de perfil estableixen un diàleg evident amb la tradició renaixentista, tant per la simplificació dels volums com per la serenitat de la composició. Al mateix temps, els fons continuen mostrant aquell aspecte vaporós i indefinit que permet allunyar les figures de qualsevol context històric concret, reforçant-ne el valor simbòlic i universal (Gudiol, 2026; WikiArt, 2026).

La natura adquireix una presència més visible que en etapes anteriors, encara que continua subordinada a la figura humana. En obres com Dona amb barret negre, el paisatge apareix en segon terme i participa de l’atmosfera emocional del quadre. No es tracta d’una natura descriptiva ni realista, sinó d’un espai psicològic que dialoga amb l’estat interior del personatge representat. En alguns casos, fins i tot, el paisatge sembla adquirir una dimensió inquietant o amenaçadora, reforçant la sensació de vulnerabilitat de les figures (Fundació Vila Casas, 2026; Galeries d’Art Barcelona, 2020).

Aquesta tensió entre figura i entorn és una de les característiques més rellevants del període. Les persones representades semblen voler escapar del món que habiten, mentre que la natura actua simultàniament com a refugi i com a espai desconegut. El contrast entre la presència humana i els fons difuminats contribueix a crear una atmosfera d’ambigüitat emocional que esdevé una de les senyes d’identitat de l’artista (Galeries d’Art Barcelona, 2020; Gudiol, 2026).

Un aspecte singular d’aquesta etapa és l’aparició ocasional del paisatge com a tema gairebé autònom. Tot i que Gudiol rarament abandona la centralitat de la figura humana, algunes obres d’aquests anys concedeixen més protagonisme a l’espai natural. Aquestes experiències anticipen l’interès creixent que mostrarà posteriorment per la relació entre els personatges i els elements vegetals o paisatgístics, una línia que tindrà un desenvolupament més evident en la dècada següent (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

1970-1972

La cinquena etapa de la trajectòria de Montserrat Gudiol s’estén entre 1970 i 1972. Durant aquests anys, l’artista accentua la tendència a simplificar i desestructurar les formes, allunyant-se progressivament del realisme descriptiu. Les figures perden definició corporal i els contorns esdevenen més ambigus, mentre que el simbolisme recupera protagonisme dins la composició. El rostre i les mans adquireixen una importància central com a focus expressius, mentre que els peus tendeixen a desaparèixer o a quedar diluïts dins de l’espai pictòric. Aquesta reducció formal concentra l’atenció en aquells elements capaços de transmetre amb més intensitat el món interior dels personatges (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

Tres figures amb gorro —1971, oli sobre taula, 88 x 77 cm—; Dona asseguda d'esquena —1971, oli sobre taula, 73 x 100 cm—; El card —1971, oli sobre taula, 101 x 70 cm—; Arabescs —1971, oli sobre taula, 81 x 61 cm.

En aquesta etapa es fa especialment evident l’afinitat de Gudiol amb artistes com el Greco i Egon Schiele. Com en aquests creadors, les mans deixen de tenir una funció merament anatòmica i es transformen en vehicles expressius de primer ordre. Els gestos, les postures i la relació entre les mans i el rostre reforcen els sentiments que la figura suggereix. Al mateix temps, els rostres adopten un aspecte hieràtic, de vegades gairebé petrificat, amb una immobilitat que accentua la sensació de misteri i d’introspecció (Galeries d’Art Barcelona, 2020; Fundació Vila Casas, 2026).

Els barrets, presents ja en etapes anteriors, adquireixen ara un nou significat. Sovint constitueixen l’únic element clarament identificable amb la realitat contemporània i actuen com un vincle entre els personatges i el món exterior. D’aquesta manera, les figures semblen habitar una dimensió intermèdia entre la realitat i el somni, entre la presència física i l’evocació simbòlica (Gudiol, 2026; Galeries d’Art Barcelona, 2020).

Soldat —1971, oli sobre taula, 122 x 119 cm—; Home i dona —1971, oli sobre taula, 120 x 100 cm—; Nena i dona —1972, oli sobre taula, 100 x 120 cm—; Dona amb nena —1972, oli sobre taula, 100 x 70 cm.

Obres com Dona amb pedra exemplifiquen aquesta evolució. La figura tendeix a fondre’s amb l’element mineral fins al punt que només el rostre i la mà mantenen una autonomia clara. La pedra es converteix així en símbol de permanència, protecció i misteri, però també d’allò que resulta inaccessible. De manera semblant, a Jove amb fons de figures la protagonista emergeix davant un conjunt de personatges difosos que habiten un espai ambigu i indeterminat. El contrast entre la figura principal i aquests éssers secundaris reforça la tensió entre realitat i imaginació que recorre bona part de la seva producció (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

 

El color continua exercint una funció simbòlica fonamental. En obres com Dona en vermell, la monocromia recorda la capacitat de Picasso per construir atmosferes emocionals amb una gamma cromàtica restringida. El vermell esdevé alhora expressió de passió, vitalitat, sofriment i intensitat emocional. En altres composicions, com les figures successives amb gorra, Gudiol explora el moviment a través de la repetició i la progressiva transformació dels personatges, un recurs que evoca certes solucions de les avantguardes del segle XX (WikiArt, 2026; Galeries d’Art Barcelona, 2020).

Perfil sobre vermell —1972, oli sobre taula, 81,5 x 61 cm—; Dona amb barret vermell —1972, oli sobre taula, 100 x 73 cm—; Parella —1972, oli sobre taula, 100 x 120 cm—; Dona darrera una corda —1972, oli sobre taula, 100 x 80 cm.

Aquestes obres mostren també una artista marcada per una forta introspecció. Personatges com la Dona darrere d’una corda apareixen separats de l’espectador per barreres físiques o simbòliques que dificulten la comunicació directa. Les figures tendeixen a fondre’s amb els fons i sovint només el rostre i les mans conserven una definició clara. Aquesta estratègia reforça la impressió que els quadres revelen més un estat emocional que no pas una escena concreta (Galeries d’Art Barcelona, 2020).

Cap al final del període, la natura comença a adquirir una presència cada vegada més destacada. Gudiol abandona progressivament la desconfiança inicial envers el paisatge i incorpora elements vegetals, formes geomètriques i referències orgàniques que interactuen amb la figura humana. Tanmateix, aquesta natura no és mai estrictament naturalista: continua sent una construcció simbòlica i emocional, subordinada al significat de la composició. Flors, fulles i formes orgàniques no descriuen un entorn real, sinó que contribueixen a crear espais poètics i evocadors (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

1973-1975

Entre 1973 i 1975, Montserrat Gudiol desenvolupa una etapa de reflexió i de recerca personal, en què aprofundeix encara més en les possibilitats expressives del seu llenguatge pictòric. Les figures femenines continuen essent les protagonistes principals de la seva obra i esdevenen vehicles d’una introspecció cada vegada més intensa. En aquest període apareixen diverses composicions en què el vermell de la figura contrasta amb fons verds, una combinació cromàtica de llarga tradició en la història de l’art. Aquest diàleg entre vermell i verd, present en artistes com el Greco o Piero della Francesca, permet a Gudiol reforçar la dimensió simbòlica de les seves figures femenines, representades sovint en actitud meditativa, silenciosa i reflexiva.

Dues figures agenollades de perfil —1973, oli sobre taula, 73 x 100 cm—; Nu femení entre el fullatge —1973, oli sobre taula, 61 x 50 cm—; Dona nua -1973, oli sobre taula, 100 x 73 cm—; Parella —1973, oli sobre taula, 81 x 100 cm.

Nu -1974, oli sobre taula, 100 x 65 cm-; Dona i home nus -1974, oli sobre taula, 100 x 81 cm-; El petó -1974, oli sobre taula, 100 x 81 cm-; Dona amb el braç en alt -1974, oli sobre taula, 81 x 100 cm.

Tres figures -1974, oli sobre taula, 65 x 100 cm-; Dues noies de perfil -1974, oli sobre taula, 100 x 81 cm-; Dona nua amb barret -1974, oli sobre taula, 100 x 73 cm-; Nu femení, fons negre -1974, oli sobre taula, 100 x 65 cm.

Sant Jordi -1974,Barcelona, Palau de la Generalitat-; Parella -1974, oli sobre taula, 73 x 100 cm-; Noia asseguda amb toca blanca -1975, oli sobre taula, 100 x 65 cm-; Figura agenollada en el jardí -1975, oli sobre taula, 61 x 46 cm.

Una de les obres més destacades d’aquests anys és el Sant Jordi realitzat per al Palau de la Generalitat de Catalunya el 1974. L’encàrrec, impulsat inicialment per la Diputació de Barcelona, contribueix decisivament a la projecció pública de l’artista. En aquesta composició, Gudiol utilitza una gamma cromàtica intensa, dominada pels vermells, que accentua el dramatisme de l’escena i la lluita entre el sant i el drac. Tant l’obra definitiva com els dibuixos preparatoris evidencien la solidesa del seu treball gràfic i la importància del dibuix com a base estructural de tota la seva producció (Gudiol, 2026; Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026).

Durant aquests anys també es fan visibles influències diverses que l’artista integra dins del seu llenguatge personal. En obres com Noia asseguda amb toca blanca es perceben referències a la tradició flamenca, especialment a la pintura del Bosco i de Vermeer, així com una aproximació progressiva a determinades solucions pròpies de l’expressionisme i de l’informalisme. Els fons esdevenen més matèrics, les textures adquireixen una major presència i la pinzellada guanya llibertat expressiva. El contacte amb l’obra d’Antoni Tàpies i amb altres artistes de la seva generació contribueix a aquesta evolució formal, sense que Gudiol abandoni mai la centralitat de la figura humana (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

Repressió I, II, III —1973. dibuix a tinta xina i oli sobre paper. 50 x 35 cm.

Aquest període presenta també una faceta menys coneguda de la seva trajectòria: la preocupació per la realitat política i social del moment. Tot i que no les va exhibir públicament, Gudiol realitza diverses obres dedicades a la repressió política durant els darrers anys del franquisme. En aquestes composicions incorpora recursos simbòlics i al·legòrics per denunciar la manca de llibertats i la violència institucional. Les obres conegudes com Repressió I, Repressió II i Repressió III constitueixen exemples excepcionals dins la seva producció, habitualment centrada en qüestions existencials i psicològiques.

A Repressió I representa una figura situada en una posició dominant que administra una justícia cega davant una multitud silenciosa, mentre que Repressió II mostra estudiants perseguits sota la vigilància d’un gran ull que incorpora la imatge de Franco mitjançant la tècnica del collage. Finalment, Repressió III presenta l’agressió d’un estudiant per part d’un agent policial, convertint-se en una al·legoria directa del clima polític que es viu a l’Espanya dels anys setanta. Aquest conjunt d’obres demostra que, malgrat la seva habitual reserva i la preferència pels llenguatges simbòlics, Gudiol no resta aliena als esdeveniments històrics del seu temps i és capaç d’incorporar-los, de manera puntual, al seu univers creatiu (Gudiol, 2026; Fundació Vila Casas, 2026).

1975-1981

Dona amb vestit i fons vermells -1975, oli sobre taula, 81 x 60 cm-; Abraçada -1976, oli sobre taula, 100 x 73 cm-; La noia i les pomes -1976, oli sobre taula, 89 x 116 cm-; Dos caps de gran mida -1976, oli sobre taula, 100 x 50 cm.

Dona pensativa -1976, oli sobre taula, 81 x 65 cm-; El vell i dues dones -1976, oli sobre taula, 100 x 81 cm-; Dues figures i una poma -1976, oli sobre taula, 54 x 81 cm-; Cap de noia i dos cards vermells -1976, oli sobre taula, 61 x 46 cm.

La vuitena etapa de la trajectòria de Montserrat Gudiol s’estén entre 1975 i 1981. És un període de maduresa artística en què realisme i idealització conviuen de manera equilibrada. Sense abandonar la seva preocupació per la figura humana, l’artista amplia les seves referències estètiques i estableix vincles amb el simbolisme, el pre-Rafael, Gauguin, els Nabis i artistes catalans com Alexandre de Riquer. Aquestes influències no impliquen una renúncia al seu llenguatge personal, sinó que contribueixen a enriquir-lo i a situar-lo en diàleg amb diverses tradicions pictòriques (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

Cap de noia, fons verd -1976, oli sobre taula, 42 x 43,5 cm-; Figura femenina i test amb enredadera -1976, oli sobre taula, 81 x 100 cm-; Parella -1976, oli sobre taula, 150 x 70 cm-; Bust femení de perfil -1976, oli sobre taula, 55 x 81 cm.

Les figures femenines continuen ocupant un lloc central dins la seva producció, però ara apareixen més individualitzades i autònomes. Els cabells queden sovint ocults sota gorres o casquets, mentre que les mirades es dirigeixen cap als laterals de la composició, reforçant la sensació d’evasió i de recerca interior. Els colors esdevenen més matisats i subtils, allunyats dels contrastos més intensos de les etapes anteriors. Personatges com la dona asseguda d’esquena transmeten una ambigüitat emocional que sembla reflectir el procés de recerca personal i artística que la mateixa pintora experimenta en aquests anys (Galeries d’Art Barcelona, 2020; Fundació Vila Casas, 2026).

Obres com La noia i les pomes evidencien la persistència de l’herència de Velázquez i del clarobscur tradicional. La figura, representada amb els ulls tancats, estableix una relació silenciosa amb els objectes quotidians que l’envolten. Les pomes deixen de ser un simple element descriptiu i es converteixen en un motiu simbòlic que reforça la reflexió interior i el caràcter contemplatiu de l’escena. De la mateixa manera, moltes de les figures femenines d’aquest període apareixen immerses en actituds meditatives que suggereixen interrogants sobre el destí, la identitat i el lloc que ocupen en el món (Gudiol, 2026; WikiArt, 2026).

Maternitat -1977, oli sobre taula, 81 x 60 cm-; Parella de figures en verd -1977, oli sobre taula, 81 x 60 cm-; Maternitat -1977, oli sobre taula, 81 x 60 cm-; La guitarrista -1977, oli sobre taula, 65 x 100 cm.

Grup de gent -1977, oli sobre taula, 65 x 100 cm-; Mare i fill -1977, oli sobre taula, 81 x 60 cm-; Noia vestida de blau -1977, oli sobre taula, 100 x 65 cm-; Tres figures i una flor -1977, oli sobre taula, 100 x 65 cm.

Tres figures sota la portalada -1978, oli sobre taula, 73 x 100 cm-; Composició -1978, oli sobre taula, 100 x 120 cm-; Noia al costat de la finestra -1978, oli sobre taula, 100 x 73 cm-; Composició -1978, oli sobre taula, 100 x 120 cm.

Figura femenina en rosa amb gorro blau -1979, oli sobre taula, 99 x 73 cm-; Dues figures femenines -1979, oli sobre taula, 100 x 73 cm-; Figura femenina -1979, oli sobre taula, 81 x 60 cm-; San Benet -1979, oli sobre taula, 100 x 73 cm.

Dues figures -1979, oli sobre taula, 81 x 60 cm-; Dues figures abraçades -1980, oli sobre taula, 81 x 46 cm-; Figura femenina -1980, oli sobre taula, 80 x 60 cm-; Dos homes -1980, oli sobre taula, 81 x 65 cm.

Dona i quatre figures d'esquena -1980, oli sobre taula, 61 x 54 cm-; Retrat de Frederic Marés -1980, oli sobre taula, 100 x 65 cm-; Tres figures sobre fons vermell -1981, oli sobre taula, 100 x 65 cm-; Parella abraçada -1981, oli sobre taula, 61 x 50 cm.

La dimensió simbòlica adquireix també una especial importància en obres com La guitarrista. Tot i representar una acció aparentment quotidiana, la manca de cordes a l’instrument transforma la pintura en una metàfora visual. La música hi és evocada, però no es produeix; l’acció és suggerida, però no culmina. Aquest recurs reforça el misteri i la tensió poètica característics de Gudiol, que prefereix suggerir abans que explicar o narrar de manera directa (Galeries d’Art Barcelona, 2020).

Durant aquests anys, la parella es converteix en un dels temes recurrents de la seva obra. Les figures apareixen unides per una relació de suport mutu i de dependència emocional que transcendeix la simple representació afectiva. L’amor es presenta com un element de protecció i d’estabilitat davant la incertesa existencial que recorre tota la seva producció. Aquesta preocupació pels vincles humans contribueix a suavitzar parcialment el to melancòlic que caracteritzava etapes anteriors (Fundació Vila Casas, 2026; Galeries d’Art Barcelona, 2020).

Paral·lelament, les figures masculines assumeixen una presència cada vegada més destacada. Retrats d’homes de perfil o personatges de gran contundència formal aporten noves solucions expressives i contribueixen a renovar el llenguatge de l’artista. Aquest interès culmina en algunes de les seves obres religioses més importants, entre les quals destaca el monumental Sant Benet per al monestir de Montserrat. En aquesta pintura, Gudiol redueix els elements compositius a l’essencial i concentra tota l’expressivitat en el rostre, les mans i els peus, d’acord amb una austeritat formal que dialoga amb l’espiritualitat benedictina (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026; Gudiol, 2026).

L’any 1980 marca un moment especialment important en la seva trajectòria institucional. El 18 de juny és elegida acadèmica numerària de la Secció de Pintura de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i ingressa oficialment a la institució el gener de 1981, convertint-se en la primera dona que assoleix aquesta distinció dins l’acadèmia (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026). Amb motiu del seu ingrés presenta el Retrat de Frederic Marès, una obra que resumeix moltes de les constants de la seva pintura: la importància del clarobscur, la qualitat psicològica del retrat i l’interès especial per la mirada i les mans com a centres expressius de la figura humana (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026).

Aquesta etapa conclou, per tant, amb una artista plenament consolidada. Gudiol ha construït un llenguatge reconeixible, capaç de combinar tradició i contemporaneïtat, realitat i símbol, austeritat formal i profunditat emocional. Les seves figures silencioses continuen explorant la dimensió interior de l’ésser humà, però ho fan amb una seguretat i una maduresa que anuncien les grans obres dels anys vuitanta (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

1982-1986

Entre 1982 i 1986, Montserrat Gudiol inicia una nova etapa marcada per la interiorització i per una progressiva depuració dels seus recursos expressius. En aquests anys, la pintora recorre amb més intensitat als contrastos de clarobscur i incorpora figures masculines que adquireixen un protagonisme inèdit dins la seva trajectòria. A diferència de les figures femenines que havien dominat les etapes anteriors, aquests personatges masculins presenten una major contundència formal i una expressivitat més dura, fet que contribueix a renovar el seu llenguatge pictòric i a obrir noves vies de desenvolupament en la seva obra (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

Home nu en moviment -1982, oli sobre taula, 60 x 81 cm-; Figura adolescent -1982, oli sobre taula, 61 x 50 cm-; Composició amb figures -1982, oli sobre taula, 50 x 61 cm-; Cap de dona -1982, oli sobre taula, 30 x 21 cm.

Figura amb vestit vermell -1983, oli sobre taula, 80 x 60 cm-; Maternitat blava -1983, oli sobre taula, 61 x 50 cm-; Noia de perfil, mocador groc -1983, oli sobre taula, 81 x 60 cm-; Figura -1983, oli sobre tela, 32 x 21 cm.

Noia asseguda -1983, oli sobre taula, 80 x 60 cm-; Figura femenina -1983, oli sobre taula, 61 x 50 cm-; Nu femení -1984, oli sobre taula, 100 x 65 cm-; Cap femení de perfil -1984, oli sobre taula, 41 x 32 cm.

Dona de la túnica blanca -1984, oli sobre taula, 81 x 64 cm-; Figura ajupida -1984, dibuix a llapis i oli sobre paper, 13 x 11,5 cm-; Parella -1985, oli sobre taula, 81 x 65 cm-; Figura -1985, oli sobre taula, 100 x 65 cm.

Obres com Home nu en moviment o diversos retrats masculins del període mostren una representació més intensa del cos humà, caracteritzada per la solidesa de les formes i per una tensió emocional perceptible. Aquesta orientació no implica un abandonament dels temes habituals de l’artista, sinó una ampliació dels seus recursos expressius. Paral·lelament, continua desenvolupant la reflexió sobre la figura femenina, com es pot observar a Dona de la túnica blanca (1984), una de les obres més representatives del període. En aquesta pintura, Gudiol aconsegueix sintetitzar la figura fins a extrems essencials, concentrant tota la força expressiva en la presència del cos, el gest i la relació entre llum i color (Fundació Vila Casas, 2026; WikiArt, 2026).

La temàtica de la parella continua ocupant un lloc destacat dins la seva producció. Les figures apareixen sovint vinculades entre si però emocionalment distants, com si compartissin un mateix espai sense arribar a establir una comunicació plena. Aquesta tensió entre proximitat i separació reforça la dimensió existencial de la seva pintura. També són freqüents les composicions en què una figura sosté algun element simbòlic, com una esfera vermella, objecte que contribueix a accentuar el caràcter meditatiu i evocador de l’escena (Gudiol, 2026; Galeries d’Art Barcelona, 2020).

Durant aquests anys, la seva obra esdevé cada vegada més austera. El procés de simplificació iniciat anteriorment arriba a una major maduresa i la pintora elimina progressivament tot allò que considera accessori per concentrar-se en els elements essencials de la representació. Aquesta actitud connecta amb la recerca espiritual que havia desenvolupat a partir dels encàrrecs vinculats al monestir de Montserrat i, especialment, amb la realització del Sant Benet. La figura, les mans, el rostre i la llum es converteixen així en els principals instruments expressius de la seva pintura (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026; Gudiol, 2026).

Dos caps, dona i home -1985, dibuix a llapis i oli sobre paper, 66 x 48 cm-; Bust femení amb bola roja en la ma -1985, oli sobre taula, 65 x 54 cm-; Noia de front i dues figures al fons -1985, oli sobre taula, 92 x 65 cm-; Mare i fill -1985, oli sobre taula, 100 x 65 cm.

Noia de front -1985, oli sobre taula, 81 x 65 cm-; Parella, noia de vestit blanc -1985, oli sobre taula, 100 x 65 cm-; Figura femenina -1985, oli sobre taula, 61 x 50 cm-; Parella -1985, oli sobre taula, 61 x 48 cm.

Tres caps -1985, dibuix a llapis i oli sobre paper, 48 x 65 cm-; Dues figures -1985, dibuix a llapis i oli sobre paper, 65,5 x 50 cm-; Parella -1985, dibuix a llapis i oli sobre paper, 66 x 48 cm-; Figura de mig cos i cap -1985, dibuix a llapis i oli sobre paper, 50 x65,5 cm.

Aquesta voluntat de síntesi es manifesta també en obres com Noia de front i dues figures al fons, on reapareixen alguns dels motius característics de la seva trajectòria. Les figures del primer pla i del fons estableixen una relació ambigua entre presència i distància, una dualitat que recorre bona part de la seva producció artística. Els personatges semblen acostar-se i allunyar-se al mateix temps, creant una tensió visual que reforça la sensació de misteri i d’introspecció (Fundació Vila Casas, 2026).

Dona -1986, oli sobre taula, 82 x 53 cm-; Figura de dona -1986, oli sobre taula, 25 x 36 cm-; Dues noies, una asseguda i l'altre darrera -1986, oli sobre taula, 81 x 65 cm.

Noia asseguda mirant la muntanya -1986, oli sobre taula, 65 x 50 cm-; Figura femenina -1986, oli sobre taula, 100 x 65 cm-; Retrat d'Ernest Lluch -1986, oli sobre taula, 116 x 89 cm-; Dona de perfil -1986, oli sobre taula, 100 x 65 cm.

Un altre moment significatiu del període és la realització del retrat del seu pare, Josep Gudiol i Ricart, iniciat poc abans de la seva mort. Aquesta obra combina l’afecte personal amb la solidesa tècnica i constitueix un dels testimonis més intensos de la relació entre la pintora i la figura que havia estat determinant en la seva formació artística. El retrat transcendeix la simple semblança física i esdevé també un homenatge a una de les personalitats més influents de la historiografia artística catalana del segle XX (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026; Gudiol, 2026).

Malgrat els canvis formals i temàtics, la maternitat continua present en la seva obra. Aquest tema, recurrent des dels inicis de la seva trajectòria, manté la funció de representar la fragilitat de la vida, la protecció i la vulnerabilitat de l’ésser humà. Així, la producció de Gudiol durant els anys 1982-1986 combina renovació i continuïtat: incorpora nous recursos expressius, però conserva els grans temes que defineixen la seva identitat artística (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

1987-1989

Entre 1987 i 1989, Montserrat Gudiol desenvolupa una desena etapa que sintetitza bona part dels elements que han definit la seva trajectòria anterior. Lluny de renunciar als temes i recursos que havia construït durant dècades, els integra en un llenguatge cada vegada més depurat i personal. Les figures femenines continuen ocupant el centre de la composició i mantenen una relació estreta amb els elements naturals, especialment amb plantes i formes vegetals que actuen com a extensió simbòlica del seu món interior (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

Noia -1987, oli sobre taula, 60 x 50 cm-; Noia llegint -1987, oli sobre taula, 81 x 65 cm-; Dona i plantes -1987, oli sobre taula, 502 x 61 cm-; Dona mirant l'exterior -1987, oli sobre taula, 50 x 61 cm.

Parella -1987, oli sobre contraplacat, 73 x 60 cm-; Parella -1987, dibuix a tinta xina sobre paper, 65,5 x 50,5 cm-; Parella -1987, dibuix a tinta xina sobre paper, 66 x 50,5 cm-; Noia amb vestit groc -1988, oli sobre taula, 65 x 100 cm.

Noia de perfil i flor -1988, oli sobre taula, 50 x 60 cm-; Dona davant una porta -1989, oli sobre taula, 60 x 50 cm.

Les protagonistes d’aquestes obres habiten espais idealitzats, allunyats de qualsevol referència temporal concreta. Són figures que semblen buscar una sortida o una alternativa a la realitat que les envolta. Aquesta actitud es manifesta especialment en obres com Dona en vestit de blau, en què la figura transmet una clara voluntat de moviment i d’evasió. La sensació de fugida es reforça mitjançant la progressiva simplificació del cos: els peus desapareixen sovint de la representació, mentre que el rostre i les mans continuen concentrant tota la intensitat expressiva de la composició (Gudiol, 2026; Galeries d’Art Barcelona, 2020).

La incorporació d’elements de la vida contemporània apareix de manera puntual en obres com Noia al telèfon. Tot i la presència d’un objecte associat a la modernitat, la figura manté la mateixa actitud introspectiva que caracteritza gran part de la seva producció. La tecnologia no altera la naturalesa essencial dels seus personatges, que continuen mostrant-se absorts en la seva realitat interior i aparentment desvinculats de l’entorn immediat (Fundació Vila Casas, 2026).

Noia asseguda -1988, oli sobre taula, 65 x 54 cm-; Noia asseguda al terra -1988, oli sobre taula, 65 x 54 cm-; Noi en la finestra -1988, oli sobre taula, 65 x 54 cm-; Noia asseguda -1988, oli sobre taula, 81 x 65 cm.

Durant aquests anys, Gudiol continua aprofundint en el treball del clarobscur, un recurs que havia heretat de la tradició pictòrica que tant admirava. Obres com Noia asseguda a terra mostren una gran maduresa en l’ús de la llum i de l’ombra, així com una notable capacitat per construir atmosferes silencioses i carregades de tensió emocional. El cos es simplifica, però la dimensió psicològica de la figura esdevé cada vegada més intensa (Gudiol, 2026; WikiArt, 2026).

La relació amb la natura continua essent important, però ara adopta una funció principalment simbòlica. Les plantes i els elements vegetals no descriuen un paisatge real, sinó que contribueixen a crear escenaris poètics que reflecteixen els estats d’ànim dels personatges. La natura es converteix en un espai de refugi, contemplació i introspecció, reforçant la dimensió espiritual que travessa tota la seva obra (Fundació Vila Casas, 2026; Galeries d’Art Barcelona, 2020).

Aquesta etapa representa, en definitiva, una culminació del procés de simplificació formal iniciat anys abans. Gudiol redueix els elements compositius a l’essencial i concentra tota l’expressivitat en els rostres, les mans, la llum i el color. El resultat és una pintura d’una gran intensitat poètica, en què les figures semblen existir en una realitat pròpia, marcada pel silenci, la fragilitat i la recerca constant d’un espai interior de llibertat (Gudiol, 2026; Fundació Vila Casas, 2026).

1990-2015

La darrera etapa de la trajectòria de Montserrat Gudiol s’estén des de 1990 fins a la seva mort, l’any 2015. Es tracta d’un període de plena maduresa artística en què la pintora consolida definitivament el llenguatge desenvolupat al llarg de les dècades anteriors. Les seves figures continuen habitant espais silenciosos i atemporals, però la síntesi formal i la força expressiva arriben ara a un grau de refinament excepcional. La seva obra manté una gran coherència interna i esdevé immediatament recognoscible gràcies a la persistència dels grans temes que han marcat tota la seva carrera: la introspecció, la fragilitat humana, el misteri i la transcendència (Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

Aquest període culmina una trajectòria internacional iniciada dècades abans. Ja el 1964 havia participat en l’exposició itinerant A Modern Spanish Paintings: Seven Catalonian Artists, que presentava als Estats Units l’obra de diversos artistes catalans contemporanis. Aquesta presència internacional, complementada amb exposicions a Barcelona, Bilbao, Johannesburg, Canadà i altres ciutats, contribueix a consolidar el reconeixement de la seva producció més enllà de l’àmbit català (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026).

Durant els anys noranta i la primera dècada del segle XXI, Gudiol esdevé una de les pintores més apreciades de l’art català contemporani. La fidelitat al seu llenguatge personal, al marge de les modes artístiques predominants, és precisament un dels factors que expliquen la seva consolidació. Les seves figures continuen mostrant una profunda vinculació amb la tradició pictòrica europea, però al mateix temps mantenen una singularitat que les fa plenament contemporànies (Fundació Vila Casas, 2026; Galeries d’Art Barcelona, 2020).

L’any 1997 torna a exposar a Ripoll, ciutat especialment vinculada als inicis de la seva carrera. Un any més tard rep la Creu de Sant Jordi, una de les màximes distincions concedides per la Generalitat de Catalunya, en reconeixement a la seva aportació artística i cultural (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026; Gudiol, 2026). Aquest reconeixement institucional confirma la seva posició com una de les figures més destacades de la pintura catalana de la segona meitat del segle XX.

Les obres d’aquests darrers anys continuen mostrant personatges solitaris, silenciosos i enigmàtics. Pintures com Noi a la finestra o Noi a la porta representen figures que semblen dirigir-se cap a un espai situat més enllà dels límits físics del quadre. La finestra i la porta, presents al llarg de diverses etapes de la seva producció, mantenen el valor simbòlic que ja havien adquirit anteriorment: representen la possibilitat de transcendir la realitat immediata i d’accedir a un altre espai, físic o espiritual (Gudiol, 2026; Fundació Vila Casas, 2026).

El conjunt de la seva obra dels anys finals respira una atmosfera de silenci i de misteri. Els personatges habiten mons aparentment immòbils, però carregats de tensió emocional. La bellesa formal de les figures conviu amb una sensació persistent de vulnerabilitat, solitud i inquietud existencial. Aquesta combinació d’harmonia i angoixa constitueix una de les característiques més distintives de la seva pintura i explica l’impacte emocional que continua produint en els espectadors (Galeries d’Art Barcelona, 2020; Fundació Vila Casas, 2026).

Montserrat Gudiol mor a Barcelona el 25 de desembre de 2015, després d’una trajectòria artística de més de seixanta anys. La seva obra constitueix una aportació fonamental a l’art català contemporani. A partir de la influència de la pintura medieval, de la tradició renaixentista, de Picasso i de diverses corrents del segle XX, construeix un univers propi, poblat de figures introspectives, mans expressives, silencis suggeridors i atmosferes carregades de simbolisme. Per la coherència del seu llenguatge, la qualitat tècnica de la seva producció i la profunditat humana dels seus temes, Montserrat Gudiol ocupa un lloc destacat dins la història de l’art català contemporani (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2026; Fundació Vila Casas, 2026; Gudiol, 2026).

Bibliografia

• Enciclopèdia Catalana (2026) ‘Montserrat Gudiol i Corominas’, Gran Enciclopèdia Catalana.
• Fernández, Emilio (2026) ‘Montserrat Gudiol Corominas. Pintora espanyola’. Slideshare
• Fundació Vila Casas (2026) ‘Montserrat Gudiol’, Directori d’artistes.
• Galeries d’Art Barcelona (2020) ‘Montserrat Gudiol’, Biografia d’artista.
• Gallerix, Giant Online Museum (2026) ‘Montserrat Gudiol’. gallerix.ru
• Gudiol, M. (2026) ‘Biografia’, Web oficial de Montserrat Gudiol.
• Gudiol, M. (2026) ‘Obra’, Web oficial de Montserrat Gudiol.
• Larrea, D. (2025) ‘Montserrat Gudiol (1933-2015)’, Tal día como hoy, 9 juny.
• Museu Etnogràfic de Ripoll (2025) ‘Montserrat Gudiol. 75 anys de la primera exposició’
• Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2026) ‘Gudiol i Corominas, Montserrat’.
• WikiArt (2026) ‘Montserrat Gudiol’, Visual Art Encyclopedia.

 

Jordi Coll Vera - 2026