Élisabeth Vigée Le Brun

Artista i mare en temps de la Revolució Francesa
Élisabeth Louise Vigée Le Brun és una pintora francesa que desenvolupa una carrera extraordinària en una època difícil per a les dones artistes. El retrat ocupa el centre de la seva producció, i el món femení, la infància i la intimitat familiar hi tenen una presència destacada. La seva trajectòria travessa els darrers anys de l’Antic Règim, la Revolució Francesa i les transformacions polítiques i artístiques del començament del segle XIX.
Neix a París el 16 d’abril de 1755 i mor a la mateixa ciutat el 30 de març de 1842, poc abans de complir vuitanta-set anys. Al llarg de la seva vida assoleix una gran fama i deixa una producció molt extensa. Les xifres que es repeteixen habitualment són uns 660 retrats i uns 200 paisatges; cal entendre-les com un recompte tradicional, no com un catàleg raonat definitiu.
La seva obra es conserva en nombrosos museus i col·leccions. Malgrat el reconeixement que obté en vida, durant molt de temps ocupa un lloc menys visible en els relats generals de la història de l’art que alguns dels seus contemporanis. Comparteix el panorama artístic amb Jean-Baptiste Greuze, Jean-Baptiste-Siméon Chardin, Maurice Quentin de La Tour i François Boucher, i més endavant amb Jacques-Louis David i Antoine-Jean Gros.
En un altre article tractem Caspar David Friedrich, que viu entre 1774 i 1840 i representa plenament el romanticisme. En el cas de Vigée Le Brun, la trajectòria és més transversal: la seva pintura incorpora elements del rococó i del neoclassicisme, i en alguns paisatges s’apropa a la sensibilitat romàntica. No són compartiments estancs, sinó tendències que conviuen i es transformen.
L’artista adapta el llenguatge als models, als encàrrecs i a les circumstàncies. És coneguda sobretot com a retratista, però també practica el paisatge amb tècniques diverses, especialment el pastel. Els viatges, entre els quals destaquen les estades a Suïssa, alimenten aquest interès per la natura. Aquí ens centrem en els retrats i reservem una breu mirada als paisatges per al final.
Els primers anys i la formació
Un autoretrat al pastel de 1771 ens presenta una artista de setze anys que ja mostra una notable seguretat. La suavitat dels colors i la proximitat de la figura anuncien alguns trets de la seva pintura posterior. La roba senzilla i l’absència d’una escenografia solemne reforcen la sensació d’intimitat.
En el treball al pastel podem relacionar-la amb la tradició de Rosalba Carriera. La pintora veneciana no inventa aquesta tècnica, però contribueix decisivament a consolidar-la com a mitjà autònom per al retrat, més enllà de l’estudi preparatori. Quan Vigée Le Brun inicia la seva activitat, Carriera ja és morta, però el seu prestigi i la seva influència continuen vius.
Élisabeth és filla del retratista i pastel·lista Louis Vigée i de Jeanne Maissin. El pare li proporciona les primeres lliçons i esdevé una referència afectiva i artística fonamental. La família no pertany a l’aristocràcia, tot i que la professió del pare els posa en contacte amb clients de diferents ambients socials.
Durant la infància rep educació en un convent. El 1767, quan té dotze anys, perd el pare, i aquesta mort la colpeix profundament. Manté una relació estreta amb la mare i amb el germà petit, Étienne Vigée, que es dedica a la literatura i al teatre.
Després de la mort del pare, continua aprenent a través de consells, contactes amb artistes i còpies d’obres. Entre els noms vinculats a aquesta formació hi ha Pierre Davesne, Gabriel-François Doyen i Gabriel Briard. També rep l’estímul de Claude Joseph Vernet i de Jean-Baptiste Greuze. No segueix una formació acadèmica regular comparable a la que tenen a l’abast molts pintors homes (Metropolitan Museum of Art, s.d.a; Château de Versailles, s.d.).
La sensibilitat de Greuze envers la infància i les expressions afectives ajuda a entendre alguns aspectes de la seva obra. En els retrats infantils de Vigée Le Brun, la tendresa no depèn només del tema: també es construeix amb la mirada, els gestos, la llum i la delicadesa de les carnacions.
La mare es torna a casar amb el joier Jacques-François Le Sèvre. El retrat conegut com a Madame Le Sèvre mostra la capacitat de la jove artista per captar una fesomia i diferenciar textures: el pèl de la peça d’abric, la brillantor del setí, la seda i els cabells reben tractaments específics. El resultat combina observació i afecte.
La relació amb el padrastre és difícil. Segons el relat de les seves memòries, Le Sèvre exerceix un control autoritari sobre la vida familiar i els ingressos de la noia. Aquesta situació reforça el desig de guanyar autonomia gràcies a la pintura.
El retrat del seu germà Étienne Vigée, de 1773, conservat al Saint Louis Art Museum, a Missouri, ofereix un altre exemple d’aquesta etapa. El llibre i els estris d’escriptura al·ludeixen a les seves inclinacions literàries. La gamma de tons foscos i el tractament de la llum evoquen recursos de la tradició barroca. En aquesta data, Élisabeth té divuit anys.
Encara adolescent, comença a treballar professionalment. El seu èxit, però, topa amb els requisits corporatius que regulen l’ofici. El 1774 les autoritats intervenen el seu taller perquè exerceix sense l’afiliació necessària. Aquell mateix any ingressa a l’Acadèmia de Sant Lluc, institució a la qual també pertany el seu pare (Metropolitan Museum of Art, s.d.a; Château de Versailles, s.d.).
Les dones troben nombrosos obstacles per accedir a l’ensenyament i al reconeixement acadèmics. Tanmateix, no totes les acadèmies les exclouen de manera absoluta: algunes admeten un nombre molt reduït d’artistes femenines, amb limitacions importants. La carrera de Vigée Le Brun es desenvolupa dins d’aquest marc desigual.
El matrimoni i els primers èxits
El 1776 es casa amb Jean-Baptiste-Pierre Le Brun, pintor, col·leccionista i marxant d’art. El contacte amb les obres que circulen pel negoci del marit li permet estudiar i copiar mestres de diverses escoles. Aquesta experiència amplia la seva cultura visual i afavoreix el domini de recursos pictòrics molt diferents.
El matrimoni, però, és difícil. En les seves memòries, l’artista descriu l’afició del marit al joc i la manera com administra els diners que ella guanya.
En l’autoretrat de cap a 1781, conservat al Kimbell Art Museum de Fort Worth, Texas. Vigée Le Brun té uns vint-i-sis anys. Es presenta amb serenitat, elegància i confiança. La precisió de la fesomia i de la indumentària conviu amb la suavitat característica de les seves carnacions. En aquest cas, posa com una dama de societat, sense exhibir els estris de la professió (Kimbell Art Museum, s.d.a).
La cort de Maria Antonieta
Els contactes professionals i el prestigi creixent obren a Vigée Le Brun les portes de l’aristocràcia. Entre les seves models hi ha Jeanne Bécu, comtessa du Barry. En aquests retrats, la delicadesa del color, la riquesa dels vestits i les actituds amables responen al gust dels clients, però també mostren la capacitat de l’artista per donar vida a la figura.
La relació amb Maria Antonieta és decisiva. El 1778 pinta un gran retrat de la reina amb indumentària de cort. El vestit incorpora els paniers, estructures que eixamplen lateralment la faldilla. No convé identificar-los sense matisos amb la crinolina del segle XIX, malgrat que tots dos recursos modifiquen el volum de la indumentària.
L’artista conserva els trets recognoscibles de Maria Antonieta, membre de la casa d’Habsburg-Lorena, i alhora els presenta dins d’una imatge idealitzada i elegant. La reina aprecia el resultat i es converteix en una protectora fonamental. Vigée Le Brun en realitza nombrosos retrats, amb versions i rèpliques destinades a diferents usos i destinacions.
L’any 1780 pinta l’al·legoria La Pau retornant l’Abundància, avui al Louvre. Dues figures femenines personifiquen aquests conceptes, i els fruits i altres atributs permeten identificar l’Abundància. L’obra mostra que les seves aspiracions no es limiten al retrat. El 1783 la presenta amb motiu de l’ingrés a l’Acadèmia Reial de Pintura i Escultura (Ministère de la Culture, s.d.).
Els viatges als Països Baixos i a Flandes, a començaments de la dècada de 1780, li permeten aprofundir en l’estudi dels mestres, especialment Rubens. A Amsterdam és requerida, pel Príncep de Nassau, al Palau Reial d’Amsterdam. Un edifici construït en la plaça del Dam, originàriament com a ajuntament. A Anvers contempla el retrat de Susanna Lunden, conegut tradicionalment com El barret de palla, que inspira el seu propi Autoretrat amb barret de palla, de 1782. La versió de la National Gallery de Londres és una rèplica autògrafa de la composició (National Gallery, s.d.; Wine, 2018).
En aquesta obra es presenta a l’aire lliure, amb un barret adornat amb flors i una ploma. Sosté la paleta i els pinzells, de manera que afirma la seva condició de pintora alhora que ofereix una imatge elegant i propera. La llum, filtrada i reflectida sota l’ala del barret, contribueix a la vivacitat del rostre.
L’èxit d’aquesta imatge natural i refinada influeix en les seves clientes. Algunes li demanen que les retrati amb accessoris semblants als que ella utilitza: barrets, xals o robes menys cerimonials. El retrat de Yolande de Polastron, duquessa de Polignac i institutriu dels fills reials, exemplifica aquest gust per una elegància aparentment espontània.
El 1783 presenta Maria Antonieta amb vestit de mussolina, també conegut com Maria Antonieta en chemise o en gaulle. L’obra provoca un escàndol al Saló perquè mostra la reina amb una informalitat que es considera inadequada per a una representació pública. Es tracta d’un vestit lleuger que recorda la roba interior i desafia les convencions del retrat reial (Frick Collection, s.d.).
La pintura és substituïda per Maria Antonieta amb una rosa, en què la reina apareix amb un vestit de seda més formal. La posa manté una certa proximitat amb la composició anterior, però la indumentària restitueix el decòrum esperat. L’artista desplega el seu virtuosisme en les plomes, les joies, els encaixos i la brillantor dels teixits.
El retrat de Maria Antonieta i els seus fills, de 1787, incorpora una altra dimensió. La reina es mostra com a mare, envoltada de Maria Teresa Carlota, Lluís Josep i Lluís Carles. El bressol buit recorda Sofia Helena Beatriu, la filla petita que mor aquell any. Lluís Josep assenyala el bressol i fa visible l’absència.
El sentiment maternal té una funció afectiva, però també pública: contribueix a construir una imatge dinàstica i familiar de la sobirana. El quadre combina aquesta intenció amb una execució acurada dels vestits, les pells, la catifa i l’espai interior.
El reconeixement acadèmic i el gust per la naturalitat
El 31 de maig de 1783, Vigée Le Brun ingressa a l’Acadèmia Reial de Pintura i Escultura gràcies al suport de Maria Antonieta i a la intervenció de Lluís XVI. A les dificultats que comporta ser dona s’hi afegeix un obstacle reglamentari: la vinculació del marit amb el comerç de quadres (Metropolitan Museum of Art, s.d.a; Château de Versailles, s.d.; Kimbell Art Museum, s.d.a).
Aquell mateix dia també hi ingressa Adélaïde Labille-Guiard. La crítica tendeix a presentar les dues artistes com a rivals i a comparar-les entre elles, en lloc d’avaluar-les en igualtat de condicions amb els seus col·legues homes. Totes dues, però, desenvolupen carreres i llenguatges propis.
El retrat de François-André Vincent pintat per Labille-Guiard permet apreciar la qualitat d’aquesta altra retratista. L’expressió del rostre, els pinzells i la paleta defineixen la figura del pintor i la seva activitat. La comparació ajuda a situar Vigée Le Brun dins d’un panorama femení més ampli.
El retrat de la comtessa de Caderousse, de 1784, conservat al Nelson-Atkins Museum of Art de Kansas City, presenta Marie-Gabrielle de Sinéty amb una indumentària de caràcter pastoral. El museu utilitza el títol de comtessa: el de duquessa correspon a una etapa posterior de la vida de la model (Nelson-Atkins Museum of Art, s.d.).
El barret, el cistell i la roba evoquen un món rural idealitzat. Aquesta moda no significa que l’aristocràcia renunciï als privilegis, sinó que adopta una imatge de senzillesa dins d’un context luxós. A Versalles, les recreacions pastorals i les activitats del Petit Trianon formen part d’aquesta cultura de l’oci.
Segons el relat associat a aquest retrat, les sessions es duen a terme sense l’aprovació del marit de la model. Aquesta circumstància il·lustra les restriccions que poden condicionar la representació de les dones. Posar per a un retrat podria dur a una relació amorosa amb qui pinta —com a evocació cinematogràfica de la relació entre una pintora i la seva model, podem recordar Retrat d’una dona en flames, de Céline Sciamma.
Les idees de la Il·lustració transformen la sensibilitat envers la natura, l’educació i la vida familiar. Jean-Jacques Rousseau defensa una educació vinculada al desenvolupament de l’infant i contribueix a donar més valor als sentiments i als lligams maternals.
El 1784 pinta el retrat de Charles-Alexandre de Calonne, responsable de les finances de Lluís XVI (Royal Collection Trust, s.d.).
Julie i les imatges de la maternitat
La filla de l’artista, nascuda el 1780, es converteix en una de les seves models predilectes. És coneguda com a Julie Le Brun i rep el sobrenom afectuós de Brunette. Els catàlegs no són del tot uniformes en la forma extensa del nom: el Louvre utilitza Jeanne-Lucie-Louise, mentre que altres repertoris recullen Jeanne-Julie-Louise. Per evitar confusions, aquí mantenim Julie Le Brun (Musée du Louvre, s.d.b; s.d.c; National Gallery of Art, s.d.).
En els autoretrats amb la filla, la pintora mostra una intimitat que contrasta amb el protocol dels grans retrats de cort. Les robes senzilles, les abraçades i la proximitat dels rostres expressen el vincle entre mare i filla (Musée du Louvre, s.d.b; s.d.c; National Gallery of Art, s.d.).
La senzillesa és, alhora, una elecció pictòrica i una manera de presentar-se públicament.
En Julie davant del mirall, de 1787, la nena apareix amb una indumentària allunyada de l’ostentació aristocràtica. El mirall permet mostrar el perfil i el reflex del rostre dins d’una mateixa composició. Aquest recurs, amb precedents en la pintura del segle XVII, amplia el joc de punts de vista i reforça l’interès visual de l’obra. La peça va formar part de la reconeguda col·lecció privada de Michel David-Weill (empresari i financer francès, antic president de Lazard).
Als dos autoretrats amb la seva filla, les diagonals dels braços i el moviment de l’abraçada construeixen una composició equilibrada. Les carnacions lluminoses contrasten amb els vestits i el fons. La proximitat emocional no elimina l’elaboració formal: darrere l’aparença espontània hi ha una organització precisa del dibuix, del color i de la llum.
La indumentària d’inspiració antiga de la versió de 1789 connecta amb el gust neoclàssic. No reprodueix necessàriament de manera arqueològica la roba grega o romana, però n’evoca els drapejats i la simplicitat. Aquest mateix interès apareix en altres retrats de Julie.
Els retrats de persones properes, com la filla o el pintor Hubert Robert, permeten a Vigée Le Brun explorar una expressió més directa i distesa. El retrat de Robert conservat al Louvre ofereix un bon contrapunt als encàrrecs cerimonials.
La seva obra també té presència a Barcelona: el Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva Retrat de nena, datat entre 1788 i 1790. L’obra s’exposa dins la col·lecció del llegat de Francesc Cambó, 1949 (Museu Nacional d’Art de Catalunya, s.d.).
La Revolució i l’exili
L’any 1789 esclata la Revolució Francesa. La proximitat de Vigée Le Brun a Maria Antonieta i a l’aristocràcia la situa en una posició compromesa. La seva activitat és artística, però la identitat pública de l’artista queda vinculada a la monarquia. A l’octubre abandona França amb Julie i inicia un exili que dura més de dotze anys, fins al retorn de 1802.
La pintura continua essent el centre de la seva vida. A l’estranger, els contactes i la reputació adquirida a França li permeten obtenir encàrrecs de l’aristocràcia europea. L’exili suposa una ruptura personal, però també amplia l’abast internacional de la seva carrera.
La primera etapa de l’exili transcorre a Itàlia. Visita diverses ciutats, entre les quals Bolonya, Roma i Nàpols, i hi obté un gran èxit. Després es trasllada a Viena i continua el viatge per territoris de l’Europa central abans d’arribar a Rússia.
Com a mostra de la seva tècnica pictòrica, l’any 1790, pinta l’autoretrat pintant Maria Antonieta.
A Nàpols retrata Emma Hamilton, coneguda com a Lady Hamilton, amb diferents caracteritzacions, entre les quals la de bacant. Les bacants s’associen al culte de Dionís, o Bacus. Emma Hamilton, esposa del diplomàtic William Hamilton, és també coneguda per la relació amb l’almirall Horatio Nelson. Aquests retrats s’han de situar en el context napolità, encara que la pintora també visita Anglaterra més endavant.
El 1795 arriba a Sant Petersburg, on roman fins al 1801. La seva estada russa dura aproximadament sis anys. Hi treballa per a membres de la cort i de l’aristocràcia i rep el reconeixement de l’Acadèmia Imperial de les Arts. La tsarina Caterina II, coneguda com Caterina la Gran, mor el 1796; Vigée Le Brun no arriba a executar el retrat projectat de l’emperadriu.
Entre els noms d’aquest entorn hi ha la comtessa Iekaterina Skavronskaia, Anna Stroganova amb el seu fill i l’emperadriu Maria Fiódorovna. No tots els retrats de models russos es realitzen necessàriament a Rússia: els desplaçaments de les famílies aristocràtiques també expliquen alguns encàrrecs.
El retrat de Varvara Ivanovna Ladomirskaia mostra una indumentària d’inspiració clàssica que permet relacionar-lo amb altres figures femenines vestides amb túniques i drapejats. Més endavant, la pintora també retrata Lluïsa de Prússia.
Durant l’exili, el marit obté el divorci, el 1794, en el context de les pressions polítiques contra els familiars d’emigrats. La separació modifica les condicions personals i econòmiques de l’artista, que continua sostenint la seva carrera amb el treball propi.
L’any 1799, la seva filla Julie es casa a Sant Petersburg amb Gaëtan Bernard Nigris, secretari del comte Txernixev, director dels teatres imperials russos. El matrimoni provoca tensions amb la mare, que en desaprova la unió. Segons les memòries d’Élisabeth, proporciona a Julie una bona dot. Julie es separarà del seu marit pocs anys més tard, sense haver tingut fills. Sense reconciliar-se amb la seva mare, tornarà a París. Exposarà les seves pintures, almenys un cop, sense tenir èxit.
Morirà l’any 1819, a l’edat de 39 anys, d’una pneumònia. Élisabeth escriurà, en les seves memòries: «Aquest cop [la mort del seu marit], però, va ser ben poca cosa comparat amb el dolor cruel que vaig viure amb la mort de la meva filla. Vaig córrer al seu costat tan bon punt vaig saber que estava malalta, però la malaltia va avançar ràpidament; no puc ni descriure el que vaig sentir quan es va esvair tota esperança de salvar-la. L'últim dia, en anar a veure-la, quan la meva mirada va caure sobre aquell rostre terriblement enfonsat, vaig perdre el coneixement. La meva vella amiga, la senyora de Noisville, em va treure d'aquell llit de sofriment; em va sostenir —ja que les cames no m'aguantaven— i em va portar a casa. L'endemà, ja no tenia filla! La senyora de Verdun va venir a donar-me la notícia i va intentar, en va, alleujar la meva desesperació. Totes les faltes de la pobra criatura van desaparèixer; la vaig tornar a veure —encara la veig— tal com era durant la seva infantesa. Ai, Déu meu! Era tan jove! Per què no va sobreviure'm?»
El retorn i els darrers viatges
Vigée Le Brun torna a França el 1802, durant el Consolat. Entre els encàrrecs d’aquest nou entorn destaca el retrat de Carolina Murat amb la seva filla Letícia, de 1807. Carolina, germana de Napoleó, esdevindrà reina de Nàpols el 1808. L’obra reflecteix el gust per les siluetes i els vestits d’inspiració clàssica que associem a la moda imperi.
La clientela de Vigée Le Brun no es limita a les famílies governants. També retrata figures del teatre i de la música. Giuseppina Grassini, representada en el paper de Zaïre, és una cantant d’òpera de veu de contralt, no simplement una actriu. El retrat es conserva al Museu de Belles Arts de Rouen. També pinta a Angelica Catalani, la cèlebre soprano italiana (Musées de Rouen Normandie, s.d.).
Entre 1803 i 1805, l’artista s’estableix a Anglaterra. Els contactes socials i els encàrrecs li permeten mantenir una activitat intensa. L’èxit professional li proporciona recursos econòmics i una autonomia poc habitual per a una dona de la seva generació.
Els viatges a Suïssa li ofereixen nous motius paisatgístics i nous contactes intel·lectuals. El 1807 és admesa com a sòcia honorària de la Société des Arts de Genève. En aquest entorn retrata l’escriptora Germaine de Staël, coneguda com a Madame de Staël (Société des Arts de Genève, s.d.).
Louveciennes i la memòria de l’artista
El retorn a França també està marcat per les pèrdues. La mare mor el 1800, durant l’exili; Jean-Baptiste-Pierre Le Brun mor el 1813; Julie, el 1819, i el germà Étienne, el 1820. Aquestes morts accentuen el sentiment de solitud de l’artista, malgrat que conserva amistats i continua rebent visites.
El 1809 compra una casa a Louveciennes, un indret al qual s’afecciona profundament. Hi troba un ambient tranquil i alterna les estades al camp amb la vida a París. A la capital resideix al carrer Saint-Lazare.
Al final de les guerres napoleòniques, la presència de tropes prussianes a Louveciennes el 1815 altera aquesta tranquil·litat.
Cap al 1824, pinta el retrat d’Aglaé Angélique Gabrielle de Gramont, esposa del general Aleksandr Davydov (Sotheby’s, 2014).
Entre 1835 i 1837 publica els Souvenirs. En aquestes memòries explica la formació, la vida familiar, els viatges, els clients i les experiències professionals. L’obra és una font valuosa per conèixer com una artista construeix la seva trajectòria i la seva imatge pública. Lionel Strachey és el traductor de l’edició anglesa abreujada publicada el 1903 (Vigée Le Brun, 1903).
Vigée Le Brun mor a París el 30 de març de 1842, poc abans de complir vuitanta-set anys. D’acord amb la seva voluntat, és enterrada a Louveciennes. L’afecte per aquest lloc explica que el triï com a espai de repòs definitiu. Sobre una senzilla làpida, on estan esculpits els atributs del seu art, una paleta i els pinzells, s'hi llegeixen aquestes poques i significatives paraules: «Per fi em quedo aquí».
Una darrera mirada als paisatges
Els paisatges de Vigée Le Brun constitueixen una part menys coneguda de la seva producció. En els pastels, l’atenció a la llum, les boires, les muntanyes i els efectes atmosfèrics permet una expressió diferent de la que trobem en els retrats. Els records dels viatges, especialment de Suïssa, hi ocupen un lloc important.
Aquestes obres es poden acostar a la sensibilitat romàntica per l’interès en l’experiència de la natura i en els canvis de l’atmosfera (Sotheby’s, 2024).

La trajectòria de Vigée Le Brun combina habilitat tècnica, capacitat d’adaptació i una voluntat persistent de pintar. Els retrats de cort mostren el seu domini de la representació social; les imatges de Julie i de la maternitat revelen una atenció especial als afectes; i els paisatges amplien el registre de la seva mirada. La delicadesa del color i la sensibilitat envers els models expliquen el reconeixement que obté entre els seus contemporanis i l’interès que continua despertant la seva obra.
Bibliografia
- Château de Versailles (s.d.) Élisabeth Louise Vigée Le Brun. Versalles: Château de Versailles.
- Frick Collection (s.d.) The Queen of Fashion (Ruffles). Nova York: The Frick Collection.
- Kimbell Art Museum (s.d.a) Self-Portrait (c. 1781). Fort Worth: Kimbell Art Museum.
- Kimbell Art Museum (s.d.b) Kahn Building. Fort Worth: Kimbell Art Museum.
- Metropolitan Museum of Art (s.d.a) Élisabeth Louise Vigée Le Brun (1755–1842). Nova York: The Metropolitan Museum of Art.
- Metropolitan Museum of Art (s.d.b) Vigée Le Brun (catàleg de l’exposició). Nova York: The Metropolitan Museum of Art.
- Ministère de la Culture (s.d.) La Paix ramenant l’abondance (base Joconde). París: Ministère de la Culture.
- Musée du Louvre (s.d.b) Vigée Le Brun, autoportrait avec sa fille Julie (1786). París: Musée du Louvre.
- Musée du Louvre (s.d.c) Vigée Le Brun, autoportrait avec sa fille Julie (1789). París: Musée du Louvre.
- Musée du Louvre (s.d.d) Vigée Le Brun, comtesse Skavronskaia. París: Musée du Louvre.
- Musées de Rouen Normandie (s.d.) Parcours chefs-d’œuvre. Rouen: Musées de Rouen Normandie.
- Museu Nacional d’Art de Catalunya (s.d.) Retrat de nena. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya.
- National Gallery (s.d.) Self Portrait in a Straw Hat. Londres: The National Gallery.
- National Gallery of Art (s.d.) Élisabeth Louise Vigée Le Brun (biografia). Washington: National Gallery of Art.
- Nelson-Atkins Museum of Art (s.d.) Eighteenth Century Pre-Revolution, núm. 334 (catàleg). Kansas City: Nelson-Atkins Museum of Art.
- Pastellists.com (s.d.) Julie Le Brun. Pastellists.com.
- Royal Collection Trust (s.d.) Charles-Alexandre de Calonne (1734–1802). Londres: Royal Collection Trust.
- Société des Arts de Genève (s.d.) Élisabeth Louise Vigée Le Brun (1755–1842). De bonheur qu’en peinture. Ginebra: Société des Arts de Genève.
- Sotheby’s (2014) The Courts of Europe, lot 136. Londres: Sotheby’s.
- Sotheby’s (2024) A Scholar Collects: Four Landscapes. Nova York: Sotheby’s.
- Vigée Le Brun, É. (1903) Memoirs of Madame Vigée Lebrun. Traducció de Lionel Strachey. Nova York: Doubleday, Page & Company.
- Wine, H. (2018) The Eighteenth Century French Paintings: Self-Portrait in a Straw Hat (catàleg raonat). Londres: The National Gallery.
Nota: En l’elaboració d’aquest article s’ha utilitzat la IA (ChatGPT-6 Astra i Microsoft Copilot per a Microsoft 365. En la seva elaboració s'ha seguit en part el guió de la conferència de la professora Carmina Vivas Hernández sobre el tema tractat - AUGG BCN UB, novembre/2026).
Jordi Coll Vera - 2026
































