Introducció

Durant la conquesta d’Amèrica per part de la Corona Espanyola es varen perseguir diversos mites. En aquest treball es tractaran els mites: de el Dorado, el país de Meta, el País de la Canyella, la font de l’eterna joventut, les set ciutats d’or de Cíbola i el Plateado.

El Dorado

El Dorado és una suposada ciutat feta d'or, un regne daurat situat a Amèrica. que molts conqueridors varen intentar trobar sense èxit.

La història podria començar a Quito, concretament el 6 de desembre de 1534 quan Sebastián de Belalcázar, un conqueridor que havia participat de la conquesta dels Andes amb Francisco Pizarro, hi funda la ciutat amb la idea de ser-ne el governador i enriquir-se. Malauradament per ell, Pizarro té altres plans i nomena governador de Quito al seu germanastre Gonzalo Pizarro.

Es diu que Belalcázar, en una conversa amb un ancià indígena, sent parlar d'un senyor daurat, un governant molt ric que llença les seves riqueses al mig de la Llacuna de Guatavita. Aleshores organitza una expedició de 1200 km, partint de Quito, per trobar al tal senyor daurat.

La travessia va ser realment molt dura. Cal dir que aquí la serralada dels Andes és una mica més baixa aquí que a la zona peruana, però també molt més humida i amb una vegetació molt més frondosa.

Finalment arriben a la llacuna de Guatavita. De forma arrodonida, situada en el cràter d'un antic volcà.

Allà no hi troben cap senyor daurat però sí altres dos conqueridors: Jiménez de Quesada i Nikolaus Federmann.

Quesada hi havia arribat des de la zona de Santa Marta, al nord de Colòmbia, a la costa atlàntica; Federmann venia des de Veneçuela, també a la costa atlàntica, però per un altre camí.

Tots ells han sentit parlar, de diferents fonts, del senyor daurat. Cal dir també que no varen ser els únics ni els primers en arribar-hi. Anteriorment ja hi havia arribat l’expedició de Pedro de Heredia [el recorregut en color blau] buscant l’antiga cultura dels Sinú. Aquests, com la major part dels pobles precolombins de Colòmbia, eren orfebres i l’expedició de Pedro de Heredia hi troba una necròpolis de la que hi espolien alguns objectes d'or, fent famosa la zona i popularitzar la dita: “Desgraciado el Pirú [Perú], si se descubre el Sinú”.

Tanmateix, els Sinú són conscients del problema que els sobrevé i buiden totes les seves necròpolis, amagant les seves riqueses. De manera que cap altre expedició posterior hi troba res de valor.

S’ha de dir però, que el mite del Dorado sí que té una base real. Anteriorment a la conquesta hi vivia prop de la Llacuna de Guatavita el poble Chibcha. Nomenats també tradicionalment com a muisques, que en la seva llengua volia dir "gent".

Els Chibches habitaren la zona de la serralada oriental de Colòmbia, entre els 600 i el 1536, és a dir, fins l'arribada dels conqueridors.

Eren un poble totalment orfebre. A la imatge següent podem veure el que anomenaven tunjos. Unes figures fetes d'or amb làmines i fils, a través de les quals els chibches explicaven les seves històries i representaven les seves classes socials.

Una llegenda del poble chibcha, transmesa generació rere generació, parlava d’un cabdill ancestral anomenat Guatavita. Aquest cabdill tenia una esposa i una filla. Un bon dia es va assabentar que la seva esposa li era infidel. Enfadat, va decidir capturar l'amant, matar-lo i esquarterar-lo. No content però amb això, va convidar la seva dona a sopar. I, un cop havien, la va informar que s’havien cruspit el cos del seu amant.

Molt probablement aquesta història no sigui del tot fidel a la realitat hi hagi estat amanida pels cronistes del segle XVI amb la part del canibalisme i de la infidelitat. Sí que sembla cert que la llegenda chibcha explicava que la dona i la filla de Guatavita varen ser llençades a la llacuna i moriren ofegades.

El mite original continua amb el cabdill que s’endinsa en el llac i s'adona de que tant la seva dona com la seva filla viuen en una mena de paradís lacustre, que no té punt de comparació amb la vida a la Terra. De manera que decideix que elles dues segueixin vivint allà i, a més a més, es compromet que li anirà portant ofrenes al llarg de la vida, tant ells com els seus successors.

Els chibches celebraven una cerimònia ritual en honor al successor en el tron i aquesta pot ser considerada com l’origen del mite del Dorado. Segons Juan Rodríguez Freyle ^[1]:

“En aquella laguna de Guatavita se hacía una gran balsa de juncos, y aderezábanla lo más vistoso que podían… A este tiempo estaba toda la laguna coronada de indios y encendida por toda la circunferencia, los indios e indias todos coronados de oro, plumas y chagualas… Desnudaban al heredero [···] y lo untaban con una liga pegajosa, y rociaban todo con oro en polvo, de manera que iba todo cubierto de ese metal. Metíanlo en la balsa, en la cual iba parado, y a los pies le ponían un gran montón de oro y esmeraldas para que ofreciese a su dios. Entraban con él en la barca cuatro caciques, los más principales, aderezados de plumería, coronas, brazaletes, chagualas y orejeras de oro, y también desnudos… Hacía el indio dorado su ofrecimiento echando todo el oro y esmeraldas que llevaba a los pies en medio de la laguna, seguíanse luego los demás caciques que le acompañaban. Concluida la ceremonia batían las banderas... Y partiendo la balsa a la tierra comenzaban la grita... Con corros de bailes y danzas a su modo. Con la cual ceremonia quedaba reconocido el nuevo electo por señor y príncipe”.

Tot el poble es dirigia a la llacuna de Guatavita i es col·locava al seu voltant. S’encenien fogueres i sonava una música forta. El futur governant era untat tot nu amb reïna i impregnat de pols d'or [el que li donava l’aparença de senyor daurat]. S’endinsava cap al mig del llac en una barca amb totes les ofrenes destinades a la dona i la filla de Guatavita i, al arribar al mig, es feia un senyal amb una tela blanca i el poble quedava en silenci absolut. Aleshores, el governant llençava les ofrenes al fons del llac. Un cop ho havia fet, es feia de nou la senyal amb el drap blanc i començava la festa fent sonar tambors i trompetes. El successor era ja considerat per tothom com a nou cabdill.

S’ha de fer constar que aquesta cerimònia va existir realment i que, ja al segle XVI, es va buidar la llacuna per tal de comprovar el que hi havia al seu interior trobant-hi nombroses peces d’or i maragdes.

Segons Fray Alonso de Zamora ^[2] :

“De esta laguna salió aquella fama del Dorado, que a tantos ha destruido por dezir que el Cazique Guatavita se bañaba de trementina, y sobre ella de grande cantidad de oro en polvo, librea con que entraba dorado y resplandeciente al sacrificio”.

És cert doncs que el senyor daurat va existir realment i probablement va donar origen a la llegenda del Dorado.

El país de Meta

Altra expedició que buscava quelcom semblant a El Dorado va ser la de Diego de Ordás (1531). Partint de Veneçuela, cercava un país molt ric que es trobava riu amunt [del riu Orinoco]. El que els indígenes nomenaven “el país de Meta”.

Remuntant el riu des del delta, arriba a la part alta de l'Orinoco i nomena la zona “Meta” [on avui en dia es troba el riu Meta]. Allà però, no hi troba cap regne daurat ni cap mena de riquesa material.

Probablement tot va venir de l’equívoc de confondre Aquí el que havia passat és una confusió amb el nom. En llengua indígena significava quelcom com riu. Per tant li deien que anés riu amunt.

La conca del Amazones. El país de la canyella.

La novel·la “El país de la canela” de l’escriptor colombià William Ospina (2008) descriu en part l’expedició d’un grup d’homes, guiats per Gonzalo Pizarro, a la recerca d’un suposat bosc de canyella. Per arribar-hi travessen els Andes i naveguen el riu Amazones fugint de la selva. L’expedició dura 18 mesos en els que passen tota mena de penalitats i d’abusos.

A Europa, en aquells temps, es situava, més encertadament, el país de la canyella a la Índia. Per tant l’expedició de Gonzalo Pizarro era condemnada al fracàs des del seu inici donat que a Amèrica no existia la canyella.

 

Probablement, la recerca d’aquesta mítica font va ser un dels motius de l’interès de Ponce de León per les illes Bimini.

Ponce de León explora nombroses illes de l’arxipèlag de Les Lucayas —actual arxipèlag de Les Bahames— i arriba fins l’actual península de La Florida —que ell pensa que és una gran illa ^[4]—.

Allà es troba amb el Corrent del Golf, que posteriorment es convertirà en la principal ruta marítima de retorn de les Índies espanyoles a Europa.

Òbviament no va trobar la font. I això va provocar, a diferència de la resta de mites, que sorgissin un munt de crítiques i de burles cap a Ponce de León.

Per exemple, Fernández de Oviedo (1478-1557) escriu ^[5]:

“Y entonces se divulgó aquella fábula de la fuente que hacía rejovenescer o tornar mancebos los hombre viejos; esto fue el año de mili e quinientos y doce. E fue esto tan divulgado e certificado por indios de aquellas partes, que anduvieron el capitán Joan Ponce y su gente y carabelas perdidos y con mucho trabajo mas de seis meses, por entre aquellas islas, a buscar esta fuente. Lo cual fue muy gran burla decirlo los indios, y mayor desvarío creerlo los cristianos e gastar tiempo en buscar tal fuente e cómo anduvo en busca de aquella fabulosa fuente de Bimini, que publicaron los indios que tornaba a los viejos mozos. Y esto yo lo he visto (sin la fuente), no en el subjeto o mejoramiento de las fuerzas, pero en el enflaquecimiento del seso, e tornarse, en sus hechos, mozos y de poco entender, y déstos fue uno el mismo Juan Ponce, en tanto que le duró aquella vanidad de dar crédito a los indios en tal disparate, e tanta costa suya de armadar de navios y gentes e vido que había sído burlado e mal informado, no cansado por gastos ni trabajos, volvió a amar con más acuerdo y expensas”.

Aquestes crítiques i mofes són força interessants perquè no es fan cap altres conqueridors que han fracassat igualment en la cerca d’altres mites. La diferència rau potser en que aquesta va ser una cerca egoista, en benefici personal. Les altres també ho eren però beneficiaven també l’Església o la Corona, eren en benefici de tota la Cristiandat. A més, a Europa eren convençuts de que la suposada Font de l’Eterna Joventut es trobava al Paradís Terrenal de La Bíblia. De manera que era força incoherent cercar-la en un país salvatge, sense poblacions civilitzades.

Les set ciutats de Cibola

El següent mite, les set ciutats de Cibola, també es va produir a Amèrica. El seu origen ve d’una llegenda portuguesa. Aquesta afirmava que, durant la invasió musulmana de la Península Ibèrica, set bisbes varen fugir amb totes les seves riqueses i cadascun d’ells va fundar una de les set ciutats i a cadascuna d’elles es trobaven les riqueses més grans del món.

El mite va arribar a Amèrica i, allà, a les oïdes d’Àlvar Núñez Cabeza de Vaca.

L’any 1519 Hernán Cortés ja no acatava l’autoritat del governador de Cuba, Diego Velázquez. Aquest va enviar una expedició de castic manada per Pánfilo de Narváez. Amb dinou naus i més de mil homes es va dirigir cap a Mèxic, on Hernán Cortés, que ja era sobre avís, els va derrotar i Pánfilo de Narváez va restar presoner a Veracruz durant dos anys.

Al ser alliberat va tornar a Espanya i es va queixar davant l’Emperador Carles V, obtenint-ne una capitulació per a la Florida, d’on va ser designat adelantat per l’emperador. Amb cinc naus i sis-cents homes va partir de Sanlúcar de Barrameda l’any 1527 i un any més tard va arribar al delta del Mississipí, després de patir una forta tempesta. Allà Narváez i tres-cents acompanyants varen ser hostigats pels indígenes, i lograren arribar als Apalatxes.

A la tornada al delta els vaixells han desaparegut i Narváez decideix tornar a Cuba amb unes barques rudimentàries fetes amb la pell dels cavalls. Les tempestes els tornen a la costa i, l’any 1582, Pánfilo de Narváez mor ofegat. Només quatre homes varen sobreviure, entre ells l’Estebanico Dorantes ^[6] —el primer negre d’Amèrica del Nord—, Àlvar Nuñez Cabeza de Vaca, Alonso del Castillo Maldonado i Andrés Dorantes de Carranza que decideixen anar per terra fins Mèxic.

 

Coronado travessa l’actual estat de Sonora i arriba a Arizona, on comprova que les històries de Marcos de Niza són totes falses.

A més, durant l’expedició troba un indi pawnee, Xabel, "El Turc", que li parla de Quivira, un ric país al noroest.

Cabalga durant sis setmanes amb només 30 genets i verifica que Quivira és una mísera aldea d’indis seminòmades, situada prop de Wichita, a l’actual estat de Kansas. Mentre, al sud, Hernando de Soto n’obté idèntics resultats.

Marcos de Niza cau en un desprestigi absolut i se l'obliga a tornar a Mèxic acusat de ser un mitòman i d’haver-se cregut sense cap verificació les històries dels indígenes.

El Plateado

El mite del Plateado es basa en una llegendària idea de tresors de plata que es creia hi havia a l'interior de Sud-Amèrica (a la Sierra de la Plata, als Andes Bolivians). La llegenda s'alimentava per l'ús d'objectes de plata que els castellans veien als pobles originaris de la regió i era associada a l’existència d’un Rei Blanc. Al segle XVI, l’estuari dels rius Uruguai i Paranà era conegut com a riu de la Plata, donat que els indígenes afirmaven que remuntant-lo s’arribava a la Serra de la Plata. Aquesta suposada muntanya de plata no es va trobar mai, únicament s’hi va trobar plata al Cerro Rico de Potosí (Bolívia).

Conclusió

Cal preguntar-se el perquè es creia tan fermament i s’hi invertien tants recursos en seguir mites que eren, a totes llums, falsos i absurds.

Podríem respondre a la pregunta segons quatre arguments o motius principals:

L’ambició personal

El primer argument es basa en el tarannà dels conqueridors, uns homes extremadament ambiciosos. Vivien sovint en condicions molt precàries i eren disposats a creure’s qualsevol mite que els pogués proporcionar riqueses i glòria personal. A Europa s'està produint la transició de l'Edat Mitjana a l'Edat Moderna. S’abandona el teocentrisme i és substituït per l’antropocentrisme. L'home té plena capacitat per decidir el seu destí. Cadascú ha d'intentar aconseguir pel seu compte la seva glòria i la seva fama personal. Si fa bé les coses Déu ja s’ho agrairà. A Amèrica tothom intenta sobreviure com pot. Es desobeeixen lleis de la Península i, malgrat tot, si es té èxit s’acaba ben recompensat. Un exemple clar podria ser Hernan Cortés que finalment va ser nomenat governador i va obtenir tota glòria personal malgrat haver estat perseguit per desobeir les ordres del governador de Cuba.

La mentalitat de l’època

A l'Edat Mitjana hi convivien ficció i realitat. Per exemple Marco Polo explica, en el seu Llibre de les Meravells fets totalment inversemblants que tothom es creia sense dubtar. Les fake news no s’han inventat avui en dia. Els mites es transmetien de boca a orella i eren considerats certs sense dubtar-ho. Aquesta mentalitat, que a Europa va canviat de mica en mica, es fossilitza i no evoluciona tan ràpidament a Amèrica.

L’interès dels indígenes

Altra consideració és que els indígenes no eren uns sòmines i intentaven enganyar als conqueridors per tal de que marxessin ben lluny. Vegem, per exemple el que ens cita Francisco López de Gómara en la seva “Primera y segunda parte de la Historia General de las Indias con todo el descubrimiento y cosas notables que han acaecido dende que se ganaron hasta el año de 1551 con la conquista de México de la Nueva España” (1552):

“[Panquiaco ^[10], fill de Comagre, va dir a Vasco Núñez de Balboa:] Si yo supiera, cristianos, que sobre mi oro habíades de reñir, no vos lo diera, ca soy amigo de toda paz y concordia. Maravíllome de vuestra ceguera y locura, que deshacéis las joyas bien labradas por hacer de ellas palillos, y que siendo tan amigos riñáis por cosa vil y poca... Más os valiera estar en vuestra tierra, que tan lejos de aquí está, [...] que no venir a reñir en la ajena, donde vivimos contentos los groseros y bárbaros hombres que llamáis. Mas empero, si tanta gana de oro tenéis, que desasoguéis y aun matéis los que lo tienen, yo os mostraré una tierra donde os hartéis de ello”.

L’interès de la Corona

I per últim, hi ha un altre element pragmàtic que potser és una mica més intangible, però que no deixa de sorprendre: els mites es situen en zones de molt difícil exploració. Probablement interessava a la corona la difusió dels mites per tal d’explorar zones on els homes no es jugarien la vida per res. Es facilitava així l'exploració de nous territoris que la Corona no hagués pogut descobrir d’altra manera per manca de recursos.

Jordi Coll Vera - 2024