Introducció

Els períodes entre el 14 d'abril de 1931, quan es proclama la República Espanyola, fins al 18 de juliol del 1936, quan hi ha el cop d'estat militar que porta a la Guerra Civil i a la dictadura del general Franco des del 1939 fins al 1978, quan s'instaura de nou un règim democràtic. Esdeveniments molt importants en la història recent d'Espanya.

El 28 de gener de 1930 el rei Alfons XIII fa decaure la dictadura dirigida pel general Miguel Primo de Rivera i s'instaura la nomenada "dictablanda", del general Dámaso Berenguer y Fusté.

Els partits republicans s'uneixen i forcen la caiguda de la monarquia borbònica amb el Pacte de San Sebastià el 17 d'agost de 1930. El desembre de 1930 es produeix a Jaca un aixecament militar per la proclamació de la República. L'afusellament dels seus dirigents, els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández, provoquen una onada de protestes arreu del país i la seva consideració com a màrtirs. El 18 de febrer de 1931 dimiteix el general Dámaso Berenguer i el 12 d'abril de 1931 les eleccions municipals s'inclinen clarament a favor del bàndol republicà. Alfons XIII, dit "el cametes" —per les seves cames molt primes— s'exilia a França primerament i després a l'hotel Sant Regí de Roma, amb el suport de la família reial italiana, separat de la seva muller, que s'instal·là a la localitat suïssa de Lausana. Alfons XIII morirà posteriorment en la suite reial del mateix hotel el 28 de gener de 1941, després d'abdicar, el 15 de febrer, en el seu tercer fill Joan de Borbó, pare de Joan Carles I, posterior rei d'Espanya en temps de la democràcia després de ser nomenat com el seu successor pel part del dictador, el general Franco.

La proclamació de la república suposa un curt període de llibertat. Es proclama una nova Constitució, el dret al divorci, la llibertat de premsa, el dret al sufragi de les dones,...

A Catalunya hi ha sufragi universal i es promulga l'Estatut de Núria. Es comencen a assolir algunes llibertats democràtiques dins una certa autonomia. A l’escola s’inicia també un període de renovació pedagògica i de llibertat docent.

Niceto Alcalà Zamora substitueix, com a President de la República, a Alfons XIII, com a Cap d’Estat. Un jurista i polític liberal, de dretes i catòlic que somiava amb una república lliure i respectuosa que la radicalització va dinamitar ràpidament. Radicalització entre partits polítics, entre dretes i esquerres i amb els anarquistes. Situació que va acabar torpedinant el que podia haver estat un gran somni republicà, amb l’esclat de la guerra civil espanyola i la posterior dictadura del general Franco. Alcalà Zamora es va acabar exiliant a Buenos Aires (Argentina) on hi va morir l’any 1949.

Entre el 14 i el 17 d'abril de 1931, Francesc Macià proclama la República Catalana com estat integrant de la Federació Ibèrica. Ho fa unes poques hores abans de que es proclami a Madrid la Segona República Espanyola.

A Catalunya es produeix un esclat de joia als carrers però el gest no és gens ben vist a Madrid i el 17 d’abril Macià arriba a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos Urruti, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer, representants del govern provisional espanyol. La República Catalana és rebatejada com a Generalitat de Catalunya. Una inexacta recuperació del nom medieval de la Diputació del General. S’ha de fer notar també que Macià no va pretendre mai una Catalunya coma a estat independent de l’estat espanyol.

Les seves paraules, en diferents moments, varen ser:

“Ciutadans: En nom del poble de Catalunya jo proclamo des d’aquí l’Estat català i proclamo la República catalana. A més, solemnement us dic que amb tota estimació anem a la Confederació amb les altres Repúbliques d’Espanya. Formem ara el govern de la República catalana i aquí hi serem disposats a defensar-lo fins a la mort [···] Proclamo la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica [···] d’acord amb el president de la República federal espanyola Niceto Alcalá Zamora, amb qui hem ratificat els acords adoptats en el Pacte de Sant Sebastià [···] al proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment siguin al nostre costat en front de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per refermar la pau internacional”.

Tanmateix, la llibertat autonòmica va aportar algunes cotes de poder. S’obria la possibilitat d’un camí propi per a Catalunya, vetllat i vigilat sempre des de la República Espanyola, segons l'Estatut d’autonomia de Núria, un estatut també retallat per l’Estat espanyol, com tots els estatuts autonòmics posteriors.

Hi ha al mateix temps un augment molt destacat de la catalanofòbia i un rearmament ideològic dels sectors contra la república: les dretes, els jutges, els funcionaris, la policia, l'exèrcit i el sector financer. Malgrat tot, Catalunya bull amb noves iniciatives. S’amplia el metro transversal de Barcelona, es publiquen ràpidament diaris en català, com la Humanitat, el Diluvio, la Publicitat,... i es celebra la Diada de Sant Jordi ja a la setmana següent de la proclamació de la república.

L'any 1929 es celebra l’Exposició Internacional de Barcelona i es produeix als Estats Units el crac financer de la borsa que genera una crisi econòmica mundial. A Catalunya provoca la caiguda de sectors importants de la indústria catalana, com el tèxtil, la metal·lúrgia i la construcció. Amb tancament de fàbriques, acomiadaments, vagues i aldarulls provocats fonamentalment pels dos grans sindicats: la CNT, que era el que tenia més implantació a Catalunya, la UGT Socialista.

Barcelona i els principals esdeveniments de l’època

Hi havia en aquell moment diverses “Barcelones”, amb grans diferències de classes socials. La Barcelona de l’alta societat i la Barcelona dels ateneus i els balls populars, les sales de festa i els envelats.

La Barcelona més sòrdida, de la prostitució, del carrer del Cid, del carrer Nou de la Rambla. Amb locals com “La Criolla” del qual l’actor Douglas Fairbanks Jr. Va afirmar quan el va visitar: «No he vist una cosa semblant; ni a Saigon, ni a Shanghai, ni a Port Said, en cap altre lloc», allà s’hi ajuntaven transsexuals, mariners, contrabandistes i tota mena de gent. Fins i tot gent de l’alta societat atreta per la Barcelona més canalla.

La Barcelona de les revoltes obreres, capital mundial de l’anarquisme, i la Barcelona burgesa de les festes a l’Hotel Ritz.

El barri del Paral·lel era equiparable al Montmartre de París. Un espai de festa cosmopolita obert les 24 hores del dia. La droga, en particular la cocaïna, es movia tant entre les classes burgeses com en les populars.

La Barcelona conservadora rebia amb recança la nova situació política i si adaptava de mica en mica. La Barcelona revolucionària i anarquista ja provenia de molt abans. Era una Barcelona que propiciava la cultura entre la gent obrera, entre la gent més humil dels barris de Barcelona.

L'anarquisme va venir acompanyat del moviment esperantista. L'esperanto va ser un intent de llengua universal molt arrelat en els ambients anarquistes. Altra moviment vinculat a l'anarquisme va ser el moviment naturista vegetarià. Tot lligat a un moviment espiritista que venia de l’Anglaterra victoriana. Espiritisme que era percebut com una mena de nova religió entre les classes més humils i que es va estendre també força dins la Barcelona burgesa. Fins i tot s’hi havia celebrat a Barcelona un congrés internacional l’any 1888, i els anarquistes, com Emili Guanyavents, i la burgesia se'l van fer seu. Espiritisme que no va ser mai però acceptat per l’església catòlica que el considerava contrari als principis del cristianisme.

Un dels esdeveniments a destacar durant aquests anys a Barcelona és l’incendi dels magatzems “El Siglo”. Eren uns grans magatzems situats a la Rambla de Santa Mònica, just al costat on ara es situa el Teatre Poliorama que varen acabar absolutament destruïts. Uns magatzems immensos, on es podia comprar absolutament de tot, tenien una gran qualitat, un gran servei i d’ells depenien econòmicament, directa o indirectament, entre 7 i 8 mil persones. L’incendi es va iniciar el diumenge 25 de desembre del 1932, la causa, segons el periodista Lluís Permanyer, va ser la següent ^[1]:

“En un dels aparadors del comerç tenien, com a atracció comercial, un petit tren en miniatura que el recorria entre els articles exposats. Per tal de donar-li més realisme, es van carregar alguns vagons amb carbó i petits paquets simulant regals. A l'hora de tancar el local, se'ls va oblidar apagar la locomotora que va continuar fent voltes i més voltes al seu recorregut. L'excés de pes dels vagons va provocar un sobreescalfament del motor del tren fins que es va incendiar. Aquest petit foc va passar a les cortines de l'aparador, als articles, a les prestatgeries de fusta i així fins a incendiar tot l'edifici en un dels incendis més notables que es recorda a Barcelona.”

El 19 de novembre del 1933 tenen lloc les segones eleccions generals de la Segona República. Per primer cop a Espanya la dona té ple dret al sufragi.

És conegut el paper de Clara Campoamor, diputada per la circumscripció de Madrid a les eleccions de 1931​ —les dones podien ser electes, però no votar— pel Partit Radical, un partit «republicà, liberal, laic i democràtic». La polèmica està servida amb la oposició de gran part de l’esquerra del moment al sufragi femení per considerar que el vot femení era massa conservador i poc informat. Va ser Clara Campoamor qui va decantar la balança a favor del sufragi femení i va ser culpada més endavant de la pèrdua de les eleccions l’any 1933, posteriors al “bienni reformista” entre 1931 i 1933, amb Manuel Azaña com a President del Govern i Niceto Alcalà-Zamora com a President de la República.

Les eleccions de 1933 les guanya la “Confederació Espanyola de Dretes Autònomes” (CEDA) . Una coalició de partits polítics de dretes fundada el 4 de març de 1933. La majoria dels partits de dretes dona lloc al “bienni radical-cedista” o “bienni negre” dels anys 1934 i 1935.

Un fet anecdòtic té lloc a les Rambles de Barcelona el 29 de setembre de 1934. Concretament a l’alçada de la Rambla de Santa Mònica s’estavella un avió militar Breguet XIX durant un aterratge d’emergència ^[2]. Miraculosament no hi va haver cap víctima mortal.

Un establiment molt freqüentat per la burgesia de l’època era la confiteria “La Casa Llibre S.A.” situada la Gran Via, 605-607. Amb perruqueria, secció de joieria i punt de trobada de les classes benestants de Barcelona.

Altre establiment famós, més per les classes no benestants, era “La Africana”, una botiga de roba situada al barri del Poble Nou, especialitzada en monos de treball. Botiga que encara existeix avui en dia. També eren famosos els magatzems modernistes de roba El Índio, al carrer del Carme. Magatzems que varen tancar l’any 2014. Allà hi anaven les senyores amb els patrons que veien a les revistes, copiats de les grans actrius de Hollywood, hi compraven la tela i anaven a una modista que els hi fes.

Era també molt famós el mag i il·lusionista britànic Fu-Manchú, que va actuar diverses vegades a Barcelona.

El 5 d’octubre de 1934 s’inicia la Revolució d’Astúries i es proclama a Oviedo la República Socialista Asturiana. Lerroux i José María Gil-Robles encomanen als generals Goded i Franco la repressió del que consideraven una autèntica guerra civil. Es porten tropes de la Legió, comandades pel general Yague, i de Regulars des del Marroc. La ciutat d'Oviedo és assolada en gran part i queda lliure al cap de poc temps i poc després Gijón. Tant l'alliberament d'Astúries com la repressió posterior van ser molt dures.

El 16 de febrer de 1936 es celebren a Espanya les terceres eleccions generals, i últimes, de la Segona República Espanyola. Les eleccions donen el triomf a la coalició d'esquerres denominada Front Popular, un pacte de coalició electoral signat el gener de 1936 per diversos partits i altres organitzacions polítiques per a presentar-se plegats a les eleccions en front del Front Nacional Contrarevolucionari que perd les eleccions per un petit marge. La pèrdua del poder no va ser mai acceptada pels partits conservadors i s’inicia la planificació del cop d’Estat que ens durà a la Guerra Civil. Dos incidents el varen accelerar especialment: els assassinats del tinent Castillo, un destacat guàrdia d'assalt del govern, i poques hores més tard el del principal portaveu de la dreta a les Corts Generals, José Calvo Sotelo, el dia 12 de juliol de 1936 i el dia 18 de juliol es produeix l'alçament militar contra la República, comandat pels generals Sanjurjo, Mola i Franco. Aquest últim n’assumirà el comandament únic quan els altres dos moren en accidents sospitosos d’haver estat provocats.

El feixisme a Barcelona

Alemanya, amb el partit nazi, va jugar un paper important durant els anys 1930. A Barcelona són de destacar els membres que es mostren a la següent imatge ^[3].

En particular Alfred Engling (Diputació, 239). Director del Servei de Control Portuari (Gestapo), primer a Barcelona i posteriorment a tot l’Estat. I Hans Hellermann (Jesús, 6/Aribau,124). Cap del Partit Nazi a Barcelona entre 1934 i 1936 i d’Espanya el 1936.

A Can Cases (Sant Feliu de Guxols) hi estiuejaven els membres de les Juventuts Hitlerianes ^[4] . Les fotografies són de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guixols.

A Barcelona, els simpatitzants nazis es reunien a locals com la cerveseria Alt Heidelberg, encara existent a la Ronda Universitat, 5. El principal punt de trobada dels integrants del partit Nacionalsocialista era però un xalet del barri de Sant Gervasi, al carrer Ferran Puig, 16. Seu del Partit Nazi a Barcelona i on s’hi editava el setmanari del partit: el “Deutsche Vorspolen”. A prop d’allà s’hi trobava el local d’aquest organisme encarregat de donar empar legal al Partit Nazi, amb Anton Leistert al capdavant.

Al consulat italià (Instituto Italiano de Cultura) i conspirava també la OVRA, la policia política de Mussolini.

També el Vaticà, amb la Santa Aliança, conspirava contra la república en col·laboració amb la Gestapo, la OVRA, la ultradreta catalana, els generals sediciosos i una part dels grans financers catalanes i espanyols. En particular hi jugava un paper clau el Bisbe de Barcelona Manuel Irurita.

El 24 de setembre de 1932, la Agència d’Intel·ligència francesa va rebre un document d’un dels seus confidents a Barcelona. En ell s’indicava que «la banca i les principals cases de comerç i firmes industrials alemanyes de la ciutat» estaven finançant al grup nazi de la capital catalana. Igualment altre confident informava de la creació de la seu del Partit Nazi al carrer Ferran Puig.

També, el líder de la Unió Socialista de Catalunya, Joan Comorera, va advertir en seu pa parlamentària que Barcelona s’estava convertint en «camp de maniobres del feixisme internacional». Comorera també apuntava al fet de que «els funcionaris consulars d’Itàlia i Alemanya no són més que espies a sou de les respectives dictadures». Ningú s’ho va prendre seriosament.

La conspiració

La dreta espanyola no va pair mai la victòria de les esquerres i la instauració de la segona república. Ja el 10 d’agost de 1932 té lloc el cop d’estat fracassat dirigit pel General Sanjurjo amb la proclama:

“Queda declarado el estado de guerra en toda la región andaluza, con las consecuencias que dicho estado lleva consigo. Como Capitán General de Andalucía, asumo el mando concentrado en mi autoridad de todos los poderes. Así como Dios me permitió llevar al Ejército español a la Victoria en los campos africanos, ahorrando el derramamiento de sangre moza, confío en que también hoy me será permitido, con mi actitud, llevar la tranquilidad a muchos hogares humildes, y la paz a todos los Espíritus.”

Sanjurjo és condemnat a mort, empresonat al penal del Dueso i posteriorment exiliat a Estoril (Portugal). La República no va saber veure que aquest era un primer avís de l’aixecament militar que vindria posteriorment i duria al país a una cruenta guerra civil. El general José Sanjurjo Sacanell va morir en un inesperat accident d’avió el 20 de juliol de 1936, quan aixecava el vol des d’Estoril per posar-se al front dels militars revoltats. El general Francisco Franco li va prendre el relleu, la resta és història coneguda.

El cop d’Estat de 1936 i la Guerra Civil posterior del 1936 al 1939, varen estar clarament finançats pels governs feixistes de Mussolini i Hitler.

També per personatges com Francesc Cambó, líder de la Lliga Catalana, que va recaptar uns 400 milions de pessetes a l'estranger per finançar el cop militar. O per Joan March, un dels més importants financers de l’època que hi va aportar més de mil milions de pessetes. Finançant també el vol del general Franco de les Illes Canàries al nord d’Àfrica, als inicis de la revolta, amb l’avió “Dragon Rapide” i diverses accions posteriors crucials durant els inicis de la revolta.

Joan March va ser elegit diputat a les eleccions generals espanyoles de 1931. Posteriorment detingut acusat de col·laboració amb la dictadura de Primo de Rivera i de contraban. Empresonat el juny de 1932 a la presó Model de Madrid per activitats econòmiques irregulars i traslladat, el 1933, a la presó d'Alcalá de Henares de la qual es va escapolir cap a Gibraltar en un Rolls Royce, subornant a l'oficial de guàrdia Eugenio Vargas, que anys més tard, en el règim de Franco, serà nomenat per alts càrrecs d'Institucions Penitenciàries. A la revista “Acción Española” va publicar:

“Colectivamente acuso a los que en 1930 vinieron a pedirme dos millones de pesetas para hacer la revolución. La República, me dijeron, le devolverá un millón por cada peseta. Acuso a cuantos me persiguieron, prevaricando a sabiendas, a los que a mi costa falsificaron documentos, a los que cometieron en la tramitación del proceso todos los delitos que es dable cometer en un procedimiento judicial. Colectivamente acuso de prevaricaciones a los ministros del Gobierno Azaña, y de un modo concreto e individual, a los Sres. Carner, Prieto y Domingo. Pero no sólo de prevaricaciones, sino de otros delitos que revisten figura penal. […] A los quince días de estar recluido en la cárcel de Madrid, unos amigos o asociados del Sr. Carner, que a la sazón era ministro de Hacienda, los Sres. Viellas, comisionaron un estudio relativo a mis negocios en Marruecos, y, al mismo tiempo, el referido ministro y otros elementos del Gobierno gestionaban «oficialmente», cerca de la «Societé Internationale des Tabacs du Maroc», la rescisión de mi contrato, con el propósito manifiesto y probado de adjudicarlo a sus amigos, y previa oferta a la Sociedad de que ésta entidad sería indemnizada cumplidamente. Como ya el director de la Sociedad, y el consejero español, marqués de Caviedes, objetaron al Sr. Carner la imposibilidad de ejecutar la operación sin mi asentimiento, puesto que yo era una de las partes contratantes, el ministro arguyó en su despacho oficial: «No se preocupen ustedes, March pasará en la cárcel todo el resto de su vida»”.

Va ser reelegit diputat durant les eleccions de 1933.

S’ha de dir que Joan March es movia principalment pels seus interessos econòmics i va jugar durant tot el conflicte, i posteriorment durant la Segona Mundial, amb tots els bàndols implicats.

Hi va haver una trama civil molt important contra la República. Encapçalada principalment per José María Gil Robles, líder de la CEDA, el gran partit de la dreta espanyola; José Calvo Sotelo, líder de “Renovación Española”; José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange Española y de las Jons; i pel rei Alfons XIII des de París.

També va jugar un paper important el cardenal Pedro Segura, de gran influència al Vaticà amb el papa Pius XI i el cardenal Eugeni Maria Giuseppe Giovanni Pacelli, posterior papa Pius XII, polèmic pel seu paper durant la Segona Guerra Mundial, i a Barcelona el seu bisbe Manuel Irurita, posteriorment nomenat cardenal.

Tots aquests personatges es varen posar d’acord pel fet del seu interès comú contra la República. Afegint-s’hi també carlins, tradicionalistes, monàrquics, requetès, falangistes, jutges, alts funcionaris, membres dels cossos de seguretat, etc.

Al mateix temps actuaven a Barcelona els pistolers dels antics sindicats lliures, creats anys abans amb l’objectiu de rebentar vagues obreres i assassinar líders sindicals, principalment anarquistes, segons les indicacions de la patronal. Associats a penyes i organitzacions, com la Peña Ibérica del Real Club Deportivo Español, que organitzaven altercats públics de tota mena per soscavar la República i l’ordre constituït.

Tot sovint sota el lema d’España i la seva unitat (us sona?). Malauradament la història té tendència a repetir-se, tal com queda palès en la fotografia de la dreta, durant la legalització del PCE l’any 1977. La democràcia s’ha de defensar dia a dia i estar sempre amatents.

Jordi Coll Vera - 2024