Introducció

Moltes pel·lícules sobre història romana inclouen escenes de combat de gladiadors i/o gladiadores (gladiatrix ^[1]). És un tema recurrent del que se n'ha abusat molt. Tanmateix, els jocs de gladiadors no són, en el seu origen, un espectacle lúdic. En el món etrusc (s. VI-V aC) tenen una clara connotació funerària. Els parents d'una persona de rellevància social, rica, poderosa, amb reconeixement dintre de la seva ciutat, paguen per tal que aquest prohom de la ciutat pugui marxar al més enllà amb un espectacle ritual final que exalça la seva condició d'heroi militar. Es contracta tot un seguit de jocs, de professionals del món de la lluita, que combaten davant de la tomba del difunt a primera sang, sense provocar la mort de ningú. La sang vessada acompanyarà al difunt en el seu viatge cap a l’inframón.

Es glorifica la dimensió militar del difunt i, en els seus orígens, es tracta sempre d’un personatge masculí. Les dones, encara que fossin de gran rellevància social, no sembla que tinguin dret a aquest tipus de rituals funeraris, encara que potser sí a participar-hi.

Posteriorment, aquests rituals funeraris arribaran a Roma des del nord del riu Tevere (Tiber).

Els primers jocs de gladiadors a Roma

També és possible que totes les cultures antigues, amb diferents significats, disposessin d’espectacles semblants. Titus Livi ens conta que, als inicis de la Segona Guerra Púnica (218-202 aC), Anibal organitzava espectacles semblants amb presoners captius que lluitaven a mort amb la possibilitat del guanyador de ser alliberat, armat i a cavall [Mateo Donet, 2021, p. 96]. Tanmateix, la hipòtesi més estesa és la de l’origen etrusc, segons ja s’ha explicat anteriorment.

Els primers grans jocs romans (Magni ludi Romani) al Circ Màxim de Roma durant els cinc primers segles van ser instaurats pel rei etrusc Tarquini Prisco. En el seu origen eren jocs votius que es celebraven a la tardor, coincidint amb el retorn de les legions romanes de les seves campanyes militars. Amb el temps es van anar ampliant, fixats entre el 4 i el 19 de setembre per honorar als principals déus del panteó romà: Júpiter, Juno i Minerva [Mateo Donet, 2021, p. 98].

És ja al 264 aC quan es té constància, per primer cop, d'uns jocs funeraris semblants a la ciutat de Roma amb la participació de tres parelles de gladiadors de tipus traci ^[2], durant les exèquies del cònsol Junio Bruto Pera [Mateo Donet, 2021, p. 98].

Ràpidament, el ritual funerari es transforma en espectacle públic ^[3]. El 216 aC ja hi participen 22 parelles de gladiadors ^[4]; el 200 aC 25 parelles ^[5]; i el 183 aC 60 parelles i repartiment de carn entre els assistents (visceratio), una pràctica que evocava el banquet de la victòria sobre els samnites descrit per Titus Livi ^[6]. Finalment, el 105 aC, es celebren a Roma els primers jocs de caire exclusivament lúdic, totalment desvinculats del ritual funerari.

El punt àlgid arribarà a Juli Cèsar el 65 aC, amb la participació de 300 parelles de gladiadors, en honor del seu pare i posteriorment un altre, l’any 54 aC, en honor de la seva filla Julia.

El Senat de Roma intenta limitar el nombre de participants en els jocs i és finalment Cèsar August que els limita a 120 parelles ^[7].

L’Estat romà hi dedicava l’any 217 aC una partida pels Magni Ludi Romani de 330000 sestercis, mentre que l’any 51 aC la partida tenia ja un pressupost estatal de 760000 sestercis (uns 2.000.000 € al canvi actual segons el preu d’una barra de pa, sense tenir en comte la inflació ni les enormes diferències entre l’economia romana i l’economia moderna d’escala ^[8]) [Mateo Donet, 2021, p. 102].

En altres punts del territori també es celebraren també actes semblants. El general Escipió va organitzar a Cartago Nova (actual Cartagena), l’any 206 aC, un seguit de combats entre gladiadors per honorar la mort del seu pare i del seu tiet. En el funeral de Viriat, el cabdill celta dels Lusitans, entre el centre dels actuals Portugal i Extremadura, es celebren combats rituals en el seu honor Mateo Donet, 2021, pp. 99-100] :

"[···] engalanat esplèndidament el cadàver de Viriat, el cremaren sobre una pira molt elevada i oferiren molts sacrificis en el seu honor. [···] conclòs el funeral, celebraren combats individuals al costat de la seva tomba".

Els espais. Fòrum, Amfiteatre i Circ.

L’amfiteatre més antic del que es té constància, fet en pedra, és el de Pompeia (s. I aC).

A Roma, es té constància, en el 52 aC, de ludus celebrats dins el Forum Romanum, entre les basíliques Aemilia i Iulia, en un amfiteatre de fusta que es desmuntava posteriorment. Era format per dos teatres que giraven sobre una plataforma giratòria.

El primer amfiteatre estable a Roma, fet en pedra, va ser l’Amphitheatrum Statilii Tauri, al Camp de Mart, el 29 aC. Era de petites dimensions i Neró, l’any 57 dC va fer construir un nou amfiteatre de fusta, més gran. Durant l’incendi de Roma, l’any 64 dC, ambdós amfiteatres varen quedar destruits.

L’any 72 dC, Vespasià fa construir el gran Amfiteatre Flavi, més conegut com El Coliseu (o Colosseu) per l’estatua colosal de Neró que hi havia al seu costat.

Poc més tard, a altres llocs del món romà s’edifiquen altres amfiteatres inspirats en el Coliseu. Per exemple a Arle o a Nimes (França).

Els amfiteatres disposaven d’una infraestructura molt complexa per tal de poder-hi representar tota mena d’espectacles. Gran part d’aquesta estructura era subterrània (l’hipogeu). Aquesta estructura disposava de rampes i escales per accedir a l’exterior i era coberta amb taulons de fusta sobre els que es disposava l’arena on es representaven els espectacles, que era la única part visible pels espectadors.

Els animals utilitzats en les uenationes es col·locaven en gàbies dins la fossa bestiaria i accedien a l’arena a través de rampes disposades ad hoc.

A l’spoliarium s’hi duien els gladiadors caiguts en el combat, al sanitium es curaven els ferits greus i al summum choragum s’hi guardaven els decorats i el material escenogràfic.

La cavea és la part de l’amfiteatre romà on es troben les grades damunt de les quals s'asseien els espectadors que assistien a les representacions o als espectacles, disposats segons la seva categoria social, segons es mostra a l’esquema següent de la cavea del Coliseu amb capacitat per a uns 80000 espectadors.

Les grades de la cavea eren distribuïdes segons les diferents classes socials, estatus i sexes. Repartits en diferents sectors que no es comunicaven entre sí. La part més elevada, sense seients, era reservada a peregrins, esclaus i persones sense entrada amb dreta a seient. A les parts més altes de la zona intermèdia es seien les dones, a excepció de les vestals i les dames de palau que tenien una tribuna especial prop de l’emperador. Els senadors disposaven d’un seient de marbre a les fileres inferiors, amb el seu nom gravat. Darrera seu, en les catorze fileres següents s’hi asseia l’aristocràcia romana. L’emperador disposava d’una llotja especial al centre d’un dels grans laterals, amb la millor vista de l’amfiteatre.

A la cavea s’hi accedia a través dels vomitores (en singular vomitorium), els passadissos o sortides en amfiteatres o teatres romans que permetien l'entrada i sortida ràpida de grans multituds, com si "vomitessin" la gent.

Com a anècdota, disposava a més d’un tendal, una coberta, pels dies calorosos o plujosos, i sortidors d’aigua fresca i d’aigua perfumada (habitualment amb safrà o essència de rosa).

Marcial, un apassionat del món dels gladiadors, compara el Colosseum amb les nomenades set meravelles del món antic:

“No es vanti l'exòtica Memfis pel prodigi de les seves piràmides. No es preïn els assiris de Babilònia bastida amb tant d'esforç. No es lloïn més els jonis febles per llur temple de Diana. No pregoni Delos el seu altar fet de corns nombrosos. No elevin fins als núvols els caris, excessivament elogiosos, llur Mausoleu suspès en la buidor de l'aire. Totes les obres cedeixen davant l'amfiteatre del Cèsar: només aquesta obra damunt de totes celebrarà la fama”. (Marcial, De spectaculis, 1).

Es deixa alguna de les set meravelles però és cert que el Coliseu encara hi és avui en dia.

A la Península Ibèrica, l’amfiteatre romà més gran i més ben conservat és el de Tarragona, amb capacitat per a 15000 espectadors.

A Roma, el Coliseu, era l’edifici amb més capacitat d’espectadors desprès del Circ Màxim (Circus Maximus), estructura de la qual en queda, avui en dia, ben poca cosa. Allà és on es representava, per exemple, la famosa carrera de quadrigues de la pel·lícula Ben-Hur, de 1959. Amb 650 m de llargada i 100 m d’amplada. En temps d’August hi cabien entre 200000 i 300000 espectadors. Posteriorment es varen construir altres circs, com el de Cayo Flaminio Nepote, el de Domicià (a l’actual Plaça Navona de Roma) o el de Variano (a l’antiga vila imperial d’Heliogàbalo).

El circ era un espai longitudinal acabat en un dels extrems en un semicercle i en l’altre en una línia recta, amb grades a tot el seu voltant excepte en la part recta. L’espai interior era dividit per una mena de mur de poca alçada, decorat amb estàtues, obeliscs i altres elements, nomenat spina.

Els espectacles més importants al circ eren els jocs troians ^[9], les curses de carros i les competicions atlètiques. Les quadrigues havien de rodejar set cops l’spina, una distància d’uns nou quilòmetres.

L’spina era el centre d’atenció de tot el circ. Hi havia fins i tot un petit temple dedicat a la Venus del Mar, la deessa dels aurigues, on sempre hi cremaven encens abans d’una cursa. Al centre de l’spina hi havia un obelisc Egipci coronat per una bola d’or ^[10]. Cap al final hi havia dues columnes coronades amb una travessa de marbre. En una d’elles hi havia una filera d’ous de marbre i a l’altra una filera de dofins. Els ous simbolitzaven Càstor i Pòl·lux, els sants patrons de Roma, i els dofins eren consagrats a Neptú, el patró dels cavalls. A cada volta de les quadrigues es treia un ou i un dofí a mode de comptador de voltes. Als extrems de l'spina hi havia tres cons d’uns 6 m d’alçada, adornats amb baix relleus. Eren nomenats metae i actuaven de para-xocs del gir dels carros. [Mannix, 2004, pp. 16-17]

Al circ, els aurigues, i en particular els cavalls, hi podien guanyar autèntiques fortunes amb les apostes. Les quatre corporacions que controlaven les curses es coneixien com els Blancs, els Vermells, els Verds i els Blaus. Els aurigues duien túniques del color de la seva corporació. Tota Roma era dividida en aquestes quatre faccions. [Mannix, 2004, p. 21]

En els primers temps també s’hi celebraven espectacles de gladiadors i uenationes (fins a mitjans del s. I dC gairebé totes es celebraren al circ), així com execucions públiques, amb constància des del 329 aC.

Les uenationes

A Roma, la primera uenatio, el primer combat en què hi apareixen animals, data del 168 aC. Habitualment s’hi enfronten gladiadors amb animals salvatges. En el cas de l’any 168 aC hi participen 63 panteres, 40 ossos i 40 elefants. Una altra variant, popular amb el pas del temps, és enfrontar animals amb animals.

L’origen de les uenationes són les caceres d’animals salvatges organitzades pels aristòcrates romans. Per persecució fins l’esgotament o per enfrontament directe amb armes. Habitualment dins residències privades, les villes, com a a coto de caça, però també en caceres a camp obert.

La introducció d’animals en els ludi va ser inicialment per mostrar al poble animals exòtics, com els elefants capturats en el 252 aC durant les Guerres Púniques, sense sacrificar-los.

És l’any 186 aC quan, dins els jocs commemoratius de la victòria del general Marco Fulvio Nobilior sobre els etolis, s’organitza una cacera de lleons i panteres en l’amfiteatre. Posteriorment, les uenationes, sovintegen en els esdeveniments lúdics.

L’any 61 aC, per part de Lucio Domicio Ahenobarbo, es mostren ossos de l’Àfrica. Anys més tard, Marco Emilio Escauro, un hipopòtam i cinc cocodrils. També es va arribar a mostrar l’esquelet d’un dinosaure com si fos el drac que custodiava a Andròmeda, mort per Perseu.

Es podien enfrontar tigres amb lleons, elefants amb rinoceronts, ossos amb braus, o braus amb tigres o panteres. Pompeyo va arribar a utilitzar en una ocasió 800 lleons en cinc dies i, en els jocs organitzats per inaugurar el Coliseu, Tito va sacrificar uns 9000 animals, per superar d’un sol cop el record anterior d’August de 3500 en tota la seva vida. També és molt famosa la uenatione organitzada per Probo per commemorar la victòria sobre el germànics i els blemmis, amb la caça simultània (la misione) de 100 lleons, 100 lleopards d’Àfrica, 100 de Síria, 100 lleons més i 100 ossos, quarum ommnium ferarum magnum magis constant spectaculum fuisse quam gratum, segons ens conta l’historiador Flavio Vopisco ^[11].

També s’hi enfrontaven grups d’homes, ajudats amb gossos, contra feres. Habitualment gladiadors professionals entrenats en aquesta mena d’espectacle nomenats uenatores (els bestiaris), però també voluntaris o condemnats a mort sense instrucció prèvia, condemnats ad bestias (habitualment al migdia, a l’hora que els espectadors acostumaven anar a dinar) ^[12]. A Pompeia es vantaven de la mort de 10000 homes durant vuit espectacles. 20 elefants, 600 lleons i més de 400 lleopards contra gètuls, un poble bereber de Líbia, armats amb dards. Desprès de la victòria de Trajà sobre els dacis, 11000 animals varen ser massacrats per gladiadors bestiaris. Braus i ases eren entrenats per violar dones. [Mannix, 2004, p. 1]

Ja en el segle III dC, Dioclecià fixa el preu màxim de nombrosos articles (Edictum de pretiis rerum uenalium) on s’inclouen: 125000-150000 denaris per un lleó, 100000-125000 per una lleona, 70000 per un lleopard, o 20000-25000 per un os [Mateo Donet, 2021, p. 132].

Tipus de gladiadors

Hi havia diversos tipus i categories de gladiadors que es diferenciaven pel seu armament i la seva manera de combatre. Els més populars eren els següents [Mateo Donet, 2021, pp. 44-70]:

• Els samnites. Es pot establir quin era l’armament dels samnites a partir de l’armament habitual dels guerrers de Samnio. Com el representat en un vas d’argila trobat a Colchester (Anglaterra), datat als volts del 175 dC que es conserva al seu museu de Colchester Castle: espasa curta, escut gran i corbat, protector al braç dret, canyellera de cuir o metall a la cama esquerra i un casc tancat, amb dues ales i ornat amb plomes, o un plomall alt al cap per semblar més alt. Va anar perdent protagonisme amb el pas del temps per ser massa pesat i lent segons els gustos del públic, desapareixent totalment a finals d’August.

• Els mirmil·lions  (mirmillonis). Es diu que el seu nom es deu al peix que duien al casc com a element decoratiu ^[13], fet que potser no és cert, donat que en la gran majoria de representacions trobades no es troba aquesta ornamentació. És nomenat per primer cop per Ciceró als volts del 40 aC. El seu armament constava d’una falç i una espasa, un escut defensiu i el casc, que era sovint presa de la xarxa del reciari. És successor del gladiador gal. Va ser molt popular fins al segle IV.
  
• Els tracis (thraex). Gladiadors de Tràcia (als Balcans), als inicis de l’època imperial, en temps de Sila. Utilitzava uns escuts més petits, anomenats parmularii, i una espasa corbada, de doble fil. S’oposaven habitualment a un hoplòmac, a un mirmil·lió o a un altre traci. La figura següent mostra un gladiador traci en actitud d’atac, vestit amb "subligaculum" subjecte amb un cinturó, "balteus". Du una "galea", casc tancat, de cimera alta corbada endavant i rematada amb un pròtom de grif. Al braç esquerre hi du un escut rectangular i a la ma dreta una "sica" l’espasa tràcia. En el braç dret du "manica". Les cames són protegides amb canyelleres altes o "cnemides", decorades amb erots.

• Els secutors. Amb armament semblant al samnita. Apareix per primer cop durant el regnat de Calígula i és present fins al final de l’Imperi. La seva arma principal és un punyal, o espasa curta. Era més lleuger que l’hoplòmac i que el samnita. L’emperador Cómodo va lluitar com a gladiador secutor 735 cops.

• Els retiaris (retiarii), nom que deriva de la retia o xarxa que feien servir per immobilitzar el contrincant. A més feien servir un trident (fuscina) i un punyal. Vestien túniques curtes o faldilles amb cinturons, portaven el braç esquerre cobert amb una màniga i anaven amb el cap descobert. Generalment combatien amb els secutors o contra mirmillonis. Probablement apareixen per primer cop durant la commemoració de la batalla naval d’Actium. El seu armament, la xarxa, el trident i la protecció de l’espatlla esquerra amb el “galerus”, no té res a veure amb l’exèrcit romà, el que fa pensar que són fruit d’una innovació en els jocs. Un cop perduda la xarxa eren en molt desavantatge. De vegades s’enfrontaven a dos secutors a la vegada al damunt d’una estructura de fusta nomenada pons.

• Els laquearis  (laquearii)  que van aparèixer als últims temps de l'imperi i anaven escassament armats.
• Els hoplòmacs (homoplachi). Apareix a l’època d’August, reemplaçant al samnita. Duien armament pesat. Armadura completa, formada per: un casc amb visera tancada i els braços embolicats en corretges. Per arma ofensiva tenien l'spiculum i per arma defensiva la parma. Duia també protecció als genolls i cames. El nom deriva dels hoplites, els llegendaris guerres grecs, derivat del grec hoplo (“l’arma”), que combatien en falange, protegint al company amb l’escut i atacant amb la llança. Aquest tipus de gladiador desapareix al s. III dC per les mateixes raons que ho fa el samnita.

• Els essedarii apareixien muntats sobre una quadriga, a imitació dels guerrers bretons, aquest sistema de combatre va ser introduït a Roma per Cèsar a partir del carro que usaven els Celtes (l’esssedum). Lluitaven contra altres esssedarii intentant destrossar el carro enemic. Posteriorment lluitaven a l’arena. Especialment a la part oriental de l’Imperi, aquest tipus de gladiador va perdurar molt de temps. Inicialment lluita llançant javelines. A l’arena ho fa amb una espasa molt particular, sense punta.

• Equites. Són el paral·lel d’origen gal dels essedarii. Lluiten a cavall, armats amb una llança, de vegades una espasa, un escut rodó i un casc amb visera. Sovint eren exsoldats de la cavalleria romana. El primer s’observa en una pintura mural de la Casa d’Amandus a Pompeya (70 aC). Són els que obrien els espectacles, conjuntament amb els essedarii.

• L'Scissor. També nomenat arbelos a l’Orient. En lloc d’espasa duia una mena de garfi amb el que trencava les xarxes dels reciaris. Va arribar a ser molt popular. Va aparèixer cap a la primera meitat del s. I dC i va perdurar fins al s. IV. No es té gaire informació fiable sobre aquest tipus de gladiador.
• Els andabat (andabatae)  forçats a combatre, duien un casc sense forats a la visera.
• Els dimaquers (dimanchaeri) lluitaven amb dues espases, aquesta mena de combat no fou coneguda fins a la darreria de l'imperi; en alguna ocasió lluitaven a cavall. Possiblement no era cap mena concreta de gladiador sinó qualsevol que tingués l’habilitat de lluitar amb dues espases a la vegada.
• Els provocadors (provocatores). El provocator apareix durant la tardo-república. Lluita acompanyant als samnites. A partir del s. II és el rival del mirmil·lió. Inicialment duia el mateix armament que un legionari romà. Posteriorment va evolucionant segons les exigències i les modes dels jocs. Comptaven amb entrenaments especialitzats i un d’ells, Anicetus, va arribar a ser primus palus, un campió.

• Els Meriadiani, dits així perquè combatien al migdia.
• Els Postulatici, eren els qui havien adquirit fama i lluitaven a petició del públic.
• Els Ordinarii fou el nom donat a l'antiga Roma als gladiadors comuns, que combatien en parelles de la manera usual. Les seves armes podien variar segons el tipus de gladiador de què es tractava, ja que el nom se'ls donava per la forma de combatre. Menys els catervari i de vegades els essedari, tots els altres tipus de gladiadors poden ser considerats ordinaris.

Cada tipus de gladiador tenia els seus seguidors, que formaven faccions d'aficionats entre el públic. L'emperador Trajà tenia preferència pels parmularii, a Domicià li agradaven més els secutarii. L'emperador Neró donava suport a les faccions més sorolloses del públic, però cridava la guàrdia si es posaven violents. A vegades els seguidors d'una i altra facció es trobaven després de l'espectacle per aclarir les seves disputes [Wikipedia].

Els gladiadors eren habitualment presoners de guerra, presos comuns condemnats a treballs forçosos o esclaus rebels. També hi ha, però, persones lliures (els auctorati) motivades per la fama, la glòria, la riquesa o simplement posar-se a prova a sí mateixos. Es sotmetien tots a un entrenament previ especial en els ludus gladiatorius, propietat del lanista, l’empresari ^[14] que traficava amb els gladiadors organitzant els munera gladiatoria. La gran demanda d’aquests espectacles propicià la creació per tota Itàlia d’escoles de gladiadors (els ludus gladiatorius) on eren ben alimentats i cuidats per un metge. Generalment el lanista era un ex-gladiador, veterà, que s’havia guanyat l’espasa de fusta (el rudis), i amb ella la seva llibertat. Com eren molt mal vistos ^[15], amagaven el seu ofici sota eufemismes com “negotiatiores familiae gladiatoriae”.

El preu dels gladiadors en el mercat oscil·lava molt en funció de la corpulència i habilitats, i eren cars. Es diu que Calígula va arribar a pagar per 13 gladiadors robustos 9 milions de sestercis ^[16].

Habitualment, el lanista no és el propietari real dels gladiadors sinó que ho és l’emperador, o un patrici molt ric. Tanmateix, és qui mana a tots els efectes. Qui ho decideix tot. És qui freqüenta magistrats i festes de l’alta aristocràcia cercant oportunitats de negoci a comissió, mentre el propietari real es manté amagat i no s’implica públicament.

Una victòria política, el nomenament d’un alt càrrec, el naixement d'un fill, qualsevol esdeveniment pot ser aprofitat per la celebració d'uns jocs.

El ludus gladiatorius, l’escola de gladiadors

Sovint, el ludus gladiatorius era molt a prop i comunicat amb l’amfiteatre a través d’un passadís subterrani. De manera que el gladiador no tenia possibilitat d'escapatòria ni al anar ni al tornar.

L’any 80 dC, sota el mandat de Domicià, es construeix a Roma el Ludus Magnus l’escola de gladiadors annexa al Coliseu. Domicià va fer construir altres ludus gladiatorius: el Ludus Dacicus, el Ludus Matutinus i el Ludus Gallicus.

El ludus gladiatorius de Pompeia era un recinte rectangular d’aproximadament 50 x 40 m, amb una pista a l’aire lliure al centre on entrenaven els gladiadors. Al seu voltant hi havia un porxat amb petites habitacions, a mode de claustre. Les habitacions eren individuals de 3 x 4 m. Hi havia també una cuina, un hospital, una armeria, allotjament pels entrenadors i els guàrdies, i fins i tot un cementiri. També una presó amb barrots de ferro, grillons, ferros de marcar i pinxos. A una sala adjunta a la presó es col·locaven els presos en aïllament, tant petita que els presos havien d’estar asseguts i amb les cames encongides. A la presó s’hi varen trobar quatre cossos de gladiadors morts durant l’erupció del Vesuvi. [Mannix, 2004, p. 31]

Fora de Roma és famós el ludus gladiatorius de Carnuntum, actual Haimburg (Àustria), on Marc Aureli va viure durant tres anys com a centre d’operacions contra els marcomans i els quades i hi va escriure part de les seves estoiques Meditacions.

Tal com s’observa a la recreació, el ludus disposava en el seu interior d’un petit amfiteatre on els gladiadors assajaven contínuament els seus espectacles en l’arena.

Al arribar al ludus, el novicii, l’aspirant a gladiador, era nomenat tiro. Se li feia una revisió del seu estat de salut i es sotmetia a una prova inicial amb un gladiador experimentat, un magistri, lluitant amb una espasa de fusta. Si no era considerat especialment bo se’l classificava com a gregarii, si ho era s’incloïa en el grup dels meliores. Els magistri ensenyaven les tècniques del seu tipus de lluita sota la supervisió d’un doctor, un gladiador ja retirat que havia destacat en el seu exercici.

Les gladiatrix. Dones gladiadores.

Sembla ser que les primeres dones que varen lluitar a mort varen ser les concubines d’un ric comerciant oriental durant el seu funeral a rel del seu testament, en el que s’hi havia especificat l’acte.

En general, la dona que arribava a participar en l’ofici ho feia per necessitat o per accident, sense cap altre alternativa. L’any 19 dC el Senat hi prohibeix explícitament l’accés a les dones lliures menors de vint anys, el que de manera indirecta ens confirma que ja hi havia gladiadores i que les de més edat s’hi podien inscriure legalment, generalment esclaves forçades però també patrícies a la recerca d’emocions fortes ^[17]. L’emperador Septimio Severo (193-211 dC) va prohibir explícitament la participación de qualsevol dona en l’arena (200 dC). Tanmateix, malgrat el decret imperial, és documentada la seva participació a Ostia, la ciutat portuaria prop de de Roma, on el magistrat de la ciudad, un tal Hostilianus, ho va permetre a les mulieres, les dones de classe baixa i les esclaves, i no a las feminae, utilitzant així alguna mena de trampa legal.

Hi va haver però autèntiques gladiatrix i també uenatrix ^[18]. És documentada la participació de Mevia, en temps de l’emperador Cómodo ^[19].

És Juvenal qui millor descriu l’ofici de les gladiatrix ^[20]. Tanmateix, les gladiatrix es mencionen molt menys que els gladiadors en l’epigrafia o la literatura, el que ens fa suposar que no n’eren moltes. Un dels seus escassos testimonis gràfics es troba al British Museum. Es tracta d’un baix-relleu de la ciutat d’Halicarnàs (s. I-II dC) en el que es contempla la lluita d’Amazona i Aquilea.

A la Vila Romana del Casale (Sicília) es troba el mosaic de “La coronació de la guanyadora”, conegut popularment com de “les noies en biquini”. En ell s’observa un grup de dones competint en jocs d’exercicis gimnàstics.

La violència com a espectacle públic

Especialment a partir de la literatura medieval, s’ha magnificat la violència en els jocs de gladiadors de l’Antiga Roma. Violència emmarcada en una societat plena de conflictes socials que es calmaven sovint a través dels grans espectacles públics ^[21]. Els espectacles de gladiadors són doncs de l’interès de l’Estat. Allà és on, especialment la plebs, crida i es desfoga del seu enorme malestar veien algú encara molt més desgraciat que ells. Veient en l'arena combatre dos esclaus per les seves vides. Un espectacle teatral que cerca embellir la mort dins una coreografia macabre.

“Si el Tiber es desborda, si el Nil no creix, si el cel no dona pluja, si la terra ha tremolat, si hi ha pesta, tot seguit se sent el crit: ‘Els cristians als lleons!” [Tertulià, Apologeticum, 40, 2-3]

El cert, però, és que no hi havia tanta sang ni tanta mort com ens mostren les pel·lícules de Hollywood. Testimonis, com el de Seneca, critiquen els ludi i consideren innoble que un ésser humà mati un altre com a espectacle públic: “L’home, la cosa més sagrada per l’home, aquí és assassinat per esport i per diversió”.

Als ludus hi participaven també gladiadors acròbates, equilibristes i pallassos per tal de reduir-ne la tensió emocional.

La mort del gladiador —sovint no professional sinó condemnat prèviament a mort per un magistrat— no aixecava tampoc tant d'apassionament com ens mostren les pel·lícules, amb la cridòria i l'exaltació del públic. Molts testimonis contradiuen aquesta versió cinematogràfica. El que agradava al poble era veure el combat en si. La mort era tot un altre tema.

Al quadre de Jean Léon Gérôme “Pollice verso” (1872) es mostra com el gladiador vençut com suplica als qui decidiran el seu destí, segons la posició del seu dit polze, alçant tres dits de la seva ma. Juvenal [Sàtires III, 36-37] escriu: “Munera nunc eduntet, verso pollice vulgus/ Cum iubet, occident populariter”, on “verso pollice” vol dir ”amb el polze girat” però no cap a on ^[22].

Altre tòpic molt estès és la frase: “Ave Caesar, morituri te salutant”, tal com es mostra a una altre quadre del mateix pintor on es veu un grup de gladiadors saludant l’emperador Viteli (segle I dC).

Suetoni, l’historiador romà, a “Vida dels dotze Cèsar”, assegura que aquesta frase només era pronunciada pels naumachiarii abans de llançar-se a les naumàquies, els combats navals organitzats enmig de l’amfiteatre.

Les naumachiae

Estadis sencers eren inundats perquè flotes de vaixells lluitessin fins la mort, amb cocodrils i hipopòtams dins l’aigua per matar a qualsevol que hi caigués. [Mannix, 2004, p. 1]

Possiblement, els espectacles més elaborats eren les naumàquies o combats navals, introduïdes per Juli César l’any 46 aC. Va fer excavar un llac artificial al Camp de Mart, a les rodalies de Roma, on setze galeres amb quatre mil remers i dos mil soldats lluitaren a mort.

August va consolidar i superar l’espectacle l’any 2 aC construint un llac permanent, de 550 x 360 m, a l’altra banda del Tiber, amb grades de marbre pels espectadors. Encara avui en dia es poden veure restes d’aquesta construcció. Una de les naumàquies va reunir dues flotes de dotze vaixells cadascuna, amb més de tres mil homes (a més dels remers), que representaren la batalla de Salamina. Els combatents de cada flota anaven vestits de grecs i perses respectivament.

Més tard, Tito va fer dissenyar una naumàquia en un llac cobert amb taulons de fusta. El primer dia, els gladiadors lluitaren sobre elles. Al segon dia es celebraren curses de quadrigues. Al tercer dia es varen retirar els taulons i es va disputar un combat naval amb més de 3000 homes.

Tanmateix, la naumàquia més gran de tots els temps la va organitzar Claudi. Com el llac d’August no era prou gran la va disposar al llac Fucine, a uns setanta cinc quilòmetres a l’est de Roma. Va fer excavar un túnel de vuit quilòmetres a través de sòlida roca, des del llac fins el riu Litis, per tal de que al llac hi hagués l’aigua suficient. Una obra d’enginyeria que va durar onze anys on hi treballaren trenta mil homes.

Per a celebrar l’apertura del túnel, Claudi organitzà una lluita entre dues flotes amb galeres Amb galeres de vint-i-quatre trirrems (tres bancs de rems), els vaixells de guerra reglamentaris, i vint-i-sis vaixells birrems (de doble banc). L’armada es va dividir en dues flotes de vint-i-cinc naus cadascuna, tripulades per mil nou-cents criminals sota el comandaments de dos famosos gladiadors. Una flota representava als homes de Rodes, i l’altra als sicilians, cada grup uniformat segons el seu bàndol.

Gairebé dos mil homes desesperats i ben armats podien ser un perill, de manera que es va envoltar tot el llac amb soldats fortament armats. A més, es varen col·locar catapultes per enfonsar els vaixells si fos necessari. El matí de la batalla hi havia més de 500000 espectadores.

El llac tenia prop de 300 quilòmetres quadrats de superfície i es va demarcar la zona del combat a la seva part sud-oest. L’emperador Claudi era situat sobre una plataforma elevada, vestit amb una superba armadura dorada i una capa púrpura. La reina mare, Agripina, duia un mantell de fil d’or, i s’asseia al seu costat. Un destacament de cavalleria s’alineava al darrera de la família real.

Per controlar la plebs, els voltants s’havien dividit en sectors cadascun a compte d’un magistrat. Hi havia també una gran tenda de campanya a mode d’hospital. Allà es varen atendre quinze dones del públic que varen donar a llum durant la batalla.

La senyal d’inici de la batalla la va donar un tritó de plata que va emergir del llac bufant en una conquilla d’or. Les dues flotes s’aproximen al pòdium imperial, tronen els tambors, sonen les trompes i les tripulacions saluden amb les seves armes.

Les flotes combinades passen revista, i quan es troben a la distància suficient criden: «Ave, César, els qui van a morir et saluden!». Claudi respon alegrement, «Això depèn de vosaltres, amics meus», donant a entendre que els que lluitin bé no seran executats. Tanmateix, les tripulacions criden, «Bon César! Si de nosaltres depèn, preferiríem no lluitar». A continuació, les dues flotes naveguen juntes felicitant-se mútuament.

La plebs protesta i Claudi, embogeix, salta del tron, corre cap a la vora, cridant insults a les tripulacions i jurant que ordenarà als soldats que incendiïn els vaixells i els cremin vius si no lluiten ^[23].

Finalment, Claudi dona la senyal d’inici de la lluita, deixant caure el seu mocador. Sonen les trompetes de guerra de les dues flotes i als vaixells els tambors marquen el ritme d’envestida. Els trirrems tenien uns trenta metres de llargada, amb un ariet de ferro a la proa. A la proa hi havia també el corvus (el corb), una gran biga amb un ganxo en punta que, quan es clavava en la fusta de l’altre vaixell, unia les dues embarcacions i servia com a planxa d’abordatge. Duien també una vela quadrada, únicament eficaç amb vent de popa. De manera que els cinquanta remers, situats a les bodegues, eren essencials en les maniobres. Un remer a cada rem, asseguts en diferents alçades per evitar que els rems xoquin entre sí, i lligats al terra. A la popa, un home marcava el ritme de marxa amb un tambor. Tot plegat, uns vaixells gairebé idèntics als grecs de feia mil anys.

A la primera escomesa s’enfonsen nou galeres de Rodes i sis de Sicília. La flota siciliana envolta les galeres de Rodes i les ataca a l’abordatge. La lluita es prolonga de les deu del matí fins les tres de la tarda. Tàcit cita que : «La batalla, malgrat que entre malfactors, es desenvolupà amb l’esperit d’homes valents». Finalment «quan la superfície del llac era tenyida de sang» l’últim dels vaixells sicilians es va rendir. Hi varen morir tres mil homes. Claudi va perdonar la vida als supervivents d’ambdós bàndols, excepte les tripulacions de tres galeres de Rodes que havien estat víctimes de l’ariet a posta per evitar la confrontació.

Quatre mesos més tard, Claudi prepara altre espectacle, menys elaborat donat que ja quedaven pocs presoners per sacrificar. Es col·loca una plataforma de pontons que travessa el llac, eixamplant-se en el seu centre. A cada extrem es formen dos exèrcits d’uns cinc mil homes cadascun, amb presoners de guerra, delinqüents habituals i esclaus. Els uns es disfressen d’etruscos i els altres de samnites. Tots dos amb el seu armament clàssic fabricat per la ocasió. Toquen les bandes de música, marxen els dos exèrcits sobre els pontons i es troben al centre del llac. Inicialment sembla que guanyen els samnites, finalment perden la batalla. Claudi perdona la vida i concedeix la llibertat a tots els etruscos supervivents i als samnites que havien lluitat amb valor. [Mannix, 2004, pp. 44-48] [María Engracia Muñoz-Santos. “EL FUCINO: UN LAGO, UN TUNEL Y DOS INAUGURACIONES”]

Altres fonts consultades

• M. Amparo Mateo Donet. Gladiadores: Una breve introducción. Alianza Editorial. Madrid. 2021
• Daniel Mannix. Breve historia de los gladiadores. Ediciones Nowtilus. Madrid. 2004
• Wisdom, S. y McBride, A., 2009. Los gladiadores. Barcelona: RBA.
• Auguet, R. y Marsal, C., 1975. Los Juegos romanos. Barcelona: Círculo de Lectores

Jordi Coll Vera - 2025