Introducció
Chan Chan [1], a la costa nord del Perú —entre els districtes de Trujillo i Huanchaco, molt a prop de l’Oceà Pacífic— és la ciutat precolombina més gran de Sud-Amèrica i les restes arqueològiques de la ciutat de fang més gran del planeta, amb uns 20 quilòmetres quadrats de superfície, repartits entre 9 ciutadelles emmurallades. Capital del regne de Chimor i seu de la organització estatal de la cultura Chimú.
El seu conjunt arqueològic va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1986 i és inclòs en la Llista del Patrimoni de la Humanitat en Perill, per l’erosió de les intenses pluges i inundacions a la zona on s’ubica.
El seu monument més visitat és el Palau Tschudi, la ciutadella més gran del seu conjunt, amb gravats de gran importància i el culte a l’aigua per part de la cultura Chimú.
L’Imperi Chimú
El Chimú és un imperi anterior a l’Inca i tots dos imperis es basen en cultures anteriors, com la cultura Moche —o Mochica—, al nord del Perú, contemporània amb la cultura del Nazca, al sud. Hereus, al seu torn, de cultures anteriors com els Vicús al nord, prop de la frontera equatoriana, els Salinars, situats principalment a la vall del riu Moche i els Virú, a la vall del mateix nom, a alguns quilòmetres al sud dels Salinars.
Segons la llegenda, els déus van enviar un gran senyor, nomenat Tacaynamú —o Tacaynamo—, a través de l’Oceà Pacífic:
“que no se sabe de adonde huviese venido este [···] mas de que dió a entender que un gran Señor [···] le avía embiado a governar esta tierra [···] de la otra parte del mar [···] Este Taycanamo hubo un hijo que se llamo Guacri caur, el qual adquiriendo mas señorio que su Padre fue ganando indios y principales deste valle, y tubo un hijo que se llamó Nañcepinco el cual fue conquistando el valle hacia las cabezadas de la sierra y asimismo corrió la costa acia arriba hasta el pueblo llamado mayao donde al parecer yace la villa de Santa, diez y ocho leguas desta ciudad y por la parte de abajo el valle de Chicama hasta Pacasmayo junto a la villa de Saña, veinte y quatro leguas de esta ciudad.” [Historia anónima de Trujillo (1604)]
Tal com ens expliquen els cronistes espanyols del segle XVI, Tacaynamú era un gran governant, amb una gran cort i una família extensa. Amb multitud de servents, comerciants i militars al seu servei. Tanmateix era una cort naval, sense cap lloc establert a terra ferma. Al arribar a la desembocadura del riu Moche decideix establir-s’hi i construir un gran palau i el seu llinatge va ser el governant durant tota l'època Chimú. La crònica citada anteriorment ens parla de deu governants que es varen anar expandint gradualment per tota la zona dins la cultura Chimú, entre els segles X i XIII, als voltants del riu Moche, entre els anys 900 i 1200. A partir del 1200 hi ha una ràpida expansió al llarg d’uns 1300 quilòmetres de costa peruana, en el que es coneix com a Imperi Chimú (Chimor), fins el 1470, quan és absorbit per l’Imperi Inca.
Aquesta ràpida expansió, entre 1200 i 1470 va ser fruit de conquestes bèl·liques però principalment d’una política de pactes, principalment amb els territoris de Sican (Lambayeque), una cultura orfebre, i de Chancay, una cultura basada en l’agricultura, la pesca i el comerç, amb ceràmiques i talles en fusta molt interessants.
Els Chimú exigien uns tributs i el compliment d’unes poques lleis bàsiques comunes als seus territoris governats a canvi de permetre el manteniment de la seva cultura, llengua, costums i religió. Els Inques varen adoptar posteriorment aquesta forma de govern i d’expansió i durant molt de temps varen ser dos imperis contemporanis.
La societat Chimú
La societat Chimú era altament jerarquitzada. Hi havia una piràmide social molt ben marcada, amb unes elits clarament diferenciades de la resta.
Al cap d’amunt de la piràmide es situa el “Ci quic”, el governat. Més avall, en ordre de més a menys poder, es situen els “Alec”, governants locals, els “Fixi”, militars, els “Pixilcas”, comerciants, i el “Paraeng”, el cap dels camperols. S’ha de dir que els Chimú, com totes les cultures andines, no disposaven de cultura escrita i tots els noms citats són extrets de les cròniques dels conqueridors espanyols i dels estudis arqueològics posteriors, sent per tant més o menys fiables.
La ceràmica Chimú ens indica que era una cultura basada en l’agricultura intensiva. La costa peruana és desèrtica, però aconseguint fer-hi arribar aigua, és un sòl ric amb nutrients i molt productiu. Fertilitzat a més amb els excrements (el guano) de les abundants aus marines.
Els Chimú varen cultivar una gran varietat de productes, gràcies a tot un sistema de canals, com el canal actual de “la Invertebrada”, mostrat a la fotografia següent, un canal força ample amb una llargada de centenars de quilòmetres i que ens indica l’excepcionalitat de l’enginyeria hidràulica dels Chimú.
La costa peruana de l’Oceà Pacífic és molt rica en nutrients i per tant també disposaven de molts recursos de la pesca, com a poble costaner. Utilitzant el clàssic i encara actual cavallet de totora [2] per pescar. S‘alimentaven també de carn de conill d’índies, cérvol i aus marines. La seva dieta era però bàsicament vegetariana.
La ceràmica i l’art Chimú
Les característiques principals de la ceràmica Chimú són el seu color fosc, sovint brillant, i la presència d’un mono entre la nansa (nansa estrep també present en la cultura Moche) i el broc, força llarg. Amb figures molt realistes.
L’acabat, molt fi, i el color negre brillant, perfectament brunyit i gairebé metal·litzat, resulten de tècniques de cocció especialitzades, en forns tancats, amb atmosfera reductora, i l’engalbat i brunyit posterior amb pedra fina.
Les figures ens mostren tant aspectes de la seva vida quotidiana com les seves creences religioses i mitològiques.
El mono és un animal sagrat, associat a la fertilitat, en la cultura Chimú. Fertilitat representada sovint amb un arbre carregat de monos. Fins i tot es troben monos amb bosses de llavors en el seu interior.
La mitja lluna i la lluna plena són també sovint representades en la ceràmica Chimú. A diferència dels Inques que adoren el Sol, els Chimú adoren la Lluna com a principal divinitat. Com a poble mariner, són interessats en l’estudi de les marees i gran part de la seva activitat pesquera és nocturna. La Lluna els il·lumina de nit, té influència sobre el creixement de les plantes i s’utilitza com a mesura del temps. Se li atribueix la remor del mar i les tempestes. Els visita de l’altre món i castiga als lladres. Cada primera nit de lluna plena celebren ritus en el seu honor al temple de Si-An (Casa de la Luna).
La preponderància de la Lluna sobre el Sol es reflecteix també en els objectes d’orfebreria. Sovint, els més importants, eren fets en plata i no en or. De vegades combinant or i plata.
A la cultura Chimú, la plata era utilitzada en les indumentàries de la noblesa. Corones, diademes, pectorals, orelleres, arracades de nas, collarets i braçalets. Es troben en aixovars dels enterraments de l’elit. La seva iconografia gira al voltant de la figura de l’ancestre o governant difunt acompanyat de formes felines i aus.
Als aixovars funeraris s´hi troben també objectes de plata a mode de rèpliques en miniatura d’objectes de la vida quotidiana, objectes senzills, menys elaborats.
També s’han conservat figures de fusta amb incrustacions de nacre. La imatge de l’esquerra mostra una captura i possible sacrifici d’un presoner de guerra. La imatge de la dreta són ídols trobats a Pachacamac (Chancay). A la dreta es mostren imatges recents, molt ben conservades per l’argila que les recobria.
Hi ha molt poques restes arqueològiques in situ. Gairebé totes es troben a diferents museus arreu del món o en col·leccions particulars. Chan Chan ha estat una excavació arqueològica espoliada ja des del temps de la conquesta per part dels espanyols. Les autoritats concedien drets d’espoli a canvi de diners o a mode de privilegi. El jaciment en conjunt ha estat doncs molt espoliat i fet malbé amb el pas del temps. De manera que trobar objectes intactes, com a la imatge anterior, és molt poc freqüent.
A més del cavallet de totora, també disposaven d’embarcacions a rem per intercanvis de llarga distància, amb rems molt treballats, a mode d’ídols protectors durant la navegació, com es mostra a la imatge següent.
La ciutat de fang de Chan Chan
Amb Google Earth o Google Maps podem obtenir una vista actual de la ciutat de Chan Chan i les restes del seu jaciment arqueològic. Ocupa en conjunt una extensió d’unes 2000 hectàrees, amb una part central amb 10 recintes que ocupen unes 600 hectàrees.
En època Chimú es tractava d’una gran ciutat amb molts habitatges de camperols al voltant del nucli central amb els 10 recintes emmurallats, les ciutadelles, emmarcades en blau. Amb uns 35000 habitants en l’època de màxim esplendor, situats al voltant del curaca, el governant de torn. Inicialment, van rebre el nom dels arqueòlegs que les van investigar en primer lloc. El primer que ho va fer va ser, el 1838, el naturalista i lingüista suís Jacob von Tschudi, conjuntament amb l’arqueòleg Mariano Eduardo de Rivero, fundador del Museu Nacional d’Antropologia, Arqueologia i Història del Perú.
En l’actualitat, el govern del Perú, ha decidit canviar els seus noms per altres que tinguin relació amb la cultura Moche o Chimú. A més no s’anomenen ciutadelles, nom clarament amb connotacions bèl·liques, sinó cases (“an”).
Cadascuna de les 10 cases es correspon amb el palau de cadascun dels governants Chimú esmentats a l’inici d’aquest article (Tacaynamú, Guacri caur, Nañcepinco,..., Minchançaman). El palau no només era l'espai de residència i administració del governant de torn, sinó que realment conformava una ciutat en si mateixa, amb una extensió d’unes 14 hectàrees. De manera que Chan Chan és en realitat la suma de les 10 ciutats, cadascuna funcionant de forma autònoma. Per cada nou governant se’n construïa una de nova [3]. Cada palau era com una ciutat dins una ciutat molt més gran.
Totes les “cases” estan orientades de nord a sud, amb l’entrada al nord i tenen forma rectangular.
Al centre del complex arqueològic es troba Nik An (“casa del centre”, antiga ciutadella Tschudi), entre Chayhuac i Chol An (“casa última”, antiga ciutadella Rivero). És el complex obert al públic i el més estudiat de tots.
Nik An
La “casa del centre” disposa, com totes les altres cases, d’un mur perimetral de fang (el canchón) inicialment de entre 10-12 m d’alçada i 4-5 m d’amplada [4], que envolta una superfície d’uns 108850 m2.
El mur perimetral tenia, bàsicament, quatre funcions:
- Funció defensiva. Disposava únicament d’una porta d’entrada, fàcil de defensar. Tanmateix, els Chimú eren poderosos i no tenien gairebé enemics.
- Funció d’ocultació de l’interior de la ciutat. Ocultava a l’exterior com vivien les classes dirigents.
- Funció intimidatòria. El vassall que era cridat a audiència o era convidat a alguna festivitat, com la celebració del solstici o el naixement d’un fill del curaca, o a pagar un tribut o retre comptes, es sentia insignificant, empetitit per la mida del mur i el llarg camí que li feien recórrer. Li quedava molt clar qui manava. Dins la ciutat tot està dissenyat perquè a mesura que es va entrant, el visitant es vagi sentit cada cop més petit.
- Funció de protecció dels elements atmosfèrics. Principalment de l’intens vent que bufa contínuament de mar a terra i de terra a mar.
L’estructura del mur mostra que disposaven de coneixements antisísmics de construcció. El mur és molt més ample a la base que a la part superior. A més, la base era feta de pedra i disposava de fonaments previs sobre una rasa prèvia que s’omplia amb grava. En cas de terratrèmol, el mur dissipava les forces, oscil·lava però no queia.
L’espai interior és dividit en nou ambients principals, separats també per murs de fang i camins laberíntics que conduïen al visitant per on els interessava, apartant-lo de les altres zones:
Pati cerimonial principal
Imaginem que som convidats a palau. L’entrada ens guia cap a la dreta entre dos murs cap a el que sembla un altre mur al fons. Just arribant al mur del fons, trobem una petita obertura a l’esquerra, orientada al sud, i arribem a l'enorme plaça cerimonial, 65 x 75 metres. Just al front, a l’altra costat de la plaça veiem una rampa on es disposa qui ens rebrà després de travessar tota la plaça. Just al centre de la plaça, una tarima ens convida a deixar-hi les ofrenes que portem. L’invitat queda totalment aclaparat pel poder del curaca.
El pati disposa d’un banc per seure al llarg de tot el perímetre i els murs són decorats d’una manera molt particular.
La part superior del mur és llisa; la part central del mur, i la més ample, és plena d’unes línies horitzontals; a la base del mur hi ha uns gravats figuratius, separats de la part central per un relleu llis.
A la imatge següent s’observa la decoració esmentada i com les línies horitzontals podrien representar una metàfora de les onades a la costa a Huanchaco, a quatre quilòmetres de Chan Chan i port natural dels Chimú. A la base hi podria figurar l’esquirol de Guayaquil (Sciurus stramineus), animal molt abundant a la zona. Altres animals, com peixos, pelicans i llúdrigues marines, seran també representats per tota la ciutat.
Els esquirols són especialment sensibles als canvis atmosfèrics, de manera que els Chimú es fixaven en el seu comportament per anticipar l’arribada de les pluges torrencials amb el fenomen del Niño.
L’espai va ser dedicat a cerimònies solemnes, com el culte al “munao”, la mòmia de l’emperador divinitzat.
En cas de no haver estat invitat per res més, sortiríem del pati per on havíem entrat i aquí s’acabaria la visita. En cas de ser un governant regional, reunir-se amb altres funcionaris, o altres motius rellevants, sortiríeu per una porteta lateral i avançaríeu per un passadís estret, decorat amb peixos i aus marines.
Corredor de peixos i aus marines
El corredor representa, de nou, relleus iconogràfics de la vida marina, que reflecteixen la divisió del món en tres nivells: el proper, representat per aus i mamífers; l’entremig, marítim, amb peixos, onades i corrents; i el llunyà o diví, sense imatges.
Els relleus eren originalment, en la seva immensa majoria, de fang sense pigments. Altres lluïen colors com el blanc, crema, groc ocre, gris blavós, vermell indi, violat i negre.
Tots els relleus són orientats en la mateixa direcció, marcant el camí cap a l’espai següent, la “sala del altarcillo”.
Sala del altarcillo
Pati cerimonial, una mica enfonsat, amb un petit altar adjunt a un mur amb relleus en formes de rombe que representen les xarxes de pesca. Aquí es podrien haver celebrat cerimònies de menys importància o preparar-se per a participar-hi en el pati principal, on s’hi podia accedir directament.
També servia de sala d’espera dels qui havien de continuar la visita cap a les sales d’audiències, situades més endavant. Les zones ja més restringides del palau.
Sales d’Audiències (adoratoris). Sala de les 24 fornícules (“hornacinas”)
Trobem aquí la millor iconografia i ostentació artística de tot el complex arquitectònic. Tenen planta en forma de “U”, amb nínxols que contenien ídols de fusta. Cada audiència era ornamentada amb alt-relleus de fang, parets foradades en forma de xarxa de pesca, frisos d’aus marines en activitats diverses, “chacanas” (creus esglaonades) i figures geomètriques de formes variades, com cercles que representen a la lluna plena (la divinitat principal). Algunes de les figures eren de fusta i recobertes de fang.
El consens és que aquestes sales eren espais dedicats al culte i a la recepció d’ofrenes i tributs a les divinitats.
També hi trobem els dipòsits (“colcas”), ubicats en diferents zones, utilitzats alguns com a dipòsits d’aliments i altres com a magatzem de teixits, armament i utensilis. Disposaven d’una coberta a dues aigües.
Si la visita acabava aquí, sorties, de nou per un passadís estret, al pati principal.
Els dipòsits (“colcas”)
Si al entrar al recinte ens hagueren dirigit a l’esquerra (pel camí marcat en blau) hauríem accedit directament a la zona dels dipòsits. Uns com a dipòsits d’aliments (blat de moro, carbassa, cotó, ...) i altres com a magatzem de teixits, armament i utensilis de ceràmica i objectes metàl·lics. Tots els dipòsits eren coberts a dues aigües.
S’hi accedia per aquesta mena d’entrada de servei per on hi entrava la caravana acompanyant al senyor principal rebut en audiència, amb tots els tributs que duia pel “capac” (el senyor principal).
La part privada de la ciutat
Les zones central i sud eren les parts privades, on “vivia” el governant actual (o la seva mòmia) i tota la seva família (viva o també momificada). S’hi troba la cuina, els dormitoris, etc.
El segon pati cerimonial
La seva planta és semblant a la del pati principal, però és més petit i sense decoració. Possiblement, va ser un espai dedicat a celebracions i assumptes de caràcter privat.
“Huachaque” cerimonial (reservori)
El “huachaque” és un receptacle rectangular, de dimensions 148 x 48 x 4 m. És doncs el recinte més gran de tots els situats dins la ciutat emmurallada. S’hi conserva una llacuna, amb aigua procedent del subsol, envoltada de plantacions de jonc i herbes, on s’hi conreava també la “totora”. Era l’escenari de cerimònies destinades al culte de l’aigua i la fertilitat. Antigament, el “huachaque” era una mica més petit i s'ha pogut recuperar l'edifici que l’envoltava. Era un edifici amb columnes i una rica decoració, amb esquirols amb cries.
En cas de sequera, l’aigua era un recurs molt preuat. També era una mena de piscifactoria.
Plataforma funerària
És l’espai més sacralitzat del complex arquitectònic. El cos momificat del “Chimú Cápac”, era conservat al centre de la plataforma envoltat de 42 tombes secundàries. En elles s’hi trobava el seu aixovar funerari i els cossos de concubines, servents i tots els bens necessaris per viatjar a l’altra vida. Possiblement, per ser a prop del huachaque cerimonial, l’emperador era concebut com la llavor que germinarà dins l’aigua i preservarà per sempre més la seva estirp.
Cadascun dels diferents palaus, o cases, conservava el seu propi mausoleu amb el farcell funerari del governat de torn i dels seus acompanyants en la vida i en el més enllà.
El mausoleu era obert i el governant mort, momificat, era considerat “viu” i seguia rebent visites i ofrenes constantment. També el treien sovint a “passejar”, conjuntament amb altres dels farcells funeraris, per tal de dirigir les cerimònies al pati principal, on es consumia la “chicha”, la beguda tradicional de blat de moro fermentat.
Quan un governant moria, era enterrat en el seu palau, on seguia “viu”. Per tant, cada nou governant s’havia de construir la seva pròpia casa, amb el seu propi mausoleu. A més, com el pare seguia “viu”, el fill no heretava res i s’ho havia de guanyat tot de nou per ell mateix. Els vassalls del pare seguien sent-ho. El fill havia de conquerir doncs nous territoris i nous vassalls i els seus tributs. La conseqüència de tot plegat va ser la ràpida expansió de l’imperi Chimú fins arribar a Minchançaman, el desè governant de l’imperi, l’any 1470.
L’Imperi Inca. La fi de l’Imperi Chimú.
L’imperi Chimú, l’any 1470, amb el seu governant Minchançaman, és en plena expansió i entra en conflicte bèl·lic amb un altre imperi també en expansió, l’imperi inca, governat per Tupac Yupanqui, el seu onzè governant, des de Cuzco.
En un primer enfrontament, són els Chimú els qui guanyen en front de 30000 inques. Aleshores, Tupac Yupanqui hi envia ràpidament 20000 soldats més i guanya finalment la batalla. Segons els cronistes, la seva intenció és: “abreviar la guerra con todos ellos, porque no pensava dar tanto espacio a los enemigos”.
En un principi, Minchançaman no es vol rendir als inques, i de fet no ho farà mai. Són els inques els que li proposen pactes de rendició i acatament, tal com els Chimú havien fet sempre amb els seus territoris conquerits. Els propis Chimú li demanen a Minchançaman que accepti pactar: “[que ···] no durase la obstinación hasta la total destrucción de los suyos, sino que mirase que era ya razón aceptar los ofrecimentos del Inca”.
Minchançaman accepta finalment el segon pacte per part de Tupac Yupanqui, que l’obliga a abandonar el poder i abdicar en el seu fill Chumun Caur el comandament de l’imperi Chimú, ara sota el poder Inca, casat a més amb una princesa Inca com a garantia de la continuïtat de la seva dinastia [5].
Apareix així una perfecta fusió cultural entre els dos pobles fins pocs anys més tard que arriben els conqueridors espanyols. Però això ja és una altra història.
Recursos i fonts consultades
- Ariadna Baulenas i Pubill. “Chan Chan: la ciutat de fang de l’imperi Chimú”. AUGGBCN-UB (2024)
- Lizardo Tavera Vega, “Chan Chan”. Arqueologia del Perú.
- 3D model of Chan Chan - Palacio Tshudi – CyArk. Google Arts & Culture
- Palacio Tschudi, Chan Chan, 3D Animation. YouTube
- Chan Chan: conoce la belleza de la joya arqueológica de Trujillo. YouTube
Jordi Coll Vera - 2024